Mostrando las entradas para la consulta fetes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fetes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de abril de 2021

Capitol XI, Adam, muller, Eva, delliuracio, lim

Capitol. XI. Com lo pare adam e la sua muller eua inspirats per la diuinal clemencia. Suplicaren en aquella per lur delliuracio ensemps ab tots los pares del lim.

(Falte la E mayúscula) Essent ja la senyora excellent de la edat disposta per al misteri que la sauiesa diuina la hauia creada: magestat volgue entendre e mirar sobre la miseria e captiuitat de Adam: e de la generacio (gereracio) sua: De que li deuem fer infinides gracies segons diu Dauid. Beatus qui intelligit sup (sup, la p en una rayeta a baix, pot sé super o be supegenum una paraula) egenum et pauperem. Car aquell que es beatitut etna (la t porte un ganchet a dal: eterna) deu esser lohat e magnificat e infinidament regraciat: perque li ha plagut entendre ab efficacia sobre la la pobrea extrema e captiuitat dolorosa del home per ell creat. E volent lo retornar assi inspira sa clemencia lo pare Adam que regonegues agudament quants dans hauia encorreguts per lo seu peccat. E sentint se axi tocat lo venerable pare Adam: recordas que ja passats cinch milia anys de la sua creacio: e que per sa propria culpa ell e los fills seus stauen de aquell temps ença en tan dura captiuitat: acompanyats de tantes dolors e miseries: e que tan larch temps hauia que duraua la dita pena: a ell iustament donada: per la desobediencia sua. Perque Adam e los que ab ell eren tingueren consell (c al revés+sell) dins los lims hon se trobauen. E dix lo pare Adam (Adá, a nassal, en este cas se podríe escriure n Adan, Adán, o m Adam) als fills seus. Filij mei qd faciemus qa conturbant me cogitationes mee: et non est hic locus quietus. Volent dir O fills meus molt amats y que farem: car les cogitacions e pensaments meus: me donen molta dolor e turbacio. Com me recort hauer perduda la heretat de parays per lo peccat meu: em veig (me recort + em veig. Igual que passe en lo + el, ña, hi ha una y, et, e, elíptica, me recort y me veig, que passe a em veig) exellat ensemps ab vosaltres en aquest loch de tenebres: hon noy ha consolacio nenguna ne repos. E hoyda la raho de Adam per los fills seus trauessats de molta dolor per la gran desauentura e perdua sua com tan poch los hauia durat lo stat tan preminent de innocencia: en que nostre senyor deu los hauia creat: no pogueren respondre al pare seu sino que romperen en gran e doloros plor. E la mare Eua que veu lo seu marit e fills en tanta dolor e pena atendrien se les entramenes d´aquella com a mare piadosa: e dix. O Adam senyor aquesta dolor mia es principalment: car yo he lançat a vos y als fills meus en tanta dolor e pena: e en cascu de vosaltres yo so turmentada: si a nostre senyor plahia yo volria passar la pena per tots: puix so causa del peccat: e vos senyor Adam e los fills meus fosseu deliures de captiuitat e cobrasseu la heretat vostra: qui per la errada mia haueu perduda Lo senyor ma creada pus amable per natura e molt pus piadosa que al home: perque yo pus viuament senta la dolor dels fills meus: E perço Adam senyor puix vos per lo mal consell meu fes aquella tan gran erra (errada, error) de desobeyr nostre senyor deu: e trencar lo manament seu: placiaus ara per merce escoltar la dolorosa paraula mia qui continuament pense e fabrique en la reparacio vostra e mia e dels fills meus. Et audi consilium meum et recuperabis sanitates. Car si a la senyoria vostra plaura hoyr lo consell meu: yo he ferma fe vos recobrareu salut a tota la natura vostra. E Adam sabent que era scrit. Vt vnde mors oriebatur: inde vita resurgeret. No volgue desestimar lo consell de sa virtuosa muller: ans li dix digau Eua lo queus parra bo: car tota cosa fare per recobrar la amistat e gracia del meu creador: lo qual ma auorrit: e lançat per la desobediencia mia. E lauors Eua ab molta amor dix. Ignoras (esta I mayúscula que pareix J!) quoniam benignitas dei ad penitentiam te adducit. Volent dir: senyor meu Adam ignora la discrecio vostra com apres lo vostre peccat la benignitat del senyor creador nostre vos tira a penitencia. E com sab la merce vostra penitencia vera deu esser acompanyada ab sperança de venia. Donchs senyor puix la penitencia haueu feta tan largament: confiar deueu la misericordia diuina nous sera negada. Acordaus senyor de aquell dormir tan dolç que vos senyor fes stant en lo stat de ignocencia: en lo qual segons la merçe vostra moltes vegades ma recitat: vos fon reuelat que nostre senyor deu vostra carn pendria: e ques faria home E siau cert que ab tot per lo nostre peccat aço sia differir: la clemencia sua fara lo que promes (pmes) vos hauia: car sa magestat ha dit. Celum et terra transibunt: verba autem mea non preteribunt. Car lo cel e la terra pssaran: e la sua paraula restara ferma: E per la iniquitat nostra no cessara la misericordia sua de manifestar se als homens. E a mi senyor acorda que aquell dia doloros que fom lançats de la heretat nostra quis deya parays terrenal: nostre senyor deu irat (jrat) contra la serpent: qui a mi hauia decebut: dix a ella. Ipsa conteret caput tuum. Volent dir: al diable qui prenint forma de serpent me hauia enganat: que per dona li seria trencat lo cap. Aço no ignore yo que de mi nos pot entendre. Car yo per ma desauentura no he trencat lo cap al diable: ans ell ha vençut a mi: e lançat tota la generacio mia en la captiuitat dolorosa que ara som. E perço hauem a creure que altra dona te a venir que sera causa e principi de la reparacio nostra: e trencara lo cap al diable leuant li la tirannica potestat e senyoria que te sobre nosaltres. E de aquesta senyora e filla nostra foren a mi reuelades grans coses en lo començ de les mies dolors: e tota la mia vida la he reclamada e desijada: e no la he mereixcuda veure en los dies meus. E ara so certa segons la relacio que a vos senyor e a mi es stada feta que en la terra de judea es nada vna donzella de tanta excellencia: que jas canta publicament de ella. Nec primam similem visa est nec habere sequentem. E aço es cosa molt certa: que desque lo mon es creat: ab tot que en la generacio nostra haja agut moltes virtuoses dones: noy ha agut james semblant a aquesta en excellencia e virtuts. La qual so molt certa: es stada preseruada per la potencia diuina d´aquella ley comuna que fon imposada per lo nostre peccat. De qua cantat gemens Dauid. Ego in iniquitatibus conceptus sum: et in peccatis mater mea in vtero me aluit. Car totes les gracies e prerogatiues que son stades partides en totes les creatures angeliques e humanes: en ella sola son trobades iustades. E si yo en la mia creacio fuy neta de tacha original: quant mes deueu creure senyor Adam que es stada neta en pus singular grau aquesta filla e senyora nostra: de la qual diu Dauid. Non fecit taliter omni nationi. Volent dir que no ha fet nostre senyor deu tanta singularitat de gracies a nenguna nacio passada present ni esdeuenidora com a aquesta sola senyora. E perço en la natiuitat sua han cantat los angels en presencia sua. Natiuitas tua gaudium annunciauit vniuerso mundo. Car per la presencia sua tot lo mon sera alegrat. E dien que la dita senyora se es criada en lo temple de deu: e es stada tant amada y reuerida per los habitadors del dit temple que tots vna voce dicentes dien de sa excellent senyoria. Non est talis mulier super terram. Volent dir que tal dona com aquesta james naixque sobre la terra. E ja senyor Adam es aquesta donzella de edat de matremoni: car segons lo compte que yo tinch ja passa los dotze anys. Aram (ara me, ara em) par (pareix) a mi que es hora de cridar e demanar al nostre creador e senyor misericordia e perdo. Car si a sa magestat plaura hauer nos merce: e humiliarse tant ques vulla vnir ab la natura nostra: offerir liem (li ham, havem, de oferir) aquesta excellent senyora e filla nostra. Si plaura a sa clemencia pendre la per sposa puix sa magestat la ha tant dignificada e de singulars dons dotada: que dona atreuiment a nosaltres de pensar en aquest matremoni: ab tot no haja nenguna comparacio del creador a la creatura: sa clemencia egualara aquests estrems: per mija de aquesta senyora: En tant que lome peccador gosara acostar se a la magestat del seu creador. E Adam hauent be atentament escoltat tot lo rahonament de sa discreta muller fon tan alegre que dix. O eua hoyt lo que dit maueu de aquesta senyora. Factum est cor meum tanquam cera liquescens in medio ventris mei. Volent dir: Lo cor meu per extrem goig es axi regalat com cera calenta (liquescens: licuada, que se fon) dins les entramenes mies. Car crech certament ara es vengut lo temps: en lo qual la clemencia diuina remediara les dolors mies per mija de aquesta senyora sanctissima filla nostra. E agenollant se lo pare Adam en terra ab grandissima feruor e deuocio comença a reclamar la clemencia diuina dient. O rex gentium et desideratus earum: veni salua hominem quem de limo formasti. Volent dir: O rey e princep de tota creatura en vostra sola clemencia es lo desig esperanca mia e de tots los fills meus. A vos senyor demanam queus placia deuallar e saluar lo miserable home que d´l lim de la terra haueu format. Vos senyor sabeu quanta es la miseria humana: hajau pietat de la errada mia. car sens vos ajudador meu nom puch leuar. Adiuua me domine quia in te confidit anima mea. E la venerable mare Eua que la dolor de tots los seus fills molt tendrament sentia ab feruor no recomptable comenca a cridar vn crit molt piados dient. Domine si vis potes me mundadare. Volent dir: O senyor y vida mia la dolor e dan dels fills meus propria pena mia es. E prostrant se en terra deya. Domine salua nos quia perimus. Volent dir: O senyor qui sou pietat immensa saluau nos que del tot perim sens lo auxili e multissima clemencia e adiutori vostre. E apres deya O domine clementissime veni et noli tardare relaxa façinora plebi tue. Volent dir o clemencia infinida cuytau la venguda vostra car ja defallen los fills meus per longa sperança. Miserere nostri deus omnium: et respice nos: et ostende nobis lucem miserationum tuarum: O senyor y hajau merçe de la longa dolor mia: delliuré (delliurem, delliuren) la vostra clemencia aquests fills de tan dura captiuitat: mirau senyor sobre nosaltres: e mostrau nos la lum (lu3, que pareix luz) resplandent de les infinides misericordies vostres. E leuant se la amable mare giras als fills seus dient los: O fills cridau e no cesseu: nomenau vos fills meus: perque la piadosa dolor de la mare vostra pus facilment moga la clemencia diuina a hauer merçe de vosaltres. Yo trista mare quius deuia guardar per tendrea de amor de tot dan e perill vos he lançats en tanta dolor e miseries: yo quius deuia conseruar la heretat vostra: vos he procurat (pcurat) captiuitat trista e penosa: e ara fills ajudar nous puch recorreu ab gran fiança a aquell qui ajudar vos pot: Lo qual ha dit. Sine me nichil potestis facere. E los atribulats fills hoyda la amonestacio de la senyora mare sua començaren a reclamar e cridar la misericordia diuina dient. O clement e piados senyor veus açi los exellats fills de Eua que per manament de vostra magestat son stats bandejats del regne vostre per lo peccat dels primers parents: quantes penes e angusties hauem soffert en la dolorosa peregrinacio nostra: no basta lengua humana a esplicar la menor part: ara ab dolor e gemechs suplicam la merçe vostra vulla donar fi al exili nostre. O domine aspice de sede sancta tua: et cogita de nobis: inclina deus meus aurem tuam et audi. Aperi occulos tuos et vide tribulationem nostram. O senyor rompeu los cels e deuallau: car sens vos perim ajudau nos creador nostre: Car de vostra magestat es dit. Nichil odisti eorum q fecisti. Volent dir que no auorriu (avorriu; aborrezcáis; odisti : odio, odi) les coses que fetes haueu: E perço senyor no pereixca la obra de les vostres mans per la iniquitat nostra: treballats som sens repos: e podem dir. Lassati sumus in via iniquitatis et perditionis: et ambulauimus vias difficiles: viam autem domini ignoramus. O senyor tan cansats e lassats som en la via miserable d´aquest mon. hon y ha infinits laços de perdicio: anam per vies difficils: la via vostra senyor ignoram E perço suplicam la pietat vostra dient cascu per si Vias tuas domine demonstra michi et semitas tuas edoce me. Volent dir: O senyor illuminau nos que vejam e conegam lo cami dels vostres manaments. E les estretes vies de perfectio perque prestament pugam venir a vos y atenyer la gracia vostra tan desijada. E aquests miserables fills de Adam vehent se en tanta necessitat començaren a reclamar en ajuda sua los ciutadans de parays qui son los sancts angels dient a ells O gloriosi principes qui statis in domo domini in atrijs domus dei nostri Suplicau la clemencia diuina que li placia hauer pietat de nosaltres: E que done fi al exili nostre: e pugam peruenir al loch hon vosaltres sou: Car le animes nostres han fet insaciable de veure lo nostre creador qui es vida y amor nostra. E continuant aquestos crits. Resonabat terra in voces eorum. E entra aquell crit tan piados per la ciutat de parays: e los ciutadans de aquella moguts de gran caritat desijosos de la reparacio humana: leuaren se de les cadires: e vingueren tots justats dauant lo tro de la alta magestat diuina. Et ceciderunt in conspectu throni in facies suas et benedixerunt viuentem in secula seculorum. E dreçant se ab gran reuerencia digueren. O potencia infinida Dimitte eos quia clamant post nos. Volent dir sia de vostra diuina clemencia atorgar a aquests miserables fills de Adam la peticio sua: e que ixquen de aquella dura captiuitat: e vinguen a lohar la magestat vostra: e a possehir estes cadires qui stan buydes per lo cayment de aquells superbos angels: qui a la justa ordinacio de vostra clemencia no sotsmeteren la voluntat sua E lo misericordios senyor responent als angels dix que acceptaua la peticio sua e que prestament ell trametria vn princep en la terra d´aquests catius per veure de ques clamen: ne que demanen: si tenen res per a pagar lo rescat.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

jueves, 17 de noviembre de 2022

COBLES, LAHOR E DEFENSIO DE UNA DAMA QUI EXIA DEL BANY

Fol. 253 v.

COBLES FETES PER PERE MICHAEL CARBONELL ARCHIVER DEL SENYOR REY EN LAHOR E DEFENSIO DE UNA DAMA QUI EXIA DEL BANY segons es pintada en un drap de pinzell ab un galant qui la te abrassada e ab altre que sona orguens e altres escolten acompanyats de una altra dama e ab un gat que sona un lahut davant la taula ques dinaven e ara es retaula guarnit e comprat en lany mil D e quattre de la nativitat de nostre Senyor. E en loch de jugar lo dit Carbonell a gloria de nostre senyor Deu e de la Sacratissima Verge Maria mare sua ses dispost compondre aquelles ço es en les festes de Nadal del any de la nativitat de nostre Senyor (Mil) cinccents e cinch. (*)

(*) Aquestes cobles per esser molt deturpades per la correctio per mi feta he les transcrites en tres lochs: primo en un pergami: secundo en lo primer sistern del libre scrit de ma mia pretitulat Inscriptus Barcinon.


Parla la Dama.

Vos En Galant - vergonya teniu poca

Abrassant ma - exint del bany hon era

Nous valran prechs - ni vostra vil manera

Yo cridare - estant fort com la roca

Deu serab mi - e la Verge Maria

Sereu confus - car lo diable us porta

Delit de mi - no pendreu sino morta

Plegau los sons - e teniu vostra via.


Respon lo Galant.


Senyora gran - lexar vos res noy basta

Pus ma portat - aci bona ventura

No permatau - sia feta lesura

A mi quius tench - e a quius va de rasta

Com yo sens vos - no poria molt viure

Aquesta gent - pus son dinats no volen

Altre delit - sino scoltar e sonen (se lee soneu)

Dauma la ma - e vullau un poch riure.


Parla la Dama.


Tots be mostrau - tenir los ulls de pega

No mirau baix - com sona lo diable

Forma de gat - ha pres ara mirable

Anau vos ne - car ia la gent applega

E no vullau - ma veien axi nua

Car dona so - venint de gran paratge

Aiudar man - Deu e tot mon linatge

Si nom lexau - vos del cap sereu cua.


Respon lo Galant.


Yo be conech - que so digne de pena

Daver vos fet- - una tal amboscada

Aguaytant vos - exint axi banyada

Pus ara veig - que lo diablens mena

Lexar vos he - e fer me dobservança

De Sanct Francesch - per esmenar ma vida

Apres haure - la gloria complida

Goig daquest mon - no ha molta durança.


Parla la Dama.


Gracias fas - a Deu quim ha tenguda

Yo resistint - a tal offensa e tanta

Aiudant ma - aquella verge Santa

Pus lo voler - vostre tot en bes muda

Araus perdo - aquesta gran vergonya

De vos rebut - he yo lassa mesquina

Anant ab vos - aqueixa ma vahina

Volent lexar - a mi la sua ronya.


Respon lo Galant.


Yo no meresch - de vos aconseguesca

Venia tal - daquest tan gran deshonre

Car lo peccat - ma deuria confonre

Mas Deu beneyt - qui vol yo no peresca

Ma convertit - per ço bona Senyora

Perdo yol prench - de tal dama tan lesta

Del vostre nom - tots temps fare gran festa

Pregau per mi - pus sou benefactora.


Tornada.


Mare de Deu - qu¡ sou nostra pastora

Feu cancellar - lo proces et enquesta

Que fal Satan - de tota nostra gesta

Com vos siau - de tots gran protectora.