Mostrando las entradas para la consulta coneixe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta coneixe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

lunes, 5 de agosto de 2024

Nota, Noda - Ignorar

 

Nota, Noda, s. f., lat. nota, note, marque.

Notas ni quartas escrir.

P. Cardinal: Qui vol. 

Écrire notes et chartes. 

Fig. Honestamens uzar de vestirs ses exces e ses nota de herguell.

V. et Vert., fol. 104.

User honnêtement de vêtements sans excès et sans note d'orgueil.

Pesma noda es ergoils en tenso. Trad. de Bède, fol. 35.

(chap. Péssima nota es l' orgull en tensó : contestassió : disputa : discussió.)

Très mauvaise marque est orgueil en contestation.

- Note de musique.

En paraullas que passon per la boca o en nota de cans o de sos dissolutz. v. et Vert., fol. 88. 

En paroles qui passent par la bouche ou en note de chant ou d'airs désordonnés.

CAT. ESP. PORT. IT. Nota. (chap. Nota, notes.)

2. Notari, s. m., lat. notarius, notaire. 

Cartas que no son faitas per cominal persona, so es per notari.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Chartes qui ne sont faites par personne commune, c'est-à-dire par notaire.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

Notaris que fan falsas letras, e falson los sagells, e fan libells falces e falsas cartas. V. et Vert., fol. 15. 

Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

Notaires qui font de fausses lettres, et faussent les sceaux, et font des mémoires faux et de faux actes.

CAT. Notari. ESP. PORT. Notario. IT. Notaro, notaio.
(chap. Notari, notaris, notaria, notaries.)

mas de les notaries, notari, notaris, notaria

3. Notaria, s. f., notariat, office de notaire.

L'offici de notaria...; la venda de las notarias.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.

L'office de notariat...; la vente des notariats.

CAT. Notaria. ESP. Notaría. IT. Notaría, notería. (chap. Notaría, notaríes.)

4. Notariat, s. m., notariat, fonction de notaire. 

Finit lo termi de lor notariat. Fors de Béarn, p. 1077. 

Le terme de leur notariat fini.

ESP. Notariato. (chap. Notariat, notariats : funsió de notari.)

5. Notatio, s. f., lat. notatio, observation, remarque.

Notatios es cant, per certz senhals, hom demostra la natura d'ome.

Leys d'amors, fol. 148.

La remarque est quand, par certains signes, on indique la nature de l'homme.

ANC. CAT. Notació. ANC. ESP. Notación. PORT. Notação.

(chap. Notassió, notassions; observassió, observassions.)

6. Notable, adj., lat. notabilis, notable.

E 'ls fags notables. Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.

(chap. Y los fets notables.)

Et les faits notables.

Esta doctrina 

Sancta, notabla e fina.

Brev. d'amor, fol. 110. 

Cette doctrine sainte, notable et pure. 

CAT. ESP. Notable. PORT. Notavel. IT. Notabile. (chap. Notable, notables.)

7. Notablament, Notablamen, adv., notablement, honorablement.

Ditz notablamen de tres dictios. Leys d'amors, fol. 112. 

Dit notablement de trois mots. 

Lo qual me reculhic mot notablament.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Lequel me reçut moult honorablement. 

CAT. Notablement. ESP. (notablamente) Notablemente. PORT. Notavelmente. IT. Notabilmente, notabilemente. 

(chap. Notablemen; honorablemen.)

8. Notar, v., lat. notare, noter, dénoter, indiquer.

Notar... e summariamen remembrar las istorias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. 

Noter... et sommairement rappeler les histoires. 

L' autre jorn, per aventura,

M' anava sols cavalcan, 

Un sonet notan.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

L'autre jour, par aventure, je m'en allais seul chevauchant, notant un sonnet.

Notar quals sion las causas del nostre departiment. 

Doctrine des Vaudois.

Noter quelles soient les causes de notre séparation. 

Car la prima lettra d' amor 

Apellon a, e nota plor.

P. Milon: En amor trop. 

Car la première lettre d'amour on appelle A, et elle dénote pleur.

CAT. ESP. PORT. Notar. IT. Notare. (chap. Notá: noto, notes, note, notem o notam, notéu o notáu, noten; notat, notats, notada, notades; anotá, apuntá)

9. Denotar, v., lat. denotare, dénoter, désigner.

Aysso denota la virtut del vocable, cum simple vuelha dire ses plec. Denoto indignacio de coragge.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 40. 

Ceci dénote la qualité du mot, comme simple veuille dire sans pli.

Dénotent indignation de coeur. 

CAT. ESP. PORT. Denotar. IT. Denotare, dinotare.

(chap. Denotá: denoto, denotes, denote, denotem o denotam, denotéu o denotáu, denoten; denotat, denotats, denotada, denotades.)

10. Notificar, v., lat. notificare, notifier.

Notificam per la tenor de las presens.

(chap. Notificam o notifiquem per la tenor de les (cartes) presens.)

Justel, Preuves de l'Hist. de la maison de Turenne, 1404.

Nous notifions par la teneur des présentes. 

Part. pas. Las benedictios... foro promulgadas et notificadas.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Les bénédictions... furent promulguées et notifiées. 

CAT. ESP. PORT. Notificar. IT. Notificare. (chap. Notificá: notifico, notifiques, notifique, notifiquem o notificam, notifiquéu o notificáu, notifiquen; notificat, notificats, notificada, notificades. Te notifico que no te hi ficos.)

11. Notificatiu, adj., qualificatif, indicatif.

So notificatius de las personas divinas. Eluc. de las propr., fol. 7.

Sont qualificatifs des personnes divines.

(chap. Notificatiu, notificatius, notificativa, notificatives; cualificatiu, cualificatius, cualificativa, cualificatives; indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)

12. Notori, adj., lat. notorius, notoire, connu. 

A totz manifestz e notoris. Leys d'amors, fol. 118.

(chap. A tots manifest y notori.)

A tous manifeste et notoire.

CAT. Notori. ESP. PORT. IT. Notorio. (chap. Notori, notoris, notoria, notories; manifest, manifests, manifesta, manifestes; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

13. Noticia, s. f., lat. notitia, notice, connaissance, notion.

Noms es ditz de nomnar o de noticia, so es conoysshensa.

Leys d'amors, fol. 44.

Nom est dit de nommer ou de notice, c'est-à-dire connaissance.

Noticia certa dels temps et dels momens. Eluc. de las propr., fol. 121.

(chap. Notissia serta dels tems y dels momens.)

Notion certaine des temps et des moments.

CAT. ESP. PORT. Noticia. IT. Notizia. (chap. Notissia, notissies; v. notissiá : doná una notissia : avisá, contá, fé notori.)

14. Nocio, s. f., lat. notio, notion, connaissance.

D'aquestas nocios, sapias que cascuna es una et indiviza.

Eluc. de las propr., fol. 7. 

De ces notions, sachez que chacune est une et indivise.

CAT. Noció. ESP. Noción. PORT. Noção. IT. Nozione. 

(chap. Nossió, nossions.)

15. Nocional, adj., indicatif, qualificatif, explicatif.

Algus so noms... personals, autres nocionals. 

Noms nocionals so ditz.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 7. 

Aucuns sont noms... personnels, autres qualificatifs. 

Sont dits noms indicatifs. 

CAT. ESP. Nocional. (chap. Nossional, nossionals; indicatiu, cualificatiu o calificatiu.)

16. Annotation, s. f., annotation, désignation.

La annotation de tos los bes mobles e no mobles del fugitiu.

(chap. La anotassió de tots los bens mobles y no mobles (inmobles) del fugitiu, per ejemple Carlitos Puigdemont.)

Cout. de Condom, de 1313.

La désignation de tous les biens meubles et non meubles du fugitif.

ESP. Anotación. PORT. Annotação. IT. Annotazione. 

(chap. Anotassió, anotassions; v. anotá: anoto, anotes, anote, anotem o anotam, anotéu o anotáu, anoten; anotat, anotats, anotada, anotades. Si yo tinguera una llapissera, cuántes coses anotaría.)

17. Cognicio, Cognitio, s. f., lat. cognitio, connaisance.

En sa cognicio 

Pren quecx mout gran perfeccio.

Per illuminatio 

Nos a dada cognitio.

Brev. d'amor, fol. 7 et 2. 

En sa connaissance chacun prend moult grande perfection.

Par illumination nous a donné connaissance. 

ANC. CAT. Cognició. ANC. ESP. Cognición. IT. Cognizione.

(chap. Cognissió, cognissions : coneiximén, coneiximens.)

18. Conoissensa, Conoyssensa, Conoysshensa, Conoichenssa, s. f., connaissance, savoir, distinction, avis. 

Ieu n' ai chauzit un pro e gen,... 

On es sens e conoissensa.

La Comtesse de Die: Ab joi. 

J'en ai choisi un preux et gentil,... où est sens et savoir.

Quar conoyssensa

vo' 'n fai abstenir.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Car connaissance vous en fait abstenir. 

Ieu mostrarai las conoissensas

Dels auzels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je montrerai les distinctions des oiseaux.

- Terme de jurisprudence.

Los digs consols an... la conoychenssa de dexs... et de malasfachas.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lesdits consuls ont... la connaissance de limites... et de méfaits.

Loc. Diguas m' en vostra conoissensa.

T. de Certan et de Hugues: N Ugo lo. 

Dites-m'en votre connaissance. 

Segon ma conoissensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Selon ma connaissance.

CAT. Conexensa. ANC. ESP. Conocencia. IT. Conoscenza.

(chap. Coneixensa, coneixenses, v. coneixe: coneiximén : sabiduría.)

19. Conoissimen, s. m., connaissance, avis.

Can n' aura conoissimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quand il en aura connaissance. 

Loc. Al mieu conoissimen,

El mon non es tan gaya.

G. Faidit: Be m platz. 

A ma connaissance, au monde il n'est si gaie. 

CAT. Conexement. ESP. Conocimiento. PORT. Conhecimento. 

IT. Cognoscimento, conoscimento. (chap. Coneiximén, coneiximens.)

20. Conoguda, Coneguda, s. f., connaissance.

Loc. A conoguda dels seus amics. Tit. de 1253. Arch. du Roy., M, 772. 

(chap. A coneguda dels seus amics : los seus amics u sabíen.)

A connaissance des siens amis. 

Fon la melhor del pais

A conoguda dels vezis.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Elle fut la meilleure du pays à connaissance des voisins.

Faill trop a ma conoguda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Elle faut trop à ma connaissance.

21. Conioisseire, Conoissedor, Conoyssedor, s. m., connaisseur. 

No t justifies davant Deu, car el es conioisseire de cor. 

(chap. No te (No 't) justificos dabán de Deu, perque ell es coneixedó del cor.) 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Aug per qui m teno 'l conoyssedor.

G. Riquier: Fis e verays. 

J'entends pour qui me tiennent les connaisseurs. 

Per que s fan tug conoissedor 

De me, vas qual part ieu azor.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

C'est pourquoi tous se font connaisseurs de moi, vers quelle part j'adore. ANC. IT. A ciascuno buono conoscidore. Guittone d'Arezzo, Lett. 5.

ESP. Conocedor. PORT. Conhecedor. IT. MOD. Conoscitore.

(chap. Coneixedó, coneixedós, coneixedora, coneixedores; v. coneixe, sabé.)

22. Cognitiu, adj., lat. cognitivus, appréciatif, qui connaît.

Virtut racional es potencia cognitiva. 

De las potencias de l'anima,... la una es cognitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Vertu rationnelle est puissance appréciative. 

Des puissances de l'âme,... l'une est appréciative.

(chap. Cognitiu, cognitius, cognitiva, cognitives.)

23. Cognoscible, adj., connaissable.

Autra cauza per autre sen cognoscibla. Eluc. de las propr., fol. 15.

Autre chose connaissable par autre sens.

(chap. Coneixible, coneixibles : que se pot coneixe, sabé.

Reconeixible, reconeixibles : que se pot reconeixe, sabé qué o quí es. Contrari: inreconeixible o irreconeixible; estás irreconeixible : no te puc reconeixe. Inreconeixibles o irreconeixibles.)

24. Conoscer, Conoiscer, Conoisser, v., lat. cognoscere, connaître, prendre connaissance.

Us orbs o poiria conoisser

Que vos m' avetz pres e lazat.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Un aveugle pourrait cela connaître que vous m'avez pris et lacé.

No sai si m conoissia.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Je ne sais si elle me connaissait. 

Ieu conosc ben sen e folhor,

E conosc ancta et honor.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que.

Je connais bien sens et folie, et je connais honte et honneur.

Qui 'l conoisseria, 

Juglars es. 

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels. 

Qui le connaîtrait, il est jongleur. 

Lo jutges deu conoisser del plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Le juge doit connaître du plaid.

- Reconnaître, avouer.

Conogron que del vescomte teniun tot quant aviun. Titre de 1168.

Reconnurent qu'ils tenaient du vicomte tout ce qu'ils avaient.

- Connaître charnellement.

Tot hom que, per violensa, conogues fema. Charte de Gréalou, p. 100. Tout homme qui, par violence, connût femme. 

Part. prés. Mas vos, amicx, etz ben tan conoissens 

Que ben devetz conoisser la plus fina.

La Comtesse de Die: A chantar m'er. 

Mais vous, ami, vous êtes bien tant connaissant que bien vous devez connaître la plus fidèle. 

Las unas son plazens,

Las autras connoissens.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Razos es. 

Les unes sont agréables, les autres connaissantes. 

Subst. Ajudar puesc a mos conoissens.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je puis aider à mes connaissances. 

Part. pass. Ben dei chantar pus Amors m' o ensenha... 

Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire 

Ni conogutz per tanta bona gen.

Peyrols: Ben dei. 

Bien je dois chanter puisque Amour me l'enseigne... car s'il ne fût, jamais je ne serais chanteur ni connu par tant de bonne gent.

CAT. Conexer. ANC. ESP. Conoscer. ESP. MOD. Conocer. PORT. Conhecer. IT. Conoscere. (chap. Coneixe: conec o coneixco, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

25. Aconoysser, v., reconnaître. 

Apren hom a mal afugir et aconoysser... tot pecat. V. et Vert., fol. 28.

On apprend à fuir le mal et reconnaître... tout péché.

26. Desconoissensa, Desconoyssensa, s. f., ingratitude, ignorance, folie.

Tan que quecx la desampara

Per desconoyssensa.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Tant que chacun l' abandonne par ingratitude. 

Us mal essenhatz

Ab gran desconoissensa.

G. Faidit: Lo gens cors. 

Un mal enseigné avec grande ignorance. 

Qui, apres ben, dis mal, 

Fai gran desconoissensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon. 

Qui, après bien, dit mal, fait grande folie. 

ANC. FR. De grant descongnoissance sunt li hoir par usage.

J. de Meung, Test., v. 429.

En racomptant le fait qu'ils congnoissent à l'oeil, ilz demeurent en descongnoissance de la cause. Œuvres d'Alain Chartier, p. 405. 

ANC. CAT. Desconexença. IT. Disconoscenza. (chap. Desconeixensa, desconeiximén, ingratitut (desreconeiximén), ignoransia, tontina, etc.)

27. Desconoyssement, Desconoissemen, s. m., ingratitude.

Si non lo servia tos temps mays,

Gran desconoyssement seria.

V. de S. Honorat.

S'il ne le servait toujours plus, grande ingratitude (ce) serait.

Per avols faitz savais 

Que fai desconoissemen. 

Gaubert, moine de Puicibot: Pres sui. 

Par lâches faits méchants que produit ingratitude. 

A gran desconoissemen.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

A grande ingratitude. 

ESP. Desconocimiento. PORT. Desconhecimento. IT. Sconoscimento.

(chap. Desconeiximén, ingratitut.)

28. Desconoissedor, s. m., mauvais connaisseur, ignorant.

S' entr' els desconoissedors 

E donas de mals talans, 

Sovendeiava mos chans.

Raimond de Miraval: S' adreg fos. 

Si entre les mauvais connaisseurs et les dames de mauvaises volontés, je répétais souvent mes chants.

(chap. Desconeixedó, ignorán, desconeixedós, ignorans, desconeixedora, ignorán o ignoranta, desconeixedores, ignorans o ignorantes, com les dones de la huelga del 8M a Valderrobres, donetes, sagales, chiquetes.)

29. Desconoscer, Desconoisser, Desconoysser, v., méconnaître.

Cossi fassa hom desconoisser

Autrui auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Comment on fasse méconnaître oiseau étranger. 

Ieu non o puesc far desconoisser,

Qu' us orbs o poria conoisser.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Je ne puis faire méconnaître cela, vu qu'un aveugle le pourrait connaître.

Om per complir son plazer,

Desconoys dreg e dever.

G. Riquier: Vertatz. 

Homme pour accomplir son plaisir, méconnaît droit et devoir.

Desconogui d' Amor, qu' anc no m fes be. 

G. Faidit: De solatz. 

Je méconnus d'Amour, vu qu'oncques il ne me fit bien.

Part. prés. Cels que, per conten

Q' avetz mest vos, si van desconoisen.

B. Calvo: Ges no m'es. 

Ceux qui, pour contestation que vous avez parmi vous, se vont méconnaissants. 

Subst. Tot aiso 'n fan li ric desconoissen.

H. Brunet: Puois l' adreitz. 

Tout cela en font les riches méconnaissants (ignorants).

Mas diran tut li desconoissen 

Que cel es fols qu' am' autrui mais que se. 

Jordan de Bonels: S' ira d'amor. 

Mais tous les méconnaissants (ingrats) diront que celui-là est fou qui aime autrui plus que soi. 

Amors falset mon sen

Tan qu' una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cujet. 

Amour faussa mon sens tant qu'une ingrate j'aimai. 

Part. pas. Befatz desconogutz.

Hugues de S. Cyr: Nulha res.

Bienfaits méconnus.

ANC. FR. Pour lui desconnoistre, son vis

Oint d'une erbe que blans ne bis

Ne fu, mais entre deus couleurs.

Roman du Renart, t. IV, p. 180.

Mais descognoissent leur cas et leur péril.

Tes descongnoissans acointez que tu as servis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 322 et 268. 

Gerard et sa compaignie, afin d'estre descogneus, furent couverts et houssez de blanc. Hist. de Gerard de Mons, p. 101. 

CAT. Desconexer. ESP. Desconocer. PORT. Desconhecer. IT. Disconoscere.

(chap. Desconeixe : desconec o desconeixco, desconeixes, desconeix, desconeixem, desconeixeu, desconeixen; desconegut, desconeguts, desconeguda, desconegudes; no coneixe, no sabé, ignorá.)

30. Enconogut, adj., inconnu.

Subst. Mais amatz deniers e paubr' arnes

Qu' enconogutz l'amor de Na Falcona. 

Guillaume de Baux: Be m meraveill. 

Vous aimez davantage deniers et pauvre harnais qu' inconnu l'amour de dame Falcone.

31. Mesconioisensa, Mesconoisencza, s. f., ingratitude, ignorance.

Mesconioisensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

La mesconoisencza lo fai mot fort errar. Lo Novel sermon.

L' ignorance le fait moult fort errer.

ANC. FR. Vos injustes courroux, votre mesconnoissance

Par qui je me suis veu tout espoir retranché.

Premières Œuvres de Desportes, p. 38.

32. Mesconoisser, Mesconoysser, v., méconnaître.

Voyez Denina, t. III, p. 118. 

Frayre, ieu non volh mesconoysser. 

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Romains. 

Frères, je ne veux pas méconnaître.

IT. Mesconoscere, misconoscere.

33. Precognicio, s. f., lat. praecognitio, préconnaissance, connaissance anticipée.

Presciencia o precognicio de las iniquitats. 

De las causas... venturas ha precognicio.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 9. 

Prescience ou préconnaissance des iniquités. 

Des choses... à venir a préconnaissance.

(chap. Precognissió, preconeixensa, preconeiximén, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon.
Per ejemple, los roigets de avui en día están demanán torná a sé carn pera aboná les cunetes y les malves. Yo ya u vach vore vindre fa añs, y al 2013 m'en vach aná cap a Alemania, que es una república.)

Karl Cerff, Catalunya, Nazi, catanazis

34. Preconoyshensa, s. f., préconnaissance, connaissance anticipée.

De guerra han alguna preconoyshensa. Eluc. de las propr., fol. 149.

De guerre ont aucune préconnaissance.

IT. Preconoscenza, precognoscenza. (chap. preconeixensa,  preconeixenses, precognissió, precognissions, preconeiximén, preconeiximens, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon. Preconeixe, prevore, presentí.)

35. Reconoissensa., Reconnoissensa, Regonoyssensa, s. f., reconnaissance, ressouvenance, aveu.

Be m dei far bona chanso,

Sivals per reconoissensa.

P. Vidal: Pus tornatz.

Bien je dois faire bonne chanson, du moins par reconnaissance.

Non a reconnoissensa

De sa vilania.

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels.

N' a ressouvenance de sa vilenie.

Veraya confessio es repentimens de cor e recgnoyssensa de boca.

V. et Vert., fol. 13.

Véritable confession est repentance de coeur et aveu de bouche.

Las reconoisensas que premieramen n' avian.

Tit. de 1278. Charte de Capdenac.

Les reconnaissances que premièrement ils en avaient. 

PORT. Reconhecença. IT. Riconoscenza. 

(chap. Reconeixensa : reconeiximén; record o recuerdo.)

36. Reconnoissement, Reconoyssemen, s. m., reconnaissance. 

Aissi valra son ric pretz per un cen, 

Si acuelh Dieu hueimais per companho,

Qu' elh no vol re, mas reconoyssemen.

Folquet de Marseille: Hueimais no y. 

Ainsi vaudra son puissant mérite cent pour un, s'il accueille Dieu désormais pour compagnon, vu qu'il ne veut rien, excepté reconnaissance.

Far omenatge e reconnoissement.

(chap. Fé homenache (juramén de fidelidat) y reconeiximén.)

Tit. de 1166. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 116.

Faire hommage et reconnaissance.

ANC. FR. IIII deniers en reconoisement

Que de vos tiegne trestot son chasement.

Roman d'Agolant, fol. 188. Bekker, p. 181.

ESP. Reconocimiento. PORT. Reconhecimento. IT. Riconoscimento.

(chap. Reconeiximén, reconeiximens.)

37. Recognoscer, Reconoscer, Reconnoisser, v., lat. recognoscere, reconnaître, payer de retour.

D' aquel be

Que m' a volgut 

Reconosc que s vira.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

De ce bien qu'elle m'a voulu je reconnais qu'elle se détourne.

Glorios Dieus, tramet me lum...,

E reconosca 'ls tieus sendiers.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Glorieux Dieu, transmets-moi lumière..., et que je reconnaisse les tiens sentiers.

Que lo traut non reconogues al emperador. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3. 

Qu'il ne reconnût pas le tribut à l'empereur. 

Recognoc l' amor que son popble li portava..., e donet plusors dons et libertatz. Genologia dels contes de Tholoza, p. 15. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait..., et accorda plusieurs dons et libertés. 

Reconoissen que aquels bes 

Dieus lo paires li a trames.

Brev. d'amor, fol. 105. 

Reconnaissant que Dieu le père lui a transmis ces biens.

Part. pas. Ans que s fosso reconogutz. Philomena. 

Avant qu'ils se fussent reconnus. 

ESP. Reconocer. PORT. Reconhecer. IT. Riconoscere. 

(chap. Reconeixe: reconec o reconeixco, reconeixes, reconeix, reconeixem, reconeixeu, reconeixen; reconegut o reconeixcut,  reconeguts o reconeixcuts, reconeguda o reconeixcuda, reconegudes o  reconeixcudes.)

38. Pronosticacio, s. f., pronostication, action de pronostiquer. 

Usatz en la curacio de totz vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans le traitement de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Pronosticació. ESP. Pronosticación (pronóstico). PORT. Pronosticação. IT. Pronosticazione. 

(chap. Pronosticassió, pronosticassions; pronóstic, pronostics.)

39. Pronosticar, v., pronostiquer.

Pronosticar ni juggar del mudament ni del terme de malautia.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Pronostiquer et juger du changement et du terme de maladie. 

Part. pas. Coma papa Clement avia pronosticat.

(chap. Com lo papa Clemente habíe pronosticat.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 195. 

Comme le pape Clément avait pronostiqué. 

CAT. ESP. PORT. Pronosticar. IT. Pronosticare.

(chap. Pronosticá: pronostico, pronostiques, pronostique, pronostiquem o pronosticam, pronostiquéu o pronosticáu, pronostiquen; pronosticat, pronosticats, pronosticada, pronosticades.)

40. Ignorantia, Ignorancia, Ignoransia, s. f., lat. ignorantia, ignorance. Ignorancia non los escuza en aquest cas. V. et Vert., fol. 76. 

Ignorance ne les excuse pas en ce cas. 

Sel que aytal ignoransia aura, sera dampnatz. Liv. de Sydrac, fol. 129. Celui qui aura telle ignorance, sera damné.

Certa es l' ignorantia de nostra fi. Trad. de Bède, fol. 82. 

Certaine est l' ignorance de notre fin.

CAT. ESP. PORT. Ignorancia. IT. Ignoranzia. 

(chap. Ignoransia, ignoransies.)

41. Ignoransa, s. f., ignorance.

Per ignoransa, o per nocalensa. Leys d'amors, fol. 7. 

Par ignorance, ou par nonchalance. 

IT. Ignoranza.

42. Ignoranment, s. m., ignorance.

Ignoranment del fayt me poyria excusar. Arbre de Batalhas, fol. 111.

Ignorance du fait pourrait m'excuser.

43. Ignorans, adj., lat. ignorans, ignorant.

Seray bos clercz, si be m soy ignorans. Leys d'amors, fol. 79. 

Je serai bon clerc, bien que je suis ignorant. 

Ignorans es cel que pogra saber la fe de Dieu si s volgues.

Liv. de Sydrac, fol. 129. 

Ignorant est celui qui pourrait savoir la foi de Dieu s'il voulût. 

Substantiv. A destructio dels ignorans. La Crusca provenzale, p. 95. 

A destruction des ignorants.

CAT. Ignorant. ESP. PORT. IT. Ignorante. (chap. Ignorán, ignorans, ignorán o ignoranta, ignorans o ignorantes.)

44. Ignarr, adj., lat. ignarus, ignare, ignorant.

Ignarrs, so es a dire ses narrs, per defauta de juggament.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Ignare, c'est-à-dire sans narines, par défaut de jugement.

45. Ignorar, v., lat. ignorare, ignorer.

Part. pas. Cauza... fort ignorada. Leys d'amors, fol. 9. 

Chose... fort ignorée.

CAT. ESP. PORT. Ignorar. IT. Ignorare.

(chap. Ignorá: ignoro, ignores, ignore, ignorem o ignoram, ignoréu o ignoráu, ignoren; ignorat, ignorats, ignorada, ignorades. 

Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría.)

Ignacio Sorolla Vidal. Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría