Mostrando las entradas para la consulta creixcut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta creixcut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

sábado, 3 de febrero de 2024

Lexique roman; Demezida - Deus, Dieus

Demezida, s. f., effort, peine. 

Al port on, ses demezida,

Pot homz passar ses perdre se.

Folquet de Lunel: E nom del paire.

Au port où, sans effort, on peut passer sans se perdre.

2. Demezir, v., outrer, excéder, rendre démesuré, exagérer. 

Part. pas. Tot amor ten per trefana

Quan amicx l'es demezitz.

Arnaud de Cotignac: Mout dezir. 

Je tiens tout amour pour imposteur quand lui est ami exagéré.

Atressi m'es tal dolor demezida

Que m don amors.

Perdigon: Tot l'an mi ten. 

Ainsi m'est telle la douleur démesurée que me donne amour.

ESP. PORT. Desmedir. (chap. desmedí; desmedit, desmedits, desmedida, desmedides.)


Demoni, s. m., lat. daemonium, démon, diable.

Fui tost (tots) temps de malenconi, 

E mantinc obra de demoni.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je fus toujours de mauvaise humeur, et je maintins oeuvre de démon.

Los demonis tengron aquella nueg semblan cocell en aquella glieya.

V. et Vert., fol. 98.

Les démons tinrent cette nuit semblable conseil en cette église.

CAT. Dimoni. ESP. PORT. IT. Demonio. (chap. Dimoni, com lo de Queretes, demoni, diable, dimonis, demonis, diables.)

2. Demoniayx, Demoniat, s. m., lat. demoniacus, possédé, démoniaque. Revela demoniaycs et es a demonis contraria.

Eluc. de las propr., fol. 188. 

Révèle les démoniaques et est contraire à démons. 

Venian demoniatz et eron delivratz.

V. de sainte Magdelaine. 

Les possédés venaient et étaient délivrés. 

Demoniatz salvar poyra.

(chap. Podrá salvá als endemoniats.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Pourra sauver les démoniaques. 

ANC. CAT. Dimoniat. ESP. (demoníaco) PORT. IT. Demoniaco.

3. Endemoniat, adj., possédé, démoniaque.

Era fort aigramen endemoniatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 120. 

Il était fort amèrement possédé. 

Dysseron que ella era femna endemoniada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 41. 

Ils dirent qu'elle était femme démoniaque.

Substantiv. De guerir los endemoniatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 208. 

De guérir les possédés.

C'al endemoniat tollgues la dolor grant. V. de S. Honorat.

Qu'il ôtât la grande douleur au possédé.

CAT. Endemoniat. ESP. Endemoniado. PORT. Endemoninhado. IT. Indemoniato. (chap. Endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades. No confundí en moniato, moniatos, moniata, moniates, com les dones vagues que estaben a Valderrobres a una huelga.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem


Denfra, prép., lat. de infra, dans, dedans. (N. E. intra, dentro, dentro de; chap. dins, a dins, dins de.)

Eran denfra l'isla... 

Denfra l'abadia ac I monegue vieyll... 

Denfra est an auray enfant.

V. de S. Honorat. 

Étaient dans l'île...

Dedans l'abbaye eut un vieux moine... 

Dans cet an j'aurai enfant.

Prép. comp. De denfra l'ermitage... 

De denfra la cieutat.

V. de S. Honorat. 

Du dedans de l'ermitage...

Du dedans de la cité.

ANC. CAT. Enfre. IT. Infra.


Dener, Denier, Dinier, s. m., lat. denarium, denier, petite monnaie.

Tengutz de pagar II deners.

Cartulaire de Montpellier, fol. 218. 

Tenus de payer deux deniers.

Cum fals deniers c'om no pren.

(chap. Com falsos dinés que hom no pren.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Comme faux deniers qu'on ne prend pas.

- Argent monnoyé, espèces. 

Deniers de diversas monedas. Philomena. 

Pièces de diverses monnaies. 

Que per deniers perdonon que que sia. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Que pour de l'argent ils pardonnent quoique ce soit.

Pero si vos faillon dinier.

Gui de Glotos: Diode ben. 

Mais si deniers vous manquent. 

Loc. Lo denier de Dieu de que pot hom comprar tot quant es.

V. et Vert., fol. 34. 

Le denier de Dieu dont on peut acheter tout ce qui est.

Se feing cortes e non val un denier.

(chap. Fa vore que es cortés y no val un diné; una perra.)

Sordel: Can q'ieu.

Se feint courtois et ne vaut un denier.

Mos parlar no val un dener. Roman de Jaufre, fol. 85. 

Mon parler ne vaut un denier.

ANC. FR. Deit doner le dener Seint Père.

L. de G. le Conquérant, 18. 

Francheiz ne lor bobans nel preise un denier. 

Roman de Rou, v. 4432. 

Que... on ne face paiement de noz deniers. 

Ord. de 1364, Rec. des ord. des R. de Fr., t. IV, p. 416.

CAT. Diner. ESP. Dinero. PORT. Dinheiro. IT. Denaro. (chap. diné, dinés.)

2. Denairada, s. f., denrée, ce qu'on achetait pour un denier.

Qu'anc non aguem denairada. 

Bertrand de Born: Rassa. 

Qu'oncques nous n'eûmes denrée. 

Fig. Karitat compra totas las bonas denayradas e fay sieu tot cant ve al mercat. V. et Vert., fol. 34. 

Charité achète toutes les bonnes denrées et fait sien tout ce qui vient au marché.

Dans le Roman de la Prise de Jérusalem, Vespasien dit:

Les Juifs achetèrent J.-C. trente deniers et moi je donnerai pour un denier trente Juifs.

Et alors un chevalier s'adresse à l'empereur:

Ieu ne vuelh denayrada. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 19. 

J'en veux denrée.

Et il prit trente Juifs, et paya son denier.

Tres denairadas de pan l'an.

Charte de Monferrant, de 1240. 

Trois denrées de pain l'an.

Une lettre de Gérard, évêque de Tournai, de 1152, porte:

Sex deneratas panum et duos capones. 

Martenne, Thes. nov. anecd., t. I, col. 432. 

ANC. FR. En sa main tenoit un denier, 

Si conmanda au tavernier 

Que danrée de vin li traie. 

Ele me dist que j'en feisse danrrée; car teiz a un denier en sa borce qui n'i a pas cinq sols. N. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 338 et 190. 

Ne li remaint mantel d'ermine 

Ne sercot, ne chape forrée,

Ne d'autre avoir une danrée. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 410. 

Et s'ai bien mengié deus denrées 

De novel miel.

Roman du Renart, t. II, p. 22. 

Vendre denrées de haubergerie... icelles denrées monstrer aux jurez du dit mestier.

Tous marchans... seront tenus de vendre denrées et marchandises de mercerie.

Ord. des R. de Fr., 1407, t. IX, p. 207 et 304. 

ESP. Dinerada. IT. Derrata. (chap. dinerada, dinerades.)

3. Denairet, s. m., petit denier.

Un denairet sol que mai pes... 

E 'l denairet falsat aura. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Un petit denier, pourvu qu'il pèse davantage... 

Et aura faussé le petit denier. 

CAT. Dineret. ESP. Dineruelo. IT. Danajuolo. (chap. dineret, com lo mote de Valderrobres, dinerets, los fills de dineret.)

4. Endenayrar, v., réaliser, convertir en espèces.

Tot cant el ac endenayret.

V. de S. Georges. 

Il réalisa en espèces tout ce qu'il eut. 

ANC. FR. Elle les peut vendre et adenerer. 

Ord. des R. de Fr., 1483, t. XIX, p. 206.

(chap. Torná en dinés; adinerá, adinerás : fé dinés, guañán: yo me adinero, adineres, adinere, adinerem o adineram, adineréu o adineráu, adineren.)


Dent, s. m. et f., lat. dentem, dent. 

Soven mena 

Lai la lengua 

On la dens a dolor.

(chap. Assobín porte la llengua aon la den té doló; fa mal.)

Marcabrus: En abrieu.

Souvent il mène la langue là où la dent a douleur. 

Leva la man, fer ne l' als dens.

(chap. Eixeque la ma, li fot a les dens.)

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Lève la main, l'en frappe aux dents.

Cant perdra Tolosa, perdra la millior dent.

Guillaume de Tudela. 

Quand il perdra Toulouse, il perdra la meilleure dent.

Loc. Diran entre dens

Qu'ieu sui mal dizens.

P. de Bussignac: Sirventes.

Diront entre les dents que je suis médisant. 

Ar n'ai dig pro, per que mas denz enclau.

Sordel: Can q'ieu. 

Maintenant j'en ai dit assez, c'est pourquoi je clos mes dents.

Si qu'el dir no m passa las dens. 

Rambaud d'Orange: Ara m'es belh. 

Tellement que le dire ne me passe pas les dents.

Us, per oc dir, non auz' obrir las dens.

(chap. Un, per a di sí, no ose obrí les dens; osá : atrevís.)

Alegret: A per pauc.

Un seul, pour dire oui, n'ose ouvrir les dents.

No valdran dos aguilens 

Al estrenher de las dens.

Giraud de Borneil: Jois sia.

Ils ne vaudront deux fruits d'églantier au serrement des dents. 

ANC. FR. Les dens avoit blans et menus.

Roman de Partonopeus, t. I, p. 20. 

CAT. Dent. ESP. Diente. PORT. IT. Dente. (chap. la den, les dens.)

2. Dentat, adj., lat. dentatus, denté, ayant des dents.

Animans dentatz en quascuna mayselha...

Totas bestias quadrupedias dentadas.

Eluc. de las propr., fol. 247.

Animaux dentés en chaque mâchoire...

Toutes bêtes quadrupèdes ayant des dents. 

ESP. Dentado. IT. Dentato. (chap. dentat, dentats, dentada, dentades.)

3. Dental, s. m., lat. dentale, araire, sorte de charrue.

Saumada de dentals, I dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 1015. 

Une charge d'araires, un denier. 

CAT. ESP. Dental. IT. Dentale.

4. Dentelh, Dentilh, s. m., lat. denticulus, créneau, dentelure.

Sas tors e siei dentelh.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.

Ses tours et ses créneaux.

Venguh son als dentelhs, on cascus s'aferma.

Roman de Fierabras, v. 4358.

Ils sont venus aux créneaux, où chacun se tient ferme.

Per dessus los dentilhs dels murs.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.

Par-dessus les créneaux des murs.

CAT. Dentelló. ESP. Dentellón. PORT. Denticulo. IT. Dentello.

5. Adens, Adans, adv., sur les dents, la face contre terre.

Envers o adens. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 14. 

Renversé ou sur les dents. 

Tans n'i a de cachs devers que adans.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26. 

Tant il y en a de tombés à la renverse que sur les dents.

Lo jaian...

Qu'el vi el sol jazer adens.

Roman de Jaufre, fol. 61. 

Le géant... qu'il vit sur le sol être étendu la face contre terre.

ANC. FR. Truverent Dagon lur Deu ù adenz se giseit à terre.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 6. 

Lors se coucha adenz à terre... 

Renart l'a fait couchier adenz.

Roman du Renart, t. II, p. 45 et 369. 

Au lict se met, puis envers, puis adens. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 553.

6. Esdentat, adj., lat. edentatus, édenté.

Substantiv. Del qual si fa vianda als esdentatz. 

Eluc. de las propr., fol, 224.

Duquel il se fait nourriture aux édentés. 

CAT. Esdentegat. ESP. PORT. Desdentado. IT. Sdentato. (chap. desdentegat, desdentegats, desdentegada, desdentegades; esdentegat, esdentegats, esdentegada, esdentegades)

7. Denthelar, v., se prendre aux dents. 

Fig. Qui ab fals' amor denthela.

Bernard de Venzenac: Hueymais. 

Qui se prend aux dents avec faux amour.

- Créneler, denteler.

Que tots los murs... hom dentelhe.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 209. 

Qu'on dentèle tous les murs. 

Part. pas. Pueys van a las fenestras del palaytz dentelhatz.

Roman de Fierabras, v. 3508. 

Puis vont aux fenêtres du palais crénelé. 

Que las tors eran autas e los murs dentellatz.

Guillaume de Tudela. Que les tours étaient hautes et les murs crénelés. ESP. Dentellear. IT. Dentellare. (chap. Fés una esmossa, den, a una serra, dalla, fals, etc.)

8. Contradenteyar, v., contre-mordre, tourner les dents contre.

Orguelhs torna en canal

Per guarsos, ples de grondilh,

Qu'en estiu contradenteya.

Marcabrus: Quan la. 

Fierté se change en source à cause des goujats, pleins de gronderie, contre lesquels en été elle tourne les dents.

9. Endentelhar, v., créneler, denteler.

Part. pas.

Vi 'l pont de Martiple e 'l mur endentelhat. 

Roman de Fierabras, v. 2330. 

Il vit le pont de Martiple et le mur crénelé.

10. Sobredent, s. f., surdent.

Per aysso vos es creguda tan granda sobredens.

(chap. Per naixó tos ha creixcut tan gran sobredén. Creguda : creixcuda.)

Guillaume de Tudela. Pour cela vous est poussée si grande surdent. 

CAT. Sobredent. ESP. Sobrediente. PORT. Sobredente. IT. Sopraddente.


Deputar, v. lat. deputare, députer, destiner.

Part. pas. Leguat per lo Saint Payre et deputat en aquela causa.

Chronique des Albigeois, col. 102. 

Légat pour le Saint-Père et député pour cette cause.

Deputats tant per la clercia quant per la universitat de la villa.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 166. 

Députés tant par le clergé que par la commune de la ville.

Una n'i ha que es deputada a portar calor natural.

Eluc. de las propr., fol. 63. 

Il y en a une qui est destinée à porter chaleur naturelle.

CAT. ESP. Deputar, diputar. PORT. Deputar. IT. Deputare. (chap. diputá; diputat, diputats, diputada, diputades.)

2. Deputador, adj., devant, qui doit être député.

Cascun an deputadors. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 35. 

Qui doivent être députés chaque année.


Deruben, s. m., ravin, précipice, lieu bas.

Ara s'en vay la ost per un gran deruben.

Roman de Fierabras, v. 3912.

Maintenant l'armée s'en va par un grand ravin.

ANC. FR. Par la forest vont le roi tuit cerchants

Par ces vallées et par ces desrubants.

Roman de Gérard de Vienne, v. 3793.

Quant fut jeté petit al flum del desruban.

Lai du roi Horn, fol. 1.

ESP. Derrumbamiento. IT. Dirupamento. (chap. derrumbamén, derrumbamens; v. derrumbá.)


Des, prép., de ipso, dès, depuis. 

Des lo temps Rotlan.

Bertrand de Born: Mon chan.

Depuis le temps de Roland.

Des aquel dia qu'el dos fo faitz.

Tr. du Code de Justinien, fol. 99.

Dès ce jour que le don fut fait.

ANC. FR. Le chastel qui siet sur la mer, dès l'une mer jusques à l'autre.

Joinville, p. 108.

CAT. ESP. PORT. Desde.

Adv. comp. 

Des en sai

Entro en la Turquia

E daus en lai 

Entro part Normandia.

P. Cardinal: Tals cuia be. 

Depuis en çà jusqu'en la Turquie, et depuis en là jusques outre Normandie.

Mais non ac tan gran joia des aicel temps en sai.

Guillaume de Tudela. 

Mais il n'y eut si grande joie depuis ce temps en çà. 

ANC. ESP. Desi adelante quantos que y son. 

Poema del Cid, v. 750.

2. Desque, Deisque, conj., dès que, lorsque.

… Non es reis que puosca ben gardar 

Son regisme totz sols ses valedors, 

Desqu'el troba sos vasals traidors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Il n'est roi qui puisse bien garder son royaume tout seul sans alliés, dès qu'il trouve ses vassaux traîtres.

Mas desque vi qu'el cors l'era camjatz. 

Giraud de Borneil: Quant creis. 

Mais dès que je vis que le coeur lui était changé. 

Perqu'ieu ai près de mi cura 

Deisqu'ieu aic en guisa

La plus bella d'amor.

B. de Ventadour: Tant ai mon. 

C'est pourquoi j'ai pris soin de moi dès que j'eus en vue la plus telle d'amour. 

ANC. FR. Dez ke bel tems é bon vent orent.

Roman de Rou, v. 6926. 

ANC. ESP. PORT. Desque.


Desc, s. m., lat. discus, desque, sorte de panier rond et sans anse. 

Voyez Du Cange et Carpentier au mot desca.

Tot collier que porta descz pagua 1 dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107. 

Tout portefaix qui porte desques paie un denier. 

En un desc aportada.

Brev. d'amor, fol. 157.

Apportée en un panier.


Dese, Dece, Desen, Desse, adv., sur-le-champ, incontinent, immédiatement.

T'en vay, chanso, dese 

En Aragon.

Pistoleta: Ancmais. 

Chanson, va-t'-en sur-le-champ en Aragon.

En resors de mort al ters dia 

Et en enfern n'anet dece 

Per nos salvar.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher. 

En ressuscita de mort au troisième jour et en alla incontinent en enfer pour nous sauver.

Els novelh fuelh naysson desen.

Rambaud d'Orange: Ab nou cor.

Les nouvelles feuilles naissent immédiatement.

- Assurément, certainement.

Ela pot o far desse. 

Bertrand Carbonel: Cor diguas me. 

Elle peut le faire certainement.

S'ilh de me non a merce, 

Pot saber que murai dese.

Gaucelm Faidit: Ab chantar. 

Si elle n'a merci de moi, elle peut savoir que je mourrai certainement. Conj. comp. Desse que serem vengut

Mesclara 'l torneys per cambo. 

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Sitôt que nous serons venus il mêlera le combat dans le champ.

E 'l cavayer desse que venc.

(chap. Y lo caballé desde que va vindre.)

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Et le chevalier dès qu'il vint.


Desert, s. m., lat. desertum, désert. 

Dezert es luoc aspre e sec.

V. et Vert., fol. 99. 

Désert est lieu âpre et sec. 

E 'l rossinhol aug chantar el desert 

Autet e clar.

R. Jordan vic. de S.-Antonin: Vert son li. 

Et j'entends le rossignol chanter haut et clair au désert.

En bestias monstruozas et estranhas, majorment els desertz copioza.

Eluc. de las propr., fol. 165. 

Abondante en bêtes monstrueuses et étranges, surtout aux déserts.

Semblaria m, tan la desir,

Ab lieys, paradis us desertz.

Arnaud de Marueil: A guisa de.

Avec elle, tant je la désire, un désert me semblerait paradis. 

Fig. Per las malas bestias del dezert d'aquest mon.

V. et Vert., fol. 95.

Par les méchantes bêtes du désert de ce monde. 

CAT. Desert. ESP. Desierto. PORT. IT. Deserto. (chap. desert, deserts, deserta, desertes.)

2. Desert, adj., lat. desertus, désert, abandonné, dépourvu. 

Quant lo noble Loys se vi desert e traitz per los sieus.

Cat. des apost. de Roma, fol. 116. 

Quand le noble Louis se vit abandonné et trahi par les siens.

Comtet lhi de Job com fon desers. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87. 

Il lui conta de Job comment il fut abandonné. 

Estarias sinquanta tres ans 

Deserta.

V. de S. Honorat. Tu demeurerais cinquante-trois ans abandonnée. 

Son desertas las salas. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 58. 

Les salles sont désertes. 

Fig. D'aqui nays la gens dezerta

De pretz, q'us non auza parlar. 

Giraud de Borneil: Abans que. 

De là naît la gent dépourvue de mérite, de manière qu'un seul n'ose parler. 

ANC. FR. Je suis désert, destruit et désolé.

Eustache Deschamps, p. 2. 

Les nobles, le clergé, les bourgeois et le comun peuple de ce royaume sont à peu près tous désers et destruits.

Monstrelet, t. 1, fol. 255.

CAT. Desert. ESP. Desierto. PORT. IT. Deserto.

3. Deserer, v., lat. deserere, déserter, abandonner.

Part. prés. f.a aquo que no deu, si la gracia de Dieus es dezerent et dezamparant.

Eluc. de las propr., fol. 23. 

Il fait ce qu'il ne doit, s'il est désertant et abandonnant la grâce de Dieu.

4. Desertar, v., rendre désert, ruiner, ravager.

Desertan, per lo cam fan gran masil;

Aissi van per l'estorn cum estorbil. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28. 

Ils ravagent, font une grande boucherie par le camp; ils vont ainsi à travers l'armée comme un tourbillon.

ANC. FR. Paenz unt la vile alumée 

E l'abeie désertée.

Roman de Rou, v. 349. 

Pour les liens désertez refaire.

G. Guiart, t. I, p. 52.

Mars qui met sa louange à déserter la terre

Par des meurtres épais.

Malherbe, liv. VI.

Massillon, dans son panégyrique de saint Bernard, s'est également servi de ce mot dans l'acception active.

La force de ses discours, qui pensa déserter la France et l'Allemagne, en inspirant aux peuples le désir de se croiser, passa pour indiscrétion et faux zèle.

CAT. ESP. PORT. Desertar. IT. Desertare. (chap. desertisá.)


Desni, s. m., duvet.

Cant a gitat tot lo desni

C'om apela pel foleti.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il a jeté tout le duvet qu'on appelle poil follet.


Desnot, s. m., antiphrase, moquerie, injure.

Avantal solon apelar.

Li Frances, cais per desnot,

So que nos apelam cogot.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les Français ont coutume d'appeler, presque par antiphrase, avantal ce que nous appelons cogot.

Ayso apren c'ap nostres pot, 

E l'altre ten cais eis desnot. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Il apprend ce qu'il peut avec les nôtres, et il tient le reste quasi même moquerie.

ANC. ESP. Le fuero juzgo, lib. XII, tit. 3, p. 185, contient un titre sur les injures et moqueries:

De los denuestos y de las palabras ydiosas.


Despieg, Despieyt, s. m., lat. despectus, dépit, mépris. 

Car despieg mi capdell' et ira m guia.

B. Calvo: S'ieu ai perdut.

Car dépit me gouverne et colère me guide.

Loc. Tot o fassam en despieg del gilos.

Un troubadour anonyme: En un vergier.

Que nous fassions tout cela en dépit des jaloux.

En despiet de Maometh, elh la va trenquar tota. Philomena.

(chap. En despressio de Mahoma, ell la va trencá tota.)

En mépris de Mahomet, il va la trancher toute.

ANC. CAT. Despeit. ESP. Despecho. IT. Dispetto.

2. Despechamen, s. m., mépris, injure. 

Que 'l fesso tans despechamens,

Las! yeu planc e 'n plor e 'n sospir.

Passio de Maria.

Qu'ils lui fissent si grands mépris, hélas! je gémis et j'en pleure et j'en soupire. 

ANC. FR. Lo despeitement del monde. 

Sermons de S. Bernard, Gloss. sur Joinville, p. 4. 

ANC. ESP. Despechiamento.

3. Despechables, adj., méprisable.

Non pas tan solamens de servir e de obezir als maiors, mays als menors, et en cant lo servizi es mays despechables. V. et Vert., fol. 54. 

Non pas tant seulement de servir et d'obéir aux supérieurs, mais aux inférieurs, et d'autant plus que le service est plus méprisable. 

ANC. FR. Jesus issu en semblance peccable

En simple estat des mondains despicable. 

Fourqué, V. de J.-C, p. 86.

4. Despechar, Despeytar, v., lat. despectare, mépriser, faire peu de cas, honnir.

... Fals Juzieus ferir e despechar. Passio de Maria. 

... Frapper et honnir les faux Juifs. 

Pus qu'en peccat delieitas 

E ton criator despeytas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu te plais dans le péché et tu fais peu de cas de ton créateur.

Part. pas. El filh de Dieu, el rey dels cels, 

Fon despechatz per no fizels. Passio de Maria. 

Le fils de Dieu, le roi des cieux, fut méprisé par les non-fidèles. 

ANC. FR. Et à crestienté despire

S'estoit cele gent enhardie.

Guill. Guiart, t. I, p. 35. 

E qui despit les povres il sera despiz de Dieu.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 296. 

Molt la requist, molt li pramist, 

Mais ele du tot le despit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 96. 

CAT. Despitar. ESP. Despechar (despreciar). IT. Dispettare.


Destinar, v., lat. destinare, destiner. 

Destinet et trames per predicar la fe, etc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 8. 

Il destina et transmit pour prêcher la foi, etc.

Part. pas. Ie us am, qualque dans m'en sia 

Destinatz ni a venir. 

Berenger de Palasol: Dona si totz. 

Je vous aime, quelque dommage qui m'en soit destiné ni à venir.

Hom es destinat a gloria et a salvacio.

(chap. L'home está destinat a gloria y a salvassió.) 

Eluc. de las propr., fol. 5. 

L'homme est destiné à gloire et à salut. 

CAT. ESP. PORT. Destinar. IT. Destinare. (chap. destiná; destinat, destinats, destinada, destinades.)

2. Desti, s. f., destin.

Aras m'es cregutz marrimens, 

E moc per un avol desti.

Raimond de Miraval: Ben aia. 

Maintenant amertume m'est accrue, et elle provient d'un mauvais destin.

CAT. (N. E. ¿No encontró destí en los textos catalanes el Sr. Raynouard?) ESP. PORT. IT. (chap.) Destino.

3. Destinada, s. f., destinée.

Aitals es ma destinada.

Marcabrus: Lanquan. 

Telle est ma destinée. 

Jorn de mala destinada.

Los XV signes de la fi del mon. 

Jour de male destinée. 

IT. Destinata.

4. Destinacio, s. f., lat. destinatio, destination.

Pulmo... a recepcio d'ayre en si, et a destinacio de part de fora.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Poumon... a réception d'air en soi, et a destination de par dehors.

ANC. CAT. Destinació. ESP. Destinación. PORT. Destinação. IT. Destinazione.

5. Destinatjes, s. m., destinée.

Segon aiso par

Qu' astr' es destinatjes

Donatz a totas res.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Selon cela il paraît qu'astre est destinée donnée à toutes choses.

6. Destinatiu, adj., destinatif, qui est destiné.

Als membres impulsiu et destinatiu.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Impulsif et destinatif aux membres.

7. Endestinar, v. destiner.

Part. pas. Ben es totz jois a perdr' endestinatz, 

Que es perdutz per la lur devinalha. 

B. de Ventadour: Per mielhs cobrir.

Tout plaisir est bien destiné à se perdre, vu qu'il est perdu par leur calomnie. 

IT. Indestinare.

8. Endesti, s. m., signe, augure. 

Motz y aura greu endesti. Los XV signes de la fi del mon. 

Il y aura plusieurs signes terribles.

9. Endestinada, s. f., destinée, augure.

Can fo l' endestinada 

Qu'el matero Juzieu...

E dema volray movre per bona 'ndestinada. 

Roman de Fierabras, v. 4969 et 4960. 

Quand fut la destinée que les Juifs le matèrent... 

Et demain je voudrai mouvoir par bon augure.

10. Predestinar, v., lat. predestinare, prédestiner. 

Part. pas. Per c'om sap et enten... 

So qu' es predestinat.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par quoi on sait et entend... ce qui est prédestiné. 

Aquill son doncx predestinat. Brev. d'amor, fol. 13.

Ceux-là sont donc prédestinés. 

Substantiv. Nombre dels predestinatz. Eluc. de las propr., fol. 12. Nombre des prédestinés. 

CAT. ESP. PORT. Predestinar. IT. Predestinare. (chap. predestiná; predestinat, predestinats, predestinada, predestinades.)

11. Predestinatio, Predestinacio, s. f., lat. praedestinatio, prédestination.

Predestinacio es preordenacio de Dieus, segon laqual hom es destinat a gloria et salvacio. Eluc. de las propr., fol. 5.

Prédestination est une préordonnance de Dieu, selon laquelle l'homme est destiné à gloire et à salut.

De la predestinatio delz elegitz. Brev. d'amor, fol. 12. 

(chap. De la predestinassió dels elegits.)

De la prédestination des élus. 

CAT. Predestinació. ESP. Predestinación. PORT. Predestinação. 

IT. Predestinazione.


Det, s. m., lat. digitus, doigt. 

E 'ls vostres dets grailes et plas.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et vos doigts délicats et effilés. 

Loc. Aitan vezis cum es lo detz de l'ongla.

(chap. Tan veí com es lo dit de la ungla.) 

A. Daniel: Lo ferm.

Autant voisin comme le doigt est de l'ongle.

Un pertus de dos detz.

Liv. de Sydrac, fol. 139. 

Un trou de deux doigts.

Prov. Qi a obs foc ab det lo qer.

Un troubadour anonyme: Seigner N enfantz. 

Qui a besoin de feu le cherche avec le doigt. 

CAT. Dit. ESP. PORT. Dedo. IT. Dito. (chap. dit, dits de la ma.)


Detz, Dex, adj. numéral, lat. decem, dix. 

Adject. Qu'ab bel semblan m'a tengut en fadia 

Plus de detz ans.

Folquet de Marseille: Sitot me soi. 

Vu qu'avec beau semblant m'a tenu en mépris plus de dix ans.

Dex sestiers de froment.

Tit. de 1226. DOAT, t. CXXXIX, fol. 3. 

Dix setiers de froment. 

Substantiv. Entre mil non cug n'aia detz 

Que del tot puescon retener 

So que mos sens ampara. 

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Je ne crois pas qu'entre mille il y en ait dix qui puissent retenir entièrement ce que mon esprit apprend. 

CAT. Deu. ESP. Diez. PORT. Dez. IT. Diece. (chap. deu; a Valjunquera diau.)

2. Dezen, adj. ordinal, lat. decimus, dixième.

Al dezen jorn issiran fors

Tugz sells que s'i ceran rescos.

Los XV signes de la fi del mon.

Au dixième jour sortiront dehors tous ceux qui s'y seront cachés.

Ells trameto la desena part. Philomena.

Ils transmettent la dixième part.

Substantiv. Salh de Scola es lo dezes.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.

Saïl de Scola est le dixième.

Ab sol qu'il agues lo deze

De la dolor fer' e mortal.

Folquet de Marseille: A pauc de.

Pourvu qu'elle eût le dixième de la douleur cruelle et mortelle. 

CAT. Desé. ESP. Deceno (décimo). PORT. IT. Decimo. (chap. lo que fa deu.)

3. Dezenament, adv., dixièmement.

Dezenament requier atencio. Eluc. de las propr., fol. 15. 

Dixièmement requiert attention.

4. Dezesete, adj. ordinal, dix-septième. 

En lo dezesete dia

De setembre.

Brev. d'amor, fol. 27. 

Dans le dix-septième jour de septembre. 

PORT. Dezesete.

5. Desen, s. m., dixième, sorte d'imposition.

Desens, vingtens, gabellas o autres emposts. 

Statuts de Provence, Julien, t. I, p. 259. 

Dixièmes, vingtièmes, gabelles ou autres impôts.

6. Desena, s. f., dizaine, dixième, sorte d'imposition.

Desenas, vingtenas ho autras impositions.

(chap. Desenes, vintenes o atres imposissions, impostos.)

Statuts de Provence, Julien, t. I, p. 259. 

Dizaines, vingtaines ou autres impositions.

- Troupe de guerre.

Apparelhat am son arnes, am tota sa desena, per visitar las portas.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 176. 

Préparé avec son harnois, avec toute sa dizaine, pour visiter les portes.

CAT. Desena. ESP. Decena. PORT. Desena. IT. Diecina.

7. Dezenari, s. m., dizainaire, qui se divise par dix.

Tot autre dezenari, quai es XX que es doas vets X.

Eluc. de las propr., fol. 279.

Tout autre dizainaire, tel que est vingt qui est deux fois dix.

8. Dega, Degua, s. m., lat. decanus, décan, supérieur de dix, doyen.

Aquist dega sian elegit que l'abas seguramen lur puesca partir lo fays.

Regla de S. Benezeg, fol. 38.

Que ces décans soient élus de façon que l'abbé puisse avec sécurité leur partager le fardeau.

Fetz una glyeia collegiada e establi aqui 1 degua.

(chap. Va fé una iglesia colegiata y va establí aquí un decano.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

Il fit une église collégiale et établit là un doyen. 

CAT. Degá. ESP. Decano. PORT. Deão. IT. Decano.

9. Degania, s. f., décanie, doyenné, troupe de dix. (chap. decanía)

Sia gitatz de la degania.

Regla de S. Benezeg, fol. 38. 

Soit chassé de la décanie.

10. Desenier, Dexenier, s. m., dizenier. 

A tot capitani e desenier que sia estat ordenat a la defensa... A far conestablias, et centeniers, et cinquanteniers, et dexeniers. 

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 173 et 282.

A tout capitaine et dizenier qui ait été commandé pour la défense... 

A faire connétablies, et centeniers, et cinquanteniers, et dizeniers. 

ANC. CAT. Desener.

11. Desembre, s. m., lat. decembrem, décembre.

Desembres es dig lo dotzes.

Brev. d'amor, fol. 48. 

Le douzième est dit décembre. 

CAT. (chap.) Desembre. ANC. ESP. Decembrio. ESP. MOD. Diciembre. 

PORT. Dezembro. IT. Dicembre.

12. Decima, Dessima, s. f., lat. decima, dîme, décime. 

Las dessimas de totz los frucz de la tieua terra metras en la mayon del tieu senher Dieu. Hist. abr. de la Bible, fol. 34.

(chap. Les déssimes de tots los fruits de la teua terra ficarás a la casa del teu siñó Deu.)

Tu mettras en la maison de ton seigneur Dieu les décimes de tous les fruits de la tienne terre. 

Car ses la decima non es 

Us tan caut qu'en armes un lenh.

P. du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Car sans la décime il n'en est pas un si chaud qui en armât un navire. CAT. ESP. (décima) Decima. PORT. Dezima. IT. Decima. (chap. déssima)

13. Decime, s. m., dîme.

La viscomtessa dec lo decime de tota sa terra. Titre de 1160.

La vicomtesse donna la dîme de toute sa terre.

PORT. Dizimo. (ESP. diezmo; chap. déssim, déssima.)

14. Desme, Deime, Deyme, Deume, Deme, s. m., dîme.

Penre los desmes segunt la lei... Dona tos desmes en alegresa... 

E 'l desme de t'eira e de ton troil. Trad. de Bède, fol. 46. 

Prendre les dîmes selon la loi... Donne tes dîmes en allégresse... 

Et la dîme de ton aire et de ton pressoir.

E 'l deime de Puy Cavalier dec a Diu. Titre de 1090.

Et il donna à Dieu la dîme de Puy-Cavalier.

Deymes o autras drechuras. Brev. d'amors, fol. 127.

Dîmes ou autres droits.

E 'l demandon mil tans que no pot faire,

Qu'en lo deume seria ben redens.

Elias de Barjols: Pus la belha.

Et ils lui demandent mille fois tant qu'il ne peut faire, vu qu'il serait bien rendant avec la dîme.

De totas mas divicias

Doni demes e premicias.

(chap. De totes les meues divises – riqueses - dono lo déssim y primissies.)

Brev. d'amor, fol. 96.

Je donne dîmes et prémices de toutes mes richesses.

CAT. Delme. ESP. Diezmo.


14. Deimari, s. m., dîmerie.

Las terras que so el deimari de, etc.

Tit. de 1276. DOAT, t. LXXXVII, fol. 45. 

Les terres qui sont à la dîmerie de, etc.

16. Demamen, s. m., dîmerie.

De Carle Martel, que tolc los demamens.

P. de Corbiac: El nom de. 

De Charles-Martel, qui ravit les dîmeries.

17. Deimaria, s. f., dîmerie. 

En tota la parochia e deimaria.

Tit. de 1223. Arch. du Roy., J. 318. 

En toute la paroisse et dîmerie.

Aitant comma te la deimaria ni la parroquia de Sanch Salvador.

Tit. de 1258. DOAT, t. CVI, fol. 168. 

Autant comme contient la dîmerie et la paroisse de Saint-Sauveur.

18. Desmar, v., lat. decimare, dîmer, décimer.

Vos desmara vostras fedas.

Hist. abr. de la Bible, fol. 35.

Il vous dîmera vos brebis.

CAT. Delmar. ESP. Dezmar (diezmar). PORT. Dezimar. IT. Decimare. (chap. dessimá; partí per deu.)


Deteriorar, v., du lat. deterior, détériorer.

Part. pas. Deteriorat en aucuna maneyra.

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, 477.

Détérioré en aucune manière.

CAT. ESP. PORT. Deteriorar. IT. Deteriorare. (chap. deteriorá: deterioro, deteriores, deteriore, deteriorem o deterioram, deterioréu o deterioráu, deterioren; deteriorat, deteriorats, deteriorada, deteriorades.)


Deus, Dieus, s. m., lat. Deus, Dieu.

Evers Deu era tot sos afix. Poëme sur Boèce. 

Toute sa confiance était envers Dieu.

Sapcha a Dieu retener 

Et onrar e temer.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Qu'il sache retenir et honorer et craindre Dieu. 

Par ext. En la cort del ver Dieu d'amor.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

En la cour du vrai Dieu d'amour. 

Interj. E quant autre la razona,

Dieus! lo sieu tort m'ochaizona.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Et quand autre la raisonne, Dieu! elle me reproche son tort.

Interj. comp. Amaire, si Dieu ador! 

Sui ieu fis.

Giraud de Borneil: Las co m' ave. 

Comme j'adore Dieu! je suis amant fidèle. 

Dieus vuelha blasmes non l'an seguen!

Deudes de Prades: Ai! s'ieu pogues. 

Dieu veuille que blâme ne l'aille pas suivant! 

Confonda us Deus!

A. Daniel: Si m fos amors. 

Que Dieu vous confonde!

Dieu lau! for sui de cadena. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx. 

Je loue Dieu! je suis hors de chaîne. 

Loc. Senhors, a Dieu siatz.

Bertrand d'Allamanon: Lo segle. 

Seigneur, à Dieu soyez!

Mais mi notz a Dieu siatz

Que Dieus vos sal no m'ajuda.

Cadenet: Amors e com er. 

A Dieu soyez me nuit plus que Dieu vous sauve ne m'aide.

ANC. FR. Et je m'en vois, à Dieu soyez.

Roman du Renart, t. II, p. 352. 

A Dieu soiés vos commandez. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 375.

Bien vous puis, ce me semble, 

Dire Dieu gard et adieu tout ensemble.

C. Marot, t. II, p. 191. 

CAT. A Dieu siau, germa meu.

Gezophylacum catalano-latinum, p. 310. (N. E. Gazophylacium, 1696; Ioanne, Joan, Juan Lacavalleria et Dulach. Barcinone, apud Antonium Lacavalleria, in viâ Librariâ. Occitano: a Dieu siatz; catalán: a Dieu siau. La segunda persona del plural del occitano acabada en tz se encuentra en el dialecto catalán con ts y después pasa a: au; ej. digatz, digats, digau.)

Gazophylacium, 1696; Ioanne, Joan, Juan Lacavalleria et Dulach


Que, per Dieu, sol lo parlars 

M'adutz tals cent bons pensars.

Giraud de Borneil: S' era non. 

Que, par Dieu, seulement le parler m'amène telles cent bonnes pensées!

Dona, per Dieu, aiatz en chausimen. (N. E. aiatz, aiats, ajats, aiau, con h, haiatz, haiats, hajats, hajau.)

Aimeri de Peguilain: Domna, per vos. 

Dame, pour Dieu, ayez en attention.

ANC. FR. L'ancien français, après avoir employé les expressions par Dieu, mort Dieu, etc., les changea en par bleu, par biu, (sacrebleu, sacrébleu, Sacré Bleu : Sacré Dieu) mort bleu, mort biu, etc. L'habitude des jurements, enracinée dans les moeurs, produisit ces modifications, pour échapper aux peines portées par les ordonnances du XIIIe siècle contre ceux qui juraient par le nom de Dieu.

Mas merce n'aura, s'a Dieu plai.

Roman de Jaufre, fol. 82. 

Mais il en aura merci, s'il plaît à Dieu. 

Que Dieu ni ley ni ben non an.

(chap. literal: Que Deu ni ley ni be no tenen.)

Giraud de Borneil: A l'honor Dieu.

Qui n'ont ni Dieu ni loi ni bien.

Per amor de Dieu, mi fazes, 

Ma dompna, qualque bon saber.

B. de Ventadour: Bel m'es. 

Par amour de Dieu, que me donnât, ma dame, quelque bonne raison.

Fan totz lur Dieu del aver.

P. Cardinal: Sitot non. 

Font tous leur Dieu de la richesse. 

Car hom carnal e gloto fa son Dieu de so ventre. 

(chap. Per ejemple, Juaquinet Monclús, presidén de la Ascuma. Consevol día fotrá un pet, reventará este home carnal y fart que fa son Deu de son ventre.)

V. et Vert., fol. 101.

Car homme charnel et glouton fait son Dieu de son ventre.

Loc. Non sai autra de sotz Dieu 

Que bona ni bella sia.

Azemar le Noir: Ja d'ogan. 

Je ne sais autre dessous le ciel qui soit bonne ni belle. 

ANC. FR. Où troverons lo Deu d'amor. (N. E. aún usaban el artículo lo.)

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 361.

Al chevaler ad remembré

De quel péril Deus l'out jeté.

Marie de France, t. II, p. 464.

CAT. Deu. ESP. Dios. PORT. Deos. IT. Dio. (chap. Deu; deu, deus, diossa, diosses.)

Denina, t. II, p. 7, atteste que l'ancien italien disait Deo.

Le mot damne, dame, seigneur, se joignit souvent à celui de Deus. 

Ja dame Dieus no m'azir tan 

Que ja pueis viva jorn ni mes.

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que jamais le seigneur Dieu ne me haïsse tant que je vive jamais ensuite jour ni mois. 

ANC. FR. Quant dame-Diex lor monstre 

Le saintuaire précieux.

Roman de la Rose, v. 2738. 

“Biaz niez, dit Karles, à dame-Deu aleiz.” 

Roman de Gerard de Vienne. Bekker, v. 624. 

IT. Domeneddio.

2. Dea, s. f., lat. dea, déesse. 

D'Ulixes 

Com dea Venus fes perir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

D'Ulysse comment la déesse Vénus le fit périr. 

Mas quar esta per si meteysha, l'apelavo dea Vesta.

Eluc. de las propr., fol. 157. 

Mais parce qu'elle est par elle-même, ils l'appelaient déesse Vesta.

ANC. CAT. Dea. ESP. Diosa. PORT. Deosa. IT. Dea.

3. Deuessa, Diuessa, s. f., déesse.

De las grausas dels homes fo Aveintura faita deuessa.

Trad. de Bède, fol. 5.

Des murmures des hommes la Fortune fut faite déesse.

Cuio que sia diuessa de las foretz.

Eluc. de las propr., fol. 117. 

Ils croient qu'elle soit déesse des forêts.

4. Deitat, s. f., lat, deitatem, déité, divinité.

Selh Dieu prec que fetz trinitat 

De se mezeis en deitat. 

Guillaume moine de Beziers: Quascus plor. 

Je prie ce Dieu qui fit la trinité de lui-même en divinité.

Per vertut de la deitat. Brev. d'amor, fol. 2.

Par vertu de la divinité.

CAT. Deitat. ESP. Deidad. PORT. Deidade. IT. Deità. (chap. deidat, divinidat.)

5. Devin, Divin, adj., lat. divinus, divin.

On que s'an, lo devis poders

Sap cal clercx fai bona via.

B. Carbonel: Tans ricx.

Où qu'il aille, le divin pouvoir sait quel clerc fait bonne voie. 

La divina misericordia socor als repentens.

Trad. de Bède, fol. 51. 

La divine miséricorde porte secours aux repentants. 

CAT. Divin (¿Aún no se encontraba diví en los textos, aunque fuese sin tilde?). ESP. PORT. IT. (chap.) Divino.

6. Divinal, adj., divin, de Dieu.

III son apelladas divinals... son apelladas divinals, car endresson e adordeno lo cor a Dieu. V. et Vert., fol. 47.

Trois sont appelées divines... elles sont appelées divines parce qu'elles redressent et dirigent le coeur vers Dieu. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. (chap.) Divinal. IT. Divinale.

7. Divinitat, s. f., lat. divinitatem, divinité, théologie.

Segon sen natural

Es ela divinitatz.

Nat de Mons: Sitot non es. 

Selon sens naturel elle est divinité. 

Un estribot farai que er mot maistratz

De motz novels e d'art e de divinitatz.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot qui sera très savant de mots nouveaux et d'art et de théologie. 

ANC. FR. Divinitez qui est science espéritable.

Ruteboeuf, I, 179.

CAT. Divinitat. ESP. Divinidad. PORT. Divinidade. IT. Divinità. (chap. divinidat.)

8. Deificar, v., déifier.

Part. pas.

Fo deificada, et cum diuesa hondrada. Eluc. de las propr., fol. 157.

Elle fut déifiée, et comme déesse honorée.

ESP. PORT. Deificar. IT. Deificare.

9. Teologia, Theologia, s. f., lat. theologia, théologie.

Es tripla iherarchia 

D'angels, segon teologia.

Brev. d'amor, fol. 19. 

La hiérarchie des anges est triple, selon la théologie. 

Mestre en sancta theologia. 

(chap. Mestre, maestre en santa teología.)

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 228. 

Maître en sainte théologie. 

CAT. ESP. (teología) Teologia. PORT. Theologia. IT. Teologia.

10. Theologian, s. m., du lat. theologus, théologien.

Ieu no soi teologias. Brev. d'amor, fol. 2. 

(chap. Yo no soc teólogo.)

Je ne suis pas théologien.

CAT. Teóleg. ESP. Teólogo. PORT. Theologo. IT. Teologo.

11. Theological, adj., du lat. theologicus, théologal.

Tres vertutz theologicals. Brev. d'amor, fol. 139. 

Trois vertus théologales.

(chap. Tres virtuts teologals: fe, esperansa, caridat.)

ANC. CAT. Teological. ESP. Teologal. PORT. Theologal. IT. Teologale.

12. Theofania, s. f., lat. theophania, épiphanie.

En las festas... de theofania. 

(chap. A les festes... de epifanía. Reys magos, reixos.)

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 44. 

Dans les fêtes... de l'Épiphanie.

Que paregue un acsidén