Mostrando las entradas para la consulta aufegat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aufegat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.


Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?


Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:


Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?


Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:


¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?


Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.


Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

jueves, 11 de julio de 2024

Ne - Necari - Negligencia


Ne, part. disjonct., lat. nec, ni.

Non ai que prenga, ne no posg re donar. Poëme sur Boèce.

Je n' ai que je prenne, ni ne puis rien donner.

No li o tolrei ne l' en tolrei ne li o vedarei. Titre de 1066.

Je ne le lui ôterai ni l'en ôterai ni le lui défendrai.

Paratges no i des ren ne i tolgues.

Rambaud d'Orange: Aissi com selh. 

Que parage n'y donnât rien ni y ôtât. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Ne. PORT. Nem. IT. Ne.

2. Ni, part. disjonct., ni.

Pus ab mi dons no m pot valer

Precs ni merces ni 'l dregz qu' ieu ai.

B. de Ventadour: Quan vey la.

Puisque avec ma dame ne me peut valoir prière ni merci ni le droit que j'ai.

Quan non ai loc de vos vezer,

Joi ni deport non puesc aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Quand je n' ai pas lieu de vous voir, joie ni allégresse je ne puis avoir.

Je crois devoir faire observer que les troubadours firent toujours usage de ni de préférence à ne, quoique ne appartienne au premier temps de la formation de la langue. Pourtant, dans quelques-uns des manuscrits où sont conservés les ouvrages de ces poëtes, on trouve ne pour ni, mais si rarement qu'il est permis de croire que ce sont des fautes de copistes, d'autant plus que, presque toujours, les manuscrits se rectifient les uns par les autres. (N. E. En Alemán, nein : no, también se dice ne, informal.

En castellano, me encanta “ni come ni comer deja, ni está fuera ni está dentro”. Podéis traducir estas palabras del genial Lope de Vega, el perro del hortelano, a otros idiomas y ver cómo se comportan estas partículas que vienen del nec latín, y que usa el cantante Nek, Filippo Neviani, italiano.)


L'ancien italien a employé ni comme les troubadours dans le sens disjonctif de ne:

D' ogni parte siemo assagliti... e dove fuggire ni ascondere non ha mestiere. Guittone d'Arezzo, lett. 25.

CAT. MOD. ESP. MOD. Ni. (chap. antic y modern: ni.)

3. Ni était aussi conjonction et se traduisait par et, mais alors il n'y avait pas de négation qui agît sur ce mot.

Trop fatz gran folor, 

Quar am ni dezire 

Del mon la bellazor.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Je fais très grande folie, car j'aime et désire la plus belle du monde.

On plus elha m' esglaia 

Ni m fai planher ni doler.

Hugues de S.-Cyr: Nulha res.

Où plus elle m'afflige et me fait plaindre et douloir.

L'ancien français employa dans le même sens ni et ne.

Je vous pardoins tout le meffait 

C' à mi ni as miens avés fait.

(chap. Yo tos perdono tot lo malfet que a mí y als meus habéu fet.)

Li Gieus de Robin et de Marion. 

Si puissé je boire demie 

Ne de more ne de vin cuit.

Roman du Renart, t. III, p. 317. 

En totes les manieres que... vos lor saurez loer ne conseiller que il faire ne soffrir puissent. Villehardouin, p. 8.

Se arrestèrent pour prendre conseil quel party ils prendroient ne quelle chose ils feroient.

Hist. de Jean de Saintré, t. II, p. 496.

ANC. CAT. Pero ab tots pot hom far joch

Si guarda be fayso ne loch.

Trad. catal. dels auz. cass. (N. E. Raynouard dice que la obra en occitano de Deudes de Prades se tradujo al catalán, correcto, y que el catalán era una lengua diferente al occitano, incorrecto. Los catalanes y catalanas siempre hablaron y escribieron la plana lengua romana, la lengua occitana, de oc, òc, hoc, och, incluso después de ser Fernando II de Aragón su rey. Sólo hace falta buscar un poco en Google y saber leer.)

ANC. IT. Se gli occhi suoi ti fur dolci né cari.

Petrarca, Canzone: Che debb' io.

Au bas de ce vers, Tassoni met en note:

La nè usata in vece d' et.


Nebla, s. f., lat. nebula, nue, nuée, brume, nuage, brouillard.

Sa nebla cuch que s' espargua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Je pense que son brouillard se répande. 

Jorns de ira e jorns de neblas, 

Jorns escurs, jorns de tenebras.

Contricio e Penas ifernals.

Jour de tristesse et jour de nues, jour obscur, jour de ténèbres.

Fay lo solhel fructificar

E ten a vida tot quan nays...,

E neblas e malas vapors

Encausa la sua calors.

Brev. d'amor, fol. 30.

Fait le soleil fructifier et tient à vie tout ce qui naît..., et brumes et mauvaises vapeurs chasse la sienne chaleur.

ESP. Niebla. IT. Nebula, nebbia. (chap. Broma, boira, dorondón, paora : niebla; se fa aná poc en plural: bromes, boires, dorondons, paores: niebles.)

2. Neble, s. f., nue, nuée, nuage, brouillard, brume, vapeur.

L'aigua pueia contra mon

Ab fum, ab nebles et ab ven.

G. Adhemar: L'aigua pueia. Var.

L'eau s'élève contre mont avec fumée, avec vapeurs et avec vent.

3. Neula, s. f., lat. nebula, nue, nuée, vapeur, brume, nuage, brouillard. Non entendatz que sela ayga venha ni yesca del aire, ans y monta de la mar... e esdeve neula e plueia aissy cum vos podetz vezer. 

Liv. de Sydrac, fol. 103. 

N' entendez pas que cette eau vienne ni sorte de l'air, mais elle y monte de la mer... et devient nue et pluie ainsi comme vous pouvez voir.

Per la neula bruna es l' aires esbrunitz. Guillaume de Tudela.

Par la vapeur sombre est l'air obscurci. 

ANC. CAT. Neula. (chap. Núgol, nugols. Neula, neules són la massa que se convertix en hosties consagrades que prenem a la comunió; es casi la mateixa pasta que la galleta que mingem en un gelat de tall. Antigamén, cuan los judíos, pa ássim.)

4. Nevolina, Nivolina, Neolina, s. f., nue, nuée, vapeur, brume, nuage, brouillard, obscurité.

L' aires, segon natura,

Espeissat d' aiga marina,

Plueia fai e nevolina.

Dis vos me veiretz sezer,

E venir ab nivolina

Del cel.

Brev. d'amor, fol. 38 et 163. 

L'air, selon nature, épaissi d'eau de mer, pluie fait et nuée.

Je vous dis que vous me verrez seoir, et venir avec nue du ciel.

Las quals son coma nivolinas senza aiga. Doctrine des Vaudois. Lesquelles sont comme nues sans eau. 

Si non fos la neolina 

Que l' enuosa benda fai.

Roman de Flamenca, fol. 54.

Si ne fut l' obscurité que l' ennuyeux bandeau fait. 

ESP. PORT. Neblina. (chap. Nugolada, boirada, bromada.) 

5. Nible, s. f., nue, nuée, vapeur, brume, nuage, brouillard.

Si com la nibles cobr' el jorn lo be ma. Poëme sur Boèce. 

Ainsi comme la brume couvre le jour le bien matin.

6. Niola, s. f., nue, nuée, brume, vapeur, nuage, brouillard.

Niolas ses aigas. Doctrine des Vaudois.

(chap. Nugols sense aigües.)

Nues sans eaux.

7. Nivol, Niol, Niul, s. f., nue, nuée, nuage, brume, vapeur, brouillard. 

Lo sol al mati solelha,

E 'l nivol al vespre muela.

Bernard de Venzenac: Hueymais pus.

Le soleil au matin rayonne, et la nue au soir mouille.

Dieus qu' es sobre la nivol leu. Trad. d'un Évangile apocryphe.

(chap. Deu que está damún del núgol ligero, que no pese; com Goku de bola de drac, una serie de TV3% que ve trastorná a mols aragonesos y valensians, que se van fé catalanistes perque són mol borregos.)

Goku de bola de drac, una serie de TV3% que ve trastorná a mols aragonesos y valensians, que se van fé catalanistes perque són mol borregos.

Dieu qui est sur la nuée légère.

Una niols clara del cel es deycenduda ... 

De la niol cazia neu per tot environ. V. de S. Honorat.

(chap. Un núgol cla (brillán, resplandén) del sel ha baixat … del núgol caíe neu per tot lo voltán.)

Une nuée brillante du ciel est descendue.... 

De la nue tombait neige partout environ. 

L' aigua pueia contra mon

Ab fum, ab niul et ab ven.

G. Adhemar: L' aigua pueia. Var. 

L'eau s'élève contre mont avec fumée, avec vapeur et avec vent.

ANC. FR. Ce vent impétueux, qui souffle la froidure, 

Dissiper les nuaux, et, en si peu que rien, 

S' esvanouir par l'air ceste horrible figure.

Œuvres de Du Bellay, p. 437.

8. Niu, s. f., nue, nuée, nuage, brume, brouillard, vapeur.

Quan venretz en las nius

Jutjar lo segl' el jorn gran.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Quand vous viendrez sur les nues juger le monde au grand jour.

(chap. Núgol, nugols; boira, broma, paora, dorondón, vapor d'aigua; nugolada, nugolades; boirada, boirades; llevantada, llevantades; ponentada, ponentades.)


Necari, s. m., timbale, sorte de tambour.

Tabors o necaris. Eluc. de las propr., fol. 15.

(chap. Tambors o tabals (timbals.))

Tambours ou timbales.

ANC. CAT. Nacara, nacre. ANC. ESP. Nácara. IT. Nacchera.

(N. E. Del ár. hisp. náqra 'tamboril', de la raíz del ár. clás. {nqr}, golpear con un ruido repetido. 1. f. Timbal usado en la antigua caballería.

1. f. desus. nácar. U. en Cantabria y León.)

Necari, s. m., timbale, sorte de tambour.

Necessari, adj., lat. necessarius, nécessaire, indispensable. 
Lo necessaris comensamens d' ome es aigua, fox, fers, lais, pas, mels, razims, olis e vistimens. Trad. de Bède, fol. 65. 
Le commencement nécessaire de l'homme c'est eau, feu, fer, lait, pain, miel, raisins, huile et vêtements.

sácate la retacía y el chapurriau

O ela es necessaria, o ela es utils. Trad. du Code de Justinien, fol. 18. 
Ou elle est nécessaire, ou elle est utile. 
CAT. Necessari. ESP. Necesario. PORT. IT. Necessario. 
(chap. Nessessari, nessessaris, nessessaria, nessessaries.)
2. Necessitat, s. f., lat. necessitatem, nécessité.
Ja no ti layssara en ta necessitat. V. de S. Honorat. 
Ne te laissera jamais dans ta nécessité. 
No demanda neguna sobrefluitat, mays sola sa necessitat.
V. et Vert., fol. 42. 
Ne demande nulle superfluité, mais sa seule nécessité.
Prov. Proverbis es comus: A la mager necessitat deu hom primieyramens accorre. V. et Vert., fol. 87. 
Le proverbe est commun: A la plus grande nécessité on doit premièrement porter secours. 
ANC. FR. De lur necessitet delivrat els.
Anc. trad. du Ps. de Corbie. Ms., ps. 106. 
CAT. Necessitat. ESP. Necesidad. PORT. Necessidade. IT. Necessità, necessitate, necessitade. (chap. Nessessidat, nessessidats.)
3. Neciera, Nescieira, Nessiera, Nessieyra, Netceira, s. f., nécessité, manque, disette. 
Hom Deu temenz non aura neciera, 
E 'l non temenz aura greu aondansa.
P. Cardinal: Ieu trazi. 
Homme craignant Dieu n' aura pas de nécessité, et le non craignant aura difficilement abondance. 
Ab prou tenir lay on sera nessieyra.
P. Cardinal: Qui vol aver. 
Avec profit tenir là où sera nécessité.
Dol aias de las altrui netceiras. Trad. de Bède, fol. 65. 
Aye deuil des nécessités d'autrui. 
Fig. De bon' ami' ai nescieira.
Giraud de Borneil: L'autr'ier. 
De bonne amie j'ai disette.
Ben a de sen gran nessiera 
Drutz qui domna joven qira.
Albert Caille: Era quan. 
Bien a de sens grande disette galant qui dame jeune recherche.


Nefa, s. f., nèfe, gros du bec d'un oiseau de proie.
Om apella nefa o sera
Lo gros del bec on las nars so.
Nefa jauna e lonc entr' ueil.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
On appelle nèfe ou scie le gros du bec où les narines sont.
Nèfe jaune et long entre-oeil. 
IT. Niffa. (chap. Napia, napies; pic, pics; nas, nassos.)

Negar, v., lat. necare, noyer, se noyer.
Fetz negar son nebot Artus. V. de Bertrand de Born le fils.
Fit noyer son neveu Artus.
Pus negero 'l jaguan.
Giraud de Calanson: Belh senher.
Depuis que se noyèrent les géants.
Can lo dulivis (diluvis, diluvi, diluvio) venc el mon, las gens s' enfugiro say e lai..., et ilh prendien lor efans desus lor testas per els gardar de negar.
Ilh si nego en aiga. Liv. de Sydrac, fol. 69 et 75. 
Quand le déluge vint au monde, les gens s'enfuirent çà et là..., et ils prenaient leurs enfants dessus leurs têtes pour les préserver de se noyer.
Ils se noient en eau. 
Fig. Es bes qui 'n amor nega
Pus qu'en aigua corren.
Saïl de Scola: Gran esfors. 
C'est bien qui en amour se noie plus qu'en eau courante.
Loc. Per qu'eu dirai d'un fol, nega barnatge... 
Qu' om ditz qu' es natz de Monferrat linatge.
Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 
C'est pourquoi je dirai d'un fou, noie baronage... qu'on dit qu'il est né du lignage de Monferrat. 
Part. pas. Home enebriat ha perduda sa razo e sson entendemen, et es ayssi coma negat. V. et Vert., fol. 101.
Homme enivré a perdu sa raison et son entendement, et est ainsi comme noyé. 
Substant. En Barrau s' escabelha 
Coma negat, 
Pueis rete 'l per l' aurelha. 
Rambaud de Vaqueiras: El so que. 
Le seigneur Barral s' échevelle comme noyé, puis le retient par l'oreille. ANC. FR. Par haute mer se venoient negant. Roman d'Auberi, v. 18. 
ANC. CAT. Negar, anegar. ESP. PORT. Anegar. IT. Annegare. 
(chap. Anegá, amerá, bañá; aufegá, aufegás : yo me aufego, aufegues, aufegue, aufeguem o aufegam, aufeguéu o aufegáu, aufeguen; aufegat, aufegats, aufegada, aufegades.)

Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, froideur, indifférence.
Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' administrar cum el deg. Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 
Par la sienne négligence, cela est qu'il n'eut pas tel soin en l'administrer comme il dut.
Per emendar las negligencias que hom fa. V. et Vert., fol. 89. 
Pour réparer les négligences qu'on commet. 
CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia, nigligenzia. 
(chap. Negligensia, negligensies.)
2. Negligent, adj., lat. negligens, négligent, indifférent.
Malvestat vey qu' el sostcava,
Et es del tot negligen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Je vois que méchanceté le mine, et il est du tout négligent.
Pigre e negligent de se convertir. V. et Vert., fol. 69.
Paresseux et négligent de se convertir. 
Ben fai qui envia, 
Sol non remanha per cor negligen.
Pons de Capdueil: Er nos sia. 
Bien fait qui envoie, seulement qu'il ne reste pas par coeur indifférent.
CAT. Negligent. ESP. PORT. Negligente. IT. Negligente, nigligente.
(chap. Negligén, negligens, negligenta, negligenta.)
3. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux, indifférent. 
Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.
Izarn: Diguas me tu. 
Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.
Ades hom n' es negligos 
Vas selh que conoys aziros.
Raimond de Miraval: Dels quatre. 
Incessamment l'homme en est négligent envers celui qu'il connait susceptible. 
Hom pot homes vezer 
Aucire o nafrar, 
E, segon vezer, par 
L' aucizen neclechos, 
E, si mostra razos 
Qu' el mortz l' agues naleg, 
Razos fa cuiar dreg.
Nat de Mons: Al bon rey. 
Homme peut hommes voir tuer ou blesser, et, selon le voir, paraît le meurtrier indifférent, et, s'il montre des raisons que le mort eut envers lui tort, (ces) raisons il fait croire droit.
4. Nelech, Neleg, Neleig, Nelet, Neleit, s. m., négligence, faute, tort,
indifférence.
Qu' el mieus neleigz
No ill faza far venjansa.
B. Zorgi: Ben es adreigz. 
Que la mienne faute ne lui fasse faire vengeance. 
Cant no i pot avenir, 
Ni pot son vol complir, 
Ni s pert per son neleg.
G. Riquier: Si m fos saber. 
Quand il n'y peut arriver, et peut sa volonté accomplir, et se perd par sa faute.
Senher, mostra m la drecha via, 
E no y esgart los mieus neletz.
Folquet de Marseille: Senher Dieus. 
Seigneur, montre-moi la droite voie, et n'y regarde les miens torts.
De nostres neleitz 
Trobam tot jorn perdo, 
Can volem esser bo.
Nat de Mons: Si Nat de Mons. 
De nos fautes nous trouvons toujours pardon, quand nous voulons être bons.
5. Nalech, Naleg, s. m., négligence, faute, tort, indifférence. 
L' autre del naleg 
S' es ab Dieu avengutz.
G. Riquier: Tant petit. 
L'autre du tort s'est avec Dieu accommodé.
Als mals dira, per lurs nalegz:... 
Anas el fuoc perdurable.
Contricio e Penas ifernals.
Aux méchants il dira, pour leurs fautes:... Allez au feu éternel.
El savis fai, per sufrensa, 
Semblar de son gran tort, dreg, 
E 'l fol de son bon dreg, naleg.
Folquet de Lunel: No pot aver. 
Le sage fait, par sa patience, paraître de son grand tort, droit, et le fou de son bon droit, tort.
6. Nelechos, adj., négligent, coupable par indifférence, blâmable, indifférent. 
Cant hom falh, et es nelechos.
Nat de Mons: Al bon rey. 
Quand homme faut, et est coupable.
Es pus nelechos
Qui per mens d' obs fa mal.
Nat de Mons: Si Nat de Mons. 
Est plus blâmable qui par moins de besoin fait mal.
No 'l vos laisarai cassar, 
Sitot m' es fort nelechos. 
T. de Guillaume et de Giraud: De so don. 
Je ne vous le laisserai pas casser, bien qu'il m'est fort indifférent.
Ay gran temensa 
Qu' al comte sia fort nelechos, 
E 'l coms, a lui. 
T. de G. Riquier et d' Austorc: Senh' En Austorc. 
J'ai grande crainte qu'au comte il soit fort indifférent, et le comte, à lui.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.