bresquilla

BRESQUILLA f. 

|| 1. Varietat de préssec, primerenc, més petit i més dolç que l'ordinari (Calasseit, Gandesa, Tortosa, Maestr., Val., Alcoy, Biar); cast. durazno. Mores, préssecs i bresquilles, Serres Poes. 60. 
|| 2. Bolet de l'espècie Agaricus Eryngii D. C. (val., ap. Archivo, vii,352).
    Etim.: derivat de bresca, per sa dolçor.

agaricus campestris

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

márfega

márfega

madalap ple de fullarasca de panís


Al meu lloc, tame se diguebe marfega, a casa de maguela ne tenie una y cuan mos chitaem a de la mesdia, fie una ruidera que no se podie dormi

¡Ah!... un colchó plé de fullarasca de panís, no es un colchó, es una márfega. Luis no es una crítica, es una aportació.

dcvb

MÀRFEGA f. 

lingüista buscán bolets

lingüista buscán bolets

Anae un lingüista pel monte buscán bolets, y se trobe a dos sagales despullades fen marranades. Al vorel, li diuen, yo y la meua amiga podríem fe un trío en tú. Y conteste lo lingüista, sirá la meua amiga y yo. Y va seguí buscán bolets.

https://es-la.facebook.com/Amics-dels-Bolets-120487342410/

Shakira y Piqué buscán bolets a Beseit

verdang

pullís de un abre, vore esporgá, podá, cimal, simal

catalá :

verdanc

• Renou d'arbre.
• Senyal que deixa en el cos una contusió, una fuetada, una incisió quirúrgica ampla, etc. Moradura, de morat

2 dial Cop donat amb una branca flexible.
	3 TRAUM Blau.

cimal

• Cim de muntanya.
• Branca principal més o menys dreta, especialment la que s'enlaira més que les altres o la que es deixa a l'arbre en tallar les altres. 
• Part d'una panna de suro que, en l'arbre, era la més allunyada de terra.

plega

plega

la plega dels quintos  (Kintos modern)

Un añ, a la plega dels quintos de Beseit, un del poble anae disfrassat de dona, y com anae tan calén y cansat, se va quedá adormit a la altura dels deposits.
Va vomitá y li anaen les mosques per la cara.
Una dona baixae cap a les eres y lo va vore, se va pensá que ere una dona morta, y se va cridá a la Guardia Civil, meche, juez de paz. Vaya anécdota.

No ere ningú de estos cuatre:

verbo plegá , tamé tancá un negosi, dixá una faena, etc...

plego, plegues, plegue, pleguem, plegueu, pleguen,
plegaré, plegarás, plegará, plegarem, plegareu, plegarán

replegá, arreplegá

PLEGA f. 
|| 1. Acte d'aplegar. Per llur cor flach de vergonya fan plega, Ausiàs March lxxv. Especialment: a) Plegada, acció de collir els fruits (Tortosa, País Valencià); cast. recolección. Som al temps de la plega de les olives, Moreira Folkl. 17.—

b) Replega de diners o altres coses destinada a beneficència (or., occ.); cast. colecta. La plega o quest de madona Santa Anna, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). Digau-me... si ha seguda bona la plega pera la festa d'enguany, Llorente Versos 226. 

|| 2. ant. Taula, armari, tauler, etc., de plega: taula o altre moble destinat a guardar les coses replegades en un acapte. Unam tabulam de plega, doc. a. 1363 (Man. Vicariat General de Gir., fol 100). Una taula petyada gran per plega, Item un tauler de plegua de dues posts, doc. a. 1403 (ap. Aguiló Dicc.). Un armari de fust de fer plega, de pocha valor, doc. a. 1405 (Ordin. Hosp. 85).a) Plega: taula o armari de plega. Una plega ab sos petges e banc, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). En la plega, un travesser de fustany, doc. a. 1434 (Aguiló Dicc.). Dues plegues de fuste entre posts e lates, doc. a. 1523 (Alós Inv. 36). Mà de paper, | ploma y tinter | ella tenia, | ... | per cas trobí | tot en la plega, Spill 2595. 
|| 3. Feix o manat de coses; cast. haz, manojo. Dins una caxa antiga unes tovalles blanques e una plega de tovallons, doc. segle XV (Aguiló Dicc.) Especialment: a) Manat de sis, dotze o més ciris enfilats (Olot).—b) Entre tintorers, conjunt de troques lligades per una altra que va passada per dins elles, i els caps de la qual es lliguen amb un tros de cordill.
    Etim.: derivat postverbal de plegar.

tall

tall 

verbo tallá,

tallo, talles, talle, tallem, talleu, tallen

corte, cortar,

chulla, tall , tallada, (tallá a Valderrobres) en redó de la cama de un cordé, no está al dcvb

dcvb

vora que talle de una ferramenta.

Sone igual que t'hai de plegá, te ting que eixecá

Dcvb, TALL (i dial. tai). m.

perchi, esgorfa, algorfa, algolfa, angorfa, asgolfa

perchi, esgorfa, algorfa, algolfa, angorfa, asgolfa, pis daball del tellat o teulada.

Perchi se diu sobretot a La Portellada, a Tamarite. 

Perche en aragonés (Rudy Weiss)

PERCHADA: Teuladeta pera fé sombra al exterió.
A sé posible no mol llun de aón se rostixque la carn y prop de les serveses fresques.

Pergola en italiá.

DCVB, 

GOLFA (y ses var. algolfa, angorfa, asgolfa). f. 

Desván, también conocido como ático, buhardilla, altillo, sobrado o doblado, es una habitación en la parte superior de una vivienda disponible bajo el caballete del tejado.

Usados de modo convencional a lo largo de la historia como trasteros donde guardar viejos objetos en desuso, la crisis del suelo y de la vivienda ha supuesto que desde hace años se vayan rehabilitando para convertirlos en apartamentos.

Valdealgorfa se diu en chapurriau Valdesgorfa o Valldesgorfa

cornaló, cornalons

cornaló, cornalons de la banasta, portadora , cornalera, cornaleres

saria

CORNALÓ m. 
|| 1. Cadascuna de les dues bosses o recipients que formen la sàrria (Ribera d'Ebre, Maestr., Val., Mall.); cast. cogujón. «Jo tenc una sàrria | sense cornalons...» (cançó pop., Manacor). 

|| 2. Corn de la manta de pagès (Tortosa, Val., Al.); cast. cogujón. 

|| 3. Bossa que formaven les mànegues de l'hàbit dels frares franciscans i que servia per a posar-hi objectes (Benigànim); cast. cogujón. 

|| 4. Anella de corda que hi ha a cada extrem final del sac d'una peça de l'art de bou, vaca o artet, i que serveix per a lligar-hi un cap i poder hissar l'art dalt del pal per secar-lo (Amades-Roig Voc pesca). 

|| 5. Cadascun dels angles o extrems més o menys punteguts d'una cosa; cast. ángulo, punta, esquina (si és angle sortint), rincón (si és angle entrant). «Sa peça de formatge mallorquí té quatre cornalons». Pebre de quatre cornalons: mena de pebres quadrats i angulosos en la part superior (Mall.). Lo Sr. Degà posat al cornaló de lo altar digué, doc. segle XVII (Alm. Isl. Bal. 1878, p. 67). Vengué es setembre amb sos pebres de quatre cornalons, Roq. 49. Fent-lo abocar dins el mocador d'ella, sostengut p'els quatre cornalons, Galmés Flor de cart 85. Cornaló de pa: crostó de pa (Mall.). «El Bon Jesuset d'Artà | té un cornaló de pa; | si som bones al·lotetes, | diu que mos ne donarà» (cançó pop. Artà). 
|| 6. fig. Depòsit, conjunt de coses recollides i guardades (Cast., Val.). «Ja tinc en el cornaló uns grapats de notes»: ja tinc moltes notes recollides (Cast.). 

|| 7. Cadascuna de les anses de les portadores (Olot, Sta. Eulalia P. ap. Griera Tr.). banasta

    Fon.: kuɾnəló (or., men.); koɾnaló (Tortosa, val.); koɾnəló (mall.).
    Intens.:—a) Augm.: cornalonot;—b) Dim.: cornalonet.
    Sinòn.: || 1, 2, 5, corn.
    Etim.: derivat de cornal.

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

BANASTA o BANASTRA f. 

|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calaseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.—b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatas. Séu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.
—Estar més magre que unes banastres: estar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calaseit, Val., Alcoy, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEW, i, 328).


CANASTRA o CANASTA f. 
|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canasta. No gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (archiu municipal de Barchinona). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.o Duguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calaseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.

// Canasta RAE:

1. f. Cesto de mimbres, ancho de boca, que suele tener dos asas.

2. f. Juego de naipes con dos o más barajas francesas entre dos bandos de jugadores.

3. f. En el juego de la canasta, reunión de siete naipes del mismo valor.

4. f. En baloncesto, aro metálico sujeto horizontalmente a un tablero vertical, y del que pende una red tubular sin fondo en la que es necesario introducir el balón para el enceste.

5. f. En baloncesto, cada una de las introducciones del balón en la canasta, y que, según las jugadas, vale por uno, dos o tres tantos.

6. f. En el Aljarafe de Sevilla, medida para aceitunas cuya cabida es de media fanega.

7. f. Mar. Conjunto de vueltas de cabo, la última mordida, con que se tiene aferrada, mientras se iza, una vela o una bandera y que permite largarlas, cuando han llegado a su lugar, con solo dar un estrechón a la tira que se conserva en la mano.

botovadeu

botovadeu, voto va a Deu, voto a Dios.

A Beseit casi sol u die lo agüelo Aniceto, Anisseto, es una expresió bastán utilisada a Mallorca, en varians.

Entre la gent més major de Cocentaina encara s'usa una expressió que mai no he sabut què podia significar... fins ara. Li l'escoltava dir al meu avi quan se sorprenia, per exemple. Encara que la paraula en qüestió servia pràcticament per a tot tipus de situacions.

Recorde com en quart de la ESO un company de classe li va preguntar a la professora, fent broma, que el seu avi deia que tenia "unes tomaques com un botovadeu". (tomàtiga) El meu company volia saber què significava això però la professora no li va saber respondre.

Fa poc, navegant per Facebook, vaig descobrir, per fi, què volia dir aquesta expressió de la mà de Joan-Carles Martí i Casanova...

Recorde que el meu avi diferenciava perfectament la B de la V quan parlava. Per això vaig buscar l'expressió a Internet tal i com ell la pronunciava: Botovadeu! Amb B alta inicial. I també és per això que no vaig tenir èxit en la meva recerca. Ara, però, ja se que Botovadeu en realitat és Voto a Déu! I aquesta expressió sí que hi apareix a la Xarxa.

amb tot el dret del mon - botovadeu