Mostrando las entradas para la consulta farem ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta farem ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 18 de enero de 2023

Aquesta es la forma, els capitols, los quals los clavaris del studi

VIII

Forma iuramenti praestandi ab OEconomis (Clavarios) studii generalis Illerdensis, an. MCCCLXIX. (Vid. pág. 37.) 

Ex lib. Privil. et Concord. curiae saecul. Illerd.

Aquesta es la forma, els capitols, los quals los clavaris del studi ans que usen del offici juren cascun an; los quals capitols foren ordenants (ordenats) per lo Senyor Bisbe, et per lo capitol, et per lo conseyll de la ciutat en lan de nostre Senyor MCCCLX. nou (1369).

Nos aytals canonges e aytals ciutadans de Leyda juram sobre los sants de Deu Evangelis et la Creu de nostre Senyor davant laltar de Santa Maria de la Seu possats, et per nos et cascun de nos ab nostres propries mans corporalment tochats, que nos per tot aquest an, qui sira finit a carnestoltes de Quaresma, a nostre bon enteniment et a nostra bona consciencia procurarem et regirem lo officii de la clavaria al qual (al-qual) som stats elets; e afermaren (afermarem) doctors et maestres o licenciats qui legiran en lo dit studi Dret Canonich et Civil, Medicina, Filosofia et altres scienties aprovades si mester hic siran e aço a aquell menor salari que porem.

Item que a negu no darem ni prometrem ni metrem en alcuna esperança salari negu per legir neguna lectura, si donchs no es doctor o maestre o licenciat; ni pagarem ni darem res a negu per lectura que en temps passat aye feyta sens volentat del capitol et del conseyll de la ciutat; et si fahiem, que ultra lo perjuri, que nons sia reebut en compte ans ho ayam a pagar del nostre propi

Item que doctor, maestre ni licenciat negu no afermarem sens conseyll et volentat dels clavaris del an passat et de II. canonges et II. prohomens ordenats a nosaltres per conseylles o de la mayor partida daquells; los quals canonges et prohomens juren et ajen a jurar de conseyllarnos be et lealment, a profit de la clavaria et del studi, tota affeccio et hoy remoguts.

Item quel affermament dels dits doctors, maestres, o licentiats, ahut lo conseyll de susdit (dessus dit), et los salaris daquells, et altres pagues o coses que ayam a fer per raho de dit offici, farem tots IIII concordablament, et no los uns sens los altres.

Item que no vendrem del sensal (censal) que huy la dita clavaria ha, ni negun altre sensal ni violari sobre aquella, per gran profit que fas de la clavaria et del studi, sens conseyll et volentat del capitol et del conseyll de la ciutat; ans sin podem comprar, queu farem.

Item que dels dines de la dita clavaria en nostres usos no convertirem, sino lo salari a nosaltres asignat.

Item que forçarem et forçar farem entant compugam (en tant com pugam) tots aquells que sapiam que res deyen a la clavaria por qualsevol raho; et encara tots aquells, qui ayen res administrar de que no ayen retut compte que donen compte et paguen tot ço ques apparra que deyen o ayen a tornar; e aço farem al pus breu que porem, et que per dar favor ne favors a negu no lexarem.

Item que estrenyerem ab sagrament o en altra manera lo clavari qui cuyll lo sensal et les altres coses de la clavaria, que dins VIII. dies apres finit lo temps del nostre an, retra et dara compte a nosaltres de ço que aura administrat dins lo dit an per la dita clavaria, per ço que nosaltres dins un mes apres lo pugam et ayam a dar als clavaris esdevenidors (pone es devenidors).

Item que pagats los doctors, maestres o licenciats els altres salaris et altres messions necessaries que ayam a fer per la dita clavaria, tota la moneda que sobrara conservarem et metrem, e farem metre ey farem nostre poder en la caxa que es en les cases de Poblet (a: Arcam scilicet comunis depositi, ut in inventario bonorum Bernardi Alegreti ann. 1336 a nobis infra edendo apparet.) 

Item que a neguna persona no farem gracia de res que deye (: degue) a la dita clavaria, ni dels dines daquella no darem a negu per servi ni per altra manera, ni encara per festa que aye affer de doctorat o magistrat, sens conseyll e volentat del Senyor Bisbe o de son vicari et capitoll et del conseyll de la ciutat.

Item que totes les dites coses prometem et juram que farem be et lealment, tota affectio et hoy remoguts, e que per amor, ni favor, ni prechs de neguna persona de qualque dignitat, condicio o estament  sie, noy farem sino ço que al nostre bon enteniment et a nostra bona conscientia, a profit empero del dit studi et clavaria, sira vist feedor.

Item que de negu servi, ni neguna altra cosa per manera de servi, no pendrem, ni daltri que per ell o alcun dells nos ho donas.

Item que no atorgarem ni darem licentia a negun doctor licenciat, ni a maestre, que affermat sie, de anar fora la ciutat, sino solament III. dies; et si a mes temps la demanen que nou (: no ho) pugam fer, sens volentat del capitol, et dells pahers de la ciutat.

Item quels dits clavaris en les conduccions que faran dels dits doctors licenciats et aprovats facen, et hayen a fer jurar aquells que no advocaran, nec donaran algun patrocini duran lo temps de la lur lectura, en qualsevol questio que haien lo Senyor Bisbe et capitol de la Seu de Leyda, nec contra la universitat de la ciutat de Leyda; si donchs nou fahien ab licentia demanada et obtenguda del dit Senyor Bisbe et capitol en lures (lurs, llurs) questions, et dels pahers de la dila ciutat en les questions de la dita universitat. E si lo contrari fahien que perden lo salari quels sera promes per la lectura, et ultra aço sien privats de aquella lectura.

miércoles, 4 de marzo de 2020

Lo Decamerón, JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

Ricciardo Manardi es enchampat per micer Lizio de Valbona en la seua filla, en la que se case, y aixina quede en pas en son pare.

Al callá Elisa, les seues compañes van fé moltes alabanses de la seua historia. Va maná la reina a Filostrato que parlare ell, que va escomensá dién:
hay sigut emprés tantes vegades per tantes de vatres perque tos vach imposá un assunto de narrassions cruels y que féen plorá, que me pareix que estic obligat a contá alguna cosa per a que ton pugáu enriure una mica; y per naixó, de un amor que no va tindre mes pena que algúns suspiros y una miqueta de temó mesclada en vergoña, y va arribá a bon port, tos contaré una historieta mol curta.

No ha passat mol tems desde que va ñabé a la Romania un caballé mol bo y cortés que se díe micer Lizio de Valbona, a qui, casi agüelo ya, li va naixe una filla de la seua dona que se díe doña Giacomina. Esta filla, mes que les demés de la comarca, al creixe se va fé mol guapa; y com ere la radera que los quedabe al pare y a la mare la volíen mol y la vigilaben en mol cuidado, esperán consertali un gran matrimoni.

Frecuentabe mol la casa de micer Lizio y mol se entreteníe en ell un jove pincho y guapo, que ere de los Manardi de Brettinoro, de nom Ricciardo, del que confiaben micer Lizio y la seua dona tan com si haguere sigut fill seu. Este, una vegada y un atra, habén vist a la jove majíssima y pita y de bones maneres y costums, y ya en edat de pendre home, de ella en ardó se va enamorá, y en gran cuidado teníe ben amagat lo seu amor. La jove sen va acatá, y tamé va escomensá a vóldrel an ell, de lo que Ricciardo estáe mol contén.
Y habén moltes vegades tingut dessichos de díli algunes paraules, y habén callat per temó, sin embargo una vegada, buscán la ocasió y valentía, li va di:
- Caterina, te rogo que no me faigues morí de amor.
La jove va contestá enseguida:
- ¡Vullguere Deu que me faigueres tú morí a mí!
Esta resposta mol plaé y valor li va doná a Ricciardo, y li va di:
- Per mí no quedará res per fé que te agrado, pero a tú te correspón trobá la manera de salvá la teua vida y la meua.
La jove entonses va di:
- Ricciardo, veus lo vigilada que estic, y per naixó no sé cóm podríes vindre a mí; pero si tú veus algo que puga fé sense que me deshonra, dísmu, y yo u faré. Ricciardo, habén pensat moltes coses, de repén va di:
- Dolsa Caterina meua, no vech datre camí per a arribá a tú mes que este: Has de aná a la galería que está a la vora del jardí de ton pare. Si yo sé que tú hi estarás, per la nit me les arreglaré per a arribáy, per mol alta que estigue.
Y Caterina li va contestá:
- Si te demane lo cor vindre allí crec que podré arreglámeles per a dormí allí. Y dit aixó, una sola vegada se van besá amagatóns, y se van separá.
En son demá, están ya prop lo final de mach, la jove va escomensá dabán de la mare a queixás de que la nit passada, per massa caló, no habíe pogut dormí be.
- Va di la mare:
- Filla, pero ¿quina calorina dius? Anit no va fé gens de caló.
Y Caterina li va di:
- Mare, hauríe de di «a mí me va pareixe» y potsé diríeu be, pero hau de pensá que les dones joves són mes fogoses que les dones mes grans.
La Siñora va di entonses:
- Filla, es verdat, pero yo no puc fé la caló o lo fret al meu gust, com tú pareix que voldríes; lo tems ña que patíl com lo donen les estassions; potsé esta nit faigue mes fresqueta y dórmigues milló.
- Vullgue Deu - va di Caterina- , pero no sol passá, que anán cap al estiu, les nits vaiguen refrescanse.
- Pos - va di la Siñora- , ¿qué li farem?
Va contestá Caterina:

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA. Decamerón, chapurriau, jilguero, cardelina, cagarnera, carduelis

- Si lo pare y vosté volen, yo manaría fé un llitet per a la galería que está a la vora de la seua alcoba, damún del chardí, y dormiría allí sentín cantá les cagarneres; y tenín un puesto mes fresquet, descansaría mol milló que a la alcoba.
La mare entonses va di:
- Filla, cálmat, lay diré a ton pare, y si ell vol aixina u farem.
Sentín micer Lizio a la seua dona, com ya ere agüelo y algo malhumorat, va di:
- ¿Quína cagarnera es eixa en la que vol adormís? La hauré de fé dormí en lo refregá de les chicharres.
Sabén aixó Caterina, mes per enfurruñada que per caló, no va dormí, y tampoc va dixá dormí a sa mare, queixanse seguit de la calorina, aixina que la mare va aná pel matí a parlá en micer Lizio y li va di:
- Micer, vos que voléu mol an esta jove; ¿quín mal tos pot fé que dórmigue an eixa galería? En tota la nit no ha pegat l´ull per la calina, y ademés, ¿tos assombréu de que li agrado lo can de la cagarnera sén com es una criatura? A los jovens los agraden les coses que se assemellen an ells.
Micer Lizio, al sentí aixó, va di:
- Vale, ¡que li faiguen un llitet per a que cápigue allí, y que dórmigue allí, y que séntigue cantá a les cardelines hasta que sen farto!
La jove, enterada de aixó, va fé prepará allí un llit; y com habíe de dormí allí la nit siguién, va esperá hasta que va vore a Ricciardo y li va fé una siñal convinguda entre ells, per la que va entendre lo que teníe que fé.
Micer Lizio, sentín que la jove se gitáe, va tancá una porta que donáe de la alcoba a la galería, y sen va aná a dormí. Ricciardo, cuan per tot arreu va sentí les coses tranquiles, ajudanse de una escala va pujá al muro, y después se va agarrá als eixidós de un atre muro. En molta faena (y perill si haguere caigut), va arribá a la galería, aon en silensio y gran goch va sé ressibit per la jove; y después de mol besás se van gitá juns y durán tota la nit van chalá, fen cantá moltes vegades a la cagarnera. Y sén les nits curtes y lo plaé gran, y ya arribán lo día (en lo que no pensaben), calentats tan per lo bon tems com per lo jugá, sense res damún se van quedá adormits com a socs. Caterina teníe abrassat a Ricciardo, en lo bras dret daball del seu coll y agarránlo en la ma esquerra de eixa cosa que vatres mol tos avergoñiu de nombrá cuan estéu entre homens. Y dormín de esta manera, sense despertás, va arribá lo día y se va eixecá micer Lizio; y enrecordansen de que la seua filla dormíe a la galería, va obrí la porteta sense fé soroll y se va di an ell mateix:
- Vach a vore cóm ha fet dormí la cagarnera esta nit a Caterina. Y eixín de la alcoba a poquetet, va eixecá la borrassa en la que se cubríe lo llit, y se va trobá a Ricciardo y an ella despullats y destapats dormín de la manera a dal dita. Va coneixe be a Ricciardo, en silensio sen va aná de allí cap a la alcoba de la seua dona y la va despertá dién:
- Venga, dona, rápit, eixécat, vine a vore com la teua filla, que estabe tan dessichosa de la cagarnera, tan la ha encorregut que la ha pessigat y la té a la ma.
Va di la Siñora:
- ¿Cóm pot sé aixó?
Va di micer Lizio:
- U vorás si vens a escape.
La Siñora, donanse pressa a vestís, en silensio va seguí a micer Lizio, y arribán los dos juns al llit y eixecada la borrassa claramen va pugué vore doña Giacomina cóm la seua filla habíe agarrat y apretabe la cardelina que tan dessichabe sentí cantá. Per lo que la Siñora, sentinse mol engañada per Ricciardo, va voldre cridali y díli grans insults, pero micer Francisco li va di:
- Dona, aguántat, no li digues res, perque en verdat, ya que la ha enchampada, seua sirá. Ricciardo es un jove noble y ric; no pot donamos mes que un bon linache; si vol separás de mí en bons modos tindrá que casás primé en ella, aixina se trobará que ha embutit la carderola a la gabia.
Per lo que la Siñora, consolada, veén que lo seu home no estabe enfadat per neste assunto, y considerán que la seua filla habíe passat una bona nit y habíe descansat be y habíe agarrat la cagarnera, va callá. Y poques paraules se van di después de éstes, hasta que Ricciardo se va despertá; y veén que ya ere de día cla se va tindre per mort, y va despertá a Caterina dién:
- ¡Ay de mí, alma meua! ¿Qué farem ara que ha vingut lo día y me ha pessigat aquí?
An estes paraules, micer Lizio, eixín de la alcoba y alsán la borrassa va contestá:
- Farem lo que pugam.
Cuan Ricciardo lo va vore, li va pareixe que li arrencáen lo cor del pit; y alsanse al llit va di:
- Siñó meu, tos demano mersé per Deu, sé que com home desleal y roín mereixco la mort, y per naixó féu de mí lo que vullgáu, pero tos rogo, si pot sé, que tingáu piedat de la meua vida y no me matéu.
Micer Lizio li va di:
- Ricciardo, aixó no su mereixíe l´amor que te tenía y la confiansa que ficaba en tú; pero ya que ha passat aixina, y que a tan gran falta te ha portat la juventut, per a salvát de la mort y a mí de la deshonra, antes de móuret pren a Caterina per la teua legítima dona, per a que, aixina com esta nit ha sigut teua, u sigue mentres vixque; y de esta guisa podrás conseguí lo meu perdó y la seua salvassió. Si no vols fé aixó, encomana a Deu la teua ánima.
Mentres estes paraules se díen, Caterina va soltá la cagarnera, y despertanse, va escomensá a plorá mol y a demanali a son pare que perdonare a Ricciardo; y li rogabe a Ricciardo que faiguere lo que micer Lizio volíe, per a que en tranquilidat y mol tems pugueren passá juns nits com aquella. Pero no van fé falta mols rogs, perque, per una part, la vergoña de la falta cometuda y lo dessich de arreglala y, per atra, la temó a morí y lo dessich de salvás, y ademés de aixó l´amor y les ganes de tindre a la dona volguda, de bona gana y sense tardá li van fé di que estabe disposat a fé lo que li habíe dit micer Lizio; per lo que demananli micer Lizio a la Siñora Giacomina un dels seus anells, allí mateix, sense moures, dabán dels pares de ella, Ricciardo va pendre per dona a Caterina.
Fet aixó, micer Lizio y la seua dona sen van aná, dién:
- Ara descanséu, que potsé u nessessitéu mes que eixecatos. Y una vegada sen habíen anat, los joves se van abrassá la un al atre, y no habén caminat mes que sis milles per la nit, ne van caminá unes atres dos antes de eixecás, y van acabá la seua primera jornada. Después Ricciardo va tindre una ordenada conversa en micer Lizio, y pocs díes después, com conveníe, en presensia dels seus amics y de los parens, va torná a desposá a la jove y en gran festa se la va emportá a casa seua, y se van selebrá unes honrades y hermoses bodes, y aixina en ell durán mol tems en pas y tranquilidat, tan cuan va volé va cassá la cardina, tan de día com de nit.

jornada-quinta-novela-sexta

/ Nota: Lo muixó original es lo rusignuolo, Ruiseñorrossignolrossinyol. 
La cardelina, cagarnera, es lo jilguero en castellá.

Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.


Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.

lunes, 10 de junio de 2019

Tomo I, texto XXXII, carta, Pere Torrelles, capita general de les armades


XXXII.

Reg. 2.252, fol. 110. 18 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Capita. Si nous havem scrit tro açi clarament nostra intencio dalcunes coses que dejus se contenen nous en merevellets quar la raho es per tal com dalcuns fets en que erem en perplexitat quen deviem fer voliem haver consell del sanct pare e que hi fossen presents maestre Viçent Ferrer lo prior de la Vall de Jhesuchrist e mossen Francesch Daranda. E de fet apres que per nos li es estat demanat lo dit consell huy hora de vespres lo comte Durgell e tots los de les corts que celebram als cathalansforen devant nos supplicants quens plagues hoir alcunes paraules quens volien explicar devant lo dit sanct pare: e nos volents condescendre a lur supplicacio fom devant ell ensemps ab los propdits de les corts los quals nos supplicaren humilment ab moltes persuasions e belles rahons que faeren a fundar lur supplicacio que volguessem pendre muller e que aço per cosa del mon no volguessem dilatar si desijavem la salut e bon estament de nostres regnes e terres. E feta la dita supplicacio tantost lo dit sanct pare pregans ens consella publicament presents los dits supplicants e presents encara los dits maestre Viçent lo prior e mossen Francesch Daranda que volguessem condescendre a la dita supplicacio la qual a son parer era no solament justa e rahonabla mas encara expedient e fort necessaria e que no volguessem la execucio daquella differir. Ladoncs per nos fo respost al dit sanct pare e als dessus dits que pus ells ho consellaven e los propdits nos en supplicaven que a nos plahia pendre muller e que ho fariem tantost: e de fet ab la ajuda de nostre Senyor Deus ho entenem a fer fort prestament. E en aquell mateix instant diguem al dit sanct pare e als de les dites corts que nos proferiem e de fet ho compliriem de anar personalment en Sardenya prestament e que puys complida la execucio dels sards iriem al regne de Sicilia per visitar e consolar aquell: e que si la reyna que pendriem per muller era prenysabans que nos hic partissem lexariemla açi e que si prenys no era lans en menariem. Noresmenys lus proferim de posar soltament lo fet de la justicia en mans de certes persones quey sien deputades per les corts et de certes persones que nos hi deputariem les quals sens consultarne a nos la posen en bon e degut estament: e que si cas sera que en res hi discrepen o nos puxen concordar que hi proceesquenab e de consell del dit sanct pare: e de totes aquestes coses axi lo dit sanct pare com los de les dites corts hagueren fort gran plaer ens ho regraciaren molt. Perque com nos entenamportar a execucio infalliblement totes les coses dessus dites manamvos que com pus prestament porets nos trametats amarinada e ben aparellada la galea dels Cans car nos la farem armar açi e ja hi havem posada taula per armar e en aquella Deu volent passarem personalment en aqueix regne. Lo dit sanct pare ha manat devant nos a mossen Johan de Luna que sen torn aqui encontinent ab los CC rocins ab quey era passat lo qual tantost se deu recullir e tornar aqui. Semblantment haurets dins breus dies mossen G. R. de Muncada ab los L bacinets e L pillarts que la ciutat de Valencia hi tramet quar ja creem que sia partit a la hora dara. Perqueus pregam e manam que consolets e confortets tota la gent darmes que es aqui ab vos per nostre servey els digats quar axi ho farem de fet que per una daquestes dues galeas que son açi vos trametrem moneda ab quels sostengats tro que nos siam aqui on serem Deu volent dins breus dies e rahonaremvos largament moltes coses. En una letra que mossen R. Torrelles frare vostre vos tramet porets veure et per aquella saber moltes altres noves que a present nous curam scriure. Dada en la casa de Bellesguard sots nostre segell secret a XVIII dies dagost del any MCCCC nou. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a mossen P. Torrelles capita general de lesarmades etc.


Bellesguart, Bellesguard, Barchinona, Barcelona, rey Martín de Aragón
Bellesguart, Bellesguard


“Bellesguart, situado más allá de la iglesia de la Buenanueva, como adivinará enseguida el menos versado de estos asuntos, equivale a Bellavista. El sitio es, realmente, tan delicioso y pintoresco, que nada tiene de extraño que los antiguos condes de Barcelona lo escogieran como lugar de recreo, fortificándolo y rodeándolo de todas las comodidades apetecibles.

Las primeras noticias que del castillo de Bellesguart se encuentran en la historia remóntanse al siglo XII. Dos siglos más tarde, mejorada la posesión y convertida la fortaleza en verdadera mansión senyorial, aprovechando el ofrecimiento del rey don Martín albergóse en Bellesguart el llamado papa Benedicto XIII, quien huyendo de la peste reinante en Perpiñan, vióse obligado á pedir un asilo á nuestro monarca. 

Hoy, del histórico castillo de Bellesguart apenas queda el nombre, escrito en un montón de ruinas, que dentro de breves años habrán sin duda desaparecido del todo”. 


Dins la “Descripció de les excel·lències de la molt insigne ciutat de Barcelona” d'en Dionís Jeroni Jorba, al 1589, trobem una altra resenya: 

“A prop del Monestir de Pedralbes, hi ha moltes torres de senyors particulars i un Castell anomenat de Bellesguard, antigament dels Reis d'Aragó, el qual estava tancat de les seves muralles i torres. Un gran pati, una font i cisterna, una horta molt bonica, i una llotja amb columnes i insígnies de reis d'Aragó. Una capella, dues galeres amb vint finestres; on es pot veure Barcelona, i el mar, i una sala d'armes, la presó, capella, rellotge, i és lloc molt sa.

L’any 1408, Martí I l’Humà, el darrer rei del casal de Barcelona, va adequar aquestes terres per a construir-hi el seu palau d’estiu. Davant de les magnífiques vistes de Barcelona que tenia des d’allà, va decidir batejar el lloc amb el nom de Bellesguard. Allà el rei Martí I hi va fer repòs i també hi va dirigir els seus estats. Del 1408 al 1410, la torre va ser testimoni dels darrers anys de la dinastia reial del casal de Barcelona i allà s'hi van viure una munió de fets decisius per al futur de Catalunya. Podem trobar diferents esments a les antigues cròniques.


/ En el pdf que transcribo yo NO hay tildes, y hay bastantes diferencias con el texto de abajo, el que tengo yo es la edición de Próspero de Bofarull y Mascaró ,
Lo rey:

Capitá. Laltra dia reebem una letre vostra ab la qual nos significavets com apres que fos arribat ab Lestol en Castell de Caller nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia vos aculli molt be, è com habent gran plaer de voftra vinguda vos feu Marescal de que habem aut fort singular plaer é loy grahim molts; placia á nostre Senyor Deus que li dó longa vida e salut ab aquella prosperitat quel nostre cor é lo seu desijen. 


Sapiats que Digmenge à XIIII. del present mes estants en la  Casa de Bellesguard é desijants molt saber novelles de nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia è de la sua host veem de la finestra de la nostra Cambra venir una Galea de las parts de Lebant que arriba en la Playa de Barcelona; é à cap de un poch fo ab nos en Guillem Pujada, quins dix que la dita Galea venia de Sardenya, è que portaba bona nova, pero que ell encara no la sabia; E apres fort poch estants Nos en la dita finestra veem venir Mossen Jacme Roure é an Joan Bartholomeu ab III harauts fort corrents, é abans que fosem dos trets de Ballesta prop de la dita Casa de Bellesguard comenzarem tots cridar á alteus veus, é venguerem cridant Victoria, Victoria, Aragò et S.Jordi: E pujants alt en la dita Casa faerennos reverencia, ens donarem las Letres que portaban del dit nostrre molt car Primogenit, é de vos, è dels altres ens recitaren largamemt lo fet de la Batalla é de La Victoria que sen era seguida é de la presos de S. Luri es quals havia quinse jorns, que eren estades fetes è encara res non sabiem de que aguem inextimable plaer, è fingular consolacio é per sobres de goig prenguemnos à plorar. 


E encontinent votam de anar á la Seu de Barcelona é de enclourens aqui per tenirhi Novena è complir atres vots que ja habiem fets, esperants la bona novella desusdita. Mas per tal com era gra Digmenge, e axi com sabets no acostumam de cavalcar aquell Jorn la donchs nons moguem. Mas lo dilluns seguent á IIII apres mija nit cavalcam, é anamnofsen dret cami á la dita seu en nos oncloguem, que non som exits despuijs. E aqui som rebuts ab gran processo é devotes oracions é pujamnosen tantost al Altar major é puys devallam à Santa Eulalia continuants Tostemps les dites procesò é la Salve Regina, é oracions molt devotes ques dien Cascum Jorn en la dita seu é en los Monasteris, è Esgleyes de Barcelona per retre laors é gracies á Nostre Senyor Deus de la gracia quens à feta, Per tal quen haiats plaer vos significam que som en bon punt é ben sans en tota nostra persona per gracia Divinal. Manants, é pregantsvos quens scrivats soven de la salut é bon estament del dit Rey nostre molt car Primogenit é del fet de la Guerra è del estament daquteix Regne, é de totes noves que sabrets quia singular consolacio ne haurem. E sapiats que son estats fort maravellats de la Batalla quia be sab nostre molt car Primogenit que no era axi empres. E digasli que Nos lo pregám ab fort gran affeccio que nos torn soven á fer semblants coses, quia la sua Persona presa molt é no la deu axi arriscar, com ha fet, ne exposar à fortuna zoque pod segurament é sens perill aconseguir axi com sara sens tota falla per divinal gracia quia Nos è ell havem bon dret al qual nostre Señyor Deus no sab ne hacostumat fallir ne noure.
Apres que haguem reebudes les dites letres e bones novelles vench à Nos Manuel de Cassi ab letres sobrel socorrs, quel dit Rey nostre molt car Primogenit demana. E per tal com per raho de la dita Novena que tenim en la seu no podiem anar á les Corts encontinent tremesem als de les dites Corts que venguessen azi á Nos, é faeronho. E posamlus devant, com pus graciosament poguem, lo dit fet, è ells preserenho fort be. E esperam fermament é sens tot dubte quel fet haura bon cumpliment è spatxat recapte. 
Maestre Vicent Ferrer es azi en há ja estat ben per VI setmanes, é diu Missa alta, é preyca fort merevellosament cascun Jorn en que ha continuament de VII millia en VIII millia persones. E ha preycat è fet Loffici azi en la seu devant Nots, é cantat esemps ab tota la gent quey era la Salve Regina á altes veus. E ha seguida la processo per la Ciutat la qual es estada fort devoata solepne é molt bella, en que havia de XXV millia Persones en sus qui la siguiem. E no sab hom que jamay en Barcelona se faes processo que per tanta gent fos seguida, ne tant devotament acompañyada. A present noy ha altres noves fino que el Papa Sera aci en Barcelona lo primer dia Dagost primer vinent. E entenem lo acullir com pus honorificament porém. E metremlo en lo Palau mayor. E Nos, mudaremnos en lo menor. E la primera vegada queus scrivam faremvos saber largament laculliment, e la festa , els entremesos , é altres honors, que fetes li haurem per tal quen haiats plaer. Nos, escrivim al dit Rey nofre molt car Primogenit pregantlo que no partesca de Caller en aquests dos mesos qui venen de calor. E si nostra molt cara filla la Reyna de Sicilia era aqui ab ell, Nos ne hauriem fort gran plaer. E que la poria fer anor aqui ab dues ó tres dones tant solament, é a que totes les altres ensemps ab tota la Roba, fino ab aquella que necesariament hauria menester, romanguessen en Sicilia ab la mes Gent que pogues de sa Casa en manera quels Sicilians estinguessen ab bona esperansa de ella retornar en breu, quia pus lo consell del dit Rey resisdent en Sicilia romangues en bon orde, no li calria tembre que res si mogues, quia tot stara  a pla, maiorment per la prosperitat è asenyalada favor que Nostre Señyor Deus li dona, per quens manam quel Instets de notra part que ho fasa quia son ben avenir seria.

Dada en Barcelona sots nostre Segell secret á XXII. dies de Juliol del añy MCCCC nou.

REX MARTINUS - Creem qae beus recorde que quant partits de Nos vos donam Carrech pregassets de nostra part al dit Rey nostre molt car Primogenit, que confirmás al Monastiu de la Vall de Jesu-Christ la donacio que li faem dels Lochs Daltura è de les Alcubles. Per queus pregam, manam que tengats aprop lo dit Rey,è porets vosen informar ab en Pere Companyò qui sen porta tarnslat aqui de la Donacio dessusdita.Dominus Rex mandavit mihi - Bernardo Medici - Dirigitur à Mossen Pere Torrells.

martes, 17 de enero de 2023

Los aytals canonges, è aytals ciutadans de la ciutat de Leyda

VII.

Juramentum clavariorum studii generalis Illerdae. (Vid. pág. 37.) 

Ex archiv. saecular. civitat. Illerdae. 

Los aytals canonges, è (las palabras è, à las transcribo e, a) aytals ciutadans de la ciutat de Leyda juram sobrels sants de Deu Evangelis, et la Creu de Nostre Senyor damont laltar maior de Santa Maria de la Seu posats, et per nos, et quiscun de nos ab nostres propries mans corporalment tochats, que nos per tot aquest an, qui sira finit en les carnestoltes de Quaresma, a nostre bon enteniment, et a nostra bona consciencia procurarem, et regirem loffiçi de la clavaria del vi ordenada en la dita ciutat, per sustentacio del studi general que es en la dita ciutat, al qual offici som estats elets, e conservarem la moneda que de la dita aiuda exira per tot aquest an en la caxa que es en les cases de Poblet deputada et assignada a conservar aquela moneda, et no en nuyll altre loch. E affermarem doctors, et maestres qui legiran el dit studi per tot aquest an Dret Canonich et Civil, Mediçina, Filosofia et altres sciencies aprobades, si mester hic siran. E aquels doctors et maestres afermarem al menor salari que aver los porem, axi que a negu dels dits doctors no donarem, ni prometrem, ni consintrem que sien donats, ni promeses per salari de C. libres a amont per cada an entre totes coses. E servarem tots et sengles establiments feyts per la ciutat sobrel feyt del studi, et specialment aquels que foren feyts divendres XV. kalendas novembris en lan de M.CCC.XXV. (1325) Etotes aquestes coses damont dites, et cada una daquestes farem, procurarem, et tractarem acor profit del dit offici a nos comanat. Eque por amor, ni per favor, ni per prechs de nenguna persona de qualque dignitat, condicio, ho estament sie, noy farem sino ço que al nostre bon enteniment, et a la nostra bona consciencia a profit empero del dit studi vist nos siran feedor. E de negu servi, ni neguna altra cosa per manera de servi, no pendrem, ni daltri que per els, ho algun dels nos ho donas. E que no affermarem, darem, ni prometrem salari negu a negun doctor ni maestre, ni altra persona sens conseyll et voluntat dels clavaris del an passat, et dels dos canonges, et dos prohomens ordenats a nosaltres per conseylles en aquest feyt, e de la mayor partida dels, los quals prohomens axi mateix façen sagrament de conseyllar a nosaltres be, et lealment a profit del dit studi, tota affectio et hoy remoguts.

domingo, 16 de abril de 2017

res

Res


RES o RE f. (ant.) i pron.
I. f. ant.
|| 1. Cosa; cast. cosa. a) En frases afirmatives. Ha molts cavallers qui són mos amics e qui farien tota res que yo volgués, Llull Arbre Sc. ii, 355. A conèxer l'esser de la re | covenen III coses, per ma fe, Llull Gatz. 154. En pochs temps membra tantes res, Llull Rim. 535. Bonea eternitat e glòria són una res en nombre, Llull Arbre Sc. ii, 320. Que tot hom pag de tota res que 's carrec e's descarrec a la mar un diner, doc. a. 1339 (Capmany Mem. iv, 99). Esser moll e fred e tèbeu en tota res de bé, Eximenis Reg. 78. Altre cosa és... la qual ames sobre tota res, Canals Arra 126. Aquella res que no fall algun' ora | entenen pochs, Ausiàs March c.—b) En frases negatives. Qui a caritad no enuega a nula re, Hom. Org. 2. No porà fer neguna res qui bona sia, Llull Cont. 141, 10. Sens vós, nulla re no és profitable, Llull Cont. 158. Que no la'n lexàs tornar per nuyla re, Jaume I, Cròn. 2. Per què estàuem així que no fàyem neguna re, Jaume I. Cròn. 262.—c) Gran res o Gran re: gran quantitat. Vengren lops... qui deuoraren gran res de les ouelles, Llull Felix, pt. i, c. 7. Recontava a gran re de prohòmens la captivitat en què son marit era, Llull Blanq. 71. De guisa tiraua lo fenèuol que gran res n'i hauia ferits, Jaume I, Cròn. 15. La ciutat e gran res del regne, Muntaner Cròn., c. 12. De gran res abans: (ant.) de molt de temps abans. La qual ja les sabia de gran res abans, Curial, i,30.
|| 2. per ext., Persona. Ela [la reina] dix... que en la nostra honor ne el nostre bé nuyla re no y hauia tan gran part con ela, Jaume I, Cròn. 271. La donzella Nerguis qui viu aquella res que ella més amaua en aquest món, Jacob Xalabín 10 vo. E tuyt li membres de blancor | qui són en vós, ma dolsa res, Fasset 780. Ha, dolsa res, plasent et cara, Fasset 861. Una alegria de la qual guart Déu a mi e a tota res bona, Curial. iii,42.
|| 3. Animal boví, de llana o de cabrum; cap de bestiar (Maestrat, Val.); cast. res. Carn de res grassa, Spill 10119. Les grasses resses... ells les menjaven, Spill 13275.
II. pron.
|| 1. Alguna cosa (en frases afirmatives); cast. algo. De cavalers qui perden res en osts ni en cavalcades, Usatges 71. Ans que re s'i partesca, Capbr. Ribes 1283. D'on s'esdevé que res cert de ses promeses esperar, és en vanes e folles esperances cercar repòs, Corella Obres 224. Ans se dexaria morir que venir en res contra la honor, Tirant, c. 57. L'emparava contra res que pogués venir a torbar-la, Plana Sta. Mar. 8.
|| 2. Alguna cosa (en frases interrogatives o condicionals); cast. algo. «¿Vols res de Barcelona?»«¿Tens res per als pobres?»Si alcú gitarà a home lança..., si'l nafrarà en res, esmèn lo mal que li farà, Usatges 82. Volets que'ls diga res per vós?, Jaume I, Cròn. (ap. Aguiló Dicc.). Si res voleu, preneu tot quant tinch, Vent. Pel. 19. Teniu vós res de nou?, Lacavalleria Gazoph. Y si acàs de res demana, | és de la gent d'allà dalt, Collell Flor. 51.
|| 3. No res: absència de l'ésser real; negació de tota cosa; cast. nada. «¿Què has vist?—No res». Bous, ni porcs, ni moutons, ni bocs, non re [sic], Reua Perp. 1284. Vós avets creades les creatures de no re, car enans que elles fossen, eren no re; e de no re en què eren, vós fets-les esser re, Llull Cont. 30, 7. Nulla ymaginació no pot compendre com pusca esser creada cosa de no re, Llull Cont. 65. Cor no res no pot donar començament a res, Llull Gentil 71. E què seràs?—No res, Metge Somni i. O tu est Déu, o est hom, o est no res, Scachs 11. No res tenia ni esperava tenir res,Riber Miny. 5. Un no res: una cosa petitíssima, insignificant. Per un no res que ma senyora vos ha dit, stau ja smayat?, Tirant, c. 199. En un no res: en un moment, en molt poc temps. (V. no-res).
|| 4. Cap cosa (en oracions negatives); cast. nada. a) Quan res va darrera el verb, exigeix sempre la companyia de l'adverbi no. Dix que no me'n fermarie res, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Prometem... que no recebam, en re del nostre, homeier ni nafrador, doc. a. 1244 (ibid. 19). Si Déus no era res, Llull Gentil 18. Jo no us menaria per re en ma companyia, Llull Blanq. 6. Que cuydàuem hauer goanyada Múrcia e nós no hauíem re goanyat, Jaume I, Cròn. 446. Si... lo castel és tal que'l senyor no y reeb re de les rendes, Commem. 159. Sabets que no us forsarem de re, doc. a. 1344 (BSAL, xi, 47). Fonch tan poca cosa que no vench a res,Eximplis, ii, 327. No sabem de res, y per axò volem parlar de tot, Ignor. 1. No digues res pus, Alcover Cont. 8. No valia res engorronir-se, Ruyra Parada 15.—b) Quan res va davant el verb, aquest sol portar l'adverbi no en el català literari; en el llenguatge parlat generalment se suprimeix el no, i també es tolera aquesta omissió en els escrits. Si ho fa, van serà e res no valdrà, Usatges 95. Segons veritat, re no valem, Llull Cont. 29, 21. Dixem que passatge era que nós per re del món no lexaríem que no y passàssem, Jaume I, Cròn. 109. Y en res no volgué fer may resistència, Passi cobles 15. Res no em surt bé, res!,Ruyra Parada 32. Donchs canta, per ma vida, | que res te donaré, Costa Trad. 45. Res en sabia de l'amor, Alcover Poem. Bíbl. 23.—c) En frases negatives el·líptiques, o sia, en què el verb se sobreentén, s'admeten les dues construccions: no res, i res sense el no. «¿Què t'han dit?—No res». «¿Què t'han dit?—Res». Quan res és el subjecte d'una oració de verb sobreentès, va sense el no. Però res tan pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyedana, Massó Croq. 10.
III. adv. En proposicions negatives, es troba a vegades usat res adverbialment; és més usual i correcte usar l'adverbi gens. O lenga enverinada de diable, no temi res los teus turmens, Sants ross. 47. Però si a vós, legint estes noues, | vos creix la saliva, o poch o no rres, Proc. Olives 450. Fo un mal home molt pervers e no res semblant a son pare, Boades Feyts 32.
    Loc.—a) No res! o Res!: exclamació per a declarar-se disposat a no parlar més o a no pensar més sobre un assumpte. Ella s'exclamà:—Res, me n'hi vaig jo a veure si n'hi faç cap, Aurora 271.—b) No res no res: es diu per indicar un treball o procés en què, sense adonar-se'n, s'arriba a fer quelcom d'importància. «Em vaig aficionar als llibres, i no res no res, vaig arribar a tenir una bibliotequeta» (Valls).—c) Res més, o Res pus, o Res altre (i ant. res àls): cap altra cosa. Farem ço que fer deuem, e no res àls, Jaume I, Cròn. 42. L'home quedà enteressat, més per s'ànsia que tendrien es de ca seua que per res altre, Rond. Eiv. 69.—d) Res nat, o Res del món, o Res nat del món, o Res vivent: absolutament res.—e) No res menys, adv.: V. no-res-menys.—f) No donar-se res: (ant.) no preocupar-se. Donà remey a la sua dolor aconsolant-la e preguà-la no's donàs res en lo fet de Ypòlit, Tirant, c. 247.—g) No anar de res: no estar disposat a fer o acceptar tal o tal cosa.—h) No voler saber res: no admetre raons ni explicacions.—i) No esser res de bo, o Esser un res-de-bo: no esser bona persona. «Tan res-de-bo és l'un com l'altre» (Cardona, Solsona).—j) Com si res fos, o Com si res: indica la inadaptació entre un fet i un altre; sense eficàcia o sense resultat. Joanoya!—tornà ab més forsa encara, y també com si res, la veu se li perdia..., J. M.a Folch i Torres (Jocs Fl. 1904, 140).—l) Com qui no n'és res: fingint indiferència (Mall.). Y jo, com qui no n'és res, me vaig girar per veure aquell gomboy, Roq.—m) Això és un fart de re, barrejat amb poca cosa: es diu humorísticament per indicar que una cosa és molt magra, insignificant, menyspreable (Empordà). En el mateix sentit es diu: No res, no res, dos cebetes tres diners (Martí G. Dicc.); o bé: Això i no res, tot és u (or., occ., val., bal.).
    Refr.—a) «No és res, i li penjava el nas»: es diu quan algú fingeix que no dóna importància a coses que en tenen molta.—b) «Més val un poc que re» (or.); «Val més qualque cosa que no res» (mall.).—c) «Per res, no es dóna res»; «No es fa res per no res»; «Ningú fa res de franc».—d) «El que és estat i no és, com si no hagués estat res».—e) «Don Re, porta botes i està serè»: es diu referint-se a algú que s'alarma o pren precaucions inútilment (Penedès).—f) «Per a no res, no cal cabàs»: es diu contestant a algú que diu que no necessita res (val.).
    Fon.: rέs, rέ (pir-or., or.); rés (occ., val.); ré (occ.); rə́s (mall., Ciutadella, eiv.); rέ̞s (Maó, Alaró, Binissalem).
    Var. form. ant.: ren.
    Var. ort. ant.: ras (Graal 71).
    Etim.: del llatí rēs, ‘cosa’. La forma catalana res representa el nominatiu llatí, i la forma re ve de la d'acusatiu o d'ablatiu.
2. RES m.:
V. rés.
RÉS (escrit també res). m.
Acció de resar; so de veus que resen; cast. rezo. Se senya l'atalayer | tan bon punt el res acaba, Picó Engl. 33. Un llavi mogut pel rés, Ruyra Pinya, i, 83. S'alsava una lleu bronidissa de resos, Galmés Flor 36. Especialment: a) Ofici eclesiàstic que els clergues i religiosos estan obligats a recitar diàriament.
    Etim.: derivat postverbal de resar.

domingo, 2 de agosto de 2020

Pastorada, Torres del Obispo

(Texto original en pdf proporcionado por Jaime Asensio Pascual, del llugá de Torres del Obispo; pasado a .doc por https://pdf2doc.com/es/ y pegado aquí sin editar ni una palabra. Sólo pongo algún enlace.


PASTOR


Buenas tardes, buenos días:


buenos días, buenas tardes;


aquí me teniz presente,


sin que dengún m'acompañe,


y tos voy a di l'perqué,


pa qu'a denguno le estrañe.


Ayer, día de Santiago,


allá a la serra d'A Medias,


estaba chitán un trago


mentras comeban las güellas,


y un rudio coma de gaitas


me va llegá a las orellas.


Miro per toz aquells montes,


y noto que la jarana


veniba coma de Torres;


penso enseguida en Sant'Ana


y en Santiago, sus patronos,


y me ocurre que podría


el visitatos, siñores.


Este maitino, mol lluego,


he paixentau la ramada,


y como repatán no tiengo,


va pensá lluego encerrala,


y me n’he baixau correns


a fetos la pastorada.


Per si acaso no convidan,


he posau vino a la bota,


y allí, al medio del pan,


també ñ'hay una magrota,


que m'ha regalau chancián,


la zorra de la mozota.


Tiengo una gran confianza


de que m'hez de convidá,


pues conto que gran matanza


se n'ha feito a este llugá:


Y per lo poco qu'he vediu,


y lo que de vedé me falta,


conto con pllená el bandullo,

no d'acelgas, ni ensalada,

y sí de galls y conejos,

llonganiza y carne asada.


Una cosa m'ha chocau


veyén mozas y casadas,


pues tal lujo s'han posau


qu'acabarán moltas casas


¡Vay! M'he quedau pasmau


de vé chaquetas tan llargas,


y, según m'han informau,


todas las que llevan faldas


quieren llevá su bon saco,


gabán, chaqueta u zamarra.


Que... iPer vida del dios Baco!


Esto ben poco m'agrada.


¿No está milló un buen pañuelo


que todas ixas tontadas?


Si esto sigue d'ixe modo,


y tos van ben las añadas,


pantalons llevarán lluego


ixas donas mal peinadas,


tenín que cargá el mochuelo


los maridos... iGrans baldragas!


Con varas de llironero


les hez de dá unas varadas,


perque si no, querrán lluego


que t'os posez las inaguas,


y pastez, fagaz mondongo,


cociná y fé las coladas.


Pero dixem estas cosas,


perque si é que se m'enfadan,


fácil no me conviden,


y las festas de Santa Ana


las pase mol malamén


per di las verdaz tan cllaras.


Será lo mes acertau


el saludar a Santa Ana


y a nuestro patrón Santiago,


y con corazón y alma


ponerme a sus pies rendido,

pidiéndoles me den gracia


para hacer por muchos años


lo que llaman "pastoradas".


Yo os adoro humildemente,


a Vos, Santiago y Santa Ana;


también os hago presente


que debo daros las gracias,


pues nos guardáis grandemente


de nieblas y pedregadas.


Confiando que, por siempre,


con vuestra protección santa


tendremos vino abundante,


trigo, aceite... Y buena gana.


También he de saludar


a todo el Ayuntamiento,


que nos preside esta fiesta,




Quiera Dios que siempre vayan


acordes en todo aquello


que sea para Santa Ana de culto;


y con gran esmero nos dirijan


por la senda que ha de llevarnos al cielo.


(Salen el repatán y la pastora)


REPATÁN


Molta chén ñ'hay por aquí,


y veigo que van mol majos;


lo cual me fa presumí


mos fartarém, y no d'allos.


Con que... si va ben lo rancho...


Més ¿Qué veigo per allí?


¡Me pareix que é el siñó Francho!

Francho Nagore Laín

PASTOR


¡Hola, Tonón ¿D'one te salls?


REPATÁN


Viengo de la Poblla'l Mon,


y aquí a la pllaza dels balls,


per si cai bel crostón


he veniu, y que m'alegro


de trobalo, siñó amo,


perque creda que m'acordo


molto, guardán el ganau,


de las llifaras qu'hem feito


per las serras d'astí alto.



PASTOR




mira que no i pienses tanto.


Pero, dime: ¿Qui é'sta moza


que con tú se n’ha baixau?


REPATÁN


Tienga un poco de pacencia;


ya ñ'hay tiempo de contalo.


PASTORA


A yo me digüen la Juanona,


y coma guardo el ganau,


l'he dixau astí a la Coma,


y con Tonón me n’he baixau.


M'alegro de qu'esté güeno,


fresco, gordo y regalau.


PASTOR


Ben t'expllicas, bona moza,


tamé m'en voy alegrán


de que sigas tan garbosa


y de tanto ringo rango.


REPATÁN


Como digo, siñó Francho,

ganas teniba de sabre


aón ha fei treballá l'gancho,


que perque dorma en pesebre,


y perque coma gazpacho,


tamé sigo agradecido,


y de vusté l'estigo tanto,


qu'ara mismo le daría


cinco besos y un abrazo.



PASTOR


Yo t'agradixco en el alma


que no m'haigas olvidau.


Y si me quiés escultá,


dende l'an qu'ha pasau


tot, tot te’l voy a contá


dende la punta hasta l' cllau.



PASTORA


Yo tamé m'allegraré


de que mos conte su vida,


y credo l'escultaré


lo mismo que un papofiga.


PASTOR


De Chuseu me'n vay aná


perque malestá mey feba,


que ya sabes que’l bestiá


el solen guardá a la serra,


y el morral bellas veces

sin bota, pan ni menestra


el trobaba, sin sabé


si trairían u no cesta.



REPATÁN


Ixo no mel fará credé:




que siempre acostumbra sé


mol amigo de la moza,


y ella le’n furta a la dueña,


encá que li donen palizas:


Morcilla bllanca y morena


y trozos de llonganiza.



PASTOR


No sigas tan mal pensau,

y esculta lo que yo charro.



REPATÁN


ya 'n cairía medio jarro.

porró, porrón (tremola)


PASTOR

Vay pasá enta Guenaliu

Están-hie una temporada,

tan solamén pel galiú

de paixé al aigua salada.



PASTORA

Ixo yo no’l puedo credé,

mes i aniría vusté per vedé

si podeba bebé

la garnacha de Fusté.


PASTOR

De allí vay pasá a Cancé;


caminán con molta pena


vay preguntá pe’l somé,


anán a fé nit a Olvena.


Y dispués, sin fé res mes,


vay sallé mol currutaco


corrén per aquells carrés


preguntán pe’l Calamaco.


Me’n vay subí ta La Puebla,


y a una vieja mal peinada


le vay dí: Dígame, agüela:


¿Qué diuen de pastorada?


Ella va dí que sería


una cosa mol nombrada


la fiesta que allí se haría,


que teniban preparada.


Me’n vay está, pues, dos días;


visto que no feban nada


per acontentá a las tías,


les ne vay fé una zarpada,


de modo que els forastés


les ban fé la pastorada.


¡Vay, que no valen pa res





REPATÁN


No me’l habría crediu.


y rido con moltas ganas.


Mes basta que vusté'l diu.


me pareixen mol badanas.


PASTORA


Aixi solen fé els de Graus,

que sempre anuncian gran festa;

y s'en tornan mol chazquiaus

los pobres que van a vedela.


PASTOR

Vay baixá enta Barasona,


aquell llugá de la barca,


per ve si alguna persona




Y no trobán a ninguno


que i donase bona traza


a charrá el castellano,


vay baixá enta par de casa.



PASTORA


¿Y dispués, enta one va aná,


con caminata tan llarga?



PASTOR


Enta la ciudat de Pueyo,


y vay vedé que allí a la basa


ya i terraban fornigueros


y feban taulas sin aigua;


y yo, por podé contalo,


la vai pasiá ben pasiada.


Me van dí que la ballena


allí tot sobén criaba,


y casi el vay pendre a broma.


Vamos, que no’n credo nada.



REPATÁN


¿No va vedé barcos de vela,


los navíos y fragatas


que veniban a pescala,


armaus de cañons y balas?


¿No le van amostrá els güegos


que guardan a unas matas?


PASTOR



Alli no ñ’habeba barcos,


y de güegos als canallas


les vay preguntá a one estaban.


Me van amostrá unas pedras


gordas como unas carbazas,


que entre el fango descansaban.



PASTORA


¿Tampó va vedé vente sastres


que han veniu con moltos modos


para enballená corsés,


a comprá el pelo dels morros?


Seguro que si la pescan


se posará mol barata,


y los corsés se ferán


por poco menos de nada.


PASTOR


De ixo yo me alegraría:


Que las pulidas m’agradan.


Més conto que per aquella


ferán cintura de palla.


Dixem está la ballena,


que si els de Pueyo se enfadan,


con estrals y podaderas


mos darán una batalla;


que no poden vedé als de Torres


per nombrales la tal basa.


REPATÁN


Pos a no nombrala més...

Hasta l’otra pastorada.


PASTOR


Ara me tiens que dí tú


si has serviu a moltas casas,


que yo ya te l’he contau


per a one he tirau mis marchas.



REPATÁN


No le i tiengo inconveniente;


més antes de contá nada,


convendría cllavá el diente


en lo que en ixa zamarra


de’n llevá vusté amagau,


que sirá una bona magra,


o bell trozot de perdiu,


llonganiza u carne asada.



PASTORA


Yo també me comería


una magra de tocino


y un bon trago de garnacha,


molto milló que de vino.


PASTOR


Pues si tú te comerías


una magra de llatón,


y ésta, que se chiflaría


de carne tamé un crostón...


Yo’l tiengo para esta gola,


baixará pel garganchón;


que el convidá, si ñ’hay gana,


no pareix que i e ocasión.


REPATÁN


Saque, saque la boteta,


que chitarem un bon trago,


perque a esta bona moceta


tamé le agrada probalo.



PASTOR


Yo pensaba que las donas


no acostumbraban catalo;


pero conto que més monas


pillan, que las lleva el diablo,



PASTORA


Díxese de tonterías,


y saque lluego la magra,


perque ya fa moltos días


tiengo ganas de probala.



PASTOR

(Saca pan, bota, etc. del morral.)


Si tanta fame en teniz


¡Que to’n habré de doná!


Vamos a vé, pos veniz,


que tratarem d'almorzá.


Toma tú, Juanona, magra;


esto se come con modos.




que d’esto se’n dona poco.


De magreta una mosada,


de pan un bon torroco.


PASTORA


Moltas gracias, siñó Francho;


pero tan poquet me’n dona...


Francamén, con poco rancho


No’n tiene prou la Juanona.



PASTOR


Molta gola tiens, chicota...


(Le dan pan, magra y bota)


¿Si en tindrá tanta Tonón?


Toma un trozot de magrota,


chunto con este crostón,


con un trago de la bota,


que baixe pe’l garganchón.



REPATÁN


Bona magra y mol bon pan...


Tamé é bona la garnacha,


y a fe de repatán,


si la proba esta muchacha


dirá que no é de este an,


pues tiene així un gusto rancio...


Y una fortaleza gran.


Beba vusté, siñó Francho.



PASTOR


iQué ben pizcá la boteta!


Tonon é mol bon mosquito.


Toma, bebe tú, moceta,


pues que t'agrada m'has dito.


PASTORA


Si que m'agrada, no’l nego;


y que aquí ñ’habrá de aiguadas


me’n chugaría un borrego,


que beberían garnacha


molto milló que del negro.


(Bebe)


¡Vay! Si en queriz un gotet...


Ésta si que e de bona uga.


Bendito siga’l zurret,


bendita siga la cuba.


Tienen gran treball las donas;


si, gran treball, sí siñó;


cuan se casan son aiguadas;


dispués gritan al dotó


y le digüen que están malas,


que padecen del histérico,


y pa vedé de entonalas,


va y les receta el medico


per més que sigan aiguadas,


un trago de vino blanco,


u sino, en cada comida


que se peguen uns bons tragos


de la milló retacía.


Dispués beben a amagatons,


y se’n posan tan pllenas,


que pillan unas rabosas


coma d’aquí enta Castarllenas.


Yo tos digo la verdat:


que m'agrada, y no me’n asago;


que cuan é de San Donat


més cereño pego el trago.


(Bebe)

REPATÁN

Ya conto que estás pifola,


que charras hasta pels codos.


Díxate está de parola


y vengam con moltos modos


si la chen que mos esculta


mos quieren doná bells cuartos,


pa que mon podam torná


contentos per astí alto.


PASTOR


Aquí no se paga dentrada;


tampó se paga sallida,


y no é razón que per nada


tos feigan la divertida.


Tirazles a estos mocez


encá que sigan doblletas;


no i mezcllez guaires chabez,


més mos estiman pesetas.


Y el que no i quiera tirá


més que bella perra gran,


tamé se l’agradeixerá,


coma que mos den pan.


Si no’n queriz tirá nada,


tamé se fará la fiesta,


pero tiengo confianza


que sisquiera una perreta,


el que no tienga atra cosa,


donará a la pastoreta.


Que ya vedez que é garbosa:


Fa el que pot la pobreta.


Lluego Tonón contará


toda su vida y milagros;


seguirá la pastorada


como en los años pasados.


Dirém unas enviadas,


y a Santa Ana y Santiago


los saludarán los mozos,


de aquel modo acostumbrado.


REPATÁN


Tome, aquí tiene los cuartos;


guardémolos, siñó Francho,


no siga cosa que a nosotros


alguno mos tire el gancho.



PASTOR


Ara mos bas a contá


tot Io que t'haiga pasau


dende que te’n bas aná


de servir al meu costau.



REPATÁN


Ara ya estigo almorzau,


y tamé tiengo la paga;


prou ñay con lo que he contau,


no quiero contá més nada.



PASTOR


Mira que te donaré

con el tocho una tochada.



REPATÁN


No’l tiengo miedo a vusté,


perque no sigo un canalla.



PASTOR


Pues lo tindrás que contá.


Toma, toma gran baldragas.


(Le pega)


No quiero yo que se diga


que con la tuya te sallgas.


REPATÁN

¡Ay, ay, ay! No pegue más!

Que yo lo i contaré tot,

y pégueles als gaités,

encá que revente el bot,

perque m'ha fei molto mal;

que lo mismo me pegaba

que si fose un animal,

o una güella, o una craba.


PASTOR

Díxate está de parola,

y empeza lluego a contá.



REPATÁN


Pues que toquen la tringola,


y que empecen a callá...


Allá enta'l Mas de Balón


vay está unas dos semanas,


sin sabé per qué razón...


Y home... Va sé cosa rara,


un día, sin ton ni son,


me va despachá la Frara.



PASTOR


Ixo seria cuestión

de alguna piñorada.



REPATÁN


Dispués me vay afirmá


a la aldea de Tosquiella,


y de allí me’n vay aná,


perque la pastora ciega


me quereba cortejá.


(vay aná a pará a Puivert,

y allí, a la casa de abaixo,


vay dentrá de pastoret,


sin tratá res de salario.

N’habeba poco bestiá;

mes no daban más que napos,


para almorzá, farinetas,


tan cllaretas como caldo,


de modo de que sin aigua


quedaba fregau lo pllato…


Y la cama la teniba


mol cerca de la del gato,


que al pobrón lo van matá


las ratas de debaix del banco.


De modo que vay pensá:


Per astí mol mal estamos;


y un día me’n vay aná


sin despedime dels amos.



PASTOR


Mol fllaco ten anirías,


y la bolsa molto más,


y a la vez te acordarías


(Le pega)


de cuan guardabas cordés


en la mía compañía;


que ya sabes que almorzabas


un bon pllato de jodias,


y troz de carne salada.



REPATÁN


Me vay escapá enta Alé,


están-ie sólo semanas,


perque ha de sabé vusté,


que encá que tenise ganas,


yo res podeba comé,


pensán en las tocinadas

que allí se soleban fé.


Un día en las farinetas


tamé i ban trobá un zapato,


y tot sobén a las sopas


me i salleban escarabachos.



PASTOR


Ya te credo, repatán;


sí, repatán, ya te’l credo;


que a yo una vez en el pan


tamé en vay trobá un cendrezo.



REPATÁN


Un dia tamé la dueña


teniba pelo de teta


(de pensaye me sall teña...,


de pensá en la tal receta),


y vay ve que la fantasma,


crédalo tal como’l digo,


le i posaba cataplasmas.



PASTOR

¿De qué?



REPATÁN

De cera de trigo.


PASTOR

De pocas cosas te espantas,


pues que yo i coneixco algunas


que se presumen de santas,


i las grandísimas tunas,


per fé ve que son curiosas,


fan la pastada desnudas.


Y allí mezclladas con moscas,

van las chinches y las pulgas.


De tiraie la moqueta,


ixo é moneda corriente;


pero hem de cerrá la vista,

no pensa-ie y cllavá el diente.



REPATÁN


No contem más tocinadas,


perque sino els pobres huéspedes


estos dias de Santa Ana


no podrán cllavá los dientes.


Si les donan mondonguillas;


al instante pensarán


que están pllenas de moquillas.


Si veden anís al pan


les pareixerá son pulgas,


y si especias les i e posan


dirán que é roña de mulas.



PASTORA


Tienen razón y les sobra;


y dixem ixa cuestión,


tratem de habllá de atra cosa,


y que siga la función.



PASTOR


Tiene razón la pastora.


Dimos en ta one vas aná,


que la función se fa llarga


y hem de recordá el bestiá.



REPATÁN


Pa guardá güellas de cría,


Me’n vay aná a Castarllenas,


y vay ve ya’l primer día


que estaban las pobres güellas

mortas de set y de fame.


Perque están secas las herbas,


y aigua no ñ’hay de a one sacane.


La fon la tienen tancada,


y se la parten a cantres.


Las donas van mal peinadas...


Y de fregá no se’n hablle:


Que la llevan tan escasa,


que no’n queda pa llavase.


Y yo a la vez vai di:


Quiero el aigua en abundancia,


y me he de escapá de aquí


encara que pase a Francia.


No vay querí baixá a Pueyo,


crédame que no me creda,


perque tiengo molto miedo


que me pille la ballena.



PASTOR


Ya t'he dito que no nombres


la ballena, ni'ls de Pueyo;


prou treball tienen los pobres


de tenile tanto miedo.


Acaba pronto la historia,


Tonón... Acábala lluego:


Que la chen ya se fastidia,


y se ha de cambiá de puesto.



REPATÁN


Vay aná a la Poblla'l Mon;


també i escasea l'aigua,


pero en vay pendre afición


per está con la zagala,


que mos hem fei mol amigos,


y allí conto continúo


si vivo cuarenta sieglos;


ya siga guardán bestiá,


u traballán a los vinos.


PASTOR


Ya le coneixiu un poco


Que i tenibas afición.


Per mes que sigas galopo,


tiens un poco de razón.


Pero he llegado a pensá,


aquí en mi imaginación,


que tos habrem de casá


cuan se acabe la función.



PASTORA


Ixo me pareix mol ben.


Mes yo diría una cosa:


Que el día que mos casem,


hebam de fé las dos bodas,


que si vusté se casaba,


siría mes gran la broma.


Búsquese, pues, una viuda,


y si no, una buena moza.



PASTOR


Yo no me puedo casá,


perque la queriba tanto


a la que se’n va pasá,


que de pensaie me espanto.


De modo que yo per ara,


ya l' tiengo ben decidido


de acabá els ans que me faltan


hasta que me muera, viudo.



REPATÁN


iQué tunante está mi amo!


Coma corteja a las mozas


no quiere fese casado...


Que le donan tantas cosas,


y está tan aficionado

a viure de mogollón...


No conto verlo casado;


Y iOjo! Que tal diu Tonón.



PASTOR


No charres de ixa manera,


u te encajaré varadas.


Me’n acordo de la primera;


per ixo no’n tiengo ganas.


Como eba sin casera,


guisaba cosas tan sanas


pa resucitá a cualquiera.


No ñ’habeba como ella


para arregllá un estofado;


que con fongos de llecina


y unas cortadas de napo,


y un pocot de ensundia rancia,


con lo perejil y el allo


y alguns trocez de carbaza


¡Qué rico que estaba l'caldo!



REPATÁN


Guárdeselo pa vusté,


guiso tan extravagante;


més mos valdria comé


sardinas con chocolate.



PASTOR


Pareixerá cosa rara,


pero eba mal costurera.


Me apañaba la zamarra


coma l' faria cualquiera.


Me apafiaba la chaqueta


coma remendaba el baste,

y posaba cualquier pieza


lo mismo que el milló sastre.


Tenín-ne bona memoria,

¿Coma quiés, Tonôn, que me case?


No, no me quiero casá,


siga cosa que el yerrase.


Tú te poz acomodá,


y que pase Lo que pase


no te tindrâs que queixá,


perque a gusto prens Lo pase...



REPATÁN


Tien vusté molta razôn,


y habén de empezá a pensá


en fé capitulaciôn,


y a one la tenin que otorgá.



PASTOR


Si ha de traire molto dote,


tiens molta razón, chabal.



REPATÁN


De dote conto que tiene


tan solamén la canal;


pero tiene molta ropa.


Coma persona formal,


yo la i quiero asegurá


pa caso de combolar,


o que si Dios se la’n lleva,


que la puedan recobrar.



PASTOR


Supongo que tu no tiens

grans fincas que hipotecá;

conque si no teniz biens,

papés no nez de gasté;

farém de llista una ropa...


REPATÁN


Vusté se deu tibocá,


PASTOR


Digo, farem una nota


de la ropa que trairá;


tamé de las tuyas fincas


atra nota se’n fará,


y si se’l vale la pena


las habréz de registrá,


pagán drechos a la Hacienda


de Registro y propiedad.



REPATÁN


Terra la tiengo en la Habana;


no sé a qué puesto sirá,


pero en la guerra cubana


molta ne vay apariá.


També tiengo moltos campos,


al mar aquell que está allá;


pero temo que al llaurarlos


los bous se me han de afogá.


També de teulas enta alto


un palacio vay comprá,


digo puesto pa fundalo,


que credo que prou habrá.



PASTOR


Resulta que no tiens nada,


y si viene a resultá


que la ropa de la novia


al tuyo hem de compará,


farez, amigo, una boda


que ya tos podez cagá.



PASTORA


La ropa mía e mol bona;


y si me quiere escultá,


yo le diré a cuánto monta


para podela apuntá.



PASTOR


No tiengo papel ni plluma,


pero tiengo gran memoria.


Diz las cosas una a una;


dispués ya farem la historia.



PASTORA


Tiengo tres zapatos negros,


que están un pocot usaus,


los que sirían mol buenos


si no i tenisen foraus.


Tamé tiengo cuatro medias


u dos parells tot en chunto,


que están algo remendadas


y les faltan moltos puntos.


No he procurau per camisas,


que conto que ya no en fan,


perque no son mol precisas


lleván sayas y gabán.



PASTOR


Ben majotas per defora,


ben peinadas y bons balls,


pareixen unas siñoras,


y per debaix tot trafalls.



PASTORA


També tiengo una peineta,


tres mocadós y un gabán,


cuatro parells de faldetas,


con bolsons un debantal.


REPATÁN


Y yo le he de regalá


encá que me coste un taco,


y un an de guardá el bestiá,


de merino un llargo saco.



PASTOR


Sí, y cómprale una talega,


u morral, u lo que se use.


Guapa estará la pastora


cuan borrons y estopa enfuse.


Pero direz que é la moda.


Pos també vindrá el invierno:


Y si Dios tos dona canalla


tos habrez de comé un cuerno.


¡Válgame Dios, qué canalla!


A la curta o a la llarga,


encá vestirán de palla,


o se posarán albarda.


Anaz a fé astí una boda,


que yo le diré bodorrio,


per vestitos a la moda


se tos llevará el Demonio.


No fagaz ixas tontadas;


parazme cuenta, mocetas,


queriz sé pronto casadas,



pues, apllicarse, y pesetas.


Vista cada cual decente,


cada cual según su cllase,


per més que diga la gente,


en tratá de acomodase.


No mirán si va mol maja,


ni si lleva altas melenas,


sino si lleva ventaja


a apllicase a las fayenas.


REPATÁN


Mol ben se explica vusté


con ixe troz de sermón;


pero ara lo que hem de fé,


vé de acabá la función.



PASTOR


De tot se debe tocá;


perque has de sabé, Tonón,


que tindrás que confesá


que tiengo molta razón.


PASTORA


Yo que he baixau per sentí


tocá la gaita un pocot,

men vay a marchá de astí


sin vé com unflan el bot.



PASTOR


A preparase, gaiteros,


que tiene razón la Juana,


y prevenitos los mozos


para salludá a Santa Ana.


També les dirém los versos,


y unas cuantas enviadas,


per aquí als llugás vecinos,


si tienen algunas faltas.



REPATÁN


Y que nol lleven a mal,


que aquí tot se diu de broma,


y al que se enfade... Formal


dirém que no e cosa bona.


Pero als que’l prengan a chanza


los convidarém a magra,

no’ls tornarém a nombrá


en ninguna pastorada.


PASTOR


Fora miedo, danzadós:


No olvidase de Santiago,


alzaz como yo la voz,


que dispués tos daré trago.


No ton hez de da vergoña,


feztos cuenta que estaz solos.


¡Viva Santiago y Santa Ana,


nuestros queridos Patronos!



REPATÁN


Tiene razón, siñó Francho:


Que empece a tocá la gaita,


y el mayordomo primero


que comience con la danza.



PASTORA


Vaya, muchachos danzantes,


comenzaréis con la danza:

poned por intercesores


a Santiago y a Santa Ana.


Veniz todos sin temor,


y comenzaz voz muy cllara.


Miraz que los forasteros


no mos taparán las faltas.


Que ya fan unas orellas


como els peines de Almuzara.