Mostrando las entradas para la consulta caiguda ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta caiguda ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 10 de julio de 2026

Tabernacle, Tabor, Tanbor, Tamborin, Taborejar, Taboreiar, Tabust, Tabustol, Talabust, Tabustire, Tabustar

T, s. m., vingtième lettre de l'alphabet, et la seizième des consonnes, t.
Tres letras del abc..., 
A, m, t.
Cadenet: Amors.
Trois lettres de l'abc..., A, M, T.

Tabernacle, s. m., lat. tabernaculum, tente, pavillon.
Anavo pels camps desertz, et habitavo en lors tabernacles.
(chap. Anaben pels cams deserts, y habitaben als seus tabernaculs : tendes, pabellons.)
Eluc. de las propr., fol. 167.
Allaient par les champs déserts, et habitaient en leurs tentes.
- Tabernacle.
L' autar de Dieu e 'l tabernacle que fes Moysen el desert. V. et Vert., fol. 26.
(chap. L'altá de Deu y 'l tabernácul que va fé Moisés o Moissés al desert.)  
L'autel de Dieu et le tabernacle que fit Moïse au désert.
Qu' ieu deia el tabernacle intrar. Trad. d'un Évang. apocr.
Que je doive au tabernacle entrer.
CAT. Tabernacle. ESP. PORT. Tabernáculo. IT. Tabernacolo. (chap. Tabernácul, tabernaculs. No confondre en tindre tot lo día lo cul assentat a la taberna de Fondespala.)

(chap. Tabernácul, tabernaculs. No confondre en tindre tot lo día lo cul assentat a la taberna de Fondespala.)


Tabor, Tanbor, s. m., de l'arabe tambor, tambour, caisse.
Voyez Mayans, Orig. de la leng. esp., t. II, p. 243; Denina, t. III, p. 79.
Trompas, tabors, seinheras e penos.
Bertrand de Born: Miez sirventes.
Trompettes, tambours, bannières et guidons.
Li corn e las trompas e 'ls cimbols e 'lh tabor. Guillaume de Tudela.
Les cors et les trompes et les cymbales et les tambours.
Viulas, dansas e tanbors.
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.
Violes, danses et tambours.
ANC. FR. Son tabor sone et eles saillent. Roman du Renart, t. III, p. 223.
Les nacaires, les tabours et les cors sarrazinois. Joinville, p. 34.
CAT. ESP. PORT. Tambor. IT. Tamburo. (chap. Tabal, tabals; tambor, tambors; si es mes gros: bombo, bombos; tabalina, tabalines; v. atabalá, atabalás : yo me atabalo, atabales, atabale, atabalem o atabalam, atabaléu o atabaláu, atabalen; atabalat, atabalats, atabalada, atabalades; atabalaré; atabalaría; si yo me atabalara.)

Tabal, tabals; tambor, tambors; si es mes gros: bombo, bombos

2. Tamborin s. m., joueur de tambourin.
Pagat als tres menestriers, so es tamborins.
Tit. de 1536. Mand. des Cons. de Marseille. Mercure de Fr., septembre, 1738.
Payé aux trois ménétriers, c'est-à-dire (aux) joueurs de tambourin.
IT. Tamburino. (chap. Tamborín es una classe de tabal, com lo mallorquí. Una tamborinada es un cop fort, una caiguda forta; tamborinades.)

Tamborín es una classe de tabal, com lo mallorquí

3. Taborejar, Taboreiar, v., tambouriner, tourmenter.
Ben parlar, e jocx partir,
Taborejar
E taulejar.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Bien parler, et faire des jeux-partis, tambouriner et jouer de castagnettes. 
ANC. FR. Il tambure et je sifflerai.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 121.
Prendra un tabor
De quoi ele ira taborant.
Roman du Renart, t. III, p. 360.
4. Tabornar, v., frapper, tourmenter.
Fig. Est pessamens me destrenh e m taborna. 
G. Riquier: No m sai.
Cette pensée m'étreint et me tourmente.

Tabust, s. m., bruit, vacarme, agitation, trouble. 
Adoncs fo grans la noisa e lo tabust
De monges, de canorgues, de clercs menutz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89.
Alors fut grande la noise et le vacarme de moines, de chanoines, de clercs menus.
Loc. Pus N Adam culhic del fust
Lo pom don tug em en tabust.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em. 
Depuis que le seigneur Adam cueillit de l'arbre la pomme dont nous sommes tous en trouble.
ANC. FR.
Je n'ay point peur de ses ribleurs de nuict
Ne du tabut qui tant le monde nuyct.
Cretin, p. 211.
Les séculiers qui sont dans le tracas et tabus du monde.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 402.

2. Tabustol, s. m., bruit, tracasserie.
Tot suau, ses tot tabustol, en 1 lieg que trobet aisinat, elh se va metre tot vestit. Philomena.
Tout doucement, sans nul bruit, en un lit qu'il trouva préparé, il va se mettre tout vêtu.
ANC. CAT. Tabustol.

3. Talabust, s. m., bruit, vacarme, tapage.
Un vaisel plat, nou, de bel fust,
Que sel non mena talabust.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Un vaisseau plat, neuf, de beau bois, vu que celui-là ne mène pas de bruit.

4. Tabustire, s. m., vacarme, bourrade
Al premier tabustire
Que fetz Caym, so avetz auzit dire.
P. Cardinal: Atressi cum per.
À la première bourrade que fit Caïn, cela vous avez ouï dire.

5. Tabustar, Tabussar, v., frapper, heurter, tarabuster.
Un bosson
Que noit e jorn tabusta sus el mur d' environ.
Guillaume de Tudela.
Un bélier qui nuit et jour frappe sur le mur d'alentour.
Tabussa a la porta. Lo novel Confort.
(chap. Toque a la porta : fa soroll : cride o quirde : pique al picaport.)

picaport, collóns, ous

Frappe à la porte.
Fig. Bertrans totz sos vezis tabusta. Leys d'amors, fol. 129.
Bertrand tous ses voisins tarabuste. 
ANC. FR. Coquins, si vous me tabustez icy, je vous couperai la teste à trestous. 
Rabelais, liv. II, ch. 18. 
Et le froid désespoir à nos portes tabutte. Du Bartas, p. 482.
IT. Tambussare.

viernes, 15 de mayo de 2026

Sen, Se - Sen, Seinh, Cen - Sentenciar, Sentensiar

Sen, Se, s. m., lat. sinus, sein, poitrine.
Lo mortal vere
Que portatz el se.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Le mortel venin que vous portez dans la poitrine.
Fausset lhi la bronha dedins lo sen.
Vec lhi de vermelh sanc tot lo ple sen.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56 et 83.
Lui faussa la brugne dans la poitrine.
Lui voilà de sang vermeil tout le sein plein.
CAT. ESP. Seno. PORT. Seio. IT. Seno. (chap. Seno, senos; pechuga, pechugues; mamella, mamelles; pit, pits; pitral, pitrals; pitralera, pitraleres.)

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

2. Insinuatio, Insinuation, s. f., lat. insinuationem, insinuation, insertion, inscription d'un acte dans les registres publics.
Lei que dis que donatio facha oltra cinq cens sols no vailha senes insinuatio.
Tit. de 1253. DOAT, t. CXXXIX, fol. 72.
Loi qui dit que donation faite outre cinq cents sous ne vaille sans insinuation.
Ses insinuation e decret del baile. Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.
(chap. Sense insinuassió y decret del baile.)
Sans insinuation et décret du bailli.
CAT. Insinuació. ESP. Insinuación. PORT. Insinuação. IT. Insinuazione.
(chap. insinuassió, insinuassions; inscripsió, inscripsions de un documén al registre públic, registres publics. Signifique un atra cosa.)

3. Insinuar, Ensinuar, v., lat. insinuare, insinuer, insérer, inscrire dans les registres publics.
Part. pas. Donatio... ensinuada davant nos.
Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.
Donation... insinuée devant nous.
Es insinuat.
Donatio... no val si no es insinuada per davant lo bayle.
Fors de Béarn, p. 1085 et 1086.
Est insinué.
Donation... ne vaut si elle n'est insinuée pardevant le bailli.
CAT. ESP. PORT. Insinuar. IT. insinuare. (chap. insinuá, insinuás; té un atre significat apart del de insertá, inscriure : yo me insinúo, insinúes, insinúe, insinuem o insinuam, insinuéu o insinuáu, insinúen; insinuat, insinuats, insinuada, insinuades; insinuaré; insinuaría; si yo me insinuara.)


Sen, Seinh, Cen, s. m., lat. sensus, sens, faculté de recevoir l'impression 
des objets.
Totz los delietz que prendon los V cens del cors.
Los V cens corporals.
V. et Vert., fol. 35.
Toutes les délices que prennent les cinq sens du corps.
Les cinq sens corporels.
- Esprit, âme, jugement, raison.
Vos qu' avetz saber e sen.
(chap. Vosté que té sabé y señ.)
B. de Ventadour: Accosselhatz.
Vous qui avez savoir et sens.
El sens non a poder contra talen.
Gui d'Uisel: Ben feira.
Le sens n'a pas pouvoir contre désir.
Loc. Non ai de sens per un efan.
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Je n'ai pas de sens pour un enfant.
Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sens,
Ben gardaratz qui faitz imperadors.
Peyrols: Pus fum Jordan.
Beau seigneur Dieu, si vous agissiez à mon sens, bien vous regarderiez qui vous faites empereur.
Us Rolanz
Qu' ab sen enqueria
Guerras, trebaillz et affanz.
G. Raimond: N Ots de Biguli.
Un Roland qui avec raison cherchait guerres, tracas et fatigues.
Enueia m, de tot mon sen,
D' ome quan pren sa putana.
Le Moine de Montaudon: Be m' enueia.
Il m'ennuie, de toute mon âme, d'homme quand il prend sa concubine.
Senes gran sens natural.
B. Zorgi: Mout fai.
Sans grand jugement naturel.
Am pauc non eyssi de sen. Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. Per poc no sen va eixí del señ.)
Peu s'en fallut s'il ne sortit pas de sens.
Mi fan bon sens tornar.
A. Daniel: Amors e joy.
Me font tourner le bon-sens.
- Côté, sinuosité.
Baizera 'lh la boca de totz seinhs.
B. de Ventadour: Quant erba.
Je lui baiserais la bouche en tous sens.
E 'l coms sega lo sens
Que fai la mars.
Bertrand de Born: Ges no mi. 
Et que le comte suive la sinuosité que fait la mer.
Qui 'l sec plus al pieitz s' enpren;
Pero no i a mas un bon sen.
P. Vidal: Baros Jhesus.
Qui le suit plus au pire se commet; pourtant il n'y a qu'un bon sens.
Loc. Per aquest sen suy ieu sors.
P. Rogiers: Al pareissen.
Par ce sens je suis élevé.
Aissi com hom tra l' estam
A sens vers qu' era a dreich.
Garins d'Apchier: Aissi com hom.
Ainsi comme on tire la trame à sens inverse qui était à l'endroit.
ANC. CAT. Sen. CAT. MOD. Seny. ANC. ESP. Seso. IT. Senso. (chap. Señ; quixal del señ. Sentit de la vista, los 5, sing, sentits.)

2. Nonsen, Nosen, s. m., non-sens, folie, sottise.
Marques, e tu fas nosen.
Albert, Marquis de Malespine: Dona a vos.
Marquis, et tu fais non-sens.
Mas gran sciens' es sen cobrir
Lai on nonsens pot plus valer.
B. Zorgi: Mout fai.
Mais c'est grande science de cacher sens là où non-sens peut valoir davantage. 
Quant hom es desbaratatz,
Ditz om qu' a perdut per nonsen. 
Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres.
Quand l'homme est déconfit, on dit qu'il a perdu par non-sens.

3. Senar, v., donner, rendre le sens, être sensé.
Res no m podia senar.
(chap. Res no me podíe torná lo señ.)
Giraud de Borneil: En un chantar.
Rien ne pouvait me rendre le sens.
Part. pas. Ab savis, senatz.
G. Riquier: Tant petit.
Avec les sages, sensé.
Subst. Entr' els nescis e 'ls fatz
Pot chausir lo senatz.
Arnaud de Marueil: Razos es. Var.
Entre les niais et les fous le sensé peut choisir.
Loc. Ab no senat. Trad. de Bède, fol. 43.
(chap. En Manel Riu Fillat, que no está senat, sino sonat.)
Avec le non-sensé.
ANC. FR. Mès Bernart estoit plus senez,
Por ce qu'il estoit li ainz nez.
Roman du Renart, t. 1, p. 238.
Que vers lui ne soit trop irée,
Mais or soit et france et sènée. 
Marie de France, t. 1, p. 506.
L'ANC. CAT. faisait usage du participe passé senat.
(N. E. No hay apenas diferencias entre el occitano y el antiguo catalán.)

4. Sensual, adj., lat. sensualis, sensuel.
Cauzas sensuals..., cauzas espiritals. Eluc. de las propr., fol. 16.
(chap. Coses sensuals..., coses espirituals.)
Choses sensuelles..., choses spirituelles.
- Qui tombe sous les sens.
Las que han invisibilitat, a las sensuals. Eluc. de las propr., fol. 1.
Celles qui ont invisibilité, à celles qui tombent sous les sens.
CAT. ESP. PORT. Sensual. IT. Sensuale. (chap. Sensual, sensuals.)

5. Sensualitat, s. f., lat. sensualitatem, sensualité.
La prima vigor, so sapchatz,
Es dicha sensualitatz. 
Brev. d'amor, fol. 53.
La première vigueur, sachez cela, est dite sensualité.
CAT. Sensualitat. ESP. Sensualidad. PORT. Sensualidade. IT. Sensualità, sensualitate, sensualitade. (chap. Sensualidat, sensualidats.)

6. Sensation, s. f., lat. sensationem, sensation.
Tal sensation as faza. Dialogue de l'Âme et du Corps.
Telle sensation tu as faite.
CAT. Sensació. ESP. Sensación. PORT. Sensação. IT. Sensazione.
(chap. Sensassió, sensassions.)

7. Sentible, adj., lat. sensibilem, sensible.
Fay Dieus sentir e gostar per verray (veray) sentimen e per sentibla experiensia.
V. et Vert., fol. 100.
Dieu fait sentir et goûter par vrai sentiment et par sensible expérience.
ANC. CAT. Sentible. CAT. MOD. ESP. Sensible. PORT. Sensivel. IT. Sensibile. 
(chap. Sensible, sensibles.)

8. Senssibilitat, s. f., lat. sensibilitatem, sensibilité.
Corporeitat..., senssibilitat. Eluc. de las propr., fol. 1.
Corporéité..., sensibilité.
CAT. Sensibilitat. ESP. Sensibilidad. PORT. Sensibilidade. IT. Sensibilità, sensibilitate, sensibilitade. (chap. sensibilidat, sensibilidats.)

9. Sensitiu, adj., lat. sensitivus, sensitif.
De creatura
Sensitiva tan solamen.
An arma sensitiva.
Brev. d'amor, fol. 4 et 54.
De créature sensitive tant seulement.
Ont âme sensitive.
CAT. Sensitiu. ESP. PORT. IT. Sensitivo. (chap. Sensitiu, sensitius, sensitiva, sensitives.)

10. Insensibilitat, s. f., insensibilité.
Son, es natural insensibilitat del corrs. Eluc. de las propr., fol. 76.
(chap. La son, es natural insensibilidat del cos.)
Sommeil, c'est naturelle insensibilité du corps. 
CAT. insensibilitat. use. Insensibilidad. PORT. Insensibilidade. IT. Insensibilità, insensibilitate, insensibilitade. (chap. insensibilidat, insensibilidats; v. insensibilisá, insensibilisás.)

11. Sensificar, v., causer, procurer sensation, rendre sensible.
Part. prés. Apoplexia..., que no permet que l' esperit animal sensificant et movent, sia trames pels nervis. Eluc. de las propr., fol. 27.
Apoplexie..., qui ne permet pas que l'esprit animal rendant sensible et mouvant, soit transmis par les nerfs.
(chap. Sensibilisá, sensibilisás.)

12. Assenat, adj., sensé, raisonnable.
Es dos de sciencia, e fay home clar et assenat. V. et Vert., fol. 58.
Est don de science, et fait l'homme brillant et sensé.
L' assenatz sens no s camja.
Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs.
Le sens raisonnable ne se change pas.
ANC. FR. Et vos estes mal asenez.
Roman du Renart, t. II, p. 113.
Quant Diex i ot valor et bonté assenée.
Romancero français, p. 25.
ANC. CAT. Assenat. IT. Assennato.

13. Dessenh, s. m., déraison, folie.
Loc. Ieu suy vengutz en dessenh.
Deudes de Prades: Sitot m' ai.
Je suis venu en déraison.
(chap. Desseñ, desraó, tontina, locura, grilladura. Lo que patix lo grillat de Manel Riu Fillat, aragonés catalaniste.)

Desseñ, desraó, tontina, locura, grilladura. Lo que patix lo grillat de Manel Riu Fillat, aragonés catalaniste

14. Dessenament, Dessenamen, s. m., déraison, folie.
Venc foras entre las gens
On tug feiron dessenamens. 
P. Cardinal: Una cieutat.
Vint dehors entre les gens où tous firent folies.
Aytals sens, es verays dessenamens. V. et Vert., fol. 31.
Pareil sens, c'est vraie folie.

15. Dessenar, Decenar, v., devenir fou, perdre le sens, être insensé.
De totz ponhs non dessena.
Brev. d'amor, fol. 25.
De tous points il ne devient pas fou.
Tug dessenero mas sol us.
P. Cardinal: Una cieutat.
Tous devinrent fous excepté seulement un.
Prov. Peire, qui ama dessena.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Pierre, qui aime perd le sens.
Part. pas. Ieu ten cel per dessenat
Que secret encelat
Voilla a femna descobrir.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
Je tiens celui-là pour insensé qui secret caché veuille à femme découvrir.
Subst. Aquest segles... 
... Es totz ples de dessenatz.
P. Cardinal: Una cieutat.
Ce siècle... est tout plein d'insensés.
ANC. FR. Hontes ki mon cors dessenist.
Fabl. et cont. ant., t. 1, p. 129.
IT. Dissenare.

16. Forsenaria, Forceneria, Forsanaria, s. f., forcénerie, fureur, violence, extravagance.
Aspra paraula escomov forceneria.
Es veraya follia e drecha forsenaria. 
V. et Vert., fol. 31.
Âpre parole excite violence.
C'est vraie folie et directe extravagance.
Ira, audacia, forsanaria. Eluc. de las propr., fol. 53.
Colère, audace, forcénerie.
ANC. FR. Fust la forsénerie à ce montée que il se fussent entre-occis aus coutiaus et aus espées.
Toute la forsénerie du pople fu apaisiée.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 153 et 154.
ANC. CAT. Forsenaria. ANC. IT. Forsenneria.
(N. E. Entre forsenaria, forceneria y forsanaria, el dialecto occitano catalán antiguo prefirió forsenaria.)

17. Forsenar, Forcenar, v., forcener, extravaguer, faire rage.
Dona, mais volgr' ab vos murir
Ab joi, qu' ab ira forsenar.
Gavaudan le Vieux: Crezens fis.
Dame, davantage je voudrais avec vous mourir avec joie, que forcener avec tristesse.
Criden e forsenan com leons a carnage. V. de S. Honorat.
Ils crient et font rage comme lion au carnage.
Part. pas. Si el a mens de XXV ans, o si el es forsenatz.
Trad. du Code de Justinien, fol. 4.
S'il a moins de vingt-cinq ans, ou s'il est forcené.
Subst. Rendre lo sens al forcenatz et al mutz lo parlar.
V. et Vert., fol. 22.
Rendre le sens au forcené et au muet le parler.
ANC. FR. 
Por kei, dist Loeis, sont-il donc forsené? Roman de Rou, v. 2852.
Feront forcener les lays contre l'Église.
Monstrelet, t. II, fol. 74.
Le CAT. faisait autrefois usage du participe passé, et l'IT. s'en sert encore.
ANC. CAT. Forsenat. IT. Forsennato. (chap. Fora + senat : fora de señ.)

18. Aforcenar, v., rendre, devenir forcené.
Part. pas. Om aforcenat,
Que tensona de lenga.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 16.
Homme forcené, qui dispute avec la langue.
19. Esforcenar, v., être forcené, devenir forcené.
Si el devia esforcenar. L'Arbre de Batalhas, fol. 173.
S'il devait devenir forcené.
Part. pas. Esforcenada gen. L'Arbre de Batalhas, fol. 53.
Gent forcenée.

20. Sobresen, s. m., sur-sens, déraisonnement, extravagance.
Anc tant durs sofismes ni tant clus dictamens
No foron ditz ni fait ni tant grans sobresens.
Guillaume de Tudela.
Oncques si rudes sophismes ni si obscurs discours ne furent dits ni faits ni si grands déraisonnements.
Cridaras Lunel per sobresen,
E Castelnau per ceb' e per formatge.
T. de Bertrand d'Allamanon et de Guigo: Amicx Guigo.
Tu crieras Lunel pour extravagance, et Castelnau pour oignon et pour fromage. 

21. Sentiment, Sentimen, s. m., sentiment.
Ha alcus sentimens d' aquesta dossor. V. et Vert., fol. 55.
A aucuns sentiments de cette douceur.
CAT. Sentiment. ESP. Sentimiento. PORT. IT. Sentimento. (chap. Sentimén, sentimens.)

22. Sentir, v., lat. sentire, recevoir une impression par les sens, sentir, flairer, 
éprouver, ressentir.
Ni m fai sentir dolor, guota ni febres.
A. Daniel: Ans qu' els.
Ni goutte ni fièvre (ne) me fait sentir douleur.
Si vostr' auzel gota sentis.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau ressent goutte.
Qui la volria flairar el sentiria la flairor en l' aiga. Liv. de Sydrac, fol. 47.
Qui voudrait la flairer il sentirait l'odeur dans l'eau.
Fig. Sentir una gota del menor gaug que sia en paradis.
V. et Vert., fol. 29.
Sentir une goutte de la moindre joie qui soit en paradis.
Loc. Una dolor mi sent venir
Al cor.
P. Raimond de Toulouse: Enquera.
Une douleur je me sens venir au coeur.
Senti si grossa d' enfant. V. de S. Honorat.
Elle se sentit grosse d'enfant.
Ella sentir s' a desliada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Elle se sentira déliée.
Tartarassa ni voutor
No sent plus leu carn puden,
Com clerc e prezicador
Senton ont es lo manen.
P. Cardinal: Tartarassa.
Milan ni vautour ne sent plus vite la chair puante, comme clercs et prédicateurs sentent où est le riche.
Subst. An be sentir et odorar,
Auzir e vezer e gostar.
Brev. d'amor, fol. 52.
Ont bien le sentir et l'odorer, l'ouïr et le voir et le goûter.
Part. prés. Tota sentens creatura. Brev. d'amor, fol. 47.
Toute créature sentante.
Part. pas. fig.
No intrem pels pons, que seriam sentitz. Guillaume de Tudela.
(chap. No entrem pels pons, que siríem sentits : mos sentiríen, escoltaríen, sen acataríen de que entrem; mos descubriríen.)
N'entrons pas par les ponts, vu que nous serions sentis (découverts).
CAT. ESP. PORT. Sentir. IT. Sentire. (chap. Sentí en los sentits; sentí : escoltá, en lo sentit del oít.)

23. Assentiment, Asentimen, s. m., assentiment.
Assentiment de lauzengier
Un pauc delecha de primier.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Assentiment de flatteur délecte un peu en premier.
De volontat e d' asentimen del cenat.
(chap. De voluntat y d'assentimén del senat : dels senadós, que no venen a sená o sopá, sino que són homens senats, en bon señ pera goberná.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.
De volonté et d'assentiment du sénat.
ANC. CAT. Assentiment. IT. Assentimento. (ESP. Asentimiento. chap. Assentimén, assentimens.)

24. Cossentimen, Cocentiment, s. m., consentement.
Aquest cocentiment es... peccat mortals. V. et Vert., fol. 18.
(chap. Este consentimén es... pecat mortal.)
Ce consentement est... péché mortel.
Per cossentimen de las partz.
Trad. du Code de Justinien, fol. 11.
Par consentement des parties.
CAT. Consentiment. ESP. Consentimiento. PORT. IT. Consentimento.
(chap. Consentimén, consentimens.)

25. Cossentida, s. f., consentement, adhésion, concession.
Si 'lla m fai breu cossentida.
B. Martin: Quant l' erba.
Si elle me fait courte concession.
(chap. consentida : concessió, adhesió, consentimén.)

26. Cosensa, s. f., consentement.
Per cosensa Milo, lo duc n' issit.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.
Par consentement de Milon, le duc en sortit.

27. Cossentidor, s. m., approbateur, tolérant, flatteur.
Vei rics los cossentidors,
Car faillir laisson lor seingnors.
Pons Barba: Sirventes non.
Je vois riches les flatteurs, parce qu'ils laissent faillir leurs seigneurs.
ESP. PORT. Consentidor. IT. Consentitore. (chap. Consentidó, consentidós, consentidora, consentidores; aprobadó, aprobadós, aprobadora, aprobadores; tolerán, tolerans, toleranta, tolerantes; llepacul, llepaculs.) 

28. Consen, Cossen, adj., complice, consentant.
Aissellas putas ardens
Que son d' autrui maritz cossens.
Marcabrus: Pus mos.
Ces putains ardentes qui sont des maris d'autrui consentantes.
Dieus vos es consenz.
B. Calvo: Mout a que.
Dieu vous est consentant.
ANC. CAT. Consent. (chap. ESP. cómplice.)

29. Consentir, Cossentir, v., lat. consentire, consentir, approuver, souffrir, endurer, accorder.
Non deu consentir deshonor
Negus sos fizels cosseliers.
Raimond de Miraval: D' amor son. 
Ne doit consentir déshonneur nul son fidèle conseiller.
Personniers es del mal qui 'l consen.
Guillaume de Montagnagout: Nuls hom.
Participant est du mal qui le consent.
E 'l proverbis consent hi be.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Et le proverbe s'y accorde bien.
Part. prés. Es colpables e cossentens. Brev. d'amor, fol. 60.
Il est coupable et consentant.
Part. pas. Sibilia per cert a consentit putage. V. de S. Honorat.
Sibilie pour sûr a consenti prostitution.
CAT. ESP. PORT. Consentir. IT. Consentire. (chap. Consentí : consentixco o consentixgo, consentixes, consentix, consentim, consentiu, consentixen; consentit, consentits, consentida, consentides; consentiré; consentiría; si yo consentiguera o consentira.)

30. Dissencio, Dissentio, Dicentio, Dissention, Dessession, Decession, 
s. f., lat. dissensionem, dissension, dissentiment.
La dissencio... entre los nobles. L'Arbre de Batalhas, fol. 2.
(chap. La dissensió... entre los nobles; dissentimén, no está de acuerdo o d'acord.) 
La dissension.. entre les nobles.
Per que manda a sant Honorat,
Ad Arle, la dissention
Dels frayres e de la mayson.
V. de S. Honorat.
C'est pourquoi il mande à saint Honorat, à Arles, la dissension des frères et de la maison.
Deus non es pas de dicentio, mas de patz. Trad. de Bède, fol. 59.
Il n'est pas Dieu de dissension, mais de paix. 
La gran decession e l' error de sa gent. V. de S. Honorat.
La grande dissension et l'erreur de sa gent.
CAT. Dissenció. ESP. Discensión (disensión). PORT. Dissenção. IT. Dissenzione. 
(chap. dissensió, dissensions; dissentimén, dissentimens.)

31. Resentir, v., ressentir.
Fig. Baro, en altra part los anem resentir. Guillaume de Tudela.
Barons, en autre part allons les ressentir (tâter).
Part. pas. Nos avem proat lo mal e resentit. Guillaume de Tudela.
Nous avons éprouvé le mal et ressenti.
CAT. Ressentir. ESP. PORT. Resentir. IT. Risentire. (chap. Ressentí, ressentís de una caiguda.)

32. Sentencia, Sententia, Sentensa, s. f., lat. sentencia, sentence.
Cant Dieus fara justicia, le jorn que dara de nos sentencia.
V. et Vert., fol. 60.
Quand Dieu fera justice, le jour qu'il donnera sentence de nous.
Sententia fon donada c' om la cremes el fuec. V. de S. Honorat.
Sentence fut donnée qu'on la brûlât au feu.
ANC. CAT. Sentença. CAT. MOD. (N. E. Com la de 1505, aon encara ix “hoc”.) 
ESP. Sentencia. PORT. Sentença. IT. Sentenzia, sentenza. (chap. Sentensia, sentensies.)

Fernando II de Aragón; sententia, Jacobum de Casafranca; judeus, judíos; 1505; hoc

33. Sentencial, adj., sentencieux.
Entre las ordinals e las sentencials. Leys d'amors, fol. 26.
Entre les ordinales et les sentencieuses.

34. Sentenciar, Sentensiar, v., juger, sentencier. 
Sentenciero LIIII templiers.
(chap. Van sentensiá a sincuanta cuatre templaris.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.
Jugèrent cinquante-quatre templiers.
Part. pas. Ja aicest platz non er sentensiat.
Bertrand d'Allamanon III: D' un sirventes.
Jamais ce plaid ne sera jugé.
ANC. FR. Il fut remené à Tours... pour estre sentencié.
Monstrelet, t. III, fol. 66.
Comment doncq est-ce qu'il faut sentencier et juger en ce différent?
Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. I, p. 453.
Sous l'espérance à lui donnée que sentenciant en sa faveur, etc.
Mémoires de Sully, t. I, p. 533.
CAT. ESP. PORT. Sentenciar. IT. Sentenziare. (chap. Sentensiá: sentensio, sentensies, sentensie, sentensiem o sentensiam, sentensiéu o sentensiáu, sentensien; sentensiat, sentensiats, sentensiada, sentensiades; sentensiaré; sentensiaría; si yo sentensiara.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.


Original en castellá:

Capítulo VI.

De cómo Pedro Saputo hizo el milagro de Alcolea.

Llegado que fue al lugar con todo el acompañamiento de gente que trabajaba en las malhadadas fuesas, siguiendo en pos de los carros de vituallas y herramientas, le hicieron gran fiesta los amigos, que lo eran todos, y más, aunque con menor ruido las amigas, que como se sabe eran dos principalmente: Eulalia, la de la caída, y la consabida y desmadejada Teresita, no tan viva y salerosa como aquélla, pero entendida y profunda. Sólo que estaba casada hacía cuatro meses, pensando no ver más a Pedro Saputo y por dar gusto a sus padres que la fatigaron mucho; no con el de Tardienta, sino con un mozo harto bien dispuesto de Bolea. Ya se ve, el novio terco, el padre sandio, la madre frunciendo el hocico, Pedro Saputo ausente más de dos años, y ella pasar de los veinte ¿qué había de suceder? Pero ¡oh, cuánto lo sintió al ver volver a Saputo! A par de muerte le fue, y no hizo poco en no aborrecer al marido ni herirle de sospechas; bien que era de buena pasta y muy pasador de razones, pagándose de cualquiera. Pedro Saputo con prudencia y mónita la fue esforzando, consolando, y alegrando, y poco a poco le dio a entender y persuadió que la mujer casada debía poder morir, mas no faltar a lo que debe al marido, y tratándola con blandura no demostrándole desvío y severidad, y no irritando su genio, la hizo al fin prudente y virtuosa, y restituyó a su corazón la paz, a su pecho la serenidad, y a su semblante y trato la natural usada apacibilidad. Todavía se encontró con novedad no esperada; otra amiga en quien jamás hubiera pensado; y fue Rosa, la hija de su madrina, la que él llamaba y llamó siempre hermanita, muchacha lindísima y que vio le quería con otro amor que de denantes. Mas él con la misma familiaridad e inocencia que la trataba la contentaba fácilmente. Aún no hacía seis días que había llegado, aún no había acabado su madre de mirarle, y de alegrarse de verle, aún no se cansaban los del pueblo de saludarle, cuando se le presentan dos ricachos de Alcolea de Cinca diciéndole que venían a pedirle consejo y traza para vender un vino que se les torcía; porque siendo ya entrado el setiembre y estando las viñas cargadas de fruto, no había medio ni esperanza de despacharlo. Preguntóles cuánto era, y le dijeron que sobre dieciséis mil cántaros. Y ¿qué me daréis?, les preguntó entonces. Y ellos respondieron: la cuarta parte de lo que valga, según se venda.

- ¿Puede aún beberse por vino y no por vinagre? - Por ahora aún es vino y no malo, porque no hace más de empezar a tornarse agrio. - Pues dadme desde luego esa cuarta parte de su valor a dos reales de plata, que es el precio más bajo a que le venderéis, y yo os le doy por vendido. Si dudáis, si no se vende, o no todo, os devolveré lo que sea a prorrata. - No tenemos tanto dinero. - Buscadle: sin mi dinero en la mano excusado es que me habléis más en el asunto. Conformáronse, fueron a por el dinero a Alcolea, le trajeron y entregaron a Pedro Saputo.

Entonces él les dijo... - Pues agora id, y hacerme pregonar en Huesca, en Barbastro, en todo el Semontano, en la Litera y Ribagorza, que Pedro Saputo saltará a las Ripas de Alcolea el día de san Miguel: que los que quieran ver el milagro, acudan allá para dicho día y no les costará más que el trabajo de levantar la vista a miralle. ¿Qué dudáis? - Pero... - Id, os digo, o no hay nada de lo dicho y me quedo con este dinero. Ellos, viéndolo tan resuelto, se fueron diciendo: - Su alma en su palma; él se compondrá; él sabe como lo promete. Nosotros vendamos nuestro vino, que esto es lo que nos importa. Y fueron e hicieron publicar el susodicho pregón en todas partes, y esperaron en qué pararían.

Son las Ripas de Alcolea una muralla natural muy altísima, formada sobre el Cinca, de unos montes llanos que corren su ribera derecha dividiéndole del Alcanadre, con quien tiene confluencia poco más abajo, cortados perpendicularmente por aquella parte que será bien un cuarto de legua. A primera vista parece que el río pasase por el pie en algún tiempo, y que socavando el monte se viniese éste abajo arrebatando las aguas lo desprendido, y quedó aquella maravilla a los ojos del viajero a quien de largo cielo suspende y para en su camino: vistosas también de cerca por su elevación y la variedad uniforme de su magnífico frontispicio, adornándolas además en su tercio de altura las hermosas fajas del Arco Iris, que de lejos no se divisan. Allí crían, viven, cantan y revuelan continuamente pájaros de mil especies, todos en paz y su instinto cada uno, encontrándose sin ofender desde el águila hasta el gorrión, los ciquilines con las palomas, y los más contrarios y que menos fuera de allí suelen avenirse. Y desde arriba había de saltar Pedro Saputo, que, cierto era salto digno de verse, y que si alguno ahora le quisiera dar iría yo dos jornadas que estoy de aquella ribera. Porque aunque propiamente hablando no era saltar, sino dejarse caer, pero estaba el chiste en que no pensaba hacerse daño, y así lo creía y esperaba la gente.

La víspera de san Miguel se llenó el pueblo de forasteros, y más aunque fuera mayor, pues se salieron al campo y le fueron cuajando de acémilas, tiendas y personas de todas edades y condiciones, habiendo quien hace subir el número a cuarenta mil almas, despobladas casi las ciudades, villas, lugares y aldeas desde Ayerbe a la Albelda, y desde Bujaraloz a los valles de los Pirineos. También llegó Pedro Saputo, siendo grande la curiosidad de verle, y se hospedó en casa del más rico y del que más le importaba el milagro por ser el que más vino tenía.

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

Salió el sol el día de san Miguel, díjose una misa al pie de las Ripas, que oyeron las multitudes como pudieron, y quedaron todos en grande expectación de aquel salto o vuelo que ni se había visto en los siglos pasados ni se había de ver en los venideros; cuando allá sobre las once de la mañana salió Pedro Saputo y dijo haciéndolo pregonar por el campo, que el señor cura le había hecho presente que peligrando su vida en la prueba que iba a hacer, no podía a fuer de cristiano dejar de confesarse y comulgar; y que por consiguiente no podía saltar aquel día porque tenía que prepararse.

Para el siguiente hizo decir y pregonar que el señor cura quería que la confesión fuese general, y que un hombre del mundo no podía hacer el examen mientras se fríe un huevo como una monja que se confiesa todas las semanas y entró en el convento antes de mudar los dientes. Y aquella noche preguntó a su huésped en qué iba el despacho del vino. - Con otro día más, le respondió, se venden hasta las heces y habrán de beberlas porque no habrá otra cosa. Pues ese día, dijo él, ya le tenemos ganado. Mandad pregonar que mañana a las dos de la tarde será el salto y la satisfacción de todos.

Pasó la noche, vino el día, llegó la hora, y Pedro Saputo subió a las Ripas, dándoles vuelta por el norte del lugar; presentóse en la más alta y con grande voz preguntó a la multitud: - ¿Conque saltaré de esta ripa? - Sí, respondieron todos, resonando el grito un cuarto de hora por las mismas ripas y el río. Y ya del susto, ya de la imaginación malparieron cinco mujeres, que fue gran trabajo para los maridos y allegados. ¿Por qué iban si habían de asustarse?, dirá alguno; y yo le respondo, que fueron porque a no ir se hubiesen muerto de deseo; y más vale malparir que morirse. Tornó a decirles Pedro Saputo: - Mirad que no haya entre vosotros quien lo contradiga, porque uno solo que haya que se oponga diciendo que no, ya no puedo saltar. Y respondieron: - ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, con un grito general y unánime. Y dijo él entonces: - Pues allá voy... ¡allá voy!... ¡que voy!... que salto... (haciendo grandes conatos y ademanes), pero por si acaso y porque aquí hay uno que dice que no, ahí va mi gabán, mirad cómo vuela. Y al mismo tiempo le arrojó con fuerza, y echó a correr hacia el monasterio de Sigena donde había inmunidad y salvaguardia, y dejó a aquella multitud de gentes, más crédula aún y llevadera que los de su pueblo, mirándose de unos a otros y midiéndose las narices que a todos les quedaron tan largas como fue el vuelo del gabán; mientras su dueño se moría de risa, aun corriendo como iba a tomar puerto seguro. Mas no se dieron por ofendidos de la burla; antes les cayó en gracia, y se volvieron muy contentos a sus casas.

A los ocho días salió del monasterio, para su lugar, y dijo a algunos amigos, que de buena gana se hubiese dejado encantar entre aquellas titulosas monjas, porque fuera del gutibambismo de la orden y de sus familias, eran de conversación fácil, amables algunas de ellas, admitían visitas particulares, y no se arrugaban con el mojigatismo y escrúpulos que tanto empalagaban en otras. Desde el primer día tuvo amigas, desde el segundo, amantes, los demás, favores a dos manos, y el último tu gozo en un pozo, porque dijo que se quería ir, y no le pudieron detener con ruegos, lágrimas, halagos ni ternezas; y eso que con él no se verificaba el dicho: amor de monja y pedo de fraile, todo es aire, y sólo un día más les concedió, siendo nueve los que estuvo entre ellas.