Mostrando las entradas para la consulta assombrá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta assombrá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 10 de agosto de 2024

Oler - Enonglar

 

Oler, v., lat. olere, sentir, exhaler de l'odeur, puer, odorer.

No sen brugir ni oler

Aquest malvais volatil.

Marcabrus: Pus la fuelha. 

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut

Je ne sens bruire ni puer ce mauvais volatile. 

Part. prés. Domna, roza ses espina,

Sobre totas flors olens.

Pierre de Corbiac: Domna dels.

Dame, rose sans épine, sur toutes fleurs odorante.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

ANC. FR. Les flors en olent miex que basme. 

Roman de la Rose, v. 12881.

Un jur li ala demander

De s' alene s' ele ert puanz,

Ou s' ele esteit souef oulanz.

Marie de France, t. II, p. 192. 

ESP. Oler. IT. Olire. (chap. Aulorá: auloro, aulores, aulore, aulorem o auloram, auloréu o auloráu, auloren; aulorat, aulorats, aulorada, aulorades.)

2. Olor, s. f., lat. olor, odeur.

Li mort e 'lh nafrat lor an tan mala olor. Guillaume de Tudela.

Les morts et les blessés leur ont si mauvaise odeur.

ANC. FR. Me seult oster de ma dolor 

Par sa très doucereuse olor.

Roman de la Rose, v. 10456.

CAT. ESP. Olor. IT. Olore. (chap. Auló, aulós.)

3. Redolent, Redolen, adj., lat. redolentem, odorant, parfumé. 

Causas aromaticas et redolens.

Fum aromatizant et redolent.

Eluc. de las propr., fol. 92 et 132. 

Choses aromatiques et odorantes. 

Vapeur aromatisante et odorante.

4. Redolencia, s. f., parfum.

Sa aromaticitat o redolencia.

Sobre bona odor et redolentia.

Eluc. de las propr., fol. 196 et 160. 

Son arome ou parfum. 

Sur-bonne odeur et parfum.


Olh, Ol, Oill, Huelh, Huel, Uell, Ulh, Uill, s. m., lat. oculus, oeil. 

No y veg clar dels huels ab que us remir.

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Je n'y vois pas clair des yeux avec quoi je vous contemple.

Eu li bais la bucha (bocha) e 'ls ols amdos.

G. Adhemar: Al chant d' ausel.

Je lui baise la bouche et les yeux tous deux. 

Que lo ulhs de cel cap vos en salhis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 49.

Que l'oeil de cette tête vous en sortît. 

Fig. E 'ls hueils del cor tenc ades lai.

Pons de la Garde: Plus ai. 

Et les yeux du coeur je tiens toujours là. 

Providenza fai loyn gardar 

Ab uills de cor zo c' om deu far. 

Deudes de Prades, Poëme des Vertus. 

Prévoyance fait regarder loin avec yeux de coeur ce qu'on doit faire.

Que denhes virar pres de me 

Los huelhs d'amor e de merce.

Arnaud de Marueil: Si que vos. 

Qu'elle daignât tourner près de moi les yeux d' amour et de merci.

Lo solelh...

Huelh de trastot lo mon et illuminamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Le soleil... oeil et lumière de tout le monde. 

Loc. Qui s vuelha, n' aia l' uelh moilhat.

P. Cardinal: Qui vol sirventes. 

Qui se veuille, en ait l'oeil mouillé. 

En son regart oil a oil. Trad. de Bède, fol. 10. 

En son regard oeil à oeil.

E m fay huelhs de drago.

P. Vidal: Ajustar. 

Et me fait yeux de dragon.

A qui l' esgarda de dreg huel.

P. Rogiers: Entr' ira e joi. 

A qui le regarde de droit oeil. 

Per aquest tort mi podetz los huelhs traire. 

Guillaume de Saint-Didier: El mon non a. 

Pour ce tort vous pouvez m' arracher les yeux. 

A totas gens mostrar a olh 

La dicha naychensa d' Amor.

Brev. d'amor, fol. 3. 

A toutes gens montrer à l'oeil ladite naissance d'Amour.

Lo dux ditz que non o creyria

Si de sos huellz non o vezia.

V. de S. Honorat.

(chap. Lo duc va di que no se u creuríe si de sons ulls no u veíe.)

Le duc dit qu'il ne le croirait si de ses yeux il ne le voyait.

ANC. FR. Que il n' aveit que un sol oil... bleué l' eut par aventure. 

Un rains en l' oil. 

Un rains me feit dedens l' oil.

2e trad. du Castoiement, contes 5 et 7. 

Sorquidance dit e orguil, 

Si ne set que li pent al oil. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 118.

A ses oyls com flambe de fu.

Trad. de l'Apocalypse, Bib. de l'Arsenal.

ANC. CAT. Oill (Uyl, com Uyldecona). CAT. MOD. Ull. ESP. Ojo. PORT. Olho. IT. Occhio. (chap. Ull, ulls; ullet, ullets; ullot, ullots; ullat, ullats, ullada, ullades.)

- Terme de monnayage.

Li Peregozi deven esser fachs blanc ab V olhs.

Titre de 1276. Commune de Périgueux.

Les Périgourdins doivent être faits blanc avec cinq yeux.

2. Huelh de veire, s. m., oeil de verre, espèce d'oiseau.

Huelh de veire es un petit ausel blanc... et a la pus sotil vista que res que sia. Naturas d' alcus auzels.

L' oeil de verre est un petit oiseau blanc.. et il a la vue la plus subtile que rien qui soit.

(chap. Ull de vidre; classe de muixó y literalmen, ull fet de vidre, ull de picho.)

3. Ulhal, s. m., visière.

Fo ab sageta feritz per lo nazal

E per l' ulhal del elme, que lo colps fo mortal. Guillaume de Tudela.

Fut avec sajette frappé par le nazal et par la visière du heaume,(tellement) que le coup fut mortel.

(chap. Ullal : visera y naiximén intermitén de aigua, com los ullals de la Fenellassa, a Beseit. Riu Ulldemó, Ulldecona.)

Ullals, Fenellasa, Fenellassa, Fenellosa, Beceite, Beseit, Parrizal, Parrissal

4. Entrueil, s. m., entr'oeil, espace qui sépare les yeux.

Lo meias que es d' eviro

Entro en hueill, entrueill a nom.

Nefa jauna e lonc entrueil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le milieu qui est à l'environ jusques en oeil, a nom entr'oeil.

Néfe jaune et long entr'oeil.

ANC. FR. Entrueil plaisant, bouche bien ordonée.

Eustache Deschamps, p. 98.

(chap. Entreull, entreulls, entressella, entresselles. ESP. Entrecejo.)

5. Hulhar, v., être pourvu, être garni d'yeux.

Part. pas. Arnaut, joglar, mal hulat, cara trona. 

Giraud de Calanson: Sitot s' esfors. 

Arnaud, jongleur, mal garni d'yeux, figure plate.

CAT. Ullar. PORT. Olhar. (ESP. Ojear. Chap. Fotre una ullada, ullades : mirá, guaitá, atiná, etc.)

6. Ocleiar, v., du lat. oculus, clignoter.

Cant eu la vei, tot m' abelluc,

Et oclei mai d' un ratairol.

Un troubadour anonyme: Can vei.

Quand je la vois, je suis tout ébloui, et je clignote plus qu'un petit rat.

(chap. Clucá los ulls, tancá los ulls, parpadejá.)

7. Avogolar, v., aveugler.

Autras fontainas caudas que avogolo la gen. Liv. de Sydrac, fol. 55.

Autres fontaines chaudes qui aveuglent la gent.

(chap. Segá, fé sego, ciego: atres fons caldes que seguen a la gen.)

8. Reiruelhar, v., regarder en arrière, blâmer.

Tot lo mons lo 'n reiruelha. 

Guillaume de Montagnagout: Bel m'es. 

Tout le monde l'en regarde en arrière. 

Que fols ai dig? Ieu mi reiruelh.

G. Riquier: Tot m' es. 

Qu'ai-je dit, fou? Je me blâme.

9. Opthalmia, s. f., lat., ophtalmia, ophthalmie.

Optalmia que es passio del uelh. Eluc. de las propr., fol. 79. 

(chap. Oftalmia que es patimén (enfermedat) del ull.)

Ophthalmie qui est souffrance de l'oeil.

Optalmia e emigranea. Trad. d'Albucasis, fol. 54.

Ophthalmie et migraine.

CAT. ESP. (chap.) Oftalmia. PORT. Ophtalmia, IT. Ottalmía.

10. Optalmi, s. m., lat. ophthalmius, ophtalmi, sorte de pierre précieuse. Optalmi es peyra de diversas colors. Eluc. de las propr., fol. 190.

L' ophtalmi est pierre de diverses couleurs.


Olimpiadis, s. f., lat. olympiadis, olympiade.

L'an prumier de la olimpiadis CLXXXIII. Cat. dels apost. de Roma, fol. 3. L'an premier de l'olympiade cent quatre-vingt-troisième.

2. Olimpiada, s. f., olympiade. 

De la prumiera olimpiada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 6.

De la première olympiade.

CAT. ESP. Olimpiada. PORT. Olympiada. (chap. Olimpiada, olimpiades.)

3. Olimpi, adj., lat. olympicus, olympien.

Regio del foc... la bassa es apelada cel olimpi.

Eluc. de las propr., fol. 107.

Région du feu... la basse est appelée ciel olympien.

(chap. Olímpic, olimpics, joc olímpic, jocs olimpics. Monte Olimpo.)


Oliopomenon, s. m., du grec *gr, ellipse.

Bracologia, en autra maniera apelada oliopomenon.

Leys d'amors, fol. 142.

Bracologie, en autre manière appelée ellipse.

(https://archive.org/details/lasflorsdelgaysa03gatiuoft/mode/2up)


Olm, Olme, s. m., lat. ulmus, orme. 

Ieu no i trob plus ombra ni olm ni resta. 

Bertrand de Born: Non estarai.

Je n'y trouve plus ombre ni orme ni séjour. 

Vezetz vos cel brulhet ab cels olmes plantatz?

Roman de Fierabras, v. 1678. 

Voyez-vous ce petit bois planté avec ces ormes?

CAT. Olm. ESP. PORT. IT. Olmo. 

(chap. Olm, olms; no demanéu peres al olm.)

2. Olmada, s. f., ormoie, lieu planté d'ormes.

Las plantadas de sobre l' olmada.

Tit. de 1225. Arch. de l' archevêque d'Arles, n° 86.

Les pépinières dessus l' ormoie.

(chap. Olmeda, olmedes. ESP. Olmeda, olmedas.)

olmo, ulmus, olm, olms


Olus, s. m., lat. olus, légume, plante potagère.

Ja que totas herbas aptas a cozinar sio ditas olus, empero caul especialment es dit olus. Eluc. de las propr., fol. 216. 

Quoique toutes les herbes propres à cuisiner soient dites plantes potagères, cependant le chou est spécialement dit plante potagère.


Ombra, Umbra, s. f., lat. umbra, ombre, ombrage.

Car anc Narcisus, qu' amet l'ombra de se, 

Si be s mori, no fo plus fols de me.

Pierre d'Auvergne: Mot m'entremis. 

Car oncques Narcisse, qui aima l' ombre de soi, quoiqu'il mourût, ne fut plus fou que moi. 

Josta si

Assec me a l' ombra d'un telh.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Auprès de soi elle me fit asseoir à l'ombre d'un tilleul.

Fig. Dona...

Pus bela que bels jorns de may, 

Solelhs de mars, umbra d' estieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame... plus belle que beaux jours de mai, soleil de mars, ombre d'été. Loc. La luna eclipsa quan... la terra li fa umbra.

Eluc. de las propr., fol. 117. 

La lune éclipse quand... la terre lui fait ombre. 

Prov. Lo sec en totz luocs coma la ombra del cors. V. et Vert., fol. 7.

Le suit en tous lieux comme l' ombre du corps.

- Fantôme.

Per umbras malvazas et espaventablas que si mostron a lor.

Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Par ombres méchantes et épouvantables qui se montrent à eux.

CAT. Ombra. ANC. ESP. Umbra. ESP. MOD. PORT. Sombra. IT. Ombra.

(chap. Sombra, sombres; ombra, ombres; umbría, umbríes; ombría, ombríes : part aon no toque lo sol, ombrieta, ombrietes, contraria a la solana, solanes, solaneta, solanetes.)

Casa Ombrieta, turismo rural, Antolí Tello

2. Ombraill, s. m., ombrage.

Trobei un' amairitz

Al ombraill d' un' abadia.

B. Zorgi: L'autr'ier.

Je trouvai une amante à l'ombrage d'une forêt de sapins.

Non podion, ses morir,

Outra l' ombral del bruoill anar. 

Guillaume de la Tour: Plus que las.

Elles ne pouvaient, sans mourir, aller outre l' ombrage du bois.

3. Ombratge, s. m., ombrage, l'épaisseur du bois.

M' es belh dous chan per l' ombratge.

Marcabrus: Lanquan fuelhon.

M'est beau doux chant par l' ombrage.

Aug agnir

Cavals voitz per l' ombratge.

Bertrand de Born: Be m play.

J'entends hennir les chevaux vides à travers l'épaisseur du bois.

ESP. (Sombráge) Sombraje. (chap. Espessura del bosc o bosque. 

Puesto ombriós, umbriós.)

4. Ombreira, Ombrieira, s. f., ombrière, lieu ombragé.

Sojornem en est' ombrieira.

Giraud de Borneil: L'autr' ier.

Reposons en cette ombrière.

Tro qu' en una ombreira, 

Reviriey mos huelhs alhor.

Joyeux de Toulouse: L' autr' ier. 

Jusqu'à ce qu'en un lieu ombragé, je détournai mes yeux ailleurs.

5. Ombriu, Umbriu, adj., ombreux, ombragé.

Son ombriu li ramel.

Marcabrus: Quan l' aura.

Les rameaux sont ombreux.

Bel m' es quan son ombriu li mon. 

Marcabrus: A l' alena. 

Il m'est beau quand les monts sont ombragés. 

ANC. FR. Sur le plus haut des ombreuses montagnes.

Premières œuvres de Desportes, p. 228.

Nous suivons les chemins ombreux et solitaires. Bertaut, p. 362.

ESP. (sombrío) PORT. Sombrio.

- Ombrageux, défiant.

Sembla cavall umbriu a cuy fay pahor la umbra. V. et Vert., fol. 71.

Semble cheval ombrageux à qui l'ombre fait peur. 

On plus l' ai servida

De mon poder, ieu la trop plus umbriva. 

P. Vidal: S' ieu fos en cort. 

Où plus je l'ai servie de mou pouvoir, je la trouve plus ombrageuse.

Ves aquels etz ombriva 

C' avetz en poder.

Rambaud d'Orange: Amors com. 

Vous êtes ombrageuse envers ceux que vous avez en pouvoir.

(chap. Sombrío, sombríos, sombría, sombríes.)

6. Ombrelh, adj., ombreux, sombre.

Fig. Blanc dig ab fag escur, ombrelh.

Bernard de Venzenac: Hueymais pus. 

Clairs propos avec fait obscur, sombre.

7. Ombrejar, Ombreiar, v., ombrager, donner, apporter, faire de l'ombre.

Fig. Cui malvatz astres ombreia.

Marcabrus: Per savi 'l tenc. 

A qui mauvais astre apporte ombre.

ANC. FR. Avoit dedans le champ deux petites loges pour reposer et umbrer les champions. Monstrelet, t. I, fol. 14.

CAT. Sombrejar. ESP. PORT. Sombrear. IT. Ombreggiare. 

(chap. Sombrejá, fé o doná sombra.)

8. Azombrar, Aombrar, v., lat. adumbrare, ombrager, être ombreux.

Hueymais pus s' azombra 'l trelha.

Bernard de Venzenac: Hueymais pus. 

Désormais puisque la treille s'ombrage. 

Lanquan vey florir l' espiga 

E s' azombra 'l vitz.

G. Adhemar: Lanquan vey. 

Lorsque je vois fleurir l'épi et (que) s'ombrage la vigne.

- Se tenir à l'ombre, goûter le frais à l'ombre.

Vi un albre mout sobrier 

E lonc, que avia nom palmier, 

On volontier si repausera, 

Si fos desotz, e s' aombrera.

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Vit un arbre moult élevé et long, qui avait nom palmier, où volontiers il se reposerait, s'il était dessous, et se tiendrait à l'ombre. 

ANC. FR. Et truevent un lieu descombré, 

D' arbres açaint de feuille aombré. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 28. 

C'est un espoir qui polit et adombre

Le mal passé.

Saint-Gelais, p. 3.

ANC. CAT. Aombrar. ESP. Asombrar. PORT. Assombrar. IT. Adombrare.

(chap. Doná o fé sombra. Assombrá, assombrás, de assombro.)

9. Enombrar, v., lat. inumbrare, obscurcir, cacher.

Esdeve escura per la terra que lhi enombra la resplandor del solelh.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

Devient obscure par la terre qui lui cache la splendeur du soleil. 

Part. pas. Can tota la lhuna es enombrada de la terra.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

Quand toute la lune est obscurcie par la terre.

ANC. FR. Qui s' esclipse comme la lune

Que la terre obnuble et enumbre 

Quant la lune chiet en son umbre. 

Roman de la Rose, v. 4802. 

Le S.-Esprit surviendra en toy, et la vertu du souverain t' enombrera.

Apologie pour Hérod., t. I, p. 605. 

IT. Inombrare.

10. Solumbrar, v., ombrager, mettre a l'ombre, reposer.

Fig. En lhyeis lo filhs de Dieu solumbrara, e penra carn e sanc de lhyeis.

Liv. de Sydrac, fol. 119.

En elle le fils de Dieu reposera, et prendra chair et sang d'elle.

Apres l' avenimen del filh de Dieu, qui s solombrara en la Vergis.

Liv. de Sydrac, fol. 8.

Après l'avénement du fils de Dieu, qui s'ombragera en la Vierge.


Omelia, s. f., lat. homilia, homélie

Crizostomus..., en la dezena omelia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 6. Chrysostôme..., dans la dixième homélie. 

CAT. ESP. (homilía) PORT. Homilia. IT. Omelia. (chap. Homilía, homilíes.)


Onager, s. m., lat. onager, onagre, âne sauvage.

Fo apelat onager, que es bestia fera et mol salvagga.

Eluc. de las propr., fol. 167. 

Fut appelé onagre, qui est bête farouche et moult sauvage.

2. Onagri, s. m., onagre.

Cavals et onagris. Eluc. de las propr., fol. 175.

Chevaux et onagres.

3. Onagre, s. m., lat. onagrus, onagre. 

Onagre vol dire aze fer. Eluc. de las propr., fol. 255.

Onagre veut dire âne sauvage.

ESP. PORT. IT. Onagro. (chap. Burro salvache, ase, ruc, acémila, com Artur Quintana Font.)


Onci, s. m., lat. uncus, croc, crochet.

Pren onci, e fica aquel en la meula. Trad. d'Albucasis, fol. 22.

Prend crochet, et fiche celui-là en la moelle.



Oncle, s. m.3 lat. avunculus, oncle.

Ja no creirai castic d' amic ni d' oncle.

A. Daniel: Lo ferm. 

Je ne croirai jamais avis d'ami ni d' oncle. 

Que de son oncle la volcsetz amparar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Que de son oncle vous voulussiez la préserver.

CAT. Oncle (tiet). (chap. Tío - son germá de la mare; tíos, tía, tíes.)


Onda, Unda, Honda, s. f., lat. unda, onde, flot, vague.

Atressi m ten en balanza 

Com la nau sus l' onda.

B. de Ventadour: Tant ai mon. 

Ainsi je me tiens en balance comme la nef sur l'onde.

Cel que dopta sembla l' unda de la mar que mov lo vens.

Trad. de Bède, fol. 58. 

Celui qui doute semble l' onde de la mer que le vent agite.

La mar fai grans ondas. V. de S. Honorat. 

La mer fait de grandes vagues.

Las hondas qu' yssiran del mar, 

Sus vas lo cel volran poiar.

Passion de J.-C. 

Les vagues qui sortiront de la mer, sus vers le ciel voudront monter.

CAT. (ona, onas u ones) ESP. (ola) PORT. IT. Onda. (chap. Ola, oles; onda, ondes, de radio.)

2. Inondation, s. f., lat. inundationem, inondation.

Per inondation d'aiguas. Fors de Béarn, p. 1093. 

(chap. Per inundassió d' aigües.) 

Par inondation d'eaux.

CAT. Inundació. ESP. Inundación. PORT. Inundação. IT. Inondazione.

(chap. inundassió, inundassions; v. inundá, inundás: inundo, inundes, inunde, inundem o inundam, inundéu o inundáu, inunden; inundat, inundats, inundada, inundades.)

3. Ondejar, Ondeiar, v., ondoyer.

La gran mar

Dels blatz en espic ondeiar.

Leys d'amors, fol. 128. 

La grande mer des blés en épis ondoyer. 

ANC. IT. E i campi pieni di biade non altramente ondeggiare che il mare.

Boccaccio, giorn. I. 

ANC. CAT. Onejar. CAT. MOD. Ondejar. ESP. PORT. Ondear. 

IT. Ondeggiare. (chap. Ondejá, fé ondes u oles.)

4. Ondansa, Undansa, s. f., avantage, profit, suffisance.

Loc. Val mais us cortes nos

Quant hocs no i trob' ondansa.

R. Jordan: Era don Dieus. Var. 

Vaut plus un courtois non quand oui n'y trouve profit.

Un Ms. porte undansa.

5. Abondantia, Abondancia, Habundancia, s. f., lat. abundantia, abondance.

Abondancia de tot mal. V. et Vert., fol. 28. 

Abondance de tout mal. 

Loc. De la habundancia del cor parla la boca. V. et Vert., fol. 85. 

De l' abondance du coeur parle la bouche. 

ANC. FR. Mais, comme scez, d' abondance de coeur

La bouche parle, et rien n'y cherche que heur.

G. Cretin, p. 196.

CAT. ESP. PORT. Abundancia. IT. Abondanzia, abbundanzia. 

(chap. Abundansia, abundansies.)

6. Abondansa, Aondansa, s. f., abondance. 

Quar eu trop tan de ben en lei a dir, 

Que sofraichos mi fai trop abondansa.

Folquet de Marseille: Chantan. 

Car je trouve en elle tant de bien à dire, que pauvre me rend trop d' abondance.

Selhs que an aondansa 

De vin et d' anona.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Ceux qui ont abondance de vin et de blé.

- Profit, avantage, satisfaction. 

Loc. Aisso m veda de que m don aondansa 

Mi dons.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Ma dame me défend ce par quoi elle me donne satisfaction.

Per qu' el nos val mais, so m par,

Que l' oc ses far aondansa.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

C'est pourquoi, le non vaut davantage, ce me paraît, que l'oui sans faire profit.

Ades vol de l' aondansa 

Del cor la boca parlar.

Aimeri de Peguilain: Ades vol. 

Incessamment veut de l' abondance du coeur la bouche parler. 

IT. Abbondanza.

7. Aon, s. m., aide, secours, assistance.

Contr' aiso nos fes Dieus un aon, 

Cant nos mandet c' amassem ses faidia.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Contre ceci Dieu nous fit une assistance, quand il nous commanda que nous aimassions sans rebut. 

Dona, vos quier aon.

Albert de Sisteron: Dona pros. 

Dame, je vous quiers aide.

8. Habundoz, Avondos, Aondos, Aundos, adj., abondant.

Terra en blatz, frugz... et metalhs habundoza.

Eluc. de las propr., fol. 175. 

Terre en blé, fruits... et métaux abondante.

Tan avondos de totz bels garnimens. 

B. Zorgi: Non lassarai. 

Si abondant en tous beaux équipages. 

Sest rire m' a faig de ris tant aondos. 

Lanfranc Cigala: Joios d'amor. 

Ce rire m'a fait de ris si abondant.

Aundos en plors. Trad. de Bède, fol. 51. 

Abondant en pleurs. 

ANC. CAT. ESP. PORT. Abundoso. IT. Abbondoso. 

(chap. Abundán, abundans, abundanta, abundantes.)

9. Abondar, Abundar, Habundar, Aundar, Aondar, v., lat. abundare, abonder, profiter, suffire, convenir, aider.

El temps dels ancessors, 

Quant aondava joys.

Giraud de Borneil: Ben m' era. 

Au temps des ancêtres, quand plaisir abondait. 

S' ieu follei per vos, mais m' es d' onors 

Que s' ab autra m' abundava mos sens.

Arnaud de Marueil: La grans beutatz. 

Si je fais folies pour vous, (ce) m'est plus d'honneurs que si avec autre m' abondait mon sens. 

Almorna aunda ses dejun, e dejuns non aunda ses almorna.

Trad. de Bède, fol. 52. 

Aumône profite sans jeûne, et jeûne ne profite pas sans aumône.

El gens terminis m' aonda.

Marcabrus: Lo vers. 

Le gentil printemps me convient.

Maire de Dieu, fons de merce, 

La tua grans bontatz l' aon.

J. Esteve: Planhen ploran.

Mère de Dieu, fontaine de merci, que ta grande bonté lui aide. 

Loc. Chascus hom aunda e so sen. Trad. de Bède, fol. 73. 

Chaque homme abonde dans son sens.

El habunda en Dieu. V. et Vert., fol. 48.

Il abonde en Dieu. 

Part. prés. Terra es fertils et habundant en blatz.

Eluc. de las propr., fol. 175. 

Est terre fertile et abondante en blés. 

CAT. ESP. PORT. Abundar. IT. Abbondare. (chap. abundá: abundo, abundes, abunde, abundem o abundam, abundéu o abundáu, abunden; abundat, abundats, abundada, abundades; abundán, abundans, abundanta, abundantes.)

10. Habondozament, Aondozamen, adv., abondamment, pleinement. 

Per II o per plus testimonis habondozament. Cout. de Tarraube, de 1284.

Par deux ou par plus de témoins abondamment.

De muzica sai yeu tot aondozamens 

Quatre tons principals.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De musique je sais tout pleinement quatre tons principaux.

CAT. Abundosament. ESP. PORT. Abundosamente. IT. Abbondosamente.

(chap. Abundanmen; abundosamen.)

11. Sobrehabondansa, s. f., surabondance.

Cant hom vol assignar sobrehabondansa d' acciden. 

Leys d'amors, fol. 142.

Quand on veut désigner surabondance d'accident. 

ESP. Sobreabundancia. IT. Soprabbondanza. (chap. Superabundansia, sobreabundansia; “aixó s' en va de la ufanidat” (aufanidat, “orfanidat”) se diu a Beseit pera exagerá, pera di que ña massa de algo o que sen fa massa de alguna cosa.)

12. Sobrondar, v., surabonder.

L' autre mal ve, car tan sobronda 

La colera que no l' aonda 

Sel vaisselet on deu estar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

L'autre mal vient, parce que tant surabonde la bile que ne lui suffit pas ce petit vase où elle doit être.

CAT. ESP. Sobreabundar. IT. Soprabbondare. 

(chap. Sobreabundá : ñabé massa de algo, abundá massa.)

13. Sobreaundosamen, adv., surabondamment.

Sera mal fagz sobreaundozamen. Calendrier en provençal. 

Sera mal fait surabondamment. 

CAT. Sobreabundantment. ESP. Sobreabundantemente.

IT. Soprabbondantemente. (chap. Sobreabundanmen.)


Onger, Ogner, Oingner, Onher, v., lat. unguere, oindre, frotter, enduire.

Si fazia onger d'aquel ongemen. Liv. de Sydrac, fol. 43.

(chap. Se fée ungí (refregá, fé fregues) d' aquell ungüén.)

Se faisait frotter de cet onguent.

Que onheretz de buire fresc.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que vous oindrez de beurre frais.

Onhes en los luntars de las portas. Hist. abr. de la Bible, fol. 28. 

(chap. Untéu, ungíu los llindás de les portes.)

Oignez-en les seuils des portes.

Loc. fig. Mas qui us ditz mal, aquel vos oing. 

Bertrand de Born le fils: Quant vei. 

Mais qui vous dit le mal, celui-là vous oint. 

Part. pas. Tu que iest tan granz prelatz 

E fust onhs et sanctificatz. 

V. de S. Honorat. 

Toi qui es si grand prélat et fus oint et sanctifié. 

El non era onhs ni sagratz, 

Mas de pretz era coronatz.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Il n'était oint ni sacré, mais de mérite était couronné.

ANC. FR. Ne par riens que l'en sache ongier, 

La vie du cors alongier.

Roman de la Rose, v. 17189.

ESP. PORT. Ungir. IT. Ungere, ugnere. (chap. Ungí, untá, refregá.)

2. Onchar, v., oindre, frotter.

Enportet lo enguen don Dieus si fetz onchar. 

Roman de Fierabras, v. 624. 

Emporta l'onguent dont Dieu se fit oindre. 

Maria pres una liura d' enguent... et onchava los pes de Jhesu Crist.

Fragment de trad. de la Passion. 

Marie prit une livre d'onguent... et oignait les pieds de Jésus-Christ.

Onchet lo de precios enguen. V. et Vert., fol. 80. 

L' oignit de précieux onguent.

Part. pas. Son onchat et enbasmats. V. et Vert., fol. 35.

(chap. Són untats, ungits y embalsamats : de bálsamo.)

Sont oints et embaumés.

ANC. FR. Quant le cors enoint aveient 

Sur la bere il le meteient.

Fr. Ms. de la Rés. (résurrection) de J.-C.

3. Untar, v., oindre. 

Part. pas. Can l'en ac untat,

El se senti pus sas que lunh falco mudat. 

Roman de Fierabras, v. 2159. 

Quand il l'en eut oint, il se sentit plus sain que nul faucon mué.

CAT. ESP. PORT. Untar. IT. Untare. (chap. Untá: unto, untes, unte, untem o untam, untéu o untáu, unten; untat, untats, untada, untades.)

4. Ongemen, Ognemen, Ongnimen, Onhemen, Hongemen, Ungniment, s. m., onguent, onction, pommade, emplâtre, liniment.

La mezelia si pot garir d'un ongemen que s' apela ongemen de chilorofle.

Liv. de Sydrac, fol. 42. 

La lèpre peut se guérir avec un onguent qui s'appelle onguent de girofle.

No i val nuills onhemens.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

N'y vaut nulle onction.

Quant elas an lor ongnimenz 

Totz ajustatz.

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Quand elles ont leurs pommades toutes préparées. 

Olis, que es veramens 

1 dels principals hongemens.

Brev. d'amor, fol. 145. 

Huile, qui est vraiment un des principaux liniments.

ANC. FR. Ge fusse mors et mal baillis 

Se li dous oignement ne fust.

Roman de la Rose, v. 1870. 

Morte fussent, mon escient, 

S' un trop bon oingnement ne fust. 

Qui de tel oingnement éust, 

Jà ne fust mès de mal grevée.

Fables et cont. anc., t. III, p. 453. 

Baillet mei sà cel uinnement, 

Si en oindrum cest cors present. Fr. Ms. de la Rés. de J.-C.

ESP. Ungimiento. IT. Ugnimento. (chap. Ungimén, linimén, pomada, ungüén, unsió, empastre o emplaste.)

5. Onguen, Enguen, Enguent, s. m., lat. unguentum, onguent, emplâtre, pommade.

Aisest onguens val contra lepra.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Cet onguent vaut contre lèpre. 

Onchet lo de precios enguen. V. et Vert., fol. 80. 

L' oignit de précieux onguent.

CAT. Unguent. ESP. (ungüento) PORT. IT. Unguento. 

(chap. ungüén, ungüens.)

6. Onchura, Ointura, s. f., onction, oing, assaisonnement.

Banhs, issarops et onchuras. Brev. d'amor, fol. 124.

(chap. Bañs, jarabes y untures, unsions, ungüens.)

Bains, sirops et onctions.

Onchura d'oli non volon ges 

Ni peis fresc, gras de pescaria.

P. Cardinal: Ab votz. 

Assaisonnement d'huile ne veulent point ni poisson frais, gras de pêcherie

Fig. Vira als autres lo dos

Que non veion l' ointura. 

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz. 

Tourne le dos aux autres pour qu'ils ne voient pas l' oing. 

ANC. FR. Par l' ointure de l' oignement. Roman de la Rose, v. 1862.

(chap. Untura, untures.)

7. Unctio, Onccio, s. f., lat. unctio, onction.

Per que cessa lurs onccios. Brev. d'amor, fol. 88. 

C'est pourquoi cesse leur onction. 

Metges fai suaus pimens e cofec suaus unctios. Trad. de Bède, fol. 79. Médecin fait douces boissons et confectionne douce onction.

CAT. Unció. ESP. Unción. PORT. Unção. IT. Unzione. 

(chap. Unsió, unsions.)


Ongla, Ungla, s. f., lat. ungula, ongle, griffe, serre.

onglas de mas e d' artellz. V. de S. Honorat.

Ongles de mains et d'orteils.

Jes las onglas dels detz

Tan longas non portetz.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Que point les ongles des doigts si longs ne portiez.

Serenas... ha cors de femna e coa de peysso et onglas d'aigla.

V. et Vert., fol. 23.

La sirène... a corps de femme et queue de poisson et serres d'aigle.

Loc. No m pot ges becx escoyssendre ni ongla. 

A. Daniel: Lo ferm voler. 

Ne peut point bec me déchirer ni ongle. 

Tos temps serai ab lieys cum carn et ongla.

(chap. Tots tems, sempre, siré en ella com carn y ungla.)

ungla, ungles, uña, uñas

A. Daniel: Lo ferm voler.

Je serai toujours avec elle comme chair et ongle.

CAT. Ungla. ESP. Uña. PORT. Unha. IT. Unghia, ugna. 

(chap. Ungla, ungles; ungleta, ungletes.)

2. Enonglar, v., agripper, attacher.

Fig. Aissi s' enpren e s' enongla

Mon cor en lieys, cum l' escors' en la verja.

A. Daniel: Lo ferm voler. 

Ainsi s'éprend et s'attache mon coeur en elle, comme l'écorce à la verge.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.


Original en castellá:

Capítulo IX.

De cómo Pedro Saputo pintó la capilla de la Virgen de la Corona.

O lo he soñado o lo he visto; yo creo que es lo segundo. ¡Y en qué ocasión y cómo la vide! Aún me hierve la sangre y se me enciende el coraje de pensarlo. ¡Cobarde! Allí debí morir, allí debí acabar, que ésta fue su intención o su aturdimiento. Pero me salvó el ángel antiguo de Pedro Saputo porque sabía que andando el tiempo había de tener la inspiración de escribir su vida. Agradezco su protección, y cumplo el encargo de la Providencia.

Tienen los de Almudévar, a la parte del pueblo que mira a Zaragoza, un santuario y capilla de Nuestra Señora de la Corona en un pueyo o montecillo donde en otro tiempo estuvo el castillo de los moros. Y como la hubiesen renovado de su vetustad y ruinas quisieron también pintarla, buscando para la obra un pintor muy afamado de Huesca llamado Raimundo Artigas, hombre melancólico, estreñido de genio, bilioso de color, seco de carnes, largo de cuello y claro de barbas; el cual pidió trescientas libras jaquesas por su trabajo con la condición que él pondría los colores y el agua limpia.

Súpolo el niño Pedro Saputo y se alegró mucho porque quería saber de pintura, faltándole entre otras cosas ver la composición y mezcla de los colores, puesto que el dibujo había llegado al extremo de primor y facilidad. Fue al maestro Artigas y le dijo le tomase por su aprendiz y criado; y la primera vez no quiso. Porfió Pedro, rogó, suplicó, y viéndole siempre duro le dijo un poco despechado pero templadamente. - Mirad, pues, señor maestro Artigas, que queráis que no queráis yo he de ser vuestro discípulo; y si no, vuestro maestro. Miróle entonces el maestro Artigas: meneó la cabeza y respondió: - Yo os admito, niño Pedro, porque me es imposible otra cosa obligándome una fuerza secreta que no sé lo que es; pero entended que seréis mi discípulo mientras supiéredes menos que yo y nunca mi maestro aunque lleguéis a pintar mejor que Miguel Ángel, porque para eso han de pasar muchos años e yo soy ya viejo, que tengo sesenta y nueve, y a esa hora que me busquen en el mundo. Y todos se admiraron de que el maestro Artigas le hubiese respondido tan blandamente, porque era de condición muy áspera, de voluntad absoluta y de opinión fuerte y acerada.

Comenzaron, pues, a pintar; y lo primero que el maestro le enseñó fue a moler los colores; y Pedro le preguntaba muchas veces cómo se mezclaban y qué diferencia había de los que llevaban aceite a los que no llevaban, con otras cosas del arte. El maestro Artigas se importunaba, pero unas veces de buena gana, y otras de mala, satisfacía al discípulo; y alguna también se le quedaba mudo o le alargaba un pescozón por respuesta. Mas él no se aburría ni arredraba, sino que cada día procuraba servirle con más afición y tornaba a las preguntas.

Habían pedido los del concejo al maestro Artigas que primero pintase parras y pájaros y después lo que quisiese; y pintó en la faja del altar a la mano derecha un árbol con una parra y muchos pájaros en ella picando las uvas; y en la punta de un sarmiento que hacía salir por un lado pintó un cuervo. Díjole entonces Pedro: - Señor maestro Artigas, si me dais licencia diré una cosa que observo en esta pintura. Diósela, y dijo: - Ahí habéis pintado un cuervo en la parra, y los cuervos más van a los muladares que a las viñas. Asombróse el maestro Artigas por el atrevimiento del discípulo, y le mandó que callase y no saliese de su molimiento de los colores. Pasó un rato, y otra vez dijo Pedro Saputo: - Pues aun todavía si me dieseis licencia diría alguna otra cosa, señor, maestro mío. - No te la doy, respondió éste muy alzada la voz de punto. - Es una friolerilla, replicó el muchacho: quería decir a vuestra merced que el cuervo debe pesar tanto como una gallina o poco menos; y de razón había de hacer inclinar ese sarmiento suelto, y vuestra merced le ha pintado tan tieso como si fuese de acero o el cuervo estuviese fofo. Al oír esto fue tan grande la ira del maestro Artigas, que no pudiendo atinar con las palabras acudió al cacharro de los colores que tenía entre las manos y se lo tiró con mucha furia, rompiéndose en menudos pedazos contra el suelo porque el niño hurtó el cuerpo al tiro, y dijo: - No quiero pintar más, porque eres un labrador, un descarado, un insolente, un malsín, un grandísimo bellaco. Y se fue de aquel paso y llamó al pueblo, y ayuntado en la plaza dijo, que mientras tuviesen en el lugar al atrevido y vano de Pedro Saputo, no quería pintar la capilla. Entonces Pedro Saputo pidió licencia para hablar y contó lo que había pasado con su maestro; y le dieron la razón y lo aprobaron, y no quisieron que se fuese del lugar. - Pues me iré yo, respondió muy aborrascado el maestro Artigas. - Idos enhorabuena, gritaron todos; mas que no se pinte la capilla. Y Pedro Saputo levantando la voz desde una piedra dijo al pueblo: - Si el maestro Artigas se va y vosotros queréis yo pintaré la capilla. - ¡Que la pinte, que la pinte!, gritó la multitud. Y el justicia y el concejo con los prohombres del pueblo encargaron la pintura a Pedro Saputo. Él entonces muy contento dijo: - Agora mirad, pueblo de Almudévar; yo pintaré la capilla de Nuestra Señora de la Corona, pero me habéis de dar lo mismo que dabais al maestro Artigas. Y se lo prometieron. Preguntóles qué querían que pintase, y no sabían qué decirle. Y tornó a preguntarles: - ¿Queréis que pinte lo que veis o lo que no veis? Y respondieron todos: - Lo que no vemos. - Pues yo, dijo él, lo pintaré, y gustaros ha por mi cuenta.

Inmediatamente se fue a la capilla y borró lo que había pintado el maestro Artigas, que era aún poco y no muy en su lugar. Tres meses estuvo pintando, y concluyó la obra y dijo al pueblo en la plaza: - La pintura está acabada. Agora quiero que la ermita esté ocho días abierta para que vayan a verla todos los del lugar, grandes y chicos, sabios e ignorantes, y que si alguno encuentra defectos en la pintura me los diga para enmendallos. Y fueron todos a verla y nadie halló falta alguna, sino al contrario le alababan mucho y decían: - ¿Cómo sabe hacer esto el hijo de la Pupila, que es un niño y nadie le ha enseñado? Pero le dijeron que no entendían las escenas que había pintado ni la intención de aquellos cuadros. Y él les dijo: - Oídme, hijos de Almudévar: yo os pregunté si había de pintar lo que veis o lo que no veis, y me respondisteis que pintase lo que no veis. Pues bien: según esa palabra, yo os he pintado en un lienzo dos cuadros; el uno es un olivar, y el otro una viña, que son cosas que para ver tenéis que ir a Huesca y al Semontano; pero lo que es en vuestro lugar no las veis por vuestra mucha desidia y cobardía. En el otro lienzo hay otros dos cuadros; el uno es una mujer de su casa muy aseada y cuidadosa, muy atenta, modesta y aplicada a su labor y a la inteligencia de las cosas del gobierno doméstico, rodeándola dos niños y una niña, hijos suyos muy graciosos, limpios y bien vestidos y criados; que también es cosa que no veis en vuestro lugar. En el otro hay una suegra y una nuera comiendo las dos en un plato muy concordes, amigas y bien animadas entre sí: cosa que tampoco no veis en el lugar. Por ahí alrededor y por el aire hay bosques, fieras y pájaros, nubes, y otras cosas según me iban ocurriendo, como quiera que importaba poco fuesen éstas u otras. Y arriba en la bóveda o cielo de la capilla he pintado a María Santísima con las manos cerradas porque no hay en este pueblo quien se las abra con oraciones devotas y humildes, y la obligue a abrirlas para dejar caer sobre vosotros las bendiciones de que las trae llenas.

Al oír esta explicación quedaron todos espantados de la sabiduría de las pinturas, y gritaron mucho rato con grande ardor y júbilo: - ¡Es verdad!, ¡es verdad! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva el hijo de la Pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y le tomaron y le llevaron en hombros a su casa alabándole y diciendo cantares en su gloria y lo presentaron a su madre y le dijeron que era la mujer más dichosa del mundo. Ella le recibió llorando de gozo, y dio a todos las gracias por aquel favor que mostraban a su hijo.