Mostrando las entradas para la consulta aball ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aball ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

3. 2. De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.

Capítul II.

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.


¡Benaventurats los mansos de temperamén, perque de ells es lo pessebre an este món y al atre, lo sel dels que se moren sense chupá la sal del siñó mossen! Beneíts, bonachons, passifics y alegres sense sabé lo que es bondat, dicha, y alegría; sense amor ni odio de res; la fullarasca, burrufalla, ballarofa, barallofa, pallús del trate sivil, que no sé cóm los fa falta datre alimén que ells mateixos.

A los pocs díes va aná a visitál un ric del poble, que se díe Juan del Alt, y per mal nom y mote, Sisenando; éste li va di que veníe a demanali consell de lo que faríe en sa filla Tereseta, una mossa de denou añs de edat, que habén anat a vore l’añ passat a una tía monja a les descalses de Huesca y passat sing o sis mesos al convén pera adependre algunes moneríes de la agulla, va aná a buscala y ne va tindre un fart pera portala a casa, perque va di que volíe sé monja.

- Yo, va afegí lo bon home, la había pensat casá en un fill de Pero Pérez de Tardienta, mol compinche meu, y en qui desde fáe mols añs tenía mich consertat este casamén.

- Está be, va di Pedro Saputo; pero vosté ¿qué es lo que vol?, ¿que li traga la vocassió del claustro o que la convensixca de que se caso en lo Pero Pérez?

- Yo, va contestá lo del alt, voldría les dos coses, pero si no pot sé, me contentaré en una. Com la mes gran la ting ya casada, voldría fé an esta hereua, ya que Deu sol me ha donat sagales, y portám lo gendre a casa.

- Nessessito, pos, va di Pedro Saputo, que me permitixque visitala en alguna frecuensia y parlali a soles y en alguna libertat. 

- ¿Aixó?, va contestá lo buit de alma: encara que vullgáu vindre dos o tres vegades al día, y estatos desde que se fa cla lo sel hasta que se apague la radera llum de casa per la nit. Ya u ting parlat en la meua dona, y així u entenem los dos.

- Pos anéu en pas, siñó Juan, va di Pedro Saputo, que demá en pretexto de tornatos la visita, faré la primera a la vostra filla. 

Y miréu que la intensió no la sábigue ella ni dingú.

- Pos entesos, va contestá Sisenando; y sen va aná mol contén.

Ere la casa del siñó Juan alt o del alt de les que may frecuentáe Pedro Saputo, perque no li agradáe tratá en tontos, y u ere Sisenando mes que los draps, y no mol espabilada la seua dona, a qui tamé habíen batejat en lo apodo de la Pintiparada.

Teníen un arca de algún pes a les seues tripes, y se habíen tornat encara mes badocs de lo que van naixe, y la filla se va criá absoluta per la vanidat que li habíen infundit y la poca autoridat dels pares. Nessia com ells no u ere, y de la seua persona, ben feta, encara que no hermosa; pero teníe uns ulls que lay suplíen tot, negres, vius y pensadós; la veu mol dolsa, la seua conversa sucosa, y lo seu trate afissionat y amable, si no caíe en les impertinensies de la seua mala educassió; rara vegada les fée aná, sol en persones de molta franquesa, com eren los parens y algunes amigues.

La va corregí mol de estos defectes Pedro Saputo; pero encara li va quedá un ressabio del que no va sé possible curala del tot, ni es fássil curá de ell a ningú si no són persones de mol talento, de molta reflexió y capassos de una filossofía que se enseñe poc y se practique encara menos al món. Se reduíe lo ressabio que li va quedá, a que perque no se diguere que fée algo per avís de atres, o que la opinió de atres ere mes fundada que la seua, volén sempre quedá per damún, no admitíe advertensia ni consell, ni en les coses de menos importansia, com són ficás una flo mes o menos a la guirnalda, una sinta al traje, una agulla de cap; o enmendá o revocá una disposissió no ben ensertada al gobern de la casa; fé primé o después, o fe o no fe una cosa fore la que fore; només fée falta que se li donare un consell pera fe lo contrari. U sentíe Pedro Saputo, y lay va di oportunamen moltes vegades, dixanla al final y dissimulán esta miseria que admitix en moltes atres lo ánim flaco de la dona per una vana pressunsió de excelensia a la que se sebe lo seu amor propi. Pero es lo cas que la patixen tamé alguns homens, y tots per les mateixes raons; que són, mala criansa la primera, y después orgull, soberbia y quijotismo.

Va arribá Pedro Saputo, y la mare li va abocá tota la canasta de oferimens no quedanli res per di ni oferí. No així la sagala, lo va ressibí en agrado y res mes. Va torná en son demá y la mare los va dixá sols un rato. Ell va parlá de coses generals; y lo mateix va fé cuatre o sing díes, pero procurán en dissimul y eficassia arribá al seu cor, y anotán tot lo que ella sense pensá anáe manifestán. 

Un día, después de está segú de la disposissió de Tereseta per varies siñals infalibles, va di, están la mare, que tratabe de fé un viache de alguns mesos. Apenes va sentí aixó la mare, va saltá: 

- ¿Cóm? ¿Ara que tos escomensáem a voldre tan ton aniréu? 

- ¿Cóm? Va contestá ell. ¿Ara escomensáeu a vóldrem, cuan yo pensaba que sempre me habíeu vullgut? 

Engañat hay viscut, per vida meua.

- Les que tos volíen abans, o sempre, com diéu, va di la sagala, teníen en vosté esta obligassió; natros no la teníem hasta ara. 

Va entendre Pedro Saputo la alusió, que per un atra part ere bastán clara; pero ya la sagala habíe mostrat está vivamen ferida per la notissia, per mes que va volé dissimulá. Y va di ell sonriense:

- Yo, apressiable Tereseta, correspong a qui su mereix, y en lo grado que su mereix. Y no van passá de aquí an esta primera explicassió que tot u dixáe al mateix estat, pero en la brecha siñalada y casi uberta.

Va torná per la tarde, y la mare com acostumabe tamé los va dixá sols. 

- Regularmen, li va di a la Tereseta, vindré ya sol a despedím, perque estic cometén una imprudensia de la que hasta avui no había caigut. Vosté hau de sé monja, y ni a vosté ni a mí están be tan frecuentes visites; a vosté perque igual dirán que tos agraden les converses mundanes, y a mí perque lo tems que passo an esta casa lo podría empleá milló a datres aon no pensen desapareixe dels meus ulls pera sempre. 

- Y vosté u sentix mol, va di ella. Diguéu milló que tos pene de vindre a vorem, o que tos demanen sels, y no aleguéu lo monjío.

- No me demanen sels, va contestá ell; pero sí me pene de vindre a vóretos, perque a la que no vol als homens, ¿per qué la voldríe algú?

- Si me dixaren voldre a qui yo vull, va contestá ella, no pensaría en lo claustro. - Pero lo amor, Tereseta, es libre, y si vullguereu an algún, estéu segura de que ningú tos u podríe impedí; y si aburriu an eixe home que tos proposen, ningú tampoc tos forsaríe a amál. Parléu, explicautos, digueume lo que ña al vostre cor, y yo intentaré liberatos de tota molestia y importunidat. En estes paraules ella se va conmoure, lo va mirá an ell en vergoña y en tendresa, se va ficá colorada, va suspirá, y va di:

- Ya u veéu, no tos puc di mes; u hau pogut coneixe estos díes. 

- Sí, amable Teresa, va di ell, sí que u hay conegut... Viu tranquila y segura, que yo te asseguro que no te parlarán mes del fill de Pero Pérez ni del triste y desesperat claustro.

- Pos yo, va di ella sense cap reserva, perque ya no ne cabíen, te hay volgut sempre, ¡y tú no veníes a vórem! No tenía, no, vocassió de monja; en tú y sol en tú pensaba sempre, y aixó y lo vore la tossudería de mon pare en eixe payo de Tardienta me desesperabe y vach di: pos monja, primé monja per despit, monja per venjansa... Maldién la meua sort y a tú y a tots en ella. ¡Perque, ay, tan teua que era, y tú ni sabéu volíes! Tan poc valía hasta avui als teus ulls. ¡Ay lo que hay patit!

- Valíes mol, Teresa, valíes mol, li va di ell; pero ya acabarás de coneixem, y entendrás per qué esquivaba lo teu trate o mes be lo vindre a casa teua. Pero ¿S' acabará desde avui tota la teua pena?

- Ya s'ha acabat, va contestá; ya, sí, ya ha parat, ya soc felís. 

Hay pogut dit que ere teu lo meu cor, y tú u has admitit. Lo demés corre tot de la teua cuenta. (Y va corre, en efecte, hasta lo honor de ella mateixa.)

En son demá va di ell a son pare, que ya Tereseta habíe desistit de lo seu propósit de ficás a monja, pero que conveníe no parlali al particulá per ara; y a sa tía escríureli que com cosa de tanta consecuensia su habíe de pensá mol, y que se li avisaríe. En cuan al enllás que teníen proyectat, que no la importunaren, perque habíe ell vist que ni a un ni al atre los conveníe. Y així u van fé, quedanli mol agraít per lo servissi lo alma fofa de Sisenando.

Perillós es lo examen de la vocassió y una mica ocasionada la proba; pero de teules aball este examen es lo mes legítim, y esta proba la de menos engañs. Per lo menos es cosa averiguada que la vocassió a la vida del claustro es mol rara, així com són mol rares les persones a qui diu mes lo estat recte y natural del matrimoni que lo violén y antinatural del selibat perpetuo. Tamé está observat que les joves que creuen y se creu que no saben voldre, es perque no han donat en lo home de lo seu cor; cuan donon en ell, al pun amarán, al pun se les vorá sensibles y apassionades. Y si al brancal del convén se topen y les fan una seña, del brancal del convén se tornarán atrás, y lo seguirán, y buscarán lo seu descans y felissidat als brassos de aquell home. Yo, testigo.

2. 13. Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

Capítul XIII.

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Difíssil ere vóreles y mantindre lo incógnit; pero la compañía que portáe li ficáe freno, y va determiná passá pel poble pera sabé si habíen eixit del convén, y torná a vóreles sol y desplay. Lo que es conéixel elles ere impossible, perque ademés de está mes prim y mol moreno pel sol, mes alt y del tot diferén per an elles, portáe bigot y un traje mes distinguit, y se habíe esquilat com un escolástic.

A les deu del matí del segón día van arribá al poble; y mentres amorsaben y minjáen a la primera casa que van trobá uberta y aon se van fé prepará l'amorsá (paganlo), se presente un home a suplicáls que anigueren a casa seua. Eixecats los mantels van trobá la casa y van vore que ere son pare de la Juanita, estáen esperanlos ella, sa mare y una cuñada. Encara no habíen acabat de saludá y ya estáe allí la Paulina en un atra sagala veína y los pares que les acompañaben. Al momén se va tratá de ball y lo van dixá aplassat pera mes tart. Se van repartí entre sing cases, y ell va preferí la de Paulina per no sé tan sospechosa com Juanita. Pero ¡oh lo que va patí!, ¡lo que se va tindre que esforsá pera aguantás!, pera no di: ¡yo soc, tendríssima Paulina! Va passá lo día, va passá lo ball, va passá la velada, y va passá la nit, y va sé home de valor; no se va dixá coneixe. Hassaña mes gran que la de cremá les naves de Cortés, que la de passá Julio César lo Rubicón, Aníbal los Pirineus y los Alpes, Alejandro los Estrets del Parrissal y después los montes de Cilicia. En tot, al anassen va entregá a Paulina un billet tancat pera Juanita a dins de un sobre (pera que aquélla no lo obriguere abans), aon los díe a les dos: ¡Traidores! ¡Ya no me coneixéu! ¡No m'hau conegut!

Va corre a portál, y cuan lo van obrí, se van quedá mudes y com un estaquirot pel seu contingut. Perque les paraules eren de Geminita; pero, ¿quí la trobará entre ixos estudians? Loques se tornáen cavilán quí podríe sé lo que així les parláe, lo que així se queixabe de elles. Perque ell, aposta, habíe empleat mols latins en sons pares y en lo mossen del poble, y va tocá lo violín y la vihuela. Ademés Geminita ere mol blanca y los sing estudians eren ¡tan negres com un teó! 

- Vaya, vaya, va di Juanita; tú no coneixes cap estudián ni yo tampoc; si algo teníe que dimos, que se haguere explicat. 

Y u van dixá aixina pera no perdre l'entenimén.

Ya haurá guipat lo lectó que en la trassa que les va doná Pedro Saputo sen van eissí del convén. Y encara que no van di que no tornaríen, y son pare de Juanita pensabe que sa filla teníe una vocassió mol forta al claustre, elles sen enríen, y díen entre sí y a soles cuan s' ajuntaben: primé mortes que monges.

Los estudians van continuá lo seu viache; y al vore la direcsió que lo segón día preníe la marcha van vore la intensió de Pedro Saputo, perque ere lo que solíe guiá sempre. En efecte, los portáe a la serra y al mateix puesto de la floresta aon lo van trobá dormín; y una vegada allí van fé un alt, van traure les güeñes, formache, llenguañissa com la de Graus y butifarres que portáen de la radera aldea aon van tocá y les van aná aligerán. Satisfeta la gana los va di Pedro Saputo: "Amics, compañs y siñós meus: an este puesto me vau pendre a la vostra compañía, y an éste me dixéu, o mes be tos dixo yo, pos de aquí no puc passá. Mol tos dec; lo vostre trate y la vida que ham portat ha sigut pera mí una escola que me ha amostrat mes que pugueren les de tots los filóssofos de Grecia. 

Si un atre añ an este mateix puesto, y lo mateix día y hora passareu per aquí, pot sé que tos estiga aguardán, o vinga a trobatos; y si ni lo un ni l’atre passare, sirá siñal que no me ha sigut possible vindre. No tos dono mes señes de la meua persona; y de les vostres ting les que me fan falta, perque sou honrats y generosos, que són les que yo solgo preferí dels homens. Aneuton de aquí ya y arranquéu a caminá, que la vostra jornada no done pera mes entretenimens. Adiós, compañs, adéu; lo cor me sen va en vatres.» 

Y dit aixó los va abrassá, y se van emossioná tots, contestanli después un de ells:

"Qui vullgue que sigues, amic y compañ, pera natros has sigut verdaderamén l'ángel conductó guián les nostres passes y dirigín la nostra ignoransia. Y si escola pot esta dis, vosté hau sigut lo maestre y la llum de ella. Tornarem, si Deu vol, l’añ que ve, mos obligue la vostra molta discressió y la vostra amistat y trate.» 

Y se van torná a abrassá, se van separá y se van doná les espales en molta pena, com fan los de Fondespala, caminán ells al michdía serra amún, y ell al nort serra aball.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Tendra y llagrimosa va sé la despedida, perque se volíen de verdat, fen de tots sing la amistat un sol cor y una sola alma. Per lo demés, les gallines y pollastres que se van minjá, los cuixots y conserves que los van regalá, les diablures y carnussades que van fé, les donselles que van alegrá, les casades que van desenfadá, les viudes que van consolá, y los abatuts a qui van humillá, no tenen número; ni vida mes ligera, alegre, plena de goch y descuidada la va passá ningú en tots los siglos y edats del món.

Barrabassades y maleses no ne van fé cap. Los van acusá al cap de algún tems que se habíen emportat disfrassada de home a una donsella de Sieso, filla de un escribén mol ric, de solá antic, que va morí com un san perque escoltáe missa tots los díes y guardáe dijú los divendres y dissaptes, se confessáe y combregáe tots los primés domenches de mes y va casá y dotá en diferentes vegades a sis donselles pobres. Hasta que va enviudá una de elles y va escomensá a enríuressen de la santidat del escribén; y después un atra que fée lo mateix. Díe la primera: "Y, ¿qué li fot a ningú?, yo vull di; bon home vach tindre, y en lo meu me quedo.» Y la segona: "mal conten del hivern de aquell añ; no dic yo mes que: ¡hala amún!, que vach tratá en bons, y dossens escuts ninguna va dixá de agarráls a no sé que fore boba.» Pero a la filla no la van pugué sonsacá. Ella, portada per la seua imaginassió, als dos díes que van passá per allí va fé la picardía de vestís de home, péndreli dinés a son pare, y aná a trobáls a pedra Pertusa, aon los va di que volíe anassen y corre món en ells. Va caminá en ells vuit díes y entonses Pedro Saputo la va podé convense, la va restituí y acompañá hasta lo seu poble. Y va di a son pare pera que veiguere lo mol honor y consiensia de ells que ni un maravedí la habíen dixat gastá de les perres que portáe. En tot cas conveníe casala contra antes milló; y que de aquell antojo de tornás estudián y corre tan libres aventures, com ere una chiquillada, a tots importabe callá, y no fé soroll. Lo escribén apretán los puñs y mirán al sel, va bramá per dolgut, y s'anáe a abalansá sobre sa filla pera apalissala, esbatussala o matala; pero lo va calmá y assossegá Pedro Saputo en la seua elocuensia, y reconsilianlo del tot en sa filla, va torná a buscá als seus compañs. Después se va casá la sagala, y ben casada, perque es gran capa una bona dote, y se amolden les persones a la auló de les riqueses.

Los estudians sen van aná sense sabé quí ere Pedro Saputo, discurrín y pareixenlos per la seua educassió, desinterés y noblesa, que deuríe sé fill de algún gran caballé, y que per alguna travessura sen hauríe anat de casa de sons pares, y li anabe milló aquella vida solta y alegre, que la apretada y formal del orden en lo que se hauríe criat. Tamé van dudá sempre si ere aragonés, castellá o navarro, inclinanse per aixó radé sol perque se dixáe cridá navarro; pero per l'acento podíe sé de consevol provinsia de España, perque un día lo teníe de una manera y l'atre de un atra, fen de lo seu parlá y trasses lo que volíe.

martes, 18 de junio de 2024

Lexique roman; Metre


Metre, v., lat. mittere, mettre, poser, placer.

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Lo pe met en l' estriup. Guillaume de Tudela.

Le pied il met en l'étrier. 

Sanz Nazaris si mes premier;

Van s'en a la sancta abadia.

V. de S. Honorat. 

Saint Nazaire se mit le premier; ils s'en vont à la sainte abbaye.

Fig. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

Per la boca m metetz al cor 

Un dous baizar de fin' amor coral, 

Que i meta joy, e 'n giet ira mortal. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Par la bouche vous me mettez au coeur un doux baiser de pur amour cordial, pour qu'il y mette joie, et en chasse tristesse mortelle.

- Installer, déposer.

Portan l' al evescat, en cadeira l' an mes. V. de S. Honorat.

Le portent à l'évêché, en chaire ils l'ont mis. 

Fez sos mes segre; si 'lz fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers; si les fit mettre en prison. 

Fig. El cor e 'l cors m'a sazit, 

E mes en estreit cortil.

Azemar le Noir: Ja d' ogan. 

Le coeur et le corps m'a saisi, et mis en étroit jardin.

- Employer, dépenser. 

En luy servir metras ta cura. Passio de Maria.

En la servir tu mettras ton soin. 

Tot quant a dona e met.

Bertrand du Pujet: De sirventes. 

Tout ce qu'il a il donne et emploie. 

Creys, meten, de pretz e de poder. 

Hugues Brunet: Pus lo dous.

En dépensant, il croît de prix et de valeur.

- Avec un pron. pers. Se faire.

O m metrey, si m' o alongatz, 

Hermitas.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz

Ou je me mettrai ermite, si vous me le différez.

Par que us vulhatz metre monja. 

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Il paraît que vous vouliez vous faire religieuse.

- Traduire, translater.

Ay mes de lati en romans. Passio de Maria.

J'ai mis de latin en roman.

- Donner origine, établir.

Entr' amairitz et amans 

S'es mes un pales enjans.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Entre amantes et amants s'est établie une manifeste tromperie.

Ce verbe se combina avec plusieurs mots et forma un grand nombre de locutions; en voici quelques-unes: 

Quascun dia 

Son vostre fag pus cabal, 

Quar gent hi sabetz metre sal 

Ab solatz et ab paria.

Aimeri de Peguilain: Pus ma belha. 

Chaque jour sont vos faits plus supérieurs, car gentiment vous y savez mettre sel avec soulas et gracieuseté.

Peirol, aiso metetz jos. 

T. de Peyrols et du Dauphin d'Auvergne: Dalfin. 

Peyrols, mettez cela en bas.

Vol proeza e bon pretz metre jos. 

T. de Rambaud, d' Azemar et de Perdigon: Senher. 

Veut prouesse et mérite mettre à bas. 

Pueis li fals Juzieu 

Mezero l' a carnatge. 

Un troubadour anonyme: Flors de paradis. 

Puis les faux Juifs le mirent à carnage (le tuèrent). 

Que los vensa e los meta al desotz. Liv. de Sydrac, fol. 109. 

Qu'il les vainque et les mette au-dessous.

Sol qu'ab vos puesca trobar merce, 

A mon dan met quascun que per amic no m te.

Sordel: Planher vuelh.

Pourvu qu'avec vous je puisse trouver merci, je mets à mon dam (je brave) quiconque pour ami ne me tient.

M'an bauzat ni mes a lur dan.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

M'ont trompé et mis à leur dam (se sont moqués de moi).

Met a mal aquo de son ostal, vaysella e draps, coma endiablat.

V. et Vert., fol. 11. 

Met à mal cela de son hôtel, vaisselle et vêtements, comme endiablé.

Ar es mortz, ai Dieus! quals dans es! 

Caitiu, com em tug a mal mes! 

Guillaume, moine de Beziers: Quascus plor. 

Maintenant il est mort, ah Dieu! quel dommage c'est! Malheureux, comme nous sommes tous mis à mal!

Mantas religions 

Met a fuec et a carbons.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que. 

Maints couvents met à feu et à charbons. 

A fuoc e a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

A feu et à flamme avaient mis leur terre. 

Fo tot mes en escrit. Philomena.

Fut tout mis en écrit. 

Mes lo en arnes de totas res. V. d'Aimeri de Peguilain. 

Le mit en harnois (l' équipa) de toutes choses. 

Aquelh home que so mes en clam de crim. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Ces hommes qui sont mis en accusation de crime. 

Zo qu' eu faz no dei metre en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis. 

Ce que je fais elle ne doit pas mettre en dédain.

M' an mes en tan gran esfrei.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

M'ont mis en si grand effroi. 

Ja laire no s'en meta en grans espiamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Jamais larron ne s'en mette en grandes explorations. 

Pren los us, e 'ls autres destrenh, 

E, qui li play, met en son fuelh. 

A. Daniel: Ab plazers. 

Prend les uns, et écarte les autres, et, qui lui plaît, met sur sa feuille.

Metria tot lo plag voluntier 

En dos amic, per far bon acordier. 

Le Moine de Montaudon: Ayssi cum. 

Je mettrais volontiers toute la contestation entre deux amis, pour faire bon accord.

El trop marirs lo vai meten en via

D' abreviamen de jorns e de sos ans. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le beaucoup souffrir le va mettant en voie d' abrégement de jours et de ses ans.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente.

Tan los destrein nofes e cobeitatz 

C' onor e pretz en meten en soan. 

Aimeri de Peguilain: Qui be s membra. 

Tant les presse non-foi et convoitise qu'honneur et mérite ils mettent en mépris.

Per que m sui mes en assai, 

Si ja 'l bon jorn trobarai.

Saïl de Scola: De Ben. 

C'est pourquoi je me suis mis en essai, si jamais le bon jour je trouverai.

Ieu m suy mes en vostra bailia.

Pons de la Garde: D' un sirventes. 

Je me suis mis en votre puissance. 

Si m metetz en azir, 

Tem que totz lo mons m' azire.

Elias de Barjols: Car comprei. 

Si vous me mettez en haine, je crains que tout le monde me haïsse.

Toza, vau far ma jornada.

- Senher, mete us en carreira.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Jeune fille, je vais faire ma journée. 

- Seigneur, mettez-vous en route.

Mesero s totz en oracio, e pregero. Philomena. 

Se mirent tous en oraison, et prièrent.

- Substantiv. Ce mot servait à indiquer la ponctuation.

Coma ha nom primier metre...; colum, segon metre, peryodus, ters metre. Leys d'amors, fol. 144.

Coma a nom premier mettre...; colum, second mettre; période, troisième mettre.

ANC. CAT. Metrer. ESP. Meter. PORT. Metter. IT. Mettere. (En chapurriau queden alguns rastres que vorem mes aball, com malmetre, malmetut, entremetre.)

2. Mes, s. m., messager, envoyé.

Fez sos mes segre; si 'ls fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers, si les fit mettre en prison.

ANC. FR. Li mes retournèrent; il raportèrent le jugement le roy Tierri, que tuit li François loèrent. 

Un mes s'en vint aus Wandes, qui leur dist que lor fames et leur enfans estoient tuit ocis. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 173 et 182.

Que Renart fist quant vit en voie 

Le mes le pape et ciaus de Roume.

Roman du Renart, t. IV, p. 110.

3. Messatge, Message, s. m., message.

Messatge trametrai fizel, 

Breu sagelat de mon anel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle, bref scellé de mon anneau.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

Loc. Li dis: Amicx, ses tot messatge, 

Vuelh que ns anem ades disnar.

P. Vidal: Abril issic. 

Elle lui dit: Ami, sans autre cérémonie, je veux que nous allions sur-le-champ dîner. 

ANC. ESP. Recabda el messaje cuemo bon messajero. 

Poema de Alexandro, cop. 60.

CAT. Mitsatge. ESP. MOD. Mensaje. PORT. Mensagem. IT. Messaggio. (chap. Mensaje, mensache, mensajes, mensaches.)

- Messager, commissionnaire.

Ayssi coma messatge que non porta letras... non intra pas laugieramens davan lo rey. V. et Vert., fol. 88.

Ainsi comme messager qui ne porte lettres... n'entre pas facilement devant le roi.

Tramet al rei messatge semblan romieu. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Transmet au roi un messager semblable à un pélerin.

Aquells que non preston pas de lur mas, mays que fan prestar lurs deniers a lurs messatges, aquestz so mayestres uzuriers.

V. et Vert., fol. 13 et 14.

Ceux qui ne prêtent pas de leur main, mais qui font prêter leurs deniers à leurs commissionnaires, ceux-ci sont maîtres usuriers. 

Fig. Li uol son tot temps del cor mesatge, 

E fan amar cel que non amaria.

T. de Giraud et de Peyronet: Peronet.

Les yeux sont toujours les messagers du coeur, et font aimer celui qui n' aimerait pas.

ANC. FR.

Sire, font li messaige, un petit nos oez. Roman de Rou, v. 2981. 

Li message le conte Thiebaut furent Joffroy de Ville-Hardoin, li mareschaus de Campaigne, et Miles li Braibanz.

Villehardouin, p. 6.

ANC. CAT. Missatge. ESP. Mensaje. IT. Messaggio.

4. Messatgier, s. m., messager. 

Mout mi venon soven li messatgier 

Ab anel d' aur, ab cordon blanc o nier.

P. Vidal: Drogoman. 

Moult me viennent souvent les messagers avec anneau d'or, avec cordon blanc ou noir. 

Un messatgier, que me venc l' autre dia.

Guillaume de Beziers: Erransa. 

Un messager, qui me vint l'autre jour. 

Fig. Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers, 

M' en ven de vos sai messatgiers.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Mon coeur, qui est là votre hôte, m'en vient de vous ici messager.

Las aurelhas so messatgier del cor. Liv. de Sydrac, fol. 34. 

Les oreilles sont messagers du coeur. 

ANC. FR. Riches juiaus et moult grant soume 

D' avoir donna li mesagier.

Roman du Renart, t. IV, p. 110. 

ANC. ESP. Venioron de Cecilia al rey messageros.

Poema de Alexandro, cop. 1754. 

ANC. CAT. Missatger. ESP. MOD. Mensajero. PORT. Mensageiro. IT. Messaggiero, missagiere. (chap. Mensajero, mensajeros, mensajera, mensajeres; missaché, missachés, missachera, missacheres; mensaché, mensachés, mensachera, mensacheres.)

5. Messaggiera, s. f., messagère.

Ciconia... de primavera et de novel temps es messaggiera.

(chap. La sigüeña... de primavera y de nou tems es mensajera, missachera, mensachera.)

Eluc. de las propr., fol. 144.

La cigogne... de primevère et de nouveau temps est messagère.

6. Messatgaria, Messatjaria, s. f., message, mission, commission.

L' arcangel son premier

E sobira tota via

En faire messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 20. 

Les archanges sont les premiers et toujours les supérieurs à faire message.

La messatgaria lhi plai, e 'l s' esjauzis e s' alegra. 

Livre de Sydrac, fol. 34.

Le message lui plaît, et il se réjouit et s' allègre. 

Tals fo la messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 82. 

Telle fut la mission.

Sirvens et officials e messatgiers que fan totz los officis de la cort e las messatjarias, ayssi co hom lur dis. V. et Vert., fol. 46.

Sergents et officiers et messagers qui font tous les offices de la cour et les commissions, ainsi comme on leur dit.

ANC. FR. Quant le roy ou le soudanc meurt, cil qui sont en messagerie, soit en paennime ou en crestienté, sont prison et esclave.

Joinville, p. 77.

ANC. ESP. Vieno à Alexandre una messageria.

Poema de Alexandro, cop. 1753. 

ANC. CAT. Missatgería. (ESP. Mensajería. Chap. Mensajería, missachería, mensachería.)

7. Messio, s. f., mise, émission, dépense.

Yeu faray messio qu'ieu sautaria X pas.

Leys d'amors, fol. 86. 

Je ferai mise que je sauterais dix pas. 

Us autres joglars escomes lo... e feron messios cascun de son palafre.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia... et ils firent mise chacun de son palefroi.

Las messios qu' el a fachas en arar, o en semenar, o en segar, o en estivar lo blat. Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

Les dépenses qu'il a faites à labourer, ou à semer, ou à scier, où à récolter le blé.

Lo santz, per sas messios, 

N' a pres alcuna cantitat, 

E 'l sobreplus lur a layssat.

V. de S. Honorat. 

Le saint, pour ses dépenses, en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

ANC. FR. Messions et dépens pour la défension. 

Ord. des R. de Fr., 1326, t. 1, p. 799. 

A grans frais et missions.

Mém. d'Oliv. de la Marche, p. 318. 

ANC. CAT. Messió.

8. Mettement, s. m., mise.

Lo mettement de possession. Fors de Béarn, p. 1094.

La mise en possession.

Al mettement de aquellas.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 152. 

A la mise de celles-là.

9. Missiu, adj., missif.

Per lettras missivas. Fors de Béarn, p. 1079.

Par lettres missives.

CAT. Missiu. ESP. (misivo) PORT. Missivo. (chap. Missiu, missius, missiva, missives.)

10. Metedor, s. m., dépensier, généreux.

Bon' amor fug als malvatz

E don' als bons metedors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Bon amour fuit les méchants et donne aux bons dépensiers.

11. Amettre, v., mettre, placer.

Mon cor non pois aillors amettre, 

Ni non pois ges de leis partir.

Lamberti de Bonanel: D'un salut.

Mon coeur je ne puis ailleurs mettre, ni ne puis point me séparer d'elle.

12. Admettre, v., lat. admittere, admettre.

Non vol admettre las exceptions, allegations e defensas.

Statuts de Provence. Mosse, p. 193.

Ne veut admettre les exceptions, allégations et défenses.

CAT. Admetrer. ESP. Admitir. PORT. Admittir. IT. Ammittere. 

(chap. Admití: admitixgo o admitixco, admitixes, admitix, admitim, admitiu, admitixen; admitit, admitits, admitida, admitides.)

13. Cometre, v., commettre.

Qu' aias tan gran peccat comes. V. de S. Honorat.

(chap. Que haygues o haigues tan gran pecat cometut o comés.)

Que vous ayez commis si grand péché.

- Défier, provoquer, attaquer. 

Quant hom d' amor la comet. 

Guillaume de Montagnagout: Non an. 

Quand on la défie d'amour.

M'a comes ab glazis et ab sanc totz premiers. Guillaume de Tudela.

M'a provoqué tout le premier avec glaives et avec sang.

Cometre us voill, Reculaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

Je veux vous défier, Reculaire.

Ben, Rigaut, sai que comes 

Ab orgueilh gran. 

Raimond de la Tour: Bel orgueilhos. 

Rigaut, bien je sais qu'il défie avec grand orgueil.

Avinhos e Belcaire los a comes primers. Guillaume de Tudela.

Avignon et Beaucaire les a attaqués les premiers.

- Confier.

Comes lhi lo regimen d' Ytalia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Lui commit le gouvernement d' Italie.

- Entreprendre, risquer.

Quan la prec, mi ditz qu'alhors cometa.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Quand je la prie, elle me dit que j' entreprenne ailleurs.

CAT. Cometrer. ESP. Cometer. PORT. Commetter. IT. Commettere.

(chap. Cometre: cometixgo o cometixco, cometixes, cometix, cometim, cometiu, cometixen; cometut, cometuts, cometuda, cometudes.)

14. Escometre, v., défier, attaquer, provoquer, questionner.

Manens escomes lo frayri primiers. 

Le Moine de Montaudon: Manens e frayris. 

Le riche le premier défia le misérable. 

Pois m' escometetz de guerra.

Marcoat: Una ren. 

Puisque vous me provoquez de guerre. 

Us autres joglars escomes lo com el trobava en pus caras rimas que el.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia comment il trouvait en plus riches rimes que lui.

Vers es qu' ieu ai amada

L' enganayritz, don m' avetz escomes. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Era m. 

Il est vrai que j'ai aimé la trompeuse, dont vous m'avez provoqué.

Si m' escomet de nulla ren, 

Ades li respondrai en ben.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

S'il me questionne de nulle chose, alors je lui répondrai en bien. 

CAT. Escometrer. IT. Scommettere. (chap. Escometre.)

15. Comission, s. f., lat. commissionem, commission, mandat.

Per far la copia de la comission del aide de CL M liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour faire la copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois. 

Neguna comission. Statuts de Provence. BOMY, p. 218. 

Nulle commission. 

CAT. Comissió. ESP. Comisión. PORT. Commissão. IT. Commissione.

(chap. Comissió, comissions.)

16. Comissari, Comessari, s. m., commissaire. 

Comissaris de la cambra. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 84. Commissaires de la chambre.

Comessari el pays de Lenguedoc, per lo rey.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Commissaire au pays de Languedoc, pour le roi.

CAT. Comissari. ESP. Comisario. PORT. IT. Commissario. (chap. Comissari, comissaris.)

17. Demetre, v., lat. dimittere, mettre, rejeter sur, imputer.

No m poiria mi donz demetre

Nul mefait.

Lamberti de Bonanel: D' un saluz. 

Ma dame ne me pourrait imputer nul méfait.

- Désister, démettre.

Ben mi meravilh qu' en aissi s'en demeta.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Je m'étonne bien qu'elle s'en désiste ainsi. 

CAT. Demetrer. ANC. ESP. Demitir. ESP. MOD. Dimitir. PORT. Demittir. 

IT. Dimettere. (chap. Dimití: dimitixgo o dimitixco, dimitixes, dimitix, dimitim, dimitiu, dimitixen; dimitit, dimitits, dimitida, dimitides.)

18. Esmetre, v., émettre, manifester, livrer, entremettre.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Tant es a lieis mon cor esmes.

A. Daniel: Amors e. 

Tant est à elle mon coeur livré. 

De nulha ren no s' esmet ni s' embarga

Ses ben yssir.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

De nulle chose ne s'entremet ni s'embarrasse sans bien sortir.

- Ruiner, épuiser d'argent. 

O dira: Est ostal 

Que ai fag m' a esmes.

G. Riquier: Selh que sap. 

Ou dira: Cet hôtel que j'ai fait m'a ruiné. 

Part. pas. Anatz a la cort, si es esmis, 

E preiatz la reina que vos vestis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Allez à la cour, si vous êtes ruiné, et priez la reine qu'elle vous vêtisse.

19. Entremetre, v., lat. intermittere, entremettre, tenter, mêler, essayer, placer.

Mal ensenhat, vilas e mal apres 

M' an ab mentir aitan aut entremes, 

Que fan cuiar que la genser del mon 

Mi tenha gai, jauzen e deziron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Mal élevés, vilains et mal appris m'ont avec le mentir si haut placé, qu'ils  font croire que la plus belle du monde me tienne gai, joyeux et désirant. Pus tan mi fors' amors que mi fai entremetre 

Qu' a la gensor del mon aus ma chanso trametre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisque l'amour me force tant qu'il me fait tenter qu'à la plus belle du monde j'ose transmettre ma chanson.

Entremetre n' aug cent pastors.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

J'entends s'en entremettre cent pasteurs.

Qui no s' entremet d' amar,

Non pot esser valens ni pros. 

Raimond de Miraval: Selh que no vol. 

Qui ne se mêle d'aimer, ne peut être vaillant ni preux.

Per febre lo sol home sancnar, 

Mas qui be o no sap far, 

No s' en deu per re entremetre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Pour fièvre on a coutume de le saigner, mais qui ne sait pas bien le faire, ne doit pour rien s'en essayer.

M'es bon e belh hueymais qu' ieu m' entremeta 

D' un sirventes per elhs aconortar.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Il m'est bon et beau désormais que je m' essaie d'un sirvente pour les encourager. 

Part. pas. Pois entremes me soi de far chanso. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremes. 

Puisque je me suis mêlé de faire chanson.

Si neguna s' es de m' amor entremessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise. 

CAT. Entremetrer. ESP. Entremeter. PORT. Entrameter. IT. Intramettere.

(chap. Entremetre, entremetres, entreficá, entreficás.)

20. Esdemetre, v., abandonner, confier, déployer.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Part. pas. Las golas grans et esdemessas. V. de S. Honorat. 

Les gueules grandes et déployées.

21. Esdemessa, s. f., effort, élan, déploiement.

De chantar farai 

Una esdemessa.

Tomiers et Palazis: De chantar.

De chanter je ferai un élan.

Per lieys amar no feira un' esdemessa.

Albert de Sisteron: En amor truep. 

Pour l'aimer je ne ferais pas un effort.

22. Entrometre, v., lat. intromittere, introduire.

Comanda a la matrona que entrometa lo sieu det.

Trad. d'Albucasis, fol. 32.

Commande à la matrone qu'elle introduise le sien doigt.

Fig. Entromet gaug e leticia. Trad. d'Albucasis, fol. 66. 

Introduit joie et gaîté. 

CAT. Entrometrer. ANC. ESP. Intrometer. ESP. MOD. Entrometer.

PORT. Intrometter. IT. Intromettere. (chap. Entrometre : entreficá.)

23. Entromes, Intromes, s. m., sonde.

Am entromes cayrat. 

La forma de intromes petit.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 26. 

Avec sonde carrée.

La forme de petite sonde. 

IT. Intromesso.

24. Intromissio, s. f., lat. intromissio, intromission, introduction. 

Per que es fayta intromissio de lur. Trad. d'Albucasis. fol. 43.

Par quoi est faite l' intromission d'eux. 

PORT. Intromissão. (ESP. Intromisión.) IT. Intromessione. 

(chap. Intromissió, intromissions.)

25. Malmetre, Marmetre, v., imposer, déplacer, déranger, maltraiter. 

En las penas d'ifern, las cals non pot pessar 

Cor, ni boca retraire, ni 'ls huelhs adesgardar..., 

Aquelas deu marmetre, establir e donar... 

A vos autres heretjes.

Izarn: Diguas me tu. 

Dans les peines d'enfer, lesquelles le coeur ne peut penser, ni la bouche raconter, ni les yeux voir..., celles-là il doit imposer, établir et donner... 

à vous autres hérétiques.

M' a marmis, que m fo dolsana.

B. Martin: Bel m' es. 

Elle m'a maltraité, vu qu'elle me fut douce.

Part. pas. 

Fig. Pretz es estortz, qu' era guastz e malmes. 

Aimeri de Peguilain: En aquelh. 

Mérite est délivré, qui était endommagé et maltraité. 

ANC. FR. Qui sa fame li a maumise. Roman du Renart, t. II, p. 162.

- Assigner.

Els quals dichs deniers avia donats e marmes.

Tit. de 1240. DOAT, t. CXL, fol. 137. 

Auxquels dits il avait donné et assigné deniers. 

CAT. Malmetrer. ANC. ESP. Malmeter. IT. Malmettere. (chap. Malmetre: malmetixco o malmetixgo, malmetixes o malmets, malmetix o malmet, malmetem, malmetéu, malmeten; malmés o malmetut, malmesos o malmetuts, malmesa o malmetuda, malmeses o malmetudes.)

26. Prometre, v., lat. promittere, promettre.

Si res prometetz, atendetz lo. Philomena. 

Si vous promettez quelque chose, tenez-le.

So que m promes, er m' estrai.

P. Raimond de Toulouse: Us novel.

Ce qu'elle me promit, maintenant elle me l' arrache.

A lei de mal deutor 

Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Folquet de Marseille: Sitot me. 

A la manière de mauvais débiteur qui toujours promet, mais ne payerait rien.

- Assurer.

Ie us prometi, so dix K., qu' elha l'aura per marit. Philomena. 

Je vous promets, ce dit Charles, qu'elle l'aura pour mari.

Substantiv. No m sap bo prometre ses aver. 

G. Faidit: Tug cilh. 

Ne m'est agréable le promettre sans avoir. 

El prometre m' es gen. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Le promettre m'est agréable. 

Part. pas. Del rey en la ley promes.

P. Cardinal: Vera vergena. 

Du roi promis dans la loi. 

Subst. Lo senhor non tarza lo sieu promes. 

Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre. 

Le Seigneur ne tarde pas la sienne promesse. 

CAT. Prometrer. ESP. Prometer. PORT. Prometter. IT. Promettere.

27. Promessa, s. f., promesse.

El prometre m'es gen, e fos falsa 'l promessa.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Le promettre m'est agréable, et fut fausse la promesse.

Aus, tu que cantas tas messas, 

E fas a Dieu tas promessas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Écoute, toi qui chantes les messes, et fais à Dieu tes promesses.

CAT. ESP. Promesa. PORT. IT. Promessa. (chap. Promesa, promeses.)

28. Promessio, Promissio, s. f., lat. promissio, promesse, assurance, promission.

La promessio qu' el reis fes al comte et a lui de rendre so qu' avion perdut. V. de Raimond de Miraval.

La promesse que le roi fit au comte et à lui de rendre ce qu'ils avaient perdu.

Loc. Los metra en terra de promissio. Liv. de Sydrac, fol. 119. 

Les mettra en terre de promission.

ANC. CAT. Promessió, promissió. ESP. Promisión. PORT. Promissão. 

IT. Promessione. (chap. Promessió, promessions.)

29. Prometeire, Prometedor, s. m., prometteur, qui promet, garant. 

Non es tengutz lo prometeire. Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le prometteur n'est pas tenu. 

Jhesus es fatz prometeire del melhor testament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Jésus est fait garant du meilleur testament. 

Prov. Prometres taing a bon entendedor, 

Et atendres a bon prometedor.

B. Zorgi: Mal aia cel. 

Le promettre convient à bon soupirant, et le tenir à bon prometteur.

ANC. CAT. ESP. Prometedor. PORT. Promettedor. IT. Promettitore. 

(chap. Prometedó, prometedós, prometedora, prometedores.)

30. Comprometre, v., lat. compromittere, compromettre, engager.

Se compromesero amigablamen. Tit. de 1270, de la famille Gasc. 

(chap. Se van comprometre amigablemen.)

Se compromirent amiablement.

Part. pas. E 'l sagrestan si son mantenent compromes,

Que lur dones evesque cal que mais li plagues. 

V. de S. Honorat.

Et les sacristains se sont maintenant compromis, qu'il leur donnât un évêque, celui qui plus lui plairait.

CAT. Comprometrer. ESP. Comprometer. PORT. Comprometter. 

IT. Compromettere. (chap. Comprometre.)

31. Compromes, s. m., lat. compromissum, compromis. 

Sotz la pena contenguda el compromes.

Tit. de 1269. Arch. du Roy., M. 872. 

Sous la peine contenue au compromis. 

Lo dich compromes, e lo poder que las dichas partidas nos an donat.

Titre de Périgueux de 1276. 

Ledit compromis, et le pouvoir que lesdites parties nous ont donné.

ANC. CAT. Compromes. ESP. Compromiso. PORT. Compromisso. 

IT. Compromesso. (chap. Compromís, com lo de Casp, Caspe, compromisos.)

32. Emprometre, Enprometre, v., promettre. 

Empromet a lor lo guiardon. Doctrine des Vaudois.

Promet à eux la récompense.

Lor enpromes lo regne celestial. La nobla Leyczon. 

Leur promit le royaume céleste. 

IT. Impromettere.

33. Empromession, s. f., promesse, promission.

Ham las empromessions... en despreziament. La nobla Leyczon.

Ont les promesses... en mépris.

Loc. Hereteron la terra de l' empromession. La nobla Leyczon.

Héritèrent de la terre de la promission.

34. Prometensa, s. f., émission, prononciation.

Per la prometensa de la oration en la qual dizon: Senher, perdona a nos.

Regla de S. Benezeg, fol. 32.

Par l' émission de l'oraison dans laquelle ils disent: Seigneur, pardonne à nous.

35. Repromissio, s. f., lat. repromissio, engagement mutuel, promesse réciproque.

Car aquesta repromissio es a vos e a vostres filhs.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 2.

Car cet engagement mutuel est pour vous et pour vos fils.

Temps de repromissio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Temps de promesse réciproque.

ESP. Repromisión. IT. Repromissione.

36. Remissio, s. f., lat. remissio, rémission.

Per remissio de mos peccatz. Liv. de Sydrac, fol. 131. 

Par rémission de mes péchés. 

Remissio e perdo de peccatz. V. et Vert., fol. 5. 

Rémission et pardon de péchés.

CAT. Remissió. ESP. Remisión. PORT. Remissão. IT. Remissione.

(chap. Remissió, remissions dels pecats.)

37. Remissiu, adj., lat. remissivus, rémissif, qui relâche, qui décroît.

Remissivas coma: pauc e pauc. Leys d'amors, fol. 100.

(chap. Remissives com: poc a poc.)

Rémissives comme: peu à peu.

(chap. Remissiu, remissius, remissiva, remissives.)

38. Sobremetre, v., lat. supermittere, élever, surmonter, dominer.

Pueys faziatz als menutz donadors 

Creisser lurs dons, quant auzian parlar 

Del vostre fait cum era sobremes.

Aimeri de Peguilain: Anc non. 

Puis vous faisiez aux menus donneurs croître leurs dons, quand ils entendaient parler de votre fait comme il était élevé.

39. Sobmetre, Sotzmetre, Sosmetre, v., lat. submittere, soumettre, subordonner.

S' era vengut sobmetre a la gleysa. Chronique des Albigeois, col. 6. 

S' était venu soumettre à l'église. 

Part. pas. On plus li suy sers e sosmes, 

Adoncx mi fai piegz. 

G. Hugues d' Albi: Quan lo braus.

Où plus je lui suis esclave et soumis, alors elle me fait pire.

Tota creatura es vana de se, e sosmes' a sa vanetat. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est vaine de soi, et soumise à sa vanité. 

Substantiv. En governar clerzia e trastotz sos sosmes. V. de S. Honorat. A gouverner le clergé et tous ses subordonnés.

Dels sotzmes e dels vezis 

Malanans, paubres e mesquis, 

A dolor e compascio.

Brev. d'amor, fol. 21. 

Des subordonnés et des voisins souffrants, pauvres et mesquins, il a douleur et compassion. 

CAT. Sometrer. ESP. Someter. PORT. Sometter. IT. Sottomettere. 

(chap. Sometre; so : sub : sous : sotto : sota : suso + metre.)

40. Submission, s. f., lat. submissionem, soumission.

Obligations, submissions. Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52.

Obligations, soumissions.

CAT. Submissió. ESP. Sumisión. PORT. Submissão. IT. Sommissione, sommessione. (chap. Submissió, sumissió.)

41. Emissio, s. f., lat. emissio, émission, éjection, évacuation.

Emissio del brac de la plaga. Trad. d'Albucasis, fol. 43. 

(chap. Emissió, evacuassió del pus de la ferida : llaga : plaga.) 

Émission du pus de la plaie.

ESP. Emisión. PORT. Emissão. IT. Emissione. 

(chap. Emissió, emissions : evacuassió, evacuassions.)

42. Emissius, adj., émissif, productif.

Algus so de votz emissius.

Eluc. de las propr., fol. 45. 

Aucuns sont émissifs de voix.

(chap. Emissiu, emissius, emissiva, emissives : productiu, productius, productiva, productives; que emitixen; v. emití : produí.)

43. Immission, s. f., lat. immissionem, envoi, mise.

Immission de possession. Statuts de Provence. BOMY, p. 7.

Envoi en possession.

44. Intermissio, s. f., lat. intermissio, discontinuation, interruption. 

Dieu vezent ses intermissio. Eluc. de las propr., fol. 9.

Voyant Dieu sans interruption. 

CAT. Intermissió. ESP. Intermisión. PORT. Intermissão. IT. Intermissione.

(chap. Intermissió, intermissions : interrupsió, interrupsions, del v. interrompre o interrumpí.)

45. Endemes, adj., fixé, établi. 

S'ieu fos tan savis en amar 

Com soi en autres faitz cortes,

No m fora tant aut endemes.

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Si j'étais si sage en aimer comme je suis en autres faits courtois, je ne serais si haut établi.

46. Endemes, Endemis, adv., sur-le-champ.

Viatz et endemes son vengut a Murel. Guillaume de Tudela. 

Aussitôt et sur-le-champ ils sont venus à Murel. 

A trayta l' espaza, vas luy venc endemis.

Roman de Fierabras, v. 355. 

A tiré l'épée, vers lui vint sur-le-champ.

47. Endemessa, s. f., limite, division, borne.

La qual estrada devesis entro en la endemessa de Bessac.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236. 

Laquelle route sépare jusqu'à la limite de Bessac. 

Si neguna s'es de m'amor entremessa,

Entenda s' en autrui, qu' ieu sec dreita endemessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise, qu'elle s'entende en autrui, vu que je suis la droite limite.

48. Remetre, v., lat. remittere, remettre, rendre, pardonner. 

Remet so que nos te devem

Quo nos als autres remetem.

Remet lo y de bon coratge.

Brev. d'amor, fol. 104 et 71. 

Remets ce que nous te devons comme nous remettons aux autres.

Le lui remet de bon coeur. 

CAT. Remetrer. ESP. Remitir (redimir). PORT. Remittir. IT. Remittere.

(chap. Remetre, remití, redimí, perdoná.)

49. Trametre, v., lat. transmittere, transmettre, envoyer. 

A la gensor del mon aus ma chanso trametre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

A la plus belle du monde j'ose ma chanson transmettre.

Messatge trametrai fizel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle.

El trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce. 

Il transmettait les lettres outre la mer.

- Ménager, moyenner.

Prec Dieu que m sia guit,

E que trameta breumen

Entr' els reys acordamen.

Peyrols: Quant amors. 

Je prie Dieu qu'il me soit guide, et qu'il ménage bientôt accord entre les rois.

ANC. CAT. Trametrer. CAT. MOD. Transmitir. ESP. Transmitir, trasmitir. PORT. Transmittir. IT. Tramettere, trasmettere. 

(chap. Transmití: transmitixco o transmitixgo, transmitixes, transmitix, transmitim, transmitiu, transmitixen; transmitit, transmitits, transmitida, transmitides. Transmetre.)

50. Trames, s. m., cours, flux d'eau.

Trames es la partida del fluvi de la font plus drech entro mar corrent.

Eluc. de las propr., fol. 152. 

Le cours est la partie du fleuve de la fontaine plus directement jusqu'à la mer courant.

51. Retrametre, v., renvoyer, retransmettre.

La lutz... retramet per accio reflexiva. Eluc. de las propr., fol. 150.

La lumière... renvoie par action réflective.

52. Reiretrametre, v., renvoyer.

Lo cals ieu t' ai reiretrames.

Trad. de l'Épître de S. Paul à Philémon. 

Lequel je t'ai renvoyé.

(chap. Enviá, reenviá; transmití, retransmití.)