Mostrando las entradas para la consulta morella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta morella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 14 de enero de 2018

Julián Segarra Esbrí, Chert

En el Maestrazgo hablamos un dialecto que siendo conocido con el nombre de valenciano realmente se aparta de la lingüística oficial y aunque con el tiempo se conseguirá su unificación, tiene unos rasgos característicos por los que a menos de cincuenta kilómetros nos delatan y entre el rico refranero hay uno que dice: "Lo qu'es dona car se ven, si no es bestia qui-hu pren" que para el lector de lengua castellana viene a significar que los regalos siempre se pagan caros y si elegí esta presentación, es porque el valor dado a las cosas siempre está basado en el precio, especialmente cuando valoramos lo que no necesitamos, tal vez porque recordemos al Arcipreste de Hita "quien no da dineros, no es de sí señor" o a Francisco de Quevedo y Villegas "poderoso caballero es don dinero", lo cierto es que la publicidad, el marketing y la competitividad, nos han confundido hasta el punto de no saber distinguir lo superfluo de lo necesario y en consecuencia, siempre valoramos las cosas por el precio, incluso los regalos.

Licores Segarra, valensiá, valenciano, valencià
Licores Segarra, Chert, Xert, Castelló, Castellón, Comunidad Valenciana

Para conocer el origen del Maestrazgo (al preu que siga) al precio que sea, solo deberemos acudir a los libros de historia y remontarnos allá por el año de 1095 cuando el Papa Urbano II promovía la formación de un ejército internacional que acudiría en ayuda de los cristianos de oriente y rescataría los Santos Lugares del dominio musulmán y aunque no realizaron guerras de conquistas sino empresas místicas y caballerescas, durante más de tres siglos propiciarán el establecimiento de lazos culturales y comerciales entre oriente y occidente porque su nacimiento, estuvo vinculado a las Cruzadas, un fenómeno de raíz religiosa y eclesiástica creado ante la amenaza que representaban para el Imperio Bizantino las incursiones de los turcos.
  
La Orden de San Juan del Hospital nace alrededor de 1048 cuando unos mercaderes de Amalfi fundaron en Jerusalén un hospital bajo la advocación de San Juan el Limosnero. Posteriormente, desde 1120 a 1160 tuvo que adoptar una organización militar para defender y proteger a los peregrinos con la finalidad de velar por la seguridad de quienes iban a los Santos Lugares y promovida por Godofredo de Saint-Omer y Hugo de Payens, nace en 1118 en Jerusalén la Orden del Templo como una agrupación de caballeros, aunque será suprimida en 1312 por el Papa Clemente V.
  
El conflicto permanente entre cristianos y musulmanes en la península Ibérica con la Reconquista y durante el transcurso del siglo XII, propicia la creación en los Reinos de Castilla y León de algunas órdenes militares encargadas de defender la frontera del Islam y su presencia en los reinos cristianos se debió a importantes donaciones, especialmente en la Corona de Aragón. De todas la órdenes militares creadas, sólo cuatro tuvieron importancia relevante en la península Ibérica, a saber: Calatrava, Alcántara, Santiago y Montesa.

La Orden Militar de Calatrava fue fundada en 1158 por el abad cisterciense Raimundo de Fitero para defender a la villa de Calatrava asediada por los almohades, destacando su participación el 16 de julio de 1212 en la batalla de las Navas de Tolosa y fue aprobada por el Papa Alejandro III en 1164. Adoptó la regla de San Benito y Constituciones del Císter, pero durante el reinado de los Reyes Católicos tuvieron que ceder el Maestrazgo a la Corona porque en 1487 muere el Gran Maestre de la Orden de Calatrava Frey don García López de Padilla y los Reyes Católicos interceden ante S.S. el Papa Inocencio VII para solicitar autorización como administradores de la Orden, concedida mediante Bula de 1488.
  
La Orden Militar de Santiago fue fundada en 1161 en el Reino de León con el beneplácito de una docena de caballeros leoneses que decidieron unirse para defender a los peregrinos de Santiago y guardar las fronteras de Extremadura. Su fundador fue Pedro Fernández de Fuentecalada y al existir desavenencias años más tarde entre don Alonso de Cárdenas y don Rodrigo Manrique por hacerse con el Maestrazgo de Santiago, este maestrazgo también fue incorporado a la Corona durante el reinado de los Reyes Católicos.

La Orden Militar de Alcántara fue fundada en 1156 por varios caballeros de Salamanca como Cofradía de Armas, a cuyo frente estaba don Suero Fernández Barrientos y fue confirmada por el Papa Alejandro III en calidad de orden de caballería. Adoptó la regla del Cister pero, en 1546 se autorizó el casamiento de los caballeros que sustituyeron el voto de castidad por el de defender el dogma de la Inmaculada Concepción. Participó activamente en la toma de Castilla de Almeida, la Ciudad de Trujillo, la de Valencia de Alcántara y las plazas de Magacele y Zalamea, así como en la toma de Granada y curiosamente, en la Orden de Alcántara, también hubieron luchas internas entre don Juan de Zúñiga y don Alonso de Monroy por el maestrazgo, propiciando su desaparición.

La Orden de San Jorge fue fundada en 1201 bajo la regla de San Agustín por el rey Pedro II de Aragón, Cataluña y Occitania, hermano de Alfonso de Provenza y padre de Jaime I, con el título de Orden de San Jorge en agradecimiento a su santo patrón porque le había dado protección en la guerra contra los sarracenos, a la que se añadiría "de Alfama" por el señorío que le dio en El Perelló al norte de la desembocadura del río Ebro cerca de la villa de Tortosa. Sus caballeros debían defender la costa desde Oropesa del Mar hasta el Coll de Balaguer contra los ataques berberíscos y ayudaron a la conquista a los musulmanes de Castielfabib y Ademuz, participaron en la Batalla de las Navas de Tolosa en 1212 contra el califa almohade Muhammad An-Nasir, al solicitar refuerzos el rey castellano Alfonso VIII y formaron parte en la conquista de las islas Baleares con Jaime I, pero, obligada tanto a combatir con el rey que la había creado que a su vez deseaba la amistad de los nobles de Languedoc y un Papa en contra de los cátaros, los occitanos se enfrentaron a los francos dirigidos por Simón de Montfort a las puertas de Muret el 12 de septiembre de 1212 y Pedro II resultó muerto, con lo que toda Occitania quedó en manos de los cruzados obligando a que la Orden de San Jorge prácticamente dejara de existir hasta que Martín I de Aragón "el Humano" pensó en unir la Orden de San Jorge de Alfama con la Orden de Montesa por el estado ruinoso de sus agotadas rentas que presentaba su Maestre don Francisco Ripollés en 1399 y que renunciaba a sus derechos en favor de Frey don Berenguer March Maestre de Montesa  El Papa Luna Benedicto XIII dio su aprobación y la nueva situación aportó en principio autonomía propia a los miembros procedentes de la Orden de San Jorge de Alfama, hasta que por fin, quedó absorbida de manera completa en la poderosa Orden de Montesa por Bula de 24 de enero del año 1400 dando origen al nacimiento de la Orden Militar de Santa María de Montesa, de ahí el color rojo de la cruz, ya que después de la desaparición de la Orden del Temple, el rey Jaime II de Aragón decidió tener una Orden Militar como tenían los reyes de Castilla, enviando al noble valenciano don Vidal de Vilanova a parlamentar con el Papa Clemente V con la pretensión de crear una nueva Orden con los bienes de los Templarios y de los Hospitalarios del Reino de Valencia pero no hubo acuerdo, aunque su sucesor papal Juan XXII, el 10 de junio de 1317 y ante la nueva embajada real aragonesa, accede promulgando la Bula "Pía Matris Eclesia cura, de fidelium salute solicita" para la Orden Militar de Santa María de Montesa. La orden papal faculta a Frey Pere Alegre, Abad del monasterio de Santes Creus para elegir el primer Gran Maestre de Santa María de Montesa que en la capilla de Santa Agueda del palacio real de Barcelona, ante el Rey Jaime II, el Obispo de la Ciudad, los Abades cistercienses de Santes Creus, Valdigna y Benifasá, caballeros de las Ordenes de la Merced, de San Juan del Hospital, San Jorge de Alfama y Frey don Gonzalo Gómez comendador de Alcañiz con plenos poderes del Maestre de Calatrava se imponía el 22 de julio de 1319 el hábito de la nueva Orden a don Galcerán de Bellerra, a don Erimau de Eroles y a don Guillem de Eril, que será nombrado el primer Gran Maestre de la Orden de Santa María de Montesa pero que fallece en Peñíscola el día 4 de octubre de 1319 y por ello, el 27 de febrero de 1320 Frey Arnau Soler será elegido sucesor como Gran Maestre.

Para comprender la situación histórica en las tierras del sur del delta del río Ebro hay que remontarse a los tiempos de la fallida conquista de Peñíscola en 1225 y de las Islas Baleares desde 1229 hasta 1231 recordando la decisiva colaboración y fidelidad del noble don Blasco de Alagón, a quien el Rey don Jaime I nombrará lugarteniente para empezar el sitio a la ciudad de Morella, plaza fortificada cabeza en territorio musulmán valenciano que se rinden el día 7 de enero de 1232, día de San Julián mártir, ante las tropas cristianas al mando de don Blasco de Alagón y como el Rey Jaime I envió sus efectivos militares aragoneses de Teruel a Ares, consiguió su conquista en día 8 de enero de 1232. Pero para proseguir la reconquista, precisa de más efectivos militares y el rey Jaime I se desplaza hacia el desierto de Alfama, a unas cinco leguas de Tortosa atravesando el Barranco de Givalcolla y llegando a Ca'n Roig para pernoctar en un lugar seco y árido junto a la Rambla Cervera con unas torres de vigilancia sin valor estratégico y que sus escasos vecinos no opusieron resistencia a su llegada continuando camino hacia el poblado de la Barcella al que concedió carta de población su abuelo Alfonso II en 1192. El número de monjes hospitalarios de La Barcella unidos a sus fieles efectivos militares era insuficiente como para afrontar de nuevo la conquista de Peñíscola y sabiendo que si lo intentaba otra vez sus moradores se replegarían en su fortaleza como ya lo hicieron en 1225 y se resistirían en su ciudad amurallada del mar, abandonó el lugar de La Barcella hacia Tortosa en los límites territoriales bajo el dominio sarraceno para despachar con el Gran Maestre Frey Guillem de Cardona de la Orden de San Jorge de Alfama recordemos fundada por su padre Pedro II de Aragón el 24 de septiembre de 1201, de cuya nobleza y valentía se había hecho hacedor en la conquista de Mallorca junto al rey Jaime I.

Con un cambio de estrategia militar, el día 16 de julio de 1233 el rey Jaime I y tras dos meses de asedio, tomará Burriana y aislando los castillos árabes del sur del delta del río Ebro al cortar el nexo de unión con Valencia, el enclave marítimo-rocoso de Peñíscola se entrega sin lucha por capitulación en octubre del mismo año, aunque bajo los pactos que respetan las leyes y costumbres sarracenas por la imposibilidad de inmediato repoblamiento cristiano, haciendo su entrada el 22 de septiembre de 1234. El 28 de enero de 1251 les otorgará Carta Puebla, pero desposeerá a los árabes peñiscolanos de todas sus propiedades y bienes entregándoselos a los nuevos pobladores cristianos. A partir de ahora, la organización territorial del sur del delta del río Ebro, está condicionada por los compromisos anteriores de los monarcas aragoneses con los nobles y las órdenes militares del Hospital y del Temple, los Hospitalarios, con el Castillo de Cervera y todos sus territorios de la Bailía de Cervera de la Frontera, el Temple con los castillos de Chivert (1234), Polpis (1286), Peñíscola, Coves y Ares (1294) y Culla (1303), don Blasco de Alagón en Morella de 1232 a 1250 y posterior dominio real y la Tinença de Benifassà que está bajo el dominio del monasterio cisterciense del mismo nombre.

La conquista del entonces territorio árabe al sur del delta del río Ebro conseguida por Jaime I de 1232 a 1245 fue la consecuencia natural de los esfuerzos políticos y guerreros de los reyes predecesores pero para llevar a cabo la conquista en la zona norte castellonense, precisó pactar con prelados, órdenes militares, ricos hombres y caballeros, quienes le ayudaron a cambio de un reparto de las tierras conquistadas a los moros. La colaboración hospitalaria vino de la mano de Hugo de Follalquer, castellán hospitalario de la Orden en Amposta y de este modo, el Hospital quedaría señor del castillo de Cervera tomado a los sarracenos pero como el maestre del Temple Ramón Patot también pretende ser merecedor de la donación y unos pocos días después se rendirán los castillos de Chivert y Pulpis, tanto el monarca, como los maestres o castellanes de las órdenes militares, aceptan con el acuerdo de reparto de las tierras del castillo de Cervera, con todas sus pertenencias para la Encomienda hospitalaria de Cervera de la Frontera, origen del histórico bailío y por anteriores privilegios, el dominio de los castillos de Chivert, Pulpis y Culla para los Templarios que, en tratado realizado por Jaime II con la Orden en 1294, se concedían además el castillo de Peñíscola, el de Ares y el de Cuevas de Vinromá, con todos sus términos y pertenencias.

El 17 de junio de 1237 se otorga carta puebla a San Mateo de Las Fuentes (Sant Mateu) según usos y costumbres de Lleida a favor de Guillem Forner, Pere Clarigues, Guillem Colom y otros hombres libres, pero el día 24 de septiembre de 1274, Frey Berenguer de Almenara otorga la segunda carta puebla a la población de San Mateo de Las Fuentes (Sant Mateu) ahora de acuerdo con los usos y costumbres de Valencia, lo que propiciará nazca como residencia del Gran Maestre de la Orden.

Como consecuencia de esta reconquista, las tierras del sur del delta del río Ebro en la actual provincia de Castellón quedó parcelado en un mosaico de castillos con las jurisdicciones heredadas de los árabes, su carácter geográfico, factores humanos y culturales.
El castillo de Ares con Ares del Maestre (Ares del Maestrat) que en 1294 pasará a la orden del Temple.
El castillo de Cuevas de Vinromá (Les Coves de Vinromá o Les Coves d'Avinromà) con Albocácer (Albocásser), Salsadella (Salzedella), Sarratella (Serratella), Tirig, Torre Endoménech (Torre d 'en Domenech o La Torre dels Domenges), Villanueva de Alcolea (Vilanova d' Alcolea). Aunque en 1235 pasó a posesión de don Blasco de Alagón y a su muerte en 1243 es donado a la orden de Calatrava, en 1275 sería de Artal de Alagón por cambio con la Orden, en 1293 pertenecería a la Corona y al año siguiente pasaría a los Templarios. Dentro de este castillo se incluía a Sierra Engarcerán (La Serra dEn Galceran), aunque este municipio nunca se incorporará a la Orden de Montesa.
El Castillo de Culla con Adzaneta (Atzeneta) Benafigos, Molinell (hoy desaparecido), Torre Embesora (Torre d'En Besora) , Villar de Canes (Vilar de Cans), Vistabella del Maestrazgo (Vistabella del Maestrat), Benasal (Benassal), fue donado a los Templarios por Pedro II en 1213. Reconquistado por Jaime I en 1234, pasará a don Blasco de Alagón en 1235, luego a su hija Constanza, casada con Guillén de Anglesola y después al hijo de éstos que lo conservaría hasta 1303 para después pasar a la Orden del Temple.
El Castillo de Cervera con San Mateo (Sant Mateu), Chert (Xert) (con las tierras del Molinar y Barçella), La Jana (Con Carrascal,  hoy desparecido), Traiguera (que incluía los actuales términos de San Jorge, Sant Jordi del Maestrat, antes Mas dels Estellers y San Rafael del Río, Sant Rafel del Maestrat o Sant Rafel del Riu), Canet (Canet lo Roig), Cálig (Cálig de La Torre) y Rosell. Se incorpora a los Hospitalarios tras un pleito con el convento de Benifasar siendo donado por Ramón Berenguer IV a la Orden. Esta entrega es confirmada por Alfonso, II en 1171, por Pedro II en 1208 y por Jaime I en 1233 al tomar posesión Hugo de Follalquer, maestre o castellán del Hospital.
El Castillo de Peñíscola (Paníscola, Peníscola, Penyiscola, Península), Benicarló, Vinaroz (Vinarós), Irta o Hirta (hoy desaparecido). Conquistado por Jaime I en 1233, pasó a Guillén II de Moncada, volviendo al poder real, en 1289 es señorío de Artal de Alagón, en 1293 Jaime II lo incorpora a la Corona para el año siguiente donarlo al Temple.
El Castillo de Pulpis con Santa Magdalena de Pulpis (Santa Magdalena de Polpís), concedido en 1189 por Alfonso II a los Templarios y tras la conquista de Peñíscola fue donado a la Orden de Calatrava en 1244, para después pasar a los Templarios en 1286.
El Castillo de Chivert con Alcalá de Chivert (Alcalá de Xivert) y Alcocebre (Alcossebre), donado por Alfonso II en 1169 a los Templarios, por Jaime I en 1225 a Rodrigo Ximénez de Luesia y en 1233 vuelve a la Orden del Temple.

Recordemos que la Orden Militar de Santa María de Montesa fue instituida durante el reinado de don Jaime II de Aragón y aprobada por el papa Juan XXII el 10 de junio en 1317 por bula "Ad Fructus Uberis" con el objetivo combatir a los musulmanes que invadían con frecuencia las costas valencianas, siendo nombrado su primer Maestre don Guillén de Eril descendiente de don Berenguer Roger de Eril uno de los "Nueve de la Fama" y aunque era un hombre de noble cuna y además con gran experiencia en las artes militares, por su avanzada edad falleció setenta días después de su nombramiento.
 
 Cuando los Reyes Católicos don Fernando y doña Isabel deciden recuperar para la Corona el Reino de Granada, los caballeros montesanos colaboraran enfrentándose peligrosamente y logrando conquistar Vera, no en vano la ciudad ostenta en su escudo la siguiente leyenda: "Quien aquí ve a esta ciudad, en este llano formada, fue ponerle freno al turco y una llave a toda España" y posteriormente también batallaron en Muxacar cerca de Cartagena, la antigua Cartago Nova fundada por el cartaginés Asdrúbal y en la ciudad de Baza en la que los caballeros montesanos libraron una gran y desigual batalla contra los moros con desastroso resultado al ser derrotados y su Gran Maestre don Felipe de Aragón y Navarra sobrino del rey Fernando "El Católico" muerto a los treinta y dos años de un arcabuzazo disparado a poca distancia.

Al extinguirse la Orden de los Templarios en 1311, se pidió sin éxito la cesión de todas las rentas que estos tenían en territorio peninsular y fue cuando se estableció como casa principal para este maestrazgo en la Villa de Montesa en manos de los templarios pero con el pretexto de fortalecer el Reino, los Reyes Católicos albergaron la posibilidad de eliminar el poder de las Ordenes Militares de su territorio y consiguieron incorporar a la Corona la Orden de Calatrava en 1488, la Orden de Santiago en 1494 y la de Alcántara en 1499. Con todo ello, solo continuaba vigente en la península Ibérica junto al Reino de España, la Orden de Santa María de Montesa pero, el 1492 llegaba a la sede papal don Rodrigo de Borja Llançol con el nombre de Alejandro VI, hijo de Jofré de Borja i Escrivà y de Isabel de Borja i Llançol, hermana de Alfonso de Borja, obispo de Valencia y anterior papa Calixto III y hasta su muerte en Roma el 18 de agosto 1503, el criterio del papa valenciano de Játiva, población junto a Enguera que tiene en su partido judicial al pueblo de Montesa, es discordante con el de doña Isabel y don Fernando en España, por ello "El Maestrazgo", no se incorporará a la Corona hasta 1587 durante el reinado de su biznieto Felipe II.

Son poderosas e inverosímiles razones las que intervienen inexplicablemente en el curso de la historia pero, entiendo la necesidad de hacer un inciso en la genética humana para comprender su evolución. Los genes juegan también un papel clave en lo que ocurre con el ácido úrico cuando alcanza las articulaciones ya que los cristales de urato, aunque por sí son casi inofensivos, lo que atormenta a quien padece gota es la batalla inmunológica que se libra en las articulaciones cuando las células del sistema inmune reconocen que entre un hueso y otro hay depositado ácido úrico. Cuando los valores son normales, ya que la inmensa mayoría de las personas con ácido úrico elevado, no tienen jamás gota, las personas que realizan mucha actividad física, su cuerpo reacciona produciendo sudoración y expelen rápidamente los residuos de la actividad celular por los poros de la piel, pero cuando la vida es más sedentaria, la eliminación debe hacerse por las vías naturales de la heces y la orina e incluso, quienes han padecido traumatismos importantes en la zona lumbar por razones de trabajo, pueden sufrir una menor capacidad de eliminación de purinas y en consecuencia, se elevan los niveles de ácido úrico por encima de lo soportable por su cuerpo.

Puede ocurrir y de hecho ocurre que algunas en personas, el ácido úrico lo tienen alto sin comer carne, ni marisco y muy poco pescado y tal vez sea una consecuencia por no comer estos alimentos siguiendo las pautas nutricionales recomendadas y cumplidas a rajatabla según el criterio médico al mantener los niveles del ácido úrico disparado con tensión arterial normal y sin comer apenas proteínas animales.

Cuando se tienen los aumentos del nivel de ácido úrico en sangre tras un ayuno por necesidad de hacer un análisis de sangre, posiblemente su origen sea consecuencia del consumo de fructosa que puede acentuarse significativamente en las personas con la edad o por el sobrepeso. Esto sucede porque la absorción y posterior metabolismo de la fructosa no está limitada por ninguna hormona que envíe una señal de saciedad al cerebro. Toda la fructosa que se consuma, va a ser transportada al hígado y se absorbe en presencia de la fosfofructoquinasa-C que también conduce a una mayor producción de ácido úrico a través de la vía de degradación de las purinas, lo que nos lleva indirectamente a contribuir a crear y acumular grasas en el hígado, generando al mismo tiempo oxidantes mitocondriales y aunque el ácido úrico es un potente antioxidante, los niveles elevados pueden estar asociados con un aumento del estrés oxidativo, aunque aún no se ha estudiado en profundidad su influencia en el contexto de las enfermedades metabólicas. La fructosa incrementa la grasa visceral y provoca una respuesta inflamatoria que altera la correcta señalización de la insulina en el hígado aumentando los niveles de lípidos hepáticos.

Si existe resistencia a la insulina en las células del hígado y se mantiene el consumo de fructosa, provocamos la creación de más grasas (triglicéridos y de tipo apoB) que necesitan ser transportadas, lo que aumenta el VLDL o lipoproteína de muy baja densidad hecha de colesterol y por ello, es habitual que ambos niveles a la vez estén altos. En la metabolización de la fructosa a fructosa-1-P, se convierte el vector ATP en adenosina monofosfato (AMP) y fosfato inorgánico. La degradación del AMP es un eficaz activador de la adenilato desaminasa, que contribuye a la formación de inosina convirtiéndose en hipoxantina y ácido úrico y a pesar que el aumento de ácido úrico puede provocar gota, no es ni de lejos la peor consecuencia, ya que el aumento inducido por la fructosa tiene más efectos indeseables como es el acumular grasa en el hígado, además de triglicéridos altos, estrés oxidativo, resistencia a la insulina, hígado graso, aumento de presión arterial, aumento de peso, aumento de grasa visceral de muy difícil solución por la complejidad del organismo humano y nuestra poca sapiencia.
 
Pero en el pueblo de Traiguera, dentro del Maestrazgo, hay un santuario dedicado a la advocación mariana de Nuestra Señora la Virgen de la Fuente de la Salud y este lugar tiene el calificativo de Real Santuario porque en él pasaba largas temporadas nuestro monarca el rey Felipe II cuya primera vez que sintió un agudo dolor en su mano derecha fue a mediados de abril de 1568 y durante varios días la mano se le hinchó y enrojeció de una forma evidente por mucho que fuera el hombre más poderoso de la tierra y aunque cuentan que sufrió esta dolencia hasta su fallecimiento a los 71 años en un estado lamentable víctima de una patología cruel que deberá soportar doloroso y atormentado durante 30 años, no es comprensible por el amante de las plantas medicinales.
 
Esta enfermedad milenaria que en los libros de texto recibió indebidamente el calificativo de enfermedad de reyes, era familiar en el caso del Rey de España puesto que también la padecía el emperador Maximiliano de Austria, primo del monarca español y fue frecuente entre los emperadores romanos, como también la sufrió el rey británico Enrique VIII o el mismo Benjamín Franklin entre otros personajes.
 
Como quiera que no deja de ser anecdótico que el rey más poderoso del mundo en cuyos dominios nunca se pone el Sol tenga que padecer su convalecencia en un territorio fuera de su jurisdicción, he sentido la necesidad de visitar los alrededores del Santuario de este vecino pueblo en búsqueda de la razón de la mano de la madre naturaleza y en colaboración con mi amigo Miguel, localizar y encontrar la planta que permite neutralizar los efectos de esta dolencia y motivo por la cual nuestro monarca pasó largas temporadas de su vida en esta tierra del Maestrazgo cuyo Gran Maestre era a la sazón Frey Pedro Luis Garcerán de Borja y Castro y Pinós, marqués de Navarrés y decimocuarto y último Gran Maestre de la Orden de Montesa, hijo del tercer Duque de Gandía Juan de Borja y Enríquez de Luna y de su segunda esposa Francisca de Castro y Pinós que, a su vez, era hija del vizconde de Evol, lo que le convertía en hermanastro de San Francisco de Borja.
 
Cuando fue elegido Gran Maestre en 1545 a los diecisiete años ya era comendador por especial licencia papal aunque bien es cierto que en su elección hubo mucha discordia porque una fracción de la Orden eligió a frey Onofre Gerau Bou para este cargo, lo que le propició un contencioso que duró un año, pero se resolvió en favor de Frey Pedro Luis Garcerán de Borja por el papa Pablo III que había accedido a la Santa Sede con una veloz carrera eclesiástica ya que comenzó sin ser sacerdote y aunque se ordenó en 1519, el 20 de septiembre de 1493 fue nombrado cardenal con el título de San Cosme y San Damián por el papa Alejandro VI Rodrigo de Borja que era amante de su hermana Julia Farnesio.

Frey Pedro Luis Garcerán de Borja contrajo matrimonio en 1558 con la noble portuguesa doña Leonor Manuel dama de la infanta de Portugal, aprovechándose de la dispensa que el Papa había concedido a la Orden de Calatrava en 1540 lo que le valió de mucha controversia y división sobre la validez de este matrimonio habida cuenta del voto de castidad que contraían los Caballeros de Montesa al ingresar en la Orden. Esta disputa causó divisiones y no llegó a resolverse hasta el capítulo general de 1583 pero en 1572, un tribunal de la Inquisición de Valencia condenó a Pedro Luis Garcerán de Borja por un escandaloso proceso por sodomía.

Antes de ser ejecutado en 1574 Martín de Castro, un rufián dedicado a la prostitución y el proxenetismo tanto de mujeres como de hombres y que fue sorprendido en la cama con el conde Juan II de Ribagorza, delató a Pedro Luis Garcerán de Borja acusándolo de haber sido su enamorado y explicando todo tipo de detalles, lo que unido a una la crisis interna de la Orden de Santa María de Montesa dividida en facciones por las enemistades creadas al promocionar a sus favoritos, fue aprovechado por Felipe II que al ser consultado por la Inquisición sobre la conveniencia del juicio, decidió emplear el proceso para dar una lección a la nobleza contrarrestando la alianza de los Borja con la familia real portuguesa, de tal suerte que Pedro Luis Garcerán de Borja fue condenado a 10 años de reclusión en el Convento de Montesa y a pagar una multa de 6000 ducados, a razón de 1000 por año.

Pedro Luis Garcerán de Borja en 1583, después de unas disputas internas por la sucesión del Gran Maestre en la Orden relacionadas en particular con su octavo hijo don Juan, que era comendador mayor a sus 23 años y a quien había prometido el Maestrazgo con gran oposición interna en la Orden al declarar esta intención en el capítulo de 1583, resolvió negociar la entrega del Maestrazgo de Santa María de Montesa al rey Felipe II de quien fue valiente y leal servidor, obteniendo del Papa Sixto V el permiso necesario para recibirla en una bula del 15 de marzo de 1587. Así quedó incorporada a la Corona del Reino de España la última Orden que se mantenía independiente en la península Ibérica pero a cambio de que Frey Pedro Luis Garcerán de Borja y Castro y Pinós obtuviese como recompensa la Encomienda Mayor de Calatrava y en 1591 el Virreinato de Cataluña hasta su defunción en Barcelona el 20 de marzo de 1592 y en consecuencia, las tierras del sur del delta de río Ebro en donde el monarca más poderoso de la tierra pasaba largas temporadas por su convalecencia, eran conocidas en la Corte como El Maestrazgo y por evidencia, sus vecinos fueron los últimos españoles en unirse al Reino de España un siglo más tarde, aunque los monarcas sucesores delegaron la administración directa de los bienes montesianos hasta 1784 en el Lugarteniente General o Gobernador afincado en San Mateo de Las Fuentes. El Lugarteniente General quedaba como superior jerárquico de las posesiones de la Orden y como Delegado Real. Se le consideraba como un Virrey en los pueblos de la Orden y era recibido bajo palio con volteo general de campanas. El cargo era de nombramiento real, siendo el último gobernador Garcés de Marcilla que falleció en 1784 y en su lugar se nombró un justicia Mayor hasta que desapareció en 1834 porque con la Constitución de Cádiz de 1812 los bienes de la Orden pasaron al erario público y al declararse extinguidos los señoríos territoriales por las leyes desamortizadoras de 1835-1836, la Orden Militar de Santa María de Montesa quedó reducida a una corporación nobiliaria de carácter honorífico al ser suprimida definitivamente al proclamarse la república en 1931.

Pero el Papa Sixto V, hombre curtido en los tribunales de la inquisición que había redactado en 1569 la bula de excomunión a Isabel I de Inglaterra, hermanastra de María I de quien era viudo Felipe II, porque había reinstaurado el régimen protestante y en respuesta a la ejecución de María Estuardo reina de Escocia de religión católica, quiso unir a las naciones católicas contra la reina inglesa con la pretensión de destronarla y solo obtuvo apoyo del monarca español por evidentes sobradas razones. Tras las oportunas negociaciones del agente papal italiano Roberto di Ridolfi presentado ante la Corte de España proponiéndole al rey Felipe II una conspiración para asesinar a la reina inglesa, se entera Isabel I del complot y ordena a Sir Francis Drake atacar la bahía de Cádiz donde se estaban construyendo barcos, en una refriega conocida como la Expedición de Drake de 1587, consiguiendo neutralizar por destrucción o captura hasta un centenar de buques españoles e interrumpiendo los preparativos, logra retrasar los trabajos en los astilleros cerca de un año. Al año siguiente ya se disponía de una flota compuesta de 127 barcos para cuya construcción se aprovechó también de una tala masiva de pinos y encinas de la sierra del monte Turmell en Chert (Maestrazgo) y con 7000 marineros, 19000 infantes, 1000 caballeros de fortuna y 180 clérigos, al mando del almirante de Castilla Álvaro de Bazán, marqués de Santa Cruz que, muriendo de tifus el 9 de febrero de 1588 poco antes de la partida de la Grande y Felicísima Armada desde el puerto lisboeta el día 30 de mayo, debió ser sustituido a toda prisa por Alonso Pérez de Guzmán, VII duque de Medina-Sidonia, Grande de España solo relacionado con el mar por la concesión de la pesca del atún con almadraba en Sanlúcar de Barrameda y obligado por el Rey, a pesar de sus declaraciones acerca de su inexperiencia, falta de capacidad y sus mareos constantes en el mar que junto con la descoordinación de las fuerzas españolas que salieran simultáneamente desde Países Bajos con los Tercios de Flandes a las órdenes del duque de Parma Alejandro Farnesio, para desembarcar en el Condado de Kent y sitiar Londres con 30000 hombres, coincidieron con las inesperadas inclemencias meteorológicas y no consiguieron ni tan siquiera desembarcar en las islas inglesas, sin embargo, 87 barcos, menos de las tres cuartas partes de la flota, pudieron regresar a España, lo que representó un costo de cuarenta embarcaciones con sus respectivos tripulantes que sumados al centenar de bajas navales de la Expedición de Drake del año anterior, puede hacerse una idea el lector de la situación de las arcas de la corona para que desde el año 1588 a 1603 llegaran más tesoros de América a España que en ningún otro período de quince años de la historia española.

Aclarados sus orígenes, la confusión social sobre la ubicación del Maestrazgo en el siglo XXI es una consecuencia de la ley sálica, que debe su nombre a la tribu de los francos salios, siendo básica en la legislación de los antiguos reyes franceses hasta su extinción y la aparición de un moderno reino de Francia entre los siglos X y XI, por la cual, se  prohibía a una mujer heredar el trono francés, prohibición establecida en Francia en 1316, con la muerte del rey neonato Juan I de Francia y que su aprobación se debió a una manipulación del código de los salios, motivada por intereses políticos y dinásticos para que no accediera al trono la hermana del difunto niño sino su tío Felipe V de Francia.

Ascendido al trono de España el rey Borbón Felipe V tras la desaparición de la Casa de Austria con Carlos II y después de la Guerra de Sucesión Española, ideó establecer la Ley Sálica que gobernaba en Francia también en España y presentó este proyecto a las Cortes de Castilla en 1713 que discordaron con el rey y no se pudo asegurar su designio, pero congregadas las Cortes en Madrid desde el día 5 de noviembre de 1712, medio año más tarde, el 10 de mayo de 1713 se promulgó con ellas el Reglamento de Sucesión que es conocido como Ley de Sucesión Fundamental por ser ésta su función y su importancia. Según las condiciones de esta norma, las mujeres podrían heredar el trono aunque únicamente en los casos de no haber herederos varones en la línea principal (hijos) o lateral (hermanos y sobrinos). Cuando fue coronado rey Carlos IV de España, hizo aprobar a las Cortes en 1789 una disposición para derogar la ley y volver a las normas de sucesión establecidas por el Código de las Partidas, sin embargo, la pragmática sanción real no llegó a ser publicada hasta que su hijo Fernando VII de España la promulgó en 1830, desencadenando el conflicto dinástico del Carlismo.

Con todas estas modificaciones sucesorias, allá lejos de la Corte, en el pueblo de Tortosa había nacido el 27 de diciembre de 1806 Ramón Cabrera y Griñó, I duque del Maestrazgo, I Conde de Morella y I Marqués del Ter, que será un militar y político español conocido por los liberales como "El Tigre del Maestrazgo" al ser además, un destacado líder carlista porque el obispo de Tortosa, Víctor Damián Sáez de férreas convicciones absolutistas y exministro de Fernando VII, no quiso ordenarle sacerdote ante su falta de vocación religiosa cuando disfrutaba en su formación de un beneficio eclesiástico, propiciando el abandonó del hábito para sumarse al levantamiento carlista de 1833 en favor del pretendiente don Carlos María Isidro de Borbón.

Don Ramón Cabrera fue ascendido a coronel en 1834 por el pretendiente don Carlos hermano del rey Fernando VII, bajo las órdenes del general Manuel Carnicer que nacido en Alcañiz, era el primer jefe de las tropas carlistas en Aragón y Valencia. En 1835, detenido y fusilado Manuel Carnicer el día 6 de abril en Miranda de Ebro, Ramón Cabrera tomó el mando al ser nombrado comandante general interino del Bajo Aragón y destacó en sus esfuerzos por organizar las fuerzas y la estrategia de la facción, consolidando su puesto de mando en Cantavieja, en donde publicó un Boletín del Ejército Real de Aragón y edificó una fortificación para articular una red de aprovisionamiento que pondrá en funcionamiento la fábrica de cañones y munición.

En enero de 1838, el general Cabrera tomó Morella convirtiéndola en la capital del territorio bajo su control y sede de la Comandancia General del Maestrazgo, en el verano de 1839 la defendió con éxito frente al general Marcelino Oráa conocido por sus soldados como "el Abuelo" y por los carlistas como "Lobo Cano", por ello y en recompensa a sus servicios, el pretendiente Carlos V le nombrará Conde de Morella, siendo finalmente el único general en la causa del pretendiente y al mando de 25000 hombres prolongó la lucha en el Maestrazgo hasta mayo de 1840 y por caer gravemente enfermo.

De la mano del presentador Daniel Vindel, fue estrenado en 1965 por TVE el programa "Cesta y Puntos" en emisión los sábados por la tarde, con Aurora López como lectora de las preguntas y César Gil y Juan Luis Méndez en calidad de jueces del programa, su coordinador y guionista era Enrique Dominguez Millán y Manuel Ripoll su realizador, estando dirigido a los alumnos que cursaban bachillerato. La mecánica del programa enfrentó a centenares de institutos y escuelas españolas durante los cinco años que duró en antena en un concurso basado en las reglas del baloncesto y cuyos ganadores, conseguían premios personales y también para los Centros donde estudiaban.

Un buen sábado el presentador preguntó: ¿La capital del Maestrazgo es...?: Delanteros, defensas y pivot no dieron respuesta, por lo que hubo rebote que el equipo contrario tampoco supo aprovechar. Entonces don Daniel dijo: "Morella" y quedose tan tranquilo mientras las gentes de Maestrazgo que estábamos contemplando el programa, quedamos impávidos.

Esta anécdota televisiva desató un río de tinta mayor que el río Ebro y desde Sant Mateu don Eduardo Ferreres Castell publicaba durante varios años consecutivos en el programa de las fiestas patronales textos de la obra de Montesa Ilustrada y las razones de la capitalidad histórica y en Forcall don Manuel Millán Mestre publicaba el libro "Morella y sus puertos" manifestando y aclarando que la Comarca de Morella nunca perteneció al Maestrazgo sino que dependía directamente de la corona aragonesa aunque la semilla de la ignorancia estaba sembrada y además por un medio de comunicación masivo cual era la televisión española.

Mientras tanto, en 1969 se creaba y emitía por TVE otro programa dirigido por Enrique Martí Maqueda y presentado por Joaquín Soler Serrano que permitía en 1970 aparecer ante las pantallas de todos los televisores de la geografía española a don Angel Giner Ribera de Vinaròs en el popular concurso “Los hombres saben, los pueblos marchan” que con una resonante victoria y triunfo mediático, esparció el nombre de Vinaròs por toda España y su alcalde don Francisco José Balada Castell supo aprovechar para hacer famosa en los años setenta a la población con un slogan que decía “VINAROZ TIENE ANGEL” y que, en forma de adhesivo, iba pegado en el cristal trasero casi todos los coches de la comarca. Como por esta época los pueblos del interior tenían una fuerte emigración de sus vecinos hacia las poblaciones costeras en la búsqueda de mejor bienestar económico y en sus visitas a sus familiares del pueblo durante las fiestas patronales, llevaban en sus vehículos la curiosa pegatina, se propició el despertar de los slóganes por las cabezas pensantes dicharacheras de todas las poblaciones y el reparto de adhesivos propios en todos los pueblos.

Con esta situación generalizada, a un personaje muy apreciado en los círculos burgueses y gubernamentales de la capital, a quien se le dedicó una calle, la pegatina de su pueblo le debió parecer insuficiente y observó la posibilidad de potenciar la tierra de su familia con el nombre del Maestrazgo favoreciendo el invento del nacimiento de una mancomunidad turística que daría a conocer las virtudes y curiosidades de las vecinas poblaciones turolenses durante los 40 años que la Diputación de Castellón subvencionó la publicidad, hasta que con la aprobación de la Ley 10/1993 de 4 de noviembre, de Comarcalización de Aragón, se iniciaba un largo camino en las comarcas aragonesas para que diez años después, a finales de mayo de 2003, Aragón contara con 32 comarcas nacidas mediante una Ley en Cortes lo que facilita conseguir la creación de la Comarca del Maestrazgo concretada en la Ley 8/2002, de 3 de mayo, de creación de la Comarca del Maestrazgo fuera del Maestrazgo, publicada en el Boletín Oficial de Aragón nº 53 de 8 de mayo y en el B.O.E. nº 134 de 5 de junio. La primera actuación fue la de nombrar los miembros electos de este Consejo Comarcal que de los resultados de las Elecciones Locales celebradas en el año 1999 se permitió la designación de los mismos y se constituye en la provincia de Teruel la Comarca del Maestrazgo el día 13 de junio de 2003, en consecuencia, la Mancomunidad Turística del Maestrazgo de creación anterior también fuera del Maestrazgo en 1972 y que aglutinaba a 57 municipios de las provincias de Teruel y de la comarca de los puertos de Morella en Castellón, era disuelta por acuerdo entre las Diputaciones de Castellón y Teruel el 22 de febrero de 2012 dejando de existir.

Gracias a la reivindicación lingüística actual por nuestras señas de identidad, hemos perdido el nombre de maestrazgo y casi también el de maestrat porque cuando en la vida desatendemos lo nuestro, sabremos lo que cuesta el intentar recuperarlo ya que observando al número de personas con habla castellana, que es la segunda lengua del mundo con 528 millones de hablantes después del chino mandarín, la tercera mayor población alfabetizada del planeta y la tercera lengua con 182 millones de usuarios en la red de Internet, descubriremos un idioma valenciano que ya alcanza los 2 millones de hablantes.

sábado, 13 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XV.

SEGLE XV. 
(Aquí se apropia de autores de otras naciones, como el Reino de Valencia, 
como ha hecho en siglos anteriores)
Abella, Pere d'. - *Acanyés, Lluis. - Avinyó. - Borja, Tecla de.
- Boxadors, Andreu de. - *Bover, Ramon. - Crespí de Valldaura.
- *Cardona, Ramon de. - Diez, Roderich. - *Estrús, Bernat.
- Eril, Arnau d'. - Stanya. - *Ferruix, Gabriel. - *Ferrandis, Vicens.
- Ferrer, Francesch. - (Fenollar, Scrivá) (Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa, Miquel Stela.) - Febrer, Andreu. - Fogassot, Joan.
- Ferrando. - Figueras. - *Garau, Joan. - *Guiot, Dionís.
- Galbany, Pere. - Gazull, Jaume. - Gibert, Guillem. - Gralla, Martí.
- García, Martí. - Guerau, Franci. - Jordi de Sant Jordi. - Lull, Romeu.
- March, Ausias. - Masdovelles, Pere. - Masdovelles, Berenguer.
- Masdovelles, Joan. - Moncada, Huch de. - Moreno, Joan. - Navarro.
- Oliver, Francisco. - *Portells, Baltasar. - Perot, Johan. - *Pastor, Simón. - *Puentull, Joan. - Perez, Miquel. - Pastrana. - Puig, Pere.
- *Roiç, Lluis. - Roig, Jaume. - Requesens, Lluis. - Rocabertí, Vescompte de. - Roiç de Corella, Joan. - Rocafort, Joan. - Ramis.
- *Sessellas, Blay de. - *
Spanyol, Benet. - Sors, Lleonari de. - Safonit, Jaume. - Stela, Comenador. - Sunyer, Mossen. - Serra, Bernat.
- Serradell de Vich. - Çavall, Ramon. - Torroella, Pere. - Traffort. - *Urgell.
- *Vinyoles, Narcís. -*Viana, Carles de - *Vilagut. - *Valterra.
- *Vilarrasa, Lluis de. - Valmanya, Antoni de. - Verdú. - Via, Francesch de La.

PERE D'ABELLA. 

Pus axí 't plau ta bandera stendre 
é divulgar ça e llá los secrets 
de tu e mi qui 'm son estats retrets 
ben' he rahó que jo 't dega rependre 
e dar castich perque altra vegada 
ton parlar franch no sia abandonat
...
car veure pots que comets gran errada. TORNADA. Aldonça prous Deus vos ha dotada col solell bell retent gran claradat á quantes son passats de gran beldat entenets be la coble é la tornada. MOSSEN AVINYÓ. Com á forçat m'hauré de vos partir pus no 'us ve be aceptar mon servey, cert á mon grat me convendrá morir e morint prest se que pendré remey. Lo cor mesquí qui no pot soportar l'enuig é dan que 's veu aparellat d'açí avant me veuré apartat de tot delit pus me voleu matar. TORNADA. Altas de sort d'aquí no 'm partiria mes trobme tal qu'he ja perdut lo cest e mes amar jamay no fuy tan lest mes los afanys l'entendre meu desvia.
---------
Lohar cascú segons lo seu merexer es lo degut, posant á part tot vici, dient lo ver, james pot ser dit nici, si be 'l voler á molts lahors fan crexer per adquirir alguna benvolença han prontitut en fer semblant desorde, á mi no 'm plau seguirlos en tal orde que fos jutjat de poca conaxensa. TORNADA. Altas de sort qui 'n te la pens cofesa é 'm dona dan é dolor infinida tal vida 'm plau mas crech que preterida será molt prest si donchs no m'es defesa. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Lo molt voler jo crech no 's pot compendre. (Ab tornada.) II. No perque cert a tot lo mon no sia. » III. Pus bona sort de mi tots jorns s' absenta. » IV. D'amor me clam del interes que prench. » V. Nou pensament es present á la pensa. » VI. Segons comprench práctica cortesana. (Ab tornada.) VII. A molts compren qui prenen entrenyor. » VIII. Tots mos delits en un punt volguí perdre. » ----------
NA TECLA DE BORJA. (I) 

Oides vostres rahons belles 
bon Mossen March á qui 'm coman 
responch vos breu al que dit han 
segons juhí que fas d'aquelles. 

Mòlt poch estim lo que en mí es 
mes puix forçat es lo meu dir 
al qui dirá «mes val que 'm mir» 
jo li comdampne lo procés. 

Pero si parle lo revés 
de veritat mudant camins, 
á vos remet los meus juhins 
que sou de tots lo mes entès. 

(1) Esta Tecla de Borja fou neboda del Pare Sant Calixte III y escrigué
la obra que 's tè á la vista en resposta á una demanada que li feu lo poeta Mossen Ausias March, demanada que 's troba al cap d'avall dels cants d'amor del mateix y que comensa aixís: Entre 'ls ulls é les orelles jo 'm trob un contrast mólt gran... ------------ MOSSEN CRESPÍ DE VALLDAURA. (En lloansa de la vila de Morella.) Ab tota llealtat Morella. may son fort valor amolla, puix la Germania folla fonch tan perseguida d'ella. De Valencia es maravella y de tot lo mon espill, no ha concebut traidor fill, perque en observar les lleys y la obediencia dels reys no repara en lo perill. (1) (1) Lo catalá d'aquesta composiciò apar moderna (perque es valensiá); mes no 'u semblará tant si se té en compte qu'es son autor de últims del segle y si se l' compara ab lo catalá de Anselm Turmeda. RODERICH DIEZ. (Díez) Si be jo crech la veritat sentí mon bon amich del cas que demanáu la mia ma á la vostra rescriví lo sentiment que de ma pensa trau. Cascú dels dos amants vol ser amat complidament del altre sèu volgut lo gran recel de serhi decebut los fa causar lo desdenyós combat. A vos confès é 'us dich lo que jo viu no ha mòlt temps portant d'amor la jou la passio que fa que l'hom no riu no cal ser gran l' endici que la móu e confiant del bon comport d'amor sempre veig hom en altra part vexar car un tal fet tantost fa declarar quant de voler habita dins lo cor. Duptar no 'us cal si 'l Terenci llegiu menys de glosar á la lletra veuréu solució al dupte que escriviu si bè notáu lo que d'ell compendréu. Les ires, dix e axi 'u declará, de 'ls namorats es integració del be d'amor é la perfecció la voluntat axí la senyalá. SEGUIDA ENDREÇA. Vos molt discret e honest capellá del que 'us he dit segons ma entenció sumar podéu esta conclusió, que zel d'amor es qui la brega fá.
OBRAS D'EST POETA. I. De vuy demá fent via lo temps. II. Una danza que per responament tè ests versos: qui pert son temps es be orat e ple de molta grossería; aço dich per l'enamorat qui desamat ama s'aymía. ARNAU D'ERIL. O tu traidor é com poguist donar per suspitós lo princep de valor? car de bontats es vuy cabdels e flor: ta malvestats te fa guinardejar .... O tu traidor pus veus que jo t' apell per tan vill hom, com no serques senyor e jutje gran que 's preu de sa honor hon jo e tu provém la nostra pell? Car jo't promet que't seguiré dins França per so qui n'han molt millor la usança de fayt d'armas mostrant cavelleria, per çó vull en seguir aycella via. O tu traidor quant m'aurás agut jutge e sertament auré de leys jornada, no 't falliré á la taula jurada, ans mon martell ferrá desus l'enclutge ab gran plaser ez ab trop gran desduyt, mas tu m'aurás tot primer salconduyt ez ab aysó lo gatge 's complirá: allí veurém qui bon dret mantendrá. E que l'arnès sia de nostre grat sens refusar e sens tornar á mida, lança, coltell, spasa ben fabrida
….
atxe pesant o que 'n sie laujera
…..
O tu traidor, be sabs que Ferriol t' ha ensenyat man bel colp é repich mes lo teu cor flach, cobart e manich non ha sofert c' hom ne veses un vol. Dins lo palau de la flor Margarida gran assaig fist pera duptant la dita, no est gosat exis de Barchinona, Bacallar fat com est tan vill persona.
----------
STANYA. Rich sò d' enuigs é pobre de conort. Luny de tot be abundant en dolor desventurat é malcontent d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. No trob remey ni se á qui m'acost ne passe temps en res que pler me sia perque am mes la mort que 'm sia tost que viure luny de vos qui sou m'aymia. O trist de mi catiu en mala sort e corregut de molts mals é tristor desventurat e mal content d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. --------- FRANCESCH FARRER. Qui veu present lo que may no ha vist per novell cars lo cor fa mudament e tal se fa del que no veu e vist que com si veu desije ser absent, aytals afers experiments los mostra que diu lo ver de quant cascú ignora desplegant lo estel fen bella mostra del gran Soldá per lo canal á fora dilluns matí á déu d'agost comptant MCCCC e quaranta quatra (10/8/1444; San Lorenzo, Sant Llorenç) de Sent Lorenz lur festa celebrant ben ordenats seguint la hu al atra la gent subtil qui viu la multitut de tantas naus germás e galeassas qu'en nombre son contat vist e sabut huitanta cinch entre bonas e lassas. Plors, crits e plants sentí de fills e maras, e mólts marits dólres ab sas mullers, tal per sforz mostraven bellas caras qu'era diverz lo cor de lurs volers. Lo mestre gran sentint un tal desordre pren en la ma lo anyell ab sant Johan é diu: «O fels vosaltres de mon ordre Deu no permet que rebe mal ne dan. «Ecce agnus Dei qui tollit pecata mundi. .. Gran colp de gent e crits per las murallas las defensant ab colobrines prou y ells tambe de fletxes sus que palles tiren los caus a nostra part ço nou.
…....
La nostra gent pren ánimo tant gran que pèls terrats dressen sons e cansons.
…....
Audaces fortuna juvat timidosque repellit. Y aqui sonen bombardes e balestas trons e trepig, de fletxes gran remor, molts son nafrats per lo cors, qui per testas molts cavallers e altra gent de be: qui 'ls bull la sanch mirant un acte tal ixen al camp e allí ab l'altre 's te, ans Mahomet altre sent Jordi val, colps de bastons de lansas e coltelas los uns nafrats los altres cauhen morts.
….
Qui baptizatus fuerit, salvus erit; qui non, condemnabitur.
Un gran ajust de vells e hoc de vellas
minyons en bras e donas desfrenadas infinitat de ninas é donzelles contritament, molt escabellonadas hi a peu descals uns van á Nostra Dona qui á Filerm, tals á Sant Agustí, e gran part d'ells á molta sgleya bona qu'en Roda ha; veuriels tots allí agenollats ab lagremes per cara (e gemegant) tots deyan e plorant à gente pagana libera nos Domine. .... Vist per tots ells lo mal aculliment foren d'acort d'anar ans que morir, tres jorns apres sens fer lo manament del gran Soldá fan los mes recullir tendes, arnès, bombardas e lals tot ... e ab bel mitjorn divendres ells se'n van ben ordenats la volta de Turquía Quid gloriaris in malitia quae potens es iniquitate? ------ Aveu lexat ut, re, mi, fa, sol, la pera enfingir dehá ¡cuerpo de Dios! vos bon galan más sou dels de cassá del que 's detras feu cara pera vos et finis est convertere Bernat cloeu los pits e alargau las faldas si no feu tal per eixir de pecat vos ne sentrèu de fredas e de caldas. Ante quam gallas cantet vos negás amich á Deu leixant en la carrera, apres penjás l'habit en la figuera diacá sou qui 'us absol de tal cars; tornáu Bernat al quirieleyson si vinctum es vestitum... voléu é no 'us cureu d'atenyer Absalon que 'l facistol se dol de vostra veu. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Vuit letras son á la mitat vocals. II. Conort, obra de 730 versos que comensa aixís: O be 's despit e gran dolor oir parlar à mòlts d' amor, e no tenir que metre 'n joch, etc. y acaba: e cadescú tornant se 'n va hon lo voler mes li digué mas l' hu á l' altre promaté que 'n semblant cas no falliria ans que tostemps loaria esta vida esser bona dir tos temps mal de mala dona.
Figura tambè en La questió de Pere Torroella, y en ella hi tè una esparça que comensa : Si dona al mon s'ateny per ben servir. ---------
Cobles

ANDREU FEBRER. 

Fragments de la traducció de la Divina Comedia. 

INFERN, C. 1. 

(Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita. Catalá o catalana, si entens este texto es perque parles italiá.) En lo mig d' el cami de nostra vida Me retrobi per una selva escura, Que la directa via era fallida. Ay! quant a dir qual era es cosa dura Esta selva selvatge, aspera e fort, Quel pensament nova por me procura Tant amargant que poch es pus la mort! Mes per tractar d'el be qu'eu hi trobé Diré l' als que hi descobri mi record. lo no scé be redir com hi entré, Tant era ple de son en aquell punt, Que la vera via io abandoné. Mas pus qu'eu fuy al peu d'un gran coll gunt Hon termenava aquella escura vall Qui m'havia de por lo cor compunt, Guardé en alt e vi 'l sender qui sall Pus alt vestit ia d'els raigs d'el planeta Qui mena hom dret per cascuna call. Llavores fon un poch la pahor queta Qui 'ns en lo llach del cor m'era durada La nit avant, ab pietat estreta, E axi com cell qu'ab elena afanyada Ix d'el pelec for d'el mar a la riva, Mira l' aygua perillosa e malvada, Axi 'l meu cor qui enqueres fugiva Se regira a remirar lo pas Qui no lexa jamay persona viva; E reposat un poch lo meu cors las Pris lo cami per la playa deserta Axi qu'el peu ferm sempre era el pus bas. E vets vos quasi al començar de l'erta Una llonçaparda presta e lleugera Qui d'un gay pel virat era cuberta. E no 'm lexava ans m'anava primera. Empatxant me tan fort lo meu camí, Que mantas veus fuy per tornar arrera. Temps era d'el principi del matí; E'l sol muntava ab aquestas senyals Qu'eran ab ell lla com l' amor diví Mogué primer les coses mundanals; Si com fo be d'esperar occaysò La gaya pell de semblants animals L'hora d'el temps e la dolça sazò; Mas no per tant que pahor no 'm fahés La vista qui 'm aparech d'un leò. Aquest sembla que contra mi vengués La testa alçant ab fam molt rabiosa Si que aparech que l'aer ne temés; E una lloba flaqua e bramosa Segons parech en la sua magreza Qui molta gent feu ya viura confosa. Aquesta 'm mes tanta de gravidesa Ab la pahor qu'eixia de sa vista Que io perdi tot l' esper de l' altesa. Et axi com cell que volenter acquista E ve en temps que tot perdre li 'n fa, Qu'en tot son cor se complany e s'entrista, Aytal me feu cella bestia lla Que venent me encontra poch a poch Me'n espenyia lla hon may sol no ha. EPISSODI D' UGOLIN. La boca sosleva d'aquell fer past Lo pecador, torquant se la (del sanch vermell)? Als pels del cap qu'havia per darrer gast.
Puys comença: Tu vols qu'io renovell Desperada dolor, qui 'm prem lo cor, Ja pur pensant abans que parle d'ell. Mas s'il parlar meu deu esser labor qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou, Veurás parlar enssems mesclat ab plor. Io no sé qui tu es, ni per quin mou Es tu vengut ça jus: mas Florenti Ressembles bé veramen a qui t' ou. Tu deus saber qu'io fuy compte Ugolí, E aquest es l' arcevesca En Roger: Ara 't diré perqué son tal vehí. Que per l' afecte del seu mal saber, Fiant me d'ell, cert io fuy axi pres E pux fuy mort, ja dir no es mester. Pero cell que no pots haver entés, Ço es, en com la mia mort fo cruda, Ohirás et sabrás si m'ha ofés. Un breu pertus de dintra de la muda, Hon de la fam per mi titol s'es dat, E hon convé qu'encara altri s'encluda, Me demostra per un seu poch forat Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son Que del futur lo vel m'ha declarat. Aquest paria a mi mestre e don Cassant un llop ab llobetons al mont Per qui Lucha als de Pisa s'escon.
…...
…...
Quant fuy desper primer en lendema Plorar senti entre' el son mos fillols Qu'eran ab mi, e demanar del pa. Ah! ets cruel certes si ja not dols Pençant aço quel meu cor se pençava; E si no ploras, de que donchs plorar sols? Ja eram desperts e l'ora s'acostava Quel menjar nos solia esser adot; E per lo seu somni cascu duptava. E io clavar senti 'l portal dessot A l' orrible torre, hon io guardé En la cara mos fills sença dir mot. lo no plorava axi dins m'empedré; Ploravan ells, e Ancelmucio meu Dix: pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué? Per ço re no ploré, ne respos eu En tot cell Jorn, ne en la nit apres, Fins quen lo mon altre sol claror feu. E com un poch del seu raig se fo mès Al doloros carcer, e io scullí, Per quatre visatges lo meu messés. Ambduy les mans per dolor me mordí, Hon ells pensant qu'eu fés per voler pa O per manjar, tantost llevarensí, Dien: pare, molt menys dolor sera Que tu menjes á nos, car tu 'ns donist Estes mesquines carns: despulléns ja. Calle llavores per no ferlos pus trist. Cell dia e l'altre estiguéren tots muts. Ay, dura terra, ay perqué no t' obrist! Mas pusqué fom al quart dia venguts Gaddo se gita a mi estés als peus. Dient: pare, ques que tu no m'ajuts! Aqui mori; e axi com tu m' veus Viu io morir los tres de u en u Entre 'l quint e 'l sext dia, hon cech e leus Iom pris a grapponar sobre cascu; Dos jorns los cridé pus que foren morts: Pus mes pogué quel dolor lo dejú. JOAN FOGASOT. Ab gemechs grans plors e sospirs mortals sentí les gents dolres per les carreres, plasses, cantons en diverses maneres los ulls postrats estant com bestials. Dones d'estat viu estar desfressades lagrimejant e batentse los pits, los infants pochs criden á cruels crits vehent estar llurs mares alterades. ¡O trist de mí quin fet pot ser aquest! ¿De quant ensá está axí Barcelona? L'arma ab lo cors de cascú se rahona : acte semblant no crech may sia lest. Clar de llurs ulls diluvi gran depara d' aigua tan fort que per terra 'ls decáu, i Ay! ¿qu'es axó, germans, dir me vulláu? Tots estan muts e guardant me en la cara. Creix mon dolor per tal capteviment, e de plorar los fiu prest companyía, molts esforsats perden la homenía, e cascú diu gemegant e planyent: O vos omnes qui transitis per hanch viam meam attendite et videte si est dolor sicut dolor meus. .... ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Infinits mals divisió 'ns aporta. II. Obra en 5 estr. y torn.: Rey virtuós senyor d'insigna terra. FERRANDO (1).
(1) Aquesta poesía en lo «Cansoner d'obres enamorades,» dú per títol: «Altra obra contra fortuna adversa feta per mestre Ferrando metge,» y al acabament te aquesta nota: «Ab la present obra guanyá joya.»
Tal indispost qual lo novell e tendre en la gentil é pulida sciença no recusant mon treball per apendre he preposat devant la reverença de tanta gent é molt singular plaça per manifest no lexant cobla alguna un petit vers qui en part satisfaça al qui saber vol d'adversa fortuna.
…....
TORNADA. Mare de Deu pus de tot be complida sou en lo cel qui es bell consistori redressau tost Barcelona afligida
no triguéu en lo seu adjutori.
FIGUERES. Lahors de sa senyora. Enteniment, saber ne fantasia, art, pensa, giny, rahó ne calitat no 'm basten may segons ma voluntat en dir los bens senyora que Deus guia sens vostra part, aquests son tals e tants que nunque 'm par un sol instant que 'l pensament no 'us port mon cors d' avant é la virtut qui s' diu aprensiva no 'm represent un lum enamorant tot mon sentit fins en l'entel•lectiva. TORNADA. Font d'honestat per legalment servir en fins açi la mia carn es morta Mas no son mors mon voler é desir ne l'arma cert qu' amantvos se deporta. Tè aquest poeta á mes una obra de 4 estrofas seguida de una oració de 110 versos de 9 y de 5 sílabas. La obra comensa aixís: Temps ha que visch pecant sens penedir, y la oració aixís: sobiran Deu Creador. PERE GALVANY. Pus vey lo mon es vengut en tal cas que leyaltat no n'es de fill á payre Pere, Joan volgra aver mort son fraire e l'hereter l'heretador al vas. Antechrist es qui ve de pas á pas guerres bastint, dols, afanys e desayre Dèus nos ajut e la Verge sa Mayre sino del tot nos te al Satan al ras per aquest mals ha Deus permes lo cas... JAUME GAZULL. (Tros del somni de Joan Joan.) Puix sabeu quant es cosa certa elles ab elles, y mes si son totes femelles tantost y son volent parlar de tot lo mon, en tot se meten; y si calláu, vos acometen per traure noves, y tostemps fan contres y proves sobre tot hom. ¿Y vos qué fèu? ¿Y l' altre com se troba huy? Y dir los mals de son vehí, de sa vehina. Y ara parlant de medicina donen remeys, y atlegant los furs y lleys, en tot se posen y en tota res diuen y glosen lo parer seu. Parlar del cel les ohiréu y de la terra. Ara de pau, adès de guerra, y del infern, y del estiu y del ivern, y sens afany vos contaran tot quant en l' any han comenzat, texit, ordit y acabat; tot fil per randa vos ho diran, sens donar tanda pera respondre. Y baix parlant sentí compondre tantes cosetes, que par que sien oronetes dins en lo niu, que si 'ls sou prop sol chiu, chiu bast á axordarvos: y si voleu aparellarvos ab ploma y tinta, veuréu entr' elles com s'hi pinta, y com s'hi juga d'un joch que 's diu á la fexuga, y com repiquen, y unes ab altres com se piquen del joch baxet parlant cubert y molt secret elles ab elles. Yo aguaytant y ohint los vols d'aquelles tant gran plaer prenia de mirarles, que desijí que 'ls meus cabells y celles fossen tornats en aquell punt orelles perque pogues mes atent escoltarles. Y estant axí, vent que 'l joch s'escalfava, creure podeu, qu'en tal cas no dormia, ans fonch descans, que molt me descansava, puix tant com mes la brega 's remesclava, tant jo millor major pedres cullia.
…..
«Senyores mies, trobaréu segons me par, alguns que solen ajuntar en certa casa d'un home de corona rasa eclessiastich, molt graciós y molt fantastich y molt sabut, y entre la gent molt conegut per excellent, de molt gentil enteniment y singular, Mossen Bernat de Fenollar ¿Be 'l conexéu?» - - «Senyora, sí, no 'us estronquéu passau avant...»
…..
Han altercat sobre los joves y los vells, qual de amor deu esser merexedor y mes amat, ni sin deu ser lo vell privat o mes en conte
…..
- «Digáunos donchs, senyora mia ¿y qui son ells? Digau ¿sabeu quáls son aquells que favorexen la part dels vells y desconexen la joventut? Digau, si Dèu vos do salut, de cadascú, los noms d'aquells de hu en hu: vejam qui son que des que crech lo mon es mon may ohí tal, ni questió tan desigual viu disputar.» - «Senyora, l' hu es Fenollar, lo doctor vell, Joan Moreno y Portell, y un Gazull, (Viscaí y Gasulla a Valderrobres, nom de un vi) lo Viscaí que te l'un ull desconcertat, y 'l que 'us he dit; es lo jurat Mossen Vinyoles. Caxa n'han fet de castanyoles ells de nosaltres
…..
y los que tenen ab los vells es lo jurat, y lo Moreno qu'es estat lo principal. Lo Fenollar ha fet egual lo joch á tots.
…....
Escrigué aquest autor á mes La Brama dels llauradors del Orta de Valencia contra lo venerable Mossen Fenollar prevere, y algunas altras. GUILLEM GIBERT. Ab dolor gran e fora de mesura vull jo dir part de una trista mort, ab dolor gran abundós en tristura vos denuncíu aquesta mala sort. Ab dolor gran passá d'aquesta vida al lloch etern lo príncep d'Aragó (1), ab dolor gran lo poble tot jorns crida molt fort plorant, dient: «Deu li perdó.» Ans que morís, espay de gran 'stona ell parlá clar ab un aire plasent; ans que morís, á tots de Barchinona recomená son fillet é sa gent. Ans que morís, ab gran humilitat volguè pregar tot hom li perdonás, ans que morís, prés derrer comiat á tots dient que algú no plorás. Apres d'açó, lo cap va inclinar juntas les mans loant lo Criador, apres d'açó, los ulls li viu tancar ab un sospir miráu quina tristor! Apres d'açó, l' ánima s'apartá dexant lo cors e montá se 'n á Dèu, apres d'açó, tot hom Jesus pregá dient: «Senyor es lo servidor teu.
…...

(1) Variant: lo exellent princep de Aragó.
A aquesta poesia acompanya en lo Cansoner de Paris la seguent nota : «A XIII de setembre (festa de Sancte Tecla), any MCCCCLXI, (1461) reté la ánima á Deu omnipotent lo princep don Cárles (de Viana) de gloriosa memoria, en lo palau Real de la ciutat de Barcelona
TORNADA. Mare de Deu humil Verge María acudiu prest als qui 'us volem pregar Mare de Deu mateunos en tal via, qu'est mal divis del tot s'haje apartat. ENDREÇA. Genolls flectats de fin cor pregaria bons Cristians la Verge sense part genolls flectats, tot jorn reclamaria qu'en paradís nos vulla colocar.
MARTÍ GRALLA. Mossen Johan segons opinió d'aquells antichs, qui viu enamorat un sol delit es primer be comprat, absent enuig veus lur condició, si voluntat es causa de sentir vostre dolor e seny no 'us pot valer no 'us sé remey ans en mig desesper sinó en fuig d'açó quin pot fugir. .. TORNADA. Mon frare dols vostre amor no lexás ni 'l franch voler qui va per lo camí de conseguir aquell gentil matí qu'ella 'us dirá: “senyor guanya de mas.” Esta obra, que consta de 7 estrofas, fou escrita en resposta á una altra que á Martí havia dirigit Mossen Johan Masdovelles. MARTÍ GARCÍA. Desconcertat d'aquell saber d'aquell art giny e maestría ab que solia vençre l'esforç e lo poder d'amor e fer ço que tot dia m'afavoria desgraciat fat é grosser.
…..
Certes mon fin cor e voler ma leyaltat é cortesía de 'l que 'm temia muyr per fael é verdader, e si mils morts perçó prenia als no diria ans ab esforç ferm e sençer ho defendria com se pertany d'un escuder.
…...
Despuys que so presoner de fortuna qui 'm te resclus en son carcer terrible hon cosa al mon finalment no m'ajude blasme, maldich, ma fortuna, 'l planeta, cella que m'ha per sa desventura portat en loch hon partra del cors l'arma res no pensant de ma part ne valença que soblement nos gir per lo contrari. TORNADA. Segurament tot revers e contrari que pas per vos menys de tota valença mi sent bastant mentre 'l cors m'atur l'arma quals no 'm sostè mes de vostra ventura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Danza que comensa lo RESPÓS ab est vers: Adeu bon temps é bona sort, y la primera cobla ab est altre: O trist! é no deu sclatar. II. Lay que comensa: Temps es que sospir é que plor.
FRANCI GUERAU. Si col malalt quant la febre 'l combat e de sa carn ix una gran calor per tot lo cors lo pren tan fort dolor que del ben star roman las é cansat tots los sentits perden sa libertat e lo bon juy es luny de son recort ab res al mon no pren algun deport pèl natural que 's forment alterat. Desige strems é quant li es contrari e variejant diu molt desvarions en son dormir tostemps ha visions no pren sabor en negun letovari e si molt prest son metge ordinari dantli remey no 'l trau del purgatori mor lo mesqui freturos d'adjutori ple d'entrenyor desert é solitari. TORNADA. Del viure meu en mans teniu la mida viure yo tant com senyora veuréu vida ab dolor soplich vos no 'm donéu hajáu mercé de mi qui 'us am sens mida. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estrofas ab tornada que comensa: Aquí porá doncella virtuosa. II. Obra de 5 estrofas y tornada : Un gran enuig dins mon cor sent causar. III. Sparça ab tornada : Bellesa gran vostre cor il-lumina. JORDI DE SANT JORDI. Tots jorns aprench e desaprench ensemps, é visch é muyr e fau d'enuig plaher, axí mateix fan del avol bon temps e vey sens ulls é say menys de saber, e no strench res é tot lo mòn abras, (1) vol sobre 'l cel e no 'm movi de terra, e ço que 'm fuig incessantment accás, e 'm fuig aço que 'm segueix é m'aferra. (1) E null stringo e tutto 'l mondo abraccio, e volo sopra 'l cielo, e giaccio in terra. (Petrarca. - Sonet XC.) Lo mal no 'm plats e soven l'om percás, am sens amor e no creis ço que se, par que somiy tot quant vey pres ma fas, oy he de mi é vull altra gran be, e pertant call e avis menys d'oyr, de l'hoc cuyt no lo ver me par falsia, e menjs sens fam e grat me sens pruhir, e sens mans palp e fas de seny follía. Com vull muntar devall sens que no 'm gir, e devallant puig corrent en alt loch, e rient plor é vellar m' es dormir, e quant so fret pus calt me sent que foch, e a dret seny jo fas ço que no vull, e perdent guany el temps cuytats mes tarda, e sens dolor mantes de vets me dull, e 'l simpl' anyell tinch per falsa guinarda.
Colquant me leu é vestint me despull, e trob leuger tot fexuch é gran carch, e quant me bany me pens que no 'm remull, e sucre dolç me semble fel amarch, lo jorn m'es nuyt, é fas clar del escur, (el día me es noche) lo temps passat m'es present cascun' hora, e 'l fort m'es flach, e 'l blan tinc molt per dur, e sens faller me fall ço que 'm demora. No 'm part d'un loch é james no m'atur, lo que no crech ivarçosament trob, del qui no 'm fiu me tinch mòlt per segur, e 'l bax m'es alt, é l' alt me semble prop, e vaig cercant ço que no 's pot trobar, e ferma veig la causa somoguda, e lo fons gorch aygua sus prat me par, e ma virtut no 'm te prou no m'ajuda. Quant chant me par de que 'm prench udular, e lo molt bell me semble fer é leig, abans me 'n torn que 'm loch no vull anar, e no he pau e no tench qui 'm garreig, aço 'm ve tot per tal com vey encés, de revers fayts hay cert mont é natura e sent qui 'm so en lurs fayts tant empés que m'es forçat de viure sens mesura.
TORNADA. Prenga cascú ço que millor li es de mon dit vers reverçat d'escriptura e si 'l mirats al dret e al revés traure porets del ávol cas dretura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estr. ab doble torn.: Un cors gentil m' ha tant enamorat. II. Obra de 5 estr., tornada y endr. : Ajustat vey d' amor tot lo poder. III. Obra de doble torn.: Enyorament enuig dol é despit. IV. Obra de 5 estr. y torn.: Sovint sospir, dona, per vos de luny. V. Obra de 5 estr., torn. y endr. : D'aver lo mon é lo dret tal d'aymía. VI. Obra de 5 estr. y doble torn.: Ara ojat dompnas que 'us fan saber. VII. Obra de 9 estr. : Enuig enamich de jovent. VIII. Obra de 5 estr. y torn. : Desert d'amichs de bens é de senyor. IX. Obra de 5 estr. y torn.: En mal podiers enqueres en mal loch. Lo marqués de Santillana diu en la carta que dirigí al condestable de Portugal, al tractar de aquest poeta: «compuso asaz fermosas cosas, las quales el mismo asonaba, que fué músico excelente e fizo, entre otras, una cancion de opósitos que comienza: Tots jorns aprench e desaprench ensenmp. Fizo La pasion de amor, en la qual copiló muchas buenas canciones antiguas... ROMEU LULL. Cobbles de Romeu Lull scusantse d'un mal dit qu' era inculpat per una dama. Si 'us he mal dit visqué en lo mon Si 'us he mal dit | en pensar ni per obre no 'm do Deu bè | ni lo que li deman; si 'us he mal dit | quant fas me vingue en dan
visque en lo mon | trist, mal conten té pobre; (content é)
si 'us he mal dit | la cara 'm caiga sobre sens confessar | muyra com á dampnat; si 'us he mal dit | veurem puga orat en l' ospital | que james lo seny cobre.
Si 'us he mal dit | que mon servey pres sia en tot desgrat | sens haver galardó; si 'us he mal dit | hajen punitió per gran que fos | mes ne mereixeria. Si 'us he mal dit | l'ofensa tornaria tota en mon dan | pena dolò é dolors; si 'us he mal dit | james mercé de vos de mos treballs | haje la vida mia. Si 'us he mal dit | la carn me caigue trossos de tot mon cors | per malaltia greu; si us he mal dit | rabia 'm prenga 'l peu tot fins al cap | que mans les menj á mossos. Si 'us he mal dit | tinga dolor al ossos tal que james | no puga reposar; si us he mal dit | al lobs donéu menjar la mia carn | á feres, corps é gossos. Si 'us he mal dit | tot hom de mí maldiga com de ribalt | que ten leix crim comet; si 'us he mal dit | me sia l'un ull tret é per lo cos | ma lenga se castiga; si 'us mal he dit | que 'm siau enemiga, lo mòlt que 'us am | me vinga en desamor; si 'us he mal dit | mos delits en dolor sien tornats | é pena per amiga. Si 'us he mal dit | mort terra no 'm consenta, la mar me lans | puis cors mort no 'n consent; si 'us he mal dit | no sia penident de mos pecats | l' infern de mí 's contenta, si 'us he maldit | ….
tot sobre mí | vinga quant mal he dit;
si us he mal dit | de mi vingue 'n oblit com si mort fos | anys passats mes de trenta. TORNADA. Par é sens par | feu que no 'us desaçenta fals pensament | no prengau tant despit, sabut lo ver | será mon mal finit, de tants amichs | fareu gran delit sensa. Resposta de Romeu Lull á tres cobbles del señor Compte de Oliva qui mes loaria é millor la Sra. Na Francisca Rossa, metent per joya un diamant, responent per los mateixos rims. Compte senyor | puis virtut es la rama é de son fruyt | pren tema mon scriura dir quant mereix | la qu' honestat mes ama bellesa es gran | que 'n res no la desama es per les dos | de tots vicis desliura. La ploma prench | per fer vostre manar conplant ab rims | de qui virtut adora, ó trobadors | no vulláu mes tardar per esser tal | son virtuos obrar tant no diréu | que 'l ver no s'entrenyora. Natura volch | ça forsa fos finida units los tres | la fan que tan prospera no pot mes dar | de tots bens es remplida los aliments | ab aquella unida d'honor é seny | fan qu' es figura vera, repos saber | gest, gracia, bondat honest, costum | ab vergonya prudent l'ayre galant | ab lo parlar limat vells pensaments | en jovenil edat tant triumfar | la fan degudament. Quant mes la mir | tórbem los sentiments noves laors | tarden la mia má per lo mòlt grat | que prench en les presents les pervenir | fan aquelles absents lo meu delit | tots temps millorat va Dido, Saphos | Tyresi no feu Penelope | ni Judith ab sa mossa mes del que vos | haveu fet é faréu car vist es clar | de totes mereixéu prenguéu de vos | espill fins á la fossa. ENDRESSA Á LA DAMA. Actes d' honor | vos fan tenir tal cosa qu'apres la mort | 'ls cels triumpharéu per viure honest | felicitat hauréu com ho suplich | á nostre senyor Dèu. Obre fete per Romeu Lull intitulada LO CONSISTORI D'AMOR. L' alt trimphant | Cupido Deu d'amor (triumphant, triumfant) qu'en l'univers | te tanta senyoria per moltes gents | fet absolut senyor ell departeix | de grat lo seu tresor á quants li plau | sols pera cortesía mostra tenir | no poca felonia sol trist pensós | quant ab ell me n' aní en loch desert | plorant la pena mia cridant me dix: | «¿Que fas per esta via? e ¿de que 't dols | é clamas tant de mí?» Per oir dir | ell esser comprenguí ab' larch en ma | lo carcaix buyt portava los ulls velats | grans ales li miri per les senyals | tantost lo coneguí de murta al cap | núu ab garlanda anava com infant pech | mansuet me semblava á poch instant | me parech vell molt fer humil prostrat | li diguí: « ¿que manava?» tot temorós | irat ves mi 's mostrava com si volgués | de mi venjansa haver. Si com aquell | que conort ha mester ajuda gran | al temps mes necessari que 's veu en punt | qu'ha perdut lo poder los sentiments | libertat é saber y resistir | no pot á son contrari ne pres á mi | que lo tancat armar: obert me fo | donantme bon socors per qui creguí | me tractás de cossari son honor prest | se mostra voluntari: per remeyar | mos dolors suspirs é plor. Perque conech | penava per amors ab veu suáu | é cara riallosa tal me parlá: | «Perdona tas dolors no 't cal duptar | rahoném los dos oir de tu | me plaurá tota cosa acars te fiu | semblansa furiosa ensuperbit | te volguí refrenar mes com te viu | color tan dolorosa voltim á tu | ab semblansa amorosa. Digues ¿que vols? | ton plant vull escoltar.»
Yo qu' axi prest | por no 'm pogué deixar sfors prengui | per la sua valensa sentim la veu | encara tremolar pus acomens | ma querela donar fentli rahons | quant m'era fet ofensa per mòlt amar | ab cativada pensa la qu'ha mon grat | molt mes que totes val ella cruel | del tot vol ma perdensa puis consentiu | fer me tal asillensa sino de vos | de quí clamar me cal. Vos be sabeu | mon cor ferm é leal ab quanta fe | servint sempre millora des que 'm manás | mon servir li fos tal promesa 'm fes | donarme per senyal lo dols sguart | que 'm feu en aquella hora quan primer viu | tan singular senyora tinguí per cert | que viuria content que temps vinguès | sémblem' que degut fora per dolor gran | vaig cridant «via fora» per los carrers | orat me tè la gent.
Retrets no fas | que 'n sia penident per son servey | sol desige la vida puys li fos grat | mes del gran mal que sent fora de seny | perdut lo sentiment ma veu cridant | deuria esser oida donchs vos suplich | feu que sia xaudida hajáu mercé | no vulláu que mes dur car fins assí | tinch la pena per dida jamechs é plants | la llet que m' han nodrida e mes que may | mostre lo cor mes dur. Mes jo pus ferm | constant vos prench per mur met vos devant | per que 'm siáu defesa d' aquella fe | no 'us vull esser perjur si mester es | per vos morir no cur delliberat | tinch seguir tal empresa crueltat gran | e complida bellesa ab desamor | units son per mon dan feu que 'm vullau | donaume gran concesa fer pot quant vol | pis ferm la brida presa may leixarè | fins vensudes serán.» Entés mon dir | ple de pietat gran si bè de tot | res sacret no li era dolres mostrá | los ulls mullats li van tot piedòs | per tans greujes que 'm fan los portaments | d'aquella tan altera aixi respos: | «Faste promesa vera molt prest veurás | lo coll al jou tindrá qui tal te fa | sots la mia bandera no li valrá | la superba maná que mut costums | bé mester li será. PRESIDENT. Lo teu lament | sens par anujat m' ha molt sovint | oig á qui tal me demana altri ne tu | mes no m'enujará jutje 'us darè | ab consell just é sa qui' us oirá | dilums cada sepmana president fas | á dona castellana per mòlt saber | ab lo bon juy que te no veig qu'en res | la voluntat l'engana per la rehó | qu'ha presa per germana l'esperiment | me 'n dona tanta fé. CONCELLER. Per canceller | Na Bastida 'us daré vuida de pris | ab general entendre prevista en tot | reposat n' estaré tal la judich | per lo que d' ella sé sab, ben coneix, | prudent es per compendre, grans esfors pren | per veritat defendre, duptar no 'm cal | que no será fet tort hajáu per cert | qui s' vulla pot offendre james veureu | consenta lo dret vendre ni 'l interés | la fes mudar d'acort.
VICICANCELLER. Na Ribes vull | viuda de gran recort sia de grat | vicicanceller ella per honestat | que pren per son deport é tots amants | hauran á bona sort quants seguirán | virtuosa querella. Al viciós | tindrá sorda la orella no consentrá | que 'l haja lo 'us ell no hi pot entrar | qui viciós s'apella mes qui desig | d'honestat lo consella per que virtut | es fonament d'aquell. REGENT. Continent te | galant ayra novell entota antfa | la Rebolleda dama ab gran repós | honest discret é vell de gravitat | en sí porta 'l mantell senyora tal | que tot asçés desama ses obres son | conformes á la fama car per lo mig | son cami veig tenir manifest es | quant honor aquella ama son viure honest | abrassa la tal rama donchs per regent | d'ella 'm poré servir. ADVOCATS. Tres advocats | es master elegir en lo consell | que las causas rahonen la viuda cert | Tagamanent ofir l' altre Na Valls | car bo n'ha son bell dir Na Dionis Miquel | car be proponen totes ensemps | unides se consonen d'un parer seu | per defendre virtut no hi dupta algú | les orelles m'ho sonen advocarán | que 'ls vicis se confonen del natural | sens ley fará scut. ALGUTZIRS. A Na Berquer | te mòlt be merescut que d'algutzir | li sia dat l'ofissi animo gran | gosar saber stut vol aquell loch | ó gran solliscitut quant ser humil | é quan superbo, nici, l'altre será | de mon vot é judici viuda qu'es diu | Corbera Caramany molt diligent | favorable suspici regiran be | lo semblant exercici honradament | farán quant se pertany. PROPONEDORS. De tots amants | per interés é guany proponedors | de qualsevol requesta Na Sepmanat | vindra pendrá l'afany é no 'm oblit | de Na Vilademany per llur stil | cascu colrá sa festa puys que desig | en res no 's deshonesta enteses ja | tal pretestassió si voluntats | en aquells no va lesta en lo tal cars | la virtut será presta castich donant | é greu sumissió. JUTJE D'APELLAÇIÓ. E si per cars | no 'ls es feta rehó acorregut | m'ha la comptesa Lulla dará son juy | en la apellaçió contents serán | de quant per ella 's vulla discreció | es tota sa despulla actes prudents | la guien per lo bras que just parer | en mig d'ella s'aculla com se pot fer | que fruyt altre se 'n culla qu'honest é just | ab virtuòs percas. UXERS. Per ser sagur | que nangú no hi entrás dins en aquest | ajust de gent tan noble sinó l' amant | que per virtut amás é de son cor | tinguè tot vici ras car no 'es degut | sia publich al poble prench per uxers | las que conté ma coble Na Boschanes | ab saber mòlt espert senyora tal | que virtut es seu moble perque format | sia de dos lo coble l'altre será | Na Almugaver per cert. L' ARAUT. Com ordenat | hagué tan bell concert intitulat | d'amor lo consistori feu me vestir | sobre vesta de vert é com araut | no 'm tingue res cubert més me en la má | una verge de vori armes als pits | segons es l'us cursori perque en mon dir | cascuna fe prengues manant á mí | que á totes fes notori fossen presents | d'amor al consistori al temps donat | sens un punt tardar mes.
L'ARAUT AL PRESIDENT É ALS ALTRES OFICIALS.
Al president | primer jo fuy remés explicantli | sa gran prorogativa e qu'exercís | son ofici com es sens consentir | fos preterit en res lo dret d'aquell | mostrantsen molt esquiva prenent de tots | s'ofensa per cativa ell de bon grat | tot mon dir acceptá alegrá molt | be mostra lo quant priva totes apres | prenent ab gana viva obedients | l'ofici que 'ls doná. FI É ENDRESSA A TOTS LOS AMANTS VIRTUT. Puis obehint | yo fiu quant me maná l' amant virtut | fassa justa demanda car be defés | per advocats será causa seré | cascú son dret haurá é justament | li darán la garlanda pero gordáu | no vaje per la randa vostre proces | d'honest examináu car altrament | portaréu negra banda ab dolor gran | viuréu en vostra tanda foragitat | per vos tancat en clau. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Misteri gran ó concebiment noble. (Ab tornada.) II. Per satisfer al que tant me obliga. » III. Si en temps passat hagués hagut coneixer. » IV. De boca-dents postrat estich en terra. » V. Yo fuig d' amor per viure en libertat. » VI. Mon sentiment ha perdut del tot l' esme. » VII. Fantasiant molt sovint en amor. » VIII. Léxem estar amor no 'm dones pene. » IX. Si 'n negun temps d'amor me so clamat. » X. Vengut es ja qu' en amar daré terme. » XI. Puis no 'm voléu prech la mort prest me vulla. » XII. Gloriós es l' hom qui no sent d' amor. » XIII. Ab gran sfors quasi fora natura. »
Ausias March

PERE MASDOVELLES. 

Tot ignorant se pensa mòlt saber 
e va ab ulls cluchs en lo bell dia clar 
met son camí pel qual no sab anar 
e tot sabent spatxa per grosser. 
Variejar lo veurets cada dia, 
parla tostemps, lo mesquí no s'compren, 
ab sos semblants li plau fer companyia, 
si ou parlar, lo sentit ho reprèn. 

l'home d'honor qui trenca sa paraula 
á cascun jorn li veureu fer viltat 
no duptant gens deute ni amistat 
d'acte d'honor no li plau tenir taula. 
Si 'l repta algú haya feta malesa 
no y respon may; si 'us ha pres diner 
satisfer hi vos ha ell apaguesa, 
¿mon car cosí que 'us par d'est mercader? 

Dona d'honor qui viure vol honesta 
en general deu esser estimada 
si sa honor castament ha guardada 
e per algú será estada raquesta; 
car la qui 'u es e requesta no l'han 
virtut li es mas no tant singular 
com es la qui estreta l'han haurán 
e dolçament s'es sabuda guardar. 
…....

Be pot pensar dona qui tal tempesta 
met lo seu cors será á mort liurada 
per lo marit qui l' aurá ben amada 
e lo renom qu'en lo mon d'ella resta; 
e 'ls pobres fills qui per sort romandrán 
vituperats no 's poden alegrar 
e son incerts llur pares ahont l'han 
ne qual per dret deuhen la má besar. 

TORNADA AB ENDREÇA. 
Jo prech á Deu les qui mal usarán 
que prestament les vulla illuminar, 
les honestes á vos les recoman 
Mare de Dèu les vullats conservar. 
BERENGUER MASDOVELLES. 

Prenguen espill los curials que son 
de grans senyors é persona cascuna 
y aquell rich hom don Alvaro de Luna 
e com vilment es exit d'aquest mon 
segons se diu per crims executat 
en loch publich dient aquells ab crida 
fets tots per ell en lo temps de la vida 
e per lo quals a mort fonch condempnat. 

Pens cadescú pèl gran rey molt amat 
en aquest fet e crech ab bona cura 
que fets semblants trobarán l'escriptura 
erli aman herz alliot malvat 
que per lur dit e conçell desleyal 
feran reys tres ab lo poble cordats 
mas Dèu volent pres foren descordats 
executals aquells del consell mal. 

Tot conceller de rey ne curial 
qu'es amador de la cosa publica, 
ama, tem Dèu lo temps que pacifica 
rey ab vasalls e vol l'estat reyal 
e part lo be que 'n si n'aconsegueix 
ha merit gran e deu lo regordona (parece que pone regórdona)
mes al tirant que 'l rey e publich dona 
hon se que tir per si Dèu lo puneix. 

Los set peccats mortals aquells compleix 
á mon albir qui ama tiranía 
e vers infern te manifesta via 
ab l' enemich qui d'ell may se parteix, 
e va lo foll abandonadament 
tancats los ulls conaxença perduda, 
e ve la mort jornada no sabuda 
fall-li deixar lo gonyat malament. 

Molts dels passats visqueren noblement 
sol per haver en lo mon nomenada 
apres lur mort e que fos divulgada 
la virtut lur é savi regiment, 
quant mes deu vuy cadascú ben obrar 
que no 'l renom e paradís n'espera 
e sos bons fets li romanen derrera 
e van primers al loch qui es sens par. 

En açó vull aquesta obra finar 
á tots dients l'interés propi lexen 
com faça dan en aquells qui regexen 
e l' aquirit ha també de restar 
e mes anant en retre compte prim 
al jutge gran qui te justa balança 
á folls qui tots vindrem alrabucança 
si en vers Deu justament no vivim. 

TORNADA. 

Mon creador, si lo mon desestim 
servint á tu en qui tinch esperansa, 
em guarts d'açò que mes no dech estim. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 

Obra en 5 estrofas y tornada: L'hom qui del mon s'aparta per servir. 

JOAN MASDOVELLES. 

Qui pert lo temps detrás ço que no val 
me par de seny que molt freturòs sia 
e crech tenir se fa la darraria 
per hom qui 's te content de poch cabal, 
hi aquest tal, 
mon frare car, de vos saber volria 
per quin l' haveu, donchs sens parenseria. 
digáumho prest que jo molt le per al. 

RESPOSTA. 

No pensáu gens que metrè un jornal 
ni dos, ni tres que sia grossería, 
de mi 'us se dir l'home conçellaria 
metès lo temps d'açi per tot Nadal 
ab gran destral 
que mon parer follia gran seria, 
lexás lo fet axi 'n la mijanía, 
ans veure déu la fi de be ó mal. 

REPLICACIÓ. 

Entés haveu ben be lo general 
que 'us dich que 'n res esmenar se poria, 
mas á mon juy servir es gran follia 
dona ab poch seny qui tir al natural, 
mas tot es tal 
per tant diré al qui es en la via 
servesque 'l temps per vos dit e lo dia 
ab tot son cert menjará menys de sal. 

ALTRA. 

Qui de mi 'us dir que fos enamorat 
dona de vos jurvos ma fé mentí 
que per null temps altra que vos aymí 
ni aymaré, tal es ma voluntat. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
I. Increat Deu sol creador. 


HUCH DE MONCADA. 

(Fragment de un poema.) 

Ab laugeresa no pesada é sompa 
ix de Valencia ressonant la Fama 
inflant (ses galtes de rubins) la trompa 
que 'l so inmortal del mon suspens inflama; 
roba de Dafnes la segona pompa, 
de sa transformació sens deixar rama, 
oberta ó closa flor, oliva é fulla 
que pera fer garlandes no la culla. 

Totes les palmes trau de Berbería 
podentles tallar d' Elx, mes considera 
que en la terra qu'es nit y está á mig dia 
no hi reste palma pus de romaguera; 
é les ales batent ab armonía 
fa per tot l'univers vol é carrera; 
é ab trompa é veu silenci á tots demana 
d' Ort á Ponent, de Sur á Tramontana. 

Torna á Valencia publicant la crida 
que á les Nacions ha fet, y allí prepara 
sens cosa reservar de eterna vida 
un acte publich de memoria clara; 
processó fa Granade, pus florida 
que na vist lo mon de mes afable cara 
tal que la enveja vent tant gran ressenya 
mordent lo cor les serps del cap desgrenya. 


JOHAN MORENO. 

Obra feta per Johan Moreno en persona de una nobbla e devota 
Sra. Dona Violant d'Urria. 

Yo si be 'm tinch | per indigna serventa 
de vos que sou | celestial regina 
alt sobre 'ls cels | mare verge divina 
filla de Aquel | que tot lo mon sostenta 
contemplaré | á Vos magnificada 
en paradís | segons que puch bastar 
car no se algú | tant vos puga loar 
quant merexéu | en vos esser honrada. 

E que 'us diré | verge humil sagrada 
si 'ls doctós sants | prou no si atravexan 
mos pensaments | be troben é conexan 
que ja nasqués | al mon santificada 
de sant Joan | Batista y Jeremies 
se diu ben cert | foren santificats, 
donchs mes de vos | que sou luny de pecats 
conjuncta ab Deu | en cambre del Macies. 
L'esperit Sant | cumplint las profecias 
vench sobre vos | eternalment eleta 
Deu 'us elets | essent verge perfeta 
segons que 'u dix | profetant Isaias. 
Del beneyt part | nata es maravella 
entendres pot | per la virtut de fe, 
Deus inmortal | home mortal naixqué 
Jesus parint | restas mare donzella. 


Ab quanta amor | criá vostre mamella 
al fill Jesus | fet hom sens carnal pare 
…......
de grans virtuts | sobre totas pus bella, 
ab quanta amor | vos plague esser venguda 
casta plorant | sus al peu de la creu, 
ab quanta amor | amás lo Fill de Deu 
restant en vos | la fe que era perduda. 

No 's pot contar | com fos al cel rebuda 
Deu é los sants | quanta 'us feren la festa 
mes que la neu | teniu la sobre vesta, 
molt resplandent | la corona deguda, 
de plenitut | de gracia sou plena 
en paradís | ahont senyorajáu, 
tots van aquí | los que vos prohiscáu 
delliures son | de la infernal cadena. 

TORNADA. 

Tots los meus drets | Mare de Deu serena 
tinch ja perduts | si vos no m'advocáu 
ab vostre fill | Senyora 'm concordáu 
sots lo mantel | cobre la mia 'squena. 

ENDRESSA ALS JUTGES. 

Jutges d'honor | puix que teniu la mena 
del bon saber | e de virtuts la clau 
aquest meu dir | si 'n res vos desplau 
yo 'l vos tramest | que hi sia feta smena. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Ab tot que á esperiments (47 estrofas). 
Tambè figura en lo Procés de les olives é disputa dels joves é dels vells, fet Fenollar, Gazull, Vinyoles y alguns altres. 


MOSSEN NAVARRO. 

STRAMPS. 

Veig que 'm plau e pas dolor estrema 
per un desig que dins mon cors se tanca 
muyr sens morir é la mort m'es stranya 
sent ço que déu sentir home que fina, 
no crin la mort e desig molt la vida 
tot no mes un ans veig la diferença 
que 'ns ha forçat á amar á qui desama 
tota amistat qu'ab rahó no s' ordena. 

Aquella fi que tot amant desija 
de ses amors ma voluntat cobeja 
é no la teny ans la troba defesa 
perqué la par tal amistat refusa, 
ço que 'm fa amar desamar me consella 
aquell desig que mon voler demana 
é no 'l desam ans l' am sens sperança 
e com mes l' am renova ella ma pena. 

Ço que mes val e no 's pert may en dona 
fin que la carn es de l' arma dijuna 
quant pus hi pens mon sperit atroba 
la hon es tant inclinada ma pensa 
tant m'abelleix ço que forma natura 
humanalment quant acaba tal forma 
que tot voler d'altra amistat me passa 
e lo restant del mon me descontenta. 

TORNADA. 

Dona de mi mon esperit contemple 
vostra amistat á mon delit es causa 
per lo desig humá que no 's conferma 
á vos qui sou d'honestat genitura. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
Una que comensa: Si be d' amor me clam sovent. 


FRANCISCO OLIVER. 

Requesta d'amor de madama Sans merci feta per mestre M. Chartier, 
treta de francs en cathalá per Franc. Oliver. 
(Alain Chartier (ou Charretier, en latin «Alanus Auriga»), 
né vers 1385/90 à Bayeux, mort vers 1430 (le 20 mars 1430?), 
sans doute à Avignon, est un poète, diplomate, orateur et écrivain politique français, 
ayant écrit à la fois en latin et en moyen français.

Naguères chevauchant pensoye,
Com’ homme triste et douloureux,
Au dueil où il faut que je soye
Le plus dolent des amoureux ;
Puisque par son dart rigoureux
La mort me tolli ma Maistresse,
Et me laissa seul langoureux
En la conduite de tristesse....
Copio y pego todo el poema en una entrada aparte)

No ha molt temps cavalcant jo pensava 
com un hom trist cansat e dolorós 
en un gran dol hon fortuna 'm lançava 
lo mes dolent de negun amorós 
pusqu'ab son dart é força rigorosa 
me tolch la mort la senyora de mí 
lexantme sol ab tristor engoxosa 
en lo govern dolorós é mesquí 
e si vull dir forçat mes que 'm jaquescha 
de fer dictats e de cobles rimar 
e qu'abandon e de mí convertescha 
riure y solaç per lo lagremajar 
cert en açó m'es forçat lo temps metra 
car jo no tinch sentiment ni confort 
d'escriura res ni tampoch de tremetra 
cosa qu'á mi ni altra fos deport. 
…...
Cert lo concell que 'm donáu ma senyora 
se pot mils dir que no fa pas lo fer 
de creureu yo me perdonáu estora 
car lo meu cor es tan fort é sançer 
qu'ab res del mon no pot girar la pensa 
en cosa tal d'hon no ha leyaltat 
ni pus concell mester no 'm fan defensa 
sino de vos mercé e pietat. 
….....

Senyores vos é vosaltres donzelles 
en qui honor neix e fa gran ajust 
no vulláu ser cruelment tan rebel-les 
cascuna may ni totes de tal fust 
é ja de vos neguna no ressembla 
aquella qui m'ohiu parlar açí 
á qui hom diu hi apella so 'm sembla 
la bella cert dama Sense mercí. 
…...


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. La Borja y 'l d' Aragó. 
II. Bocairent te nom de fel. 

Bocairent te nom de fel
Mes no fel de amaritat
Que fel de tanta lealtat
Es fel dolça com la mel,
Est nom li ha donat lo cel,
Puix que de la Germania
No te raza ni sang cria
Ans te en llealtat lo non plus
Perque li guanya en Bellùs
Honrra y vanderes un dia.

https://books.google.de/books?id=WD9lAAAAcAAJ&pg=PA65&lpg=PA65&dq=%22Bocairent+te+nom+de+fel%22&source=bl&ots=EuvBbE7wZI&sig=ACfU3U2utIRjL-RZw7LfllWUPKIayXQ3Tg&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjnzounzJz0AhXF_7sIHZIfC5IQ6AF6BAgEEAM#v=onepage&q=%22Bocairent%20te%20nom%20de%20fel%22&f=false

Part 2