Mostrando las entradas para la consulta dixat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dixat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 21 de enero de 2026

Pudit - Pulegi

Pudit, s. m., pudit, sorte d'arbuste.

La grana
D' un arbre que a nom puditz.

Deudes de Prades, Auz. cass.
La graine d'un arbre qui a nom pudit.
ANC. CAT. Pudich.


Pueg, Poig, Puoi, s. m., lat. podium, puy, montagne, mont, coteau, sommet, hauteur.

La remazuda
Del pueg que brugi VII ans,
D' on issic mas la sorritz.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaiza m' es.
Le résultat de la montagne qui mugit sept ans, d'où il ne sortit que la souris. (“Parturient montes, nascetur ridiculus mus”, Horacio.)

Abans que il blanc puoi sion vert.
(chap. Abans (antes) de que los blancs puchs siguen (estiguen) verts.)
P. d'Auvergne: Abans.
Avant que les blancs coteaux soient verts.
Fig. El pueg de perfectio.
(chap. Lo chapurriau ya está arribán al puch de la perfecsió.)

V. et Vert., fol. 63.
Au sommet de perfection.

Loc. fig. Ieu tenc lo pueg e lays la plana.
Perdigon: Aissi cum.
Je tiens le coteau et laisse la plaine.
Per plan e per poig e per ser.
T. de Folquet et de Porcier: Porcier.
Par plaine et par mont et par colline.
ANC. FR. Passe les vaus et les puis et les monts.
Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 24.
Rollans regarde ens puit et ens valées.
Roman de Roncevaux. Ducange, t. V, col. 595.
Le pui descend tout embronchiez.
Le pui devale contreval.
Roman de Florimond. Ducange, t. V, col. 595.
CAT. Putx (Valencià: puig, les normes de El Puig) IT. Poggio.
(ESP. Aragonés: pueyo, pueyos; podium, podiums.)
(chap. Puch, puchs. Marca famosa de motos, y famós tamé lo puch de Valderrobres, aon Puyo entrene.) (Puigdemont)

Puigdemont ,mi objetivo es tapar la corrupción de mi partido y de nuestro padrino, Jordi Pujol, los catalanes me la sudan


2. Puiol, s. m., hauteur, élévation.

Les puiols del mont Liba.

Eluc. de las propr., fol. 159.
Les hauteurs du mont Liban.
(N. E. Pujol, Podiolo, apellido famoso en Cataluña por el enano mafioso y racista que fue molt honorable president de la Generalitat. Los Pujols.)

Jordi Pujol, el hombre andaluz

3. Puiansa, s. f., ascendance.

Puians, puiansa.

Leys d'amors, fol. 70.
Montant, ascendance.
(ESP. Pujanza; ascenso)

4. Puiamen, Poiament, s. m., ascendance, hauteur.

En los autres elevatios et puiamens.

Leys d'amors, fol. 9.
Dans les autres élévations et hauteurs.
Fig. Malautia... es el siu gran poiament.
Eluc. de las propr., fol. 74.
La maladie... est à la sienne grande hauteur.
(chap. Pujamén, pujamens : pujada, pujades : aumén, aumens)

Pujamén, pujamens : pujada, pujades : aumén, aumens : costa, costes, San Roc, San Roque, Beceite, Beseit

5. Pueiar, Poiar, Puiar, v., monter, élever.

Sus li puoia sobr' el dos.
Guillaume de Berguedan: Un sirventes.
Sus il lui monte sur le dos.
K. dix a Thomas: Pugatz sobre I cavalh. Philomena.
(chap. Carlos li va di a Tomás: puja (pugéu) damún de un caball : monta, montéu en sentit mes respetuós, de vosté.)
Charles dit à Thomas: Montez sur un cheval.
Fig. Quan cug poiar, l' ome ave a deissendre.
Pons de la Garde: Sitot non.
Quand il croit monter, l'homme vient à descendre.
Quar fon pros e francx e debonaire,
Puget son pretz tan quan poiar podia.
Perdigon: Aissi cum.
Parce qu'il fut preux et franc et débonnaire, son mérite monta autant que monter il pouvait.
Loc. Poiar en dignitat.

V. et Vert., fol. 8.
Monter en dignité.

Substantiv. Tals es en gran poiar

Cui la roda, en breu virar,
Fai son poiar e descendre.

Giraud de Borneil: Honratz es.
Tel est en grand élever à qui la roue, en rapide tourner, fait son élever en descendre.
Part. prés. Puians, puiansa.

Leys d'amors, fol. 70.
Montant, ascendance.
Part. pas. fig. Son poiat en qualque dignitat.
V. et Vert., fol. 10.
Sont élevés en quelque dignité.

L' emperairitz cui jovens
A pueiat els aussors gratz.

Folquet de Marseille: Us volers.
L'impératrice en qui mérite a monté aux plus hauts degrés.

ANC. FR. Contre mont puie le degré.

Fables et cont. anc., t. III, p. 343.
Amont l'arbre prent à puier.

Roman du Renart, t. III, p. 187.
E si fet bon puier sur mer.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 376.
Por li è por son los amont Saine puièrent.
Roman de Rou, v. 4915.
CAT. ANC. ESP. Pujar. PORT. Pojar. IT. Poggiare. (chap. Pujá: pujo, puges, puge, pugem o pujam, pugéu o pujáu, pugen; pujat, pujats, pujada, pujades; yo pujaría; yo pujaré; si yo pujara al puch. A Vallchunquera, La Fresneda: puchá.
ESP. Subir, pujar en una puja.)

6. Empuiar, v., monter, s'élever.

Quan enpugiei sus el bar merlat.

G. Rainols: Auzir cugei.
Quand je montai sus en le rempart fortifié.

7. Sobrepoiar, Sobrepuiar, v., surmonter, dominer, surélever.
Tant sobrepoia 'l dans
Que mos cors non pot pensar.

Folquet de Marseille: Si cum.
Tant le dommage domine que mon coeur ne peut penser.

Es fols qui be no 'l merma,
Quan lo vetz sobrepuiar.

Bertrand de Born: Mout mi plai.
Est fou qui bien ne l'abaisse, quand il le voit surmonter.

Part. pas. Tant es sobrepoiatz
Vostre pretz.

Pons de Capdueil: Ja non.
Tant est surélevé votre mérite.
CAT. ESP. Sobrepujar. PORT. Sobrepujar, sobrepojar.
(chap. Sobrepujá, dominá, destacá, sobreixí, pujá mol amún, o massa.)

Puericia, Pueritia, Puerissia, s. f., lat. pueritia, âge puéril, puérilité, bas âge.
Infancia, puericia.

Cartulaire de Montpellier, fol. 174.
Enfance, âge puéril.
Si la gelbozitat accideys de puerissia.
Trad. d'Albucasis, fol. 68.
Si la gibbosité vient de bas âge.
Lo rey Loys en sa pueritia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 181.
Le roi Louis en son bas âge.

CAT. ESP. PORT. Puericia. IT. Puerizia. (chap. Puerissia, edat pueril, cuan se es chiquet, sagalet, chiquets, sagalets, chiqueta, sagaleta, chiquetes, sagaletes; cuan se dixe la mamella, lo mamá. Los de la Ascuma encara no han dixat la mamella, encara mamen, los mol mamons y mamones.)

2. Pueril, adj., lat. puerilis, puéril.
Puericia, o etat pueril... en la qual intra quascu... quan laissa la popa.

Eluc. de las propr., fol. 69.
Puérilité, ou âge puéril... dans lequel entre chacun... quand il laisse la mamelle.

- Par extens. Ce qui est de peu d'importance.

Pecatz et faytz puerils.

Eluc. de las propr., fol. 66.
Péchés et faits puérils.
CAT. ESP. PORT. Pueril. IT. Puerile. (chap. pueril, puerils.)


Pulegi, s. m., lat. pulegium, pouliot, sorte de plante.
Pulegi, es herba mot aromatica.
(chap. Lo puliol es una herba mol aromática.)

Eluc. de las propr., fol. 219.
Pouliot, c'est herbe moult aromatique.
IT. Puleggio. (chap. Puliol, a Beseit se fa bastán té de puliol. ESP. Poleo - menta.)

Puliol menta, a Beseit se fa bastán té de puliol. ESP. Poleo - menta

domingo, 30 de noviembre de 2025

Pres - Archipreire, Archipreyre, Arquipreire

Pres, prép., près.
Be m plazon l' arquier
Pres la barbacana.
B. Arnaud de Montcuc: Er can.
Bien me plaisent les archers près la barbacane.
S' a lieys platz alberguairai 
Pres de lieys.
G. Rudel: Lanquan li jorn.
Si à elle il plaît je logerai près d'elle.
Prép. comp. Si de pres savis homes vas,
Leumen no seras fols ni vas.
Leys d'amors, fol. 3.
Si auprès de sages hommes tu vas, facilement tu ne seras fou ni vain.
Ad una fontanella, de pres un olivier.
(chap. A una fontanella, fonteta, prop (a la vora) de un olivé, una olivera.
A Calaseit ña una partida que se diu La Fontanella, aon va a beure
Carlos Rallo Badet, milló dit, va a abeurás.)
Roman de Fierabras, v. 140.
A une fontanelle, auprès d'un olivier.

La pileta, camino, pantano de Pena, embalse, finca, almendros, olivos, Esteban Lorente, Moncho, Ramón Guimerá Caballé, Gelete, perra, plantando olivos
 
 
Adv. Loin m' es dels oillz, mais del cor m' es tan pres.
(chap. Llun (lluñ, ella) m'está dels ulls, pero del cor m'está tan PROP.) 
Peyrols: Pois m'entremis.
Elle m'est loin des yeux, mais du coeur elle m'est si près.
Adv. comp. Mas per so l' estau de pres.
Le moine de Montaudon: Mos sens.
Mais pour cela, je lui suis de près.
Que vis la mayre e 'l filh de pres. Passio de Maria
Qui vit la mère et le fils de près.
Ben fo grazitz pres e loing per los bons sons qu' el fazia.
Il fut bien honoré près et loin pour les bons airs qu'il faisait.
Ni pres ni loin non aten.
Hugues de Saint-Cyr: Servit aurai. 
Ni près ni loin je n'attends.
ANC. CAT. Pres. IT. Presso. (chap. Prop (de), a la vora de. 
ESP. Cerca (de).)
2. Apres, adv., après, ensuite.
Apres, Dieus, quan los ac formatz,
Ditz: Creissetz e multiplicatz.
(chap. Después, Deu, cuan los habíe format, va di: creixéu y multiplicautos o multipliqueutos.)
Brev. d'amor, fol. 56.
Ensuite, Dieu, quand il les eut formés, dit: Croissez et multipliez.
Apres... debon jurar a lui. Titre de 1080.
(chap. Después... li deuen jurá an ell; debon : deuen : tenen que, tenen la obligassió de : sacramén, homenaje u homenache. Ojo com cambie lo ocsitá de 1080 en lo chapurriau de 2025!
Castellá: Después... deben jurar a él : jurarle : rendir homenaje, sacramento.)
Après... doivent jurer à lui.
ANC. FR. Andui se sont d' ilec torné, 
Alez devant, g' irai après.
Roman du Renart, t. I, p. 43 et 104.
Adv. comp. Pueis l' a dit en apres.
Arnaud de Carcasses: Dins un verdier.
Puis il lui a dit par après. 
Seguiretz me en apres.
Fragm. de trad. de la Passion.
Vous me suivrez par après.
Paraulas que s devon essegre en apres.
Regla de S. Benezeg, fol. 1.
Paroles qui se doivent suivre par après.
ANC. FR. En après le roi, la reine et leur fils,... vinrent audit lieu.
Monstrelet, t. I, fol. 83. 
En après que les armes de Saintré contre messire Enguerrant furent accomplies.
Jehan de Saintré, t. II, p. 308.
Prép. S' apres cent mals, be de lieis agues. 
P. Raimond de Toulouse: Si cum celui.
Si, après cent maux, un bien d'elle j'eusse.
Pero ades esper...
Qu' apres l' ira m' eschaya
Tals joys que m denh plazer.
Pons de Capdueil: Ben es fols.
Pourtant incessamment j'espère... qu'après la tristesse il me survienne telle joie qui daigne me réjouir. 
Prép. comp. Apres d' el seu repaire.
Blacas: En chantan.
Auprès de la sienne demeure.
Tan tost can fon assegut apres d' ela, la pregnet d' amor.
V. de Raimond de Miraval.
Aussitôt qu'il fut assis auprès d'elle, il la pria d'amour.
ANC. ESP.
Venien apres del rey todos los senadores.
(MOD. Venían después del rey (junto al) todos los senadores. Todos los senadores venían detrás del rey.)
Poema de Alexandro, cop. 1382.
ANC. CAT. Apres (MOD. després). IT. Appresso. (ANC. ESP. Apres.) (chap. Después; detrás.)
 
Prestar, v., lat. praestare, prêter.
Fan prestar lurs deniers a lurs messatges. V. et Vert., fol. 14.
(chap. Fan prestá (dixá) los seus dinés als seus mensajeros; “messatges” : enviats, comisionats, casi embaixadós, que porten un mensaje. Als textos antics trobaréu: missatge, missatger, missatgers, missatgeria, missatgeries, y varians.
En aragonés antic, documentat, missatgeros, missatgeres:
“E sobre esto havemos scripto a vuestros missatgeros et a los del regno de Valencia los quales crehemos que devan seyer ydos a la villa Dalcanyiç. E senyores si algunas cosas podemos fazer por vosotros fiablamente nos hen scrivit. Nostre Senyor Dious vos haia en sa guarda.
Scripta en Calatayud a XV de junyo. (1411) - El governador justicia Daragon et Berenguer de Bardexi a vuestra honor apperellados. 
Aixó es aragonés, llengua aragonesa, no la fabla batúa Frankenstein de Francho Nagore, Chusé Inazio Nabarro, Susín, etc.)
Font prêter leurs deniers à leurs commissionnaires.
Peire, joglar, li prestet deniers e cavals.
V. de Bertrand de Born. 
Pierre, le jongleur, lui prêta deniers et chevaux.
Prestas li tro aia guazanhat.
(chap. Préstali (díxali dinés) hasta que (ne) haigue guañat.)
Guillalmet: Senher prior.
Prêtez-lui jusqu'à ce qu'il ait gagné.
Part. pas. fig. Dieus t' a prestada 
La vida, e non ges donada.
(chap. Deu t'ha prestat (dixat) la vida, y no gens donada.)
Libre de Senequa.
Dieu t'a prêté la vie, et non point donnée.
Loc. fig. An lor querella prestada.
Bertrand de Born: Rassa mes. 
Ils ont leur plainte émise. 
Subst. et prov. Alcunas ves val lo prestar donar.
V. et Vert., fol. 78. 
Aucunes fois vaut le prêter donner.
CAT. ESP. PORT. Prestar. IT. Prestare. (chap. Prestá, dixá en préstamo: presto, prestes, preste, prestem o prestam, prestéu o prestáu, presten; prestat, prestats, prestada, prestades; prestaría; prestaré; si yo prestara; dixo, dixes, dixe, dixem o dixam, dixéu o dixáu, dixen; dixat, dixats, dixada, dixades.)
2. Prest. s. m., prêt.
Es tot comtat a usura cant que ne prenda per razon del prest.
(N. E. los términos compte, cuenta, contar, cómputo, computare; y comite, conde, comte, se mezclan en los textos, no sólo en los antiguos.)
V. et Vert., fol. 13.
Est tout compté pour usure quoi qu'il en prenne par raison du prêt.
No m detz a do ni a prest.
Rambaud d'Orange: Aras no siscla.
Ne me donna à don ni à prêt.
- Sorte d'exaction.
Ni albergada, ni do, ni prest. 
Cout. de Fumel de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 134. 
Ni droit de gîte, ni don, ni prêt. 
Carta sagelada col rey..., conoc qu' el prest... li fes hom de grat.
Cartulaire de Montpellier, fol. 200.
La charte scellée avec le roi..., il reconnut que le prêt... on lui fît de gré. ANC. CAT. Prest. IT. Presto.
3. Presta, s. f., prêt.
Quals causas podon esser donadas a presta.
Trad. du Code de Justinien, fol. 23.
Quelles choses peuvent être données à prêt.
CAT. Presta.
4. Prestansa, s. f., prêt.
Aquel om... qui receup autrui aver en prestansa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 23.
Cet homme... qui reçut l'avoir d'autrui en prêt.
IT. Prestanza.
5. Prestayre, Prestador, s. m., prêteur.
Lo prestayres deslials, cant ve la paubra gen plus afazendada e greviada..., lur ven plus car. V. et Vert., fol. 14.
(chap. Lo prestamiste desleal, cuan veu la pobra gen mes afaenada y agraviada..., los u ven mes car; ere típic dels tratans de besties de cárrega, machos, mules, caballs, rucs - burros, cuan lo habíen pagat, ya ne nessessitaben un atre. A Beseit va sé famós “engerra”, Eutropio : Tropio, que ere tratán. “Lo clot de Tropio” está a la vora del portal de Villanova, Vilanova. Se va fé una permuta, crec, per un terreno aon está lo pon de la Viña, pera pugué passá a les fábriques - si plovíe mol y creixíe “lo riu de les basses”, que es aon está la passera cap al Racó del Toscá, restaurán La Rabosa. De estos préstamos ne parle tamé 
“l'agüelo Sebeta”, de Valjunquera, Vallchunquera. Ya tots sabem quí es lo autó de los textos de Luiset y son yayo.)
Le prêteur déloyal, quand il voit la pauvre gent plus embarrassée et grevée..., leur vend plus cher.
Mas quan falho 'l prestador, 
No pot far V ni VI terna.
Aimeri de Peguilain: Li folh.
Mais quand manquent les prêteurs, il ne peut faire cinq ni six ternes.
ANC. FR. Lequel enprunt il renderont dedens l'espasse de deux moys, jà soit que li presterres vellie le terme alongier.
Ann. du règne de S. Louis, à la suite de Joinville, p. 230.
ESP. Prestador. (prestamista) IT. Prestatore. (chap. Prestadó, prestadós, prestadora, prestadores; prestamista o prestamiste, prestamistes, fem. prestamista, prestamistes; v. dixá : dixadó, dixadós, dixadora, dixadores.)
 
riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 3
 
Prestre, s. m., lat. presbyterum, prêtre.
Voyez Denina, t. III, p. 190.
Un trichayre, prestre layre, 
Vol que chan, pus suy chantaire.
Guillaume de Berguedan: Un trichayre.
Un traître, prêtre larron, veut que je chante, puisque je suis chanteur.
Cant lo prestre chastia los pechadors.
Trad. de Bède, fol. 55.
Quand le prêtre réprimande les pécheurs.
ANC. FR. Il faut certainement qu'il ait le nom de prestre, 
Prestre veut dire vieil.
Ronsard, t. II, fol. 1360.
CAT. ESP. PORT. Preste. IT. Prete. 
(chap. Preste, prestes.)
2. Preveire, Preire, s. m., prêtre.
Ni 'l preire secodra l' isop.
Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 
Et le prêtre secouera le goupillon.
Fals preveires e fals abatz.
B. de Ventadour: Pus mos.
Faux prêtres et faux abbés.
ANC. FR. Ainsinc se puet cil confessier
Qui vuet son provoire lessier.
Roman de la Rose, v. 11384.
Vieingnent avant les clercs et les provères. Joinville, p. 28.
CAT. Prebère. ESP. Presbítero. PORT. Presbytero.
(chap. presbítero, presbíteros; prevere, preveres. Una de les graduassions de la iglesia, escolanet, sacristá, mossen, etc., hasta lo Papa de Roma. Los chapurriaus tenim un Cardenal y Arzobispo de Barselona que parle chapurriau y es de Queretes, Juan José Omella.)
3. Preveira, Preveiria, s. f., prêtrise, sacerdoce.
Mal portara honor al rei ni seignoria, 
Pois no la porta a Dieu ni a sa preveira.
Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.
Il portera mal honneur et seigneurie au roi, puisqu'il ne le porte pas à Dieu ni à son sacerdoce.
Qui cobeita a aver lo govern de preveiria.
Trad. de Bède, fol. 57.
Qui convoite d'avoir la direction de sacerdoce.
4. Preveiraria, s. f., prêtrise, sacerdoce.
Segon la costuma de preveiraria.
Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1.
Selon la coutume de sacerdoce.
5. Preveirage, s. m., sacerdoce.
En sant preveirage ufrires espiritals ufrennas.
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre. 
Dans le saint sacerdoce vous offrirez des offrandes spirituelles.
CAT. Preberatge.
6. Preveirat, s. m., lat. presbyteratus, prêtrise, sacerdoce.
Tro que lo bistbes lo get de clercia o, si es preveires, de preveirat.
Trad. du Code de Justinien, fol. 2.
Jusqu'à ce que l'évêque le rejette de cléricature ou, s'il est prêtre, de sacerdoce.
CAT. Presbiterat. ESP. IT. Presbiterato.
7. Preveiral, Preveyral, adj., lat. presbyteralis, sacerdotal.
En la preveyral sagranza
Torna lo pas ses duptansa.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a.
A la consécration sacerdotale le pain change sans doute.
CAT. ESP. (chap.) Presbiteral. PORT. Presbyteral. IT. Presbiterale.
8. Archiprestre, s. m., archiprêtre.
Johan, archiprestre de Sanh Johan de Letra.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 139.
Jean, archiprêtre de Saint-Jean-de-Latran.
(N. E. Observen ustedes el uso del guioncico por parte de los franceses, y el uso o abuso actual del mismo por parte de los catalanoescribientes como la Ascuma. Su lengua, el occitano, no estaba plagada de estas manías, galicismos, y tonterías; lo peor vino después de Pompeyo Fabra, un químico con aspiraciones a lingüista, inútil como el que asó la manteca. Ahora coges a un lingüista de hoy en día con aspiraciones a químico, y Chernóbil parecerá una mascletá de Valencia.)
ESP. PORT. Arcipreste. IT. Arciprete. (chap. Arcipreste, arquipreste, archipreste : de archi o arqui (mes que, per damún de) + preste; pl. arciprestes, arquiprestes, archiprestes.
Lo mes famós va sé lo Arcipreste de Hita, naixcut a Alcalá de Henares
(lo riu que naix a Horna).
Va escriure “lo llibre del bon amor” als olivás de Beseit, y después lo va traduí o transladá al castellá de la época, que ere la mateixa que la de Ramón Lull.
Llástima que no tinga probes del llibre en cuestió en chapurriau, perque se deuríe cremá cuan la guerra de la independensia, com tans códices, 
o be sel van emportá los fransesos a les seues mol bones biblioteques y allí está, cubert de pols, hasta que algún investigadó chapurriau bufo y lo óbrigue en cuidadet, en guans blangs pera que no se espentolo del tot.)
 
Arcipreste, Hita, Beceite, lo llibre del bon amor, el libro del buen amor

 

9. Archipreire, Archipreyre, Arquipreire, s. m., archiprêtre.
Almornier, archipreire,
Ardiaque, prebost,
De totz me passi tost.
G. Riquier: Pus Dieu.
Aumônier, archiprêtre, archidiacre, prévôt, de tous je me passe tôt.
L' archipreyre e l' avesques. Leys d'amors, fol. 104.
(chap. Lo archipreste y lo obispo; avesques, évêque, vespe tamé se trobe an algún texto en aragonés; bisbe, etc. Són com les avespes.)
L'archiprêtre et l'évêque.
Del acessamen que n' avem fag del arquipreire.
Tit. de 1285. Arch. du Roy., Toulouse, J. 323.
De l'acensement que nous en avons fait de l'archiprêtre.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.


¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).