champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Les
coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les
recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom
antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi,
com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel. Daniel,
lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida.
Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán,
blanet, blang, pesadot. Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de
aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell,
cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li
contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill
mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol,
cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós
y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé
formaches.
Va
pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí
Daniel.
-
¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu
leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe,
apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou
pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió
al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que
desde chiquet habíe fascinat al formaché.
Lo
formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que
mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.
-
Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.
Daniel,
lo Mussol, no se cansabe:
-
¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?
-
Mol mes grans.
-
¿Y per qué a Daniel no li féen res?
Al
formaché li agradabe contá aquella historia:
-
Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder
de Deu.
-
¿Queeeé?
Apretabe
al fill contra nell:
-
Daniel ere un san de Deu.
-
¿Qué es assó?
La
mare interveníe, en precaussió:
-
Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.
Lay
preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a
collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada.
Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé.
Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans.
A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe
les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen
blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.
Pero
después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni
carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va
acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé
entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al
Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen
fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán
aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li
agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell
com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se
desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del
seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y
malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com
una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va
avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una
nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá
al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li
produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá
per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a
la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché.
Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol,
may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse
fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final
del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo
camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá.
Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que
siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per
nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses,
esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic
de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio,
o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada
llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u
entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de
Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen
al batejáls. Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son
pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del
bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que
ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita
sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per
qué u féen aixina, sabén que ere inútil?
A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia.
Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre,
va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés,
lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un
esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si
intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen
assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta
les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere
una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al
mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de
conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense
sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo
juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe
de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno",
pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y
a loques.
Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot
lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La
escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres
coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua
boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de
assaltacamíns.
Germán,
lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua
manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió,
consiensut, insassiable.
-
Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.
Y
tots lo van mirá en mortificán detenimén.
-
Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot
lluñá de don Antonino, lo marqués.
Un
atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la
martellada:
-
Mire com un mussol.
Y
en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y
pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder
hipnótic dels ulls del profeta. La mirada de Daniel, lo Mussol,
per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni
pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de
porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va
luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va
empendre a la donota (mujeruca) que portabe génerofresc
en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló
ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al
desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses,
lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo
Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos,
les Caques o les Llebres.
Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y
mordás desconsiderassió.
Ñan
coses que la voluntat humana no es capás de controlá. Daniel, lo
Mussol, acababe de averiguáu. Hasta entonses va creure que lo home
pot elegí o triá libremen entre lo que vol y lo que no vol; inclús
ell mateix podíe aná, si este ere lo seu dessich, al dentista que
estabe a la galería de Quino, lo Manco, los dijous pel matí, per un
módic llogué, y tráures la den que li estorbare. Ñabíen algúns
homens, com Lucas, lo Mutilat, als que hasta los tallaben un membre
si eixe miembro arribabe a sé pera nells un estorbo o fée nosa. Es
a di, que hasta la tarde aquella que van saltá la tapia del Indiano
pera robáli les pomes y los va enchampá la Mica, Daniel, lo Mussol,
va creure que los homens podíen desenténdres al seu antojo de lo
que suposare pera nells una rémora, igual en lo relatiu al cos que
en lo consernén al espíritu. Pero sol abandoná la finca del
Indiano en una poma a cada ma y les orelles caches, Daniel, lo
Mussol, va compendre que la voluntat del home no u es tot a la vida.
Existíen coses que se li imposen al home, y lo sojusguen, y lo
sometixen al seu imperi en cruel despotismo. Com - ara sen donabe
cuenta - la deslumbradora bellesa de la Mica. Com lo esceptissisme de
Pancho, lo Sensedéu. Com lo ensés fervor de don José, lo
mossen, que ere un gran san. Com, en fin, la antipatía sorda de la
Sara cap a son germá Roc, lo Moñigo. Desde lo frustrat robo de
les pomes, Daniel, lo Mussol, va entendre que la Mica ere mol guapa,
pero, ademés, que la hermosura de la Mica habíe ensés al seu pit
una viva flama desconeguda. Una flama que li abrasabe la cara cuan
algú mentabe a la Mica a la seua presensia. Assó constituíe, en
ell, algo insólit, algo que trencabe lo hasta ara despreocupat y
independén curs de la seua vida. Daniel, lo Mussol, va asseptá este
fenómeno en la ressignassió en que se assepten les coses
ineluctables. Ell no podíe evitá enrecordássen de la Mica totes
les nits al gitás, o los domenges y díes de festa si minjabe
collada. Aixó lo va portá a deduí que la Mica significaríe pera
lo felís mortal que la conquistare
un mol dols remanso de pas. Al prinsipi, Daniel, lo Mussol, va
intentá desfés de esta presió interió que li enervabe la seua
insobornable autonomía, pero va acabá admitín lo constán pensamén
en la Mica com algo consustansial an ell mateix, algo que formabe
part mol íntima del seu ser. Si la Mica se aussentabe del poble, la
vall se tornabe ombriosa als ulls de Daniel, lo Mussol, y pareixíe
que lo sel y la terra se tornaren erms, assustadós y grisos. Pero
cuan ella tornabe, tot preníe un atre aspecte y atres colós, se
féen mes dolsos y cadensiosos los mugits de les vaques, mes insitán
lo verd dels prats y hasta los cántics de les merles adquiríe,
entre les bardisses, una sonoridat mes matisada y cristalina.
Entonses se produíe com un portentós renaiximén de la vall, una
assentuassió exhaustiva de les seues possibilidats, aromes,
tonalidats y rumós peculiás. En una paraula, com si pera la vall no
ñaguere ya al món datre sol que los ulls de la Mica y datra brisa
que lo ventet de les seues paraules. Daniel, lo Mussol, guardabe la
seua fervén admirassió per la Mica com lo únic secret no
compartit. No obstán, algo als seus ulls, potsé a la seua veu,
revelabe una exitassió interió mol difíssil de acallá. Tamé los
seus amics admiraben a la Mica. La admiraben per la seua bellesa,
igual que admiraben al ferré per la seua forseguera, o a don José,
lo mossen, que ere un gran san, per la seua piedat, o a Quino, lo
Manco - antes de enterássen lo Moñigo de que habíe plorat cuan la
mort de la seua dona - per lo seu muñó. La admiraben, sí, pero com
se admiren les coses majes o poderoses que después no dixen rastre.
Sentíen, sense duda, dabán de la seua presensia, com una nova
emossió estética que inmediatamen se dissipabe dabán de un tord
abatut en la massecha o una regletada de don Moissés, lo maestre. La
seua vergoña no perdurabe; ere efímera y decadén com una explosió.
En alló va advertí Daniel, lo Mussol, que lo seu estat de ánim
dabán de la Mica ere una cosa espessial, diferenta del estat de ánim
dels seus amics. Y si no, ¿per qué Roc, lo Moñigo, o Germán, lo
Tiñós, no se aprimaben tres kilos si la Mica sen anabe a América,
o un parell si sol sen anabe a la siudat, o se engordíen lo perdut y
un kilo mes cuan la Mica tornabe a la vall per a estáy una llarga
temporada? Ahí estabe la demostrassió de que los seus sentiméns
cap a la Mica eren singulars, mol diferéns dels que embargaben als
seus compañs. Encara que al parlá della se faigueren creus, o Roc,
lo Moñigo, tancare los ulls y chulare, com li veíe fé a son pare
dabán de una mossa ben maja. Aixó ere pura ostentassió,
estridensies superfissials y no, de cap manera, un interromput y
violén movimén de fondo. Una tarde, al prat de la carrasca, van
parlá de la Mica. Va eixí la conversa a propósit del mort que
segóns la gen ñabíe enterrat desde la guerra al mich del prat,
daball de la carrasca sentenaria.
- Sirá ya sendra - va di lo
Tiñós -. No quedarán ni los ossos. ¿Creéu que cuan se mórigue
la Mica fará mala auló, com los demés, y se desfará en pols? Va
experimentá lo Mussol una surriacada de sang a la cara.
-
No pot sé - va saltá, ofés, com si hagueren insultat a sa mare -.
La Mica no pot putí may. Ni cuan se mórigue. Lo Moñigo va soltá
al aire una risseta seca.
-
Este está sompo - va di -. La Mica cuan se mórigue putirá com tot
fill de veí.
Daniel,
lo Mussol, no se va entregá.
-
La Mica pot morí en auló de santidat; es mol bona - va afegí.
-
¿Y qué es assó? - va di Roc.
-
La auló dels sans.
Roc,
lo Moñigo, se va sulfurá:
-
Assó es un di. No te cregues que los sans fan auló a colonia. Pera
Deu, sí, pero pera los que aulorem en los nassos, no. Mira don José.
Crec que no pot ñabé home mes san, ¿eh? ¿Y no li put la boca? Don
José sirá tot lo san que vullgues, pero cuan se mórigue fará
pudó, corrompina, com la Mica, com tú, com yo y com tot lo món.
Germán,
lo Tiñós, va desviá la conversassió. Fée sol dos semanes del
assalto a la finca del Indiano. Va ajuntá los ulls pera parlá. Li
costabe mol esfors expresás. Son pare, lo sabaté, assegurabe que se
li escapaben les idees per les calves.
-
¿Ton vau fixá... ton vau fixá - va preguntá - en la pell de la
Mica? Pareix que sigue de seda.
-
Assó se diu cutis... tindre cutis - va aclarí Roc, lo Moñigo, y va
afegí -: De tot lo poble es la Mica la única que té cutis.
Daniel,
lo Mussol, va experimentá un gran goch al sabé que la Mica ere la
única persona del poble que teníe cutis.
-
Té la pell com una poma llustrosa - va aventurá tímidamen.
Roc,
lo Moñigo, va seguí en lo seu:
-
La Josefa, la que se va suissidá per lo Manco, ere gorda, pero per
lo que diuen mon pare y la Sara tamé teníe cutis. A les capitals
ñan moltes dones que ne tenen. Als pobles, no, perque lo sol los
creme la pell, lo fret acribasse y l´aigua arrugue. Germán, lo
Tiñós, sabíe algo de assó, perque teníe un germá a la siudat y
algúns añs veníe a Nadal y li contabe moltíssimes coses de allá.
-
No es per assó - va tallá, en aire de sufissiensia absoluta -. Yo
sé per qué es. Les siñoritingues se fiquen cremes y potingues per
les nits, que borren les arrugues. Lo van mirá los atres dos,
embobats.
-
Y encara sé mes. - Se va suavisá la veu y Roc y Daniel se van
arrimá an ell invitats per lo seu misteriós aire de confidensia -.
¿Sabéu per qué a la Mica no se li arrugue la pell y la conserve
fina y fresca com si fore una chiqueta? - va di. Les dos
interrogassións se van confundí en una sola veu: - ¿Per qué?
-
Pos perque se fique una lavativa totes les nits, al gitás. Assó fan
totes les del sine. U diu mon pare, y don Ricardo li ha dit a mon
pare que assó pot sé verdat, perque la vellesa ix de la pancha. Y
la cara se arrugue per tindre brutes les tripes. Pera Daniel, lo
Mussol, va sé esta manifestassió com una massolada. A la seua men
se confundíen la Mica y la lavativa en una irritán promiscuidat.
Eren dos polos opostos, irreconsiliables. Pero, de improvís,
recordabe lo que díe a vegades don Moissés, lo maestre, de que los
extrems se toquen y sentíe una fonda depresió, com si algo se ni
anare del cos a chorros. La afirmassió del Tiñós ere, pos,
consiensuda, del tot possible y verossímil. Pero cuan dos díes
después va torná a vore a la Mica, se ni en van aná estos baixos
ressels y va compendre que don Ricardo y lo sabaté y Germán, lo
Tiñós, y tot lo poble díen lo de la lavativa, perque ni les seues
mares, ni les seues dones, ni les seues germanes, ni les seues filles
teníen cutis y la Mica sí que ne teníe. La sombra de la Mica
acompañabe a Daniel, lo Mussol, en tot lo que fée. La idea de la
mossa se va encaixoná al seu servell com una obsessió. Entonses no
reparabe en que la chica li portáe deu añs y sol li preocupabe lo
fet de que cadaú perteneixquere a una casta sossial diferén. No se
reprochabe mes que ell haguere naixcut pobre y ella rica y que son
pare, lo formaché, no sen haguere anat, al seua día, cap a les
Amériques, en Gerardo, lo cagarniu de la siñora Micaela. En tal
cas, podríe ell disposá, an estes altures, de dos restauráns de
lujo, un establimén de resseptós de radio y tres barcos de cabotaje
o al menos de un comers de aparatos eléctrics com lo que teníen a
la siudat los "Ecos del Indiano". En la tenda de aparatos
eléctrics sol lo separaríen de la Mica los dos restauráns de lujo
y los tres barcos de cabotaje. Ara, ademés dels restauráns de lujo
y los barcos de cabotaje, ñabíe per mich un establimén de
resseptós de radio que tampoc ere moc de pavo. Sin embargo, a pesá
de la admirassió y la vergoñeta de Daniel, lo Mussol, van passá
añs abáns de pugué intercambiá una paraula en la Mica, apart de
los amables renecs del día de les pomes. Daniel, lo Mussol, se
conformabe en despedíla y donáli la benvinguda en una mirada trista
o radián, segóns les sircunstansies. Assó sol, hasta que un matí
de estiu lo va portá hasta la iglesia en lo seu coche, aquell auto
negre y allargat y relluén que casi no fée soroll al aná.
Entonses, lo Mussol habíe cumplit ya los deu añs y sol ni faltabe
un pera anássen al colegio a escomensá a progressá. La Mica ya ne
teníe denou pera vin y los tres añs transcurrits desde la nit de
les pomes, no sol no van afectá a la seua pell, ni a la seua cara,
ni al seu cos, sino, al contrari, van serví pera que la seua pell,
lo seu cos y la seua cara entraren a una fasse de mes armonía y
plenitut.
Ell
pujabe la costa agobiat per lo sol de agost, mentres flotaben al matí
de la vall los tañits rápits del radé toc de la missa. Encara li
faltabe casi un kilómetro, y Daniel, lo Mussol, desesperabe
pera alcansá a don José abáns de que este escomensare lo
Evangelio.
De repén, va sentí al seu costat lo pito del coche
negre de la Mica, va girá lo cap assustat y se va topetá, de bones
a primeres, en la franca y inesperada sonrissa de la mossa. Daniel,
lo Mussol, se va sentí envarat, preguntánse si la Mica sen
enrecordaríe del frustrat robo de les pomes. Pero ella no va aludí
al epissodio.
-
Menut - va di -. ¿Vas a missa?
Se
li va trabá la llengua al Mussol y no va assertá a contestá mes
que en un movimén de cap. Ella mateixa va obrí la porteta y lo va
invitá: - Es tart y fa caló. ¿Vols pujá?
Cuan
va repará en los seues moviméns, Daniel, lo Mussol, ya estabe
acomodat a la voreta de la Mica, veén desfilá asseleradamen los
abres detrás dels vidres del automóvil. Notabe ell la proximidat de
la mossa a la sang, a la tensió incómoda dels ñirvis. Ere tot com
un somni, dolorós y punchán. "Deu meu - pensabe lo Mussol -,
aixó es mes de lo que yo haguera imaginat", y se va ficá tenso
y com acartonat, insensible, cuan ella lo va acarissiá en la seua
fina ma al clatell y li va preguntá suavemen:
-
¿Tú de quí eres?
Va
farfallá lo Mussol, en un forsejeo sense mida als nervis:
-
De... del formaché.
-
¿De Salvador?
Va
baixá lo cap, assentín. Va intuí que ella sonreíe. Lo contacte de
la seua fina pell al clatell li va fé sospechá que la Mica teníe
tamé cutis a les palmes de les mans.
Se
divisabe ya lo campanari de la iglesia entre los abres.
-
¿Voldrás pujám un parell de formaches de nata después, per la
tarde? - va di la Mica.
Daniel,
lo Mussol, va torná a assentí mecánicamen en lo cap, incapás de
articulá cap paraula. Durán la missa no va sabé de quín costat li
pegáe l´aire y dos vegades se va santiguá extemporáneamen o a destems,
mentres Ángel, lo cabo de la Guardia sivil, sen enríe convulsivamen
al seu costat, tapánse la cara en lo tricornio, de la seua
desorientassió.
Al
fes de nitet se va ficá lo traje nou, se va pentiná en cuidado, se
va rentá y refregá los ginolls y sen va aná cap a casa del Indiano
a portá los dos formaches. Daniel, lo Mussol, se va maravillá del
lujo de la casa de la Mica. Tots los mobles relluíen y la seua
superfissie ere llisa y suave, com si tamé ells tingueren cutis.
Al
apareixe la Mica, lo Mussol va pedre lo poc aplom almassenat durán
lo camí. La Mica, mentres mirabe y pagabe los formaches, li va
fé moltes preguntes. Ere una mossa sensilla y simpática y no sen
enrecordabe gens del dessagradable epissodio de les pomes.
-
¡Uf, quíns noms mes feos! ¿Per qué crides als teus amics en uns
noms tan feos? - va di.
Daniel,
lo Mussol, va compendre ara que habíe contestat com un borinot,
sense
reflexioná.
An ella li haguere tingut que di que los seus amics se díen Roquito
y Germanín. La Mica ere una mossa mol fina y delicada y en aquells
motes habíe ferit la seua sensibilidat. Se va lamentá del seu
error. Va sé en eixe momén, dabán de la sonrién y atractiva cara
de la Mica, cuan sen va doná cuenta de que li agradabe la idea de
marchá al internat y progressá. Estudiaríe en aplicassió y potsé
guañare después mols dinés. Entonses la Mica y ell estaríen ya a
un mateix nivell sossial y podríen casás y, a lo milló, la
Uca-uca, al sabéu, se tiraríe despullada al Chorro desdel pon, com
la Josefa lo día
de la boda de Quino. Ere agradable y estimulán pensá en la siudat y
pensá que algún día podríe sé ell un honorable caballé y pensá
que, en alló, la Mica perdíe la seua inassequibilidat y se colocabe
al alcáns de la seua ma. Dixaríe, entonses, de di motes y
palabrotes y de aventás en los seus amics boñigues seques y hasta
faríe auló a perfumes cars en ves de a calostros. La Mica, en tal
cas, dixaríe de tratál com a un sagal maleducat y de poble. Cuan va
abandoná la casa del Indiano ere ya de nit. Daniel, lo Mussol, va
pensá que ere bo pensá a la oscurina. Casi se va assustá al sentí
la presió de uns dits a la carn del seu bras. Ere la Uca-uca.
-
¿Per qué has tardat tan en dixáli los formaches a la Mica, Mussol?
- va inquirí la chiqueta. Li va doldre que la Uca-uca vulnerare en
este desparpajo la seua intimidat, que no lo dixare tartí ni pera
madurá y reflexioná sobre lo seu futur encara per vindre.
Va
adoptá un grassiós aire de superioridat.
-
¿Me vols dixá en pas de una vegada, mocosa?
Anabe
de pressa y la Mariuca-uca casi corríe, a la seua vora, baixán la
costa.
-
¿Per qué te has ficat lo traje nou pera pujáli los formaches,
Mussol? Dísme - va insistí ella. Ell se va pará al mich de la
carretera, exasperat. Va dudá, per un momén, si fótreli una
galtada a la chiqueta.
-
A tú no te importe res de lo meu, ¿enténs? - va di, finalmen.
Li
va tremolá la veu a la Uca-uca al indagá: - ¿Es que te agrade mes
la Mica que yo?
Lo
Mussol va soltá una carcañada. Se va arrimá mol a la chiqueta pera
cridáli:
-
¡Escóltam! La Mica es la chica mes guapa de la vall y té cutis y
tú eres fea com un coco de llum y tens la cara plena de peques. ¿No
veus la diferensia?
Va
reempendre la marcha cap a casa seua. La Mariuca-uca ya no lo seguíe.
Se habíe assentat a la cuneta dreta del camí y, amagán la pecosa
cara entre les mans, singlotejabe y plorabe.
Germán,
lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes
condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y
chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y
fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc
recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:
Trobabe
plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una
forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe
una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo,
se va incorporá de un bot y va di:
-
Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres
metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen
tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no
ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la
vall. U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella
serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un
tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los
tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.
Germán,
lo Tiñós, va advertí:
-
No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes
de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo
Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota.
Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en
un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la
herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es
que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y
se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix
de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo
Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján
dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu
amic. Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe
perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se
va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta
la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes
compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la
Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell
estat. Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo
poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben
pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia.
Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues
paraules:
-
Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una
ambulansia a la siudat - va di lo meche.
De
repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo
Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y
tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré.
Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero
la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de
acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit.
Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en
una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de
batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la
ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que
treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com
un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe
despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill
de una manera casi eléctrica. La exclamassió de la Tonta va sé
com una chisparrada fulminán.
-
Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.
Y
a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si
se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la
casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y
Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé
de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles
de la enana mes baixeta del món. Y Daniel, lo Mussol, va sentí
que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo,
vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés
despótica. Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al
Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo
Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel,
lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de
solidaridat. Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo
Mussol van aná a la forja.
-
Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se
va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la
impresió lo anonadabe. Va di, después, com si luchare contra
algo que lo enervare:
-
Los homens se fan; les montañes ya están fetes.
Lo
Moñigo va di:
-
¿Qué vols di, pare?
-
¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá
la bota de vi.
Les
montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns
y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses,
Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona
fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa
de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe
plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va
vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós.
Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe
atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá
encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo
Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes
después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la
Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo
Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats.
Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que
los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero
que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se
ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán
jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y
besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les
llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van
voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y
Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo
seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que
a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure
la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va
administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla.
Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare
mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del
acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:
-
Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo
mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a
tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol,
no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán.
Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo
acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto
de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una
perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc
de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon
los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les
desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que
estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a
vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a
la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell
y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo
Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen
aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se
sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá
de repén mol a dins del seu ser:
potsé
la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen
morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu
y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo
asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems,
terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día,
poquet a poc, inexorablemen. A la llarga, tots se acabaríen
morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les
Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la
Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo
ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no
quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no
quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la
mutassió se produiríe
de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món
tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món
no advertiríe lo cambi.
La mort ere lacónica, misteriosa y
terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del
mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta),
amorsá. No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo
estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe
an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se
sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben
parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si
cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de
dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se
vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que
pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo
habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al
passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un
siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los
sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la
massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero
artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá
les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé
un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó
abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo
camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a
dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada,
que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé
habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va
maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo
no te olvidarán may". Rita, la Tonta, va torná a abrassál
en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo
germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al
vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós",
dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán
may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo
contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a
dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo
seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense
duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá
la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó,
incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los
ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después
de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén
superstissiosa pel seu cos.
-
¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.
Daniel,
lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se
va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia.
Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se
arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.
-
¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?
Rita,
la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels
seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.
-
Mussol, ¿saps tú...?
-
Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.
Andrés,
"lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell
momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá
a plorá silensiosamen.
-
Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell
- va di.
Los
plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí
pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé
Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u
va insinuá en veu tremolosa.
-
Aixó... es un milacre.
Los
presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta
veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté
se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:
-
¡Un milagre!
Varies
dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van
aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos
del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel,
lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia.
Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben
al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats
assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses,
lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió,
siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José,
lo mossen.
-
Miro, miro, don José - va di lo sabaté.
Don
José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord
rosán la bauba ma del Tiñós.
-
¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada,
al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg
murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre
mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va
pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:
-
Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?
-
¡Dingú, dingú! - van cridá tots.
Daniel,
lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre
carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don
José:
-
¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?
Don
José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.
-
Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol
possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió,
haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara
per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo
Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol,
assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va
seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que
aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En
realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de
milagre mes que assó: la apariensia. - De repén va tallá, sec
-: A les sing tornaré peral enterro.
A
la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va
trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo
mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels
voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals
al clatell, y li va di en un sussurro:
-
Bona la has armat, fill; bona la has feta.
Después
li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una
gayata, a passes mol curtes y lentes.
Entre
ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que
li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe
imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes
desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe
per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en
muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia,
aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les
habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa
raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás
de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara
los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova. Lo
Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres
tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable
cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les
vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los
montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns
eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil
trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches
féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes.
Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes,
de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les
gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als
abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís
matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina,
cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro
ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe
mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto
que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús,
desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi
tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va
dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós
descubrimén.
-
¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de
les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un
mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes
descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe
mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al
corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los
aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una
apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se
habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo
Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo
demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya
dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo
Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se
classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se
sulfurabe per esta precossidat.
-
Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.
Paco,
lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.
-
Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.
Pero,
potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y
complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se
obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al
mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los
independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la
Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe
entre roques y códuls, en poca fondaria. An esta sona peixcaben
cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y
pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca,
la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen
y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió
inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de
peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les
aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la
badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns
pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, degut
a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a
subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en
les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres.
Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés,
lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les
seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles
a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore
poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen
diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques.
Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los
inspiraben les mores, les serves y les madrilles. A les tardes
bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés.
Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe
en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y
removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y
los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres
tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes
tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca,
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que
volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen,
entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se
tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo
Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los
habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va
despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel,
lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa
mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una
exuberán vaca holandesa.
-
Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.
Lo
chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les
cassoles, peroles, lecheres y cantes.
-
No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.
La
mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a
la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes,
fill. Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa
mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe
detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó",
perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.
-
¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de
aclaríu tot.
Sa
mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al
contestáli:
-
A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la
perplejidat del chiquet:
-
¿Quééééé?
-
Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va
afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la
vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les
mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.
-
¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.
-
Sí, fillet, per eixe gra ix.
Aquella
nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en
tot alló un misteri
velat
pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe
enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses.
Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después,
son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del
boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol
después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense
cantes no donaben lleit.
Aquella
tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo
parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa.
Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes
llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién.
Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un
muixó mol gran.
-
¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que
espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.
Va
tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo
se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y
enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se
unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.
-
¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara?
- va di lo Moñigo.
Lo
Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los
dos miraben
anheláns
al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo
Tiñós li va doná peu.
-
¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di. Roc, lo Moñigo, se
manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.
-
Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.
-
¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.
L´atre
va remachá:
-
Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.
-
Sí.
-
Pos es igual.
A
la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.
-
¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.
Al
Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.
-
No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de
cadaú.
Va
brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de
inteligensia.
-
La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe
raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de
tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está
dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?
Lo
Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol
trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose
del ven contra les fulles. Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca
uberta.
Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?
Van
estallá les dudes del Mussol:
-
¿Y tú cóm saps totes estes coses?
-
Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va
di lo Moñigo -. Ma mare se va morí de tan doló que va tindre
cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de
doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y
se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. -
Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres
dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.
Germán,
lo Tiñós, va preguntá:
-
Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?
Lo
Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la
veu:
-
Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets
naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol
tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls,
les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe
les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus
ulls se
obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la
justificassió de la vida y de la humanidat.
Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire
libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y
impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada,
dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un
víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible,
nessessaria.
La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe
al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá
Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó
lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la
coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque
dessichabe tíndrel pressisamén an ell.
Desde
entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes
humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una
sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina
com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió
de paralelisme y mutua nessessidat.
Desde
aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la
Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo
Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán. Y, entonses, pensabe
en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de
pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme
boca afanosa de chuplá. "Com un top", pensabe. Y lo
primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades
espasmódiques y contagioses.
Daniel,
lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro;
la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls
de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de
definissió sexual.
Aixó
no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro
ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe
medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la
iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y
Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio
cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una
vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.
Al
entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá
la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en
vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la
Virgen. Anem a vore - va repetí.
Li
va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los
chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:
Paass-too-raa
Dii-vii-naaa
Seee-guiit
yooo vuu-uull...
Cuan
ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va
ficá un gesto raro de dessolasió y va di:
-
¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas".
Aixina:
"Paaas-too-raa
Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees
teuues huee-lles en poos".
Tornémi
- va di.
Va
pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la
atensió de tots. Los muros del templo van ressoná en les agudes
veus infantils. Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco
que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.
-
Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?
Roc,
lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que
ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap
cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben
home té que definís desde lo naiximén. Los primés de la
escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de
superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa
admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de
dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo
Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en
transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples".
Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre
sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo
ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere
nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta
va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro
suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que
un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría
pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus
dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro
Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un
desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne
eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als
sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de
aquí al día de la Virgen.
Van
sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de
tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo
bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe
fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de
Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo
les plegaries a la Virgen:
Paaas-too-ra
Di-vii-naaa
seee-guiit-
yoo vuu-ll
peeer
les va-alls y o-te-rooos
lees
teuues hue-lles en pooos.
Daniel,
lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los
chics descartats, capitanejats
per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un
corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a
chillá de una manera repetitiva y enfadosa:
De
res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de
Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot.
Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol,
li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe
hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del
grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut
excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no
importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo
Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an
aquella borrasca.
Aquella
nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al
cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo
excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben
pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de
tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de
Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la
seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que
ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro
abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo
ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a
la seua veu. La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la
vareta y lo cántic va escomensá:
Paaas-too-ra
Di-vii-naaa
Seee-guit
yoo vuu-ull...
La
Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li
molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no
cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá
la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la
vareta al Mussol, y li va di, molesta:
-
Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una
clatellada.
Habíe
sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés
pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi.
Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la
primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo
grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu
estribillo:
Daniel,
lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo,
perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si
plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures".
Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día,
Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina
als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe
cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la
finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt
y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels
cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá
lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per
don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit
teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca,
escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No.
La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu.
No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo
"Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures".
No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los
digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal,
voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la
frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del
aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima
del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama.
Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de
Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets
la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va
amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben
a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida
sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les
dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro
y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José
que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe
sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol,
li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell
y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y
entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora
Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren
dell ni lo
motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un
gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí
un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol,
va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en
realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don
José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la
cuenta.
-
Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que
seguí sempre lo nostre camí,
sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es
ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo
camí
que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di
que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu
y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -.
Lo camí
del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los
mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon
datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al
horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels
panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo
món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que
ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá.
Va
descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que
descansá. Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda,
inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va
prosseguí dién coses del camí
de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a
vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per
ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera
Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes
felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca,
que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats. "Algúns
- va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los
teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá -
no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes
apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al
camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue
humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí
en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los
ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un
día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no
siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de
escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del
armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán
dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí
la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va
empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina".
Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen
controlades per la batuta de la Pesteta:
Paaas-too-raa
Di-vii-naaa
seee-guit
yoo vuu-ull
peeer
les vaa-lls y o-te-rooos
lees
teeues hue-llees en pooos.
La
teuua grey des-va-lii-daa
gee-meg-aan
tee im-plo-ree,
ees-cool-taa,
Sii-ñoo-raa,
lo
seu ar-dén claa-moor....
Cuan
va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá
en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la
burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos
envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero
Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo
guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de
la iglesia la gen parlabe del sermó de don José. Un poc
apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va
sonriure ella.
-
Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.
Los
deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé
en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero
no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de
dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que
no li va agradá al Mussol.
Y
entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ
pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se
donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se
díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha
vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la
Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú
apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe
entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo
Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día,
encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los
muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues
melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li
haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera
desesperás
y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe
amenassadoramen al seu interió. Per la tarde va baixá a la
romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben.
Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat
de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen;
a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu
metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van
contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels
primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la
cucaña y díe:
-
Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.
Y
sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a
Roc, lo Moñigo.
-
Vach a pujá yo - va di.
Roc
lo va picá:
-
A que no ñan collóns.
Germán,
lo Tiñós, li va di en precaussió:
-
No u faigues. Te pots matá.
Lo
va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove
enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va
saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel,
lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de
orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe
-. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú
sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán,
encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe
caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe,
y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen
del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig
y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján.
Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell
continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de
deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven.
Pero no teníe temó. Li agradabe está mes prop del sel, podé
tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames.
Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.
-
¡Daniel, fill!
Ere
sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y
Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de
rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y
lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don
José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y
tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la
seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per
una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord
a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se
tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al
tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes
com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi
tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano".
Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos
apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia
mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes. ¡Li faltabe tan poc!
A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica;
chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya
estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se
atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá
la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un
aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una
desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del
trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les
cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que
se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn
viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor
escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la
galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home
enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién:
"Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures"
anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y
renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va
vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les
cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes
incontenibles...
Después,
de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada
de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está
trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y
lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".