heliotropo Beseit

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau. 

La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.

A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno y Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:

- Tots sels fóten los vascos.

Va di entonses Calandrio:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:

- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?

- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.

Va di Calandrio:

- Pos té que sé mes allá de los Ports.

- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.

Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:

- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme;
¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:

- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.

Entonses Calandrio va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:

- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?

Va contestá Maso:

- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.

Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.

- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?

Calandrio va di:

- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigám negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. 

A lo que Bruno va di:

- Pero espera.

Y li va di a Bufalmacho:

- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.

Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegáen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:

- ¿Aón está Calandrio?

Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:

- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:

- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.

- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.

Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.

Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá (taló). Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:

- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.

Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:

- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanáe. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:

- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:

- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.

An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.

Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!

Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.

Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.

A lo que Guiscardo sol va contestá:

- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.

Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.

Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:

- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.

Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:

- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.

Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:

- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.

Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:

- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.

Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:

- Quedéutos en Déu, que yo men vach.

Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

Lo llibre dels poetas. Ausias March.

AUSIAS MARCH. 

Ausiàs

(Cants d'amor.) 

I. 

Qui no es trist de mos dictats no cur 
o en algun temps que sia trist estat 
e lo qui es de mals apassionat 
per ferse trist no cerque lloch escur 
lija mos dits mostrant pensa torbada 
sens algun art exits d'hom fora seny, 
e la rahó qu'en tal dolor m'empeny 
amor ho sab quina es la causa estada. 

Alguna part é mòlta es trobada 
de gran delit en la pensa del trist, 
e si les gents ab gran dolor m'han vist 
de gran delit m' arma fon companyada. (de gran deleite, mi arma)
Quant simplament Amor ab mi habita 
tal delit sent que no 'm cuyt ser al mòn, 
e com sos fets vull veure de pregon 
mescladament ab dolor me delita. 

Prest vé lo temps que faré vida hermita 
per mills poder d'amor les festes colre, 
d'est viure estrany algú nos vulla dolre 
car per sa cort Amor me vol é 'm cita, 
e jo qui 'l am per si tan solament, 
no denegant lo dó que 'm pot donar 
á sa tristor me plau abandonar 
e per tots temps viure entristadament. 

Traure no puch de mon enteniment 
que sia cert é mòlt pus bell partit 
sa tristor gran que tot altre delit 
puix hi recáu delitos languiment. 
Alguna part de mon gran delit es 
aquella que tot home trist aporta 
que playent si lo planyer lo conforta 
mes que si d'èll tot lo mòn se dolgues. 

Esser me cuyt per mòltes gents repres 
puix que tant llou viure en la vida trista 
mes jo que hi he sa gloria al ull ja vista 
desig sos mals puix delit l' es permes. 
No 's pot saber menys de la esperiença 
lo gran delit qu'es en lo sols voler 
d'aquell qui es amador verdader 
e ama si vehentse en tal volença. 

TORNADA. 

Lir entre carts, Deu vos don coneixença 
com só per vos á tot estrem posat 
ab son poder Amor m'ha 'nderrocat 
sens aquell sèu d'infinita potença. 

(Cants de mort.) 

I. 

Aquelles mans que james perdonaren 
han ja romput lo fil tenint la vida 
de vos qui sòu d'aquest mòn exida 
segons los fats en secret ordenaren. 
Tot quant jo veig é sent, dolor me torna, 
quant me recort de vos qui tant amava, 
en ma dolor si primé bè 's cercava 
si trobará qu'en delit se contorna, 
Donchs durará puix tè qui la sostinga 
car sens delit dolor crech nos retinga. 
En cor gentil amor per Mort no passa 
mes en aquell qui per los vicis tira, 
la cantitat d'amor durar sols mira, 
la calitat d' amor bona no tassa. 
Quant l'ull no véu é lo toch no 's practica 
mor lo voler que tot per ell se guanya; 
qui en tal punt es, dolor sent mòlt estranya, 
mes dura poch l'espert lo testifica. 
Amor honest los sants amants fá colre 
d'aquest vos am é mort no 'l me pot tolre. 

Tots los volers que en mi confusos eren 
se mostren clar per llur obra forana, 
ma carn se dol car há natura humana 
perqué en la mort sos delits se perderen. 
En sa dolor m'arma es embolcada 
de que llur plor é plant per null temps callen 
en tal dolor tots los conorts me fallen 
com sens tornar la que am es amada. 
Mes l'altr' amor qu'es amistança pura 
apres la mort sa força gran li dura. 

Aquesta amor si los pechs no la crehen 
es ver senyal del bè que en ella habita 
aquesta es qui sens dolor delita 
y 'ls cechs volers de prop d'aquestes venen. 
Lo voler cech del tot ell illumena 
mes no en tant que lleve lo caracte 
e si poguès fèr sens empaig son acte 
No fora 'l mòn ull ab gòta serena. 
Mes es axí com la poca triaga 
que mòlt verí sa virtut li apaga. 

Aquell voler que 'n ma carn sola 's causa 
si no es mort no tardará que muyra 
l' altre perquí dol continu m'abuyra 
si 'm defalleix no será sens gran causa. 
Ell pot ser dit voler concupiscible 
e vol durar puix mòlt de l'arma toca 
mes no tostemps car virtut no invoca 
e d'un costat es apetit sensible. 
Aquests volers honestamènt me torben 
perqué entre mal é bè mes penses bornen. 

D'arma é cos es compost l'hom contraris 
perque 'l voler é l' apetit contrasten, 
tot quant aquest de llur natura tasten 
es saborós é utils letovaris. 
Altre voler qu'en mig d'aquest camina 
es atrobat que no tè via certa 
cuyd' haver port en la platja deserta 
é lo verí li sembla medicina. 
Cascun dels tres fá obra en mi diversa 
lo menys potènt lo jorn ab mi conversa. 

Tres son les parts vers hon mos volers pujen 
é per semblant venen per tres maneres 
entre si han contraries carreres 
delits portant é d'altres que m'enujen. 
Quant los delits del cos la pensa 'm mostra 
jo sent dolor car son perduts sens cobre 
altra dolor sent que 'm vist tot é 'm cobre 
com péns que mort há tolta l'amor nostra. 
L'altre voler rahó y natura funden 
que sens dolor mòlts delits ne abunden. 

Lo lloch hon jau la dolor gran que passe 
no es del tot fora de mes natures 
ne del tot es fora de llurs clausures (tol en el original)
lo turmènt grèu que jo per elles passe. 
aquell voler qu'en mi no troba terme 
es lo mijá per hon dolor m'agreuja, 
l'estrem d' aquest fora natura alleuja 
fort é punyènt mes es causable verme. 
Opinió falsa per tots es dita 
que fora nos é dintre nos habita. 

D'aquest' amor les demes gents tremolen 
aquesta es sentida y no sabuda, 
poques gents han la causa coneguda, 
delit, dolor per ella venir solen. 
Lo cos per si lo sèu delit desija 
l'arma 'n apres lo sent é vol atenyer 
lo propi sèu al qual no 's pot enpenyer 
car tot es fals hon ella se enfastija. 
D'aquests contrasts aquest amor escapa 
que veritat no l' ateny ab sa capa. 

Tant es unit lo cos ab la nostra arma 
que acte en l'hom no pot ser dit bè simple 
algú no es vers l' altre humil é simple 
contrast se fan, hu contra l'altre s'arma, 
mes es tan poch lo contrast á sa hora 
que en fets del cos l'arma no fa gran nosa 
y en contemplant axí l'arma reposa 
que bè représ lo cos d'açó no plora. 
Aquesta pau en mi no es mòlt longa 
perqué dolor mes que 'l delit s'alonga. 

Dolor jo sent é sembla mi estrema 
no sò en punt de voler consell rebre 
ne de algun remey me vull percebre 
ans de tristor he presa ja ma tema. 
Si 'm trob en punt que dolor no 'm acorde 
ja tinch senyal ab que á dolor torne, 
recort sos fets d'amor é elles borne 
d'ací escapant ab mi gens no concorde. 
Son esperit sens lo cos jo contemple 
tant delit sent com l'hom devot al temple. 

De pietat ab sa mort vè que 'm dolga 
e sò forçat que mon mal haja planyer 
tant he perdut que bè no 'm pot atanyer 
fortuna ja no tè que pus me tolga. 
Quant imagin les voluntats unides 
y 'l conversar separats pera sempre 
pensar no puch ma dolor haja tempre, 
mes passions no trob gens aflaquides. 
E si per temps elles passar havien 
vengut es temps que començar deurien. 

Mes voluntats mos pensamènts aporten 
avall y amunt si com los nuvols l'aire: 
adés me dolch puix dolor no sent gaire 
e sent dolors qu'ab si dólres comporten. 
quant péns que 'ls morts que res del vius no pensen, 
e les dolors que pas sens grat se perden, 
mos sentimènts han mal é no se perden, 
tant que d'amor é dolor se defensen: 
E pas dolor qu' en la d'infern s' acosta 
com en est mòn no lam veure de costa. 

En l'altre mòn á mi part que jo sia 
y 'ls propis fets estranys á mi aparen 
semblants d'aquells que mos juhins lloaren 
lo fals, per ver; la veritat, falsia. 
Los mèus juhins la dolor los ofega 
lo lloch no hi es hon primer habitaven 
si es no tal com ans del cas estaven 
alterat es la mort y açó 'm fa brega. 
Tal é tant fort qu'altre matant mi mata 
no se com es que lo cor no m'esclata. 

Alguns han dit que l'amor es amarga 
podenho dir los qui la sabor senten 
ó de per si ó com per altre senten 
sa fort dolor qu'entre totes es llarga. 
Per mi no tem per altre l'he temuda 
puix fonch cruel ja pietat no m'haja, 
qui 'n terra jau no tem pus avall vaja 
en l'esperar una esperança es perduda. 
O partiment dolorós, perdurable, 
sentme en dolor comparat al diable. 

No preu los bèns que jo sol posehesca 
car plahènt res home sol no practica, 
la mort no tem que lo mòn dampnifica 
sinó que tem que cel me desfallesca. 
Tot cas jo mir ab una egual cara, 
res no 'm fá trist é ja mòlt menys alegre 
no es color de sobre blanc ó negre 
vers mi no hi ha cosa escura ne clara. 
Tot quant amor é pòr me pogren nóure 
finí lo jorn que li viu los ulls clóure. 

Segons lo cas ma dolor no es tanta 
com se requer per un mortal dampnatje, 
sobre tots mals la mort porta avantatje 
jo 'l he sentit é de presènt m'espanta. 
Segons l' amor del dan no port gran signe 
e volgra jo qu'en lo mòn fòs notable 
dient cascú: - «veus l'home pus amable» 
e que planguès cascú mon fat maligne. 
Aquell voler causat per cosa honesta 
mentres será, será mostrant gran gesta. 

tan comun cas, ¿perqué tan estrem sembla 
al que per fort la mort en tant lo plaga? 
¿Perqué tal cas la rahó d'hom s' amaga 
e passió tota sa força sembla? 
Dèu piadòs é just cruel se mostra, 
tant es en nos torbada conexença 
fluxant dolor primer plega crehença 
mes ferm saber no es en potença nostra. 
Als que la mort tol la muller ó aymia (tolre : quitar)
sabrán jutjar part de la dolor mia. 

Tot ver amich á son ver amich ama 
de tal amor que mort no la menyscava; 
ans lo fornal que apura l' or y acava 
leixant l'or fi, é l' als en fum derrama. 
D'aquest amor am aquella qu'es morta 
e temènt am tot quant es de aquella 
l' esperit diu, ¿donchs quina maravella 
que am aquell é res tant no m comforta? 
Mémbram la mort é torn en ma congoxa 
e quant hi sò dolor pas no m'afloxa. 

Accidènt es amor é no substança 
e per sos fets se dòna á nos conexer 
quant es ne qual ell se dòna á parexer 
segons d'hon part axí sa força llança 
si com lo vent, segons les encontrades 
hon es passat, de si calt ó fret gita, 
axí amor dá dolor ó delita 
segons lo for del lloch hon ha llançades 
Fondes rahels ó sus cara de terra 
ó sobre sanch ó sus mòlt aspra serra. 

Amor en l'hom dos llochs disposts arroba 
car home es dit per ses dues natures, 
lo cos per si vol semblant de sutzures, 
l'arma d'un blanc vol que sia sa roba. 
D'ells units surt amor de algun acte
que no 's véu bè qual d'ells mes part hi faça 
cascú per si algun delit acaça 
y aquell atés l'altre 'n porta caracte. 
E véus la mort que 'l gros voler termena 
lo bó no pot ne bast á aquell ofena. 

Morint lo cos son amant no 'l resta 
sinó dolor per lo recort del plaure, 
fallint aquell no tarda mòlt en caure, 
fallint lo sanct defall la sua festa. 
Alguns delits qu'en l'arma pèl cos venen 
son los composts que 'ls amadors turmenten 
e cascú d'ells canta qual dolor senten 
segons del cos ó de l'arma part prenen. 
E mort l'amat, amor es duradora 
tant quant lo mort del viu te gran penyora. 

Çó qu'en passat enbolt é confus era 
es de partit lo grá deixant la palla, 
l' esperimént altre no 'm péns hi valla 
per la mort es uberta la carrera. 
Ma carn no sent, ¿doncs no 's pot fer que ame 
car ja no hi es ço que sentir li feya? 
Si voler tinch pech es lo qui no creya 
que 'l esperit de pur amor se inflame. 
Cobejant mòlt que Deu s'arma se 'n porte 
açó dubtant fá que jo pena porte. 

Si 'n nostra amor péns esser si venguda 
e d'ella pert esperança de veure; 
sinó que tost vinch en açó descreure 
l'arma en lo cos no fora retenguda. 
Si be los morts en lo mònt no retornen, 
ans de ser mort noves sabré d'aquella. 
Estat es ja, ¿donchs quina maravella 
açó esperant mos sentiments sojornen? 
E si cert fòs, qu'entre les sancts fos mésa 
no volgre jo que de mort fòs defésa. 

O Deu, mercé, mes no se de que 't pregue 
sinó que á mi en lo seu lloch aculles 
no tardes mòlt que d'ella á mi no vulles 
puix l'esperit hon es lo seu aplegue. 
E lo meu cos ans que la vida fine 
sobre lo seu abraçat vull que jaga 
amor é mort feríls de una plaga; 
sepárals mort dret, es qu'ella 'ls vehine. 
Lo jorn del juhí quant pendrém carn é ossos 
mescladament partirem nostres cossos. 

(Cants morals.) 

I. 

Si com lo Taur se vá fuyt per desert 
quant es sobrat per son semblant que 'l força 
no vol tornar fins há cobrada força 
per destruir aquell qui 'l ha desert, 
tot en axí 'm convé llunyar de vos 
car vostre gest mon esforç ha confus,
no tornarè fins del tot haja fus 
la gran pahor qui 'm tol ser desijòs. 

Que será valeròs es temps vengut 
l'hom qui son cor haurá fort ó covart 
e ja negú no cuyt saver tal art 
que si es flach tal no sia sabut. 
Car desastrug al perill de la mort 
lla donchs no val enginy ni maestria 
per bèn cobrir sa estrema covardia 
ans elegeix fugir per ser estort. 

Ans del perill se déu metre 'l conort 
ans prenent risch hom há dels bons paria 
aconseguint honor é senyoria, 
fahènt venir los Cesars en recort. 
Les armes fan los prous homens valer, 
e 'ls puja tost en semblant de moment 
qu'est es lo lloch d'hon lo covart dexèn 
pus prop de si en les dones veher. 

Renom d' ardit vol l' home parencer 
mes no será comportat son engan 
car los qui mes de tals afets sabrán 
dirán qui 'n nom sobre si déu haver. 
E baxamènt entre si volrán dir 
hom virtuòs no déu ser nomenat 
mes prenedor del que no ha guanyat 
entre aquells qui no 'l vehen fallir. 

L'home tastart qui no tembra morir 
no fahent fruit son perill hasajar 
grau de virtut volia en si posar 
mes en aquest se déu mills soferir. 
Puix ab perill mòlt gran de sa persona 
cuyda guanyar lo que no s' de son dret 
car la virtut en lo mig lloch se met 
e á los estrems per vici s'abandòna. 

Guanya virtut qui son cos á mort dòna 
per un gran bè é de molts benifet 
pensar no déu compte li 'n sia fet 
virtut de si lo virtuós guardòna. 
L'hom de cor flach meta perill á part 
car son honor lluny de perill está, 
e lo tastart per temps venir porá 
en ser temptat é usar de Renart. 

Quant dels passats llig alguns fets ó guart 
los per venir gracia á Dèu nos fan 
com son en temps que al mon disposts están 
per grans afèrs é de cascuna part. 
Especial per nostre gran senyor 
qui festejant la gent ab pòr lo mira, 
tot gran senyor dintre son cor sospira 
crehènt qu'ell vol ser dels senyors major. 

Fortuna es sobtós cambiador 
nengú no sab hon son voler la tira 
e lo semblant de son amor es ira 
sa ira es mòltes véus gran amor. 
Nengú no 's pot regir per son panell 
sinó qu 'ls flachs de sa cort fora-gita,
lo coratjós de sos bèns lo delita 
havent esforç vehènt la contra d'ell. 

TORNADA. 

Contra la mort es aquest aparell, 
menyspréu del mòn é no tembre fortuna, 
tenir sa lley é si es moro Çuna, 
Dèu lla donchs lo fará segur d'ell. 

(Cant espiritual.) 

ESTRAMPS. 

Puix que sens tu algú á tu no basta 
dònam la má ó pèls cabells me lleva, 
sinó estench la mia vers la tua 
quasi forçat á tu mateix me tira. 
Jo vull anar en vers tu al encontre, 
no sè perqué no faç lo que volria 
e no sè que aquest voler empatxa 
puig jo sò cert haver voluntat franca. 

Llevar mi vull é prou no mi esforce 
ço fá lo pés de mas horribles colpas 
ans que la mort lo procés á mi cloga 
placiat Dèu puix bèn vull fér que 'm vulles. 
Fès que ta sanch mon cor dur amolleixca, 
de semblant mal guarí ella mòlts altres, 
ja lo tardar ta ira 'm denuncia, 
ta pietat no trob' en mi que obre. 

Tan claramènt en l' entendre no peque 
com lo voler he carregat de colpa 
ajúdam Dèu mes follamènt te pregue 
car tu no vals sinó al qui 's ajuda, 
y á tots aquells qui á tu se apleguen 
no 'ls pots fallir é mostrenho tos braços 
que faré jo que no meresch m'ajudes 
car tant com puch conech que no m'esforçe. 

Perdònam Dèu si follamènt te parle 
de passió partexen mes paraules: 
yo sent pahor d'infern al qual faç via 
girar la vull é no hi disponch mos passos. 
Mes jo 'm recort que meritist lo lladre 
tant quant hom véu no hi bastaven ses obres 
ton esperit lla hon li pláu espera 
com ne perqué no 'u sab qui en carn visca. 

Ab tot que sò mal crestiá per obra 
ira no tinch ne de res jo t' encolpe, 
jo sò ben cert que per tostemps bè obres 
e fás tant be donant mort com la vida. 
Tot es egual quant sur de ta potença 
d'hon tinch per foll qui 'n contra tu murmura, 
amor de mal é de be ignorança 
es la rahó qu 'ls homens no 't coneixen. 

A tu deman que lo cor m'enforteixques 
si que 'l voler ab ta voluntat lligue 
e puix sò cert que lo mòn no 'm profita 
dònam esforç que del tot l' abandone. 
E del delit que 'l bon hom de tu gusta 
fésmen' sentir una poca centilla 
perque la part menor que m'es rebetle 
haja afalach que tant fort no 'm contraste. 

Ajúdam Dèu que sens tu no 'm puch móure 
perqué 'l meu cos es mes que paralitich: 
tant sòn en mi envellits los mals hábits 
que la virtut al gustar m'es amarga. 
O Dèu, merce revolta en mi natura 
que mala es per la mia gran colpa 
e si per mort jo puch rembre ma falta 
esta será ma dolça penitença. 

Jo tem á tu mes que no 't sò amable 
e davant tu confés la colpa aquesta, 
torbada es la mia esperança 
e dintre mi sent terrible baralla. 
Jo veig á tu just e misericorde, 
veig ton voler qui sens merits gracia, 
dones e tols de grat lo do sens merits (das y quitas)
qual es tan just quant mes jo no tremole.

Si, Job lo just, pòr de Dèu lo prenia, 
¿qué faré jo qui dins les colpes nade? 
Com péns d'infern que temps no si esmenta 
lla es mostrat tot quant sentiments temen. 
L'arma qui es contemplar Deu electa 
en contra aquell blasfemant se rebetla, 
no es en hom de tant gran mal estima: 
Donchs ¿com está que vers tal part camina? 

Prechte Senyor que la vida m'abreujes 
ans que pijors casos á mi segueixquen; 
en dolor visch fahent vida perversa 
e tem la Mort que es per tostemps longa. 
Donchs mal deçá é dellá mal sens terme 
prenme al punt que millor en mi trobes, 
lo detardar no se á que 'm serveixca 
no te respos qui te á fer viatje. 

Jo 'm dolch perqué tant com vull no 'm puch dolre 
del infinit dampnatje lo qual dupte: 
e tal dolor no la recull natura 
ne 's pot asmar é menys sentir pot l'home. 
E donchs açó sembla á mi flaca escusa 
com de mon dany tant com es no 'm espante 
si 'l cel deman no li do bast' estima 
fretura pas de pòr é d'esperança. 

Per be que tu irascible te mostres 
ço es defalt de nostra conexença 
lo teu voler tostemps clemença guarda 
ton semblant mal es be inestimable. 
Perdònam Deu si t' he donada culpa, 
car jo confes esser aquell colpable; 
ab ulls de carn he fets los teus judicis, 
vulles dar llum á la vista de l'arma. 

Lo mèu voler al teu es mòlt contrari 
he 'm sò enemich pensantme amich esser: 
ajúdam Dèu, puix me veus en tal pressa 
jo 'm desesper si mos desmerits guardes, 
jo 'm enuig mòlt la vida com allongue 
e dubte mòlt que aquella feneixca, 
en dolor visch car mon voler no 's ferma, 
e ja en mi alterat es l'arbittre. 

Tú es la fi hon totes fins termenen 
e no es fi si en tu no termena: 
tú es lo bè hon tot altre 's mesura 
e no es bó qui á tu, Deu, no sembla. 
Al qui 't compláu, tu aquell Deu nomenes, 
per tu semblar major grau d'home 'l muntes, 
d'hon es gran dret de qui sembla 'l diable 
prenga lo nom d'aquell ab qui 's conforma. 
Si alguna fi en aquest mòn se troba 
no es vera fi puix que no fá l'hom felix, 
es lo començ per hon l'altre s'acaba 
segons lo cos qu'entendre pot un home. 
Los philosophs qui aquella posaren 
en si mateix son esser vists discordes 
senyal es cert qu'en veritat no 's funda, 
per conseguent al home no contenta. 

Bona per si no fon la ley judayca, 
en paradis per ella no se entrava: 
mes tant com fon començ d'aquesta nostra 
de que 's pot dir d'aquestes dues una. 
Axí la fi de tot en tot humana 
no dá repós al apetit ho terme, 
mes tan poch l' hom sens ella no ha l'altra 
sant Joan fon senyalant lo Mesías. 

No te repos qui en altra fi guarda 
car en res als lo voler no reposa, 
ço fent cascú é no hi cal subtilesa 
que fora tú lo voler no s'atura. 
Si com los rius á la mar tots acorren, 
Axí les fins totes en tu se 'n entren; 
puix te conech, esfórçam que jo t' ame, 
vença l'amor á la pòr que jo 't porte. 

E si l'amor tanta com vull no m'entra 
creixme la pòr si que temènt no peque, 
car no pecant jo perdré aquells hábits 
que son estats, perque no t' am, la causa. 
Muyren aquells que de tú m'apartaren 
puix som migmort é 'm fan que no revisca; 
o senyor Deu, fes que la vida allargue, 
puix me apar que envers tú jo m'acoste. 

¿Quim mostrará davant tú fer escusa 
quant hauré dat del mal ordenat compte? 
Tu m'has donat disposició no mala 
e jo he fet del regla fals mòlt corba. 
Dreçarla vull mes he mester ta ajuda, 
ajúdam Deu car ma forsa es flaca. 
Tú es primer en tota bona obra, 
¿com será donchs qui primer de tú passe? 
No 't prech que 'm dons sanitat de persona 
ne bèns alguns de natura y fortuna 
mes solament que á tu Deu sols ame 
car jo sò cert que 'l major be si causa. 
Per conseguent delectació alta 
jo no la sent perqué dispost no 'm trobe, 
mes per saber un home grosser jutja 
quel major be sus tots es delitable. 

Qual será 'l jorn que la mort jo no tema, 
e será quant de t' amor jo 'm inflame, 
e no 's pot fer sens menyspreu de la vida 
e que per tu aquella jo menysprehe. 
Lla donchs serán jus mí totes les coses 
que de present me veig sobre los muscles, 
lo qui no tem del fort lleó les ungles 
mòlt menys tembrá lo fibló de la vespa. 

Prechte Senyor, que 'm faças insensible 
e qu'en null temps alguns delits jo senta 
no solament los leigs qui 't venen contra 
mes tots aquells qu'indiferents se troben. 
Açó desig perqué sol en tu pense 
e puscha haver la via qu'en tu 's dreça: 
fesho Senyor, é si per temps me 'n torne 
haje per cert trobar ta orella sorda. 

Tolme dolor com me veig perdre 'l segle 
car mentre 'm dolch tant com vull jo no t' ame 
e vullho fer mes l'hábit me contrasta, 
en temps passat me carreguí la colpa. 
Tant te cost jo, com mòlts qui no 't serviren, 
e tu 'ls has fet no menys que jo 't demane 
perqué 't suplich que dins lo cor tu m'entres 
puix es entrat en pus abominable. 

Catholich sò mes la fé no 'm escalfa 
que la fredor lenta de 'ls senys apague 
car jo leix só que mos sentiments senten 
e Paradis crech per fé, y rahó jutje. 
Aquella part del esperit es prompta 
mes la de 'ls senys rocegant lam acoste, 
donchs tu senyor ab foch de fé m'acorre 
zant que la part que 'm porta fret, abrase. 
Tu creist mi perque l'ánima salve 
e potse fer de mi sabs lo contrari. 
Si es axí, ¿perqué donchs me creaves 
puix fon en tu lo saber infalible? 
Torna no res jo 't suplich lo meu esser 
car mes me val per tostemps l'escur carcer, 
jo crech á tu' com volguist dir de Judes 
que 'l fora bó no fòs nat al mòn home. 

Par mi segur havent rebut batisme 
no fòs tornat als brassos de la dida, 
mas á la mort hagues retut lo deute 
e de presen jo no viuria en dubte. 
Major dolor d'infern los homens senten 
qui los delits de Paradis no jutjen 
lo mal sentit es d'aquell altre exemple 
e Paradis sens lo sentir se jutja. 

Dònam esforç que prenga de mi venia 
jo 'm trob ofés contra tu ab gran culpa 
e si no hi bast tu de ma carn te farta 
ab que no 'm tochs l'esperit qu'á tu sembla. 
E sobre tot ma fé que no vacille 
e no tremol la mia esperança, 
puix que no 'm fall charitat, elles fermes, 
e de la carn si 't suplich no me 'n ojes. 

¿O quant será que regaré les galtes 
d'aigua de plor ab las llagrimes dolces? 
Contrició es la font d'hont emanen, 
aquell es clau quel cel tancat nos obre. 
D' atrictió parteixen les amargues 
perqué 'n temor mes qu'en amor se funden, 
mes tals quals sòn de aquestes m'abunda 
puix sòn camí é via per les altres. 

Tè á mes una obra que comensa aixís: Ja no sper que sias mort. (No la encuentro)