Mostrando las entradas para la consulta novedat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta novedat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 26 de noviembre de 2018

dicsionari chapurriau castellá, N

Nadá – nado, nades, nade, nadém o nadám, nadéu o nadáu, náden – nadaría – nadára – nadaré nadar
nadabe, nadáe nadaba
nadadó, nadadós nadador, nadadores
nadáen, nadaben nadaban
Nadal, Nadals – Trong de Nadal, que cague turró y pixe vi blang Navidad, Navidades
nafra, ñafra, nafres, ñafres cicatriz, herida, cicatrices, heridas
nais, naix nace
náisse, náixe nacer
naissém, naixém nacemos
naisserán, naixerán nacerán
náisses, náixes naces
naissimén, naiximén nacimiento
naissó (per), per aissó, per aixó, per naixó por eso, por esto
naix nace
Naixco nazco
naixcuda nacida
naixcudes nacidas
naixcut nacido
naixcuts nacidos
Náixe - naixco, naixes, naix, naixém, naixéu, náixen – naixcut, naixcuda – naixquera, naixquéres, naixquére, naixquérem, naixquéreu, naixquéren nacer
naixém nacemos
náixen nacen
naixeríe nacería
naixes naces
naixéu nacéis
naixíe nacía
naixíen nacían
naiximén, naiximéns nacimiento, nacimientos
naixó, per naixó, per aixó por esto, por eso
naixquéres nacieras, nacieses
nanet, enanet, enano enanito
nano, enano - nano (Valénsia), vore aik enano
narcótic, narcótics narcótico, narcóticos
narcotisat, narcotisats narcotizado, narcotizados
narrades, contades narradas, contadas
narradó, narradós narrador, narradores
narrassió narración
narrassións narraciones
narratiu, narratius narrativo, narrativos
narrativa, narratives narrativa, narrativas
Narráu – narréu narrarlo, narráis
nas , nassos, lo home dels nassos ve lo día 31 de desembre, y te tans nassos com díes queden al añ nariz, narices
nascut nacido
nascuts nacidos
nasqueren, naixquéren nacieran, naciesen
nasset, nassets naricita, naricitas
nassional, nassionals nacional, nacionales
nassionalista, nassionalistes nacionalista, nacionalistas
nassións naciones
nássos, nas, nassos narices
natres, natros nosotros
natural, naturals natural, naturales
naturalesa naturaleza
naturalidat naturalidad
naturalisám (sense notíssies de Gurb) al cos de Marta Sánchez naturalizarme
naturaliso naturalizo
naturalmen naturalmente
naturals naturales
nau, naus, nave, naves nave, naves
nau, nou 9
naufragá naufragar
naufragán (g) naufragando
naufragio, naufragi, naufragios, naufragis naufragio, naufragios
náusees, ganes de vomitá nauseas
navalla, navalles navaja, navajas
navalleta, navalletes – platejá, platejada navajita, navajitas – plateá, plateada
nave nave
navegán navegando
navegassió navegación
naves naves
ne porte tres lleva tres
neboda, nebodes sobrina, sobrinas
nebodeta, nebodet sobrinita, sobrinito
nebot, nevot, nebots, nevots sobrino, sobrinos
negá negar
negá negar
negaba negaba
negabe (ell) negáe negaba
negada negada
negán (g) negando
negánlay negándoselo
negánli negándole
negassió, les tres negassións de Pedro a Jesús negación, negaciones
negat negado
negativa negativa
negatives negativas
negátos negaros
Negáu – négau ! Negarlo – niégalo !
nego niego
negossi, negossis - comers, transacsió, intercambi, permuta, compra, venta,
ganánsia, lucro, comisió, benefissi, dividendo, interés
negocio, negocios - comercio, transacción, intercambio, permuta, compra, venta, ganancia, lucro, comisión, beneficio, dividendo, interés
negossiá negociar
negossián, negossiáns negociante, negociando, negociantes
negossiassió, negossiassións negociación, negociaciones
negossiet negociete
negossiets negocietes
Negra – Fícam una servesa negra – Fícam una servesa, negra Negra – Ponme una cerveza negra - Ponme una cerveza, negra.
negre, negres negro, negros
negres negros, negras
negró, negrura negrura, oscuridad
negue niega
neguen niegan
neguitós, neguitosa, neguitosos, neguitoses - neguit, neguits nervioso, intranquilo – nerviosismo, intranquilidad
nell, per an ell para él
nella, per an ella para ella
nena, nenes nena, nenas
nervi, ñirvi, nervis, ñirvis nervio, nervios
nerviós, ñirviós nervioso
nerviosamen nerviosamente
nervioses, ñirvioses nerviosas
nerviosos nerviosos
nerviossisme nerviosismo
Nessedat - estupidés, majadería, disparate, memés, cretinisme, sandés, idiotés, imbessilidat, tontería, tontada, bobada, sabocada necedad, estupidez, majadería, disparate, memez, cretinismo, sandez, idiotez, imbecilidad, tontería, bobada
nessessari, nessessaris necesario, necesarios
nessessária, nessessáries necesaria, necesarias
nessessidat, nessessidats necesidad, necesidades
Nessessitá – nessessito, nessessites, nessessite, nessessitém o nessessitám, nessessitéu o nessessitáu, nessessíten – nessessidat, nessessitat, nessessitada necesitar
nessessitabe, nessessitáe necesitaba
nessessitaben, nessessitáen necesitaban
nessessitáem, nessessitabem necesitábamos
nessessitáreu necesitaréis
nessessitaríe necesitaría
nessessitaríen necesitarían
nessessite necesita
nessessitém necesitamos
nessessiten necesitan
nessessites necesitas
nessessitéu necesitáis
Nessessito Necesito – cuando él necesite
nessessiton necesiten
néssio, néssios, tonto, tontos, néssia, néssies necio, necios, tonto, tontos, necia, necias
net, nets nieto, nietos
neta, netes nieta, nietas
netet, netets nietecito, nietecitos
neu, neus - Aon ñague neu no hi aniguéu ! nieve, nieves
neumátic, neumátics, neumática, neumátiques neumático, neumáticos
neumonía neumonía
neutre, neutro, neutres, neutros neutro, neutros
nevá , neve, neu, nevada nevar, nieva, nieve, nevada
nevades (puntes) Puntas nevadas
neván nevando
nevats nevados
nevera, neveres nevera, neveras
nevot, nebot, nevots, nebots sobrino, sobrinos
ni ni
nial, nials, ous falsos de ges o de pedra per a motivá a les gallines a póndre ous. huevo falso de yeso o de piedra para motivar a las gallinas a poner huevos
nigromán, mago nigromante, mago
Nigromántica, nigromántiques nigromántica, nigrománticas
nils, ni los – ni les ni los - ni les
nina, nines de drap muñeca, muñecas de trapo
nincho, ninchos (del sementeri), nicho, nichos (de mercat) nicho, nichos
Nines – pupiles, nina, pupila pupila, pupilas
ningú, dingú nadie
ningún, cap ningún
ninguna, cap ninguna
ninja, ninges ninja, ninjas
nino, ninos – ninot, ninots muñeco, muñecos
ninotet, ninotets muñequito, muñequitos
niñera, niñeres niñera, niñeras
Niquitós, niquitosa, neguitós, neguitosa nervioso, intranquilo
nit , anit, s'ha fet de nit noche, anoche, se ha hecho de noche
nit, nits noche, noches
nitet (de) por la noche
Nitidés - llimpiesa, puresa, transparénsia, claridat, brillo nitidez, limpieza, pureza, transparencia, claridad, brillo
niu, nius - vore follanius nido, nidos - follanidos es quien coge huevos de los nidos
niuet, niuets nidito, niditos
nivell, nivells nivel, niveles
no no
No cal – no caldrá - no calíe – no cal patí no hace falta, no hará falta, no hacía falta, no hace falta sufrir
No me fa goch , no me chauche no me apetece
no'ls, no los no los
nobilíssim nobilísimo
nobilíssima nobilísima
nobilíssimamen nobilísimamente
nobilíssimes nobilísimas
nobilíssims, mol nobles nobilísimos
noblemen noblemente
noblesa baturra nobleza baturra
nocturno, nocturnos, de nit, de la nit nocturno, nocturnos
nol, no lo, no´l vach vore no lo vi
nols, no los, nol´s vach agarrá no los cogí
nom, noms nombre, nombres
nombrá nombrar
nombrabe nombraba
nombraben nombraban
nombrántos nombrándoos
nombrat, nombrats nombrado, nombrados
nombréu nombráis
nomená, anomená nombrar, nominar
nomenades, anomenades nombradas, de nombre
nomenál nombrarlo
nomenat, anomenat, nomenats, anomenats nombrado, de nombre, nombrados
només, sol nada más, solo
nominá nominar
nómina, nómines nómina, nóminas
nomináls nominarlos
nominatiu, nominatius nominativo, nominativos
noms nombres
nora, nores nuera, nueras
Noranta, 90 90 noventa
nordeste, nordest nordeste
norma, normes norma, normas
normal, normals normal, normales
normalisá lo chapurriau, escriure segóns una norma, no mos cal normalizar el chapurriau, escribir según una norma, no nos hace falta
normalissasió normalización
normalmen normalmente
Norocsidén, nort + ocsidén (oeste), noreste, norest noroccidente
nort, nord norte
Noruego, noruegos, noruega, noruegues, de Noruega noruego, noruega
nosa, fas nosa, estorbes, (noses en plural no se fa aná) estorbo, estorbar, molestar
noses estorbos
nossió, nossións noción, nociones
nossiu, lesiu nocivo, lesivo
nossiva, lesiva nociva, lesiva
nostalgia nostalgia
nostra nuestra
nostre nuestro
nostre, nostres, nostra, nostres – lo nostre poble, los nostres pobles, la nostra terreta, les nostres yayes nuestro, nuestros, nuestra, nuestras
Notá – noto, notes, note, notém o notám, notéu o notáu, nóten – (anotá se conjugue igual) notat, notada – si yo notara, notares, notare, notárem, notáreu, notáren – nota notar
nota, notes nota, notas
notabe notaba
notabes notabas
notablemen notablemente
notáe, notabe notaba
notáen, notaben notaban
notán (g) notando
notánlos notándolos
notari, notaris, notaria, notaries – notaría – notaríes es de notá, anotaríes de anotá notario, notarios, notaria, notarias – notaría – notarías de notar
notarial, notarials notarial, notariales
notaríe notaría
notaris notarios
Notat – anotat es apuntat Notado – anotado es apuntado
note nota
noten notan
notifique notifica
notíssia, notíssies noticia, noticias
notissiota, notissiotes noticieja, noticiejas
noto noto
nou, está com a nou, lo ponou, pon nou – 9 nuevo, está como nuevo, el puente nuevo – 9
nova, noves nueva, nuevas
novanta, noranta, 90 Noventa 90
novedat, novedats novedad, novedades
novela, noveles novela, novelas
novelán novelando
novelat novelado
noveles novelas
noveleta, noveletes, com les 100 del Decamerón en chapurriau novelita, novelitas
novembre noviembre
noves (notíssies) nuevas, notícias
novet, novets nuevecito, nuevecitos
noveta, novetes nuevecita, nuevecitas
novia, novies novia, novias
novio, novios novio, novios
novissiat, a dins del convén noviciado, dentro del convento
novíssies, monges novicias, monjas
nuclear nuclear
nuclears nucleares
nugo, nugos (anugá, lligá) nudo, nudos (anudar, atar, ligar)
nugo de un llasset groc per als catalanistes
nugo de un llasset groc per als catalanistes y atra brossa com Purna, Puyalón.






núgol, núgols, se anugole nube, nubes, se nubla
Nugolada : núgols que venen en l´aire, lleván, garbí, etc nubes que vienen con el aire
nugolet, nugolets nubecilla, nubecillas
núgols nubes
nugos nudos
nuguet, nuguets – los de los dits de les máns nudito, nuditos – nudillo, nudillos
numerals numerales
número, números número, números
numerós, numerosos numeroso, numerosos
numerosa, numeroses numerosa, numerosas
numerossíssim, numerossíssims, abundán, abundáns - vore caterva numerosísimo, numerosísimos
nupsial, núpsies, de matrimoni nupcial
https://chapurriau.blogspot.com/2018/11/dicsionari-chapurriau-castella-ñ

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!