Mostrando las entradas para la consulta ajudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ajudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima


sábado, 27 de enero de 2024

Lexique roman; Corona - Correr, Socorremen

Corona, s. f., lat. corona, couronne.

Que, s'ieu fos reis, vos agratz d'aur corona.

(chap. Que, si yo fora rey, tindríeu corona d'or.) 

Berenger de Palasol: Aissi cum.

Que, si je fusse roi, vous auriez couronne d'or.

- Mitre de prélat.

Hermitans sui, seynors, non vueyll portar corona.

V. de S. Honorat.

Je suis ermite, seigneurs, je ne veux pas porter mitre.

Par extens. Lo gals... a corona. Liv. de Sydrac, fol. 16.

(chap. Lo gall... té corona)

Le coq... a couronne.

Fig. Qui de joi porta corona.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Qui porte couronne de joie.

Lo fils es corona del paire. Trad. de Bède, fol. 70.

Le fils est la couronne du père.

- Sorte de monnaie.

Coronas que liegon: Philipus, etc.

Tarif des monnaies en provençal.

Couronnes où on lit: Philippe, etc.

ANC. FR. Tot environ siet en coronne

Sa mesnie qui l'avironne.

Roman du Renart, t. I, p. 308.

CAT. ESP. Corona. PORT. Coroa. IT. Corona. (chap. Corona, corones.)

2. Coronamen, s. m., couronnement.

Novelas del coronamen del rey.

Tit. de 1429. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 231.

Nouvelles du couronnement du roi.

A son coronamen foron los senhors.

Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

Les seigneurs furent à son couronnement.

ANC. ESP. Coroniamento. IT. Coronamento. (chap. coronamén, coronamens.)

3. Coronatio, s. f., couronnement.

Apres sa coronatio. Cat. dels apost. de Roma, fol. 201.

(chap. Después de sa coronassió, de la seua.)

Après son couronnement.

CAT. Coronació. ESP. Coronación. PORT. Coroação. IT. Coronazione.

4. Coronadura, s. f., enchâssure, entourage.

Garlanda a trena, ses tota coronadura d'aur.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Guirlande à tresse, sans aucune enchâssure d'or.

5. Coronari, adj., lat. coronarius, coronnaire.

Coyre es dit coronari, quar joglars ne solion far coronas.

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre est dit coronnaire, parce que les jongleurs avaient coutume d'en faire des couronnes.

ESP. IT. Coronario.

6. Coronar, v., lat. coronare, couronner, tonsurer.

Anet se coronar a Roma. V. de Pierre roi d'Aragon. (N. E. Pedro II.)

Il alla se couronner à Rome.

Quan se laisset d'espinas coronar.

(chap. Cuan se va dixá coroná d'espines, punches.)

Pons de Capdueil: So qu'hom.

Quand il se laissa couronner d'épines.

Fig. Corona los de gloria. V. et Vert., fol. 28.

Les couronne de gloire.

Part. pas.

Trastuit li monge blanc qui eran coronatz.

(chap. Tots los monjos blancs que eren coronats, tonsurats, en la coroneta pelada.)

Guillaume de Tudela.

Tous les moines blancs qui étaient couronnés. (N. E. Tête de moine.)

Tous les moines blancs qui étaient couronnés. (N. E. Tête de moine.)

Al valen rei qu'es de pretz coronatz.

Pistoleta: Ancmais nulhs hom.

Au vaillant roi qui est couronné de mérite.

Substantiv. Qu'ieu no sai tan fals coronat,

Clerge ni prior ni abbat.

G. de Berguedan: Mal o fe.

Que je ne sais si faux tonsuré, clerc ni prieur ni abbé.

ANC. FR. Si je puis un rasoir trover

Je vos vodré bien coroner.

Roman du Renart, t. 1, p. 122.

CAT. ESP. Coronar. PORT. Coroar. IT. Coronare. (chap. v. coroná: corono, corones, corone, coronem o coronam, coronéu o coronáu, coronen. Coronat, coronats, coronada, coronades. Miréu les ordenassions del Rey Pere IV d'Aragó, Pere terç com a Conde de Barchinona, sobre los reys y les reines d'Aragó, com se coronaben a la Seu de Saragossa, San Salvadó.)


Corpa, s. f., croupe.

Caval, si a granda corpa ab redondeza.

Eluc. de las propr., fol. 246.

Cheval, s'il a grande croupe avec rondeur.

CAT. Gropa. ESP. Grupa. PORT. Garupa. IT. Groppa.


Correr, v., lat. currere, courir, se mouvoir, poursuivre.

Messatgier vai e cor.

B. de Ventadour: Quant ai mon.

Messager va et cours.

Lai per on corr Ebres.

A. Daniel: Ans qu'els sims.

Là par où court l'Ebre.

Los IIII vens correran e bufaran tan aspramen.

(chap. Los cuatre vens correrán y bufarán tan áspramen)

Los XV signes de la fi del mon.

Les quatre vents courront et souffleront si âprement.

De la moneda que corria.

(chap. De la moneda que corríe.)

Ord. des R. de Fr., 1306, t. 1, p. 448.

De la monnaie qui courait.

Fig. Segon lo temps e la sazon que cor.

Lanfranc Cigala: Ges eu non.

Selon le temps et la saison qui court.

… Cobeytatz a tant sazit en brieu

Lo mon, que no y cort dreg ni tem hom Dieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

La convoitise a tant saisi le monde en si peu de temps, qu'il n'y court point de droiture ni on ne craint Dieu.

Loc. … En lor ai fraiz mais de mil agulions,

Anc non puoic far un correr ni trotar.

Bertrand de Born: Un sirventes fatz.

En eux j'ai brisé plus de mille aiguillons, jamais je ne pus en faire courir ni trotter un.

Totz lo mons l'accuzav' e 'l corria.

(chap. Tot lo mon l' acusabe y l' encorríe.) 

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Tout le monde l'accusait et le poursuivait.

Part. prés.

E mos buous es trop plus correns que lebres.

A. Daniel: Ans qu'els.

Et mon boeuf est beaucoup plus courant que lièvre.

S'ieu aduc aiga corrent per lo camp d'un meu vezin.

(chap. Si yo fach passá aigua corrén per lo campo de un meu veí.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 19.

Si j'amène eau courante par le champ d'un mien voisin.

Substantiv. Corrent de l'aiga.

Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 35.

Courant de l'eau.

Adverbial. Qu'adobon de manjar corren.

Roman de Jaufre, fol. 87.

Qu'ils préparent promptement à manger.

ANC. FR. Un serjant se lait correr contreval de la nef en la barge.

Il ne savoit auquel corre on deçà ou delà.

Ville-Hardouin, p. 47 et 192.

CAT. ESP. PORT. Correr. IT. Correre. (chap. corre: córrego, corres, corre, correm, corréu, corren.)

2. Cors, s. m., lat. cursus, cours, course.

Ben a mil cavals de cors.

(chap. Be ña mil caballs de carreres. G. Adhemar: L'aigua puje, puche.)

G. Adhemar: L'aiga pueia.

Il a bien mille chevaux de course.

Aissi co moli ses resclauza, que se torneia, am blat e senes blat, segon lo cors de l'ayga.

V. et Vert., fol. 103.

Ainsi comme moulin sans écluse, qui tourne, avec blé et sans blé, selon le cours de l'eau. (chap. curs del aigua.)

Fig. Car aissi es lo cors del mon, lhi un son ric e lh'autre paure.

Liv. de Sydrac, fol. 133.

Car ainsi est le cours du monde, les uns sont riches et les autres pauvres.

Totas monedas blancas e negras que correran et auran cors.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.

Toutes monnaies blanches et noires qui courront et auront cours.

Loc. S'eu ven vays elh a cors de cavalh. Philomena.

Si je viens vers lui à course de cheval.

Ma volontat s'en vay lo cors.

G. Rudel: Pro ai del.

Ma volonté s'en va à la course.

Soven a cors de ventre. Eluc. de las propr., fol. 92.

Souvent a cours de ventre.

Adv. comp.

A Marseilla m'en vuelh tornar de cors.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Je veux sur-le-champ retourner à Marseille.

E qui do no fai de cors, no l'es grazitz tan.

Gaubert moine de Puicibot: Quar no.

Et qui ne fait don tout de suite, il ne lui est pas autant agréé.

Elh venc vays elh a cors batut. Philomena.

Il vint vers lui à course abattue.

A cors abatut.

Giraud de Borneil: Ara si m fos.

A course abattue.

Que pres per cors de cabrols dos o tres.

B. de Paris de Rouergue: Guordo.

Qui prit à la course deux ou trois chevreuils.

D'aver sui rics e bastatz,

E far vos n'ai part cors isnel.

J. Estève: L'autr'ier.

Je suis riche et fourni d'avoir, et je vous en ferai part sur-le-champ.

ANC. FR. Gardez-vous del trot ou del cors.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 186.

Estes-vos maintenant un ors

Qui lor est venuz à plain cors.

Roman du Renart, t. I, p. 262.

Les autres retournèrent à grand cours en leur logis.

Monstrelet, t. II, fol. 134.

CAT. Curs. ESP. PORT. Curso. IT. Corso.

3. Corsa, s. f., course.

Adv. comp. … Conqueretz castels

E prenetz per corsa,

Ses lansa e ses escut.

G. de Berguedan: Bernart ditz.

Vous conquérez et prenez des châteaux à la course, sans lance et sans écu.

IT. Corsa. (CAT. Cursa.) (chap. correguda, corregudes, carrera, carreres.)

4. Corrensa, s. f., cours, flux.

Avia agut XII ans corrensa de sanc.

Hist. abr. de la Bible, fol. 77.

J'avais eu douze ans flux de sang.

5. Correment, s. m., cours, course, agilité.

Fluvi a en son correment continuitat.

Eluc. de las propr., fol. 150.

Fleuve a continuité dans son cours.

(chap. Lo riu té continuidat al seu curs.)

Leugieras en lur correment.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 10.

Légères en leur course.

Per que no prengo tropa graisha inpedient lor correment.

(N. E. Supongo que Juaquinico Monclús de la Ascuma entenderá esta frase sin pedir ayuda. O bien Oriol Junqueras.)

Eluc. de las propr., fol. 244.

Pour qu'ils ne prennent grande graisse empêchant leur agilité.

IT. Corrimento.

6. Corril, s. m., chemin, route.

Be us a breviat lo corril

Monlaur, que tenias per vil.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Montlaur, que vous teniez pour vil, vous a bien abrégé le chemin.

7. Corsier, s. m., chemin de ronde.

Montero sus los corsiers dels murs.

(chap. Van pujá als camins de ronda, guayta, guardia, dels muros, muralles.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9.

Ils montèrent au-dessus des chemins de ronde des murailles.

8. Corsieyra, s. f., chemin couvert.

Que tug aportesson peyras... per las corsieyras.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8.

Que tous apportassent des pierres... par les chemins couverts.

ANC. FR. Affin que par terre, aussi comme par la coursière de dessus, on puisse aler et venir delivréement à pié et à cheval à laditte défense et gart de laditte cité. Tit. de 1366, Hist. de Nîmes, t. II, pr., p. 295.

- Barque.

Que hi passe a la nau o en una corsieyra.

Tit. du XIIe sièc. DOAT, t. CXVI, fol. 92.

Qu'il y passe avec le navire ou en une barque.

9. Corredor, s. m., coureur, partisan, éclaireur.

Home de mala vida, grant corredor e mal pilhart.

L'Arbre de Batalhas, fol. 248.

Homme de mauvaise vie, grand coureur et méchant pillard.

Plai mi quan li corredor

Fan las gens e 'ls avers fugir.

Bertrand de Born: Bem play.

Il me plaît lorsque les éclaireurs font fuir les gens et les troupeaux.

Adjectiv. Palafres ambladors...

E destres corredors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Palefrois ambleurs... et destriers coureurs.

CAT. ESP. PORT. Corredor. IT. Corridore. (chap. corredó, corredós, corredora, corredores)

10. Corrieu, Corlieu, s. m., coureur, sergent, courrier.

Remansut son li messatg' e 'l corrieu. V. de Pierre Pelissier.

(chap. Se han quedat los mensajeros y lo correu (los correus). 

Correu u escric sense tilde per a diferensiál de “vatros corréu”; lo correu, actual cartero, corríe o al menos caminabe mol depressa per a portá les cartes, lo que encara diém lo correu. A Beseit encara li díen lo correu al cartero, pero se ha anat perdén. Quede la casa del correu, un cartero antic al que ya no vach coneixe.)

Les messagers et les coureurs sont restés.

Per los corrieus de la cort.

Statuts de Montpellier de 1258.

Par les sergents de la cour.

Ab tan novas lhi venc per un corlieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 91.

En même temps il lui vint des nouvelles par un courrier.

CAT. Correu.

11. Corsable, adj., courant, qui a cours.

De la moneda corsabla a Bordeu.

Tit. de 1300. DOAT, t. XXXIII, fol. 189.

De la monnaie courante à Bordeaux.

De la moneda nova corsabla a Bordeu.

TU. de 1306. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 170.

De la monnaie nouvelle ayant cours à Bordeaux.

12. Cursori, adj., lat. cursorius, rapide, prompt.

Deu haver so I petit cursori, vivacier. Leys d'amors, fol. 41.

Doit avoir air un peu rapide, léger.

13. Corsier, adj., coursier, coureur, qui court vite.

S'ieu agues caval adreg corsier.

P. Vidal: Drogoman.

Si j'avais un cheval habile coureur.

Mas greu penretz jamais lebre corseira.

T. de Bonefoi et de Blacas: Seingn' En.

Mais difficilement vous prendrez jamais lièvre qui court vite.

Substantiv.

En trastota Espanha non ac melhor corsier.

Roman de Fierabras, v. 4686.

Dans toute l'Espagne il n'y eut pas meilleur coursier.

ANC. CAT. Corsier. ESP. Corcel. IT. Corsiere. (chap. corsel, caball rápit, que corre mol.)

14. Corseyar, v., faire des courses, parcourir.

Eran C. M. cavayers que... corseyavan tota la terra e la gastavan.

Philomena.

Ils étaient cent mille cavaliers qui... faisaient des courses sur toute la terre et la ravageaient.

15. Corsari, s. m., corsaire, pirate.

Corsari sarazi qu'estavan aplatat

Els escuellz de la mar.

V. de S. Honorat.

Des corsaires sarrasins qui se tenaient cachés aux rochers de la mer.

ESP. PORT. Corsario. IT. Corsare. (chap. Corsari, corsaris; en cas de dona, corsaria, corsaries.)

16. Corrateiar, v., exercer l'état de courtier, maquignonner.

E si corrateiava alcuna bestia o bestias, per portar cargas ho trocel ves Tolosa.

Cartulaire de Montpellier, fol. 126.

Et s'il maquignonnait aucune bête ou bêtes, pour porter fardeaux ou trousseau vers Toulouse.

17. Corratadura, s. f., courtage.

Aisso que es acostumat de penre per drechas corrataduras.... Donon II deniers de corrataduras del quintal.

Cartulaire de Montpellier, fol. 131 et 116.

Ce qu'il est accoutumé de prendre pour justes courtages... Donnent du quintal deux deniers de courtages.

18. Corratier, s. m., courtier, maquignon.

Ni 'ls corratiers que fan mercats de telas... Corratiers de bestias.

Cartulaire de Montpellier, fol. 39 et 45.

Ni les courtiers qui font marché de toiles... Courtiers de bêtes.

Fig. Quar tug quatre son corratiers

De donas.

P. Vidal: Mai o.

Car tous quatre sont courtiers de dames.

ANC. CAT. Corrater. ESP. Corredor. PORT. Corretor. (chap. Corredó de animals: tratán. Corredós, corredora, corredores.)

19. Corratieira, s. f., courtière.

Aquest sacrament fan las corratieiras.

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

Les courtières font ce serment.

20. Accorre, v., accourir.

Part. prés. Ven acorren. Poëme sur Boèce.

Il vient accourant.

- Secourir, porter secours.

Accores la caytiva, seyner sant Honorat. V. de S. Honorat.

Secourez la chétive, seigneur saint Honorat.

Aquilh filh devon acorre al paire et noirir lor paire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52.

Ces fils doivent porter secours au père et nourrir leur père.

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Acorrer. IT. Accorrere. (chap. acorre, ajudá, doná socorro: socorrí.)

21. Accorrement, s. m., secours.

Petit pretz ma valensa e vostre accorrement.

Guillaume de Tudela.

Je prise peu ma valeur et votre secours.

ANC. CAT. Acorriment. ANC. ESP. Accorrimiento. IT. Accorrimento. (chap. acorrimén, acorrimens.)

22. Acorsar, v., accoutumer, établir.

Part. pas.

Son ill de Valobrega ab los lins acorsatz,

Que nulhs hom no i abeura que no torne damnatz.

Guillaume de Tudela.

Ceux de Valobrege sont établis avec les navires, de sorte que nul homme n'y abreuve qui ne retourne endommagé.

Aissi es acorsat

En Espanha de dir.

G. Riquier: Pus Dieus m'a.

Ainsi il est accoutumé en Espagne de dire.

23. Acorsaditz, adj., coureur.

E menei mon caval acorsaditz

E cavalgei mon mul afrenaditz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59.

Et je menai mon cheval coureur et je chevauchai mon mulet soumis au frein.

24. Concurrer, v., lat. concurrere, concourir.

Entro que concurren. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

Jusqu'à ce qu'ils concourent.

CAT. Concurrer. ESP. Concurrir. PORT. Concorrer. IT. Concorrere. (chap. concurrí.)

25. Concurren, s. m., intersection, conjonction.

Indicios, epactas e claus e concurrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Indictions, épactes et clefs et intersections.

ESP. PORT. Concurrente. IT. Concorrente. (chap. concurrén, concurrens, concurrenta, concurrentes.)

26. Concursio, s. f., lat. concursio, concours, rencontre.

Aspra concursios de dictios. Leys d'amors, fol. 108.

Apre rencontre de mots.

27. Contracorre, v., courir de pair.

Part. prés. E sai, dels set planetas, qu'els son contracorrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Et je sais, au sujet des sept planètes, qu'elles sont courant de pair.

28. Decorre, v., lat. decurrere, couler, ruisseler.

Lay on lo sanc plus decorria...

Fig. E totz mieu sen

Decorron en devotio.

Passio de Maria.

Là où le sang ruisselait davantage...

Et tous mes sens coulent en dévotion.

ANC. FR. Li miel decoroient des chesnes.

Roman de la Rose, v. 8416.

Toute la nuict decouroit vin en aucuns quarrefourgs abondamment en robinets d'erain. Monstrelet, t. 1, fol. 301.

ANC. CAT. ANC. ESP. Decorrer. IT. Scorrere. (chap. escorre, escorres: escórrego, escorres, escorre, escorrem, escorréu, escorren. Escorregut, escorreguts, escorreguda, escorregudes.)

29. Decorremen, s. m., cours, flux.

Contra decorremen de sanc. Brev. d'amor, fol. 40.

Contre le flux de sang.

ANC. CAT. Decorriment. ANC. ESP. Decorrimiento. IT. Scorrimento. (chap. Escorrimén, escorrimens. Sanguichina, sanguichines; escabechina, escabechines; matansa, matanses; mondongo; carnissería, etc.)

30. Decors, s. m., lat. decursus, décours, décroissance.

Jois qu'es en decors

No tanh nays' als menors.

Giraud de Borneil: Dels bels.

Il ne convient pas que la joie qui est en décours naisse aux moindres.

Apres lo decors de la planeta.

Cal. dels apost. de Roma, fol. 193.

Après le décours de la planète.

ANC. FR. Soleil et lune et ans et jors

Et les croisans et les decors.

(chap. Sol y lluna y añs y díes (jorns) y los creixens y los menguans, decreixens.)

(N. E. de luna creciente : croissant, cruasán.)

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 30.

CAT. Decurs. ESP. PORT. Decurso. IT. Discorso.

31. Discursiu, adj., discursif.

Ab successio discursiva.

Eluc. de las propr., fol. 8.

Avec succession discursive.

CAT. Discursiu. ESP. PORT. IT. Discursivo.

32. Encorre, Encorrer, v., lat. incurrere, encourir, confisquer.

Ni degun non puesca encorre pena.

Statuts de Provence, BOMY, p. 1.

Et que nul ne puisse encourir peine.

La pena que poyrian encorrer.

(chap. La pena que podríen incurrí.)

Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 292.

La peine qu'ils pourraient encourir.

Part. pas. Sian confiscats et encors als senhors de Condom.

Cout. de Condom de 1313.

Soient confisqués et encourus par les seigneurs de Condom.

Retornats en heretgia, dels cals es encorreguda tota lor terra e tota lor honor. (chap. Retornats en herejía, dels cuals es encorreguda, confiscada, tota la seua terra y tot lo seu honor, feudo.)

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. XXXII, fol. 258.

Retournés en hérésie, desquels est encourue toute leur terre et tout leur fief.

CAT. Encorrer. ESP. Incurrir. PORT. Encorrer. IT. Incorrere. (chap. encorre : perseguí, acassá per a pegáli an algú; está en sel, encorres, ya se encorre lo choto o lo borrego de Julio Micolau de La Fresneda. Yo me encórrego, encorres, encorre, encorrem, encorréu, encorren.)

33. Encorremen, s. m., confiscation, encourement.

Crim que requerra encorremen de cors e de bes.

Ord. des Rois de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Crime qui requerra confiscation de corps et de biens.

Confiscats per encorrement.

Cout. de Condom de 1313.

Confisqués par encourement.

ANC. FR. Il soit sauf en forfaiture, en paines, en encorrement.

Ord. des Rois de Fr., 1283, t. 1, p. 311.

ANC. CAT. Incorriment. ESP. Incurrimiento. (chap. confiscassió, incurrimén en algún delicte.) 

34. Escorre, v., écouler, échapper, échoir.

D'el s'escorro humors viscozas.

(D'ell s'escorren humors viscoses. Escorres : eyaculá: eyaculo, eyacules, eyacule, eyaculem o eyaculam, eyaculéu o eyaculáu, eyaculen - al cul de algún o alguna franchista.)

Eluc. de las propr., fol. 82.

De lui s'écoulent humeurs visqueuses.

Tonels s'en vai, per s'escorr. Leys d'amors, fol. 68.

Le tonneau s'en va, pour s'écoule.

IT. Escorrere.

- Confisquer, acquérir, courir sus.

Part. pas. La part es escorreguda.

Escorregutz es em poder del senior sos cors.

Régl. sur les Mines, Hist. de Nîmes, t. I, pr., p. 71 et 72.

La portion est confisquée.

Sa personne est acquise en pouvoir du seigneur.

Lo fieus s'ateins escorregutz.

Roman de Flamenca, fol. 96.

Le fief devient confisqué.

35. Escorrement, s. m., concours, écoulement, flux.

Plueias e grans escorremens d'aiguas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.

Pluies et grands écoulements d'eaux.

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del toscá, riada

Per l' escorrement de las lagremas.

Si femna prens ha gran escorrement de layt.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 51.

Par l'écoulement des larmes.

Si femme enceinte a grand écoulement de lait.

- Rassemblement.

Ni fazent negu escorement en las sinagogas ni en la cioutat.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 24.

Ni faisant aucun rassemblement dans les synagogues ni dans la ville.

36. Occorre, Occurer, v., lat. occurrere, survenir, accourir.

Las causas que occurreran en aquest pays.

Statuts de Provence, BOMY, p. 4.

Les causes qui surviendront en ce pays.

Que occurron al pays, ni puesquan occorre.

Régist. des États de Provence de 1401.

Qui surviennent en ce pays, et puissent survenir.

Part. prés. Per contribuir en las cargas occurens.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 6.

Pour contribuer aux charges survenantes.

CAT. Ocorrer. ESP. Ocurrir. PORT. Occorrer. IT. Occorrere. (chap. ocurrí, desvindre, desvindres.) 

37. Recorre, v., lat. recurrere, recourir, avoir recours.

Be fay donc qui per lieys recor

A la gracia del Creator.

(chap. Be fa entonses lo que per nella recurrix a la grassia del Creadó. v. recurrí y recorre: recurrixco o recurrixgo, recurrixes, recurrix, recurrim, recurriu, recurrixen. Recurrit, recurrits, recurrida, recurrides.)

Brev. d'amor, fol. 83.

Bien fait donc qui par elle recourt à la grâce du Créateur.

A monseynor sant Peyre...

Recorreras tostemps en tas orations.

V. de S. Honorat.

A monseigneur saint Pierre... tu recourras toujours dans tes oraisons.

CAT. Recorrer. ESP. Recurrir. PORT. Recorrer. IT. Ricorrere.

38. Recors, s. m., lat. recursus, recours.

Als quals avem soven recors. Brev. d'amor, fol. 76.

Auxquels nous avons souvent recours.

Loc. Lo sepulcre on Dieus fon a recors.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Le sépulcre où Dieu fut à recours.

ANC. CAT. Recors. ESP. (recurso) PORT. Ricurso. IT. Ricorso.

39. Recorsa, s. f., retour.

Pot hom far recorsa del compas de la una de las coblas.

Recorsa pot far cadaus.

Leys d'amors, fol. 40 et 41.

On peut faire retour de la mesure d'un des couplets.

Chacun peut faire retour.

40. Recoredor, s. m., secoureur.

San Tropheme lur fon recoredor.

V. de S. Trophime.

Saint Trophime leur fut secoureur.

41. Soccorre, Secorre, Secorrer, v., lat. succurrere, secourir, porter secours.

Ara no m val joi ni m soccor.

Gavaudan le Vieux: Crezens, fis.

Maintenant plaisir ne me vaut ni me secourt.

Si merces no m secor,

Tem que n' auretz pechat.

Arnaud de Marueil: Aissi cum.

Si merci ne me secourt, je crains que vous en aurez la faute.

Que anes al pays soccorer et aidar.

(chap. Que aniguere al país a socorre y ajudá.)

Roman de Fierabras, v. 5015.

Qu'il allât porter secours et aider au pays.

Qu'al rey d'Espanha socorratz. Gavaudan le Vieux: Senhors.

(N. E. Si algún o alguna imbécil pensaba que no había reyes de España, incluso emperador, antes de los Reyes católicos, puede consultar en qué años vivió Gavaudan el viejo.)

Que vous portiez secours au roi d'Espagne.

ANC. FR. Secor nous, car en est mestiers...

Secor ton serf, secor ta serve.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 135.

CAT. ESP. Socorrer. PORT. Soccorrer. IT. Soccorrere. (chap. socorre)

42. Socors, Secors, s. m., secours, aide.

Al comte dic non aia espaven

De Proensa, qu'en breu aura socors.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Je dis au comte de Provence qu'il n'ait pas de crainte, que dans peu il aura du secours.

Fazes me ajuda e secors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es.

Faites-moi aide et secours.

ANC. FR. Mes joies et tout mon secors.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 309.

Pour conquerre secors.

Ville-Hardouin, p. 159.

Qui venoient au secors de la cité.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 132.

ANC. CAT. Socors. ESP. (chap.) Socorro. PORT. Soccorro.

IT. Soccorso.

43. Socorremen, s. m., secours, assistance.

Fasian gran socorremen

D'almornas a la paura gen.

(chap. Féen, feien, faien gran socorrimén d'almoines a la pobra gen.) 

V. de S. Alexis.

Faisaient grand secours d'aumônes à la pauvre gent.

IT. Soccorrimento.