Mostrando las entradas para la consulta coneiximén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta coneiximén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 5 de agosto de 2024

Nota, Noda - Ignorar

 

Nota, Noda, s. f., lat. nota, note, marque.

Notas ni quartas escrir.

P. Cardinal: Qui vol. 

Écrire notes et chartes. 

Fig. Honestamens uzar de vestirs ses exces e ses nota de herguell.

V. et Vert., fol. 104.

User honnêtement de vêtements sans excès et sans note d'orgueil.

Pesma noda es ergoils en tenso. Trad. de Bède, fol. 35.

(chap. Péssima nota es l' orgull en tensó : contestassió : disputa : discussió.)

Très mauvaise marque est orgueil en contestation.

- Note de musique.

En paraullas que passon per la boca o en nota de cans o de sos dissolutz. v. et Vert., fol. 88. 

En paroles qui passent par la bouche ou en note de chant ou d'airs désordonnés.

CAT. ESP. PORT. IT. Nota. (chap. Nota, notes.)

2. Notari, s. m., lat. notarius, notaire. 

Cartas que no son faitas per cominal persona, so es per notari.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Chartes qui ne sont faites par personne commune, c'est-à-dire par notaire.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

Notaris que fan falsas letras, e falson los sagells, e fan libells falces e falsas cartas. V. et Vert., fol. 15. 

Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

Notaires qui font de fausses lettres, et faussent les sceaux, et font des mémoires faux et de faux actes.

CAT. Notari. ESP. PORT. Notario. IT. Notaro, notaio.
(chap. Notari, notaris, notaria, notaries.)

mas de les notaries, notari, notaris, notaria

3. Notaria, s. f., notariat, office de notaire.

L'offici de notaria...; la venda de las notarias.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.

L'office de notariat...; la vente des notariats.

CAT. Notaria. ESP. Notaría. IT. Notaría, notería. (chap. Notaría, notaríes.)

4. Notariat, s. m., notariat, fonction de notaire. 

Finit lo termi de lor notariat. Fors de Béarn, p. 1077. 

Le terme de leur notariat fini.

ESP. Notariato. (chap. Notariat, notariats : funsió de notari.)

5. Notatio, s. f., lat. notatio, observation, remarque.

Notatios es cant, per certz senhals, hom demostra la natura d'ome.

Leys d'amors, fol. 148.

La remarque est quand, par certains signes, on indique la nature de l'homme.

ANC. CAT. Notació. ANC. ESP. Notación. PORT. Notação.

(chap. Notassió, notassions; observassió, observassions.)

6. Notable, adj., lat. notabilis, notable.

E 'ls fags notables. Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.

(chap. Y los fets notables.)

Et les faits notables.

Esta doctrina 

Sancta, notabla e fina.

Brev. d'amor, fol. 110. 

Cette doctrine sainte, notable et pure. 

CAT. ESP. Notable. PORT. Notavel. IT. Notabile. (chap. Notable, notables.)

7. Notablament, Notablamen, adv., notablement, honorablement.

Ditz notablamen de tres dictios. Leys d'amors, fol. 112. 

Dit notablement de trois mots. 

Lo qual me reculhic mot notablament.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Lequel me reçut moult honorablement. 

CAT. Notablement. ESP. (notablamente) Notablemente. PORT. Notavelmente. IT. Notabilmente, notabilemente. 

(chap. Notablemen; honorablemen.)

8. Notar, v., lat. notare, noter, dénoter, indiquer.

Notar... e summariamen remembrar las istorias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. 

Noter... et sommairement rappeler les histoires. 

L' autre jorn, per aventura,

M' anava sols cavalcan, 

Un sonet notan.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

L'autre jour, par aventure, je m'en allais seul chevauchant, notant un sonnet.

Notar quals sion las causas del nostre departiment. 

Doctrine des Vaudois.

Noter quelles soient les causes de notre séparation. 

Car la prima lettra d' amor 

Apellon a, e nota plor.

P. Milon: En amor trop. 

Car la première lettre d'amour on appelle A, et elle dénote pleur.

CAT. ESP. PORT. Notar. IT. Notare. (chap. Notá: noto, notes, note, notem o notam, notéu o notáu, noten; notat, notats, notada, notades; anotá, apuntá)

9. Denotar, v., lat. denotare, dénoter, désigner.

Aysso denota la virtut del vocable, cum simple vuelha dire ses plec. Denoto indignacio de coragge.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 40. 

Ceci dénote la qualité du mot, comme simple veuille dire sans pli.

Dénotent indignation de coeur. 

CAT. ESP. PORT. Denotar. IT. Denotare, dinotare.

(chap. Denotá: denoto, denotes, denote, denotem o denotam, denotéu o denotáu, denoten; denotat, denotats, denotada, denotades.)

10. Notificar, v., lat. notificare, notifier.

Notificam per la tenor de las presens.

(chap. Notificam o notifiquem per la tenor de les (cartes) presens.)

Justel, Preuves de l'Hist. de la maison de Turenne, 1404.

Nous notifions par la teneur des présentes. 

Part. pas. Las benedictios... foro promulgadas et notificadas.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Les bénédictions... furent promulguées et notifiées. 

CAT. ESP. PORT. Notificar. IT. Notificare. (chap. Notificá: notifico, notifiques, notifique, notifiquem o notificam, notifiquéu o notificáu, notifiquen; notificat, notificats, notificada, notificades. Te notifico que no te hi ficos.)

11. Notificatiu, adj., qualificatif, indicatif.

So notificatius de las personas divinas. Eluc. de las propr., fol. 7.

Sont qualificatifs des personnes divines.

(chap. Notificatiu, notificatius, notificativa, notificatives; cualificatiu, cualificatius, cualificativa, cualificatives; indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)

12. Notori, adj., lat. notorius, notoire, connu. 

A totz manifestz e notoris. Leys d'amors, fol. 118.

(chap. A tots manifest y notori.)

A tous manifeste et notoire.

CAT. Notori. ESP. PORT. IT. Notorio. (chap. Notori, notoris, notoria, notories; manifest, manifests, manifesta, manifestes; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

13. Noticia, s. f., lat. notitia, notice, connaissance, notion.

Noms es ditz de nomnar o de noticia, so es conoysshensa.

Leys d'amors, fol. 44.

Nom est dit de nommer ou de notice, c'est-à-dire connaissance.

Noticia certa dels temps et dels momens. Eluc. de las propr., fol. 121.

(chap. Notissia serta dels tems y dels momens.)

Notion certaine des temps et des moments.

CAT. ESP. PORT. Noticia. IT. Notizia. (chap. Notissia, notissies; v. notissiá : doná una notissia : avisá, contá, fé notori.)

14. Nocio, s. f., lat. notio, notion, connaissance.

D'aquestas nocios, sapias que cascuna es una et indiviza.

Eluc. de las propr., fol. 7. 

De ces notions, sachez que chacune est une et indivise.

CAT. Noció. ESP. Noción. PORT. Noção. IT. Nozione. 

(chap. Nossió, nossions.)

15. Nocional, adj., indicatif, qualificatif, explicatif.

Algus so noms... personals, autres nocionals. 

Noms nocionals so ditz.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 7. 

Aucuns sont noms... personnels, autres qualificatifs. 

Sont dits noms indicatifs. 

CAT. ESP. Nocional. (chap. Nossional, nossionals; indicatiu, cualificatiu o calificatiu.)

16. Annotation, s. f., annotation, désignation.

La annotation de tos los bes mobles e no mobles del fugitiu.

(chap. La anotassió de tots los bens mobles y no mobles (inmobles) del fugitiu, per ejemple Carlitos Puigdemont.)

Cout. de Condom, de 1313.

La désignation de tous les biens meubles et non meubles du fugitif.

ESP. Anotación. PORT. Annotação. IT. Annotazione. 

(chap. Anotassió, anotassions; v. anotá: anoto, anotes, anote, anotem o anotam, anotéu o anotáu, anoten; anotat, anotats, anotada, anotades. Si yo tinguera una llapissera, cuántes coses anotaría.)

17. Cognicio, Cognitio, s. f., lat. cognitio, connaisance.

En sa cognicio 

Pren quecx mout gran perfeccio.

Per illuminatio 

Nos a dada cognitio.

Brev. d'amor, fol. 7 et 2. 

En sa connaissance chacun prend moult grande perfection.

Par illumination nous a donné connaissance. 

ANC. CAT. Cognició. ANC. ESP. Cognición. IT. Cognizione.

(chap. Cognissió, cognissions : coneiximén, coneiximens.)

18. Conoissensa, Conoyssensa, Conoysshensa, Conoichenssa, s. f., connaissance, savoir, distinction, avis. 

Ieu n' ai chauzit un pro e gen,... 

On es sens e conoissensa.

La Comtesse de Die: Ab joi. 

J'en ai choisi un preux et gentil,... où est sens et savoir.

Quar conoyssensa

vo' 'n fai abstenir.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Car connaissance vous en fait abstenir. 

Ieu mostrarai las conoissensas

Dels auzels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je montrerai les distinctions des oiseaux.

- Terme de jurisprudence.

Los digs consols an... la conoychenssa de dexs... et de malasfachas.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lesdits consuls ont... la connaissance de limites... et de méfaits.

Loc. Diguas m' en vostra conoissensa.

T. de Certan et de Hugues: N Ugo lo. 

Dites-m'en votre connaissance. 

Segon ma conoissensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Selon ma connaissance.

CAT. Conexensa. ANC. ESP. Conocencia. IT. Conoscenza.

(chap. Coneixensa, coneixenses, v. coneixe: coneiximén : sabiduría.)

19. Conoissimen, s. m., connaissance, avis.

Can n' aura conoissimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quand il en aura connaissance. 

Loc. Al mieu conoissimen,

El mon non es tan gaya.

G. Faidit: Be m platz. 

A ma connaissance, au monde il n'est si gaie. 

CAT. Conexement. ESP. Conocimiento. PORT. Conhecimento. 

IT. Cognoscimento, conoscimento. (chap. Coneiximén, coneiximens.)

20. Conoguda, Coneguda, s. f., connaissance.

Loc. A conoguda dels seus amics. Tit. de 1253. Arch. du Roy., M, 772. 

(chap. A coneguda dels seus amics : los seus amics u sabíen.)

A connaissance des siens amis. 

Fon la melhor del pais

A conoguda dels vezis.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Elle fut la meilleure du pays à connaissance des voisins.

Faill trop a ma conoguda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Elle faut trop à ma connaissance.

21. Conioisseire, Conoissedor, Conoyssedor, s. m., connaisseur. 

No t justifies davant Deu, car el es conioisseire de cor. 

(chap. No te (No 't) justificos dabán de Deu, perque ell es coneixedó del cor.) 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Aug per qui m teno 'l conoyssedor.

G. Riquier: Fis e verays. 

J'entends pour qui me tiennent les connaisseurs. 

Per que s fan tug conoissedor 

De me, vas qual part ieu azor.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

C'est pourquoi tous se font connaisseurs de moi, vers quelle part j'adore. ANC. IT. A ciascuno buono conoscidore. Guittone d'Arezzo, Lett. 5.

ESP. Conocedor. PORT. Conhecedor. IT. MOD. Conoscitore.

(chap. Coneixedó, coneixedós, coneixedora, coneixedores; v. coneixe, sabé.)

22. Cognitiu, adj., lat. cognitivus, appréciatif, qui connaît.

Virtut racional es potencia cognitiva. 

De las potencias de l'anima,... la una es cognitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Vertu rationnelle est puissance appréciative. 

Des puissances de l'âme,... l'une est appréciative.

(chap. Cognitiu, cognitius, cognitiva, cognitives.)

23. Cognoscible, adj., connaissable.

Autra cauza per autre sen cognoscibla. Eluc. de las propr., fol. 15.

Autre chose connaissable par autre sens.

(chap. Coneixible, coneixibles : que se pot coneixe, sabé.

Reconeixible, reconeixibles : que se pot reconeixe, sabé qué o quí es. Contrari: inreconeixible o irreconeixible; estás irreconeixible : no te puc reconeixe. Inreconeixibles o irreconeixibles.)

24. Conoscer, Conoiscer, Conoisser, v., lat. cognoscere, connaître, prendre connaissance.

Us orbs o poiria conoisser

Que vos m' avetz pres e lazat.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Un aveugle pourrait cela connaître que vous m'avez pris et lacé.

No sai si m conoissia.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Je ne sais si elle me connaissait. 

Ieu conosc ben sen e folhor,

E conosc ancta et honor.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que.

Je connais bien sens et folie, et je connais honte et honneur.

Qui 'l conoisseria, 

Juglars es. 

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels. 

Qui le connaîtrait, il est jongleur. 

Lo jutges deu conoisser del plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Le juge doit connaître du plaid.

- Reconnaître, avouer.

Conogron que del vescomte teniun tot quant aviun. Titre de 1168.

Reconnurent qu'ils tenaient du vicomte tout ce qu'ils avaient.

- Connaître charnellement.

Tot hom que, per violensa, conogues fema. Charte de Gréalou, p. 100. Tout homme qui, par violence, connût femme. 

Part. prés. Mas vos, amicx, etz ben tan conoissens 

Que ben devetz conoisser la plus fina.

La Comtesse de Die: A chantar m'er. 

Mais vous, ami, vous êtes bien tant connaissant que bien vous devez connaître la plus fidèle. 

Las unas son plazens,

Las autras connoissens.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Razos es. 

Les unes sont agréables, les autres connaissantes. 

Subst. Ajudar puesc a mos conoissens.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je puis aider à mes connaissances. 

Part. pass. Ben dei chantar pus Amors m' o ensenha... 

Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire 

Ni conogutz per tanta bona gen.

Peyrols: Ben dei. 

Bien je dois chanter puisque Amour me l'enseigne... car s'il ne fût, jamais je ne serais chanteur ni connu par tant de bonne gent.

CAT. Conexer. ANC. ESP. Conoscer. ESP. MOD. Conocer. PORT. Conhecer. IT. Conoscere. (chap. Coneixe: conec o coneixco, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

25. Aconoysser, v., reconnaître. 

Apren hom a mal afugir et aconoysser... tot pecat. V. et Vert., fol. 28.

On apprend à fuir le mal et reconnaître... tout péché.

26. Desconoissensa, Desconoyssensa, s. f., ingratitude, ignorance, folie.

Tan que quecx la desampara

Per desconoyssensa.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Tant que chacun l' abandonne par ingratitude. 

Us mal essenhatz

Ab gran desconoissensa.

G. Faidit: Lo gens cors. 

Un mal enseigné avec grande ignorance. 

Qui, apres ben, dis mal, 

Fai gran desconoissensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon. 

Qui, après bien, dit mal, fait grande folie. 

ANC. FR. De grant descongnoissance sunt li hoir par usage.

J. de Meung, Test., v. 429.

En racomptant le fait qu'ils congnoissent à l'oeil, ilz demeurent en descongnoissance de la cause. Œuvres d'Alain Chartier, p. 405. 

ANC. CAT. Desconexença. IT. Disconoscenza. (chap. Desconeixensa, desconeiximén, ingratitut (desreconeiximén), ignoransia, tontina, etc.)

27. Desconoyssement, Desconoissemen, s. m., ingratitude.

Si non lo servia tos temps mays,

Gran desconoyssement seria.

V. de S. Honorat.

S'il ne le servait toujours plus, grande ingratitude (ce) serait.

Per avols faitz savais 

Que fai desconoissemen. 

Gaubert, moine de Puicibot: Pres sui. 

Par lâches faits méchants que produit ingratitude. 

A gran desconoissemen.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

A grande ingratitude. 

ESP. Desconocimiento. PORT. Desconhecimento. IT. Sconoscimento.

(chap. Desconeiximén, ingratitut.)

28. Desconoissedor, s. m., mauvais connaisseur, ignorant.

S' entr' els desconoissedors 

E donas de mals talans, 

Sovendeiava mos chans.

Raimond de Miraval: S' adreg fos. 

Si entre les mauvais connaisseurs et les dames de mauvaises volontés, je répétais souvent mes chants.

(chap. Desconeixedó, ignorán, desconeixedós, ignorans, desconeixedora, ignorán o ignoranta, desconeixedores, ignorans o ignorantes, com les dones de la huelga del 8M a Valderrobres, donetes, sagales, chiquetes.)

29. Desconoscer, Desconoisser, Desconoysser, v., méconnaître.

Cossi fassa hom desconoisser

Autrui auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Comment on fasse méconnaître oiseau étranger. 

Ieu non o puesc far desconoisser,

Qu' us orbs o poria conoisser.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Je ne puis faire méconnaître cela, vu qu'un aveugle le pourrait connaître.

Om per complir son plazer,

Desconoys dreg e dever.

G. Riquier: Vertatz. 

Homme pour accomplir son plaisir, méconnaît droit et devoir.

Desconogui d' Amor, qu' anc no m fes be. 

G. Faidit: De solatz. 

Je méconnus d'Amour, vu qu'oncques il ne me fit bien.

Part. prés. Cels que, per conten

Q' avetz mest vos, si van desconoisen.

B. Calvo: Ges no m'es. 

Ceux qui, pour contestation que vous avez parmi vous, se vont méconnaissants. 

Subst. Tot aiso 'n fan li ric desconoissen.

H. Brunet: Puois l' adreitz. 

Tout cela en font les riches méconnaissants (ignorants).

Mas diran tut li desconoissen 

Que cel es fols qu' am' autrui mais que se. 

Jordan de Bonels: S' ira d'amor. 

Mais tous les méconnaissants (ingrats) diront que celui-là est fou qui aime autrui plus que soi. 

Amors falset mon sen

Tan qu' una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cujet. 

Amour faussa mon sens tant qu'une ingrate j'aimai. 

Part. pas. Befatz desconogutz.

Hugues de S. Cyr: Nulha res.

Bienfaits méconnus.

ANC. FR. Pour lui desconnoistre, son vis

Oint d'une erbe que blans ne bis

Ne fu, mais entre deus couleurs.

Roman du Renart, t. IV, p. 180.

Mais descognoissent leur cas et leur péril.

Tes descongnoissans acointez que tu as servis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 322 et 268. 

Gerard et sa compaignie, afin d'estre descogneus, furent couverts et houssez de blanc. Hist. de Gerard de Mons, p. 101. 

CAT. Desconexer. ESP. Desconocer. PORT. Desconhecer. IT. Disconoscere.

(chap. Desconeixe : desconec o desconeixco, desconeixes, desconeix, desconeixem, desconeixeu, desconeixen; desconegut, desconeguts, desconeguda, desconegudes; no coneixe, no sabé, ignorá.)

30. Enconogut, adj., inconnu.

Subst. Mais amatz deniers e paubr' arnes

Qu' enconogutz l'amor de Na Falcona. 

Guillaume de Baux: Be m meraveill. 

Vous aimez davantage deniers et pauvre harnais qu' inconnu l'amour de dame Falcone.

31. Mesconioisensa, Mesconoisencza, s. f., ingratitude, ignorance.

Mesconioisensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

La mesconoisencza lo fai mot fort errar. Lo Novel sermon.

L' ignorance le fait moult fort errer.

ANC. FR. Vos injustes courroux, votre mesconnoissance

Par qui je me suis veu tout espoir retranché.

Premières Œuvres de Desportes, p. 38.

32. Mesconoisser, Mesconoysser, v., méconnaître.

Voyez Denina, t. III, p. 118. 

Frayre, ieu non volh mesconoysser. 

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Romains. 

Frères, je ne veux pas méconnaître.

IT. Mesconoscere, misconoscere.

33. Precognicio, s. f., lat. praecognitio, préconnaissance, connaissance anticipée.

Presciencia o precognicio de las iniquitats. 

De las causas... venturas ha precognicio.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 9. 

Prescience ou préconnaissance des iniquités. 

Des choses... à venir a préconnaissance.

(chap. Precognissió, preconeixensa, preconeiximén, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon.
Per ejemple, los roigets de avui en día están demanán torná a sé carn pera aboná les cunetes y les malves. Yo ya u vach vore vindre fa añs, y al 2013 m'en vach aná cap a Alemania, que es una república.)

Karl Cerff, Catalunya, Nazi, catanazis

34. Preconoyshensa, s. f., préconnaissance, connaissance anticipée.

De guerra han alguna preconoyshensa. Eluc. de las propr., fol. 149.

De guerre ont aucune préconnaissance.

IT. Preconoscenza, precognoscenza. (chap. preconeixensa,  preconeixenses, precognissió, precognissions, preconeiximén, preconeiximens, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon. Preconeixe, prevore, presentí.)

35. Reconoissensa., Reconnoissensa, Regonoyssensa, s. f., reconnaissance, ressouvenance, aveu.

Be m dei far bona chanso,

Sivals per reconoissensa.

P. Vidal: Pus tornatz.

Bien je dois faire bonne chanson, du moins par reconnaissance.

Non a reconnoissensa

De sa vilania.

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels.

N' a ressouvenance de sa vilenie.

Veraya confessio es repentimens de cor e recgnoyssensa de boca.

V. et Vert., fol. 13.

Véritable confession est repentance de coeur et aveu de bouche.

Las reconoisensas que premieramen n' avian.

Tit. de 1278. Charte de Capdenac.

Les reconnaissances que premièrement ils en avaient. 

PORT. Reconhecença. IT. Riconoscenza. 

(chap. Reconeixensa : reconeiximén; record o recuerdo.)

36. Reconnoissement, Reconoyssemen, s. m., reconnaissance. 

Aissi valra son ric pretz per un cen, 

Si acuelh Dieu hueimais per companho,

Qu' elh no vol re, mas reconoyssemen.

Folquet de Marseille: Hueimais no y. 

Ainsi vaudra son puissant mérite cent pour un, s'il accueille Dieu désormais pour compagnon, vu qu'il ne veut rien, excepté reconnaissance.

Far omenatge e reconnoissement.

(chap. Fé homenache (juramén de fidelidat) y reconeiximén.)

Tit. de 1166. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 116.

Faire hommage et reconnaissance.

ANC. FR. IIII deniers en reconoisement

Que de vos tiegne trestot son chasement.

Roman d'Agolant, fol. 188. Bekker, p. 181.

ESP. Reconocimiento. PORT. Reconhecimento. IT. Riconoscimento.

(chap. Reconeiximén, reconeiximens.)

37. Recognoscer, Reconoscer, Reconnoisser, v., lat. recognoscere, reconnaître, payer de retour.

D' aquel be

Que m' a volgut 

Reconosc que s vira.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

De ce bien qu'elle m'a voulu je reconnais qu'elle se détourne.

Glorios Dieus, tramet me lum...,

E reconosca 'ls tieus sendiers.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Glorieux Dieu, transmets-moi lumière..., et que je reconnaisse les tiens sentiers.

Que lo traut non reconogues al emperador. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3. 

Qu'il ne reconnût pas le tribut à l'empereur. 

Recognoc l' amor que son popble li portava..., e donet plusors dons et libertatz. Genologia dels contes de Tholoza, p. 15. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait..., et accorda plusieurs dons et libertés. 

Reconoissen que aquels bes 

Dieus lo paires li a trames.

Brev. d'amor, fol. 105. 

Reconnaissant que Dieu le père lui a transmis ces biens.

Part. pas. Ans que s fosso reconogutz. Philomena. 

Avant qu'ils se fussent reconnus. 

ESP. Reconocer. PORT. Reconhecer. IT. Riconoscere. 

(chap. Reconeixe: reconec o reconeixco, reconeixes, reconeix, reconeixem, reconeixeu, reconeixen; reconegut o reconeixcut,  reconeguts o reconeixcuts, reconeguda o reconeixcuda, reconegudes o  reconeixcudes.)

38. Pronosticacio, s. f., pronostication, action de pronostiquer. 

Usatz en la curacio de totz vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans le traitement de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Pronosticació. ESP. Pronosticación (pronóstico). PORT. Pronosticação. IT. Pronosticazione. 

(chap. Pronosticassió, pronosticassions; pronóstic, pronostics.)

39. Pronosticar, v., pronostiquer.

Pronosticar ni juggar del mudament ni del terme de malautia.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Pronostiquer et juger du changement et du terme de maladie. 

Part. pas. Coma papa Clement avia pronosticat.

(chap. Com lo papa Clemente habíe pronosticat.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 195. 

Comme le pape Clément avait pronostiqué. 

CAT. ESP. PORT. Pronosticar. IT. Pronosticare.

(chap. Pronosticá: pronostico, pronostiques, pronostique, pronostiquem o pronosticam, pronostiquéu o pronosticáu, pronostiquen; pronosticat, pronosticats, pronosticada, pronosticades.)

40. Ignorantia, Ignorancia, Ignoransia, s. f., lat. ignorantia, ignorance. Ignorancia non los escuza en aquest cas. V. et Vert., fol. 76. 

Ignorance ne les excuse pas en ce cas. 

Sel que aytal ignoransia aura, sera dampnatz. Liv. de Sydrac, fol. 129. Celui qui aura telle ignorance, sera damné.

Certa es l' ignorantia de nostra fi. Trad. de Bède, fol. 82. 

Certaine est l' ignorance de notre fin.

CAT. ESP. PORT. Ignorancia. IT. Ignoranzia. 

(chap. Ignoransia, ignoransies.)

41. Ignoransa, s. f., ignorance.

Per ignoransa, o per nocalensa. Leys d'amors, fol. 7. 

Par ignorance, ou par nonchalance. 

IT. Ignoranza.

42. Ignoranment, s. m., ignorance.

Ignoranment del fayt me poyria excusar. Arbre de Batalhas, fol. 111.

Ignorance du fait pourrait m'excuser.

43. Ignorans, adj., lat. ignorans, ignorant.

Seray bos clercz, si be m soy ignorans. Leys d'amors, fol. 79. 

Je serai bon clerc, bien que je suis ignorant. 

Ignorans es cel que pogra saber la fe de Dieu si s volgues.

Liv. de Sydrac, fol. 129. 

Ignorant est celui qui pourrait savoir la foi de Dieu s'il voulût. 

Substantiv. A destructio dels ignorans. La Crusca provenzale, p. 95. 

A destruction des ignorants.

CAT. Ignorant. ESP. PORT. IT. Ignorante. (chap. Ignorán, ignorans, ignorán o ignoranta, ignorans o ignorantes.)

44. Ignarr, adj., lat. ignarus, ignare, ignorant.

Ignarrs, so es a dire ses narrs, per defauta de juggament.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Ignare, c'est-à-dire sans narines, par défaut de jugement.

45. Ignorar, v., lat. ignorare, ignorer.

Part. pas. Cauza... fort ignorada. Leys d'amors, fol. 9. 

Chose... fort ignorée.

CAT. ESP. PORT. Ignorar. IT. Ignorare.

(chap. Ignorá: ignoro, ignores, ignore, ignorem o ignoram, ignoréu o ignoráu, ignoren; ignorat, ignorats, ignorada, ignorades. 

Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría.)

Ignacio Sorolla Vidal. Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.