Alcampell, mossió, llengua catalana, Aragó

dijous, 19 de juliol de 2012 

http://sapeira.blogspot.de/2012/07/alcampell-aprova-una-mocio-favor-de-la.html

Alcampell aprova una moció a favor de la llengua catalana a Aragó 

El ple d’Alcampell ha aprovat, amb els vots a favor del grup socialista al govern i l’abstenció de l’única regidora del PP, una moció a favor de la llengua catalana a Aragó. El text defensa la denominació de català per a l’idioma parlat al costat del castellà en els municipis de la Franja i qüestiona l’avantprojecte de la nova llei de llengües, que elimina tota al·lusió al català en favor del polèmic aragonès oriental. “Demanem al Govern d’Aragó que renunciï a usar criteris polítics i acientífics sense cap autoritat a l’hora de reglamentar la política lingüística aragonesa, que s’ha de basar en criteris filològics”, assenyala el text de la moció. Publicat pel diari Segre el 19/7/2012

Wiki en técnica Bofarull

Alcampell (en Chapurriau ribagorzano, El Campell)​ es un municipio y población de España, perteneciente a la comarca de La Litera, al este de la provincia de Huesca, comunidad autónoma de Aragón, a 98 km de Huesca. Tiene un área de 58 km² con una población de 796 habitantes (INE 2008) y una densidad de 13,72 hab/km². El código postal es 22560.

Alcampell está situado en la comarca de La Litera. Su término limita con Peralta de Calasanz (Alcaná, Cuatrocorz) y Baells al norte, con Nachá, Castillonroy, Albelda y Almenar por el este, con Tamarite de Litera y Almacellas por el sur, con Altorricón por el suroeste y con San Esteban de Litera por el oeste (por los enclaves de Pelegriñón y Rocafort).

El término municipal comprende también el exclave de Pelegriñón, entre Rocafort y San Esteban de Litera.

Alcampell abarca, no obstante esto, 5.780 hectáreas y comprende el actual despoblado de Pelegriñón. Elevado a 499 metros sobre el nivel del mar, "recoge la influencia de todos los vientos, los del norte en invierno y los del sur en verano".

Aunque los yacimientos ibéricos de Torre Bellet, Tossal de les Cases y Era de la Grossa de Piqué dan testimonio de asentamientos anteriores al entorno del municipio, el emplazamiento obedece al sistema defensivo que los árabes desarrollaron en la zona.

Alcampell es la frontera que divide el cambio de paisaje de la comarca. A este aspecto geográfico acompaña la circunstancia que los árabes utilizaron para edificar su fortaleza, dando continuidad a la imaginaria línea fronteriza en torno del primer milenio.

Este sistema estratégico no impidió que el conde de Urgell Ermengol IV la reconquistase entre el año 1090 y 1091.

A finales del 1785 se solicitó la deseada independencia de Tamarite, que el rey Fernando VII concedió en el año 1831.

Alcampell fue el primer pueblo de España en declararse republicano antes de la guerra civil.

No tenemos constancia del momento en que comenzó a existir Alcampell como población, pero los primeros documentos que hablan de Alcampell son del año 1098 donde los condes de Urgell dominan esta tierra. Por estas fechas la vecina población de Tamarite de Litera era propiedad de los musulmanes, hecho que convertía Alcampell en un lugar privilegiado de cara a la conquista de Tamarite. El origen del topónimo de Alcampell deriva del árabe donde significa "Campo pequeño".

Tamarite estuvo ocupado por los musulmanes del año 722 hasta el 1064. Tamarite fue conquistada por Sancho Ramírez en 1064, pero tres años después, en 1067 los musulmanes la volvieron a recuperar. Tamarite fue conquistada y perdida reiteradamente hasta el 1143, cuando definitivamente fue conquistada por Ramón Berenguer IV a Alfonso I.

Los condes de Urgell tuvieron fuertes enfrentamientos por motivos territoriales con los reyes aragoneses, reyes catalanes no hubo, particularmente con Jaime I. La condesa Aurembiaix de Ribagorza, concedió a Ramón de Peralta la posesión de Peralta y del castillo de Montmagastre, así como los derechos sobre Gabasa, Pelegriñón y Rocafort y a Jaime I los castillos de Calasanz y Albelda. El vizconde de Cabrera no quería que Albelda pasase a formar parte de la Corona y entrega al rey, el año 1229, el castillo de Tamarite y la zona de Alcampell.

Aixó tamé es catalá de 1196, cuan NO existíe Cathalunya pero sí Aragó ?

Alcampell pasará a depender de la corona aragonesa, pero igual que otros núcleos como Albelda, Altorricón, Algayón y otros lugares pasará a depender de Tamarite.

A partir de este momento, Alcampell tendrá varios problemas con la villa de Tamarite. En Alcampell existía la Carlanía del Quiñón; esta carlanía consistía en parte del territorio enfeudado, consistente en prestaciones que pagaba Alcampell con una décima parte de los frutos que cultivaban en los campos de sus pobladores. Esta carlanía fue una unión con Tamarite y los reyes de Aragón, sin el consentimiento de los ciudadanos. / Siempre ha hecho falta dar consentimiento a un rey JA JA JA /

Alcampell apareció como "Campell" en el archivo de la Corona de Aragón desde 1495 a 1646, debido a que Tamarite y a sus poblaciones llegaron repobladores de Urgell, del Pallars y Barcelona, Barcino, Barchinona, lo que explica que la lengua de la comarca fuese y sea actualmente el chapurriau.

José Antonio Durán Lérida, de Alcampell

El municipio de Alcampell, se desvinculó de Tamarite en el siglo XIX. Este hecho provocó el inicio del crecimiento demográfico, hasta el punto de sobrepasar los 2.000 habitantes en el siglo XX. El éxodo de los pobladores a finales de los años 30 y principios de los 40, hizo que la población disminuyera hasta los 900 habitantes.

• Cédula auténtica de la separación de Alcampell de Tamarite, por la que el Señor D. Fernando VII concede Privilegio de villazgo al lugar de Alcampell del Reino de Aragón, corregimiento de Barbastro.

1831

Yo, el rey D. Fernando VII, por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Granada, de Navarra, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córcega, de Córdoba, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Gibraltar, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, Islas y tierra firme del Mar Océano; archiduque de Austria, duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; conde Abspung, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina.

Por cuanto en el año 1.785 por parte del Alcalde Regidor único y vecino del lugar de Alcampell, aldea de la villa de Tamarite de Litera, corregimiento de Barbastro en el mi reino de Aragón, se hizo relación a mi augusto abuelo de la separación de Alcampell y yo lo firmo y declaro villazgo y separado de Tamarite de Litera.

Lo más problemático fue la determinación del término municipal, pues los pobladores de Tamarite no estaban de acuerdo con que las tierras de Alcampell llegasen al sur de Tamarite. Se nombró como primer alcalde a D. Francisco Mancho, para sus trabajos a Barcelona y Madrid para conseguir la soñada separación. Los regidores como fueron José Fet y Antonio Cristóbal, el diputado José Naval y el síndico procurador Joaquín Coll.

Del siglo XIX se tiene que destacar principalmente a dos hijos de la villa, Francisco Coll y Zanuy que fue médico militar. Se le concedió la Cruz de Isabel la Católica por sus servicios durante la epidemia del cólera. Fue director de una clínica en Cuba, y médico de Alfonso XIII. También estuvo condecorado con la Cruz Blanca del Ejército llegando a ser general. El otro personaje a destacar fue el religioso franciscano José Coll Mola, que ingresó en el colegio de Escolapios de Tamarite para más adelante estudiar derecho en Barcelona. Ejerció en los juzgados de Boltaña para después ocupar un convento de misioneros franciscanos, donde recorrió la Tierra Santa y Marruecos.

Personas célebresEditar

• José Antonio Durán Lérida parle y escriu chapurriau (1952): político de CIU cuando cambiaron las siglas: UDC.

José Antonio en maño mayor, en Oregon TV

• alberga contenido multimedia sobre Alcampell. Commons
• Sitio oficial
• Cristina Bosch Arcau parle chapurriau
• 
  

1.  «el Campell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
2.  Moran; Batlle, Josep; Rabella i Ribas, Mar. Topònims catalans: etimologia i pronúncia. L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 48. ISBN 8484154319.
3. ↑ Gran enciclopedia aragonesa, Alcampell
4. ↑ «Pelegrinyó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
5. ↑ «Miporquet». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
6. ↑ «Vivers». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
7. ↑ «Montalt». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Francesc Serès

https://www.racocatala.cat/entrevista/40996/cal-voluntat-politica-articular-culturalment-franja

Entrevista publicada originalment pel Moviment Franjolí

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d'un grup d'escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. "La densitat fa sospitar", confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, "no s'havien explicat mai". Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Què té la Franja que la fa territori d'escriptors?

Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t'hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d'històries sense explicar.

I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l'obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 

Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d'Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.

No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l'Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.

És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?

És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l'escola només hi han un parell d'hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l'administració... A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 

Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?

Existeixen molts factors: el talent, la sort, l'editorial que et publica... Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d'un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.

Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?

La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D'una punta a l'altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d'articular. Ha d'existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.

A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n'és una altra.

Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m'agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d'aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català... És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d'Estat per al català, tota esta zona participarà d'eixa protecció.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d'experiències personals o una manera de documentar el territori?

Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n'havia parlat més enllà d'alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l'experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s'esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 

A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula 'globalització' durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me'n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 

Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?

No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d'arreu del món per a que interactue amb el d'aquí. Ara hem d'aconseguir que al cap de l'any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l'intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s'emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l'objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..

Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?

Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari... Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d'esta funció i es convertís en la capital d'uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants... Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d'adobar-ho, ara amb Ciutadans a l'alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.

Però això no s'arrastra des de fa temps?

No sé quina és la causa i quin l'efecte. Si ve d'abans, s'ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: "aquest treballant perdrà l'ofici". Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l'ofici.

Per què ha acabat Lleida així?

Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se'n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.

La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 

És un tema administratiu. L'esquema provincial, amb les seues capitals, s'ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S'ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.