Mostrando las entradas para la consulta haigues ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta haigues ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats. 

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

martes, 18 de junio de 2024

Lexique roman; Metre


Metre, v., lat. mittere, mettre, poser, placer.

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Lo pe met en l' estriup. Guillaume de Tudela.

Le pied il met en l'étrier. 

Sanz Nazaris si mes premier;

Van s'en a la sancta abadia.

V. de S. Honorat. 

Saint Nazaire se mit le premier; ils s'en vont à la sainte abbaye.

Fig. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

Per la boca m metetz al cor 

Un dous baizar de fin' amor coral, 

Que i meta joy, e 'n giet ira mortal. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Par la bouche vous me mettez au coeur un doux baiser de pur amour cordial, pour qu'il y mette joie, et en chasse tristesse mortelle.

- Installer, déposer.

Portan l' al evescat, en cadeira l' an mes. V. de S. Honorat.

Le portent à l'évêché, en chaire ils l'ont mis. 

Fez sos mes segre; si 'lz fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers; si les fit mettre en prison. 

Fig. El cor e 'l cors m'a sazit, 

E mes en estreit cortil.

Azemar le Noir: Ja d' ogan. 

Le coeur et le corps m'a saisi, et mis en étroit jardin.

- Employer, dépenser. 

En luy servir metras ta cura. Passio de Maria.

En la servir tu mettras ton soin. 

Tot quant a dona e met.

Bertrand du Pujet: De sirventes. 

Tout ce qu'il a il donne et emploie. 

Creys, meten, de pretz e de poder. 

Hugues Brunet: Pus lo dous.

En dépensant, il croît de prix et de valeur.

- Avec un pron. pers. Se faire.

O m metrey, si m' o alongatz, 

Hermitas.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz

Ou je me mettrai ermite, si vous me le différez.

Par que us vulhatz metre monja. 

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Il paraît que vous vouliez vous faire religieuse.

- Traduire, translater.

Ay mes de lati en romans. Passio de Maria.

J'ai mis de latin en roman.

- Donner origine, établir.

Entr' amairitz et amans 

S'es mes un pales enjans.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Entre amantes et amants s'est établie une manifeste tromperie.

Ce verbe se combina avec plusieurs mots et forma un grand nombre de locutions; en voici quelques-unes: 

Quascun dia 

Son vostre fag pus cabal, 

Quar gent hi sabetz metre sal 

Ab solatz et ab paria.

Aimeri de Peguilain: Pus ma belha. 

Chaque jour sont vos faits plus supérieurs, car gentiment vous y savez mettre sel avec soulas et gracieuseté.

Peirol, aiso metetz jos. 

T. de Peyrols et du Dauphin d'Auvergne: Dalfin. 

Peyrols, mettez cela en bas.

Vol proeza e bon pretz metre jos. 

T. de Rambaud, d' Azemar et de Perdigon: Senher. 

Veut prouesse et mérite mettre à bas. 

Pueis li fals Juzieu 

Mezero l' a carnatge. 

Un troubadour anonyme: Flors de paradis. 

Puis les faux Juifs le mirent à carnage (le tuèrent). 

Que los vensa e los meta al desotz. Liv. de Sydrac, fol. 109. 

Qu'il les vainque et les mette au-dessous.

Sol qu'ab vos puesca trobar merce, 

A mon dan met quascun que per amic no m te.

Sordel: Planher vuelh.

Pourvu qu'avec vous je puisse trouver merci, je mets à mon dam (je brave) quiconque pour ami ne me tient.

M'an bauzat ni mes a lur dan.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

M'ont trompé et mis à leur dam (se sont moqués de moi).

Met a mal aquo de son ostal, vaysella e draps, coma endiablat.

V. et Vert., fol. 11. 

Met à mal cela de son hôtel, vaisselle et vêtements, comme endiablé.

Ar es mortz, ai Dieus! quals dans es! 

Caitiu, com em tug a mal mes! 

Guillaume, moine de Beziers: Quascus plor. 

Maintenant il est mort, ah Dieu! quel dommage c'est! Malheureux, comme nous sommes tous mis à mal!

Mantas religions 

Met a fuec et a carbons.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que. 

Maints couvents met à feu et à charbons. 

A fuoc e a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

A feu et à flamme avaient mis leur terre. 

Fo tot mes en escrit. Philomena.

Fut tout mis en écrit. 

Mes lo en arnes de totas res. V. d'Aimeri de Peguilain. 

Le mit en harnois (l' équipa) de toutes choses. 

Aquelh home que so mes en clam de crim. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Ces hommes qui sont mis en accusation de crime. 

Zo qu' eu faz no dei metre en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis. 

Ce que je fais elle ne doit pas mettre en dédain.

M' an mes en tan gran esfrei.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

M'ont mis en si grand effroi. 

Ja laire no s'en meta en grans espiamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Jamais larron ne s'en mette en grandes explorations. 

Pren los us, e 'ls autres destrenh, 

E, qui li play, met en son fuelh. 

A. Daniel: Ab plazers. 

Prend les uns, et écarte les autres, et, qui lui plaît, met sur sa feuille.

Metria tot lo plag voluntier 

En dos amic, per far bon acordier. 

Le Moine de Montaudon: Ayssi cum. 

Je mettrais volontiers toute la contestation entre deux amis, pour faire bon accord.

El trop marirs lo vai meten en via

D' abreviamen de jorns e de sos ans. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le beaucoup souffrir le va mettant en voie d' abrégement de jours et de ses ans.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente.

Tan los destrein nofes e cobeitatz 

C' onor e pretz en meten en soan. 

Aimeri de Peguilain: Qui be s membra. 

Tant les presse non-foi et convoitise qu'honneur et mérite ils mettent en mépris.

Per que m sui mes en assai, 

Si ja 'l bon jorn trobarai.

Saïl de Scola: De Ben. 

C'est pourquoi je me suis mis en essai, si jamais le bon jour je trouverai.

Ieu m suy mes en vostra bailia.

Pons de la Garde: D' un sirventes. 

Je me suis mis en votre puissance. 

Si m metetz en azir, 

Tem que totz lo mons m' azire.

Elias de Barjols: Car comprei. 

Si vous me mettez en haine, je crains que tout le monde me haïsse.

Toza, vau far ma jornada.

- Senher, mete us en carreira.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Jeune fille, je vais faire ma journée. 

- Seigneur, mettez-vous en route.

Mesero s totz en oracio, e pregero. Philomena. 

Se mirent tous en oraison, et prièrent.

- Substantiv. Ce mot servait à indiquer la ponctuation.

Coma ha nom primier metre...; colum, segon metre, peryodus, ters metre. Leys d'amors, fol. 144.

Coma a nom premier mettre...; colum, second mettre; période, troisième mettre.

ANC. CAT. Metrer. ESP. Meter. PORT. Metter. IT. Mettere. (En chapurriau queden alguns rastres que vorem mes aball, com malmetre, malmetut, entremetre.)

2. Mes, s. m., messager, envoyé.

Fez sos mes segre; si 'ls fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers, si les fit mettre en prison.

ANC. FR. Li mes retournèrent; il raportèrent le jugement le roy Tierri, que tuit li François loèrent. 

Un mes s'en vint aus Wandes, qui leur dist que lor fames et leur enfans estoient tuit ocis. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 173 et 182.

Que Renart fist quant vit en voie 

Le mes le pape et ciaus de Roume.

Roman du Renart, t. IV, p. 110.

3. Messatge, Message, s. m., message.

Messatge trametrai fizel, 

Breu sagelat de mon anel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle, bref scellé de mon anneau.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

Loc. Li dis: Amicx, ses tot messatge, 

Vuelh que ns anem ades disnar.

P. Vidal: Abril issic. 

Elle lui dit: Ami, sans autre cérémonie, je veux que nous allions sur-le-champ dîner. 

ANC. ESP. Recabda el messaje cuemo bon messajero. 

Poema de Alexandro, cop. 60.

CAT. Mitsatge. ESP. MOD. Mensaje. PORT. Mensagem. IT. Messaggio. (chap. Mensaje, mensache, mensajes, mensaches.)

- Messager, commissionnaire.

Ayssi coma messatge que non porta letras... non intra pas laugieramens davan lo rey. V. et Vert., fol. 88.

Ainsi comme messager qui ne porte lettres... n'entre pas facilement devant le roi.

Tramet al rei messatge semblan romieu. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Transmet au roi un messager semblable à un pélerin.

Aquells que non preston pas de lur mas, mays que fan prestar lurs deniers a lurs messatges, aquestz so mayestres uzuriers.

V. et Vert., fol. 13 et 14.

Ceux qui ne prêtent pas de leur main, mais qui font prêter leurs deniers à leurs commissionnaires, ceux-ci sont maîtres usuriers. 

Fig. Li uol son tot temps del cor mesatge, 

E fan amar cel que non amaria.

T. de Giraud et de Peyronet: Peronet.

Les yeux sont toujours les messagers du coeur, et font aimer celui qui n' aimerait pas.

ANC. FR.

Sire, font li messaige, un petit nos oez. Roman de Rou, v. 2981. 

Li message le conte Thiebaut furent Joffroy de Ville-Hardoin, li mareschaus de Campaigne, et Miles li Braibanz.

Villehardouin, p. 6.

ANC. CAT. Missatge. ESP. Mensaje. IT. Messaggio.

4. Messatgier, s. m., messager. 

Mout mi venon soven li messatgier 

Ab anel d' aur, ab cordon blanc o nier.

P. Vidal: Drogoman. 

Moult me viennent souvent les messagers avec anneau d'or, avec cordon blanc ou noir. 

Un messatgier, que me venc l' autre dia.

Guillaume de Beziers: Erransa. 

Un messager, qui me vint l'autre jour. 

Fig. Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers, 

M' en ven de vos sai messatgiers.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Mon coeur, qui est là votre hôte, m'en vient de vous ici messager.

Las aurelhas so messatgier del cor. Liv. de Sydrac, fol. 34. 

Les oreilles sont messagers du coeur. 

ANC. FR. Riches juiaus et moult grant soume 

D' avoir donna li mesagier.

Roman du Renart, t. IV, p. 110. 

ANC. ESP. Venioron de Cecilia al rey messageros.

Poema de Alexandro, cop. 1754. 

ANC. CAT. Missatger. ESP. MOD. Mensajero. PORT. Mensageiro. IT. Messaggiero, missagiere. (chap. Mensajero, mensajeros, mensajera, mensajeres; missaché, missachés, missachera, missacheres; mensaché, mensachés, mensachera, mensacheres.)

5. Messaggiera, s. f., messagère.

Ciconia... de primavera et de novel temps es messaggiera.

(chap. La sigüeña... de primavera y de nou tems es mensajera, missachera, mensachera.)

Eluc. de las propr., fol. 144.

La cigogne... de primevère et de nouveau temps est messagère.

6. Messatgaria, Messatjaria, s. f., message, mission, commission.

L' arcangel son premier

E sobira tota via

En faire messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 20. 

Les archanges sont les premiers et toujours les supérieurs à faire message.

La messatgaria lhi plai, e 'l s' esjauzis e s' alegra. 

Livre de Sydrac, fol. 34.

Le message lui plaît, et il se réjouit et s' allègre. 

Tals fo la messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 82. 

Telle fut la mission.

Sirvens et officials e messatgiers que fan totz los officis de la cort e las messatjarias, ayssi co hom lur dis. V. et Vert., fol. 46.

Sergents et officiers et messagers qui font tous les offices de la cour et les commissions, ainsi comme on leur dit.

ANC. FR. Quant le roy ou le soudanc meurt, cil qui sont en messagerie, soit en paennime ou en crestienté, sont prison et esclave.

Joinville, p. 77.

ANC. ESP. Vieno à Alexandre una messageria.

Poema de Alexandro, cop. 1753. 

ANC. CAT. Missatgería. (ESP. Mensajería. Chap. Mensajería, missachería, mensachería.)

7. Messio, s. f., mise, émission, dépense.

Yeu faray messio qu'ieu sautaria X pas.

Leys d'amors, fol. 86. 

Je ferai mise que je sauterais dix pas. 

Us autres joglars escomes lo... e feron messios cascun de son palafre.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia... et ils firent mise chacun de son palefroi.

Las messios qu' el a fachas en arar, o en semenar, o en segar, o en estivar lo blat. Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

Les dépenses qu'il a faites à labourer, ou à semer, ou à scier, où à récolter le blé.

Lo santz, per sas messios, 

N' a pres alcuna cantitat, 

E 'l sobreplus lur a layssat.

V. de S. Honorat. 

Le saint, pour ses dépenses, en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

ANC. FR. Messions et dépens pour la défension. 

Ord. des R. de Fr., 1326, t. 1, p. 799. 

A grans frais et missions.

Mém. d'Oliv. de la Marche, p. 318. 

ANC. CAT. Messió.

8. Mettement, s. m., mise.

Lo mettement de possession. Fors de Béarn, p. 1094.

La mise en possession.

Al mettement de aquellas.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 152. 

A la mise de celles-là.

9. Missiu, adj., missif.

Per lettras missivas. Fors de Béarn, p. 1079.

Par lettres missives.

CAT. Missiu. ESP. (misivo) PORT. Missivo. (chap. Missiu, missius, missiva, missives.)

10. Metedor, s. m., dépensier, généreux.

Bon' amor fug als malvatz

E don' als bons metedors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Bon amour fuit les méchants et donne aux bons dépensiers.

11. Amettre, v., mettre, placer.

Mon cor non pois aillors amettre, 

Ni non pois ges de leis partir.

Lamberti de Bonanel: D'un salut.

Mon coeur je ne puis ailleurs mettre, ni ne puis point me séparer d'elle.

12. Admettre, v., lat. admittere, admettre.

Non vol admettre las exceptions, allegations e defensas.

Statuts de Provence. Mosse, p. 193.

Ne veut admettre les exceptions, allégations et défenses.

CAT. Admetrer. ESP. Admitir. PORT. Admittir. IT. Ammittere. 

(chap. Admití: admitixgo o admitixco, admitixes, admitix, admitim, admitiu, admitixen; admitit, admitits, admitida, admitides.)

13. Cometre, v., commettre.

Qu' aias tan gran peccat comes. V. de S. Honorat.

(chap. Que haygues o haigues tan gran pecat cometut o comés.)

Que vous ayez commis si grand péché.

- Défier, provoquer, attaquer. 

Quant hom d' amor la comet. 

Guillaume de Montagnagout: Non an. 

Quand on la défie d'amour.

M'a comes ab glazis et ab sanc totz premiers. Guillaume de Tudela.

M'a provoqué tout le premier avec glaives et avec sang.

Cometre us voill, Reculaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

Je veux vous défier, Reculaire.

Ben, Rigaut, sai que comes 

Ab orgueilh gran. 

Raimond de la Tour: Bel orgueilhos. 

Rigaut, bien je sais qu'il défie avec grand orgueil.

Avinhos e Belcaire los a comes primers. Guillaume de Tudela.

Avignon et Beaucaire les a attaqués les premiers.

- Confier.

Comes lhi lo regimen d' Ytalia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Lui commit le gouvernement d' Italie.

- Entreprendre, risquer.

Quan la prec, mi ditz qu'alhors cometa.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Quand je la prie, elle me dit que j' entreprenne ailleurs.

CAT. Cometrer. ESP. Cometer. PORT. Commetter. IT. Commettere.

(chap. Cometre: cometixgo o cometixco, cometixes, cometix, cometim, cometiu, cometixen; cometut, cometuts, cometuda, cometudes.)

14. Escometre, v., défier, attaquer, provoquer, questionner.

Manens escomes lo frayri primiers. 

Le Moine de Montaudon: Manens e frayris. 

Le riche le premier défia le misérable. 

Pois m' escometetz de guerra.

Marcoat: Una ren. 

Puisque vous me provoquez de guerre. 

Us autres joglars escomes lo com el trobava en pus caras rimas que el.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia comment il trouvait en plus riches rimes que lui.

Vers es qu' ieu ai amada

L' enganayritz, don m' avetz escomes. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Era m. 

Il est vrai que j'ai aimé la trompeuse, dont vous m'avez provoqué.

Si m' escomet de nulla ren, 

Ades li respondrai en ben.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

S'il me questionne de nulle chose, alors je lui répondrai en bien. 

CAT. Escometrer. IT. Scommettere. (chap. Escometre.)

15. Comission, s. f., lat. commissionem, commission, mandat.

Per far la copia de la comission del aide de CL M liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour faire la copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois. 

Neguna comission. Statuts de Provence. BOMY, p. 218. 

Nulle commission. 

CAT. Comissió. ESP. Comisión. PORT. Commissão. IT. Commissione.

(chap. Comissió, comissions.)

16. Comissari, Comessari, s. m., commissaire. 

Comissaris de la cambra. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 84. Commissaires de la chambre.

Comessari el pays de Lenguedoc, per lo rey.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Commissaire au pays de Languedoc, pour le roi.

CAT. Comissari. ESP. Comisario. PORT. IT. Commissario. (chap. Comissari, comissaris.)

17. Demetre, v., lat. dimittere, mettre, rejeter sur, imputer.

No m poiria mi donz demetre

Nul mefait.

Lamberti de Bonanel: D' un saluz. 

Ma dame ne me pourrait imputer nul méfait.

- Désister, démettre.

Ben mi meravilh qu' en aissi s'en demeta.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Je m'étonne bien qu'elle s'en désiste ainsi. 

CAT. Demetrer. ANC. ESP. Demitir. ESP. MOD. Dimitir. PORT. Demittir. 

IT. Dimettere. (chap. Dimití: dimitixgo o dimitixco, dimitixes, dimitix, dimitim, dimitiu, dimitixen; dimitit, dimitits, dimitida, dimitides.)

18. Esmetre, v., émettre, manifester, livrer, entremettre.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Tant es a lieis mon cor esmes.

A. Daniel: Amors e. 

Tant est à elle mon coeur livré. 

De nulha ren no s' esmet ni s' embarga

Ses ben yssir.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

De nulle chose ne s'entremet ni s'embarrasse sans bien sortir.

- Ruiner, épuiser d'argent. 

O dira: Est ostal 

Que ai fag m' a esmes.

G. Riquier: Selh que sap. 

Ou dira: Cet hôtel que j'ai fait m'a ruiné. 

Part. pas. Anatz a la cort, si es esmis, 

E preiatz la reina que vos vestis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Allez à la cour, si vous êtes ruiné, et priez la reine qu'elle vous vêtisse.

19. Entremetre, v., lat. intermittere, entremettre, tenter, mêler, essayer, placer.

Mal ensenhat, vilas e mal apres 

M' an ab mentir aitan aut entremes, 

Que fan cuiar que la genser del mon 

Mi tenha gai, jauzen e deziron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Mal élevés, vilains et mal appris m'ont avec le mentir si haut placé, qu'ils  font croire que la plus belle du monde me tienne gai, joyeux et désirant. Pus tan mi fors' amors que mi fai entremetre 

Qu' a la gensor del mon aus ma chanso trametre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisque l'amour me force tant qu'il me fait tenter qu'à la plus belle du monde j'ose transmettre ma chanson.

Entremetre n' aug cent pastors.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

J'entends s'en entremettre cent pasteurs.

Qui no s' entremet d' amar,

Non pot esser valens ni pros. 

Raimond de Miraval: Selh que no vol. 

Qui ne se mêle d'aimer, ne peut être vaillant ni preux.

Per febre lo sol home sancnar, 

Mas qui be o no sap far, 

No s' en deu per re entremetre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Pour fièvre on a coutume de le saigner, mais qui ne sait pas bien le faire, ne doit pour rien s'en essayer.

M'es bon e belh hueymais qu' ieu m' entremeta 

D' un sirventes per elhs aconortar.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Il m'est bon et beau désormais que je m' essaie d'un sirvente pour les encourager. 

Part. pas. Pois entremes me soi de far chanso. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremes. 

Puisque je me suis mêlé de faire chanson.

Si neguna s' es de m' amor entremessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise. 

CAT. Entremetrer. ESP. Entremeter. PORT. Entrameter. IT. Intramettere.

(chap. Entremetre, entremetres, entreficá, entreficás.)

20. Esdemetre, v., abandonner, confier, déployer.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Part. pas. Las golas grans et esdemessas. V. de S. Honorat. 

Les gueules grandes et déployées.

21. Esdemessa, s. f., effort, élan, déploiement.

De chantar farai 

Una esdemessa.

Tomiers et Palazis: De chantar.

De chanter je ferai un élan.

Per lieys amar no feira un' esdemessa.

Albert de Sisteron: En amor truep. 

Pour l'aimer je ne ferais pas un effort.

22. Entrometre, v., lat. intromittere, introduire.

Comanda a la matrona que entrometa lo sieu det.

Trad. d'Albucasis, fol. 32.

Commande à la matrone qu'elle introduise le sien doigt.

Fig. Entromet gaug e leticia. Trad. d'Albucasis, fol. 66. 

Introduit joie et gaîté. 

CAT. Entrometrer. ANC. ESP. Intrometer. ESP. MOD. Entrometer.

PORT. Intrometter. IT. Intromettere. (chap. Entrometre : entreficá.)

23. Entromes, Intromes, s. m., sonde.

Am entromes cayrat. 

La forma de intromes petit.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 26. 

Avec sonde carrée.

La forme de petite sonde. 

IT. Intromesso.

24. Intromissio, s. f., lat. intromissio, intromission, introduction. 

Per que es fayta intromissio de lur. Trad. d'Albucasis. fol. 43.

Par quoi est faite l' intromission d'eux. 

PORT. Intromissão. (ESP. Intromisión.) IT. Intromessione. 

(chap. Intromissió, intromissions.)

25. Malmetre, Marmetre, v., imposer, déplacer, déranger, maltraiter. 

En las penas d'ifern, las cals non pot pessar 

Cor, ni boca retraire, ni 'ls huelhs adesgardar..., 

Aquelas deu marmetre, establir e donar... 

A vos autres heretjes.

Izarn: Diguas me tu. 

Dans les peines d'enfer, lesquelles le coeur ne peut penser, ni la bouche raconter, ni les yeux voir..., celles-là il doit imposer, établir et donner... 

à vous autres hérétiques.

M' a marmis, que m fo dolsana.

B. Martin: Bel m' es. 

Elle m'a maltraité, vu qu'elle me fut douce.

Part. pas. 

Fig. Pretz es estortz, qu' era guastz e malmes. 

Aimeri de Peguilain: En aquelh. 

Mérite est délivré, qui était endommagé et maltraité. 

ANC. FR. Qui sa fame li a maumise. Roman du Renart, t. II, p. 162.

- Assigner.

Els quals dichs deniers avia donats e marmes.

Tit. de 1240. DOAT, t. CXL, fol. 137. 

Auxquels dits il avait donné et assigné deniers. 

CAT. Malmetrer. ANC. ESP. Malmeter. IT. Malmettere. (chap. Malmetre: malmetixco o malmetixgo, malmetixes o malmets, malmetix o malmet, malmetem, malmetéu, malmeten; malmés o malmetut, malmesos o malmetuts, malmesa o malmetuda, malmeses o malmetudes.)

26. Prometre, v., lat. promittere, promettre.

Si res prometetz, atendetz lo. Philomena. 

Si vous promettez quelque chose, tenez-le.

So que m promes, er m' estrai.

P. Raimond de Toulouse: Us novel.

Ce qu'elle me promit, maintenant elle me l' arrache.

A lei de mal deutor 

Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Folquet de Marseille: Sitot me. 

A la manière de mauvais débiteur qui toujours promet, mais ne payerait rien.

- Assurer.

Ie us prometi, so dix K., qu' elha l'aura per marit. Philomena. 

Je vous promets, ce dit Charles, qu'elle l'aura pour mari.

Substantiv. No m sap bo prometre ses aver. 

G. Faidit: Tug cilh. 

Ne m'est agréable le promettre sans avoir. 

El prometre m' es gen. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Le promettre m'est agréable. 

Part. pas. Del rey en la ley promes.

P. Cardinal: Vera vergena. 

Du roi promis dans la loi. 

Subst. Lo senhor non tarza lo sieu promes. 

Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre. 

Le Seigneur ne tarde pas la sienne promesse. 

CAT. Prometrer. ESP. Prometer. PORT. Prometter. IT. Promettere.

27. Promessa, s. f., promesse.

El prometre m'es gen, e fos falsa 'l promessa.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Le promettre m'est agréable, et fut fausse la promesse.

Aus, tu que cantas tas messas, 

E fas a Dieu tas promessas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Écoute, toi qui chantes les messes, et fais à Dieu tes promesses.

CAT. ESP. Promesa. PORT. IT. Promessa. (chap. Promesa, promeses.)

28. Promessio, Promissio, s. f., lat. promissio, promesse, assurance, promission.

La promessio qu' el reis fes al comte et a lui de rendre so qu' avion perdut. V. de Raimond de Miraval.

La promesse que le roi fit au comte et à lui de rendre ce qu'ils avaient perdu.

Loc. Los metra en terra de promissio. Liv. de Sydrac, fol. 119. 

Les mettra en terre de promission.

ANC. CAT. Promessió, promissió. ESP. Promisión. PORT. Promissão. 

IT. Promessione. (chap. Promessió, promessions.)

29. Prometeire, Prometedor, s. m., prometteur, qui promet, garant. 

Non es tengutz lo prometeire. Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le prometteur n'est pas tenu. 

Jhesus es fatz prometeire del melhor testament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Jésus est fait garant du meilleur testament. 

Prov. Prometres taing a bon entendedor, 

Et atendres a bon prometedor.

B. Zorgi: Mal aia cel. 

Le promettre convient à bon soupirant, et le tenir à bon prometteur.

ANC. CAT. ESP. Prometedor. PORT. Promettedor. IT. Promettitore. 

(chap. Prometedó, prometedós, prometedora, prometedores.)

30. Comprometre, v., lat. compromittere, compromettre, engager.

Se compromesero amigablamen. Tit. de 1270, de la famille Gasc. 

(chap. Se van comprometre amigablemen.)

Se compromirent amiablement.

Part. pas. E 'l sagrestan si son mantenent compromes,

Que lur dones evesque cal que mais li plagues. 

V. de S. Honorat.

Et les sacristains se sont maintenant compromis, qu'il leur donnât un évêque, celui qui plus lui plairait.

CAT. Comprometrer. ESP. Comprometer. PORT. Comprometter. 

IT. Compromettere. (chap. Comprometre.)

31. Compromes, s. m., lat. compromissum, compromis. 

Sotz la pena contenguda el compromes.

Tit. de 1269. Arch. du Roy., M. 872. 

Sous la peine contenue au compromis. 

Lo dich compromes, e lo poder que las dichas partidas nos an donat.

Titre de Périgueux de 1276. 

Ledit compromis, et le pouvoir que lesdites parties nous ont donné.

ANC. CAT. Compromes. ESP. Compromiso. PORT. Compromisso. 

IT. Compromesso. (chap. Compromís, com lo de Casp, Caspe, compromisos.)

32. Emprometre, Enprometre, v., promettre. 

Empromet a lor lo guiardon. Doctrine des Vaudois.

Promet à eux la récompense.

Lor enpromes lo regne celestial. La nobla Leyczon. 

Leur promit le royaume céleste. 

IT. Impromettere.

33. Empromession, s. f., promesse, promission.

Ham las empromessions... en despreziament. La nobla Leyczon.

Ont les promesses... en mépris.

Loc. Hereteron la terra de l' empromession. La nobla Leyczon.

Héritèrent de la terre de la promission.

34. Prometensa, s. f., émission, prononciation.

Per la prometensa de la oration en la qual dizon: Senher, perdona a nos.

Regla de S. Benezeg, fol. 32.

Par l' émission de l'oraison dans laquelle ils disent: Seigneur, pardonne à nous.

35. Repromissio, s. f., lat. repromissio, engagement mutuel, promesse réciproque.

Car aquesta repromissio es a vos e a vostres filhs.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 2.

Car cet engagement mutuel est pour vous et pour vos fils.

Temps de repromissio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Temps de promesse réciproque.

ESP. Repromisión. IT. Repromissione.

36. Remissio, s. f., lat. remissio, rémission.

Per remissio de mos peccatz. Liv. de Sydrac, fol. 131. 

Par rémission de mes péchés. 

Remissio e perdo de peccatz. V. et Vert., fol. 5. 

Rémission et pardon de péchés.

CAT. Remissió. ESP. Remisión. PORT. Remissão. IT. Remissione.

(chap. Remissió, remissions dels pecats.)

37. Remissiu, adj., lat. remissivus, rémissif, qui relâche, qui décroît.

Remissivas coma: pauc e pauc. Leys d'amors, fol. 100.

(chap. Remissives com: poc a poc.)

Rémissives comme: peu à peu.

(chap. Remissiu, remissius, remissiva, remissives.)

38. Sobremetre, v., lat. supermittere, élever, surmonter, dominer.

Pueys faziatz als menutz donadors 

Creisser lurs dons, quant auzian parlar 

Del vostre fait cum era sobremes.

Aimeri de Peguilain: Anc non. 

Puis vous faisiez aux menus donneurs croître leurs dons, quand ils entendaient parler de votre fait comme il était élevé.

39. Sobmetre, Sotzmetre, Sosmetre, v., lat. submittere, soumettre, subordonner.

S' era vengut sobmetre a la gleysa. Chronique des Albigeois, col. 6. 

S' était venu soumettre à l'église. 

Part. pas. On plus li suy sers e sosmes, 

Adoncx mi fai piegz. 

G. Hugues d' Albi: Quan lo braus.

Où plus je lui suis esclave et soumis, alors elle me fait pire.

Tota creatura es vana de se, e sosmes' a sa vanetat. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est vaine de soi, et soumise à sa vanité. 

Substantiv. En governar clerzia e trastotz sos sosmes. V. de S. Honorat. A gouverner le clergé et tous ses subordonnés.

Dels sotzmes e dels vezis 

Malanans, paubres e mesquis, 

A dolor e compascio.

Brev. d'amor, fol. 21. 

Des subordonnés et des voisins souffrants, pauvres et mesquins, il a douleur et compassion. 

CAT. Sometrer. ESP. Someter. PORT. Sometter. IT. Sottomettere. 

(chap. Sometre; so : sub : sous : sotto : sota : suso + metre.)

40. Submission, s. f., lat. submissionem, soumission.

Obligations, submissions. Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52.

Obligations, soumissions.

CAT. Submissió. ESP. Sumisión. PORT. Submissão. IT. Sommissione, sommessione. (chap. Submissió, sumissió.)

41. Emissio, s. f., lat. emissio, émission, éjection, évacuation.

Emissio del brac de la plaga. Trad. d'Albucasis, fol. 43. 

(chap. Emissió, evacuassió del pus de la ferida : llaga : plaga.) 

Émission du pus de la plaie.

ESP. Emisión. PORT. Emissão. IT. Emissione. 

(chap. Emissió, emissions : evacuassió, evacuassions.)

42. Emissius, adj., émissif, productif.

Algus so de votz emissius.

Eluc. de las propr., fol. 45. 

Aucuns sont émissifs de voix.

(chap. Emissiu, emissius, emissiva, emissives : productiu, productius, productiva, productives; que emitixen; v. emití : produí.)

43. Immission, s. f., lat. immissionem, envoi, mise.

Immission de possession. Statuts de Provence. BOMY, p. 7.

Envoi en possession.

44. Intermissio, s. f., lat. intermissio, discontinuation, interruption. 

Dieu vezent ses intermissio. Eluc. de las propr., fol. 9.

Voyant Dieu sans interruption. 

CAT. Intermissió. ESP. Intermisión. PORT. Intermissão. IT. Intermissione.

(chap. Intermissió, intermissions : interrupsió, interrupsions, del v. interrompre o interrumpí.)

45. Endemes, adj., fixé, établi. 

S'ieu fos tan savis en amar 

Com soi en autres faitz cortes,

No m fora tant aut endemes.

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Si j'étais si sage en aimer comme je suis en autres faits courtois, je ne serais si haut établi.

46. Endemes, Endemis, adv., sur-le-champ.

Viatz et endemes son vengut a Murel. Guillaume de Tudela. 

Aussitôt et sur-le-champ ils sont venus à Murel. 

A trayta l' espaza, vas luy venc endemis.

Roman de Fierabras, v. 355. 

A tiré l'épée, vers lui vint sur-le-champ.

47. Endemessa, s. f., limite, division, borne.

La qual estrada devesis entro en la endemessa de Bessac.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236. 

Laquelle route sépare jusqu'à la limite de Bessac. 

Si neguna s'es de m'amor entremessa,

Entenda s' en autrui, qu' ieu sec dreita endemessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise, qu'elle s'entende en autrui, vu que je suis la droite limite.

48. Remetre, v., lat. remittere, remettre, rendre, pardonner. 

Remet so que nos te devem

Quo nos als autres remetem.

Remet lo y de bon coratge.

Brev. d'amor, fol. 104 et 71. 

Remets ce que nous te devons comme nous remettons aux autres.

Le lui remet de bon coeur. 

CAT. Remetrer. ESP. Remitir (redimir). PORT. Remittir. IT. Remittere.

(chap. Remetre, remití, redimí, perdoná.)

49. Trametre, v., lat. transmittere, transmettre, envoyer. 

A la gensor del mon aus ma chanso trametre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

A la plus belle du monde j'ose ma chanson transmettre.

Messatge trametrai fizel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle.

El trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce. 

Il transmettait les lettres outre la mer.

- Ménager, moyenner.

Prec Dieu que m sia guit,

E que trameta breumen

Entr' els reys acordamen.

Peyrols: Quant amors. 

Je prie Dieu qu'il me soit guide, et qu'il ménage bientôt accord entre les rois.

ANC. CAT. Trametrer. CAT. MOD. Transmitir. ESP. Transmitir, trasmitir. PORT. Transmittir. IT. Tramettere, trasmettere. 

(chap. Transmití: transmitixco o transmitixgo, transmitixes, transmitix, transmitim, transmitiu, transmitixen; transmitit, transmitits, transmitida, transmitides. Transmetre.)

50. Trames, s. m., cours, flux d'eau.

Trames es la partida del fluvi de la font plus drech entro mar corrent.

Eluc. de las propr., fol. 152. 

Le cours est la partie du fleuve de la fontaine plus directement jusqu'à la mer courant.

51. Retrametre, v., renvoyer, retransmettre.

La lutz... retramet per accio reflexiva. Eluc. de las propr., fol. 150.

La lumière... renvoie par action réflective.

52. Reiretrametre, v., renvoyer.

Lo cals ieu t' ai reiretrames.

Trad. de l'Épître de S. Paul à Philémon. 

Lequel je t'ai renvoyé.

(chap. Enviá, reenviá; transmití, retransmití.)