porta

PORTA f.: cast. puerta.

porta, de portá, porta ca aquí, porta'm una cosa de la tenda

grabats a una porta, mel, apicultó, Beseit, Beceite

I. || 1. Obertura feta expressament a la paret o mur d'una construcció perquè serveixi de pas per a entrar-hi i sortir-ne. Dauant la porta de l'eglea, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 24). Foren davant les portes d'aquells dos albercs, Llull Blanq. 12. Sa muller e'ls infants e ell mateix foren tan pobres que quirent per les portes morien de fam, Llull Felix, pt. i, c. 11. Fins a la porta del castell,Tirant, c. 10. I sien fortes | per conquerir les portes | dels enemics, Alcover Poem. Bíbl. 40. Porta forana: la que dóna pas d'una casa al carrer. Un hom rossegà son pare entrò a la porta forana de son alberch, Genebreda Cons. 131. Porta del pati: la que dóna pas de l'interior d'una casa al corral o pati que hi està adherit. Porta falsa: la situada a la part de darrera o lateral d'un edifici, i que no és la principal d'aquest. Deuallant per la porta falsa en l'ort, Tirant, c. 430. Porta reglar: porta d'entrada al lloc de clausura de les religioses. Porta de carro o Porta cotxera: la que és molt ampla, suficient per a donar pas a carros o cotxes. Tenir porta: (ant.) guardar la porta, impedir el pas. E manà als porters l'Apostoli que no tinguessen porta, ans aquells que'ls nostres manarien que y entrassen, que aquells hi entrassen, Jaume I, Cròn. 524. Treure porta a un lloc: tenir-hi sortida mitjançant una porta. Dos casals... que trauen porta al camí real, doc. a. 1610 (Aguiló Dicc.). Dins les portes d'algú: (ant.) dins la casa o els dominis de tal o tal persona. Ne tu, ni ton fill ne ta filla, ni ton missatge ne ton bestiar ne hom estrany que sia dins les tues portes, Serra Gèn. 80. Dret de portes, o simplement Porta: impost que es paga pel dret de passar per una porta pública o lloc d'entrada a una ciutat, i especialment per passar-hi mercaderies o objectes sotmesos a control. Catius cristians... pagan de porta en l'exida so que's saguex, Conex. spic. 120 vo. Sense pagar dret de portes,Roq. 1. a) La Gran Porta o La Sublim Porta: nom que es donava a l'entrada de la Cort turca, i a la mateixa Cort. Porta, Cort del Gran Turch: Turcici Tyranni aula, Turcica regia, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. per anal., Obertura destinada a donar pas a alguna cosa. a) nàut. Cadascuna de les obertures quadrangulars practicades en el buc d'un vaixell per a la ventilació, per a introduir càrrega, per a manejar l'artilleria, etc. Notxer no deu stibar... nengun fax... pres d'arbres ne de timonera ne de sentina ne de porta ne de negun altre loch on mal pogués pendre,Consolat, c. 83.—b) Obertura per on s'enforna i desenforna i es fan les altres operacions pròpies d'un forn, sia de coure pa, sia de terrisser, de vidrier, etc.—c) Obertura que es fa per a entrar i sortir en les coves o caus de certs animals (Martí-G. Dicc.).—d) Obertura per a entrar dins la bóta (val.).—e) La peça de fusta que forma la part anterior de la pastera (Súria).—f) Part de l'almadrava que dóna accés al grandi i que es tapa amb xarxa un cop ha entrat en el grandi algun peix gros (Roses).—g) Porta reclam: finestreta que comunica la cambra d'una barca de mitjana amb la bodega, i que va proveïda d'una tapadora llevadissa (Blanes).—h) ant. Escotadura, part superior d'una peça de vestit, corresponent al coll. No porten vestidures sinó de tayl veyl... e'l cabeç sia ab porta honesta et poch escollada, doc. a. 1337 (Miret Templers 363).
|| 3. fig. Entrada o principi d'una cosa, d'un estat, d'una situació. (S'usa sovint en plural). Qui era a la porta de la infinida infernal maledicció, Llull Gentil 59. La nafra del costat oberta qui és la porta per hon entren los peccadors,Eximenis Conf. 28. Mort és porta del altre segle, Jahuda Dits, c. 50. Eurídice... encontinent morí e devallà en Infern; sabuda per mi la sua dolorosa mort, devallí a les portes d'aquell, Metge Somni iii. Allà a les portes del cel | trucà sa pobra animeta,Collell Flor. 55. Les místiques portes s'obriren de bat, Costa Poes. 29. A les portes de la mort: en perill imminent de morir.
II. || 1. Peça o peces planes, de fusta o d'altra matèria sòlida, que, adaptades a una obertura practicada en un mur o paret, serveixen per a impedir o deixar lliure el pas per aquella obertura. Obrir la porta: disposar-la de manera que no impedeixi el pas. Tancar la porta: disposar-la de manera que no permeti el pas. Que les portes eren tancades e que no responien, Pere IV, Cròn. 94. Metent foch a les portes, Ardits, i,18. Cauen uns punys damunt la porta vella, Canigó ix. Les crètues de la porta s'enfosqueixen, Ruyra Parada 16. Empènyer la porta: tancar-la incompletament. Barrar la porta: tancar-la fortament amb una barra travessera. La porta normalment és giratòria, fixada a l'obertura per mitjà de frontisses laterals o de golfos o gorrons a la part superior i inferior. Pot cobrir tota l'obertura amb una sola peça, o bé constar de dues peces (que s'anomenen mitges portes, fulles, batents, ales, penques, galtes, berles, ventalles, etc., segons les regions). La porta pot esser massissa o amb vidres (porta vidriera); pot permetre entrar i sortir a peu pla o pot donar sortida a un balcó (porta balconera). Porta corredora: la que per la part de darrera deixa veure els travessers. Porta embarrotada: la que té barres a la part posterior i és llisa a l'anterior. Porta empanyissada: la construïda amb muntants i plafons. Porta encoixinada: la que té la clavenda damunt les barres i que forma relleu a la part anterior (Mall.). Porta llisa: la feta amb posts encolades pel cantell i amb travessers clavats pel damunt, sense marcs ni plafons. Porta muntada: la construïda amb muntants, travessers i plafons. Porta ressaltada: la que té la clavenda que puja damunt el brancal (Felanitx). Porta ferrada: la que duu aplicacions de ferro. Porta clavetejada: la que llueix certa decoració feta de claus de cabota grossa. Porta clavada: la que té les clavendes consistents en posts clavades a les barres, brancals i trasteres (Mall.). Porta engalzada: la que té els plafons engalzats en l'armadura. Porta gorronera: la muntada en un gorró. Porta corredissa: la que s'obre i tanca corrent paral·lelament a la paret. Porta per a la càrrega o Porta de recibo (castellanisme): obertura lateral del buc d'un vaixell, que dóna a la bodega o a les carboneres, i serveix principalment per a introduir la càrrega dins la nau. Tocar o Trucar a la porta: pegar a una porta cops amb la mà, amb una balda o amb altre instrument, per cridar l'atenció dels habitants de la casa o cambra a la qual la dita porta dóna accés. La Volentat... tocà a la porta ab colp de amor, Llull Cont. 328, 20.
|| 2. per anal., Peça de fusta o d'altra matèria sòlida destinada a tapar o interceptar alguna cosa. a) Fusta plana que va lligada a cada un dels dos llibants que porta l'ormeig de la vaca, perquè es mantingui més obert i sigui més fàcil l'entrada del peix al cóp (Vilan. i G.)—b) Porta acaladissa: ant., porta petita composta de dos o més taulons grossos assegurats amb fustes o amb barres de ferro als canals o portells d'una presa de riu, per a aturar o deixar passar l'aigua pujant-se o baixant-se; cast. compuerta (Labèrnia S. Dicc.). Portes acaladisses: Cataracta, Pou Thes. Puer. 11.
III. Vena porta: vena que condueix la sang venosa al fetge; cast. vena porta.
IV. pl., ant. Béns adventicis de l'Església. Li done la sua propina y ajuda de costa, ademés de les portes y adventicis de la Iglésia que li dona, doc. a. 1659 (BSAL, vii, 86).
V. ant. Port. Com foren entrats en la porta de Líger, fermaren aquí ànchora, Reis Bret. 225. Porta de mar: Portus; Puerta de mar, Nebrija Dict.
Porta: llin. existent a Badalona, Barc., Igualada, Vilan. i G., L'Arboç, Valls, Agramunt, Balaguer, Rosell, etc. Existeix la variant Portes o Portas (Cornellà, Dénia, Al., Vall de Gallinera, Mall., Eiv., etc.).
    Loc.—a) Estar a la porta: estar a la vora, molt prop. Pus part mar vos ha Déu dat conquerir, que a lo que està a la porta de vostre regne que u conquirats, Jaume I, Cròn. 128.—b) A la porta, o En porta: molt pròxim, a punt d'arribar, d'esdevenir-se. Tenim es còlera en porta, Roq. 28.—c) Tirar les portes a baix (o a terra): picar a les portes molt fort, amb violència.—d) Obrir de porta en ample: esbatanar, obrir en tota l'amplitud. No romp ses relacions amb sa família, però està obert de porta en ample tot lo dia a parents y esterns, Ignor. 24.—e) Entrar per la porta gran: ingressar a un lloc o en un càrrec amb tots els honors, per mèrit o dret propi.—f) Agafar o Prendre la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot si és amb indignació o a contracor.—g) Passar la porta o Agafar el camí de la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot per comiat o imposició d'altri.—h) Mostrar la porta o Fer passar la porta a algú: manar-li que se'n vagi.—i) De porta en porta: d'una casa a l'altra, sobretot per captar o demanar alguna cosa. Surten a replegar almoyna de porta en porta,Ignor. 22.—j) Anar per portes: arruïnar-se, reduir-se a no res. El crèdit de la casa, d'aquesta feta se'n va anar per portes, Genís Julita 37.—l) Tirar algúper portes: conduir-lo a la ruïna, reduir lo a la misèria.—m) Tancar les portes a algú: impedir-li l'entrada o negar-li l'auxili. Totes les portes li són tancades, Metge Somni i. A tot bon consell ferm tanquen la porta, Proc. Olives 948.—n) De portes enfora: des de fora, sense conèixer íntimament l'assumpte.—o) A l'altra porta, que aquesta no s'obre (or., occ.); A una altra porta en donen dos (bal.); A bona porta t'agafa la fam (val.): es diu per denegar a algú allò que demana, sia almoina, sia un favor, etc.—p) Donar la porta o les portes per la cara, o pels ulls, o pels nassos, o pels morros, o pels bigotis: tancar la porta a algú, no deixar-lo entrar, negar-li el pas. Ell me ha dat la porta per los ulls, ell me ha tancat la porta, Lacavalleria Gazoph. Si jo m'ho sé pensar, li tiro la porta pels bigotis, Genís Mercè 49.—q) Anar portes obertes: mostrar-se, de paraula, molt generós; prometre molt (Mall.). «Sa madona d'aquest lloc | sempre va portes obertes: | carrega la gent d'ofertes, | promet molt i ateny poc» (cançó pop.).—r) Mirar darrera la porta: prendre moltes precaucions, considerar atentament les conseqüències d'allò que un pensa fer.—s) Tocar a totes les portes: sol·licitar l'ajut de tots.
    Refr.—a) «A porta tancada, el diable se'n torna»: significa que si l'enemic troba resistència forta, sovint desisteix d'atacar.—b) «Quan se tanca una porta, se n'obre una altra»: vol dir que quan apareixen dificultats serioses, solen presentar-se també solucions favorables.—c) «De portes enfora, és una cosa, i quan s'és a dins, és una altra»: es diu de les persones, institucions, empreses, etc., que tenen una manera aparent d'esser, ben distinta de com són en realitat.—d) «Vista la porta, sabuda la gent»: significa que per l'aspecte exterior d'una casa es pot jutjar la manera d'esser dels seus habitants.—e) «L'hostaler a la porta, poca gent a dins»: vol dir que quan el cap d'una empresa està desenfeinat, no sol anar gaire bé el negoci.—f) «El més dolent pas és el de la porta»: significa que per a anar de viatge o començar una empresa important, la cosa més difícil és l'acte inicial.—g) «Dona morta, diners a la porta»: vol dir que el qui ha quedat viudo sol trobar bones ocasions de tornar-se casar i adquirir diners.—h) «Torta o no torta, davant la porta»: aconsella casar-se amb una dona del veinat.—i) «Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca.»—j) «Una casa amb dues portes és mala de guardar».
    Fon.: pɔ́ɾtə (pir-or., or.); pɔ́ɾtɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Fraga, Gandesa); pɔ́ɾta (Andorra, Calasseit, Tortosa); pɔ̞́ɾta (Cast., Val.); pɔ̞́ɾtɔ (Al.); pɔ̞́ɾtə (Bal.); pɔ́lta (Alg.).
    Intens.:—a) Augm.: portassa, portarra, portarrassa, portassarra.—b) Dim.: porteta, portetxa, portel·la, porteua, portica, portiua, portina, portarrina, portarrona, portoia, portarrinoia, portinga, portarringa.—c) Pejor.: portota, portot.
    Etim.: del llatí pŏrta, mat. sign. I, II.

PORTÀ topon.
Poblet situat en la Vall de Querol (Cerdanya francesa), prop d'un altre que sol escriure's Portè. Segons Krüger Spr. Geogr. 4, el nom de Portà és pronunciat pɔ́ɾtə per la gent del país.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

Tofanoli tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran. Tofano ix de casa y corre cap allí, ella entre a casa y li tanque an ell la porta, y bramán lo insulte.

Lo rey, al sentí que acababe la novela de Elisa, sense esperá, giránse cap a Laureta, li va mostrá que li tocáe an ella narrá; per lo que ella aixina va escomensá a di:
¡Oh, Amor, cuántes y quínes són les teues forses, cuáns los consells y cuántes les invensións! ¿Quín filósofo, quín artista haguere pogut alguna vegada o podríe mostrá estes sagassidats, esta inventiva, estos arguméns que inspires tú de repén al que seguix les teues patejades? Per sert que la doctrina de consevol atre es mol justeta en relassió a la teua, com mol be se pot compendre de les coses antes mostrades; a les que, amoroses siñores, yo ne afegiré una, ficada en práctica per una doneta tan simple que no sé quí mes que Amor haguere pogut mostrálay.

Va ñabé fa tems a Arezzo un home ric, de nom Tofano. An éste li va sé donada per dona una majíssima jove de nom doña Ghita, de la que ell, sense sabé per qué, pronte se va sentí selós, y donánsen cuenta ella se va enfadá; y habenli preguntat moltes vegades sobre la raó dels seus sels, y no habénli sabut ell siñalá mes que coses generals y roínes, li va víndre al ánim a la dona fel morí del mal que sense raó se temíe. Y veén que un jove, segóns lo seu juissi mol pincho, la marejáe, discretamen va escomensá a enténdres en ell; y están ya les coses tan avansades entre ell y ella que no faltáe mes que cambiá les paraules per obres, va pensá la Siñora trobá una manera per a féu.

Habén vist entre les males costums del seu home que se entreteníe eixecán lo colse, no sol va escomensá a alabál per alló, sino que lo insitáe a beure mol assobín. Y tan va pendre alló per costum, que casi totes les vegades que ella volíe, lo acabáe engatán; y cuan lo veíe ben gat, sel emportáe a dormí. Aixina se va trobá la primera vegada en lo seu amán, y después moltes vegades va continuá trobánse en ell, y tan se va confiá de les borracheres del home, que no sol habíe arribat al atrevimén de portá al querido a casa, sino que ella a vegades sen anabe en ell a la seua, que no estáe mol apartada, y después tornáe a casa., Y de esta manera continuán la enamorada dona, va passá que lo desgrassiat y cornut sen va doná cuenta de que lo animáe a beure, pero ella no bebíe may; per lo que li van entrá sospeches de lo que passáe, aixó es, que la dona lo engatáe per a pugué fé lo seu gust mentres ell dormíe la mona. Y volén de aixó, si aixina fore, tíndre probes, un día, sense beure gens en tot lo día, com si fore lo home mes abstemio (Artemio no) que ñaguere, va fé vore que anáe tou, y creénsu la dona, y pensán que ya no li calíe beure mes, lo va prepará per a dormí. Y fet aixó, segóns acostumáe a fé algunes vegades, va eixí de casa, y a casa del seu amán sen va aná, y se va quedá allí hasta mija nit.

Tofano, al no sentí a la dona, se va eixecá y va aná cap a la porta, la va tancá per dins y se va apoyá a la finestra en lo cap a fora, vigilán a vore cuán tornaríe y féli manifest que sen habíe acatat de les seues costums; y allí estáe encara cuan la dona va torná, y trobánse la porta tancada, se va assustá, y va escomensá a probá de forsála. Después de está Tofano un rato miránla, li va di: - Dona, te esforses en vano, perque aquí dins no podrás torná a entrá. Torna allí aon has estat hasta ara; y que sápigues que no tornarás may aquí hasta que de aixó, en presénsia dels teus paréns y de los veíns, te haiga fet lo honor que te convé.

La dona va escomensá a suplicá per l´amor de Deu que faiguere lo favor de obríli, perque no veníe de aon ell pensáe, sino de velá en una veína seua, perque les nits eren mol llargues y ella no podíe dormí tota la nit, ni velá sola a casa. Los rogs no li servíen de res, perque aquell animalot estabe disposat a que tots los del poble conegueren la seua vergoña, si es que no la sabíen. La dona, veén que lo suplicá no li valíe, va cambiá a les amenasses y va di: - Si no me obris te faré lo home mes desgrassiat que existix.
A lo que Tofano va contestá: - ¿Y qué podríes fém?

La dona, a la que Amor ya li habíe agullonat en los seus consells, li va contestá:
- Abans de patí la vergoña que vols fém passá sense raó, me aviaré an este pou que está aquí prop, y cuan después me trobon morta, tots creurán que tú, engatinat, me has aviát allí, y aixina, sirás pregonat, haurás de fugí o pédre tot lo que tens, o te tallarán lo cap per habém assessinat. Tofano ni se va inmutá, ni va cambiá gens la seua néssia opinió en estes paraules; per lo que la dona li va di: - Pos ya no puc patí mes, ¡Deu te perdono!

Y dit aixó, sén la nit tan fosca que apenes hauríen pogut vóres un al atre per la carrera, sen va aná la dona cap al pou; y, eixecán com va pugué una grandíssim bolo que ñabíe al peu del pou, cridán «¡Deu, perdónam!», la va dixá caure a dins del pou.

Lo códul, al arribá al aigua, va fé mol soroll, y al sentíu Tofano se va creure que se habíe aviát a dins; per lo que, agarrán lo cubo en la corda, a escape se va adressá cap al pou per a ajudála.

La dona, que se habíe amagat a un raconet prop de la porta, al vórel corre cap al pou perdén les calses, se va embutí a casa y se va tancá a dins, se va assomá a la finestra y li va di: - Se ha de beure aigua pel día, no sol per la nit. Tofano, al sentíla, se va vore burlat y va aná cap a la porta, y com no podíe entrá, li va escomensá a cridá que lo obriguere.

Ella, dixán de parlá baixet com hasta entonses habíe fet, cridán, va di: - Per los claus de nostre Siñó, borracho fastidiós, no entrarás aquí esta nit; no puc patí mes estes costums teues: ting que féli vore a tot lo món quí eres y a quin hora tornes a casa per la nit. Tofano, mol cabrechat, la va escomensá a insultá quirdán; y sentín este abalot, los veíns se van despertá y eixecá, hómens y dones, y se van assomá a les finestres y van preguntá qué ere alló. La dona va escomensá a di plorán:

- Es este mal home, que me torne gat per la nit a casa o se adorm per les tabernes y después torne an estes hores, o mes tart; ya lo hay aguantat mol, y no ha valgut de res, y com ya no u aguanto mes, hay volgut fél passá esta vergoña de tancáli la porta de casa per a vore si torne al bon camí. Lo animalot de Tofano, per la seua part, díe cóm habíe sigut la cosa y la amenassabe. La dona als seus veíns los díe:

- ¡Veigáu quín home! ¿Qué pensaríeu si yo estiguera al carré com está ell y ell estiguere a casa com estic yo? Per Deu que seguramén lo creuríeu an ell: be podéu vore lo servell que té. Diu que hay fet lo que yo crec que ha fet ell. Se ha cregut que me assustaría si aviáe no sé qué al pou, ojalá Deu que se haguere aviát de verdat y aufegat de aigua, que lo vi que se ha trascolat se hauríe batejat ben be.

Los veíns, hómens y dones, van escomensá tots a empendre a Tofano, y a fótreli la culpa an ell, y a insultál per lo que díe contra la seua dona; y enseguida va corre lo rumor de veí a veí, que va arribá hasta los paréns de la dona. Estos, anán cap allí, y sentín lo que díen uns veíns y datres, van agarrá a Tofano y lo van esbatussá, dixánlo com u haguere fet una mola de molí. Después, entrán a la casa, van pendre les coses de la dona y en ella sen van aná a casa, amenassán a Tofano en coses pijós. Tofano, veénse malparat y que los seus sels lo habíen portat per mal camí, com volíe a la seua dona, va recurrí an algúns amics que van fé de intermediaris, y al final se va torná a emportá la dona a casa, a la que va prometre no sé may mes selós; y ademés de aixó, li va doná llissénsia per a que faiguere lo que vullguere, pero en prudénsia, que ell no sen acatare. Y aixina se va quedá, tontet, cornut y esbatussat. Viva lo amor (y mórigue la avaríssia), y viva la compañía.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

Un selós disfrassat de retó confesse a la seua dona, y ésta li done a entendre que vol a un mossen que ve a está en ella totes les nits. Mentres lo selós de amagatóns fa guardia a la porta, la dona fa entrá a un amán seu per la teulada o tellat, y están juns.

Lo rey, per a no pédre tems, li va di a Fiameta que continuare, y ella va escomensá aixina: Nobilíssimes siñores, la pressedén história me porte a raoná sobre los selosos, furtadós de la vida de les dones joves y casi procuradós de la seua mort. Están elles tota la semana tancades, atenén a les nessessidats familiás y doméstiques, dessichán, com tots, tíndre después los díes de festa alguna distracsió, algún descáns, y pugué entretíndres com u fan los llauradós al campo, los artesáns a la siudat y hasta los regidós dels tribunals, com va fé Deu cuan lo día set va descansá de tota la seua faenada, y com u volen les leys santes y les sivils, que miren pel honor de Deu y pel be comú, per naixó se han diferensiat los díes de treball de los de descáns. En aixó no miren res los selosos, y aquells díes, que per a totes les atres són alegres, an elles, tenínles mes tancades y mes vigilades, fan sentí mes mesquines; y aixó sol u saben les pobretes que u han experimentat. Per lo que, per a acabá, lo que una dona li fa a un home selós sense motiu, per sert que no se hauríe de condená, sino alabás.

Va ñabé a Rímini un viachán mol ric, en moltes possessións, y en mols dinés, que teníe una majíssima dona, y va arribá a está mol perdut pels sels, sensa datra raó que vóldrela mol, y la teníe per mol hermosa y sabíe que ella en tot lo seu afán se preocupabe de agradál, pero creíe que tots los atres homens la volíen, que a tots los pareixíe hermosa y tamé que ella se preocupáe de agradáls tan com an ell (argumén de home desgrassiat y de poc sentimén). Y aixina, en estos sels, tan la vigiláe y tan preta la teníe com u están los condenats a la pena capital, inclús mes. La dona, no ya a bodes o a festes o a missa no podíe anáy, sino que no se atrevíe ni a assomás a la finestra y mirá fora de casa; per naixó la seua vida ere mol trista, y no aguantabe este fastidio perque no teníe cap culpa de res.

Per lo que, veénse maltratá sense raó per lo seu home, va dessidí per a consolás trobá lo modo de tornáli esta injustíssia. Y com no podíe assomás a la finestra, no se podíe mostrá per a que algún li manifestare lo seu amor passán per la casa; pero sabén que a la casa apegada a la seua ñabíe un mosso pito y amable, va pensá que per un foradet a la tapia que dividíe les dos cases lo podríe mirá y a lo milló parláli, y potsé donáli una mica del seu amor si ell ne volíe, y de esta manera passá la seua desgrassiada vida hasta que lo dimoni ixquere del seu home.

Y anán de una part a l´atra, cuan lo seu home no hi estáe, revisáe la tapia, y va vore a un raconet mol amagat una bada, y mirán per nella, encara que casi no atináe res, sen va doná cuenta de que donáe a una alcoba, y se va di:

«Si fore esta la habitassioneta de Filippo (es di, del mosso veí seu), estaría ben contenta.» Y en secreto, a una criada seua, que li teníe llástima, la va fé espiá, y va trobá que lo jove dormíe allí sol; per lo que, arrimánse assobín a la bada, cuan sentíe que lo jove estáe allí, dixáe caure pedretes y rametes seques, y aixina lo jove, per a vore qué ere alló, se va arrimá a la bada. Ella lo va cridá en veu baixeta, y ell, que li va coneixe la veu, va contestá; y ella en curtes paraules li va obrí lo seu pensamén. Ben contén lo jove, va fé de la bada un forat, y cada día una mica mes gran, pero amagat per a que dingú puguere donássen cuenta; y per allí moltes vegades se parláen y se tocáen la ma, pero mes aban no podíen aná per la rígida guardia del home selós. Arrimánse la festa de Nadal, la dona li va di al home que, si li dixáe, volíe aná a missa, confessás y combregá, com fan los atres cristiáns; a lo que lo selós li va contestá: - ¿Y quín pecat has fet que vols confessát?

Va di la dona:

- ¿Cóm? ¿Creus que soc una santeta perque me tens tancada? Be saps que fach pecats, com totes les demés persones; pero no vull dítels a tú, que no eres retó. Lo selós va notá la mosca detrás de la orella, y va dessidí enterássen de quíns pecats habíe fet la seua dona, y va pensá la manera de féu; va contestá que li pareixíe be, pero que no volíe que aniguere a datra iglesia mes que a la seua capelleta, y que hi aniguere pel matí, prontet, y que se confesare en lo seu capellá o en lo retó que lo capellá li diguere, y no en datre, y que tornare enseguida a casa. A la dona li va pareixe que algo habíe entés; pero sense di res va contestá que aixina u faríe. Arribat lo matí de Nadal, la dona se va eixecá al eixí lo sol, se va arreglá y sen va aná a la capelleta que lo home li habíe manat. Lo selós, per la seua part, se va alsá pronte y sen va aná cap an aquella mateixa capelleta, y va arribá allí antes que ella; y habén ya en lo mossen de allí arreglat lo que volíe fé, vestínse rápidamen una de les sotanes del retó y una cassula gran en capucha, com u veém a la mayoría dels flares, se va assentá prop del coro. La dona, al arribá a la capelleta, va fé preguntá per lo mossen. Lo retó va víndre, y sentín que la dona volíe confessás, li va di que ell no podíe sentíla, pero que la encomanaríe a un compañ seu, y la va enviá cap al selós. Este, encara que estáe algo oscur y que portáe la capucha ficada, que li tapáe hasta los ulls, no va pugué amagás tan be que no siguere reconegut rápidamen per la seua dona; y ella, al vore alló, se va di an ella mateixa:

«Alabat sigue Deu, éste de selós se ha fet retó, pero dixéumel, que li daré lo que está buscán.»

Fen vore que no lo coneixíe, se va assentá als seus peus. Micer selós se habíe ficat unes pedretes a la boca per a que li cambiaren una mica la veu, y aixina la dona no lo reconeguere, pareixénli que en lo demés estabe ben disfrassat. Están al confessonari, entre les demés coses que la Siñora li va di, habénli dit primé que estabe casada, va sé que estabe enamorada de un mossen del seminari que totes les nits anabe a gitás en ella.

Cuan lo selós va sentí aixó, li va pareixe que li habíen enclavat un gaviñet de Albacete al cor; y si no fore que lo va animá lo dessich de sabé mes de alló, hauríe abandonat la confessó a miges y haguere colat, pero se va quedá coto y li va pregunta a la dona:

- ¿Y cóm es assó? ¿No se gite en vos lo vostre home?

La dona va contestá:

- Pare, sí.

- Pos - va di lo selós- ¿cóm pot tamé gitás en vos lo mossen? - Siñó - va di la dona - , cóm su fa lo retoret no u sé, pero no hay ña a casa cap porta tan tancada y barrada que, al tocála ell, no se óbrigue; y me diu ell que, cuan arribe a la de la meu alcoba, abans de obríla, diu sertes paraules per les que lo meu home se adorm incontinenti, y al notá que dorm, obri la porta, entre, ve cap a mí y me fique les garres altes; y aixó may falle, pos vaya potro está fet lo capellanet.
Va di entonses lo selós, una mica farfallós:

- Siñora, aixó está mol mal fet, teníu que abstíndretos de féu.
La dona li va di: - Siñó, aixó no crec que puga féu may, perque lo vull massa.
- Pos yo no podré absóldretos.
Va di la dona:
- U séntigo mol: no hay vingut aquí per a di mentires; si creguera que puc féu tos u diría. Va di entonses lo selós:

- En verdat, Siñora, me feu llástima, que tos vech pédre l´alma fen en estes coses; pero per a servissi vostre intentaré resáli unes orassións espessials a Deu en lo vostre nom, que potsé tos ajudon; y tos enviaré alguna vegada un escolanet meu al que li diréu si tos han ajudat o no; y si tos ajuden, continuarem.

La dona li va di:

- Siñó, no me enviéu dingú a casa, que si lo meu home sen entere, com es tan selós pensaríe que només ve per a algo roín, y may mes tindré pas en ell.
Lo selós li va di:

- Siñora, no tingáu temó per naixó, que u faré de tal manera que may tos dirá una paraula. Va di entonses la Siñora:

- Si assó tos diu lo cor, que se faigue.

Acabada la confessió, ressibida la peniténsia y eixecánse, sen va aná a sentí missa.
Lo selós, en la seu desgrássia, bufán y rebufán, sen va aná a tráures la roba de mossen y sen va entorná cap a casa, pensán cóm su faríe per a trobá juns al mossenet y a la dona, y fels una mala passada als dos. La dona va torná de la iglesia y li va notá al home a la cara que li habíe donat bones pascues; pero ell intentáe tan com podíe amagá lo que habíe fet y lo que li pareixíe sabé. Y habén dessidit passá la nit a la vora de la porta del carré esperán a vore si veníe lo retoret, li va di a la dona:

- Esta nit ting un sopá y dormiré fora, tancaré la porta del carré, cuan vullgues, gítat.
La dona va contestá: - En bona hora.

Y cuan va tíndre tems sen va aná cap al forat y va fé la siñal pactada, y al sentíla Filippo enseguida va acudí allí. La dona li va contá lo que habíe fet pel matí, y lo que lo home li habíe dit después de diná, y li va di:

- Estic segura de que no eixirá de casa, se ficará de guardia a la porta, aguaitán, y per naixó troba la manera de víndre esta nit aquí per la teulada, y estarem juns.
Lo jove, mol contén de aixó, va di: - Siñora, aixina u faré.

Arribada la nit, lo selós se va amagá en les armes carregades a una alcoba del pis baix.
La dona va fé tancá totes les portes, y sobre tot atrancada la del mich de la escala, per a que lo selós no puguere pujá si sentíe algo. Cuan li va pareixe be, lo jove va acudí per lo tellat, com si fore un gat, y a la alcoba de la dona que va entrá; y al llit se van está fénse la un al atre cussigañes y algo mes; y despuntat lo día, lo jove sen va entorná cap a casa.

Lo selós, dolgut, sense sopá y carpidet de fret, casi tota la nit va está en les armes prop de la porta, esperán que arribare lo mossenet; y arribán lo día, com ya no podíe velá mes, se va adormí a la alcoba del pis baix. Después, casi a la hora de tercia, se va eixecá, y com ya estáe uberta la porta de casa, va fé vore que veníe de fora, va pujá a casa y va amorsá en bona gana. Y poc después, envián a un sagal com si fore lo monaguillo o escolanet del mossen que la habíe confessat, li va preguntá si qui ella sabía habíe tornat allí. La dona, que mol be va coneixe al missaché, li va contestá que no habíe vingut aquella nit, pero que lo esperáe, perque no sel podíe traure del cap. Lo sagal li va portá la contesta al selós, y ell se va está moltes nits velán, volén enchampá al retoret a la entrada, y la dona va seguí passánsu be en lo seu veí. Al final, lo selós, que ya no podíe aguantá mes, enfadat li va preguntá a la dona qué li habíe dit al mossen lo matí de Nadal que se habíe confessat. La dona li va contestá que no volíe dílay, perque no ere cosa honesta ni convenién.
Lo selós li va di: - Mala dona, encara que no mu digues, yo ya sé lo que li vas di, y hay que sabé quí es lo mossen este del que estás tan enamorada, y que se gite en tú totes les nits fen aná ensalmos o encantaméns, o te tallaré les venes. La dona va di que no ere verdat que estiguere enamorada de un mossen.
- ¿Cóm? - va di lo selós-. ¿No li vas di aixó al mossen que te va confessá?
La dona va di: - No pareix que tu haiguen contat, sino que hagueres estat allí; pero sí que lay vach di. - Pos dísme - va di lo selós -, quí es eixe mosse, y dísmu enseguideta.

La dona va arrancá a riure y li va di:

- Me agrade mol cuan a un home sabut lo porte una dona simpleta com se porte a un borrego per los cuernos al matadero; encara que tú no eres listo, ni u has sigut desde que vas dixá entrá al teu pit al maligne espíritu de los sels; y contra mes tonto y animal eres, la meua glória es mes baixa. ¿Creus tú, home meu, que soc sega del ulls de la cara com tú u eres de los de la men? Sert que no; y mirán vach sabé quí ere lo mossen que me va confessá, enseguida vach vore que eres tú, pero me vach proposá donát lo que estáes buscán, y te u hay donat. Pero si hagueres sigut sabut, com creus, no hagueres intentat descubrí de aquella manera los secrets de la teua honrada dona, y sense sospechá ten hauríes donat cuenta de que lo que yo te confesaba ere la verdat, y no ñabíe an ella gens de pecat. Te vach di que volía a un mossen; ¿y no estáes tú disfrassat de mossen, y no te vull? Te vach di que cap porta de casa meua podíe está tancada cuan lo mossen volíe gitás en mí; ¿y quína porta te ha resistit alguna vegada a casa teua, si allí aon yo estaba hagueres volgut víndre? Te vach di que lo mossen se gitabe en mí totes les nits; ¿y cuán ha sigut que no te haigues gitat en mí? Y totes les vegades que me vas enviá al teu falso escolanet saps que no te vas gitá en mí, y li vach di que lo mossen no hi habíe estat. ¿Quín atre ña de mes desmemoriat que tú, que per los sels te has dixat segá? ¡Y has estat a dins de casa, vigilán la porta, y creus que me hay cregut que has anat fora a sopá y a dormí! ¡Torna a sé lo home que habíes sigut, y no faigues fé burla de tú a qui coneix les teues costums com yo, y dixa eixa guarda que fas, que te juro per Deu que si me vingueren ganes de ficát los cuernos, encara que tingueres sen ulls en ves de dos, me donaría lo gust de fé lo que vullguera, y tú no ten enteraríes!
Lo desgrassiat selós, a qui li pareixíe habéssen enterat mol astutamen del secreto de la dona, al sentí aixó se va vore burlat; y sense contestá res va tíndre a la dona per sabuda y per bona, y ara que teníe que sé selós, se va desvestí dels sels, aixina com sels habíe vestit cuan no ne teníe nessessidat. Per lo que la discreta dona, casi en llissénsia per a féu tot al seu gust, sense fé víndre al seu amán per la teulada com los gats, sino per la porta, lo va fé víndre después moltes vegades, y va passá en ell mols bons ratets.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.

En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.

Ella, en seguida, va escomensá:

Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.

Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:

- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:

- ¿Aón está eixa maleída de Deu?

Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:

- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?

Entonses la jove, un atra vegada, va di:

- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

Capitol LXXVII. Com la sacratissima verge Maria porta al temple lo seu diuinal fill:

Capitol LXXVII. Com la sacratissima verge Maria porta al temple lo seu diuinal fill: lo qual fon conegut e adorat per lo sanct vell symeon.

Venint lo quaranten dia la senyora dispongue de anar al temple a offerir lo seu fill primogenit a la magestat del seu pare per la redempcio humana. O quantes lagrimes lança la senyora aquell dia prenint lo al braç per exir de casa: e mirant lo en la cara ab amor inestimable besantlo estretament ab dolçor no recomptable deya li. O senyor y vida mia yo mare vostra com aduocada e procuradora de tota natura humana vos tinch a offerir en satisfacio e paga de tots los peccats e deutes de aquella: perque de vos sia fet sacrifici per la redempcio de tots: lo qual sacrifici senyor no se executara ara de present: ans en lo temps a vos pus penos: e a mi trista mare mes doloros: ço es en lo ple de la jouentut vostra: segons Abacuch ha profetat dreçant a vos vida mia son parlar: dient vos. ¶ Domine opus tuum in medio annorum viuifica illud. Volent dir. Senyor que aquesta obra a la qual vos offeriu huy: qui es axi vostra que altri no la pot fer sino vos queus recordeu clemencia infinida que a viuificar haueu aquella en lo mig dels vostres anys: ço es com haureu complit los trenta e tres: en lo qual temps senyor dara vostra magestat fi a tot lo que offert haueu. O senyor y fill meu quals entramenes de mare poran fer aquesta offerta de tan doloros recort: ajudau me vos vida mia qui sou pietat inmensa puix axi manau que sia. E sa senyoria esforças tant com pogue ab molta dolor e lagrimes a fer son cami ab la prudencia acostumada anant li dauant lo glorios spos seu: e sa merce portant al braç lo fill de deu e feu ab tota aquella reuerencia a ella possible: cobrint lo ab lo propri mantell: axi per guardar la sua delicada personeta del gran fret de la matinada: com per amagarlo que no sia conegut per aquells quil hauien en hoy: dels quals se clama ell mateix per boca de Dauid: dient. ¶ Multiplicati sunt super capillos capitis mei: qui oderunt me gratis. Qui pot pensar ab quanta temor e recel aquella senyora porta lo seu amat fill en la ciutat hon sabia staua lo Rey herodes qui era enemich format del dit senyor: e que no pensaua nit e dia sino com lo poria matar e leuarlo del mon: ab tot sa senyoria era molt certa que lo fill seu no hauia a morir en aquella edat: no restaua que cascuna vegada que ella lo veya en perill de donar en mans de sos enemichs nos alteras molt hauent noua dolor e congoixa. E de aquestes souenejades e congoixoses dolors hague sa senyoria infinides en tota la vida del seu amat fill. E axi la senyora anant peruengue a la porta del temple: e ixque a recebir sa merce vn famos sacerdot qui hauia nom Symeon: inspirat per lo sanct sperit del adueniment del redemptor de natura humana. ¶ Lo dit symeon era home just e tement deu: hauia molt desijat la reparacio e consolacio de la casa de israel supplicant continuament la magestat diuina que ans de la sua mort ell ves lo fill de deu humanat: e fon li respost. ¶ Non visurum se mortem: nisi prius videret xpm domini. E ab aquesta resposta diuinal fon tan confortat e aconsolat que ab tot desijas exir de aquesta miserable vida: car la virtuosa e longa vida sua li donaua gran seguretat de morir: e la cansada persona sua desijaua lo repos de la fossa. Car diuse dels venints en antiga edat. ¶ Senex plenus est querelis et nullis gaudijs. Ell pres ab gran paciencia la larguea de la vida sua sperant vna tal vista. Car de aquest sanct vell es dit. ¶ Ecce symeon perfectus fuit habens vitam in patientia et mortem in desyderio. E no es marauella que totes coses li fossen facils de comportar sperant veure lo redemptor de humana natura: lo qual tots los seus pares hauien desijat e molt reclamat: e sabia que seria dit a ell deuallant als lims per tota aquella gent qui tal noua hoyria. ¶ Beati occuli qui vident que vos vidistis: qp multi prophete et reges voluerunt videre que vos vidistis et non viderunt. Volent dir. O symeon y benauenturats son los vlls que vehen lo que vos haueu vist. Car molts prophetes e Reys han desijat veure aquesta vista e no la han haguda. E stant ja lo dit vell molt fatigat per la longa sperança venint aquella jornada en la qual la senyora vingue a presentar lo seu fill: ell stant dins la sua cambra aquella matinada ences en son desig: agenollas ab gran deuocio e lagrimes: e dix. ¶ O dulcissime domine vita vitalis requies sine labore: obsecro per viscera misericordie tue veni ad me: vt videam te: et da letitiam in corde meo: quia amore langueo: et dolore defficio. E finida la sua oracio senti dins la sua anima vna grandissima consolacio: e fonch li dit er reuelacio diuina. ¶ Ecce adest quem expectas: quem queris nunc eum videbis. Volent dir. O symeon alegrau vos: car no sereu fraudat en vostre desig: que aquell senyor que vos desijau ja es a la porta del temple: e ara lo veureu ab los propris vlls. E hoit aço leuas ab goig no recomptable e cuyta per anar a la porta del temple. E encontrantse ab la excellent senyora portant lo seu fill al braç conegue clarament que aquell senyor era fill de deu eternal. E prostrant se en terra per adorarlo tremolaua tota la sua persona per gran admiracio mirant tanta magestat axi humiliada cuberta de carn humana: e dix. ¶ O domine iesu xpe rex celestis: tu es fons lucis diuine et sol claritatis eterne: qui venisti de celis querere et saluare quod perierat in terris. Magnus enim es sine quantitate: cuius omnipotentia omnia gubernat regit et implet et omnia concludit. Cur bone domine: pie redemptor: potens saluator: cur tantam virtutem operuisti tanta humilitate: ostendo te in similitudinem carnis peccati. Volent dir. O magnanim senyor Jhesus rey celestial vos clement senyor sou font de lum en vostra diuinal natura e sol de claredat eternal: e sou vengut del cel a cercar e saluar aquell qui sens vos peria en terra. Gran sou senyor sens mesura nenguna. La omnipotencia del qual totes coses gouerna e regeix e compleix e clou totes les coses que a sa voluntat son plaents. O bon senyor e piados redemptor e saluador potent com haueu senyor cuberta tanta virtut e excellencia sots tan profunda humilitat mostrant vos als vlls mortals en semblança de carn peccadora. E dit aço dreças aquell sanct vell e anant axi agenollat acostas al senyor besantli lo peu ab grandissima deuocio: e dix a la senyora mare sua: que fos de sa merce donarli en los seus braços aquell excellent redemptor qui per ell es stat tan desijat.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA PRIMERA.

Gianni Lotteringhi sen cridá de nit a la porta; desperte a la seua dona y ella li fa creure que es un fantasma; lo van a conjurá en una orassió y les cridades paren.

Siñó meu, me haguere agradat moltíssim, si a vos tos haguere vingut be, que un atra persona en ves de yo haguere escomensat tan bona materia com es esta de la que parlarem avui; pero ya que voleu que siga yo qui a los demés anima, u faré de bona gana. Me les ingeniaré, caríssimes siñores, en contátos algo que tos pugue sé útil en un futur, perque si les demés són com yo, totes som temoriques, y mes de los fantasmes, que Deu sabrá que són, yo no u sé, ni hay trobat hasta ara a dingú que u sapiguere, y tots los tenim temó; y per a fels marchá cuan vinguen a vatres, prenén bona nota de la meua história, adependréu una santa y bona orassió, y que va mol be per an estos casos.

Va ñabé a Florencia, al barri de San Brancazio, un comersián que se díe Gianni Lotteringhi, home mes afortunat al seu arte que sabut en atres coses, perque tenín algo de simplet, ere mol sobín capitá de los cantadós del laude de Santa María la Nova, y teníe que ocupás del coro, y teníe datres ocupassións que lo teníen entretengut. En aixó ell se teníe en mol; y alló li passáe perque mol assobín, com home ben acomodat, los donáe bons minjás als flares. Estos, com la un unes calses, l´atre una capa y datre un escapulari li traíen sobín, li enseñaben bones orassións y li resáen lo parenostre en vulgar, y la cansó de San Alejo y lo lamén de San Bernardo y les alabanses de doña Matelda y atres tonteríes tals, que ell teníe en gran apressio y totes per la salvassió de la seua alma les díe mol diligenmen. Teníe este Gianni una dona majíssima y atractiva, de nom doña Tessa y ere filla de Mannuccio de la Cuculia, mol sabuda y previsora; ella, veén la simplesa del home, com estáe enamorada de Federigo de los Neri Pegolotti, que ere mol hermós y pincho, y ell estáe enamorat de ella, va arreglá en una criada seua que Federigo vinguere a parláli a una possesió mol maja que lo dit Gianni teníe a Camerata, aon ella passáe tot lo estiu; y Gianni alguna vegada allí acudíe per la tarde a sopá y a dormí, y pel matí sen entornáe a la tenda y a vegades als seus laudes. Federigo, que mol u dessichabe, aprofitán la ocasió, un día que li va sé manat, al fes de nit, allá que sen va aná, y com no habíe vingut Gianni, per la nit, en mol plaé y tems, va sopá y va dormí en la Siñora, y ella, están als seus brassos, li va enseñá prop de sis dels laudes del seu home. Pero no volén que aquella fore la radera vegada, per a que la criada no tinguere que aná a buscál cada vegada, van arreglá juns esta seguida: que ell, tots los díes, cuan aniguere o tornare de una possesió seua que una mica mes aball estabe, se fixare en una viña que ñabíe prop de la casa de ella, y voríe una calavera de burro damún de un sep de viña. Cuan la veiguere en lo morro girat cap a Florencia, sense falta, per la nit, que acudiguere aon ella, y si no trobabe la porta uberta, que cridare tres vegades, y ella li obriríe; y cuan veiguere lo morro del ruc girat cap a Fiésole, que no vinguere, perque Gianni estaríe allí. Y fénu de esta manera, moltes vegades juns van está. Entre tantes vegades ne va ñabé una a la que, tenín que sopá Federigo en doña Tessa, habén ella fet guisá dos capóns mol gorts, va passá que Gianni, que no teníe que víndre, va arribá mol tart. La Siñora u va sentí mol, y ell y ella van sopá una mica de carn salada o cansalada que habíe fet adobá apart; y la criada va fé portá, en un mantel blang, los dos capóns guisats y mols ous ressién postos aquella tarde, y un canti de bon vi a un jardí seu al que podíe entrás sense aná per la casa y aon ella acostumbrabe a sopá en Federigo alguna vegada, y li va di que ficare aquelles coses al peu de un pressegué que estabe a un pradet; y tan enfadada estáe, que no sen va enrecordá de díli a la criada que se esperare hasta que Federigo vinguere, y li diguere que Gianni estabe allí y que agarrare aquelles coses del hort. Per lo que, anánsen al catre Gianni y ella, y tamé la criada, no va passá mol rato hasta que Federigo va arribá y va cridá una vegada a la porta, que estabe tan prop de la alcoba, que Gianni u va sentí al momén, y tamé la dona; pero per a que Gianni no puguere sospechá de ella, va fé vore que dormíe.

Y, esperán un poc, Federigo va quirdá per segona vegada; de lo que maravillánse Gianni, li va pessigá fluixet a la dona y li va di:

- Tessa, ¿Sens lo que yo séntigo? pareix que criden a la nostra porta. La dona, que mol milló que ell u habíe sentit, va fé vore que se despertabe, y va di: - ¿Qué dius, eh?

- Dic - va di Gianni - que pareix que criden a la nostra porta.
- ¿Criden? ¡Ay, Gianni meu! ¿No saps qué es? Es lo fantasma, del que hay tingut estes nits passades la temó mes gran que may se va tindre, tanta que, alguna nit, cuan lo hay sentit, me hay tapat lo cap y no me hay atrevit a destapámel hasta que ha sigut día cla.

Va di entonses Gianni:

- Va, dona, no tingues tanta temó, si es ell, perque hay dit antes lo Te lucis y la Intemerata y moltes atres bones orassións cuan mos habíem de gitá y tamé hay persignat lo llit de racó a racó en lo nom del Pare y del Fill y del Espíritu San, y no ña que tíndre temó: que no pot, per mol poder que tingue, fémos mal.

La dona, per a que Federigo no sospechare y se enfadare en ella, va deliberá eixecás y féli sabé que Gianni estabe a dins, y li va di al home: - Mol be, tú dis les teues paraules; yo per la meua part no me tindré per salvada ni segura si no lo conjuram, ya que estás tú aquí.

Va di Gianni:

- ¿Y cóm sel conchure?

Va di la dona:

- Yo be u sé, que abansahí, cuan vach aná a Fiésole a per les indulgénsies, una de aquelles ermitañes que ñan allí, Gianni meu, la dona mes santa que Deu te al seu servissi, veénme tan atemorisada me va enseñá una santa y bona orassió, y me va di que la habíe probat moltes vegades abans de sé ermitaña y sempre li habíe servit. Pero Deu sap que sola may me hauría atrevit a probála; Pero ara que estás tú, vull que lo conjurem.

Gianni va di que mol be li pareixíe; y eixecánse, sen van aná los dos a poquetet cap a la porta; afora encara estáe Federigo, sospechánse algo, y una vegada allí, li va di la dona a Gianni: - Ara escupíña cuan yo tu diga.

Va di Gianni:

- Vale.

Y la dona va escomensá la orassió, que ere esta:

- Fantasma, fantasmot, que vas per la nit fen temó, en la coa tiessa has vingut, y en la coa tiessa ten anirás; vésten al hort aon lo pressegué, allí hay ña grassa mascarada y sen cagallóns de les meues gallines; proba del canti y vésten depressa, y no mos faigues mal ni a mí ni al meu Gianni.

Y dit aixó, li va di al home:

- ¡Escupíña, Gianni!

Y Gianni va escupiñá; y Federigo, que estabe a fora y va sentí aixó, se li van passá los sels, y encara ple de melancolía teníe tantes ganes de riure que casi petáe, y en veu baixa, cuan Gianni escupiñáe, díe: - Les dens.

La dona, después de habé conjurat tres vegades al fantasma, va torná al llit en lo seu home. Federigo, que esperabe sopá en ella, sense habé senat y habén entés be les paraules de la orassió, sen va aná al hort y va trobá a la bresquillera los dos capóns, lo vi y los ous, sels va emportá a casa y va sopá en gran gust; y después les atres vegades que se va trobá en la dona sen van enriure mol de este conjur.

Es sert que diuen algúns que la dona habíe girat lo cap pelat del burro cap a Fiésole, pero que un llauradó que passabe per la viña li habíe pegat en una gayata y lo habíe fet girá, y se habíe quedat mirán cap a Florencia, y per naixó Federigo, creén que lo cridáen, habíe vingut, y que la dona habíe dit la orassió de esta guisa: «Fantasma, fantasmot, vésten en Deu, que la calavera del burro no la hay girat yo, que un atre ha sigut, que Deu lo castigo, yo estic aquí en lo meu Gianni»; per lo que, anánsen, sense albergue y sense sopá se habíe quedat. Pero una veína meua, que es una dona mol vella, me va di que tan una com l´atra van sé verdat, segóns lo que ella de chiqueta habíe sentit, pero que la radera no li habíe passat a Gianni Lotteringhi, sino a un que se díe Gianni de Nello, que estabe a Porta San Pietro y ere tan bobo com u va sé Gianni Lotteringhi. Y per naixó, cares siñores meues, a la vostra elecsió dixo pendre la que mes tos agrado de les dos, o si voléu, les dos: tenen molta virtut per an estes coses, com per experiénsia hau sentit; adeprenéules y ojalá que tos servixquen algún día.

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita.»

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.

Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:

Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.

Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

Capitol LX. Com adam ab tots los pares partiren del lims...

Capitol LX. Com adam ab tots los pares partiren del lims: e vingueren a fer reuerencia a la mare de deu: per la qual foren rebuts ab gran amor.

Volent partir dix misericordia al visrey. senyor vos sou açi lochtinent general de la magestat real de nostre senyor deu sia de vostra merce manar ordenar aquesta gent: perque vagen concertats e be en orde. ¶ E lo visrey respos: dient. Senyora misericordia lorde que a mi par se deu tenir en aquesta anada es aquest. Que vos e pietat vostra germana porteu lo venerable Adam en mig de vosaltres: e la senyora fe vaiga primera e sia guia de tots: car a ella deuen dir los homens. ¶ Per tuas semitas duc nos quo tendimus ad lucem quam inhabitas. Volent dir. Senyora fe portau nos (duc nos: dus mos; duch, aqua + ducto : acueducto, ducere, il Duche, conductor, etc...; dur, portar) per les vies stretes (estretes) e difficils (semitas : sendes, semita: senda) segurs e ferms: perque pugam peruenir alla hon desijam anar: ço es a veure la claredat diuina hon vos stau e habitau (esteu, estau, habiteu). E al costat de Adam ira la sua virtuosa muller Eua: e portarlan (la portarán, la han de portá) del braç amor e sperança. Car qui molt ama molt spera (ame, espere, ama, espera). E com les dones sien singularment amables per natura (Mónica Oltra incluída o inclosa): amor les ha de vnir ab nostre senyor deu: e sentint les dites dones dins si la gran efficacia de amor quant los fa sentir e asaborir les consolacions diuines: dira cascuna delles. ¶ Miror cur totus homo non resoluitur per amorem domini sui. Volent dir. Gran admiracio tinch com los homens no regalen tots per amor del seu senyor: qui tant carament los ama. ¶ E apres de Adam y de Eua ira (jra) lo seu santissim fill Abel acompanyat de puritat e de deuocio. E tots los altres seguiran aquestos: e cascu ira acompanyat de dos donzelles de aquelles que viuint en lo mon hauran amat e seguit. E hoyt aço misericordia dix. O senyor Miquel vos haueu ben ordenat sia fet axi com manau. E prenint les dos germanes Adam començaren son cami. E lo visrey cuyta primer per esser ab la senyora en la recepcio de aquesta gent: e entrant per la cambra dix a sa altesa. Senyora excellent ja son molt prop aquells qui ab infinit goig venen a fer reuerencia a vostra senyoria. E sa merce alegrant se molt leuas de peus: e dix que volia exir fins a la porta de la cambra per rebre Adam e ferli honor de pare. e prenint la lo visrey del braç ab multissima reuerencia vingue sa senyoria a la dita porta. E essent aqui junct Adam vehent aquella excellentissima cara de la filla sua. ¶ Reuixit spuns eius et dixit. Maria virgo virginum redemptionis hostium porta salutis integra lapso ceruicem releua. Car reuiuit lo seu sperit de vna tal vista dix. O senyora Maria filla mia: vos sou verge sobre totes les vergens porta de nostra redempcio per vos nos es donada entrega salut: sia de vostra merce senyora releuar lo miserable caygut en tanta dolor e miseria. E dit aço prostrat en terra ab grandissima deuocio adora lo seu creador tancat dins aquella lanterna virginal del ventre sagrat de la sua filla: e dix. ¶ Adorandus admirandus et glorificandus es semper dominus meus et deus meus propter magnam misericordiam tuam: Volent dir. O senyor meu digne sou de tota adoracio: admirable sou redemptor meu gloria sia dada a la clemencia vostra eternalment senyor y deu meu per la gran y habundosa misericordia a mi feta e a la generacio mia que de infern haueu restaurada ab la vostra sancta venguda. O senyor que tostemps he agut ferma sperança en la pietat vostra quem haureu merce: encara quem sia vist condempnat a mort perpetual e ja posat en tenebros carcer: nunqua he desconfiat de la clemencia e misericordia vostra. e perço dix lo meu fill Job en persona mia. ¶ Etiam si occiderit me in ipso sperabo. Car si vostra majestat me hagues mort de deu milia morts: james per axo la sperança mia no fora perduda: ans sperara hauer de la clemencia vostra perfeta resurrectio e deliurament de la mia culpa e gran errada: car la magnificencia vostra no ha terme ne fi. ¶ E acabades estes paraules sentint en si vna singular dolçor e alegria de la presencia del senyor dreças per besar la ma a la senyora: e sa merce no lay volgue donar: perque li era pare: ans lo feu leuar e abraçal ab molta amor: e prenint lo per la ma tornas a seure en la cadira: e dix a sanct Miquel que fes portar vna cadira per a Adam lo qual volia sigues al seu costat: e axi fon fet E seyta la senyora acostas la venerable mare Eua per fer reuerencia a sa altesa: la qual vehentla se leua de peus (depeus) rebentla ab molta amor e honor com a mare molt cara. E la dita mare Eua prostrada en terra adora lo seu redemptor: e dix. ¶ Ecce qui elongant se a te peribunt. Volent dir. O senyor y be es cosa certa: que tots los que se aparten de vos perexen: e los que se acosten a la clemencia vostra de mort tornen a vida. ¶ O maledicta sit insipientia mea que me a te elongauit. O senyor e maleit sia lo meu poch saber que axim ha lunyat de vos vida mia per tant lonch temps: e no solament a mi ans a tots mos fills per la errada mia. E ara senyor per la magnificencia e clemencia vostra podem dir ab gran alegria ells e yo. ¶ Eramus enim longe: facti sumus prope in sanguine domini xpi (x + pe en virgulilla + i). Car erem senyor tots molt luny de vos per la iniquitat mia: ara redemptor meu som retornats molt prop de vos senyor e deu meu per la humanitat que presa haueu delliberant escampar la vostra preciosa sanch per la salut mia. ¶ Quin tirament de amor tant transcendent senyor es aquest. Quines gracies senyor pore yo retre a vostra magestat de tanta misericordia: Noy ha en mi res sufficient que offerir vos puga: tota so vostra senyor e a vos me do de cor e de anima: preniu me senyor puix per sola clemencia vos sou donat a mi. ¶ Te ergo inuoco te adoro in animam meam. Car a vos senyor inuoque a vos adore dins la anima mia. E dit aço dreças aquella sanctissima mare Eua ab feruor de amor prenint les mans de la senyora ab tot que sa senyoria nou volgues permetre besaua aquelles: dient. O senyora leixau me besar aquestes mans vostres per qui tant de be he aconseguit. ¶ Quia nullum solatium habeo nisi te domina mea. Car no he altre solaç ni deport: sino tocar e mirar e contemplar a vos senyora mia mare del meu redemptor. E leuantla sa senyoria ab vna singular familiaritat e amor abraçantla e besantla dix li. Be siau venguda mare mia e de tota humana natura. Veus açi lo senyor que tant haueu desijat e cridat adelitau vos en ell: car aquest es remey de vostres dolors: terme e fi de vostre repos. ¶ E hoint Eua besaua aquell de sa senyoria ab goig no recomptable: dient. O senyora y quin tabernacle es aquest tant glorios en lo qual es tancat y clos lo qui no pot esser compres: la magestat infinida habita en estreta sala. ¶ O senyora y ab quanta raho puch dir. ¶ Benedictus sit mundissimus conceptus tuus: quia per ipsum liberata sum de manibus querentium me. Car obligada so eternalment a lohar e beneir lo purissim concebiment vostre: per lo qual so misericordiosissimament (tócat los collóns y balla!) deliurada de les mans iniques qui volien la mia anima. E dient aco tornaua abracar e besar aquell excellent ventre. E la senyora loy comportaua ab molt plaer adelitant se en la deuocio feruentissima sua. e a cap de vna gran peça (al cap de mol rato) que la sancta mare eua fon stada axi agenollada alegrant se en lo seu redemptor e senyor: la senyora reyna li mana que sigues (de seure; assentás, que se assentare; segués o seguès, com tos dono la gana ficá la tilde; le mandó que se sentase o sentara; en coxins; en, sobre cojines) molt prop de sa merce en coxins. La qual hobeint sa senyoria ab molta reuerencia sigue (se va assentá; se sentó; “es va seure”) alla hon li era manat: no partint james los vlls ni la pensa de aquell sagrat ventre: dient tostemps dins si mateixa. ¶ Ego autem gaudebo et exultabo in deo ihesu meo. Volent dir. Yom (yo me, yo´m) alegrare (gaudebo: gaudir) de singular goig en lo meu senyor jesus redemptor: e saluador meu. e apres tota la gent axi en orde com eren venguts anaren a besar la ma a la senyora adorant lo seu sanct prenyat: dient a sa senyoria cascu de ells. ¶ Intercede pro nobis salutifera mater dei que angelorum et hominum salutem concepisti. Volent dir. O serenissima senyora siau intercessora nostra vos qui tant potent vos trobau: car sou feta mare de deu: e haueu concebut aquell qui es salut e gloria dels angels e dels homens. Vos senyora sola sou constituyda mare e gouernadora e aduocada nostra: a vostra clemencia tots reclamam. e feta reuerencia per tots a sa senyoria ab gran alegria se prengueren a dancar e ballar ensemps ab les donzelles de la senyora: les quals ab molt plaer e singular amor se acompanyaren ab los fills de Adam: vehent que la sua senyora los ha tan be rebuts. e que en la sua cort ja no si parla sino de les grans fauors e amors de deu ab natura humana. e que de aço los dits homens stan tan gloriosos e alegres que es molta raho que totes les virtuts los ajuden a festejar aquesta gracia tan singular, e ab aquesta alegria e goig inrecomptable passaren tot aquell dia, e hauent se a partir de aqui Adam fica lo genoll en terra per despedirse de la senyora: e dix mirant lo ventre de la senyora contemplant la gran majestat que dins era. ¶ Tu esto nostrum gaudium: qui es futurum premium: sit nostra in te gloria per cuncta semper secula. Volent dir. Vos senyor sereu daçiauant lo goig meu y dels meus fills: car vos sou lo esdeuenidor premi e loguer nostre: en vos senyor sera la gloria e alegria nostra eternalment. e besada la ma a la senyora parti de aqui: e venint la mare eua per despedirse besant la ma a sa merçe dix. O senyora molt excellent que ara poden recorrer los meus fills a vostra senyoria ab gran confiança: dient vos en ses necessitats e angusties. ¶ Exules filij eue ad te suspiramus Car podeu los recaptar gracia e gloria: e axi per orde tots besaren la ma a la senyora e tornaren als lims.