champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.
De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.
A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.
Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.
Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.
Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.
- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.
Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.
¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?
Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.
No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.
Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.
Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.
- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.
- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.
- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás.
Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.
Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna.
Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.
- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat.
- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:
- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?
- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.
Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.
En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.
- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós.
Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes.
¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles!
En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.
Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball?
Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.
Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).
Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.
No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.
Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.
Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.
Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.
¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges.
¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.
¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.
Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.
(ESP. Gomorresina medicinal muy purgante, sólida, ligera, quebradiza, de color gris subido, olor fuerte y sabor acre y amargo, que se extrae de la escamonea. 2. f. Planta herbácea de la familia de las convolvuláceas, que se cría en los países mediterráneos orientales.)
Escandelhar, Escandalhar, v., basse lat. eschantillare ou eschandillare, sonder, mesurer, évaluer la mesure.
De canar o de destrar, o d' escandelhar, que aysins se apela per mariniers, una ayga fondal. Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 35.
De toiser ou de mesurer, ou, ce qui s'appelle ainsi par les mariniers, de sonder une eau profonde.
Que ieu non pogues las dichas botas escandalhar.
Cartulaire de Montpellier, in fine.
Que je ne pusse mesurer lesdites bottes.
PORT. ESP. Escandallar (sondear). IT. Scandagliare. (chap. sondejá; si lliguem a una corda llarga un cantal, podrem medí la profundidat.)
2. Escandall, Escandalh, s. m., mesure, étalon.
A forma dels escandals del metall que son adrechuratz ab l'escandalh de vos, senhors cossols. Cartulaire de Montpellier, fol. 148.
En forme des mesures du métal qui sont rectifiées avec la mesure de vous, seigneurs consuls.
CAT. Escandall. ESP. Escandallo. IT. Scandaglio.
Escandol, s. m., lat. scandalum, scandale.
Fo la gleyeia en gran escandol.
(N. E. Aún aparecen versiones de la palabra iglesia que no tenía en el diccionario del OpenOffice. Chap. La iglesia va está en gran escándol.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 104.
L'Église fut en grand scandale.
Non es escandol ni mal yssample.
V. et Vert., fol. 82.
N'est scandale ni mauvais exemple.
Si escandols es pres de veritat, profeitables escandols.
Trad. de Bède, fol. 38.
Si le scandale est près de la vérité, scandale profitable.
(chap. Y lo foc va sé tot estamordit, estamortit; en vinagre lo fan acorá.)
Arnaud du Carcasses: Dins un verdier.
Et le feu fut tout amorti; le font éteindre avec vinaigre.
El solelh quan sobre nos cor
Escantis tot' autra lugor.
(chap. Lo sol cuan corre per damún de natros eclipse tota datra lluentó.)
Brev. d'amor, fol. 30.
Le soleil, quand il court sur nous, éclipse toute autre lueur.
Tu es lums que no s' escantis.
(chap. Tú eres llum que no s'acore, s'apague, s'eclipse, s'estamortix.)
Los VII gaugz de la maire.
Tu es lumière qui ne s'éteint pas.
Fig. Que ns escandisca la gran ardor de nostres pecatz.
Leys d'amors, fol. 127.
Qu'il nous éteigne la grande ardeur de nos péchés.
Si no m' acorr e 'l desir no m' eschan.
Cadenet ou Raimond Jordan: Quan la.
Si elle ne me secourt et ne m'éteint le désir.
Mas per la colp' escantir
Dei la vertat descobrir.
Gaubert Moine de Puicibot: Be s cuiet. Var.
Mais pour étouffer la faute je dois découvrir la vérité.
Ab los buzats, segon faisso,
Si deu hom escantir falco.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Avec les buses, selon la manière, on doit ainsi modérer le faucon.
Part. pas. Semlantment qu'el ferr rozent escantit en l'ayga.
Fum de candela escantida.
Eluc. de las propr., fol. 138 et 132.
De même que le fer rougi éteint dans l'eau.
Fumée de chandelle éteinte.
2. Escantiment, s. m., extinction, action d'éteindre.
Toneyre es so en la nivol aygoza engendrat per escantiment de foc.
(chap. Lo tro es so (sonido, soroll, brugit) al núgol aigüós engendrat per acoramén de foc.)
Eluc. de las propr., fol. 138.
Le tonnerre est bruit engendré en la nue aqueuse par extinction de feu.
Fig. De ociozitat et de tot mal enimic... escantiment.
Eluc. de las propr., fol. 78.
Extinction... d'oisiveté et de tout mal ennemi.
Escapolari, s. m., lat. scapularium, scapulaire.
Floc bru et escapolari.
Guillaume de S. Gregori: Razo e dreit.
Flocons bruns et scapulaires.
Un escapolari per las obras.
Regla de S. Benezeg, fol. 63.
Un scapulaire pour les œuvres.
CAT. Escapulari. ESP. PORT. Escapulario. IT. Scapolare.
(chap. Escapulari, escapularis. Vestimenta: tros de tela en un forat per aon se embutix lo cap. Lo fan aná monjos, mossens, etc.)
Escarar, v., orner, pourvoir, embellir.
Fig. Qui s'esforsaria de son cor escarar
De befag ni d' almornas.
Izarn: Diguas me tu.
Qui s'efforcerait d'orner son coeur de bienfait et d'aumônes.
Escaravais, Escaravat, s. m., lat. scaraboeus, scarabée, escarbot, insecte.
Es mager fenhemens
Que si us escaravais
Si fenhia papaguais.
P. Cardinal: Pus ma boca.
(chap. Es mes gran fingimén que si un escarbacho fingíe sé un papagayo.)
C'est plus grande feinte que si un scarabée se feignait perroquet.
No m fai espaven ni mal,
Mosca ni tavan que vola,
Escaravat ni bertal.
Marcabrus: Quan la fuelha.
Ne me fait effroi ni mal, mouche ni taon qui vole, scarabée ni hanneton.
De carn de cavals naysho escaravatz.
Maior que abelha et mendre que escaravat.
Eluc. de las propr., fol. 142 el 251.
Scarabées naissent de chair de cheval.
Plus grand qu'abeille et moindre que scarabée.
CAT. Escarabat. ESP. Escarabajo. PORT. Escaravelho. IT. Scarabeo.
Escarchar, v., déchirer, mettre en pièces.
Las cogullas lur escharchet.
(chap. Les cogulles los va esgarrá. Al alt Aragó, v. escachar.)
V. de S. Honorat.
Il leur déchira les capuchons.
IT. Squarciare.
Escarificatio, Scarificatio, s. f., lat. scarificatio, scarification.
Fay adherir al dos las ventosas e a las mamillas ses escarificatio.
Itera las ventosas am succio ses scarificatio.
Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 18.
Fais adhérer les ventouses au dos et aux mamelles sans scarification.
Renouvelle les ventouses avec succion sans scarification.
IT. Scarificazione. (ESP. Escarificación. Producción de una escara, ya accidentalmente, ya como medio quirúrgico, por el empleo del hierro candente, las pastas cáusticas, etc. Chap. escarificassió, escarificassions; se poden produí cuan se embutix un ferro ruén pel forat de la franja del cul dels franjistes o franchistes com Ignacio Sorolla Vidal.)
2. Scarificar, v., lat. scarificare, scarifier.
Cove que tu scarifiques.
(chap. Convé que tú escarificos. v. escarificá: escarifico, escarifiques, escarifique, escarifiquem o escarificam, escarifiquéu o escarificáu, escarifiquen; escarificat, escarificats, escarificada, escarificades.)
Trad. d'Albucasis, fol. 21.
Il convient que tu scarifies.
Part. pas. Sia scarificat.
Trad. d'Albucasis, fol. 55.
Qu'il soit scarifié.
IT. Scarificare.
Escarir, v., enseigner, former.
Mas ben aia cel qui m noiri,
Que tan bon mestier m' eschari
Que anc a negun non falhi.
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que.
Mais bien ait celui qui me nourrit, vu qu'il m'enseigna si bon métier que jamais je ne faillis à personne.
Part. pas. El coratge
Que a als non es escaritz.
Gaucelm Faidit: Pel joi del.
Le coeur qui n'est formé à autre chose.
- Favoriser, garantir, protéger.
Mas no 'l tochet en carn, Dieus l' escarit.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.
Mais il ne le toucha en chair, Dieu le garantit.
Part. pas. Mas Dieus m'en a tant escarit,
Que m n'a membransa donada.
Gavaudan le Vieux: Un vers vuelh.
Mais Dieu m'en a tant protégé, qu'il m'en a donné souvenance.
- Chérir.
Part. pas. Sai que faitz ai folatge
Que plus m'en es escaritz.
La Dame Castelloze: Mout avetz.
Je sais que j'ai fait folie, vu que plus en êtes chéri de moi.
- Échoir, départir.
Part. pas. Non li aus dir la dolor
Que per leis m'es escarida.
Raimond de Salas: Domna.
Je ne lui ose dire la douleur qui m'est échue pour elle.
- Délaisser, abandonner.
Part. pas. Quar es sols escaritz,
Ai ben drech que vos inquieira.
Giraud de Borneil: L'autr' ier.
Puisque vous êtes seul abandonné, j'ai bien le droit que je vous questionne.
Peitavi e Breto s'en so partit,
E pero no remas tant escarit
No sian .XXX.M. vassal elit.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66.
Poitevins et Bretons s'en sont partis, et pourtant il ne demeure tellement abandonné qu'ils ne soient trente mille vassaux choisis.
Substantiv. Vey senes reptar
Anar tals escaritz.
Giraud de Borneil: Per solatz.
Je vois sans accuser aller tels délaissés.
Escarida, Escharida, s. f., destinée, condition.
Aital es m' escarida.
Gaubert moine de Puicibot: Partit de joi.
Telle est ma condition.
Pus, per mon dan, m' enguana e m trahis
Amors, vas cui estau totz temps aclis,
Al sieu plazer, qu'aitals fo m'escarida.
Perdigon: Tot l'an mi.
Puisque, pour mon dommage, me trompe et me trahit amour, vers qui je suis toujours soumis, au sien plaisir, vu que telle fut ma destinée.
- Aventure.
Dieus li do mal' escarida.
B. de Ventadour: La doussa votz.
Dieu lui donne mauvaise aventure.
Ben degra venir hueymais
La mia bon' escarida.
Richard de Barbezieux: Atressi cum lo leos.
Bien devrait venir désormais la mienne bonne aventure.
Non a conort de vida,
Tan suefre greu escharida.
P. Vidal: Atressi col.
Il n'a encouragement de vie, tant il souffre pénible aventure.
IT. Scaramuccia. (chap. escaramussa, escaramusses, atacs rapits.)
Escarlat, Escarlata, s. f., écarlate.
Un viel capel d' escarlat, ses cordos.
Lanza: Emperador.
Un vieux chapeau d'écarlate, sans cordons.
Selh qui plus gent sap mentir
Es ben segurs de garnir
D' escarlat ab vert vestir.
Bernard Martin: A senhors.
Celui qui sait plus gentiment mentir est bien sûr de se parer d'écarlate avec vert vêtement.
Ni 'l drap son nou, d' escarlata.
Aimeri de Bellinoi ou Ogiers: Era quan l'ivern.
Et les habits sont neufs, d'écarlate.
Trop gran re mais d'autres draps,
Brunetas et escarlatas.
Évangile de l'Enfance.
Très grande quantité d'autres draps, brunettes et écarlates.
CAT. ESP. PORT. (chap.) Escarlata. IT. Scarlato.
Escarpa, s. f., carpe.
Aportar, vendre ni revendre... escarpas en la vila de Monpeslier.
(chap. Portá, vendre ni revendre... carpes a la vila de Montpellier.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 175.
Apporter, vendre et revendre... carpes en la ville de Montpellier.
(chap. Carpa, carpes, Cyprinus carpio; té molta espina y escata; se poden fé mol grosses als pantanos com lo de Pena a Beseit. Segons lo que mingen tenen gust a fang.)
Escars, Escas, adj., avare, mesquin, chiche.
Voyez Muratori, Dissert. 33.
Anc hom escars non fo aventuros.
Bertrand du Pujet: De sirventes.
Jamais homme avare ne fut aventureux.
Nuills hom escas, cobes d' aver,
Afazendatz, non deu tener
Auzel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Nul homme avare, convoiteux de richesse, affairé, ne doit tenir oiseau.
Mesura m ditz: No si' escas
Ni ja trop d' aver non amas.
Garins le Brun: Nueg e jorn.
Raison me dit: Ne sois pas avare et n'amasse jamais beaucoup de richesses.
Fig. Son larcs d'aver penre et escas de bontatz.
P. Cardinal: Un estribot.
Sont prodigues de prendre richesse et avares de bontés.
Escas de fag et larcs de ven.
Alegret: Ara pareisson.
Avares de fait et larges de vent.
Substantiv.
Car gran guerra fai d'escars senhor, larc.
(chap. Ya que la guerra fa d'escás siñó, llarc; agarrat, preto, mesquí.)
Bertrand de Born: Non estarai.
Car grande guerre fait d'avare seigneur, généreux.
4. Escarsetat, Escarsedat, Escassedat, s. f., mesquinerie, avarice.
Que de pretz si depart e largueza refuda,
E pren escarsetat per amiga e per druda.
Guillaume de la Tour: Un sirventes.
Qui se sépare de mérite et refuse largesse, et prend avarice pour amie et pour amante.
Quan mi soven de l' avol gen
Cui escarsedatz afuma.
Alegret: A per pauc.
Quand je me souviens de la méchante gent que l' avarice enfume.
Pauc si fay rire ab plorar...
E largueza ab escassedat.
(chap. Poc se fa riure en plorá... y llarguesa en escassedat; llarguesa : generosidat; escassedat: avarissia, tacañería, etc. Ara me ha vingut al cap una dita de mon pare: l' avarissiós pegue en lladre. Este “pegue en” vol di que un avarissiós se torne lladre, perque no ne té prou en lo que guañe honradamen.)
Pistoleta: Manta gent.
Rire se fait peu avec pleurer... et largesse avec avarice.
Mas escassedatz e non fes
Part jovent de son companho.
Marcabrus: Pax in nomine.
Mais avarice et non foi sépare gaieté de son compagnon.
Escassedatz ten las claus dels barons.
(chap. La escassedat té les claus dels barons.)
Cercamons: Pus nostre temps.
Avarice tient les clefs des barons.
Avareza nais d'escassedat, car cant home es escas de far, etc.
Liv. de Sydrac, fol. 129.
Avarice naît de mesquinerie, car quand on est chiche de faire, etc.
ANC. FR. Avec felonie et envie
Escharsetez est lor amie,
Et escharsetez est tel chose
Que toz tens a la borse close.
Escharsetez est une vice
Qui forment aime avarice.
Roman du Renart, t. I, p. 8.
Escharceté est à noble interdicte.
Alain Chartier, p. 590.
ESP. Escasez. PORT. Escassez. IT. Scarsità, scarsìtate, scarsidade.
(chap. escassedat, escassedats; v. escassejá: escassejo, escasseges, escassege, escassegem o escassejam, escassegéu o escassejáu, escassegen; escassejat, escassejats, escassejada, escassejades : escás, escasos, escasa, escases.)
5. Escaseza, s. f., avarice.
Quar ieu ho sai, que no us platz escaseza.
(chap. Ya que yo ho sé, que no tos agrade la escassesa : avarissia, tacañería.)
T. d'Alexandri et de Blacasset: En Blacasset.
Car je sais cela, que l'avarice ne vous plaît pas.
ANC. ESP.
Verdad es que me desplaze la pobreza
Y mucho mas escasseza. (desplace, escasez : avaricia.)
Vit moult à grande détresse et à douleur angoisseuse.
7. Escarcella, s. f., escarcelle, bourse.
A l' escarcella
Ten apcha o astella.
P. Cardinal: Un sirventes.
A l'escarcelle il tient hache ou lance.
ESP. Escarcela. IT. Scarsella.
(chap. Escarsela: segons la RAE, que consulten massa los catalanistes y mol poc o no gens datres llibres sobre la seua llengua, la ocsitana:
1. f. Mochila del cassadó, com una red o ret: morral, bossa.
2. f. Adorno de dona, espessie de cofia.
3. f. Espessie de bossa que penjabe de la sintura.
4. f. Part de la armadura antiga que caíe desde la sintura y cubríe la cuixa.)
Escart, adj., tenace, opiniâtre.
Fuecx d'amor escart et destreing
Que vins ni l' aiga no l' esteing.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Feu d'amour tenace et concentré que vin ni l'eau né l'éteint.
Escasan, adj., estropié, béquillard.
(chap. tullit, espentolat, paralític, etc.)
Dic vos que, si Dieus m'ajut,
Fort aura en vos bel pendut,
O bel orb, o bel escasan.
Roman de Jaufre, fol. 41.
Je vous dis que, si Dieu m'aide, il y aura en vous fort beau pendu, ou bel aveugle, ou beau béquillard.
2. Escassier, s. m., estropié, béquillard.
Quan truep escassier mati
M' enueya, et d' orp atresi;
Quar no m' azaut de lor tray.
Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.
Quand le matin je trouve béquillard il m'ennuie, et aussi d'un aveugle; car il ne me plaît de leur train.
Sitot no vol pretz d' orps ni d' escasiers.
T. de Rambaud, d' Ademar et de Perdigon: Senher.
Du moins je ne veux mérite d'aveugles ni d'estropiés.
- Monté sur des échasses.
Cornera ses fadi
Plus fort qu' escassier porcassi.
G. de Durfort: Turcmalet. (N. E. leo Turcmnalet, errata, sólo se encuentra hasta ahora Turcmalec y Turcmalet.)
Cornera sans dégoût plus fort que porcher monté sur des échasses.
3. Escasselier, s. m., faiseur d'échasses.
Del dimecres son escasseliers.
Gagniers et escasseliers.
Cartulaire de Montpellier, fol. 45 et 44.
Du mercredi sont faiseurs d'échasses.
Gainiers et faiseurs d'échasses.
Escata, s. f., race, lignée, qualité.
Voyez Denina, t. III, p. 70.
Roma, de mal' escata
Es, ab fals coven.
G. Figueiras: Sirventes. Var.
Rome, tu es de méchante race, avec faux accords.
Vieill' es de mal' escata.
(chap. Vella es de mala escata o rassa; un' ascla de mal tronc o trong.)
Ogiers: Era quan.
Vieille est de mauvaise qualité.
ANC. FR. Vilains, dist li quens de Poitiers...
Tu es estrais de pute esclate.
Roman du comte de Poitiers, v. 764.
A l'esclate et al lin
Dont il issi, ci n'a que dire.
Roman de l'Escouffle. F. Michel. Note du comte de Poitiers, p. 33.
Voyez au mot Asclar.
Escharpir, v., écharper, déchirer, mettre en pièces.
Cum plus... escharpis tot lo munt ab sas cruels dens, plus si demostra espaventablament esser dejuna. Trad. de Bède, fol. 44.
Comme plus... déchire tout le monde avec ses cruelles dents, plus épouvantablement elle se montre être à jeun.
Fig. Chuflon et escarnisson et escarpisson aquells que non los volon creyre. V. et Vert., fol. 20.
Raillent et blâment et déchirent ceux qui ne les veulent croire.
Esclau, s. m., trace, vestige, chemin.
(chap. rastre.)
Cant... l' aven a fugir, el cobri sas pesadas ab la coa dereire, per so
c'om no veya son esclau.
Naturas d'alcunas bestias.
Quand... il lui advient de fuir, il couvre ses marques de pied avec la queue par derrière, pour ce qu'on ne voie pas sa trace.
Greu i ve pas, cami, tras ni esclau
On posc aisi com la serpens passar.
Serveri de Gironne: A greu pot.
Difficilement y voit pas, chemin, trace et vestige où il puisse passer comme le serpent.
Meton si en l' esclau.
V. de S. Honorat.
Se mettent en la trace.
Tant me dupton, quan senton mon esclau.
P. Vidal: Drogoman.
Tant ils me redoutent, quand ils sentent ma trace.
Fig. De joy novelh seguey l'esclau.
Deudes de Prades: El temps.
Je suivis la trace de joie nouvelle.
Avia seguit vostr' esclau...
E fis et ferms may de set ans.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel.
J'avais suivi votre trace... et fidèle et ferme plus de sept ans.
- Bruit du pas.
En un bel palafre ferran...
Anz ambla si que par que vol
Azaut et ben dreit e suau,
Qu'a penas au hom son esclau.
Roman de Jaufre, fol. 81.
En un beau palefroi ferrant... mais va tellement à l'amble qu'il paraît qu'il vole agréablement et bien droit, et doucement, qu'à peine ouït-on le bruit de son pas.
Venetz a la ferma suau,
Que no fassatz negun esclau.
Deudes de Prades: Auz. cass.
Venez doucement à la ferme, de manière que vous ne fassiez aucun bruit de pas.
ANC. FR. Por vos sui venus en bos,
Je ne cac ne cerf ne porc,
Mais por vos suis les esclos.
Fables et cont. anc., t. I, p. 403.
De Gerard querre s'entremet,
Après lui au chemin se met
Tant que ses esclos en trouva.
Roman de la Violette, p. 208.
Si alla après Gérard, telle diligence fit qu'il trouva les esclos de son cheval; il se mit sus, et le suivit.
Hist. de Gérard de Nevers, t. II, p. 34.
Renart s'en fuit touz les galoz,
E li vilains sieut les esclos.
Roman du Renart, t. I, p. 295.
Il chevaucha et issi fors de la ville, et trouva les esclos du chevalier, qui devant lui s'en aloit... Et chevaucha tant k'en la forest se met et trouve les esclos; si point après le chevalier.
Roman de Merlin.
Esclau, s. m., esclave.
Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,
En fes amors son esclau.
Bertrand de Born: Ges de disnar.
Au doux regard qu'elle me fit, et avec brillant visage, amour en fit son esclave.
Lo rey Karle los receup per esclaus.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 195.
Le roi Charles les reçut pour esclaves.
ANC. CAT. Esclau. ESP. Esclavo. PORT. Escravo. IT. Schiavo.
(chap. Esclau, esclaus, esclavo, esclavos.)
- Brigand, pirate.
Hay mot gran paor qu'els esclaus de Turquia...
Non los fassan ostar del bon prepausament...
Sarazins et esclaus
Qui apparelhan azauras.
V. de S. Honorat.
J'ai très grande peur que les brigands de Turquie... ne les fassent ôter de leur bon projet...
Sarrasins et pirates qui appareillent tartanes.
2. Esclava, s. f., femme esclave.
Agar, sa esclava, de la cal venc lo linhatge dels pagans.
Hist. abr. de la Bible, fol. 6.
Agar, son esclave, de laquelle vint la race des païens.
CAT. ESP. Esclava. PORT. Escrava. IT. Schiava. (chap. esclava, esclaves.)
3. Esclavar, v., rendre esclave.
Pus ilh o a enquest,
Mi non es greu si m' esclava.
Bertrand de Born: Anc no us.
Puisqu'elle l'a enquis, il ne m'est pas pénible si elle me rend esclave.
ANC. FR. La multiplicité et nombre d'offices et chiquaneurs est un gros appuy pour asservir, crueliser et esclaver ses sujets.
Contes d'Eutrapel, fol. 12.
Aimer en tous endroits sans esclaver son coeur.
Premières œuvres de Desportes, p. 279.
ESP. Esclavizar. (chap. esclavisá: esclaviso, esclavises, esclavise, esclavisem o esclavisam, esclaviséu o esclavisáu, esclavisen; esclavisat, esclavisats, esclavisada, esclavisades.)
Esclavina, s. f., sarreau, cape.
Per esclavina e per trabucx,
An laissat mantel e caussier.
Marcabrus: Al departir.
Pour sarreau et pour trébuchets, ils ont laissé manteau et chausses.
ANC. FR. Lors prent Renart à deffubler
L' esclavine et l'a mise jus;
Si a son baril mis desus.
Roman du Renart, t. II, p. 359.
Kar me donne por Dieu tes dras,
Ton capel, voir, et ton bordon...
Et l' esclavine à abandon...
Sous s' esclavine a mis s'espée.
Roman du comte de Poitiers, v. 780 et 787.
CAT. ESP. PORT. (chap.) Esclavina. IT. Schiavina.
Escoba, s. f., lat. scopae, balai, ramée.
Ayssi con lo fuoc leugieramens consuma l'escoba.
Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 28.
Ainsi que le feu consume légèrement la ramée.
ESP. Escoba. IT. Scopa. (chap. granera, graneres.)
2. Escobilh, s. m., balayure, poussière.
Pretz es vengutz d'amon d'avau
E cazegut en l'escobilh.
Marcabrus: Lo vers comens.
Le mérite est venu de haut en bas et tombé dans la poussière.
Engendro e l' ayre escobilh et revolucio dita en lati turbo.
Eluc. de las propr., fol. 191.
Engendrent en l'air poussière et tournoiement dit en latin turbo (tourbillon).
3. Escobilha, s. f., lat. scopula, balayure.
Vira l'escobilha.
Marcabrus: El mes.
Retourne la balayure.
ESP. Escobilla. (chap. granereta, graneretes.)
4. Escobolier, s. m., lat. scoparius, balayeur, nettoyeur.
L'escobolier quant entes ac
La sancta vos...
L'escobolier pres a plorar.
V. de S. Alexis.
Quand le balayeur eut entendu la sainte voix...
Le balayeur se prit à pleurer.
5. Escobar, v., lat. scopare, balayer, nettoyer, purger.
Corron carieras escobar.
Roman de Jaufre, fol. 81.
Courent balayer les rues.
Par extens. D' umor sobreira l' escoba.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le purge d'humeur surabondante.
Fig. Que mais fols motz no ill escop.
Rambaud d'Orange: Ben s' eschai.
Que jamais il ne lui balaye mots fous.
ESP. Escobar (barrer). IT. Scopare.
(chap. agraná: agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agranéu o agranáu, agranen; agranat, agranats, agranada, agranades.)
On lit dans Hervas, Catalogo de las linguas, etc., t. V, p. 277, que le mot escobar vient du basque escobatu. (N. E. y el scopae latino también debe venir del vascuence, vasco, euskera, etc.)
Indice etymologico vasenense (sic; vascuence), etc.
Escofellar, Escofenar, v., écosser, écaler.
De notz a 'scofellar;
Lancant hom las escofena.
Marcoat: Mentre m.
Des noix à écaler; lorsqu'on les écale.
CAT. Esclofollar. (chap. desclofá, traure lo clofo, clofos:
desclofo, desclofes, desclofe, desclofem o desclofam, descloféu o desclofáu, desclofen; desclofat, desclofats, desclofada, desclofades.
Si yo tinguera una desclofadora cuántes ameles desclofaría.)
Excondicere a été employé dans la basse latinité. Un capitulaire de Charles-le-Chauve de l'an 873, porte:
Aut se legaliter... excondicant, aut si se excondicere non potuerint, quod male fecerint emendent... Si autem eum nullus accusaverit, excondicat se praedicto modo et juret, etc.
Baluze, Capit. reg. fr., t. II, col. 229.
De totz mals la 'n pot hom escondire.
Pons de Capdueil: De totz caitius.
On peut la justifier de tous maux.
Anc non amet, be l' en puesc escondire.
Pons de Capdueil: Tant m'a donat.
Oncques n'aima, je l'en puis bien justifier.
Pueis d' escondir Genoes tan s'asaia.
B. Zorgi: Mout fort.
Puisqu'il s'essaie tant de justifier les Génois.
N Ugo, ges ieu non esconditz
Qu' el preiars non aia sabor.
T. de H. de la Bachélerie et de B. de S.-Félix: Digatz.
Seigneur Hugues, je ne conteste point que le prier n'ait saveur.
Qu' a mi s denh escondire.
P. Rogiers: Tan no plou.
Qu'il daigne se disculper à moi.
Ieu m' escondisc, domna.
Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.
Je me justifie, dame.
Subst. Ges ades non deu hom dire ver,
Soven val mais mentirs et escondires.
Arnaud de Marueil: Belh m'es lo.
On ne doit point toujours dire vrai, souvent vaut mieux mentir et prétexter des excuses.
ANC. FR. Je le vi sor vos rains gesir,
Ne vos en povez escondire.
Ja voir ne m'en escondirai,
Se je l fis, encor le ferai.
Roman du Renart, t. 1, p. 27 et 23.
Prest est k' il s' escondie ke il li dus n'ocist.
Roman de Rou, v. 2941.
Mais li chevaliers ne l voloit
Et dou faire s'escondissoit,
Mais ses escondirs rien n' i vaut.
Fables et cont. anc., t. III, p. 422.
Considérant que bonnement il ne se pouoit esconduire, n'excuser qu'il ne feit assistance et ayde à ceux de son païs.
Monstrelet, t. II, fol. 60.
2. Escondig, Escondit, s. m., excuse, justification.
Autr' escondig vos farai pus sobrier.
Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.
Je vous ferai autre justification plus élevée.
Non voill q' i m metatz nul escondit.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Je ne veux que m'y mettiez nulle excuse.
- sorte de poésie.
Escondigz es trop bos dictatz per lo qual cel qu'es acuzatz se desencuza.
Leys d'amors, fol. 42.
L' escondig est une très bonne composition par laquelle celui qui est accusé se disculpe.
ANC. FR. Ne vous vaut rien li escondit,
Fait li dus, ne point n'en i a.
Fables et cont. anc., t. IV, p. 302.
Renart, fait-il, vos qui devez
A Ysengrin faire escondit.
Roman du Renart, t. 1, p. 338.
Escondre, v., lat. abscondere, cacher, renfermer.
Uns ricx hom escondet grant part de sos deniers.
(chap. Un ric home amagabe gran part de sons dinés.)
Escont en la cayssa l'enfant.
(chap. Amague a la caixa al chiquet.)
V. de S. Honorat.
Un homme riche cacha grande partie de ses deniers.
Cache l'enfant dans la caisse.
Morgues si deu toz escondre dins sa cella.
(chap. Lo monjo se deu (tot) amagá adins de sa selda, cámara, habitassioneta; amagá : retirá, tancás.)
Trad. de Bède, fol. 62.
Moine se doit tout renfermer dans sa cellule.
Fig. Re no sap on s' esconda ni s ganda.
Perdigon: Aissi com cel.
Ne sait rien où il se cache et se garantisse.
Quar tan son ples de mal talan,
Que tot bon fag de lor s'escon.
G. Anelier de Toulouse: Ara farai.
Car ils sont si pleins de mauvaise volonté, que tout bon fait se cache d'eux.
Part. pas. No pretz honor esconduda
Ni carboncle ses luzir.
T. de Blacas et de Rambaud: En Raimbaut.
Je ne prise honneur caché ni escarboucle sans luire.
Adv. comp.
Dedins en la roca n' a intrat d' escondut. Guillaume de Tudela.
Il en est entré intérieurement dans la roche en cachette.
ANC. FR. Ainz que li solaus soit escons.
Fables et cont. anc., t. IV, p. 97.
Nus d'eus, tant se sache escondre,
N'istra d'iluec.
Guillaume Guiart, t. 1, p. 169.
Il se sont tuit escondu,
Por le secours qu'il vous venoit.
Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 82.
CAT. Escondir (N. E ¿Cómo se conjuga el verbo escondir en catalán?
(chap. Amagadamen, d' amagatons, secretamen, furtivamen.)
Ieu portava gran de froment
En ma man escondidament.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Je portais secrètement grain de froment en ma main.
Escondidamens
Mi ven al cor us talens.
Folquet de Marseille: Us volers.
Secrètement un désir me vient au coeur.
Anet escondudamens a Pilat, e demandet i lo cors de Jhesu.
(chap. Va aná d'amagatons a Pilatos, y li va demaná lo cos de Jesús. Este va sé José de Arimatea, no de arrima tea, com diuen los botafocs.)
Hist. abr. de la Bible, fol. 65.
Alla secrètement à Pilate, et lui demanda le corps de Jésus.
ESP. PORT. Escondidamente.
3. Escon, s. m., huche, buffet.
Li escon e las archas e 'l tinal e 'l pilo. Guillaume de Tudela.
Les huches et les coffres et les bâtons et les javelots.
4. Descondre, v., découvrir.
Amors, trop fai gran follor,
Qui descon sa dezonor.
B. Zorgi: L'autr' ier quant.
Amour, très grande folie fait, qui découvre son déshonneur.
5. Rescondre, Rascundre, v., cacher.
Mas non l' aus dir mon cor, ans lo y rescon.
Bertrand de Born: Quan la novelha.
Mais je ne lui ose dire mon amour, au contraire je le lui cache.
Rescon e cel mon joi als jangladors.
Pons de Capdueil: Per joy.
Je cache et cèle ma joie aux médisants.
Q' om resconda so qu' es malvatz,
E mostre so dont es honratz.
T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.
Qu'on cache ce qui est mauvais, et montre ce dont on est honoré.
Tot atressi col salvatges austors
Que s rescon plus que l'autr' auzelh no fan.
Pons de Capdueil: Per joy.
Tout ainsi comme l'autour sauvage qui se cache plus que les autres oiseaux ne font.
No s pot rascundre nulz hom denant so vis.
Poëme sur Boèce.
Nul homme ne se peut cacher devant son visage.
En quascuna si rescon
So que m te plus deziron.
Raimond de Castelnau: Entr' ira.
En chacune se cache ce qui me tient plus désireux.
Part. pas.
Que val tesaurs qu' ades es rescondutz?
Bertrand du Puget: De sirventes.
Que vaut trésor qui sans cesse est caché?
ANC. FR. L'espace de tant de temps que le soleil est resconsé, desiques à soleil levant.
Anc. coutume de Normandie. Carpentier, t. III, col. 524.
Le suppliant se feust resconsé pour gésir en l' estable.
Lett. de rém. de 1394. Carpentier, t. III, col. 524.
Vespres aprochent, solels est resconsés.
Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 20.
IT. Nascondere.
6. Rescos, Rescost, adj., caché.
Trobet N Uc rescost en la cambra on ela devia jazer.
V. de Gaucelm Faidit.
Trouva le seigneur Hugues caché dans la chambre où elle devait coucher.
Qu' ab leis c' amatz fosses en luec rescos.
T. de Rofian et d'Izarn: Vos que amatz.
Qu'avec celle que vous aimez vous fussiez en lieu caché.
Com auzetz anc dire vos
Q' om tenga so qu' es bel rescos?
T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.
Comment osâtes-vous jamais dire qu'on tienne caché ce qui est beau?
Par extens. Descipols rescotz de Jhesu Cristz. Passio de Maria.
Disciple caché de Jésus-Christ.
Adv. comp. Tant esteram rescondut a rescos.
Pons de Capdueil: Per joy d' amor.
Tant nous serions cachés secrètement.
S' estas en claustr' a rescos.
Le Moine de Montaudon: L'autr' ier fuy.
Si tu demeures en cloître secrètement.
Ieu sui sai sos drutz a rescos.
P. Rogier: Per far esbaudir.
Je suis ici son amant en cachette.
Eu no fezi en rescost ni per forsa ni per prec.
Trad. du Code de Justinien, fol. 19.
Je ne fis en secret ni par force ni par prière.
7. Rescostament, Rescotamen, adv., secrètement, en cachette.
Per que tantost qu'el vespre ven,
Deslivre e rescotamen
De la ciutat mot tost issi.
V. de S. Alexis.
C'est pourquoi aussitôt que vint le soir, très vite il sortit promptement et secrètement de la cité.
Tot rescostament per paor dels Juzieus.
Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. 19.
Tout en cachette par peur des Juifs.
Escopir, Escupir, v., du lat. spuere, cracher.
En la cara escopir. Passio de Maria.
(chap. A la cara escupiñá: escupiño, escupiñes, escupiñe, escupiñem o escupiñam, escupiñéu o escupiñáu, escupiñen; escupiñat, escupiñats, escupiñada, escupiñades.)
Cracher à la face.
L'us fo vestitz e l'autre nus,
L'autr' escupi vas lo cel sus.
P. Cardinal: Una cieutatz.
L'un fut vêtu et l'autre nu, l'autre cracha vers le ciel en haut.
Soven hi escupiretz.
(chap. Assobín hi escupiñaréu.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Souvent vous y cracherez.
Qui vol del tot vituperar I persona, li escopiss en la cara.
V. et Vert., fol. 98.
Qui veut entièrement outrager une personne, lui crache à la face.
Part. prés. Salivan et escupen si purgo.
(chap. Saliván y escupiñán se purguen.)
Eluc. de las propr., fol. 45.
Salivant et crachant se purgent.
Part. pas. Per nostres obs fo vil tengutz,
Liatz, escopitz e batutz.
Gui Folquet: Escrig trop.
Pour nos besoins fut tenu vil, lié, couvert de crachats et battu.
ANC. FR. Escopi l'a enmi le vis.
Roman du Renart, t. I, p. 98.
Devant l'empereour fu menez; là fu bufoiez et escopis et honteusement demenez.
Comme il fut liés à l'estace, batuz et escopis, et puiz crucefiez.
Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 182 et 171.
Batuz, escopiz, dehachiez.
Fables et cont. anc., t. 1, p. 280.
Encommencèrent li alquant scupir en lui.
Exp. d'Haimon, Acad. des Inscr., t. XVII, p. 725.
CAT. ESP. (también esputar) PORT. Escupir. IT. Sputare.
J. C. volc abandonar la sia plazen cara e reveren als orres escopimens dels Juzieys. V. et Vert., fol. 98.
Jésus-Christ voulut abandonner la sienne face gracieuse et vénérable aux hideux crachats des Juifs.
4. Escopilhos, adj., cracheur.
Qui es vielh... es escopilhos.
(chap. Qui es vell... es escupiñadó.)
Eluc. de las propr., fol. 67.
Qui est vieux... est cracheur.
Escorpion, Scorpion, s. m., lat. scorpionem, scorpion.
Mais l'usatge del escorpion te,
Qu'auci rizen.
G. Faidit: Ben a amors.
Mais suit l'usage du scorpion, qui tue en riant.
Contra punctura d' escorpio.
(chap. Contra fissonada, picadura d' arreclau.)
Scorpio... am la coa fier.
(chap. L'arreclau... en la coa ferix.)
Eluc. de las propr., toi. 145 et 259.
Contre piqûre de scorpion.
Scorpion... frappe avec la queue.
- Huitième signe du zodiaque.
Escorpios es per semblan
L'octau signe.
Brev. d'amor, fol. 27.
Scorpion est par manière le huitième signe.
S'abaissa en un autre que a nom scorpions.
Liv. de Sydrac, fol. 54.
S'abaisse en un autre qui a nom scorpion.
CAT. Escorpí. ESP. Escorpión. PORT. Escorpião. IT. Scorpione.
(chap. arreclau, arraclau, arreclaus, arraclaus; escorpió, escorpions no siríe cap castellanisassió, en ocsitá es o ere Escorpion, Scorpion.)
Escorsa, s. f., du lat. corticem, écorce.
D'escorsa de vern faitz leisiu.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Faites lessive d'écorce d'aulne.
- Voile.
Fig. Domna vol per dreita escorsa
Q' hom li fasa un petit de forsa.
Un troubadour anonyme: Seinor vos que.
Dame veut par voile honnête qu'on lui fasse un peu de violence.
- Enveloppe.
L' escorssa del uov si es lo firmamens que environa la terra.
(chap. La clasca del ou es lo firmamén que rodege la terra; escorsa es dels abres, com la de pi, que se fée aná mol per a ensendre; la cona es del gorrino, cones, part de la pell que se fregix.)
Liv. de Sydrac, fol. 45.
L' enveloppe de l'oeuf c'est le firmament qui environne la terre.
CAT. Escorsa, escorxa. ESP. Corteza. PORT. Cortiça. IT. Scorza.
2. Decortigar, v., lat. decorticare, écorcer, éplucher.
Part. pas. Frayshe... quan es decorticat si ven per engan cum cedre.
(chap. La freixa, lo fresno... cuan es pelat, descorsat, escorsat, se ven per engañ com a cedro.)
Ordi sec, pilat, mundat et decorticat.
(chap. La sibada seca, pelada, llimpia y desclascada: sense clasca.)
Eluc. de las propr., fol. 207.
Frêne... quand il est écorcé se vend par tromperie comme cèdre.
Orge sec, pilé, mondé et épluché.
ESP. Descortezar. PORT. Descorticar (descortiçar). IT. Scorticare.