Mostrando las entradas para la consulta aliento ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aliento ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 14 de septiembre de 2024

Perdre - Emperilamen

  

Perdre, v., lat. perdere, perdre, faire une perte.

No s ten a dan

De perdre me ni' ls belhs digz de mon chan. 

G. Faidit: Tant ai sufert.

Elle ne tient pas à dommage de perdre moi ni les belles paroles de mon chant.

Val mot ad home que sanc pert. Brev. d'amor, fol. 40. 

(chap. Val mol al home que pert sanc o sang.)

Vaut beaucoup à homme qui perd du sang. 

Que 'l sap ben, s' ieu la perdia, 

Qu' ieu jamais joy non auria.

B. de Ventadour: En abril. 

Vu qu'elle sait bien, si je la perdais, que jamais de joie je n' aurais.

En breu temps perdretz la calor. 

T. d'Elias de Barjols et d'Elias Cairels: N Elias Cairel. 

En court temps vous perdrez la chaleur.

- Faire un mauvais emploi. 

Trastot mon castier perc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Toute ma remontrance je perds. 

Vai s' en lo temps, e perdem lo melhor. 

(chap. S'en va lo tems, y perdem lo milló.)

B. de Ventadour: Quant erba. 

S'en va le temps, et nous perdons le meilleur.

- Déposer, quitter, renoncer à.

Per aver per vergonh' e mezura.

Marcabrus: Auiatz de. 

Pour argent il perd vergogne et mesure.

Co es la pel que pert cad' an.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cela est la peau qu'il perd chaque année.

- Cesser d'avoir, de posséder.

Entro que pert lo alenar. V. et Vert., fol. 93.

(chap. Hasta que pert lo alená, l' alé o aliento, la respirassió.)

Jusqu'à ce qu'il perd le respirer.

Fig. Aissi m perdei cum perdet se 

Lo bels Narcezis en la fon.

B. de Ventadour: Quan vei la.

Ainsi je me perdis comme perdit soi le beau Narcisse dans la fontaine.

Part. pas. Naysson, senes falhida,

Crematz o perdutz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Ils naissent, sans faute, brûlés ou perdus. 

Merces es perduda per ver.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Merci est perdue en vérité.

Cuion qu' aia perdut lo sen.

P. Cardinal: Una cieutat.

Ils pensent qu'il ait perdu le sens.

Voyez Afan et Testa.

CAT. Perdrer. ESP. PORT. Perder. IT. Perdere. 

(chap. Pedre, perdre: pergo o perc, perts, pert, perdem, perdéu, perden; perdut, perduts, perduda, perdudes; pedré, pedrás, pedrá, pedrem, pedréu, pedrán; pedría, pedríes, pedríe, pedríem, pedríeu, pedríen; perguera, pergueres, perguere, perguerem, perguereu, pergueren.)

2. Perda, Perdea, Perdoa, s. f., perte. 

Tant m' es esquiva e fera

La perda e 'l dans.

Giraud de Borneil: De chantar mi.

Tant m'est pénible et cruelle la perte et le dommage.

E m restaura perdas e dans.

R. Vidal de Bezaudun: Bel m'es.

Et me répare pertes et dommages.

De la perdea avia gran desplasser. 

Si gaire dura aquesta perdoa de nostra gens. Philomena. 

De la perte avait grand déplaisir.

Si guères dure cette perte de notre gent.

ANC. IT. Ma stringe lor la perda universale.

Barberini, Docum. d'amore, p. 365. 

Di vostra perta perde. Guittone d'Arezzo, lett. 14.

CAT. Perdua. ESP. (Perdida) Pérdida. PORT. Perda. IT. MOD. Perdita.

(chap. Perdua, perdues; pérduda, pérdudes.)

3. Perdicio, s. f., lat. perditio, perdition.

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Dans le feu de l'abîme, Rome, vous avez votre séjour et en perdition.

Perdicios al cors et a l'arma. Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Perdition au corps et à l'âme. 

CAT. Perdició. ESP. Perdición. PORT. Perdição. IT. Perdizione.

(chap. Perdissió, perdissions.)

4. Perdement, Perdemen, s. m., perte. 

Hac gran batalha e gran mortaudat, e perdement de membres e caps. Philomena.

(chap. Va ñabé gran batalla y gran mortaldat, y perdua de membres y caps.)

Il y eut grande bataille et grande mortalité, et perte de membres et de têtes.

Mot fo grans lo dampnatges e 'l dols e 'l perdementz.

Guillaume de Tudela.

Moult fut grand le dommage et le deuil et la perte.

- Perdition.

Del greu fays

Qu' es de las armas perdemens.

Folquet de Lunel: Bona dompna.

Du pénible fardeau qui est des âmes la perdition. 

Per enveia, breument venon a perdement. V. de S. Honorat.

Par envie, en peu ils viennent à perdition.

ESP. Perdimiento. PORT. IT. Perdimento.

5. Esperdre, v., éperdre, égarer, étonner, décourager.

Nuill maltrait no m fai esperdre.

Lamberti de Bonanel: Ges de. 

Nul mauvais traitement ne me fait égarer. 

Totz lo cors m' en vai esperden.

G. Rudel: Quan lo rossinhols. 

Tout le coeur me va s'en égarant.

On plus vezia de bons homes, plus s' esperdia, e mens sabia.

V. de Richard de Barbezieux. 

Où plus il voyait de bons hommes, plus il s'éperdait, et moins il savait.

M' espert, e non ai membransa.

G. Faidit: Al semblan. 

Je m'égare, et je n' ai pas de souvenance.

Part. pas. Estat ai com hom esperdut 

Per amor en long estatge.

B. de Ventadour: Estat ai.

J'ai été comme homme éperdu par amour en long retard.

Vengro denan Pilat totz esperdutz. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Vinrent devant Pilate tous éperdus. 

ANC. FR. Renart l' oï, moult fu dolant, 

Et moult en devint esperdu.

De joie fu si esperdue,

Ke grant pièce ne pot parler. 

Roman du Renart, t. III, p. 168, et t. IV, p. 217. 

IT. Sperdere.

6. Desperdre, Deperdre, v., égarer, dissiper, perdre.

Lurs mercadarias... desperdian, fazen lo dig viatge.

Cartulaire de Montpellier, fol. 127.

Leurs marchandises... ils perdaient, faisant ledit voyage.

Fig. No t fassa desperdre temensa ni argens. Guillaume de Tudela.

Que ne te fasse égarer crainte ni argent. 

La mi' amor ta mal vau deperden. Poëme sur Boèce. 

(chap. Lo meu amor tan mal vach perdén.)

Le mien amour si mal je vais perdant.

ANC. ESP. Desperder. IT. Disperdere.

7. Deperdicio, s. f., déperdition, perte.

Cum es la deperdicio o consumpcio faita per calor. 

Eluc. de las propr., fol. 73.

Comme est la déperdition ou consomption faite par chaleur.

ESP. Desperdicio. PORT. Desperdição. (chap. Desperdissi o desperdissio, desperdissis o desperdissios; v. desperdissiá: desperdissio, desperdissies, desperdissie, desperdissiem o desperdissiam, desperdissiéu o desperdissiáu, desperdissien; desperdissiat, desperdissiats, desperdissiada, desperdissiades; desperdissiaré, desperdissiarás, desperdissiará, desperdissiarem, desperdissiaréu, desperdissiarán; desperdissiaría, desperdissiaríes, desperdissiaríe, desperdissiaríem, desperdissiaríeu, desperdissiaríen; desperdissiara, desperdissiares, desperdissiare, desperdissiárem, desperdissiáreu, desperdissiaren.)


Perempt, adj., lat. peremptus, périmé.

O si la causa de que lo plagz era es perempta, so es destrucha.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

Ou si la cause de quoi était le plaid est périmée, c'est-à-dire détruite.

2. Peremptori, adj., péremptoire.

- Subst. Assignation, citation.

Que hom l' apele am una peremptoria per totas, a certana jornada.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136.

Qu'on l'appelle avec une citation pour toutes, à certain jour.

CAT. Peremptori. ESP. Perentorio. PORT. Peremptorio. IT. Perentorio.

(chap. Perentori o peremptori, perentoris o peremptoris, perentoria o peremptoria, perentories o peremptories.)

3. Perhemtorialmen, adv., péremptoirement, d'une manière décisive. Que compareguesso perhemtorialmen e personalmen denfra 1 an.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 213.

(chap. Que comparegueren perentoriamen y personalmen dins d'un añ.) 

Qu'ils comparussent péremptoirement et personnellement dans un an.

CAT. Peremptoriament. ESP. Perentoriamente. PORT. Peremptoriamente. IT. Perentoriamente. (chap. Perentoriamen o peremptoriamen.)


Pergamen, Pergame, s. m., lat. pergamenus, parchemin.

Si com in isto pergamen es scrit, et om legir i o pod. Titre de 1053.

(En chapurriau de 1053: Aixina com an este pergamino está escrit, y s'  hi pot lligí.)

Ainsi comme il est écrit sur ce parchemin, et on peut l'y lire.

Lo pargames o lo papier que sera engludatz sus la taula, sera partitz e senhatz per un compas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Le parchemin ou le papier qui sera enduit sur la table, sera divisé et marqué par un compas. 

ESP. Pergamino. PORT. Pergaminho. 

(chap. Pergamino, pergaminos.)

2. Pargami, s. m., parchemin.

Tencha, pena e pargami. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

(chap. Tinta, ploma y pergamino.)

Encre, plume et parchemin. 

Lo pargami escript de la dicha arenga. Carya Magalon, fol. 15.

Le parchemin écrit de ladite harangue. 

CAT. Pergami (pergamí).

3. Parguamina, s. f., du lat. pergamena, parchemin.

Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

Sans feuille de parchemin, je transmets le vers en chantant. 

IT. Pergamena.

4. Pargaminier, s. m., parcheminier.

Pellicier, pargaminier, fes estas. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Peaussier, parcheminier, fit celles-ci.

CAT. Pergaminer. ESP. Pergaminero. PORT. Pergaminheiro.

(chap. Pergaminé, pergaminés, pergaminera, pergamineres : qui fa los pergaminos; se féen de la pell de cordé, cabrit, etc.)

La chiqueta María teníe un corderet


Pergua, Perga, Perja, s. f., lat. pertica, perche.

Fo amb una pergua decervelat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 10. 

Fut avec une perche écervelé.

Prenon se tuitz li seinor 

A las pergas adreisar..., 

Pueis meton la tenda desus.

Roman de Jaufre, fol. 118.

Se prennent tous les seigneurs à dresser les perches..., puis mettent la tente dessus.

Perga de sauze sera.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La perche sera de saule.

Sobre 'l punh es portat belament, sobre perja pauzat.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Sur le poing il est porté bellement, sur perche posé.

CAT. Perca. ESP. PORT. Percha. IT. Pertica. 

(chap. Percha, perches : per a dixá la roba, o la del duc (búho real), chuta, caro, falcó, esparvé, etc.; de la mateixa arraíl ve: pértiga, pértigues : eren armes, no les que ara se fan aná per al salt d' altura.)


2. Pergueta, s. f, dim., petite perche, baguette.

Far lui deu hom pergueta bassa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faire lui doit-on petite perche basse.

(chap. Percheta, perchetes.)


Perifrasis, s. f., grec *gr, périphrase.

Perifrasis, es circumlocutios, e vol dire circumlocutios, circonstancia de paraulas quaysh semblans ad aquelas que hom enten. 

Leys d'amors, fol. 132.

Périphrase, c'est circonlocution, et veut dire circonlocution, circonstance de paroles quasi semblables à celles qu'on entend. 

CAT. ESP. (perífrasis) Perifrasis. PORT. Periphrasis. IT. Perifrasi.

(chap. Perífrassis : sircunlocussió.)


Peril, Perilh, s. m., lat. periculum, péril, danger.

Laissarai en guerra mon filh, 

En gran paor et en perilh.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je laisserai en guerre mon fils, en grande peur et en péril.

Ilh seran escapat d' aquel perilh en qual ilh ero.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10.

Ils seront échappés à ce péril dans lequel ils étaient.

Tas filas garda de perils. Libre de Senequa.

(chap. Les teues filles guarda de perill. Ta : la teua; tes : les teues.)

Garde tes filles de périls. 

CAT. Perill. ESP. Peligro. PORT. Perigo. IT. Periglio. (chap. Perill, perills.)

2. Perillos, Perilhos, adj., lat. periculosus, périlleux, dangereux.

Tant es mos afars perilhos, 

Qu' ieu no sai co m' i emprenda.

Guillaume de Balaun: Mos vers. 

Tant est mon affaire périlleuse, que je ne sais comment je m'y prenne.

Son mot dampnozas e perilhozas. V. et Vert., fol. 22. 

Sont moult dommageables et périlleuses. 

Mas aissi a un perilhos martire, 

Que sa dolors vol que si' alegransa.

H. Brunet: Cortezamen. 

Mais ainsi il a un dangereux martyre, vu qu'il veut que sa douleur soit allégresse. 

ANC. FR. Naymon avale le tertre périllios. Roman d'Agolant, v. 847.

CAT. Perillos. ESP. Peligroso. PORT. Perigoso. IT. Periglioso.

(chap. Perillós, perillosos, perillosa, perilloses.)

3. Perillar, Perilhar, v., lat. periclitari, mettre en péril.

El batismes de Jordana 

Lur notz e 'ls perilha.

Marcabrus: El mes. 

Le baptême du Jourdain leur nuit et les met en péril.

- Péricliter, dépérir, être en péril.

Cristias vei perilhar 

Per colpa dels regidors.

G. Riquier: Cristias.

Les chrétiens je vois péricliter par la faute des gouverneurs.

En aissi m sent ieu perillar, 

Si fin' amors no m' es guirens.

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Par ainsi je me sens dépérir, si pur amour ne m'est garant. 

Part. prés. subst. Atressi quo 'l perilans,

Que sus en l' aigua balansa. 

P. Vidal: Atressi quo 'l. 

Ainsi comme le périclitant, qui sur l'eau balance.

D' Apollonius de Tyr, 

Sapchatz comtar e dir 

Com el fos perilhat.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Touchant Apollonius de Tyr, sachez conter et dire comme il fut mis en danger.

CAT. Perillar. ESP. Peligrar. PORT. Perigar. (chap. Perillá o peligrá: perillo, perilles, perille, perillem o perillam, perilléu o perilláu, perillen; perillat, perillats, perillada, perillades. Peligro, peligres, peligre, peligrem o peligram, peligréu o peligráu, peligren; peligrat, peligrats, peligrada, peligrades.)

4. Perigolar, v., culbuter, anéantir.

Part. pas. A baron, d' aut lignatge, 

Val mais esser perigolatz, 

Q' el viv' aunitz e deshonratz. 

Giraud de Borneil: Non sai rei. 

A baron, de haut lignage, il vaut mieux être anéanti, qu'il vive (que s'il vit) honni et déshonoré. 

ANC. FR. Là où nostre nef eust esté toute esmiée, et nous touz périllez et noiez. Joinville, p. 129.

En icelle façon, saulva, après Dieu, ladicte arche de périller.

Rabelais, liv. II, ch. 1. 

IT. Pericolare.

5. Emperilamen, s. m., péril, danger.

Ditz que co sera grant emperilamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Dit que ce sera grand danger.


lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.

viernes, 23 de febrero de 2024

Lexique roman; Estrassar - Estruma

  

Estrassar, v., déchirer, détacher.

Cruzelmens los estrassa.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salv.

Cruellement les déchire.

(chap. Cruelmen los destrosse; estrossa, destrossa.)

Part. pas. Son estrasat siei cabel,

Que luzison contra 'l solel

Aisi con fa fis aurs brunitz, 

Que sai e sai son espanditz.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

Sont détachés ses cheveux, qui luisent contre le soleil ainsi que fait fin or poli, vu que çà et là ils sont épandus. 

ESP. Estrazar. IT. Stracciare.

Estrementir, v., frémir, tressaillir, retentir, s'ébranler.

Ho faray, 

Si cell m' aduzes que ieu auzi 

Cridar, don totz estrementi,

Per sol la vos que nos auzim,

De pahor totz estrementim;

Que farem doncs cant ell venra?

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Je ferai cela, si tu me conduis celui que j'entendis crier, dont tout retentit.

Seulement par la voix que nous entendîmes, de peur tous nous tressaillîmes; que ferons-nous donc quand il viendra?


Estrena, Estrenha, s. f., lat. strena, étrenne, présent. 

Per estrenas II sols.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Pour étrennes, deux sols.

Fig. Don m'en un bais d'estrena, 

E segon servizi, 'l mays.

Arnaud de Marueil: Bel m'es cant. 

M'en donne un baiser d'étrenne, et le plus, selon le service.

Ha! il no sap qual estrena

M'a dada, ni com m' adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Ah! elle ne sait pas quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Loc. Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la croz per nos,

Vos don la mala estrenha.

G. Figueiras: Sirventes. 

Rome, le glorieux qui souffrit mort et peine en la croix pour nous, vous donne la male étrenne.

Quan vi lo coms del jorn la prima estrena.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71. 

Quand le comte vit la première étrenne (pointe) du jour.

ANC. FR. De harens frès; à bone estraine 

Mengié en a une dozaine... 

Tele pénitence emprendront 

Qu'il en mangeront à estraine 

Char toz les jors en la semaine. 

Roman du Renart, t. I, p. 150, et t. III, p. 355. 

Car sa beautés et sa très grant vaillance 

M'ont cent soupirs le jour doné d'estraine. 

Le Roi de Navarre, chans. LIX.

Dès le bien matin, à l' estrainne.

G. Guiart, t. 1, p. 176.

CAT. ESP. Estrena. PORT. Estrêa. IT. Strenna.

2. Estrenar, v., étrenner, gratifier.

Ieu morrai, si no m'estrena 

D' un dous bais.

(chap. Yo (me) moriré, si ella no me (gratifique, regale) un dols beset.)

Bertrand de Born: Casutz sui de. 

Je mourrai, si elle ne me gratifie d'un doux baiser.

Que m don s'amor e d'un baizar m'estre.

G. Adhemar: Non pot esser.

Qu'elle me donne son amour et m' étrenne d'un baiser.

Anc en re no us volc dar parier, 

Quar de totz bes vos estrenet.

Deudes de Prades: Ancmais hom.

Oncques en rien il ne voulut vous donner pareil, car il vous gratifia de tous biens. 

ANC. FR. Dieu tout-puissant te doint pour t' estrener 

Les quatre coins du monde gouverner.

Clément Marot, t. II, p. 98. 

J'ai des premiers de ceux du mestier dont je suis 

Osé vous estrener de ce peu que je puis.

Œuvres de Du Bellay, fol. 562. 

CAT. ESP. Estrenar. PORT. Estrear.

(chap. Estrená no té lo significat de gratificá, regalá, sino de fé aná per primera vegada: estreno, estrenes, estrene, estrenem o estrenam, estrenéu o estrenáu, estrenen; estrenat, estrenats, estrenada, estrenades.)


Estrenher, Estreigner, v., lat. stringere, étreindre, serrer, presser,

grincer.

Estrenha vas me 

Son cors blanc, gras e le.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Que j' étreigne vers moi son corps blanc, gras et délicat.

Mas quan la blanca mas ses guan 

Estrenh son amic doussamen.

(chap. Pero cuan la blanca ma sense guan aprete son amic dolsamen.)

T. de S. de Mauléon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Los traucon be, e passon un fil 

Ab que ambedos los estrenga.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Les trouent bien, et passent un fil avec quoi les serre tous les deux.

Pueyssas vezes d' aquestas gens,

Co estrenho vas me lurs dens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Puis voyez de ces gens, comme ils grincent contre moi leurs dents.

Fig. Malvestatz estreing e serra e lia.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Méchanceté étreint et serre et lie.

Si de larc despendre s' estrenh. 

Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.

S'il se presse de dépenser largement. 

Subst. Ni conques ni dos

No valdran dos aguilenz

Al estreigner de las denz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Ni conquêtes ni dons ne vaudront deux fruits d'églantier au serrer des dents.

- Cacher, serrer.

El fetz estrenher la vianda ad aquelhs que sobras n'avian.

(chap. Ell va fé ajustá – reduí, apretá, estretí - lo minjá an aquells que ne teníen de sobres. No li aniríe mal al jónec pressidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Il fit serrer la nourriture à ceux qui en avaient de reste.

Part. pas. Fig. Enans qu'ieu fos de dezirier estreinhs.

B. de Ventadour: Quant erba.

Avant que je fusse étreint de désirs.

ANC. FR. Qui trop embrasse, mal estraint. Coquillart, p. 66.

(chap. Qui massa abrasse, mal aprete; ESP. El que mucho abarca (: abraza), poco aprieta.)

L' emprisonne et l' estraint en des chaisnes pesantes.

Premières œuvres de Desportes, fol. 107.

CAT. Estrenyer. ESP. Estrechar. PORT. Estreitar. IT. Stringere, stregnere.

(chap. estretí, estretís: estretixco o estretixgo, estretixes, estretix, estretim, estretiu, estretixen; estretit, estretits, estretida, estretides; estret, estrets, estreta, estretes. )

estrets, Parrissal, Beseit, Beceite, estrechos, Parrizal, gúbies

2. Estreg, Estreit, Estrech, adj., lat. strictus, étroit.

Per un cendier estrech.

(chap. Per una senda estreta, per ejemple alguna de les que porten als estrets del Parrissal, a Beseit. La empresa Senda tos pot guiá be, pero en lo tema del catalá están mol perdudets, tan Alberto, lo mes gran, com Javier, lo del mich; hotel La fábrica de Solfa. ESP. Por un sendero estrecho, por una senda estrecha.)

V. de S. Honorat.

Par un sentier étroit.

Persona que es estrecha del piehs, que alenar non pot.

(chap. Persona que es estreta del pit, que alená no pot; alená, respirá; aliento, alé.)

Liv. de Sydrac, fol. 77.

Personne qui est étroite de la poitrine, qui ne peut respirer.

Fig. El cor e 'ls cors m'a sazit, 

E mes en estrech cortil.

Azemar le Noir: Ja d'ogan. 

M'a saisi le coeur et le corps, et mis en étroit séjour.

Si no lor datz una summa d'argen,

E no lor faitz plus estreg covinen.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Si vous ne leur donnez une somme d'argent, et ne leur faites un pacte plus étroit.

- Serré, enveloppé.

Colatz o per drap estreg.

(chap. Tos explico “colatz o” per parts: verbo colá; coléu es tan imperatiu com la segona persona del plural, vatros o vatres coléu; passáu o passéu per un coladó; esta o es lo latín hoc que passe a ho, pronunsiat u. En castellá encara se escriu coladlo, colad + lo. Yo no fach aná los guions als verbos, per lo tan, u escriuré coléu u.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Coulez-le par drap serré.

Par ext. Anc negus no vi son cors;

Estrecha venc en un mantel.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Personne ne vit jamais son corps; elle vint enveloppée dans un manteau.

Adv. Mais volria una calha

Estreg tener en mo se.

Cercamons: Car vei. 

Mieux je voudrais tenir serré une caille en mon sein.

Tan cavayer tan estreg cavalgar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Tant de cavaliers chevaucher si serré.

ANC. FR. De lur ceintures e de peitrels 

Lient estreit les mainels. 

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 57.

- Avare.

E 'ls Catalas estregz cortes.

(chap. Y los catalans pretos, agarrats cortesans.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Et les Catalans avares courtisans.

Ill raubador estreg, nesci, cortes.

T. d' A. de Sisteron et du Moine: Monges.

Les voleurs avares, ignorants, courtisans.

- Rigide.

Ja no 'l cal tondre, ni raire,

Ni en estreg ordre maltraire.

Pons de Capdueil: En honor.

Jamais ne le faut tondre, ni raser, ni tourmenter dans un ordre rigide.

- Privé, à court.

So fort estreg de viandas.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.

Sont fort à court de vivres.

- Retenu, sobre.

E 'l cors tenetz segur e dretz, 

E de vilan parlar estretz.

P. Vidal: Abril issic. 

Et tenez le coeur sûr et droit, et sobre de vilain parler.

- Bref.

Tut aquel de la prima conjugazo fenissen en A estreit.

Gram. provençal. 

Tous ceux de la première conjugaison finissent en A bref.

CAT. Estret. ESP. Estrecho. PORT. Estreito. IT. Stretto.

3. Estrechamen, adv., étroitement.

Estrechamens caussas 

Pes e cambas e bras.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Chaussez étroitement pieds et jambes et bras. 

Cordatz estrechamen 

Vostres bras ben e gen.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Liez étroitement vos bras bien et gentiment.

Loc. En retener et en gardar estrechamen. 

V. et Vert., fol. 13. 

En retenir et en garder étroitement. 

Fig. Conoisson qu' estrechamen

Son lieurat ad aquel turmen.

Brev. d'amor, fol. 112. 

Connaissent qu'ils sont étroitement livrés à ce tourment.

- Sévèrement, strictement.

De tot li convenra rendre razo e comte mot estrechamens.

V. et Vert., fol. 67. 

De tout lui conviendra rendre raison et compte moult strictement. 

ANC. FR. Mult parlèrent estreitement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 81. 

CAT. Estretament. EST. Estrechamente. PORT. Estreitamente. 

IT. Strettamente. (chap. Estretamen.)

4. Estrechura, s. f., serre, étroitesse.

Trazon lo de l' estrechura.

V. de S. Honorat.

Le tirent de la serre.

ANC. FR. A cause de la laxité et largeur des pertuis d'en hault et l' estroissure de ceux d' embas. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêlées, t. I, p. 134.

CAT. Estretura. EST. Estrechura. PORT. Estreitura. IT. Strettura. (chap. Estretura, estretó, tancamén, etc.)

5. Estrechiessa, Estrecheza, s. f., étroitesse.

Per la estrechiessa de la valh, es bo que ns isquam d'aissi.

(chap. Per la estretó, estretura de la vall, es bo que mon ixcam d' assí,  açí, aquí, astí.)

Philomena.

A cause de l' étroitesse de la vallée, il est bon que nous sortions d'ici.

Estrecheza de venas. Eluc. de las propr., fol. 55.

Étroitesse de veines.

ANC. ESP. Estrecheza. PORT. Estreiteza. IT. Strettezza.

6. Estreycedat, s. f., étroitesse.

De say et de lay grans montanhas,

Altas e feras et estranhas,

Et el mey de l' estreycedat

Del fluvi, a dos rancs pauzat.

V. de S. Énimie, fol. 37.

De-çà et de-là grandes montagnes, hautes et sauvages et étranges, et au milieu de l' étroitesse du fleuve, il y a deux rochers placés.

7. Estreisa, s. f., serrement.

En plor dels oils e en estreisa de dens.

Trad. de Bède, fol. 55.

En pleur des yeux et en serrement de dents.

8. Estreysshement, s. m., étroitesse. 

Fig. Per gran estreysshement del saber, no laysshe gran re de bos mots.

Leys d'amors, fol. 4.

Par grande étroitesse du savoir, qu'elle ne laisse pas grand chose de bons mots.

ESP. Estrechamiento. IT. Strignimento. (chap. Estretimén, estretimens.)

9. Extrictura, s. f., ligature. 

Sia coagulada la extrictura.

Pausa sobre aquela emplastre e pulvils e extrictura.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 67.

Que la ligature soit coagulée.

Pose sur celle-ci emplâtre et coussinet et ligature. 

IT. Strignitura.

10. Abstrenher, v., lat. astringere, astreindre.

Autres verbs havem, li qual han tres termenatios o mays en la primiera persona del prezen del indicatiu... coma... abstrenc, abstrenhs, abstrenhi. Leys d'amors, fol. 93.

Nous avons d'autres verbes, lesquels ont trois terminaisons ou plus à la première personne du présent de l'indicatif... comme... j' astreins, j' astreins, j' astreins.

ESP. Astringir. PORT. Adstringir. IT. Astrignere, astringere.

11. Contraigner, Contrenger, Contranher, Costreigner, v., lat. constringere, contraindre, opprimer, punir, estropier.

Lauzengiers cui Dieus contraigna.

B. de Ventadour: Estat ai com.

Flatteurs que Dieu punisse.

Vol penre la vila e contrenger la gen. V. de S. Amant.

Veut prendre la ville et opprimer le peuple. 

El non poc forcar o costreigner neun. Doctrine des Vaudois.

Il ne put forcer ou contraindre personne.

Part. pas. Que lo jove sia costreyt de isir d'aquesta via.

Doctrine des Vaudois.

Que le jeune soit contraint de sortir de cette voie.

CAT. Constrenyer. ANC. ESP. Constringir, constrinir. ESP. MOD. Constreñir. PORT. Constringir, constranger. IT. Constringere, constrignere, costringere, costrignere. (chap. Constreñí, com fa la boa constrictora, oprimí, apretá, estretí.)

12. Contreitament, adv., forcément.

Non contreitament. Doctrine des Vaudois.

(chap. No forsadamen.)

Non forcément.

13. Costrictiu, adj., contractif, capable de contracter. 

Calor... d'algunas materias costrictiva.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Chaleur... contractive d'aucunes matières.

ESP. Constrictivo. IT. Costrettivo. (chap. Constrictiu, constrictius, constrictiva, constrictives; que poden contraure, contractiu com lo fret a la sigala, contractius, contractiva, contractives.)

14. Contratz, adj., lat. contractus, estropié, contrefait.

Frevols com us contractz.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Faible comme un estropié.

Dompna joves ben faicha

Val cin cenz vieillas, neis s'era contracha.

(chap. Dona jove ven feta val com singsentes velles, agüeles, encara que estiguere o estare contrafeta.)

Ogiers: Era quan. 

Jeune dame bien faite vaut cinq cents vieilles, même si elle était contrefaite.

Subst. Los contrachs redressar. V. et Vert., fol. 22.

Redresser les contrefaits.

ANC. FR. Neis li povre et li contret qui assiduelment séoient aus portes de l'église. Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 245. 

CAT. Contret. ANC. ESP. Contrecto, contrecho. ESP. MOD. Contraído.

IT. Contratto. (chap. Contret, de contraure; contrafet.)

15. Constriccio, s. f., lat. constrictio, constriction, pression. 

Per constriccio de membre. Eluc. de las propr., fol. 17.

(chap. Per constricsió de membre; ej. cama, bras, etc.)

Par constriction de membre.

La tua constriccio, sobre aquela am tenalas.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

La tienne constriction, sur celle-ci avec tenailles.

ESP. Constricción. IT. Costrizione. (chap. constricsió, constricsions.)

16. Costrenement, s. m., contrainte.

Ni per bausia, ni per costrenement ni galiament.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124.

Ni par tromperie, ni par contrainte ni moquerie.

ANC. FR. E senz autre constreignement.

B. de S. Maure: Chron. de Norm., fol. 64.

CAT. Constrenyiment. ANC. ESP. Constriñimento.

ESP. MOD. Constreñimiente (constreñimiento). PORT. Constrangimento.

IT. Constringimento, costringimento, costrignimento.

17. Contranhemen, s. m., contraction.

Contranhemens 

De nervis, o trop mal lur fai, 

O de creiser trop los retrai.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La contraction de nerfs, ou leur fait beaucoup de mal, ou de croître beaucoup les retient.

18. Destrenger, Destrenher, v., lat. distringere, presser, étreindre, opprimer, réprimer.

Si el vol jurar fora de mesura, lo jutges deu destrenger lo sagrament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18. 

S'il veut jurer hors de mesure, le juge doit réprimer le serment.

Un destrier

Que fon boca durs e fellons, 

E lo destreys dels esperons.

V. de S. Honorat. 

Un destrier qui fut dur de bouche et méchant, et le pressa des éperons.

No us dulhatz plus qu' ieu mi duelh, 

Qu' ieu sai qu'om vos destrenh per me. 

B. de Ventadour: Quan par.

Ne vous chagrinez pas plus que je me chagrine, vu que je sais qu'on vous opprime pour moi. 

Part. pas. Aissi cum la naus en mar

Destrecha d' ondas e de vens. 

Pons d' Ortafas: Aissi cum. 

Ainsi comme la nef en mer pressée des ondes e des vents.

Fig. Anc, de l' hora qu' ieu fuy natz, 

Mais no m destreys amistatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

Oncques, depuis que je fus né, l'amitié ne m' étreignit. 

Fig. Mon cor per aquest vers destrenh.

Marcabrus: Pus mos.

Je réprime mon coeur par ce vers.

- Concentrer.

Fig. Que sa grans valors

Tan vas mi s destrenha. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Que son grand mérite autant vers moi se concentre.

ANC. FR.

Et son cler vis qui trop m'i fet destraindre. 

Le Roi de Navarre, chans. X. 

Tant le destraint et assailli 

Que Guillaume vint à merchi 

Nuz piez, une selle à son col.

Roman de Rou, v. 7603. 

Que Jhesu Cris souffri en crois 

Au jour k' il fut de mort destrois... 

Des esperons le destraingnoit.

Roman du Renart, t. IV, p. 187, et t. I, p. 9. 

Li oisel furent si destroit de fain et de froidure, que on les prenoit sus la noif aus mains, sans nul engin.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 196. 

ANC. CAT. Destrenyer. IT. Distringere, distrignere.

19. Destrechament, adv., expressément, strictement.

Vedam destrechamentz e mandam.

(chap. Vedam (prohibim) estrictamen y manam.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Nous défendons expressément et mandons. 

Destrechamens comandam.

Cartulaire de Montpellier, fol. 52. 

Nous commandons strictement. 

ANC. CAT. Destretament.

20. Destreyt, Destret, Destreg, Destrech, s. m., détroit, défilé.

Al destreg d'un passatge an los Francxs encontrat.

Per desotz lo destreyt dichendo en un prat.

Roman de Fierabras, v. 260 et 4464.

Ils ont rencontré les Francs au détroit d'un passage. 

Ils descendent dans un pré par dessous le défilé.

- District.

De la vila sua de Grialou e del destrech e de las apartenensas.

Charte de Gréalou, p. 60.

De la ville sienne de Gréalou et du district et des appartenances.

Del territori del destreg.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 78. 

Du territoire du district.

Dins la castellania et dins lo destret de la baronia de Milhau.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110. 

Dans la châtellenie et dans le district de la baronnie de Milhau.

CAT. Destret. ESP. Distrito. PORT. Destricto. IT. Distretto.

21. Destrey, s. m., étreinte, contrainte.

Yssaudun a fag jurar ab sey

Lo reys Henrics e mes en son destrey.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Le roi Henri a fait jurer avec soi et mis dans son étreinte Issoudun.

ANC. FR. Agathocles lui trenchoit vivres de tous costez et le tenoit si à destroit que ses gens ne s'ozoient nullement escarter du camp. 

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Démétrius.

22. Destressa, Detreissa, s. f., détresse, misère, tourment. 

Ailas! tan detressa m fai 

De lei vezer tor e mur.

R. Jordan: Lo clar. 

Hélas! tour et mur me fait tant de détresse de la voir.

Ilh remeran lor peccatz por destreissa de cors.

Liv. de Sydrac, fol. 68. 

Ils rachèteront leurs péchés par tourment de corps. 

ANC. FR. Dunt tenir les puisse en destrece.

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 255.

23. Destrenhemen, Destreynemen, s. m., embarras, contrainte. 

Ses destruccio e ses destrenhemens... de lors membres.

Cout. de Moissac. Du Mege, voy. litt., p. 10. 

Sans destruction et sans contrainte... de leurs membres.

No met, si pot, destreynemen 

Tal que no fazon nozemen. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ne met, s'il peut, embarras tel qu'ils ne fassent préjudice.

IT. Distrignimento, distringimento.

24. Destreisetat, s. f., contrainte, peine, détresse.

Moutas tribulacions e destreisetatz de cor.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nombreuses tribulations et peines de coeur.

25. Districtio, s. f., lat. districtio, rigueur, rigidité, sévérité.

Que ab grant cura sia aquil districtios amesurada... 

La fervor de districtio. Trad. de Bède, fol. 56.

Que cette rigidité soit mesurée avec grand soin... 

La ferveur de rigidité. 

ANC. CAT. Districció.

26. Destrecha, Destreicha, Destressa, s. f., obligation, rigueur, austérité. Franc... de tota destrecha publica o privada.

(chap. Franc... de tota obligassió pública o privada.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867. 

Franc... de toute obligation publique ou privée. 

La destressa de la regla. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 19. 

La rigueur de la règle.

Am gran destreicha de vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 204. 

(chap. En gran austeridat de vida; en vida mol austera.)

Avec grande austérité de vie.

IT. Destrettezza.

27. Destric, s. m., embarras, trouble, peine.

Quar si destricx m'en ven, al mieu tort s'es. 

Giraud le Roux: Nulhs temps.

Car si peine m'en vient, elle est à mon tort. 

Car mon enans me par destricx, 

E totz mos magers gaugz dolors.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Car mon succès me paraît embarras, et ma plus grande joie douleur.

ANC. CAT. Destrich.

28. Restrenher, v., lat. restringere, serrer, restreindre.

Per qu'om deu lo delieg carnal

restrenher.

Brev. d'amor, fol. 66. 

C'est pourquoi on doit restreindre le délice charnel.

Restrenh tos deziriers. 

Que tu gardes lo tieu e lo restrenhas. 

V. et Vert., fol. 103 et 21.

Restreins tes désirs. 

Que tu gardes le tien et le serres.

CAT. Restrenyer. ESP. Restriñir. IT. Ristringere, ristrignere.

29. Restringir, v., lat. restringere, resserrer.

Substantiv. Medecinas de las quals la vertut es restringir.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Médecines desquelles la propriété est de resserrer. 

ESP. PORT. Restringir. (chap. Restringí.)

30. Restrictiu, adj., qui resserre, réprime, contracte.

Nas... per atraccio d' ayre, del pulmo ampliatiu et restrictiu.

Calor... d'autras materias restrictiva et indurativa cum la terra.

Las lacremas restrenher ab causas restrictivas.

Eluc. de las propr., fol. 40, 24 et 82.

Le nez... par attraction d'air, dilatant et resserrant le poumon.

La chaleur... contractant et durcissant d'autres matières comme la terre.

Réprimer les larmes avec des choses réprimantes.

ESP. Restrictivo. IT. Restrittivo. (chap. Restrictiu, restrictius, restrictiva, restrictives.)

31. Restrictori, s. m., compresse. 

Far restrictoris sobr' el front et sobr' els tens.

Eluc. de las propr., fol. 83.

Faire compresses sur le front et sur les tempes.

32. Restrengement, s. m., rétrécissement, resserrement.

La region cordial pren restrengement.

Eluc. de las propr., fol. 22.

La région cardiaque prend rétrécissement. 

CAT. Restrenyiment. ESP. Restriñimiento. IT. Ristrignimento, ristringimento. (chap. Restreñimén, restreñimens; paregut a estreñimén, estreñimens.)

33. Restriccio, s. f., lat. restrictio, resserrement, réclusion.

En sa restriccio respira, ayre trameten.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Respire en son resserrement, transmettant l'air. 

De la restrictio dels cardenals par la election del papa.

(chap. De la reclussió dels cardenals per a la elecsió del Papa.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

De la réclusion des cardinaux pour l'élection du pape.

CAT. Restricció. ESP. Restricción. PORT. Restricção. IT. Restrizione.

(chap. Restricsió, restricsions, no signifique lo mateix que reclussió, reclussions, tancamén, tancamens.)


Estreup, Estrieu, Estriub, s. m., du lat. stapes, étrier. 

Voyez Denina, t. III, p. 22.

Si que 'ls estreups perdet amdos.

Roman de Jaufre, fol. 10. 

Tellement qu'il perdit les étriers tous deux. 

Lo pe met en estriub corossos e irat.

Guillaume de Tudela. 

Courroucé et irrité, il mit le pied en l' étrier.

Fig. So m dizon siey companhon,

Tos temps segran vostr' estrieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Cela me disent ses compagnons, toujours ils suivront votre étrier.

CAT. Estreb. ESP. PORT. Estribo.

Estreb, Estribo, Estreup, Estrieu, Estriub



2. Estrubieira, s. f., étrier.

Ela m tenc a l' estrubieira, 

Pois dis me: “Per qual dreissieira

Vengues? ni d' on es issitz?”

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Elle me tint à l' étrier, puis me dit: “Par quelle direction vîntes-vous? 

et d'où êtes-vous sorti?” ESP. Estribadera. PORT. Estribeira.

3. Estribar, Estrubar, v., soutenir, appuyer, étayer.

Aras veirem parer fenhen et afachan, 

Anar d' artelh a pe, e poiar estruban. 

Sordel: Sel que m' afi. 

Maintenant nous (le) verrons paraître feignant et se déguisant, aller sur l'orteil à pied, et monter s' appuyant.

Part. pas.

Ieu o dic per Dieu, qu'en sia plus amatz,

E pus mal estribatz clergues.

P. Cardinal: Un estribot.

Je le dis pour Dieu, afin qu'il en soit plus aimé, et le clergé plus mal soutenu. 

CAT. Estrebar. ESP. PORT. Estribar.


Estribot, Stribot, s. m., estribot, sorte de poésie.

Vers, estribot, ni sirventes

Non es, ni nom no 'l sai trobar.

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Ce n'est vers, estribot, ni sirvente, ni je ne lui sais trouver un nom.

Un estribot farai.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot.

Chanso, ni sirventes, 

Ni stribot, ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson, ni sirvente, ni estribot, ni arlote, mais seulement libertinage.

Le Dictionnaire catalan, au mot estribillo, dit qu'il sert dans les compositions lyriques, et le définit versus intercalaris.

Le même mot signifie encore, en catalan, parole dont, par habitude, on se sert trop fréquemment; il est défini dans ce sens: Répétition importune de phrase. La même définition se retrouve dans le Dictionnaire espagnol, qui porte en outre: Versus aut stropha intercalaris in carmine saepe rediens.

ANC. ESP. De cavalleros andantes 

Leer hystorias y libros, 

La silla y los estribos 

A la gala concordantes.

Lope de Estúñiga, Canc. gen., fol. 41. (StúñigaZúñiga)

ANC. IT. Strambotto, poésie che si canteno degl' innamorati.

Redi, Annot. in ditirambo, p. 87. 

Il dit que ce genre n'a plus été cultivé, et ajoute: 

Tra' Provenzali non ne trovo esemplo.


Estridor, Stridor, s. f., lat. stridor, bruit aigre, aigu, grincement. 

On seran plors et estridors de dens.

Aimeri de Peguilain: Ara parra.

Où seront pleurs et grincements de dents.

Carbo... premut fa estridor o clamor.

Fa aquela stridor semlantment qu'el fer rozent escantit en l'ayga.

Eluc. de las propr., fol. 132 et 138.

Charbon... pressé fait grincement ou cri.

Fait ce bruit aigre semblablement que le fer rougissant éteint dans l'eau. ESP. PORT. Estridor. IT. Stridore.


Estrilhar, v., étriller, tracasser. 

Quar molt traiz mal e s'afana

Selhui qui estrilha.

Marcabrus: El mes.

Car prend moult mal et se peine celui qui étrille. 

Fig. Lo mal que soven m' estrilla.

Marcabrus: Lanquan cor. 

Le mal qui souvent me tracasse.

CAT. Estrijolar. ANC. ESP. Estrillar. IT. Stregghiare, stregliare.


Estris, s. m., débat, lutte, combat.

Per so moc grans la guerr' e li estris. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32. 

Pour cela éclata grande la guerre et le débat.

ANC. FR.

Mais tant estoit poisaus et enforchiés d'amis,

C' on n'en osoit ver lui esmouvoir nuls estris...

C' uns princhez d' Allemaingne esmut I grant estris.

Poëme d' Hugues Capet, fol. 9.


Estront, s, m., lat. struntus, étron.

En penriatz un estront de saumeira

Astretan leu com una figa neira.

E us met us estront ben per milgrana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

Vous en prendriez un étron de bête de somme aussi facilement qu'une figue noire.

Et vous met bien un étron pour grenade. 

IT. Stronzo.


Estru, s. m., rapidité, vitesse, promptitude, vivacité.

Ab tan l'angels es avengutz, 

Et a li dit per gran estru: 

“Johan, Johan! e! dormes tu?”

E respon per molt gran estru:

“Nomine Patris, qui es tu?”

V. de sainte Énimie, fol. 54. 

Alors l'ange est arrivé, et lui a dit par grande vivacité. “Jean, Jean! Hé! dors-tu?” Et il répond par moult grande vivacité: “Au nom du Père, qui es-tu?”

Adv. comp. Pueys li a dich: “E! qui es tu, 

Que aissi passas ad estru?

V. de sainte Énimie, fol. 9. 

Puis lui a dit: “He! qui es-tu, qui passes ainsi rapidement?”

ANC. FR. Kar le pueple tot à estrus

Quant mal de vus dire purreit, 

De legier contre vus serreit. 

Les Enseignes d'Aristote, Roquefort, t. I, p. 554.

Quant il veit à estrus ki cel jur murra. 

Roman de Horn, fol. 19.

2. Estros (A), adv, comp., à l'instant, aussitôt, sur-le-champ. 

Ieu, mai que mai, 

Ma domna, ieu sai 

Que vos mi donatz joy et pretz; 

E vuelh mais morir a estros

Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Moi, de plus en plus, ma dame, je sais que vous me donnez joie et plaisir; et j'aime mieux mourir sur-le-champ qu'aucun homme jamais le sache excepté vous.

Soy preyatz per autra ad estros 

Aytan bela et aytan avinens. 

T. de P. Torat et de G. Riquier: Guiraut. 

Je suis prié par une autre sur-le-champ aussi belle et aussi avenante.

El foc es mortz tot ad estros.

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier. 

Le feu est mort tout aussitôt.

Tug responderon ad estros: 

“Volem sia levatz en cros.”

Trad. de l' Évangile de Nicodème. 

Tous répondirent à l'instant: “Nous voulons qu'il soit élevé en croix.”

ANC. FR. Lors lou fiert messire Gauvains 

A estrox, que tote s'espée 

Li embat jusqu'en la corée... 

“Sire, dit-elle, dites vos 

Que mon fraire aurai à estros.”

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 24 et 11.


Estru, Estrut, s. m., lat. struthio camelus, autruche. 

Cant l' estrus a post son huou, el lo laissa estar.

(chap. Cuan l' avestrús ha post son (lo seu) ou, ella lo dixe está.)

Naturas d'alcus auzels. 

Quand l'autruche a pondu son oeuf, elle le laisse ester (l'abandonne).

Tot atressi cum l' estrus per natura, 

Que de son huou gardan, lo fai coar. 

P. Espagnol: Entre que. 

Tout ainsi comme l'autruche, qui, par sa nature, regardant son oeuf, le fait couver. 

Gals tantz grans con I estrutz.

(chap. Un gall tan gran com una, un avestrús.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 11.

Coq aussi grand comme une autruche. 

ANC. CAT. Esturs. ESP. Avestruz. PORT. Abestruz. IT. Struzzo. (chap.  avestrús. Al Matarraña sol ne hay vist a La Portellada.)

2. Estruci, Struci, s. m., autruche. 

Durs a digerir quals so uous d'estruci.

(chap. Dus de digerí, paí, com son los ous d' avestrús.) 

Regio es on naisho dragos, estrucis. 

Struci... no pot volar.

(chap. L' avestrús no pot volá.) 

Eluc. de las propr., fol. 277, 174 et 148. 

Durs à digérer, comme sont oeufs d'autruche. 

C'est région où naissent dragons, autruches. 

Autruche... ne peut voler.


Estruma, Struma, s. f., bosse, tumeur, loupe.

El fron li 'n sors un' estruma

Que li er jasse, mentre viva, parvens.

Alegret: Ara pareisson. 

Au front lui en sort une bosse qui lui sera désormais apparente, tant qu'il vive. 

Val contra struma o inflacio de gola. Eluc. de las propr., fol. 212.

(chap. Val contra tumó - tumor o gaburro - o unfló – inflamassió - de gola.)

Vaut contre tumeur ou enflure de gosier.

2. Estrumos, adj., bossu, enflé.

Quar dejus mento la gent es estrumoza et gutrinoza.

Eluc. de las propr., fol. 173.

Car sous le menton la gent est enflée et goîtreuse.

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús