Aquesta es la forma, els capitols, los quals los clavaris del studi

VIII. 

Forma iuramenti praestandi ab OEconomis (Clavarios) studii generalis Illerdensis, an. MCCCLXIX. (Vid. pág. 37.) 

Ex lib. Privil. et Concord. curiae saecul. Illerd.

Aquesta es la forma, els capitols, los quals los clavaris del studi ans que usen del offici juren cascun an; los quals capitols foren ordenants (ordenats) per lo Senyor Bisbe, et per lo capitol, et per lo conseyll de la ciutat en lan de nostre Senyor MCCCLX. nou (1369).

Nos aytals canonges e aytals ciutadans de Leyda juram sobre los sants de Deu Evangelis et la Creu de nostre Senyor davant laltar de Santa Maria de la Seu possats, et per nos et cascun de nos ab nostres propries mans corporalment tochats, que nos per tot aquest an, qui sira finit a carnestoltes de Quaresma, a nostre bon enteniment et a nostra bona consciencia procurarem et regirem lo officii de la clavaria al qual (al-qual) som stats elets; e afermaren (afermarem) doctors et maestres o licenciats qui legiran en lo dit studi Dret Canonich et Civil, Medicina, Filosofia et altres scienties aprovades si mester hic siran e aço a aquell menor salari que porem.

Item que a negu no darem ni prometrem ni metrem en alcuna esperança salari negu per legir neguna lectura, si donchs no es doctor o maestre o licenciat; ni pagarem ni darem res a negu per lectura que en temps passat aye feyta sens volentat del capitol et del conseyll de la ciutat; et si fahiem, que ultra lo perjuri, que nons sia reebut en compte ans ho ayam a pagar del nostre propi. 

Item que doctor, maestre ni licenciat negu no afermarem sens conseyll et volentat dels clavaris del an passat et de II. canonges et II. prohomens ordenats a nosaltres per conseylles o de la mayor partida daquells; los quals canonges et prohomens juren et ajen a jurar de conseyllarnos be et lealment, a profit de la clavaria et del studi, tota affeccio et hoy remoguts.

Item quel affermament dels dits doctors, maestres, o licentiats, ahut lo conseyll de susdit (dessus dit), et los salaris daquells, et altres pagues o coses que ayam a fer per raho de dit offici, farem tots IIII concordablament, et no los uns sens los altres.

Item que no vendrem del sensal (censal) que huy la dita clavaria ha, ni negun altre sensal ni violari sobre aquella, per gran profit que fas de la clavaria et del studi, sens conseyll et volentat del capitol et del conseyll de la ciutat; ans sin podem comprar, queu farem.

Item que dels dines de la dita clavaria en nostres usos no convertirem, sino lo salari a nosaltres asignat.

Item que forçarem et forçar farem entant compugam (en tant com pugam) tots aquells que sapiam que res deyen a la clavaria por qualsevol raho; et encara tots aquells, qui ayen res administrar de que no ayen retut compte que donen compte et paguen tot ço ques apparra que deyen o ayen a tornar; e aço farem al pus breu que porem, et que per dar favor ne favors a negu no lexarem.

Item que estrenyerem ab sagrament o en altra manera lo clavari qui cuyll lo sensal et les altres coses de la clavaria, que dins VIII. dies apres finit lo temps del nostre an, retra et dara compte a nosaltres de ço que aura administrat dins lo dit an per la dita clavaria, per ço que nosaltres dins un mes apres lo pugam et ayam a dar als clavaris esdevenidors (pone es devenidors).

Item que pagats los doctors, maestres o licenciats els altres salaris et altres messions necessaries que ayam a fer per la dita clavaria, tota la moneda que sobrara conservarem et metrem, e farem metre ey farem nostre poder en la caxa que es en les cases de Poblet (a: Arcam scilicet comunis depositi, ut in inventario bonorum Bernardi Alegreti ann. 1336 a nobis infra edendo apparet.) 

Item que a neguna persona no farem gracia de res que deye (: degue) a la dita clavaria, ni dels dines daquella no darem a negu per servi ni per altra manera, ni encara per festa que aye affer de doctorat o magistrat, sens conseyll e volentat del Senyor Bisbe o de son vicari et capitoll et del conseyll de la ciutat.

Item que totes les dites coses prometem et juram que farem be et lealment, tota affectio et hoy remoguts, e que per amor, ni favor, ni prechs de neguna persona de qualque dignitat, condicio o estament  sie, noy farem sino ço que al nostre bon enteniment et a nostra bona conscientia, a profit empero del dit studi et clavaria, sira vist feedor.

Item que de negu servi, ni neguna altra cosa per manera de servi, no pendrem, ni daltri que per ell o alcun dells nos ho donas.

Item que no atorgarem ni darem licentia a negun doctor licenciat, ni a maestre, que affermat sie, de anar fora la ciutat, sino solament III. dies; et si a mes temps la demanen que nou (: no ho) pugam fer, sens volentat del capitol, et dells pahers de la ciutat.

Item quels dits clavaris en les conduccions que faran dels dits doctors licenciats et aprovats facen, et hayen a fer jurar aquells que no advocaran, nec donaran algun patrocini duran lo temps de la lur lectura, en qualsevol questio que haien lo Senyor Bisbe et capitol de la Seu de Leyda, nec contra la universitat de la ciutat de Leyda; si donchs nou fahien ab licentia demanada et obtenguda del dit Senyor Bisbe et capitol en lures (lurs, llurs) questions, et dels pahers de la dila ciutat en les questions de la dita universitat. E si lo contrari fahien que perden lo salari quels sera promes per la lectura, et ultra aço sien privats de aquella lectura.

Lo Decamerón, JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

Ricciardo Manardi es enchampat per micer Lizio de Valbona en la seua filla, en la que se case, y aixina quede en pas en son pare.

Al callá Elisa, les seues compañes van fé moltes alabanses de la seua historia. Va maná la reina a Filostrato que parlare ell, que va escomensá dién:

hay sigut emprés tantes vegades per tantes de vatres perque tos vach imposá un assunto de narrassions cruels y que féen plorá, que me pareix que estic obligat a contá alguna cosa per a que ton pugáu enriure una mica; y per naixó, de un amor que no va tindre mes pena que algúns suspiros y una miqueta de temó mesclada en vergoña, y va arribá a bon port, tos contaré una historieta mol curta.

No ha passat mol tems desde que va ñabé a la Romania un caballé mol bo y cortés que se díe micer Lizio de Valbona, a qui, casi agüelo ya, li va naixe una filla de la seua dona que se díe doña Giacomina. Esta filla, mes que les demés de la comarca, al creixe se va fé mol guapa; y com ere la radera que los quedabe al pare y a la mare la volíen mol y la vigilaben en mol cuidado, esperán consertali un gran matrimoni.

Frecuentabe mol la casa de micer Lizio y mol se entreteníe en ell un jove pincho y guapo, que ere de los Manardi de Brettinoro, de nom Ricciardo, del que confiaben micer Lizio y la seua dona tan com si haguere sigut fill seu. Este, una vegada y un atra, habén vist a la jove majíssima y pita y de bones maneres y costums, y ya en edat de pendre home, de ella en ardó se va enamorá, y en gran cuidado teníe ben amagat lo seu amor. La jove sen va acatá, y tamé va escomensá a vóldrel an ell, de lo que Ricciardo estáe mol contén.

Y habén moltes vegades tingut dessichos de díli algunes paraules, y habén callat per temó, sin embargo una vegada, buscán la ocasió y valentía, li va di:

- Caterina, te rogo que no me faigues morí de amor.

La jove va contestá enseguida:

- ¡Vullguere Deu que me faigueres tú morí a mí!

Esta resposta mol plaé y valor li va doná a Ricciardo, y li va di:
- Per mí no quedará res per fé que te agrado, pero a tú te correspón trobá la manera de salvá la teua vida y la meua.

La jove entonses va di:

- Ricciardo, veus lo vigilada que estic, y per naixó no sé cóm podríes vindre a mí; pero si tú veus algo que puga fé sense que me deshonra, dísmu, y yo u faré. Ricciardo, habén pensat moltes coses, de repén va di:
- Dolsa Caterina meua, no vech datre camí per a arribá a tú mes que este: Has de aná a la galería que está a la vora del jardí de ton pare. Si yo sé que tú hi estarás, per la nit me les arreglaré per a arribáy, per mol alta que estigue.

Y Caterina li va contestá:

- Si te demane lo cor vindre allí crec que podré arreglámeles per a dormí allí. Y dit aixó, una sola vegada se van besá amagatóns, y se van separá.
En son demá, están ya prop lo final de mach, la jove va escomensá dabán de la mare a queixás de que la nit passada, per massa caló, no habíe pogut dormí be.
- Va di la mare:

- Filla, pero ¿quina calorina dius? Anit no va fé gens de caló.

Y Caterina li va di:

- Mare, hauríe de di «a mí me va pareixe» y potsé diríeu be, pero hau de pensá que les dones joves són mes fogoses que les dones mes grans.
La Siñora va di entonses:

- Filla, es verdat, pero yo no puc fé la caló o lo fret al meu gust, com tú pareix que voldríes; lo tems ña que patíl com lo donen les estassions; potsé esta nit faigue mes fresqueta y dórmigues milló.
- Vullgue Deu - va di Caterina- , pero no sol passá, que anán cap al estiu, les nits vaiguen refrescanse.

- Pos - va di la Siñora- , ¿qué li farem?

Va contestá Caterina:

- Si lo pare y vosté volen, yo manaría fé un llitet per a la galería que está a la vora de la seua alcoba, damún del chardí, y dormiría allí sentín cantá les cagarneres; y tenín un puesto mes fresquet, descansaría mol milló que a la alcoba.

La mare entonses va di:

- Filla, cálmat, lay diré a ton pare, y si ell vol aixina u farem.
Sentín micer Lizio a la seua dona, com ya ere agüelo y algo malhumorat, va di:
- ¿Quína cagarnera es eixa en la que vol adormís? La hauré de fé dormí en lo refregá de les chicharres.

Sabén aixó Caterina, mes per enfurruñada que per caló, no va dormí, y tampoc va dixá dormí a sa mare, queixanse seguit de la calorina, aixina que la mare va aná pel matí a parlá en micer Lizio y li va di:

- Micer, vos que voléu mol an esta jove; ¿quín mal tos pot fé que dórmigue an eixa galería? En tota la nit no ha pegat l´ull per la calina, y ademés, ¿tos assombréu de que li agrado lo can de la cagarnera sén com es una criatura? A los jovens los agraden les coses que se assemellen an ells.
Micer Lizio, al sentí aixó, va di:

- Vale, ¡que li faiguen un llitet per a que cápigue allí, y que dórmigue allí, y que séntigue cantá a les cardelines hasta que sen farto!

La jove, enterada de aixó, va fé prepará allí un llit; y com habíe de dormí allí la nit siguién, va esperá hasta que va vore a Ricciardo y li va fé una siñal convinguda entre ells, per la que va entendre lo que teníe que fé.

Micer Lizio, sentín que la jove se gitáe, va tancá una porta que donáe de la alcoba a la galería, y sen va aná a dormí. Ricciardo, cuan per tot arreu va sentí les coses tranquiles, ajudanse de una escala va pujá al muro, y después se va agarrá als eixidós de un atre muro. En molta faena (y perill si haguere caigut), va arribá a la galería, aon en silensio y gran goch va sé ressibit per la jove; y después de mol besás se van gitá juns y durán tota la nit van chalá, fen cantá moltes vegades a la cagarnera. Y sén les nits curtes y lo plaé gran, y ya arribán lo día (en lo que no pensaben), calentats tan per lo bon tems com per lo jugá, sense res damún se van quedá adormits com a socs. Caterina teníe abrassat a Ricciardo, en lo bras dret daball del seu coll y agarránlo en la ma esquerra de eixa cosa que vatres mol tos avergoñiu de nombrá cuan estéu entre homens. Y dormín de esta manera, sense despertás, va arribá lo día y se va eixecá micer Lizio; y enrecordansen de que la seua filla dormíe a la galería, va obrí la porteta sense fé soroll y se va di an ell mateix:

- Vach a vore cóm ha fet dormí la cagarnera esta nit a Caterina. Y eixín de la alcoba a poquetet, va eixecá la borrassa en la que se cubríe lo llit, y se va trobá a Ricciardo y an ella despullats y destapats dormín de la manera a dal dita. Va coneixe be a Ricciardo, en silensio sen va aná de allí cap a la alcoba de la seua dona y la va despertá dién:
- Venga, dona, rápit, eixécat, vine a vore com la teua filla, que estabe tan dessichosa de la cagarnera, tan la ha encorregut que la ha pessigat y la té a la ma.

Va di la Siñora:

- ¿Cóm pot sé aixó?

Va di micer Lizio:

- U vorás si vens a escape.

La Siñora, donanse pressa a vestís, en silensio va seguí a micer Lizio, y arribán los dos juns al llit y eixecada la borrassa claramen va pugué vore doña Giacomina cóm la seua filla habíe agarrat y apretabe la cardelina que tan dessichabe sentí cantá. Per lo que la Siñora, sentinse mol engañada per Ricciardo, va voldre cridali y díli grans insults, pero micer Francisco li va di:
- Dona, aguántat, no li digues res, perque en verdat, ya que la ha enchampada, seua sirá. Ricciardo es un jove noble y ric; no pot donamos mes que un bon linache; si vol separás de mí en bons modos tindrá que casás primé en ella, aixina se trobará que ha embutit la carderola a la gabia.

Per lo que la Siñora, consolada, veén que lo seu home no estabe enfadat per neste assunto, y considerán que la seua filla habíe passat una bona nit y habíe descansat be y habíe agarrat la cagarnera, va callá. Y poques paraules se van di después de éstes, hasta que Ricciardo se va despertá; y veén que ya ere de día cla se va tindre per mort, y va despertá a Caterina dién:

- ¡Ay de mí, alma meua! ¿Qué farem ara que ha vingut lo día y me ha pessigat aquí?
An estes paraules, micer Lizio, eixín de la alcoba y alsán la borrassa va contestá:
- Farem lo que pugam.

Cuan Ricciardo lo va vore, li va pareixe que li arrencáen lo cor del pit; y alsanse al llit va di:

- Siñó meu, tos demano mersé per Deu, sé que com home desleal y roín mereixco la mort, y per naixó féu de mí lo que vullgáu, pero tos rogo, si pot sé, que tingáu piedat de la meua vida y no me matéu.

Micer Lizio li va di:

- Ricciardo, aixó no su mereixíe l´amor que te tenía y la confiansa que ficaba en tú; pero ya que ha passat aixina, y que a tan gran falta te ha portat la juventut, per a salvát de la mort y a mí de la deshonra, antes de móuret pren a Caterina per la teua legítima dona, per a que, aixina com esta nit ha sigut teua, u sigue mentres vixque; y de esta guisa podrás conseguí lo meu perdó y la seua salvassió. Si no vols fé aixó, encomana a Deu la teua ánima.
Mentres estes paraules se díen, Caterina va soltá la cagarnera, y despertanse, va escomensá a plorá mol y a demanali a son pare que perdonare a Ricciardo; y li rogabe a Ricciardo que faiguere lo que micer Lizio volíe, per a que en tranquilidat y mol tems pugueren passá juns nits com aquella. Pero no van fé falta mols rogs, perque, per una part, la vergoña de la falta cometuda y lo dessich de arreglala y, per atra, la temó a morí y lo dessich de salvás, y ademés de aixó l´amor y les ganes de tindre a la dona volguda, de bona gana y sense tardá li van fé di que estabe disposat a fé lo que li habíe dit micer Lizio; per lo que demananli micer Lizio a la Siñora Giacomina un dels seus anells, allí mateix, sense moures, dabán dels pares de ella, Ricciardo va pendre per dona a Caterina.
Fet aixó, micer Lizio y la seua dona sen van aná, dién:
- Ara descanséu, que potsé u nessessitéu mes que eixecatos. Y una vegada sen habíen anat, los joves se van abrassá la un al atre, y no habén caminat mes que sis milles per la nit, ne van caminá unes atres dos antes de eixecás, y van acabá la seua primera jornada. Después Ricciardo va tindre una ordenada conversa en micer Lizio, y pocs díes después, com conveníe, en presensia dels seus amics y de los parens, va torná a desposá a la jove y en gran festa se la va emportá a casa seua, y se van selebrá unes honrades y hermoses bodes, y aixina en ell durán mol tems en pas y tranquilidat, tan cuan va volé va cassá la cardina, tan de día com de nit.

jornada-quinta-novela-sexta

/ Nota: Lo muixó original es lo rusignuolo, Ruiseñor, rossignol, rossinyol. 

La cardelina, cagarnera, es lo jilguero en castellá.

Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.

Tomo I, texto XXXII, carta, Pere Torrelles, capita general de les armades

XXXII.

Reg. 2.252, fol. 110. 18 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Capita. Si nous havem scrit tro açi clarament nostra intencio dalcunes coses que dejus se contenen nous en merevellets quar la raho es per tal com dalcuns fets en que erem en perplexitat quen deviem fer voliem haver consell del sanct pare e que hi fossen presents maestre Viçent Ferrer lo prior de la Vall de Jhesuchrist e mossen Francesch Daranda. E de fet apres que per nos li es estat demanat lo dit consell huy hora de vespres lo comte Durgell e tots los de les corts que celebram als cathalans foren devant nos supplicants quens plagues hoir alcunes paraules quens volien explicar devant lo dit sanct pare: e nos volents condescendre a lur supplicacio fom devant ell ensemps ab los propdits de les corts los quals nos supplicaren humilment ab moltes persuasions e belles rahons que faeren a fundar lur supplicacio que volguessem pendre muller e que aço per cosa del mon no volguessem dilatar si desijavem la salut e bon estament de nostres regnes e terres. E feta la dita supplicacio tantost lo dit sanct pare pregans ens consella publicament presents los dits supplicants e presents encara los dits maestre Viçent lo prior e mossen Francesch Daranda que volguessem condescendre a la dita supplicacio la qual a son parer era no solament justa e rahonabla mas encara expedient e fort necessaria e que no volguessem la execucio daquella differir. Ladoncs per nos fo respost al dit sanct pare e als dessus dits que pus ells ho consellaven e los propdits nos en supplicaven que a nos plahia pendre muller e que ho fariem tantost: e de fet ab la ajuda de nostre Senyor Deus ho entenem a fer fort prestament. E en aquell mateix instant diguem al dit sanct pare e als de les dites corts que nos proferiem e de fet ho compliriem de anar personalment en Sardenya prestament e que puys complida la execucio dels sards iriem al regne de Sicilia per visitar e consolar aquell: e que si la reyna que pendriem per muller era prenysabans que nos hic partissem lexariemla açi e que si prenys no era lans en menariem. Noresmenys lus proferim de posar soltament lo fet de la justicia en mans de certes persones quey sien deputades per les corts et de certes persones que nos hi deputariem les quals sens consultarne a nos la posen en bon e degut estament: e que si cas sera que en res hi discrepen o nos puxen concordar que hi proceesquenab e de consell del dit sanct pare: e de totes aquestes coses axi lo dit sanct pare com los de les dites corts hagueren fort gran plaer ens ho regraciaren molt. Perque com nos entenamportar a execucio infalliblement totes les coses dessus dites manamvos que com pus prestament porets nos trametats amarinada e ben aparellada la galea dels Cans car nos la farem armar açi e ja hi havem posada taula per armar e en aquella Deu volent passarem personalment en aqueix regne. Lo dit sanct pare ha manat devant nos a mossen Johan de Luna que sen torn aqui encontinent ab los CC rocins ab quey era passat lo qual tantost se deu recullir e tornar aqui. Semblantment haurets dins breus dies mossen G. R. de Muncada ab los L bacinets e L pillarts que la ciutat de Valencia hi tramet quar ja creem que sia partit a la hora dara. Perqueus pregam e manam que consolets e confortets tota la gent darmes que es aqui ab vos per nostre servey els digats quar axi ho farem de fet que per una daquestes dues galeas que son açi vos trametrem moneda ab quels sostengats tro que nos siam aqui on serem Deu volent dins breus dies e rahonaremvos largament moltes coses. En una letra que mossen R. Torrelles frare vostre vos tramet porets veure et per aquella saber moltes altres noves que a present nous curam scriure. Dada en la casa de Bellesguard sots nostre segell secret a XVIII dies dagost del any MCCCC nou. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a mossen P. Torrelles capita general de lesarmades etc.

http://amnesiahistoricainduida2.blogspot.com/2018/08/bellesguard.html

Bellesguart, Bellesguard

“Bellesguart, situado más allá de la iglesia de la Buenanueva, como adivinará enseguida el menos versado de estos asuntos, equivale a Bellavista. El sitio es, realmente, tan delicioso y pintoresco, que nada tiene de extraño que los antiguos condes de Barcelona lo escogieran como lugar de recreo, fortificándolo y rodeándolo de todas las comodidades apetecibles.

Las primeras noticias que del castillo de Bellesguart se encuentran en la historia remóntanse al siglo XII. Dos siglos más tarde, mejorada la posesión y convertida la fortaleza en verdadera mansión senyorial, aprovechando el ofrecimiento del rey don Martín albergóse en Bellesguart el llamado papa Benedicto XIII, quien huyendo de la peste reinante en Perpiñan, vióse obligado á pedir un asilo á nuestro monarca. 

Hoy, del histórico castillo de Bellesguart apenas queda el nombre, escrito en un montón de ruinas, que dentro de breves años habrán sin duda desaparecido del todo”. 

Dins la “Descripció de les excel·lències de la molt insigne ciutat de Barcelona” d'en Dionís Jeroni Jorba, al 1589, trobem una altra resenya: 

“A prop del Monestir de Pedralbes, hi ha moltes torres de senyors particulars i un Castell anomenat de Bellesguard, antigament dels Reis d'Aragó, el qual estava tancat de les seves muralles i torres. Un gran pati, una font i cisterna, una horta molt bonica, i una llotja amb columnes i insígnies de reis d'Aragó. Una capella, dues galeres amb vint finestres; on es pot veure Barcelona, i el mar, i una sala d'armes, la presó, capella, rellotge, i és lloc molt sa.”

L’any 1408, Martí I l’Humà, el darrer rei del casal de Barcelona, va adequar aquestes terres per a construir-hi el seu palau d’estiu. Davant de les magnífiques vistes de Barcelona que tenia des d’allà, va decidir batejar el lloc amb el nom de Bellesguard. Allà el rei Martí I hi va fer repòs i també hi va dirigir els seus estats. Del 1408 al 1410, la torre va ser testimoni dels darrers anys de la dinastia reial del casal de Barcelona i allà s'hi van viure una munió de fets decisius per al futur de Catalunya. Podem trobar diferents esments a les antigues cròniques.

/ En el pdf que transcribo yo NO hay tildes, y hay bastantes diferencias con el texto de abajo, el que tengo yo es la edición de Próspero de Bofarull y Mascaró,

colección documentos inéditos archivo corona aragon tomo I

Lo rey:

Capitá. Laltra dia reebem una letre vostra ab la qual nos significavets com apres que fos arribat ab Lestol en Castell de Caller nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia vos aculli molt be, è com habent gran plaer de vostra vinguda vos feu Marescal de que habem aut fort singular plaer é loy grahim molts; placia á nostre Senyor Deus que li dó longa vida e salut ab aquella prosperitat quel nostre cor é lo seu desijen. 

Sapiats que Digmenge à XIIII. del present mes estants en la  Casa de Bellesguard é desijants molt saber novelles de nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia è de la sua host veem de la finestra de la nostra Cambra venir una Galea de las parts de Lebant que arriba en la Playa de Barcelona; é à cap de un poch fo ab nos en Guillem Pujada, quins dix que la dita Galea venia de Sardenya, è que portaba bona nova, pero que ell encara no la sabia; E apres fort poch estants Nos en la dita finestra veem venir Mossen Jacme Roure é an Joan Bartholomeu ab III harauts fort corrents, é abans que fosem dos trets de Ballesta prop de la dita Casa de Bellesguard comenzarem tots cridar á alteus veus, é venguerem cridant Victoria, Victoria, Aragò et S. Jordi: E pujants alt en la dita Casa faerennos reverencia, ens donarem las Letres que portaban del dit nostre molt car Primogenit, é de vos, è dels altres ens recitaren largament lo fet de la Batalla é de La Victoria que sen era seguida é de la presos de S. Luri es quals havia quinse jorns, que eren estades fetes è encara res non sabiem de que aguem inextimable plaer, è singular consolacio é per sobres de goig prenguemnos à plorar. 

E encontinent votam de anar á la Seu de Barcelona é de enclourens aqui per tenirhi Novena è complir atres vots que ja habiem fets, esperants la bona novella desusdita. Mas per tal com era gra Digmenge, e axi com sabets no acostumam de cavalcar aquell Jorn la donchs nons moguem. Mas lo dilluns seguent á IIII apres mija nit cavalcam, é anamnofsen dret cami á la dita seu en nos oncloguem, que non som exits despuijs. E aqui som rebuts ab gran processo é devotes oracions é pujamnosen tantost al Altar major é puys devallam à Santa Eulalia continuants Tostemps les dites procesò é la Salve Regina, é oracions molt devotes ques dien Cascum Jorn en la dita seu é en los Monasteris, è Esgleyes de Barcelona per retre laors é gracies á Nostre Senyor Deus de la gracia quens à feta, Per tal quen haiats plaer vos significam que som en bon punt é ben sans en tota nostra persona per gracia Divinal. Manants, é pregantsvos quens scrivats soven de la salut é bon estament del dit Rey nostre molt car Primogenit é del fet de la Guerra è del estament daquteix Regne, é de totes noves que sabrets quia singular consolacio ne haurem. E sapiats que son estats fort maravellats de la Batalla quia be sab nostre molt car Primogenit que no era axi empres. E digasli que Nos lo pregám ab fort gran affeccio que nos torn soven á fer semblants coses, quia la sua Persona presa molt é no la deu axi arriscar, com ha fet, ne exposar à fortuna zoque pod segurament é sens perill aconseguir axi com sara sens tota falla per divinal gracia quia Nos è ell havem bon dret al qual nostre Señyor Deus no sab ne hacostumat fallir ne noure.

Apres que haguem reebudes les dites letres e bones novelles vench à Nos Manuel de Cassi ab letres sobrel socorrs, quel dit Rey nostre molt car Primogenit demana. E per tal com per raho de la dita Novena que tenim en la seu no podiem anar á les Corts encontinent tremesem als de les dites Corts que venguessen azi á Nos, é faeronho. E posamlus devant, com pus graciosament poguem, lo dit fet, è ells preserenho fort be. E esperam fermament é sens tot dubte quel fet haura bon cumpliment è spatxat recapte. 

Maestre Vicent Ferrer es azi en há ja estat ben per VI setmanes, é diu Missa alta, é preyca fort merevellosament cascun Jorn en que ha continuament de VII millia en VIII millia persones. E ha preycat è fet Loffici azi en la seu devant Nots, é cantat esemps ab tota la gent quey era la Salve Regina á altes veus. E ha seguida la processo per la Ciutat la qual es estada fort devoata solepne é molt bella, en que havia de XXV millia Persones en sus qui la siguiem. E no sab hom que jamay en Barcelona se faes processo que per tanta gent fos seguida, ne tant devotament acompañyada. A present noy ha altres noves fino que el Papa Sera aci en Barcelona lo primer dia Dagost primer vinent. E entenem lo acullir com pus honorificament porém. E metremlo en lo Palau mayor. E Nos, mudaremnos en lo menor. E la primera vegada queus scrivam faremvos saber largament laculliment, e la festa , els entremesos , é altres honors, que fetes li haurem per tal quen haiats plaer. Nos, escrivim al dit Rey nofre molt car Primogenit pregantlo que no partesca de Caller en aquests dos mesos qui venen de calor. E si nostra molt cara filla la Reyna de Sicilia era aqui ab ell, Nos ne hauriem fort gran plaer. E que la poria fer anor aqui ab dues ó tres dones tant solament, é a que totes les altres ensemps ab tota la Roba, fino ab aquella que necesariament hauria menester, romanguessen en Sicilia ab la mes Gent que pogues de sa Casa en manera quels Sicilians estinguessen ab bona esperansa de ella retornar en breu, quia pus lo consell del dit Rey resisdent en Sicilia romangues en bon orde, no li calria tembre que res si mogues, quia tot stara  a pla, maiorment per la prosperitat è asenyalada favor que Nostre Señyor Deus li dona, per quens manam quel Instets de notra part que ho fasa quia son ben avenir seria.

Dada en Barcelona sots nostre Segell secret á XXII. dies de Juliol del añy MCCCC nou.

REX MARTINUS - Creem que beus recorde que quant partits de Nos vos donam Carrech pregassets de nostra part al dit Rey nostre molt car Primogenit, que confirmás al Monastiu de la Vall de Jesu-Christ la donacio que li faem dels Lochs Daltura è de les Alcubles. Per queus pregam, manam que tengats aprop lo dit Rey, è porets vosen informar ab en Pere Companyò qui sen porta translat aqui de la Donacio dessusdita. Dominus Rex mandavit mihi - Bernardo Medici - Dirigitur à Mossen Pere Torrells.

Los aytals canonges, è aytals ciutadans de la ciutat de Leyda

VII.

Juramentum clavariorum studii generalis Illerdae. (Vid. pág. 37.) 

Ex archiv. saecular. civitat. Illerdae. 

Los aytals canonges, è (las palabras è, à las transcribo e, a) aytals ciutadans de la ciutat de Leyda juram sobrels sants de Deu Evangelis, et la Creu de Nostre Senyor damont laltar maior de Santa Maria de la Seu posats, et per nos, et quiscun de nos ab nostres propries mans corporalment tochats, que nos per tot aquest an, qui sira finit en les carnestoltes de Quaresma, a nostre bon enteniment, et a nostra bona consciencia procurarem, et regirem loffiçi de la clavaria del vi ordenada en la dita ciutat, per sustentacio del studi general que es en la dita ciutat, al qual offici som estats elets, e conservarem la moneda que de la dita aiuda exira per tot aquest an en la caxa que es en les cases de Poblet deputada et assignada a conservar aquela moneda, et no en nuyll altre loch. E affermarem doctors, et maestres qui legiran el dit studi per tot aquest an Dret Canonich et Civil, Mediçina, Filosofia et altres sciencies aprobades, si mester hic siran. E aquels doctors et maestres afermarem al menor salari que aver los porem, axi que a negu dels dits doctors no donarem, ni prometrem, ni consintrem que sien donats, ni promeses per salari de C. libres a amont per cada an entre totes coses. E servarem tots et sengles establiments feyts per la ciutat sobrel feyt del studi, et specialment aquels que foren feyts divendres XV. kalendas novembris en lan de M.CCC.XXV. (1325) Etotes aquestes coses damont dites, et cada una daquestes farem, procurarem, et tractarem acor profit del dit offici a nos comanat. Eque por amor, ni per favor, ni per prechs de nenguna persona de qualque dignitat, condicio, ho estament sie, noy farem sino ço que al nostre bon enteniment, et a la nostra bona consciencia a profit empero del dit studi vist nos siran feedor. E de negu servi, ni neguna altra cosa per manera de servi, no pendrem, ni daltri que per els, ho algun dels nos ho donas. E que no affermarem, darem, ni prometrem salari negu a negun doctor ni maestre, ni altra persona sens conseyll et voluntat dels clavaris del an passat, et dels dos canonges, et dos prohomens ordenats a nosaltres per conseylles en aquest feyt, e de la mayor partida dels, los quals prohomens axi mateix façen sagrament de conseyllar a nosaltres be, et lealment a profit del dit studi, tota affectio et hoy remoguts.

Vall de Roures

Crec que esteu mol atontats, catalanisats, miréu l'origen de la paraula roure, lemosín, dialecte del occitan, tamé podeu vore rove y rore
(a Beseit se díe Valdarrores).

http://www.etymologie-occitane.fr/2011/10/rore/

Rore « chêne blanc », XV^e s. Alpes-Maritimes. La forme avec –r- qui se trouve dispersée dans le Midi existe également  en catalan: roure.
Voir aussi roire et rove. Voir  l’article qui approfondit  les différentes dénominations des chênes en occitan :
 
Cassanus, robur, quercus, carra / carrasca /.
N’oubliez pas de visiter les pages écrites par Josiane Ubaud consacrées aux noms occitans du chêne.
Rouiredo « chênaie ». Languedocien d’après Mistral est un dérivé de roire.

Com se díe y encara u diu algú a Beseit lo poble ?
Valdarrores, en una L, Val da rores.

• ròure? : rove, rore  / Valderrobres, Teruel.

https://fr.m.wiktionary.org/wiki/chêne en fransés

(1694) Chesne, altération, d’après fresne, frêne, de l’ancien français chasne (1160), chaisne (1177-88), du latin populaire casnus (508), emprunté au gaulois *cassanos (d’où l’occitan cassanh, le franco-provençal tsâno, l’occitan casse. Formation avec suffixe différent en aragonais avec caixico, caixigo, en espagnol avec quejigo (« chêne faginé »).L’étymologie du gaulois *cassanos est incertaine ; son origine est peut-être préceltique.

1. On aurait un radical *cax-inus (→ voir fraxinus et Cacunus) pour casnuset *cax-icus pour quejigo, caixigo.
2. D’après Ascoli, ce *cassanus représente, en gaulois, le grec κάστανον,kástanon (« châtaigne ») dérivé de κάστον, káston (« bois »).
3. D’après Diez, il provient du latin quercinus devenu *quercnus

L’s qui est dans casnus, la plus ancienne forme, écarte l’étymologie celtique par tann, (« chêne »), qui, prononcé \chann\, → voir tsâno aurait donné chêne ; mais il n’est pas impossible que le celtique ait agi pour s’assimiler le mot originairement latin et pour lui donner la forme singulière qu’il a prise.

Cachigo en aragonés , y variantes.

Comentari al grupo :

Pues que ese tío es pancuzo perdido (y además destila odio por una lengua que pudo ser traída ya por sefardíes cuando el pueblo estaba bajo dominación árabe) y además, su catalán es pésimo ... "Roure" es una palabra claramente valenciana y robada por los catalanes a pesar de que en esta última lengua tienen la genuina forma "pènol" (y por tanto, deberían decir "Vall de Pènols"). Un "iaio" es un invento de laboratorio que suena a rebuzno, algo que no me extraña ya que los pancuzos suelen pegar en sus coches un borricolón (deberían decir "avi" y no "iaaaaaaiooooooo"); y suelta un "este", como en valenciano o como valencianismo en el castellano (debería de decir "aquest"); y luego suelta un "complejo" (¿no debería ser "compleix") ... Para nombrar finalmente a un renegado antivalenciano como Raimon, que nunca o casi nunca cantó en su lengua sino en la de su vecino invasor del Norte, incluso en pleno franquismo desde los años 60  y fomentada por uno de sus lugartenientes falangistas más importantes, además de borracho, pederasta y demás como era Joan Fuster (recordar la hornada de cantantes en catalán de "La nova cançó"). Y blablabla ...

Pretenden destilar un antiespañolismo y un anticastellanismo feroz cuando en realidad, lo que destilan es antisemitismo.

Por cierto, verdad es que "quien pierde su origen, pierde su identidad" ... Por eso, quien deja de hablar chapurreat para pasarse al dialecto "terralliurano", deja de ser aragonés para ser catalán: Goebbels también lo tenía claro ("Si habla alemán, es alemán" .... parafraseando a Prat de la Riba o Companys, que fueron maestros de aquel: "Si hablas catalán, eres catalán").

Cuan veiga escrit Barchinona, lo, los, e, pus, affers, oy, carrech, etc, yo escriuré Vallderoures, sense guions. Al texto de aquí baix, de 1410, ix. Ademés, al idioma que parláe y escribíe lo rey Martín, la reyna de Castilla, Castiella o Castella li díe "lengua aragones".

Despachóse en seguida a Raimundo Xatmar para que fuese a recibir al rey de Navarra, y se acordó escribir a dicho rey, al gobernador de Rosellon y Cerdaña, a los cónsules y al castellano de Perpiñan, a los oficiales reales y jurados de Gerona, y generalmente a todos y cualesquier oficiales del principado de Cataluña, sobre lo que se encargaba a dicho Xatmar en sus instrucciones (1). Acordóse escribir también a los embajadores en Aragón para que procurasen apaciguar los bandos de Pedro Galceran de Pinos y Pedro de Gurrea. Leyóse después la carta que sigue de los embajadores enviados a Valencia.

(1): Véanse en la sesión del día 10.

Núm. 44. Tom. 15. fol. 375.

Als molt reverents egregis nobles e honorables senyors los del parlament general del principat de Catalunya. - Molt reverents egregis nobles e honorables senyors. Per bon començament dels fets de nostra benaventurada missatgeria decontinent com som stats a la ciutat de Tortosa per raho del carrech quens havets donat en nostres instruccions o capitols en lo nom de nostre Senyor Deu nos
som curats de certificar e avisar al mills que havem poscut axi ab los procuradors de la dita ciutat com ab altres persones dignes de fe de la disposicio e estament de convalescencia e sanitat de aquestes fronteres e partides. E primerament trobam que en la dita ciutat ha a present convinent temps: be es ver segons havem per relacio dels dits procuradors que encara no es quitia del tot de epidemies ans ni moren alguns en poch nombre daquells specialment qui hi tornen oy venen daltres parts. E mes havem trobat que en la vila de Maella e en Vallderoures ha mal temps de epidemies e en la vila de Gandesa han regnat per algun temps pero eshi molt remediat: es ver que encara ni moren alguns. En terra Dorta ha alguns lochs quin son quitis e altres no: axi que bonament nos pot dir que en les dites fronteres e partides haja perfeccio de sanitat o almenys aquest temps pestilencial hi sia passat axi com seria necessari. Apres molt reverents egregis nobles e honorables senyors tenints nostre cami a Trayguera e aci a la vila de Sent Matheu hon ha covinent temps som stats notablement e be receptats per lo reverent frare Romeu de Corvera maestre de Muntesa ab lo qual per esser avisats dels affers daquest regne havem haut daquen colloqui e rahonament: e trobam que los tres braços daquest regne no son en un loch justats ne disposts per via de parlament general ans par sien divisen e scampats en diverses parts axi que per lurs discordies no podem dir que lurs affers sien en lestament ques debia (o dehia) com partim daqui ans presumim segons los sentiments que havem que ab gran affany e treball los porem ajustar e unir majorment axi per lo mal temps que es en la ciutat de Valencia e en altres lochs circunvehins com en altra manera. Daço que per avant sabrem e farem vos certificarem Deu volent per nostres letres pus clarament. Nosaltres partim daci decontinent tenint nostra via e cami en la dita ciutat de Valencia per fer exequir e estrenyer los affers segons la manera per vosaltres senyors ordonada: e farem estrem de potencia ab aquells millors engins expedients e maneres que puxam sobre lur concordia e unitat en tal forma que los affers de nostra missatgeria prenguen Deus mijançant aquella pus breu conclusio e bona fi ques pertany. Placia a nostre Senyor Deu que per la sua acostumada clemencia nos hi vulla en tal manera illuminar e endreçar que sia lahor e gloria sua e be avenir de la corona reyal Darago de la cosa publica e servey e honor del principat de Catalunya. E conserveus la santa Deytat molt reverents egregis nobles e honorables senyors per lonch temps al seu sant servey. Scrita en la vila de Sent Matheu lo primer dia de deembre del any MCCCC deu. - Vostres missatgers en regne de Valencia prests a vostres manaments.  

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.