Mostrando las entradas para la consulta ingenio ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ingenio ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

1. 4. De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats

Un dels mes grans engañs que se patixen al món es que no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats com hauríen, perque aixina no entropessaríe un en tans que pareixen un atra cosa. Si al menos los creixqueren les orelles, que es lo distintiu mes propi; pero ni aixó. ¡Oh qué bo que siríe! Pedro Saputo los coneixíe en sol mirals a la cara; y desde chiquet, com se va vore lo que li va di del veinet sa mare, que lo proposáe com a modelo de aplicassió de les lletres, pero ñan arts y siensies que moren en los seus autós; esta va sé una de elles. La que después han fundat los moderns fisonomistes dits servellistes o frenólogos, es un atra; lo que no veu res als ulls y a tot lo rostro, poc vorá al cráneo, y sobre aixó, que me torron viu.

En estos ejercicios y jocs va passá encara algún tems, cuan una nit después de sená y de estás un rato calladet y cavilán li va di a sa mare en ressolusió: 

- Mare, esta nit vull ditos algo bo: demá si tos pareix aniré a escola. 

- Sí, fill; sí que me pareix be, va contestá sa mare emosionada; sí que vull que vaigues a la mostra. ¡grassies a Deu! Bona nit me dones, fill: be u has dit: de goch no podré dormí. ¡Ay! Si sapigueres lo que hay patit cuan me díen que criaba a un dropo. Ara sí que estic contenta. Perque mira, fill, que soc ta mare, y estem los dos sols al món. 

- Y mos bastem, va contestá ell: los dos y lo de allá dal (siñalán al sel en la má) contra tot lo món si mos es contrari; que no u sirá mare, no, sino mol favorable.

- Miréu, mare meua: la escola es pa mol du y sense bones dens no se pot mossegá. M’han caigut los primés, ting tots los segons, y forts, y puc mossegá y minjá lo pa de la escola que com hay dit es mol du y estopeng, y no té que donás als chiquets mentres són tan tendres. Tots ploren, tots u senten mol, tots van capbaixos y se queden arguellats y apocadets, y no adelanten res o están en les primeres lletres tans añs, que sol per sé cosa corrén no es gran vergoña per an ells y per als maestres. Yo, la verdat, no sé be lo que són les lletres; pero me pareix que en poc tems hay de alcansá y passá an eixe Agustinet y a tots los que fa tres o cuatre añs que van a la escola. Ara anem al catre, y demá voréu al seu fill escomensá a sé home y séu mol depressa. Sa mare lo miráe y ploráe de goch, y donán grassies a Deu se va gitá y no va pugué dormí de alegría com habíe dit.

arguellat

Se va fé de día, pero mol abans la bona mare teníe la llum als ulls només de pensá en la ressolusió del seu fill. Se va eixecá, y cuan va tindre fet lo amorsá, va aná a despertá al chiquet Pedro, que li va demaná la roba dels díes de festa dién que aquell ere mol gran per an ell.

- Y pera ta mare tamé, va contestá ella. Y li va traure lo traje mes nou y milló; después de habé minjat un plat de migues y sense voldre pendre atra cosa va di a sa mare que lo acompañare pera dili al mestre que lo entregáe a la seua potestat y gobern.

Van arribá a les escoles, y la mare li va di al mestre que li portáe y presentáe a son fill Pedro; qui hasta aquell día no habíe tingut a be escomensá la escola perque volíe creixe y fes fort. Lo mestre sen va enriure y va contestá que admitíe en gust al chiquet Pedro per discípul, y que confiabe que en poc tems adependríe la paleta de la Jesús. En aixó sen va aná la mare, y ell se va quedá a la classe.

Aquell primé día y los dos siguiens no va fé mes que repetí los noms de les lletres com los anáen dién en veu alta los atres chiquets; pero lo cuart va preguntá al mestre si ñabíen mes lletres que aquelles; y com li va di que no, va torná a preguntá si als llibres que lligíen los chiquets adelantats ñabíen unes atres, y contestán lo mestre que ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro:

ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro

- Pos si es aixina en adependre yo estes lletres ya sabré tot lo que hay de sabé per ara.

- No, fill, va contestá lo mestre; perque después se han de ajuntá unes en atres pera formá les palaures.

- Pero en fin, va replicá Pedro, en estes se han de compondre totes.

- Sí, va di lo mestre.

- Pos be, va continuá lo chiquet: esta tarde me donaréu llissensia pera no vindre a escola, y demá tos demanaré un favor, que si mel feu, ni yo me trauré de está aquí cridán tantes hores matí y tarde, ni vosté tindrá que fé mes que dim lo que li pregunta. Li va otorgá lo mestre lo que demanáe; y aquella tarde va pendre una viola de sons yayos mich asclada y sense claus, la va desfé, va pegá a les dos taules per un costat un papé blang y sen va aná cap al tallé de un fusté. Li va demaná una regla, un llapis y una serreta fina, y tirán línies de dal a baix y de crusat a les taules, les va serrá les dos y va fé de vintissís a trenta tablilles cuadrades, les va ficá a la capucha del gabán, y sen va aná a amostrálesi a sa mare diénli que demá voríe en qué paráe alló.

En son demá per lo matí va aná a escola y va demaná al mestre que li escriguere a cada tablilla una lletra; después li va rogá que les embutiguere per orden a un filferro passanlo per un foradet que teníen, y fet tot per lo mestre li va doná les grassies y va di:

- Ara, siñó mestre, ya me avindré yo en estes lletres, perque les sé de corregut y ne coneixco o conec mol poques. Doneume llissensia y men vach a casa.

Dos díes va está a casa donán voltes a les tablilles y mirán de cuan en cuan una paleta del A. B. C., que teníe penjada a la paret, al cap dels dos díes li va di a sa mare: 

- Ya coneixco les lletres; vingue en mí a escola y vorá que no la engaño. Van aná a la escola, va fé lo mestre la proba y no ne va errá cap.

Va quedá espantat lo mestre; los chiquets lo miráen encantadets y sa mare estáe embargada de goch. Va corre la notissia al poble, y tots selebráen lo ingenio del chiquet Pedro de la pubilla, escomensán algúns a dili desde entonses Pedro Saputo, que al dialecto antic del país volíe di Pedro lo sabut; nom que se li va quedá com a propi y ya no va sé conegut per atre.

Lo van ficá a deletrechá; y fenlo escriure a un papé les sílabes soltes a un costat, y al atre lo vocablo que componíen, en sing díes va adependre a llichí, habense perfecsionat del tot en catorse desde lo primé en que va aná a escola.

Lo burro mort.

1.2 - Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.

Capítul II.

Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.


Renego de mantellines fetes aná.

¿Saps, lectó, per qué yo no vach sé mes espabilat de chiquet y u soc tan poc de gran?

Pos es perque los mantells en los que me van portá a batejá y purificá sels habíen ficat ya atres germans meus que van vindre dabán y van absorbí tota la seua virtut. Ya se veu, com sol se empleáen dos o tres vegades pera cada un duráen sempre, y en una mica de almidón y aigua de la bassa de Fórnols quedáen un atra vegada com a nous, no com anous del anogué, de la noguera, como nuevos en castellá.

¡Qué poc li va passá aixó a Pedro Saputo! Per aixó va sé tan viu y en tan ingenio. Tot lo que portáe ere nou, y tot cusit per sa mare, que va besá y bañá mil vegades en llágrimes aquelles robetes; y los besets y les llágrimes de una mare són cosa mol eficás y santa. Y li va ajudá mol lo sé donsella y mirál en ulls de casada, criánlo en lo amor consentrat de mare desamparada y sola. Aixina consevol ixiríe espabilat. No ña perqué admirás de lo que lligirás.

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

La mare lo portáe en brassos en molta naturalidat y grandesa, y los que la miráen cuan anaben per los carrés díen: pareix una siñora. Y u pareixíe de verdat. Tots volíen vore al chiquet, lo agarráen y soltáen; pero ell, desde que va tindre tres o cuatre mesos, no se dixáe agarrá per tots, de uns sí y datres no: y si lo anáe a besá algún home o dona de mals ulls, apartáe lo cap y giráe la cara apretanla al coll de sa mare, y no ploráe com los atres chiquets, primé gitáe (vomitáe, expulsabe) la lleit y después ploráe en tristesa y no volíe eixecá lo cap hasta que sen aniguere aquella persona. En aixó díen tots que lo chiquet de la pubilla teníe mol talento, y sa mare contestáe: be lo haurá menesté, perque ni té patrimoni ni sa mare atra esperansa, a no sé que... y de aquí no passáe.

Va creixe poc a poc y va arribá als sis añs, habíe tingut lo sarrampió y la viruela, y una y atra enfermedat van passá, com diuen, pel carré. Sa mare va escomensá a dili que anare a escola, pero ell no volíe anay, només jugá y aná bambán tot lo día. 

Una vegada li va di:

- Mira, fill meu; ya tens set añs y encara no coneixes ni una lletra; Agustinet, lo teu veinet y amic, es del mateix tems que tú y ya deletreche los dotse pares y los romansos

¿Cuán penses aná a escola

Y ell contestáe: 

- Si me reneguéu, no u sé; si no me fotéu la bronca, cuan sigue tems. Eisse Agustinet y datres com ell estudien pera burros, y yo pera montáls.

- Pero, fill meu, li va replicá sa mare: ¿Cóm no hay de renegát si a mí les persones del poble me se mingen la cara perque no te fach aná a escola?

- Mare, li va contestá ell: yo tos hay dit que si me reneguéu no sé lo que faré, y si no me importunéu, cuan arribo lo tems no caldrá que me arrastron. Y an eixes persones que tos mingen la cara enviéumeles a mí y yo los diré cuatre coses.

¿No ñaurá cap taragaña a les seues cases? Pos mentres a vosté li donen mal, que vaiguen a llimpiales y los sirá mes de profit. 

Sa mare se admirabe de estes contestassions y va dixá de molestál.

Van passá mols díes, y ell aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

Si algú lo tratáe de dropo sen enríe a carcañades y dixáe en dos pams de nassos a qui lay díe; pero si li díen malcriat se ofeníe mol, y la primera pedra que topetáe per allí la agarráe y la tiráe en gran furia y forsa a la persona que lo habíe enfadat; y si los fée un boñ al cap o alguna ñafra, no ñabíe datre remey que cridá al dotó, perque lo justissia y lo retó lo volíen y amparaben, y li donáen la raó y no volíen que ningú li prenguere cuentes ya que ell a ningú molestáe ni díe paraules roínes.

En tot, sa mare se apenáe, y no podíe en la pena, un día li va di en gran passió: 

- ¡Pobre de mí, que ting un fill que ere la meua alegría y tota la meua esperansa, y vach veén que lo que puc esperá de ell són disgustos y malaventura!

Y ell li va contestá: 

- Ploréu, mare meua, be de barat, be de balde, be de Baldarrores, be de … pures ganes de plorá. Anéu, que pronte siré home o dixaré de sé chiquet, y coneixeré les lletres y lligiré milló que Agustinet. Guardéu, ¡va!, les llágrimes pera milló ocasió, pera un atra nessessidat mes gran, que no vullgue Deu que vingue, perque esta, creéume, es ocasió de mol descans y de bona y sana esperansa. Y sa mare se va consolá, y se va proposá no importunál mes sobre este pun.

sábado, 30 de marzo de 2024

Lexique roman; Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh - Agensar

 

Genh, Geinh, Gien, Gienh, Ginh, s. m., lat. genium, génie, art, adresse, ruse.

Ben dei chantar pus amors m'o ensenha, 

E m dona gienh cum sapcha bos motz faire.

Peyrols: Ben dei. 

Je dois bien chanter puisqu' amour me l'enseigne, et me donne génie comment je sache bons mots faire.

Pus no i val arditz, valgues nos geinhs.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Puisque n'y vaut hardiesse, que nous valût ruse. 

Pus del partir non ai ginh ni saber. 

Peyrols: Mot m'entremis. Var. 

Puisque du partir je n'ai moyen ni savoir.

- Façon, manière.

E manht genh se volv' e s vira 

Mos talans, e ve e vay.

B. de Ventadour: E manht genh. 

En mainte façon se roule et se tourne mon désir, et va et vient.

- Lien, jet.

Ayssi com hom rete l' austor o lo esparvier ab lo gien que no s' envole, sinon a la volontat de son senhor. V. et Vert., fol. 103.

Ainsi comme on retient l'autour ou l'épervier avec le jet qu'il ne s'envole, sinon à la volonté de son seigneur.

Fig. Que hom lo retenga, e que li meta gien de fe e d'amor de Dieu.

V. et Vert., fol. 103.

Qu'on le retienne, et qu'on lui mette jet de foi et d'amour de Dieu.

- Engin, machine de guerre.

Matran va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena.

Matran va prier Charles qu'il fît cesser les engins.

CAT. Geni, giny. ESP. PORT. IT. Genio. (chap. Genio, genios; ingenio, ingenios: máquina de guerra com la catapultafonévolmanganell, etc.)

Geni, giny, Genio, ingenio, máquina de guerra, catapulta, fonévol, manganell



2. Genier, s. m., enjôleur, fourbe, trompeur.

Pus semblet genier amors,

E guardet vas doas partz,

Et renhet si cum rainartz.

Serveri de Girone: Pus semblet.

Depuis qu'amour sembla un trompeur, et regarda vers deux côtés, et se gouverna ainsi comme renard.

ANC. CAT. Ginyer.

3. Ginhos, Gignos, adj., adroit, ingénieux.

Mas l' autr' arquier defors es plus ginhos.

P. Vidal: Quant hom onrat.

Mais l'autre archer dehors est plus adroit.

En totz afars sui savis e ginhos.

Rambaud de Vaqueiras: Savis e folhs.

En toutes affaires je suis prudent et adroit.

- Trompeur.

Amors non vol que ja us sia gignos.

Folquet de Marseille: Ja non cuig.

Amour ne veut que jamais je vous sois trompeur.

ANC. FR. Voient enfant bel et gignos.

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 14. 

Luy et les siens sont hardis et génieux en armes.

Monstrelet, t. III, fol. 61.

4. Gignoset, adj. dim., fin, délié, effilé. 

E 'ls cils gignosetz e petitz.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Et les cils déliés et petits.

5. Ginhosamens, adv., ingénieusement. 

Establi nueg e jorn ben e ginhozamens.

Tot ginhosamens

Menar mon adversari a desconfezimens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Établit la nuit et le jour bien et ingénieusement. 

Tout ingénieusement mener mon adversaire à déconfiture.

6. Ginhozia, s. f., adresse, tromperie. 

Autres son ypocritas, sotils e ginhos de falsa ginhozia, que se entendon enoblezir e muntar en autas et en grans dignitatz. V. et Vert., fol. 9.

Autres sont hypocrites, subtils et ingénieux de fausse tromperie, qui tendent à s' ennoblir et à monter en hautes et grandes dignités.

7. Engen, Engein, Engienh, Engin, s. m., lat. ingenium, génie, adresse. 

L' engin e la subtilitat. Brev. d'amor, fol. 2 

L' adresse et la subtilité.

Quar el y met l' engienh e la valor. 

Folquet de Marseille: En chantan. 

Car il y met l'adresse et la valeur. 

Ni 'l saber de Platon

Ni l' engeinz de Virgili.

(chap. Ni lo sabé (la sabiduría) de Platón, ni l' ingenio de Virgilio.)

Arnaud de Marueil: Razos es.

Ni le savoir de Platon, ni le génie de Virgile.

Pedro Saputo en chapurriau

- Engin, machine de guerre.

Ans feyron latz de corda qu'es ab l' engens tendutz. 

Guillaume de Tudela. 

Mais firent lacet de corde qui est tendu avec l' engin. 

L' enginhayre a fait l' engienh aparelhar. Roman de Fierabras, v. 3329. 

(chap. L' ingenié o ingeniero ha fet aparellá, prepará la máquina; ingenio.)

L' ingénieur a fait apprêter la machine.

ANC. FR. De lor engin les enginna.

IIe trad. du Chastoiement, conte 17, p. 124. 

Miex valt engien que ne fet force.

(chap. Mes val ingenio que forsa; ESP. Más vale maña que fuerza.)

Fables et cont. anc., t. IV, p. 119. 

ANC. CAT. Engeny, enginy. CAT. MOD. Ingeni. ANC. ESP. Engeño. 

ESP. MOD. Ingenio. PORT. Engenho. IT. Ingegno. (chap. Ingenio, ingenios; ingeniero, ingenieros, ingeniera, ingenieres; ingenié, ingeniés.)

8. Enginhamen, Enginamen, s. m., tromperie, artifice.

Selh que van per terra, per l' enginhamen de cela estela, en aissela ora, si no s' en prendion garda, si poirion forsviar del cami. 

Liv. de Sydrac, fol. 72.

Ceux qui vont par terre, par la tromperie de cette étoile, à cette heure, s'ils ne s'en prenaient garde, se pourraient fourvoyer du chemin.

Almorna de rapina non es pas mesters de merce, mas enginamens de felonia. Trad. de Bède, fol. 67.

Aumône de rapine n'est pas action de merci, mais artifice de félonie. ANC. CAT. Engignament. IT. Ingegnamento.

9. Enginhos, adj., lat. ingeniosus, adroit, ingénieux, trompeur. 

Qui a la cara... magra e jauna es artificios e enginhos.

Liv. de Sydrac, fol. 127.

Qui a le visage... maigre et jaune est artificieux et trompeur.

Peirols, si drutz enginhos, 

Ben esperans e sufrens, 

Fai tan c' a sa guisa vens.

T. de Peyrols et de son seigneur: Senher. 

Peyrols, si galant adroit, bien espérant et patient, fait tant qu'à sa guise il vainc.

Sors, aquest hom es enginhos.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Soeur, cet homme est trompeur. 

ANC. FR. Plus engignos naturelment.

IIe trad. du Chastoiement, conte 13, p. 97. 

Thiébaut li quenz de Chartres fu fel e engignous.

Roman de Rou, v. 4408.

CAT. Engignos, enginyos, ingenios. ANC. ESP. Engeñoso. ESP. MOD. Ingenioso. PORT. Engenhoso. IT. Ingegnoso. (chap. Ingeniós, ingeniosos, ingeniosa, ingenioses.)

10. Enginhaire, Enginhador, s. m., ingénieur, machiniste.

Tro que venc l' enginhaire. Guillaume de Tudela. 

Jusqu'à ce que vint l'ingénieur. 

No s sabon captener 

Nulh temps ses enginhadors. 

Bertrand de Born: S' abrils e fuelhas. 

Ne se savent gouverner en aucun temps sans machinistes. 

ANC. FR. Carpentiers et engignéors.

Roman de Rou, v. 11610. 

Jocelin de Cornaut estoit mestre engingneur. Joinville, p. 42.

(chap. Ingeniero, ingenié, maquiniste; ingenieros, ingeniés, maquinistes; fem. ingeniera, ingenieres, maquinista, maquinistes.)

11. Enginhar, Engeingnar, v., machiner, ingénier, tromper.

Domna, pensem del enginhar

Lausengiers, cui Dieus contranha.

B. de Ventadour: Estat ai cum. 

Dame, pensons à tromper médisants, que Dieu réprime.

Mas de lieis enginha.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

Mais s' ingénie à cause d'elle. 

Part. pas. Pero non ai tant engignat

C' amor m'en feses anc giausir. 

P. Bremond Ricas Novas: So don me.

Pourtant je n'ai pas tant ingénié qu'amour m'en fit oncques jouir.

ANC. FR. Bien l'a engingnié et déçut. Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.

Par engin volra essaier 

Se le corb purra engingnier. 

Marie de France, t. II, p. 106. 

Einsinc deçoit 

Deables la gent et engigne.

Fables et cont. anc., t. II, p. 352. 

Par li cunseil Thiébaut si bons il engigna. 

Roman de Rou, v. 4336. 

ANC. CAT. Engegnar. CAT. MOD. Ingeniar. ANC. ESP. Engeñar. ESP. MOD. Ingeniar. PORT. Engenhar. IT. Ingegnare. (chap. Ingeniá, ingeniás: ingenio, ingenies, ingenie, ingeniem o ingeniam, ingeniéu o ingeniáu, ingenien; ingeniat, ingeniats, ingeniada, ingeniades.)

12. Malginhos, adj., maladroit.

Prims sens fai home malginhos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Mince sens fait homme maladroit.


Genibre, Genebre, s. m., lat. juniperus, genièvre.

Prendetz la goma del genebre.

(chap. Prenéu la goma (ressina) del ginebre de La Ginebrosa o chinebre de La Chinebrosa.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez la gomme du genièvre.

Sia laurs o genibres.

(chap. Sigue lloré o ginebre.)

A. Daniel: Ans qu' els.

Soit laurier ou genièvre. 

Loc. prov. Camja pin per genebre.

E. Cairel: Era no vei. 

Change pin pour genièvre. 

CAT. Ginebre. ANC. ESP. Genebro. ESP. MOD. Enebro. PORT. Zimbro. 

IT. Ginepro. (chap. Ginebre, ginebres, chinebre, chinebres; GinebrosaChinebrosa, poble de Teruel. Beguda: ginebrachinebra. Un puesto aon abunden los ginebres se diu ginebrera, chinebrera.)

Chinebre, chinebra, ginebre, ginebra, licor, destilat

Genolh, Ginolh, s. m., du lat. genu, genou.

Genolhs so on s'ajusto las cueysshas... Et so dits genolhs quar, etc.

Eluc. de las propr., fol. 60. 

Les genoux sont où se joignent les cuisses... Et sont dit genoux parce que, etc.

Metiatz vos de hun ginolh en terra. Passio de Maria. 

Que vous vous mettiez d'un genou en terre. 

Adv. comp.

Per so 'lh suy fis e hom fizels li m ren. 

Fis, de genolhs, mas jontas, humilmen. 

Pons de Capdueil: Us gais conortz.

Pour cela je lui suis pur et homme fidèle je me rends à elle, pur, à genoux, mains jointes, humblement.

Mes se de ginolh denan el, e baisset sa benda per lui bayzar.

V. de Guillaume de Balaun.

Se mit à genou devant lui, et baissa son bandeau pour le baiser.

CAT. Genoll. ANC. ESP. Genojo, ginojo (MOD. Rodilla). IT. Ginocchio. (chap. Ginoll, genoll, ginolls, genolls; chinoll, chenoll, chinolls, chenolls; a ginollons, chinollons.)

2. Genolhos, Ginolhos, s. m., genou. 

(de genolhos, à genoux; chap. A ginollons. Es la frasse favorita de Tomás Bosque Peñarroya y de José Miguel Gracia Zapater: A ginollons cullía codoñs, codoñs cullía a ginollons. Los dos són de La Codoñeracatalanistes saboquets. La un lo del finestró, l'atre lo de la comparativa, juglaret alusinat.)

Adv. comp.

Quan quier merce mi dons de genolhos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Quand je demande merci à ma dame à genoux.

De ginolhos, lo cap vas terra.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

A genoux, la tête vers terre.

A genolhos, sopleyan humilmen.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

A genoux, suppliant humblement. 

ANC. FR. Lez lui se met en genuilluns.

Marie de France, t. I, p. 268.

Sovent se courbe à genoillons.

Fables et cont. anc., t. II, p. 41.

CAT. Genollons. IT. Ginocchione. (chap. A ginollons.)

codoñ, codoñs

3. Genuflexio, s. f., lat. genuflexio, génuflexion.

Oracios, genuflexios. Eluc. de las propr., fol. 3.

(chap. Orassions, genuflexions.)

Oraisons, génufexions. 

CAT. Genuflexió. ESP. Genuflexión. PORT. Genuflexão. IT. Genuflessione.

(chap. Genuflexió, genuflexions: flexió de ginoll, ficá un ginoll anterra.)

4. Aginolhamen, s. m., génuflexion.

El sagramen e l' aginolhamen que hom fazia al rey.

(chap. Lo sagramén - sacramén, homenache, promesa, jura – y lo aginollamén (genuflexió) que hom (se) fée al rey. 

Los mes coneguts del proto chapurriau són los del añ 842.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 205.

Le serment et la génuflexion qu'on faisait au roi.

ANC. CAT. Agenollament. IT. Agginocchiamento. (chap. Aginollamén,  aginollamens; genuflexió, genuflexions.)

aginollá, aginollás

5. Agenolhar, Aginollar, v., agenouiller.

Per soven agenolhar. Brev. d'amor, fol. 66. 

Pour souvent agenouiller.

Aginolla se davan ella. V. de P. Vidal. 

(chap. S'aginolle dabán (d') ella.)  

S'agenouille devant elle.

CAT. ANC. ESP. Agenollar. IT. Agginocchiare. (chap. Aginollá, aginollás: yo me aginollo, aginolles, aginolle, aginollem o aginollam, aginolléu o aginolláu, aginollen; aginollat, aginollats, aginollada, aginollades. En ch, achinollá, achinollás: yo me achinollo, achinolles, achinolle, achinollem o achinollam, achinolléu o achinolláu, achinollen; achinollat, achinollats, achinollada, achinollades.)


Genre, s. m., lat. generum, gendre.

Lo genres contra son sogre, e 'l sogres contra son genre.

(chap. Lo gendre contra son sogre, y lo sogre contra son gendre.)

Tot aco que nos avem dit del paire e del fil, si es vers del sogre e del genre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 5. 

Le gendre contre son beau-père, et le beau-père contre son gendre.

Tout ce que nous avons dit du père et du fils, aussi est vrai du beau-père et du gendre.

CAT. Gendre. ANC. ESP. (MOD. Yerno) PORT. Genro. IT. Genero. 

(chap. Gendre, gendres : l' home de una filla; la dona d' un fill es la nora, nores. Pobreta la nora de sa mare de Carlos Rallo Badet.)


Genre, Gendre, s. m., lat. genus, genre.

Li logicia prendon gendre coma plus general que especia, coma cors o substansa, quantitat, qualitat. Leys d'amors, fol. 139.

Les logiciens prennent genre comme plus général qu'espèce, comme corps ou substance, quantité, qualité.

Li genre de toz mals. Trad. de Bède, fol. 72.

Les genres de tous maux.

- Terme de grammaire.

Can la votz es del masculi gendre.

Gendre, nombre, persona. 

Leys d'amors, fol. 4 et 146. 

Quand le mot est du genre masculin.

Genre, nombre, personne.

CAT. ESP. (género) PORT. Genero. IT. Genere. 

(chap. Género, géneros; sol ne ñan dos: mascle y femella; cuan un animal al naixe té los dos géneros se li diu monflorito : hermafrodita, com un choto - mascle de cabra - que vam tindre, que teníe los dos órganos sexuals. No es broma, ni tampoc ere un chotacabras. Tenía o ting fotos, ere blanc o blang.)

2. Generatio, Generacio, s. f., lat. generatio, génération, généalogie.

Tot aissi coma trespassa l' una generacios aprop l'autra.

Liv. de Sydrac, fol. 14.

Tout ainsi comme passe une génération après l'autre.

Sabia molt las generacios dels grans homes d' aquellas encontradas.

V. de Hugues de Pena.

Savait moult les généalogies des grands hommes de ces contrées.

- Extraction, race.

Hom fo de paubra generatio. V. de B. de Ventadour.

Fut homme de pauvre extraction.

Las bonas gens que naisseran de sa generatio. Liv. de Sydrac, fol. 27.

(chap. Les bones gens que naixerán de sa (la seua) generassió.)

Les bonnes gens qui naîtront de sa race.

CAT. Generació. ESP. Generación. PORT. Generação. IT. Generazione.

3. Genitura, s. f., lat. genitura, géniture, procréation.

Anc no si corrompet per la tia genitura. V. de S. Honorat.

Oncques ne se corrompit par la tienne procréation.

ANC. ESP. PORT. IT. Genitura.

4. Genitiu, s. m., lat. genitivus, génitoire, partie sexuelle.

Genitius so membres ministrans a generacio. Eluc. de las propr., fol. 58.

Génitoires sont membres servant à la génération.

(chap. Genitals són membres que servixen (per) a la generassió.)

- Génitif, terme de grammaire.

Genitius es ditz d' engendrar. Leys d'amors, fol. 57.

(chap. Genitiu es dit d' engendrá.)

Génitif est dit d'engendrer.

Li cas sun seis... genitius, etc. Gramm. provençal. 

(chap. Los casos (ne) són sis... genitiu, etc.) 

Les cas sont six... le génitif, etc.

CAT. Genitiu. ESP. PORT. IT. Genitivo. (chap. Genitiu, genitius, de gramática.)

5. Genital, adj., lat. genitalis, génital.

Humor... per virtut de calor natural distillada, corr als locs genitals.

Eluc. de las propr., fol. 57.

Humeur... distillée par vertu de chaleur naturelle, court aux parties génitales.

ESP. PORT. Genital. IT. Genitale. (chap. genital, genitals, de engendrá, generá, reproduí.)

6. Genitalias, s. f. pl., du lat. genitalis, génitoires.

Res non efflama en aissi las genitalias.

Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.

Trad. de Bède, fol. 52 et 45.

Rien n'enflamme ainsi les génitoires.

Le délice des génitoires suit le ventre tendu par aliments.

ANC. FR. Si tu vols couper orendroit

Tes genitailles.

Conte d'un home qui s'ocist, etc.

(chap. Los genitals, les parts que engendren; se sol referí a les parts que se veuen: sigala, polla, chulet; figa, chona.)

7. Genitensa, s. f., partie sexuelle, génitoire.

Tem que lhi fassa tolre la genitensa. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76.

Je crains qu'il lui fasse enlever la partie sexuelle.

8. Generatiu, adj., génératif. 

Virtut o potencia generativa.

Eluc. de las propr., fol. 14. 

Vertu ou puissance générative.

ESP. PORT. IT. Generativo. (chap. Generatiu, generatius, generativa, generatives.)

9. Generable, adj., lat. generabilis, susceptible de génération, de procréation. (N. E. errata pro-créatoin.)

Que las cauzas compostas d'aquela materia sian generablas et corruptiblas. Eluc. de las propr., fol. 105.

Que les choses composées de cette matière soient susceptibles de génération et corruptibles. 

ESP. Generable. IT. Generabile.

10. Generar, v., lat. generare, engendrer, procréer.

Mul, filh d'aze et d' ega, no pot generar.

(chap. Macho, fill de burro y de yegua, no pot generá, engendrá; cuan es una femella se li diu mula, com la desmemoriada de Desideri Lombarte.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

Eluc. de las propr., fol. 236.

Mulet, fils d'âne et de jument, ne peut engendrer.

(N. E. Hay algún Mulet en Calaceite, pero ojalá que no se hubiese engendrado al burro denominado Carlos Rallo Badet. Seguro que encuentra una mula y tiene la desgracia de engendrar un ase catalanista.)

ANC. ESP. Generar. PORT. Gerar. IT. Generare.

11. Genesi, s. f., lat. Genesis, Genèse.

Moysems, en Genesi, 

Raconta lay pres de la fi.

Brev. d'amor, fol. 87. 

Moïse, dans la Genèse, raconte là près de la fin. 

Lo libre de Genezi.

(chap. Lo llibre del Génessis.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 1.

Le livre de la Genèse.

CAT. ESP. (Génesis) PORT. Genesis. IT. Genesi.

12. Genolosia, Genologia, s. f., lat. genealogia, généalogie.

Las genolosias e los probainamens. (N. E. prohainamens ?, prochain.)

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les généalogies et les propagations.

Ensiec sy la genologia dels contes de Tholoza.

Genologia dels contes de Tholosa.

S'ensuit la généalogie des comtes de Toulouse. 

CAT. ESP. (genealogía) PORT. IT. Genealogia. (chap. Genealogía, genealogíes.)

13. Generalitat, s. f., lat. generalitatem, généralité.

Generalitatz es cant hom reman en dupte et en cauza no certa per la generalitat de las paraulas. Leys d'amors, fol. 120.

Généralité est quand on reste en doute et en cause non certaine par la généralité des paroles. 

Per aquesta generalitat. L'Arbre de Batalhas, fol. 158. 

Par cette généralité.

CAT. Generalitat. ESP. Generalidad. PORT. Generalidade. IT. Generalità, generalitate, generalitade. (chap. Generalidat, generalidats; les generalidats eren impostos generals, o del General, que solíen administra los diputats o deputats del General, a tota la Corona de Aragó. La casa aon se arreplegaben podíe sé la Diputassió, la Casa del General, que después va passá a dís Generalidat.)

Dietari de la Generalidat de Cataluña de juliol de 1522

14. General, adj., lat. generalis, général.

L' habitacols es generals

La terra de totz animals.

Brev. d'amor, fol. 39.

La terre est l'habitation générale de tous animaux.

Aicho es generals regla. Gramm. provençal. 

Cela est générale règle.

Reddra conte al recebedor general.

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 423.

Rendra compte au receveur général. 

Adv. comp. La causa tan be en general com en especial.

V. et Vert., fol. 36.

La chose aussi bien en général comme en spécial.

CAT. ESP. General. PORT. Geral. IT. Generale.

14. Generalment, adv., généralement.

Generalment so es vers, si es plag de causa corporal.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Généralement cela est vrai, s'il est litige de chose corporelle.

Que nos veda generalmen tot peccat.

Les X commandements de Dieu.

Qui nous défend généralement tout péché. 

ANC. FR. En tous lieux si généralment.

Eustache Deschamps, p. 142. 

CAT. Generalment. ESP. Generalmente. PORT. Geralmente. 

IT. Generalmente. (chap. Generalmen.)

16. Generos, adj., lat. generosus, généreux, illustre.

Per lo noble e generos seignor.

Tit. du XVe siècle. Entre le seigneur et les habitants de la Roche. 

Par le noble et généreux seigneur.

CAT. Generos. ESP. PORT. IT. Generoso. (chap. Generós, generosos, generosa, generoses. Antigamen no significabe que donabe, sino ilustre, noble.)

17. Engenramen, s. m., procréation, génération, production.

Engenramen d' ome e de femna. Liv. de Sydrac, fol. 82. 

Procréation d'homme et de femme.

Duret l'emperis XIIII engenramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Dura l'empire quatorze générations. 

ANC. ESP. Engendramiento. IT. Ingeneramento. (chap. Engendramén, engendramens; generassió, generassions.)

18. Engenradura, s. f., progéniture, naissance.

Ama sa engenradura. Brev. d'amor, fol. 52. 

Aime sa progéniture.

Loc. Jacob respondet... Si mi donas la premiera engenradura.

Hist. abr. de la Bible, fol. 8. 

Jacob répondit... Si tu me donnes la première naissance (le droit d'aînesse).

ANC. FR. Ki molt nuist à engenréure.

Roman de Mahomet, v. 1824.

19. Engenraire, Engenrador, s. m., créateur, procréateur, producteur, père.

Paire 

Del sieu filh et engenraire.

Brev. d'amor, fol. 9. 

Père et procréateur du sien fils.

Engenrador,... lume merevilhos e grant. Lo Payre eternal.

Créateur,... lumière merveilleuse et grande. 

ANC. FR. E li plus sage e li meillor

E tuit li bon engendréor

I morurent, fors vilenaille

Ne remist el règne senz faille.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 171. 

CAT. ESP. Engendrador. IT. Ingeneratore.

10. Engenrayritz, s. f., du lat. generatrix, génératrice, mère.

Verge, de Dieu engenrayritz, sias nos huey en ajuda. Philomena.

Vierge, mère de Dieu, sois-nous aujourd'hui en aide. 

IT. Ingeneratrice. (chap. Engendradora.)

21. Engenrar, Engendrar,. v., lat. ingenerare, engendrer, procréer, produire.

Cavaliers fon vostre paire,

Que us engenret.

Marcabrus: L' autr' ier jost. 

Chevalier fut votre père, qui vous engendra. 

Matrimonis, lo qual Deus establit a engenrar efans.

Des sept Sacrements en prov., fol. 58. 

Mariage, lequel Dieu établit pour engendrer enfants.

Fig. Ples ventres no pot engenrar sotil sen. Trad. de Bède, fol. 52.

Ventre plein ne peut engendrer sens subtil. 

Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106.

Jeu de mains engendre querelles.

Aquest peccatz engenret la mort. Liv. de Sydrac, fol. 84.

Ce péché engendra la mort.

Adonc engendrarian collizio. Leys d'amors, fol. 3.

Alors engendreraient collision.

Part. prés. Am enguentz carn engendrantz. Trad. d'Albucasis, fol. 11. Avec onguents produisant chair. 

Part. pas. Natz

Enans de temps et engenratz. Brev. d'amor, fol. 9.

Né et engendré avant le temps. 

Serpent coronat, 

De vibra engenrat. 

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Serpent couronné, de vipère engendré.

ANC. FR.

Au bon duc Aymon qui les voult engenrer. 

Roman des fils d' Aymon. Bekker, p. 2.

ANC. CAT. Engenrar. CAT. MOD. ESP. Engendrar. IT. Ingenerare. 

(chap. Engendrá: engendro, engendres, engendre, engendrem o engendram, engendréu o engendráu, engendren; engendrat, engendrats, engendrada, engendrades.)

22. Progenies, s. f., lat. progenies, progéniture, race, famille.

La linhada o la progenies del rey Clodovieu

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97. 

La lignée ou la progéniture du roi Clovis

ESP. PORT. IT. (chap.) Progenie.

23. Progenia, s. f., du lat. progenies, progéniture, race.

Per femna francha, e tota la progenia que de ley issira.

Tit. de 1225. Arch. du Roy., J. 332. 

Pour femme franche, et toute la progéniture qui sortira d'elle.

Aisso es la progenia dels comtes de Bles.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Ceci est la race des comtes de Blois

IT. Progenia.

24. Primogenitura, s. f., lat. primogenitura, primogéniture.

Dret de primogenitura. Fors de Béarn, p. 1085.

(chap. Dret de primogenitura; primo : primé, genitus : engendrat, 

lo primé fill, lo primogénito o primogénit.)

Droit de primogéniture. (N. E. d'aînesse, avant né.)

CAT. ESP. PORT. IT. Primogenitura. (chap. Primogenitura, primogenitures.)

25. Regeneration, s. f., lat. regenerationem, régénération. 

L'Antechrist enseigna non sperar, en aiço, la regeneration, la confermation. Doctrine des Vaudois.

L'Antechrist enseigne de ne pas espérer, en ceci, la régénération, la confirmation. 

CAT. Regeneració. ESP. Regeneración. PORT. Regeneração. 

IT. Regenerazione. (chap. Regenerassió, regenerassions.)

26. Regenerament, s. m., régénération.

Per lo lavament del regenerament.

Trad. de l'Épître de S. Paul à Titus. 

Par la purification de la régénération.

27. Regenerar, v., lat. regenerare, régénérer.

Regenerar, distribuir las gracias del Sant Esperit. Doctrine des Vaudois. Régénérer, distribuer les grâces du Saint-Esprit. 

Lo cal regeneret nos.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Lequel nous régénéra. 

CAT. ESP. PORT. Regenerar. IT. Regenerare. (chap. Regenerá: regenero, regeneres, regenere, regenerem o regeneram, regeneréu o regeneráu, regeneren; regenerat, regenerats, regenerada, regenerades.)

28. Homogeneos, adj., grec *gr, homogène.

Cauzas homogeneas, so es a dire semlans en natura.

Eluc. de las propr., fol. 116. 

Choses homogènes, c'est-à-dire semblables en nature.

CAT. ESP. (homogéneo, homogénea) PORT. Homogeneo. IT. Omogeneo.

(chap. Homogéneo, homogéneos, homogénea, homogénies o homogénees.)

29. Etherogeneos, adj., lat. heterogeneus, du grec *gr, *gr, hétérogène. Cauzas etherogeneas et diversas en natura. Eluc. de las propr., fol. 116.

Choses hétérogènes et diverses en nature. 

CAT. ESP. (heterogéneo.) PORT. Heterogeneo. IT. Eterogeneo. (chap. Heterogéneo, heterogéneos, heterogénea, heterogénies o heterogénees.)


Gent, Gen, s. f., lat. gentem, gent, nation, famille.

Tota gen crestiana

Que es desotz lo ray.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Toute gent chrétienne qui est dessous le soleil.

Anc non nasquet sai entre nos 

Tan belha de neguna gen.

G. Rudel: Quan lo rossinhols.

Oncques ne naquit ici parmi nous aussi belle d'aucune nation.

- Personne, homme.

Que val viure ses amor,

Mas per far enueg a la gen?

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que vaut vivre sans amour, excepté pour faire ennui à la gent?

Frances no son pas gens, ans son diable nat. 

Roman de Fierabras, v. 3291. 

Les Français ne sont pas hommes, mais ils sont diables nés.

Loc. Los senhors prelatz et gens de gleysa. 

Reg. des états de Provence, de 1401.

Les seigneurs prélats et gens d'église.

Quar aitals captenemens

No val mest las bonas gens.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Car telle conduite ne vaut parmi les bonnes gens.

Las gens d'art. Liv. de Sydrac, fol. 73.

Les gens d'art.

Dreitz de natura fo 'l primiers, 

E dreitz de gens fo 'l derriers.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Droit de nature fut le premier, et droit des gens fut le dernier. 

ANC. FR. Par my le col soient-ils pendus

Telz gents qui sont si empeschables.

La Farce de Pathelin, p. 46.

Les plus gents de bien.

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêl., t. I, p. 361.

CAT. Gent. ANC. ESP. Gient. ESP. MOD. PORT. IT. Gente. (chap. Gen, gens, chen, chens; gentada, gentades; gentolagentolesgestussagentusses.)

2. Gens, Ges, adv. nég., point, pas, nullement.

Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.

Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.

Patz forsada no m platz ges. 

Bernard de La Barthe: Foilha ni flors. 

Paix forcée ne me plaît point. 

CAT. Gens. (chap. Gens, gens ni mica.)

3. Gent, adj., lat. gentilis, gent, gentil, joli, agréable, gracieux.

Merce us clam, domna genta.

Arnaud de Marueil: Ses joy non es. 

Merci je vous crie, dame gentille.

Cant las maisos son gentas en la vila, la vila n'es plus genta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 86. 

Quand les maisons sont jolies en la ville, la ville en est plus jolie.

Fig. Bon cosselh vos don e gen: 

Amatz e cantatz soven.

Peyrols: Quant amors. 

Bon et gentil conseil je vous donne: Aimez et chantez souvent. 

Comparatif. Sa beutatz es, entre las gensors,

Genser, aissi cum entre foillas flors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom.

(chap. La seua bellesa es, entre les mes gentils, la mes gentil, aixina com entre fulles la flo.)

Sa beauté est, entre les plus gentilles, plus gentille, ainsi comme la fleur entre les feuilles. 

Per la gensor que anc formes 

Amors, e per la plus gaya.

Arnaud de Marueil: Us gays. 

Pour la plus gentille qu'oncques formât amour, et pour la plus gaie. 

ANC. IT.

Che quanto gente è più mistier gensore. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.

ANC. FR. N'en devez autruy blasmer

Que le gent corps que vous portez. 

Charles d'Orléans, p. 23.

Vostre gent corps de moy se part et emble. 

Clément Marot, t. I, p. 341. 

Nommer le puis, c'est li plus gens. Lai d'Ignaurès, p. 11. 

Sans que je puisse appercevoir 

Ung seul confort ne recevoir 

De vostre gracieux corps gent.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 788. 

Adverb.

Mout estai gen franquez' ab gran beutat. 

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.

Moult est gentiment franchise avec grande beauté. 

Li siei belh huelh traidor 

Que m'esguardavan tan gen.

B. de Ventadour: Acossellatz. 

Les siens beaux yeux traîtres qui me regardaient si gracieusement. 

ANC. IT. Se ne la propria mente

Genti pensieri et onesti ritiene. 

Barberini, Doc. d'amore, p. 152.

Le dictionnaire de la Crusca dit sur cet adjectif:

Voce anticha venuta dal provenzale.

ANC. CAT. ANC. ESP. Gent. (ESP. MOD. Gentil. Chap. Gentil, gentils; agradable, grassiós, majo; grassiosa, maja, guapa.)

4. Gentament, adv., gentiment, agréablement. (chap. Gentilmen)

E 'l van gentamentz conortan. Roman de Jaufre, fol. 87.

Et le vont gentiment encourageant.

ANC. FR. Les verges d'or gentement esmaillées. 

Jehan de Saintré, t. I, p. 146.

5. Gentet, adj. dim., gentillet. 

Diminutivas coma: gentet. Leys d'amors, fol. 100. 

Diminutives comme: gentillet.

Adverb. Al pus gentet que puscatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au plus gentiment que vous puissiez. 

Gentet, rizen, joguan. 

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns joys. 

Gentiment, riant, jouant.

6. Genliazos, s. f., gentillesse. 

Voill que m do de sas faissos, 

Que il estai genliazos.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Je veux qu'elle me donne de ses manières, vu que lui siet gentillesse.

7. Gensozia, Genseza, s. f., gentillesse.

N Aymars me don sa coyndia, 

En Trencaleos

Sa gensozia.

Elias de Barjols: Belhs Guazans. 

Que le seigneur Aimar me donne sa grâce, le seigneur Trencaleon sa gentillesse.

Un manuscrit porte genseza.

8. Gentileza, s. f., gentillesse, noblesse.

La nobleza e la gentileza del cors non es veraia nobleza, car totz em filhs de una mayre. 

De lur gentileza, per so car so e cuion esser de gentil brac.

V. et Vert., fol. 33 et 34. 

La noblesse et la gentillesse du corps n'est pas vraie noblesse, car nous sommes tous fils de même mère.

De leur noblesse, parce qu'ils sont et pensent être de noble boue.

ANC. FR. Généralement toute la seigneurie et gentillesse de ces deux parties chevaucherent devant et derrière.

Monstrelet, t. II, fol. 108. 

CAT. Gentilesa. ESP. PORT. Gentileza. IT. Gentilezza. (chap. Gentilesa, gentileses.)

9. Gentil, lat. gentilis, adj., gentil, agréable, noble.

Franca e gentils e d'avinen companha. 

Pons de Capdueil: Leials amics. 

Franche et gentille et d'avenante compagnie. 

Era joves e gaia e gentils domna.

V. de Raimond de Miraval. 

Était jeune et gaie et gentille dame. 

ANC. FR. Maintenant en un bel repaire 

L' ammena la gentix comtesse... 

Damoisele gentil et franche. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 422, et t. I, p. 176. 

A poures gentilz hommes et gentilz femmes.

Joinville, p. 145. 

Lequel s'estoit marié à une gentil-femme du pays du Maine.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 119.

- Substantiv. Païen.

Aquo que fazio los gentils al comensament del mes.

Eluc. de las propr., fol. 127. 

Ce que faisaient les gentils au commencement du mois.

Li gentil o 'lh paya foro traitz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 82. 

Les gentils ou les païens furent trahis. 

CAT. ESP. PORT. Gentil. IT. Gentile. (chap. Gentil, gentils; gentil hom o ric hom, rico hombre, rico ome : home noble.)

10. Gentilmen, adv., gentiment. 

Sabetz gentilmen servir 

Las domnas.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Vous savez gentiment servir les dames.

CAT. Gentilment. ESP. PORT. IT. Gentilmente. (chap. Gentilmen.)

11. Gentilar, v., se montrer gracieux, plaire.

Quar tan gen gentila.

Raimond de Miraval: Aissi m. 

Parce que si gracieusement elle se montre gracieuse.

12. Gensar, v., orner, parer, embellir.

Ilh sab gensar sa faisso

Ab bels semblans et ab cuendes parvens.

Raimond de Miraval: Entre dos volers. 

Elle sait embellir sa façon avec beaux semblants et gracieuses apparences.

Pus vos no las voletz gensar, 

S' elhas se genson, no vos tir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Puisque vous ne les voulez pas orner, si elles s' ornent, qu'il ne vous déplaise.

- Être beau, briller.

Ab la bela qu'entre las gensors gensa

P. Imbert: Aras pus vei. 

Avec la belle qui entre les plus belles brille. 

En sa beutat gensa valors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es. 

En sa beauté brille mérite.

Per cui pretz meillura e gensa.

La Comtesse de Die: Ab joi et ab. 

Par qui mérite s'améliore et brille. 

Part. pas. Aissi cum es d'un fruich gensatz uns ortz.

B. Zorgi: Aissi col. 

Ainsi comme d'un fruit est orné un jardin. 

ANC. FR. Recognoissez les dictz de nostre maistre, 

Et vous gencez pour lou remede y mettre. 

Légende de Faitfeu, p. 4. 

ANC. CAT. Genzar.

13. Agensamen, s. m., agencement, arrangement, accommodement.

Pueys sec se l' agensamens. Leys d'amors, fol. 4.

Puis s'ensuit l' agencement. 

Per nom d' agensament. 

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355. 

Sous le nom d' accommodement.

14. Agensar, v., plaire, embellir.

Toza, tant m' agensa

Vostr' amors.

G. Riquier: Gaya pastorella. 

Jeune fille, tant me plaît votre amour.

Senher, cui agensa

Joys e solatz.

T. de Folquet et de Giraud: Giraud. 

Seigneur, à qui plaît joie et amusement. 

ANC. FR. Comme on a de coustume d'agencer les palais le jour des nopces. Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 151. 

CAT. Agenzar. ANC. IT. Agenzare.

Le Dictionnaire italien d'Alberti dit sur ce verbe: 

Voce anticha derivata del provenzale. 

Molto m' agenzeria vostra parvenza. Monna Nina.

Di cui il meo cor gradir molto s' agenza. 

Barberino (Barberini), Tav. (Tavola) de' Docum. d'amore.