champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
domingo, 26 de abril de 2026
Rigotar, Rim, Rimar
martes, 31 de marzo de 2026
Raire, Rayre, Raure, Reire - Enramar

lunes, 9 de septiembre de 2024
Pel, Pelh, Peil - Pelugar, Pelucar
Pel, Pelh, Peil, s. m., lat. pilus, poil, cheveux, bourre.
Om per veltatz n' a pas lo pel chanut. Poëme sur Boèce.
Homme par vieillesse n' a pas le poil blanc.
Creisso li pel el cors d' ome per vestir s' anta. Liv. de Sydrac, fol. 94.
Les poils croissent au corps d'homme pour vêtir sa honte.
Ab capa griseta ses pelh.
Guillaume d'Autpoul: L'autr' ier.
Avec cape de grisette sans poil.
Mos pels malastrucx mi tolrai.
Rambaud d'Orange: Er no sui.
Mes cheveux malheureux je m' ôterai.
Prov. C om veia 'l pel en l' autrui oill,
Et, el seu, non conois la trau.
P. Vidal: Ges per lo.
Que l'homme voie le poil dans l'oeil d'autrui, et, dans le sien, il ne connaît pas la poutre.
CAT. Pel. ESP. PORT. IT. Pelo. (chap. Pel, pels; pial, pials a Valjunquera.)
2. Pelos, adj., lat. pilosus, poilu, velu, fourré.
Mon fraire es pelos e plen de pels. Hist. de la Bible en prov., fol. 7.
Mon frère est velu et plein de poils.
Era gros... e pelos.
Sa coa grossa, redonda e pelosa.
(chap. Sa coa grossa, redona y peluda.)
Carya Magalon, p. 2.
Il était gros... et velu.
Sa queue grosse, ronde et poilue.
E 'l cogola sia, en ivern, peloza. Regla de S. Benezeg, fol. 63.
(chap. Y la cogulla sigue, al ivern, peluda o velluda.)
Et que le capuchon, en hiver, soit fourré.
CAT. Pelos. ESP. IT. Peloso. (chap. Vore Pelut, al pun 4.)
- Subst. Satyre, demi-dieu des païens.
Pelozes so animans estranhs, a semblansa d'home, autrament ditz satiris. Eluc. de las propr., fol. 256.
Les poilus sont animaux étranges, à ressemblance d'homme, autrement dits satyres.
3. Pilozitat, s. f., pilosité, qualité de ce qui est poilu.
Ampleza del pieytz et pilozitat. Eluc. de las propr., fol. 53.
Ampleur de la poitrine et pilosité.
4. Pellut, Pelut, adj., poilu, velu.
Cum comensan esser pellutz. Trad. d'Albucasis, fol. 27.
Comme ils commencent à être velus.
Es fort laitz et pelutz.
A. Daniel: Pois En Raimon.
Est fort laid et velu.
CAT. Pelud. ESP. PORT. Peludo. (chap. Pelut, peluts, peluda, peludes.)
5. Pepelut, adj., pâtu.
Columba... on may es penada, may fructifica, cum vezem de las pepeludas. Eluc. de las propr., fol. 143.
La colombe... où plus elle est pennée, plus elle fructifie, comme nous voyons des pâtues.
6. Pelagge, s. m., pelage.
Simia... ha convensa... am lop en pelagge. Eluc. de las propr., fol. 258.
Le singe... a convenance... avec loup en pelage.
ESP. Pelage (pelaje). (chap. Pelache, pelaches : pell, pells.)
7. Pelio, s. m., paupière, cils.
Lo sex a e van bels pelios.
El ris e el joguet de sa bocha e en sos pelios.
Fornicatios de femna es en l' eslevament de sos oils e de sos pelios.
Trad. de Bède, fol. 43 et 40.
L'aveugle a en vain belles paupières.
Au ris et au jeu de sa bouche et en ses paupières.
La fornication de femme est dans l' exhaussement de ses yeux et de ses cils.
(chap. Pels de la sella, de les selles.)
8. Pelar, v., lat. pilare, peler, ôter le poil.
Fig. proverbial. Ans vuoill pelar mon prat c' autre lo m tonda.
Giraud de Borneil: Conseill vos.
Je veux peler mon pré avant qu'autre me le tonde.
- Par extens. Plumer, ôter la plume.
L' auzellador
Qu' apella e trai, ab dousor,
L' auzel, tro que l' a en sa tela,
Pueis l' auci e 'l destrui e 'l pela.
Un Troubadour anonyme: Seinor vos que.
L' oiseleur qui appelle et attire, avec douceur, l'oiseau jusqu'à ce qu'il l'a dans sa toile, puis il le tue et le détruit et le plume.
Pluma e pluma faretz pelar
De sus lo cap, ses escorgar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Plume à plume vous ferez plumer sur la tête, sans écorcher.
Part. pas. Enueia m rauba pelada,
Pus la San Miguels es passada.
Le moine de Montaudon: Be m'enueia.
M'ennuie robe pelée, après que la Saint-Michel est passée.
Las testas, que avez peladas,
Aurez demantenen talhadas.
(chap. Les testes, que teniu pelades, tindréu enseguida tallades.
Los caps, que teniu pelats, tindréu enseguida tallats.)
V. de S. Honorat.
Les têtes, que vous avez pelées, vous aurez incontinent tranchées.
CAT. ESP. PORT. Pelar. IT. Pelare.
(chap. Pelá, de pel, pell, ploma: pelo, peles, pele, pelem o pelam, peléu o peláu, pelen; pelat, pelats, pelada, pelades.)
![]() |
9. Depilacio, s. f., dépilation, chute du poil.
Calviera, la qual depilacio sol venir per granda suptileza de pel.
Eluc. de las propr., fol. 66.
Calvitie, laquelle dépilation a coutume de venir par grande finesse de poil.
10. Depilatiu, adj., dépilatif.
Siccitat... es depilativa. Eluc. de las propr., fol. 26.
(chap. La sequera o sequía... es depilativa : u pele tot.)
Siccité... est dépilative.
(chap. Depilatiu, depilatius, depilativa, depilatives.)
11. Depilar, v., dépiler, dégarnir de poil.
Part. pas. Cara plumbenca, cilhs depilatz. Eluc. de las propr.., fol. 100. Face plombée, cils dépilés.
(ESP. Depilar. Chap. Depilá, depilás: yo me depilo, depiles, depile, depilem o depilam, depiléu o depiláu, depilen; depilat, depilats, depilada, depilades.)
Peleg, Pelec, s. f., lat. pelagus, mer, gouffre.
Los porton de la terra laynz en la peleg. V. de S. Honorat.
Les portent de la terre léans en la mer.
Cal causa es mayo crebada? - Nau en pelec.
Declaramens de moutas demandas.
Quelle chose est maison crevée? - Navire en mer.
ANC. CAT. Pelech. ESP. Piélago. PORT. IT. Pelago.
(chap. Piélago : profundidat del mar u océano.)
3. Peleagre, s. m., mer.
Hom peris en peleagre.
(chap. Se mor al mar.)
A. Daniel: En breu briza.
On périt en mer.
Pelegrin, Pellegrin, Pelegri, Pellegri, Pelleri, Peleri, s. m., lat.
peregrinus, voyageur, étranger, pélerin.
Am que passava l' aigua del Var als pellegrins. V. de S. Honorat.
Avec quoi il passait l'eau du Var aux pélerins.
Ieu vauc m' en lay a selui
On merce claman pelegri.
Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.
Je m'en vais là à celui où merci crient pélerins.
Salvaire Crist, donatz forsa, vigor
E bon cosselh als vostres pellegris.
G. Figueiras: Totz hom qui.
Christ sauveur, donnez force, vigueur et bon conseil à vos pélerins.
Si qu' en sia conquis
Lo sans luecs e la via
Faita als peleris,
Que nos tolc Saladis.
G. Faidit: Era nos sia.
En sorte qu'en soit conquis le saint lieu et la voie faite pour les pélerins, que nous enleva Saladin.
Abraam que receup los angels a semblansa de pelleris.
V. et Vert., fol. 79.
Abraham qui reçut les anges en manière de voyageurs.
Fig. Car en aquest mont nos sen tuit pelegrin. La nobla Leyczon.
Car en ce monde nous sommes tous voyageurs.
CAT. Pelegri, peregri. ESP. PORT. Peregrino. IT. Pellegrino.
(chap. Peregrí, pelegrí, peregrins, pelegrins, peregrina, pelegrina, peregrines, pelegrines. A Valderrobres y a La Fresneda ñan alguns de mote Pelegrí, apellit Fontanet.)
- En terme de fauconnerie. Une des espèces de faucons.
(chap. Falcó pelegrí o peregrí; se li diu aixina perque no se trobe lo seu niu.)
Lo segons es lo pelegris...,
E per so a nom pelegri
Car hom non troba lo sieu ni.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le second (lignage) est le pélerin..., et pour cela it a nom pélerin qu'on ne trouve pas le sien nid.
2. Peregrinacio, Pelegrinatio, s. f., lat. peregrinatio, pérégrination, voyage, pélerinage.
Si cum es longa peregrinacios. Trad. du Code de Justinien, fol. 11.
Ainsi comme est une longue pérégrination.
De dejunis et de peregrinacios e de silicis e de disciplinas.
V. et Vert., fol. 74.
De jeûnes et de pélerinages et de cilices et de disciplines.
CAT. Pelegrinació, peregrinació. ESP. (Peregrination) Peregrinación.
PORT. Peregrinação. IT. Pellegrinazione.
(chap. Peregrinassió, pelegrinassió, peregrinassions, pelegrinassions.)
3. Pelegrinatge, Pelerinatge, Pellerinatge, Perelinatge, s. m., pélerinage, voyage.
Ja Dieus no m do,
Roma, del perdo
Ni del pellerinatge
Que fetz d' Avinho.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Que jamais Dieu ne me donne, Rome, du pardon ni du pélerinage que vous fîtes à Avignon.
Vuelh anar en pelerinatge ab vos a Sant Antoni de Vianes.
V. de Guillaume de Saint-Didier.
Je veux aller en pélerinage avec vous à Saint-Antoine de Viennois.
Venc en Fransa en perelinatge. Cat. dels apost. de Roma, fol. 85.
Vint en France en pélerinage.
ESP. Peregrinaje. IT. Pellegrinaggio. (chap. Peregrinage, peregrinages, pelerinage, pelerinages; peregrinache, peregrinaches; pelerinache, pelerinaches.)
4. Peregrinar, v., lat. peregrinare, pérégriner, voyager, aller en pélerinage.
Part. pres. E 'ls estrangiers peregrinans. Brev. d'amor, fol. 68.
Et les étrangers allant en pélerinage.
Fig. Peregrinans al cel. Eluc. de las propr., fol. 128.
Pérégrinants vers le ciel.
CAT. Pelegrinar, peregrinar. ESP. PORT. Peregrinar. IT. Pellegrinare.
(chap. Peregriná, pelegriná: peregrino, peregrines, peregrine, peregrinem o peregrinam, peregrinéu o peregrináu, peregrinen; peregrinat, peregrinats, peregrinada, peregrinades; pelegrino, pelegrines, pelegrine, pelegrinem o pelegrinam, pelegrinéu o pelegrináu, pelegrinen; pelegrinat, pelegrinats, pelegrinada, pelegrinades.)
Peleia, Peleya, Pelega, Pelieia, s. f., querelle, dispute.
Non puesc deniers traire
De loc on hom m' en deya,
Sinon ab gran peleya.
G. Riquier: Sel que sap.
Je ne puis arracher deniers du lieu où l'on m'en doive, sinon avec grande dispute.
Si m' en sors peleia ni contenz.
Pons de la Garde: Ans ogan.
S'il m'en surgit querelle et contestation.
Agro gran pelega entre els. Philomena.
Eurent grande dispute entre eux.
Mescla e pelieia. V. et Vert., fol. 25.
Débat et querelle.
CAT. ESP. Pelea. PORT. Peleja. (chap. Riña, riñes; combat, combats; pelea, pelees; disputa, disputes; querella, querelles.)
2. Peleiar, Peleyar, v., disputer, quereller.
Fay los mesclar e peleiar. V. et Vert., fol. 25.
Les fait débattre et quereller.
- Débaucher.
Qui peleia femna maridada es encorregutz als senhors, e qui peleia femna piocela deu la pendre a molher. Cout. de Gourdon, de 1244.
Qui débauche femme mariée est poursuivi par les seigneurs, et qui débauche femme pucelle doit la prendre pour femme.
Part. pas. Mot fort si penet, car si fo peleyatz
Am Karle, lo sieu oncle, que tant era onratz.
Roman de Fierabras, v. 746.
Moult fort il se peina, parce qu'il se fut querellé avec Charles, le sien oncle, qui tant était honoré.
CAT. ESP. Pelear. PORT. Pelejar. (chap. Reñí, pelejá o peleá; combatre o combatí; disputá, querellás.)
3. Pelegiu, adj., querelleur, disputeur.
Iros, pelegius, ergulhos. Leys d'amors, fol. 37.
Colère, querelleur, orgueilleux.
(chap. Reñidó, reñidós, reñidora, reñidores; pelejadó, pelejadós, pelejadora, pelejadores; querellós, querellosos, querellosa, querelloses; combatidó, combatidós, combatidora, combatidores.)
Pellica, Pelican, s. m., lat. pelicanus, pélican.
Papagay et pellica.
Pellica...; so doas especias de pellica. Eluc. de las propr., fol. 48.
Perroquet et pélican.
Pélican...; sont (il y a) deux espèces de pélican.
Pelican es us auzel que ama mot sos poletz.
(chap. Lo pelícano es un muixó que vol mol a sons pollets.)
Naturas d'alcus auzels.
Le pélican est un oiseau qui aime moult ses petits.
CAT. ESP. (pelícano) PORT. Pelicano. IT. Pellicano.
(chap. pelícano, pelícanos : pel + cano : pel blanc, pell blanca.
L'atra classe de pelícano es l' albatros, que tamé es blanc; albo, albis, albino, etc.)
Pelugar, Pelucar, v., éplucher, nettoyer.
Be s peluge e s peronga
Tro al vespre que fams lo ponga.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qu'il s' épluche bien et s' oigne jusqu'au soir que la faim le poigne.
viernes, 26 de julio de 2024
2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.
Capítul IX.
De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.
Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.
No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:
- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?
- Dixémlo en pas, va di un.
- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)
Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.
- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)
- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.
- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)
- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.
- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.
- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.
- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.
- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet.
Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.
- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).
- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián.
Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.
Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:
- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.
- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.
- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?
- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.
- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe.
Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.
Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.
Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.
- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat.
Y ell va contestá:
- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.
Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca.
Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.













