champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.
Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.
Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl. Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.
Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa. Així que va vore la carta de don Alfonso va di:
- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.
Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla:
¿Veníu a vore a ma filla Pepita?
Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:
- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.
- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia.
¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate.
¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans.
Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare. Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?
- Sí, siñó.
- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós.
Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.
- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.
- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.
Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.
- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos?
- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte.
¿Li pareix a vostra mersé mol tems?
- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.
- Pensaba, va di ella...
En aixó va cridá la mare a la porta y va di:
- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.
- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.
Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.
Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.
Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.
- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?
- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba.
¿Y cóm ha anat, filla?
- Mol be, pare, va contestá ella.
- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.
- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato.
Va fotre un bot lo escribén, y va di:
- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels...
Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.
Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de...
Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:
- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre.
Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala.
Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.
Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades:
- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:
- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.
Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.
Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.
En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).
Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.
Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu.
Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.
Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:
"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».
- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.
Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.
Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:
- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar.
Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.
Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.
Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.
De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.
Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.
Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.
Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.
Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.
De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.
Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.
Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.
La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.
Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»
Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:
- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:
in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...
En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.
Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.
Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:
- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)
Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.
Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.
Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.
Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).
Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.
Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol.
Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.
Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.
Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche!
Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).
- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.
- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.
Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)
Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.
Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.
De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.
Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.
Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.
Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.
- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.
Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.
Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.
Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.
Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.
Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.
Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:
"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»
Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.
Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.
En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito.
Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:
- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.
- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones.
Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases.
Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.
Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.
Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.
En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.
Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).
Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.
Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.
Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:
- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos:
a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.
- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.
Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).
Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.
Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:
- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.
Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvos, lo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.
Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.
Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.
Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.
Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.
Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:
- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?
Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:
- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.
- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.
- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:
Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:
Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.
No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.
Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit.
Y va torná a la seua.
Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.
¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.
Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.
Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:
- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.
- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.
- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped.
Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.
- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.
Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.
Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá.
¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.
- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.
- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.
Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.
- Bonnet, calotte que les chevaliers portaient ordinairement sous le casque.
E feric Olivier un colp desmesurat
C'un cartier de la cofa li abatet el prat.
Roman de Fierabras, v. 1632.
Et il porta à Olivier un coup excessif, tellement qu'il lui abattit sur le pré un quartier de la coiffe.
Capels, cofas et elms agutz.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Chapeaux, calottes et casques pointus.
ANC. FR. Il lavoit ses mains et sa bouche, et ostoit son chaperon et sa coife... Nule foiz au jour de vendredi il ne muoit coife.
V. de S. Louis, p. 314 et 369.
Dou branc d'acier...
Tranche la coife et la ventaille.
R. d'Atys et de Profilas, Gloss. sur Joinville.
CAT. ESP. (chao.) Cofia. PORT. Coifa. IT. Cuffia.
Cofin, s. m., lat. cophinus, panier, corbeille.
Culhiron XII cofins plens.
(chap. Van cullí dotse covecs plens. Cabás, cabassos: capazo.)
Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. 5.
Ils ramassèrent douze corbeilles pleines.
ANC. FR. Coffin porter e le cabas.
Eustache Deschamps, p. 134.
CAT. Cofí. ESP. Cofín (capazo de mimbre). IT. Cofano. (chap. Cóvec; lo cofí, cofins per a apretá a una prensa se fa de la mateixa materia, lo vime, vímec.)
Cofre, s. m., coffre, corbeille.
Mantenent venc al monestier;
Non atent cofres ni saumier.
V. de S. Honorat.
Vint de suite au monastère; il n'attend coffres ni bête de somme.
Trenta cofres totz ples de flors.
Un troubadour anonyme: Senior vos que.
Trente corbeilles toutes pleines de fleurs.
CAT. ESP. PORT. Cofre. IT. Cofana.
Cogitar, v., lat. cogitare, penser, concevoir.
Non es lenga que comtar ho pogues ni dir, ni cor d'ome pessar ni cogitar.
Philomena.
Il n'est pas langue qui pût le conter et dire, ni coeur d'homme penser et concevoir.
Que m perdon mos peccatz
Que ai pessan cogitatz.
Le frère mineur moine de Foissan: Cor ay.
Qu'il me pardonne mes péchés que j'ai conçus en pensant.
Una nueyt laqualh me cogitava de la sagrassio. Philomena.
Une nuit que je pensais à la consécration.
ANC. FR. Il est bon à chacun de cogiter la chose, avant qu'elle se die.
Roman français de Fierabras.
ANC. CAT. ANC. ESP. Cogitar. IT. Cogitare. (chap. Pensá, cavilá.)
2. Cogitatio, s. f., lat. cogitatio, pensée.
Totas sas cogitacios. Brev. d'amor, fol. 65.
Toutes ses pensées.
No laisar en ton cor creisser malas cogitations... Contrasta a
la cogitatio del pechat. Trad. de Bède, fol. 60.
Ne laisse croître en ton coeur mauvaises pensées... Résiste à la pensée du péché.
ANC. CAT. Cogitació. ANC. ESP. Cogitacion (se encontrará sin tilde en la mayoría de los casos). IT. Cogitazione.
3. Cuidar, Cuiar, v., lat. cogitar, croire, penser, imaginer, projeter.
No cuid qu'e Roma om de so saber fos.
Poëme sur Boèce.
Je ne crois pas qu'il fût dans Rome homme de son savoir.
Senher, e doncs cuiatz qu'ie us am per fort?
Aimeri de Peguilain: Domna per vos.
Seigneur, et vous pensez donc que je vous aime très fort?
Dona, que cuidatz faire
De mi, qui vos am tan?
B. de Ventadour: Quan la doss' aura.
Dame, que pensez-vous faire de moi, qui vous aime tant?
Pero no s cug, si be m soi irascutz...
Ja 'l diga ren que sia outra mesura.
Folquet de Marseille: Sitot me soi.
Pourtant qu'elle ne s'imagine pas, bien que je sois irrité... que je lui dise jamais rien qui soit outre mesure.
- Faillir à.
El papaguai cuget morir,
Tal paor ac de son senhor.
Arnaud de Carcasses: Dins un vergier.
Le perroquet faillit à mourir, telle peur il eut de son seigneur.
Cuget issir de son sen. V. et Vert., fol. 75.
Il faillit à sortir de son sens.
Part. prés. Cuian, cuiaires prims premiers.
G. Adhemar: Comensamen.
Pensant, rêveur tout d'abord.
ANC. FR. Et j'en cuit bien venir à chief.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 180.
Li preis fu si plains de rousée
Ke tute est la suris moiliée,
Dunc cuida bien estre noiée.
Marie de France, t. II, p. 71 et 72.
La terre aver tute kuidoent.
Roman de Rou, v. 6269.
ESP. PORT. Cuidar. ANC. IT. Coitare.
M. de La Ravallière, dans son Glossaire sur le roi de Navarre, a
dérivé ce mot du latin credere, au lieu de le dériver de cogitare; il s'étonne de ce que les trouvères ne lui ont pas donné un sens aussi étendu qu'au mot français croire; il a raison de dire que cuider
signifie penser, présumer, soupçonner, avoir doute, mais c'est parce qu'il vient de cogitare.
4. Cug, Cut, Cuit, s. m., idée, pensée, réflexion, doute.
Don anc failhi en cutz ni en pensatz.
A. Brancaleon: Pessius pessans.
Dont oncques je faillis en idée et en pensée.
Aissi m sui, ses totz cutz,
De cor a vos rendutz.
G. de Cabestaing: Lo dous.
Ainsi je me suis rendu à vous de coeur, sans aucune réflexion.
ESP. Cuidado. PORT. Cuido, cuidado. ANC. IT. Coto.
5. Cuida, Cuia, Cuda, s. f, pensée, idée, conjecture.
Doas cuidas ai, compaingnier,
Que m donon joi e destorbier:
Per la bona cuia m'esgau.
Marcabrus: Doas cuidas.
Compagnon, j'ai deux pensées qui me donnent joie et trouble: par la bonne pensée je me réjouis.
Ieu non o sai mas per cuda.
B. de Ventadour: Ai! quantas.
Je ne le sais que par conjecture.
ANC. ESP. Cuida.
6. Cugei, s. m., présomption, pensée.
Mo cugei conosc.
Cadenet: Ab leyal.
Je connais ma présomption.
7. Cuiamen, s. m., avis, pensée, croyance.
Al cuiamen de me,
Mout mi ten car amors.
Giraud de Borneil: Un sonet.
A mon avis, l'amour me tient cher.
8. Cuiaire, Cugiaire, s. m., penseur, rêveur, présomptueux.
Cuian, cuiaires.
G. Adhemar: Comensamen.
Pensant, rêveur.
Can s'aizina 'l cugiaire.
Pierre d'Auvergne: Gent es.
Quand le présomptueux se donne l'air avantageux.
ANC. FR. Elle disoit que grand cuideur
Estoit de trop plaisir avoir.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 701.
ANC. ESP. Cuidador.
9. Cuiairitz, s. f., rêveuse, présomptueuse.
Adjectiv. En nul non trob una corau,
D'aquestas amors cuiairitz.
Marcabrus: Doas cuidas.
De ces amours présomptueuses je n'en trouve pas une de cordiale dans aucun.
10. Acuidamen, s. m., idée, pensée, réflexion.
Gran mal m'a fait l'acuidamens primers.
Peyrols: Mot m'entremis.
La première idée m'a fait grand mal.
ANC. ESP. Acuitamiento.
11. Sobrecuiar, v., être présomptueux.
Part. pas.
Totz hom orgolhos es ayssi sobrecuiatz. V. et Vert., fol. 8.
Tout homme orgueilleux est ainsi présomptueux.
ANC. FR. Tant la treuve orguilleuse et fière,
Et sorcuidée et bobancière.
Roman de la Rose, v. 8624.
12. Sobrecuiament, s. m., présomption.
Sobrecuiament, cant hom es aissi sobrecuiatz, que cuia plus valer e
saber e poder que los autres. V. et Vert., fol. 8.
Présomption, quand l'homme est ainsi présomptueux, qu'il croit plus valoir et savoir et pouvoir que les autres.
13. Trascuiar, v., être plein d'assurance, être téméraire.
Part. pas.
De tot es trascuiatz, vai s'en a la marina.
V. de S. Honorat.
Il est entièrement plein d'assurance, il s'en va à la mer.
14. Descuidar, v., décroire, négliger, dédaigner.
Albert, man fin leial aman
N'an fai per descuidar clamor.
T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.
Albert, maints délicats loyaux amants en ont fait clameur pour négliger.
E no cresatz qu'ieu descut
Aquo qu'auran vist mey huelh.
H. de S.-Cyr: Nulha res.
Et ne croyez que je décroie ce que mes yeux auront vu.
Artus, ja no t'azirar
Qui t laidis ni t descucha.
Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.
Artus, ne t'irrite jamais de qui que ce soit qui t'injurie ni te dédaigne.
CAT. Descuydar. ESP. PORT. Descuidar. (chap. descuidá: descuido, descuides, descuide, descuidem o descuidam, descuidéu o descuidáu, descuiden.)
Vous coucherez déshonorées en linceuls usés et sur coussins.
Coit, s. m., lat. coitus, coït, accouplement.
Perque la bestia desira coit. Trad. d'Albucasis, fol. 35.
C'est pourquoi la bête désire le coït.
ESP. PORT. IT. Coito.
Col, s. m., lat. collum, col, cou.
Mas mas junhas, col liguat e 'l cor pres.
G. Faidit: Trop malamen.
Mes mains jointes, le col lié et le coeur pris.
Liat pel col ab un cordo.
(chap. Lligat pel coll en un cordó.)
G. de Berguedan: Lai on.
Lié par le cou avec un cordon.
Fig. Entro al col de la vessia.
Trad. d'Albucasis, fol 31.
Jusqu'au col de la vessie.
- Collier.
Que s'avia col de fer o d'acier.
P. Vidal: Drogoman.
Que s'il avait collier de fer ou d'acier.
- Accolade, caresse.
Era m faran colh e cais.
P. de Bussignac: Sirventes e chansos.
Maintenant me feront accolade et caresse.
Loc. Un an avetz portat lo bratz al col.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.
Un an vous avez porté le bras au col.
El pot be trabuchar e rompre son col.
Liv. de Sydrac, fol. 44.
Il peut bien trébucher et rompre son col.
CAT. (chap.) Coll. ESP. Cuello. PORT. Col. IT. Collo.
2. Colar, s. m., lat. collare, collier.
E fui nafratz ab lansa pel colar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Et je fus blessé avec lance à travers le collier.
CAT. ESP. Collar. PORT. Colare. IT. Collare. (chap. collá, collás, collera, part de la armadura que protegix lo coll; tamé indumentaria de les besties de cárrega.)
3. Colada, s. f, coup, tape, gourmade.
An mort domney, perque s cuelhon
Man blasme, manta grieu colada.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel.
Ils ont tué courtoisie, c'est pourquoi ils recueillent maint blâme et mainte rude gourmade.
E dero li de grans coladas
Sus el col e gran gautadas. (chap. galtades, de galtada)
Brev. d'amor, fol. 163.
Et lui donnèrent de grandes tapes sur le cou et de grands soufflets.
ANC. FR. Et si reçoif mainte colée
Souvent de coutel et d'espée.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 58.
Si se donnent moult grans colées,
Qui de lor escus font astieles.
Marie de France, t. I, p. 576.
4. Coliers, s. m., portefaix.
Portatz est carbo, siatz coliers.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.
Portez ce charbon, soyez portefaix.
Qu'ilh m'a cargat plus forment d'un collier,
Mas lo sieus fays no m peza un boto.
(chap. Que ella m'ha carregat mes fortmén que a un portafeixos, pero lo seu feix, fardell, no me pese un botó.)
Guillaume de Saint-Didier: Pus fin' amors.
Qu'elle m'a chargé plus fortement qu'un portefaix, mais le sien fardeau ne me pèse un bouton.
Neguns colliers ni home que porte a col no pagua res.
Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXVI, fol. 192.
Aucun portefaix ni homme qui porte sur le cou ne paye rien.
5. Colar, v., embrasser, accueillir.
E m' acuelh e m col.
G. Pierre de Cahors: Aras pus.
Et elle m'accueille et m'embrasse.
Sofrens es selh que col
So qu'en cor no vol.
Nat de Mons: Sitot non.
Souffrant est celui qui accueille ce qu'en coeur il ne veut.
6. Colladeiar, v., souffleter, tourmenter.
Es donat a mi angel de Sathanas que me colladeia.
Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.
Un envoyé de Satan m'est donné qui me soufflette.
Car cals gloria es, si peccant e colladeiant sufres?
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.
Car quelle gloire est-ce, si vous souffrez en péchant et en tourmentant?
7. Acolar, v., embrasser, accoler.
Perqu'ieu la dupt' e l' acol.
G. Pierre de Cahors: Eras pus.
C'est pourquoi je la redoute et je l'embrasse.
Adoncs la bais e l'acol.
G. Rudel: Quan lo rius.
Alors je la baise et l'accole.
Ac an mantel acolat
D'escarlata ab pel d'ermini.
Roman de Jaufre, fol. 56.
Eut accolé un manteau d'écarlate avec fourrure d'hermine.
ANC. FR. Symons en fu de joie baisiés et acolés.
Roman de Berte, p. 164.
IT. Accollare.
8. Degolatio, s. f., décollation.
La degolatio de san Johan Batista.
(chap: La degollassió de San Juan Bautista. Degollá: tallá lo coll, tamé en redó.)
Brev. d'amor, fol. 157.
La décollation de saint Jean-Baptiste.
ANC. CAT. Decollació. ESP. Degollación. PORT. Degollação. IT. Decollazione. (chap. degollassió, v. degollá: degollo, degolles, degolle, degollem o degollam, degolléu o degolláu, degollen.)
9. Escolar, v., décolleter. (chap. escotá, s. m. escote; escotat, escotats, escotada, escotades.)
Part. pas. E porton per gran malvastat
Lo vestimen for escolat.
Brev. d'amor, fol. 130.
Et portent par grande méchanceté leur vêtement fort décolleté.
10. Escolatar, v., décolleter.
Part. pas. Fort escolatadas a guisa de femnas.
Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
Fort décolletées à guise de femmes.
11. Percolar, v., embrasser, accoler, presser.
Mai en guerra
Met sa terra
Sel qui las percola.
Gavaudan le Vieux: Eras quan.
Mais en guerre met sa terre celui qui les embrasse.
Qu'abratz e percol e maney.
Garins le Brun: Nueg e jorn.
Que j'embrasse et presse et manie.
Colar, v., lat. colare, couler, faire couler.
Faretz essemps boillir
E puis colar e refrezir...
Per un bel drap la colatz.
(chap. Faréu tot jun bullí, y después colá y arrefredá, per un drap majo la coléu.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous ferez ensemble bouillir et puis couler et refroidir... coulez-la à travers un beau linge.
Fig. Lo mortal vere,
Roma, del cor vos cola
Don li pietz son ple.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Rome, il vous coule du coeur le mortel venin dont les poitrines sont pleines.
- Glisser, s'écouler.
Que l'elme del paya a trastot detrencat
Qu'entro sus a la sela en a son bran colat.
Roman de Fierabras, v. 2289.
Qu'il a fendu entièrement le heaume du payen, de manière que son glaive en a glissé jusqu'à la selle.
Fig. Ar collan baro e teno lor cami.
(chap. Ara colen los barons y tenen lo seu camí.)
V. de S. Honorat.
Maintenant les barons s'écoulent et tiennent leur chemin.
CAT. ESP. Colar. PORT. Coar. IT. Colare. (chap. colá: colo, coles, cole, colem o colam, coléu o coláu, colen. Cola, fuch, uspen!)
2. Coladitz, adj., coulant, doux, doucereux.
Que ab cansos messongieras et ab mots coladitz.
Guillaume de Tudela.
Qui avec des chansons mensongères et avec des mots doucereux.
3. Colatiu, adj., qui aide à couler.
- Arena ha virtut colativa, cum ayga per ela colada sia plus dossa e pura.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Le sable a vertu qui aide à couler, de manière que l'eau coulée à travers lui soit plus douce et pure.
4. Colament, s. m., coulement.
El sieu colament qui es urina per las vias urinals ves la vessica destinesso. Eluc. de las propr., fol. 57.
Et dirigeassent vers la vessie, par les voies urinaires, son coulement qui est urine.
CAT. Colament. IT. Colamento. (chap. colamén, colamens.)
(chap. Mal de ventre y passió cólica, un cólic. Los chiquets y los caballs patixen colics assobín).
Douleur de ventre et souffrance colique.
Que fleubotomia sia temuda aprop colica passio.
Trad. d'Albucasis, fol. 52.
Que la saignée soit redoutée après douleur colique.
CAT. Colic. ESP. (cólico) IT. Colico.
Coll, s. m., lat. collis, col de montagne, colline.
En la coll de la Brasca per un cendier estrech.
(chap. Al coll de la Brasca per una senda estreta.)
V. de S. Honorat.
Au col de la Brasque par un sentier étroit.
Per cols e pueys. Philomena.
(chap. Per colls y puchs)
Par collines et montagnes.
CAT. Coll. IT. Colle. (ESP. Colina, collado.)
Colliri, s. m., lat. collyrium, collyre.
Et onh los tieus huels am colliri, que veias.
(chap. Y unta los teus ulls en coliri, pa que veigues.)
Trad. de l'Apocalypse, ch. 3.
Et oins tes yeux avec du collyre, afin que tu voies.
De fenolh si fa mot noble colliri contra escurzimen de vista... Meto els uels colliris. Eluc. de las propr., fol. 209 et 47. (chap. literal: De fonoll se fa mol noble coliri contra l' oscurimén de la vista... Ficán als ulls coliris.)
De fenouil se fait un très puissant collyre contre l'obscurcissement de la vue... Mettent collyres aux yeux.
CAT. Colliri. ESP. Colirio. PORT. Collyrio. IT. Collirio.
Colloquintida, s. f., lat. colocynthis, coloquinte.
Colloquintida es herba mot amara, so es coia salvagga.
Eluc. de las propr., fol. 204.
Coloquinte est herbe très amère, c'est la courge sauvage.
CAT. Coloquinta. ESP. (coloquíntida) PORT. Coloquintida. IT. Colloquintida.
Colobi, s. m., lat. colobium, dalmatique, tunique.
Ses colobi, que es una maniera de vestiment daurada.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.
Sans dalmatique, qui est une sorte de vêtement doré.
PORT. IT. Colobio.
Colobre, Colobri, s. m., lat. colubrum, couleuvre, serpent.
Que non y a laissat colobre ni serpent.
V. de S. Honorat.
Qu'il n'y a laissé couleuvre ni serpent.
Un Satan semblan colovre...
En son escut fo penh us colobris.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109 et 25.
Un Satan ressemblant à couleuvre...
Un serpent fut peint en son écu.
IT. Colubro.
2. Colobra, s. f., lat. colubra, couleuvre, serpent.
Lausengiers fals, lenga de colobra.
A. Daniel: Mout braillz.
Médisants faux, langue de couleuvre.
CAT. ESP. Culebra. PORT. Cobra.
3. Colobrina, s. f., couleuvrine, plante.
Dita draguntea, et segon autres serpentina et colobrina.
Eluc. de las propr., fol. 206.
Dite du dragon, et selon d'autres serpentine et couleuvrine.
Colomba, s. f., lat. columba, colombe.
Una columba venc del cel, e pauset si desobre el.
(chap. Un colom va vindre del sel, y se va posá damún d'ell.)
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Une colombe vint du ciel, et se posa sur lui.
Pus es ses fel que colomba
Ma dona.
E. Cairel: Aras.
Ma dame est plus sans fiel que colombe.
Fig. Tu qu'eras colomba de Dieu.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Toi qui étais colombe de Dieu.
CAT. Coloma. (N. E. Santa Coloma de Gramanet, Gramenet. Algunos atontados catalanistas como Óscar Ademuz rebautizan la localidad como Gramanet de Besós, por el río que pasa por ahí.)
IT. Colomba.
2. Colomb, s. m., lat. columbus, pigeon.
Plus blanc d'un colom.
Cominal: Comtor d'Apchier.
Plus blanc qu'un pigeon.
D'una cueissa de colom
O de galina paiseretz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous repaîtrez d'une cuisse de pigeon ou de poule.
ANC. FR. Les Sarrasins envoierent au soudanc par coulons messagiers, par trois foiz, que le roy estoit arrivé.
Joinville, p. 35.
Et fu simple comme uns coulons.
Roman de la Rose, v. 1204.
CAT. Colom. IT. Colombo. (N. E. como Cristóbal)
3. Colombet, s. m., pigeonneau, tourtereau.
E 'l colombet, per gaug d'estieu,
Mesclon lur amoros torney,
E duy e duy fan lur domney.
A. Daniel: Ab plazers.
Et les pigeonneaux, par joie d'été, mêlent leur amoureux combat, et deux à deux font leur ébat.
CAT. Colomet. (chap. colomet, pichó, colomets, pichons; ne vach minjá mols de chiquet y sagal.)
4. Colombat, s. m., petite colombe, pigeonneau.
Petits ausels e colombat.
Trad. d'Albucasis, fol. 55.
Petits oiseaux et petites colombes.
5. Colombin, adj., de pigeon, de colombe.
Carn colombina es dura... Fenda columbina.
Eluc. de las propr., fol. 144 et 275.
Chair de pigeon est dure... Fiente de pigeon.
Carns de porc et carns colombina.
(chap. Carn de porc, gorrino, tossino, marrano y carn de colom.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Chair de porc et chair de pigeon.
ANC. FR. Et nos font chière colombine.
Fabl. et cont. anc., t. I, p. 313.
Que la simplicité colombine fût instruite par l'astuce serpentine.
Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 422.
IT. Colombino.
6. Colombier, s. m., lat. columbarium, colombier.
En vostre clochier
Par que aia colombier.
T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign' En.
En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.
Coma colombiers en que se pauzon las colombas... per pahor dels aucels de preza.
(chap. Com lo colomá aon se fiquen los coloms... per paó, temó dels muixons de rapiña, presa.)
V. et Vert., fol. 55.
Comme le colombier en qui se posent les colombes... par peur des oiseaux de proie.
ANC. CAT. Colomer. IT. Colombajo. (ESP. Palomar, como el de Arroyos. Se encuentra también columbario)
Colonhet, s. m., fusain, bonnet de prêtre.
D'un albre c'om fuzan apella
O colonhet.
Deudes de Prades, Auz. cass.
D'un arbre qu'on appelle fusain ou bonnet de prêtre.
Ce nom a été donné au fusain, parce que son fruit a quatre angles, comme un bonnet carré.
Colonna, Colompna, s. f, lat. columna, colonne.
Colompnas de marme pezans.
Una flama lusent en forma de colonna.
(chap. Una flama relluén o relluenta en forma de columna.)
V. de S. Honorat.
Colonnes de marbre pesant.
Une flamme luisant, en forme de colonne.
Fig. Naisseran doas grans columpnas que la fe de Dieu issauziran.
Liv. de Sydrac, fol. 23.
Naîtront deux grandes colonnes qui exhausseront la foi de Dieu.
ANC. CAT. Colona. CAT. MOD. ESP. PORT. Columna. IT. Colonna.
2. Coronda, s. f., colonne.
Mostrec ad elhs la coronda de marme la calh sostenia l'autar.
Philomena.
Montra à eux la colonne de marbre, laquelle soutenait l'autel.
Colophonia, s. f., lat. colofonia, colophane.
Quals so colophonia, pega liquida... Polvera de colophonia.
Eluc. de las propr., fol. 272 et 210.
Telles que sont colophane, poix liquide... Poudre de colophane.
ESP. Colofonia (resina natural de color ámbar obtenida de las coníferas; pez de Castilla). PORT. Colophonia. IT. Colofonia.
Color, s. f., lat. color, couleur.
Nos adui fuelh e flor
De diversa color.
B. de Ventadour: Lo gens.
Nous amène feuille et fleur de diverse couleur.
Qu'el sieu belh huelh e la fresca color
N'alumna 'l cor.
Berenger de Palasol: Mas ai.
Que son bel oeil et la fraîche couleur n'enflamme le coeur.
Fig: - Espèce, qualité, manière.
Qu'era flors.
De gran beutat e de totz bes colors.
Aimeri de Peguilain: Ja no m.
Qui était fleur de grande beauté et couleur de tous biens.
Ni drutz mas d'una color.
G. Faidit: Tug cil.
Ni galant que d'une qualité.
Chantarai d'aquetz trobadors
Que chanton de mantas colors.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Je chanterai de ces troubadours qui chantent de plusieurs manières.
- Splendeur, éclat.
Lo mon tenetz en color,
Quar, per vostra gran valor,
Valon tug l'autre valen.
G. Riquier: Si ja m deu.
Vous tenez le monde en splendeur, car tous les autres méritants valent par votre grand mérite.
Urina pren del fegge son comensament et els ronhos sa substancia et colorament... El sanc semblantment pren colorament.
Eluc. de las propr., fol. 57 et 264.
L'urine prend du foie son commencement et aux reins sa substance et coloration... Le sang semblablement prend coloration.
ANC. ESP. Coloramiento. IT. Coloramento.
3. Coloracio, s. f., coloration.
Beutat no es mas bela dispozicio de membres am bela coloracio...
Quant a figura e coloracio... Si aytal coloracio ve per virtut de natura.
Eluc. de las propr., fol. 264, 154 et 98.
Beauté n'est que belle proportion de membres avec belle coloration... Quand a figure et coloration... Si telle coloration vient par vertu de nature.
ESP. Coloración. IT. Colorazione.
4. Coloratiu, adj., coloratif, qui a la vertu de colorer.
Del corrs, per sa diffuzio, coloratiu.
Eluc. de las propr., fol. 29.
Par son épanchement, coloratif du corps.
ESP. Colorativo.
5. Colorar, v., lat. colorare, colorer.
E colora del sol lo rais
Lo mon.
G. Adhemar: Pos vei.
Et le rayon du soleil colore le monde.
Si com li penhidor
Coloro so que fan,
Fig. Deu hom colorar tan
Paraulas ab parlar.
Amanieu des Escas: El temps.
Comme les peintres colorent ce qu'ils font, de même on doit colorer les paroles avec le parler.
So m met en cor qu'ieu colore mon chan
D'una tal flor don lo frugz si' amors.
A. Daniel: Ar vei vermeils.
Me met cela au coeur que je colore mon chan d'une telle fleur dont le fruit soit amour.
Part. pas. Entre 'ls draps coloratz.
(chap. Entre 'ls draps colorats. Los draps de Penarroija tamé son colorats, de fet, de roch, són roijos com ells sols.)
Eluc. de las propr., fol. 265.
Entre les draps colorés.
CAT. ESP. Colorar (MOD. Colorear). PORT. Corar. IT. Colorare.
(chap. colorejá: colorejo, colorejes, coloreje, colorejem o colorejam, colorejéu o colorejáu, colorejen. (jes, je, jem, jéu, jen se poden escriure en g, coloreges, colorege, coloregem, coloregen. Sinonims: pintá, tintá les olives, ya tinten les olives; si es de coló roch, a La Fresneda, Valjunquera, ya rochechen les sireres, v. rochechá, roigejá, de roig, que se pronunsie y escriu roch. Rubeo, rubeus, rubio, royo.)
6. Colorir, v., colorer, devenir coloré.
Part. pas. Ab fresca carn colorida.
(chap. En fresca carn colorida. Carn fresca, de coló roch, rosa.)
B. de Ventadour: Lo temps vai.
Avec chair fraîche colorée.
Doussa, fresqu' e colorida,
Cum flor de may en rosier.
B. Martin: Quan l'erba.
Douce, fraîche et colorée, comme fleur de mai sur rosier.
(chap. Dolsa, fresca y colorida, com flo de mach al rosé. Tornem a vore colorida en lo sentit de coló rosa; flor de may en rosier: rosa.)
CAT. ESP. PORT. Colorir. IT. Colorire.
7. Descoloramen, s. m., pâleur, décoloration.
Fay fereza e descoloramen.
Leys d'amors, fol. 130.
Fait frayeur et pâleur.
Quant a urina descolorament.
Eluc. de las propr., fol. 65.
Quand l'urine a décoloration.
ANC. ESP. Descolorimiento. IT. Discoloramento. (chap. descolorimén)
8. Descoloracio, s. f., lat. decolorationem, décoloration, pâleur.
Falbeza, blaveza et autra descoloracio.
Eluc. de las propr., fol. 65.
Pâleur, lividité et autre décoloration.
9. Descoloratiu, adj., décolorant, décoloratif.
Es accidentalment descolorativa.
Eluc. de las propr., fol. 24.
Elle est accidentellement décolorative.
10. Descolorar, Desacolorar, v., lat. decolorare, décolorer.
E 'l vis s'en desacolora.
(chap. Y la cara se descolorix : pert lo coló rosa, roch : coló pálit, palidege o palideje, se esblanquix, v. esblanquí, palidejá, etc.)
B. de Ventadour: Amors enquera.
Et le visage s'en décolore.
Part. pas. E la cara descolorada.
(chap. Y la cara descolorida, pálida, esblanquida.)
Passio de Maria.
Et la figure décolorée.
ESP. Descolorar. PORT. Descorar. IT. Discolorare. (chap. Descolorí, descolorís: yo me descolorixco o descolorixgo, descolorixes, descolorix, descolorim, descoloriu, descolorixen. Es lo mateix verbo que seguix, y lo del pun 12, escolorir, siríe “escolorí”, perque en chapurriau fem aná des y es moltes vegades, desnucá, esnucá.)
11. Descolorir, v., décolorer.
Part. pas. Paor no pot esser fera ni descolorida, mas que red e fay persona fera e descolorida.
Leys d'amors, fol. 130.
La peur ne peut être effrayée ni décolorée, si ce n'est qu'elle rend la personne effrayée et décolorée.
IT. Discolorire.
12. Escolorir, v., décolorer, perdre la couleur.
Part. pas. Qu'el fuecx que m'en sol escalfar
Fug, e reman escoloritz.
B. de Ventadour: Quan lo boscatges.
Vu que le feu qui a coutume de m'échauffer fuit, et je reste décoloré.
Una ves perdo el mes sanc,
Don son escolorit e blanc.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Une fois le mois ils perdent sang, de quoi ils sont décolorés et blancs.
E qui d'amor es ben feritz
Mout deu esser escoloritz.
Roman de Flamenca, fol. 53.
Et qui est bien frappé d'amour doit être beaucoup décoloré.
CAT. ESP. Escolorir (palidecer, decolorar, etc.). IT. Scolorire.
Colp, Cop, s. m., coup.
On lit dans la loi salique: “Si quis ingenuus ingenuum cum fuste percusserit, et sanguis tamen non exierit usque ad tres colpos...”
“Si quis alterum voluerit occidere et colpus praeter salierit.”
Lex salica, edit. Eccardi, tit. 20, art. 7 et 1.
Pithou et Bignon dérivent colp du latin colaphus.
Cette étymologie paraît certaine, quand on considère qu'au lieu de colpos, la même loi, tit. 43, art. 1, porte:
“Similiter servus CCXXI colaphos accipiat... Si vero infra priora supplicia, id est CXXI colaphis, fuerit confessus.”
Je ne dois pas taire qu'Eccard prétend que le mot colpus, qui se trouve
dans la loi salique, vient de l'allemand kloppen, klopfen, acriter ferire. (N. E. klopfen todavía se usa, verbo, golpear la puerta, llamar.)
Voyez Watcher (Wachter), Gloss. germ. V° klopfen.
Non fezetz colp d'espaza ni de lansa.
T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m.
Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.
Quar plus mi nafra 'l cors que colps de verja.
A. Daniel: Lo ferm voler.
Car il me blesse plus le corps que coup de verge.
Loc. De l'espaza un colp de plat.
Roman de Jaufre, fol. 2.
Un coup du plat de l'épée.
Fig. Colp de joi me fier que m'auci.
G. Rudel: No sap chantar.
Coup de joie me frappe qui me tue.
A un sol colp a lo mielh del mon pres.
G. Faidit: Fortz chauza.
D'un seul coup elle a pris le meilleur du monde.
ANC. FR. Il a pris un baston, dusqu'à dis colps l'en charge.
Fabl. de Gautier d'Aupais. Roquefort. Gl., t. 1. p. 277.
Le premier colp de la bataille.
G. Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.
CAT. Colp. ESP. PORT. Golpe. IT. Colpo. (chap. Cop, cops; no fem aná lo verbo “golpejá ni golpeá”, sino datres: pegá: pego, pegues, pegue, peguem o pegam, peguéu o pegáu, peguen; fotre un cop; pegá un cop; esbatussá, esplanissá en la palma de la ma.)
2. Colbe, s. m., coup.
Qu'anc colbe no i feric.
Torcafols: Comunal veill.
Vu que jamais il n'y frappa coup.
3. Colpier, s. m., batailleur.
Et alcaotz e grans colpiers.
Leys d'amors, fol. 37.
Et maquereaux et grands batailleurs.
Colpa, s. f., lat. culpam (N. E. mea culpa), faute, crime.
Mas per la colpa delir,
Dey la vertat descobrir.
Gaubert Moine de Puicibot: Be s cuget.
Mais pour effacer la faute, je dois découvrir la vérité.
Cristias vey perilhar
Per colpa dels regidors.
(chap. Cristians vech perillá per culpa dels regidós.)
G. Riquier: Cristias.
Je vois les chrétiens être en péril par la faute des gouvernants.
- Coulpe.
Fau ne ma colpa a Dieu.
La Confessio e las penas infernals.
J'en fais ma coulpe à Dieu.
Eu, fort peccaire et non digne, fas ma colpa e ma confession.
Cartulaire de Montpellier, fol. 169.
Moi, fort pécheur et indigne, fais ma coulpe et ma confession.
ANC. FR. Ne sai pourquei se combateroient
Qui nule culpe n'en avoient.
Roman d'Haveloc, v. 952.
CAT. ESP. PORT. Culpa. IT. Colpa. (chap. culpa, culpes; v. culpá: culpo, culpes, culpe, culpem o culpam, culpéu o culpáu, culpen.)
2. Colpau, adj., coupable.
Ben cug que silh
Non auzian qui son colpau
D'aquest perilh.
Marcabrus: Lo vers comens.
Je crois bien que ceux-là n'entendaient pas qui sont coupables de ce péril.
3. Colpable, adj., lat. culpabilem, coupable.
Que me rend colpables penedens.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera vida.
Que je me rends coupable pénitent.
Si per autre peccat maior,
Pus colpable non l'a cauzit.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si pour autre péché plus grand, no l'a distingué plus coupable.
CAT. ESP. (chap.) Culpable. PORT. Culpavel. IT. Colpevole.
Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. Bibl., Mss., fol. 1388.
CAT. ESP. PORT. Culpar. IT. Colpar.
6. Encolpar, v., lat. inculpare, accuser, inculper, se plaindre.
Lieys que m'encolpa a tort.
A. Daniel: D'autra.
Celle qui m'accuse à tort.
Il m'encolpet de tal re
Don mi degra saber gratz.
B. de Ventadour: Conort era.
Elle m'accusa de telle chose dont elle me devrait savoir gré.
E que de mi no s poguesson blasmar,
Ni encolpar cavalier ni jocglar.
Pistoleta: Ar agues.
Et que chevaliers ni jongleurs ne pussent médire ni se plaindre de moi.
Part. pas. Substantiv.
En las ricas cortz pietatz
Desencolpa los encolpatz.
P. Vidal: Nulhs hom no s pot.
Dans les cours puissantes merci absout les inculpés.
ANC. FR. Lasse! de grant péchié s'encolpe.
Roman de la Violette, p. 175, var.
Du meurtre dont par lui a été encoulpée.
Hist. de Gerard de Nevers, p. 80.
ANC. CAT. Encolpar. ANC. ESP. Enculpar (MOD. inculpar). IT. Incolpare. (chap. inculpá, se conjugue com culpá.)
7. Desencolpar, v., disculper.
Per mos senhor G. desencolpar.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47.
Pour disculper mon seigneur Gerard.
Part. pas. Qu'ieu sia desencolpaz.
Aimeri de Peguilain: Can q'eu fezes.
Que je sois disculpé.
ANC. FR. Icellui Thomas... les en descolpa et descarga.
Lett. de rém.; 1377. Carpentier, t, II, col. 73.
IT. Discolpare.
Colre, v., lat. colere, vénérer, célébrer, adorer.
Gardar e colre et honorar las festas dels sancts.
(chap. Guardá y “colre”, venerá, selebrá, adorá, y honorá les festes dels sans.)
V. et Vert., fol. 89.
Observer et célébrer et honorer les fêtes des saints.
Part. pas. Vezia aquella cioutat colent las ydolas.
(chap. Veíe aquella siudat adorán los ídolos.)
Trad. des Actes des Apôtres, ch. 17.
Voyait cette cité adorant les idoles.
- Accueillir, honorer.
Car la gensor am e coli.
A. Daniel: Ab guai so.
Car j'aime et honore la plus gentille.
Quoras que s vol, lainz col sos amigs.
Poëme sur Boèce.
Quand elle veut, elle accueille ses amis là-dedans.
Part. pas.
Tos temps er joys per mi coltz e servit.
Arnaud de Marueil: A grand honor.
Toujours joie sera honorée et servie par moi.
ANC. CAT. Colrer. ANC. IT. Colere.
2. Cultivar, Coltivar, v., cultiver.
E la garda del jardi no vol coltivar.
Laoro e coltivo lo fruh de la terra.
(chap. Ells llauren y cultiven lo fruit de la terra.)
Liv. de Sydrac, fol. 73.
Et la garde du jardin ne veut pas cultiver.
Ils labourent et cultivent le fruit de la terre.
- Vénérer, honorer.
Fig. E l'emperador no volc cultivar sos dieus, que no y avia ferma crezensa. Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.
Et l'empereur ne voulut honorer ses dieux, vu qu'il n'y avait ferme croyance.
Part. pas.
Terras coltivadas e non coltivadas.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 153.
Terres cultivées et non cultivées.
CAT. ESP. PORT. Cultivar. IT. Coltivare. (chap. conreá, cultivá: cultivo, cultives, cultive, cultivem o cultivam, cultivéu o cultiváu, cultiven; cultivadós, apero de llauransa. Cultivadó, cultivadora, cultivadores; llauradó, llauradós, llauradora, llauradores.)
3. Coltre, s. m., lat. cultrum, coutre.
Ab coltres et fossors.
Eluc. de las propr., fol. 157.
Avec coutres et hoyaux.
IT. Coltro.
4. Cotel, s. m., coutre.
Reillas, cotels usables als obs de l'araire. (chap. rella, relles)
Cout. de Saussignac de 1319.
Socs, coutres nécessaires aux besoins de l'araire.
5. Cultura, s. f., lat. cultura, culture.
E sas terras e sas culturas domengeras.
Tit. de 1221, Arch. du Roy., J., 309.
Et ses terres et ses cultures particulières.
CAT. ESP. PORT. Cultura. IT. Coltura.
6. Coltivament, s. m., culture, adoration.
Ni no volc que aquell jorn coltivamens fosso fag per negun home.
Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.
Ni ne voulut que ce jour les adorations fussent faites par aucun homme.
ANC. FR. Nous pour regart dou cultivement divin.
Tit. de 1254. Carpentier, t. 1, col. 1231.
ANC. CAT. Cultivament. IT. Coltivamento.
7. Cultivable, Coltivador, s. m., cultivateur.
E loguet la a coltivadors.
Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 12.
Et il l'afferma à des cultivateurs.
Huey soi la vera serment viva e mon payre n'es coltivador.
Fragm. de trad. de la Passion.
Aujourd'hui je suis le vrai sarment vivant et mon père en est le cultivateur.
- Adorateur.
Si alcuns es cultivaires de Dieu et fa sa volontat.
Trad. du Nouv. Test., S. Jean, ch. 9.
Si quelqu'un est adorateur de Dieu et fait sa volonté.
ESP. PORT. Cultivador. IT. Coltivatore.
8. Colon, s. m., lat. colonus, colon.
Si cum fa vila colons, so es aquel que ten terra a faciara.
Trad. du Code de Justinien, fol. 83.
Ainsi comme fait vilain colon, c'est-à-dire celui qui tient terre en location.
ANC. CAT. Colon. ESP. PORT. IT. (chap.) Colono.
9. Incola, s. m., lat. incola, habitant, domicilié.
Subjets de aquest pays, incolas et habitants.
Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 482.
Sujets de ce pays, domiciliés et habitants.
ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Incola.
Coltelh, Cotelh, s. m., lat. cultellus, couteau.
Qui de fort fozil
Non volh coltelh tochar,
Ja no 'l cuid' afilar
En un mol cembeli.
Giraud de Borneil: Leu chansoneta.
Qui ne veut pas frotter le couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense pas l'affiler sur une molle fourrure.
Cotelhs et espazas e faus.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Couteaux et épées et faux.
ANC. FR. Nous osterons sempres la pel
A la pointe de mon coutel.
Roman du Renart, t. I, p. 149.
CAT. Coltell. ESP. Cuchillo. PORT. Cutello. IT. Coltello. (chap. gaviñet o gabiñet) (EN. Cutter)
2. Costalier, s. m., coutelas, couteau de chasse.
Honestat non porta costalier.
B. Carbonel de Marseille: Per espassar.
L'honnêteté ne porte pas de coutelas.
3. Coltellada, s. f., estafilade, coup de couteau.
Recebre gran coltellada.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Recevoir grande estafilade.
Non deg donar coltellada.
Brev. d'amor, fol. 64.
Je ne dois pas donner coup de couteau.
ANC. CAT. Coltellada. ESP. Cuchillada. IT. Coltellata. (chap. gabiñetada, gaviñetada)
4. Cotelar, v., couteler.
Om mielhs non mazela...
Ni mielhs non cotela.
P. Cardinal: Un sirventes.
On n'égorge pas mieux... ni on ne coutelle pas mieux.
Colum, s. m., lat. colon, colum, sorte de ponctuation.
Elle était marquée par un seul point, et n'avait guère plus de la valeur de
notre virgule. Voici un exemple fourni par les Leys d'amors:
Haias mal, haias be: coma.
Am los tieus te capte. colum.
E ja no y falhiras; periodus.
Leys d'amors, fol. 144.
Aies mal, aies bien: comma; gouverne-toi avec les tiens: colum; et jamais tu n'y failliras; période.
Le Dictionnaire de l'Académie espagnole dit au mot colon:
Parte o miembro principal del periodo. Llámase perfecto, cuando por sí hace sentido imperfecto, cuando el sentido pende de otro miembro del periodo. También se da este nombre a la puntuación con que se distinguen estos miembros.
Coluri, s. m., lat. colurus, colure.
Dos autres cercles ha el cel apelatz coluris.
Coluri septentrional, coluri meridional.
Eluc. de las propr., fol. 100 et 8.
Il y a au ciel deux autres cercles appelés colures... Colure septentrional, colure méridional.
CAT. ESP. PORT. IT. Coluro.
Com, Co, Cum, du latin quomodo, comme, comment.
Adv. C'ancmais non fis, e sabetz co.
Folquet de Marseille: Tan mon.
Que oncques elle ne fit davantage, et vous savez comment.
Falsamen as mentit et ieu diray te co.
Izarn: Diguas me tu.
Faussement tu as menti et je te dirai comment.
Interj.
Cum ausam doncs aquesta mort atendre!
G. Faidit: Cascus hom.
Comment osons-nous donc attendre cette mort!
Conj. Us autres joglar escomes lo com el trobava en plus caras rimas que el.
V. d' Arnaud Daniel.
Un autre jongleur le défia sur ce qu'il composait en rimes plus difficiles que lui.
Dons e servirs e garnirs e larguesa
Noiris amor, com fai l'aiga lo peis.
V. de Bertrand de Born.
Don et servir et équiper et largesse nourrissent amour, comme l'eau fait le poisson.
Si el mon es ren qu'ieu am tan cum vos.
Arnaud de Marueil: Us guays.
S'il est au monde chose que j'aime tant comme vous.
Adv. comp. Apren del pom
Perque ni com
Na Discordia lo fes legir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Apprends de la pomme pourquoi et comment dame Discorde la fit choisir.
ANC. FR. Issi fu com jo vus di.
Roman de Rou, v. 10131.
Hommes et femmes frois com marbre.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 724.
ANC. CAT.
Com dos forts vents la baten egualment.
Ausias March: Axi com cell.
ANC. ESP.
Esto como cuntiera com non eran certeros.
Milag. de Nostra Senhora, cob. 104. (Nuestra Señora)
ANC. PORT. Si non com e de dreito.
Tit. de 1292. Elucidario, t. I, p. 293.
ANC. IT. Tanto lo intende com fa petra mola.
Barberini, Doc. d'amore, p. 162.
Substantiv. Ieu non sai lo cum ni perque.
(chap. Yo no sé lo com ni (lo) perqué.)
G. Pierre de Cazals: D'una leu chanso.
Je ne sais le comment ni pourquoi.
ANC. FR. La curiosité de savoir le comment et le pourquoi des saints et sacrés mystères. Camus du Belley, Diversités, t. 1, fol. 429.
Conj. comp. Cum s'ieu l'avia tort.
B. de Ventadour: Lanquan vey.
Comme si je lui avais tort.
Ni ieu, cum qu'elha m malme,
No m virarai ja alors.
Giraud le Roux: A la mia fe.
Ni moi, quoiqu'elle me malmène, je ne me tournerai jamais ailleurs.
Mas com que s voilla.
Rambaud de Vaqueiras: Leu pot hom.
Mais comment qu'elle veuille.
ANC. FR. Il eut envie de le gaigner comment que ce fust.
Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Pompée.
Comment qu'il en soit, je ne pense point, etc.
H. Étienne, Ap. pour Hérodote, t. II, p. 29.
Si com l'enfas qu'es alevatz petitz.
P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas.
De même que l'enfant qui est élevé petit.
ANC. FR. Qui bien nos voldroit jugier touz,
Si com je fais et com je croi,
Jà n'en eschaperoient troi.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 312.
Dieu fet de nos com de sa terre,
Si com li potiers sor sa roe
Sa volenté fet de sa boe.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 69.
La parole li unt cuntée
Si cum ele ert entr'els alée.
Roman de Rou, v. 5699.
Aissi cum la naus en mar.
Pons d'Ortafas: Aissi cum.
Ainsi comme le navire en mer.
ANC. FR. Issi com il me le jura.
Roman de Rou, v. 11991.
Il est ainsi com dit m'avez.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. I, p. 273.
Atressi cum l'oliphans,
Que, quan chai, no s pot levar.
(chap. Igual que lo elefán, que, cuan cau, no se pot eixecá, alsá.)
Richard de Barbezieux: Atressi cum.
De même que l'éléphant, qui, quand il tombe, ne peut se relever.
ANC. FR. Tout autresi cum l'ante fait venir
Li arrousers de l'aigue qui chiet sus.
Le Roi de Navarre, chans. 30.
Aussi comme le bon vallez deffent le hanap son seigneur des mouches.
Joinville, p. 66.
Mas tant com d'argent val mais aurs.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mais autant comme l'or vaut plus qu'argent.
Aitant com al premier dia.
Cadenet: Oimais m'auretz.
Autant comme au premier jour.
ANC. FR.
Tant come en Normandie li quens Richart vivra.
Roman de Rou, v. 4342.
Qui vaut autant com la meire des herbes.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 190.
Faire toutes choses autretant com li seignor.
Ville-Hardouin, p. 5.
ANC. IT. Com ventura il mena.
Barberini, Doc. d'amore, p. 361.
E com morto sta in letto.
Le roi Robert.
CAT. ANC. ESP. ANC. PORT. ANC. (chap.) Com.
ESP. MOD. PORT. MOD. IT. MOD. Como.
Prép. - Lat. Cum, avec.
Co que cum lavor s'aquista.
Lo despreczi del mont.
Ce qui s'acquiert avec travail.
Si 'l leverent molt a la joglaria com las tensos e com las coblas qu'el feiren com lui.
V. de Hugues de S.-Cyr.
Ainsi l'élevèrent moult à la jonglerie avec les tensons et avec les couplets qu'ils firent avec lui.
En anan batalhar cum los gentils.
Genealogia dels contes de Toloza, p. 3.
En allant combattre avec les gentils.
ESP. Con. PORT. Com. IT. Con. (chap. En)
2. Col, pour com el, comme le. (chap. com lo, com l')
Et es col orbs que pissa en la carrera.
V. de Pierre Vidal.
Et il est comme l'aveugle qui pisse dans la rue.
Conj. comp.
Aissi col peis que s'eslaissa el chandorn.
B. de Ventadour: Be m'an perdut.
Ainsi comme le poisson qui s'élance à la clarté.
3. Cuma, Coma, adv., comme.
Ieu los faria pendre cuma lairo.
Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 77.
Je les ferais pendre comme larron.
E sofrirs es coma languirs.
Amanieu des Escas: Dona per.
Et souffrir est comme languir.
ANC. PORT. Assim a mai comha a filha. (mai lleva virgulilla en la a)
Tit. de 1285. Elucidario, t. I, p. 297.
Conj. comp.
Si coma fes quan passei lai los portz.
Rambaud de Vaqueiras: Ges si.
Ainsi comme je fis quand je passai là les ports.
4. Coment, adv., comment.
De bon jutge es balansar non pas solament que deia damnar, mas coment. Trad. de Bède, fol. 2.
Il est d'un bon juge de peser non pas seulement qu'il doive condamner, mais comment.
5. Cossi, adv., comment, de quelle manière.
Cum es de vos, cossi us vai?
T. de P. Rogiers et de Rambaud: Senher.
De quelle manière est de vous, comment vous va?
No sai cossi mortz aucir lo pogues.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
Je ne sais comment la mort le pût occire.
Prép. comp. Ieu us servirai cum bon senhor
Cossi que del guazardon m'an.
B. de Ventadour: Non es.
Je vous servirai comme bon seigneur comment qu'il m'aille du bénéfice.
IT. Così.
Coma, s. m., lat. comma, comma, sorte de ponctuation.
Quoiqu'elle consistât en deux points (:) elle n'avait que la valeur de la virgule (,).
Colum no pot tener loc de coma, ni coma de colum.
Leys d'amors, fol. 144.
Colum ne peut tenir lieu de comma ni comma de colum.
Le Dictionnaire de l'Académie espagnole le définit, et ajoute:
Signo de esta figura (,).
CAT. ESP. IT. (chap.) Coma.
Dans les Leys d'amors, coma, avec l'effet suspensif de virgule, a pourtant le signe de deux points, et on y lit cet exemple:
Ergulhiezir fas ton sirven: aras avem coma;
Si 'l tenes delicadamen. aras avem colum.
Tu fais enorgueillir ton serviteur : maintenant nous avons comma;
si tu le tiens délicatement, maintenant nous avons colum.
CAT. ESP. Coma.
Coma, s. f., lat. coma, chevelure, crinière.
Lo crin que il pend a la coma.
A. Daniel: Lanquan son.
Le poil qui lui pend à la chevelure.
Sobre un caval moven ab coma fauna.
Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 10.
Sur un cheval mouvant avec crinière fauve.
- Queue de comète.
L'estala comada... e sa coma estendia se vas occiden.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.
L'étoile chevelue... et sa queue s'étendait vers l'occident.
ANC. FR. La come du col blanche.
Roman français de Fierabras.
ANC. ESP. PORT. Coma. IT. Chioma.
2. Comat, adj., lat. comatus, chevelu, à longue crinière.
Lo rey salh del vergier sus son destrier comat.
Roman de Fierabras, v. 237.
Le roi saute du verger sur son cheval à longue crinière.
L'estela dicha comada
Es pertant aissi nommada,
Car fuoc e fum e l'aire fai,
A lei de coma fazen rai.
Brev. d'amor, fol. 37.
L'étoile dite chevelue et pourtant ainsi nommée, parce qu'elle fait feu et fumée dans l'air, faisant rayon à manière de chevelure.
S'apelavan... La tersa, Gallia comata.
L'Arbre de Batalhas, fol. 57.
Elles s'appelaient... La troisième, Gaule chevelue.
IT. Comato.
Comb, adj., courbe.
Una possessio que fossa drecha de un costat e de l'autre costat fossa comba.
Sia drecha de un costat, et de l'autre costat sia cumba.
Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 40.
Une possession qui fût droite d'un côté et de l'autre fût courbe.
Soit droite d'un côté, et de l'autre côté soit courbe.
L'espagnol a dans ce sens le verbe combar, courber.
2. Comba, s. f., vallon, vallée. (lat. cumbis, de Cumbis apellido)
Voyez Fortia d'Urban, Disc. sur les Ann. du Hainaut, t. V, p. 172.
Qu'es plan o que es comba.
A. Daniel: Lanquan son.
Ce qui est plaine ou ce qui est vallon.
Era non vey pueg ni comba
On fuelha ni flors paresca.
E. Cairel: Era non vey.
Maintenant je ne vois hauteur ni vallon où feuille ni fleur paraisse.
Fig. Pois de beutat son las autras en comba.
A. Daniel: Si m fos amors.
Puisque les autres sont en vallon pour la beauté.
ANC. FR. Li os chevauche par tertres et par combes.
Roman de Garin le Loherain, p. 96.
Estans où chemin royal en une combe ou vallée.
Lett. de rém. de 1425. Carpentier, t. 1, col. 1232.
Ne dote mont, conbe ne val.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 56.
ESP. Comba. (valle; chap. La cometa de Beseit, una valleta per aon corre l'aigua cuan plou prou, desde los comellassos hasta lo toll de Rabosa; tamé es una acometuda. Comellassos té que vore en la paraula que seguix, combel)
3. Combel, s. m., vallon, ravin.
O combas o combels.
Tit. de 1275: Bibl. du R., fonds de Villevieille.
Ou vallées ou vallons.
4. Cathacumba, s. f., catacombe.
En I potz... a cathacumbas... Que ela leves lo cors... de cathacumbas...
Cat. dels apost. de Roma, fol. 11 et 26.
En un puits... aux catacombes... Qu'elle levât le corps... des catacombes.
PORT. (ESP. chap.) Catacumba. IT. Catacomba.
Combinar, v., lat. combinare, combiner, joindre.
Que los dits senhors se combinaran entre lor.
(chap. Que los dits siñós se combinarán entre ells.)
Tit. de 1409. Bosc, Mém. du Rouergue, t. 1, p. 250.
Que lesdits seigneurs se combineront entre eux.
Part. pas. En aquesta guiza so combinatz et ordenatz.
De quatre qualitats combinadas ab quatre humors.
(chap. De cuatre cualidats combinades en cuatre humors.)
Eluc. de las propr., fol. 109 et 94.
Sont combinés et ordonnés en cette manière.
De quatre qualités combinées avec quatre humeurs.
2. Combinatiu, adj., combinatif, qui peut être ou qui est combiné, joint,
mêlé.
Combinatiu son quant son pronunciat ses interrogatio coma...
Quals es la maire, talhs es la filha.
Combinatiu, collectiu. Leys d'amors, fol. 48 et 46.
Ils sont combinatifs quand ils sont prononcés sans interrogation comme... Quelle est la mère telle est la fille.
Combinatif, collectif.
Comeder, v., lat. comedere, manger, dévorer.
Part. prés. Cuma foc comedent lenha secca.
(chap. Com a foc minján, devorán, tragán, lleña seca.)
Trad. d'Albucasis, fol. 11.
Comme feu dévorant bois sec.
2. Comestio, s. f., lat. comessatio, manger, repas.
Tu mandas al malaute layssar la sua comestio.
En yvern aprop la comestio.
Trad. d'Albucasis, fol. 10 et 52.
Tu ordonnes au malade de quitter le sien manger.
En hiver après le repas.
Comensar, Comenhar, v., commencer.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 249.
Ab joi mov lo vers e 'l comens.
B. de Ventadour: Ab joi.
Je pousse le vers et le commence avec joie.
C'al jorn c'om nais, comenssa a morir.
(chap. Que lo día que hom (un home) naix, escomense a morí. Hom naix : se naix, a vegades es impersonal, com “se nace” en castellá.)
G. Faidit: Chascus.
Qu'au jour que l'homme naît, il commence à mourir.
Quar en vos nays e comensa
Beutatz e conoyssensa.
Augier: Per vos belha.
Car en vous naît et commence beauté et connaissance.
Qui ben comensa e pueissas s'en recre,
Mielh li fora que non comenses re.
P. Vidal: Si col paubres.
Qui commence bien et puis s'en lasse, mieux lui serait qu'il ne commençât rien.
Substantiv. Al comenchar auzi tal re.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.
J'entendis telle chose au commencer.
ANC. IT. Col pari tuo comenza...
La patienza
Qui comenza.
Barberini, Docum. d'amore, p. 31 et 199.
CAT. Comensar. ESP. Comenzar. PORT. Começar. IT. MOD. Cominciare. (chap. escomensá: escomenso, escomenses, escomense, escomensem o escomensam, escomenséu o escomensáu, escomensen.)
2. Comens, s. m., commencement.
Al prim comens del ivernal.
Marcabrus: Al prim.
Au premier commencement de l'hiver.
Al comens del cosselh intret don Bos.
Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 78.
Le seigneur Bos entra au commencement du conseil.
ANC. CAT. Comens.
3. Comensamens, s. m., commencement.
Dieus, que comensamens es de tota fazenda.
Folquet de Marseille: Vers Dieus.
Dieu, qui est commencement de toute action.
Car en tot bon comensamen
Deu aver melhor fenimen.
G. Magret: En aissi m.
Car en tout bon commencement doit avoir meilleure fin.
Par le bon commencement me naît joie et allégresse.
De totz bes comensansa e fis.
P. Vidal: Per mielhs sofrir.
Commencement et fin de tous biens.
ANC. CAT. Comensenza. ANC. IT. Comincianza.
5. Comensailla, s. f., commencement.
Podetz auzir la comensailla.
Roman de Jaufre, fol. 1.
Vous pouvez ouïr le commencement.
ANC. FR. L'oevre de boine commenchaille
Qui aura boine definaille.
Le Bestiaire, Ms. Carpentier, t. II, col. 35.
Sont les commençailles hideuses.
G. Guiart, t. II, p. 176.
6. Comensaire, Comensador, s. m., qui commence, commençant.
Que m fo comensaire
D'esquivar maltraire.
Giraud de Borneil: Aras si m fos.
Vu qu'il me fut commençant d'éviter mauvais traitement.
Quar Dieus dona a bon comensador
Bona forsa tan qu'es bona la fis.
G. Figueiras: Totz hom qui.
Car Dieu donne bonne force à bon commençant tellement que la fin est bonne.
ANC. FR. Jà estoit empoint comme le commenceur et entrepreneur de l'emprinse. (N. E. entrepreneur, emprendedor, emprinse, empresa.)
Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 236.
IT. Cominciatore. (chap. Escomensadó, escomensadós, escomensadora, escomensadores.)
7. Acomensar, v., commencer.
Pueys c'an complit lo vot c'avian acomenzat.
V. de S. Honorat.
Puisqu'ils ont accompli le voeu qu'ils avaient commencé.
E acomensa a foire e a minar.
V. et Vert., fol. 41.
Et il commence à bécher et à miner.
8. Acomensamen, s. m., commencement.
Can son acomensamen de razo o de locutio.
Leys d'amors, fol. 59.
Quand elles sont commencement de raisonnement ou de locution.
9. Encomensanza, s. f., commencement.
A l'encomensanza
Dic qu'el mals qu'ai fait, al be,
Ses tot comt', avanza.
B. Zorgi: Jesu Crist.
Au commencement je dis que le mal que j'ai fait, sans tout compte, surpasse le bien.
10. Recomensar, v., recommencer.
Recomensa lo chaples de la guerra mortal.
Guillaume de Tudela.
Le carnage de la mortelle guerre recommence.
IT. Ricominciare. (chap. En ves de di re-escomensá o rescomensá diém torná a escomensá, o, ya hi torne lo capsot.)
Cometa, s. f., lat. cometa, comète.
E ichia d'aquesta cometa una flamma espandida.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 192.
Et il sortait de cette comète une flamme épanouie.
Quo es l'estela caneta
E l'autra dicha cometa.
Brev. d'amor, fol. 37.
Comme est l'étoile petite chienne et l'autre dite comète.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cometa.
Comjat, Conjat, s. m., lat. commiatus, congé, permission.
Loc. E prenc conjat del repaire
On fui tan gent aculhitz.
Bertrand de Born: S'abrils.
Et je prends congé du séjour où je fus si agréablement accueilli.
Mas de tot jois me lais,
E pren comjat de chantar derenan.
Pons de Capdueil: De totz caitius.
Mais je me sépare de toute joie, et prends congé de chanter désormais.
ANC. FR. Atant prist li garçons congiet.
Roman du châtelain de Couci, v. 2987.
Qu'il prene de ce faire congiet au prevost.
Charte de Valenciennes, 1114, p. 417.
CAT. Comiat. IT. Congedo. (ESP. chap. Despedida.)
2. Comjiar, v., congédier, renvoyer.
De mon cor brau orguelh comji.
Gavaudan le Vieux: Desemparatz.
De mon coeur fier je congédie orgueil.
ANC. FR. Issiez tantost hors de ma terre,
Quar je vous en congie sanz doute
E la vous vée e deffens toute.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 301.
Les Espaingnols congièrent tous les Anglois, hommes et femmes, serviteurs de ladite royne.
Monstrelet, t. I, fol. 83.
3. Acomjadar, v., congédier, renvoyer.
Ieu dic per dreg c'acomjadar
Lo deu sela que l'emparet.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel.
Je dis avec justice que celle qui s'en saisit doit le congédier.
E amic que aiatz no acomjadatz.
Guillaume de Tudela.
Et ne renvoyez pas ami que vous ayez.
Part. pas. Bertrans de Born si fo acomjadatz de soa domna.
V. de Bertrand de Born.
Bertrand de Born fut ainsi congédié de sa dame.
ANC. CAT. Acomiadar. (ESP. Despedir) (N. E. El occitano acomjadar, con una j que ya es una i, pasa al catalán como acomiadar. Esto es un prodigio de lingüística. En el castellano, que fijo o fillo pase a hijo, o quexar a quejar supondría que son dos lenguas diferentes, cuando son la misma en diferentes tiempos. No escribo los términos lingüísticos para que lo entienda mejor cualquiera que lea esto, catalanistas incluidos.)
Comoditat, s. f., lat. commoditatem, commodité.
Propria comoditat.
(chap. Propia comodidat. La segona erre de propria se pert al chapurriau, com passe al castellá. Propri passe a propi. Propris a propis, propries a propies.)
Statuts de Provence, BOMY, p. 211.
Propre commodité.
CAT. Comoditat. ESP. Comodidad. PORT. Commodidade. IT. Comodità. (chap. comodidat, comodidats, está cómodo o cómoda.)
2. Comodament, adv., commodément.
Si comodament si pot far.
Fors de Bearn, p. 1084.
Si commodément se peut faire.
CAT. Comodament. ESP. Cómodamente. PORT. Commodamente. IT. Comodamente. (chap. cómodamen.)
3. Incommoditat, Encomoditat, s. f., lat. incommoditatem, incommodité.
Aucuna incommoditat.
(chap. Cap incomodidat; cap : ninguna)
Tit. de 1478. DOAT, t. CXX, fol. 204.
Aucune incommodité.
Per motas encomoditatz o per motz damnatges.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.
Par plusieurs incommodités ou par plusieurs dommages.
CAT. Incomoditat. (N. E. El occitano – provenzal incommoditat pasa al catalán como incomoditat. O sea, que perdiendo una m que no se pronuncia, resto del latín incommoditatem, ya tenemos una lengua diferente al occitano. Claro, por eso los catalanes escriben “oc, och, hoc” : sí afirmativo todavía en 1461, e incluso hay textos posteriores al 1500 donde se puede encontrar esta partícula clarísima de la lengua de Oc, òc, och, hoc; este hoc afirmativo no es el mismo que el latín hoc que pasa a “ho”, también visto escrito “o” “ho faré”, “ho diré”. resposta de hoc o de no)
ESP. Incomodidad. PORT. Incommodidade. IT. Incomodità.
Comol, s. m., lat. cumulus, comble, tas, amas, meule.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 267, et t. III, p. 107.
Olivas si devo en un comol ajustar.
(chap. Les olives se deuen en un mun ajuntá: amuntoná, amontoná.)
Totas las peyras que so en un comol.
Fe, ab forcas regirat, apres en comol ajustat.
(chap. literal: Lo fenás, en forques regirat, después en un mun ajuntat: en gavelles, garbes. Lo fenás : feno : heno : foin fransés.)
Eluc. de las propr., fol,. 216, 279 et 209.
Olives se doivent rassembler en un tas.
Toutes les pierres qui sont en un amas.
Foin, retourné avec fourches, après rassemblé en meule.
ANC. CAT. Cumuli. ESP. Colmo (cúmulo). PORT. Cumulo. IT. Colmo. (chap. Aixó es lo colmo, ple a cormull, cúmul de desgrassies; caramullo)
2. Comol, adj., comble.
Una emina comola de seguel... La sobredicha emina comola.
Tit. de 1246. DOAT, t. CXXXIX, fol. 54.
Une émine de seigle comble... La susdite émine comble.
Venda lo a mesura rasa, mas empero de notz sia comola.
Cout. de Moissac. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.
Qu'il le vende à mesure rase, mais pourtant que celle de noix soit comble.
Qu'il but en un jour sept coupes de bois et trois de verre grandes, combles et pleines.
Fig. Comols de totz mals estars.
Le moine de Montaudon: Gasc pec.
Comble de tout mal-être.
ESP. Colmado. IT. Colmo.
3. Cumular, v., lat. cumulare, cumuler, recombler.
Cumular lur dota e venir a division et succession de la hereditat.
Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 433.
Recombler leur dot et venir à division et succession de l'héritage.
CAT. Curmullar. ESP. PORT. Cumular. IT. Cumulare.
4. Cumenalar, v., assembler, amasser.
Esser fatz manentz en bonas obras cumenalar.
Trad. de la Ire Épître de S. Paul à Timothée.
Être faits riches à amasser bonnes oeuvres.
5. Molon, s. m., lat. cumulum, amas, tas.
Fag avia gran molon de legna.
(chap. literal: Fet habíe gran mun de lleña. Ell habíe fet un gran mun de lleña. Clapé.)
V. de S. Honorat.
Il avait fait un grand amas de bois.
La beutat que par als huelhs en aquell cors coma neus sobre un molon de fems. V. et Vert., fol. 31.
La beauté qui paraît aux yeux en ce corps comme neige sur un tas de fumier.
An faitz dels draps un tal molon
Desotz lo rei que, s'el cazes,
Non crei que gran mal se fezes.
(chap. literal: Han fet dels draps un tal mun, clapé, daball del rey que, si ell caiguere, no crec que gran mal se faiguere.)
Roman de Jaufre, fol. 5.
Ils ont fait un tel tas d'habits sous le roi que, s'il tombait, je ne crois pas qu'il se fît grand mal.
ANC. CAT. Molló.
6. Amolar, v., amasser, entasser, amonceler.
Graisans ni sers que s'amola
No m fai espaven.
Marcabrus: Quan la.
Crapaud ni serpent qui s'amasse ne me fait épouvante.
ANC. FR. Tremblotant et s'amouselant en rond comme un peloton.
Contes d'Eutrapel, fol. 184.
7. Acomolar, v., lat. accumulare, accumuler, augmenter.
Sa fama per tot al entorn acomolava.
V. de Santa Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 269.
Sa renommée par tout à l'entour augmentait.
CAT. ESP. Acumular. PORT. Accumular. IT. Accumulare. (chap. Acumulá.)
8. Demolition, s. f., lat. demolitionem, démolition.
La dita demolition e destruction.
(chap. La dita demolissió y destrucsió.)
Chronique des Albigeois, col. 56.
Ladite démolition et destruction.
CAT. Demolició. ESP. Demolición. PORT. Demolição. IT. Demolizione.
9. Demolhir, v., lat. demoliri, démolir.
Los castels de sa terra... los quals so de defensa fara abatre e demolhir. (chap. Los castells de sa terra... los cuals son de defensa fará abatre y demolí, sorsí, derrumbá, etc. Un catalá o castellá sense castell es com una tortuga sense clasca.)
Chronique des Albigeois, col. 31.
Fera abattre et démolir les châteaux de sa terre... lesquels sont de défense.
Part. pas. Presa e demolida per los de la dita armada.
Chronique des Albigeois, col. 9.
Prise et démolie par ceux de ladite armée.
CAT. ESP. (demoler) PORT. Demolir. IT. Demolire.
10. Encombre, s. m., encombre.
Encombre no li meta. Titre de 1067.
Ne lui mette encombre.
IT. Ingombro.
11. Encombrier, Encombrer, Engombrer, s. m., encombre, obstacle, embarras, empêchement.
Las cadenas li romp e tot l'autre encombrier.
(chap. Les cadenes li romp, trenque, y tot l'atre engorro, obstácul.)
V. de S. Honorat.
Il lui rompt les chaînes et tout l'autre obstacle.
Lauzenjador fan encombriers
Als cortes.
Rambaud d'Orange: Als durs.
Les médisants font embarras aux courtois.
Ni no sabem carreira, via, ni semdier
Ab que poscam estorcer al mortal encombrier.
Guillaume de Tudela.
Et nous ne savons rue, voie, ni sentier avec quoi nous puissions échapper au mortel encombre.
Eu l'ausi dir en un ver reprover:
Per trop parlar creisso maint engombrer...
Jesu lo gart de mal e d'emcombrer.
Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton.
Je l'entendis dire en un vrai proverbe: Pour trop parler croissent maints embarras...
Jésus le garde de mal et d'encombre.
ANC. FR. Tel cuide sa honte vengier
Qui porchace son enconbrier...
Qui dit qu'entre bouche et quillier
Avient soveut grant enconbrier. (soveut : sovent)
Roman du Renart, t. 1, p. 16 et 153.
Ardirent seize ou dix-sept villages, puis s'en retournèrent à Gand sans encombrier. Monstrelet, t. II, fol. 49.
12. Encombratje, s. m., encombre.
Ieu prec Dieu, com homs iratz,
Que us don mal encombratje.
B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.
Je prie Dieu, comme homme irrité, qu'il vous donne mal encombre.
13. Encombrament, s. m., encombre, empêchement, encombrement.
En enois et encombramens.
Esperdut: Qui non.
En ennuis et empêchements.
Ses tot encombramen. Leys d'amors, fol. 38.
Sans tout empêchement.
ANC. FR. Jo vus asséur léaument,
Jà n'i aurez encumbrement.
Marie de France, t. 1, p. 414.
IT. Ingombramento.
14. Encombros, adj., embarrassé, souillé.
Aras pot hom lavar et esclarzir
De gran blasme silh que son encombros.
Cercamons ou P. Bremond Ricas Novas: Pois nostre.
Maintenant on peut laver et éclaircir de grand blâme ceux qui sont souillés.