Mostrando las entradas para la consulta bandera ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bandera ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de febrero de 2025

Antoni Maria Alcover Sureda

Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.


Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.

Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario

Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.

Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.

En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.

Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll

Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio,​ Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España

Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.

En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.

No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista

Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.

Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.

http://dcvb.iec.cat/results.asp

seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.

  1.  Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
  2. Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
  3.  Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.



 
  • https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
  • http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
  • http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html 
    Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC
 
 
Josep Massot Muntaner, nascut a Palma el 1941, es va llicenciar en Filologia romànica a la Universitat de Barcelona i és monjo de Montserrat des de 1962. Des de 1971 dirigeix les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És director també de les revistes Serra d’Or, Randa i Llengua i Literatura, i codirector de la Catalan Historical Review. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vicepresident de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i responsable de publicacions de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ha publicat una seixantena de llibres i més de mil articles, pròlegs i ressenyes extenses sobre temes de llengua, literatura i història dels inexistents Països Catalans. És doctor honoris causa per la Universitat de ses Illes Balears i ha rebut un bon nombre de premis, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 2012.

Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)

Narcís Iglésias Franch

El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)

Maria Pilar Perea Sabater

miércoles, 14 de agosto de 2024

Pan, Pa - Panarici

 

Pan, Pa, s. m., lat. panis, pain.

Las carrugas cargadas e del vi e del pan. Guillaume de Tudela.

Les charrettes chargées et du vin et du pain. 

Si voliatz del nostre pa, volentiers vo 'n dariam.

(chap. Si volíeu del nostre pa, voluntosos to 'n donaríem.) 

Philomena. 

Pan, pa


Si vous vouliez de notre pain, volontiers nous vous en donnerions.

De dos peis e de cinc pans.

(chap. De dos peixos y de sinc pans.)

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

De deux poissons et de cinq pains. 

Fig. Lo pan del cel, lo pan dels angels,... lo pan de vida perdurabla.

(chap. Lo pa del sel, lo pa dels angels,... lo pa de vida perdurable.)

V. et Vert., fol. 42.

Le pain du ciel, le pain des anges,... le pain de vie éternelle.

Dieus qu' es verais pans 

E cotidians.

G. Figueiras: D' un sirventes. 

Dieu qui est pain véritable et quotidien. 

Manjava pa de tribulatio e bevia aiga d' angoissa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 69. 

Mangeait pain de tribulation et buvait eau d'angoisse.

Loc. Van lur pan acaptan.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Vont leur pain mendiant.

Loc. fig. Ben fora toz mos pans cuich.

Guillaume de la Tour: Una doas tres.

Bien serait tout mon pain cuit. 

Ben sai gazanhar mon pa.

(chap. Be sé guañá mon pa: be me sé guañá lo pa : be sé guañám lo pa.)

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Bien je sais gagner mon pain.

L' autrui pan gasta e despen, 

E 'l sieu met en luec salvador.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es.

Le pain d'autrui il gaspille et prodigue, et met le sien en lieu sûr.

Prov. De mals grans

Non pot issir mai bos pans.

Hugues de S. Cyr: Tant es de. 

De mauvais grains ne peut provenir désormais bon pain.

Tals cuia trobar lo pan fah qu' el fromens es el cam.

Liv. de Sydrac, fol. 108. 

Tel pense trouver le pain fait que le froment est au champ. 

CAT. Pa. ESP. Pan. PORT. Pão. IT. Pane. (chap. Pa, pans.)

2. Panada, s. f., panade, sorte de mets.

Dos gros capons raustitz

E tres panadas de perditz.

Roman de Jaufre, fol. 48.

(chap. Dos grossos capons rostits y tres empanades de perdiu.)

Deux gros chapons rôtis et trois panades de perdrix.

ANC. CAT. PORT. Panada. IT. Panata. 

(chap. Empanada, empanades. ESP. Empanada, empanadas.)

3. Panar, v., nourrir, repaître. 

Fig. De joi d'amadors

Mi saup panar.

Giraud de Calanson: Una dossa. 

De joie d'amoureux je sais me repaître.

4. Paneter, Panetier, s. m., panetier, boulanger.

Paneters qui no ha maizo a Montferrand, III denairadas de pa l' an.

Charte de Montferrand, de 1240. 

Boulanger qui n' a pas de maison à Montferrand, trois denrées de pain l'an. 

L'un era panetier. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 6. 

L'un était panetier.

ANC. CAT. Panicer. ESP. Panadero. IT. Panattiere. 

(chap. Forné, fornés, fornera, forneres.)

5. Pancogola, s. m., cuiseur de pain, boulanger.

Taulas de taverniers ni de pancogolas. Tit. de 1190. DOAT, t. IV, fol. 303.

Tables de taverniers et de boulangers.

6. Apanar, v., donner du pain, nourrir, repaître.

E 'l deu del sieu apanar.

Bertrand de Born: Molt mi plai.

Et le doit nourrir du sien.

Preguem donc qui ns apana.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Prions donc qui nous nourrit. 

Fig. De s'amor pos tres n' apana.

B. Martin: Bel m'es.

De son amour puisqu'elle en nourrit trois. 

Ieu vei que de nien m' apana 

Silh que non vol esser humana.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Je vois qu'elle me repaît de néant celle qui ne veut pas être humaine.

Mas de mensonja s' apana.

Arnaud de Cotignac: Molt desir.

Mais de mensonge il se repaît. 

Si, quan pot, de si dons s' apana.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Si, quand il peut, il se repaît de sa dame.

ANC. FR. Plus que suffisamment appanez par le légat à eux faict.

Joyeusetez, facéties, etc., p. 92.

7. Apanamen, s. m., nourriture.

- Société, fréquentation.

Om non esquieu lurs apanamens.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

On n' évite pas leurs fréquentations.

- Part, portion.

Per son apanament deus deitz heritatges. 

Tit. de 1310. DOAT, t. XXXVIII, fol. 156. 

Pour sa part des dits héritages.

8. Companh, Compain, Companho, Compagno, Compenh, s. m., compagnon, amant.

Companh, qui mange le même pain, vint du mot pan, comme camarade, qui est dans la même chambre, vint de cambra.

Voyez Denina, t. III, p. 18; Muratori, Diss. 33; Leibnitz, Coll. étym., 

p. 73.

Fai hom bos son bon companh, 

Qu' a sos grans ops no li falh ni 'l sofranh. 

J. Esteve: Aissi cum. 

Homme bon fait bon son compagnon, vu qu'à ses grands besoins il ne lui faut ni ne lui manque. 

Volgra fos en ver compenh 

Sel que del cornar ac dedenh.

Raimond de Durfort: Turcmalet. 

Je voudrais qu'il en fût vrai compagnon celui qui eut dédain de corner.

Al manjar no queron companho.

P. Cardinal: Ricx hom. 

Pour le manger ils ne cherchent pas compagnon. 

Ai ab mi mantas vez compagnos, 

Per qu'ieu volria mas tot solet estar. 

G. Faidit: Mon cor. 

J'ai maintes fois avec moi compagnons, c'est pourquoi je voudrais davantage être tout seulet. 

Amix e compains de taula. Trad. de. Bède, fol. 75. 

Ami et compagnon de table. 

ANC. FR. Estoit compains de sa table. Chronique de Cambray, fol. 39. Estoit ses compains jurez en armes. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 308.

Compainz è mestre fu Bier 

Ke l'en clamout Coste-de-fier.

Roman de Rou, v. 147. 

Ou pour jetter des fruits jà meurs et beaux 

A mes compaigns qui tendoient leurs chappeaux.

Cl. Marot, t. 1, p. 217. 

Sus à ce vin, compaigns, enfans, buvez à pleins godets.

Rabelais, liv. III, Prologue. 

ANC. CAT. Compagn. CAT. MOD. Company. ANC. ESP. Compaño (MOD. Compañero). IT. Compagno, compagnone. 

(chap. Compañ, compañs, compaña, compañes.)

- Adversaire.

Son companho no renda o mort o mat.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 38.

Son adversaire ne rende ou mort ou mâté.

- Testicule.

L' us companhs es grans e l' altre paux.

Luisico Companys. Miréu quin bigotet y quin ditet, tos recorde an algú?

Qui non a mas 1 companho pot engenrar aitan be coma cel que pert l'un huelh. Liv. de Sydrac, fol. 113.

L'un testicule est grand et l'autre petit.

Qui n' a qu' un testicule peut engendrer aussi bien comme celui qui perd un oeil. 

ESP. Compañón.

9. Companhona, s. f., compagnonne.

A una companhona.

P. Cardinal: L' arcivesque de. 

A une compagnonne. 

ANC. CAT. Companiona.

10. Companhier, s. m., associé, compagnon.

Trobei sola, ses companhier, 

Selha que no vol mon solatz.

Marcabrus: A la fontana. 

Je trouvai seule, sans compagnon, celle qui ne veut pas mon soulas. 

ESP. Compañero. PORT. Companheiro.

11. Companhiera, Companhieyra, s. f., compagne, associée, dame d'honneur.

Mena per companhiera

Malvestat que vai primeira.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Mène pour compagne Méchanceté qui va première.

La companhieyra de la regina. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.

La dame d'honneur de la reine. 

ESP. Compañera. PORT. Companheira.

12. Companatge, Companagge, Compagnatge, Compaingnatge, s. m., nourriture, compagnonnage, assortiment, mélange.

Han avantagge en vestir et en companagge.

Eluc. de las propr., fol. 71. 

Ont avantage en vêtir et en nourriture.

Aurpimen mesclatz ab lart d' ors 

Et ab graissa de cat salvatge; 

En deju dat sel companatge.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Orpiment mêlez avec lard d'ours et avec graisse de chat sauvage; à jeun donnez ce mélange. 

Be conosc al trespassatge 

Qu' ab aital toza vilana 

Pot hom far ric compagnatge.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je connais bien au passage qu'on peut faire riche assortiment avec telle fillette villageoise.

Per lur bel compaingnatge.

B. Zorgi: Si 'l montz. 

Par leur belle compagnie. 

Fig. La premieyra salsa ab que deu hom manjar son companatge, es pessar a las penas d' ifern. V. et Vert., fol. 77. 

La première sauce avec quoi on doit manger son compagnonnage, c'est de penser aux peines d'enfer. 

CAT. Companatge.

13. Companha, Companhia, Compagnia, s. f., compagnie, société, troupe. 

Dins verdier, o sotz cortina,

Ab dezirada companha.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Dans verger, ou sous courtine, avec désirée compagnie.

Destors me soi de la via 

Per far a vos companhia.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je me suis détourné de la voie pour faire à vous société.

Feiro las companhas tost desarmar. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43.

Firent aussitôt désarmer les troupes. 

Loc. El vol en sa companhia

L' onrat marques.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

Il veut en sa compagnie l'honoré marquis. 

ANC. FR. Que querez-vous à tel compagne? 

Roman del conte de Poitiers, p. 7.

CAT. Companyia. ESP. Compañía. PORT. Companhia. IT. Compagnia.

(chap. Compañía, compañíes.)

vea como Companys firmaba sentencias de muerte contra mujeres y civiles

14. Companhar, v., mettre en compagnie.

Na Beatrix, Dieus, qu' es ple de merce, 

Vos companha ab sa mair' et ab se.

Aimeri de Peguilain: De tot en tot. 

Dame Béatrix, Dieu, qui est plein de miséricorde, vous met en compagnie avec sa mère et avec lui.

- Être de compagnie, s'associer.

Ades vol companhar, 

Per natura, tota cauz' ab sa par.

Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Incessamment veut s'associer, par nature, toute chose avec sa pareille.

ANC. FR. Il manda à Bernart son neveu que il alast contre li, et que il le compagnast. Gest. de Louis-le-Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 140. Pour le compagner au sacre du roy. Monstrelet, t. III, fol. 87.

IT. Compagnare.

15. Acompanhar, v., accompagner, faire compagnie, être de compagnie, être réuni avec. 

Fig. Per que pretz l' acompanha.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

C'est pourquoi mérite lui fait compagnie.

Ieu muer quan de lieys m' estranh, 

E muer quant ab lieys m' acompanh.

Aimeri de Bellinoy: No m.

Je meurs quand je me sépare d'elle, et je meurs quand je suis réuni avec elle.

Ab bona dona m' acompanh, 

E platz me jovens e beutatz.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Avec bonne dame je suis de compagnie, et me plaît joie et beauté.

CAT. Acompanyar. ESP. Acompañar. PORT. Accompanhar. 

IT. Accompagnare. (chap. Acompañá: acompaño, acompañes, acompañe, acompañem o acompañam, acompañéu o acompañáu, acompañen; acompañat, acompañats, acompañada, acompañades.)

16. Encompanhar, v., accompagner, associer, entourer. 

Part. pas. Comtor, mal encompanhat, 

Ab pauc de vi e de blat.

Cominal: Comtor. 

Comtor, mal entouré, avec peu de vin et de blé.

Totz aquels que son amb els encompanhatz.

Roman de Fierabras, v. 80. 

Tous ceux qui sont associés avec eux.


Pan, s. m., lat. pannus, pan, étoffe, linge, lambeau, lange, pennon.

Vai penre Suffre per los panz, 

Leva l' en l' aire contramon.

V. de S. Honorat. 

Va prendre Suffren par les pans, l'enlève en l'air contremont. 

Del pan de son blizaut belament l' a bendat. 

Roman de Fierabras, v. 1665. 

Du pan de son bliaut l'a bellement bandé. 

De pan l' envelopero. La nobla Leyczon. 

De lange l' enveloppèrent. 

Perpong e pan.

Bertrand de Born: Mon chan. 

Pourpoint et pennon. 

Par extens. Un gran pan de la tor en terra crebanta. 

Roman de Fierabras, v. 4368.

Un grand pan de la tour en terre s'écroule.

Fig. Quant es fis deves totas partz, 

A mi resta de guerra uns pans.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Quand il est paix devers toutes parts, à moi il reste un lambeau de guerre. 

Fig. et par ext. E 'l maier pans

Del pretz caira, si no 'l sosten vertatz. 

Giraud de Borneil: Quan creis. 

Et le plus grand pan de mérite tombera, si vérité ne le soutient.

Mos sabers n'es mermatz qu'era grans...

... n' es cazutz us pans.

T. de Giraud Riquier et de Bonfils: Auzit ai. 

Mon savoir, qui était grand, en est diminué..., il en est tombé un pan. Loc. Malvestat vei trop poiar

Et pretz decazer a pans.

G. Rainols: A tornar. 

Méchanceté je vois beaucoup s'élever et mérite tomber en lambeaux.

Car chai a pans tot so c' als amoros 

Solia esser enans.

Sordel: Tant m'abelis. 

Car tombe en lambeaux tout ce qui aux amoureux soulait être encouragement. 

Loc. prov. Car tan n' es gran mercatz

Que, per V sols, a om la pess' e 'l pan. 

Sordel: Qui be s membra.

Car il en est si grand marché que, pour cinq sous, on a la pièce et le morceau.

ESP. Paño. PORT. Pano, panno. IT. Panno.

(chap. drap, draps; llansol, llansols; bandera, banderes.)

2. Pannet, s. m. dim., petit pan, petit morceau, lambeau.

Vai penre de son vestir,

De la cogula un pannet,

El cap de la domna lo met.

V. de S. Honorat.

Va prendre de son vêtir, du capuce un lambeau, sur la tête de la dame il le met.

(chap. retall de roba, retalls; tros de roba.)

3. Peno, Penon, s. m., pennon, flamme, banderole.

Veirem en cham e penons e seignals.

(chap. Vorem al cam tan penons (pendons, banderes) com siñals.)

Aicarts del Fossat: Entre dos reis.

Nous verrons en champ et pennons et enseignes.

E m plai refrims dels penos.

Pierre de Bergerac: Bel m'es. 

Et me plaît résonnement des pennons. 

Lansas e dartz, seinheras e penos.

P. Cardinal: Tendas e traps.

(chap. Llanses y dardos, señeres (siñals) y penons. 

P. Cardinal: Tendes y draps.)

Lances et dards, enseignes et pennons.

ANC. FR. Li barunz orent gonfanons, 

Li chevaliers orent penons.

Roman de Rou, v. 11647.

ANC. CAT. Panó. CAT. MOD. Pendó. ESP. Pendón. PORT. Pendão.

IT. Pennone. (chap. Penó, pendó, penons, pendons; bandera, insignia, siñal, señera.)

- Panneau, paroi.

Destrar una crota longa... et los penons que li seran a cascun cap.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1re, ch. 34.

Mesurer une longue grotte... et les parois qui lui seront à chaque bout.

4. Penel, s. m., pennon, girouette.

Son semblan a penel que se gira a totz los ventz. V. et Vert., fol. 41.

Sont semblables à girouette qui se tourne à tous les vents.

(chap. Veleta, veletes.)

5. Penna, Pena, s. f., panneau, paroi.

Una pena aura VI canas de lonc et una cana d' aut.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1re, ch. 34.

Une paroi aura six cannes de long et une canne de haut.

- Panne, sorte de fourrure.

Enueia m, per sant Marcelh, 

Doas penas en un mantelh.

Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.

M'ennuie, par saint Marcel, deux pannes en un manteau.

Ni croza, ni annell,

Ni penna en mon mantell.

V. de S. Honorat. 

Ni crosse, ni anneau, ni panne en mon manteau.

ANC. FR. Forée d'une pene ermine. Lai du Trot, v. 36. 

Ses pennes de ses couvertouers et de ses robes estoient de gamites ou de jambes de lièvres. Joinville, p. 140.

6. Penonel, s. m. dim., petit pennon, petite banderole, petite flamme. Porta en l' espieut un penonel mot bis.

Roman de Fierabras, v. 329. 

Porte à l' épieu une petit pennon moult bis.

7. Penoncel, s. m., panonceau.

IIII penoncels am las armas de mossenhor de Foix. 

Tit. de 1433. Hist de Nîmes, t. III, pr., p. 237. 

Quatre panonceaux avec les armes de monseigneur de Foix.

ANC. FR. Là véissiez maint penoncel venter. 

Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 36. 

Où estoient six cent lances, et en chacune un pennoncel de satin vermeil à un soleil d'or. Monstrelet, t. II, fol. 221.

IT. Pennoncello.

8. Pannicol, s. m., lat. panniculus, pannicule, membrane, enveloppe, tunique, terme de médecine.

Es nomnat ciphac..., es en propri pannicol. Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Est nommé scrotum..., est dans spéciale membrane. 

ESP. Panículo. PORT. Paniculo, panniculo. IT. Pannicolo.

(chap. Panícul, paniculs: membrana, membranes; envoltori, envoltoris;  túnica, túniques; terme de medissina; bossa dels collons : escroto.)

9. Pena, s. f., bass. lat. pinna, pignon, fort.

Fo ben establida la pena e lo cloquier. Guillaume de Tudela.

Fut bien établi le fort et le clocher.

10. Panar, v., voler, ravir, dérober.

Panar a été formé du substantif pan, drap, étoffe, linge, comme raubar l' a été de rauba, robe.

Cylh que enginho la gen e l' aucio e la deraubo, ni pano l' altruy.

Liv. de Sydrac, fol. 51. 

Ceux qui trompent la gent et la tuent et la dérobent, et volent le (bien) d'autrui. 

Dizen: Aital vos pana

Et aital vos engana.

G. Riquier: Aitan grans. 

Disent: Tel vous vole et tel vous trompe. 

Qui, per son mentir, 

Pana 'l ver que deu dir, 

Si com per als panar 

Lo deuria hom jutjar.

Nat de Mons: Sitot non. 

Qui, par son mentir, dérobe la vérité qu'il doit dire, ainsi comme pour voler autres (choses) on le devrait juger. 

Fig. Mi saup panar

Tot mon cor ab sos belhs plazers.

Giraud de Calanson: Una doussa. 

Elle me sut voler tout mon coeur avec ses beaux plaisirs.

Que l'amor de si dons li pane. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Que l'amour de sa dame il lui ravisse.

Part. pas. Ieu no t' ay negun tort, ni tos deniers panats.

Roman de Fierabras, v. 3561. 

Je ne t' ai (fait) nul tort, ni volé tes deniers. 

Si us paubres hom a panat.

P. Cardinal: Las amairitz. 

Si un pauvre homme a volé.

- Enlever, soustraire, en parlant d'un danger.

Cuiet dar sus el cervel

A 1, lor ser, mais que i s pequet,

Car lo sers lo cap li panet.

Brev. d'amor, fol. 162.

Crut donner sur le cerveau à un, leur esclave, excepté qu'il y faillit, car l'esclave lui déroba le chef.

- Échapper, éloigner.

Un bon mati, secretamen... 

De Nostra Dona se panet.

Évangile de l'Enfance. 

Un bon matin, secrètement... de Notre-Dame il se déroba. 

Part. prés. Noiriguier panan so qu' om lor plieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nourrisseurs dérobant ce qu'on leur garantit.

Dans l'ancien français paner a signifié saisir, prendre, des gages.

Saizir et panner sour les hommes de fief.

Se aucun seigneur ou autres gens advoient pris ou panné sur ceauz de Liège. Tit. de 1324-1325. Carpentier, t. III, col. 146.


Panarici, s. m., panaricium, panaris.

Panarici es apostema... dejos la ungla del dit pous de la ma, o del pes.

(chap. Un panarissi es un apostema... deball de la ungla del dit gros (pols : pulgar : pulsar) de la ma, o del peu.)

Trad. d'Albucasis, fol. 47. 

Panaris est apostème... dessous l'ongle dudit pouce de la main, ou du pied.

CAT. Panadis. ESP. Panarizo, panadizo. PORT. Panaricio. IT. Panereccio.

(chap. panarissi, panarissis.)

(N. E. del lat. tardío panaricĭum, este del lat. paronychĭum, y este del gr. παρωνύχιον parōnýchion; literalmente “junto a la uña”. 1. Inflamación aguda del tejido celular de los dedos, principalmente de su tercera falange.)

ungla, ungles, uña, uñas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.


Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

garabato, escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.