Mostrando las entradas para la consulta caterva ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta caterva ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de julio de 2026

Taravel - Teda

Taravel, s. m., du lat. terebra, tarière, trépan.
Tu perforas... am taravel.
Al taravel es redonda extremitat.
Trad. d'Albucasis, fol. 50 et 59.
Tu perfores... avec trépan,
Au trépan est ronde l'extrémité.

Taravel, s. m., du lat. terebra, tarière, trépan.



Tarida, s. f., tartane.
L' estela guida,
En lo gran mar, la tarida
E totz navilis qu' en mar son.
Brev. d'amor, fol. 92.
L'étoile guide, dans la grande mer, la tartane et tous navires qui en mer sont.
ESP. Tarida.

Tarin, Tari, s. m., tarin, sorte de monnaie.
Sos auberc no li valc lo pretz de dos taris.
Vos los asaliretz ab C melia taris. 
Roman de Fierabras, v. 1776 et 4620.
Son haubert ne lui valut le prix de deux tarins.
Vous les assaillirez avec cent mille tarins.
ESP. Tarin. IT. Tari, teri.

Tarir, v., tarir.
Am pauc metre et am trop gitar,
Poiria tarir la gran mar.
Libre de Senequa.
Avec peu mettre et avec beaucoup jeter, (on) pourrait tarir la grande mer.
Tarir, atarir,... aytal cumplimens de significat non es conogutz en romans.
Leys d'amors, fol. 102.
Tarir, atarir,... pareil complément de signification n'est pas connu en roman.
Part. pas. Si las aygas no lor fossan taridas.
Las... ayguas lor eran falidas e taridas.
Chronique des Albigeois, col. 46 et 16.
Si les eaux ne leur fussent taries.
Les... eaux leur étaient faillies et taries.

2. Tarimen, s. m., tarissement, épuisement.
Pro 'n trop fons d' on hieysson malvestatz
Don ja, per sert, non penran tarimen. 
P. Cardinal: To (Tot) lo mons.
Assez j'en trouve de fontaines d'où sortent méchancetés dont jamais, pour sûr, elles ne prendront tarissement.

Tarja, Targua, s. f., targe, targue, bouclier.
Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 124.
Colp n' agra ieu receubutz en ma tarja.
Bertrand de Born: Non estarai.
Coup j'en aurais reçu sur ma targe.
Tal colps li det en la targua.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.
Tel coup il lui donna sur la targue.
La targua que portava lanset e mieg del prat.
Roman de Fierabras, v. 4809.
La targue qu'il portait il lança au milieu du pré.
Fig. Espiritals tarja, es ferma fes en cor. Trad. de Bède, fol. 79.
Targe spirituelle, c'est ferme foi en coeur.
ANC. FR. Rompent heaumes, et targes fendent.
Roman du Renart, t. IV, p. 164.
ESP. PORT. Tarja. IT. Targa.

2. Targar, v., targuer, enorgueillir.
Merces es cauza tan larga
Que de ben faire no s targa.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Merci est chose si généreuse que de bien faire elle ne se targue pas.

Tartalhar, v., trémousser, démener. 
Tot jorn contendi e m baralh,
M' escrim e m defen e m tartalh.
Bertrand de Born: Un sirventes. Var.
Toujours je conteste et me dispute, je m'escrime et me défends et me démène.
Us fols, ab son agrey,
Que s nauga e s tartalha.
Giraud de Borneil: Qui chantar.
Un fou, avec son agrément, qui se querelle et se démène.
ESP. Tartalear. IT. Tartagliare.

Tartarassa, s. f., milan, buse.
No sent plus leu carn puden,
Com clerc e prezicador
Senton ont es lo manen.
P. Cardinal: Tartarassa.
Milan ni vautour ne sent plus vite chair puante, comme clercs et prédicateurs sentent où est le riche.
PORT. Tartaranha. (ESP. Milano. chap. Milano, milanos; la milana bonica de Azarías ere una gralla o un corv.)

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns

Tartari, s. m., lat. tartarum, tartre.
Tartari, es... fetz del vi en l' estrem del tonel indurzida.
Eluc. de las propr., fol. 193.
Tartre, c'est... lie du vin dans le fond du tonneau endurcie.
ESP. (ácido tartárico; tártaro) PORT. IT. Tartaro. (chap. ássit tartáric; tártaro : solada del vi al carretell : mare del vi.)

Tartuga, Tortuga, s. f., tortue.
Voyez Denina, t. III, p. 142.
Bec de tartuga.
Marcabrus: Dirai vos.
Museau de tortue.
Tortuga,... nulh autre animant ab escata... ha vezica.
Eluc. de las propr., fol. 260.
Tortue,... nul autre animal avec écaille... n'a vessie.
CAT. ESP. Tortuga. PORT. IT. Tartaruga. (chap. Tortuga, tortugues. Sol ne hay vist una a Beseit, alguna al zoo de Barselona, y moltes a la tele.)

Tasca, Tascha, s. f., tasque, sorte de besace.
Voyez Denina, t. III, p. 81.
- Sorte de redevance.
Las tascas de tot lo sobredig feu.
Tit. de 1243. Arch. du Roy, J, 856.
Les tasques de tout le susdit fief.
Tot lo feu e totas las taschas.
Tit. de 1192. Arch. du Roy., Toulouse, J, 322.
Tout le fief et toutes les tasques.

2. Tasqueta, s. f. dim., besace, sac.
David pres la tasqueta on solia portar son pan quan anava apres las fedas.
(chap. David va pendre lo morralet aon solíe portá son pa cuan anabe detrás de les ovelles.)
Hist. de la Bible en provençal, fol. 38.
David prit la besace où il avait coutume de porter son pain quand il allait après les brebis.

Tassa, Tasça, s. f., tasse.
Cotels et saliners pauzo prumierament;
Pa, tassas, o anaps porto segundament.
Eluc. de las propr., fol. 75.
Couteaux et salières posent premièrement; pain, tasses, ou gobelets portent secondement.
Pren... tasças plenas de bon vin blanc.
(chap. Pren... tasses plenes de bon vi blanc o blang.)
Rec. de remèdes en provençal, fol. 1.
Prends... tasses pleines de bon vin blanc.
CAT. Tassa. ESP. Taza. PORT. Taça. IT. Tazza. (chap. Tassa, tasses; tasseta, tassetes.)

Tast, s. m., trace, marque, indice, vestige.
Per vezer si trobaran ni pezada ni tast
De nulha creatura que passes per lo gast.
V. de S. Honorat.
Pour voir s'ils trouveront ni empreinte de pied ni vestige de nulle créature qui passât par le désert.
ANC. FR. Polis iest et soef au tast.
Roman de la Rose, v. 544.
CAT. Tast. ESP. (traza) IT. Tasto. (chap. Tast de vi; tastet a la bodega, tastets.)

2. Tastar, v., tâter, goûter.
Anc non tastet de si dossa sabor.
Aimeri de Peguilain: A vos Amors.
Oncques il ne tâta de si douce saveur.
De la qual cant hom tastava. Trad. d'un Évang. apocr.
De laquelle quand on goûtait.
Fig. Maritz, que marit fai sufren,
Deu tastar d' atretal sabor.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Mari, qui mari fait souffrant, doit tâter de pareille saveur.
ANC. FR. Moult avez poi tasté d'amor.
Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 62.
CAT. Tastar. IT. Tastare. (chap. Tastá : tasto, tastes, taste, tastem o tastam, tastéu o tastáu, tasten; tastat, tastats, tastada, tastades; tastaré; tastaría; si yo tastara.)

3. Tastonar, v., tâtonner, caresser.
Det lhi una donzella a tastonar. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40.
Lui donna une donzelle à tâtonner.
ANC. FR. Et tastonnant avec la main soigneuse
L'obscurité de la nuict.
Œuvres de Du Bellay, fol. 441.
Au médecin qui vient, soir et matin,
Sans nul propos tastonner le tétin,
Le sein, le ventre et les flancs de m'amie. 
Ronsard, t. 1, p. 170.
(chap. Acarissiá; paupá; toquitiá, toquetejá.)

Tata, interj., tata, cri pour faire peur, pour faire fuir.
Tata! per espaordir. Leys d'amors, fol. 103.
Tata! pour effrayer.
PORT. Tátá.

Tatz, Tats, s. m., tas, assemblage, amas, concentration.
Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 112.
Get lo de son cor viatz
Que no y pusca faire tatz.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Qu'il le jette de son coeur promptement qu'il n'y puisse faire amas.  
- Grande quantité.
Es estats baylat en garda a ung tats de gens del duc.
Chronique des Albigeois, col. 16.
Il a été baillé en garde à un tas de gens du duc.
(chap. Tas; mun; gran cantidat; si es de gen, caterva.)

Tauc, s. m., cercueil, bière.
Val mens q' om mortz en tauc.
(chap. Val menos que home mort al ataút.)
Sordel: Non pueis.
Vaut moins qu'homme mort en bière.

2. Atahuc, Atauc, s. m., bière, cercueil.
En atahuc an mes lo precios cors sant.
Penre van mantenent l' atauc de Dieude,
Qu' emporteron cantant.
V. de S. Honorat.
Dans le cercueil ils ont mis le précieux corps saint.
Prendre ils vont maintenant la bière de Dieude, qu'ils emportèrent en chantant. 
ESP. Ataúd. PORT. Ataude. (chap. ataút, ataúts; tahut, tahuts; tabut, tabuts.)

Taula, s. f., lat. tabula, table.
Longa taula ab breu toalha.
(chap. Taula llarga en mantel curt.)
Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.
Longue table avec courte nappe.
Loc. Te taula a sos amix. V. et Vert., fol. 65.
Tient table à ses amis.
- Terme de chevalerie.
Non er de la taula redonda. Roman de Jaufre, fol. 4.
(chap. No sirá de la taula redona.)
Il ne sera pas de la table ronde.
- Table de jeu.
Ni ab la taula preza non puesc' intrar.
Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 
Ni qu'avec la table prise je ne puisse pas entrer.
- Table de la loi.
El premier mandamen de la segonda taula. V. et Vert., fol. 81.
Le premier commandement de la seconde table.
- Table, dame, terme de jeu.
D' escays e de taulas, de joxs de datz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 52.
D'échecs et de tables, de jeu de dés.
Jox de datz e de taulas e de escrima. V. et Vert., fol. 17.
Jeu de dés et de tables et d'escrime.
ANC. FR. Desduiz d' eschez é giu de tables. 
Roman de Rou, v. 7500.
A court; jeu de tables jouer. Charles d'Orléans, p. 182.
ANC. IT. Come taula lavata. Guittone d'Arezzo, lett. 25.
CAT. Taula. ESP. Tabla. PORT. Taboa. IT. MOD. Tavola.
(chap. Taula, taules.)
Voyez Tener, Raire.

2. Taulier, s. m., tablier, table de jeu, échiquier.
S' ieu, per joguar, m' aseti al taulier.
(chap. Si yo, pera jugá, m'assento al tablero : a la taula de joc.)
Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.
Si moi, pour jouer, je m'asseois au tablier.
El corn del taulier n' er matz.
Aimeri de Bellinoy: Consiros cum.
Au coin de l'échiquier il en sera mat.
Loc. Tenetz lo taulier e 'ls datz.
Garins d'Apchier: Cominal vielh.
Vous tenez le tablier et les dés.
- Tréteau.
Fan un sacrifici far en un taulier alt de tres o plus. Liv. de Sydrac, fol. 31.
Font un sacrifice faire sur un tréteau haut de trois pieds ou plus.
ANC. CAT. Tauler.
- Pièce de toile ou d'autre étoffe que l'on met devant soi.
Leviey un pauc son taulier
Am moz bratz. 
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.
Je levai un peu son tablier avec mes bras.

3. Taular, v., attabler, asseoir à table.
Part. pas. Un joc grossier
Que m fon trop bos el cap premier,
Tro fuy taulat. 
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.
Un jeu grossier qui me fut fort bon au premier chef, jusqu'à ce que je fus assis à table.
Subst. Sitot al taulat se lansa
Ni s ponha d' omplir sa pansa.
P. Vidal: Cara amiga.
Quoiqu'elle s'élance à l'attablée et s'efforce de remplir sa panse.
IT. Tavolare. (chap. Entaulá : assentás a la taula. Taulat, taulats són en castellá tablado, tablados, fet de taules de fusta.)

4. Tauleta, s. f. dim., tablette, castagnette.
Vos li embletz sos tabors
Ni sas tauletas per sonar. 
Le Dauphin d'Auvergne ou Bertrand de Born le Fils: Puois sai.
Vous lui enlevâtes ses tambours et ses castagnettes pour faire résonner.
CAT. Tauleta. ESP. Tableta (castañuela). PORT. Taboleta. IT. Tavoletta.
(chap. Castañola, castañoles; tauleta, tauletes : taula menuda.)

5. Taulejar, Tauleiar, v., jouer des castagnettes.
Taborejar
E taulejar.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Tambouriner et jouer des castagnettes.
(chap. Tocá les castañoles; castañolejá les dens pel fret.)

6. Entaular, Entablar, v., attabler, mettre sur table.
Part. pas. Tost al joc et entaulat.
Paulet de Marseille: L' autr' ier.
Tôt au jeu et attablé.
D' aquest juec que vey entaulat.
Bertrand de Born: Ieu chan.
De ce jeu que je vois mis sur table.
- Garni, encastré.
Sobre un texte entablat d' aur et d' argen 
Lhi an jurat.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 95.
Sur un texte encastré d'or et d'argent ils lui ont juré.
ANC. FR. Tantost du cheval descendi,
Si l'a fait molt tost entabler.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 183.
ANC. CAT. Entaular. ESP. Entablar. PORT. Entabolare. IT. Intavolare.
(chap. Entaulá, entaulás : yo me entaulo, entaules, entaule, entaulem o entaulam, entauléu o entauláu, entaulen; entaulat, entaulats, entaulada, entaulades; entaularé; entaularía; si yo me entaulara.)

7. Estaula, s. f., établi, étal.
Que s vendon en estaula. Cartulaire de Montpellier, fol. 131.
Qui se vendent en établi.

Taur, s. m., lat. taurus, taureau.
Majers fon que non es uns taurs. Roman de Jaufre, fol. 3.
Elle fut plus grande que n'est un taureau.
Sanc tauri soptament si prezura. Eluc. de las propr., fol. 29.
(chap. La sang de bou súbitamen (enseguida) se coagule : se colle.)
Sang de taureau subitement se coagule.
- Constellation.
Entr' el taur e 'l doble signe.
R. Vidal de Bezaudun: Entr' el.
Entre le taureau et le double signe.
ANC. FR. Un tor et une vache ensemble.
Roman du Renart, t. 1, p. 213.
Li sires crie cum un tors. 
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 51.
ANC. CAT. Taur. CAT. MOD. Toro. ESP. Tauro (toro). PORT. Touro, tauro. IT. Tauro, toro. (chap. Bou, bous; bovet, bovets; Tauro la constelassió, lo signo del zodiaco, o lo nom de un gos que teníen al Mas de Lluvia de Beseit, que va fé 18 añs.)

Mas de Lluvia, Beceite, Beseit, web oficial

2. Semitaur, s. m., semi-taureau, minotaure. 
Pueys apenras...
Del semitaur
E del tresor 
Qu' Octavian fes sebelir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
(chap. Después tu adependrás del minotauro (semitauro, semibou) y del tessoro que Octaviano va fé enterrá.)
Puis tu apprendras... du minotaure et du trésor qu'Octavien fit ensevelir.

3. Ipocentaure, s. m., lat. hippocentaurus, hippocentaure, centaure.
S' ieu te promet a donar un ipocentaure.
(chap. Si yo te prometixgo donát un hipocentauro.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 92.
Si je promets de te donner un hippocentaure.
CAT. ESP. Hipocentauro. PORT. Hippocentauro. (chap. hipocentauro, hipocentauros; centauro, centauros. A la mitología, es mitat home, mitat caball - no bou -, no com Artur Quintana Font, que es un ase catalá sansé, y alomilló, cornut.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Tavan, s. m., lat. tabanus, taon.
Voyez Mayans, Orig. de la leng. esp., t. II, p. 253.
Siulan tavan per esparvier.
Marcabrus: Doas cuidas.
Ils sifflet taon pour épervier.
Mosca ni tavan que vola.
(chap. Mosca ni tabá que vole.)
Marcabrus: Pus la fuelha.
Mouche ni taon qui vole.
ANC. FR. Le suyvant par des mouches,
Hanetons et tavans les chasse de leurs conches. 
Du Bartas, p. 330.
CAT. Tavá, tabá. ESP. Tábano. PORT. Tabão. IT. Tafano. (chap. Tabá, tabans; tavá, tavans; tabanet, tabanets; tavanet, tavanets. Molesten mol, casi tan com Carlos Rallo Badet, la mosca collonera de Calaseit.)

Taverna, s. f., lat. taberna, taverne, boutique.
Tot quant gazaingnava el jogava e despendia en taverna.
V. de Guillaume Magret.
Tout ce qu'il gagnait il jouait et dépensait en taverne.
Obrador n' ay e taverna.
A. Daniel: Ab guay.
J'en ai atelier et boutique.
Voyez Enfern.
CAT. Taverna, taberna. ESP. Taberna. PORT. IT. Taverna. (chap. Taberna, com la de Fondespala, tabernes; taverna, tavernes; taberneta, tabernetes; taverneta, tavernetes.)

(chap. Tabernácul, tabernaculs. No confondre en tindre tot lo día lo cul assentat a la taberna de Fondespala.)

2. Tavernier, s. m., lat. tabernarius, tavernier, cabaretier.
Los taverniers que fan las tavernas. V. et Vert., fol. 22.
(chap. Los tabernés o tavernés que fan les tabernes o tavernes.)
Les taverniers qui font les tavernes.
Adjectiv. Als hostes taverniers. V. de Guillaume Figueras.
Aux hôtes taverniers.
- Coureur de taverne, bambocheur. 
Son... maldisen...
E tavernier e bevedor.
Brev. d'amor, fol. 128.
Sont... médisants... et bambocheurs et buveurs.
CAT. ESP. Tabernero. PORT. Taverneiro. IT. Taverniere. (chap. taberné o taverné, com Ignacio Dilla de Fondespala; tabernés o tavernés. Se li diu al que porte una taberna o taverna, pero tamé al que hi va mol, a un bebedó, gat, calén, borracho, com Daniel Vives Albesa de Fondespala
Tabernera o tavernera, taberneres o taverneres.)

3. Entavernar, v., entaverner.
Part. pas. Pois que sera entavernat.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 131.
Après qu'il sera entaverné.
(chap. Entaberná, entabernás; entaverná, entavernás : yo me entaberno, entabernes, entaberne, entabernem o entabernam, entabernéu o entabernáu, entabernen; entabernat, entabernats, entabernada, entabernades; entabernaré; entabernaría; si yo me entabernara. Aná mol assobín a la taberna, beure massa, fotres gat, agarrá una gatina o gatera a Mallorca, emborrachás, acalentás, empiná lo colse, fé calentamén de barra, etc.)

Taxa, s. f., taxe.
Las taxas, mandaments, etc. Fors de Béarn, p. 1094.
Les taxes, commandements, etc.
CAT. Taxa, tatxa. ESP. Tasa. PORT. Taxa. IT. Tassa. (chap. Tassa, tasses; tamé ne ñan pera beure, vore mes amún.)

2. Taxar, v., lat. taxare, taxer.
Trabalh non si deia taxar en despensa.
Statuts de Provence. BOMY, p. 9.
Que le travail ne se doive taxer en dépense.
Per taxar las bonas parpalholas.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.
Pour taxer les bonnes parpailloles.
Part. pas. A me degutz e taxatz per la embayssada facha a Chinon aquest an.
(chap. A mí deguts y tassats per la embaixada o embajada feta a Chinon este añ.)
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230.
A moi dus et taxés pour l'ambassade faite à Chinon cette année.
CAT. Taxar, tatxar. ESP. Tasar. PORT. Taixar. IT. Tassare.
(chap. Tassá : tasso, tasses, tasse, tassem o tassam, tasséu o tassáu, tassen; tassat, tassats, tassada, tassades; tassaré; tassaría; si yo tassara la teua casa faría una tassasió, tassasions. Tassada es una tassa plena a cormull, que tamé se diu tassá fen aná un apócope, acursamén, com a guantá per guantada, trompá per trompada, galtá per galtada, etc.)

3. Taxation, s. f., lat. taxationem, taxation.
Per taxation a lui facha.
(chap. Per tassasió an ell feta.)
Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 238.
Pour taxation à lui faite.
CAT. Taxació. ESP. Tasación. PORT. Taixação. IT. Tassazione.
(chap. Tassasió, tassasions.)

Tazer, Taiser, Taizer, v., lat. tacere, taire.
So qu' anc mos cors no poc pessar
Tatz boca.
B. de Ventadour: Quant lo boscatges.
Ce qu'oncques mon coeur ne put penser la bouche tait.
D' aquels paucs non es razos qu' om taia
Los honratz faits.
Lanfranc Cigala: Quan vei far.
De ces petits il n'est pas raison qu'on taise les honorables faits.
Per so no m tatz.
Gaubert, Moine de Puicibot: Hueymays.
Pour cela je ne me tais pas.
- Apaiser. 
Vos comenses la guerra, fatz la tazer. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.
Vous commençâtes la guerre, faites-la apaiser. 
Loc. A totas podetz dire: Tas te, milan.
P. Vidal: Tart mi veiran.
À toutes vous pouvez dire: Tais-toi, milan.
Subst. Rambautz, lo taisers es follors.
T. de Rambaud de Vaqueiras et de Coines: Seigner.
Rambaud, le taire est folie.
Part. pas. M' es dous desiriers taizitz. 
Guillaume de Cabestaing: Ar vey.
M'est doux désir tu.
ANC. FR. Ki Deus ad doné en science
De parler la bone éloquence,
Ne s'en deit taisir ne celer.
Marie de France, t. I, p. 42.
De ceux-là me veux-je taiser. Poëme sur la dame de Beaujeu.
IT. Tacere.

2. Tacitament, adv., tacitement.
Aco esdeven tacitament o expressament. Trad. du Code de Justinien, fol. 3.
Cela advient tacitement ou expressément.
CAT. Tacitament. ESP. (tácitamente) PORT. IT. Tacitamente. (chap. Tássitamen o expréssamen.)

3. Tazible, adj., tacite, paisible.
Per tazibla cogitacio. Trad. de Bède, fol. 60.
(chap. Per tassible cogitassió : pensamén.)
Par tacite pensée.
ANC. FR. Consentement et adhésion taisible au mal.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 303.
IT. Tacible. (chap. tassible, tassibles; tássit, tassits.)

4. Tasiblament, adv., tacitement, paisiblement.
Tasiblament s'irais enveia, mas enimigablament.  Trad. de Bède, fol. 6.
L'envie s'irrite tacitement, mais irréconciliablement.
(chap. Tassiblemen : tássitamen.)

5. Tazensa, s. f., silence.
Grans chausa es atempramens de voz e de tazensa. Trad. de Bède, fol. 2.
Grande chose est tempérament de voix et de silence.

8. Taciturnitat, s. f., lat. taciturnitatem, taciturnité, silence.
Calar per taciturnitat. Regla de S. Benezeg, fol. 22.
(chap. Callá per tassiturnidat.)
Se taire par taciturnité.
CAT. Taciturnitat. ESP. Taciturnidad. PORT. Taciturnidade. IT. Taciturnità, taciturnitate, taciturnitade. (chap. tassiturnidat : silensio; tassiturno, tassiturnos, tassiturna, tassiturnes; callat, callats, callada, callades. Ojo cuan veigáu a una dona tassiturna, mes val que tos faigáu los morts.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

Taysh (Taysho), Taisho, s. m., lat. taxo, taisson, blaireau.
Volp... contra taish ha guerra.
(chap. La rabosa... contra teixó té guerra.)
Taysho es gran cum una volp.
Eluc. de las propr., fol. 259.
Renard... contre blaireau a guerre.
Blaireau est grand comme un renard.
CAT. Texo. ESP. Texon (tejón). PORT. Teixugo, texugo. IT. Tasso.
(chap. teixó, teixons. Taxugo en aragonés.)

Teixó, taxugo, tajugo, teixóns

Tebe, adj., lat. tepidus, tiède.
Aias mel tebe
E ben escumat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ayez du miel tiède et bien écumé.
Aigua cauda o tebeza. Trad. d'Albucasis, fol. 14.
(chap. Aigua calenta o tibia : tibieta.)
Eau chaude ou tiède.
Fig. Tebezeza que fay home tebe e freg... a Dieu amar. V. et Vert., fol. 12.
Tiédeur qui fait l'homme tiède et froid... à aimer Dieu.
Subst. prov. Ome escaudat que tem tebe ancse.
(chap. Home escaldat que té temó del tibio; lo gat escaldat del aigua tibia fuch.)
Sordel: Lo reproviers vai.
Homme échaudé qui craint le tiède toujours.
ANC. CAT. Tebeu. CAT. MOD. Tebi. ESP. Tibio. PORT. Tepido, tibio. IT. Tepido, tiepido. (chap. Tibio, tibios, tibia, tibies. La tibia tamé es un os de la cama. Tibiet, tibiets, tibieta, tibietes.)

2. Tebeza, s. f., tiédeur.
Prov. Escaudat tebeza tem. V. et Vert., fol. 44.
L'échaudé la tiédeur craint.
CAT. Tebiesa. ESP. PORT. Tibieza. (chap. Tibiesa.)

3. Tebezeza, s. f., tiédeur.
Fig. Tebezeza que fay home tebe e freg... a Dieu amar. V. et Vert., fol. 12.
Tiédeur qui fait l'homme tiède et froid... à aimer Dieu.
IT. Tepidezza, tiepidezza.

4. Tebezeta, s. f. dim., petite tiédeur, eau tiède.
Si ab tebezeta 
L' en banatz soven la plumeta.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si avec eau tiède vous lui en baignez souvent la petite plume.

5. Tebiament, Tebeamen, adv., tièdement.
Fig. Pigrament e tebiament. Doctrine des Vaudois.
Paresseusement et tièdement.
La guerra se menet plus tebeamen. Cat. dels apost. de Roma, fol. 176.
La guerre se mena plus tièdement.
CAT. Tebiament. ESP. Tibiamente. PORT. Tibiamente, tepidamente. IT. Tiepidamente. (chap. Tibiamen o tíbiamen.)

6. Tebezir, v., lat. tepescere, tiédir.
Pueis o la faretz tebezir.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Après cela vous la ferez tiédir.
(chap. Entibiá, fé tibio, baixá la temperatura, templá o temperá.)

7. Tepiditat, s. f., tiédeur. 
Quan so tempradas, cum vezem de tepiditat. Eluc. de las propr., fol. 17.
Quand elles sont tempérées, comme nous voyons de tiédeur.
IT. Tiepidità, tiepiditate, tiepiditade.

Teca, s. f., grec *gr, châsse, caisse, coffre, malle.
Teca per ucha. Leys d'amors, fol. 69.
Caisse pour huche.
- Capsule, cosse, gousse.
Gra,... alcus naysho ses teca, cum gra de fenolh, autres en tecas, cum favas.
Eluc. de las propr., fol. 210.
Grain,... aucuns naissent sans cosse, comme grain de fenouil, autres en cosses, comme fèves.
(chap. Bajoca, bajoques; bachoca, bachoques; vaina, vaines; caixa, cápsula, cofre. Gra,... alguns naixen sense bajoca, com gra de fonoll, atres en vaines o bajoques, com les fabes; sigró, pésol, guixa, llentía, les llegums; garrofa.)

algarrobo, algarroba, garrofa, garrofé, tapaculs, petacul, tapaculos, vaina, bajoca, pesol, guisante

2. Tequeta, s. f. dim., petite capsule, péricarpe, petite cosse, petite gousse.
Las tequetas del gras duras et espessas.
Terebinte.., ha alcunas tequetas, d' on naysho cucas que rumpo la scorsa.
Eluc. de las propr., fol. 221 et 224.
Les péricarpes du grain dures et épaisses.
Térébinthe... a aucunes petites capsules, d'où naissent vers qui rompent l'écorce.
(chap. Pericarpio; bajoqueta, bajoquetes, bachoqueta, bachoquetes; vaineta, vainetes.)

Techir, v., avancer, accroître, avantager.
Part. pas. Qui autrui vol encolpar,
Dregz es que si sacha guardar
Que no sia dels crims techitz.
B. de Ventadour: Pus mos coratges.
Qui autrui veut inculper, juste est qu'il se sache garder qu'il ne soit pas avancé (dans) les crimes.
Ta fort sui de s' amor techitz.
B. de Ventadour: Quan lo boscatges.
Tant fort je suis de son amour avantagé.
IT. Tecchire.

Teda, s. f., lat. taeda, flambeau, torche.
Si fa de sueia en mantas guizas sobreardens tedas. 
Eluc. de las propr., fol. 267.
Se fait de suie en maintes manières sur-ardentes torches.
IT. Teda. (chap. Tea, tees; antorcha, antorches. La tea es un combustible o ensenall natural, fusta rainosa de alguns abres, sobre tot los pins; vore Melis, mel, melós, rainós.)

melis, fusta, pi, resina, oliosa, tea

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.


Original en castellá:

Capítulo VI.

De cómo Pedro Saputo hizo el milagro de Alcolea.

Llegado que fue al lugar con todo el acompañamiento de gente que trabajaba en las malhadadas fuesas, siguiendo en pos de los carros de vituallas y herramientas, le hicieron gran fiesta los amigos, que lo eran todos, y más, aunque con menor ruido las amigas, que como se sabe eran dos principalmente: Eulalia, la de la caída, y la consabida y desmadejada Teresita, no tan viva y salerosa como aquélla, pero entendida y profunda. Sólo que estaba casada hacía cuatro meses, pensando no ver más a Pedro Saputo y por dar gusto a sus padres que la fatigaron mucho; no con el de Tardienta, sino con un mozo harto bien dispuesto de Bolea. Ya se ve, el novio terco, el padre sandio, la madre frunciendo el hocico, Pedro Saputo ausente más de dos años, y ella pasar de los veinte ¿qué había de suceder? Pero ¡oh, cuánto lo sintió al ver volver a Saputo! A par de muerte le fue, y no hizo poco en no aborrecer al marido ni herirle de sospechas; bien que era de buena pasta y muy pasador de razones, pagándose de cualquiera. Pedro Saputo con prudencia y mónita la fue esforzando, consolando, y alegrando, y poco a poco le dio a entender y persuadió que la mujer casada debía poder morir, mas no faltar a lo que debe al marido, y tratándola con blandura no demostrándole desvío y severidad, y no irritando su genio, la hizo al fin prudente y virtuosa, y restituyó a su corazón la paz, a su pecho la serenidad, y a su semblante y trato la natural usada apacibilidad. Todavía se encontró con novedad no esperada; otra amiga en quien jamás hubiera pensado; y fue Rosa, la hija de su madrina, la que él llamaba y llamó siempre hermanita, muchacha lindísima y que vio le quería con otro amor que de denantes. Mas él con la misma familiaridad e inocencia que la trataba la contentaba fácilmente. Aún no hacía seis días que había llegado, aún no había acabado su madre de mirarle, y de alegrarse de verle, aún no se cansaban los del pueblo de saludarle, cuando se le presentan dos ricachos de Alcolea de Cinca diciéndole que venían a pedirle consejo y traza para vender un vino que se les torcía; porque siendo ya entrado el setiembre y estando las viñas cargadas de fruto, no había medio ni esperanza de despacharlo. Preguntóles cuánto era, y le dijeron que sobre dieciséis mil cántaros. Y ¿qué me daréis?, les preguntó entonces. Y ellos respondieron: la cuarta parte de lo que valga, según se venda.

- ¿Puede aún beberse por vino y no por vinagre? - Por ahora aún es vino y no malo, porque no hace más de empezar a tornarse agrio. - Pues dadme desde luego esa cuarta parte de su valor a dos reales de plata, que es el precio más bajo a que le venderéis, y yo os le doy por vendido. Si dudáis, si no se vende, o no todo, os devolveré lo que sea a prorrata. - No tenemos tanto dinero. - Buscadle: sin mi dinero en la mano excusado es que me habléis más en el asunto. Conformáronse, fueron a por el dinero a Alcolea, le trajeron y entregaron a Pedro Saputo.

Entonces él les dijo... - Pues agora id, y hacerme pregonar en Huesca, en Barbastro, en todo el Semontano, en la Litera y Ribagorza, que Pedro Saputo saltará a las Ripas de Alcolea el día de san Miguel: que los que quieran ver el milagro, acudan allá para dicho día y no les costará más que el trabajo de levantar la vista a miralle. ¿Qué dudáis? - Pero... - Id, os digo, o no hay nada de lo dicho y me quedo con este dinero. Ellos, viéndolo tan resuelto, se fueron diciendo: - Su alma en su palma; él se compondrá; él sabe como lo promete. Nosotros vendamos nuestro vino, que esto es lo que nos importa. Y fueron e hicieron publicar el susodicho pregón en todas partes, y esperaron en qué pararían.

Son las Ripas de Alcolea una muralla natural muy altísima, formada sobre el Cinca, de unos montes llanos que corren su ribera derecha dividiéndole del Alcanadre, con quien tiene confluencia poco más abajo, cortados perpendicularmente por aquella parte que será bien un cuarto de legua. A primera vista parece que el río pasase por el pie en algún tiempo, y que socavando el monte se viniese éste abajo arrebatando las aguas lo desprendido, y quedó aquella maravilla a los ojos del viajero a quien de largo cielo suspende y para en su camino: vistosas también de cerca por su elevación y la variedad uniforme de su magnífico frontispicio, adornándolas además en su tercio de altura las hermosas fajas del Arco Iris, que de lejos no se divisan. Allí crían, viven, cantan y revuelan continuamente pájaros de mil especies, todos en paz y su instinto cada uno, encontrándose sin ofender desde el águila hasta el gorrión, los ciquilines con las palomas, y los más contrarios y que menos fuera de allí suelen avenirse. Y desde arriba había de saltar Pedro Saputo, que, cierto era salto digno de verse, y que si alguno ahora le quisiera dar iría yo dos jornadas que estoy de aquella ribera. Porque aunque propiamente hablando no era saltar, sino dejarse caer, pero estaba el chiste en que no pensaba hacerse daño, y así lo creía y esperaba la gente.

La víspera de san Miguel se llenó el pueblo de forasteros, y más aunque fuera mayor, pues se salieron al campo y le fueron cuajando de acémilas, tiendas y personas de todas edades y condiciones, habiendo quien hace subir el número a cuarenta mil almas, despobladas casi las ciudades, villas, lugares y aldeas desde Ayerbe a la Albelda, y desde Bujaraloz a los valles de los Pirineos. También llegó Pedro Saputo, siendo grande la curiosidad de verle, y se hospedó en casa del más rico y del que más le importaba el milagro por ser el que más vino tenía.

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

Salió el sol el día de san Miguel, díjose una misa al pie de las Ripas, que oyeron las multitudes como pudieron, y quedaron todos en grande expectación de aquel salto o vuelo que ni se había visto en los siglos pasados ni se había de ver en los venideros; cuando allá sobre las once de la mañana salió Pedro Saputo y dijo haciéndolo pregonar por el campo, que el señor cura le había hecho presente que peligrando su vida en la prueba que iba a hacer, no podía a fuer de cristiano dejar de confesarse y comulgar; y que por consiguiente no podía saltar aquel día porque tenía que prepararse.

Para el siguiente hizo decir y pregonar que el señor cura quería que la confesión fuese general, y que un hombre del mundo no podía hacer el examen mientras se fríe un huevo como una monja que se confiesa todas las semanas y entró en el convento antes de mudar los dientes. Y aquella noche preguntó a su huésped en qué iba el despacho del vino. - Con otro día más, le respondió, se venden hasta las heces y habrán de beberlas porque no habrá otra cosa. Pues ese día, dijo él, ya le tenemos ganado. Mandad pregonar que mañana a las dos de la tarde será el salto y la satisfacción de todos.

Pasó la noche, vino el día, llegó la hora, y Pedro Saputo subió a las Ripas, dándoles vuelta por el norte del lugar; presentóse en la más alta y con grande voz preguntó a la multitud: - ¿Conque saltaré de esta ripa? - Sí, respondieron todos, resonando el grito un cuarto de hora por las mismas ripas y el río. Y ya del susto, ya de la imaginación malparieron cinco mujeres, que fue gran trabajo para los maridos y allegados. ¿Por qué iban si habían de asustarse?, dirá alguno; y yo le respondo, que fueron porque a no ir se hubiesen muerto de deseo; y más vale malparir que morirse. Tornó a decirles Pedro Saputo: - Mirad que no haya entre vosotros quien lo contradiga, porque uno solo que haya que se oponga diciendo que no, ya no puedo saltar. Y respondieron: - ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, con un grito general y unánime. Y dijo él entonces: - Pues allá voy... ¡allá voy!... ¡que voy!... que salto... (haciendo grandes conatos y ademanes), pero por si acaso y porque aquí hay uno que dice que no, ahí va mi gabán, mirad cómo vuela. Y al mismo tiempo le arrojó con fuerza, y echó a correr hacia el monasterio de Sigena donde había inmunidad y salvaguardia, y dejó a aquella multitud de gentes, más crédula aún y llevadera que los de su pueblo, mirándose de unos a otros y midiéndose las narices que a todos les quedaron tan largas como fue el vuelo del gabán; mientras su dueño se moría de risa, aun corriendo como iba a tomar puerto seguro. Mas no se dieron por ofendidos de la burla; antes les cayó en gracia, y se volvieron muy contentos a sus casas.

A los ocho días salió del monasterio, para su lugar, y dijo a algunos amigos, que de buena gana se hubiese dejado encantar entre aquellas titulosas monjas, porque fuera del gutibambismo de la orden y de sus familias, eran de conversación fácil, amables algunas de ellas, admitían visitas particulares, y no se arrugaban con el mojigatismo y escrúpulos que tanto empalagaban en otras. Desde el primer día tuvo amigas, desde el segundo, amantes, los demás, favores a dos manos, y el último tu gozo en un pozo, porque dijo que se quería ir, y no le pudieron detener con ruegos, lágrimas, halagos ni ternezas; y eso que con él no se verificaba el dicho: amor de monja y pedo de fraile, todo es aire, y sólo un día más les concedió, siendo nueve los que estuvo entre ellas.