Mostrando las entradas para la consulta homenaje ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta homenaje ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 12 de septiembre de 2026

Hans J. Niederehe, Quan sents parlar en valencià

Hans J. Niederehe : "Quan sents parlar en valencià, notes una clara diferència respecte al català."

Entrada a Facebook

Lenguas y dialectos románicos (Dialnet)


Historia de las gramáticas

Historiografía lingüística / Historiographie linguistique. 

Gramática e historia de la gramática francesa & española.

Grammaire et histoire de la grammaire française et espagnole.

1986 - «La grammaire dans le Thresor de J. Nicot (1606)».  Le Français Moderne. Conseil International de la Langue Française, Paris.1/2: 42, 1986: 42-60.

1986 - «La visée pédagogique et ses conséquences dans la grammaire de Maupas (1618)». Estudios de Lengua y Literatura Francesas .Nº 0 Universidad de Cadiz  (Servicio de Publicaciones), 1986: 125-136

1991 - «Les Dialogues  de C. Oudin (1604) pour l´enseignement de l´espagnol». Actas del Primer Congreso Internacional de traductología  (Valencia 2-3-4 de mayo de 1989) 1991:139-147. [Citado in in Hans-J. Niederehe 1999 Bibliografía Cronológica de la Lingüística, la Gramática y la Lexicografía  Amsterdam/ Philadelphia: John Benjamins].

1993 - «Étude de syntaxe contrastive: Les phrases espagnoles  No ser/estar (de) + prép. et les phrases françaises No être + prép. (de) X.  Étude contrastive». (col. Pedro Mogorrón Huertas) Contraste ADEC-Paris III  Paris: Z' Editions nº 38 Mai 1993: 95-121.

1994 - «Grammaires pédagogiques et linguistique». La lingüística francesa.  Situación y perspectivas a finales del siglo XX. Actas del I Congreso Internacional de Lingüística Francesa, Zaragoza, 4-6 de noviembre de 1993, 1994: 205-221.

1995 - «El arte de hablar bien francés (1781) de P.-N. Chantreau (1741-1808), grammaire pour l'enseignement du français aux Espagnols». Le français moderne. Revue de Linguistique française Nº2, 1995: 138-165. [Citado in Jean Caravolas 2000 Histoire de la didactique des langues au Siècle des Lumières Tübingen: G. Narr]. No confundir con el arte de hacer bien un francés.

1995 - «La grammaire contrastive franco-espagnole de la première moitié du XVIIIe siècle.  Analyse de six ouvrages édités en Espagne». Historiographia linguistica Amsterdam / Philadelphia, John Benjamins, Vol. XXII, NO 1/2, 1995: 27-74.

1995 - «F. Brunot et l'Espagne» Documents pour l'histoire du français langue étrangère et seconde  SIHFLES nº 19, 1995: 159-166.

1996 - «Dictionnaire bilingue, syntaxe et sémantique». Linguisticae Investigationes, Amsterdam /Philadelphia  John Benjamins, XIX: 2, 1995: 225-245. [Citado in Henri Béjoint & Philippe Thoiron 1996
Les dictionnaires bilingues Louvain-la-Neuve: Duculot; in Hans-J. Niederehe 1999 Bibliografía Cronológica de la Lingüística, la Gramática y la Lexicografía  Amsterdam/ Philadelphia: John Benjamins]

1996 - «Les premières grammaires du français (1565-1799) publiées en Espagne. Modèles, sources et rôle de l'espagnol». Histoire, épistémologie, Langage, nº XVIII, fasc. 2, 1996, 148-177 [Citado in in Hans-J. Niederehe 1999 Bibliografía Cronológica de la Lingüística, la Gramática y la Lexicografía  Amsterdam/ Philadelphia: John Benjamins]

1996 - «La lingüística contrastiva francés-español en el siglo XVIII en España». Panorama de la Investigació a l'Estat Español. Actes del I Congrés de Lingüística General (Valencia, febrero de 1994) (eds. E. Serra Alegre, B. Gallardo Paúls, M. Veyrat Rigat, D. Jorques Jiménez, A. Alcina Caudet).Universitat de València, Vol. IV: 78-87.

1997 - «Contribution à l'histoire du français hors de France.  Caractéristiques sociales et culturelles des maîtres et de leur enseignement en Espagne au XVIIIe siècle» Actes du Colloque International (sous le patronage scientifique de la SIHFLES) «1648-1815, L'Universalité du français et sa présence dans la péninsule ibérique»  Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologies Romàniques.  Tarragone 28-29-30 de septiembre de 1995 (Eds.: J.-F. García Bascuñana, B. Lépinette, C. Roig), 189-212.

1997 - «L'article dans les grammaires françaises éditées en Espagne (1565-1799)».  La filología francesa: Nuevos y viejos enfoques. Cuadernos de Filología Francesa: Facultad de Filosofía y Letras Universidad de Extremadura  9: 107-135. [Citado in in Hans-J. Niederehe 1999 Bibliografía Cronológica de la Lingüística, la Gramática y la Lexicografía  Amsterdam/ Philadelphia: John Benjamins].

1997 - «Deux grammaires du XVIIe siècle. Traditions grammaticales nationales et pédagogie». Linguisticae Investigationes  Amsterdam /Philadelphia  John Benjamins, XXX, 1 1997: 199-239. [Citado in in Hans-J. Niederehe 1999 Bibliografía Cronológica de la Lingüística, la Gramática y la Lexicografía  Amsterdam/ Philadelphia: John Benjamins]

1997 - «La syntaxe dans la lexicographie bilingue» in Les dictionnaires bilingues  (Eds.: H. Béjoint & Ph. Thoiron), Louvain: Duculot, p.53-71 (ISBN 2-8011-1138-4).

1998 - «Le détournement de la grammaire générale dans la grammaire pédagogique française éditée en Espagne au XVIIIe siècle» Revista de Filología francesa. Homenaje al Profesor J. Cantera Ortiz de Urbina. Madrid: Universidad Complutense, 523-538.

1998 - «La morphologie dans les grammaires françaises pour étrangers» in Histoire de la diffusion et de l'enseignement du français dans le monde (Eds.: W. Frijhoff & A. Reboullet) Le français dans le Monde, Nº spécial, 118-133.

1998  - Histoire. Epistémologie. Langage. Corpus représentatif des grammaires et des traditions linguistiques (Tome 1), 1998 Hors série nº 2 Paris: Société Histoire. Epistémologie. Science du Langage (SHESL) (Ed.: Bernard Colombat), Entrées: nº 3103 (Villalón: pp.179-281); nº 3105 (Miranda: pp. 282-284); nº 3107 (Charpentier: pp. 285-287); nº 3108 (Oudin: pp. 287-289); nº 3109 (Oudin: pp. 289-291);  nº 3110 (Jiménez Patón: pp. 291-292):; nº 3111 (Encarnación: pp. 292-295); nº 3113 (Villar: pp. 296-298); ; nº 3114 (Lancelot: pp. 298-300); nº 3115 (La Torre y Ocón: pp. 300-303) (ISBN 2-913296-00-9).

1999 - Reseña Histoire. Epistémologie. Langage  F. Tollis La description du castillan au XVe siècle: Villena et Nebrija. Paris: L'Harmattan.1999.

1999 - Reseña Target.  International Journal of Translation Studies Claude-Gaspar Bachet de Méziriac.  De la traduction. Michel Ballard: Ottawa: Presses de l'Université d'Ottawa, 11: 2 /1999, 403-404.

2000  - L'enseignement du français en Espagne au XVIIIe siècle dans ses grammaires.  Histoire.  Concepts linguistiques et pédagogie.  Nodus Publikationen: Münster (2000), 381p. (ISBN 3-89323-281-8). [Reseñas : 1-Histoire. Epistémologie.  Langage, nºT. XXIII, Fasc. 2, 2002 p. 175-6 (Jacques-Philippe Saint-Gérand). 2- Romanistik in Geschichte und Gegenwart Heft 7, 1 (Hamburg: Buske), p. 126-127, 2002].

2000  - La lingüística española en la época de los descubrimientos (Ed.: B Bagola) Hamburg: H. Buske Verlag (Romanistik in Geschichte und Gegenwart Beiheft 5), «A propos de deux grammaires pour l'enseignement de l'espagnol aux Français: Oudin 1597 & Charpentier 1597» 107-121 (ISBN 3-87548-242-5).

2000 - Grammaire et enseignement du français, 1500-1700 (Eds. Jan De Clercq, Nico Lioce et Pierre Swiggers) Louvain/Paris: Peeters. Orbis / Supplementa (XXXIV-656 p.), «Le De grammatica francessa en Hespañol de Diego de la Encarnación» p. 503-531. [Citado in Hans-J. Niederehe 1999 Bibliografía Cronológica de la Lingüística, la Gramática y la Lexicografía  Amsterdam/ Philadelphia: John Benjamins].

2000 - «El análisis contrastivo en la gramática francesa editada en España durante el siglo XVIII» Actas del II Congreso Internacional de la Sociedad Española de Historiografía Lingüística (León, 2-5- marzo de 1999) (Eds.: M. Maquieira Rodríguez, Mª D. Martínez Gavilán, M. Villayandre Llamazares) Madrid: Arco Libros, p. 631-644.

2000 - «Gramáticas del francés editadas en España durante la primera mitad del siglo XIX». Quaderns de Filología: Facultat de Filología. València Aprendizaje y enseñanza de una segunda lengua  (Eds.: Mª José Coperías, J. Redondo & Julia Sanmartín.), 2000, Vol. V., 177-197.

2001- Reseña :  Documents de la SIHFLES (nº 26, 2001) La enseñanza del francés en España (1767-1936) Estudio histórico: objetivos, contenidos y procedimientos. Javier Suso López & María Eugenia Fernández Fraile (Granada, 2002), 194-206.

2001 - El francés en contacto y en contraste con el español.  Estudios de historiografía lingüística (siglos XVI-XVII).  València: Universitat (ISBN 84 370-4706-4), 301 p. [Reseña: ROMANISTIK in Geschichte und Gegenwart (2002), p. 253]

2001 -  Changements politiques et statuts des langues.  Histoire et épistémologie 1780-1945  (Eds.: C. Kok-Escalle & F. Melka), Amsterdam: Rodopi, «Le contexte administratif et scientifique d'une grammaire française du XIXe siècle éditée en Espagne» 265-285.

2001 - History of Linguistics in Spain II Amsterdam/Philadelphia: J. Benjamins, «La grammaire contrastive franco-espagnole dans la première moitié du XVIIIe siècle.  Analyse de six ouvrages» (Eds. E.F.K. Koerner & H. J. Niederehe) p. 137-181.

2001 - La lingüística francesa en España camino del siglo XXI, T. I., (Eds.: M.L. Casal Silva, G. Conde Tarrío, J. Lagos Garabatos, L. Pino Serrano & N. Rodríguez Pereira) «A propos de F. Araujo Gómez (1857- ?) auteur d’une grammaire historique pour l’enseignement du français aux Espagnols (1889-1907). Essai de bio-bibliographie», 629-647.

2001 - Documents pour l'histoire du français langue étrangère et seconde (SIHFLES). (Ed.: Brigitte Lépinette) nº 26, 2001 (208 p.).

2002 - Estudios de Historiografía Lingüística (Actas del III Congreso Internacional de la Sociedad Española de Historiografía Lingüística, Vigo 7-10 de febrero de 2001) M.-A. Esparza Torres, B. Fernández Salgado & H.-J. Niederehe (Eds.) Hamburg: H. Buske Verlag  «La perspectiva histórica en las gramáticas francesas para españoles (1880-1900)», 277-292.  (ISBN 3-87548-316-2).

2002 - «Acerca de la Gramática Razonada Histórico-crítica de la lengua francesa de F. Araujo (1907) Las fuentes de su Fonética («Ortofonía»)». La lengua española en el umbral del XIX siglo Actas del V Congreso Internacional de lengua española. Madrid: Gredos, 1247-1260.

2002 - Reseña - SHESL (14/II, 2002) Corcuera Manso J. Fidel & Antonio Gaspar Galán, La lengua francesa en España en el siglo XVI; Estudio y edición del «Vocabulario de los vocablos» de Jacques de Liaño (Alcalá de Henares, 1565), Zaragoza 1999, Vol. 38, 129 p. ISBN 84-7733-530-3, p. 177-178.

2003 - «La syntaxe dans une grammaire du français éditée en Espagne à la fin du XIXe siècle» Actas del Congreso de Lingüística y Filología románica Salamanca 2001

2003 – « Histoire de la linguistique vs. histoire de la traduction.  A propos de quelques ouvrages grammaticaux traduits dans le domaine franco-espagnol au XIXe siècle». ROMANISTIK in Geschichte und Gegenwart 9,1: 2-17.

2003 - «La syntaxe dans les grammaires pour l’enseignement du français en Espagne au XIXe siècle» Documents de la SIHFLES,  nº 29  (Eds. M. Berré &  B. Lépinette), 26-94.

2003 - La syntaxe raisonnée. Mélanges de linguistique genérale et française offerts à A. Boone à l’occasion de 60e anniversaire. Préface de Marc Wilmet. «La syntaxe dans une grammaire française éditée en Espagne en 1868» Bruxelles: De Boeck-Duculot, 323-339 (2-8011-1320-4).

2004 - Reseña : Historiographia Linguistica 31:2/3 (2004) Le grammatiche italiane per ispanofoni (secoli XVI–XIX). Paolo Silvestri. Torino: Edizioni dell’Orso, 2001. P. 201. ISBN 88-7694-541-5.

2005- «Grammaire et linguistique. La morphologie verbale dans les grammaires du FLE» ROMANISTIK in Geschichte und Gegenwart, 11.1, 41-65

2005 - “La linguistique des grammaires françaises publiées en Espagne dans la première moitié du XIXe siècle “Historiographia linguistica XXXII (2005), 273-307.

2006 - Documents pour l'histoire du français langue étrangère et seconde (SIHFLES) nº 33/34.  L’enseignement du français en Espagne au XIXe.  Histoire professionnelle et sociale.  Eds.: B. Lépinette, Mª Elena Jiménez & Julia Pinilla (301 p.).

2007 - “El foco francés: dos gramáticas para la enseñanza del español a los franceses (Oudin 1597) y Charpentier (1597)” El castellano y su codificación gramatical, vol. I De 1492 (A. de Nebrija) a 1611 (John Sanford) (Ed.: J. Gómez Asencio), Salamanca: Universidad , 301-332. 

2008 - Historiografía lingüística hispánica (s.XVI-XIX) (Eds. E. Casanova, B. Lépinette & M. J. Martínez Alcalde). Quaderns de Filología Studis linguistics, Vol. 2008,  València:Universitat de València (ISBN: 84-370-4170-8).

2008 - “Las aportaciones de G. Colón al estudio de la lengua francesa” El deler per les paraules (Ed.: E. Casanova & M.T. Echenique) Valencia: PUV, 249-264 (ISBN: 978-84-370-7100-8).

2008 Historiografía lingüística hispánica (s.XVI-XIX) (Eds. B. Lépinette, M. J. Martínez Alcalde & E. Casanova) Quaderns de Filología Studis linguistics, Vol. XI, 2008,  València : Universitat de València (ISBN: 84-370-4170-8).

2008 « La penetración del modelo gramatical ‘general de tipo escolar en España: sus orígenes franceses (final del siglo XVIII y principio del XIX) » Historiographia linguistica (2008) Vol XXXV:3, 305-341.

2009 « Linguistica minor. Les connaissances philologiques de F. Araujo (1857-ca. 1920) » La lingüística como reto epistemológico y como acción social. Estudios dedicados al Profesor Ángel López García con ocasión de su sexagésimo aniversario Madrid : Arco Libros, 344-352.

2009 « La difficile émergence de la notion de figement dans la grammaire française (XVIe-XVIIIe s.) » Beiträge zur Geschichte der Sprachwissenschaft, 19 (2009/2), pp.203-222.

2009 « Eléments d’une dramaturgie épistémologique franco-espagnole. Fernando Araujo Gómez (1857-1915), philologue et grammairien du français au tournant des XIXe et XXe siècles en Espagne » Synergies-Espagne nº 2, 143-171.

2009 « La aportación propia del traductor al texto científico-técnico traducido o el afán de divulgación de un saber foráneo. A propósito del paratexto en una traducción al español de H.L. Duhamel du Monceau (1700-1782) (col. : Julia Pinilla) Cuadernos del Instituto de Historia de la lengua (U. de la Rioja), 3,109-123.

2010 “Los Élémens d’Idéologie de Destutt de Tracy vertidos al español (1821-1832). Traducción y arqueología del saber gramatical general en España » in La gramática española en el siglo XVIII (Simposio internacional El castellano y sus gramáticas, 20-21-22 de mayo de 2009, Salamanca) (en prensa, 125-156).

2010 «¿Cómo y por qué en sus Elementos de gramática castellana (Bilbao, 1818) Juan Manuel Calleja utilizó las obras de Destutt de Tracy (1803) y de Sicard (1808)? » Ideias Linguïsticas na Península Ibérica (séc.XIV a séc.XIX), (Eds. Carlos Assunçao, Gonzalo Fernandes, Marlene Loureiro), Münster Nodus Publikationen , Vol. II,512-526 (ISBN 978-3-89323-297-0), .

2010 « Hacia una historiografía lingüística transnacional  . Fuentes gramaticales francesas en la Gramática General española (J. Gómez Hermosilla, Madrid 1841). »

domingo, 30 de noviembre de 2025

Pres - Archipreire, Archipreyre, Arquipreire

Pres, prép., près.
Be m plazon l' arquier
Pres la barbacana.
B. Arnaud de Montcuc: Er can.
Bien me plaisent les archers près la barbacane.
S' a lieys platz alberguairai 
Pres de lieys.
G. Rudel: Lanquan li jorn.
Si à elle il plaît je logerai près d'elle.
Prép. comp. Si de pres savis homes vas,
Leumen no seras fols ni vas.
Leys d'amors, fol. 3.
Si auprès de sages hommes tu vas, facilement tu ne seras fou ni vain.
Ad una fontanella, de pres un olivier.
(chap. A una fontanella, fonteta, prop (a la vora) de un olivé, una olivera.
A Calaseit ña una partida que se diu La Fontanella, aon va a beure
Carlos Rallo Badet, milló dit, va a abeurás.)
Roman de Fierabras, v. 140.
A une fontanelle, auprès d'un olivier.

La pileta, camino, pantano de Pena, embalse, finca, almendros, olivos, Esteban Lorente, Moncho, Ramón Guimerá Caballé, Gelete, perra, plantando olivos
 
 
Adv. Loin m' es dels oillz, mais del cor m' es tan pres.
(chap. Llun (lluñ, ella) m'está dels ulls, pero del cor m'está tan PROP.) 
Peyrols: Pois m'entremis.
Elle m'est loin des yeux, mais du coeur elle m'est si près.
Adv. comp. Mas per so l' estau de pres.
Le moine de Montaudon: Mos sens.
Mais pour cela, je lui suis de près.
Que vis la mayre e 'l filh de pres. Passio de Maria
Qui vit la mère et le fils de près.
Ben fo grazitz pres e loing per los bons sons qu' el fazia.
Il fut bien honoré près et loin pour les bons airs qu'il faisait.
Ni pres ni loin non aten.
Hugues de Saint-Cyr: Servit aurai. 
Ni près ni loin je n'attends.
ANC. CAT. Pres. IT. Presso. (chap. Prop (de), a la vora de. 
ESP. Cerca (de).)
2. Apres, adv., après, ensuite.
Apres, Dieus, quan los ac formatz,
Ditz: Creissetz e multiplicatz.
(chap. Después, Deu, cuan los habíe format, va di: creixéu y multiplicautos o multipliqueutos.)
Brev. d'amor, fol. 56.
Ensuite, Dieu, quand il les eut formés, dit: Croissez et multipliez.
Apres... debon jurar a lui. Titre de 1080.
(chap. Después... li deuen jurá an ell; debon : deuen : tenen que, tenen la obligassió de : sacramén, homenaje u homenache. Ojo com cambie lo ocsitá de 1080 en lo chapurriau de 2025!
Castellá: Después... deben jurar a él : jurarle : rendir homenaje, sacramento.)
Après... doivent jurer à lui.
ANC. FR. Andui se sont d' ilec torné, 
Alez devant, g' irai après.
Roman du Renart, t. I, p. 43 et 104.
Adv. comp. Pueis l' a dit en apres.
Arnaud de Carcasses: Dins un verdier.
Puis il lui a dit par après. 
Seguiretz me en apres.
Fragm. de trad. de la Passion.
Vous me suivrez par après.
Paraulas que s devon essegre en apres.
Regla de S. Benezeg, fol. 1.
Paroles qui se doivent suivre par après.
ANC. FR. En après le roi, la reine et leur fils,... vinrent audit lieu.
Monstrelet, t. I, fol. 83. 
En après que les armes de Saintré contre messire Enguerrant furent accomplies.
Jehan de Saintré, t. II, p. 308.
Prép. S' apres cent mals, be de lieis agues. 
P. Raimond de Toulouse: Si cum celui.
Si, après cent maux, un bien d'elle j'eusse.
Pero ades esper...
Qu' apres l' ira m' eschaya
Tals joys que m denh plazer.
Pons de Capdueil: Ben es fols.
Pourtant incessamment j'espère... qu'après la tristesse il me survienne telle joie qui daigne me réjouir. 
Prép. comp. Apres d' el seu repaire.
Blacas: En chantan.
Auprès de la sienne demeure.
Tan tost can fon assegut apres d' ela, la pregnet d' amor.
V. de Raimond de Miraval.
Aussitôt qu'il fut assis auprès d'elle, il la pria d'amour.
ANC. ESP.
Venien apres del rey todos los senadores.
(MOD. Venían después del rey (junto al) todos los senadores. Todos los senadores venían detrás del rey.)
Poema de Alexandro, cop. 1382.
ANC. CAT. Apres (MOD. després). IT. Appresso. (ANC. ESP. Apres.) (chap. Después; detrás.)
 
Prestar, v., lat. praestare, prêter.
Fan prestar lurs deniers a lurs messatges. V. et Vert., fol. 14.
(chap. Fan prestá (dixá) los seus dinés als seus mensajeros; “messatges” : enviats, comisionats, casi embaixadós, que porten un mensaje. Als textos antics trobaréu: missatge, missatger, missatgers, missatgeria, missatgeries, y varians.
En aragonés antic, documentat, missatgeros, missatgeres:
“E sobre esto havemos scripto a vuestros missatgeros et a los del regno de Valencia los quales crehemos que devan seyer ydos a la villa Dalcanyiç. E senyores si algunas cosas podemos fazer por vosotros fiablamente nos hen scrivit. Nostre Senyor Dious vos haia en sa guarda.
Scripta en Calatayud a XV de junyo. (1411) - El governador justicia Daragon et Berenguer de Bardexi a vuestra honor apperellados. 
Aixó es aragonés, llengua aragonesa, no la fabla batúa Frankenstein de Francho Nagore, Chusé Inazio Nabarro, Susín, etc.)
Font prêter leurs deniers à leurs commissionnaires.
Peire, joglar, li prestet deniers e cavals.
V. de Bertrand de Born. 
Pierre, le jongleur, lui prêta deniers et chevaux.
Prestas li tro aia guazanhat.
(chap. Préstali (díxali dinés) hasta que (ne) haigue guañat.)
Guillalmet: Senher prior.
Prêtez-lui jusqu'à ce qu'il ait gagné.
Part. pas. fig. Dieus t' a prestada 
La vida, e non ges donada.
(chap. Deu t'ha prestat (dixat) la vida, y no gens donada.)
Libre de Senequa.
Dieu t'a prêté la vie, et non point donnée.
Loc. fig. An lor querella prestada.
Bertrand de Born: Rassa mes. 
Ils ont leur plainte émise. 
Subst. et prov. Alcunas ves val lo prestar donar.
V. et Vert., fol. 78. 
Aucunes fois vaut le prêter donner.
CAT. ESP. PORT. Prestar. IT. Prestare. (chap. Prestá, dixá en préstamo: presto, prestes, preste, prestem o prestam, prestéu o prestáu, presten; prestat, prestats, prestada, prestades; prestaría; prestaré; si yo prestara; dixo, dixes, dixe, dixem o dixam, dixéu o dixáu, dixen; dixat, dixats, dixada, dixades.)
2. Prest. s. m., prêt.
Es tot comtat a usura cant que ne prenda per razon del prest.
(N. E. los términos compte, cuenta, contar, cómputo, computare; y comite, conde, comte, se mezclan en los textos, no sólo en los antiguos.)
V. et Vert., fol. 13.
Est tout compté pour usure quoi qu'il en prenne par raison du prêt.
No m detz a do ni a prest.
Rambaud d'Orange: Aras no siscla.
Ne me donna à don ni à prêt.
- Sorte d'exaction.
Ni albergada, ni do, ni prest. 
Cout. de Fumel de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 134. 
Ni droit de gîte, ni don, ni prêt. 
Carta sagelada col rey..., conoc qu' el prest... li fes hom de grat.
Cartulaire de Montpellier, fol. 200.
La charte scellée avec le roi..., il reconnut que le prêt... on lui fît de gré. ANC. CAT. Prest. IT. Presto.
3. Presta, s. f., prêt.
Quals causas podon esser donadas a presta.
Trad. du Code de Justinien, fol. 23.
Quelles choses peuvent être données à prêt.
CAT. Presta.
4. Prestansa, s. f., prêt.
Aquel om... qui receup autrui aver en prestansa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 23.
Cet homme... qui reçut l'avoir d'autrui en prêt.
IT. Prestanza.
5. Prestayre, Prestador, s. m., prêteur.
Lo prestayres deslials, cant ve la paubra gen plus afazendada e greviada..., lur ven plus car. V. et Vert., fol. 14.
(chap. Lo prestamiste desleal, cuan veu la pobra gen mes afaenada y agraviada..., los u ven mes car; ere típic dels tratans de besties de cárrega, machos, mules, caballs, rucs - burros, cuan lo habíen pagat, ya ne nessessitaben un atre. A Beseit va sé famós “engerra”, Eutropio : Tropio, que ere tratán. “Lo clot de Tropio” está a la vora del portal de Villanova, Vilanova. Se va fé una permuta, crec, per un terreno aon está lo pon de la Viña, pera pugué passá a les fábriques - si plovíe mol y creixíe “lo riu de les basses”, que es aon está la passera cap al Racó del Toscá, restaurán La Rabosa. De estos préstamos ne parle tamé 
“l'agüelo Sebeta”, de Valjunquera, Vallchunquera. Ya tots sabem quí es lo autó de los textos de Luiset y son yayo.)
Le prêteur déloyal, quand il voit la pauvre gent plus embarrassée et grevée..., leur vend plus cher.
Mas quan falho 'l prestador, 
No pot far V ni VI terna.
Aimeri de Peguilain: Li folh.
Mais quand manquent les prêteurs, il ne peut faire cinq ni six ternes.
ANC. FR. Lequel enprunt il renderont dedens l'espasse de deux moys, jà soit que li presterres vellie le terme alongier.
Ann. du règne de S. Louis, à la suite de Joinville, p. 230.
ESP. Prestador. (prestamista) IT. Prestatore. (chap. Prestadó, prestadós, prestadora, prestadores; prestamista o prestamiste, prestamistes, fem. prestamista, prestamistes; v. dixá : dixadó, dixadós, dixadora, dixadores.)
 
riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 3
 
Prestre, s. m., lat. presbyterum, prêtre.
Voyez Denina, t. III, p. 190.
Un trichayre, prestre layre, 
Vol que chan, pus suy chantaire.
Guillaume de Berguedan: Un trichayre.
Un traître, prêtre larron, veut que je chante, puisque je suis chanteur.
Cant lo prestre chastia los pechadors.
Trad. de Bède, fol. 55.
Quand le prêtre réprimande les pécheurs.
ANC. FR. Il faut certainement qu'il ait le nom de prestre, 
Prestre veut dire vieil.
Ronsard, t. II, fol. 1360.
CAT. ESP. PORT. Preste. IT. Prete. 
(chap. Preste, prestes.)
2. Preveire, Preire, s. m., prêtre.
Ni 'l preire secodra l' isop.
Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 
Et le prêtre secouera le goupillon.
Fals preveires e fals abatz.
B. de Ventadour: Pus mos.
Faux prêtres et faux abbés.
ANC. FR. Ainsinc se puet cil confessier
Qui vuet son provoire lessier.
Roman de la Rose, v. 11384.
Vieingnent avant les clercs et les provères. Joinville, p. 28.
CAT. Prebère. ESP. Presbítero. PORT. Presbytero.
(chap. presbítero, presbíteros; prevere, preveres. Una de les graduassions de la iglesia, escolanet, sacristá, mossen, etc., hasta lo Papa de Roma. Los chapurriaus tenim un Cardenal y Arzobispo de Barselona que parle chapurriau y es de Queretes, Juan José Omella.)
3. Preveira, Preveiria, s. f., prêtrise, sacerdoce.
Mal portara honor al rei ni seignoria, 
Pois no la porta a Dieu ni a sa preveira.
Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.
Il portera mal honneur et seigneurie au roi, puisqu'il ne le porte pas à Dieu ni à son sacerdoce.
Qui cobeita a aver lo govern de preveiria.
Trad. de Bède, fol. 57.
Qui convoite d'avoir la direction de sacerdoce.
4. Preveiraria, s. f., prêtrise, sacerdoce.
Segon la costuma de preveiraria.
Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1.
Selon la coutume de sacerdoce.
5. Preveirage, s. m., sacerdoce.
En sant preveirage ufrires espiritals ufrennas.
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre. 
Dans le saint sacerdoce vous offrirez des offrandes spirituelles.
CAT. Preberatge.
6. Preveirat, s. m., lat. presbyteratus, prêtrise, sacerdoce.
Tro que lo bistbes lo get de clercia o, si es preveires, de preveirat.
Trad. du Code de Justinien, fol. 2.
Jusqu'à ce que l'évêque le rejette de cléricature ou, s'il est prêtre, de sacerdoce.
CAT. Presbiterat. ESP. IT. Presbiterato.
7. Preveiral, Preveyral, adj., lat. presbyteralis, sacerdotal.
En la preveyral sagranza
Torna lo pas ses duptansa.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a.
A la consécration sacerdotale le pain change sans doute.
CAT. ESP. (chap.) Presbiteral. PORT. Presbyteral. IT. Presbiterale.
8. Archiprestre, s. m., archiprêtre.
Johan, archiprestre de Sanh Johan de Letra.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 139.
Jean, archiprêtre de Saint-Jean-de-Latran.
(N. E. Observen ustedes el uso del guioncico por parte de los franceses, y el uso o abuso actual del mismo por parte de los catalanoescribientes como la Ascuma. Su lengua, el occitano, no estaba plagada de estas manías, galicismos, y tonterías; lo peor vino después de Pompeyo Fabra, un químico con aspiraciones a lingüista, inútil como el que asó la manteca. Ahora coges a un lingüista de hoy en día con aspiraciones a químico, y Chernóbil parecerá una mascletá de Valencia.)
ESP. PORT. Arcipreste. IT. Arciprete. (chap. Arcipreste, arquipreste, archipreste : de archi o arqui (mes que, per damún de) + preste; pl. arciprestes, arquiprestes, archiprestes.
Lo mes famós va sé lo Arcipreste de Hita, naixcut a Alcalá de Henares
(lo riu que naix a Horna).
Va escriure “lo llibre del bon amor” als olivás de Beseit, y después lo va traduí o transladá al castellá de la época, que ere la mateixa que la de Ramón Lull.
Llástima que no tinga probes del llibre en cuestió en chapurriau, perque se deuríe cremá cuan la guerra de la independensia, com tans códices, 
o be sel van emportá los fransesos a les seues mol bones biblioteques y allí está, cubert de pols, hasta que algún investigadó chapurriau bufo y lo óbrigue en cuidadet, en guans blangs pera que no se espentolo del tot.)
 
Arcipreste, Hita, Beceite, lo llibre del bon amor, el libro del buen amor

 

9. Archipreire, Archipreyre, Arquipreire, s. m., archiprêtre.
Almornier, archipreire,
Ardiaque, prebost,
De totz me passi tost.
G. Riquier: Pus Dieu.
Aumônier, archiprêtre, archidiacre, prévôt, de tous je me passe tôt.
L' archipreyre e l' avesques. Leys d'amors, fol. 104.
(chap. Lo archipreste y lo obispo; avesques, évêque, vespe tamé se trobe an algún texto en aragonés; bisbe, etc. Són com les avespes.)
L'archiprêtre et l'évêque.
Del acessamen que n' avem fag del arquipreire.
Tit. de 1285. Arch. du Roy., Toulouse, J. 323.
De l'acensement que nous en avons fait de l'archiprêtre.

lunes, 24 de noviembre de 2025

Ibn al-Balansi, Valencia, 825

Os dirán que antes de 1238 no había ni valencianos, aunque de mucho antes hubo hasta príncipe musulmán apodado así.

Bat Ye'or; The Decline of Eastern Christianity under Islam, 1996.
 
In 210 <23 April 825>, Abd ar-Rahman b. al-Hakam sent a strong troop of cavalry commanded by Ubayd Allah - known by the name of Ibn al-Balansi,-  into Frank territory... 
 
 
Ibn al-Balansi, Balansiya, Valencia, València, Valéncia, Valénsia
 
WIKI:
 
Alhakén II, al-Hakam II o Alhaquén II (en árabe, الحكم بن عبد الرحمن, al-Ḥakam ibn ʿAbd ar-Raḥmān; Córdoba, 13 de enero de 915 – Id., 1 de octubre de 976) segundo califa omeya de Córdoba, desde el 16 de octubre de 961 hasta su muerte. Durante su reinado —uno de los más pacíficos y fecundos de la dinastía en la península—​ se amplió la mezquita de Córdoba,​ ciudad que alcanzó su apogeo del periodo califal.​ Es conocido asimismo como gran bibliógrafo y gobernante de gran cultura.
 
Sucedió a Abderramán III a los 47 años y nueve meses de edad, en el 962, continuando​ la política de su padre y manteniendo la paz y la prosperidad en al-Ándalus. No sólo sostuvo el apogeo al que llegó el califato con su padre, sino que con él alcanzó su máximo esplendor.
 
A los 8 años fue nombrado sucesor de Abderramán III, y su educación fue exquisita, participando intensamente en las actividades de gobierno, así como en las campañas militares, acompañando al califa en varias ocasiones. Conservó durante toda su vida gran aprecio por las artes y las letras.​ Cuando a la muerte de su padre se hizo cargo del poder contaba con 47 años y adoptó el título de al-Mustánsir bi-l-Lah («el que busca la ayuda victoriosa de Alá»). Hasta entonces, y pese a su unión con Radhia, no tuvo hijos.
Al llegar al trono la descendencia se hacía necesaria y logró dársela una concubina esclava, de origen vascongado llamada Subh (también llamada Zohbeya y Aurora), a quien Alhakén dio el nombre masculino de Chafar.
 
Entre las primeras medidas que tomó al ser nombrado califa, se encontraba la reclamación al reino cristiano de León de las diez fortalezas que su rey, Sancho I, había prometido a su padre Abderramán III por el apoyo prestado en la disputa dinástica que aquél mantuvo con Ordoño IV y que le había permitido recuperar el trono en el 960.
 
Ante la negativa del rey leonés a cumplir su promesa, Alhakén acogió al depuesto Ordoño IV en la corte cordobesa prometiéndole reponerlo en el trono, lo que hizo que Sancho I se retractase y enviase una embajada a Córdoba con la promesa de cumplir lo pactado. Sin embargo, la muerte de Ordoño IV —en la propia Córdoba, en 962— motivó que Sancho I cambiase nuevamente de postura y concertase una alianza con el rey navarro García Sánchez I, con el conde castellano Fernán González y con el conde de Barcelona Borrell II para hacer frente al poderío del califa.
 
Alhakén inició en respuesta, en 963,​ una ofensiva militar que se ve culminada por el éxito al conquistar las plazas de San Esteban de Gormaz, Atienza y Calahorra lo que, unido a las crisis dinásticas que surgieron en los reinos cristianos, volvieron a colocar al califato cordobés en su posición de supremacía.​ Se reforzó además Gormaz como centro de defensa frente a cualquier embate castellano. En el 965, la muerte por envenenamiento de Sancho llevó al trono leonés al pequeño Ramiro III, de tres años; su minoría de edad y la regencia de su tía Elvira condujeron a la crisis del reino y el califato quedó árbitro de las numerosos disputas de sus señores feudales. No solo numerosos señores leoneses, sino también el nuevo conde castellano García Fernández y el rey navarro Sancho Garcés, se apresuraron a prestar homenaje a Alhakén a finales de la década de 960 y principios de la siguiente.
 
Se inició así un periodo de calma militar que se extendió hasta 974,​ cuando el nuevo conde castellano García Fernández, que había sucedido a Fernán González, aprovechando que el grueso del ejército califal se encontraba en África,​ atacó la plaza de Deza.​ García se alió con leoneses y navarros y puso cerco a Gormaz en abril del 975. Su incursión que se vio acompañada en 974 por el asalto del también nuevo rey de León Ramiro III de la plaza de San Esteban de Gormaz. El retorno del general Gálib de su campaña africana puso fin a los ataques cristianos al vencerlos en las batallas de Gormaz (junio del 975), Langa y Estercuel.

miércoles, 17 de abril de 2024

Jupa - Jus

Jupa, s. f., jupe, cotte, pourpoint.

Sai far jupas e jupelhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais faire jupes et jupons.

Anc l' entresenh faitz ab benda 

De la jupa del rey d'armar, 

Que ilh baillet, no lo poc guizar. 

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Oncques l'enseigne qu'il lui donna, faite avec une bande du pourpoint du roi d'armes, ne le put diriger.

CAT. Jupa. (chap. Jupa, jupes, chupa, chupes, del árabe clássic ǧubbah. Jupota, jupotes, chupota, chupotes. ESP. Chupa, chaqueta, chaquetilla, cazadora, chompa, chumpa, loc. poner a alguien como chupa de dómine. No es del verbo chupá.)

Jupa, jupe, cotte, pourpoint, jupes, chupa, chupes, cuero, Mario Casas

2. Jupelh, s. m., jupon.

Sai far jupas e jupelhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais faire jupes et jupons. 

ANC. FR. Un juppel que avoit vestu icellui Pierre. 

Lett. de rém. de 1448. Carpentier, t. II, col. 953.

3. Jupon, Jupio, s. m., jupon, tunique. 

Gastan o affolan jupons o autres obratges.

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. 

Gâtant ou détériorant tuniques ou autres ouvrages. 

So de vermelh pali lor jupio. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 3. 

Sont de drap de soie vermeil leurs tuniques. 

ESP. Jubón. PORT. Gibão. IT. Giubbone.

4. Jupier, s. m., jupier, qui fait des jupes.

A jupiers, lo portal. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

(chap. Als jupés, lo portal; jupé: home que fa jupes, chupes.)

Aux jupiers, le portail.

 

Jupiter, s. m., lat. Jupiter, Jupiter, planète.

Jupiter, segon planetas. Brev. d'amor, fol. 30. 

Jupiter, seconde planète. 

La seconda planeta a nom Jupiter. Liv. de Sydrac, fol. 53. 

La seconde planète a nom Jupiter.

CAT. ESP. (chap. Júpiter) PORT. Jupiter.

 

Jur, s. m., lat. juramentum, serment.

Pus Ventedorn e Comborn e Segur 

E Torena e Monfort e Guordon 

An fag acort ab Peiregorc e jur.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Puisque Ventadour et Comborn et Ségur et Turenne et Montfort et Gourdon ont fait accord avec Périgord et serment.

Pois ment sos jurs.

Raimond de Miraval: Contr' amor. 

Puisqu'elle dément ses serments. 

CAT. ANC. ESP. (juramento, sacramento, homenaje) PORT. Jura.

2. Jurament, Juramen, s. m., lat. juramentum, serment.

Juraments de fidelitat. Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37. Serments de fidélité. 

Apres lo sobre dig juramen fag. Cartulaire de Montpellier, fol. 127. 

Après le susdit serment fait.

Si vol gardar sa fidelitat ni son juramen. L'arbre de Batalhas, fol. 79. 

S'il veut garder sa fidélité et son serment.

CAT. Jurament. ESP. PORT. Juramento. IT. Giuramento. (chap. Juramén, juramens; homenache, homenaje; sagramén : juramén de fidelidat. 

Los mes antics en proto chapurriau són del 842.)

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Si Louis le serment, qu' à son frère Charles il jure, conserve; et Charles, mon seigneur, de sa part ne le maintient; si je détourner ne l' en puis, ni moi, ni nul que je détourner en puis, en nulle aide contre Louis ne lui irai.

3. Juraire, Jurador, s. m., lat. jurator, jureur, blasphémateur.

Jurayres de Dieu e dels sans. Leys d'amors, fol. 37.

(chap. Blasfemadós de Deu y dels sans.)

Jureurs de Dieu et des saints.

Adjectiv. So son fals jutges raubador,

Fals, molheratz e jurador.

Marcabrus: Pus mos coratge.

Ce sont faux juges voleurs, faux, efféminés et blasphémateurs.

Hom juraire es ples de felonia. Trad. de Bède, fol. 59. 

Homme jureur est plein de félonie.

CAT. ESP. PORT. Jurador. IT. Giuratore. (chap. Juradó, juradós, juradora, juradores; blasfemadó, blasfemadós, blasfemadora, blasfemadores;  despenjassans, que diu blasfemies contra Deu o los sans, que se cague en tots los sans.)

4. Jurat, s. m., lat. juratus, jurat, administrateur municipal.

Senhors juratz tenens jurada en la deyta maison.

Usatge de far jurats. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 477 et 634.

Seigneurs jurats tenant jurade en ladite maison. 

Usage de faire des jurats. 

CAT. Jurat. ESP. PORT. Jurado. IT. Giurato. (chap. Jurat, jurats: homens que teníen este ofissi.)

5. Jurada, s. f., jurade, assemblée, réunion de jurats.

No ausan far jurada... al prejudici del senhor. Charte de Gréalou, p. 108.

N'osent faire jurade... au préjudice du seigneur. 

Nos, sotz mayer et juratz sus deytz, en jurada estans,... fasem las ordonnansas. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475. 

Nous, sous-maire et jurats susdits, étant en jurade,... faisons les ordonnances.

6. Juratiu, adj., lat. jurativus, qui sert à jurer, affirmatif.

Jurativas, coma: Certas, veramen. Leys d'amors, fol. 99. 

Affirmatives, comme: Certes, vraiment.

7. Juratory, adj., lat. juratorius, juratoire.

Ab caution juratory. Fors de Béarn, p. 1087. 

Avec caution juratoire.

8. Jurar, v., lat. jurare, jurer, promettre.

Ieu li juraria, 

Per lieys e per ma fe, 

Qu' el bes que m faria 

No fos saubutz per me. 

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Je lui jurerais, par elle et par ma foi, que le bien qu'elle me ferait ne serait divulgué par moi.

Jurero la mort de Sydrac. Liv. de Sydrac, fol. 6.

Jurèrent la mort de Sydrac.

- Fiancer.

Avia una mout bella filla... la qual avia faita jurar En Richartz a 'N Ugo lo Brun. V. de Bertrand de Born le fils. 

Avait une moult belle fille... laquelle le seigneur Richard avait fait fiancer au seigneur Hugues le Brun.

- Prêter serment.

Jurar non es autra cauza mays trayre Dieus en testimoni.

V. et Vert., fol. 24. 

Jurer n'est autre chose que prendre Dieu à témoin. 

Loc. Jura contra sa conciencia. V. et Vert., fol. 2. 

Jure contre sa conscience. 

Juran... en las mas, etc. 

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 356. 

Jurent... entre les mains, etc.

- Faire des jurements.

Blasfemar e jurar de Dieu. V. et Vert., fol. 17.

Blasphémer et jurer de Dieu. 

Juron e renegon, e jogon a tres datz. 

P. Cardinal: Un estribot. 

Jurent et renient, et jouent à trois dés.

- Conjurer, se liguer.

El vescoms de Ventedorn e 'l vescoms de Comborn... e 'l vescoms de Torena se jureron ab lo comte de Peiregors. V. de Bertrand de Born. 

Le vicomte de Ventadour et le vicomte de Comborn... et le vicomte de Turenne se liguèrent avec le comte de Périgord. 

Fig. Deslialtatz si jura

Contra Lialeza.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Déloyauté se ligue contre Loyauté.

- Part. pas. Juré, lié par serment, fiancé, feudataire, vassal.

E 'l coms d' Engolesma l' avia jurada la filla a moiller, e recebut per fill.

V. de Bertrand de Born le fils. 

Et le comte d' Angoulême lui avait fiancé la fille pour femme, et (l'avait) reçu pour fils. 

Sos homs plevitz e juratz. 

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas

Son homme engagé et lié par serment. 

Substantiv. Anc no fui vostre juratz.

Le Dauphin d'Auvergne: Rey pois.

Oncques je ne fus votre vassal.

CAT. ESP. PORT. Jurar. IT. Giurare. (chap. Jurá: juro, jures, jure, jurem o juram, juréu o juráu, juren; jurat, jurats, jurada, jurades. Luis Arrufat escriu "churamén", 24 de mars de 2018.)

9. Conjur, s. m., supplication, invocation.

Mas no m valon precx ni conjur,

Si Merces no la m conjura.

Deudes de Prades: De lai on.

Mais ne me valent prière ni supplication, si Merci ne me la supplie pas.

- Conjuration, enchantement.

Venc al us de la cambra, si la trobet tancada, 

Et a dit son conjur; tota s' es desfermada. 

Roman de Fierabras, v. 2760. 

Vint à la porte de la chambre, il la trouva fermée, et il a dit sa conjuration; elle s'est toute ouverte.

Quan l' encantaire la vol gitar de sa fobia ab sos conjurs.

Eluc. de las propr., fol. 238.

Quand l' enchanteur veut la chasser de sa retraite avec ses conjurations. CAT. Conjur. ESP. Conjuro. (chap. Conjur, conjurs: paraules mágiques, encantamén, encantamens. Al Decamerón en chapurriau ne podéu trobá bastans ejemples.)

10. Conjuration, s. f., lat. conjurationem, conjuration, enchantement.

En nigromantia, conjurations. La Confessio. 

En nécromancie, enchantements.

CAT. Conjuració. ESP. Conjuración. PORT. Conjuração. IT. Congiurazione.

(chap. Conjurassió, conjurassions.)

11. Conjurador, s. m., enchanteur.

Adject. Alcu dels Juzieus conjuradors... assajeron de gitar orres esperitz.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 19. 

Quelques uns des Juifs enchanteurs... essayèrent de chasser les esprits immondes.

ESP. Conjurador. IT. Congiuratore. (chap. Conjuradó, conjuradós, conjuradora, conjuradores.)

12. Conjurar, v., lat. conjurare, conjurer, supplier.

Ans quan la prec, me semon et m conjura 

Que m lays de lieys.

G. Faidit: Molt a pugnat. 

Mais quand je la prie, elle me somme et me conjure que je m'éloigne d'elle.

Pueis dis l'evesque, conjuran 

Lo filh de Dieu e demandan: 

“Ieu te conjuri, per Dieu meu, 

Que m diguas si es filh de Dieu.” 

Brev. d'amor, fol. 163.

Puis le pontife, conjurant et interrogeant le fils de Dieu, dit: “Je te conjure, par mon Dieu, que tu me dises si tu es fils de Dieu.” 

Car frayres, conjuri vos que... vos abstengas. V. et Vert., fol. 103. 

Chers frères, je vous conjure que... vous vous absteniez. 

CAT. ESP. PORT. Conjurar. IT. Congiurare. (chap. Conjurá: conjuro, conjures, conjure, conjurem o conjuram, conjuréu o conjuráu, conjuren; conjurat, conjurats, conjurada, conjurades.)

13. Esconjurar, v., conjurer, supplier. 

Ans fug on plus l' esconjura.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Mais elle fuit où plus il la supplie.

- Faire des conjurations.

Lo traval que avia mes l' an passat per esconjurar lo temps.

Tit. de 1498. DOAT, t. CXXVII, fol. 268.

La peine qu'il avait mise l'an passé pour conjurer le temps.

ANC. FR. La veue et le ressentiment de nos propres maux ne nous peut esmouvoir à esconjurer ceste tempeste.

Camus de Belley. Diversités, t. II, fol. 347.

PORT. Esconjurar. IT. Scongiurare.

14. Abjurament, s, m., abjuration, renonciation.

Mas aquest abjurament. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Mais cette abjuration.

- Délaissement, terme de jurisprudence.

Aquest absolvement et aquest abjurament.

Tit. de 1277. DOAT, t. CVII, fol. 6. 

Cette décharge et ce délaissement.

(chap. Abjuramén, abjuramens; abjurassió, abjurassions; renunsia, renunsies; renunsiassió, renunsiassions; abdicassió, abdicassions.)

15. Perjur, s. m., lat. perjurium, parjure.

No tem... perjurs fals,

E viu de raubaria.

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Ne craint... les faux parjures, et vit de vol.

(chap. Perjur, perjurs: que han perjurat o jurat en fals. V. perjurá.)

16. Perjuri, s. m., lat. perjurium, parjure.

Fan perjuris e grans tracios. Poëme sur Boèce.

Font parjures et grandes trahisons.

Nos chazem el crim de perjuri. Trad. de Bède, fol. 59. 

Nous tombons au crime de parjure.

CAT. Perjuri. ESP. PORT. Perjurio. IT. Pergiuro, pergiurio. 

(chap. Perjuri, perjuris : juramén en fals.)

17. Perjuria, s. f., parjure.

No m platz perjuria

Ni nulh malvatz perchatz.

T. de J. Lag. et d'Ebles: Qui vos dara.

Ne me plaît parjure ni nul mauvais profit.

18. Perjurament, s. m., parjure.

Si lo vol accusar de perjurament. L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Si le veut accuser de parjure.

(chap. Perjuramén, perjuramens: juramén en fals: perjuri, perjuris.)

19. Perjur, adj., lat. perjurus, parjure.

E 'n Tolza 'l tenon per perjur.

Bertrand de Born: Pois lo gens. 

Et dans Toulouse le tiennent pour parjure. 

Substantiv. Li perjur, li blasmador. Liv. de Sydrac, fol. 98. 

Les parjures, les blasphémateurs. 

ANC. FR. Et se j'en sui parjurs à escient.

Le Roi de Navarre, ch. 17. 

Aurunt esté vers tei parjur. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 63. 

CAT. Perjur. ESP. PORT. Perjuro. IT. Spergiuro. (chap. Perjur, perjurs.)

20. Perjurar, v., lat. perjurare, parjurer.

Ar an melhurat lur afar 

De mentir et de perjurar.

P. Cardinal: Un decret. 

Maintenant ont amélioré leur affaire du mentir et du parjurer.

Mas per ren que sia, 

Yeu no m perjuraria.

(chap. Pero per res que sigue, yo no me perjuraría : yo no juraría en fals.)

T. de J. Lag et d'Ebles: Qui vos dara. 

Mais pour rien qui soit, je ne me parjurerais. 

Part. pas. Vas mi son perjurat 

Trei palazi. 

Bertrand de Born: Ges no m. 

Envers moi sont parjurés trois palatins. 

Vostra fes 

Qu' avetz cent vetz per aver perjurada. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Votre foi que vous avez cent fois parjurée pour richesse.

CAT. ESP. PORT. Perjurar. IT. Spergiurare. (chap. Perjurá: perjuro, perjures, perjure, perjurem o perjuram, perjuréu o perjuráu, perjuren; perjurat, perjurats, perjurada, perjurades.) 

21. Forjurament, s. m., abjuration, renonciation.

Recebens aquest absolvement et forjurament per la gleya denant dicha.

Tit. de 1277. DOAT, t. CVII, fol. 5.

Recevant cette décharge et renonciation pour l'église devant dite.

22. Forjurar, v., abjurer, renoncer.

Forjuret la error que avia manteguda.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 160. 

Abjura l' erreur qu'il avait maintenue.

(chap. Abjurá, renunsiá, abdicá, com lo Rey Juan Carlos I de España, bon cassadó de elefans y femelles.)

23. Desperjur, adj., cessant, qui cesse d'être parjure.

Si be la vielha desperjura,

Jurava que mon dreg havia.

Leys d'amors, fol. 120.

Si bien la vieille cessant d'être parjure, jurait qu'elle avait mon droit.

 

Jus, s. m., jus, suc.

Los jus e las sabors e las odors de las viandas. V. et Vert., fol. 21.

Les jus et les saveurs et les odeurs des aliments.

Pren jus de jusquiam. Coll. de Recettes de médecine.

Prends suc de jusquiame.

Prends suc de jusquiame.

ESP. Zumo (jugo). (chap. Suc, sucs; v. suquejá: suquejo, suqueges, suquege, suquegem o suquejam, suquegéu o suquejáu, suquegen; suquejat, suquejats, suquejada, suquejades. Traure suc, destilá suc.)