Mostrando las entradas para la consulta presentz ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta presentz ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 23 de noviembre de 2023

Roman de Jaufre.

Roman de Jaufre.


D'un conte de bona maneira,

D' azauta rason vertadeira,

De sens e de chavalarias,

D' ardimens e de cortesias,

De proesas e d' aventuras,

De fortz, d' estrainas e de duras,

D' asautz, d' encontre e de batailla,

Podetz auzir la comensailla...

Que aiso son novas riais,

Grans e ricas e naturals,

De la cort del bon rei Artus;

Et anc no s fes ab el negus

Que fos, en aquella sazon,

De bon pretz ni de mesion.

Tan fon pros e de gran valor,

Que ja non morra sa lausor;

Car ja sempre seran retrachas

Las grantz proechas qu' el a fachas,

Et li bon cavalier mentagut

Qu' en sa cort foron elegut,

Que a la taula redonda vengron,

E las proesas qu' il mantengron; 

C' anc hom no i venc conseill querre

Per tal que dreitz poges proferre,

Que s' en anes desconseillatz;

Mais tortz anc no i fon escoltatz.

Tant fon sa cortz leals e bona 

Que negus om tort no i rasona,

Ni anc om per cavalaria

No i venc qu'en tornes a fadia,

Ni per guerra ni per batailla,

Anc a sa cort non trobet failla

Negus hom per ren que volghes

Per qualqe ops qu' el y venghes.

Vesvas domnas, orfes enfans,

Pulcellas, donzels paucs e grantz,

Cant a tort eron guerreiat,

Ni per forsa deseretat; 

Aqui trobavon mantenensa,

Ajtori, secors e valensa; 

Per que devon esser grazidas

Novas de tan bon luec issidas,

En patz e sens gab escoutadas.

E ditz cel que las a rimadas

Que anc lo rei Artus non vi,

Mas contar tot plan o auzi

En la cort del plus honrat rei

Que anc fos de neguna lei:

Aco es lo rei d' Aragon,

Paire de pretz e filltz de don,

E seiner de bon' aventura

Humils e de leial natura,

Qu'el ama Deu e tem e cre

E mante lealtat e fe,

Patz e justicia; perque Deus

L' ama, car si ten ab los sieus,

Qu'el es sos novels cavaliers,

E de sos enemics guerriers.

Anc Deus non trobet en el failla,

Ans a la primera bataila 



Per el facha, el a vencutz

Cels per que Deus es mescrezutz; 

Per que Deus l' a d' aitant honrat

Que sobre totz l' a essauzat

De pretz e de natural sen,

De gaillart cor e d' ardimen.

Anc en tan joven coronat

Non ac tan bon aib ajustat,

Qu'el dona grans dons volentiers

A joglars e a chavaliers;

Per que venon en sa cort tut 

Acels que per pros son tengut;

E cel qui rimet la canso

Auzi, denant el, la raso

Dir a un cavalier estrain,

Paren d' Artus e de Galvain, 

D' un' aventura que avenc

Al rei Artus, que gran cort tenc

A Carduel, una Pentecosta,

On cad an gran poble s' ajosta,

Per so qu' el reis los en semon;

Pauc n' i venon a qui non don.

Al jorn d' aquella rica festa,

Lo bon rei coronet sa testa

Et anet auzir al mostier 

La missa, e tuit sei cavalier

De la taula redonda i foron,

Que tug l' ensegon et honoron.

Aqui fon monseiner Galvans, 

Lancelot del Lac e Tristans,

E 'l pros Ivans, e 'l naturals

Erec, e Quexs lo senescals,

Persaval e Calogranans, 

Eliges, us cavalier presans,

E Coedis l' apercebutz, 

E Foi lo bels desconegutz,

E Caraduis ab lo bratz cort,

Tuit aquist foron à la cort;

Et ac n' i d' autres mais gan ren

Qu' ieu no us dic, car no m' en soven.

E quant an tot l' orde auzit,

Cil son del mostier eissit,

E son s' en el palais vengut

Ab gautz, ab deport et ab brut,

E pueis comenson lor solatz

E cascus comta so que 'l platz.

Li un parlon de drudarias,

E 'ls autres de cavalarias, 

E con aventuras queran

Aqui hom trobar las poiran.

Ab tan Quexs per la sala venc...

Et anc no i ac pros cavalier

Que volentiers no ill fezes via;

Car cascus sa lenga temia,

Per sus vilans gaps que gitava, 

Car a negun honor non portava,

Que a tut li meillor dizia

So que sap que pietz li seria.

Mais estiers es pros e cresutz,

E cavalers apercebutz,

Savis e conoissentz de guerra,

Ricx homs e seiner de gran terra,

Aconseillatz et eissernitz;


Mas siei gab e siei vilan ditz

Li tolon de son pretz gran ren.

Ab aitant denan lo rei ven

E ditz: "Seiner, sazons seria

"De manjar oimais, si us plazia.”

El reis es se vas el giratz:

"Quexs, per enugz adir fos natz

E per parlar vilanamens,

Que ja sabes vos veramens

Et avetz o vist mantas ves,

Qu' ieu non manjaria per res, 

Que cort tant esforsada tenga,

Entro que aventura mi venga

O qualque estraigna novella

De cavaler o de pulcella;

Anatz sezer a una part.”

Ab tant d' enan lo rei se part,

Et es s' al solatz atendutz

Que fon per la sala tengutz...

E an tan tengut lor solatz

Que meidia fon ben passatz,

E fon pres ja ben d' ora nona.

Ab aitant lo rei Artus sona

Son nebot, monseiner Galvan,

E senpre el li venc denan.

"Neps, ditz lo rei, faitz enselar,

Que irem aventura cercar,

Pueis qu'en esta cort non venon,

Que nostre cavaler so tenon

A mal, car lor es tant tardatz

Que ben degron aver manjatz.”

E Galvan respon mantenen:

"Seiner, vostre comandamen

Er faitz.” Pueis ditz als escudiers

Que meton sellas als destriers,

E tragon lor garnimentz fors

Don cascus puesca armar son cors... 

E 'ls escudiers isnellament

Son tuit ves lors ostals vengutz...

Pueis son li roncin atrossat 

De perpointz e de garnisons. 

E pueis lo rei ab sos barons

Pueion, e lor spazas ceinzon;

E 'ls escudiers las armas prendon

E tegron ves Brecilianda, 

Una foresta que molt es granda.

E can la son preon entrat,

El rei a un pauc escoutat,

E castia c'om no i sones motz.

"Eu aug, dis el, luein una votz

Que cre que gran mestiers l' auria

Lo socors de sancta Maria,

Que Deu reclama mot soven;

Ieu lai vuel anar solamen

Senes totz autres compagnos.”

- "Seiner, ans irai ieu ab vos,

Ditz mosseiner Galvan, si us plas,

Que sols no anaretz vos pas.”

- “Neps, di lo rei, no 'n parletz plus,

C'ab me no i anara negus,

E no m' en sonetz mot oimai.”

- "Seiner, ditz Galvan, no farai

Mais tot a vostra volontat.”


E 'l a son escut demandat

E sa lansa, pueis esperona

Ves cela part on la votz sona,

E, cant ac anat un petit,

El auzi esforcar lo crit 

Molt fort e d' estraigna maniera;

Ab tant venc en una ribeira

E vi, al intrar d' un molin,

Una femna que ronp sa crin,

E bat sas mas, et plain e crida

Ajtori, com causa marida.

E 'l reis es vengut volontos,

Aissi com ome piatos,

E demanda li: "Femna, que as?”

- "Seiner, acoretz me, si us plas,

C'una bestia grans et estraigna,

Que venc per aquella montaigna,

Mi manja el moli mon blat.”

El bon rei a laintz gardat

E vi la bestia gran e fera,

Et auiatz de quals faisos era:

Maiers fo que non es us taurs, 

E siei pel son velut e saurs,

E 'l col lonc e la testa granda, 

Et ac de corns una anna granda;

E l' ueils son groses e redons,

E las dens grans e 'l morre trons,

E cambas longas e grans pes;

Maiors non es us grans andes.

El reis es se meravillatz

Cant la vi, pueis es se seinatz, (N. E. El rey Arturo sería cristiano)

E ve 'l vos a pe desendut,

Pueis met denan son pieitz l' escut

E trais sa espaza mantenen.

Mais la bestia no fes parven

Qu'el vis, ni anc sol no s crollet;

Ans tenc lo cap clin e manjet,

A maiors goladas que trueia,

Del blat qu' era en la tremueia.

E, cant el vi que no s movia,

Penset se, car assatz paria,

De la bestia que non es brava,

Car per defendre no s girava; 

E a l' en las ancas donat

De l' espasa un colp de plat,

E encara no s moc per tan;

E 'l reis es li vengut denan,

E fes semblan que la feris,

E la bestia parven que no 'l vis;

E 'l reis a son escut pausat,

E pueis a 'l bon branc estuiat,

E pren la ab amdoas mans

Per los corns que son loncs e grans.

El reis es autz e gras e fortz,

E tira e secot et estortz,

Et anc sol no la poc crolar.

E 'l reis cuiet son poing levar,

Que la volc sus el cap ferir;

Mas anc non poc las mans partir

Dels corns, tant non las a tiradas,

Plus que si foson claveladas.

E, can la bestia senti

Quo ben fon pres, leva d' aqui;

E 'l reis estet als corns pendutz,

Fel et irat et esperdutz.

E la bestia eis del moli

Ab el, e ten son dreit cami

Per la forest, lai on li plas,

Tot jen e suau e de pas.

E mosseiner Galvan lo pros

Era si tertz am copagnos,

Luin dels autres, en un' angarda;

Et ab aitan el se regarda,

E vi la bestia fera e gran,

Que aporta els corns denan

Lo bon rei son oncl' apenden.

A pauc non a perdut son sen,

E pren autamen a cridar:

“Cavalier, anem ajudar

A monseiner lo rei Artus;

Per Deu, no s' enfuja negus;

Jamais, qui ara no 'l segonda,

Non er de la taula redonda;

Tuit serem per trachors tengutz,

S' el rei es per secors perdutz.”

Ab tan de l' angarda deissent

E venc ves la bestia corent,

Qu' anc non atendet conpaignon,

Non laisara un colp no ill don:

Baissa la lansa per ferir,

E 'l reis ac paor de morir,

E l' escrida: "Bels neps, merce.

Non la toes, per amor de me;

Qe si tu la fers, eu sui mortz,

E si no la toquas, estortz,

Qu' eu la pogra ben aver morta;

Perque m ditz mon cor e m conorta 

Qu' ela m portara chausiment,

Car ieu lo 'l portei eissament

Q' iratz non la volgui tocar,

Ni ella me; perque mi par

Que no m fara mal autrament,

E laissa li far son talent;

Anc non sia per ren tocada

De null home de ma mainada;

Si doncs no m volias aucir,

E vos, neps, anatz lor o dir.”

E Galvan a son colp tengut,

Et a l' en plorant respondut:

"Seiner, e com poirai suffrir

Que no us defenda de morir?"

- "Neps, sabetz com mi defendretz,

Sol que la bestia non toques.”

E el gita pore sa lansa,

E son escut del col balansa,

E a 'l gitat luen per gran ira,

Pueis romp sos draps e sos pels tira,

Aitant com pot, ab ambas mans.

Ab aitant Tristans et Ivans,

Que de Galvan son compaigno,

Son vengut de gran espero

Per ferir, lor lansas baissadas;

E Galvan a sas mans levadas,

Et escrida: "Non la feiras,

Segnor! per tan can vos l' amas

Qu'el rei es mortz, si la feres!

- “Que faren doncs?” - “Anem apres

Tant tro que veiam que fara,

Que si l' auci, ella morra.”

E la bestia suau e gent

S' en vai, que sol non fes parvent

Qu' els vis; mas, plus dreitz d' un' ironda,

Pueia una roca redonda,

Auta e rausta e tailant.

E de segentre, dol menant,

Venc Galvans, am sos compainos,

Marritz e iratz e ploiros.

E la bestia, can fon sus,

Vai s' en, que non atendet plus,

Daus tot lo maier bans que i sap

E gitet deforas lo cap,

E 'l reis pendet d' aqui en jos.

Adoncs fo Galvans angoisos

E siei conpaignon atresi,

Que cascus se ronp e s' auci.

E 'ls autre, que son remasut,

Auzit an dol et entendut;

E cascus, aitan can pot, broca

E venon al pe de la roca,

E prenon en sus a garrar,

E viron lur seinor estar 

Als corns de la bestia pendut;

Et an tant estrain dol mogut

Que anc son par non fon auzit,

Ni per me no us pot esser dit...

Galvans e Ivans e Tristans,

Ab de cavaliers no sai cans,

Dizon que totz lur draps penran,

Al pe de la roca metran,

Desotz lo rei, e pueis, si cha

Sus els draps, ja mal no s facha,

Pueis o an als autres mandat.

E Galvans a lor o pregat:

“Seinor, laissem lo dol estar:

Aisi no s pot ren acabar,

Mais prengam tot delivramentz

Cadaus nostre vestimentz,

E metam lo al rei desotz.”

Aqui mezeis comenson totz

De mantenen a despoillar,

E veiras lors draps aportar,

Mantels e capas, tot corent:

Anc no lur remas vestiment,

Causas, ni camisa ni braga,

Que cascus ades non o traga.

E, quan tuit despuillat se son,

An faitz de draps un tal molon,

Desotz lo rei, que, s 'el cazes,

Non crei que gran mal se fezes.

E la bestia, cant o vi,

Fes senblan que s moges d' aqui

E crollet son cap un petit.

Aqell d' aval feiro un crit

Mout estraing et mout angoissos,

E son se mes a genoillos,

E pregon Deu qu' el rei defenda

E que san e sal lo lor renda.

E la bestia jons los pes,

E sal entr' els, e pueis apres

Laisa cazer lo rei que tenc

A sos corns, e ela devenc

Cavalers grans e bels e gens,

E fon vestitz mot ricamens

D' escarlata tro als talons,

E es vengutz de genoillons

Al rei, e dis li tot risen:

"Seiner, faitz vestir vostra gen,

Que ben podon oimais manjar,

Que vos ni els non cal laissar

Per aventura, car trobada

L' avetz, sitot us era tarzada.”

El reis es se meravillatz

Mout fort e gran ren ves seinatz

D' aiso, con si es avengut,

E a 'l cavalier conogut,

Que dels meillors de sa cort es,

Dels pros, dels savis, dels cortes,

Dels adreitz e dels avinens,

Que ben platz a trestotas gens;

Del ben apres e dels gaillart,

E anc no fon en luec coart;

E dels amatz e dels onratz,

E dels cubertz e dels celatz,

E dels umils e dels plaizentz,

E sap totz los encantamentz

E las set artz que son escrichas,

Trobadas, ni fachas ni dichas...

E Galvan es vengutz ab tant

A son seiner lo rei denant,

Que s cuiet que totz fos brisatz

Car era de tan aut tonbatz. 

E troba 'l san e delecos, 

Alegre, jauzen e joios,

E vi l' encantedor ab el.

"Per ma fe, bels compains, dis el,

Azaut nos avez encantatz,

C' aissi faitz anar despoillatz.”

E 'l cavalier respon ab tan

E ditz a monseiner Galvan:

"Oimais vos podetz ben vestir,

"Qu' el reis es estortz de morir.”

Ab tan Galvan se part d' aqui

E tuit li autre atresi;

E son s 'al vestir ajustat, 

Mas negus anc no i fon triat:

Qui pren capa, qui pren mantel,

E pueis tenon ves lo castel

De Carduel, on la cort es grans.

El reis e monseiner Galvans

Van s' en primier, pueis l' autre tuit,

E menon gran gautz e gran bruit;

E, cant son el palais entrat,

Fon de manjar apareilat. 

Demandon aiga per lavar,

Que s volon metre al manjar.

Grans fo la cort e rica e bona

E ac i mouta rica persona

De reis, de comtes e de ducs:

E mosseiner Galvan l' astrucs,

E Ivans, lo ben enseinatz.

Amdui menavon, en lor bratz,

La reina, a gran lezer,

Que venc dejosta 'l rei sezer;

E Galvans sec de l' autra part, 

Et Ivans, ab lo cor gaillart,

E 'l s' es lonc la reina assis.

Pueis an assatz gabat e ris

Del esquern que l' encantador 

A fait lo jorn a lur seinor. 

E la reina Gillalmier, 

E 'l baron e li cavalier, 

Qu' en la forest non son agut,

Quan auson con es avengut,

Tenon se mout per escarnit,

Car tuit no l' an vist ni auzit.

An ne mout rit et mout gabat.

Ab aitant Quexs a aportat

Lo primier, senes causimen,

Denan lo rei, mot ricamen,

E pueis apres a la reina

A cui tota beutat aclina; (N. E. rima reina, regina, con aclina.)

E anet sezer ab aitant,

Car de manjar a gran talant.

Pueis venon las escalsisos, 

E porton las li donzelos.

Anc nuilla res non fon a dir

Que rics om a manjar desir:

Cers ni cabrols ni salvatzinas,

C' anc non foron a dir negunas,

Gruas, austardas ni paos

Signes ni aucas ni capos,

Galinas grassas ne perdis.

Pans barulellat ni bos vis;

Que de tot i ac largament,

E cascus al manjar s' atent.

Ab aitant il viron intrar,

Cavalcan un roncin liar, 

Un donzell gran e bel e gen;

E venc mot isarnidamen, 

C' anc mais home de maire nat,

Non cre, visses miels faisonat: 

D' espallas ac una brasada,

E cara bela e ben formada,

Oils clars e amoros rizentz,

E cabeils saurs e resplandentz, 

E 'ls brasses grosses e cairatz, 

E bellas mans e detz formatz;

E fon delgatz per la centura,

E ben larcs per la forcadura, 

E las cambas drechas e grans

E 'ls pes cautz e mout benestans.

Et ac gonella ben taillada 

D' una bruneta paonada, 

E causas d' aquel mezeis drap,

E una garlanda en son cap

Ben faita de novellas flors,

Et ac n' i de moltas colors.

E fon per la cara vermeils,

Car ferit li ac lo soleils.

E can fon en la sala entratz, 

E del roncin cambateratz,

El esgarda cals es lo reis;

Pueis es vengutz aqui mezeis

Ves el, alegres e joios,

Et es si mes de genoilos,

Apres comensa sa razon: 

"Aquel seiner, qui fetz lo tron,

E tot cant es el segle dona, 

Que sobre se non a persona,

Sal lo rei e cels c' ab lui son.”

- "Amicx, bon' aventura us don,

Ditz lo reis, aquel eis seinor.

Que vols digatz, senes temor,

Qu' eu t' o darai mot volontiers.”

- "Seiner, ieu so us escudiers,

Que son a vostra cort vengutz,

Per so car mi fos mentagutz 

Per lo meillor rei qu' el mon sia;

E prec vos per santa Maria

Que m fazatz cavalier, si us platz.”

- "Amicx, ditz lo rei, sus estatz

E lavatz e anatz sezer,

Que faitz er a vostre plazer.”

- "Seiner, si vos platz, no farai

Tro que 'l primier don que us querai,

Auzen totz, me sia autreiatz.”

- "Amicx, ditz, e el te sia datz.”

Ab aitant el es levats sus

E vai manjar, que no i ac plus.

En apres viron un vasal,

Tot armat, sobre son caval

Corren, per la sala venir.

E vai un chavalier ferir

De sa lansa, per la peitrina,

Si qe als pes de la reina

L' abat mort, e pueis torna s' en,

Et escrida mout autamen:

"Malvas reis, per te azaunir

O fatz, e, si m vols far seguir,

A negun cavalier prezan,

Taulat de Rugimon deman;

Q' eu sui cel c'a tota ma vida

Te farai aital esvasida

Cad an, al jorn d' aquesta festa.”

El bon rei aclina sa testa,

Que fon consiros e marritz;

E 'l donzel es en pes saillitz,

Aissi com hom apercebutz,

Et es denan lo rei vengutz

E ditz: "Seiner, mus covinens

Vos quier que m detz e garnimens,

Tals com sabetz que m' a mestier,

E segrai aisel cavalier,

Que tant de mal e tant d' enuei

Vos a fait en vostra cort uei.”

E Quex ab tan a respondut:

“Amicx, mais auretz de vertut,

Quan vos seretz enabriatz,

Anatz sezer, si a vos platz;

Quantz auretz un pauc begut mais,

Mout melltz en portaretz lo fais.

Tornatz sezer que us en dirai

C'ab aitals armas, qu' eu o sai,

Sabretz miels cavalier abatre,

C'ab espasa trencant conbatre.” 

El donzel no i a mot sonat, 

Quar per lo rei so a laissat...

E 'l reis respondet tot iratz:

“Quex, ja non estaretz en patz,

Ni us laissares de mal adir,

Entro que us en fasa giquir.

E con podetz dir vilania

A null home qui estraing sia

Vengutz en ma cort ren querer?...

- "Seiner, dis lo donzel, per Deu,

Laisas li dir que non m' es greu...

Ja a me non pot ren danpnar;

Mas faitz me garnimens donar

Aitals com a vos plazera,

E segrai aquel que s' en va;

Que ja, tro que l' aia trobat,

Non manjarai mais a mon grat.”

El reis respon molt bellament:

"Amicx, molt volenteirament

Vos darai armas e destrier,

E us farai ades cavallier,

Car molt o sabetz gen querer;

Mais vos non es d' aquel poder

Que vos puscatz ab el conbatre,

Qu' en tota ma cort non a quatre,

Que s pogeson ves el defendre,

Ni l' ausesson en camp atendre.

E laissatz n' i d' autres anar,

Car molt me donri 'a pesar

S' aissi vos perdia subtament; 

Tant vos vei bel e gran e gent!"

- "Seiner, adoncx non es grantz tortz,

Pueis dizetz que grans sui e fortz; 

Car mi vedas que non conbata, 

Tornar mi voletz en barata..." 

El reis respon: "Amicx, e vos

L' auretz, pueis tant n' es volentos,

Pueis qe vezem que tan vos platz;

Mas enans seretz adobatz

E seretz novel cavaliers.”

Pueis apela dos escudiers,

Que l' aporton sa garnizon:

Lansa et escut bel et bon,

Elme e espaza trencan,

Esperos e caval prezan,

E aquil an o aportat,

Aissi co 'l reis a comandat.

E pueis fan lo donzel vestir

E apres del auberc garnir;

El reis causa 'l l' esperon destre

E ceing lo bran al latz senestre,

E a l' en la boca baizat,

Pueis a li son nom demandat,

“Seiner, Jaufre, lo fill Dovon,

Ai nom en la terra d' on son.”

E can lo reis ausi parlar

De Dovon, pres a sospirar,

E a respondut sospiran:

"Cal cavallier e cant presan

Baron, dis el, ac en Dovon!

De ma taula e de ma cort fon,

Pros cavalliers et enseinatz,

E anc non fon apoderatz,

En batailla, per cavallier;

Non avia un tan sobrier

Ni tant fort en tota ma terra,

Que tant fos mentagutz per guerra.

Deus il fasa vera merce,

Si 'l platz, car el moric per me,

C'us arqers pel pietz lo feri

D'un cairel, qu' el cor li parti,

A un castel que conbatia


D'un mieu gerrer, en Normandia.”

E con il van aissi parlan,

Uns escudier adueis denan

A Jaufre, un caval bausan,

E el pres l' arson ab la man

Et es sus el caval salitz,

De plana terra, totz garnitz,

E anc ab l' estrep non toquet;

E pueis son escut demandet

E sa lansa, e hom la li dona,

E el la pren, pueis esperona.

E a 'l rei a Deu comandat

E dels altres a pres comjat;

Pueis eis de la sala correns,

E 'l caval, que fo bels e gens,

Vai s' en, a guisa d' un cairel.

E, can fo foras del castel, 

Cuiet lo cavalier trobar,

E comensa aut a cridar

A dos homes que son de pres:

"Baron, digatz mi, si sabetz,

On es lo cavalliers tengutz,

Ni que pot esser devengutz,

Aquel que issi ades del castel;

Digatz m' o, si us es bon ni bel.”

E l' us d' aquels respondet li:

"Disetz o d' aquel que ne issi

Senpre? era garnitz ricamen.”

- "O ieu, ditz el, - Per Deu, vai s' en;

Trop avetz lains sojornat,

Que ben pot aver cavalcat

Doas legas, a tot lo meintz.”

Adoncx fon Jaufres molt dolentz

E ditz: "Per Crist, ja no il valra,

Ni ja tan luein non fugira,

Ni no s rescondra tan preon;

Ans cercaria tot lo mon,

Tan quan es de mar e de terra,

Qu' ieu no 'l trobe, neis desotz terra.” 

E part se d' aqui ab aitan,

Et es vengutz esperonan

Ves un camin gran e ferat,

On a esclau fresc atrobat.

"Aisi, dis el, a mon veiaire,

Passet cavallier, non a gaire.”

E ditz que per aqui tenra,

Aitan con l' esclau trobara;

E met s' el camin d' ambladura;

Et anet tant can lo jorn dura,

Que vila ni castel non vi,

Ni anc, sitot ben s' escurzi,

No laisset per aco d' anar,

Car ades se cuia tardar.

E, cant ac anat un petit,

Denant auzi levar un crit...

Et Jaufres ves cella part cor,

Tan can pot, de gran esperon,

E escrida: "Qui es, baron,

Que d' aital ora vos conbates?

Pueis no us puesc vezer, respondes.” 

E anc non auzi mot sonar,

E el pren enant ad anar,

Aissi con hom volontairos,

Que non es de ren temeros.

Ab tant la batailla failli,

E Jaufre, can re non auzi,

Escouta, et es s' estancatz,

E es se mout meraveillatz

On son, ni vas cal part tenion

Cels que tan fort se conbation,

Que negun non au ni non ve.

Ab tan el garda denan se,

E ausi planjer e roflar

Un cavalier e sospirar;

E fon nafratz mot malamen.

E Jaufre venc ves lui corren,

E troba 'l jasen estendut

El sol, e ac tant sanc perdut

Que la paraula l' es fallida.

E Jaufre, aitan can pot, crida:

"Cavalier, ditz el, respon me,

E digatz cal causa ni que

T' a nafratz.” E non sona motz

Ni s mou, mais que fes dos sanglotz. 

E aqui mezeis el s' esten,

E l' arma part d' el e vai s' en.

E Jaufre, cant vi que mortz es,

"Cavalier, dis el, fort greu m' es,

Quar non puesc vezer qui t' a mort;

Non sai si s' aia dreit o tort.

Vos es mortz, mas per atrasaig,

Si puesc, sabrai qui o a faig.” 

E part se d' aqui, tan can pot, 

Un pauc coren, e pueis de trot,

E a las vegadas amblan.

E ades el vai escotan,

Si ja poiria ren auzir,

Vezer ni trobar ni sentir;

E ren non au de so que quer,

Ni ve de que l' es mal e fer.

E per tant no s laissa d' anar

Chocosament ni d' escoutar...

E es s' estancatz un petit,

E ab aitant el a auzit,

Loing de si, levar un tabust

Que ferres e aciers e fust

Menon tal brut e tal tormen,

Con folzers que de cel desen,

O con si caseges tenpesta. 

Ab aitan el gira la testa

Del bon destrier ves cella part,

Non jes a guisa de coart, 

Ni de cavalier esperdut; 

Ans mes denan lo pietz l' escut

E la lansa sus en l' arson;

E pueis vai s' en de tal randon,

C' asatz par que n' aia desir

Que ja non cuia a temps venir... 

Et el vi denan se jazer

Un cavalier mort, tot garnit,

Que ac l' elme e 'l cap partit,

Ab espaza, tro en las dens,

E son ausberc es totz sancnens.

Jaufres a girat l' arestol,

Cant vi lo cavalier el sols,

E toca l' en, mais el no s mueu,

E a Jaufre fon mal e greu:

"A Dieus! ditz el, trobarai ja

Aquesta causa c' aiso fa?"

Pueis broca, tan can pot, enan,

Iratz e plen de mal talan;

E, cant ac un grant briu anat, 

Troba un cavalier nafrat

D' una lansa, per miei lo cors,

D' outra en outra, si que defors

Li son tuit li budel salit.

E plain s' a guisa de marit

Molt fort: e Jaufres s' estanquet

E en apres li demandet:

“Cavalier, ditz el, digatz me

Que a mortz los autres, ni te

Aissi nafratz tant durament,

Car mout m' en meravil fortment

Co 'ls ai trobatz denan mi mortz?

Non sai si s' es vostres lo tortz,

E vueil ne saber veritat.”

El cavalier a sospirat

E respon: "Seiner, pois saber

“O volez, ie us en dirai lo ver:

Estoutz, lo seiner de Vertfueil,

Nos a mortz per son gran ergueil.

- "E quins homes es? es cavalier,

O el mals e fers e guerrier,

Que ren non vai altre queren

Mais batailla ab tota gent?

Ara m digatz per cal razon

O a fait, si Dieu be vos don,

Si es vostres lo tortz o sieus.

- “Seiner, ditz el, si m' ajut Dieus,

Ie us en dirai lo ver de tot,

Que ja non mentirai de mot:

A nueg, can nos degram colgar,

Et Estoutz nos venc asautar

Ad un mieu castel aisi pres;

Que, si de jorns y asautes,

Ja negun non foran eissit,

Tant lo sabem fer et ardit,

Mal e orgoillos e sobrier;

Que non pot trobar cavallier 

Ab armas, qu'en neguna guisa 

Puesca fugir qe non l' ausiga;

Mas nos cuidem que altre fos,

E issim del castel coichos.

E el laisset nos aseguir

Loing del castel, per nos traïr: 

E pueis vai ferir lo primier,

Si que l' abat mort del destrier;

E nos dui, can lo conoguem,

Aqui eis a fugir prezem.

E el sec nos molt menasan;

Mas anc no pogem fugir tan

Que l' autre non acosseges,

E aucis lo; e pueis apres

El venc ves me totz abrivatz,

E fui malament menasatz;

E, quant vi que no m puec gandir,

Girei me e vauc lo ferir,

De ma lansa, sus en l' escut,

E el fer me de tal vertut

Que l' escut davan mi trenquet,

E del caval mi deroquet, 

E pueis, ab l' espaza, det me

Tals IIII colps que, per ma fe,

Lo bratz e 'l muscle m' a trencat;

E ve us, seiner, con es anat.”

E Jaufre pres l' a demandar:

"Sabetz on lo poirai trobar,

Ni ves on lo porai seguir?

- "Seiner, per Crist, no us sai dir;

Mais be pot esser qu' el trobetz

Enantz que vos non o volretz.

E toletz vos de son querrer, 

Que no i podetz ren conquerrer, 

Bel seiner, e tornatz vos ne.”

- "Tornar! no farai per ma fe;

Ans lo seguirai senes failla, 

Que ja no i ira sens batailla;

Si 'l trob, d' aiso sia segurs.

Tot veirai qual cuers es plus durs,

Lo mieus o lo sieus, o cals ferra

Miels d' espaza, cant luec sera.”

Et ab aitant el pren comjat

E laissa 'l cavalier nafrat;

Mas el li prega per merce:

"Seiner, faitz un petit per me,

Si us platz, ni per amor de Dieu:

Vos trobaretz un castel mieu

Aici pres, e faitz o saber

Lains, que m venga om querer,

Que nafratz son molt malament.”

E Jaufres respon mantenent:

"Volentiers, ditz el, o farai,

E ja d' aiso no us faillirai.”

Pueis part se d' el e ten sa via

Lai on li es senblant que sia

Lo castel d' aquel cavallier,

A cui auria gran mestier

Socors, que tan pres es de mort,

Que en sa vida non a conort.

Ab tan es al castel vengutz,

E a dos serventz percebutz,

Que son issit fora la porta;

E cascus arbalesta porta.

E dis lor: "Baron, Deus vos sal.”

- "Seiner, e vos gart de tot mal," 

Respondon los serventz amdos.

"Ara m digatz, ditz el, baros,

Sabes lo seiner del castel?

Ie us o dirai, e no m' es bel,

Ans vos dic que m' anuia fort, 

Car aitals novas vos aport:

Vostre seiner ai atrobat,

Pres d' aisi, malament nafrat,

E amdos sos conpaignos mortz;

C' us cavalliers sobriers e fortz,

Estout de Vertfueil l' apellet,

O a fait qu' ab el s' encontret:

Anatz per el, c' aisi us o manda.”

En apres a Dieu los comanda.

Pueis part se d' els coichosamen 

E vai s' en, et aco coren

De trot e de gran anbladura,

Tro fon en una val escura.

E 'l pueg es desus grans e autz,

E el pueia s' en de grantz sautz;

E, can fon sus, pren a garar

Denan se, e vi un fuec clar

Gran e espes e resplandent,

Et es totz ples entorn de gent;

E dis que al fuec s' en ira

E ben leu aqui trobara

Qui 'l dira novas a son grat

D' Estoutz lo mal e de Taulat;

Car de cascu es desiros...

Ab tan ve 'l vos al fuec vengutz,

E no i a home conegutz,

Mais ricamens los vi vestitz.

E us nantz, que fo molt petitz,

Torneiet al foc un senglar,

Don aquella gent dec sopar.

E Jaufre a lor demandat:

"Baros, digatz mi veritat,

E no us o tengatz ad enug,

D'un cavallier, que, tota nug,

Ai seguit e non atrob jes.

- "Amics, nos non sabem qui s' es,

Ditz l' us, e non avem auzit

Son nom, mas, quant lo n' auretz dit, 

Nos lo sabrem dire ben leu.”

Et el respon atrestan leu:

“Estout, lo seiner de Vertfueil,

O Taulat de Rugimon veil.”

E aquel respon li mout gen:

“Amicx, ditz el, tornatz vos en,

Que s' Estoutz vos troba garnit,

Un pauc l' avetz trop aseguit,

Que greu n' estorseres de mort,

Tan lo sai ieu sobrier e fort;

Car non pot cavallier trobar

Qu' en batailla 'l puesca durar.

Que tot aissi can nos veses,

Em siei pres e 'l segem de pes;

E non i a negun de nos

Que no sia cavallier pros,

Que totz nos a pres a merce,

En bataila, sobre sa fe,

E devem lo de pes seguir,

Lai on li platz; ni can vol ir

En luec aventuras cercar,

Nos l' apareillam a manjar;

Per que us coseill que us entornes.”

E Jaufres ditz: "No farai jes,

Que non son per fugir vengutz.

Enantz sera fraitz mon escutz,

E mos aubercs totz desmaillatz,

Et ieu tan duramentz nafratz

Que non porai del bran ferir,

Qu' eu m' en torn ni voila fugir.”

E con il van aissi parlan,

Et Estoutz venc esperonan,

E vi 'l cavallier a caval

E escrida: "Qui est, vasal,

Qu' entre mas gens estas aisi?"

E Jaufres respon: "E vos qui,

Qu'en aissi venetz malament?” 

- "Aco ti dirai ieu breumen.”

- "Es vos Estoutz?” - “Oc veramen!” 

- "Molt vos aurai anat queren,

Que tota nueg vos ai segit, 

Que non ai pausat ni dormit.”

- "E a que m quers? digatz m' en ver.” 

- "Per so, dis el, car voill saber

Perq' as los tres cavaliers mortz;

Car pecat mi sembla e tortz.”

- "Et iest sai per aiso vengutz?

Mais valgra foses remansutz; 

Car sol un petit m' as trop quist.

Ab avol agur çai vengist,

Que la testa perdras ades,

O m segiras aissi, de pes,

Com aquist me segon trotan.

Ren mi l' escut, l' auberc e 'l bran,

E 'l caval que sai t' aportet.”

- "No farai, qu' el bon rei m' o det,

Can m' adobet a cavallier;

Ja l' escut non auras entier,

Ni l' ausberc, ni 'l caval ogan.

Cuias aver trobat enfan

Que per menasas s' espaventa?

Non as; mas, si fort t' atalenta,

Esaia con o poiras far,

Que no pretz ren to menasar;

Car so dizon nostr' ancessor,

Que tals menasa c' a paor.”

E Estoutz es se d' el lonjatz,

E Jaufres s' es apareillatz

De la bataila qu' el atent.

Pueis venc l' uns ves l' autre coren,

Tant con lor cavals podon ir;

E Estoutz vai Jaufre ferir

Engal la bocla del escut,

Que tot lo i a frait e romput, 

Si que la lansa n' a passada

De l' autra part una brasada;

E, daus lo senestre costat,

L' a tot son ausberc desmailat; 

Mais anc la carn non esvasi.

E Jaufres fer lui autressi,

En l' escut, colp meravilos,

Si que 'ls estreps perdet amdos;

E dels arsons lo balanset

Tan laig, c'a pauc no 'l degolet;

Al caser, que tal colp feri

Del cap que totz l' esaboizi.

E mantenen et el sal sus,

E trais lo bran, no i puinet plus,

Aissi con hom apercebutz.

Et es vas Jaufre corregutz, 

Iratz e ples de mal talen.

E Jaufre, cant o vi, desen,

Que no volc son caval giqir,

Nafrar, afolar ni ausir,

E met denan lo pietz l' escut.

Et Estutz fer sus per vertut

De l' espaza, com hom iratz,

Si que tot lo fent tro al bratz,

E pueis tira lo brant vas se:

“Per san Peire, so ditz Jaufre,

Malamen vos cuiatz venjar,

Mas, si puesc, ie us o vendrai car.”

E vai sus en l' elme ferir

Tal colp que fuec en fai sailir;

Mas jes non l' a entamenat

Plus que si non l' aghes tocat.

Et Estutz a 'l si consegut, 

Qu' el primier cantel del escut

Li trenquet ab lo derer pan

Del ausberc, e det tal lo bran

En terra, que l' un esperon

Li trenquet, rasen lo talon.

E Jaufre es se regiratz,

E es se molt meravillatz

Per lo colp, cant lo vi tan gran.

E va 'l ferir, per mal talan,

Estutz sus en l' elme luzent,

Si qu'en l' espaza fo parvent

Que fraitz per meg loc e parti,

Mais anc l' elme non esvazi...

“Cavalliertz, malament me fers,

Ditz Jaufres, e ieu non sai con

Son encantat, qu' el colp que t don

Non pot ton elme entamenar.”

Ab tan el li vai sus donar,

Ab la mieia espaza que tenc,

Tan gran un colp qu'en terra venc;

Aissi 'l fes tot eissabozir

Qu'el vezer li tolc e l' auzir.

Et Estutz, cant se sent feritz,

Leva sus tot eissaborzitz,

Et, aissi com hom que no ve,

Cuia 'l cosegre denan se.

Jaufre donet tal colp en terra

Que la meitat del bran soterra,

E dic vos, si l' aconseghes

Fermament, que tot lo fendes; 

Mas Jaufre, com apercebutz,

Es mantenen ves el vengutz

E gita pore son escut...

E vi 'l bran et a l' enlevat,

E volc l' en sus el cap ferir;

Et Estoutz non pot plus gandir,

E 's crida: "Cavallier, merce!

No m' ausias, e pren de me

Aital rezeison con volras,

Que ben conosc que vencut m' as.”

Jaufre respon: “Mot volentiers

N' aurai merce, mas non estiers

Si vol far tot so que t dirai.”

- "Seiner, volentiers o farai,

Que ja no sabretz ren querer

Qu' eu non fasa a mon poder.

- "Aras, ditz Jaufre, leva sus

E iras t' en al rei Artus,

Lai on es, metre en sa preison,

Ab los cavaillers c' aisi son;

Mas tot aquo que tolt lor as,

Aissi con preissist, lo rendras, 

E digatz li qu' a lui t' envi,

E conta li tot en aissi

Com ieu ab armas t' ai conquist.”

- "Seiner, mout volenters, per Crist,

Ditz Estutz, tot aiso farai...” 

Ab tan el se vai desgarnir

Del ausberc et a 'l faitz vestir

A Jaufre, que s' en es garnitz,

E l' elme, qu' es clars e forbitz,

A pres en son cap e lassat,

E pueis ceins lo bran al costat.

E 'ls cavallier son tuit vengut

Denant el e son li rendut,

XL que son de paratge,

Ricx home e de gran linatge,

Que Estutz avia tutz conques

Ab armas e 'll menava pres.

E demandon tot en rizent

A Jaufre e tot bellament:

"Bel seiner, e de cui diren

Al rei Artus, cant lo veiren,

Qui ns a delivratz de preson?

- "Vos de Jaufre, lo fill Dozon,

O digatz, s' om vos o demanda.”

En apres e el lor comanda

Que 'l fason son caval venir; 

“Car trop ai tarzat de seguir

Taulat aquel de Rogimon,

Que s' en vai e non sai ves on;

E, s' aisel pert per ma follor,

Que poirai dir a mon seinor

Lo rei, que sai m' a enviat?

Be m poira tener per aurat,

Per coart e per recrezent.”

Ab tant pueia deslieurament 

El caval c'om li a aduit.

Et Estoutz e li autre tuit

L' an molt de remaner pregat,

Sivals tro que agues manjat.

E el ditz que non remanra,

Ni ja, si pot, no manjara

Tro c' aia Taulat consegut.

Et a demandat son escut

E sa lansa, e us cavalliers,

Grans e bels e fort e sobriers,

La l' aporta e el la pren,

Pueis pren comjat e vai s' en.

Lo jorns es clars e bels e gens,

E 'l soleils leva resplandens,

E 'ls auzels, per la matinada

Lo mati qu' espan la rosada,

E per lo temps qu' es en dousor,

Chantan desobre la verdor

E s' alegron en lor latin.

E Jaufre tenc son dretz camin,

E sec lo cavallier Taulat;

Que ja tro que l' aia trobat,

Non aura ben ni fin ni pausa,

Ni alegrier de nulla causa.

Et Estutz, ab los cavalliers

Que menava per presoniers,

Vai s' autresi appareillar 

A la cort del rei ad anar... 

Laisem oimais aquest estar

E contar vos ai de Jaufre,

Com s' en vai, qui non au ni ve

Home a cui novas deman

Del cavaller qu' il vai cercan...

Et en aissi el ten sa via,

Ades gardan s' el veiria

Qui 'll disses novas de Taulat.

A tant ac un briu anat,

Vi una garda denan se,

E sus un arbre, que no cre

Qu' el segle n' aia belazor;

Mas ben n' i pot aver maior.

E vi pendre, en una branca,

Una lansa qu' es tota blanca,

De bel fraise molt ben parada,

E fon la sus al fer plantada.

E cuiet se que cavallier

Lai aghes, e vol son destrier

Ves cella part tost e coren.

E, can fon al pe, pueia s' en

De granz sauts; e, quan fon lai sus,

Venc al albre, que no i ac plus

Mas sol la lansa que i pendet;

Dont mout fort se meravillet...

E Jaufre a la lansa presa

E lonc l' arbre la soa mesa.

E, can la tenc, pres l' a brandir,

Et a girar et a sentir,

E trobet la dura e sana

E bona e fort e certana;

E a dit que portar la va,

Que ja per ren no remanra,

E laisara la soa aqui.

Et ab aitan us nains issi,

Qui estava tras un boison,

Petitz e de laia faison

Qu'el fo cortz e gros et inflatz

E ac lo cap gran e 'l pels platz,

Que per las espallas li jazon;

E las ceillas senbla qu' el tragon

Amdos los uelz, tant las a grans;

E 'l naz a plan e malestans,

Que metre 'l pogratz per la nar

Amdos los puintz ses mal far;

Lavras espessas e morudas,

E las dentz grossas e gregudas.

E 'ls grenons loncs sobre la boca

E la barba tant gran, que toca

Tro aval desotz la centura.

E ac tan corta forcadura,

Que non ac jes un palm entier

Del talon entro al bragier.

E ac lo col gros e espes,

- Tan cort c'a penas l' en par jes...

E 'ls mans a gisa de grapaut.

E pres ben a cridar en aut:

"Cavallier, mala sai vengist;

Sol car la lansa tu presist,

Ancui n' auras tal guizardon

Que senes tota falizon

Ne seras en forcas pendutz,

E dejosta te tos escutz.”

E Jaufre a 'l nan esgarat:

“En nan, mal fait, desfigurat,

Dis el, vos y avetz mentit.”

E 'l nans a gitat un tal crit

Que tota la val retenti;

Ab tant us cavalierz sali

Garnitz, en un caval feran,

E venc malamen menassan:

"Mala fo la lansa tocada!"

E a tost l' engarda puiada, 

E, cant fo sus, troba Jaufre:

"Cavallier, dis el, per ma fe,

Trop as fait gran esvaisida;

Ben par pauc que presas ta vida.”

- “Seiner, dis Jaufre, et ieu con?”

- “Eu dirai tota la razon:

Aiso es la lansa que ja

Cavaller no la tocara

C'ab me non la venga conbatre;

E, si 'l puesc del caval abatre,

Ni ab mas armas conquerer,

Ja no 'l cal pueis anar querer

Nulla rezenson qu' el defenda,

Qu'eu per mieg la gola no 'l penda,

En aquestas forcas que ves,

En que n' ai pendutz XXX e tres.”

- "Ara m digatz donc, per ta fe,

Si negus te clama merce,

Si la pot ab te atrobar.”

- "Oc, dis el, s' el volia far

Una causa c' ai establida.”

- "E cal?” - “Que jamais a sa vida

Non cavalges ni no s tolges

Cabels ni onglas que ages,

Ni non manjes pan de forment

Ni begues vin, ni vestiment

Non portes, si el no 'l teisia.

E si negus aiso fazia,

Enantz c'ab me se conbates,

Poiria esser que no 'l pendes;

Mas ja pueis colp i aura fait,

Non escapara per null plait.”

- "E si no sai far vestimentz?”

- "Ieu t' o farai mout ricamentz,

Ditz lo cavallier, enseignar,

Teiser e cozir e taillar.

E digatz mi si far o vols,

O si non, vengutz es tos dols.” 

- "E, dis Jaufre, non farai res

Que fort greu o auria apres.”

- "Si faras, car fortz iest e grans,

Ans que sion passatz VII antz.”

- "Ja, per ma fe, ren no farai,

Ditz Jaufre, ans me combatrai,

Si non puesc escapar estiers.”

- "Ie t deffi, ditz lo cavalliers,

Que ja merce non aurai mai.”

- "Et ieu, ditz el, me defendrai.”

Ab aitant l' un de l' autre s lonja;

Calacom cre c' aura vergoigna

E sera dolens al partir.

El cavalier anet ferir

Jaufre gran colp sus en l' escut,

Mais non l' a crolat ni mogut;

E si a la lansa brisada.

E Jaufre a la tal plantada

En l' escut, que tot lo trenquet,

E l' ausberc e 'l pietz li rompet,

Si qu' el fers ab del fust parec

D' outra mais d' un palm, e casec.

E Jaufre, cant lo vi cazut,

Venc sobr' el e tenc lo bran nut,

E, can vi c' aisi es nafratz,

Es del caval cambateratz,

E ditz li: "Cavallier, non cre

Que mais sia hom pendutz per te.”


- "Seiner, ditz el, non: de que m pesa

Vos n' avetz segurtat presa.”

- "Segurtat o ieu e venjansa

Ne penrai; d' aco fas fiansa

C' ades seras pendut ses failla.”

- "Seigner, per Dieu, merce m vailla!” 

- "E consi potz merce clamar, 

Car ab te non la poc trobar 

Nuls hom, cant l' avias conquist?”

"Aital merce con tu aguist

De totz aquels que pendutz as,

Tot altretal la trobaras.”

- “Seiner, s' ieu ai agut fol sen,

Mal cor ni avol chausimen,

Ja no m' en voilatz vos semblar;

Merce quier e dec la trobar.

Non vuilatz c'om puesca retraire

Ad home de tant ric afaire

Con vos es, que aia pendut

Cavallier de tant gran vertut,

Con ieu ai estat longamens."

Ditz Jaufre: "Per la gola mens;

Que tu non es gens cavalliers,

Ans est vilas e pautoniers.

Paratje e cavalaria

Pert totz hom, pus fai vilania...”

Ab aitan l' elme li deslasa

Et a 'l la testa desgarnida;

Puis a gran redorta coillida

Et a 'l per la gola liat,

E pois a las forcas menat

Et a 'n los autres desendutz

Aitant can n' i trobet pendutz.

Et a 'l cavallier pendut sus,

Que anc non o alonget plus;

E dis li: "Bels amicx, oimai

Iran segurament, so sai,

Cels que per aisi pasaran,

Que de vos regart non auran.”

Ab tant el lo laissa pendent

E venc ves lo nan mantenent,

Aisi con si 'l volges ferir.

E 'l nans, qui 'l vi ves si venir,

Estent las mans e mes s' en cros:

“Bel seiner, a Deu et a vos

Me rent, et aiatz me merce,

Qu'eu non ai ren forfait, perque 

Deia morir, que, mal mon grat,

Ai XIIII ans aici estat..."

Ditz Jaufre: “Merce potz trobar,

Si vols so que t mandarai far.

- "Seiner, per Dieu, si farai ben

Que ja sol non passarai ren.”

- "Aras, dis el, doncs leva sus,

E iras t'en al rei Artus,

E digatz li qu' el fil Dozon

Li renvia e fai li don

D' aquesta lansa, qu' ai conquista,

Que anc tan bella non fon vista.

E conta li de ton seignor,

Con avia per sa follor

Aitans bos cavaliers pendutz

Ni qual loguer n' a receubutz.”


- “Seigner, diz el, ben o farai.”

E Jaufre dis: "Ara doncs vai.”

Aiso fo lo dilus al ser,

Aissi col soleils vai jaser;

E la noitz fon bella e serena,

E la luna, qu' es tota plena,

Luzi clara de dia en dia.

E Jaufre tenc tot sol sa via,

Que res no 'l pot far estancar.

El nans de la lansa portar

Non a pueis gaire tardat,

Que sol la nueg a sojornat;

E al bon matin es mogutz

Et es s' en a Cardoil vengutz... 

Parlarem de Jaufre ueimai 

E laissarem aquest estar;

Que no s vol per ren estancar,

Ni per manjar ni per dormir,

Tant gran talent a de seguir

Taulat, e tan n' es angoissos;

Car menbra 'l de Quex l' enoios,

De so que denan son seignor

Li dis, que de maior valor

Sera, cant er enabriatz.

E, per aquo, s' es estrunatz

Que ja, se pot, no manjara

Tro que conbatutz se sera

Ab Taulat; e, si conquerer

Lo pot, fara 'l per fol tener

Quex, car dis gran vilania.

Et en aisi el ten sa via

Entro que fo be mieia nueitz;

E vi denan se dos grans pueitz

Mout autz e d' estraina maniera,

On ac una 'streta cariera,

Per on l' avenra a passar,

Car autra via non pot far.

Et aissi con s' en vai amblan,

Et us sirvens li sal denant.

E fos espes e gros e grans,

E leus e fortz e benestans,

E los cabels ac aut tondutz,

E portet tres dartz tan agutz,

Tan afillatz e tan tailans

Que rasors non es plus trencans. 

Et anc non ac altr' armadura,

Mas gran coutel a la centura,

Et en son dos un gonellon

Ben fait e de bona faizon.

E crida: "Cavallier, estai,

Et escouta so que t dirai.”

E Jaufre es se estancatz,

E ditz: "Bels amicx, que us platz.” 

- "Ieu t' o dirai, dis lo sirvens:

Ton caval e ton garnimen

T' avenra aissi a laisar,

Car estiers non si pot passar.”

Et Jaufre respon: "Com ar ditz?

E non pot pasar hom garnitz,

Amicx, dis el, ni a caval?”

- "Si fai ben, mas en esta val

Detz ieu aver aquesta renda.” 

- "Diables, dis Jaufre, la prenda.”

Dis lo sirvens: "Si non o fas

Ab ben, ab ton mal lo faras...”

Ab tant lo sirvens s' apareilla

E secot lo dart a l' aureila,

Aissi con per ades lansar.

Mas Jaufre no 'l volc esperar,

Que paor a de son caval,

E vai coren d' amon d' aval.

E 'l sirvens a l' un dart lansat

E a 'l tal en l' escut donat,

Que fuec e flama n' fes issir;

Mas anc no 'l poc jes envazir.

E 'l feres es se totz plegatz,

E 'l fust romputz et pesseiatz...

E Jaufre estet un petit,

Que ac lo cap essaboisit

Del colp que l' ac donat tan gran;

E pueis vai l' entorn campeian,

Et enqueren consi 'l poges

Tant far que l' autre dart trages.

Mas no s vol trop sobr' el gitar,

Car gran paor a de nafrar

Son caval mais que d' autra ren;

Mas lo sirvens s' en garda ben,

Car mais, so dis, l' amara viu.

Et es vengutz ves el de briu,

En sa man son dart embagat,

E socot lo, pueis l' a lansat.

Et escrida: "Per Crist, vasal,

Tot sai lassaretz lo caval

E l' ausberc e l' elme luzent

Et l' escut e 'l bran eissament,

Que ja res no us en tenra pron.”

Et, quant Jaufre au la razon,

E vi venir ves se lo dart,

Gitet se totz ves una part

Can vi qu 'els III dartz ac lansatz,

Es se ves lo sirven giratz:

"Oimai, dis el, penrai venjansa

De vos ab lo fer de ma lansa.”

Ab tant a la renna girada

E venc ves el lansa baisada,

Que ja no se cuiet peccar;

Mas lo sirventz pres a sautar

E fes maiers sautz e travers

Que non feira cabrol ni cers.

E, quant Jaufre s' en fo passatz,

Es s' a una peira clinatz,

Que trobet denan se freial

Et agra l' en dat colp mortal,

Mas el met denan se l' escut

Et a sus lo colp recebut,

Si que la peira s' es brisada,

De tal vertut l' a enviada

Q 'el bos escuts es enclotatz.

E Jaufre fo fels et iratz,

Car lo sirven non pot consegre,

Tant no 'l pot encausar ni segre.

Aissi s va denan el ganden

Et aissi sal deslivramen, 

Que non pot esser poderos:

"E Dieus, dis el, rei glorios!

Que farai d' aquest averser?

Tot can vei non pretz un diner

Si non puesc a mon talen far.”

Mantenen se vai del propchar,

E portet lansa sobre man:

“Ara, dis el, er faitz de plan

De me o de vos atrasaitz.”

El sirventz a son coltel traitz,

Que portet gran a la centura.

“Tot mi laisaretz ma dreitura,

Dis el, ans que us partatz de me.”

- "Oc volentiers, so dis Jaufre,

Ans que m parta de tu, l' auras

Aital com servida la m' as.”

E cuia l' en aissi con ven

Ferir, mas aquo non val ren,

Qu'a una part es loing sailitz.

Et apres, com amanoitz,

Aissi con Jaufre dec girar,

Va sus en las ancas sautar

Del caval, et a 'l pres a bratz

E pueis escrida: "No us movatz!

Que si us movetz, ades moretz.”

E cant Jaufre si senti pres,

Es maritz e no sap que fassa.

El sirventz l' estrein e l' abrassa,

Si que non a de si poder

Ni s pot ajudar ni valer.

Et en aissi et el s' en va

Ab el, e dis que menar l' a

En tal luec on per tos temps mais

Aura marimen e pantais,

Et en aura tant gran dolor

Que anc caitiu no l' ac maior,

Ni anc hom non sofri tal pena

Con el fara, lai on lo mena.

Et a l' entro al jorn menat

Aissi denan se abrassat; 

E can jorn pres a esclarsir,

E Jaufre dis: "Mais voil morir,

Per Deu que cel e terra fes,

Que aquest m' enmen aisi pres;

Tot veirai si m poirai acorre.”

E pueis gieta sa lansa porre

E va 'l penre per lo bratz dreit,

Ab qu' el tenia plus estreit.

E a lo tan tirat e tort

Qu' el coltel de la ma l' a tolt;

E laisset lo en terra cazer

Que de ren no s' en pot valer.

E pueis pres ab amdoas mans

Lo senestre bratz qu' era sans,

E tiret lo de tal vertut

Que tot lo l' a del cor ronput;

E a 'l del caval derocat,

Si qu' a pauc no l' a degolat;

E pueis es a pe desendutz.

E 'l sirventz jac totz estendutz

El sol, que sol no s mou ni s mena,

Mas que quer merce a gran pena.

Dis Jaufre: "Per Deu cui aor,

Ja non aurai de raubador

Merce, ni no la deu trobar.”

E vai l' amdos los pes trencar.

"Ara us prec, so li dis Jaufres,

Que non coras ni non sautes,

Ni us combatatz ab cavallier

E aprenetz autre mestier,

Que aquest avetz trop tengut;

Mas greu m' es, car non ai saubut,

Enans qu' els pes toutz vos ages,

S' avetz negun cavallier pres,

Que tengatz en vostra prison.

- “Seiner, ben ai una maison,

Dis lo servent, aqui de lai,

On XXX et V cavalliers ai

En mas preisos, en grans cadenas,

E aiso dis a moutas penas.”

- “Doncx, dis Jaufre, totz los veirai

E pueisas deslivrar los ai,

Car no s taing que vos los tengatz.”

Ab tan el s' en es lai anatz

A la maison, qui fon uberta;

E demandet, a gran cuberta,

A un nanet, qu' era portiers:

On son XXXV cavalliers,

Dis Jaufre, qu'en prison estan?"

Ab aitan li respon lo nan:

"Cavallier, be t tenc per ausar,

Car anc sains ausest intrar; 

Mas aiso non es ardimentz,

Ans es folia e non sentz,

Car sai venguist e no m sap bon.

Vai t' en, per bon conseill t' o don

Enans que venga mo seinor

C' ausira te a desonor

O ti fara trop pietz d' aucire.”

E Jaufre comenset a rire,

E a li dit tot en rizent:

"Amicx, mostra m' isnelament

Los cavaliers, car ieu sai son

Per els deslivrar de preison.”

- "Eu cre que vos i remanres,

Dis lo nans, ans qu' els deslivres,

E tenc vos per fol e per pec,

Que, si mon seignor sai us consec, 

No us volriatz esser vengutz.”

Jaufre respon, com perceubutz:

"Ton seignor! no 'l veiras jamais,

Car ieu l' ai mes en gran pantais,

Qu'eu li ai amdos los pes toltz;

Perqu' els cavallier seran soltz,

Et tu seras en ma prison;

Mas, ab pauca de resenzon,

Escaparas, si vols anar

Lai on eu te voil enviar.

- "Seiner, dis lo nan, per ma fe,

Ieu farai so que mandetz be,

Pueis aissi es de mon seignor,

E trairetz oi de gran tristor

Mans cavalliers que son dolentz,

E seran uei per vos jausentz.

E ieu sai estava per forsa,

Qu'el m' agra ben touta l' escorsa,

S' ieu non feses tot son mandat.

Mas pus Dieus nos a deslivrat

E vos devem ben obezir

So que ns volretz mandar ni dir.”

- "Doncx, dis Jaufre, mena m primiers

Et eseigna m los cavalliers.

- "Volentiers, seiner", dis lo nan.

E senpre es se mes denan,

Et a 'l menat en una sala

On estavan en prison mala,

Trist e marit e consiros,

XXX et V cavallier pros,

Qu'el sirvent avia conques;

Un a un los avia pres.

Ab tant Jaufre es dins intratz

Et a 'ls cavalliers saludatz;

Mas negus no 'l vol mot sonar

Q' enans se prenon a plorar,

E dizon tuit entre lor dentz:

"Mala fon anc nat est sirventz

Que tan bos cavalliers a pres.”

Mas mantenent lor dis Jaufres:

"Cavallier, e perque us ploratz?

- "Vai, fol, dizon els, ben es fatz,

Car demandas perque ns plorem.

Ja ves tu qu'en presos estem,

En grans e feras, et en estraigna.

Pero non a un que no s plaigna

E no il sia greu, car es pres

Pel sirvent, c' anc mala nasques,

Car nos te vezem bel e gent.

Ar entraras en tal torment

Com nos estam, so potz vezer.”

Dis Jaufre: "Dieus a gran poder

Que pot deslivrar me et vos

D' est luec don estes perillos;

Qu'eu n' ai presa per totz venjansa,

Ab m' espaza en c' ai fiansa,

Qu' ieu li tolgi amdos los pes

E pueissas vengi sai apres

Tot dreit vas aquesta maison,

Per vos deslivrar de preison...”

Ab aitant Jaufre pres a dire

Al nan que pens tost co 'ls deslivre;

E 'l nan pres un martel deslivre,

Ab que las cadenas trenquet.

Pueis cascus en pes se levet

E puis son se tutz enclinatz

Denan Jaufre, e 'l son livratz

A lui, per far son mandamen;

E dizon tuit comunalmen:

"Seiner, ve us nos en ta merce,

Far nos potz, si vols, mal o be.

Mandatz que t vol, que nos farem

So que ns mandaratz, si podem.

Mandar nos potz a ton plazer;

Car nos n' irem a tot poder

E farem ne so que puscam.

- "Baros, dis Jaufre, ieu vos am

Totz ensems, mas non vol fasatz

Ren per me en que dan aiatz;

Ni no us man a negun ren metre,

Mas sol que totz vos voill trametre

En la cort del bon rei Artus,

E voill que li contatz cascus

Con ieu vos ai totz delivratz

D' aquesta preison, e gitatz,

E col sirvent pres vos tenia, 

Ni per qual razon vos avia

Pres ni vencut, per sa sobreira;

Car passavatz per la careira,

On mi cuidet aver vencut,

Ni qual loguer li n' ai rendut,

Car toutz li ai los pes amdos.”

Ab aitan cascus li respos:

"Seiner, volentiers anarem

En la cort del Rei, e direm

Tot so que vos nos avetz dit;

Mais, pus tan nos avetz servit,

Servetz nos mais, si a vos platz,

De sol aitan que nos digatz

Vostre nom, e no us sia mal.”

E Jaufre lur a dit aital:

"Vos de Jaufre, lo fil Dozon,

Li digatz, que us trais de preison.

Metetz vos ades el camin,

Que ja m' amistatz ni ma fin

Non auriatz, si non anatz,

E mot a mot no li contatz.”

E 'l nas dis a Jaufre jauzens:

"Eu lor rendrai lor garnimens

E 'ls cavals, que toutz lur avia

Lo sirventz, e pueis en la via

Nos metrem senpres senes failla.

- "Ara doncx vai, si Deus te vailla,

Dis Jaufre, et aporta lor

Totas las armas per m' amor.”

- "Ades, dis lo nans, o farai.”

E pueis vas l' estable s' en vai

Et amenet lur los destriers

E tot lur arnes volentiers.

Ab tant son puiat li vassal,

Cascus en son coren caval,

Et an preses lor garnimentz.

E Jaufre vai tot belamentz

Ab els trop mais d' una gran lega;

Mas pueis los amonesta e 'ls prega

Que non fasson null' autra via,

Mas lai dreitz on el los envia.

Et els dizon que lai iran

On lo rei Artus trobaran;

E, can agron un pauc anat,

E Jaufre lor a ensignat

Lo sirven, aissi col laiset,

Que anc pueisas non s' en levet,

Ans estet en loc de marit.

Mas els li dizon a un crit:

“Per ma fe, vos jairetz aqui.”

E puis tenon lur dreit cami.

Apres ve us Jaufre devalat

E a ben son caval cinglat...

Pueis pres la lansa e l' escut

Et es puiatz deslivramen

E laissa 'ls estar e vai s' en...

E sec Taulat tost e corentz;

Car ja non er enans jausentz,

Tro que l' aura trobat, de ren

Non aura ja pausa ni ben...

E aissi el s' en vai tot gen.

Ab aitant vi venir coren

Un escuder bel et azaut;

E ac esquisat son blisaut 

Tro aval desotz la centura,

E fes gran dol a desmesura;

E venc rompen ab anbas mans

Sos cabels, que son saurs e plans,

E bat sa cara e s' esgrafina,

Si qu' el sancs cor per la peitrina.

E, can vi lai Jaufre, escrida:

"Pros cavalliers, salva ta vida

E fug ades tan can poiras."

E Jaufre demanda 'l: "Que as

Amicx, e que t'es a veiaire?”

- "Francs cavalliers e de bon aire,

Fug ades per amor de Deu,

Q' ancui te tardaras ben leu.”

- "Amicx, e as ton sen perdut,

Dis Jaufre, c'aisi vei romput

Tos draps, ta cara, tos cabels?”

- “Seigner, non ieu, dis lo donzels;

Ans o dic per natural sen:

Fugetz ades e crezetz m' en.” 

- "Adoncx perqua m mandas fugir,

Qu'eu no vei ren mas tu venir,

De que m cailla paor aver?

Fols est, e fas o ben parer.”

- "Seigner, non son jes, per ma fe.”

- "Si est, car non vols dir perque

Mi mandas areire tornar.”

- "Seigner, per ta vida salvar!”

- "Digatz mi doncx per cal razon.”

- “Seigner, no us sai dir la fazon,

Ni la auria d' un an retracha,

De cel que tal paor m' a facha

E que m' a mort mon bon seignor,

Un cavallier de gran valor,

Que menava una piucella

Azauta, covinen e bella,

E de ric paratge e de gran,

Filla d' un ric comte Norman.

E mena la n' oltra son grat,

E me a si espaventat

Qu' encaras m' en fai tot fremir.”

- "E per so me mandas fugir,

Dis Jaufre, car tu as paor?

Per fol t' ai e per muzador.”

E, con il van aissi parlan,

Us mezels venc, ab un enfan,

Que aportet entre sos bras.

E una femna venc detras

Cridan e ploran e plainen,

Sos cabels tiran e rompen.

E venc s' en tot dreit vas Jaufre:

“Seigner, per Deu ti clam merce,

Lo sobiran poesta Deu,

Que m' acoratz e m rendatz vieu

Mon enfant, qu' el mezel enporta

Que m' a levat denan ma porta.”

- “Femna, ara m digatz perque

Lo t' a tout?” - “Seigner, per ma fe,

No per ren, mas que li sap bon.”

- "E no i a nul' autra razon?”

- "Seigner, no, fe que deitz a Deu.”

- "Doncx, dis Jaufre, lo t rendrai ieu

Atrasaitz, si puesc, viu o mort, 

Pus, dis el, qu' el mezel a tort.” 

E a donat dels esperos

Al caval e vai s' en cochos

Ves lo mezel esperonan,

E la femna sec lo trotan.

E Jaufres crida: "En traidos,

Fol mezel, vilan, enoios,

Non portaras minga l' enfant!"

E 'l li fes la figa denant,

“Tenetz, dis el, en vostra gola!"

E non l' en fes jes una sola

Ans l' en a faichas mais de tres...

"Per mon cap, vos o comprares!"

Dis Jaufre al mezel pudent,

“Car fas tan gran descausiment

Qu' eu, si puesc, tolrai vos la vida.”

E 'l mezel fon prop de garida

De son ostal, et intra s' en.

E Jaufre venc de mantenen

A la porta per on intret

E aqui mezeis desendet.

Ab tan n' es la femna venguda

Ploran e cridan: "Deus, ajuda!"

E Jaufre comanda 'l que 'l tenga

Sa lansa e 'l caval tro que venga.

Ab tan es s' en lains intratz,

L' espaz' al man, l' escut el bratz.

E la maison fon bella e grans,

E us mezels, fers e estrans,

Jai en un leit e tenc lonc se

Una piucela que non cre

Qu' el segle n' aia belazor;

Car plus ac fresca la color

Que rosa cant es ades nada;

Et ac sa gonela esquintada

Tro aval desotz la tetina,

Que ac plus blancha que farina.

E plaing fort e menet gran dol

E ac plus grosses que non sol

Amdos los oils, tant ac plorat.

Ab tan ve us lo mezel levat,

E a una gran massa presa;

E Jaufre, qu' el vi, ac feresa

Car lo vi tan defigurat:

Que ben ac de lonc un astat,

E d' espallas doas brassadas.

Gros los brasses e mans enfladas,

E 'ls detz corbs e totz desnozatz;

E fon per la cara bossatz

De grans bosas meraveillosas;

E las cellas non son pelosas,

Ans las a enfladas e duras.

E ac las prunellas escuras

E 'ls ueils trobles e grepellatz,

Tot entorn de vermeill orlatz;

E las gengivas reversadas,

Blavas e grossas e botadas.

E ac grans e rossas las dentz

E vermenosas e pudentz;

E fo vermeils et aflamatz,

Aissi com us carbos crematz...

E pres ves Jaufre ad anar,

E demanda 'l: "Qui sai t' a mes?

Iest te vengutz rendre per pres?"

E Jaufre respon li que no.

"Adoncs per quina ocaizo

Sai est intratz? que vas queren?”


- "Un mezel, que n' es, mon vezen

Sains intratz ab un enfan,

Que sa maire m' a quist ploran,

Per amor de Deu, que li renda.”

- "Ben trobaras qui 'l te defenda,

Fol vilan, ple de desmezura.

Ben seguist ta malaventura;

Car anc per aiso sai intrest,

Ab avol agur te levest,

Car fort sera corta ta vida.”

E tenc la massa amarvida,

E det l' en tal, sus en l' escut,

C' al primier colp l' a abatut.

E volc l' en dar autre apres;

Mas Jaufre es levatz en pes

E fug al colp qu' el vi venir,

E ac li ben ops lo fugir;

Que tal vai la massa donar

El sol que tot lo fes crollar

E tota la maison fremi.

E Jaufre ab aitan sailli

E venc ves lo mezel coren,

E pren esfors e ardimen;

E a 'l donat un colp certan

Ab l' espasa que tenc en man,

C' un palm de la gonela blanca

Li trenqet el polpil de l' anca,

E la camisa e 'l braguier

E de las bragas un cartier,

Que no 'l poc plus aut avenir;

E 'l bran anet el sol ferir


Tal colp c' un palm s' en es intratz.

E 'l mezel, can se sen nafratz,

E vi 'l sanc en terra cazer,

Fon iratz e va 'l requerer;

E a la massa al col levada,

Si que Jaufre, aquesta vegada,

No s sap gandir...

Mas el s' es tras un pilar mes,

Que non volc lo colp esperar.

E 'l mezel vai sus tal donar

Q' el pilar a tot deslogat,

Si c'a pauc no l' a derocat,

Que tota la maison tremola.

E la pucella estet sola

Ad una part, e orazons,

Mans juntas e de genoillons,

E prega Deu mot umilmen:

"Seiner, que nasquest veramen

De la verge sancta Maria,

E dest ad Adam compania

Can l' aguist fait a ta faiso;

E sufrist per nos passio

En la crotz, on fuist clavelatz,

Et pel pietz ab lansa nafratz,

Defen me d' aquest aversier,

E garis aquest cavallier

De mort per ta sancta dousor;

E 'l dona forsa e vigor,

Consi 'l puesca apoderar

E me de sas mans deslivrar.”

E Jaufre es enant anatz,

Enans qu' el mezels fos dressatz,

E a 'l tal el bras dreit donat

C' a travers lo n' a tot trencat,

Si que del muscle l' a partit;

E 'l mezel a gitat un crit,

Can vi son bratz cazut el sol,

Es totz enrabiatz de dol.

E venc ab aquel mal talen

Ves Jaufre, mas el no l' aten;

Car ben a vist com sap ferir,

Perque s vol de son colp gandir,

E anc no s' en sap gandir tan

Que no 'l des tal en espasan

El cap, qu' el fes agenoillar,

E per la boca e per la nar

Li fes un raig de sanc issir;

E la massa vai tal ferir

El sol que per mieg luec es fracha.

E Jaufre tenc l' espaza tracha

Et anet ferir lo mezel

Sotz lo genoill, si que la pel

E la carn li trenquet, e l' os

Non era tan durs ni tan gros

Que tot no lui aia trencat;

Et a donat tal un esclat,

Con s' us grans arbres fos casutz.

E Jaufre es coren vengutz

E tenc sobr' el l' espasa traicha:

"Oimais, dis el, er la patz facha

De me e de vos, fe que us deig,

Ar sai que m' estaretz adreig.”

E va l' en la testa ferir

Ab l' espasa, de tal air

Aissi com estet en sezens

Tot lo fendet tro en las dens.

E 'l mezel aisi repetnet,

Que tal del pe el li donet,

C'a una part lo fes anar

E si ab la paret urtar,

Que l' auzir li tolc e 'l vezer;

Et anet en terra cazer,

Qu'el non poc plus parlar que mutz;

E 'l bran es li del man cazutz

Que no s pot donar nul cosseil.

E 'l sanc tot viu, clar e vermeil,

L' eis per la nar e per la boca,

Et anc no s moc plus c' una soca.

E la pucella es venguda

Ves el, aissi com esperduda,

Can vi c' aissi era casutz

E jac el sol totz estendutz,

E cuiet que mortz fos sens failla;

E va 'l deslacar la ventailla

E pueis apres l' elme forbit.

E, can lo cap l' ac desgarnit,

Jaufre a un sospir gitat,

E ela non a gaire tardat,

Mas vai coren per l' aiga clara

Et a l' en gitat per la cara;

Et el leva sus per poder

E cuiet l' espasa tener,

E donet tal a la doncella

Del puing, que a terra venc ella.

E, si tenges l' espasa nuda,

Agra la ben per mieg fenduda,

Tant la feri de gran azir.

Mas non cuiet ella ferir,

Qu'el mezel se cuiet que fos,

Tant es de son colp temeros.

Aissi es tot esaboisitz,

C' ades cuia esser feritz

E fug per la sala coren,

Aissi con hom que non a sen,

Ni au, ni ve, ni sap on s' es.

Et es se tras un pilar mes

Et estet s' aqui apilatz;

E tenc son escut en son bratz,

E met lo denan per cobrir

C' ades cuia c'om l' an ferir;

E la piucella venc tot jen

Ves el, e dis li bonamen:

"Francs cavaliers, jenta persona,

Regardatz e veiatz qui us sona.

Membre t de ta cavallaria,

Don sobre totz as seignoria,

De ton pretz e de ta valor;

No t cal aver oimais paor.

Osta d' enant lo pietz l' escut,

Qu' el mezel as mort e vencut.”

E Jaufre es se remenbratz,

E troba sun cap desarmatz

E pueis respon a la piucela:

"Digas me, dis el, domisella,

Qui a l' elme de mon cap pres,

Ni ma bona espasa on es.”

Ela respon atrestan leu:

"Seigner, tot vos o rendrai ieu,

Que us desarmei lo cap per ben

So creiatz, no per autra ren.

Can vi que tan fortz fos feritz,

Cuiei me que fosetz fenitz,

E vengui ssempre desarmar

La testa, e pueis aportar

D' aiga, que us gitei sus corent;

E vos leves tot mantenent,

Mas l' espasa es remansuda

El sol, no l' avetz jes perduda.”

- "Piucella, lo mezels que s fes?

On es anatz?” - “Seigner, mortz es;

Aqui jatz que no s mou ni s mena.”

E Jaufre venc ves el a pena,

E vi 'l jazer tot estendut,

Que a lo bratz e 'l pe perdut.

E la testa tan lait partida

Que la cervela n' es issida.

Et es se en un banc asegutz

Tan tro que fon ben revengutz;

Pueis vai per la maison cercant

Si poiria trobar l' enfant

Qu'el mezel, son vezent, ne mes;

Mas tan non quer que n' atrob ges,

De que s' es dolens et iratz.

"E Deus! dis el, on es anatz

Aquel mezel ab est enfan?

Piucela, a vos o deman,

Si ja l' en agras vist issir.”

- "Seigner, per Crist, no us o sai dir,

Dis ella, ni sai on se sia,

Car tan de mariment avia

E tal paor d' aquel mezel,

Que qui m meses tot un coltel,

No saubra qui so ages fait.”

- “Tot lo trobarai atrasait,

Dis Jaufre, sains o la fors;

E non pres un diner mon cors

Si no 'l puesc a sa maire rendre,

Et al mezel l' anta car vendre

E la vilania que mi fes;

E, pus vei que sains non es,

Irai lo la foras querer,

Si 'l poirai trobar ni vezer.”

E venc a la porta de trot,

E volc s' en issir, mas non pot;

Que anc non sap tan dir ni far

Que la porta pogues passar,

De qe s' es mout meravillatz:

“E Deus! dis el, sui encantatz,

Que no puesc de sains issir!"

Ab tan cuiet foras sailir,

Mas anc non poc los pes mudar

Ni traire foras del lumdar.

E, can vi que no 'l pot valer,

Es se lains tornatz sezer

Fels e maritz, que per gran ira

Plora e rofla e sospira.

Et ab tant es en pes levatz

Et es se, tan con pot, luinatz

De la porta, e venc coren 

E cuia saillir mantenen

Foras; mas aquo non es res,

Que puinar i pogra un mes

O dos o tres ans totz complitz

Que encara non fora isitz...

"A Dieus! dis el, glorios paire,

Consi cuiei ben a cap traire

So perque sai era vengutz!

Mas ara vei qu' es remansutz

Mon pretz que cuiei enantir.

Mais volgra ab armas morir

O esser en cent locs plagatz,

C' aisi remaner encantatz;

C' aras non puesc ieu plus valer.

E Deus! perque m donest poder

Que sai intres ni aucises

Aquest malfait c'aisi m' a pres?

Qu'eu volgra mais qu' el m' ages mort,

C'aras non ai ieu nul conort

Ni jamais no veirai, so cre,

Mon seiner lo rei, ni el me.”

Aisi s pres a desconortar.

Ab aitant el auzi cridar

Gran ren d' enfans en auta vos:

"Bels seiner Deus, acoretz nos!"

E vai s' en lai de mantenen,

Non ges suau, mas tot coren;

Et a una porta passada

D' una gran sala long' e lada,

E pueis troba n' autra petita,

Que fon barada et estampida

Dedins, et el pres a sonar

E ben autamentz a cridar:

"Obre!" et hom no 'l sona mot.

Et el fer e dona e socot

Tant entro que tota l' a fraicha;

Pueis sail lains, espaza traicha,

Et a lai trobat lo mezel

Que tenia un gran coutel,

Ab que avia mort VII enfans.

Et ac n' i de paucs e de grans,

De XX e V entro a trenta,

Que cascus plora e gaimenta.

E Jaufre ac ne pietat,

Et a tal al mezel donat

Del pe, qu'en terra 'l fai venir;

E pueis volc l' autra ves ferir;

Et el escrida son seinor, 

Car totz tremola de paor:

"Per Deu, N enflat mezel, putnais,

Dis Jaufre, ja n' el veiretz mais,

Car mortz es veramen de plan;

E vos perdretz ades la man,

Cela ab que m fezes la figa,

Que jamais no m' en faretz miga.”

E a 'l tal sus el man donat,

C' al primier colp l' en a portat,

El mezel es el sol cazutz;

E pueis leva totz esperdutz

E gita s' al pes de Jaufre,

E escrida: "Seigner, merce!

Aisi estet Deus en la cros,

Que Deus aia merce de vos.

Francs cavaliers, no m' aucisatz,

Que mout gran peccat fariatz;

Qu' iratz e forsatz e maritz

Ai aquest set enfans delitz,

E de totz devia aital far,

Qu'el sanc me fazia ajostar

Mon seigner sains, malgrat meu;

E no us ment, fe que deg a Deu,

Per so que baignar se devia

Per garir de la mezelia.”

Dis Jaufre: “Ara m digas ver,

Si a vida vols remaner,

Si m poiras de sains gitar.”

- "O ieu, seiner, si Deus me gar,

Dis el, s' e vos m' aseguratz,

Mantenen ne seretz gitatz;

E dic vos que, si m' aucises,

E 'ls encantamens non sabes

Que son sains esquius e grans,

Estar sai podetz C mil ans

Que ja non eissiretz per ren.”

- "Aras, dis Jaufre, m' o coven

Que tu aissi m' o atendras.”

- "O ieu, per ma fe, si Deu plas,

Dis lo mezel, mout volentiers.”

- "Aras, dis el, doncs vai primiers,

Qu' ieu te segrai, e gita m' en.”

- "Seiner, non puesc tan subtamen,

Car non podetz tan leu issir;

C' ancar vos er mais a sufrir

De mal que non avetz sufert.” 

- “Digas m' o tot a descubert

Si m' en poiras gitar o non.”

- "Seiner, o ieu.” - “Digas donc con;

No m fasas mais entremusar,

Que m tarze e veil m' en anar.”

- "Seiner, dis el, si m' ajut fes,

Aquel que l' encantamen fes

L' establi d' aquesta faison

Que totz hom, qu'en esta maison

Intres, que ren sai forfeses,

Remaner l' avenia pres,

Tro que mo seiner l' en trasia

Que malament lo destrusia.

Mas sus, en aquela paret,

A una testa de tozet,

Enclausa en una fenestra;

E vos prendetz aquela testa

E rompetz la, de mantenen

Ira s' en tot l' encantamen.

Mas ben a ops que sias garnitz,

Que malamen seretz feritz;

Car tota esta maison caira,

E l' encantamen fenira.”

Dis Jaufre: "E dizetz mi ver?”

- "O ieu, seigner, no us cal temer.”

- "Tota via m' en voil garar.”

E va 'l aqui mezeis liar

Los brasses estreit e calcat.

En apres el l' a comandat

A la piucela, e dis li:

"Damisella, faitz o aisi:

Aquest mezel me gardatz ben

E, si me ment de nula ren,

A mala mort lo 'n faitz morir.”

E pueis manda 'l s' en tost issir,

Et el reman tot solamen.

Pueis lassa son elme luzen,

Et es vengutz a la fenestra;

E a vista lains la testa

Azaut' e bella e ben faita,

Et aqui eis el la n' a tracha

E va la en un banc pausar.

E pueis va sus tal colp donar,

Que tota l' a per mieg partida;

E la testa sail sus e crida,

E sibla e mena tormen,

Que par que tuit li elemen

E 'l cels e la terra s' ajosta.

E non reman peira ni fusta

Que l' us ab l' autre no s combata,

E que sobre Jaufre no bata

E no 'l fera de tal mesura

Que gran vertut er si o dura.

Et fes escur e trona e plou,

E Jaufre esta que no s mou;

Ans met l' escut sus en la testa,

E cazon fousers e tempesta.

E no i a trau ni cabrion,

Teule, ni peira ni cairon,

Que no 'l don un colp o un burs;

E 'l cels es trebols et escurs,

E leva s' un aurajes grans,

Que tot ne porta en tronans;

C'a pauc Jaufre non a portat,

Si non ages Deu reclamat.

E levet tan gran polveriera,

Tal tabust e tal fumadiera,

Que no pogratz lo cel veser.

E prendon peiras a caser,

E lams e fousers mout soven;

Et anet s' en ab aquel ven

Tota aquela maldicion,

Que no reman de la maison

Fundamenta ni nulla res,

Plus que s' anc ren non i ages.

E Jaufre reman totz cassatz,

Que tan fo feritz e machatz

C'a penas se pot consel dar,

E va s' en una part gitar,

Car totz es las e pesans;

E la femna ab los enfans

E la pulcella e 'l lebros,

Que s' eron luein d' aqui rescos,

En una gran roca taillada,

An vist consi s' en es anada

La maison ab l' encantamen;

E son ves el vengut coren

E troban lo jazen tot las:

“Francs cavaliers, e con estas?"

Dis la pulcella tot rizen,

Et el li respon ben e gen:

"Non ai plaga ni colp mortal;

Mas mout aurai sufert gran mal,

E voil m' aici un pauc pausar.”

Et ella 'l vai sempre baisar

La boca e 'ls uels e la cara;

Et ab aitant el se regara

Ves la femna que vi denan:

“Femna, dis el, as ton enfan?”

- "O ieu, seiner, vostra merce.”

- "Aras, dis el, doncs per ta fe

T' en vai ab aquesta pulcella,

Que tant es avinens e bella,

E mena 'ls enfans e 'l mezel;

E no finetz tro al castel

De Cardoill, al bon rei Artus.

E prec vos qu' el contetz cascus

Vostr' aventura emper se;

E faitz li 'n gracias de part me.”

Pueis a son caval demandat,

E sempre lo l' a amenat

La femna, que garat l' avia,

Que l' ac fait paiser tota via

De bel' erba fresca e creguda,

E pueis a 'l sa lansa renduda.

E vai son caval recinglar,

Pueis s' apareilla de puiar;

E la pulcella venc denan

Tot humilmen e tot ploran:

"Francs cavaliers, onratz e pros,

E non anaretz vos ab nos,

Lai on nos voletz enviar?”

- "Non ieu jes, que non o puesc far,

Car tarzar me poiria trop;

Ains seguirai cel que non trop.

Que ja enantz non aurai ben,

Ni alegrier de nulla ren,

Ni pausa, tro l' aia trobat,

Ni veirai lo rei a mon grat.”

- "Ara m digatz, fe que m devetz,

Qui es aquest, c'aisi queretz

Tan fort ni tan cochosamentz?"

E Jaufres respon bonamentz:

"Pulcella, el a nom Taulat,

Que, a gran tort et a pecat,

Auci l' autr 'ier un cavallier

Lonc la reina Guilalmier;

Et ieu irai lo tant cercar

Tro que puesca l' anta venjar;

O ben leu doblarai la mia.

En aissi con Deus volra sia;

A cui el ne dara, si n' aia,

Al desastruc la pena caia.”

- "Seiner, ara m digatz per Dieu

Vostre nom, e no us sia greu,

Si us platz, que saber lo vuel;

Car cant ieu serai a Carduel,

Denan lo rei on anc no fui,

Ja no 'l sabria dire de cui

M' ages faicha tant gran honor,

Ni de qui li tengues lausor.”

- "Pulcella, ieu ai non Jaufre; (non : nom)

E, si 'l reis demanda de me,

De Jaufre, lo fill de Dozon,

Li digatz, que us trais de prison;

Mas no sai ieu consi us n' anes,

Car non avetz en que puies.”

- "Seiner, tot per la vostr' amor,

Cui am e teing per mon seinor,

Li rendrai ieu, dis lo mezel,

Son palafre e son mantel,

Car ieu o ai ben estuiat.”

Dis Jaufre: "Mout as ben parlat.”

Et ab aitant el es puiatz

Et a 'ls totz a Deu comandatz.

E enaissi el tenc sa via

Totz sols, sens autra compagnia...

E es totz las e enuiatz,

Que tant es feritz e machatz;

E tant a estat de manjar

E de dormir e de pausar,

C' ades s' en cuia renlinquir,

Car no s pot el caval tenir.

Tal son a qu' ades va dormen

E ades sai e lai volven,

C' ades a paor de cazer;

E aissi anet tro al ser,

Que non tenc cariera ni via

Ni non ve ni sap on se sia,

Mas lai on son cavals lo mena.

E la nuitz fon bella e serena,

Que non es trebols ni escura;

E es vengutz, per aventura,

En un vergier tot claus de marbre,

Qu'el mon non cre que aia arbre,

Per so qu' el sia bel ni bos,

Que no n' i aia un o dos,

Ni bona erba, ni bella flor

Que lains no n' aia largor.

E eis ne una flairor tan grantz,

Tan dousa e tan ben flairantz,

Con si fos d' ins de paradis.

E aitant tost co 'l jorn faillis,

Els auzel d' aquella encontrada,

Tot entorn una grant jornada

S' en venon els arbres jogar,

E pueis comenson a cantar

Tan suau e tan dousamentz

Que non es negus estrumentz

Que fasa tan bon escoutar;

E tenon o tro al jorn clar.

El vergier es d' una pulcella,

Que a nom Brunesentz la bella,

E son castel a nom Monbrun;

E no us cuidetz ges que sol un

N' aia, q' enantz n' a d' autres motz,

Mas Monbrun es lo cap de totz

E deu aver la seignoria.

Mas la pulcella non avia

Paire ni maire ni marit

Ni fraire, car tuit son fenit

E mort e del segle pasat;

E ela ten la eretat,

Que non i a autre seinor.

E el castel a grant ricor

De menestrals e de borzes

E de joves omes cortes,

Que tot l' an son alegoratz,

E mantenon gautz e solatz,

E joglars de moutas manieiras,

Que tot jorn, per las careiras, 

Canton, trepan e baorden

E van bonas novas dizen,

E las proessas e las gerras

Que son faitas en autras terras.

E a i domnas ben enseinadas,

Gent parlant e acostumadas

De gent acuillir e d' onrar

E de totas proesas far.

Tan an lor cors presantz e gais,

Que cascuna dis que val mais

De l' autra, e s ten per plus bella.

E, si hom d' amor las apella,

Saben e gent et asaut dir

O d' autreiar o d' escondir.

E el castel a VII portiers,

Que cascun a mil cavaliers

Que garon VII portas que i a;

E, cant nul hom guerra lor fa,

Aqui mezeis son tuit ensems;

E aisi o a tengut long tems.

E cascun entent en amor

E cuia amar la meillor,

Per que son totz pros e valent,

E enseinat e avinent,

E cavalliers meravillos; 

Car per amor es hom plus pros,

Plus gai e de maior largesa,

E miels s' en gara d' avolesa;

Car avols hom non gara ren

Que s voilla diga mal o ben.

Perque son tuit abandonat,

So sapiatz ben en veritat,

En avolesas far ni dir.

Mas qui son pretz vol enantir,

Deu esser larcs e avinens

E amoros a totas jens.

Aital son tuit cil del castel,

Que non i a un lag ni bel,

Que tuit non sion agradiu,

E que malvestat non esquiu.

El palais es bastit aitals

De grans peiras grossas, carals,

E totz entorn claus et muratz

E menudamentz dentelatz,

E las tor brunas ensamentz.

Et a n' el meig mout ricamentz

Una auta e fortz e dreita,

Qe ja non er per ren destreita.

E a i de donzellas V cenz,

Que totas servon Brunesentz,

A son plazer, la noitz e 'l dia.

Mas Brunesentz a seinoria

Sobre totas de gran beutat,

Que cant hom auria cercat

Tot est mon, e pueis mentagudas

Totas cellas que son nascudas,

Non auria hom una trobada

Tan bella ni tan jen formada;

Que sos ueils e sa bela cara

Fan oblidar qui ben l' esgara

Totas cellas que vistas a,

Que ja sol no l' en menbrara;

Car plus es fresca, bella e blanca

Que neus gelada sus en branca

Ni que rosas ab flor de lis;

Que sol ren no i a mal asis,

Desavinent ni laig estan.

Aisi es faita per garan

Que non i a ops mais ni meins.

E sa boca es tant plasens

Que par, qui ben la vol garar,

C' ades diga c'om l' an baisar.

E fora bellazor dos tans,

Mas non fo, prop a de set ans,

Ses ira ni ses consirier,

Que non pot aver alegrier,

Ans l' aven, quec jorn, a lassar

Catre ves en gran dol a far,

E cada nueg leva s tres ves

E plora tan que lassa n' es,

E mena un dol tan esquiu,

Que meravilla s' es con viu

Ni con pot dormir ni pausar;

Mas los auzels vai escoltar

Del vergier, qu' es al pe del mur,

E, cant los au, esta segur

E dorm un pauc; e pueis resida

E leva sus e plain e crida.

E tota la gen de la terra

Menan aquesta eisa gerra,

Que cascus plora e crida e plain

Jove e viell, petit e gran.

E Jaufre es cambaterratz

E es s' en el vergier entratz,

Per una porta c'a trobada,

Gran e bella e ben obrada;

E a 'l fren al caval ostat

E laissa 'l a sa volontat

Paiser de bella erba fresca,

Quel 'l reven lo cor e 'l refresca.

E pueis met l' escut a son cap,

E anc per bruida ni per gap

Ni per neguna ren c' ausis,

Non laisset que non s' adormis,

Car fort petit enten ni au

E es se adormitz tot suau.

E Brunesentz ten son solatz

Ab sos cavaliers plus privatz,

En son palais, apres sopar,

Tro que fon ora de colgar,

C' a ditz: "Partam cort oimais.”

E tuit delivron lo palais.

E pueis entra s' en Brunesentz

En sa cambra privadamentz,

Ab cellas qu' il devon servir,

E cuiet los auzels auzir,

Aisi con cada nueg sol far,

Que cantavon a son colgar;

E no 'ls au, de que es mout irada.

E dis que bestia es intrada

Per atrasaig en son vergier,

O calsque estrains cavallier,

“Per mon enuig e per mo mal.”

E fa sonar son senescal

A una pulcella tot jent;

E el es vengut mantenent,

E demanda 'l: "C' avetz ausit?”

- "Fort mal, dis ella, m' a servit

Cels qu' es en mon vergier entratz,

Qe a 'ls auzels espaventatz

Ni 'ls a faitz gequir de cantar,

Que greu poirai oimais pausar.

E anatz vezer qui lai es,

E, si es hom, sia mort o pres.” 

- "Domna, dis el, mout volentiers.”

E a sonatz dos escudiers.

E cascus pres un gran brandon

E van s' en tost lai d' esperon,

E, cant son el vergier intrat,

An Jaufre lains atrobat

Dormen, a son cap son escut.

E 'l senescals, per gran vertut,

Sona Jaufre c' an sus coren;

Mas el non au ren ni enten.

E el lo bursa e 'l socot:

“Atrasag ne levaretz tot,

Dis lo senescal, o i mores.”

Ab tant se resida Jaufres,

E es se levatz en sezens

E respondet cortesamens:

"Francs cavallier, per Dieu non sia

Vailla m ta cavallaria,

Tos pretz e ton enseinamentz,

Laisa m dormir a mon talen.”

- "Ja, dis el, no i dormiretz plus,

Ans ne venretz ab me lai sus,

Denan ma domna, si be us pesa;

Qu' entro c' aia venjansa presa

De te, non aura alegrier;

Car anc intrest en son vergier

Per sos auzels espaventar

E l' as tout dormir e pausar.”

So dis Jaufre: "Si Deus me valla,

Non la m menaras sens bataila,

O tro que aia pron dormit.”

E 'l senescals, cant a auzit

Que batailla quer e demanda,

A un dels escudiers comanda

Que 'l fasa sas armas venir;

E Jaufre es tornatz dormir,

E dormi tant tro l' escudier

Ac aportat al cavallier

Armas e adug son caval.

E pueis crida: "Vai sus, vasal,

Que cavalier as atrobat.”

E Jaufre non a mot sonat,

Aisi dorm apreisadament;

E el lo socot e l' enpeint

Tant entro que residat l' a.

E, can el vi qu' enug ara,

Respon, e ve 'l vos sus levat.

"Cavallier, dis el, gran pecat

As de me, car no m vol laisar

Dormir, c'a penas puesc durar,

Tal son ai e tan sui machatz.

E pueis vei que ta volontatz

Es que t voillas ab me conbatre,

Si t puesc de ton caval abatre 

Laisar m' as pueis dormir?" - "O ieu,

Respon lo senescals, per Dieu,

Que de me non aias paor.”

E Jaufre ves son caval cor,

E mes li 'l fre, pueis a 'l cenglat,

E ve 'l vos mantenent puiat;

E es vengut de gran randon

Ves lo senescal, lai on fon.

E 'l senescals, de gran aisir,

Venc ves el e vai lo ferir;

Mas non l' a crolat ni mogut

E Jaufre fer lo, per vertut,

Tal colp que a terra l' a mes.

"Oimais, dis el, sol que no us pes,

Me laisaretz dormir, so cre.”

Dis lo senescals: "Per ma fe,

O ieu, car assatz n' ai razon.”

E pueis torna s' en d' esperon,

Totz vergoinos e totz iratz,

E, can fon el palais intratz,

Troba sa domna Brunesen

Que 'l demanda: "Venetz vos en?

“Que avetz el vergier trobat?”

- “Domna, un cavalier armat,

Que ja meillor non cal querer;

E dormia de tal poder

Qu'a penas lo poc residar.”

- "E con l' avetz laissat anar?

Perque no 'l m' avetz amenat?

Ja per so non l' aiatz laisat,

Que ja, tro que 'l veia pendut,

Non manjarai, si Dieus m' ajut.”

E el li respon: "Per ma fe,

Domna, non vol venir per me,

Ni 'l puesc de son dormir levar.”

- "Non! dis ella, faitz mi sonar

A la gaita mos cavalliers!”

- "Domna, dis el, mout volontiers.”

E fa a la gaita cridar

Los cavalliers et ajostar;

Que vengut ni a ben cinc cens

En petit d' ora, tot correns,

E son garnitz en mieg la sala.

E Brunesentz, irada e mala,

Dis lor: "Barons, us cavalliers

Mals, orgoillos e sobriers,

S' en es en mon vergier entratz,

Que m' a l' auzels espaventatz,

Per mon enuig e per mon mal;

E no vol per mon senescal

Venir a me, tant a d' orguel;

E, s' ieu la testa no l' en tuel,

E no 'l faitz morir a dolor,

Jamais non vuel tener honor.”

Ab tant us cavaliers repos,

C'om appella Simon lo Ros,

Bels e grans, fortz et sobriers

E meraveillos cavalliers:

"Domna, dis el, ieu lai irai,

Si us voletz, e adur lo us ai,

Si 'l puesc trobar, o viu o mort.”

- “Seiner, dis ela, si vol fort.”

Dis lo senescals: "Per mon cap,

Simon, non o tengatz a gap,

Mout sap ben defendre sa capa;

Be 'l tenc per pros qui la l' arapa.”

E Simon es ab tant puiatz

E es s' en el vergier intratz,

On a trobat Jaufre dorment,

E escrida mout autament:

“Sus, cavallers, leva d' aqui.”

E Jaufre, no s mou, que dormi

Tant fort que ren non au qui 'l sona.

E 'l cavalliers gran colp li dona

Del arestol sus el costat;

Ab tant ve us Jaufre sus levat,

E dis: "Cavallier, gran tort as,

Car ferit ni residat m' as,

Pos m' avias asegurat;

Pauc a ta fiansa durat,

Mout as faicha grant villania, 

Laissa m dormir, per Dieu te sia;

Que ja ves que non puesc durar,

Tal son ai, ni em pes estar.”

So dis Simon: "No i dormiras

Oimais, si ades tu no vas

Ab ben a ma domna parlar;

Mal grat tieu t 'i farai anar.”

E Jaufre ab aitan respos:

“Ans er vist de me e de vos

Cals er plus fortz ni plus sobriers,

Pos non puesc escapar estiers."

Ab tant es el caval puiatz,

E es se ves Simon giratz.

E Simon, de gran volontat,

Venc ves el, e a 'l tal donat

Que la lansa frais en l' escut;

E Jaufre fer lo per vertut,

Si que no 'l poc arsos tener,

E va de tal guiza cazer

C' ab un pauc non es degolatz. 

E Jaufre venc, totz abrivatz,

Sobr' el, qu' el vol anar ferir;

Mas Simon, can lo vi venir,

Escrida: “Cavallier, merce;

Non moira, c' aisi m rent a te.”

- "E si t' asegur de morir,

Dis Jaufre, laissar m' as dormir?”

- "Oc, tot a vostra volontat,

Que no us volgra aver tocat,

Per aitan con ieu puesc donar.”

E Jaufre a 'l laissat estar

E deisen, pueis es se colgatz

Aqui d' on si era levatz,

E aqui eis es se adormitz.

E Simon torna s' en maritz,

Son cap clin e totz vergoinos,

E fon dereire totz terros.

E venc el palais tot suau,

Que no fes la meitat d' esclau

Que avia faitz al eissir.

E 'l senescal, qu' el vi venir,

Comenset un pauc a sorire

E pres a Brunesentz a dire:

"Domna, fug s' en vostre gerrier,

Que ve us vengut lo cavallier

E non n' a minga amenat;

Ieu cre que l' ai asegurat.”

Respont Brunesentz: "Ja per Dieu,

Vostre seguramentz ni 'l sieu

No 'l tenra pron qu' ieu no 'l desfasa,

Enans que ja manje ni jasa.”

Ab tant respos us cavalliers,

Que fon un d' aquels VII portiers,

Que a mil cavalliers sot se:

“Domna, si us voletz, per ma fe,

Dis el, ieu l' adurai ades.

Non es tan mal ni tan engres

Qu' ieu, mal grat sieu, no 'l vos aduga,

Sol Dieus volga qu' el non s' enfuga.”

- "Seiner, ja non s' enfugira,

Dis Simon, ans vos atendra,

Que, s' ages talen de fugir,

Ja no fora tornatz dormir.

E no l' adugatz laiamen

Ni no 'l fasatz descausimen,

Car mout seria grans pecatz,

Que mout es pros e enseinatz.”

Ab tan respon lo senescal:

“Aisi m defenda Dieus de mal,

Com el se defendra de vos.

E non es tan d' anar cochos,

Que tot de pas no us en tornes.”

E 'l cavalliers tot es demes,

E es s' en el vergier entratz.

E aissi con venc abrivatz,

Atrobet Jaufre que dormi,

E escrida: "Leva d' aqui,

Cavalliers, qu' ades moiras;

Si denan ma domna non vas!"

E Jaufre non a mot sonat.

“Tot iretz sus, mal vostre grat,

Dis lo cavaliers, per ma fe,

E totz venretz a sa merce

De ma domna, non es tan mals;

Que ja Simon e 'l Senescals,

Sitot vos an asegurat,

No us valran.” - Et a 'l donat

Tal colp que totz l' a fag fremir.

E Jaufre, cant si sen ferir,

Leva sus, totz eisaborzitz:


"Dieus, dis el, con fon escarnitz,

Car anc lassei aquest anar,

C' aisi m fer e m ven reisidar.

E 'l a gran dreit e ieu ai tort,

Car anc n' escapet meins de mort,

Pos una ves m' ac escarnit

Ni de fizansa m' ac mentit.”

E 'l cavalliers a escridat:

"Sus iretz, En villan, enflat,

Empachatz, plen de desmesura,

Que per vostra mal' aventura

Sai intres que vos es venguda;

Que ma domna s' es irascuda,

Que dels membres vos desfara.”

So dis Jaufre: "Non fara ja,

E poiriatz o dir plus jen;

Car qui parla vilanamen,

Aqui on non a nul poder,

Nozer li pot e non valer.

E ieu ai ne fort avol grat,

Car vos ai doas ves lassat

Annar, que m veniatz ferir;

E ben m' en deu aiso venir.

E pueis vei que tan gran talent

N' avetz, no us en penra tan jent

Esta terza, si Deus m' ajut.”

E pres sa lansa e l' escut,

E es delivramentz puiatz

E ves lo cavallier giratz.

E 'l cavallier, qu' el vi venir,

Venc ves el e vai lo ferir,

Si que tota la lansa brisa.

E Jaufre fer el de tal guisa,

Que l' escut e 'l bratz l' a passat

E l' ausberc romput e falsat,

Si que la lansa 'l met el cors

Que mais d' un palm en par defors;

E anet en terra cazer.

E Jaufre tira per poder

La lansa, si que la n' a traicha

Que non es fenduda ni fraicha,

Pueis venc li desus mantenen.

E, can vi que tan malamen

Es nafratz que greu pot garir:

"Oimais me laisaretz dormir,

Per mon grat, dis el, mal grat tieu,

C' aisi con si t tolges ton fieu

O t' agues requist o raubat,

M' avias tres ves residat.

Mas oimais non mi faras nausa,

Ans cug que dormirai a pausa,

Que non m' en cal per te giquir.” 

Pueis desen e torna dormir;

E 'l cavalliers es remansutz

Nafratz e jatz totz estendutz

El sol. E 'ls escudiers amdos

Vengron coren ab los brandos,

Can lo viron aisi cazut,

E an lo mes en son escut;

E pueis an l' el palais portat,

On son li cavallier armat.

E Brunesentz, qu' el vi venir:

"Aiso no fa jes bon sofrir,

Dis ela, ans o fa fort greu,

Cavalliers, e dis vos per Deu:

Se d' aquest non prenetz venjansa,

Neguns non es en ma fiansa;

Car l' anta que aquest m' a faicha

M' er totz tenps a mal retraicha,

S' aisi n' escampa ni s' en va.”

Dis lo senescals: "No sera,

Domna, que venjansa n' er presa;

Mas aquest es de tal proesa,

E tan a fer cor e sobrier,

Que ja per sol un cavallier

Non er pres, fe que deg a vos;

Car me e pueis Simon lo Ros

Deroquet e fes convenir

Qu'el laisasem asatz dormir.

E aquest a nafrat, so cre,

Per qu' eu us cosseill, per bona fe,

Que non lai n' envietz sol un;

Car de totz aquels de Montbrun

Uns e uns vos faria aital.”

Ela respon al senescal:

"Ben son garnida d' avol gen;

Anon la en L o cen,

O mais, si mais mestier ni an,

Tot verai si 'l m' en aduran.

E qui de me vol ren tener

Ni en m' amor vol remaner,

An lai ades e tant non fuga

Ni s resconda, c'om no 'l m' aduga.”

E 'l cavallier, can an auzit

C' aisi o ditz; tuit a un crit

Son de la sala desendut

E son s' en el vergier vengut,

On an Jaufre dormen trobat.

E non l' an al re demandat;

Mas, qui pot avenir premiers,

Pren lo e aquo volontiers:

Qui 'l pren per cambas, qui per bratz,

Qui per cueisas, qui per costatz,

Qui per espallas, qui per testa;

E Jaufre non so tenc a festa.

Cant s' es residatz e s sen pres:

"Dieus, dis el, so quina gens es?

Per vos mi clam, santa Maria.

Baron, dis el, per Dieu non sia,

E digatz me quina gent es,

On mi portatz, ni que m queres,

C'aisi m' avetz pres subtament.

Es aversiers? oc verament,

So cre, o dels esglasiatz,

Pueis d' aquesta ora anatz.

Per Dieu e per sa verge Maire,

Anatz, dis el, en vostr' afaire,

E laissatz mi tornar dormir.”

- “Aintz, fan il, vos er a venir

Denant ma domna, ancar anueig,

Que us vendra caramens l' ennueg

Que l' avetz fait e l' esvasida;

Que ja non iretz ab la vida.”

E en aisi an l' en puiat 

Sus en la sala tot armat,

On a trobada Brunesentz,

Qu'es venguda ves el corentz,

Cant lo vi aissi aportar,

E a lo fait aqui pausar.

E Jaufre es en pes levatz,

E fon grans e ben faisonatz,

E d' ausberc ricamen garnitz;

E fo clars e bels e forbitz,

E son elms clars e resplandentz;

E estet denant Brunesentz,

En pes, et a 'l mout fort garat;

E pueis apres a 'l demandat:

"Es vos aquel que tant d' enueig

E tant de mal m' a fait anueig?"

Jaufre respont: "Domna, non jes.

Anc no fui qe mal vos fazes,

Enueig no us fis ni farai ja;

Ans vos dic que, si hom lo us fa,

Qe us defendrai a mon poder.”

- "Aqui non dizetz vos jes ver.

Non entretz vos en mon vergier,

E non m' avetz un cavallier

Si nafrat, que pres es de mort?”

- “Domna, vers es, mas el n' ac tort,

Que m levava de mon dormir

E m venc tres vegadas ferir

De sa lansa, sus el costat.

E si m' avia asegurat

E sobre sa fe convengut,

Pos tot l' ac doas ves abatut,

Que no m reisides ni m mogues

Ni mal ni enueig no m feses.

Mas s' ieu saupes que vostre fos,

E fos dos tans plus enuios

E plus mal e plus descauzitz,

Ja per me non fora feritz.”

Ab aitan Brunesentz respon:

"Per totz los santz qui son el mon,

Dis ela, cant m' escaparetz,

Jamais mon enueig non faretz.

E dic vos que, si Deus m' ajut,

Fort aura en vos bel pendut,

O bel orb o bel escasan.

E ja enans non er deman

Tro que de vos sia venjada.”

E Jaufre conoc qu' es irada,

Can l' ausi en aissi parlar,

E pres la mout fort a garar:

Son fron e son col e sa cara,

Que fon fresca e blanca e clara,

Sa boca e sus oils plaisentz,

Clars e amoros e rizentz,

Que 'l son ins el cor devallat;

Aissi fon leu enamorat.

On plus la ve ades l' agensa

E ades a meins de temensa

De las menasas que l' au dir.

E, on plus la ve afortir,

Ades l' a meillor volontat.

E Brunesentz a comandat

C'om ades mantenen lo prenga

E qu' el desfasa o que 'l penda,

O lo m faitz a tal mort morir,

Qu'en puesca mo cor esclarzir.”

E Jaufre respon mantenen:

“Domna, tot a vostre talen

Podetz far con a vostra guisa

De mi, car, en vostra camisa,

Senes totz autres garnimentz,

M' auriatz conquist plus corentz

Que X cavallier tuit armat,

Tant vos ai bona volontat.

E s' ie us ai faitz, per non saber,

Mal ni enueig ni desplazer,

Vos meteisa 'n prenetz venjansa;

Que escut ni espasa ni lansa

Non penrai, per vos acontendre

Ni per vostre plaser defendre.”

E Brunesentz, cant l' au parlar

Tan jen e tan ben razonar,

Es de sa ira refrenada,

Car Amors l' a al cor nafrada

De son dart, si que mantenen

Perdonara son maltalen

A Jaufre, s' el fos bel a far.

Mas, per paor de mal parlar,

Non ausa son cor descubrir,

E manda c'om l' an desgarnir

E que malas obras en fasa;

Mas pero, sitot lo menasa,

Non vol son mal plus que de se,

Per so que en el conois e ve.

E Jaufre dis: "Domna, per Deu,

Datz me un don, no us sia greu.”

Dis ela: "Si Dieus me perdon,

Non auretz de me autre don

Mas que seretz justisiatz.” 

- "Domna, si donaretz, si us platz,

Que no us quer respieg de morir,

Mas sol que m laisesetz dormir;

Pueis faitz de me vostre plaser,

Qu' ieu non ai contra vos poder.”

Aici respon lo senescal:

“Domna, aiso no us pot a mal

Tornar; e laissem lo dormir,

Que no 'l faria bon aucir

Tro c'om sapcha qui es ni d' on.

Car mout ome van per lo mon,

Queren guerras et aventuras,

Que son ric e de gran naturas.”

E Brunesentz fes aparer

Que 'l fos mal, mas a gran plaser

So tenc qu' el dis que non l' auziza;

Mas ja neguns en nulla guisa

No 'l conseil que l' en lais' anar.

“Baron, si m' el voletz garar,

Sobre tot cant tenetz de me,

Lo us laissarai; mais, per ma fe,

Si no 'l mi rendetz al mati,

Jamais m' amistat ni ma fi

Non aura negus a sa vida.”

Fort a la paraula escarida,

E fort menasa c'om lo gar.

"Domna, no us en cal plus parlar,

Dis lo senescal, a mon grat,

Non vis ome anc miels garat;

Que ben vos dic en ver, de plan,

Qu' ie 'l gardarai, si que deman

Lo us rendrai, non aiatz paor;

Car non voill perdre vostr' amor.”

Dis Brunesentz: "E ieu lo lais,

E garatz lo ben fort oimais.”

- "Domna, fort me fai leu garar,

Dis Jaufre, car, si Dieus me gar,

Tant avetz en me de poder

Que miels mi podetz retener

Que non farion d' autres mil;

E ja no o tengatz en vil,

Que m' aguesson streitz liat?"

E Brunesentz a sospirat

E fes l' un regart amoros,

Que non era tant somillos

Jaufre, que tot lo cor no 'l saut

E trasusa, mas non de caut, 

Antz d' amor que l' a escalfat.

E 'l senescals a comandat

C'om fasa un lieg aportar

En la sala, pueis fes armar

Cent cavalliers, que veilaran

Entorn Jaufre e qu' el gardaran.

E l' autre son s' en tuit anat,

E us sirvens a aportat

En mieg la sala un tapit,

E pueis a sus un lieg bastit

De cousers e de cobertors,

Que ja non cal querer meillors,

Car nulla res anc non fon meins.

E 'l senescal tot bonamens

Venc a Jaufre, e a 'l menat 

A lieg e pueis a 'l demandat

Son nom, ni que quier, ni d' on es.

"Ieu o dirai, so dis Jaufres:

De la cort soi del rei Artus;

Per Dieu, no m' en demandetz plus,

Si us platz, e laissatz me dormir,

Que no us en puesc ara mais dir.”

E es se sus el leit gitatz,

Aisi com era totz armatz,

E totz causatz e totz vestitz;

E aqui eis fo adormitz,

E Brunesentz es s' en intrada

En sa cambra, on s' es colgada;

Mas non pot pausar ni dormir,

Car Amors la ven assaillir,

Que la fai volver e girar

E de son lieg sovent levar.

"E Dieus! dis ella, que farai?

Con er d' aquest, si l' amarai?

Oc ben amar, per atrasaig,

Que mon cor m' a del ventre traig,

E a m lains lo sieu giquit;

Que tal turmen lai m' a bastit

E tal guerra e tal tenson

Qu' ades muer, car ab el non son.

Ben soi folla can aiso dic 

Qu'eu d' aquest fasa mon amic,

C' ancmais no 'l vi ni sai qui sia;

E ben leu que tenra sa via

Deman o l' autre, si l' agrada,

Can l' aurai m' anta perdonada.

Osta de te aquest coratje,

Que non sai si es de paratje,

Que aiso fai ben a garar;

Car, si tu volias amar,

Pro 'n trobarias de meillors,

De plus ricx e de bellazors,

Que so tenrion a honor.

Qu'el mon non a emperador

Que non s' en tengues per pagatz.

Mas so qu' ieu dic es grantz foudatz,

C' om ne pusca meillor trobar

Ni que tant fasa apensar.

Non a el ab armas vencutz

Tres cavaliers e abatutz,

De ma cort, qu' el mon non avia

Meillors tres per cavalaria?

E non es bels e ben formatz,

E en parlan ben enseinatz?

Non ai que far de sa ricor;

Ja no voill aquesta lauzor

C' om diga qu' ieu l' am per riquesa;

Mais lo voill amar per proesa,

Car tals es rics que non val ren

E als pros vol tota jent ben;

E tals es rics, que s' en pejura,

E 'l pros creis ades e meillora;

E tals es rics, que viu aunitz,

E 'l pros es onratz e servitz;

Tals es rics, que non es saubutz,

E 'l pros es per tot mentagutz;

E tals es rics, qu' es pauc prezatz,

E 'l pros es servitz e honratz;

E tals es rics, que s gic mermar,

E 'l pros vol s' ades eisaucar;

E tals es rics, qu' es temoros,

E 'l pros es ades corajos;

Tals es rics, qu' es d' avol paratje,

E 'l pros cisausa son lignatje;

Tals es rics, qu' es volpilz provatz,

E 'l pros es temutz e doptatz;

E tals es rics, qu' es d' avol guisa,

Per qu' el pros val, en sa camisa,

Quaranta rics d' avol maneira.

Doncs malaventura la feira

Tota domna que don s' amor

A nul malvatz, per sa ricor;

Car non o fa mas per l' aver;

Mas aquella, que s vol tener

Ab los pros, ama lialment,

E ab lauzor de tota gent.

Per qu' ieu d' aquest no m partirai

Que senes dopte l' amarai.

Mas ieu non sai jes, per ma fe,

Son cors s' el s' azauta de me?

Si fa c' assatz o fes parer,

Quant dis q' el puesc mels retener

Nuda, senes totz garnimentz,

Que si eron ab armas centz.

Ben soi folla, pauc ai de sen,

C' aiso dic per descelamen:

Per so qu' el vol de te emblar,

Vai lo tu mezeisa garar,

C'aisi noca potz tu dormir.”

Ab tant va s causar e vestir;

E fora s' en foras issida,

Cant la gacha de la tor crida,

E la gent levon per la villa.

Que cascus plain e crida e quilla,

E 'l borzes e li cavallier

Menon estrain dol e sobrier;

E las domnas e las donzellas

E aissi Brunesentz ab ellas

Son se presas el dol a far.

E viratz lor pels deramar

E batre mans e romper caras,

Que son blancas, frescas e claras. 

E levon per la sala tuit

E menon tal crit e tal bruit

Que Jaufre s' en es residatz;

E aisi com enrabiatz,

E son lieg leva s' en sezen:

“E Dieus! dis el, d' aquesta jen,

Baron, e que avetz auzit?

Per qu' avetz tan gran dol bastit?"

E cascus ab so qe tenia

Va 'l ferir; e 'l crida: "Non sia,

Per Dieu, no m' aucisatz, seinor.”

- "En fol vilan, fill de traitor,

Car mort seretz senes duptansa.”

Qui 'l fer ab coltel, qui ab lansa,

Qui ab espasa, qui ab massa,

Qui d' ascona, qui de coinassa;

Anc non i ac neguns dels cent

Non l' anes ferir mantenent

Un colp o dos o tres o quatre.

C' anc non auzi plus menut batre

Pairolliers, ab quatre martels,

Qu' il lo ferum ab coultels

E ab espazas per poder.

E Jaufre es tornat jazer;

E l' auberc, que fort es serratz,

E 'ls draps, on s' es envolopatz,

An lo defendut e garat,

Que no l' an en nul loc nafrat. 

Sil lo cuion ben aver mort,

Aissi l' an duramen e fort

Ferit e machat e batut.

Ab tant ve us lo crit remansut.

E 'ls cavallier tornon sezer:

"Oimais no us cal paor aver,

Fan cil, d' aquest que s' en fuga,

Que sol non polsa ni remuga.

Suau podetz oimais dormir,

Que no us en cal per el giquir.”

E Jaufre estet si suau,

Qu' enten tot can dizon e au;

E no s vol movre de paor,

Ans prega Dieu nostre Seignor,

De bon cor, non jes per esquern;

Car esser cuia en enfern,

Tant li son tuit mal compaignon.

Mas cant li membra la faison

E la beutat de Brunissen,

Es se meravillatz fortmen

Con pot entre tan malas jens

Estar nul cors tant avinens,

Ni tan bels ni tan benestans:

"Mas Dieus sai que l' a donat tans

De bon pretz e de bon saber,

Qu'en totas causas a poder

Autresi els mals con els bos.

Ben er donc cel benauros,

Que s' amor poira gazainar

Ni la poira nuda baisar;

Mas ieu no la puesc conquerer

Ses amor e ses far plazer,

C'ab forsa non la puesc amar.

E, sitot o podia far,

Amors forsada non es bona;

Car, qui de bon cor no la dona,

Falsa es, non a durada;

Mas, cant d' amdos es altreiada,

Ambedui s' en podon jauzir.

Mas aiso no m pot avenir,

Qu' ela m don de tan bon talen

S' amor, com ieu l' am finamen;

Car ella non sap ges qui son,

Perqe no cre que s' amor don

A home, si non sap qui sia,

Domna de tan gran cortesia.

Mas, s' en poges tan remaner

Ab ella, qe pogues saber

Mon pretz e ma cavallaria,

Aissi pot esser que l' auria.

E aiso non puesc ieu ges far,

Si doncs non volia bausar

Ves lo rei que m fes cavallier,

Tro que l' aia de son guerer,

Que tant aurai anat quiren,

Faita pas o acordamen.”

Aissi ab se mezeis parlava;

E ins en son cor remenbrava

Los faitz e 'ls ditz de Brunesentz.

Ab tant la gaita subtamentz

Engal la meia noit escrida,

E las gens del castel resida.

E levon tuit comunalment,

Que negus son par no i atent;

E tuit comenson a cridar

E prenon tan gran dol a far,

Con si cascus vis mort son paire.

Qu' ieu ni autre no us pot retraire

Lo dol ni 'l plor ni 'l plain ni 'l crit

Que aquella gent an bastit.

E Brunesentz, ab sas donzellas,

Son si el dol a far enpresas.

E levon per la sala tuit,

E an mout estrain dol mogut;

Car quecx tortz sas mas e sos detz,

E fer del cap a las paretz,

E laisa s' en terra cazer,

Tan autz com es, per gran poder.

Mas Jaufre no s' es ges mogutz,

Per tal c' aissi es esperdutz,

Qu' ades cuia esser feritz.

Aissi es totz esbalauzitz,

C'a penas enten ren ni au;

E dis ab se mezeis suau:

"Mal estar sai fa, per mon cap,

E, si Deus vol que ja n' escap,

Ni puesc vius de sains issir,

Ans me laisaria ferir

De X lansas per mieg lo cors,

O peceiar a menutz tors

Qu' ieu jamais en lor poder sia;

Car mout son d' avol conpagnia.

Qu' il non son jes ome carnal,

Ans son diables, si Deus mi sal,

Que son d' enfern vengut en terra,

Que de nueg menon aital guerra,

Can tota autra gentz deu pausar;

Mas, si Deus mi vol ajudar,

Non sai m' atrobaran deman.”

E ab aitant lo crit reman,

Car grant pessa o an tengut.

E, can fo ben tot remansut,

Que non auziras mot sonar,

El cavallier se van gitar

Torn lo lieg, causat e vestit,

E aqui eis son adormit.

Mas Brunesentz no dorm ni pausa,

Ans a consirer d' autra causa:

De Jaufre com aia s' amor,

Car aur ni argent ni ricor

Non presa ves el un denier;

Car ancmais no vi cavalier

Que tant en son cor li plagues,

Ni per que tant la destrenges

Amors, can per aquest fasia;

E dis, si pot vezer lo dia

Que sos maritz er atrasaitz.

Mas Jaufre pessa d' autre faitz,

Con puesca de lains issir.

E, can vi 'ls cavalliers dormir,

Levet en son leit en sezens.

Mas, si el saupes veramens

L' amor que Brunesentz li porta,

No 'l pogra far passar la porta

Tota la jen d' aquel castel;

Enans n' i agra tal masel

Que n' i agra gran ren de mortz;

Car X aitant fora plus fortz,

Si Brunesentz li des s' amor.

Mas tal fereza e tal paor

A d' aquella gent, que lai son,

Que ja non cuia la sazon

Vezer qe sia escapatz.

Ab aitant es en pes levatz,

E vi sa lansa e son escut,

C' om l' ac a un lancier pendut;

E pres o, e pueis ten sa via,

E, en aissi com s' en issia,

El a son caval atrobat,

Aissi com hom l' ac amenat,

Que anc non fon meins fren ni sela.

Aquesta aventura fon bella;

E poia tot suau e gent,

Pueis eis de lains belament.

E, cant fo de lains issitz:

"Deus, dis el, ne sia grazitz,

Car a lor soi si escapatz,

Car anc non cuiei tan honratz

Eissir, ni ab tant de salutz;

Mas mal m' es, car non ai sauputz

De la bella domna, qui es.

Car anc Deus tan bella non fes

Ni nula res tan no m' agrada;

Mas tant a de mala mainada,

C' om no s deu entr'els estancar.

Mas, si m volgues s' amor donar

La domna, de cui la jens es,

Totz no 'ls presera un pojes;

Ab sol que la tengues ab me,

Res no m pogra nozer, so cre.”

Aissi s' en vai totz sol parlan.

E Brunesentz traitz gran afan,

En la cambra on s' es colgada;

Car Amors l' a si escalfada

Que non pot dormir ni pausar,

Ni fa mas volver e girar;

E ades pessa de Jaufre,

Col puesca retener ab se.

E a tengut aquest trebail

Tro qu' el jorn venc e la noitz fail,

Que la gaita desus escrida,

E la jen del castel reisida,

Que tuit escridan a un fais.

E anc no fo ni er jamais,

En terra, per negunas jens,

Levatz tals critz ni tals tormens;

Car tota la terra resona.

E Jaufre fer e bat e dona

Dels esperons a son caval,

E va coren d' amon d' aval;

Que non ten careira ni via,

Ni sap on s' an ni on se sia,

Aissi es totz esbalauzitz.

Ab tant es remansutz lo critz

E 'l jorn comenset a parer;

E Brunesentz no s pot tener

Que no s lev', e venc en la sala,

E fes parvent que fos trop mala,

E demanda del cavallier

A aquel que troba primier,

Si dorm o si s' es reisidatz.

"Domna, dis aquel, ben creiatz

En ver, ja no 'l veiretz mais viu.”

E a ella fon tant esquiu

C'a pauc non es enrabiada;

E a si sa color mudada

Que diseratz que morta es.

E a demandat: "So con es?

Qui l' a mort? Con es avengut?"

E 'l senescals a respondut:

"Domna, dis el, ieu o dirai

Que ja de motz no us mentirai:

Anoitz, quant nos fom tuit levat,

Aissi com avem costumat,

E el demandet l' aventura;

E, si agues la carn tant dura

Com es fers o asiers trempatz,

Si fora el totz capolatz,

Aissi fo feritz duramentz

Que de colps pres mais de cinc centz;

E ve 'l vos en aquel lieg mortz.”

- "So, dis ella, m' enoia fortz,

Car en aissi es avengut;

Que si 'l m' acses aital rendut,

Con eu lo us avia baillat,

Ieu m' en fara ma volontat.

Mas ieu fui folla e musarda,

Car anc lo lassei en tal garda

Con vos es; que s' ieu lo m' agues

Ab me, dedins ma cambra, mes

Ara lo m' atrobara viu.”

Ab tan venc ves lo lieg de briu,

Que tot mort lo cuiet baisar,

Car non pot mais l' amor celar;

E leva 'l draps, e, cant no 'l vi,

Per pauc de son sen non issi

C' aissi, com forsenada, crida:

“Baron, perque m' avetz traïda?

On es lo cavallier anatz?

Per Dieu, mala 'n fon enviatz,

E no us o dic jes per esqern,

Que, s' el n' avion en enfern

Cent millia diable portat,

Vos lo m rendretz mal vostre grat;

O per Dieu o per sa vertut,

Tuit es per la gola pendut,

Que ja res no us en tenra pron.”

Cant aquil auzon la razon,

Son torn lo lieg vengut coren;

E 'l senescals primieramen.

Leva 'ls lansols e 'l cobertor;

E, cant no 'l vi, ac tal dolor

E tal ancta e tal vergoina,

Que de totz los autres se lonja.

E es s' a una part gitatz,

Pueis a son vestir esquintatz

Tro aval desotz la centura.

"E Deus! dis el, qual aventura!

So con pot esser avengut?

Con l' avem en aissi perdut?

Enganatz nos a malamentz;

Per Dieu, trop sap d' encantamentz

E d' engans aquest cavalliers;

Que, si fos ferres o aciers,

Si 'l l' agram nos tot estendut,

Tantz colps a anoitz receubut.”

E Brunesentz esta marida

A una part, e plain e crida

E menasa son senescal,

Que cuia ben que per son mal

N' aia 'l cavallier enviat;

E dis que: "Fort er car conprat,

Que non i a negun tan fort

Que ja n' estorca meins de mort,

Qu' ieu no 'l fasa cremar o pendre.”

- "Domna, ieu no 'l vos puesc jes rendre, 

Dis lo senescals, so vezes;

Mas per so car m' en descreses, 

Ni us pensatz qu' ie us n' aia mentit,

Vos farai aquel escondit

Que nostra cort conoissera.

- "Ja, per Deu, estiers non sera,

Dis ella, mas qu' el mi rendres

Viu o mort, c' aisi fon enpres

Can ieu lo laissei per garar.”

- "Domna, e s' ieu non o puesc far?”

- "Si us voletz, metetz i poder.”

- "Ieu non sai on lo m' an querer

C' anc mais no 'l vi ni sai qui s' es.”

- "Que si m' ajut Deus ni sos sans,

Non auretz m' amistat enans

Tro qu' el m' aiatz tornat aici

Planamentz on ieu lo us giqui.”

Mot malament l' a menasat.

Mais pueis fon aissi adobat,

Qu'el e tuit li cent cavallier

Devon jurar que volentier,

Ni ab lor vol ni ab lor grat,

Non aion aquel enviat.

E 'l senescals deu tot un an

Lo cavallier anar cercan,

Que non deu en luec estancar

Mas una noitz, per nul afar,

Si doncs desaize non avia

De preson o de malautia;

E, si 'l troba, deu l' amenar,

O si non, en prezon tornar,

Al cap del an, ses tota failla.

E deu s' escondir per batailla

Ves cui que l' en voill' apellar

Que non deu home soanar.

Aissi o juret sobre santz

E det de bos ostatges tantz

Que la domna n' es ben segura;

Pueis fini aissi sa rancura. 

El senescals, lo bon matin,

Vai s' en e ten son dreitz camin

Ves la cort del bon rei Artus...

Ara devem oimais contar

De Jaufre, com s' en va cotxos,

Que tan es agutz paoros

D'aquella gent don s' es partitz

Qu' enquar n' es totz esbalauzitz... 

E vai s' en tot suau e gen;

E non ac anat lonjamen

Que ac un bover encontrat,

Que mena un carre cargat

De pan e de carn e de vi.

E estet en mieg lo cami

Qu' esperava c'om i passes,

Que a manjar lo solases.

Ab tant Jaufre venc mantenen

E a 'l saludat bellamen.

Lo bovier li rent las salutz:

"Seiner, dis el, ben siatz vengutz.

Deisendetz per bon' aventura,

Que mot avia gran frachura

De vos e d' autre conpaignon;

E per Dieu no m digatz de non,

Si us platz; e disnatz vos ab me.”

- "Amics, dis Jaufre, gran merce,

Que no m puesc en luec estancar

Que mout ai gran cocha d' anar.”

- "Seiner, per santa caritat,

E per Deu e per amistat,

Vos prec e per santa Maria,

Si us platz, que m fassatz compagnia.” 

E Jaufre respon al bovier:

"Amix, per so car m' a mestier,

E car conosc que mout vos platz,

E car tant jen m' en convidatz,

E per vostr' amor manjarai.

E, fe que us deig, non mangei mai

Tres jorns a, ni non volc o far

Tot per temensa de tardar.”

- "Seiner, dis lo bovier, merces.”

E a la lansa e l' escut pres,

E Jaufre es canbaterratz;

E 'l boviers es s' en tost pueiatz

Sus el carre, d' on deissen

Bon vin e bel pan de fromen

E dos grosses capos raustitz,

E tres panadas de perditz,

E de senglar una gran anca,

E sa bella toailla blanca,

Q' estendet sus en un bel prat

On ac un bel arbre foillat,

En que s podion sotzumbrar

Cent cavalliers a larc estar;

E de l' autra part una font,

Tota la bellazor del mont,

De bel' aiga clar' e coren.

E a mes dos enaps d' argen,

Ples de vin, sus en la toailla

E pueis tota l' autra vitailla.

E Jaufre anet desarmar

Son cap, e apres vai laisar

Son caval, e a 'l lo fren tout 

E a 'l laissat anar tot sout,

Per mieg lo prat, l' erba paissent.

E pueis a lavat mantenent

Sas mas e es anatz sezer.

E 'l bovier, de tot son poder,

A Jaufre servit e honrat.

E, cant agran assatz manjat,

Pro e gen tro sus a la gauta

De tot so que mais lor azauta,

Jaufre demandet al bovier:

“Amix, dis el, de qual mestier

Es vos, ni con estatz aici?"

E anc lo boers non menti:

"Seiner, dis el, ieu sui boviers,

Que deitz de XXX cavalliers

A ma domna un alberc far;

E ai o fait apareillar

Al miel que sai et al gen ses.”

- "Amix, ara m digatz qui es

Vostra domna, fe que m devetz.”

- "Seiner e non la conoissetz?”

- "Non ieu.” - “Aquo es Brunesentz,

La domna dels ensegnamentz,

E de bon pretz e de beutat;

Qu'en ella son tuit ajostat

Los bens, c'om de las autras mentz.

E a de castels mais de centz

E, fe que us deitz, a n' i tal un

On esta, qu' apell' om Monbrun,

Qu' esquers semblaria d' auzir,

Qui us volia la faizon dir

Ni la riqueza que lai es

De cavallier e de borzes.”

E Jaufre estet un petit

En se mezeis, cant ac auzit

Lo bovier en aissi parlar

E aisi lo castel lausar,

E la domna de sobre tot.

El estet, que non sonet mot,

Una pessa totz esbaitz,

E tenc se mout fort per faillitz;

Car en aissi s' en es emblatz

E ja, tro que i sia tornatz,

Non aura fort gran alegrier.

“Bels amix, dis el al bovier,

E m tarz' e voill m' en anar.”

- "Seiner, vos o podetz ben far,

E nom de Deu, cant vos er bo;

Que gaug e alegrier vos do.”

Ab tan leva sus mantenent,

E ven ves son caval corrent

E met li 'l fre, pueis l' a cinglat,

E ve 'l vos aqui eis puiat;

E pren sas armas e vai s' en.

E non ac anat lonjamen 

Que n' es ves lo bovier tornatz,

E dis li: "Bels amix, si us platz,

Per Dieu, digatz mi veritat

D' una ren c' avia oblidat,

E no us enueig.” - “No fara ja,

Seiner, enans be mi plaira,

Dis lo bovier, qe si saber

O puesc, de tot vos dirai ver.”

- "Amicx, la vostra gran merce.

Digatz me doncs, per vostra fe,

Las jens per que cridon tan fort.”

E 'l boviers escrida: "A mort

Non podetz anar, En villan.”

E tenc un' ascona el man,

E trames la 'l de tal vertut

Que tota s romp sus en l' escut,

Que fuec e flama 'n fes isir.

E Jaufre comens' a fugir;

E 'l bovier venc ades cridan:

"Per Deu, En bacalar truan,

Non podetz la vida portar.”

E pres li peiras a lansar,

Tant con pot, e Jaufre s' en va;

E, can vi que no 'l consegra,

Es tan dolentz e tant iratz

Que sempre s' es totz esquintatz,

E es ab aquel mal talent

Ves son carre vengutz corent;

Pueis a una coinassa presa

E dona sus ab brassa tesa,

Tant tro que l' a tot peceiat,

E tot cant a sus escampat,

E quatre bueus sobriers e fortz,

Que tiravo 'l carre, a mortz.

E Jaufre es se regiratz,

E es se fort meravillatz,

Cant o vi; e pren s' en a rire,

Car en aissi l' a vist aucire

Sos bueus, ni son carre trencar,

Per so car auset demandar

Del crit, per que s leva tan grans.

Mas ja ben non aura enans

Tro c'om la veritat l' en diga,

Qu' estiers non presa una figa

Tot cant a fait ni cuia far.

En aissi pren s' en ad anar

Tro fon ora nona passada,

Qu' el crit leva autra vegada

Fors e esquius e fers e greus;

E dis Jaufre: "Bel Segner Deus,

So qe es ni quals aventura?

Poirai trobar ja creatura

Que m' o voilla dir verament?

Oc; tant o irai ieu querent.”

Aissi s' en vai jent e azaut,

Que no s' en laissa per lo caut,

Per trebail ni per lassetat;

Ans a tot lo jorn cavalcat 

Tro al vespre, c'a encontratz

Dos donzels ben encavalcatz,

Que cassavon ab esparvers

E menon brachetz e lebrers

E, cant viron Jaufre venir,

Van lo mantenen aculir

E conjauzir et invidar:

“Seiner, sazon es d' albergar

Oimais, e remanretz ab nos.”

- "Moutas merces, dis el, baros,

Que non remanria per ren.”

- “Aco, fan cil, si faretz ben;

Car no podetz plus luein anar,

Per so c' oimais puiscatz trobar

Vila ni castel ni ciutat;

Ans auriatz ben cavalcat

Dotze legas, a tot lo meins,

Longas e largas e trasens.

E, s' ab nos voletz remaner,

Ja non podetz ostal aver

Que hom de tan bon cor vos fassa,

Ni home a cui tan fort plassa

Vostre remaner, com a nos.”

- “Donc remanrai ieu ab vos,

Dis Jaufre, pus tan vos sap bon.”

- “Si Deus bon' aventura ns don,

Fan cil, mais vo 'n savem de grat,

Que si nos aviatz donat

Tot cant avetz ni podetz dar.”

Aissi s' en prenon a anar

Gent e azaut e bellamen,

Gaban e parlan e risen,

Tro qu' el soleil lor es faillitz.

Ab aitant es levatz lo critz,

Per la terra, esquius e grans,

C' omes e femnas e enfans

Ploron e cridan autamen;

E 'ls donzels amdos eissamen

Son si enpres e an cridat,

Con si fosson enrabiat,

O agueson lor sen perdut.

"Deus! dis Jaufre, per ta vertut

So que pot esser d' aquel crit?

Baron, e qe avetz auzit?

Per que cridatz? avetz paor?”

- "Per Deu, En bacalar trachor, 

Fan cil, mala us passet lo col;

Nos vos farem tener per fol.”

E l' un a son esparvier pres

Que no ac al re que traises,

E a 'l en la cara ferit.

E l' autre venc amanoit, 

E vi denan se un lebrier;

E pren lo per lo pe derier,

E feri l' en de tal vertut

Que mort lo l' a sus en l' escut.

E Jaufre es se d' els partitz

E 'ls lo segon azaut ab critz

Menassan: “Ja no vos garres,

En vilan, fil d' avol pages.”

E el s' es adoncs regiratz,

E dis lor: "De lai m' o digatz,

Baron, que sens faretz, so cre,

E tolletz vos oimais de me,

Que non voil vostra compagnia.”

E ten, aitan con pot, sa via

Tro qu' el crit es totz estancatz;

E aquil son si refrenatz

De lor ira, e mantenent

Apellon Jaufre bellament,

Que torn ab els penre l' ostal.

"Non farai ja, si Deus mi sal,

Dis Jaufre, que mala jens es;

Vostre sia tot cant aves,

Que no voill vostre ostal ni vos.”

- "Seiner, per Deu lo glorios,

Vos pregam e per amistat

Que tornetz, e en caritat;

E non aiatz paor de ren,

Que tot restaurarem e ben

Lo mal que us avem dig ni faig.”

- "Baron, toletz vos de mon plaig,

Que no m poiria en vos fizar.”

- "Seiner, ja no us en cal doptar,

C' aissi vos prometem lialmen

Mantenensa ves tota jen

Ses engan e per bona fe.”

- "Baron, dis el, e ie us en cre

Pos tant fort m' o avets promes.”

E ve 'ls vos ajostatz totz tres;

Mas il lo castion mout fort

Que si no vol recebre mort

Jamais del crit non deman ren;

"E disem o per vostre ben.”

Aissi s' en van tuit tres ades

Parlan, tro que foron de pres

D' un castel petit e azaut,

Dont li mur son espes et aut,

Tot entorn menut bataillat,

E desotz son cau li vallat,

Plen d' aiga, on a gran pescier.

E ac el pont un cavalier,

Que fasia a un juglar

Lo lais de dos amans cantar;

E era paire dels donzels.

E, can vi 'l cavallier ab els,

Ac gautz e venc ves el corrent.

E Jaufre, cant lo vi, desent,

E 'l cavallier a 'l conzausit:

"Seiner, dis el, jen m' an servit

Cels que vos an menat aci,

Que ben a VII antz que non vi

Ome estraitz dentz mon ostal,

Que m plagues tant, si Dieus mi sal.”

Aissi n' intron dintz lo castel

Parlan de so que lor es bel.

E, cant foron intz el palais:

“Seiner, digarnetz vos oimais,”

Dis lo cavalliers a Jaufre,

"E pausaretz vos, que, so cre,

Non avetz uei gaire pausat.”

Ab tant son li donzel entrat,

Que corron a Jaufre desgarnir.

En apres il viron issir

D' una canbra una pucella

Avinentz e fresca e bella,

E a un mantel aportat

Ab que Jaufre s' es afublat

E un coisi en que s' apil

De paili obrat mout sotil,

E pueis va de lonc el sezer

E parleron a lor plazer

Tro c' on lor dis: "Anon lavar,

C' apareillat es de manjar.”

Ab tant Jaufre es sus levatz

E un donzels fon asermatz

Que l' a als mans aiga donada;

E la donzella es anada

Ves el que 'l servi al lavar.

"Donzella, non voill soanar

Vostre servisi, que s' el mieus

Vos era ops, si m' ajut Dieus,

Ieu 'l vos faria volontiers

E seria vostre cavalliers,

En tot loc on mestier vos fos,

Que no i atendria somos.”

- "Seiner, la vostra gran merce,

Dis ella, car ben sai e cre

Que pros hom deu gazardon rendre

De servisi, cant lo vol prendre. 

E car volontiers lo prenetz,

Conosc que bon cor i avetz

De rendre doble gizardon,

Si 'n vezias luec ni sazon.”

Aisi s' en son parlan vengut;

A la taula son s' asegut

Cels que de manjar an talent,

E la pulcella serf mout gent

Jaufre, a qui a jent servit

E taillat d' un capon raustit.

E cant agron assatz manjat,

Pron e jen a lor volontat

E hom a la taula levada,

E la donzella s' es intrada

En la cambra, per far los leitz;

E fa los e a gran deleitz,

E a laissat aqui estan

Son paire e Jaufre parlan,

Que l' anet novas demandan

D' un ve ni qe va cercan,

On va ni de cal terra es.

"Be us o dirai, so dis Jaufres:

De la cort del rei Artus son,

E mos paire ac nom Dozon

E ieu Jaufre, que vauc queren

Un cavallier, que malamen

A la cort del rei esvaisida;

E non pretz un diner ma vida,

Si no m puesc ab el encontrar."

E cant aquel auzi parlar

De Dovon es en pes saillitz:

"Ara seretz vos ben servitz,

Dis el, seiner, que, per ma fe,

D'un mes non partiretz de me

Tro que ben aiatz sojornat

E de tot mon poder honrat.

Vostre paire fo mos conpains

Plevitz e juratz ben VII ans;

E avia ab me covinens

Que, s' eu moris primeiramens,

E si lial ere non avia, 

Que tota ma terra fos sia;

E, s' el moris enans que ieu,

Que tot cant avia fos mieu.

E anc non ac tant d' amistat

Ab nul home de maire nat;

Per qu' ie us am mais que ren que sia, 

E prec vos, per santa Maria,

Que remangastz aici ab me,

E promet vos en bona fe

C' aissi com un de mos enfans

Vos amarai, ses totz enjans,

E us farai ab els eretar.

- "Seiner, dis el, non o puesc far, 

Que ja non aurai alegrier

De ren, tro aqel cavallier

Que vauc queren aia trobat,

Ni sojornarai ab mon grat

Mas una nueg en un ostal;

E, si no us o tenetz a mal,

Al bon matin tenrai ma via.”

- "Amics, dis el, per Deu, non sia; 

Remanetz ab me sol un mes.”

- “Seiner, dis el, ja no m parles,

Que res no m poiria retener;

E, si m voletz far mon plazer,

Ni servir a ma volontat,

No m retengatz oltra mon grat,

E d' aitant fas ieu gran follor

E m malmen contra mo seinor,

Car ja pausa ni noit ni dia,

Entro c'ab lo cavallier sia,

E que m sia ab el combatutz,

Tro que l' us se renda vencutz.”

- "Amix, a tot vostre lezer

Vos servirai, mas gran plazer

Mi feiratz si remanseses.”

- “Seiner, dis Jaufre, non parlets,

Mas fatz lo lieg apareillar,

C' ueimais es ora de colgar,

Qu' ieu m' en irai al bon matin.”

El rics hom fes aportar vin

E pueis son s' en intratz jazer

En la cambra, on a plazer

Fon Jaufre servitz e honratz.

E sempre, can se fon colgatz,

Es se adormitz jent e suau;

Car nulla ren non ve ni au

Que 'l fassa nausa ni enueig.

E aissi dormi tota nueig

Suau, que ren non a ausit

Del plor ni del dol ni del crit

Com la nueg per lo castel fes,

Que tuit si son lassat tres ves;

Mas sus al jorn s' es residatz

E es se vestitz e causatz,

E l' ostes es levatz ab el.

Ab aitan vengro li donzel,

Que l' aporton aiga als mans,

E oron que sans Julians

Li don bon jorn e bon levar.

- "Barons, dis el, e Deu vos gar!

A om mon caval enselat?”

- "Seiner, ans auretz pro manjat,

Dison, ans que us partatz de nos.”

- "Non aurai, fe que dei a vos;

Ni per beure ni per manjar, 

Dis el, ni per nul autr' afar

Non remanrai c' ades non an.”

- "Seiner, per Dieu vos o deman,

Dis l' ostes, e per amistat;

Que de so que i es adobat

Entre mans sol un pauc manjets,

Que ja no us en destorbarets,

Qu' enans c'om aia aresat

Vostre caval, auretz manjat.”

Ab tant intra per miec la porta

La filla del seinor, c' aporta

Dos pans e un bel toaillos;

E apres venc ab dos capos

Jent raustitz et apareillatz

Uns escudiers ben enseinatz;

E son vengut denan Jaufre,

E dis: "A manjar m' er so cre.”

E cant ac begut e manjat

Pro e gent, a sa volontat,

Aitant con li plac ni 'l fon bon,

Om l' aporta sa garnison.

E es se ricamen garnitz,

E pueis es de lains issitz

E a pres de totz comjat,

E ve 'l vos al caval puiat

Que l' ac us escudiers adut.

E apres a 'l dat son escut,

Pueis sa lansa la pucella;

E a li dit: "Amiga bela

Dieus mi lais ancara venir

En luoc on vos puesca servir,

Que mout volontiers o faria.”

E en aissi el ten sa via,

E sos ostes eis s' en ab el,

E apres amdui li donzel,

En lor palafres cavalcan.

E van s' en en aissi parlan,

Tro que son del castel lonjat;

E Jaufre ac en volontat

Que deman del crit, per que s fa,

Car ben pensa que l' o dira

Sos ostes, pos tant li profer,

E cuia que ja mals no l' er.

E en aissi el s' en anet

Gran pessa que motz non sonet;

E sos ostes a 'l demandat:

“Consi anatz accossirat?

Si avetz cossirer de ren, 

Digatz m' o, e faretz o ben.”

- "Seiner, dis Jaufre, s' eu sabia

Que mal no us fos, ie us o diria.”

- "Ja no m' er mal, ans m' er fort bon;

Qu' estier engan o tracion,

Non es el mon nul' autra res

Qu' ieu, per vostr' amor, non fezes.”

- "Ara m digatz, fe que m devetz,

Veritat, si far o sabetz;

Per que cridan aquestas gens

La noit ni 'l jorn, tant feramens,

Ni per que menon tan gran dol?

Fan o forsat o ab lor vol?"

E 'l cavalier a escridat:

"En bastartz, plen de malvastat,

Vostra mort avetz demandada.”

E venc ves el, sa man levada,

Qu'el cuiet anar aregnar;

E siei fill prenon a cridar:

“Tenetz lo, seiner, no us escap!"

E Jaufre a girat lo cap

Al caval e pren a fugir,

Cant aicels vi ves el venir

Cridan e menasan totz tres:

“Baron, dis el, aiso qui es?

Aver me degratz desfisat.

Es aiso la gran amistat

Que m faretz, si reman ab vos?

Aiso es rams de tracios,

C' albergat m' avetz e servit,

E pueis cuiatz m' aver trait

Ses forfaitz, que no us ai de ren;

Fols es qui en vostr' alberc ven.”

E 'l cavalliers en aut escrida:

"Per Dieu, no portaretz la vida!”

E sec lo, tan can pot, coren

Sos cabels tiran e rompen. 

Tal dol a que non pot consegre, 

Tant no 'l pot encausar ni segre.

E, cant o vi, es remansutz

E a totz sos vestirs romputz;

E agra mort son palafre

Mantenent, si tengues ab que.

E, cant si fo pro trebaillatz,

Feritz e batutz e machatz,

A laissat aquel dol estar,

Can vi que non pot al re far,

E a escridat a Jaufre:

“Seiner, dis el, tornatz ves me,

E non aiatz oimais paor

Que mon mal cor e ma dolor

E ma ira m' es trespassada.”

- "Assatz vos trebalatz en bada,

Dis Jaufre, car ja m' o dises;

Que ja no m seretz de plus pres

Que us est, mas si re m voletz dir

Digatz m' o si qe o puesca auzir.”

- "Aras, seiner, faitz vos ensa,

Qu' ie us dirai so que us plazera,

E d' aiso que anatz querentz

Vos dirai novas veramentz.

E non aiatz oimais temensa,

Que us jur ma fe e ma cresensa

E us promet en ma lialtat,

Qu' ie us diga de tot veritat

De so que m sabretz demandar;

E ja no us cal de ren doptar.”

- “Doncs tornarai ieu, dis Jaufre,

Ves vos, pueis vos en bona fe

Me prometetz que m coseiletz

E que enseinas me metretz

Del cavallier que tant ai quist?”

- “Seiner, dis el, o ieu, per Crist.”

E Jaufre es vas el tornatz;

E cant si foron ajostatz,

Dis lo cavallier: "No us sia mal

So qe us ai fait, si Dieus vos sal;

Que, per la fe que deig a Deu,

Tant m' es mal e estraintz e greu,

Cant aug l' aventura retraire,

Que, si era mos fils o mos paire,

Si volria qe fos pendutz,

E per so, si m sui irascutz;

Seiner, no us sia miga fer.”

E Jaufre respon li: "Non er;

Mas si m sabiatz dir lo ver

D' un cavallier que vauc queren,

Ves qual part lo poirai trobar,

Ja no m sabriatz novas comtar

De qu' ieu tan vos saupes de grat.”

- "E qui es?” - “El a nom Taulat.”

- “Taulat?” - “Oc aquo veramentz.”

- “E per qual ops l' anatz queren?”

- "Aquo us dirai ieu volontiers:

Tant es ergoillos e sobriers

Qu'en la cort del rei venc l' autr'ier

E aucis lai un cavallier

Senes forfait, que non l' avia;

Sol car a son manjar servia

Al bon rei e a la reina,

E det li tal per la peitrina

Que denan lo i abatet mort,

En que fes vilania e tort

E grant erguel e gran folor.

E ieu quis al rei mon seinor

La batailla d' el e de me,

E det la m, la sua merce,

De que 'l deig grazir e lausar;

Mas el me devria blasmar,

Si no fas aquesta batailla.

E dic vos ben, sens tota failla,

Que jamais lo rei no veirai,

Ni gaug ni deliet non aurai,

Tro que m sia ab el conbatutz

E que l' uns se renda vencutz,

E tro c'aia lo ver auzit

Per que las jens levan lo crit.”

E 'l cavallier a respondut:

"Seiner, dis el, si Deus m' ajut,

Trop vos es mes en gran afan,

Car vos aquest anatz cercan;

Que aco es us cavalliers

Totz lo pejor e 'l plus sobriers

De qu' ieu anc mais ausis parlar;

Q'al mon no cre n' aia son par

Tant esquius ni tant estrunat,

Ni que tant aia gazainat

Ab armas per cavalaria.”

E Jaufre respon: "El, so sia;

Que s' el era dos tans plus fortz

Ja, tro q'el o ieu siam mortz

O vencutz, pausa non aurai;

Que si es fortz, ieu o verai.

E tolletz vos de son lausar,

Que aqo no m' a ren que far.” 

- "Seiner, Deus vos en don poder,

Que be us dic que si conquerer

Lo podetz, mais auretz conquist

Que cavallier que aia vist.”

- "Seiner, laissem aiso estar,

Mas si 'l me sabetz enseinar,

Faitz o tost e no m' o tarzes.”

- "Seiner, dis el, vos vo 'n ires

Uei tot jorn, per aquest camin,

Que non trobaretz pan ni vin,

Castel ni villa ni ciutat,

Ni nuil home de maire nat;

E, cant er sazon d' albergar,

Podetz vos, si vos platz, pausar

Sus en la bella pradaria.

E deman, ans que mieg jorn sia,

E vos venretz en una plaina,

On a una rausta montaina;

E, al pe, veiretz un castel

Azaut e jent bastit e bel.

E defoiras e vos veires

Tendas tendudas mout espes,

E cabanas e paballons,

On a cavalliers e barons,

Que son ric e de gran afar;

E er vos per els a passar;

Mas a neguns no sonetz motz;

E, cant los auretz passatz totz,

El castel entratz mantenen,

E, per neguna ren viven,

Tro el palais non estanques.

E desendetz cant lai seretz,

E laisatz l' escut e la lansa,

E non aiatz de ren doptansa.

Pueis intratz vos ne en la sala

E veiretz lai, de qu' es grantz tala,

Un cavallier nafrat jazer

En un leit, e als pes sezer

Una domna joven, mout jenta,

Irada, ploran e dolenta.

E al cap set una veilarda

Que prenon del cavallier garda.

E non aiatz de ren temor,

Mas sonatz la domna major

E menatz la a una part,

E digatz c' Augiers de Cliart

La us tramet, qu' ieu ai nom aisi;

Mas ben a VII ans que non vi,

Que us diga del crit veritat.

E cant vos o aura contat,

Vos sabretz de Taulat on es,

Que ja enans non trobares

Hom que al ren vos en voilla dir,

Si doncs no volia morir.

Ni ieu no vos aus ren dir mai 

Que tal ira e tal dol n' ai

Cant ne parle ni n' aug parlar,

C' ades mi vol lo cor crebar.” 

- "Seiner, dis Jaufre, gran onor

M' avetz facha e gran amor

Car aissi m' avetz adreissat,

E si us en pogues rendre grat

Volentiers o fara, per Dieu.

Voletz mi mais ren dir?” - “O ieu;

Que, si Deus vos laisa tornar,

Vos prec que tornetz albergar

Ab me, e non digatz de non.”

- “Seiner, dis Jaufre, e us o don, 

Qu' ieu torn ves vos penre l' ostal, 

Sol Deus me defenda de mal.”

- “Ar anatz per bon' aventura,

Qu'el Seiner, qu'en tot a dreitura

Cant es el mon, e sap e ve

Los mals e 'ls bes, vos lais ves me

Tornar, e per sa pietat

Abatre l' erguel de Taulat.”

E ab tant el se part d' aqui;

E Augier, aitant com lo vi

No s mou, ans se plora mout greu

E 'l seigna e 'l comanda a Dieu.

E Jaufre vai s' en totz cochos,

Totz alegres e totz joios.

Tal gaug a e tal alegrier,

De so que l' a contat Augier,

Qu'el cor l' en es un palm levatz... 

E aissi anet tota nueg

Tro al jorn, que a vist lo pueg

E 'l castel e las albergadas

E las tendas e las ramadas;

E vi 'ls cavalliers bolegar,

Que s comensavon a levar;

Et ac gaug c'anc non ac major.

E fer e dona per vigor

A son caval dels esperos,

E vai s' en aissi totz cochos,

Tro que fo vengutz en la ost,

E passa s' en, e aquo tost;

E tuit l' an mout fort esgarat,

E disen: "Pauc a sejornat

Est cavallier, so fai parer;

Fort cochos ven so mal querer:

Ben a cavalcat tota nuig

Per son dan e per son enuig.”

E Jaufre au ben e enten

Que dison, mas non fes parven

Qu'els ausis, e es s' en anatz

Tant qu' el castel s' en es intratz.

E a garat tot environ, 

E vi tanta bella maison

E tant soliers mout ben obratz;

Mas non lai a home trobatz,

Femna ni nulla creatura

Si obratz no i fon en penchura.

Aissi regaran, ten sa via,

Las bellas obras que vezia,

Tro que fon el palais vengutz.

E es mantenen desendutz,

E a son caval aregnat,

La lansa e l' escut pausat,

E pueis a garat denan se

A l' un corn del palais, e ve

Una porta obrada ab flors

E pencha de moutas colors,

Mout azauta e mout jen cuberta,

E estet un pauc entruberta.

Et es s' en lai vengutz tot jen

E enpeis l' a, pueis entra s' en:

E vi lai un leit, no ren plus,

E us cavalers jac desus

Nafratz, e jagon li denan

Doas domnas, que, per senblan,

Son mout maridas e iradas;

Que lor gautas an apiladas

En lurs coides; sospiravon

Mout soven e lagremavon.

E Jaufre venc ves la maior:

"Domna, dis el, per grant amor

Vos prec, si us platz, e per merce

Que parletz un petit ab me.”

E ella leva mantenen:

“Seiner, dis ella, parlatz jen,

Per Dieu e per santa Maria.

Per aquest cavallier no sia,

Que jatz nafratz en aquel leit;

Car lonc temps a non ac deleit

Ni alegrier de nula ren.”

- "Domna, dis Jaufre, aquo ben,

E prec, si us platz, que m' escoutes:

Augiers de Cliart sai m trames

Per so que m digatz veritat

En cal luec trobarai Taulat,

E que m digatz novas del crit

Que tan soven aurai auzit.”

E cant Jaufre l' ac demandat:

"Seiner, dis ella, veritat

Vos dirai de so que m queretz;

Mas, si us platz, saber voil d' on etz,

Ni qe sai es vengutz querer.”

- "Domna, ie us en dirai lo ver,

E ja no us o tarzarai plus:

De la cort soi del rei Artus,

Que m' a de novel adobat,

E soi vengutz querer Taulat,

Que fes una gran desonor

En la cort del rei mon seinor,

Que feri, denant la reina,

Un cavallier per la petrina,

Si q'a sos pes l' abatet mort,

E pueis dis autament e fort,

Si que tota la cort l' ausi,

Que cad an o fara aissi

Per son enueig e per son mal,

Al jorn d' aquella fest' anal

E ieu voill m' en ab el combatre;

E, si 'l puesc venser ni abatre

Ni Dieus m' en dona tant d' aisina,

Enviar l' ai a la reina

A Carduol, que, a son talent, (N. E. Hay muchas variaciones.)

Prenda de l' anta venjament.”

E la domna plora mout greu,

E respont: "Bel seiner, per Dieu,

Si Taulatz fes tant de sobreira,

Non es jes aiso la primeira,

Que gan ren en a d' autras fachas;

Moutas armas a de cors trachas,

A gran orguel e a gran tort,

E mout cavaliers pres e mort,

Don moutas domnas son maridas,

E moutas pucellas faididas,

E mout enfant aorfanat,

E mout regne deseritat.

D'un an non auria retrait

La meitat del mal qu' el a fait.”

- "Domna, dis Jaufre, s' el es mals

Ni orgoillos ni desleials,

A sos enemix fai amor

Car orgueltz ausi son seignor;

E, cant l' a pauc e pauc puiat,

El pren tot ensems un esclat

Tal que jamais non levara.

Perque, si 'l trob, non remanra

Que non veia qu'en poirai far;

E, si 'l me podetz enseinar,

Fatz o, car mout l' aurai cercat,

E faretz mi gran amistat.”

- "Seiner, ben lo us enseinarai,

Dis ella, mas contar vos ai

Lo gran erguel e 'l gran pecat

Qu'el fai, e la gran malvestat

D'aquest cavalier qu' es aici,

Que a negun jorn non pren fi;

Quar el volria mais morir

Que aquesta angoissa soffrir;

Car son paire l' ausis a tort

E a erguel, e, cant l' ac mort,

Donet ab aquest de la guerra

E tolc li gan ren de sa terra,

E aucis li mout de sas jens

E el nafret tant malamens

Ab lansa, per meig la peitrina,

Si que detras, per meig l' esquina

En fes un palm e mietz eissir.

E pueis fes l' en aici venir,

En sa preiso, on l' a tengut

VII ans aura, si Deus m' ajut,

A aquest primier san Joan.

E, a cadaun mes del an,

Es laiamens martiriatz;

E, cant es guaritz e sanatz

De sas plagas e revengutz,

E Taulat es aici vengutz

E fai a sos qussos liar,

E pueis fa 'l aquel pueg puiar 

Baten ab unas coreiadas

E, cant es sus, son li crebadas

Sas plagas denant e detras

Tant es afiniatz e las,

E pueis torna en recaliu,

E ve us a quina dolor viu.”

E ab aitan Jaufre respon:

“Domna, per totz los sans del mon,

Mout a aisi gran aventura;

Meraveillas ai con o dura

Lo cavalliers tan longamens.

Ara m digatz d' aquellas gens

Que lai foras son albergat,

Qui son, si 'n sabetz veritat.”

- “Seiner, dis ela, si sai ben,

Ja no us en mentirai de ren:

Tuit son cavalier que son pres

De Taulat, qui 'ls a totz conques,

Ab armas, per cavalaria;

E no n' i a un que non sia

Seiner de castels tres o quatre,

Que s venon aici combatre,

Per est cavalier delivrar.

Mas anc negun non o poc far,

Ni ieu non ai jamais fiansa

En cavaler ni esperansa

Qu'el delivre, mas en Galvan;

Car tuit li trebail e l' afan,

En que l' autre son fadiat,

Son leu per aquest acabat;

Car el confon los orgoillos

E fai socors als besoinos.”

- “Domna, dis Jaufre, ben creiatz

Tro qu' ieu me sia fadigatz,

Monseiner Galvan no venra.

Mas digatz mi cora ci sera

Taulatz. - Toletz vos d' autre plaig

D' uei en VIII jorns per atrasaig,

Seiner, senes tota faillensa; 

Qe fara far la penedensa

Al cavallier que jatz nafratz,

Que de sas plagas er sanatz.

E, s' adoncs sai voletz tornar,

Poiretz lo ben aici trobar,

Pueis disetz que tant l' avetz quist.”

Jaufre respon: “Domna, per Crist,

Be 'l volria trobar enans,

Car aquest termes m' es us ans;

Tant ai de lui gran volontat

C'ades i seria ab mon grat.”

Ab aitant la domna respon:

“Seiner, si Deus e fes m' aon,

S'a vos es loncx, a me es breus

Lo termes, es esquieus e greus;

Qu'enans ci er qu' ieu no volria.

Per que, se jamais no 'l vezia,

Grant onor m' auria Deus facha

E de mot gran cativier tracha.

E doncs non es jes cominals,

S'a vos es bon, es a me mals

Sos venirs, car anc nulla ves

No 'l vi, q' irada no m fezes.

- “Domna, ara 'n seretz jausenta,

Dis Jaufre, s' anc ne fos dolenta;

Car lo meu gran dreitz e 'l seu tortz

E sos ergueils l' abatra mort.” 

- “Seiner, dis ella, Deus o don;

Que ben devria per razon

Ueimais sos ergueilltz remaner,

Car totz temps n' a fait son poder.”

Aissi an longamen parlat.

Ab tan Jaufre a demandat

On poiria Taulat esperar.

“Seiner, aqui us n' er a anar,

Dis la domna, d' on ier mogues;

Car aici non atrobares 

Qui us aus de nulla ren servir,

Si donc non volia morir.”

- “E aiso con? digatz m' en ver.”

- “S'a Taulat venia a saber

Que sa us agues om albergat,

Per mort auria enviat.”

E cant Jaufre o a auzit:

“Pos en aissi es establit,

Domna, dis el, tornar m' en ai;

Mas be us covenc qu' ieu sai serai

D' uei en VIII jorns, ses tota failla,

Garnitz, asermatz de batailla;

Mas ans que prenda comjat,

Si us platz, me diretz veritat,

Per que las jens cridon tan fort

Ni per que lor es mal de mort,

Qui del crit lor demanda ren.”

- “Seiner, aco us dirai ieu ben:

Mout o fan per bona razon,

Car aquest, que jatz en prison

Nafratz, es lor seignor carnals.

E es lor agutz tant leals

E tan bons e tant enseinatz,

Per que cascus n' es tant iratz,

E tant n' a quecx son cor marrit

Que per sa dolor fan lo crit

Que sabon que soffre tan gran.

E aquo devon tener tan,

Tro que Dieus per sa gran vertut

Lor aia lor seinor rendut.

E, can neguns o au retraire,

Tal dol a que s' era sos paire,

Si 'l volria el aver mort.

E dic vos que non an jes tort,

Que los amava finamen

E fasia lor o parven,

C' anc non fes a negun sobriera,

Tant era de bona maniera. 

A cascun tenia razons,

Altressi als mals com als bons;

E per aquo tuit comunal,

Grant e petit e bon e mal,

Son dolen e trist e irat.

E ai vos dicha veritat

De so que demandat m' aves;

E, si mais nulla ren voles

Que us diga, aquo farai ben.”

- “Domna, dis el, non voil mais ren,

Mas oimais a Deu vos coman.”

E part se d' aqui ab aitan

Pueis eis del castel mantenen

Iratz e plen de mal talen...

E laissa 'l camin per on venc

E vi un carrairon que tenc 

Ves un bosc espes e foillut.

“Per aici, dis el, son tengut

Calsque jens qu'en aquest bosc son,

Que i an lor abitacion;

E irai ab els albergar,

Car atrasaitz an que manjar,

Car ses aquo non podon vivre.” 

E vai s' en, e aquo delivre

Per lo carrairon mout viatz.

E, cant se fon ben enboscatz,  

Garda e vi en lo camin

Una veilla, desotz un pin

Que jac e estet acoudada. 

E fo pelosa e ruada, 

Magra e sicca plus que leina.

E, cant vi Jaufre, sol no s deina

Moure, mas que dreiset son cap, 

Que ac maior, senes tot gap, 

D' una orca de dos sestiers

E 'ls uels tan paucs com un deniers,

Lagainos e esgrapelatz

E tot entorn blaus e machatz;

E las ceillas grans e cregudas,

Lavras grossas e morudas,

E longuas e amplas las dens

E tan rossas com aurpimens,

Que l' eisson deforas tres detz.

E ac en la barba peletz, 

E los grinons loncs et canutz,

E brases plus secs que pendutz,

Las mans plus nigras que carbon

E 'l mursel e 'l front e 'l menton

Negre e ruat e fronsit;

E 'l ventre enflat e farsit

Espallas corbas e agudas 

Las cueisas seccas e ruadas,

Que non ac mais la pel e l' os;

E 'ls genoils regainatz e gros

E las cambas secas e longas

E 'ls pes enflatz e grans las onglas,

Si que non pot portar sabata.

E ac almussa d' escarlata 

Tota de sembelin orlada;

E, tot entorn son cap liada,

Savena prima d' un folleil,

Ab que son estreit sei cabeil

Que l' estan ensus erissat. 

E ac un mantel acolat 

D' escarlata, ab pel d' ermini,

E blisaut de cendat sanguini,

E camisa de ric camsil, 

Blanca e prima e sotil.

E Jaufre a la saludada

Can la vi, e mout fort garada

Sa faison e son lait senblant.

E ella, can lo vi denant,

Dis li: “Cavallier, que faras?

Torna t'en aitant con poiras.”

- “Domna, dis Jaufre, no farai;

Ja per aitan non fugirai

Entro que veia ben per que.”

- “Tu t'en penedras, per ma fe,

Dis ella, s' ades non o fas,

Que can volras ja non poiras;

Ja non tornaras sens gran dan

E ses ira e ses afan,

Tal con de mortz o de prison.”

- "Domna, dis Jaufre, e so con?”

- “Vai enantz, que ben o veras.”

- “Ara voil, dis el, ce m digas,

Si us platz, quinas gentz sai estan.”

- “Cels que trobaras t'o diran.”

- “Ara m digatz de vos, qui es.”

E la veilla leva en pes:

“Tu, ditz ella, o pos vezer.”

E lasset son mantel cazer.

E ac una gran lansa d' aut,

E tenc en la man, per lo caut,

Un moscail ab que s' adus vent.”

“Dieus, dis Jaufre, a vos mi rent!

Qui vi ancmais aital figura,

Ni tant estraigna creatura?”

- “Per mon cap, peior en veiras,

Dis la vieilla, can tornaras,

Si, per ton peccat, vas enant.”

- “Ja no remanrai per aitant,

Dis Jaufre, que tot tenc a vent

Cant mi disses e a nient.”

E ab aitant part se d' aqui,

E pueis anet tan tro que vi

Una gleisa assatz petita,

On servia un sans ermita

Autar de santa Ternitat.

Ab tant un cavalier armat,

Aitant negres con es carbons,

E lo caval d' eisas faizons,

E sa lansa e son escut,

Venc ves Jaufre per gran vertut

E vai l' aqui mezeis ferir,

Aisi con venc, per tal azir

Qu'el e 'l caval a mes el sol;

E Jaufre ac anta e dol,

Car en aissi era cazutz.

E leva, con apercebutz,

E aqui mezeis trais lo bran

E venc ves el per mal talan.

Cuida 'l consegre denan se,

Mas jes no 'l troba ni no 'l ve,

Ni sap vas cal part s' es anatz,

De que s' es fort meravillatz.

E a garat d' amont d' aval,

E anc cavalier ni caval

Non vi, ni nulla creatura.

“E Dieus! dis el, cal aventura!

On es est cavalier tengutz?”

E es ves son caval vengutz;

E mantenent, cant fon puiatz,

El cavalier torna viatz,

Totz apareillatz de ferir.

E, cant Jaufre lo vi venir,


Es atresi apareillatz

E venc ves el totz abrivatz,

Tant co 'l cavals lo pot portar.

E van si tan grans colps donar

C' amdui son a terra vengut;

E Jaufre leva per vertut

Tost e delivrament en pes,

Totz iratz e fels e engres.

E venc, son escut abrassat,

Ves aquel que l' ac derocat;

Mas no 'l troba ni 'l ve ni l' au,

Ni ve carreira ni esclau

Per on deia esser tengutz,

E fon iratz e esperdutz.

“Dieus! dis el, con soi escarnitz!

Con s' en es aitan leu fugitz

Est cavaliers, no sai ves on?

Trobarai ja on se rescon.”

E va gardan d' amon d' aval,

E pueis torna ves son caval

E pueia; e, cant fon puiatz,

El cavalier venc abrivatz

Siblan e bufan e brugent,

Con fouzers can del cel deisent.

E va ferir sus en l' escut

Jaufre, si que l' a abatut;

E Jaufre fer lui autressi,

Que l' escut e 'l cors l' esvaisi,

Si qe la lansa n' a passat

Lo fer e del fust la meitat;

E anet en terra cazer,

C' anc arçons no 'l poc retener.

Pueis venc ves el totz esdemes,

Mas no 'l troba, c' anatz s' en es;

E vi el sol jazer la lansa

Que l' ac messa per mieg la pansa.

“Santa Maria! on es anatz

Aquest diable, aquest mal fatz?

Dis Jaufre, con ja l' ai passada

De la lansa una brassada

Per lo cors e l' ai fait cazer,

E no 'l puosc trobar ni vezer?

Anc hom non fes mais aital guerra!

Ieu non sai si s rescon sotz terra,

O ves cal part s' en es fugitz:

Per vos me clam, Sains Esperitz!”

E anc tan tost non fon puiatz

En son caval ni asermatz,

Qu'el cavalier lo venc ferir,

Si que a terra lo fes venir.

E que us irai al re parlant?

Qu'en aissi o a tengut tant

Tro qu' el soleils e 'l jorn failli,

Qe tan con fo a pe, no 'l vi;

Mas cant era puiatz, tornava

E 'l feria fort e 'l derocava,

E aqui meseis avalia. 

E Jaufre per malenconia 

Dis que jamais non puiara, 

Mas que tot de pes s' en ira

Tro qe sia en la capela.

E met la lansa sotz l' aisela

Pueis pren lo caval per lo fren;

Ab aitan lo cavalier ven

A pe, per mout mala mesura;

E la nueitz fon nigra e oscura,

Si c'a penas lo pot chausir

Jaufre; mas, cant lo sent venir,

El a messa el sol la lansa,

Pueis trais lo bran don a fiansa

E estet, l' escut abrasat.

E 'l cavallier a 'l tal donat,

Aissi con venc totz esdemes,

C'a pauc en terra non l' a mes,

E del elme fes fuec eissir.

E Jaufre es l' anatz ferir

Sus el muscle, per mal talen,

Que tota l' espalla 'n deissen 

E del escut l' una meitat;

Mas fort a petit enansat,

Car sempre fo sanat e pres,

Que disseras que ren non es

Ni non par que l' aia tocat.

E 'l cavalier a 'l tal donat

Que tot lo fes eisaboisir

Si qu' a genoil lo fai venir.

E Jaufre leva mantenen

E fer lo si que tot l' ofen

La testa tro ins en las dens;

Mas mout si fo sanat corens,

Qe tan tost co 'l bran n' ac mogut

Par que no l' aia colp ferut.

Mout si combaton malament

E mout si feron durament

De las espazas per vigor,

C'om non pot triar lo meillor.

Car Jaufre lo part tot e 'l fen,

Mas aqui mezeis se repren;

E 'l cavalliers no 'l pot nafrar,

Mas sovent lo fai trabucar…

E, can son de l' espasa las,

E il se coron penre als bras.

E cai l' us e pueis l' autre apres;

E feron de puing e de pes

Per pietz, per costatz e per caras:

Anc non cre que vis hom encaras

Tan gran batailla ni tan fera.

E 'l bos om qu'en la gleisa era,

C'a tota la noitz escoutat,

Car, a sa mala volontat,

Li tolun pausar e dormir.

E can non o poc mais sufrir,

Leva se, vai sas armas penre,

Cellas ab que se deu defendre

Del diable e de sa mainada,

Estola e aiga seinada,

La cros e 'l cors de Jesu Crist;

Pueis venc ves cels qui s son requist

Tota la noitz tan malamen,

L' aiga gitan, sos salms dizen.

E 'l cavalier, q'el vi venir,

Part se d' aqui, pren s' a fugir,

Tan con pot, autamen cridan.

E leva s' un aurages gran

De pluia, d' auras e de trons.

E 'l bons hom dis sas orazons

E sos salmes, e a Jaufre pres

E a lo en la gleiza mes.

E 'l caval no i a oblidat

Jaufre, ans l' a be estuiat

En una maison jent e ben,

E a 'l donat civad' e fen,

E fa li leit de bella pailla,

E pueis deslasa la ventailla

E a desarmada sa testa.

E cazon folzers e tempesta,

Tota la noig, e plou e tona

Tro al jorn, que l' esquella sona,

Qu'el bons hom vai la messa dir.

E a fait Jaufre desgarnir;

E, cant ac bonament cantat,

Desvest se, pueis a demandat

A Jaufre don es ni que quer.

“Bel seiner, ja celat no us er:

De la cort soi del rei Artus,

Si ai ben quist VIII jorns o plus

Un cavalier c'a nom Taulat,

Que fes una grant masvestat,

En la cort del rei l' autre jorn,

A trobar l' ai ans que m' entorn

Ab mon voil, c' aissi o convenc

Al rei mon seiner can sai venc.”

- “Amics, ja no 'l te cal cercar

En sai, car non se pot passar

Hom ni femna petitz ni grans,

Ni o fes, passatz a XXX ans.”

- “Ara m digatz, seiner, per Dieu,

E no us enueig ni sia greu,

D' aquest cavalier veritat;


Qui es, que tan fort se combat,

E tant m' a requist malamen?”

- “Amix, ieu t'o dirai breumen,

Dis lo bons hom; mas non sabres,

Cant vos o aurai dit, qui es.

Car el non es jes cavalers,

Ans es lo maier aversers

Qu'en infern abite ni sia;

E fes lo ab nigromansia

Venir la maire d' un jaian,

Una veila esquiva e grans,

Magra e secca e ruada;

Non sai si la us avetz trobada.”

- “O ieu, seiner,” so dis Jaufres.

“Amix, ar escoutatz con es:

La veilla avia marit,

Un jaian mal e deschauzit,

Que a tota esta terra morta,

Tant com una jornada porta,

Sai e lai, aval et amon,

C' om no i pot trobar ren del mon,

Mas boscatjes e pradarias,

Erms e ronsers e malas vias.

Si o a mort e asermat

Que tuit l' ome s' en son anat

E fugit per las autras terras;

Que non podon soffrir las guerras

Que lor fasia aquest jaiantz,

Car ren no 'l garia denantz;

Mas cant venc un jorn fon anatz

Non sai on, e venc si nafratz

Que a cap de tres jorns fo mortz:

Non era tan mals ni tan fortz,

Que non s' encontres ab peior.

E la veilla ac gran paor,

Cant vi que mortz fo son maritz,

De se e de sos filz petitz

Que s' avia, que no 'ls presesson

Las jentz e que no 'ls aucisesson,

E fes ci ab encantament

Venir aquest, c' aissi defent

Aquest pas e aquesta via;

Que per nulla ren c' al mont sia

Non pot passar hom natz de maire;

Ni vos non o feratz, bel fraire,

De mil ans, s' ieu non sa us aghes

Ab las armas de Jhesu Crist mes;

Car nula res no s pot defendre

Ves aquestas ni res contendre;

Car aquel que las a ab se,

Sol qu'en Dieu aia bona fe,

Nulla res no 'l pot pueis damnar.

E, si neguns o cuia far,

On plus sobriers er ni plus fortz,

Ans sera confondutz e mortz;

Car me an aisi defendut,

Que nulla res non m' a nogut

Enemix, bestia ni jaians,

Oimais a ben XXIIII ans.

Aisi a la veilla noritz

Josta me sos enfantz petitz, 

E l' enemix aici estat

XXX ans, e aquest pas gardat,

Si que anc non si poc intrar

Nuls hom, per ren que pogues far.

E so s' en i mot asaiatz,

Que l' un son mort, l' autre tornatz.

E l' enfan son d' aqui eissit

Que son gran e fort e noirit,

E son se pres a mal afaire

Que anc non fo peior lor paire

Que aquil son, ni plus temsutz.

Mas l' uns es mezels devengutz

E es si partitz de son fraire,

C'una maison li fes sa maire

Non sai on, ab encantament;

Mas mout lo vai vezer sovent.

E ar i es sos fraire anatz,

Maritz e dolens e iratz,

Que lor dis hom que mort l' avia

Us cavalers, non sai qui sia,

Car anc ren non demandei plus,

Mas aitant que del rei Artus

Lor ausi dir q' era mogutz;

E non saben on s' es tengutz.

E aquel va per tot queren,

Qu' el cuia venjar veramen.

E Deus, que el mon a poder,

Lo defenda per so plazer.”

- “Seiner, be s defendra, so cre,”

So li a respondut Jaufre,

“D' el, so dis a mon veiaire;

E ja no 'l calgra tan maltraire

Del cavalier anar cercar,

Car plus prop lo pogra trobar;

Qu' ieu ai desfaitz l' encantamen

E 'l mezel mort certanamen,

E dirai vos consi ni con.”

Pueis conta 'l tota la razon...

“Amix, dis lo bos hom, no t pes,

Digas mi aisi qui t trames.”

- “Seiner, aventura que m mena.”

- “Dieus don, s' il platz, que be us en prena

Dis lo bons hom, per sa dousor,

Que mout ai de vos gran paor

Qu'el jaiantz no us trob' al tornar.”

- “Seiner, si s vol, ben o pot far,

Dis Jaufre, que no m fai temensa;

Car en Dieu ai ferma crezensa,

E el poder que el m' a dat

E el mieu dreit e 'l sieu pecat,

Q'el rendrai recrezut e mort,

Qu'el cor mi sen certan e fort.”

Dis lo bons hom: “Oc, si Deu platz.

Amix, anatz sus e lavatz

Vostras mans, e anatz manjar,

E pueis pensatz de vostr' afar;

Tornatz vos en, mentre que us les,

E mentre qu' el jaiantz no i es.”

- “Seiner, dis Jaufre, e so con?

Gitatz me de vostra maison!” 

- “Non ieu, amix; mas, per mon cap,

Paor ai, s' el jaians o sap,

Que sai venga e vos en traga.”

- “Ja ieu noca vesta mais braga,

Dis Jaufre, cant ja m' en traira,

Aitan can viu mi trobara

Ni poirai d' espaza ferir!

Mas, si us platz qe m voillatz sufrir,

Qu' ieu m' estia sains ab vos

O a present o a rescos,

Sol VIII jorns, e non jamais re,

Amor mi faretz e gran be;

Car adoncs m' en er a anar,

Que no i poiria plus estar,

Que aquel jorn, sens tota failla,

Farai ab Taulat la batailla,

Qu'eu aissi o ai convengut,

E si puesc, serai atendut.”

- “Amix, enans auretz a far,

Dis lo bons hom, si Deus mi gar,

Mas, pos Deus sai vos a trames,

Aitant con estar sai volres,

So que sai es no us er vedat,

Ans er vos partit per meitat.”

- “Seiner, la vostra gran merce!”

- “Amicx, non rendatz grat a me

Mas a Deu que us o a trames.”

Tant sejornet aqui Jaufres,

Tro que VIII jorn en son passat,

E al uchem, en pren comjat

De son oste; mas tota via

L' a demandat que si 'l venia

L' enemicx, con o poiria far,

Con s' en poiria deslivrar.

“Amix, ja no us duptetz de ren,

Que ja no us fara mal ni ben,

Ni o pot far que us entornes;

Mas cel Deus que tot lo mon fes

Vos gart de las mans del jaian!”

E son se partit ab aitan.

Vai s' en Jaufre e el reman,

Qu'el seina soven ab la man

E 'l comanda a Jhesu Crist,

E aquo aitant con l' a vist,

Pueis entra s' en e vai cantar

Una messa sus en l' autar

Per Jaufre, de Sant Esperit,

Que Dieus lo defenda e 'l guit,

Del jaan, s' el ven a plazer.

E Jaufre vai s' en per poder

Vivatz e eisernidamentz,

Aisi con cavallier valentz.

E non a longamen anat,

Qu'el vi venir esfellenat

Lo jaian ab una pulcella,

Que portava desotz s' aisella,

Aissi con feira un enfant,

Plainen e autament cridant:

“Acorretz mi, sancta Maria!”

E fon rauca, que tant avia

Cridat, qu' a pena pot fornir

Sa paraula ni esclarzir.

E son estrasat siei cabeil

Qui lusiron contra 'l soleil,

Aisi con fa fis aurs brunitz,

Que 'l van sai e lai espanditz.

E sos blizautz es coissendutz

E denans e detras romputz;

E siei oil clar, jen faissonat,

Son un pauc gros, tant a plorat;

E tortz sos detz e bat sas mans.

Anc mais non ausi cristians

A nulla ren tant gran dol far.

E pres vos Jaufre a garar,

Aissi co 'l vi ves si venir,

E pren a cridar e a dir,

Aissi con pot, mout umilmen:

“Franc cavaliers, plen d' ardimen,

Acorretz ad aquesta lassa!

Que nulla ren non sap que s fassa,

Tant sui marida e caitiva,

Car mout m' enoia car soi viva.”

E Jaufre a 'l caval girat

Ves ella, que n' ac pietat,

E pueis met se l' escut denant

E la lansa, pueis ven brocant

Ves lo jaian per gran vertut

E escrida: “Si Dieus m' ajut,

En mal sers, mala la toques

La pulcella; laissatz l' ades!”

E 'l jaiantz, quan lo vi venir

Aissi garnit per grant azir,

A la laissada mantenen,

E venc ves un arbre coren,

E va 'l penre per una branca

E tira 'l, e l' arbre s' aranca.

E enans que l' ages levat,

Jaufre venc e a 'l tal donat

De la lansa, c' una brasada

L' a denans per lo pietz gitada;

D' ambas partz l' a tot esfronsat.

E 'l jaiantz a l' arbre levat

E a lo 'n ferit mantenen;

Mas no 'l conseguet fermamen,

Que tot l' agra per mieg partit.

E si l' a tot eissaboisit,

De son caval a terra mes,

Que ren non ve, ni sap on s' es.

E 'l caval estet acropitz

E Jaufre es en pes saillitz

Mout tost, pueis met la man al bran

E vai ferir sus al jaian,

Un pauc desobre la centura,

Ab l' espaza qu' es fort e dura,

Que ben n' a mais d' un palm portat

De la carn, ab tot lo costat,

Si qu' el cor li pogratz vezer.

E sanc eis ne per tal poder

C'a penas se pot consel dar,

Ni non pot sus l' arbre levar.

Mas Jaufre vai del pung ferir

Sus en l' elme, per tal azir,

Qu'el sol lo mes tot estendut,

Si que tot lo sen a perdut,

Que non au ni ve ni enten.

E 'l sancs totz vius clars e coren

L' eis per las nars e per la boca,

E anc no s moc plus d' una soca.

E l' espaza es li salida

Del pung e la pulcella crida:

“Acoretz li, santa Maria!

Per aquesta marida us sia.”

E met el sol en abausos

Sos brasses estendutz en cros,

E met l' a terra e prega Dieu

Sospiran e ploran grieu:

“Seiner, que, per nos asalvar,

Morist et laisest clavelar

En cros, et garist Daniel

Dels leons, e 'l fil d' Israel

De las mans del rei Faraon;

Jonnas del ventre del peison,

E Noe del peril de mar,

E Susanna de lapidar,

Deffendes aquest cavallier,

E a me donatz so que us quer.”

E 'l jaiantz es vengutz ab tan,

E a levat del sol lo bran

E cuia venir ves Jaufre,

Mas tant es frevols que non ve

Ni s pot movre, ans es cazutz

En la plassa totz estendutz.

E Jaufre es se remenbratz

E es mantenen sus levatz;

Pueis venc ves lo jaian corens,

Qu'el vi el sol jazer adens

Tot estendut, e tenc en man

La espaza, e non jes en van;

Ans la tenc estreit e calcat

Qu'enans i ac assatz poignat

Jaufre, que tolre la poghes.

E, cant vi c'aissi es conques,

Tol li 's pes e laissa l' estar.

E la pulcella va s gitar

Als pes de Jaufre mantenen:

“Seiner, cinc cent merce vos ren

Car aissi m' avetz deslivrada.”

E Jaufre a la sus levada,

Que l' a aqui eis conoguda.

“Pulcella, dis el, Dieus ajuda!

So q'es de vos? con es aici?”

- “Seiner, ieu dirai ben consi:

Ma maire me menava er

Per deportar en un vergier,

Aissi con soven se sol far;

E, cant nos en degem tornar,

Nos vim venir aquest jaian,

E pres mi, per mout mal talan,

E a m tro aici aportada;

Mas Dieus e vos m' avetz gardada,

Que non m' a de mon cors aunida.”

- “Santa Maria en sia grazida!

Dis Jaufre, que m' a faitz venir

En luoc on vos poges servir.

Ara m digatz de vostre paire,

On era, ni vostre dui fraire.”

- “Seiner, en la forest cassar;

Mas mout mi faitz meravilar

De mon paire, co 'l conoisetz,

Ni perque tant a Dieu grasetz,

Car m' avetz servida en aissi,

C' anc mais qe m membre no us vi.”

- “Pulcella, encar non a gaire

Que vos e Augiers, vostre paire,

E vostre dui fraire aisament

Me servis ben a mon talent,

En vostr' ostal, est autre dia.”

- “Bel seiner, benezecta sia

La ora que vos i vengues,

Que anc servisi ni ben vos fes.”

- “Pulcella, ar podetz saber,

Dis Jaufre, qual pro pot tener

Qui volontiers ser tota jen,

C'uns o guizardona per cen.

No sap hom qui va ni qui ven,

Ni cant a mal ni cant a ben,

Ni que l' es ades a venir;

Per que fai ades bon servir

O d' aculir o de parlar

O de son aver adonar:

Ad aqel qu' o fa, esta gen.

E a cel q'el servisi pren,

Esta laig, si no 'l gizardona,

S' era coms o maiers persona.”

- “Seiner Jaufre, dis la pucella,

Si us platz, ara m digatz noella:

Quin' aventura sa us adus?”

- “Pulcella, no us demandetz plus

De novas, car trop ai a far

Que gran paor ai de tarzar.

Assatz vos dirai veritat

Cant ne serem alegorat.”

Ab tan va 'l caval resenglar

Pueis poia, e a s faig donar

L' escut e la lansa aisament.

E pren la piusela tot jent

E a la denan se poiada,

Que ja per el non er laissada

Tro l' aia a son paire renduda,

Qu'el la cuia aver perduda.


Aissi s' en vai cochosament

Ves lo castel de mantenent

On jai nafratz lo cavallier,

A qui auria gran mestier

Socors, que vengutz es Taulat

Ab sos sirvens; que l' an liat

Las mans estreit detras lo dos,

Quatre bacallar grans e gros,

Que an grans quatre correiadas

De cuer de cer menut nodadas

Ab qu' el baton, e 'l fan puiar

Lo pueg, aissi con solon far,

C' aissi lo an set an tengut.

E tant l' an trait foras tot nut,

Pueis l' an al pe del pueig menat.

E quecx a sos bratz reversat,

Que s' apareillon del ferir.

Ab tant viro Jaufre venir

Mout tost, denan se la pucela. 

Fan cil: “Aquest porta novela

De que que sia a mon seignor

C' aissi cavalca per vigor.”

E Taulat es sus en l' angarda,

E vi Jaufre, cant se regarda,

Qu'es als quatre sirvens vengutz

E es s' en corren desendutz;

E venc ves Jaufre per saber

Que ven aitan cochos querer.

“Cavallier, dis el, saber voill

Cal sobreira ni cal orgoill

T' a fait e ma terra intrar:

Deissen, e vai te desarmar,

Que totz temps estaras mais pres.”

- “Seiner, non farai, dis Jaufres;

Trop vos voletz un pauc cochar,

Si us platz, laissatz me razonar.

Per cest cavalier soi vengutz 

Que devia esser batutz;

E prec vos, per enseinament

E per tot vostre causiment,

Qu'el laissetz, per amor de me,

Si us platz, e faretz i merce;

E, s' anc fes ves vos malvestat,

Erguell ni guerra ni foudat,

Tot en aissi s' en tornara

Con vostra cort conusera.”

Apres a Taulat respondut:

“Ieu cre, dis el, se Dieus m' ajut,

Que tu aias perdut ton sen

Car aissi parlas folamen,

Ni ditz c'om aquest te renda.

Assatz as forfait c'om te penda

O c'om t' ausia a mala mort.”

- “Seiner, vos i fariatz gran tort,

Dis Jaufre, qu' ieu no ai ditz ren

Que us deia enuiar, mas ben;

E ja per tant no m laissarai

Que no us diga encaras mai

Qu'el cavallier non aucisatz,

E que per amor lo m rendatz,

C' ueimais l' avetz trop trebaillat.”

- “Vai, villan, trop t'ai escoutat;

Deissent, e vai te desgarnir,

Qe si no, prop es del morir.

E aquela pulcella sia

Dels escudiers, car era tia.”

- “Seiner, dis Jaufre, non er jes; 

Car mout me seria mal pres

S' era als escudiers livrada;

Ans sera ma forsa mermada,

Qu'eu non poirai del bran ferir,

Qu' ieu la lais forsar ni aunir.”

- “E con? e vols t' ab me combatre?”

- “Oc, ans que m lais aunir ni batre,

Ni esta pulsella forsar.”

- “Ara vols tu t' anta doblar?

Dis Taulat, que, si Dieus m' ajut,

Pueis aurai al col mon escut

Non escaparas ab la vida.”

- “Mouta menassa ai auzida

Ab aquesta, so dis Jaufre;

Mas, per mon cap, vos dic, so cre,

Lo cavalier vos er a rendre,

E cuig vos ben l' anta car vendre

C' al rei Artus fezes l' autr'ier,

Que l' aucises un cavallier;

Mas ara sai ieu veramen

Que mai d' orgueil e de non sen

A en te, qu' ieu non aug retraire;

E non o podetz celar gaire,

Que mout m' avetz fort menasat,

E eu o ai tot escoutat

E sufert tant com volges dir...

Mas fe que dei al rei Artus,

Qe am e ten per mon seignor,

Oimais no us portarai honor

Qe pro ai essaiat ab ben,

Ni no us blandirai de ren

E s' es mals, mal avetz trobat.”

A aquest mot respon Taulat:

“Cavalier, mout as pauc de sen,

Que ja saps a ton esien,

Que meillors V cen cavalliers

Que tu non iest, ni plus sobriers,

Ai ab armas pres e conques.”

- “Anc ui para, so dis Jaufres,

Non o metam tot en parlar,

Mas si t vols, va te tost armar,

E veiam que Deus ne volra;

Que ja enans ben no m' ira

Tro que m sia ab te combatutz

Que l' us sia mortz e vencutz.”

E Taulat respont ab erguell:

“Ja autra garnison non vuell,

Mas sol mon escut e ma lansa;

Que tant te vei d' avol semblansa

Que ja no m voill per te garnir;

Ans, si t vols, ne fai set venir

Aitals con tu iest totz armatz.”

So dis Jaufre: “So es foldatz

Que te combatas desgarnitz,

Mas ben pars erguil a tos ditz.

Mas tot en aissi con volras

Te combatas, si en cor o as,

O si non, vai te rendre pres

Al rei Artus, que sa m trames;

C'una d'aquestas t'er a far.

Tol ti oimais de menassar.”

Ab tant Taulat s' es irascutz

E es ves un sirvent vengutz:

“Aporta, dis el, mon escut

E ma lansa, si Dieus t'ajut;

Vai aitan com poiras coren

E digas a aquella jen

Que lai foras son albergat,

Que vengan un malaurat

Vezer morir ab colp de lansa,

Que l' escut, l' auberc e la pansa

Li voil a un colp esfrondar;

O si non, no vuell mais portar

Armas, ni far cavallaria,

Ni de domna aver seignoria.”

El sirventz es d' aqui mogutz

E es se en la ost vengutz

Als cavalliers que fan gran dol

Per lor seignor, que Taulat vol

Far puiar l' angarda batent.

E aissi con venc mantenent

Dis lor: “Baros, anatz vezer

Un caitiu qu' es vengut querer

Sa mort, que mos seiner o manda,

Al pe del puig, en mietz la landa.”

E pueis part se, aitant con pot,

E intret el castel de trot,

On troba las domnas ploran

Mout fort e lors cabels tiran.

E pres la lansa e l' escut,

Que vi a un lancier pendut,

E vol s' en tornar mantenen,

Cant la domna maier lo pren:

“Amix, dis ella, digas me,

E non m' en mentas, per ta fe:

D' aquellas armas que vols far,

Que tant corren te vei portar?”

- “Fe que dei a la vostr'amor,

Domna, port las a mo seinor.”

- “E a que ops, si Deus te gart?”

- “Per un vilan fol e musart

Que s' es vengutz ab el combatre;

E, si 'l voletz vezer abatre

O aucir, venetz sai ades,

C' anc mais no fo de mort tan pres.”

- “Dieus, dis la domna, lo 'n defenda, 

E a te; s' il platz, car o venda,

Car aissi parlas folamen!

C' aiso es aquel veramen

Qu' i a VIII jorns sai vi venir;

E non vol del convent mentir.

Santa Maria 'l gart de pena,

E a Taulat, c'aissi s malmena,

Don de malaventura tan,

D' ira, d' angoissa e d' afan

E de trebail e de dolor,

Con ieu quier a nostre Seinor.”

Ab tant es vengutz lo sirven

A son seinor, lai on l' aten.

E pres l' escut e pueis la lansa,

Q'en son ergueil a tal fiansa

Que non vol son ausberc vestir

E a escridat: “Ven morir,

Vilan, tu que sai est vengutz.”

E Jaufre es ves el mogut,

Cant aisi s' auzi escridar,

Tant col caval lo pot portar.

E fon iratz, que, de feunia,

L' es doblada sa gailardia.

E Taulatz venc de l' autra part,

Peiers que leons ni laupart,

E vai ferir per tal poder

Jaufre, que no 'l poc retener

Sella ni cengla ni peitral,

Que tot o trenca e vai a mal,

Que ab tot l' a en terra portat.

E Jaufre a 'l tal colp donat

Sus en la pena de l' escut,

Que tot lo l' a frait e romput,

Que l' escut e 'l peitz e 'l costat

L' a tot esvasit e passat,

Si que la lansa n' es passada

De l' autra part una brasada

E contra terra l' a cosit.

E las gens cridon a un crit:

“Santa Maria! Santa Maria!

Abaissatz en aquesta dia

La felonia de Taulat

E l' erguell que trop a durat.”

E Jaufre leva tot corren,

Pueis trais l' espasa mantenen

E es s' en ves Taulat vengutz.

Que jai el sol totz estendutz

E espadatz coma grapaut;

E crida, tan con pot, en aut:

“Cavallier, per amor de Deu,

Non mueira, que mout m' esta greu;

Vailla m Deus e santa Maria,

Que mort soi per ma gran follia.”

- “Non est encaras, dis Jaufre,

Mas enans que t partas de me

O diras en ver, ab mon grat,

Car trop a tos erguils durat,

E deu ben oimais penre fin;

Que tu cuiavas oi matin

Qu'el mont non agues cavallier

Tan fort d' armas ni tan sobrier.

E pros eras tu veramen,

Mas trop regnavas malamen,

Car trop te donavas d' orguell,

E Dieus non l' ama ni l' acuell.

E tu potz o aras vezer

Qu' ieu non son jes d' aquel poder

C'ab armas sobrar te degues,

Si Dieus airat non t' agues;

Mas, per ta grant malaventura,

T'a suferta la desmesura

Que fezist al bon rei Artus,

E no 'l platz que t'en soffra plus...

E Deus tot per la malvestat

Que d' aquel cavalier fasias,

Qu'en ta prison nafratz tenias,

Fes te la cort del rei aunir,

E me en aquel punt venir.

Que tant t'ai jorn e noit seguit

Que mon coratge n' ai complit; 

De luein t'es aquest mal vengutz.

Moutas vetz es hom confondutz

Per so de que garda no s pren.

Lonc temps auras anat queren

So qu' as en pauc d' ora trobat.

Conoisetz que mal as reinat?

- “O ieu, seiner, e clam merce;

Que prenatz segurtat de me,

C' aissi m ren en vostra prison,

Coma pres e vencut que son.”

Dis Jaufre: “Ab me trobaras

Merce, pueis demandada l' as;

Mas iras t'en, c'aissi o voll,

Al bon rei Artus a Carduoll,

Lai on el es, rendre per pres,

Car l' ancta no t perdon ieu ges

Del rei, mas lo mal que m' as fait

E 'l trebail que per te ai trait

Te perdon, aqo t fas saber

Que del rei non ai jes poder,

Car lo rei es seinor de me

E penra venjansa de te,

Per honor e per seinoria.”

- “Seiner, aissi co us volres, sia,

Dis Taulat, qe no i met content;

Mas tot sia a vostre talent

E a merce de mon seignor

Lo rei, a cui Deus fai honor.

Seiner, faitz m' un meje venir

Que puing en ma nafra garir,

Aquel qu' el cavallier garia,

Que mout a bona maistria

E mout es sos sentz naturals,

Qu'el mont non cre qu'en sia aitals

Ni que tan conosca de plaga

Ni miels a garison la traga.”

- “Ja, dis Jaufre, per san Tomas,

Enans d' aqui non levaras

Ni veras metje, per mon grat,

Tro que aias merce clamat

Al cavallier que es aqui,

E a los autres autresi

Que de ta preison sion sout

Ab tot l' arnes que lur as tout.”

- “Seiner, a vostra volontat

Faitz d' els e de me, dis Taulat;

Car vostre es totz mos poders,

Ma terra, mos cors, mos avers,

Que de tot vos don seinoria;

Que so qu'en volres far fait sia.”

E Jaufre a s' espasa mesa

El fuere, e a la sua presa

E va 'l la testa desgarnir;

Pueis a fait lo metje venir,

Que l' a la plaga regardada,

D' aiga e de vin blanc lavada;

E pueis an l' en un leit colgat

E an l' en al castel portat.

E Jaufre a fait desliar

Lo cavallier e deslivrar,

E 'ls autres denan se venir;

E pueis fes a totz convenir

C' al bon rei Artus s' en iran

Ab lor seinor, e portaran

Taulat, tro denan lo rei sia,

Que prenga de la vilania,

A son plazer, dreit e venjansa:

“E contatz li la desmesura

Que fasia sens forfaichura

A aquel cavallier soffrir,

E con l' avia fait languir...”

El cavallier son se rendut

A Jaufre, e l' an convengut

Que tot so que lor dis faran,

Que ja sol mot non passaran;

E mais, si mais en vol querer,

Cascus en fara son poder.

Dis Jaufre: “Al re non voil dir.”

Ab aitant vol se d' els partir,

Cant lo seiner dels cavalliers

Qu' era de Taulat presoniers

Li venc denans mout humilmen:

“Seiner, dis el, a vos mi ren

Me e mos homes e ma terra,

Per far contra totz homes guerra;

Que jent o avetz gazainat,

Que de tal luec m' avetz gitat

On ai a ma forsa vescut,

Car tant y ai de mal agut

Que mais mi valgra mort que vida.

Anc mais non cre que fos ausida

La dolor ni la passion

Qu' ieu ai tracha en la prison

On Taulatz m' avia tengut tan,

E ses forfait petit ni gran,

Que no l' avia de ren faig;

Mas Deus e vos m' en avetz traig.”

- “Seiner, dis Jaufrenz, ieu non quier 

De vostre delivrar loguier

D' aver, de terra ni d' onor;

Mas que us n' anetz a mon seinor

Lo rei Artus que sa m trames,

E a el ne rendetz merces,

Vos e tuit aquil cavallier.”

- “Aquo farem mout volontier,

Dis el cavallier; mas, si us platz,

Seiner, vostre nom nos digatz,

Que saber voill de cui diren

Al rei Artus, can lo veiren,

Qui m' a de prison deslivrat,

Ni a vencut ni pres Taulat.”

- “Seiner, qui us demanda de me,

Digas li qu' ieu ai nom Jaufre.”

- “Jaufre, seiner?” - “Oc verament,

E digatz me per entresent

A Quex que vergona 'l farai,

El primier luoc on lo veirai,

De la vilania que m dis;

Meils li valgra que s' en giquis.”

E 'l cavallier dis e coven

A Jaufre qu' el lo dira ben

Al rei e a Quex so qu' el manda.

En apres a Deu los comanda.

E Jaufre a puis demandat

C'om l' aduga tot enselat

Un palafre a la pulcella,

A la filla d' Augier, la bella,

Qu'el jaiantz enmenava presa,

A cui la tolc per sa proesa.

E aqui eis de mantenen

Il an fait son comandamen;

Car mout lo volon obesir,

E a tot son plazer servir.

E Jaufre pueia la pulcella

E pueis ten son camin ab ella,

Totz sols, ses autra conpaignia,

Que ja non aura ben tro sia

La d' on lo jaiantz l' a moguda,

E l' aia a son paire renduda.

E pueis tenra ves Brunesentz,

On es sos cors e son ententz.

El camin s' es mes, per on venc;

E Taulat, aissi con convenc,

Rent als cavaliers garnimentz;

Que anc nulla res non fon mentz

Caval, escutz ni garnison,

Que non renda atrestan bon

Con so que avion perdut.

E, quant tot lor o ac rendut,

Meton s tuit ensems en la via,

E son vengut, all l' uchen dia,

A Cardoil, on lo reis s' estava

Privadamenz, e escotava

Una pulcela que s rancura

E s clama d' una desmesura,

C'uns cavalliers li fai a tort,

Que la guerrega com per mort

E l' a touta tota sa terra.

E non pot mais sofrir la gerra,

Car non l' a nuilla ren laissat,

Mas un castel pauc assejat,

C' aura tro a un mes rendut,

Que aissi o a convengut.

E a mestier que o atenda,

Si non troba qui la defenda,

E ven al rei querer secors:

“Seiner rei Artus, de pretz flors,

E aiso dison totz lo mons,

C' om de vos non va fadions

De secors ni de vostra ajuda,

A vos soi per socors venguda,

Per so car m' a mout grant mestier.

Que m bailetz, si us platz, cavalier 

Tal que s combata per mon dreg

Ab cel c'aissi m ten en destreg,

E que m bailetz tot le meillor

De vostra cort; c'ab lo peior

L' aura a far que sia el mon.”

Ab aitant lo reis li respon:

“Pulcella, si Galvanz sa fos,

El s' en anara ben ab vos,

O Ivans, o 'l filtz de Dovon;

Mas neguns d' aquels non ci son.

E pero si sai n' a negun

Que volgues aver tan d' estrun;

Que s' en volgues ab vos anar,

Gran lausor pogra gazanar.”

E anc neguns non sonet motz,

E la pulcella, vezen totz,

Escrida: “Cavaller, no sia!

Per Dieu, no m' en torn afadia,

Non sia esta cortz desmentida,

C' om diga que m' en torn fallida!”

E neguns non a mot sonat.

Ab tant viron venir Taulat,

En un lieg garnit ricament,

Entre dos palafres mout gent.

E entorn son tuit li cinc centz

Si garnitz que res non fon mentz,

Que tuit son de novel vestit

E de novas armas garnit.

E 'l cavalliers es totz primiers

Qu' era de Taulat presoniers,

E vai s' als pes del rei gitar:

“Seiner, cel que s deinet baissar

En terra, per nostr' amistat,

E receup lo colp el costat,

Don tuit siei enemic son mort

E siei amic sal et estort,

Vos don gaug e us cresca honor,

Aissi con a tot lo meillor

Que jamais sia ni anc fos.”

E 'l reis respon: “E Dieuz sal vos,

Amics, e cels que ab vos son,

Que tant vei que son bel e bon.

E vuoll saber quinas genz est

Ni on anatz, ni que querest,

Ni qualz homz es aquest nafratz.”

- “Seiner rei, aiso es Taulatz.”

- “Taulatz! dis lo rei, e so con?”

- “Seiner, Jaufre, lo filtz Dovon,

L' a conquist per cavallaria,

Qu'a ma domna e a vos l' envia,

Que prendatz de l' anta que us fes

Aital venjansa c' en volres.”

- “Ai Dieus! dis lo rei, Santz Esperit!

De Jaufre, con a ben servit,

E de mon mal guerier hontat!

Amix, digas mi veritat:

On lo laseist ni on lo vist?

Era sans?” - “Oc, seiner, per Crist,

E alegres e delichos,

Con cavalier honratz e pros

E con cel en cui non faill ren;

Ains ne pot hom mais dir de ben

De sol el que dels autres totz,

Que non mentiria de motz.

Mas ja a me no 'l cal lausar,

Qu' als faitz e a las obras par,

Seiner reis, de Jaufre, qui es.

E dic vos que, cant ausires

Lo mieu trebail ni m' aventura,

Con l' ai sufferta aspra e dura,

Tot vos farai meravillar;

Mas, seiner, non o deg contar

Tro ma domna la reina i sia

Ab lo miels de sa conpagnia;

E, si us platz, faitz l' aissi venir

C' a ela voill contar e dir

So que Jaufrens per mi li manda.”

Et aqui eis lo reis comanda

A Quecx c' aduga la reina

E non la remanga neguna

En cambra domna ni donzella,

Que non veng' auzir la novella...

E la reina es venguda

El palais, on s' es asseguda

Lonc lo rei Artus, son seignor.

E no i a domna de valor

Laissada, bella ni donzella,

Que non sia venguda ab ella;

E totas segron environ,

E 'l cavalier mou sa rason

“Domna, lo filtz Dovon, Jaufre,

Vos manda granz salutz per me

Con vostres homs, domna, que es;

E a us Taulat aissi trames,

Que non avion vostre amic 

Ni vos plus coral enemic,

Plus ergoillos ni plus sobrier;

E parec ben al cavalier

Que us aucis l' autre jorn denan;

E tengra us o aissi cad an,

D' aquo sera ben estrunatz.

Mas Jaufre, lo benauratz,

Que tant es sons cors granz e ricx,

N' a venjatz totz sos ennemicx. 

E a us ne fai aissi present,

Per so que prendatz venjament

De la vostra anta e de la mia;

Que a gran dolor m' aucisia,

E dirai vos en cal manieira:

Per orgueil e per gran sobriera,

Que ren non saup al res per que

Aucis mon paire, e pueis pres me

E nafret me tan malament,

Si que ja sempre m' er parvent;

E, tot nafrat, el me tenc pres

Set anz, e non cre qu' anc vises

Mais home en aissi aucir.

Que, cant m' avia fait garir

E mas plagas m' eron sanadas,

El me fasia, ab coreiadas

Batent, un' angarda puiar

E 'ls mans detras lo dos liar.

E, can m' avian sus poiat,

Batent e ferent mal mon grat,

Tot nutz e descals en mas bragas,

E eron crebadas mas plagas,

Aissi co' l jorn que fui nafratz.

Ve us con era marturiatz

Una ves cascun mes del an;

Mas non sofria ieu sols lo dan,

Que tuit li ome de ma terra

Menavan entr'els una guerra,

Un plant et un plor et un crit,

Que tant eron trist e marrit,

Per la gran dolor qu' ieu sofria,

Que s lassavon tres ves lo dia

E la nueg en gran dol a far

Et en plainer et en cridar.”

- “Dieus ajuda! santa Maria!

Dis lo reis, con gran vilania

A en aquesta e can laia!

Ja Dieus de me merce non aia,

S' anc auzi tan gran desmesura!

- “Ancara i a autra rancura,

Per ma fe, dis lo cavalliers,

Que tant era Taulat sobriers,

Fols et ergoillos et engres

Que totz aquestz c' aici vezes

Avia vencutz e pres, per me

Car sol li clamavon merce,

Que non m' aucises aitan lag,

C' al re non l' avion forfag.

Et anc no 'l saubron tan clamar

Merce que la i poguesson trobar,

Tro Jaufre l' ac pres e vencut.”

- “Anc mais, si Dieus e fes m' ajut,

Dis la reina, non ausi

Cavallier regnar en aissi

Ab tant d' erguelh ni de foudat!”

A aquest mot respon Taulat:

“Domna, dis el, ben ai agut

Trop d' ergoill, mas tot l' ai perdut.

Trobat ai metje natural

Que m' a leu garit de gran mal;

Car mout a gran mal en orgoill

Et ieu, que ja mentir no voill,

Avia aitan de sobreira

Que anc, en neguna maneira,

Non puoc mal far, que no 'l feses.

Et es m' en tro aissi ben pres,

Que de mil cavallier en sus

Ai mortz e sobratz e vencutz;

Que anc non fui apoderatz

Ni non casic, ni fui nafrat

Que m' en laisses de cavalcar;

Ni ausi anc en luec parlar

De cavallier que fos tan pros,

Que s' agues valor d' autres dos

Dels plus sobriers, de tres o quatre,

Que non m' anes ab el combatre.

Mout ai longamen percassat

So qu' ai en pauc d' ora trobat;

Que totz temps ai quist cavallier

Plus fort de me e plus sobrier.

E, domna, la vostra merce,

Ai lo trobat meillor de me.

E merce lo rei mon seinor,

Que m' enviet tot lo meillor...

Que non sai home tan sotil,

A cui la meitat en disses,

Que volontiers non m' aussises.

Mas Jaufre ac tant de bonesa,

D' umilitat e de franquesa

Que tan tost co 'l clamei merce,

La trobei, e dirai vos de que:

Tot l' enueg e la vilania,

Que facha ni dicha l' avia,

E 'l mal que per me avia traig

Me perdonet per atrasaig.

Mas l' anta qu' ieu vinc aici far,

Aquella no m volc perdonar;

Que dis que far non o podia,

Que portar vos voll seinoria;

Per que m' a aici enviat,

Que, tot a vostra voluntat,

E tot aissi con us volres,

Vos e ma domna vos venjes.

Mas mout son malament e greu

Nafratz, vailla m merce per Dieu.

Francs reis, d' umil cor e de bon,

Mas ja enjan ni tracion

No m perdonetz, ni us o querai,

Que voluntiers m' en defendrai

Denant vos, qui m' en vol reptar,

Coras c' armas puesca portar;

Mas, seiner, per Dieus vos queria

Que m perdonetz la vilania,

Lo forfait e l' envaisimen

Qu'en vostra cort fes per non sen.”

Dis lo reis: “Mout m' es greu a far;

Qu' ieu non sai con puesca trobar

Ab mon cor que ja fin te fasa;

Que totas autras anctas passa

Aquesta qu' ieu anc receubes.”

- “Seiner, dis Taulatz, ieu soi pres

E nafratz en vostre poder,

E soi vengutz merce querer

Del forfait e de la rancura,

Qu'es grantz, e de la desmesura;

Que ja no us clamera merce

Si no i agues rason per que.

Mas, car i a trop de rason,

Vos quier per Deu, seiner, perdon!

Car, on maiers lo forfaitz es,

Adoncs es maierz la merces.

Qui perdona son maltalen

E mais i fa de causimen.”

E 'l reis, con francz e de bon aire,

Lo meillor c'anc nasquet de maire,

Azauta s mais de perdonar

Totz temps que de sobriera far.

E ac mantenen perdonat

Tot son maltalen a Taulat;

E pueis preget tant la reina,

Con bona domna franca e fina,

Que l' a perdonat ensament;

Car ve qu' el rei la 'n prega jent.

Pueis a lo cavallier pregat,

C' avia en sa preson estat,

Qu'el perdon, pueis el li perdona.

E 'l cavallier sol mot no sona,

Mas que pren fort a sospirar.

E tuit li prendon a cridar

Qu'el perdon pos qu' el reis o vol.

“Barons, leus vos es lo mieu dol

A perdonar, car ren no us costa;

Mais si neguns me fos de josta

E vis con fasia malament

Puiar en l' angarda batent,

Las mans liadas tras lo dos,

Non a neguns lo cor tan gros

Que non plores de pietat.

E cascuns dis sa volontat;

Mas ieu prec lo rei mon seinor

Que no m' en parle per amor

E faza m' en jugar per dreg

A un dels savis de la leg.”

E 'l reis respont: “Aquo er faitz;

Mas si us plagues que, senes platz,

Vos lo volgueses perdonar,

Mout vos en pogra mais amar.”

- “Seiner reis, la mort de mon paire,

De mos parens e de mon fraire,

E 'l confondement de ma terra,

E 'ls homes que m' a mort per guerra, 

Li perdon, per la vostr'amor; 

Mas lo trebail ni la dolor

Que a tort m' a fait soffrir, 

No m pot jamais del cor eissir. 

Que tant lai es preon intrada

Que jamais no m' en er gitada,

Tro, per tal venjansa que m plassa,

E c'om mon vesent, la m' en fassa;

Que, seiner, anta corporal

Jamais, a home que ren val,

Sens venjansa, non l' eis del cor,

Mas als malvais oblida e mor.

Per qu' ieu quier, si us platz, jugament

Que 'l me fassatz far lialment 

De l' ancta qu' a mon cors a faita, 

Qu' anc mais sa pars non fon retraita. 

- “Seiner, dis Quex lo senescal, 

Si m sal Deus, mout estara mal

Si home altre dreit l' en fa,

Pois per vos perdonat non l' a;

E pueis non ditz paraula bona

Cant dis c' avols es qui perdona.”

- “Seiner Quex, dis lo cavalliers,

Vos perdonatz fort voluntiers;

Car leu trobet ab vos perdon

Cel que us feri ab lo baston

El col, tal que us parra destmes,

Ja tant ben no us en gardares.

E Jaufre a us per me mandat

C' ancara no us es perdonat

So que 'l disses denan lo rei;

Mas, per la bona fe que us dei,

Be us manda que, sitot vos loina 

C' ancara us en fara vergoina,

E puesc o ben vos en ver dir,

Qu' ieu no m' azauta de mentir.”

E Quex a clinada sa testa

E non so a tengut a festa,

E estet que non sonet motz.

E 'l reis a 'l mandat denant totz

Que fassa sa cort ajostar,

De cels que sabon mieltz jugar

Lo dreit qu' el cavallier demanda.

E Quex, cant vi qu' el reis o manda

A o fait et aquo corrent.

Que faitz n' i a venir tal cent,

Que cascuns sap de la lei pron

Et an si facha la razon

Tota contar al cavalier,

Del cap primier tro al derrier,

Que de ren non lor a mentit,

Si com avetz denant auzit. 

E cant tot lor o ac contat,

E il feron dir a Taulat

Sa razon tot suau e jent;

E pueis feron lor jugament 

Aital com auziretz contar:

Qu'el cavallier fassa menar 

Taulat, lai on el lo tenc pres,

E fassa 'l una ves lo mes

En l' angarda batent puiar,

Aissi con el solia far;

E tenga 'l lo aissi set antz.

Mas, si 'l vol perdonar enantz,

D' aco 'l dona la cort poder;

Mas plus no l' ausa retener.”

E aissi o a convengut,

Que plus de mal c'a receuput

No il fara ni plus de sobriera.

E pueis tenc ab el sa cariera.

Ara laissem aquest estar,

Pos c' acabat an lor afar.

E contar vos ai de Jaufre,

C' amors l' a si tirat vas se

Qu'el manjar li tol e 'l dormir,

Tot solatz e tot esbaudir;

Car ades non ve Brunesenz

E vai s' en, et aco corens,

E es per la terra sauput

Que Jaufre a pres e vencut

L' ergoillos cavallier Taulat,

E lor seignor a deslivrat...

E 'l dol que fasion e 'l crit 

Es remansut, et an bastit

Tal un gaug e tal alegrier

Per Jaufre lo pros cavallier,

Con si vesian Nostre Seignor,

Tan li servon e fan d' onor.

E cant Augiers de Cliart auzi

C' a Jaufre es pres en aissi,

Pueia e ten ves el sa via,

Ab sos filz que 'l fan compagnia.

E non ac minga cavalcat

De sa jornada la meitat,

Que vi la pulcella venir,

Plus gentz que no us sabria dir,

Cavalcant son bel palafre.

E venc latz e latz de Jaufre;

Mas non l' a minga conoguda,

Que ben la cui' aver perduda;

Mas Jaufre conoc mantenent,

Et aqui mezeis el deisent

E venc ves el, aitant con pot,

Alegres, de saut e de trot.

E Jaufre, cant lo vi venir,

Deissen, e van se conjausir.

Et Augiers a dig a Jaufre:

“Seiner, l' ostal prenetz ab me,

Aissi con m' avez convengut.

Mas, pueis no us vi, ai mout perdut;

C' uns jaianz m' a ma filla enblada, 

E non sai on la s' a menada,

Ni vas on la puesca querer,

Ni non puesc alegrier aver

Ni gran gaug de neguna ren;

Ans vos dic que, cant m' en soven, 

Per pauc d' ira lo cor no m fent.”

- “Mout la garavatz avolment,

Dis Jaufre, segon mon veiaire!

Mas pos faitz es, qui 'n pot als faire?

Aisso vos n' era a devenir;

Qui pot s' aventura fugir?

E pos non pot esser cobrada,

Ieu ai ab armas gazanada

Atrestan avinen pulcella,

Et aitan bona et aitan bella

Con vostra filla veramenz,

Que es d' atrestan bona genz;

E dar la us ai, si la voletz,

S' en luec de filla la tenetz.

E dic vos, cant la veiretz,

Que ja meintz non la preisaretz,

Con vostra filla fasiatz.”

- “E, seiner, perque m' en parlatz?

Dis Augier, que non es aquella,

En est mon, domna ni donzella,

Que tant agues de bon solatz,

Ni de que tant fos hom pagatz,

Ni tan jent saupes aculir

Totas genz, ni en grat servir,

Seiner, con ma filla fasia.

Perque jamais, tan con vius sia,

Sens ella, gran gaug non aurai.”

Dis Jaufre: “Si auretz, so sai,

E non auretz pron qui la us dona

Aitan bella et aitan bona?”

Ab tant el la va desliar,

E Augier la pren a garar

E a la sempre conoguda:

“Bels seiner, dis el, Dieus ajuda!

On avetz ma filla trobada?

Per Dieu! con l' avetz delivrada?

Si us platz, digas m' en veritat.”

E Jaufre a l' o tot contat

Del jaian, con l' es avengut,

Ni en cal guisa l' a vencut,

Ni con conbatet ab Taulat

Cal rei Artus l' a enviat;

E del cavallier qu' era pres,

Col delivret ni col trames

Al bon rei, ab los V centz

Garnitz, si que res non es mentz.

Contat l' o a tot en aissi,

Que anc de ren no l' en menti,

Con ieu vos ai denant contat.

Et en aissi an cavalcat,

Parlan d' aquo que lor fon bel,

Tro que foron pres del castel

D' Augier, que fa primier entrar 

Sos dos fils, per apareillar,

Consi a gran procession

Recipian lo fill Dovon.

E il s' en son primier entrat,

E an per lo castel mandat

Que tuit n' escon, per far honor

A Jaufre, con a lor seinor.

E tuit s' en son foras issit, 

Gent aresat et gent garnit;

E an el castel Jaufre mes,

Que anc maior honor non pres,

Qu' il l' an facha de lor poder;

E aqui estet aquel ser.

E no us dirai l' arezament,

Lo manjar ni servisi gent

Que sos hostes li fes la nueg,

Que tornaria us a enueg.

El matin, tan tost col jorn par,

A mandat c' on l' an ensselar

Son caval e tenra sa via.

“Seiner, dis sos hostes, non sia;

Per Dieu! si us platz, remanetz

Per sojornar, que lasses etz,

Car trop avetz gran afan trag.”

- “Si anarai per atrasag,

Dis Jaufre, car de ren que sia

Non aurai sojorn nuit ni dia,

Tro sia a Monbrun tornatz;

Car aqui es ma volontatz,

Mos cors, mon saber e mon sentz,

E sol que plassa a Brunesentz,

Sojornarai aqui un mes,

O, tant mi pot far, dos o tres.”

- “Seiner, e no us pot hom aici,

Dis Augier, servir altresi

Con a Montbrun? si farai ben,

Car sainz non a nulla ren

Non sia vostre miels que mieu.

E, seiner, remanetz, per Deu...” 

- “Seiner, tot aisso tenc per pres

Que m proferetz, so dis Jaufres,

Car conosc que bon cor n' avetz;

Mas, si ben servir mi voletz,

A volontat ni a plazer,


No m pregues mais de remaner...”

E cant Augiers l' au afortir:

“Seiner, no us o fa jes bon dir

Oimais, e ve us m' en tot laissat,

E fatz n' a vostra voluntat.”

E con il van aissi parlan,

La pulsella ac entretan

Un paon raustit e lardat

E ricamenz apareillat;

E venc mantenent ves Jaufre:

“Seiner, dis ella, per ma fe,

Vos quier, esta vostra pulcella,

E non men qui aissi m' apella,

Qu' enanz que us movatz, vos dirnes

De so c' aparelhat sai es.”

E Jaufre respon: “Voluntiers.”

- “Per Dieu, filla, so dis Augiers,

Mais volgra l' acses demandat, 

C' altressi us o agra donat,

Que remanes aissi ab nos

Per sejornar, un mes o dos.”

- “Seiner, non m' o dara ben leu,

E ja sabetz mielz vos que ieu

C'om non deu tal causa querer

Que s pense que non puesc' aver;

E aiso no s pot acabar.

Que, s' ieu saupes que ab pregar

Lo sai pogues far remaner,

Be i mostrara tot mon poder;

Mas ben sai c' aitant me perdria,

Que ja per ren non remanria,

C'a autra part sos cors li tira.”

E Jaufre, cant o au, sospira:

“Pulcella, vos avetz dit ver;

Ben sabetz parlar a plazer

E servir, si que n' avetz grat.

Perque m' en avetz gazainat,

Si que jamais, tant cant viurai,

De vos servir no m recreirai:

E dic vos que negun afar

Non auria tan gran ni tan car,

Qu' ieu tot non o laisses per vos,

Si sabia que ops vos fos.”

- “Seiner, la vostra gran merce,

Dis la pulcella, que ben cre

Que m' avetz bona voluntat,

Que o ai vist e ben provat.”

Ab tant an l' aiga demandada,

E unz donzelz l' a aportada;

E s lavon, pueis son se disnat,

E us sirvens a amenat

A Jaufre son caval denant.

E ve 'l vos levat ab aitant

E non a lonc, comjat a pres;

Que a Dieu, que tot lo mon fes,

A la pulcella comandada

E pueis tota l' autra mainada;

E es puiatz de mantenen,

E pren sas armas e vai s' en.

E sos hostes vai s' en ab el,

E siei fill, que son gran donzel.

E an en aissi cavalcat

Parlan, tro mieidia passat,

De Montbrun et de sa faison

E de las domnas que lai son

E dels bons aibs de Brunesentz,

Dels faitz e dels enseinamentz,

De sa bontat, de sa larguesa,

De son gent cors, de sa proesa

E del son gran enseinamentz,

Don se meravilla la jentz,

Con tan de pretz ni de beutat

Son ensems en lei ajostat.

Dis Augiers: “Non pot hom blasmar

Al res, mas car non vol amar,

Ni anc jorn no s' en entremes.”

- “Complida fora, dis Jaufrens,

S' en amor agues son entent;

Car s' en aissi pert son jovent

Dols er e danz e granz peccatz.

Mala fon anc tan grantz beutatz,

Don tant home son enveios,

Si calsacom non es joios!”

Aissi s' en van entr'els parlan.

E ab aitan lor saill denan

Lo senescal de Brunesen,

Que a Jaufre anat queren

A Carduoll, on a vist Taulat

E Meliantz, que desertat

Avia estat tan longamentz,

En preson, ab d' autres V centz.

Tant l' a e sai e lai cercat,

Que ve 'l vos ab el ajostat.

E Augiers, can lo vi venir,

Conoc lo e va 'l conjauzir,

E demanda 'l com es aqui.

E 'l senescal dis li consi

Quer Jaufre, ni con l' a tant quist;

E dis li que mal a lo vist,

Si no 'l pot a Monbrun menar,

Que sens el no i ausa tornar,

E, si o fa, vengutz es mal.

Augiers respon al senescal:

“Seiner, trobat avetz Jaufre,

Que ve 'l vos aqui, per ma fe,

E cre que n' el puscatz menar

A Monbrun; anatz l' en pregar

E ieu pregar l' en ai ab vos.”


- “Per Dieu, mout i dises que pros!

Dis el, e disses me amor,

Que no m' an podetz dir maior.”

Ab tant es a Jaufre vengutz,

E a 'l dichas motz granz salutz

De part sa domna Brunesentz,

Et apres de totas sas jentz:

“Que mout vos volrion vezer.

E, seiner, si us ven a plazer,

Prenetz a ma domna l' ostal,

E si non ab son senescal;

E prec vos o per amistat.”

E Jaufre a fort sospirat,

E respon ab aquel sospir:

“Seiner, e com o podetz dir

C'ab vostra domna ni ab vos

Prenda l' ostal, car Dieus en cros

Noca fon anc plus trebaillatz,

Ni plus feritz, ni plus macatz

Con ieu lai fui non sai perque;

E, on plus clamava merce,

Adonx era ieu plus batutz,

Plus trebaillatz e pietz vengutz.”

- “Bels seiner, car, si Dieu mi gar,

D' aiso ns podem ben razonar,

Dis lo senescal, que tant era

Nostr' aventura dura e fera,

Nostre trebail, nostra dolor,

Que sufriam per mon seinor;

Per que tuit eravam marrit

E per el fasiam lo crit

Que, l' autra nuit, vos ausis faire.

E, si fos mos fils o mon paire

Que l' aventura demandes,

Tan n' avia mon cor engres

No 'l garira sanz Julianz

Qu' ieu non l' aucises de mas manz,

Si pogues primiers avenir.

Mas nos vos avetz faitz giquir

Lo crit e 'l dol e 'l mariment

E ns avetz dat esbaudiment,

Car avetz mon seinor gitat

De preson e vencut Taulat,

E ma domna si alegrada

Que jamais non sera irada;

Ans l' er meillor, si us pot vezer,

Ni far servisi ni plazer

Que si Nostre Seinor vesia.

E prec vos, per santa Maria,

Seiner, si us platz, e per merce

Que us n' intretz el castel ab me.”

- “Fatz o, seiner,” so ditz Augiers.

E Jaufre respont: “Volontiers,

Si m vol de Brunesentz garar,

Que ja ren no m puesca forfar,

Ni retener oltra mon grat,

Ni ab ma mala volontat.”

- “Seiner, aisso pren sobre me,

Sobre Deu e sobre ma fe,

Que ma domna non vos fara

Que plazer, oc tant con poira.”

- “Ar anem doncs a bon aur,

E Dieus don la meillor agur

Que non lai ac a l' autra ves.”

Dis lo senescalz: “Si aures,

Seiner; d' aiso no us cal temer,

E ieu vauc m' en per far saber

A ma domna que vos venetz.”

Dis Jaufre: “Fort ben o dissetz;

E, si segur lai puesc entrar,

E eissir, cant o volrai far,

D' oc e de non m' o tornetz dir;

Qu' ieu non voill ancara morir.”

Mas aisso dis tot per esquern,

Qu'el fons de mar o de enfern

S' en entraria tot corentz,

Sol que lai saupes Brunesentz.

Lo senescal s' en vai coren;

E Jaufre tot e suau e gen

Lo sec, de Brunesen pensan,

D' oras en autras sospiran,

De son cors e de sa beutat,

Que l' a destreit, pres e liat,

Si que non a de si poder,

Ni cuia la sazon vezer

Que ab ella puesca parlar.

Son mal ni sa dolor mostrar.

S' ella non pensa del garir,

Jaufre pensa ades morir.

Aissi s' en vai totz enpensatz.

E 'l senescals es s' en intratz

A Monbrun, tan con pot baten,

E venc s' en denant Brunesen.

E, cant lo vei, es esbaïda

E es coren en pes saillida;

E, antz qu' el disses autra ren,

Demanda s' el cavaliers ven,

Ni si l' a trobat, ni on es.

“Domna, dis el, leu lo veires.”

- “Consi leu? aisso que vol dir?

Com ausses denant me venir

Sens el, que no 'l me menasses?

Si m' ajut Dieu ni santz ni fes,

Ben dic que mal o fon anc faitz.

No m cuietz aver esquern traitz;

Tot m' atendretz mos covinenz

O ja, per Dieu, aurs ni argens

No us garra non siatz pendutz,

Que per so es tan tost vengutz

Que us cuies que m fos oblidat:

Non es; ans o aures comprat.”

El senescal respont ab tant:

“Ben parlatz a vostre talant,

Domna, et a vostre plazer;

Mas ieu n' ai fait tot mon poder

Del cavalier, c' ai tant cercat

Que pres d' aissi l' ai amenat;

E, si 'l voletz asegurar

Et al eissir et al intrar,

Que no 'l fases mal ni 'l forses,

Venra sai, mas estiers non jes.”

- “E con o? a paor de me?

Aras sai e conosc e cre

C' aisso es esquern que m disses

Qu'el aia paor qu' el forses;

Ja per me non sera forsatz.”

- “Ara doncs, domna, apareillatz

Vostre palais, e faitz issir

Vostras jentz per el aculhir,

Qu' ieu tornarai ves el ades.”

- “Dreitz nientz es so que m dises,

Dis Brunesentz, que per ma fe

Ja no us partiretz gaire de me

Tro qu' ieu sapcha per veritat

S' es vers so que m' aves contat.”

- “Domna, vers es, fe que dei vos.”

- “No m faitz acreire plus que gos,

Qu'el sagrament m' avetz passat,

Que m degratz aver amenat

Lo cavallier, et es tornatz

Sens el, de que uz es perjuratz.”

- "Domna, non son, c' adug lo us ai.”

- “Vos o disses; mas ieu non l' ai,

Ni l' aug ni 'l veg, de que m' es grieu.

- “Vos lo veiretz anc ui, per Dieu!

Dis lo senescals, ab mon grat.

E, si n' avetz grant volontat,

Seguetz me e faitz enselar,

E faitz per est castel mandar

Als cavaliers qu' iescon la fors;

E aia cadauns con cors

Vestit et aresat mout gen;

E menatz de pulcellas cen,

De tals c'a vos fason honor,

E n' aiatz de Jaufre lausor.”

- “Ara avetz vos ben parlat,”

Dis Brunesens. Et a mandat

C'om l' aduga son palafren

Enselat, aissi con conven,

E pueis apres las cent pulcellas

De sa cort totas las plus bellas,

Las plus pros, las plus enseinadas,

E son totas ensems puiadas.

Pueis viratz puiar cavaliers

Els palafres et els destriers;

E 'ls menestrals e l' autra gent,

Tuit a un fait cominalment,

Corron carieras escobar;

E viratz lor apareillar

Palitz e samitz e cendatz,

Don fo 'l castelz encortinatz,

Si que non pogratz cel vezer;

Ni ja el mont non cal querer

Riquesa que aqui non sia;

Car a enueg vos tornaria

D' auzir, et a me de contar,

E per aiso lais m' en estar.

E dirai vos de Brunesen

Con ieis del castel ricamen,

Ab donzellas, ab cavalliers.

E 'ls senescals vai s' en primiers

E ella sec lo cavalcan,

En un bel palafre feran,

On hom de cavalcar no s dol;

E ambla si que par que vol,

Azaut e jent, dreit e suau,

C'a pena au hom son esclau.

E fon vestida ricament

D'un sisclaton molt avinent;

E siei cabel delgat e saur

Son gent estreit ab un fil d' aur; 

E sa bella cara plaizent,

On anc non ac afaitament,

Anz es ben fina per natura

Que nulla sazon non pejura

Plus al matin que al colgar,

Mas ben la vei hom meillorar;

Relusi e menet clardat,

Que tuit en son enluminat

Cels que l' anavon environ.

E ac un capel de paon

En son cap mes, per la calor,

E portet en man una flor

Molt bella et molt ben flairan;

E en aissi vai s' en pensan

Com poira Jaufre retener,

Ni co 'l fara son cor saber,

Ni, cant er ab el, que 'l dira,

Ni de cal guisa respondra:

“Si m' escomet de nulla ren,

Ades li respondrai ab ben;

E, si s clama car lo tenc pres,

Ni del mal que ma gentz li fes,

Ni car lo menasei a pendre,

D' aisso consi m poirai deffendre?

Ab blandir et ab gent parlar,

C' aissi pot hom tot cor domptar;

E, si Dieu platz, ieu domptarai

Aquest, tanz plazers li dirai.”

E Jaufres venc de l' autra part

Parlan, que s cuia que fort tart

Poira Brunesen convertir,

Ni pensa que puesca avenir

Qu' ella per ren s' amor li don,

Car tant es de bella faisson

E tant es rica de corage

E de terra e de linage;

E a pauc non es desperatz;

Mas en aisso s' es afermatz,

Que dis que non es ses merce,

Pos totz autres bens a en se:

“Doncs non poira ella suffrir

Que m veia per s' amor morir,

Que mortz sui o tota l' aurai;

Mas merce n' aura, si a Dieu plai.”

E aissi anet longamen

Pensan, qu'en altre non enten,

Tro que vi Brunesen venir,

Per cui el es en tal consir.

E 'l senescals venc tot corentz:

“Seiner, ma domna Brunesentz

Es aici tot per vostr'amor.

Per so que us fasa mais d' onor,

E vet la, que us ven acuillir.”

Dis Jaufre: “Bel fai a grazir.”

Ab tant Brunesentz es venguda,

Que molt coindamen lo saluda,

E Jaufres ella eissament,

E apres tota l' autra gent,

Cavaliers, domnas e pulcellas,

Car molt n' i avia de bellas.

E Brunesentz l' estent la flor:

“Domna, dis el, per vostr'amor

La penrai, pos vos la m donatz.”

E pueis cavalcon latz e latz

E las gentz estan entorn els,

De cavaliers et de donzels,

De pulcellas et de borges.

E tant i estavon espes

C' om no i pot nulla ren parlar,

Si fort non l' aven a cridar;

Don enueia fort a Jaufre

E a Brunesen mais, so cre;

Car non son en luec on parlar

Poguesson mieltz de lor afar.

E en aissi son s' en vengutz

A Monbrun, on an receubutz

Jaufre a gran procesion.

Pueis Brunesenz e siei baron

An l' enmenat sus el palais;

E non cre que vis hom anc mais

Miels aparellat de manjar;

Mas non m' o letz ara contar,

Car enant fai meillor auzir;

E per aquo voill m' en giquir.

E cant agron assatz manjat,

Il an lor solatz comensat,

E Jaufre a lor o mogut

Con s n' anet, cant l' agron batut,

E con sos ausbercz lo gari

E 'l drap, que res non l' esvasi.

Pueis demandet del cavallier

Qu'el venc residar el vergier

Tres ves e 'l venia ferir,

S' es garitz o si s pot garir?

Dis lo senescals: “Ben gara,

Seiner, que ja mal non aura;

Mas, per la fe que dei a vos,

Enantz n' i eron vengut dos,

Qu' ieu e Simons eram vengut,

E par a cascun en l' escut;

Que cascuns voidet los arsos

E n' ac l' elme et l' ausberc terros

E de totz aicels de Monbrun

Feratz altrestal un e un

Entro qu' ieu dis que lai anasem

Tuit ensems e que us n' amenassem,

E doncs cre que acses paor.”

- “Oc ieu, que anc non l' ac maior,

Dis Jaufre, si m sal Dieus ni fes.

Diable cugiei m' aguesson pres,

Que sai fosson d' infern issitz,

Cant vos vi entorn mi garnitz.

Mas, cant m' agron sai sus puiat,

Ni ac ab ma domna parlat,

E vi son cors, so m fon avis

Que fos ab Dieu en paradis,

C' anc de ren pueis non ac temensa;

Enantz vos dic, per ma crezensa,

Que sol qu' ela s tengues ab me,

Res no m pogra nozer, so cre.”

E Brunesenz a suspirat;

E a tant fichament garat

Jaufre et aitan dousament,

Qu' els oils dins el cor li desent;

E a ella puiet el vis

Lo sanc del cors, si que rogis.

Amdui son malamen nafrat

D'un dart qu' es d' amor enpennatz,

Don hom non pot son colp vezer,

Ni garnimentz no 'l pot tener

Tan fer prim; mas lo colps es gros,

Que no i a mezolla ni os, 

Vena ni nervi que no 'l senta.

Aissi nafra can l' atalenta

Durament e gent e suau,

Que non ve om son colp ni l' au,

Ni jamais sanat non sera,

Mas per aquel qu' el colp fera...

Amdui son d' aquest dart ferit,

Et amdui seran leu garit,

Sol qu' ensems sian ajostat,

Car cascus n' a gran volontat.

El palais tenon lor solatz,

E cascus conta so que 'l platz,

Mas Brunesentz ni au ni ve

Faitz ni ditz, mas cels de Jaufre,

Ni en ren altre non enten;

Don plaing e sospira soven,

E trassal e fremis e mor,

E pensa ades en son cor

Can poira la sazon vezer

Qu'el puesca entre sos bratz tener.

E Jaufrenz plaing de l' autra part

E mor et esconpren et art,

Cant ve son cors gai e cortes,

Qu' ades mor car ab el non es.

Aissi an aquel jorn estat.

E Brunesenz a comandat

C'om fassa leitz apareillar,

Qu' ira jazer e repausar;

Car la calors que n' es anada

L' a un petit de mal grevada.

Pueis venc a Jaufre mantenent

E dis li tot suau e gent:

“Seiner, vos vos n' iretz jazer,

E Dieus don vos anoit bon ser,

E, al matin, meillor levar,

Qu' ieu m' irai autressi pausar.

Mas paor ai que us enfugatz

Anca noitz, can serem colgatz,

Aissi con l' autra ves fezes.”

- “Non farai ja, so dis Jaufres,

Que, si m' ajut Dieus ni sos sanz,

Anz sai estaria X anz

Que m' anes senz vostre comjat

Ni meins de vostra volontat.”

Dis Brunesentz: “En bona ora!

Que miels m' en tenrai per segura,

Et miels dormirai plus segur.”

E laisset lo en bon aur.

E es s' en ab aitant intrada,

E fes castiar sa mainada,

Que non fason bruida ni nausa

E que laisson dormir en pausa

Jaufre, si com pro cavallier,

Que ben cre que l' aia mestier.

Jaufre an ricament colgat

En un lieg gent apareillat,

En que pogra suau dormir,

S' amors no 'l vengues assaillir.

Mas ves amors non pot valer

Benestansa de ben jazer; 

C' aitant ben dormiria en pailla

Totz hom, pueis amors lo trebailla.

E el es ne si trebaillatz

Que cent ves s' es la nueit giratz,

Que non sent si jatz mol o dur,

Ni gaire non esta segur;

C'ades pensa de la faisson

De Brunesen, cal cor li fon;

Que totz sos faitz e totz sos ditz

L' a el cor sagellatz e escritz.

E pensa s' en nulla maniera,

Poira ja conoisser carriera

Col puesca son cor descobrir,

Ni l' amor c'aissi 'l fai languir.

E, cant a pron pensat, no i ve,

Via, mas de clamar merce...

Aissi tota la nueig se plais

E estet en aquel pantais

Que anc de sos oills non durmi,

E Brunesentz plaing altressi,

E sospira soven e grieu,

E prega amor e puis Dieu

Que d' aquel mal conseill li don,

C' aissi l' auci contra rason...

Cant tota noit ac pron pensat,

Al matin, tan tost col jorn par,

Ella vai vestir e causar,

E es s' en la sala intrada,

E manda levar sa mainada

C' adobon de manjar corren,

Aissi que res no i sia men;

Pueis vai a la gleisa orar.

E Jaufres pensa de levar,

A cui es sa joia creguda,

Cant Brunesen a conoguda

Al parlar, que fai dousament.

El senescals, ab d' autres cent,

Son a Jaufre vengut servir,

Aitant co podon, al vestir.

E, cant fon vestitz e causatz,

E s'a cara e sas mans lavat,

Pueis vai la messa escoutar.

E Brunesentz, qui 'l vi entrar,

Es si escalfada d' amor

Que per un pauc ves el non cor,

Qu'en pes se levet de sezentz;

Mas, per parlar de malas jentz,

S' en es a gran pena tenguda;

Mas per o sa calor li muda,

Qu'el sancs del cors l' es en la cara

Puiatz, que par, qui ben la gara,

Que Deus la fes per meraveillas.

E ac un prim filet de cillas,

Negre e sotil e delgat,

Natural e ben faisonat,

Que non fon pellatz ni tondutz.

E Jaufres es si esperdutz,

Cant la vi, que non sap que s diga,

Mas que pensa que trop li triga

Que 'l puesca son cor descobrir;

E soven isson grieu sospir.

Aissi an la messa escoutada;

E pueis ies s' en ab la mainada,

E apres ies s' en Brunesentz

E de domnas mais de douz centz,

Gent vestidas, si com lor tais;

E son s' en poiat el palais;

E an comensat lor solatz;

E Jaufres, com ben enseinatz,

Va de lonc Brunesen sezer;

E anc no 'l fes tan de plazer,

Can s' en es lonc ella vengutz;

Mas el estet si esperdutz

Que so que ac la noit pensat

Que 'l disses, li fon oblidat,

Aissi 'l fes cambiar son sen,

Car amors li tol ardimen,

Que li sol creisser e donar

En totz autres locs e doblar.

Mas Brunesentz l' a si vencut

Qu'el fai estar si esperdut

Que sol non sap on que s' en prenga,

Ni 'l pot dir son cor ab la lenga,

Qu' ades a paor de morir,

Perque non l' ausa son cor dir.

En aissi estet un gran briu

E a Brunesen fon esquiu,

Car el non la 'scomet primiers.

E, cant vi que non er estiers,

Amors li dona gaillardia,

Que 'l vol tan dar de seinoria

Qu' ella parle primeirament;

E dis li tot suau e gent:

“Seiner Jaufre, vostra venguda

Nos a nostra joia creguda

E ns a tout ira e consirer

E donat gaug et alegrier.

Molt avem gazanat per vos,

Ben aia la terra don fos

E 'l rei Artus qui sai us trames

E vostr' amiga, lai on es!”

- “Oc, dis el, domna, cant l' aurai,

Que ben dic qu' encaras non l' ai.”

- “Aiso non pot esser per ren,

Tant a en vos proesa e sen,

Que vos non aiatz bon' amiga!”

- “Ella m' a, mas ieu non l' ai miga;

Domna, per que non es jes mia:

Non o dirai tro que o sia.”

- “E sap ella que siatz sieus?”

- “Domna, non sai, si m'ajut Dieus,

Non o a ges per me sauput,

S' ella non so a conogut.”

- “D' aiso non la 'n podetz reptar;

Que si vos non voletz mostrar

Vostre mal, que disetz qu' es fortz,

Si 'n moretz, de cui er lo tortz?

Non miga sieus, que vostres er:

Cui focs a ops, ades lo quer.”

- “Domna, vers es; mas la potensa

Qu'en lei es me dona temensa

Tal que non l' aus querer s' amor;

Qu'el mon non a enperador

Que de s' amor non fos honratz,

Tant es sobriera sa beutatz,

Sos paratjes e sa ricors.”

- “Aisso que us aug dir es follors,

Que ja rei ni emperador

Aian seinoria en amor

Plus que s' an l' autra jenz cortesa.

Amors non esgarda riquesa;

Bons aips, bons pretz, qui 'ls pot aver,

An en amor mais de poder

C' avers ni terra ni linnatje.

Molt home son de gran paratje

Que non valon un fais de pailla,

Ni tals q'es ricz, una mezailla;

E per so non tengatz celat

Vostre cor, que faretz foldat,

C' aitant de pretz e de valor

Avetz que be us deu dar s' amor

Tota domna, sia qui s voilla

E ben tain que ab se us acoilla.”

- “Domna, dis el, vostra merce,

Car vos platz que digatz de me

Tant de lauzor ni tant de ben,

Car de gran benestar vos ven;

Mas si us platz que m voilatz valer,

Qu' ieu sai que vos n' avetz poder

Ab cella que m' a en bailia

E n' a tota la seinoria

E que m pot far morir e vivre,

Gazainat m' aures a delivre.”

- “Seiner, bon gazainar vos fa,

E ja en me non remanra

Per ren que ieu puesca dir ni far.”

E Jaufres pres a sospirar

De molt preon, pueis a parlat:

“Domna, dis el, per amistat

Vos prec per Dieu, e per merce,

E prendetz m' en en bona fe,

Que m' en acorratz lialmen

Ses enjan e ses fallimen.”

- “Seiner, dis ella, ie us o convenc

Sobre cel Dieu qu'en terra venc,

Per nos, el costat penre plaga,

Qu' ieu, si puesc, a cap vos o traga

E lialment m' en entremeta

E que tot mon poder i meta;

Ja no us en cal doptar de ren.”

- “Domna, oimais vos en cre ben,

E non m' en tengatz per enic,

Si us platz, car tant fort vos o dic

C' anc mais en savi ni en fol

No passet la boca n' el col,

Domna, aisso qu' ie us dirai ara;

Car tant m' es aquest'amor cara

Qu'enans mi laissera escorgar;

Mas oimais no m' el cal celar:

Vos est cella q'ai encobida,

Vos est ma mortz, vos est ma vida

Vos est cella que a delivre

Me podetz far morir o vivre;

Vos est cella que, ses enjan,

Am e tem e cre e reclam;

Vos est mos gaugs, mos alegriers,

E vos est totz mos consirers;

Vos est mos delietz, mos solatz;

Per vos ai gaug cant sui iratz;

Vos es cella que m pot valer

E que m pot, si s vol, descazer;

Vos est cella per cui mi clam;

Vos est cella per cui aflam;

Vos est cella de cui mi lau;

Vos est cella qui ten la clau

De tot mon ben, de tot mon mal;

Vos est cella, si Dieus mi sal,

Que m pot far volpil o ardit

E si s vol, pec o eissarnit.”

A Na Brunesentz so que vol;

Que de so de que plus se dol

E mais en est segle desira,

De que soven plain e sospira,

Se fai molt carament pregar

Aissi sab jent son cor cellar.

Molt a gran gaug de so que au,

E dis a Jaufre tot suau:

“Seiner, ben sabetz escarnir

E gent parlar e plazer dir,

Aiso dizes tot per plazer

Qu' ieu non ai jes tant de poder

En vos, co us aug dir, ni 'l quarton.”

- “Si Dieus bon' aventura m don,

Domna, si avetz, senz mentir,

Mil tantz mais qu' ie us no sabria dir.”

- “Aiso fai fort leu essaiar;

Car si vos mi voletz amar

Aissi con dizes finamen,

Trobat avetz qui lialmen

Vos amara e sens enjan.

Mas ieu vauc una ren doptan

E ai ne pron bona rason:

D' una molt laia mespreson

Que es en est segle venguda,

Per que es cortesia perduda

E amors tornada en nient,

Que tal dis que ama que ment

E 'n fai semblan, qu' el faitz no i es,

Qu'el mon non a quatre ni tres

Que amon aissi lialmen,

Com il dizon ni fan parven.

Per que, si puesc, m' en gardarai,

Que ja a home non darai

M' amor, si fort ben no m conven,

Que jamais per mal ni per ben

Per autra no s partra de me.”

A aquest mot, respont Jaufre:

“Domna, ben sai que dreit n' avetz

E es vers tot so que m dizetz,

Qu'els orgoillos mal enseinatz,

Fals fegnedors, outracuiatz,

Confondon amor e fan tant

Per que domnas s' en van garant;

Mas ellas non fan a reptar,

Car d' els mou tot lo malestar;

Car ves ellas fan los enjans

Per que sobr'els pros torna 'l dans.

E pueis vos platz qu' ie us o covenga,

Ja non diretz ren ab la lenga

Ni us sabretz ab lo cor pensar

De covinent, qu' eu deia far,

Qu' ieu no us en fassa per un tres,

La sazon que vos o volres,

De meillor cor qu' ieu no us o dic.”

- “Aissi us tenrai ieu per amic,

Dis Brunesens, et per seinor

E en aissi auretz m' amor.

E ve us lo covinentz qals er,

Que voill que m prendatz a moiler;

E pueis poiretz plus lialment

De me far a vostre talent,

E mielz venir e mielz anar,

Ses tot repte de malestar,

De lausengiers contrarios,

Que ves amor son enoios

E 'n fan moutas partir a tort.

Mas aquesta non part ses mort,

Qu'en aissi l' a Dieus establida,

Per que non pot esser partida.

E, si us platz c' aital covinent

Me volhatz far tot bonament,

En la man del bon rei Artus,

Ja no us en demandarai plus.

Car el a pulcellas en garda,

E, qui mal lor fai, non se tarda

Ora ni terme ni sazon,

Car sempre cobra guizardon;

Ja non er tant mals ni tan pros

Sol qu' el ne sia poderos.

Et cant el no i pot avenir,

Fai l' als pros chavaliers seguir

Que son de la Taula redonda;

Aissi a pullcellas aonda,

E a domnas, quan perdon terra:

Neguna, per patz ni per guerra,

En son poder non penra dan,

D' on que venga ni on que an.”

E Jaufres, cant o au, respon

Ab un gran sospir de preon:

“Domna, dis el, si m' ajut Dieus,

Tant m' es aquest covinentz leus,

Dous e amoros e plazenz,

Que greu serai enantz jausenz

Ni aurai alegrier de ren,

Ni noit ni jorn, pausa ni ben,

Tro qu'en aissi com o dissetz

Sia faitz, pois vos o voletz.”

E Brunesens respon aissi:

“Voletz o doncas en aissi?”

- “Oc ieu, domna, molt volontos,

C' anc ren non fis plus desiros

Ni de tan bon cor, per ma fe.”

- “Doncs vos fas ieu seiner de me,

De tot cant ai; e de m' amor,

D' aver e d' omes e d' onor,

De tot vos don la seinhoria.”

- "Domna, ieu voill que siatz mia,

Mas ja ren del al re non voill;

E no us o tengatz a orgoill,

S' ieu non voill penre la riqueza,

Q' anc non sai venc per cobeseza

D' aver, de terra ni d' onor,

Mas plainamen per vostr'amor

Que desir mais, si m' ajut Dieus,

No fatz que totz lo mons fos mieus.

Mas en garda penrai la terra

E 'ls homes defendrai de guerra, 

Tant com poirai, de mon poder.” 

- “Foldatz es qui us vol plus querer, 

Dis Brunesens, si Dieus m' ajut.” 

E aisso a Quecx convengut.

Brunesens dis que parlara

Ab sos homes e lor dira

La paraula tot coindamen,

Que ja sol non fara parven

Que n' aia de ren volontat.

E a son senescal sonat

E dis li que, si de manjar

Es adobat, fassa cridar

Que venga qui manjar volra;

E el respon que faitz sera.

Ab aitant venc un cavallier,

Solamentz ab son escudier;

E venc per la sala batent,

E es desendutz mantenent,

E venc s' en dreitz ves Brunesentz:

“Domna, salutz mais de cinc centz

Vos aport de part mon seinor,

Melian de Mont Melior.”

Dis Brunesentz: “Ben siatz vengutz,

Que mout me plazon las salutz

De mon bon seinor Melian;

E auria mout gran talan

De sa vista, si li plagues.”

- "Domna, fort breument lo veires,

Dis lo cavalliers, so us afi,

Que non es gaire loing d' aici.

Atrasaitz sai quier a manjar

E si us platz, fatz o adobar,

Que per so sa m' a enviat.”

E Brunesenz a escridat:

“A sellas, cavalier! a sellas!”

E pueis eis s' en ab sas pulcellas,

E Jaufre ab los cavalliers,

Que cascun lo sec volontiers.

E non an gair' escavalcat,

Ni non son del castel luinat,

Que an vistas doas donzellas

Solas, que non ven hom ab ellas,

En lor palafres cavalcan.

E aneron sovent torcan

Lor oils, que agron del plorar

Trebols e vermeils del torcar.

E van sospiran e plainen,

E aquo menut e soven.

E Jaufre a las saludadas

E a lor novas demandadas

De Melian, s' es loing d' aqui.

E la una respondet li

Sospiran e tenc sos oils bas:

“Seiner, bon' aventura aias

Que nos no us saben ren contar

De Melian; qu' el nostr' afar

Nos es tan greus e tan cozentz,

Que ns tol totz autres pensamentz.

- “Pulcella, e con es tan cars,

Dis Jaufre, aquest vostr' afars?

Saber o voill, diguas m' en ver.”

- “Seiner, pos o voletz saber,

La vertatz vos n' er contada:

Ieu sui una deseretada

D' aver e d' omes e d' onor,

Per so que non voill dar m' amor

A un cavallier de mal plag,

Que no i a nultz autre forfag,

Mal enseinat e mal adreit,

Que a peccat me tol mon dreit

E a tort, ses forfaichura;

E ieu non trob que ma dreichura

Defenda ves lo sieu gran tort.

E ieu voill mais recebre mort

En autra terra, be us o dic,

Que ja d' el fassa mon amic

Ni ja en son poder mi tenga.”

- “Ara m digas, si ben vos venga,

Dis Jaufre, si non es aguda

Al rei que a domnas ajuda,

E las pulcellas en patz ten?”

- “Seiner, dis ella, si soi ben;

Mas anc conseill non i trobei,

Tant no 'l queri ni 'l demandei

Ab cavalier ni ab son fill.”

Dis Jaufre: “Ben m' en meravill:

On era doncs Galvan anatz,

Ni Ivans lo ben enseinatz,

Baedis lo pros ni Tristanz,

Perceval ni Calogrinantz,

Lancelot del Lac ni Erecx,

Caradueil e 'l senescals Quex?

Non eron en la cort aquist?”

- “Seiner, d' aquo non sai, per Crist,

Lo ver, si i eran o non,

Que no 'ls conosc ni sai qui son;

Mas ieu fis mon clam, ausent totz,

E anc neguns non sonet motz.

Qu' ieu sai si n' i agues negun

Que volgues aver tan d' estrun

Ni volgues son pretz essaucar,

Qu'el s' enantira de parlar;

Car ja pros hom non tarzara

De parlar lai on loc sera;

Mas lo malvais esta segur

Aqui on troba ren d' atur.

Aissi son de la cort partida;

E vauc queren, coma marida,

Un cavallier qu' a nom Jaufre,

En cui ai mon cor e ma fe,

Tant n' aug dir de bona lauzor;

Qu'el m' acorra ab nostre Seinor

Ab sol que Dieus lo m lais trobar,

Qu'el m' acabe tot mon affar;

Qu'el a Estout lo mal vencut,

E 'l Brun de la lansa pendut,

E 'l sirvent mort, qu' el pas garava,

On om sens raubar non passava,

E 'l mezel, que tant era grantz,

Que fasia aucir los enfantz,

A sobrat e vencut e mort.

E un jaian sobrier e fort

Aucis, per la filla d' Augier,

E s combatet ab l' aversier.

E a Taulat vencut e pres

E a la cort del rei trames,

E Melian, que pres tenia

Ab cinc cens en sa compagnia

De cavallier meravilloz.

Tant es Jaufres honratz e pros

Que sai que ja non faliria

Que mon dreit m' en triaria.”

Aissi respondet Brunesens

Tot suavet entre sas dens:

“Pulcella, ben parlatz en fol,

Car qui per forsa no 'l mi tol,

N' aurai ieu tot so que m desir

Enanz qu' el lais de me partir.

Car qui ten so que vol e ama

E pueis lo gic, a tort se clama,

Si n' a desaise ni frachura.

Anatz querer vostr' aventura

En autre loc, si us platz, amiga;

Que d' aquest non menaretz minga.”

E Jaufre parlet ab aitan:

“Mout m' enueia de vostre dan,

Donzella, e mout me sap mal.

E dic vos ben, di Dieus mi sal,

Si non fos per lo mieu afar,

Qu' ieu ai tant cochos e tant car

Qu' ieu ades ab vos m' en anes,

Car ieu soi aquel que queres.

E deffendrai vos voluntiers,

E serai vostre cavaliers,

Cant lo mieu afar aurai fag;

Mas ja enantz per negun plag

Non empenrai autra batailla.”

- “E senher Jaufre! Dieu mi vailla,”

Dis la donzella tot ploran,

“Que tant vos ai anat cercan

E tant ai de respeit en vos

Que, si m sal Dieus lo glorios,

Greu m poiria hom far entendre

Que ja autre m pogues deffendre.

Seiner, fatz o per Dieu vos sia,

Que no i ai respeit mas quart dia;

E si adoncs non ai ajuda,

Tota ma terra ai perduda.

Que ja pueis non venga negus,

Que si venia 'l rei Artus,

Ab lo poder qu' el pot menar,

No m poiria ma terra tornar;

E er me morir a dolor

Per frachura de valedor.”

Dis Jaufre: “Non aiatz temensa;

En Dieu aiatz ferma cresensa,

Donzella, qu' el vos pot valer

Fort leu, car el n' a ben poder,

E fara o ben a mon grat.”

Ab tant el vi venir Taulat

Entre dos palafres anblan,

E de seguentre Melian

Ab sos cavaliers tot de pas.

E Jaufre cor ves el vias

E Brunesentz de gran eslais;

Et anc non cre que vis hom mais

Tal joi menar ni tal baudor

Com il an menat entre lor.

E Jaufre pueis e Melian

Van s' en ves lo castel parlan,

E de l' autra part Brunesentz,

Apres venon las autras jentz.

E Meliantz a lor contat

Del rei, com l' a rendut Taulat

E com fes en sa cort jutjar

Qu'el fassa cada mes puiar

Taulat en l' angarda batent,

E qu' el tenga tot eissament

VII ans com el l' a tormentat.

Mas pueissas l' a assegurat

E pueis dis li del rei Artus,

Qu'el saluda cent ves e plus

E la reina dos aitanz:

“E ja non auran gaug enanz

Ni alegrier de nulla ren

Entro que us aion vist ni ben.”

Pueis demanda 'l de son afar,

Com er; si jamais vol tornar

Ab bon rei que tant lo desira;

E Jaufre respont e sospira

E a garat ves Brunesentz,

E dis: “Si tornarai breumentz,

Ab c' un pauc aia sojornat

En est castel, que mout m' agrat.

E deg vos ben tener lauzor,

Car mout mi an, per vostr'amor,

Gent acoillit totas las jentz;

E de ma domna Brunesentz,

Laus me de son gent acuillir.”

Aisi se son parlan vengut

El castel, on son desendut.

E trobon jent apareillat

De manjar, e pueis an lavat

E son s' asegut bellament

Per las taulas cominalment.

Ja no us cal novas demandar

Del jent servir que lor fes far

Brunesentz, ni 'l gent acoillir,

Car hom no us o poiria dir,

Si longa pena no i metia;

Mas aitan vos dic tota via

Qu'el mon non es neguna res

Per so c'om manjar en degues,

Ni a la boca fos plasentz,

Que no n' i agues largamentz.

E cant agron a lor plazer

Pro manjat, et a lur lezer,

Il son de la taula levat

E son s' al solat ajustat,

Que fon per la sala tengutz.

E Meliantz es s' assegutz

Ab Jaufre, luein a una part.

“Seiner, dis el, si Dieus vos gart,

Digas me co us es tant tarzatz,

Que non est a la cort tornatz

Del bon rei, que tant vos desira?”

E Jaufre, cant o au, sospira,

E aquo greu e de preon,

Pueis a cap de pessa respon:

“Seiner, dis el, per sejornar

M' a fait Brunesentz estancar

Aissi, on m' a per vostr'amor

Gent servit et a gran honor.”

Dis Melians: “Ara m digatz,

E non m' o celetz, si l' amatz;

Car ieu non puesc ben acabar,

Perque non m' o devetz celar.”

- “Seiner, ben l' am, so ditz Jaufre;

E ai bona razon per que,

Tant m' a gent servit a plazer.

Per que no il deg nul mal voler,

Ans li devria mout servir,

Si ja 'n podia en loc venir.”

- “Ieu non o dic, dis Melian,

D' aquest' amor; mas que us deman

Si volriatz sa drudaria.”

- “Seiner, o ieu, s' eser podia,

Que nula ren tan non desir,

Mas aquo no s pot avenir;

Qu'el mon non a emperador

Que non fos onratz de s' amor.

Per qu' ieu seria outracuidatz

Si no m tenia per pagatz

De s' amor, tant es bella e pros;

Mas sivals en serai joios,

Pos vei c' al re non puesc aver.”

- “Si auretz, que i metrai poder,

Dis Melians, que, sens duptar,

La us farai, ab tot cant a, dar.”

Aissi o an entr'els parlat.

Ab tant ve us Melian levat

E venc s' en dreitz a Brunesent,

Lai on la vi sezer tot gent.

E Brunesens, qu' el vi venir,

Levet se per el aculir;

Pueis van a una part sezer

E parleron ab lor plazer.

Dis Melians: “Ben es honrada,

Brunesentz, car de vos s' agrada

Cel que a tot lo pretz del mon;

E non o dic, si Dieus m' aon,

Per mensonja ni per plazer,

Mas per so car o sai en ver.

E vos si us o sabetz assatz,

Car ben cre que ausit aiatz

Las granz proesas qu' el a fachas,

Ni com las a ben a cap trachas.

E ja al re non agues faig

Mas car me a de preson traig,

S' en devetz vos far per m' amor,

S' ieu vuel, marit e seinor.”

E Brunesentz respon tot gen

Aissi con cella que ab sen

Si sab azaut d' amor cubrir

Que la fai plainer e languir,

E dis per sa paraula feiner:

“Ben sai e conosc, bel seiner,

Que de vos tenc tot so que ai

E vostra sui tant can viurai,

Que sotz Dieu non ai mais seinor.

E vos devetz mi per amor

Conseillar et a bona fe,

E dar tal marit que a me

Sia onrat e bons a mas genz,

Qu' ieu n' ai estat tan longamenz

Per vos e n' ai mout soannatz

De rics e de pros e d' onratz.

E ieu aquest anc mais non vi

Ni anc mais parlar non ausi

Ni vi home de son linhage,

Ni non sai si es de parage.

E ira s' en per aventura,

C' amorz d' aital home non dura.

Antz fraing plus d' una retomba

E fug plus que solelz de comba.

E ieu non sai on lo m queses,

Ni en que lo m' en destreisses,

Si s n' anava ni m' escarnia;

E tota genz m' en gabaria

E vos no i auriatz honor.”

- “D' aquo no us cal aver paor,

Dis Melians, qu' ieu 'l conosc tal; 

Tan franc, tan fin e tan lial

Que ja non fara malvestat;

Que cant hom auria cercat

Tot est mon, per terra e per mar,

Non s' en poiria hom melhurar.”

- “Seinher, dis Brunesentz, non sai

Qu' ieu en disses, mas tot ferai

Qu'en volretz, sia mal o ben,

Que no us en desdirai de ren;

Car lo mieus affar vostres es

E vos gardatz com o fares.”

E puis dis tot suau e gen,

Que nulla res non o enten:

“Bel seiner Melian, per Dieu,

Sitot vos era mal e grieu, 

Si m' o faria ieu atressi.”

Amdui se parton en aissi.

E Meliantz a faig cridar

Parlament e fes ajostar

Las gens, e a lur o mostrat,

Si que tuit o an autreiat

E lor es bon e lor agrada.

Mas Brunesentz s' en fein irada,

Cais que de marit non s' agrat;

Mas si o avion tuit jurat, 

Si 'n seria perjurs chascuns.

E dis qu'en man del rei Artus

Vol sia fait pos aissi es.

E tuit dizon: “Bon es! bon es!” 

Parlarem de Jaufre ueimais:

La bruida es grans el palais

Dels cavaliers e dels baros,

Que tuit son d' anar volontos.

Et Melian a lor mandat

Qu' ades sion apareillat

Tuit aquel que anar volran, 

Que d' aqui a dos jorns movran.

Sempre viratz appareillar

Tant arnes, tantz garnimentz clar,

Tantz bels ausbercs, tant bels escutz

Tanta espaza, tant elms agutz,

Clars e forbitz e resplandentz,

E tantz enaps d' aur e d' argentz,

Tantz beltz muls e tant palafre

Que no us er contat per me.

Ni dels vestirs no m met en plait,

Qu'en dos jorns non an al re fait,

Mas ades cosir e tailhar

Drap de ceda e gris e var,

Cembeli e ricx draps de grana:

Anc mais gens a maior ufana

Non s' aparelheron d' anar.

E Melians a fait menar

Taulat lai on el lo tenc pres;

E pueis son se tuit ensems mes

El camin ab gran alegrier.

E son comtat li cavallier

Solamenz, ses la autra genz,

Tria milia e cinc cens,

E ben mil et cinc cent donzellas,

E a i ben mil domnas ab ellas.

Tres jorns an en aissi cavalcat

E per jornadas albergat.

E, al quart jorn, il son vengut

En un bel prat vert et foillut

D' erba fresca, de bellas flors,

Don issi mout bona flairors.

El prat es claus tot environ

Dels bellasors arbres del mon

E el mieg a una fontana

Gran e preonda, clara e sana,

Don s' azaiga aquella prada,

Que dura de mieia jornada.

E Meliantz, per la verdor

De l' erba e per la frescor,

E per la flairor qu'en eissi,

Dis que albergaran aqui;

E car i a d' aiga viutat,

An o tuit ensems autreiat

E tendon lur tendas aqui.

E Jaufre ab aitant auzi

Una causa que fort plania

E cridava sancta Maria

E Deu, ab plans motz angoissos,

Aitant con pot, en auta vos.

E Jaufre crida, cant o au:

“Da m mas armas, que lai m' en vau

On aug aquesta votz cridar.”

Dis Melians: “Ieu voil anar

Ab vos.” - “Non faretz, dis Jaufre,

Ni vos ni autre, per ma fe.”

E es se mantenen garnitz

E pueis es el caval salhitz;

E pren la lansa e l' escut

E va s' en en lai per vertut.

E venc s' en tot dreit ves la fon,

On ve que s' auci e s confon

Una donzella e s' esgrafina

Sa fresca cara e sa peitrina,

E romp sos pels e sos vestirs,

E dis ab angoissos sospirs 

Tot mantenen que vis Jaufre:

“Seiner, per Dieu aiatz merce

D' una domna que nega aissi! 

Seiner, per Deu, acoretz li! 

Que grantz tala e granz dolors

Er, s' en aissi mor ses socors.

A esta fon era venguda

Bainar, e l' aiga es creguda

Que non sol esser tan preonda.

Franc cavalier, per Dieu l' aonda

A la plus bella, a la plus blanca,

A la plus pros, a la plus franca

E tota la plus enseinada

Que anc fon ni ja sia nada.

Jamais non er de nullas genz

Domna de tan bon complimenz.”

E Jaufre gara ves la fon,

E prop de se, non jes preon,

E el vi la domna negar

Una vetz sorzer, autra intrar.

E deissen de gran volontat

E pueis a l' arestol girat,

Que la cuia ves el tirar;

E ve que no i pot adestrar,

E fai s' enant, aitan con pot.

E la donzella venc de trot,

E a 'l tal de la man donat

Qu' intz en l' aiga l' a balansat,

Aissi con era totz garnitz

E totz causatz e totz vestitz.

E pueis apres sal la donzella

E la domna n' intra s' ab ella,

Aissi s' en son intrat tut tres.

Oimais a pro que far Jaufres:

Mout es l' aiga granz e preons

E Jaufre es casutz als fons,

Aissi com era totz armatz.

E 'l cavals es totz enrabiatz,

Cant ne vi son seinor intrar.

Aissi com si saupes parlar,

Brama e crida et endilha

E plaing se que fon meravilha.

Anc bestia non fes tan gran dol;

Qu' el grata e fer e mor lo sol,

Pueis gita 'ls pes e venc corrent

Tro a la fon, et torna s' en.

E cant ac assatz trebaillat

E pron corregut per lo prat,

Lo senescals de Brunesentz

O a vist e venc s' en correntz

A Melian totz esperdutz

E dis li: “Jaufrenz es perdutz!

Cals aventura lo ns a tout,

Que son caval vei anar sout?

Veiam si ja 'l porem acorre.”

Aqui viratz cavalier corre

Ves la fon, de gran esperon;

Pueis menon tal dol, cant lai son,

Que jamais sos parz non er faitz.

E Melianz es ablesmatz

Casutz, si que non pot parlar,

Cant lo caval vi sout anar.

E siei cavalier trist e morn

Son li vengut coren entorn,

Que l' an d' aiga fresqu' arosat,

Tant que parlar a recobrat

E pueis pren a plainer Jaufre...

Ab aitant ves la fon s' en ven

Corren, si con enrabiatz

Totz sanenentz e totz esquintatz.

E fora s' en, aissi com venc,

Gitatz lainz, can lo retenc 

Un cavalliers qu' el pren a bratz

E dis: “Seiner, no us ausisatz

Ni voilatz nos autres aucir,

Car tuit i poiriam saillir,

Que ja neguns non eissiria;

Conortatz vos, per Dieu no s sia.”

E 'ls autre s son vengut corren

Tant con podon ves el baten,

E an lo lonjat de la fon.

E el se fer del puing el fron,

Pueis plaing Jaufre tan dolsament

Que fag n' a plorar mais de cent.

E Brunesenz es s' en venguda

En sa tenda, c'om l' ac tenduda;

E au lo crit que an levat,

Pueis a un escudier sonat:

“Sa vai, amicx, digas mi tost

Cals es lo dols d' aquil de l' ost?”

- "Domna, aug dir, don son iratz,

Qu'en la font es Jaufre negatz.”

- “Sancta Maria! so consi?

Ieu m' en vauc negar atressi,

Que ja, per Dieu, sol no i morra!”

E vai sen, tan con pot, en la

Tota de sen vouta, correnz;

E de domnas mais de cinc cenz

Segon la, tan con pot cascuna;

Mas no i pot consegre neguna.

E cant fo a la fon, escrida:

“On est Jaufre?” Pueis es salida

Lainz, pes jontz, tot mantenent;

Mas lo sieus senescals la prent

Per los pels, que son espanditz,

Aissi com hom amanoitz,

E trais la defora per forsa.

E ab aitant lo crit s' esforsa:

Lai viratz donzellas plorar,

E domnas plainer e cridar,

E rompre caras e cabels

A cavalliers e a donzels.

“Jaufre! Jaufre! dis Brunesentz,

Cap de totz bons enseinamentz,

Franc cavallier et amoros,

Sobre totz d' armas poderos,

Qui vos a mort? sabran hom dir?

Per Dieu! anc res no us poc aucir

Ses tracion o ses malesa,

Tant avia en vos de proesa.

Jaufre, ieu remanc escarnida

En vostra mort; mal aia vida,

Car seguentre vos sa m reten!

E mal aia mort, car non ven!

Mort, e on te poirai seguir,

Pos tu non vols a me venir?

E consi puesc demandar on?

Non iest ab Jaufre en la fon?

Si est ben, no m' en cal duptar.

Donc me vauc ieu lains gitar.”

E leva s com enrabiada,

E fora s ben laintz gitada,

Can lo senescals la retenc

E Augier, que correns y venc,

Que l' an a penas retenguda.

E ela crida: “Dieus ajuda!

Amicz Jaufre, on est anatz?

Francz cavallierz et enseinatz

E de totz benestars complitz,

Vos portavatz el cor escritz

Totz bens que us garavon de failla:

Jamais non er oms que vos vailla!

Vos m' aviatz d' ira gitada,

Mas en maior m' avetz tornada;

Vos m' aviatz gran gaug donat,

Ai lassa! can pauc m' a durat!

Mas la dolor m' aura durada,

Que totz temps mais viurai irada;

Mas fort sera corta ma vida.”

E es se tal del poing ferida

En las dentz, que las fai sancnar;

Pueis pren sa cara a esquintar

E romp sos cabels saurs e plans.

Mas Augiers li vai penre 'ls mans,

Que tot en ploran la castia:

“Bela domna, per Dieu non sia!

Aiatz de vos eissa merce,

C' aisso non ten pro a Jaufre.

No us voillatz aissi confondre.”

E Brunesens no 'l pot respondre,

Qu' entr' els brasses li cai pasmada;

E pogratz aver cavalcada

Una lega ans que parles;

E pueis a dit: “Amix, on es?

Mort o viu vos volgra veser,

Baisar, abrasar e tener.”

E pueis fer s' en la cara si

Qu' el cuer se romp e 'l sanc n' issi;

Apres laissa s cazer el sol,

Anc res non menet aital dol.

E 'l senescals, tot en ploran,

E Augier la van conortan.

E an la a forsa menada

En sa tenda, on l' an colgada

En un leit tot suau e gent;

Pueis tornon ves la font corrent.

A la font es tornatz Augiers,

E ac entorn tantz cavalliers

Que tuit ploron Jaufre e plainon

E rompon lors cabels e frainon...

Granz es lo dols e 'l plors e 'l critz:

Totz lo plus joios es marritz,

Que tuit ploron cominalment,

E quex se ronp e s' escoissent.

Mais venc l' arcivesques Gales,

Mout savis e mout ben apres,

Qu'el prezica, e a lor dit:

“Seinor, nos atrobam escrit

Que Dieus, de tot cant es seiner,

Tot, cant li platz, pot destreiner;

E sieu es tot et el lo fes,

E si ara a Jaufre pres,

Far lo pot en aissi col sieu,

E a vos non deu esser grieu;

Car de cascun es poderos

E non vol perdonar a nos

So que non perdonet a se.

E si neguns amet Jaufre,

Non fassa dol, que pron no 'l ten;

Mas que fassa per s' arma ben,

E prec Dieu e sancta Maria

Qu'el meta en sa compania.

E ieu, totz temps tant cant viurai,

Don li part els bens que farai,

E aissi deu o far cascuns;

E si bon consel sap neguns,

Don lo, e laissatz aquel dol,

C' oimais no 'l faretz per mon vol.”

Cant l' arcivesque ac parlat,

Ve us Melians en pes levat,

E dis: “Seinor, bon conseil dona,

Aissi con honrada persona,

L' arcivesques, que mout dis ben

Qu'el dols a Jaufre pron non ten,

E nos creissem nostra dolor;

Mas, si tuit o voletz, seinor,

Trametam, que non aia plus,

Messatges al bon rei Artus,

Que 'l digon con es avengut

Ni con avem Jaufre perdut.

E nos esperem en est prat

Los mesatjes, tro sion tornat,

E augam del rei que dira.”

E tuit dison que bon sera

Qu'el rei sap gan ren d' aventuras,

Car tot l' an li 'n venon de duras;

E el dar nos a atrasaitz

Conseil, e sabra con es faitz.

Li message son elegut

E lo matin son se mogut.

E Jaufre pensa d' autr' afar;

Que las donzellas, ses mal far,

L' an ins passat, per mei la fon,

En la gensor terra del mon,

On a molt e plain e montannas,

Vals e combas e bellas planas,

Aigas e boscages e pratz,

Villas e castels e ciutatz;

Mas tot es erms e voitz de genz,

C'uns cavaliers mals e cozens

O a tot confondut ab guerra,

Morta e gastada la terra.

E la donzella tot suau

Dis a Jaufre: “Seiner, Dieu lau,

Ara us ai ieu en mon poder;

A home non dei grat saver,

Mas a ma art e a mon sen.

Ieu sui aquella que tan gen,

Vos vinc querre secors ploran

Del gran trebail e del afan

Que m' a fait Felons d' Albarua,

Uns malvais hom cui Dieus destrua;

Car cavalliers non es el mia

Ni o par que que hom s' en dia,

Qu'el mon non a plus mal enpost

Que fezes vilania plus tost.

Qu'el a maior testa d' un bou

E quex dels oilz plus gros d' un ou,

E 'l front meravilhos e gran,

E 'l nas quichat e malestan,

Lavras espessas e morudas

E las dentz grans, mal assegudas,

E maior gula d' un laupart,

Que fendut n' a daus quaqua part

Tro sotz las aurelhas aval,

E 'l col a guisa de caval.

E es amples per los costatz

E pel ventre gros et enflatz,

Cambas platas e malestantz

E las coissas grossas e grantz;

Anc hom non vi tan fera ren.

E ieu, seiner, dic o per ben,

Per so que no us fassa temor,

C'a totas gens fai tal paor

Que, d' aitant col vezon venir,

No s podon tener de fugir;

Qu' estiers non conquer el negun

Per batailla ni per estrun.

E ve us, seiner, con es anat,

Que non m' a nulla ren laissat,

Mas un castel c' ai retengut

E deg l' aver deman rendut,

C' aissi o ai en covinen,

E me mezeissa eissamen,

Si Dieus e vos no m' en ajuda.

E ieu volria esser penduda

An que m tenga en sotz poder!” 

Dis Jaufre: “E dizes mi ver?”

- “O ieu, seiner, si m' ajut fes.”

- “Aras donx, pos qu'en aissi es,

Ieu m combatrai per vostre dreg;

Mas vos non o fezes a dreg

Car en aissi sa m' avetz mes,

Que Brunesentz sai ben que n' es

Morta, o ella s n' aucira.”

- “Seiner, ja d' aiso non mora,

Dis la donzella, mas irada

N' es mout ab tota sa mainada;

E d' aquo sera leu garida;

E ieu fora totz temps marida

Si non fos lo vostre socors,

E fora ben maiers dolors

Qu' ieu fos morta que s' ella plora,

Que n' er garida en breu d' ora.”

Tot aitan con pot lo conorta.

Ab tant son vengut a la porta

Del castel que la domna ten;

E can Jaufre vi que per ren

Non er estiers, es s' apagatz

E es s' en el castel intratz.

Lo castels es fortz e ben claus

De bons murs, e 'l vallat son caus,

Plen d' aiga, en roqua taillada,

E sus a petit de maisnada.

E cels que lai son albergat

L' an mout gentament convidat

E l' an mout ricament servit

D' aquo eis que lai es petit;

Que tan lai ac pauc de vianda

Que non avion mais a randa,

Mas cant lur n' es ops lendeman

De carn e de vin e de pan.

E aquo an la noit manjat

E pueis son se tut gent colgat.

El matin, cant lo dia par,

Jaufre comenset a levar;

E can fon vestitz e causatz

E sa cara e sas mans lavatz,

Prega pueis sancta Maria

E 'l sieu car fil, que 'l don bon dia

E que 'l don lo dreit retener

De la domna per son plaser.

Pueis fai un preire revestir

E a 'l fait una messa dir

Del Sant Esperit dignament,

E el ufri un marc d' argent.

E cant la messa fon finida

E Jaufre l' ac en pes ausida,

Seina s' et eis s' en totz jausens

E pueis apres las autras gens;

E es se sus el mur puiatz,

E la domna ab el latz e latz,

Per veser si Fello venra;

Que si ven, batailla n' aura,

D' aquo pot esser ben certan.

Pero si en el non reman,

Car Jaufre n' es ben corajos,

Car l' amors lo fai consiros

De Brunesen qu' ensus lo tira;

Per que soven plaing e sospira.

Aissi an sus el mur estat

Gran pessa, et an pron parlat

De totz los affar de la terra,

Con es tot confondut per guerra

E con es tot mort e gastat.

Ab aitant a Jaufre garat

E vi venir per una plaina

De cavalliers una compaina.

“Domna, dis el, ve us cavalliers;

Seria aisso vostres guerriers?

Veiatz si ja 'l conoisseretz.”

- “Seiner, dis ella, ben i etz;

Aquo es el que ven premiers,

L' enemicx de Dieu, l' aversiers.”

- “Aras doncx laisem lo venir,

E auzirem que volra dir.”

E Fellon venc s' apropian

Del castel, tot suau amblan,

E portet en man un aucel

Mout bon et avinent e bel.

E non es maier d' un austor

E ja no 'l cal querer melhor.

Lo col a pauc e 'l bec espes,

Plus trencant que rasors non es;

E 'ls volars loncx que 'l sobrebaton

De mieg pe e la coa 'l passon,

Las cambas grossas e 'ls pes fortz,

Don a moltz auzels pres e mortz.

E cant fon al pe del castel,

El vi gruas en un pradel

Que paission entro a cent,

E el tol la longa corrent

Al auzel e laissa 'l volar.

E el las vai revironar

E pueis puia de tal poder

C'a penas lo pot hom vezer;

E cant lai fon ben aut poiatz,

E el deissen totz abrivatz

Ves las gruas e fes un crit

Tal qu' el plus sortz l' a ben auzit;

E pueis estet en alas sus.

Ab tant Fellon, que no i ac plus,

Venc ves las gruas e pres s' en

Tant can li plac, a son talen;

E pueis apres siei compaignon,

Que no i ac tant avol garçon

Que no 'n portes aitant con poc,

Que anc neguna non se moc

Plus que si fosson totas mortas

O liadas ab granz redortas.

E can n' an a lor volontat,

E Fellon a l' auzel sonat,

E el li es tornatz el pon.

So dis Jaufre: “Si Dieus m' aon,

Mout a cortes aucel aissi

Que anc homs mais tan ric non vi;

Si 'l podia penre ni aver,

No 'n penria negun aver

Que no 'l dones al rei Artus,

Si Dieus vol qu' ieu ja torn la sus.”

- “Seiner, si tornaretz breumen,”

Dis la donzella tot rizen,

“Ab gran gaug et ab alegrier,

Ab l' aucel et ab mon guerrier,

Qu' er vencutz, en Dieu n' ai ma fe,

E el peccat que a de me.”

Ab tant Fellon venc a la porta,

Ab l' aucel, qu'en la man porta,

E crida: “Vos que est lai sus,

Deisendetz tost a me sa jus,

E la putans esca sai fors,

Que tant m' aura vedat son cors

Qu' ades er als garçons livrada,

Als plus sotils de ma mainada,

C'a mos ops non la voil ieu ges.”

Ad aquest mot respont Jaufres

Tot jen e simplament e plan:

“Seiner, si sai avetz putan,

Ja de sains no us er tenguda,

Anz vos er mantenen renduda; 

E digatz la m qu' ades l' aures.”

Dis Fellon: “Ben sabetz qui es.

Vostra domna voil que m rendatz

E 'l castel en ben et en patz,

Si con m' avetz en covinen.”

- “Ar avetz parlatz d' avinen,

Dis Jaufre, que per atrasag

Lo covinen que us avem fag

Atendra volontiers cascuns,

E, si us platz, non demandetz plus.”

- “Ara doncx mi rendetz ades

Lo castel e la domna apres,

C' uei me deu esser tot rendut,

C'aissi m' o avetz convengut,

O aia qui s combata ab me.”

- “Seiner, ara m digatz per que,

Dis Jaufre, o voletz aver?”

-  “E vos donx non sabetz lo ver?

E d' on diables es vengutz?

Per la gola seretz pendutz;

No i a al re, mas car lo voill.”

- “Aissi dises vos gran orgoill, 

C'ab forsa, car la podetz far,

Voletz tan laig deseretar

Una pulcella trist e morsa,

Car vesetz que no us pot far forsa.

Dreit vos fara, e ren non als,

En cort que sia cominals

Et ab dreit deu ben escapar.

E si aisso non voletz far,

Garnetz vos, car ja de batailla

Non trobaretz en ella failla;

Car tant a sai e lai cercat

C' un cavalier l' a Dieus donat

Tal que mantendra sa dreichura.”

- “Fort as dicha gran desmesura,

Respont Fellon, si Dieus m' ajut.

Da m ma lansa e mon escut

E mon elm e ma garnison

E m' espasa don tan baron

Ai mortz e romputz e trencat.”

Pueis a son aucel comandat

A un escuder avinent,

E es se garnitz mantenent,

E pueis escrida tant con pot:

“Iesca defors aquel arlot

Que contra me s fai batailliers;

Ara para s' es cavaliers!”

E Jaufre ab petit d' esclau

Garnic se tot gent e suau;

Pueis eis s' en foras totz garnitz

E fon seinatz e benesitz

Per la domna, per l' autra gent,

Que pregon Dieu mot humilment

Lors pietz baten, de ginolhos:

“Seiner, qui us laisses en la cros

Vostras mans par nos clavelar,

E 'l costat ab lansa nafrar,

Vos donatz a Jaufre poder

Con puesca Fellon conquerer.”

Amdui son garnit en un prat

Cavallier cug que a trobat

Fellons, non es tan ergulhos

Tal qu' el laissara consiros.

Fellons a garat denan se

E vi estar el camp Jaufre

Garnitz mout eissernidamen:

“Vilan, dis el, et as ton sen,

Can te cuias ab me combatre?

Que, si eravatz XX et IIII,

Si seriatz vos tuit pres e mort.”

Dis Jaufre: “Vos avetz gran tort,

Que s' eravatz trop plus sobriers

E s' ieu era uns escudiers,

Ses lansa e senes escut,

Si us rendria mort o vencut.”

- “Ara, dis Fellon, aug bon gap.

Digas mi, vilan, per ton cap,

Quins hom iest, ni on as estat,

Ni con t' es presa voluntat

Que t voillas combatre a me?”

- “Seiner, ieu soi, so dis Jaufre,

De la cort del bon rei Artus,

E a m' en enviat sa jus

A la domna, que la defenda,

Tant tro que hom son dreit li renda;

E ieu farai ne mon poder.”

- “Ben est vengutz ton mal querer,

Dis Fellon, e de ton seinor;

Dic te que jes non t ten d' amor,

Ans ti vol mal certanamen,

E a t'o assatz fag parven,

Car per batailla sa t trames,

Qu'en mans de tal home t' a mes

Que t fara ab dolor morir.”

- “Aco non val ren que t' aug dir,

Dis Jaufre, anz o tenc a vent;

Mas si en patz e bonament

Vols rendre e senes batailla,

Tro en la derriera mezailla,

So que as a la domna tout,

Ieu t'en laissarai anar sout,

Ses mal que non auras de me

E faras i ben e merce.”

- “Aras, dis Fellon, aug bon plag,

Qu' ieu volria mais aver trag

Lo cor a pessas d' intz lo ventre

E pueis li budel de seguentre

Que t'en laisses aissi anar;

C'aissi m cuiavas escapar

Ab gent parlar et ab merce.

Non faras ja; que, per ma fe,

Oimais, pos t'ai en mon poder,

Non penria jes tot l' aver

De la terra del rei Artus.”

- “Oimais non t' escoutarai plus,

Que fols dis et ergoillos as,

Dis Jaufre, e fai que poiras

E gara t ben de me oimais.”

E fes per lo prat un eslais;

Mas sos cavals non es jes fortz,

Anz es fenitz e de fam mortz,

Que VIII jorns a que non manjet blat

Ni al re mais qu' erba de prat.

Ab tant met se denan l' escut

E venc ves Fellon per vertut.

E Fellon, can lo vi venir,

Cobre s' et es l' anatz ferir;

E a 'l ferit de tal vertut

De la lansa, sus en l' escut,

Qu'el e 'l caval met tot el plan.

E Jaufre no 'l feri jes en van,

Anz lo feri de tal poder

Qu'el fer fes d' intz l' escut parer,

Si qu' el bratz d' outra en outra trauca;

Mas l' aubercz li gari la mauca

Qu'es bon e fortz e ben serratz.

E cant si sent aissi nafratz,

A mantenen la lansa fraicha

E del escut e del brat tracha;

Pueis venc ves Jaufre, totz iratz,

E Jaufre fon en pes levatz

E tenc la bona espaza el man.

“Per Dieu, dis el, En vilan,

Vostre deriers jorns es vengutz

Qu' encaras uei seretz pendutz.”

E cuia 'l ab terra cozir; 

Mas Jaufre, que sap descernir,

Fes un saut, et a 'l tal donat

Al caval qu' el cap n' a portat,

Si que tot mes en un molon

El mieg del prat el e Fellon.

Oimais son a pe per egal;

Ara parra cel que mais val.

Can Fellon vi son caval mort,

Venc ves Jaufre iratz mout fort,

E dis: “Per Deu, mal sai vengues,

En vilan, fil d' avol pages,

Que per la gola atrasaig

Seretz pendutz, ses autre plaig,

Que ja de vos non sera pres.” 

E levet son bran demanes,

E a 'n donat a Jaufre tal,

Sus en l' elme, si qu' el nasal

Li a trastot desclavelat;

E Jaufre a 'l tal colp donat

De la espasa si que la man

Li trenquet, e caset el plan

La bona espasa de Jaufre.

E Fellons sol ni au ni ve,

Quant vi que sa man a perdut,

Cella ab que tenia l' escut;

E venc ves Jaufre mantenen,

Iratz e plen de maltalen;

E va 'l ferir de tal azir

Sus en l' elme, si que issir

En fes flamas de fuoc mout grans.

E Jaufre a fait dos sautz grans

Ves l' espasa que el camp fon;

E cant aisso a vist Fellon,

Venc denant ella atressi

Et anc penre no la 'l giqui,

Anz anet Jaufre encausan

Mout fort e ferament cridan:

“Cavallier, ren te per vencut,

Pos non as mas sol ton escut.”

E venc sobr' el, son bran levat,

Mas Jaufre a l' escut parat,

Que non vol son colp esperar,

C' un pauc se pogra trop tarzar;

E det li tal sus que trencat

Li n' a tota l' una meitat.

“Cavallier, so li a dig Jaufre,

Trop vos metetz desobre me,

E cant mout m' auretz encausat

Si seretz a derrier sobrat.”

- “No serai, so l' a dig Fellon,

Enans vos rendrai guizardon

Dels grans colps que m' avetz donatz.”

E venc ves Jaufre totz iratz,

E a 'l cuiat trastot partir;

E va tal en terra ferir

Ab son bran, que n' a soterrat

Sotz terra mais de la meitat.

E Jaufre ac gaug, cant o vi;

E a vist son bran denan si

E a l' enlevat mantenent,

E aco mout tost e corrent;

Pueis venc, de mout gran voluntat,

Ves Fellon, escut abrassat.

E Fellon, cant lo vi venir,

Comenset a Jaufre a dir:

“Seiner, prec vos per gran merce

No m' auciatz; prendetz de me

Rezenso aital co us volres.”

Adoncas cant ausi Jaufres

Que Fellon se tenc per vencut,

Venc ves el, con apercebut,

E pres li l' espasa del man;

Pueis a 'l dit tot suau e plan:

“Seiner, pois que en aissi es,

Vos vos n' iretz rendre per pres

A la domna que guerreiada

Aviatz e deseretada,

Per far totas sas volontatz.

E si aissi o autreiatz,

En aissi poiretz escapar.”

- “Seiner, aissi con vos mandar

M' o volretz, o voil faire tot,

Que ja non vos desdirai mot.”

Ab tant sonet sos cavalliers

Fellon, que s rent per presoniers

A la domna d' aquel castel:

“Baron, dis el, per so us apel;

Ben conosc que a gran peccat

Avia son pais gastat

A la domna qu' est cavallier

Si amenet per batallier,

Que m' a en aquest camp vencut;

E par ben, qu' el man ai perdut

E vauc me metre en sa prison.”

Ab tant venc el castel Fellon.

E cant fon el castel vengutz,

Jaufre fo mout ben receubutz.

E Jaufre dis: “Fassa om venir

Un metge per Fellon garir;

Pueis fara vostre mandamen,

Domna, c' aissi m' o a en conven,

Que tot so que volres mandar

Deu atendre, ses ren passar.”

Ab tant ve us lo metge vengut;

E vi Fellon mout esperdut,

E a 'l sas plagas regardadas,

D' aiga e de vin blanc lavadas,

Pueis an lo en un lieg colgat.

Ab aitant la domna a sonat

Dos escudiers alegramens:

“Baron, anatz tost e correns

Lai en cel castel que vezes,

E non remanga per nul pres

Que non aiam pro que manjar.”

Ab tant prenon s' en ad anar;

E an faitz amenar moutons,

Bous, porcs e gruas e paons

E gan ren d' autra salvazina,

Car mout n' eran en bona aizina.

Cant lo manjar fon acermatz

Lavon tuit, puis son s' asetatz

E manjeron mout volontier.

Gent los servon li escudier.

E cant agron assatz manjat,

Pro a tota lor volontat,

Jaufre se levet totz primiers,

E apres totz los cavalliers

Son vengut denant lor seinor.

E Jaufre ac mout gran dolor

Intz en son cor e pensamen,

Car non era ab Brunesen;

E venc ab la domna parlar

Con puesc' a Brunesentz tornar.

E la domna, qu' el vi venir,

Levet se per el aculir

E a 'l asegut de lon se

E somris cant a vist Jaufre,

E dis: “Seiner, ben sai per Deu,

Que l' estage d' aissi us es greu;

Mas ie us dic ben en veritat

C'aissi cum em tuit ajostat

Serem ab Brunesen deman,

E aisso promet vos de plan.”

- "Domna, la vostra gran merce,”

So li a respondut Jaufre;

“Mas l' aucel prec me fazas dar,

Que a Fellon vi aportar,

Que donar l' ai al rei Artus:

Aquel ne voil e non ja plus.”

- “Seiner, aquel vos er rendutz.”

Ab aitant il s' en son vengut

Denant Fellon, que jatz nafratz,

Jaufre et ella latz et latz; 

E dis la domna a Fellon:

“Seiner, a Jaufre fil Dovon,

Vos prec que donetz vostre aucel,

Cel ab que cassetz el pradel

Las gruas que li cavallier

Viron e nos autres regier.”

Fellon dis: “Domna, del aucel

Podetz far so que us sia bel

E de me trastot ensament,

Que soi per vostre mandament.”

La domna dis: “Al bon matin,

Voil que ns metam el dreit camin,

Per anar a la cort d' Artus;

E cant serem puiat lai sus,

Nos trobarem en nostra via

Dompnas e gran cavallaria,

E irem miels acompainat.”

- "Domna, a vostra voluntat

Me podetz menar on volretz,

Aissi con sel qu' es vostre pretz.”

Ab aitant son partit d' aqui

Jaufre e la domna atressi;

E an fait lo vin aportar,

E pueis son se anat colgar.

Tan tost col jorn fon declaratz,

Jaufre s' es vestitz e causatz;

E serviron li dos donzels,

E d' autres que vengron ab els

An li aportat d' aiga clara,

Don lavet sas mans e sa cara.

E pueis vai al mostier orar,

E cant venc, mandet ensellar

La domna un bel palafre

En c' anes cavalcant Jaufre.

E mentre tan que li escudier

Torcon e encellon destrier,

La domna los fetz totz disnar.

Mas ja d' aco non voil parlar,

Que trastot fon a lor talen,

Asaut et acermadament.

Ab aitant an apareillat

Un leit, on an Fellon colgat;

E meto 'l sobre dos cavals,

E passon los puegs e las vals

E son vengut pres de la fon.

Ab tant la domna vai amon

E a lor si apareillat

Lo pas, que trastuit son passat;

E cant son tuit puiat lai sus,

Li messaje, c' al rei Artus

Eron anat, son tuit vengut.

E can an dita la salut,

Conton so que lor mandet

Lo rei Artus e comandet;

E contet o l' uns en aissi

Con aras ausiretz de mi:

“Domna, manda us lo rei Artus

Qu'el dol non voillatz menar plus

E atendetz aissi Jaufre;

Car calqu' aventura 'l rete,

Que non es mortz ni confondutz.”

E Brunesentz a 'ls entendutz

Que ac mout gran gaug e sobrier.

Ab tant ve us un escudier

Que dis novas a Melian:

“Seiner, ieu vei lai cavalcan

De cavalliers entro a cent.”

E Melian tost e corrent,

Tot a pe, va de vas la fon;

E non ac anat gaire lon,

Que el a Jaufre conogut.

Ab tant Jaufres es dessendut

E van s' estreiner e baisar,

E comenson s' en a anar

Davas la tenda tot correns,

En que jasia Brunesens.

E Brunesens, qu' el vi venir,

Ac tal gaug que no 'l pot mot dir,

Mas qu' el va mantenen baisar,

E fes lo josta se asetar

E daus l' autra part Melian.

E 'l gaugz fon a sobrier mout gran,

Que a 'l senescal e Augier

E tuit li autre cavallier,

E cant se foron asetat,

Brunesentz primier a parlat:

“Seiner Jaufre, gran marimen

M' aviatz donat e cosen,

So us promet ben, si Dieus m' ajut,

De vos que aviam perdut,

Non sabiam consi ni con,

Mas que eravatz en la fon,

De que tuit eravan marit;

E per so qu' eravatz garnitz

Nos era veiaire a tutz

Que tro al fon fossetz cazutz.”

E Jaufre a lor tot contat

Con fon ni consi es anat...

E cant tot lor o ac contat,

Ab aitant e il son levat

E son s' en vengut a Fellon,

Qu' era dedintz son pavallon

Que hom li avia tendut,

On jasia mout esperdut;

Car aitant fort era nafratz

Que mais non cuia esser sanatz.

E la domna era ab Fellon

Que Jaufre passet per la fon,

E cant a vista Brunesen,

Levet se tost de mantenen,

E a 'ls mout gen acompainatz

E ab aitan son s' asetatz.

E Brunesentz pres li a dir:

“Domna, ben vos dic ses mentir,

Ben degratz aver desfizada

Me e tota ma cavalcada,

Ans que Jaufre n' acses menat

Aissi a mala volontat.”

- "Domna, prec vos, per gran merce, 

Que no us sia mal, car Jaufre

M' a estorsa, e m' a renduda

Ma terra c' avia perduda,

Que m tollia aquest a tort,

Don dei esser alegra fort;

Car, domna, vos n' es leu garida,

Mas ieu fora totz temps marrida

Si mos castels li fos rendutz

Ni mos cors en fos confondutz.”

E Brunesentz a 'l respondut:

“Pueis qu'en aissi es avengut,

Platz mi car aissi n' es estorta;

Mas ieu en cuiei esser morta

Tot per lo dol que per als non...”

Ab aitant an pres comjat

E son s' en tuit ensems anat

Tro a la tenda a Brunesenz.

E non fan autres parlamenz,

Mas que cascuns s' en es anatz

En cel loc on fon albergatz.

Cant venc al matin, qu' el jorn par,

E il manderon d' ensellar;

E cant an lor arnes plegat,

E il son el camin intrat

De Carduoil, o 'l reis Artus es.

Ab aitant Melian e Jaufres

Ab VIII d' autres se van armar

E van a Cardueil asautar,

E vengron tro pres del portal.

Ab aitant Quecx, lo senescal,

S' es apareillatz e garnitz

E es fors del castel issitz;

E venc aconseguent Jaufre,

E dis: “Mal fon fait, per ma fe,

Cavallier, car aissi vengues!”

Ab aitant giret se Jaufres,

E conoc Quec lo senescal,

E a 'l dit: “Vos venetz plus mal!”

E el mes se denant l' escut

E broca ves el per vertut;

E Quecx, qu' el vi ves si venir,

Cobre s' et es l' anatz ferir,

Que tota sa lansa briset.

E Jaufre minga no s peccet,

Antz li det tal sus en l' escut

Que tot lo l' a frait e romput,

E a 'l del caval derocat

Si qu' a pauc non l' a degollat.

E, cant se vol en pes levar,

Anet a una part tombar.

“Quex, era conoc ben e cre

Que es ibris!” so dis Jaufre.

Ab tant va 'l caval aregnar

E comensa l' en a menar,

E tuit li autre cavallier

Cridon a Jaufre: “Ja non er

En aissi menat lo caval!”

E venc brocan per mieg la val

Ves Galvan, que a conogut:

“Galvan, a vos sera rendut

Lo cavals que a altre non.”

Galvan conoc Jaufre al son,

E mantenen va l' abrassar;

E ac gaug cant ne vi tornar,

Quex a pe de vas lo castel.

E a totz los autres fon bel,

E prenon s' a meravilhar

Cant il los viron abrassar.

Ab tant un escudier entret

El castel, c' al rei o contet

Que Jaufre es, lo fil Dovon.

“Com Jaufre?” lo reis li respon.

- “Seiner, el es, si Dieus me gar,

Qu'el vi ab Galvan abrassar,

E deroquet lo senescal

A junta lai en un coral.”

E 'l reis ac gaug e fai cridar

Als cavalliers que ensellar

Fasson ades per aculhir

Jaufre que ven, “So ausem dir.”

Ab aitant lo reis es poiatz

E eis ne fors ben compainatz;

Que ben foron, si Dieus mi sal,

Mil e DCC tuit a caval,

Estiers los autres a derrier,

Qu' eron borzes o mercadier. 

E non a gaire cavalcat

Qu'el reis a 'l senescal trobat.

E cant lo vi a pe venir,

Comensa 'l aqui eis a dir:

“Quecs, e com es cambaterratz?

Avetz vostre caval prestatz?”

Quex, cant l' ausi, fon iratz fort

E non so tenc a nul deport.

“Seiner, ben podetz far esquern;

Mas tuit li diable d' enfern

Mi rompo 'l col, si mais, per crit

C' om fassa, m' en serai garnit.”

E 'l reis ac gaug e pres l' a dir:

“Quex, non deu om tant aseguir

C' om l' en fassa aunitz tornar.”

Ab tant Quex s' en pren ad anar,

Que non vol plus lo rei auzir,

Qu' iratz es de so que l' au dir.

Ab aitant ve us Melian,

Brunesen, Jaufre e Galvan,

Que son ab lo rei ajustat.

E 'l reis es pros e enseinat,

E a Brunesen saludada

Et apres tota sa mainada,

Pueis a dit a Jaufre aital:

“Jaufre, Quex, nostre senescal,

Avetz oi laig envergonit

De son caval que us a giquit.”

- “Seiner, so li a dit Jaufre,

Vos sabetz si 'l tortz es de me.

Seiner reis, cant ieu m' enanti

Segre Taulat, que colp feri

Al cavallier, per la peitrina,

Que el aucis denan la reina,

E Quex dis: Cant auretz begut,

Amicx, mais auretz de vertut,

E ieu dar vos n' ai ab l' enap.

Mas ieu li car vendera 'l gap,

Seiner reis, si non fos per vos

Non es tant mals ni enoios;

Mas el sap ma lansa com fier,

Que laissat m' en a son destrier.”

E 'l reis l' a dit: “Non m' es jes mal,


Jaufre, si Dieus m' ajut ni m sal;

Ennantz m' es bon que n' es aunitz

Per sos gaps e per sos fols ditz.”

Ab tant son el castel vengut

E son el palais dessendut.

E la reina es eissida

De sa cambra, mout ben garnida,

Ab de domnas entro a cent,

E venc s' en el palais mout gent.

Ab aitant totz los cavalliers

Levon; e Jaufre tot primiers

Es vengutz denan la reina

Que ac la color fresca e fina.

E la domna fon mot cortesa,

Franca, enseinada et apresa;

Saludet Jaufre tot primiers

E totz los autres cavalliers.

E pueis son s' a una part mes

La pros reina e Jaufres.

E 'l reis sec de latz Brunesentz,

La domna dels enseinamentz;

E tuit li autre atressi

Solason las autras aqui.

La reina dis a Jaufres:

“Seiner, mout vos ren grantz merces

Del servisi que m' avetz faig,

E dic vos ben per atrasaig

C' anc non receup maiers honors,

Ni anc reis ni emperadors

No poc faire plus ricz presentz

Com de Taulat e dels V centz

Cavalliers c'aissi me trameses.”

- "Domna, so li a dit Jaufres, 

D'aisso gracias no m rendatz;

Qu'encaras son apareillatz,

Si negun per fol ardimen,

Per riquesa o per fol sen,

Vos cuiava desmesurar,

Ben fos fis de l' anta venjar.”

- “Seiner Jaufre, ara m digatz,

Aquesta domna c' amenatz,

Qui es; car mout mi par honrada,

Franca, cortesa et enseinada.”

- "Domna, aisso vos dirai ieu ben,

Que ja no us mentirai de ren:

Aquesta a nom Brunesentz,

La domna dels enseinamentz;

E a un castel mout cortes,

On son cavallier e borjes

Plus de XX milia casatz;

E 'l castel es Monbrun clamatz

E a 'n d' autres entro a trenta,

E non cuit que hom m' en desmenta, 

Don pot aver ben ses nul cost

Cent millia homes en ost.”

- “Per ma fe, rica femna es,”

Dis la reina a Jaufres.

“Ara m digatz per que es aissi

Venguda?” E Jaufre li di:

“Domna, aisso us dirai ieu ben,

Que no us mentirai de ren:

Melian, aquest cavallier

Qu' era de Taulat presonier,

M' a aquesta domn' afermada

Ab sa terra qu' es mout honrada, 

Que la dei penre a molher;

E per so tuit ist cavallier

Son a esta cort ajostat;

E ieu non voil plag tan honrat

Far, domna, sens vostre sabent

E de mon seiner eissament

Lo rei, que m' a fait cavallier.”

E la reina Guillalmier

Fon d' aisso que au mout pagada.

E es se mantenen levada,

Que vol a Brunesentz parlar,

E comenson s' en a anar

De ves ella suau e gent.

Ab tant Brunesens, mantenent

Que vi la reina venir,

Levet se per el' acolhir

E 'l reis es altressi levat;

Pueis tuit ensems son s' asetat:

La reina pres Brunesen,

Jaufre pres lo rei eissamen.

“Domna Brunesentz, gran honor

Avetz facha a mon seinor

E a mi, car aissi vengues,

E dic vos ben, si m' ajut fes,

Que fort mi platz e son pagada.

E anc mais domna tant honrada

Non fon en neguna cort mais

Con vos seretz, si Dieus mi lais

Faire so c'a lui sia bon,

E jes non avem mal rason.”


- “Domna, la vostra gran merce,”

Dison Brunesentz e Jaufre,

“Que als nostres faretz honor,

Car los cors, l' avers e l' honor

Podetz penre, cant vos volres.”

E 'l reis respon: “Vostras merces,

Que tant nos avetz dit e fag,

Que ben podetz per atrasag

En aquel luec meseis pausar

Que no us en cal de ren duptar.”

- “Seiner reis, so dis Brunesens,

Jaufre et ieu avem convens

Que mi deu penre a molher,

E eu el per marit drechurier;

Que aissi lo ai covengut, 

E voil c'aissi si' atendut,

Seiner reis, en vostre poder

E de ma domna lo plaser.”

Lo reis ditz: “Ben platz est afar,

E si a vos autres bon par,

Ieu us dirai consi o farem:

Sol VIII jorns nos esperarem

Que ma cort sia ajustada;

Que Brunesentz es tant honrada

E domna de tan gran valor

Que ben li tain tota honor.”

- “Seiner, la vostra gran merce,”

Dison Brunesentz e Jaufre.

Ab aitan lo rei a mandat

Messages per tot son regnat,

Que vengon, ses tota fallia,

Cascuns cavalliers ab s' amia

O ab sa molher, si el l' a,

A la gran cort qu' el reis tenra...

El reis fes cridar mantenent

A la gacha qu' es en la tor

Que corn' ades lo corn maior,

Que totz hom que volra manjar

Ni rics vestimens gasainar

O bonas armas o destrier,

O que voilla esser cavallier,

Venga aissi, qu' ieu lo man;

E la bada fes son coman.

Ab aitant la bada a cridat

Si com lo reis a comandat,

Si qu'en son vengut el palais

XX milia, so cre, e mais.

E cant tuit foron ajustat,

Lo rics reis s' es apareillat,

La rica corona en sa testa,

Que anc en canson ni en gesta

Anc mais tan rica non ausis;

Car, aissi col soleil lusis,

Luziron las peiras qu' i son.

El reis sonet lo fill Dovon,

Que venga sezer de lonc se;

E cant fon aseutatz Jaufre, 

La reina fes eissament

De lonc se sezer Brunesent.

Els seins comenson a sonar

Per la missa, que vol cantar

Lo bon arcevesque Gales.

Ab aitant lo reis e Jaufres,

Cant o auson, levon correns

E la reina e Brunesens

E tuit li autre cavallier;

E van s' en denan lo mostier...

E cant son vengut al mostier,

Acomenson lo mestier;

E 'l bon reis Artus a mandat

Qu' om fassa un carre cargat

Aqui venir d' aur e d' argent,

E que tuit ofran largament, 

Trastuit sil que penre volran,

Que pueis n' i venra atrestan.

El bon arcevesque Gales

A fait Brunesen e Jaufres

Aqui venir denant l' autar;

E pres a cascun demandar

Si al un del autre agrat:

E amdui an n' o autreiat.

E cant lo mestiers fon fenitz,

Lo rei s' en es primiers issitz 

Ab Jaufre, que es mout joios,

Apres ab los autres baros,

E la reina eissamentz

Ab la cortesa Brunesentz,

E pueis las autras atressi.

E vengron se tuit en aissi

El palais ab gran alegrier;

E pueis mandon li cavalier

Als escudiers que enselar

Fasson, qu' il volon biordar. 

Els escudier tot mantenen 

An amenat delivramen

Los cavals, e son tuit puiat.

E cant lo beiortz fon mesclatz,

Viratz estar domnas a estras,

Per los murs e per las fenestras

Que tant i estavon espes 

Doncellas, sirventz e borzes

Que, si neguns lai fos cazutz,

Ja non levara viu, so cutz.

E cant agron pron biordat, 

De manjar fon apareillat. 

E la bada pres a cridar

A totz que venguesson manjar.

E mentre tant qu' el cavallier

Venon, Lucans, lo boteilliers,

Venc ab XX millia donzels

Totz vestitz de sendatz vermeils;

E aporteron a lors cols

Toailons blancs e prims e mols,

Bacins d' argent e copas d' aur;

Anc hom non vi tan ric tesaur...

Pueis a las domnas aporteron

Lo manjar cels que mandat n' eron

E als cavalliers eissament...

E 'ls joglar, que son el palais,

Violon descortz e sons e lais

E dansas e cansonz de gesta;

Jamais non veira homs tal festa.

E tuit escoltavon joglars

Per la sala, si qu' els manjars 

N' an laissat per els a auzir.

Ab aitant il viron venir

Un escudier, mout autament

Cridan e mout esquivament;

“Ad armas, seinor! via sus!

E pens de defendre cascus

Son cors per sa vida salvar.”

Ab tant lo reis l' a fait sonar,

E demanda 'l: “Amicx, que as?”

- “Seiner, per que m' o demandas?

Mas levatz tost e no i poines, 

Que paor ai que no us tardes.” 

- “Com tardar? di m donx que as vist.” 

- Seiner, no us o sai dir, per Crist, 

Ni puesc tant soi espaventatz;

Car ades m' en era anatz

Per deportar fors del castel;

Ab tant venc volan un auzel

Sobre me et a pauc no m pres;

Mas estortz en sui, Dieu merces,

Car sol no us poiria retraire

Sa faison nuls homs natz de maire;

Qu'el bec cre que aia maior,

E non o dic per la paor,

Que no son X palm los plus gran

Que fosson fait oi a mil an;

E 'l cap plus gros d' un grau vaisel.

E 'ls oils son tan clars e tan bel

Que semblon que carboncle sia;

E 'ls pes a maiors, ses fallia,

Que non es aquela porta.

Dieu en grasic que l' ai estorta

Ma vida; car, senes mentir,

Non fui mais tan pres de morir.” 

- “Per Deu, dis lo rei, verament

Veirai s' aquest dis ver o ment!.”


Apres a sonat un donzel:

“Aporta m mas armas,” dis el.

Ab aitant Galvan e Jaufres

E Melians vengron totz tres

Denan lo rei, que s vol armar,

Que vol fors al auzel anar,

E dizon: “Seiner, nos irem

Ab vos e ajudar vos em,

Si l' aucel vos apoderava

De neguna ren, ni us forsava.”

So dis lo reis: “Ja non parles,

Que ja ab me non anares

Vos ni nul autre, mas sol ieu.”

- “Bel seiner, non sia, per Dieu!”

- “Non, m' en crezes,” lo reis lor di.

Ab aitant et el se garni

D' auberc e de sobreseinal

E d' elme clar, ab gran nasal,

E d' escut fort, bel e lusent

E de bran clar e resplandent;

E tot a pe el tenc sa via

Fors del castel, si ja el veiria.

E 'l cavallier son se garnitz,

Mas non son ab lo rei issitz

Que an paor que no 'l fos mal... 

E cant fon foras del castel

Lo reis, e el a vist l' auzel;

E es se mout meravilhatz

E gan ren vegadas seinatz.

E comenset suau e gent

Ves l' auzel venir mantenent,

L' escut el bratz, l' espasa el man;

E l' auzel, tot suau e plan,

Esten sas alas, e semblet

Qu'el volgues ferir ab lo bec;

E 'l reis, cant o vi, ab lo bran

Cuiet li dar un colp denan; 

Mas l' auzel s' en es ben gardatz

E fes parven que fos iratz,

E aqui eis tot demanes

Es levatz sus et a 'l rei pres

Per mieg los brasses entrenan

E tira 'l sus tost en volan;

E, ab lo bec, trais li del man

L' espasa, e casec el plan.

El cavallier, cant aisso viron,

Cridon mout fort e lor pels tiron

E rompon lors vestirs e frainon

Mout salvajamen e plainon...

E Jaufre giret son escut

E son bran que tenia nut,

E es se trastotz esquintatz,

E cridet: “Mala fui anc natz,

Seiner Deu! pos non puesc valer

A mon seinor, ni n' ai poder!”

E la reina venc ploran,

Sos cabels rompen e tiran...

E tuit li autre cavalier

Fan tan gran dol e tan sobrier,

Que, si gaire lor ten durada,

Tost sera lor vida annada.

E l' auzels, sai e lai, tot dreit,

Volet e tenc lo rei estreit,

E las domnas e 'l cavallier

Eron pels pratz e per vergier,

Que pregavon per gran doussor 

Dieu que lor rendes lor seinor.

E l' aucels comens' a poiar

En sus, e il a dol a far;

E cant fon aut puiatz en sus,

El laiss' annar lo rei en jus,

E venc coren de mout gran briu

Adonc fan dol fer el esquiu,

E corron de mout gran poder

Aqui on lo reis dec cazer,

Qu'el volgron recebre els mans;

Mas l' auzel, que non fon vilans,

Gira s ves lo rei e a 'l pres

E tira 'l sus tot demanes.

Adoncas comenson a far

Dol c'anc hom non ausi son par:

“Seiner, si us platz, rendetz lo nos,

Ver Dieus paire, reis glorios,

San e sal, per vostra merce!”

Adonc dis un coms: “Auiatz me,

E laissem aquesta dolor

E aquest clam et aquest plor,

E fassam cinc bous amenar

E aqui eis escortegar,

E lai lueng fassam los tirar;

E aqui eis venr' a manjar

L' auzel, pueis tost de mantenent

Venra, segon mon ecient,

Als bous, que veira el camp mortz; 

E aissi lo reis er estortz.”

E tuit ensems an autreiat

Lo conseil qu' el ricx homs a dat.

E feron los cinc bous venir

E aqui eis fan los aucir.

E podetz vos en ver pensar

Que non penon el masel far.

Ab aitant, qui miels poc, si pres

Als bues tirar tot demanes

Luein d' aqui una balestrada;

Mas ben se debaton en bada,

Que l' auzels sols non fes parven 

Qu'el vis, mas tot viasamen

Tenc sa via e pauset se

En una tor, e mes lonc se

Lo bon rei qu' era tut garnitz.

Adoncas fon levatz lo critz,

Que ben cuideron c' ausises

Lo rei lai sus e qu' el manjes.

Mas l' auzel non a volontat,

E cant se fon un pauc pausat,

El leva sus e a 'l rei pres

E porta 'l ves un bosc espes,

Que dura ben XX legas grantz,

C' omes ni femnas ni enfantz

Non auson de paor estar;

Car serpz e leons e senglar

E mouta bestia salvaja

Avion laintz lor estagia.

Adoncs an tan gran dol mogut

Que mais, so m par, non er tengut...

E l' auzels, per una ribeira,

Tenc am lo bon rei sa careira,

E intret el castel aissi

Que anc hom ni femna no 'l vi.

E es s' en el palais intratz

E a 'l bon rei aqui pausatz.

Pueis l' auzel devenc cavallier

Bels e grantz, fortz e sobrier,

E es vengutz de genoillos

Ves lo rei e dis: “Seiner bos,

Prec vos per Dieu e per amor

Que me perdonetz la gran paor

Qu' ieu vos ai faita, c'anc tan gran

Non l' agues mais, a mon senblan.”

El reis conoc l' encantador,

Qu'en sa cort cavallier meillor

Non a ni d' armas tan presat;

E a 'l sus per la man levat

E a 'l dit: “Tot vos o perdon,

Mas com sera de miei baron

Que van d' amon d' aval corren?”

- “Ie 'ls farai venir mantenen.”

Ab aitant eis del castel tost

E venc volan sobre la ost;

E tuit escridon: “Ve us l' auzel

Que s' en vai de ves lo castel;

E a en calque luec pausat

Lo rei o ben leu l' a manjat.”

E intra s n' el castel de pes

L' auzel e 'ls cavallier apres;

E son s' en el palais intrat,

On an lo bon rei atrobat

San e sals e sens encombrier;

E fon ab aquel cavallier

Qu'els a 'l jorn aissi encantatz

E 'ls fa totz anar esquintatz.

E la reina e Galvans

Son vengut al rei denans

E demandon li s' a nul mal.

E 'l reis ditz: “Non, si Dieus mi sal,

Mas tant que paor ai aguda;

Mas, merce Deu, tost l' ai perduda.”

E la reina Guillalmier

A dit aitant al cavallier:

“Seiner, ben vos dic veramen

Que ja non faretz tan de ben

A vostra vida, com de mal

M' avetz uei fait, si Dieus mi sal;

Que non cre qu' a tota ma vida

M' en sia la paor issida.”

- "Domna, laissem aisso estar,

Dis lo rei, e a fait sonar

Son senescal de mantenen,

Que es vengut tost e corren

E demanda 'l: “Seiner, que us platz?”

- “Anatz, dis el, tost e viatz

Aval el borc; faitz aportar

Totz los draps que poiretz trobar,

Qu'els vestirs, que son esquintat,

Per me, voill sion esmendat.”

El senescals tost d' esperon,

Cant a ausida la rason,

Es mout tost el borc devalatz,

E a totz los drapiers mandatz

Que fasson el palais portar

Totz los draps de color e var

C' om puesca trobar ni aver;

Que mantenen, a lor plazer,

E a tota lor volontat,

Seran aqui mezeis pagat.

E aqui mezeis li borjes

An fait cargar tot demanes

V carres trastotz de cendatz,

E V de samit orfresatz,

E X del meillor drap de grana,

Que cristians ni cristiana

Anc en neguna terra vi.

E XX cargueron n' atressi

De vertz e de rics sisclatons

E de palis ben faitz e bons.

E en aissi son s' en intratz

El palais, on an descargatz,

E per los tapitz lor estendon

Li mercadiers, c' al rei los vendon.

E aqui meseis fai cridar

Lo reis que qui vol far taillar

Vestirs, qu' el venga 'ls draps causir

E apres fara 'ls hom cosir.

E que us iria al re dizen?

Que non feron nul' autra ren

Tuit li sartor, ni 'l cosenders,

Mas vestirs far als cavalliers

E a las domnas eissamenz.

Jamais non sera veramenz

A neguna cort tant taillat

Tantz bon pali ni tant cendat,

Ni dat tant d' aur ni tant d' argen,

Ni tant bel arnes eissamen;

Car enueg seria d' ausir

Qui trastot vos o volia dir

Dels vestimentz, ni dels grans dons

Qu'el reis a faitz a sos barons...

E voil vos de Jaufre contar,

Que fes al bon rei Artus don

Del auzel que ac de Fellon.

“Seiner, tenetz aquest aucel

Que anc mais tant bon ni tan bel

Non ac ni ab tant de valor

Coms ni reis ni emperador...”

El rei Artus a l' aucel pres

En son poing, e dis a Jaufres:

“Per Dieu! mout vos ai que grasir

Jaufre, e gan ren a servir,

Que anc, en trastot mon vivent,

Non fetz hom tant onrat present

Con vos, en tant pauc de sason,

M' avetz fait senes guisardon

Que de me no n' avetz agut;

Mas, si Dieus me dona salut,

Non sera ja en oblit mes.”

- “Seiner, la vostra gran merces,

Que tot lo ben e la honor

Qu' ieu ac, seiner, e la valor

Grasisc a Deu premierament

Et apres a vos eissament.

E, seiner, si us ven a plazer,

Volem al bon matin tener

Nostra via, e que m mandetz

So que us plasera ni us volretz;

Car mon cors e tota ma terra,

Per far contra totz homes guerra,

Podetz penre, can vos volres.”

El reis respon: “Vostras merces,

Que mais mi puesc lausar de vos

Que de cavallier que anc fos,

Ni que mais en ma cort vengues.

E ieu prec vos, amix Jaufres,

Que, per moiller, non oblides

Esta cort, que non sai tornes;

Car non a, si Dieus me perdon,

El mon cavallier ni baron

A cui plus volentiers fases

Ben ni honor, si m' ajut fes.”

- “Seiner, la vostra gran merce,

So li a respondut Jaufre;

C'a totz mos jorns voil tener car

Vos, seiner, e tot vostr' afar,

E far servisi e plazer,

Tant cant viva, a mon poder...”

Cant venc al matin, qu' el jorn par, 

Jaufres a mandat enselar,

E Melians tot eissament;

E 'l reis venc tot suau e gent,

El palais, can si fon levatz;

E a 'l cavalliers saludatz,

Que 'l rendon tot gent las salutz.

E 'ls escudier son tuit vengutz,

Cavalcan els rossins trossatz,

Destranz los cavals enselatz.

El reis vi 'ls escudiers venir,

E comenset a Jaufre a dir

E a Melian atrestal:

“Baron, dis el, si Dieus mi sal,

Be m plagra, si esser pogues

C'a tota ma vida agues

Aquest solatz, aquel deport;

Creiatz, bon mi fora mout fort.

E voil vos una ren pregar,

C'aissi tengatz tot mon afar

Planamentz con la vostra terra,

Per far contra totz homes guerra.

- “Seiner, la vostra gran merce,”

Dison Melian e Jaufre;

“Car nos e trastot cant avem

Es vostre, e de vos volem

Tener la terra e l' onor,

E us volem tener per seinor,

Tant cant viurem, a bona fe.”

- “Baron, la vostra gran merce.”

Ab aitant, tot suau e gent,

Venc la reina e Brunesent

El palais, can foron levadas;

E 'l bon reis a las saludadas

E las autras tot atressi;

Pueis ensems pueion tuit aqui

Els palafres e els destriers

C' ameneron lor escudiers;

Pueis tuit ensems tenon lor via.

E 'l bon reis fes lor compania

E la reina eissamen,

Tot per l' onor de Brunesen.

E en aissi an cavalcat

Gan ren, cant Jaufre a pregat

Lo rei e l' a dit: “Si a vos platz,

Seiner, oimais vos en tornatz:

Que pron avetz, vostra merce,

Ab nos anatz,” so dis Jaufre.

Ab tant se giret Brunesen

Ves la reina, e tot gen

Pres comjat, e dis li aitan:

“Ma domna, a Deu vos coman,

E a Deu tot primieirament

Grasisc l' onor e l' onrament

Que vos, domna, e mon seinor

M' avetz faita e la honor;

E non avetz home tan vil,

En vostra cort, ni tan sotil,

Sol que vostre reclam tengues,

Que ben conoisser non pogues

Lo bon cor que us ai de servir,

S' en loc en podia venir.”

E la reina dis tot gent:

“La vostra merce, Brunesent,

Que aitan no us poiriam far

Que nos pocsem guisardonar

La gran honor que a Jaufre

Faita a nos, vostra merce.”

Ab tant lo reis s' es estancatz

E a 'ls totz a Deu comandatz;

E a Brunesen mout pregada

Que, si neguna res l' agrada,

De sa terra ni ren en quer,

Que sol mande un escuder... 

“Vostra merce, dis Brunesentz,

Seiner, car ben sai veramentz

Que m fariatz trastot mon plazer;

E avetz vos o fait parer,

Per que m' en avetz gazainada

Miels que si m' aviatz comprada.”

Ab aitant lo reis l' abraset,

E pueis a Deu la comandet.

E son se partit en aissi;

E Brunesentz tenc son cami

Jogan e risen e parlan 

Ab Jaufre et ab Melian.

E an tot lo jorn cavalcat

Tro lo ser, que son albergat

El prat, cant en la font perderon

Jaufre, dont mot se trebalheron.

Aqui son la noit albergat.

El matin, can foron levat,

E il manderon enselar.

Ab aitant il viron puiar

Sus, per mieg la font, unas gens

Que aporteron mout presens,

Sus en carres et en saumiers;

E apres vengron cavalliers

En qu'en pot ben aver CCC,

E de domnas mais de cinc cens.

E ab aitant venc, cavalcant

Sus en un palafre ferant,

La domna que passet Jaufre

L' autr'ier, per mieg la font, ab se.

E venc primiera, denant totz,

Que anc a hom non sonet motz,

Mas que deissen el mieg del prat.

Ab aitant Jaufres a garat

E pres a Melian a dir:

“Melian, fassam tost garnir

Nostras gens et appareillar;

Car ben creiatz que encantar

Nos vol aquesta veramentz;

Gardatz, veiatz cals esturmentz

A aportat, e que vol dir;

Ben sapchatz qu' ela us vol trair.”

E aqui mezeis mantenen

Garniron se fort tost e jen;

E esteron appareillat,

C' als primiers motz fosson puiat... 

Ab aitant feron descargar

Los carres, on venc lo manjar,

E apres trastot l' autre arnes,

Cant que ops ni mestiers lor n' es.

E cant tuit foron descargat,

La domna lor a pueis mandat

Que fasson la tenda fermar,

Car hom no i poiria durar

Ses ombra, car fai gran calor.

E prenon se tuit li seinor

A las pergas ades dreissar

E preon sus terra fermar;

Pueis meton la tenda desus.

E dura ben, ses mentir, plus

De mieia lega ses duptar,

Que anc sollels no i poc intrar.

Pueis appareillon mantenen

Las taulas tot viassamen,

E meton las toalhas sus

E 'l pan, ab tot lo sobre plus,

Que a las taulas mestier fon.

Pueis no i ac nulh' autra rason,

Mas que la domna volc anar

De vas Jaufre per envidar...

E, cant Jaufre e Melian,

E 'ls autres qu' entorn els estan,

An vist tot so que agron faig

E l' afan e 'l trebail c' an traig,

Prenon se a miravilhar

Con tan leumens o pogron far,

Qu'en dos jorns non o agron fait

Dos tantz de genz per atrasait.

E viron las domnas venir

E il prendon a desgarnir,

E comenson suau e gent

Ves ella venir mantenent.

E la domna a 'ls saludatz

E pueis apres a 'l demandatz:

“Baron, e con eravatz garnitz?

Cuiavatz que us acsem traitz?”

- “Non, domna, mas cant vim venir

Los carres ni las genz issir

E las domnas e 'ls cavalliers,

Per mieg la font, en lors destriers,

Cuiem nos ben, senes duptar,

Fellonz fos que s volgues venjar

De me, domna, car lo venquei

E per so car pres lo us rendei.”

Dis la domna: “No us cal duptar

D' el ni d' autre, si Dieus mi gar,

Que us puesca negun dan tener,

Tan non auria de poder.”

- "Domna, la vostra gran merce,”

Dison Melian e Jaufre.

“Seiner Jaufre, ieu sui aissi

Venguda per vos, so us afi,

Per far servisi et honor

E als autres, per vostr'amor.

E non ai ges mala razon,

Car vos es cel que de prison

E d' anta e de marrimen

M' avetz estorta veramen...

E prec vos, per enseinamen,

Vos e ma domna Brunesen,

E Melian tot atressi,

Ab cels que son ab vos aissi,

Voillatz, si us platz, ab me manjar;

Car fait vos ai apareillar

De disnar, enantz que us movatz

E prec que de non no m digatz.”

- "Domna, so 'l respondet Jaufre,

Est mandament avetz en me,

Que non es luec, si Deus mi gar,

En que vos no m pocses menar,

Si us voliatz, al cap del mon,

E ben desotz terra preon.”

- “Seiner, la vostra gran merce,

Car en Deu ai ma bona fe

Que a vos ni a vostr' amic

Non venga per me nul destric.”

Ab aitant son d' aqui mogut

E son s' en tuit ensems vengut

Ab ella, lai on adobat

Fon lo disnar apareillat...

E cant agron assatz manjat

Pron a tota lor volontat,

La domna venc denan Jaufre,

E annet se sezer lonc se.

E Jaufre pres fort a garar

La tenda e mout a lausar,

Que ancmais tan bella non vi.

E la domna respondet li...

“Seiner Jaufre, ie us voil donar

Aquesta tenda, c'anc sa par

Non vi anc neguns crestians,

Sarazins, Jusieus ni pagans.

Et ieu dir vos ai la faisson:

Las pergas, qu' entorn ella son,

Son aitals com ausires dir,

Que, si fasiatz tot venir

Lo fuoc c'om poiria trobar,

No 'n poiria una cremar.

E del drap vos voil dir aitan;

Que, si plovia tot un an

Tan d' aiga co n' a en la mar,

No i poiria gota passar.

E la tenda e 'l garnimen

Pot portar, so us dic veramen,

Un carre ab mais d' autr' arnes.”

- “Per Dieu, domna, so dis Jaufres,

Mout a aissi onrat present;

E jamais, a tot mon vivent,

Hom no 'l pot far de me partir 

Tro al jorn que deia morir;

E ieu voil mout lo tener car,

Per vostr'amor, si Dieus mi gar,

E per la vostra gran valor...”

Cant la domna lor ac donat

Trastot aisso et autreiat,

Es sus levada mantenent,

E apellet mout autament

Un sieu cavallier, Gondentaur:

“Fai m' aportar l' argent e l' aur

Que sai sus avem aportat,

Que mantenen sera donat

Als cavalliers que aissi son,

Per amor Jaufre fil Dovon.”

E Gondentaur fes aportar

Denant trastotz e descargar.

E que us iria al re disen?

Anc no i remas aur ni argen,

Copa ni escudela apres,

Que trastot no lor o dones...

“Domna, so dis Jaufre, per Deu,

Me digatz, e no us sia greu,

Vostre nom, car saber lo voil;

E no m' o tengatz a ergoil,

Car mout me devria pesar,

Si de vos ausia parlar,

De cui deg tener gran lausor

Per lo don e per la honor

Que m' avetz faita, qu' anc tan gran

Non la pres hom, a mon senblan,

E non sabria en ver dir

Vostre nom, senes tot faillir.

Per que us prec, si us ven a plazer,

Domna, qu' el me digatz en ver.”

- “Jaufre, no us sera ja celatz,

So dis la domna, mas vertatz

Vos n' er dicha, et es me bel:

Ieu sui la fada de Gibel;

E 'l castel, on vos fos ab me,

A nom Gibaldac, e non cre

Qu'el mon n' aia tan ben serat

De murs, ni tan fort bataillat...

E ai vos dicha veritat.”

- "Domna, la vostra gran merce,”

So li a respondut Jaufre.

Cant ac la domna sa rason

Dicha a Jaufre fil Dovon,

Jaufres s' es levatz sus en pes,

E trastuit li autres apres,

E 'l manda: “Faitz tost ensellar,

E trastot vostr' arnes plegar,

C' ueimais no us cal aver paor

Que ns fassa gran mal la calor.”

Ab tant ameno 'ls escudiers

Totz los palafres e 'ls destriers.

E son se tuit ensems puiat;

Mas Brunesentz pren comjat

Ab Melian et ab Jaufre;

Pueis non feron null' autra re,

Mas que son el camin entrat,

E an tot lo jorn cavalcat...

E pueis tenon ves lo castel.

Ab tant la maire del mesel

E del jaian, que del vergier

Enportet la filla d' Augier,

Can Jaufre la 'l tolc, e 'l mes mort,

Non era tan mals ni tan fort,

Venc ves Monbrun vivassamen

Ab X cavalliers solamen,

Que s venc metre en son poder

De Jaufre, per far son plazer.

E pres a cavalcar mout tost;

Ab aitant vi venir la ost,

E es se girada mantenen;

Pueis de son palafren deissen,

E venc tost a pe ves Jaufre,

E cridet fort: “Seiner merce!

Per Deu sia assegurada,

Que non sia deseretada,

Seiner Jaufre, tan can viurai,

Ni no moira; car estat ai

Una domna de mout gran valor,

E mout ai agut gran honor;

Mas tot m' es tornat en derrier,

Car mos fill c' aucises l' autr'ier

No m podon mais consel donar!”

E Jaufres la pres a garar,

Que l' a sempre conoguda:

“E, domna, dis el, Deus ajuda,

Est vos aquella que l' autr'ier,

Cant me combatei l' averser,

Trobei desotz lo pin jazen?”

- “Ieu soi aquella veramen.”

- “Aras doncas, so dis Jaufre,

Vos coman fassatz tant per me,

Si voletz esser affisada,

Que morta ni deseretada

Non siatz per nul cavallier,

Que ostes del pas l' aversier,

Que non puesca negun mal far

A home que voilla passar,

E que puescon seguramentz

Venir en las terras las gentz

Que n' an estat tant eissillatz

E tant lonc temps deseretatz.

E per o, far vos ai aitan

Que totas las gens vos tenran

Per domna, aitan con viures.”

- “Seiner, la vostra gran merces,

Qu' ieu o farai tot veramen,

E ses negun alongamen.”

Pueis Jaufre comanda l' apres

Que en son palafre puies

E que entr'el castel manjar;

Pois dema poira s' en anar.

El castel son intrat trastuig 

De Monbrun, on fa far conduig

Brunesentz, c'anc non fon tan ric

Vist per home paubre ni ric...

E cant trastuit agron manjat,

Li joglar son en pes levat;

E cascuns pren son estrument,

E comenset tan dousament

Per mieg lo palais a anar.

Adoncs viratz en pes levar

Domnas, c'anc neguna tener

Non s' en poc, per negun saber,

Del dous son que fan l' estrumen,

Que cascuna mout s' i enten.

E cant si foron deportat

Gran pessa, Jaufre a sonat

Son senescal, e pres l' a dir:

“Anatz, fatz me viatz venir

En mieg del palais un tapit;

E non lai remanga samit,

Ni escarlata ni cendat

Qu' ades non sion aportat,

E l' aur e l' argent atressi.”

Ab tant aquel se part d' aqui,

E a fait mout tost son mandat.

E cant tot o ac aportat,

Jaufres s' es levatz sus en pes,

E senet c'on mot no i sones,

Car dire lor vol son agrat;

E ab aitant tuit son calat.

Pueis a totz los joglars triatz,

E a 'ls tan ricamens pagatz

Que cascun s' en vai mout joios.

E apres donet als baros

E a las domnas altressi,

Que anc el tapit non jaqui

Escudella ni bel enap,

Escarlata ni autre drap

Que trastot non lor o partis.

Non cre que anc neguns oms vis

Tan ricamens a hom donar,

C' anc neguns non se poc blasmar...

Ab aitant veus la noitz venguda,

E el palais ac mout gran bruda;

E Brunesentz a comandat

Que sion tost apareillat

Li leit; pueis iran se pausar,

C' ueimais es ora de colgar.

E las donzellas son levadas,

E son en la cambra intradas

Per los leitz a apareillar;

E 'l cavallier van se colgar

Per lor ostals, mas solament

Melian ab tota sa gent

Es remazutz, et es colgatz

Els leitz c'om l' ac apareillatz.

Pueis Brunesentz es se n' intrada

En sa cambra tota privada;

E pueis Jaufre es se n' intratz:

Apres ve 'l vos ensems colgatz.

Ara son Brunesentz e Jaufres

Amdui ensems, et anc per res

Neguns no s cuiet en vertat

Pogues esser, tan tost colgat

Foron, que pogues esser ver,

Tant n' avia cascun voler!

So dis Jaufres a Brunesen:

“Amiga, ar sai veramen

Qu'es complit so que desirat

Aurai tant e cobezeiat,

Que fos ab vos privadamentz.”

- “Seiner, so 'l respon Brunesentz,

A mi sap dos aitans plus bon,

Si Dieus bon' aventura m don,

E n' ai mon cors plus alegrat

Trastot per la vostra amistat.”

Aissi jagron aquella noit,

Que anc res non lor fes enoit

De ren que lor plagues a far,

E lendeman, can lo jorn par,

Son levat sus suau e gent.

Ab aitan Jaufre mantenent

S' en es vengutz a Melian,

Que leve s sus e puis iran

Ausir la messa al mostier.

“Dieus! e con es tant matinier?”

So li pres Melian a dir,

“Que ja soliatz tant dormir!

Mas ieu sai que mal vos enui' er

Lo cant dels aucels del vergier,

Que an cantat tota la nueit

Per tal que us fesesson enueit.”

- “Ara, Melian, dis Jaufre,

Ben podetz far esquern de me;

Mas ben cre una ren, e sai

Que calque jorn m' en venjarai.”

Ab tant es vestitz e causatz,

E apres a sas mans lavatz.

E van s' en deves lo mostier

E tuit li autre cavallier.

E apres vai s' en Brunesentz,

Ab las domnas tot eissamentz.

E cant son vengudas al mostier,

A comensat sempre 'l mestier;

E no cre l' aguesson fait tal,

Neis si fos Pasca o Nadal;

Mas il o fan tot per l' onor

Brunesen e de lor seinor.

Apres, cant fon lo mestiers ditz,

Son trastuit del mostier eissitz,

E son s' en el palais intrat,

On trobon jent apareillat

E cortesamen de manjar.

E anc non feron mais lavar,

E son s' asegut mantenen

Per las taulas cominalmen.

E ja non fassam lonc sermon,

Que anc galina ni capon

Ni nulla res non fon a dir

Que nuils homs a manjar desir.

E cant agron assatz manjat,

Veus Melian en pes levat,

E dis a Jaufre que anar

S' en vol al castel on estar

Fai Taulat, qu' es nafratz e pres:

“Car deman es lo caps del mes,

Qu'el deg far l' angarda puiar

Baten, com el sol de me far.”

- “En bon aur, so dis Jaufres;

Mas ieu us voil pregar una res:

Que per m' amor li perdonetz

Sol II ans, que mal no 'l faretz.”

E a li tant dit e pregat

Entro que lo i ac autreiat;

Pueis dis Melians c'om ensel,

Que tenra deves lo castel.

Ab tant vengron li escudiers

Que amenon als cavalliers

Trastotz los cavals enselatz.

E enantz que i fosson puiatz,

Melian a comjat pres

De Brunesen, e pueis el es

Mantenent el caval puiatz,

E pueis es el camin intratz;

E remas a Munbrun Jaufres;

E esgardatz si l' es ben pres.

Ar preguem tuit cominalment

Que cel que venc a naissement

Per totz nos autres a salvar,

Que, si 'l platz, el deing perdonar

A cel qu' el romantz comenset;

E a aquel que l' acabet

Don de tal maniera reinar

En aquest siegle e estar,

Que sia al sieu salvament.

Amen digatz cominalment.

Aquest bon libre es fenitz:

Dieus en sia totztemps grazitz.