Mostrando las entradas para la consulta dotó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dotó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Philosophe, Philozofe, Filosofe - Pijon

 

Philosophe, Philozofe, Filosofe, s. m., lat. philosophus, philosophe.

(N. E. Griego philia + sophos : saber, sabiduría : amor por el saber.)

Que li philosof' e 'l doctor 

Jutguon.

Un troubadour anonyme: Seinor vos.

Que les philosophes et les docteurs jugent. 

Aquist eran agut philosophe nomat. V. de S. Honorat. 

Ceux-ci avaient été nommés philosophes.

Jhesu Crist, nostre gran filozofe. V. et Vert., fol. 66.

Jésus-Christ, notre grand philosophe.

CAT. Philosoph, filosof. ESP. Filósofo. PORT. Philosopho, filosofo.

IT. Filosofo. (chap. Filóssofo, filóssofos, filóssofa, filóssofes.)

2. Philosophia, Philozofia, Filozofia, s. f., lat. philosophia, philosophie. Philozofia vol dir amor de savieza.

Aysso es la veraya filozofia.

V. et Vert., fol 48 et 37. 

Philosophie veut dire amour de sagesse.

Ceci est la vraie philosophie.

Seneca dis, que saup philosophia.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Sénèque, qui sut la philosophie, dit. 

CAT. Philosophia, filosofia. ESP. Filosofía. PORT. Philosophia, filosofia. 

IT. Filosofia. (chap. Filossofía, filossofíes.)

3. Filosophar, v., lat. philosophari, philosopher.

Per filosophar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 43. 

Pour philosopher. 

CAT. ESP. Filosofar. PORT. Philosophar, filosofar. IT. Filosofar.

(chap. Filossofá: filossofo, filossofes, filossofe, filossofem o filossofam, filossoféu o filossofáu, filossofen; filossofat, filossofats, filossofada, filossofades.)


Phizica, Phesica, s. f., lat. physica, physique, médecine.

Maistres de phizica ho l' escolar. 

Ab cocel de cossol de mestier o de dos maistres de phesica.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Les maîtres de médecine ou les élèves.

Avec conseil de consul de métier ou de deux maîtres de médecine.

CAT. ESP. (física) Fisica. PORT. Physica, fisica. IT. Fisica.

(chap. Físsica, físsiques : medissina, medissines.)

2. Phesic, adj., lat. physicus, physique, médical.

Am sermo phesic demostratiu. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Avec discours médical démonstratif.

CAT. ESP. (físico) Fisico. PORT. Physico, fisico, IT. Fisico. 

3. Phizician, s. m., physicien, médecin.

Apres XV melia ans, segon alcus phizicias. 

Es dit pels phizicias esperit vital.

Eluc. de las propr., fol. 118-9 et 20. 

Après quinze mille ans, selon certains physiciens. 

Est dit par les médecins esprit vital. 

IT. Fisiciano. (chap. Físsic, fissics, físsica, físsiques, de físsica, com Andrés Piquer de Fórnols : meche, dotó, doctó en medissina, meches, dotós, doctós, mechesa, dotora, doctora, mecheses, dotores, doctores. ESP. Físico, médico, doctor.)

Andrés Piquer Arrufat, Fórnoles, Fórnols

Phizonomia, s. f., lat. physiognomia, physionomie, forme, nature.

Dels sobrecilhs et entrecilhs et de lor phizonomia. 

Eluc. de las propr., fol. 39.

Des sourcils et entrecils et de leur nature.

De sa phizonomia. Palaytz de Savieza.

De sa physionomie.

CAT. Phisonomia, fisonomia. ESP. Fisonomía. PORT. Physionomia, fysionomia. IT. Fisonomia. 

(chap. Fissonomía, fissonomíes, fissionomía, fissionomíes.)

Héctor Moret Coso

Phurfure, adj., lat. furfureus, furfuracé, qui est de la nature du son. 

La passio dita phurfurea, quan alguna escata si engendra, semlant a bren, que, en lati, es dit furfur. Eluc. de las propr., fol. 79.

La maladie dite furfuracée, lorsque aucune écaille s'engendre, semblable à son, qui, en latin, est dit furfur.

(ESP. furfuráceo, furfurácea, parecido al salvado - tipo de cereal.) 


Pibol, s. m., lat. populus, peuplier.

Pibol es aybre... mot poblat de rams ves la razitz.

Cum una fuelha de pibol. 

Eluc. de las propr., fol. 218 et 180. 

Le peuplier est arbre... moult garni de rameaux vers la racine.

Comme une feuille de peuplier.

(ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops. Adjectiu chop, chops, chopa, chopes : bañat, amerat.)

ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops


Pic, s. m., picus, pic, pivert.

Lo rossignolh e 'l tortz e 'l gais e 'l pics.

Pierre d'Auvergne: De josta.

Le rossignol et le tourd et le geai et le pivert. 

Pic a aital natura que fai son nis en albre. Naturas d'alcus auzels. 

Le pivert a telle nature qu'il fait son nid dans arbre.

ANC. CAT. Picot. CAT. MOD. Pigot. ESP. Pico (picapinos; pájaro carpintero). IT. Picchio. (chap. Pigot, pigots, piñerol, piñerols, “muixó fusté”, que pique la fusta per a fé lo niu y per a traure cuquets y datres bichos pera minjá.)

Pigot, pigots, piñerol, piñerols, “muixó fusté”, que pique la fusta per a fé lo niu y per a traure cuquets y datres bichos pera minjá

Pic, s. m., pic, pioche.

Voyez Leibnitz, Coll. Etym., p. 122.

Belhas armas, bos feridors, 

Setges e calabres e picx.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrada. 

Belles armes, bons combattants, siéges et calabres et pics.

Donavan am ponchas et am pics sus l' escueyll. V. de S. Honorat.

Donnaient avec pioches et avec pics sur l'écueil. 

Fig. Pilar dels bos, e dels crois picx.

Un troubadour anonyme: Segner N enfantz. 

Pilier des bons, et des méchants pioche. 

Quan be m pessa que mos picx 

Picara, cuy que greu sia.

Bernard de tot lo mon: Mals fregz.

Quand bien je pense que mon pic piochera, à qui (que ce soit) qu'il soit pénible.

ANC. FR. Car vous mettiez vous-mesme la main au pic, à la pioche.

Mémoires de Sully, t. I, p. 84.

- Terme de géographie.

Mons... lors sobre nautas partidas per nos apeladas pics.

Eluc. de las propr., fol. 161.

Montagnes... leurs sur-élevées parties par nous appelées pics.

CAT. ESP. Pico. PORT. Picão. IT. Piccone. 

(chap. Pic, pics; pica, piques; piqueta, piquetes. 

Pic, punta, sim de una montaña, lo pun mes alt.)

2. Picar, Pichar, v., piquer, piocher, frapper.

Am tan vai picar a la porta.

Lo moynes pica tan fort.

V. de S. Honorat. 

Sur-le-champ il va frapper à la porte.

Le moine frappe si fort. 

Picon li la lengua.

(chap. Li piquen la llengua.)

Naturas d'alcunas bestias. 

Lui piquent la langue.

Fig. Quan be m pessa que mos picx 

Picara, cuy que greu sia.

Bernard de tot lo mon: Mals fregz.

Quand bien je pense que mon pic piochera, à qui (que ce soit) qu'il soit pénible.

Prov. Folla res es celh que picha; 

Non vai l' obra melhuiran.

Giraud de Borneil: Er auziretz. 

Folle chose est celui qui frappe; il ne va pas améliorant l'oeuvre.

Part. pas. Porta sabatos picatz. Leys d'amors, fol. 39. 

Porte souliers piqués.

CAT. ESP. PORT. Picar. IT. Picchiare. (chap. Picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades.)

3. Piqua, s. f., pique, pioche.

Portar so que y sera mestiers, piquas e palas, e d'autres feramens.

Philomena.

(chap. Portá lo que hi sirá menesté, pics y pales, y datres ferramens o ferramentes.)

Porter ce qui y sera nécessaire, pioches et pelles, et d'autres ferrements.

E 'ls autres am piquas bonas, destruio los murs e las tors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Et les autres avec pioches bonnes, détruisaient les murs et les tours.

CAT. ESP. PORT. IT. Pica.

4. Picasa, s. f., pioche.

Ab pics et ab picasas la porta an brisada. Roman de Fierabras, v. 4402.

Avec pics et avec pioches la porte ils ont brisé.

5. Piguassa, s. f., épieu. 

Ab coltels e ab piguassas.

Brev. d'amor, fol. 162. 

Avec couteaux et avec épieux.

(chap. Llansa, llanses; pica, piques.)


Pichier, Pechier, s. m., bichet, cruche, pot, sorte de vase en terre.

Voyez Denina, t. I, p. 155 et 159).

Ne faran teules e pichiers.

Que fassas teules ni pechiers.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Ils en feront tuiles et cruches.

Que vous fassiez tuiles et cruches.

ANC. FR. Deux beax pichiers de beau vin cler... 

Nos pranrons cel autre pichier. 

Roman de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 39. 

Poz e chanes e pichers, et furent tuit de orchal. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 90. 

Lui dist que s' il beuvoit plus, il lui donneront et ferroit du pechier, ou pot.

Le suppliant eust gaigné dudit Dominique un pot, ou pichier de vin.

Lett. de rém. de 1389 et de 1397. Carpentier, t. III, col. 272.

ANC. IT. Dentro un pechero indorato 

Colmo in giro di quel vino.

FR. Redi, Dit., p. 12, et annot., p. 48.

IT. MOD. Bicchiere. (chap. Pichella, pichelles; cantrella, cantrelles, barrala, barrales, chorrillo, canti, etc.)

Lexique roman; Dorc – Dormir, Entredormir

massa jeta, masageta, Torra, botijo, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, canti

Picta, s. f., pite, sorte de monnaie, autrefois le quart du denier.

V moutons, V gros tres carts, I picta. 

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 241. 

Cinq moutons, cinq gros trois quarts, une pite.


Piegz, Pieitz, Pietz, adv. comp., lat. pejus, pire.

Pietz trai que si moria,

Qui pauc ve so qu' ama fort.

Sordel: Aylas e.

Pire souffre que s'il mourait, qui voit peu ce qu'il aime fort.

Be m fetz pietz d' aucire.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Bien me fit pire que occire.

Loc. Van de mal en pieitz ganre.

G. Olivier d'Arles, Coblas esparsas. 

Vont de mal en pire grandement.

Subst. Si mals m'es pres, no vuelh que piegz m' en prenda.

Pons de la Garde: Sitot. 

Si mal m'est pris, je ne veux pas que pire m'en prenne.

2. Pieger, Peger, Piejer, Pejer, Pieier, Pejor, Peior, Peire, adj. comp., 

lat. pejorem, pire, plus mauvais, détestable.

Piegers es sofrirs que morirs.

(chap. Pijó es lo patí que lo morís, morís.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Pire est le souffrir que le mourir.

Anc no m puesc dezamar 

Selha que m tolh joy e deport, 

Ans m' afortis ades on pieger m'es.

A. Daniel: D'autra guisa.

Oncques je ne puis cesser d'aimer celle qui m'ôte joie et plaisir, au contraire je me réconforte incessamment où pire elle m'est. 

Ades la trobaria peior. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx Bernard. Incessamment je la trouverais pire.

L' aiga que suau s'adui

Es peger que cela que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

L'eau qui doucement s'écoule est pire que celle qui bruit.

Pero yeu pren lo mens pejor.

T. de G. Riquier et du Comte d'Astarac: Coms.

C'est pourquoi je prends le moins détestable.

Subst. Per qu'els peior venran a salvamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

Par quoi les pires viendront à salut.

Superlat. Ar sui partitz de la peior

C' anc fos vista ni trobada.

Rambaud d'Orange: Non chant per.

Maintenant je me suis séparé de la pire qui oncques fut vue ni trouvée.

Cella que ill tol lo coms que sos pairis 

E sos oncl' es, e sos peires vezis. 

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Arragon (d'Aragon). 

Celle que lui ôte le comte qui est son parrain et son oncle, et son plus mauvais voisin.

Loc. Ira de mal en peior.

B. Zorgi: Totz hom qu'enten.

Ira de mal en pire. 

Guerra fai mal tornar en peior.

Aimeri de Peguilain: Sels que. 

Guerre fait tourner mal en pire.

ANC. FR. Et qu'il en avoit le pejor. 

Contin. de Guillaume de Tyr. Martenne, t. V, col. 592. 

Mettent avant lor bon vin... et quant il sunt de celui eschaufé, lors (aportént) aportent il lo peior.

Sermon du XIVe siècle. Carpentier, t. III, col. 227. 

Puis li deffublez le mantel 

Et la cote, sanz atargier, 

Li fetes à pior changier.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 366.

Et li religieus jà pieur n'en seront.

Jehan de Meung, Test., v. 715. 

Unques pejur semblant ne fist.

Marie de France, t. 1, p. 164.

ANC. CAT. Pejor. ESP. Peor. PORT. Peior, peor. IT. Peggiore.

(chap. Pijó, pijós; pichó, pichós.)

La fruta del "destrío"

3. Pejurier, s. m., détérioration.

Mas part la mort no vei nuls pejuriers.

Nat de Mons: La valor.

Mais après la mort je ne vois nulles détériorations.

4. Pejurazo, s. f., détérioration, déchet, délabrement, empirement.

Non deu far a Dieu pejurazo,

Que l' onrara, si 'l serv onradamen.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Il ne doit pas causer à Dieu déchet, vu qu'il l' honorera, s'il le sert honorablement.

Dieus mi perdo, 

Si 'l razonatz, vei vos pejurazo.

T. de Josbert et de P. Bremond: Peire.

Dieu me pardonne, si vous l'accusez, je vous vois empirement.

(chap. De empijorá, pijorá: empijorassió, pijorassió, pijoramén; deterioro, deterioros. Empijoro, empijores, empijore, empijorem o empijoram, empijoréu o empijoráu, empijoren; empijorat, empijorats, empijorada, empijorades.)

5. Pejuransa, s. f., empirement, détérioration.

Doncas val mais, segon la mi' esmansa, 

Qu'els autres dos a un tant de pejuransa.

T. de Rambaud, de G. Adhemar et de Perdigon: En Azemars.

Donc il vaut davantage, selon mon estimation, vu que dans les autres deux il y a une fois autant d'empirement.

6. Pejuramen, s. m., détérioration, déchet, empirement, délabrement.

Lo jutges deu far emendar lo dan, so es lo pejuramen de la causa.

En tal guiza que la causa non aia pejuramen d'aquo qu'ela valia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18 et 17.

Le juge doit faire amender le dommage, c'est-à-dire la détérioration de la chose.

De telle sorte que la chose n' ait pas détérioration de ce qu'elle valait.

ANC. CAT. Pejorament. PORT. Peoramento. IT. Peggioramento. 

(Chap. Pijoramén, pijoramens, pichoramén, pichoramens. 

ESP. Empeoramiento.)

7. Pejurar, v., lat. pejorare, empirer, devenir pire, se détériorer, gâter.

Car a totz jorns vei mon dan pejurar.

Arnaud de Marueil: En mon cor ai.

Car à tous jours je vois mon dommage empirer.

Car non posc pejurar ab morir, 

Mi lais viure.

B. Calvo: S' ieu ai perdut.

Parce que je ne puis empirer avec le mourir, je me laisse vivre.

No crezatz que m pejur

Enans me meillurarai.

(chap. No cregáu que empijoro, al contrari me milloraré.)

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: Lo clars temps.

Ne croyez pas que je m'empire, au contraire je m'améliorerai.

Vey qu' ades se pejura, 

Que, s'ieu m' irays, de tot en tot sordeia. 

Guillaume de Saint-Didier: El mon non. 

Je vois qu' incessamment elle s' empire, que, si je me fâche, de tout en tout elle s' avilit. 

Loc. El pauc e 'l trop, l' uns e l' autre pejura. 

Sordel: Puois trobat. 

Le peu et le beaucoup, l'un et l'autre empire.

Part. pas. La causa en seria pejurada.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

La chose en serait détériorée.

ANC. CAT. Pejorar. ANC. ESP. PORT. Peorar. IT. Peggiorare.

8. Apejurar, v., empirer, devenir pire.

Desastrucs nasquei de maire, 

Pus totz mals mi apejura.

Rambaud d'Orange: Ar m'er.

Je naquis malheureux de mère, puisque tout mal m' empire.

9. Pesme, adj. sup., lat. pessimus, le pire, le plus mauvais.

Derreira paraula es pesma errors. Trad. de Bède, fol. 43.

La dernière parole est la pire erreur.

(chap. Péssim, pessims, péssima, péssimes. ESP. pésimo, pésimos, pésima, pésimas.)


Pifart, adj., piffre, replet, terme d' injure. 

S'ieu truep Peitavin pifart,

Sabra de mon bran cum talha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Si je trouve Poitevin piffre, il saura de mon glaive comment il taille.

(chap. Fart, farts, farta, fartes.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso


Piga, s. f., lat. pica, pie, agace.

La volp se fa morta..., venon las pigas, e cuion se sia morta, e picon li la lengua; et ela gieta sas dens e sas arpas, e pren las pigas, e las devora.

Naturas d'alcunas bestias. 

Le renard se fait mort..., viennent les pies, et elles croient qu'il soit mort, et lui piquent la langue; et lui lance ses dents et ses griffes, et prend les pies, et les dévore.

Cornelha, corp, piga. Eluc. de las propr., fol. 139.

(chap. Gralla o cornella, corv, garsa; gralles o cornelles, corvs, garses.)

garsa, garses

Corneille, corbeau, pie.

ESP. Picaza (picaraza, urraca, marica, pega, pica pica). PORT. Pega.

IT. Pica. (chap. Garsa, garses.)

2. Pic, adj., pie, changeant.

No fo vers, descoloratz ni pics.

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Ne fut vert, décoloré ni pie. 

Fig. Li baron vair' e pic.

E. Cairels: Pus chai. 

Les barons variables et changeants.

No i a lengua vaira ni pigua.

Deudes de Prades: Si per amor. 

Il n'y a langue variable ni changeante. 

Amors es tan vaira, pigua.

Marcabrus: Dirai vos. 

Amour est si variable, changeant.

Le mot Pie ne se dit plus que d'un cheval de deux couleurs dont l'une est le blanc.

3. Pichatar, v., tacheter, être, rendre pie.

Part. pas. Aranha fa trop uous menutz... et pichatatz.

Eluc. de las propr., fol. 277. 

L'araignée fait de nombreux oeufs menus... et tachetés.


Pigre, adj., lat. pigrum, paresseux, négligent, tardif. 

Mays en aysso em totz pigres e noncalens. V. et Vert., fol. 60.

Mais en ceci nous sommes tous paresseux et nonchalants.

Trebalh ab temprament es... de natura pigra et sompnolenta agulho excitatiu. Eluc. de las propr., fol. 78. 

Travail avec modération est... de nature paresseuse et somnolente aiguillon excitatif.

ANC. FR. Et le pigre sommeil ses tristes ours attelle, 

Et, porté sur un char, qui se roule sans bruit, 

Porte la pesanteur, le silence et la nuict. 

Du Bartas, p. 448.

Et a été fort pigre et négligent.

Foucqué, Vie de J.-C, p. 216.

ESP. Pigre, pigro. IT. Pigro. (chap. negligén, negligens, negligenta, negligentes; indolén, indolens, indolenta, indolentes; sompo, sompos, sompa, sompes; parsimoniós, parsimoniosos, parsimoniosa, parsimonioses; lento, lentos, lenta, lentes; gos, gossos, gossa, gosses; dropo, dropos, dropa, dropes.)

2. Pigricia, Pigrissia, s. f., lat. pigritia, paresse, négligence. 

Accidia, so es pigricia de ben far. V. et Vert., fol. 64. 

Indolence, c'est-à-dire paresse de bien faire.

Yvern... es... de pigricia generatiu. Eluc. de las propr., fol. 124.

Hiver... est... de paresse génératif.

CAT. ANC. ESP. Pigricia. PORT. Preguiça. IT. Pigrizia.

3. Pigressa, Pigreza, s. f., paresse, lenteur.

Pigressa de voluntat.

Buou ha pigreza, aze rudeza.

(chap. Lo buey té dropina (lentitut, parsimonia), (l') ase (ruc, burro) rudesa, tossudesa, tossudés.)

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,

Eluc. de las propr., fol. 38 et 229.

Paresse de volonté.

Boeuf a lenteur, âne rudesse.

IT. Pigrezza. (chap. dropina, lentitut, parsimonia, gossina.)

4. Pigritar, v., paresser, être paresseux, faire le paresseux.

Si, pigritan, tardo geyshir del ni, fiero 'ls ab le bec.

Eluc. de las propr., fol. 140. 

Si, faisant les paresseux, ils tardent à sortir du nid, ils les frappent avec le bec.

5. Pigrament, adv., négligemment, indolemment.

Pigrament e tebiament. Doctrine des Vaudois. 

Indolemment et tièdement.

IT. Pigramente. (chap. En + dropina, lentitut, parsimonia, gossina; dropamen, lentamen, parsimoniosamen, gossamen.)

6. Perezos, Parezos, Pierezos, adj., paresseux, fainéant, lent, tardif.

Negligens et oblidos e perezos e flacs e defalhens.

V. et Vert., fol. 12. 

Négligent et oublieux et paresseux et flasque et défaillant.

Nuls homs non deu tardar de far son pro, 

Ni parezos esser de gazaignar. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Nul homme ne doit tarder de faire son profit, ni être paresseux de gagner.

Hom greu e pierezos. Leys d'amors, fol. 130.

Homme difficile et fainéant.

Substantiv. Formitz es bona, ses duptar,

Per los perezos essenhar.

Brev. d'amor, fol. 53.

(chap. La formiga es bona, sense dudá, pera enseñá als que tenen perea: als dropos, gossos, parsimoniosos, etc.)

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

La fourmi est bonne, sans douter, pour enseigner les paresseux.

ANC. FR. Por pereços fu mult tenuz. Roman de Rou, V. 16032.

CAT. Peresos. ESP. Perezoso. 

(chap. Pereós, que té perea, pereosos, pereosa, pereoses.)

7. Pereza, Pareza, s. f., paresse, indolence.

Pareza de cors. Regla de S. Benezeg., fol. 37. 

Paresse de corps.

- Loisir, repos.

Qui adonar no si vol a pereza, 

Cant o pot far, sobregrans foldatz es. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Qui adonner ne se veut à loisir, quand il le peut faire, très grande folie c'est. 

CAT. Peresa. ESP. Pereza. (chap. Perea, perees no se sol di.)

8. Perezeza, s. f., paresse, lenteur. 

Accidia que es perezeza de far be. V. et Vert., fol. 61.

Indolence qui est paresse de faire bien.

9. Paresosament, adv., paresseusement, indolemment.

Aquel es maudit lo cal fai l'obra... paresosament. Doctrine des Vaudois.

Celui-là est maudit lequel fait l'oeuvre... paresseusement.

ANC. FR. Mauvesement et péréceusement faite. 

Gest. de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 150.

CAT. Peresosament. ESP. Perezosamente. 

(chap. Pereosamen, en perea; dropamen, gossamen, parsimoniosamen.)


Pijon, s. m., lat. pipionem, pigeon. 

Per X pols et IIII pijons.

(chap. Per 10 pollets y 4 pichons.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour dix poulets et quatre pigeons.

ESP. Pichón. IT. Piccione. (chap. Pichó, pichons : cría del colomlo pichonet, pichonets : creixen mol depressa, pronte casi no se poden diferensiá dels pares.)

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs