Mostrando las entradas para la consulta nazis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta nazis ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 18 de marzo de 2018

Luisico Rajadell

http://www.lafranjadelmeucul.net/?p=24999

El (se ha de sé mol tonto pera escriure "el" cuan se diu "lo")
passat 23 de febrer, el periodista i escriptor matarranyenc Luisico Rajadell va presentar el seu llibreLa ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito” a la llibreríaLa Pantera Rossa” de Saragossa.



Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,
































L’acte, al que hi van assistir unes 40 persones, va estar organitzat i presidit per Juan José Soro i Manuel Baile, responsables de la editorial Comuniter, l’empresa que ha publicat el llibre. 



Pancetamol, catarro, Vall de Roures, Luis Rajadell
Pancetamol per a Catarro dispunipla a la botiga Ascuma.
No cal cap ressepta del apotecari Romero Rivases, un dels drapets


Davant d’un públic atent i interessat, Rajadell va desgraná com a panollo que és els principals episodis de la vida de Juan Bautista Albesa Segura, ‘Batiste’, “un home del seu temps, carregat de contradiccions, estimat per uns i molt odiat per altres” – digué l’autor del llibre

Davant d’un públic atent i interessat



Acompanyat d’interessants imatges recollides durant la seua intensa i llarga etapa de recopilació d’informació sobre el personatge, Luisico Rajadell recordà els seus orígens humils, el seu exili laboral a Barcelona, el seu retorn a Vall-de-roures, el seu poble natal (aon dingú diu "el" y menos "Vall-de-robres", atontat)
i la seua presa de consciència obrera, això si, sense picar, que aviat desembocaríe en una militància apassionada en el món llibertari d’abans de la Guerra Civil


També va recordá un dels proyectes sossials més importants que protagonitzà Batiste amb la creació a Barcelona de la Colònia per a xiquets fills de republicans a l’antiga Masia de la Beguda. L’exili a França com el seu tocaio Companys i la obscura etapa de Batiste com a presumpte col·laboracionista amb el govern pro-nazi de Vichy va ser un dels fets que més va cridar l’atenció del públic. 


Juan José Soro, editor de Comuniter, qualificà el llibre de Rajadell, com “una obra necessària per a conèixer una realitat important de la Història de la Guerra Civil Española, com va ser l’organització de col·lectivitats obreres anarquistes en diferents punts del Front d’Aragó”.

Raúl Vallés, expresidente de FACAO
Raúl Vallés, expresidente de FACAO

Publicado en 2008:

Cuando se habla, escribe, o incluso se gobierna, pretendiendo tergiversar la realidad, al final se acaba descubriendo que la pretendida liebre que se quiere vender, no es tal sino gato.
Don Luis Rajadell, que comparte periódicamente en LA COMARCA la columna de un colectivo de defensores de la lengua catalana en Aragón, denominada Viles i gents, en este periódico de fecha
25-01-2008, expone unos asertos que, sin ser maquiavélicos, se fundamentan en la poco ética filosofía de decir una pequeña parte de la verdad, pero omitiendo la mayor. Esto, va parejo a la persistente idea catalanista de considerar artículo de fe algo que no ha sido probado por las “altas autoridades en la materia” (en este caso, no religiosas, sino lingüísticas).

El señor Rajadell quiere justificar la discutida, y discutible, denominación de “Franja del meu cul” –sola o con apellido- que supuestamente pretenden inscribir en el Registro de la “Propiedad Intelectual” catalán, o mejor decir, catalanista. Este señor dice que esta zona oriental de Aragón, desde la Transición “ha sido denominada popular y académicamente La Franja del meu cul”, porque “tiene una forma alargada”. ¿Qué parte de Aragón considera el señor Rajadell que comprende esa “Franja del meu cul”?
Porque si la misma incluye –como los catalanistas afirman y pretenden- todos los pueblos de Teruel que son bilingües, la inclusión en ese saco catalán de Aguaviva, La Ginebrosa, La Cañada de Verich, Torrevelilla, Belmonte de San José, La Codoñera, Fórnoles, La Portellada, Monroyo, La Fresneda, Valjunquera, Valdeltormo y otros próximos, resultaría que la forma de esa “Franja del meu cul”, más que alargada sería cuadrada (como la cabeza de Arturico Quintana) o redonda con picos, pero no  alargada

Dice también que esa zona oriental de Aragón “está situada a poniente del dominio lingüístico catalán”… ¿Le habrá traicionado el subconsciente al señor Rajadell? Hablar de “dominio” en una situación en la que está en juego el “dominio” o la apropiación de unos bienes religiosos y culturales, como los de Barbastro y las lenguas vernáculas de más de cuarentena municipios –que no hablan catalán sino aragonés oriental o chapurriau - constituye un grave lapsus, una ligereza o una frivolidad política.

Añade el señor Rajadell que, en Aragón, el término Franja del meu cul “es visto como peligroso por partes de la sociedad aragonesa”, y cita a FACAO, tachándonos de ser los “sectores más rabiosamente conservadores y anticatalanistas”. ¡Claro que somos conservadores, señor Rajadell! Y lo somos sin “rabiar” y sin morder a nadie de quienes, como usted, pretenden transformar en un “gato” nuestra “liebre” idiomática que venimos hablando desde hace más de quinientos años. ¿Algo que objetar?

Al referirse al bochornoso episodio del Trivial catalán, al señor Rajadell se le escapa un maullido (del “gato” que pretende darnos por liebre). Habla de una foto de Valderrobres en la carátula de este juego, pero calla maliciosamente los “errores” deliberados existentes en algunas de las 1.800 preguntas de ese juego: por ejemplo, decir que los Països Catalans comprenden “de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó”, y otros “errores” similares hasta un total de catorce…

Otra “curiosidad” escrita por el señor Rajadell es que “nos hemos inventado la expresión de “Aragón oriental” para escapar del “parany” pancatalanista, y añade que el término “Aragón oriental es la mitad de Aragón”… Esto, o es una broma o demuestra una simplificación que raya en la subcultura geográfica. Aplicando su curiosa tesis, esto equivaldría a decir que la España Norte, o la España Sur, dividirían nuestro país en dos mitades, supuestamente delimitadas por el kilómetro cero de la Puerta del Sol de Madrid…

Resulta extraño que un redactor de El Heraldo de Aragón, residente en Teruel capital, exprese ideas tan peregrinas.  

Raúl Vallés.

Presidente de FACAO.

// Texto de Luisico Rajadell //

LA FRANJA DEL NORD

(Publicada a La Comarca el 28 de juliol del 2017)
Mon pare tornabe cap a Vall-de-roures l’any 1957 después d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champaña, la del vi espumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burrocràtic que li impedíe creuar la frontera. Em (este idiota no ha lligit massa) va contar que, durán aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’enteníe en la gen que se trobabe pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. 
A Perpignan , Perpiñá , parláen Champouirau
A Perpignan , Perpiñá , parláen Champouirau

D’aixó ne fa poc més de mig siglo. Habíe marchat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febré de 1956, que va dixá sense micháns de vida a tota la comarca.
Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podíe entendre amb els naturals del país parlant com a casa? 
Pnhc, plataforma no hablamos catalán

No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorsudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi. Ocsitá.



Reyes de Aragón, catalanes

Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”.
(Som 0 milions)
Irreversible, diria jo. Lo debate sobre si és o no
la mateixa llengua que a Valderrobres, Valénsia, Mallorca y Catalunya está resolt / y tú tu creus /. I la metxa del big bang la va enséndre un catalá de Solsona. Al Rosselló, la Franja del cul del nord, lo fransés se l’ha emportat per dabán. Estem a primera línea de la defensa de la nostra llengua.
Luisico Raxadel.
///

Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. / Pos te fas fotre, Luiset
És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de César Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.
Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.

//

La presidenta de la Federación de Asociaciones de Barrios de Zaragoza (FABZ), Nieves Boj, será la encargada de presentar el próximo lunes 12 la nueva edición de las jornadas en la sede del colectivo vecinal (calle Granada, 43), donde a lo largo de la semana se desarrollarán los diferentes encuentros a partir de las 20.00. El periodista de HERALDO DE ARAGÓN y escritor Luis Rajadel (con una L en el original, como Sabadel) abrirá el ciclo ese mismo día con la presentación de su libro “La ternura del pistoleroun trabajo sobre la vida del anarquista de Valderrobres conocido como Batiste.

//

Batista , Batiste, Batistot, Juan Bautista Albesa Segura


“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batistot', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona.
Luis Rajadell , Teruel, llibre, libro, Batiste, Batista, anarquista
Luis Rajadell , Teruel, Javier Escriche


Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadel, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Communiter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadel. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “chiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadel recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia. ARAGÓN 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Twitter Facebook eldiario.es Aragón / Sociedad 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Luis Rajadel reconstruye la vida de Bautista Albesa, guerrillero anarquista que fundó una colonia para niños refugiados de la Guerra Civil La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, dibuja el perfil de un personaje “osado, violento y solidario” Elisa Alegre Saura - Teruel 26/09/2016 - 19:24h Compartir en Facebook Compartir en Twitter Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite. Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite.

“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batiste', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona. Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadel, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Comuniter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadel. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “xiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadel recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia. Luis Rajadel posa con su libro. Luis Rajadel posa con su libro.

JAVIER ESCRICHE

Cuando las tropas franquistas tomaron la turolense comarca del Matarraña, muchas familias huyeron a Reus a un campo de refugiados a donde Batiste fue a recoger a los niños para llevarlos a esa colonia. “Compatibiliza la acción guerrera, muchas veces volvía herido, con la gestión de la colonia”, recuerda Rajadel de aquella etapa de su vida. Es la que Batista recuerda con más emoción, según relata el autor del libro cuando le entrevistó ya en su vejez: “Inimaginable”, decía aquel pistolero emocionándose hasta el borde del llanto, con una mezcla de orgullo, nostalgia y satisfacción.
De héroe y figura para el anarquismo de aquellos tiempos convulsos, cuando participó en las batallas más importantes de Aragón de la Guerra Civil, a acabar siendo un proscrito para la CNT (ya se ve que era muy trabajador) tras el juicio en Francia. Batiste se hizo amigo de un coronel de las SS en el país galo y en un juicio en 1948 le condenaron por colaborar con la fuerza ocupante y participar como informador en dos atentados. “Pero en el mismo juicio hay procesados condenados a muertes y a él le condenan a cinco años, una pena leve que no cuadra”, explica Rajadel. “No sé en qué medida colaboró o en qué medida se aprovechó de los nazis”, (socialistas, por cierto) reflexiona. Quizás fuera un agente doble, porque también ayudaba a evadirse a represaliados, - casi como Schindler - o tal vez fue objeto de venganzas y envidias dentro de la propia CNT, como aventuran quienes compartieron sus últimos años con él en Francia. Tras un lustro de investigaciones, rastreo de viejos periódicos y de hablar con unos y otros que le conocieron, a Rajadel todavía le quedan muchas preguntas de un personaje que murió en 1999 como un hortelano de Perpignan, pero que dejó de dormir con la pistola bajo la almohada convertido ya en un venerable anciano, recuerda alguien que le conoció al final de su vida, “siempre se sentaba en las habitaciones de cara a la puerta de entrada, por seguridad”.


///


serret llibres entrevista-a-luis-rajadell-carlos-sancho-meix


Dissabte 3 de setembre durant la signatura de llibres de Luis Rajadell a la llibreria Serret vam fer-li una entrevista.


/ En chapurriau, Carlos y Luis diuen que parlen catalá, lo de dal se escriu:


lo dissapte, 3 de setembre durán la firma de llibres de Luis Rajadell a la llibrería Serret li vam fé una entrevista. Si acás, li vam fer.


No engañaréu a la gen mol mes tems, no voleu conservá la vostra forma de parlá, si fore aixina, escriuríeu diferén, en grafía catalana com fa Pedro J. Bel Caldú per ejemple. //


Per què has dedicat el teu darrer (radé en chapurriau) treball a Batiste, un dels anarquistes més destacats del Matarranya durant la guerra civil?


És un personatge del que he (hai, hay) sentit parlar molt i he escoltat opinions contraposades. A més he tingut la sort d’haver-lo (habel) conegut personalment i he trobat moltes fonts: orals, documentals i d’hemeroteca per poder (per a pugué fé) fer un treball ampli (ample) i rigorós. / Luiset, no es lo mateix la figa de ta mare que la fita de ta mare, fica les lletres be. /


És un personatge molt (mol) singular, líder natural i contradictori –violent al costat de (a la vegada que) solidari. El treball crec que trenca (trenque, penca o penque?) la visió només negativa que en general s’ha donat del personatge.


Per què has canviat de llengua i este treball l’has escrit en castellà quan la major part dels testimonis parlen en català?


En redactar-lo en castellá hay buscat un tipo de lectó que sé que may lligiríen lo llibre si estiguere escrit en catalá. / Exacte, te vas espabilán, Luiset, la pela es la pela. /


Per altra (atra) banda sóc conscient que en traduir (traduín) els (los) testimonis del català al castellà es perd una mica d’autenticitat però he assumit el risc. / Pero no assumixes lo riesgo de escriure lo catalá que dius que parles, valén, que eres un valén /


Això no vol dir que a partir d’ara escriga sempre en castellà. De fet participo en la revista La Comarca en la columna setmanal en catalàViles i gents’.


Parles en (a) la introducció d’un informant que no ha volgut (vullgut) que apareguera el seu nom al llibre. Per què creus que ho fa després d’haver passat quasi 80 anys del fets ocorreguts que relates al llibre?


L’informant és un xiquet que va estar a la colònia de la Beguda durant el final de la guerra civil. Li pareixia que el que m’explicabe encara resultabe un tema massa delicat i podíe obrí ferides no tancades. En les memòries publicades d’alguns participants a la guerra encara no poden ni escriure el nom de Batiste pel que per a ells significa el personatge.


Després de l’estudi acurat (ha curat lo meche?) del personatge. Penses que realmén Batiste va arribar a col·laborar (colaborá) en los nazis durant la Segona Guerra Mundial a França com el van acusar i va haver d’anar a judici?


És veritat que era amic personal del coronel nazi Karl Mahren i anava a dinar amb certa freqüència (frecuénsia) a casa de Batiste. Eixa relació personal és una evidència contrastada i també que l’anarquista venia productes de la seua explotació agrícola als alemanys (alemáns). El (lo) van acusar de col·laborador (colaboradó) en dos morts que habíe planificat el coronel nazi. Però també es conta que Batiste ajudava a passar espanyols d’Espanya a França, és a dir, a fugir dels sublevats –amics d’Alemanya- i de França a Espanya. Feixistes (fascistes) i anarquistes per altra banda teníen en comú l’odi al comunisme.


Tens algun altre projecte literari o d’assaig (ensayo) per una pròxima publicació?


Ara mateix vull descansar. Fa temps havia pensat fer un treball sobre la presència d’Alemanya a Vall-de-roures perquè no sé si és casual que a la població hi haja hagut alemanys durant diverses èpoques. Però no hi trobo un fil conductor que explica esta presència.


Durant la guerra civil a casa la Matarona hi va haver una dotassió d’alemáns, després de la Segona Guerra Mundial uns xiquets refugiats van vindre a Vall-de-roures, una alemanya va comprar una casa i va escriure un llibre sobre la població en alemany, un altre va muntar el cinema (sine) Montecarlo, una colònia d’alemanys van fer-se una urbanització a l’embassament (pantano) del Pena (tú sí que eres un pena) i, finalment, un altra onada d’immigrants alternatius han aparegut a la població i han comprat masos i cases a la vila.


Després de la signatura de llibres a la llibreria Serret a Vall-de-roures el passat 3 i 4 de setembre a la Fira de Setembre. Quina sensació et va donar en la gent haver presentat a Batiste a la seua vila i en el territori que ell va desenvolupar dessarrollá la seua actividat?



Lluïs Rajadell parle un occità amb accent sureny



Yo parlo lo chapurriau


Rebuig, indiferència, interès, agraïment.. En general, la gent vol conèixer més a fons la vida d'un personatge quasi mític al Matarranya, però, per a la meua sorpresa, /dorms a una márfega Luiset, Batistot va sé un assessino, com lo teu tocayo Companys /
80 anys després de la guerra civil, encara he trobat algún rebuig frontal a parlar de Batiste per l'odi que desperta.


He d'aclarir que no he volgut fer una hagiografia del personatge si no un treball objectiu i documentat (com Bofarull o Sanchís Guarner)



Falsificación, catalanismo, Sanchís Guarner



Alguna anècdota que et van explicar que no sabies i que et va sorprendre?

La vida de Batiste és un pou sense fons. Me van contar que, durant la guerra, va salvar la vida de dues dones de dretes a Vall-de-roures, perquè els estava agraït. Les que va assassinar no són importants. També que durant el franquisme la filla de Batiste, Aurora, va visitar Beseit, d'on era sa mare Julia Celma, la dona de Batiste. Encara es recorda a la filla de Batiste cuan se rese lo rosari. 

Carlos Sancho Meix  (Carlitos, sol te falte cambiá lo Sancho per Santxo, Carles ya vech que u escrius). 

viernes, 26 de marzo de 2021

Gabriel Bibiloni, mallorquí catalaniste

Gabriel Bibiloni, un mallorquí catalaniste, mes tonto que lo que va fé una griella de fusta per a rostí sagí. Una víctima més de la TV3%

l' idiôme vulgaire Sarde, qui a conservé les autres caractères constitutifs de la langue romane, offre la circonstance remarquable que son article est SO, SA, venant sans doute d' IPSE.
(N. E. Ses illes, Mallorca, ipsa : SA, sa casasa Calobrasa padrina, &c.
Ipse – SE – ES.)

(Mes al final)


@bibiloni

Bibiloni lo cap se soca pun cat

Gabriel Bibiloni, un mallorquí catalaniste, mes tonto que lo que va fé una griella de fusta per a rostí sagí.

Gabriel Bibiloni, articles salats

No pot sé mes ase, es un ase ben gran, com lo que té Miquel Montoro de Mallorca.


Aquí tos fico una mostra de la escritura antiga de Mallorca

LA CRIDA

Ara hoyats, que notifica lo espectable é Magnifich Mossen Vidal, Castella Doris, Caualler, Conseller, Cambrer; é Lloctinent General del molt alt S. Rey,, en los Regnes, é Islas de Mallorca, Menorca, é Iuiça: é Regint lo offici de la Gouernacio del dit Regne, que hagut per al dit Magnifich Lloctinent General, en é sobre las dites coses devall escrites ple; é digest consell, é colloqui ab los Honor. Misser Miquel Zaburgada, Caualler, Doctor en Lleys, Assessor seu; é los Honor. Iurats de la Ciutat, e Regne de Mallorca é hagut axi matex colloqui, é ple consell, ab algunas Notables perçonas del present Regne, hayen fets, é ordenats los capitols seguents.


//

PRIMO: que de aqui auant, alguna persona, no pugue vendre a temps, algunes mercaderias, draps, llanes, Blats, oli, Especies, Cuyrams, ceres, o argent, yoyes, ni altres coses; sino a mercader; per mercadejar o specier, artesá, ó menestral per son propri vs, e menester de son offici, ó per altres necessitats o menester del comprador; axi com drap per vestir, o blat per sembrar, o meniar, ó de sa familia, ó siuade per los bestiars e que aço haye a iurar lo dit comprador, en poder del Notari, qui pendra lo contracte, e lo Iurament sia continuat en la carta. En altra manera, tal contracte no valega, nen sia fet dret; ans los venedors qui contractaran, en altre manera perdran totes les coses, e preus de aquelles, e los Notaris, qui rebran les cartes, sien ipso facto, & iure, priuats de llus officis e per semblant los Corredors, qui entreuindran, e vltre aço, correrán los dits Corredors ab açots, e las dites coses, hayen lloch encaraque los contrahens, ó algu dells, fossen Clergues ó Eclesiastics, ó Religiosos.

M. Çaburgada.


//

Als molt reverend egregis e magnifichs senyors los los diputats del General de Cathalunya e lur concell residents en Barchinona.
Molt reverend egregi nobles e magnifichs senyors.
Una letra vostra havem rebuda cascu de nosaltres exhortantnos que nostres persones fossen prestes e nostres cavalls per subvenir lo lo Principat de Cathalunya per lo exercit del dit Principat lo qual creem nosaltres es total restauracio nostra a les quals responem com creem certament que vostres magnificencies no ignoren la grandissima afeccio que tenim en servir lo dit Principat e en tots nostres fets e actes mostram en dits e en fets la extrema voluntat quey tenim a les quals vos responem que havem per cert que nomenys servim lo dit Principat en guardar vostres castells e en conduirlos que podem a la bona part aquells que podem que siats certs no profita poch nostre amonestament com seria nostres persones esser aqui presents mes ab tot aço nosaltres serem contents de trametre tants cavalls com porem en adjutori del dit exercit e volem siats certs que les persones e los bens volem metre en vostra subvencio algunes pus largues noves scrivim al egregi senyor lo comte de Pallars capita general del dit exercit qui ab vosaltres mossenyors comunicara del que per nosaltres es certificat donant vos lo Senyor dels senyors aquella bona endreça que tots desijam. Dada al castell de Volpellat a X de maig en lany Mil CCCCLXII. - A tots vostres manaments e ordinacions prests Bernat Gilabert de Cruylles e Jofre Çarriera.

//

Gabriel Bibiloni, profesor de filología catalana de la Universitat de ses Illes Balears (UIB) y reconocido pancatalanista, ha sido el ideólogo del cambio de nombres de doce calles de la ciudad de Palma argumentando que la raíz de su denominación era «fascista». Bibiloni, asesor del Ayuntamiento de Palma para la subnormalización del nomenclátor viario, miembro de la comisión de toponimia, no sólo falseó en su libro Las calles de Palma, encargado por la alcaldesa socialista Aina Calvo, actual delegada del Gobierno en Baleares, el expediente original del consistorio, que deja muy claro el porqué del nombre de las calles, sino que además ha demostrado desconocer por completo la biografía de los grandes almirantes a los que ha denostado. Según él mismo escribe en su obra, el almirante Cosme Damián Churruca murió «en la batalla de Lepanto». Causa verdadero sonrojo que todo un profesor universitario confunda Trafalgar con Lepanto cuando existen 234 años de diferencia entre las dos contiendas. (Este imbécil confunde hasta Nelson con el de los Simpson).

Bibiloni, que defiende abiertamente la existencia de los «Països Catalans» y que postula que «el nuevo estado sólo debe tener una lengua oficial, el catalán», utilizó ante la comisión de toponimia del Ayuntamiento de Palma, de la que él forma parte, la necesidad de cambiar el nombre de las calles del barrio de Son Armadams bautizadas en honor de antiguos marinos españoles basándose en el origen de las mismas según las investigaciones publicadas en su libro, y que se fundamentan en una falsedad.

Según Bibiloni, la Plaza del Almirante Churruca se llama así porque se dedicó «a un barco que participó en la guerra de 1936-39». Sin embargo el expediente original del Ayuntamiento de Palma, que data de 1942, y que el miércoles difundió en su cuenta de Instagram la asociación ARCA de defensa del patrimonio, deja claro que el nombre de la calle se debe «al recuerdo del glorioso marino, uno de los héroes de Trafalgar». Esta propuesta, cuyo original está en el expediente de la calle Arquitecto Bennasar, fue aprobada según consta en el acta de la Comisión Gestora el 1° de mayo de 1942. Bibiloni, que tenía lógicamente acceso a esa información al disponer de todos los archivos del Ayuntamiento, que había sido quien le había encargado la elaboración de un libro dedicado a los orígenes de las calles de Palma, falseó el expediente y escribió su propia versión, que nada tiene que ver con la realidad, como demuestra el acta de 1942.

A la vista de los acontecimientos cabe preguntarse cuántos errores más cometió Bibiloni en la redacción de un libro que presenta anacronismos insólitos teniendo en cuenta que el autor es un profesor universitario. Tal y como puede leerse en la descripción del origen de la Plaza Almirante Churruca, el militar español «murió en la batalla de Lepanto». En Lepanto, donde resultó gravemente herido Miguel de Cervantes, a quien se conocería posteriormente como «el manco de Lepanto», se enfrentaron en 1571 las armadas cristiana (la Liga Santa) y otomana, mientras que en Trafalgar, que tuvo lugar en 1805, 234 años después, entraron en combate las flotas española e inglesa. De hecho, el choque entre cristianos y turcos en Lepanto, frente a las costas griegas, se produjo casi 200 años antes de que naciera el almirante Cosme Damián Churruca, que vino al mundo en 1761.

Gabriel Bibiloni, que se licenció en Filología Catalana por la Universidad de Barcelona en 1974, presume de una extensa bibliografía en la que básicamente el autor se ha dedicado a hacer apología de su cruzada en favor de los «Països Catalans» y de su antiespañolismo. Su último trabajo, de hecho, se titula El català de Mallorca, y se publicó en 2016. (Bien de unte de los pancas).

Cabe recordar que la iniciativa del cambio de nombre de las calles «fascistas» ya fue propuesto por Bibiloni con anterioridad en otra reunión del comité municipal de toponimia, pero su moción fue tumbada por la comisión con los votos en contra de PP y Ciudadanos y la abstención del PSOE. Los socialistas (como los nazis y Mussolini) ahora sí la han apoyado basándose en el informe de Bibiloni relacionando los nombres de los almirantes con los barcos que combatieron en la Guerra Civil. No sólo el expediente municipal desmonta su teoría, sino que además ambos destructores tomaron parte en la contienda formando parte de la flota republicana.

..... recherches origine formation langue romane

L' opinion que je propose me paraît acquérir une sorte d' évidence par la circonstance remarquable que la langue romane, alors qu' elle a été vulgaire, a produit un semblable effet sur la langue latine, employée encore dans les actes publics. Les rédacteurs substituaient à l' article roman de leur idiôme vulgaire parlé ces pronoms ILLE et IPSE de l' idiôme latin écrit, ainsi que l' avaient fait autrefois les Goths et les Francs; et cela devait arriver, quand ces rédacteurs pensaient en langue romane, et écrivaient en langue latine (1:
J' ai antérieurement indiqué les collections où l' on trouve de semblables emplois de l' ILLE et de l' IPSE par l' effet de la réaction de la langue romane.

"IPSUM alodem de sanctas puellas cum IPSA ecclesia dono sancto Stephano... IPSE alodes de Canuas... Ipsa Roca cum IPSA ecclesia... IPSE alodes de Manulfellio monte cum IPSAS vineas remaneat auriolo (Auriolo, Oriol) Sancio. IPSE alodes de IPSO Solario... Et ILLA Boscaria remaneat Armardo, etc." An 960, Testament d' Hugues, évêque de Toulouse.

“Dono ad ILLO cœnobio de Conquas ILLA medietate de ILLO alode de Auriniaco et de ILLAS ecclesias... ILLO alode de Canavolas et ILLO alode de Crucio et ILLO alode de Pociolos et ILLO alode de Garriguas et ILLO alode de Vidnago et ILLO alode de Longalassa et ILLOS mansos de Bonaldo, Poncioni abbati remaneat.” Au 961. TESTAMENT de Raimond Ier, comte de Rouergue.)

L' emploi auxiliaire de l' ILLE et de l' IPSE devant les substantifs se trouve aussi dans les titres et chartes de l' Italie (2) et de l' Espagne (1-a); mais ces pièces ne sont pas d' une date aussi reculée que les diplômes de la France dans lesquels j' ai recueilli les exemples que j' ai cités.

(2) En Italie:

An 713: "Prope IPSA ecclesia presbiteri... Ad IPSA Sancta Vertute." Muratori, dissert. 5.

An 736: "IPSA supra dicta scolastica.” Muratori, dissert. 14.
An 752: "Donamus in IPSA sancta ecclesia... IPSE prænominatus sanctus

locus." Muratori, dissert. 21.

An 810: "Una ex ipse regitur per Emmulo et ILLA alia per Altipertulo...

IPSA prænominata Dei ecclesia.” Muratori, dissert. 12.

An 906: On lit dans les Annotazioni sopra i papiri de Marini, page 262,

un testament où l' article IPSE est très fréquemment employé:

“Habeat et IPSUM cellarium de IPSA cerbinara; habeat et IPSA domum de IPSUM geneccum et IPSUM centimullum cum IPSA coquina, etc."

(1-a) En Espagne:

An 775 (*: A l' occasion de ce titre de 775, l' auteur observe que c'est le plus ancien titre qu' il ait connu parmi les manuscrits de l' Espagne: "Scripturarum omnium quæ ad nostram pervenere notitiam hæc vetustior."):
“Per ILLUM pelagrum nigrum... Per ILLAS casas alvas...
Per ILLA lacuna." España Sagrada, t. XVIII.

An 781: "Per ILLO rio qui vadit inter Sabbadel et villa Luz et inde ad ILLAM Molon, de ILLA strada de Patrunel et inde per ILLA via quæ vadit

ad ILLO castro de Poco et per ILLA via quæ vadit ad petra Terta...

Et inde per ILLA strata de Guardia et inde per ILLA arclia de Branias et per ILLO rivulo de inter Brana, Trabera et Branas de Oldial et per ILLAS Mestas... et inde ad ILLO rio de Rillola... ad ILLO Poco de Trabe... et per ILLO Molon de inter ambos rivos ad ILLO rio unde prius diximus." Chart. Sylonis regis. Historias de Idacio, p. 130.

An 844: "De ILLA Cartagera usque ad ILLAM villam, et deinde ad ILLO plano... Et de ILLAS custodias, etc." España Sagrada, t. XXVI.

Enfin on trouverait un nouveau motif de conviction dans une autre circonstance également décisive, que je crois ne devoir point omettre.

Dans quelques pays du nord, où les articles employés par l' idiôme vulgaire sont les mêmes ou à-peu-près les mêmes que les pronoms démonstratifs, la langue latine usitée pour les actes publics a quelquefois subi, comme dans les pays de l' Europe latine, l' introduction du pronom ILLE, en remplacement de l' article de l' idiôme vulgaire; la même cause produisant ainsi le même effet, en différents temps et en différents lieux (1: Les citations suivantes suffiront:

“Laureshamense cœnobium extructum hoc anno 770. Insigne dotatum

est a Cancore comite et Anguila conjuge ejus.

Terram et silvam quæ est in ILLA marcha de Birstat... Et de IPSO rubero ad partem aquilonis sicut IPSA incisio arborum in IPSA die facta fuit: et sic ad ILLAM ligneam crucem quæ est posita juxta ILLAM viam quæ venit de Birstat... usque ad ILLUM monticulum." Eckart, Franc. Orient. t. 1, p. 610.

S. Burchard, évêque de Wirstbourg en Franconie, dans une homélie contre les superstitions populaires, traduisant les expressions du vulgaire, s' exprime ainsi:

“Sed dicunt sibi: ILLUM ariolum vel divinum, ILLUM sortilogum, ILLAM erbariam consulamus." Eckart, Franc. Orient. t. I, p. 844.)...

martes, 9 de noviembre de 2021

LO LLIBRE DELS POETAS, FRANCESCH PELAY BRIZ.

LO LLIBRE DELS POETAS

CANSONER DE OBRAS RIMADAS 

DELS SEGLES XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII Y XVIII

ACOMPANYAT DE NOTAS Y DE UN PRÒLECH (tos agrade la Y griega? Aquí fique pròlech, y mes avall prólech, a vore si tos aclariu en les tildes, assompats)

PER

FRANCESCH PELAY BRIZ.

https://es.wikipedia.org/wiki/Francesch_Pelay_Briz

FRANCESCH PELAY BRIZ. LO LLIBRE DELS POETAS  CANSONER DE OBRAS RIMADAS   DELS SEGLES XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII Y XVIII   ACOMPANYAT DE NOTAS Y DE UN PRÒLECH

No confundí o confondre en lo gallego Ramón María del Valle-Inclán, que va naixe al 1866 a Villanueva de Arosa, Vilanova de Arousa (carallo, Vilanova, como la de la Geltrú)

No confundí o confondre en lo gallego Ramón María del Valle-Inclán, que va naixe al 1866 a Villanueva de Arosa, Vilanova de Arousa (carallo, Vilanova, como la de la Geltrúu)


BARCELONA

ESTABLIMENT TIPOGRÁFICH-EDITORIAL DE SALVADOR MANERO

Rambla de Sta. Mónica, núm. 2, - Ronda 128. 

1867. 

ES PROPIETAT. 

AL MESTRE EN GAY SABER 

EN VÍCTOR BALAGUER 

«Qui be estima 

may oblida.» 

F. P. Briz.

Septembre de 1867. 

OBRAS DEL MATEIX AUTOR. 

LA MASÍA DELS AMORS, poema en XII cants. 

LO BROT D'ACHS, rimas. 

CANSONS DE LA TERRA, cants populars catalans; 2 volums. 

MIREYA, traducció en vers. 

LAS SET BALADAS.

AUSIAS MARCH, reimpressió de las obras d'est poeta. 

LO LLIBRE DE LES DONES, de Jaume Roig, reimpressió. (L'Espill)

CALENDARI CATALÁ (anys 1865, 1866 y 1867), escrit per los mes coneguts poetas catalans mallorquins y valencians. 

LO LLIBRE DELS ANGELS, en vers. 

LA CREU DE PLATA, drama en 3 actes. 

QUI S'ESPERA 'S DESESPERA, comedia en 1 acte. 


EN PREPARACIÓ.

CANSONS DE LA TERRA: 3.r volum. 

(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: comentarios entre paréntesis y cursiva. En el texto html no están en cursiva. En el libro editado no estarán. )


PRÓLECH. 

En los segles XII, XIII y part del XIV se pot ben dir que la verdadera literatura catalana no existia. Be es cert que hi havia aquí en Catalunya infants, prínceps y fins reys (de Aragó) que componian trobas, be es veritat que imitavan á aqueixos un aplech de cavallers tots ells de clarejant ingeni y molta inspiració; emperó precís es confessar que no passavan de ser uns trists imitadors de la escola provençal que llavoras s'havia ensenyorit de las principals corts y de casi totas las liras dels poetas del mitjorn de la França, Italia, Espanya y quelcuns de Inglaterra. No mancá tampoch un emperador (1: Frederich Barbarroja) que compongués en esta llenga aquella tan coneguda cansó que diu aixís: «Plasmi cavaller francés - e la dona catalana...» Los trobadors catalans prenian dels de mes enllá del Pirineu, formas, llenga, estil y fins moltas vegadas tambè lo argument de sos cants. 

(
Frédéric Ier, empereur. On lui a attribué les vers suivants, qui ne se retrouvent dans aucun de nos manuscrits:

Platz mi cavalier frances,

E la donna Catalana

E l' onrar del Ginoes

E la cort de Castellana,

Lo cantar provensales

E la danza trevizana

E lo corps aragonnes

E la perla julliana,

Las mans e caras d' Angles

E lo donzel de Thuscana.

Nostrad. 28. Crescimbeni, 16. Bastero, 82.)


(
Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan,
En 
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.)

Aixó no podia crear per sí sols una literatura verament catalana, mes podia influir molt y molt en que eixa literatura comensás á péndre peu.
Y aixís fou. Las ganas de imitar á tot lo que 's feya en Provença, portá als fills del nostre pais á la lloable imitació de las festas literarias que, aprop de las Alpinas, eran conegudas ab lo nom de corts d'amor. Un rey poeta ó, mes ben dit, un poeta rey fou qui, cridant á Barcelona á dos dels que jutges havian estat á Tolosa, feu naixe en la ciutat dels comptes los certámens que tants bons fruits havian de dar y tant havian de ferhi en la, mes que regeneració, vera creació de la literatura de la nostra llenga. En efecte á Joan primer se déu la verdadera naixensa de la escola catalana; en aquells certámens s'hi troba ja á poetas que volentse desfer dels lligams que á son pensament posava lo tindre que parlar en una llenga sávia, trencant casi del tot ab la tradició literaria, prenen á la llenga de la terra (por cierto, muy parecida a la occitana, por mucho que la hayan maquillado, manipulado y robado de lenguas próximas) y la aixecan al igual de la que fins llavors s'havia cregut ser la única digne de espressar en rimas los pensaments dels trobadors, la provençal

Be es veritat que est cambi no 's poguè fer de una manera que res que desitjar deixés, be es cert que molts provençalismes vingueren á enlletgir á la llenga (ja ja !!) que, fins llavoras parlada solzament pèl poble y cantada pèls jutglars, anava á ferse escoltar de tot un regne y á dictar lleys, un segle desprès, á la que avuy anomenan dolsa parla castellana. (ja ja!) Los modismes del Provençal y moltas paraulas que, perque los consideressen vulgars ó mal sonants en la nostra propia, van péndre dels trobadors de Provença los nostres poetas, vingueren á figurar entre los mots de la llenga de nostre pais. Esta barreja deslluhí alguna mica la dolsura dels lays y sparsas dels trobadors catalans, emperó considerant lo pas que acabavan de donar mirantlo des de abans del segle XIV y no de desprès en çá, trobarém que ben, ben contents devem estar de aquells provençalismes, terminacions y defectes, perque ells eran com lo boll que tapava 'l grá, boll que mes tart lo vent del bon gust podia arrebassar, si no del tot en la major part. 

Lo que mes crida la atenció entre 'ls trobadors de aquell temps es la originalitat en la forma. Veyémlos rompre quasi del tot ab las rimas per parellas (que sols guardaren per la codolada); veyémlos escullir com á metro predilecte la vintena en bordons de onze sílabas, trencadas per l'accent en la quarta, y trobém las endressas y tornadas que es lo que mes carácter de originalitat dona á llurs obras. 

Aquesta llavor es la que ixqué (no escribe surtí? qué cosa más rara!) dels «Jochs florals» creats per Joan I. Aquesta llavor devia donar fruit, y 'l donguè en lo segle XV. 

Lo segle que acabém de nomenar es lo segle d'or de nostra literatura. (se pasa de imbécil este tío, lo normal en la Renaixença) 

En ell figuran los noms de nostres mes coneguts poetas, en ell se escriu en tota classe de metros, en ell pren forsa lo geni literari catalá y llansa al mon unas esparsas que guanyan á son autor lo títol de príncep dels poetas catalans, y un llibre que pavre ve á ser de la novela picaresca. Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Fenollar, Rocabertí y tants altres coneguts y respectats noms son los que omplan de cap á cap tot lo espay d'est segle (el siglo de oro de la literatura valenciana, por supuesto). Ben bè de planye es que tanta sava poética com hi hagué llavors (en el reino de Valencia), no servís per donar fi á la bona obra que 'ls poetas del segle XIV havian comensat, y per esborrar lo desig de fer imitacions, desig que privava als trobadors lo esse del tot original. Lo travall dels poetas de las darrerías del catorzé segle fou del tot perdut. Fins lo mes privilegiat dels trobadors de aquella época no 's desdenyá de abeurarse en la font de la poesía italiana, (como los catalanes de la provenzal, copiones embusteros) essent aixís que de mes apropiada á la sanch de sas venas (en el catalán moderno post Pompeyo Fabra, de les seves venes) n'haguera trobat en sa mateixa terra. Sí (hoc en catalán antiguo, dialecto OCcitano); fins Ausias March, lo mes inspirat del poetas catalans (era valenciano, hasta la wikipedia o wikitrolas no miente en esto, y usaba la lengua valenciana), no pogué lliurarse de la malaltía aquesta y arribá á traduhir en vers las passions de son cor, del mateix modo com ho havia fet abans qu'ell lo gran Petrarca. 

(Y muchos otros poetas antiguos, pedazo de alcornoque) 

Y no content ab aixó, encara va fer mes. Sos martiris de amor nasqueren lo mateix jorn en que van naixe los del poeta italiá (1). 

(1) Era 'l giorno ch' al sol si scoloraro... (Sonet III. - Petrarca.) 

(Verdaderamente, cuesta leer tantas imbecilidades del alucinado catalanista Briz. Giorno : jorn : jour : día, dia)

No es aixó voler menysprear al gran trobador, ço es planyes' de un mal. Lo dir que 'l sol tè tacas no es dir que sia lleig, es fer entendre que fora mes hermòs si no 'n tingués cap (tú si que estás tacat). 

La prova de que Ausias fou un geni, nos la dona lo mateix rey dels poetas castellans de sa centuria. Lo dòls Garcilaso, lo qui diuhen creador del endecasílabo; aquest tan alabat poeta, no s'envergonyí de péndre per mestre á nostre Ausias (no ere vostre, ere valensiá, cap de soca), y feu mes que imitarlo, fins lo traduhí en quelcunas parts: qui d'aixó dupte, llegesca la tornada del cant XLIX (49 pera los de la Cup) de Ausias March y 'l sonet XXVII de Garcilaso (1).

Lo trobador valenciá fou sens disputa lo primer poeta de son temps, mes ab tot no fou lo mes original; precís es confessarho. Creyém de bona fe que aquest va ser Mossen Jaume Roig, lo autor del Libre de les dones (lo spill, Espill, no miray ni mirall ni miralh, l'Espill, speculum latín). 

Be es veritat que en cambi tè est poeta molts defectes que no enlletjeixen (qué palabra más fea!) á las obras d'Ausias, com son paraulas afrancesadas (y de dónde viene este plural paraulas y adjetivo afrancesadas? De Francia, cabeza de chorlito, de la lengua occitana) y algunas presas (algunes preses, de prendere latín; tomadas, prestadas; el castellano usa -as al final, como el dialecto catalán pre Pompeyo Fabra) del castellá; (y escribe castellá, con tilde á y no à, y no escribe español o espanyol) 

no cap pas (muy francés este pas apoyo de la negación, lo están intentando eliminar actualmente del catalán nuevo para que no se parezca tanto al occitano, ni al francés, ni al castellano, ni etc) 

cap mica de dupte de que hi ha alguns provençalismes en lo spill; (pues claro, también hay provenzalismos en el dialecto catalán del 2021; quien dude, que lea algún texto en occitano; por ejemplo, lou tresor dóu Felibrige de F. Mistral) mes ab tot y aixó, la naturalitat, dolsesa, gracia (sin tilde à) y facilitat, fan á n'aquest poeta, si no 'l primer de la centuria, lo mes catalá de son temps. (Este idiota también se debía pensar que era el más catalán de su tiempo, pero en 2021 seguimos teniendo los mismos idiotas, quizás alguno más) 

La riquesa de consonants, la dolsa manera de lligar las frases, lo fons de ciencia (al autor le falta un gran fondo de ciencia, pero lo disimula bien) que hi ha en cada capítol, la amarganta doctrina que encobreixen sos riallers versos, la variada y profitosa descripció de costums de sa época, fan de son llibre una joya de inapreciable valor. Si val ó no, ho proban las moltas edicions que del mateix s'han fet (2). 


(1) Amor, amor un hábito he vestido 

del traje de tu tienda bien cortado, 

al vestir le hallé ancho y holgado (se encuentra i latina en castellano)

pero despues estrecho y desabrido. 


(2) S'ha imprés en 1531 - 1532 - 1564 (o se duplica el 1564, o el primero es 1561) - 1562 - 1735 - y derrerencament (darrerament; últimamente) en 1865 l'ha donat á la estampa lo llibreter Joan Roca y Bros, Argentería, n.° 44. 

(1) La Comedia de la gloria d'amor. 

(2) La dama Sans merci, d'Alain Xartier. 

(3) En efecte, des del segle XVI en avant se pot dir que fuig de Catalunya (Puigdemont y datres al segle XXI) l'esperit catalá. Totas las composicions mes que originals semblan traduccions castellanas. 

(4) Sens dupte un dels bons poetas que en aquest espay de temps se distinguí fou Guerau de Montmajor. En ell s'hi veu renaixe l'esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig, Llegéscanse las mostras qu'en posém en lo cos del Cansoner. També 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí, y alguns altres. 

Ara be, si aqueixos dos poetas no 's saberen lliurar del contagi (el mermado este no supo librarse del contagio catalanista), del desig de imitar á italians y francesos, com ja 's pot soposar, molt menys se 'n lliuraren los altres que no tenian tanta representació en las lletras catalanas. (les lletres catalanes en el catalán inventado, que por cierto, es una pura copia de la lengua valenciana

Perçó veyém á Rocabertí (Vezcomte de Rocaberti), lo qui fou general de las tropas del rey En Joan II, (Juan II de Aragón, padre del príncipe de Viana, situada en el reino de Navarra; después de morir se sigue llamando primogénito a Fernando II de Aragón, el católico, Ferran, Ferrán, Ferdinando, etc. ) compondre un poema (1) y robar títol, metro, esperit y fins certas descripcions al gran poeta florentí Dant. 

(Dante, autor de la divina commedia, y “de vulgari eloquentia”, donde escribe sobre las lenguas vulgares, la lengua de “oc”, la que se habla todavía en Cataluña, pero prescindiendo del oc, hoc, òc: sí afirmativo 

- excepto en el aranés - para que no se note demasiado el parentesco del dialecto catalán con la lengua OCcitana. Además, esta gente suele quitar letras a algunos nombres, para ahorrar tinta: Octavio, como Serret de Valderrobres, Octavi; Boecio, Boeci - alguna obra traducida al romanç catalanesch; Arturo, como Quintana y Font, Artur; Abundio, Abundi

Trobém á Francisco Oliver traduhint á un poeta francés (2). A un Romeu Lull (y lo escribe bien, Lull, con L y ll al final) que troba en italiá, y á molts altres que en les (antes se encuentra: las) darrerías del segle XV y comens del XVI fins comensan á imitar als poetas que algun dia havian sigut imitadors de la escola catalana). (me pixo de riure en este home) 

En va alguns, com Bernat Fenollar, Roiç de Corella, Gazull y altres tractaren de deturar (aturar) la corrent que al mal gust los duya. 

Lo riu que ple de sava é inspiració eixit havia de Ausias March, desprès de algunas paradas de mes ó menys bona recordansa (4), se deturá en lo estany (com lo de Bañoles, Banyoles, Banyolas) del mal gust del segle XVII, representat pel grosser, corromput y gens natural poeta Vicens García. Des d'aqueix ençá sols trobém dos que pugan cridar la atenció de la gent de bon criteri, y son Geroni Ferrer de Guisona y Fontanella. 

Per çó nos havem estés tant y tant en nostre cançoner en dar mostra dels trobadors del segle XV y passém tan de llarch per sobre 'ls poetas dels segles XVI, XVII y XVIII. Apar mentida que après de tanta ufana, arribés á tanta miseria nostra historia literaria. (Pos espérat a vore lo catalá al 2050)

___


Ara devem parlar una mica del ordre que havém seguit al arreglar nostre cansoner. (arriba cansoner, aquí cançoner, s, ç)

Hem comensat pèl segle XII perque creyém que si be las obras que en ell se van compondre no son escritas en la llenga del pais, ho son los qui las escrigueren, 

(yo voy a hacer un libro de la lengua sevillana con autores nacidos en Sevilla y otro de la lengua manchega con autores nacidos en La Mancha, aunque sean de lugares de cuyo nombre no quiero acordarme; y otro de la lengua canaria con autores canarios, como Ángel Guimerá, nacido en Santa Crotz de Tenerife, el 6 de maig de 1854) 

y sent aixís deuhen esse coneguts com á trobadors fills de Catalunya. 

(Pepe Rubianes es compatriota de Francesch Franch Bahamonde, Rajoy, Fraga Iribarne, Rosalía de Castro, Manuel Rivas, etc...) 


De tots quants hem trobat poesías n'hem publicat, no pera fer una colecció completa de rimas, sí sols pera que tothom puga haver á las mans una mostra del estil dels principals autors. De cada segle hem citat los noms dels poetas (els noms dels poetes) mes coneguts. 

Dels que van senyalats ab una estrella (caray, no harían eso los Nazis, NationalsoZIalisten, socialistas alemanes de Ataúlfo, Adolfo, Adolf Hitler, unos 60 años después de publicarse este libro?) no n'hem publicat mostras, ó be perque no las hem trobadas, ó be perque las qu'han vingut á nostras mans están despossehidas de tota classe de mérit. Hem publicat molt de certs poetas (se lee poetás) com Fenollar, Scrivá, Corella, Stela y alguns altres del segle XV, perque, que nosaltres sabém, no n'han vist molts trossos lo comú de la gent. 

Dels que ja tenen las obras publicadas, com March, Roig, Lull y algun altre, no mes ne doném una petita mostra, tota vegada que será fácil á qualsevol que llegirlos vulga lo tindrels desseguida. Los hem colleccionat per segles y per ordre de abecedari, perque sia mes fácil trobar al poeta que 's desitja: aixó 'ns ha fet incorre en la falta de posar mes al davant poetas que devian anar mes al derrera, l'ordre cronológich n'ha rebut, emperó hi ha guanyat la claretat: á mes tingas en compte que 'l llibre que avuy oferim al públich se titola «Cansoner» y no «Estudi sobre 'ls poetas catalans.» Lo que fora indispensable á eix últim, no es necessari al primer. Acompanyém cada mostra de cada poeta d'algunas notas y una taula de totas las altras obras (totes les altres obres post Pompeyo) que del mateix coneixém. Aixó, que sembla res, posa en camí de trobar totas las rimas de cada trobador, y es una taula que algun dia pot servir per fer un verdader y complert cansoner catalá, (tendréis que añadir los poemas en gallego, que se parece mucho al catalán, tanto moderno como antiguo) que Deu vulla que 's fassa com mes aviat millor! 

Pera que sia mes fácil lo trobar un determinat poeta, á la cua del llibre hi há (como el burro o ase catalán: iá, iá) una taula de autors per ordre alfabétich ab la página en que 's troban las obras de quiscun 

d'ells. 

Aquest es lo treball que oferim al públich despossehit de mérit, mes plé de vers desigs de que servir puga als que tenint mes forsas que nosaltres, pensin un dia en enriquir la nostra llenga ab una bona, llarga, profitosa, y ben escrita historia de la literatura catalana. 

F. P. B. (Francesch Pelay Briz, el iluminado catalanista)



OBRAS QUE S'HAN TINGUT AL DAVANT AL FER EST LLIBRE. 


Las obras que han servit pera arreglar est Cansoner son las següents: 

Lo jardinet d'Orats. 

Artículos sobre 'l cancionero de Zaragoza, per En Víctor Balaguer. 

Crónica de R. Muntaner, edició publicada per En Anton de Bofarull. 

Notas al Canto del Turia. 

Los Trovadores en España, per En M. Milá. 

Jochs florals de 1865. 

Obras rimadas de Ramon Lull, edició complerta publicada per En G. Rosselló. (He editado este libro de Gerónimo, Geroni o Geróni Rosselló; pone “idioma catalan-provenzal”; disponible en regnemallorca.blogspot.com y en Amazon)

Historia de la literatura catalana, per M. Pers. 

Historia de Cataluña, per V. Balaguer. 

Diccionario de Autores catalanes, per T. Amat. 

Obras poéticas de Vallfogona. 

Gramática catalana de Ballot. 

Ensaig sobre la historia de la literatura catalana, per F. R. Camboliu. 

Relato de las fiestas para la canonización de S. Raimundo de Peñafort, publicat per Rebullosa. 

Y á mes alguns manuscrits del segle XVI, y algunas copias del cansoner de Zaragoça que tè 'l señor Balaguer y que de tot grat nos ha deixat pera poder trauren'lo que 'ns servís. 



SEGLE XII. 


Anfós II. - Bergadan, Guillem de. - Cabrera, Guerau de. - Mataplana, 

Huch de. - Vidal, Ramon. 



LO LLIBRE DELS POETAS. 


ANFÓS II. 

(Alfonso II de Aragón, Alfons, N'Anfos, Ildefonso, Adefonso; Huesca, 1157 - Perpiñán, 1196; rey de Aragón: 1164 (Petronila hace la donación del reino de Aragón - 1196. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n#/media/Archivo:Testimonio_documental_del_nacimiento_de_Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n_en_Huesca.jpg

Le sucede Pedro II de Aragón, que también dictaba bandos en occitano de Aragón, “als presentz”. Algunos hablan del “catalán de Aragón”: es como hablar del “Manchego de Segovia”) 


Per mantas guizas m'es datz 

joys e deport e solatz; 

que per vergiers e per pratz, 

e per fuelhas e per flors, 

e per temps qu'es refrescatz, 

vei alegrar chantadors: 

mes al meu chan neus ni glatz 

no m'ajuda, ni estatz, 

ni res, mas Dieus et amors. 


E pero ges no-m desplatz 

lo belh temps, ni la clardatz, 

ni 'l dous chans qu'aug pels playssatz, 

dels auzelhs, ni la verdors; 

qu'aissí-m suy ab joy lassatz 

ab una de la melhors 

qu'en lieys es sens è beutatz; 

per qu'ieu li don tot quan fatz, 

e joys e pretz et honors. 


En trop ricas voluntatz 

s'es mos cors ab joy mesclatz, 

mas no sai si s'es foudatz, 

o ardimens, o paors, 

o grans sens amezuratz, 

o si s'es astres d'amors; 

qu'anc, de l'hora qu'ieu fuy natz, 

mais no-m destreys amistatz, 

ni-m senti mal ni dolors. 


Tan mi destrench sa beutatz, 

sa proeza e sa bondatz, 

qu'ieu n'am mais sofrir en patz 

penas e dans e dolors, 

que d'autra jauzens amatz 

grans bes faitz e grans secors; 

sos homs plevistz e juratz 

serai adés, s'a lieys platz, 

denan totz autres senhors. 


Quan mi membra dels comjatz 

que pres de lieys totz forzatz, 

alegres suy e iratz; 

qu'ab sospirs mesclatz de plors 

me dis: «- Belhs amics, tornatz 

per mercé, vas me de cors;» 

per qu'ieu tornaray viatz 

vas lieys, quar autre baysatz 

no m'es delietz ni sabors. 



GUILLEM DE BERGADAN. 


Al temps d'estiu quan s'alégron l'ausel 

e d'alegrer cánton dolz lais d'amor, 

e ill prat s'alégron que 's véston de verdor, 

e carga 'l fuoill e la flor e 'l ramel, 

s'alegran cill qui an d'amor lor voill; 

mas eu non ai d'amor si ben l'a 'm voill, 

ni pos, ni dei aver nuill alegratge 

quar eu ai perdut leis per mon solatge 

e s'anc fui gais ara sui d'ira ples. 


Et ai dret qu'ab ira me capdel 

e que jamais non dezir foill ni flor 

qu'anc hom de carn non ac ira major 

et adés creis quan venc al temps novel, 

et es ben dret se 'm ir ni 'm plaing ni 'm doill, 

pos la gensor iraz laisei, so 'm duoill, 

pogués vezer, don per pauc non euratge; 

mas non m'ir tan qu'en lais son seignoratge 

ni 's loinc de leis mos cor ni ma fes. 


Quar si tot sui loing del sieu cor cortés 

per ma foudat qu'eu non poc lei vezer 

que fai son prez plus loing d'autra saber 

eu teing vas lei los (ueils?) del cor amdós; (uèlhs; ulls; ojos, güellos)

quar on om plus s'en loing ni sel s'en part 

de loing s'en fai plus pres en tota part; 

taing s'espan de mi dons (es?) saubut 

lo seu ric prez qu'a mon cor retengut, 

que quan ill n'es plus lonc meill li sui de pres. 

Per drez lei prez mos cors e ma razós 

qu'aprés mainz mals jauzir d'un bon esper... 

_____


Chansoneta leu e plana 

leugereta, ses ufana 

farai e de mo marqués 

del trachor de Mataplana 

qu'es d'engans frasitz e ples. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 


Marqués ben áion les peiras 

a Melgurs de pres Someiras 

on perdés de las denz tres; 

ni ten dan que las primeiras 

i son e no i páron ges. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frazitz e ples. 


Del bratz no 'us pretz una figa 

que cabrella par de biga 

e portatz lo mal estés, 

obs i auriatz ortiga 

que 'l nervi vos estengués. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 

__




ALTRAS OBRAS d'EST POETA. 


I. Quant vei lo temps camjar é refredir. 

II. Lai on hom melluyr' e revé. 

III. Mais volgra chantar a plazer. 

IV. De Bergadan, d'estas doas razós. 

V. Amics sénher no 'us ho cal dir. 

VI. Juglars no-t desconortz. 

VII. Un sirventés ai encor a bastir. 

VIII. E fetz una mespreison. 

IX. Ben ai auzit per cals rasós. 

X. Amichs marqués, enquera no n'a gaire. 

XI. Talans m'es prés d'En Marqués. 

XII. Cossirós cant é plang é plor. 

XIII. Bernatz ditz de Baisseill. 

XIV. Ara mens que la neu e l'frei. 

XV. Trop ai estat de corna de mouton. 

XVI. Eu no 'n cuidava chantar. 

XVII. Chanson ai comensada. 

XVIII. Un sirventés mieu voill far. 

XIX. Mal o fe lo bisbe d'Urçel. 

XX. Ben fo ver qu'En Berguedan. 

XXI. Un trichaire, preste laire. 

XXII. Reis, s'anc nuls tems fos francs ni larc donaire. 



GUERAU DE CABRERA. 


Cabra juglar, 

non puesch mudar 

qu'eu non chan, pos a mi sab bon; 

e volrai dir 

senes mentir, 

e contarai de ta faison: 

mal sabs viular 

e pietz chantar 

del cap tro en la fenizon, 

non sabs finir, 

al mieu albir, 

á tempradura de Breton. 

Mal t' ensegnet 

cel que 't mostret 

los datz a menar ni l'arson. 


Non saps balar 

ni trasgitar 

a guisa de juglar Guascon. 

Ni sirventesc 

ni balaresc 

non t' auc dir e niulla fazon; 

bons estribotz 

non tiers pel potz, 

retroencha ni contenson. 

Ja vers novel 

bon d'En Rudel 

non cug que 't pas sotz lo guingnon, 

de Markabrun 

ni de negun 

ni d'En Anfos ni d'En Eblon. 

Jes gran saber 

non potz aver, 

si fors non ieis de ta rejon. 

Pauc as après 

que non sabs jes 

de la gran jesta de Carlon, 

con en transportz 

per son esfortz 

intret en Spaingna abandon, 

de Ronsasvals (Roncesvalles)

los colps mortals 

que fero 'l dotze compaignon, 

com foron mort 

e pres a tort, 

trait pel trachor Gonelon 

al amirat 

per gran pechat 

et al bon rei Marselion. 

Del Saine cuit 

e' ajas perdut 

et oblidat los motz e 'l son. 

Ren non dizetz 

ni non sabetz; 

pero no i ha meillor chanson. 

E de Rotlan (la Chanson de Roland; Rolando)

Sabs atretan 

coma d'aisó que anc non fon. 

Conte d'Arjús 

non sabes plus 

ni del reprojer de Marcon 

ni sabs d'Ajolz 

com anet solz 

ni de Marchari lo felon; 

ni d'Aufelis 

ni d'Anseís 

ni de Guillermes lo baron. 

De Florisen 

non sabs nien 

ni de las ganas de Milon; 

del Loerenc 

non sabs co venc

…. 


Ni sabs d'Erec 

com conquistec 

l'esparvier for de sa rejon. 

Ni sabs d'Amic 

com si guaric 

Ameli, lo sieu compaignon; 

ni de Robert 

ni de Gribert 

ni del bon Alvernatz Ugon, 

de Veziá 

non sabs co-s va, 

ni de Guondalbon lo Grizon, 

del duc Augier 

ni d'Olivier 

ni d'Estout ni de Salomon, 

ni de Loer 

ni de Rainier 

ni de Girart de Rossillon, 

ni de Daví, 

ni de Raí, 

ni de Berart, ni de Bovon. 

De Constantí 

non sabs que dí, 

de Roma ni de Prat Neiron, 

de Gualopin, 

ni de Guarin, 

ni de Sanguin, 

ni d'Olitia, ni de Dovon; 

de Guajeta 


ni d'Aigleta 

ni de Folcueis ni de Guion; 

ni de Aimar, 

ni de Guasmar, 

ni de Faquele, ni d'Orson; 

del orgoillós 

non sabés vos 

de Cambrais ni de Bernison; 

ni de Darnais 

non sabés mais 

com n'Aimeric en fos lo don. 

Mon-Melian 

vas oblidan 

on Carles fon mes en preizon. 

Ja de Mauran 

Om no 't deman 

ni de Daurel ni de Beton. 

Jes non saubés 

si m'ajut fes, 

del setge que a Troja fon. 

d'Antiochá 

non sab res ja 

ni de Milida la faison. 

Ni de Saurel 

non sabs qu'el pel 

ni de Valflor, ni de Merlon; 

Ni de Terric 

non sabs, so-t dic. 

Ni de Rambaut ni d'En Aimon. 

Ni d'Esimbart 

ni de Sicart 

ni de Albaric lo Borguognon; 

ni de Bernart 

ni de Girart 

de Viviana ni de Bovon, 

Ni de Jausbert 

non sabés cert 

ni de Folquier ni de Guion; 

ni de Guormon 

qui tot lo mon 

cuidava conquerre per son; 

ni d'Aguolan 

ni de Captan, 

ni del rey Braiman l'esclavon; 

ni del beu rei 

non sabs que 's fei, 

d'Alixandre fil Filipon, 

d'Apoloiné 

non sabés re 

qu'estors de man de Perizon; 

de Daire ros 

que tan fou pros 

qu 's defendet de traizon. 

Ni d'Olivier 

non sabs chantier, 

ni de Verdun ni de Vosprezon 

Ni de Cardueill, 

ni de Marcueill, 

ni d'Aimol, ni de Guion: 

ni sols d'Itís, 

ni de Biblís 

ni de Caumús nuilla faisson; 

de Piramús 

qui for los murs 

Sofri, per Tibes possion; 

ni de París, 

ni de Florís 

ni de Bell'Aia d'Avignon; 

Del Formanés. 

ni del Danés 

ni d'Antelmen, ni de Frizon; 

de Rainoal 

ab lo tival 

non sabs ren, ni del gran baston, 

ni de Marcueill 

con perdet l'oill 

á la porta d'un aguillon, 

ni de Bramar 

non sabs chantar, 

de l'auca ni d'En Auruzon; 

ni del vilan 

ni de Tristan 

c' amaba Icent a lairon, 

ni de Gualvaing 

qui ses compaing 

fazia tanta venaison, 

ni d'Aldaer 

ni de Rainer 

ni d'Eranberg ab lo furguon; 

ni de Rainier 

ni de Folquier 

ni del bon vassall Aubion; 

de Lionás 

ja non sabrás 

ni de Tebas ni de Caton 

de Nersisec 

d'Arumalec 

ni de Calcan lo rei felon, 

de Fideús 

ni de Formús 

que sofrí tanta passion, 

del cavalier

ni del liurer 

que sus en la garda mort fon; 

ni de Riqueut 

ni de Mareut 

ni d'Arselot la contençon. 

No saps upar 

mot guariar 

en glieiza ni dedinz maizon. 

Va, Cabra boc, 

quar be 't conoc 

qui te envia urtar al mouton. 

___


HUCH DE MATAPLANA. 


Cometre us vull, Reculaire, 

pois vestirs no 'us dura gaire 

de paubretat es confraire 

als bons omes de leon 

mas de feis non semblas un 

que cos es fols e zugaire 

e de (dones?) cortejaire. 


En Huguet, auzit ai retraire 

qu'uns temps er, co m'es vezaire, 

que il or fin é il vaire e 'l vaire 

n'irant ab lo fum tot un; 

per qu'ieu non ai mon astrun 

en aves, don soi burlaire, 

e chascuns degr' issí faire. 

Reculaire, fols seria 

toz hom qui d'acó 'us creiria: 

vos cuidatz que be 'us estia 

quant a juoc vos despoillatz; 

e quant fai freg tremolatz 

e cridatz «¿qui 'm prestaria 

son mantel, qu'ieu lo i rendria? 


N'Uguet, be sai s'eu moria 

qu'atrestan m'en portaria 

co 'l plus rics reis qu'el mon sia, 

per qu'ieu sec mas voluntatz, 

e jogui ab los tres datz, 

e pren ab los ponz paria 

e 'z ab bon viu on qu'ieu sia. 


Reculaire, qui 'us donava 

cinc soulz, e pois en jitava 

autre cinc soulz en la grava, 

desz soulz auria perdutz. 

Tant quant assi viuretz nutz 

vos cuiatz si be 'us anava 

qu'eus presés qui 'us encontrava. 


N'Uguet, be paraula brava 

disez mi con si os costava 

mos juoc, e s'ieu amassava 

tal aver, don fus perdutz 

lo speritz ni deceubutz, 

dirion que mal estava 

bon home de Calatrava. 


Reculaire z' eu soi drutz 

de tal, si dire o ausava, 

qu'es la génser qu'om mentava. 

N'Uguet esz ieu vai si nutz 

que laire si m'encontrava 

no 'm tolria si no 'm dava. 


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 


Un sirventés que comensa: D'un sirventesc m'es pres talent 

y una tensó ab Blacasset. També 's dona per feta d'ell un diálech que comensa: Arondeta de ton chantar m'aer. 

RAMON VIDAL DE BEZAUDUN. 


Abril issí e mais intrava (eixí, ixí; salir; sortir; intrar : entrar)

e cascús dels auzels chantava 

josta sa par que aut que bas; 

e car remanion atrás 

vas totas partz neus e freidors, 

venion frugz, venion flors 

e clar temps e dossa sazós. 

E yeu m'estava cossirós 

e per amor un pauc embronex, 

sové 'm que fò matí adonex 

en la plassa de Bezaudun, (plaza; plaça) 

e anc ab me non ac negun, 

mas amor e mon pensamen 

avion m'aisí solamen, 

c' albors no 'm podia virar 

ni yeu, que non o volgra far. 

s'autres no me 'n fos ocaizós. 

Mas vers Dieu dos e poderós, 

e sel que totz fizels adzora, 

volc e 'm donet qu' en eysa ora 

que yeu m'estav' aisí pessatz 

venc vas mi vestitz e canssat, 

us joglaretz a fort del temps 

on hom trobava totz essemps 

justa 'ls barós valor e pretz

…... 


E si be 'm fuy aperceubutz 

a so venir, que fos joglars; 

si 'm volgui saber sos afars 

per mi meteus et el me dis: 

«Sénher, yeu soy un hom aclís 

joglaria de cantar, 

e say romans dir e cantar 

e novas motas e salutz 

e autres comtes espandutz 

vas totas partz azautz e bos, 

e d'En G. vers e chansós 

e d'En Arnaut de Maruelh mays 

e d'autres vers e d'autres lays 

que ben deuri' en cort caber; 

mas er son vengut vil voler 

e fraitz a far homes malvatz 

que van per las cortz asseymatz 

á tolre pretz entre las gens; (las gentes; les gents)

perqu'ieu ni nulhs hom avinens 

ni savis non es aculhitz, 

ans on pus venc josta 'ls chauzitz, 

on cujaria trobar loc, 

ades truep mays qui 'm torn en joc 

e en soan so que vuelh dir; 

e vey los jangladors venir 

e 'ls homes hufaniers de sen 

a penre solatz mantenen, 

nessis e ses tot bon esgar;

et yeu c' om no 'm vol escotar 

ni vol entendre mon saber, 

vau m'en ad una part sezer 

aichí com homs desesperatz, 

aichí soi vengutz et anatz 

per cos vezer entro aisí.» 

E yeu per so car ora 'n vi 

e sazós me ofri coratje 

li dis: «Amicx, ses tot messatje 

vuelh que 'ns anem adés disnar 

Apres si res voletz comtar 

dire o pauc o trop o mout, 

ieu soi sel que ses cor etsout 

vos auzirai mot voluntiers.» 

Apres manjar en us vergiers 

sobr' un prat josta un rivet 

venguem abduy, e si no y met 

messonja, sotz un bruel flurit... 

…..... 

May sel que fon ab mi essems 
aital aissi co yeu vos dic 
me dis: «Sénher á bon abric 
vey que em aisí vengut. 
Per qu' ie'-us prec, si Dieus vos ajut 
á far tot so que vos volrés, 
c' aisí puramen m'escotés 
com s'era messatje d'amor. 
Co 'us sabetz ben qu' el chauzidor, 
cal que siam o mal o bo 
an mes chauzir en tal tensó 
c' apenas s'en sábon issir. 
Li un an chauzit ab mal dir, 
vénson poestatz e baros, 
e 'ls autres son si amorós 
e ben dizens vas totas res, 
e a n'i que, car son cortés, 
ses autrui saber son joglar,
….......
Mas aventur' e siey mestier que mant homes fa benenans vólgron, qu'ieu fos á Monferrans vengutz en Alvernh' al Dalfí; e si fon un sapte matí si co suy vengut de Riom; e si anc genta cort ni hom ni de bon solatz, si fon sela.
…..........
Venguem e fom ses tot esmay á Monferrans sus el palatz. E s'anc viz homes essenhatz ni ab baudor, so fom aquí... car mo senber volc remaner ab un companhon josta 'l foc. Perqu'ieu can vi sazon ni loc, ai demandat so que doptava; vas luy mi trays sobr' una blava tota cuberta de samit. E s'anc trobey bon cor ardit á ben parlar, si fis yeu lay. perque 'l dis: «Sénher, ab esmay ai lonjamens estat ab vos; e dirai vos per cals razos, si-eus play que 'm escotetz adés. Vos sabetz be que luenh ni pres non es homs nats ni faitz ses paire; per qu'ieu n'aic un mot de bon aire e tal que 's saup far entre 'ls pros: cantaire fo maravilhos e comtaires azautz e ricx. Et yeu peytz si com En Enricx us reis d'Englaterra donava cavals e muls, e com sercava vas Lombardia 'l pros marqués e de terras doas o tres, on trobava barós assatz adreitz e ben acostumatz e donadors vas totas mas; e auzic nomnar Catalás (catalanes, catalans, Cathalunya, Cathalogne) e Proensals mot e Gascós (gascones; gascons, de Gascuña, Gascogne) vas donas francx et amorós; e fazian guerras e plays; per c' a mi par aital pertrays. Ab vostres motz me fis joglars (con vuestras palabras me hice juglar) e ai sercat terras e mars e vilas e castels assatz (de castel, catlán, castellano, catalán) vas totas partz e poestatz e barós que no 'us dic dos tan; non truep d'aquels dos de semblans mas mot petit, so 'us dic de ver
…...
Per qu'ie' us vuelh, sénher, demandar, si eus platz, com es esdevengut (si us plau; si os place) d'aital mescap c' aisí perdut an pretz e valor li baró.» Et el estet, si Dieu be 'm do, é 'l cor un pauc tot empessatz e al respós far fon levatz e sezens de jazens que era e dis: «Amicx, non es enquera á mon semblan tot son saber, car demandar mas a lezer es mot a mi e pauc als pros; .......... E non es hom lials ni vers vas pretz si aquestz tres non a: noble cors fay hom sertá e vassalh e larcx e cortés e drechuriers vas totas res e conqueredor de regnatjes e adutz abrivatz coratjes e gentilez' a totas gens e fay far grans adzautimens e desgrazir malvat cosselh ....
E aquestz tres féiron N'Enric un rey d'Englaterra pujar, (Enrique II)
…...
E sos filhs tres que no y oblit Enric ni 'N Ricart ni 'N Janfré; (Godofredo, Geoffrey, Gottfried, Jofre; tuvo más hijos e hijas, )..
E demneys e guerras menar et ac sazon sel que saup far noblezas ni valors ni sens, aissí com ac us conoissens sarrazí ric una sazó. E dirái te un comte bo ver, pus aisí m'as a tu man. En Espanha ac un soudan valen segon sos ancessors, e levet sos us Almassors vas Marrocx adretz e valens e francx e larc e conquerens et abrivatz a totz coratges. El rey cuy plac sos vassalatges e d'aital home sos mestiers volc lo retener voluntiers a sa cort servir et onrar, e sel penset que o saup far, de son senhor a retenir et a onrar et á servir adrechamen e de bon grat. Aichí en son melhor estat e en son máger pretz qu' el vic á son senhor un jorn s'ofric co hom valens et ensenhatz, dis lis: «Sénher, yeu no sui natz ni faitz mas per vos á servir e a donar e a blandir e ses tot genh a car tener. E si no mi basta poder, no mi sofranh cor ni bos sens; per qu' entre 'ls autr' es onramen, que m'avetz faitz vos preguaria per so que si s'esdevenia qu'el mieus mescaps ni bayssamens; c' us jorns vos fos remembramen, so qu'ie' 'us ai dig de ben ni fag.» E 'l reis cui plago tug ben fag e tot onor, li dis: «Amicx, Almassor car e dols amicx, si anc sénher se dei lanzar de son vassalh, si deu ieu far; e de vos o fas veramen; per qu'el be fait e l'onramen vuelh que vos mezéys lo prenguatz.» E sel que es appar-el-hatz avia d'un tems un apel vermelh, azaut e gent e bel, (Almussa) l'apélan payan ..… uy de vostra man (e) quel vos pausetz sus el caps.»
…..
«Qu'ieu l' ay gazanhat per proeza e per senhal de gentileza e d'onramen á mon linhatje: e c' autr' hom non l'aus per paratje ni per poder portar un jorn; e si o fay qu'el cap lo 'n torn en dan de perdre sos totz pretz.» Aitals fo 'l dos com vos ausetz, com el anc sol vol demandar. Adenan c' aisó fetz passar oblit de temps e de sazó, venc en la terra us baró aitals o miélhers d'autras jens. El rey fon autres eyssamens apres seluy que vos ac dit. E s'anc sénher trobet ardit son vassalh ni cavalairós, ni dos, ni francx, ni amorós, ni valen, si fes el seluy. El baró atrobet ses enuy son sénher e franch e cortés e qu'el fe sobre totas res de sa terra cap e senhor. E so fon un jorn en pascor el temps seré e vert e clar, que se 'l baró volc cavalcar e fes venir sos palafrés e sos cavals e sos arnés (arneses; arnesos) e sos companhós totz jostatz. E aportet can fon pujatz un almussa d'aquel semblan com sela que 'l rey ac denan donad' ad Almassor premier. E fetz l'a sazon (?) cavayer (hacedlo a la sazón caballero?) per se mezéus el cap pauzar. Aisó fes gens meravilhar per la terra e paucx e grans, car hom auzet d'aquel semblans portar capel mas de linhatje cuy fon donatz per vassalatje: el linhatje que mant' honor e mant be e manta ricor ac avuda pei lo capel. El rey venc ab lo temps novel un jorn josta en sa maizó si com féron mant aut baró, e mant onrat, e man valen. Li disseron: «Sénher, mot gen e mot car nos avetz tengut, mas er nos es us mals cregut, si doncas vos no 'l castiatz. Us vostre barós s'es levatz ab almussa per si mezéys e non deu ésser coms ni reys ni lunhs autr' oms tan poderós que post l'almussa mas sols vos. ¿No deya 'l cap perdre aquí? Aissí s'es tengut et aissí o gazanhet us Almassors que crec ab vostres ancessors e nos trastug co hom valens. » El rey aissí com conoissens Sénher deu far, lur dis: «Liatjes adreitz e cars, vostres uzatjes non er us jorns baissatz per me; ni ja non auretz tan de be com yeu volria, so sapchatz. Aquel baró, si á vos platz, mandaray yeu e si a fait vas vos vilan tort ni mesfait ni vas autruy, yeu ne farai so que ma cort esgart, so sai, c' aysí fait lialmen.» ........
…....
ALTRA OBRA D'EST POETA. En aquel temps c' om era jais, e per amor fis e verays, guendes e d' avinen esucelh en lemozí part essi duelh ac un cavayer mot cortés...

https://catalunyaweb.forocatalan.com/t2105-ramon-vidal-de-besalu

(Continuará, estic treballán, )