Mostrando las entradas para la consulta navas tolosa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta navas tolosa ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 12 de octubre de 2023

Pierre Cardinal. Peire Cardenal. Cardinal.

Pierre Cardinal.

Pierre Cardinal. Peire Cardenal. Cardinal.


I.

Ben tenh per folh e per muzart
Selh qu' ab amor se lia,
Quar en amor pren peior part
Aquelh que plus s' i fia;
Tals se cuia calfar que s' art;
Los bes d' amor venon a tart,
E 'l mals ven quasqun dia;
Li folh e 'l fellon e 'l moyssart
Aquilh an sa paria;
Per qu' ieu m' en part.

Ja m' amia no mi tenra,
Si ieu lieys non tenia,
Ni ja de mi no s jauzira,
S' ieu de lieys no m jauzia;
Cosselh n' ai pres bon e certa
Que 'lh fassa segon que m fara;
E, s' ella me gualia,
Gualiador me trobara,
E, si m vai dreita via,
Ieu l' irai pla.

Anc non guazanhei tant en re
Cum quan perdey m' amia,
Quar perden lieys guazanhei me
Cuy ieu perdut avia:
Petit guazanha qui pert se,
Mas qui pert so que dan li te,
Ieu cre que guazanhs sia;
Qu' ieu m' era donatz per ma fe
A tal que me destruia,
No sai per que.

Donan me mis en sa merce
Me, mon cor e ma via,
De lieys que m vira e m desmante
Per autruy e m cambia.
Qui dona mais que non rete
Ni ama mais autrui de se,
Chauzis avol partia,
Quan de se no 'lh cal ni 'l soste;
E per aquo s' oblia,
Que pro no 'lh te.

De lieys prenc comjat per jasse,

Qu' ieu jamais sieus no sia,

Qu' anc jorn no y trobei ley ni fe,

Mas engan e bauzia:
Ai dousors plenas de vere;
Qu' amors eyssorba selh que ve
E 'l gieta de sa via,
Quant ama so que 'l descove,
E so qu' amar deuria
Grup e mescre.
De leyal amia cove
Qu' om leyals amicx sia;
Mas de lieys estaria be
Qu' en gualiar se fia,
Qu' om gualies quan sap de que;
Per qu' ar mi plai quan s' esdeve
Quan trop qui la gualia,
E guarda sa onor e se
De dan e de folia,
Ni 'l tira 'l fre.

II.

Ar mi pues ieu lauzar d' amor,

Que no m tolh manjar ni dormir;

Ni 'n sent freidura ni calor,
Ni non badalh ni non sospir,
Ni 'n vau de nueitz aratge,
Ni 'n sui conques, ni 'n sui cochatz,
Ni 'n sui dolens, ni 'n suy iratz,
Ni non logui messatge,
Ni 'n sui trazitz ni enganatz,
Que partitz m' en suy ab mos datz.

Autre plazer n' ai ieu maior
Que non trazisc ni fau trazir,
Ni 'n tem tracheiritz ni trachor
Ni brau gilos que m' en azir,
Ni 'n fau fol vassalatge,
Ni 'n sui feritz ni desrocatz,
Ni non sui pres ni deraubatz,
Ni non fauc lonc badatge,

Ni dic qu' ieu sui d' amor forsatz,

Ni dic que mon cor m' es emblatz.

Ni dic qu' ieu muer per la gensor,
Ni dic que 'l belha m fai languir,
Ni non la prec, ni non l' azor,
Ni la deman, ni la dezir,
Ni no 'l fauc homenatge,
Ni no 'l m' autrey, ni 'l mi sui datz,
Ni no sui sieus endomenjatz,
Ni a mon cor en guatge,
Ni sui sos pres ni sos liatz,
Ans dic qu' ieu li suy escapatz.


Mais deu hom amar vensedor
No fai vencut, qui 'l ver vol dir;
Quar lo vencens porta la flor,
E 'l vencut vay hom sebelir;
E qui vens son coratge
De las deslials voluntatz
Don mov lo faitz desmezuratz,
E li autre otratge,
D' aquel vencer es plus honratz
Que si vencia cent ciutatz.


Pauc pres prim prec de preyador,
Quan cre qu' el cuia covertir,
Vir vas vil voler sa valor,
Don dreitz deu dar dan al partir;
Si sec son sen salvatge
Leu l' es lo larcx laus lagz lunhatz,
Plus pretz lauzables que lauzatz;
Trop ten estreg ostatge
Dreytz drutz del dart d' amor nafratz;
Pus pauc pretz, pus pretz es compratz.


No
vuelh voler volatge,
Que m
volv e m vir vils voluntatz,
Mais lai on mos vols es volatz.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Peire_Cardenal

Peire Cardenal (or Cardinal) (c. 1180 – c. 1278) was a troubadour (fl. 1204 – 1272) known for his satirical sirventes and his dislike of the clergy. Ninety-six pieces of his remain, a number rarely matched by other poets of the age.

Peire Cardenal was born in Le Puy-en-Velay, apparently of a noble family; the family name Cardenal appears in many documents of the region in the 13th and 14th centuries. He was educated as a canon, which education directed him to vernacular lyric poetry and he abandoned his career in the church for "the vanity of this world", according to his vida. Peire began his career at the court of Raymond VI of Toulouse—from whom he sought patronage—and a document of 1204 refers to a Petrus Cardinalis as a scribe of Raymond's chancery. At Raymond's court, however, he appears to have been known as Peire del Puoi or Puei (French: Pierre du Puy). Around 1238 he wrote a partimen beginning Peire del Puei, li trobador with Aimeric de Pegulhan.

At Raymond's court also perhaps, probably in 1213, Peire composed a sirventes, Las amairitz, qui encolpar las vol, which may have encouraged Peter II of Aragon to help Toulouse in the Battle of Muret, where Peter died. In this sirventes Peire alludes first perhaps to the accusations of adultery that Peter had leveled against Peter's wife Maria of Montpellier but also perhaps to the various changes in law governing women. In the second stanza Peire mentions Peter's success in the Battle of Las Navas de Tolosa; in the third he alludes to the sacking of Béziers (whose count Raymond Roger Trencavel was supposed to have been Peter's vassal): at Béziers the poorer soldiers of the Inquisition were flogged by the wealthier, and this is the theme of the stanza. Peire's mention of the court of Constantine may also again evoke the divorce proceedings of Peter and Marie where Peire ultimately lost. Peire later alludes to the death of someone (perhaps a daughter or perhaps Peire's wife Marie) and then apparently to the couple's son James I of Aragon, born at Candlemas, according to James's Chronicle. It's not clear who the crois hom or "dreadful man" is in the final couplet, whose deeds are "piggish": Peire has really never addressed anyone in this verse but Peter II and those close to him. (But dualism had by then made its way into some of the local religious views of Medieval Languedoc: in dualist philosophy worldly deeds might be seen as "piggish".)

Peire subsequently travelled widely, visiting the courts of Auvergne, Les Baux, Foix, Rodez, and Vienne.[3] He may have even ventured into Spain and met Alfonso X of Castile, and James I of Aragon, although he never mentions the latter by name in his poems. (James is however of course mentioned in Peire's vida.) During his travels Peire was accompanied by a suite of jongleurs, some of whom receive mention by name in his poetry.

Among the other troubadours Peire encountered in his travels were Aimeric de Belenoi and Raimon de Miraval. He may have met Daude de Pradas and Guiraut Riquier at Rodez. Peire was influenced by Cadenet, whom he honoured in one of his pieces. He was possibly influenced by Bernart de Venzac.

In his early days he was a vehement opponent of the French, the clergy and the Albigensian Crusade. In the sirventes, Ab votz d'angel, lengu' esperta, non bleza, dated by Hill and Bergin to around 1229 (when the tribunal of the Inquisition was established at Toulouse by the Dominican Order), Peire enjoins those who seek God to follow the example of those who "drink beer" and "eat bread of gruel and bran", rather than argue over "which wine is the best". The latter behavior Peire's verse attributes to the "Jacobins" (Hill and Bergin say this is the Dominican Order).

In Li clerc si fan pastor he condemned the "possession" of the laity by the clergy, for so long as the clergy order it, the laity will "draw their swords towards heaven and get into the saddle." This poem was written probably around 1245, after the First Council of Lyon, where the clergy took action against the Emperor Frederick II, but not against the Saracens. In Atressi cum per fargar Peire suggests that the clergy "protect their own swinish flesh from every blade", but they do not care how many knights die in battle. Peire was not an opponent of Christianity or even the Crusades. In Totz lo mons es vestitiz et abrazatz he urged Philip III of France, who had recently succeeded his father, Louis IX, who died in 1270 on the failed Eighth Crusade, to go to the aid of Edward Longshanks, then on the Ninth Crusade in Syria.

Near the end of the sirventes, Ab votz d'angel, lengu' esperta, non bleza, composed as noted probably around 1229, Peire's words, [s]'ieu fos maritz, "if I were wed", suggest that he is not yet wed. The verse which follows provides evidence in the view of some that Peire married: it first mocks the "barrenness that bears fruit" of the beguinas (beguines, who may have sometimes been associated with the Dominicans; Hill and Bergin in 1973 said this was a reference to nuns of the Dominican Order). Throughout the verse of course Peire had been poking fun at the Dominican clergy, but the comment about the nuns may have additional significance. His tone changes after this and his closing lines suggest though that all this is a miracle from the "saintly fathers", suggesting his acceptance of things: Cardenal.org says that some have interpreted these lines as suggesting that Peire married at this time.

By the end of his life he appears reconciled to the new modus vivendi in southern France. He died at an advanced age (allegedly one hundred years old) possibly either in Montpellier or Nimes, but this is only a supposition, based on where the biographer and compiler Miquel de la Tor was active.

Three of Peire's songs have surviving melodies, but two (for a canso and a sirventes) were composed by others: Guiraut de Bornelh and Raimon Jordan respectively. Like many of his contemporary troubadours, Peire merely composed contrafacta. The third, for Un sirventesc novel vuelh comensar, may be Peire's own work. It is similar to the borrowed melody of Guiraut de Bornelh, mostly syllabic with melismas at phrasal ends. The meagre number of surviving tunes (attributable to him) relative to his output of poetry is surprising considering his vida states that "he invented poetry about many beautiful subjects with beautiful tunes."

https://www.jstor.org/stable/2849662

https://web.archive.org/web/20090116032156/http://www.cardenal.org/

http://www.trobar.org/troubadours/peire_cardenal

http://www.rialto.unina.it/autori/PCard.htm

Elias Cairels, Cairel, Cayrel

Elias Cairels.

Elias Cairels, Cairel, Cayrel


I.

Mout mi platz lo dous temps d' abril,
Quan vey florir pratz e boissos,
Et aug lo chan dels auzelos
Que fan los playssatz retendir;
Adoncx cossir
Cum ieu pogues jauzir
D' un joy novelh que m' es al cor intratz,
Que m ve d' amor a cui mi sui donatz;
Per qu' ieu farai guais motz ab son plazen,
Qu' atendut ai la razon longamen.

Ma dona a pretz senhoril
E los fagz e 'ls digz amoros,
Per qu' ieu n' am mais mos huels amdos
Quar me feron en lieys chauzir;
Mas no l' aus dir
Mon cor ni descobrir,
Quar per un pauc pert hom soven assatz;
E, s' ieu de lieys perdia 'l guay solatz
Ni 'l gap ni 'l ris ni 'l belh aculhimen,
No viuria pueys jorn mon escien.

Del sieu belh cors grail' e sotil,
Blanc e gras, suau, len e dos
Volgr' ieu retraire sas faissos;
Mas gran paor ai de falhir
Quan ieu remir
Son gen cors cui dezir,
Sa saura crin pus que aur esmeratz,
E son blanc front, e 'ls sils voutz e delguatz,
E 'ls huelhs e 'l nas e la boca rizen
A! per un pauc denan totz non la pren.


Lo cor ai temeros e vil,
Dompna, quan ieu sui denan vos,
Tan que d' al no sui poderos,
Mas quan dels huelhs ab que us remir,
Que us cuion dir
La gran pena e 'l martir
En que m' a mes vostra fina beutatz;
Per qu' ieu vos prec, bona dompna, si us platz,
Qu' aiatz merce de me e chauzimen,
E non gardetz lo vostre pretz valen.

Qu' amors non guarda 'l plus gentil
Lai on es vencuda razos,
Mas selui qu' es cortez e pros,
Qui sap l' onor e 'l ben grazir;
Per qu' ieu no m vir,
Dona, de vos servir;
Ans sufrirai lo ben e 'l mal en patz,
E fora m' en del tot desesperatz:
Mas per servir bon senhor humilmen

Ai vist paupre venir ric e manen.

Chansoneta, vai me tost e viatz
Dreg al marques de cui es Monferratz,
E diguas li qu' anc a volpil dormen
Non intret grils en boca ni en den.

Don' Izabel, ma chanso vos prezen,
Quar valetz mais de tot lo remanen.

II.

Si cum selh que sos companhos
Ve rire e no sap de que,
Tot atretal vey qu' es de me,
Que fas chansos
E de l' autruy joy suy joyos;
Mas tan mi platz
Joy e solatz
Per que m don alegrier chantan,
E nulh afan
Non a tan grieu en tot lo mon,
Cum far chanso, e no sap don.

Er es venguda la sazos,
Pero ben crey que fos ancse:
S' us cortes complitz de tot be
Vol esser bos,
Li desconoyssen enueyos
A cuy desplatz
Joy e solatz,
Cosselhan e cridan e fan
Brut e mazan,
Tro giet son don a cor volon,
Si non l' a tan ferm que l' aon.

De las dompnas mov l' ochaizos,
Per qu' el pros servirs se recre,
Que fals fenhedors de mal ple
Son cabalos
E de lur dompney poderos,
E silh cui platz
Joy e solatz,
Qu' es fis e leyals ses enjan,
Es en soan;
Don quier a ma dompna perdon,

Qu' el cor ay e 'l sen sus el fron.

Mi dons es guaya e belh' e pros
E tals que no m desditz en re,

Ni ieu no 'l fuy anc per ma fe

Trop enuios,
Ni elha no saup anc qui m fos;
Doncx per que m platz
Joy e solatz?
Quar l' am e la ser atretan
Cum s' en baizan
M' agues dat lo joy jauzion
Don tug l' autre son deziron.

Selieys cuy platz
Joy e solatz
Ai estat de vezer un an,
Mas ma fe 'l man,
S' ieu trobes sobre mar un pon,
Vist agra son cors jauzion.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Elias_Cairel

Elias Cairel (or Cayrel; fl. 1204–1222) was a troubadour of international fame. Born in Sarlat in the Périgord, he first travelled with the Fourth Crusade and settled down in the Kingdom of Thessalonica at the court of Boniface of Montferrat (1204–1208/10) before moving back to western Europe, where he sojourned at the court of Alfonso IX of León (1210–11) and in Lombardy (1219–1222/24). He wrote fourteen surviving lyrics: ten cansos, one tenso, one descort, one sirventes, and one Crusade song. He was partial to refrain rhyming and coblas capfinidas.

Elias' vida survives in three manuscripts with a variant in a fourth designed to refute the other three. According to his biographer he was gold- and silversmith and an armourer who turned to minstrelsy. His singing, composition, fiddling, and speaking were reputed as "bad", but his biographer says ben escrivia motz e sons: "well he wrote words and songs", implying a distinction between his composing and his writing. He supposedly returned from Romania to die in Sarlat.

Elias composed his only tenso with the trobairitz Ysabella, who may have been either a high-ranking noblewoman of Italy or Greece, or perhaps just a local girl of Périgord who Elias knew in his youth. She is also the addressee of two other poems. Elias also addressed one poem to Ruiz Díaz de Coneros (Roiz Dies), a Spanish patron, and another to Conon de Béthune (Coino), a trouvère. Elias may have been present at the Battle of Las Navas de Tolosa in 1212.

In his Toz m'era de chantar gequiz, the Bolognese troubadour Rambertino Buvalelli asks Elias to bring the poem to Beatrice d'Este when he travels to the court of Azzo VII at Este.


Abril ni mai non aten de far vers

Era no vei puoi ni comba

Estat ai dos ans (addressed to Ysabella)

Freit ni ven, no·m posc destreigner

Lo rossinhols chanta tan dousamen

Mout mi platz lo doutz temps d'abril (addressed to Ysabella)

N'Elyas Cairel, de l'amor (with Ysabella)

Per mantener joi e chant e solatz

Pois chai la fuoilla del garric

Qan la freidors irais l'aura dousana

Qui saubes dar tant bon conseil denan

Si cum cel qe sos compaignos

So qe·m sol dar alegranssa

Totz mos cors e mos sens (addressed to Ruiz)

Aubrey, Elizabeth. The Music of the Troubadours. Indiana University Press, 1996. ISBN 0-253-21389-4.

Bertoni, Giulio. I Trovatori d'Italia: Biografie, testi, tradizioni, note. Rome: Società Multigrafica Editrice Somu, 1967 [1915].

Bruckner, M. T.; Shepard, L.; and White, S. Songs of the Women Troubadours. New York: Garland Publishing, 1995. ISBN 0-8153-0817-5.

Egan, Margarita (ed. and trans.) The Vidas of the Troubadours. New York: Garland, 1984. ISBN 0-8240-9437-9.

Gaunt, Simon, and Kay, Sarah. "Appendix I: Major Troubadours" (pp. 279–291). The Troubadours: An Introduction. Simon Gaunt and Sarah Kay, edd. Cambridge: Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-57473-0.

Jaeschke, Hilde, ed. Der Trobador Elias Cairel. Berlin: Emil Ebering, 1921. Text at archive.org

Riquer, Martín de. Los trovadores: historia literaria y textos. 3 vol. Barcelona: Planeta, 1975.

http://www.rialto.unina.it/autori/ElCair.html

sábado, 7 de octubre de 2023

Pons de Capdueil. Capduelh. Capdoill. Capduoill.

Pons de Capdueil. 

Pons de Capdueil. Capduelh. Capduoill



I.

Leials amicx, cui amors ten joyos,
Deu ben esser alegres e jauzens,
Larcx et adregz, arditz et amoros,
Aras quan par lo guais termenis gens
Que fai la flor espandir per la planha,
E 'l rossinhol chantar justa 'l vert fuelh;
Mas ieu non am son dous chan tan quan suelh,
Pus mi dons vol que totz bes mi sofranha.

Pero be sai que dregz es e razos
Que selh qu' es francx, amoros e plazens,
Sia plus braus d' autr' om e plus felos,
Quan no li val merces ni chauzimens;
E pus mi dons m' es salvaia et estranha,

Leu pot trobar en me mal et orguelh:
Mas lieys non cal si m pert, per qu' ieu no m duelh
Plus de s' amor, ni ai cor que m' en planha.
Non dic ieu ges que totz temps sieus no fos,

E no fezes totz sos comandamens,
Sol que no m fos sos cors tant orgulhos;
Mas sitot s' es bona e belha plazens,
Franca e gentils e d' avinen companha,
Ja no m' aura si no vol so qu' ieu vuelh:
Ailas! que m val si l' am o si m' en tuelh,
Qu' ilh fai semblan que res de mi no 'l tanha!

Totz mal menatz for' ieu fizels e bos,
Francx et humils e celans e temens,
Ses trop parlar, e de totz enjans blos;
E saubra ben entr' els desconoissens
Cobrir mon joi, qu' els fals cui dieus contranha
De nostr' amor non poiran far janguelh:
S' aissi m volgues la genser que s despuelh,
Ja no 'l feira fenha ni gronh ni lanha.

Per so n' estauc marritz e cossiros,
Quar anc l' amiey ni m falhic tan mos sens,
Que per un joy don no sui poderos
Soan alhors totz autres jauzimens;
Aissi no sai cosselh a que m remanha,
Qu' autra no m platz et ilh mi dezacuelh:
Fols es qui cre tot quan vezon siey huelh,
Ni qui pert trop per so que non guazanha.

Amors, lonc temps ai estat de Bretanha,
E faitz peccat, quar mi mostratz orguelh;
S' ieu plus que tuit l' autr' amador vos vuelh,
Ni mais vos am, es doncx dregz que m' en planha.


II.

Si totz los gaugz e 'ls bes,
E las finas lauzors,
E 'ls faitz e 'ls digz cortes
De totas las melhors,
Volgues dieus totz complir
En una solamen,
Saber cug veramen
Que selha cui dezir
N' agra mais per un cen.

E pos de totas es
Caps e mirals e flors,
Sitot no m' en ven bes,
Si m' es lo gratz honors
Fassa m viure o murir:
Mas plus l' er avinen,
Si m te guay e jauzen;
Com mais me fai languir,
Ieu plus l' am finamen.

Quar el mon non es res,
Sia sens o folhors,
Que m penses que 'l plagues,
No m fos gaugz e dossors;
So qu' ilh vol mal azir,
Et am selhs bonamen
Qui son siei benvolen:
Al mielhs que pot chauzir,
Sui al sieu mandamen.

En aissi m' a conques;
E si no m val amors,
Valha m ma bona fes
E la sua valors:
S' amors no vol venir
El sieu belh cors plazen,
Lo verai pretz valen
Deu garar de falhir,
Quar s' ieu muer, no l' er gen.

Gentils cors, ben apres,
Sobre totz amadors
Agras mon fin cor mes
Ab un pauc de socors;
Que mort m' an li sospir:
E vos, per chauzimen
No sufratz mon turmen,
Ni vulhatz fals auzir
Cui er mal si be m pren.

Na Beatritz, grazir
Vos faitz a tota gen;
Et avetz pretz valen,
Si que qui 'n vol ver dir
Del belh semblan no y men.

III.

Humils e fis e francs soplei vas vos,
Ab leial cor, bona dona e valens,
Quar etz mielher del mon, e plus valens
E plus gentils e plus franch' e plus pros
E genser e plus guaya;
Per qu' ieu vos am, ja autre pro non aya,
Tan finamen que d' al re no m sove,
Neis quan prec dieu, don oblit per vos me.


Nulh' autr' amors no m pot faire joyos
Si m preyavon d' autras domnas cinc cens,
Quar ab vos son fadas las conoissens;
Tan son cortes li semblan e 'l respos,
Que tan quan lo sols raya,
Non a domna cui tan ricx faigz s' eschaia,
Ni mielhs fassa so qu' a bon pretz cove;
Doncx sui astrucx, quar vos am e vos cre.


Adregz cors gens, benestans, amoros,
No m' aucizatz, valha m francx chauzimens
E leyaltatz e fin' amors que m vens,
E 'l bes qu' ieu dic, e merces e perdos:
No vulhatz qu' ieu dechaya,
Qu' el loncs espers e 'l deziriers m' esglaya.
Bona domna, sol qu' endreg bona fe
Mi vulhatz be, con piegz trac, no m recre.

Sivals d' aitan sui ben aventuros,
Quar s' ieu en muer, autre non er jauzens;
Ans fatz mentir lo brug dels mals dizens,
E reman fis vostre pretz cabalos:
Malgrat de gent savaya,
A totz jorns creis vostra valors veraya
Sobre totas, e sai vos dir per que,
Quar valetz mais e no falhetz en re.


Doncx, pus al cor vei en totas sazos
La vostra boca, e 'ls huelhs clars e rizens,
E 'l guays solatz, e 'ls belhs digz avinens,
E 'l vostre cors qu' es tan cars e tan bos,
No crezatz qu' ieu m n' estraya;
Q' us dous dezirs mi ten guay e m' apaya,
E non ai plus, ni d' als non truep merce;
Mas tan valetz qu' el mals val autre be.


Vostr' hom sui, domna guaya,
Et am vos mais que l' Andrix non fetz Aya;
E sobre totz port la clau d' amar be;
Per qu' ieu alhors no pues virar mon fre.

IV.

Astrucx es selh cui amors ten joyos,
Qu' amors es caps de trastotz autres bes,
E per amor es hom guays e cortes,
Francs e gentils, humils et orgulhos;
Aqui on tanh, en fai hom mielhs mil tans
Guerras e cortz don naisson faitz prezans:
Per qu' ieu ai mes tot mon cor en amor;
E quar ai bon respieit que m fassa ric,
No planc l' afan qu' ieu trac ni la dolor.

Ric m' agra fait e ben aventuros,
Sol ab mi dons, que tan val, mi valgues;
E pueys en lieys no falh neguna res
De tot quan tanh a ric pretz cabalos,
Be m deu valer s' amors, quar fis amans
Li sui trop mielhs no fon d' Izeutz Tristans:
E pus tan l' am e ponh en sa honor,
Non deu creire bruich ni malvais castic,
Qu' en manhs bos luecs fas auzir sa lauzor.

Ja non creirai desmenta sas faissos
Mi dons cui sui litges, quar semblans es
Qu' en lieys sia franqueza e merces,
Qui ve 'ls belhs huelhs plazens et amoros,
E la boca qu' es belha e gen parlans,
E 'l cors adregz ab avinens semblans:
Ben saup chauzir de totas la melhor;
Ges mos sabers aquel jorn no m falic,
Ans m' esmendet, s' anc pris dan per folhor.

Que vilas fai qui m' es contrarios;
E si negus lauzengiers mal apres
M' a dig enuey, mais volgra qu' en prezes
Mas rezempsos, qu' aitan pauc col peissos
Viu ses l' aigua viurai, s' il platz mos dans
Mi dons cui sui per far totz sos comans.
Guardatz s' ieu l' am ses tot cor trichador!
Qu' el mon non ai tan mortal enemic,
Si 'l n' aug ben dir, no 'l n' aya per senhor.


Si cum es plus renoviers cobeitos
On plus a d' aur e d' argent a se mes,
Sui plus cobes de lieys que m' a conques,
On plus remir las autras, tant es pros:
Vezer non l' aus, que vas lieys sui doptans,
Ni 'l man mon cor mas per un qu' es truans,
E fals vas mi, quar non ditz ma clamor.
Las! si merces no m val contra 'l destric,
Ma bona fes m' a mes en gran error.


Chanso, vai t' en lai on es joys e chans,
Beutatz e sens, jovens e guais semblans,
Dir a mi dons cui sopley et azor
Que tan conosc sos bos ayps, per qu' ieu dic
Que retener mi deu per servidor.

V.

Ben es folhs selh que renha
Per lonc temps ab senhor,
Don ja bes no li 'n venha
Ses mil tans de dolor;
E qui per ben mal pren,
Tanh que joys li sofranha,
E nulhs bes no 'lh remanha,
Saber pot veramen
Qu' assatz a de que s planha.

Per so m planc e 'n mov lanha,

Quar falh nesciamen
Amors, que m fon estranha,
E m trazic malamen;
Sabetz per que l' azir?
Qu' el ben que fag m' avia
Mi tolc, e m fes bauzia:
Qu' om no deu enriquir
Lo sieu, e pueis l' aucia.

Amors a gran falsia,
Quar amar e servir
Et onrar la sabia,
Mielhs qu' autr' om obezir,
E celar ses enjan;
Mas mal vi s' amistansa,
Qu' anc non aic benanansa
No m tornes pueis a dan;
Per que m part m' esperansa.

Tant pauc vuelh s' acordansa,
Qu' ieu endreg lieys no m blan;
Domna gentils qu' enansa
Son valen pretz prezan,
Ont es fina beutatz
E gran bon' aventura,
Si qu' a totz jorns melhura;
Et ab tot so no m platz
S' amor, ni non ai cura.

Tant es grans la rancura
Per qu' ieu en sui iratz,
Que bons pretz en peiura
E guaiez' e solatz:
Pero ades esper,
Sitot mos cors s' esmaya,
Qu' apres l' ira m' eschaya
Tals joys que m denh plazer;
Sol fin' amors no m traya.

VI.

Tant m' a donat e fin e ferm voler
Leyals amors, que ja no m partrai mais
De vos, dona, on ai mon bon esper;
Tant etz valens, cortez' ab digz verais,
Franch' e gentils, guay' ab humil semblan,
Belh' e plazens, si que non es a dire
Negus bos ayps qu' om puesc' en domn' eslire;
E pus tant es vostre ricx pretz puiatz,
Suffretz qu' ie us am, qu' ieu vuelh tot quan vos platz.
Bona domna, tant m' avetz en poder
Que, si m faitz be, anc hom non fo plus guays;
E si m faitz mal, e no m voletz aver
Franc chauzimen, ges per so no m' irais;
Qu' on plus mi duelh, mais vos am ses enjan:
Sabetz per que vos sui hom e servire?
Qu' ades cossir quant valetz, e m' albire
Que venir deu lo guazardos e 'l gratz,
Tant ai suffert lonc temps l' afan en patz.


Pauc a de sen, e cuia mout saber
Selh que m blasma quar d' amar vos no m lais;
Qu' ieu on plus vau d' autras domnas vezer,
E m luenh de vos, mens ai cor que m biays:
Per qu' ieu non puesc mon cor partir ab tan,
Ja no m partrai de vos mon dous dezire;
Qu' anc non amet, be l' en puesc escondire,
Ans es nescis, dezamoros proatz,
Qui ditz que so qu' om plus vol es foudatz.


Anc pueys no fe 'l segles mais deschazer,
Pus hom blasmet amor, ni 'l dis tal ays
Per las donas que solon mais valer,
Pels cavaliers qu' an tornat a savays
Fals noirimens; et es trop malestan
Que l' un fenho, l' autre volon mal dire
De las melhors, per qu' es dregz qu' ieu m' azire;
Qu' a totas sui bos e francx e privatz
Per vos, dona, a cui mi sui donatz.


Totas las vuelh honrar e car tener,
Quar per vos valh en totz valens assays;
E ges per so, dona, no us cal temer
En dreg d' amor, qu' ieu vas autra m' apays,
Quar vos mi faitz amar deport e chan,
Cortz e domneys, joy e solatz e rire,
Quar de ren al non son miei dous cossire:
Per que m degra, si 'n fos a dreg jutjatz,
Valer merces e franc' humilitatz.


A vos mi ren per far vostre coman,
Bona domna, sitot non sui jauzire;
Faitz me joyos, o pessatz tost d' aucire:
Que si l' una non faitz, be vuelh sapchatz
Que qu' aia dig no sui enamoratz.

VII.

Per joy d' amor e de fis amadors,
E de finas amairitz ses enjan
Comens chanso, que nulhs autres pascors,
Ni nulhs estius no mi ten pro ni dan,
Mas d' un ric joy que m te guai e prezan,
Fis sobr' els fis, e valens sobr' els bos,
Que m fai estar jauzen et amoros.

E s' ieu n' ai joy mi ten jauzen amors,
Eschai de mi si m te 'l joys en afan;

No m' en lau ges, ans m' en ve la dolors
Daz autras partz e 'l dezir e l' afan;
Mielhs fora dregz e razos per semblan
Qu' els mals e 'ls bes partissem entr' amdos,
Ensems ab joy e 'ls autres cossiros.


Si ma dona s' a d' autres preyadors,
No m' en rancur, ni non fauc mal semblan,
Ans m' en val mais lo bes per las paors;
Que dels melhors a hom mais de talan,
Sol que d' aisso sia eu guardatz de dan;
Que lauzengier no m tenguon dan ab vos,
Ni tals que s fai amicx qu' er enueyos.

Tot atressi col salvatges austors
Que s rescon plus que l' autr' auzelh no fan,
Rescon e cel mon joy als jangladors,
Als fals fenhens que faitz anar torban:
E si vos, don', acsetz lo mieu talan,
Tant esteram rescondut a rescos,
Tro 'ls lauzengiers agron mortz los gelos.

Trompas ni corns, ni viulas, ni tambors,
Guerras, ni cortz, ni estevas, ni chan,
No valon re contra 'l vostre socors,
Si vos lo m fagz, dona, quan lo us deman;
Qu' el mon non es don puesc aver joy gran,
Mas quan de vos don sui guays e joyos,
Quar ieu vos am e trac greu mal per vos.

Dona N' Auda, balladas ni chansos,
No vuelh faire que no y parle de vos.

VIII.

S' anc fis ni dis nulha sazo
Ves vos erguelh ni falhimen,
Ni passei vostre mandamen,
Ab franc cor et humil e bo
Vos mi ren, belha douss' amia,
E m part de l' autrui senhoria,
E reman en vostra merce,
Qual que m fassatz o mal o be.

Per aital coven vos mi do,
Qu' ieu non ai poder ni talen
Qu' ieu m' en parta de mon viven;
Qu' amors m' a en vostra preizo
Mes, quar etz la mielher que sia,
Et avetz mais de cortezia;
Qu' el plus vilans es quan vos ve
Cortes, e us porta bona fe.

Be m pogratz trobar ochaizo,
Mas tan vos sai, domna, valen,
Franch' et humil e conoissen,
Per qu' ie us quier franchamen perdo,
E tem vos tan qu' als no us querria;
Mas ses enjan e ses bauzia
Vos am, e us amarai jasse,
E tot quan vos plai vuelh e cre.


Doncx, pus no us aus querre mon pro,

E sui vostre sers leyalmen,
Be faretz mais de chauzimen,
E doblaretz lo guazardo,
Si m donatz so qu' ieu plus volria
Ses preyar; qu' aitals companhia
No s part, quan ses precx s' esdeve
Qu' us fis cors ab autre s' ave.

A penas sai dir
oc ni no,
Quan no vey vostre guay cors gen,
E la fresca cara rizen;
S' ieu n' espert molt, n' ai ben razo,
Que totz l' autre mons no m poiria
Tener nulh pro s' ieu no us vezia;
Ni ses vos no puesc aver be,
Per que us er gen si us en sove.


Beutatz e valors e cueindia,
Dona, creis en vos quascun dia;
E prec dieu que do malastre
Totz selhs qu' an lunhat vos de me.

De N' Odiartz on que sia
Vuelh sa coindans' e sa paria,
Qu' ab rics faitz enans e mante

Tot so qu' a valen pretz cove.

IX.

Qui per nesci cuidar
Fai trop gran falhimen
A dan li deu tornar;
E s' a mi mal en pren
Ni ma domna m deschai,
Be s tanh, que tal folhia
Ai fait, per qu' ieu deuria
Morir d' ira e d' esmai.


E s' ieu per sobr' amar,
Ai renhat folhamen,

Ni mi dons proar
Si n' agra 'l cor jauzen,
Si 'l ferm voler qu' ieu n' ai
De lieys servir partia,
Ar conosc que 'l plairia,
Per qu' ai fait folh assai.

No m' en puesc razonar,
E sai que no m' es gen;
E si m vol perdonar,
Gratz e merces li 'n ren,
E totz temps o farai:
Qu' estiers qui m' auciria,
Mon fin cor non partria
Del ric luec on estai.

Per so no m cal duptar
Son ric cor covinen,
Ni m' en degra lonhar
Pel bruit don quascun men;
Qu' ieu sui be selh que sai
Que mielhs hom non poiria
Aver per drudaria,
Mas quan lo solatz guai.

En aissi m fai trobar
Nesci lo cor e 'l sen,
Que quan cug orguelh far,
Ilh m' o torn en nien;
E re de be no m fai,
Quan mos cors s' umelia;
Amors ni cortezia
De leys joi no m' atrai.

Domna, 'l genser qu' ieu sai,
Mais vos am ses bauzia
No fes Tristans s' amia,
E nuill pro non y ai.

X.

Aissi cum selh qu' a pro de valedors,
E 'l falhon tug, ja tan non er amatz
En la sazon qu' es desaventuratz,
Mi failh mi dons, sol car conois qu' amors
Mi fai murir per lieys ab gran turmen;
E s' ill pogues faire nul falhimen

Vas mi 'l fera; mas mens en val, so cre,
Bars qui deschai selhui que vencut ve.


Per so conosc qu' es dan e deshonors:
Qui non a cor als dezapoderatz;
Que ja castelhs frevols qu' es assetjatz
Ab gran poder, no s tenra ses secors;
E si 'l senher de cui es no 'l defen,
En sa colpa lo pert pueys longamen:
Aissi perdra ma don' al sieu tort me,
Pus no m socor on plus li clam merce.

Perdre no m pot per so que m vir alhors;

Pero si m sui de lieys lonc temps lunhatz,

Qu' ai fait semblan qu' alhors m' era viratz

Per esproar si 'l plagra ma dolors;
E s' agues mes en autra mon enten,
Ar ai proat qu' ilh n' agra 'l cor jauzen,
S' ieu mi partis de lieys; mas no 'lh val re,
Que no m pot ges mon cor partir de se.

Belha domna, vailla m vostra valors,
Qu' anc nulhs caitius destregz ni mal menatz
Non saup son dan tan gen suffrir en patz:
E pus lo mals m' es delieitz e sabors,
Per amor dieu, e quar vos fora gen,
Trobes ab vos qualaquom chauzimen,
Que vostr' om suy; e si m denhatz far be,
Vos i faretz franquez' e bona fe.

Vostre belh huelh, vostra fresca colors,
Vostre dous ris, vostras finas beutatz,
Vos fan aver vas me pus dur solatz;
Ja no m' agr' ops fos faitz lo miradors
On vos miratz vostre cors covinen,
Guay e joyos, amoros e plazen,
Qu' erguelh me faitz; e qui bon pretz mante,
Erguelh no 'l tanh vas los sieus ni 'l cove.

Mon Plus Leial, s' ieu vos vi plus soven,
Mielhs n' anera mi e vos eissamen;
Qu' ieu saubra vos conseilhar, e vos me;
Pero negus non sap a sos ops re.

XI.

Ges per la coindeta sazon
Que fai pratz e vergiers florir,
No fara ogan mon chan auzir,
Mas bonamen m' a fait perdon
Silh que m' es dolz' e de bella compaingna,
Per qu' eu en deu aver lo cor jauzen;
Que non es jorn qu' en sospiran non plaingna,
Car no m manda venir celadamen.


De bon cor l' am, et ai razon,
Qu' el mon non puos gensor chauzir;
E car plus soven no remir
Son cors e sa bella faisson,
S' eu per enjan m' en lais, dieus m' en contraingna:

Mas lauzengier me fan tal espaven,
Per merce ill prec que, ses bruit e ses laingna,

Sueffra qu' ill serf a rescos humilmen.

Mout m' a rendut gen guierdon

Amors, per qu' eu lo ill dei grazir

Del gran mal que m' a fai suffrir,

Per mon bon talen n' ai, qu' en fon

Loncs temps ves me mal' e brau et estraingna

Mas no m ten dan, que miels val per un cen

Sela que vol que sos litges remaingna;
Per que autra no voill ni me enten.

XII.

De totz caitius sui ieu aisselh que plus
Ai gran dolor, e suefre greu turmen;
Per qu' ieu volgra murir, e fora m gen
Qui m' aucizes, pois tan sui esperdutz;
Que viures m' es marrimens et esglais,
Pus morta es ma dona N' Azalais;
Greu sofrir fai l' ira ni 'l dol ni 'l dan.
Mortz trahiritz! be vos puesc en ver dire,
Que non poguetz el mon melhor aucire.

Ai! cum fora gueritz et ereubutz,
S' a dieu plagues qu' ieu fos primieramen
Mortz; las! caitius no vuelh mais longamen
Viur' apres lieis: reis perdona 'l Jhesus,
Dieus poderos, dreituriers e verais,
Salva la Crist, nomnatz sobre totz gais,
E 'n ren l' arma sanh Peire, sanh Joan;
Que totz los bes y son qu' om puesca dire,
E de totz mals la 'n pot hom escondire.

Senher, ben la devem planher quascus,
Qu' anc dieus non fes el mon tant avinen:
Qui aura mais tan bel captenemen!
Que val beutatz ni bon pretz mentengutz!
Ni que val sens, honors, ni solatz guais,
Gent aculhirs, ni nuls cortes essais!
Ni que valon franc dig, ni fag prezan!
Segles dolens! de bon cor vos azire,
Mout valetz pauc, pus lo mielhs n' es a dire.

E podem be saber que l' angel sus
Son de sa mort alegre e jauzen;
Qu' auzit ai dir, e trobam ho ligen:
“Cui lauza pobles lauza Dominus.”
Per que sai be qu' ilh es el ric palais,
En flors de lis, en rozas et en glais;
La lauzon l' angel ab joy et ab chan:
Selha deu ben, qui anc no fo mentire,
En paradis sobre totas assire.

Joys es delitz, e jovens es perdutz,
E totz lo mons es tornatz en nien,
Quar comte, duc e man baron valen
N' eran plus pros, er non la ve negus,
E mil domnas valion per lieys mais.
Mais er podem saber qu' ab nos s' irais
Nostre senher, qui la fes valer tan;
Qu' en lieys nos a tolt chan, solatz e rire,
E ns a dat mais d' afan e de cossire.

Ai! quals dans es de mi dons N' Azalais!

Non puesc als far, mas de totz jois me lais,

E pren comjat de chantar derenan;
Que planh e plor, e manh coral sospire
M' an mes per lieys en angoissos martire.

Amics N Andrieu, camjat son mei dezire,
Ni ja d' amor non serai mais jauzire.

//


https://en.wikipedia.org/wiki/Pons_de_Capduelh

Capduoill en la viñeta.

Pons de Capduelh (fl. 1160–1220 or 1190–1237) was a troubadour from the Auvergne, probably from Chapteuil. His songs were known for their great gaiety. He was a popular poet and 27 of his songs are preserved, some in as many as 15 manuscripts. Four of his cansos survive with musical notation.

There survives a vida, or short biography, of Pons written by a contemporary and fellow troubadour, Uc de Saint Circ. According to Uc, Pons and troubadour Guillem de Saint Leidier were both from the diocese of Le Puy, and while Guillem was "generous with money" (larcs donaire d'aver), Pons was very stingy (fort escars d'aver). He reportedly loved Azalais, daughter of Bernard VII of Anduze and wife of Oisil de Mercoeur (or Mercuor). (Bernard of Anduze was a patron of many troubadours.) The vida states that "[Pons] loved [Azalais] dearly and praised her and made many good songs about her; and as long as he lived, he loved no other, and when the lady died, he took the cross and went over the sea and died there." According to the razo that follows the vida in some manuscripts, Pons, to test Azalais's love for him, began loving another woman, Audiart, wife of Roselin, lord of Marseille. The rift between them was only healed by the intervention of Maria de Ventadorn and the viscountess of Aubusson. After Azalais's death in 1237, Pons wrote a planh (lament) for her, "De totz caitius sui eu aicel que plus".[1] Some scholars argue that this planh was in fact written for Alazais de Boissazo, who died before 1220, and others have erroneously equated Azalais with the lady known only as Sail-de-Claustra in the poems of Peirol.

Pons was exiled from his homeland in the middle of the 1210s and travelled "through Provence" (per Proensa) in order to join the Fifth Crusade around 1220. According to the untrustworthy Jean de Nostredame, he died after participating in the conquest of Jerusalem, in 1227. Older scholars, such as Friedrich Christian Diez and Max von Napolski, believed that Pons died on the Third Crusade in 1189, but this is conclusively disproven.

The parents of Pons are unknown, but he was of the family of the lords of Fay and had six children identifiable in the records. Pons is probably to be identified with the "Pontius de Capitolio" who appears in documents between 1189 and 1220. Before 1196, Pontius married a woman named Jarentone who brought him the castle of Vertaizon, a fief of the bishop of Clermont, as a dowry. In 1199, Pons imprisoned Bishop Robert of Clermont. In 1205, responding to an inquiry begun by Pope Innocent III, King Philip II forced Jarentone to hand over Vertaizon to the bishop. In 1211, Pons and Jarentone, with their three sons, three daughters and three sons-in-law, sold Vertaizon to the bishop for 7,650 marks, of which 7,000 were to be retained by the bishop as compensation for his unlawful imprisonment. Pons's sons were Jourdain, Pierre de Fay and Jarenton.

Pons was probably acquainted with the trobairitz Clara d'Anduza and the troubadours Dalfi d'Alvernha, Folquet de Marselha (whom he praised in a song), and Peirol. Gui de Cavaillon and Ricau de Tarascon invoke Pons and Audiart as judges of their tenso, composed after 1210, and Elias de Barjols also mentions Pons.

Of all Pons's works, with the possible exception of the planh, only his two crusade songs can be dated with confidence to around 1213. "So qu'om plus vol e plus es voluntos" was written after the battle of Las Navas de Tolosa (16 July 1212) and before the battle of Muret (12 September 1213), since it was dedicated to Peter II of Aragon, who died there.
The crusade song "En honor del pair'en cui es", which has the form of a sirventes, refers to war of the Holy Roman Emperor (probably Otto IV) and the King of England against Philip II and the "King of Apulia" (probably Frederick II). This is probably the War of Bouvines.

Pons's songs "S'eu fis ni dis nuilla sazo" and "Tuich dison q'el temps de pascor" are speculatively dated to around 1210.


Cansos

Aissi m'es pres cum celui que cercan

Astrucs es cel cui amors te jojos

Ben es fols cel que reigna

Ben sai que per sobrevoler

Coras que.m tengues jauzen

Ges per la coindeta sason

Humils e francs e fis soplei ves vos

Ja non er hom tan pros

L'adregz solatz e l'aveinens compaigna

L'amoros pensamenz

Lejals amics cui amors te jojos (with music)

Ma domna.m ditz qu'eu fatz orgoill

Meills qu'om no pot dir ni pensar

Per joi d'amor e de fis amadors

Qui per nesci cuidar

S'eu fis ni dis nuilla sazo

Si com celui qu'a pro de valedors

Si totz los gaugz e.ls bes

Tan m'a donat fin cor e ferm voler

Tant mi destrein uns desconortz qi.m ve

Tuich dison q'el temps de pascor

Us gais conortz me fai gajamen far (with music)

Crusade songs

Ar nos sia capdelhs e garentia

En honor del pair'en cui es

So qu'om plus vol e plus es voluntos

Descorts

Un gai descort tramet leis cui dezir

Planhs

De totz caitius sui eu aicel que plus


Aubrey, Elizabeth. The Music of the Troubadours. Indiana University Press, 1996. ISBN 0-253-21389-4

Chambers, Frank M. Review of "Le troubadour Pons, seigneur de Chapteuil et de Vertaizon: son temps, sa vie, son oeuvre" by Jean Perrel. Romance Philology 32, 1 (1978): 140.

Lucas, H. H. "Pons de Capduoill and Azalais de Mercuor: A Study of the Planh". Nottingham Mediaeval Studies 2 (1958): 119–13.

Poe, Elizabeth Wilson. "Old Provençal Escars/Escas: "Poor"? Reconsidering the Reputation of Pons de Capdoill". Tenso 4, 2 (1989): 37–58.

Fabre, Claude. Le Troubadour Pons de Chapteuil, quelques remarques sur sa vie et sur l'esprit de ses poèmes. Le Puy-en-Velay: Peyriller, Rouchon et Gamon, 1908.

Napolski, Max von. Leben und Werke des Trobadors Pons de Capduoill. Halle: Niemeyer, 1879.

Perrel, Jean. "Le troubadour Pons, seigneur de Chapteuil et de Vertaizon, son temps, sa vie, son oeuvre". Revue d'Auvergne 90, 2–3 (1976): 89–199.

Thomas, Antoine. "L'identité du troubadour Pons de Chapteuil". Annales du Midi 5 (1893): 374–79.

viernes, 6 de octubre de 2023

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany. Trovador catalán.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Guillaume de Cabestaing.


I.

Lo jorn qu' ie us vi, domna, primieramen,

Quant a vos plac que us mi laissetz vezer,

Parti mon cor tot d' autre pessamen,

E foron ferm en vos tug mey voler:
Qu' aissi m pauzetz, domna, el cor l' enveia
Ab un dous ris et ab un simpl' esguar,
Que tot quant es mi fezes oblidar.


La gran beutatz, e 'l solas avinen,
E 'l cortes dig e l' amoros parer
Que m saubetz far m' embleron si mon sen
Qu' anc pueis, domna, en mi no 'l puec aver:
A vos l' autrey cui mos fis cors merceia,
Per enantir vostre pretz et honrar,
Tan finamen c' om miels non pot amar.


E car vos am, domna, tan finamen
Que d' autr' amar no m don amors poder;
Mas aissi ai qu' ab autra cortey gen
Don cug de me la gran dolor mover:
Mas quan cossir de vos cui pretz sopleya,
Tot' autr' amor oblit e dezampar,
Ab vos remanc, e us tenc el cor plus car.

E membre vos, si us plai, del bon coven

Que mi fezetz al departir saber,
Don aic mon cor, domna, guay e jauzen:

Per bon respieit en que m mandetz tener,

Mout ai gran joy, si aitals mals me greya,

Qu' el ben aurai quan vos plaira encar,

Belha domna, qu' ieu suy en l' esperar.


E ges maltrait no mi fan espaven,
Sol que ieu pens en ma vida aver
De vos, domna, pauc o gran jauzimen:
Tug li maltrag mi son joy e plazer
Tot per aisso, quar sai qu' amors m' autreya;
Que fis amans deu gran tort perdonar,
E gen sufrir maltrait per guazanhar.


Ai! quan sera l' ora, domna, qu' ieu veya
Que per merce me vulhatz tant honrar,
Que sol amic me denhetz apelhar. (o denbets)


II.


Ancmais no m fo semblan
Qu' ieu laisses per amor
Solatz, ni per joi chan,
Ni m plores per dousor.
Be m ten en son coman
Amors, qu' en mi comensa
Mans dolz plazers, e cre
C' ad ops de leis me fe
Deus, e per sa valensa.


Que m vau soven claman
De so don faz lauzor,
E vau leis merceian
Don degra far clamor;
Be non faz per engan.
Mas cel cui amors gensa
Deu soffrir mainta re,
Car en mans luocs s' ave
Q' el mal taing q' el bes vensa.


No s deu plaigner d' afan,
Ni dire sa dolor,
Ni conoisser son dan,
Ni de be far lauzor
Amics, que va camjan
Soven sa captenensa.
Mains ne parlon dese,
E non sabon de que
Mov jois ni malsabensa.


Si m destregnetz pensan,
Que maintas vez quant or
Vos cug esser denan;
Que la fresca color,
E 'l gen cors benestan
Teng en tal sovinensa,
De re als no m sove;
D' aquest dous pes me ve
Franqueza e benvolensa.

III.

Ar vey qu' em vengut als jorns loncs
Que flors s' arenga sus els troncx,
Et aug d' auzelhs chans e refrims
Pels playssatz qu' a tengutz enbroncs
Lo fregz, mas eras pels soms sims,
Entre las flors e 'ls brondels prims,
S' alegra quascus a son for.

Per qu' eu m' esjauzisc e m demor
D' un joy d' amor que m ven al cor,
Don m' es dous deziriers taizitz;
Que plus que serps de sicomor
M' en deslong per un fals fraiditz;
E m n' es totz autres joys oblitz
Per l' amor don paucs bes aiust.

Anc pus N Adam culhic del fust
Lo pom don tug em en tabust,
Tan belha non aspiret Crist,
Cors gent format e car e just,
Blanc e lis plus q' us almatist;
Tant es belha, per qu' ieu 'n sui trist,

Quar de me no 'lh pren mais de sonh.

E jamais non serai tan lonh,
Que l' amors, que m' aflama e m ponh,
Si parta de lieys ni s' esquis:
Mas a las vetz quan si dejonh
Que s' espan defors e dedis,
Adoncx sui claus, cubertz e sis
D' amor, plus que de flor ysops.

Et am tan qu' ab menhs n' a mortz trops,
E crey qu' el jorns mi sia props,
Qu' amors m' es cara et ie 'l sui vils,
E ges aissi no m fora ops:
Qu' el fuecs que m' art es tals que Nils
No 'l tudaria, plus q' us fils
Delguatz sostendria una tor.

Mas ieu las! que suefri l' ardor
E la pena que m ven d' amor
Ab grans afans et ab destricx,
E m n' espalezis ma color;
Pero eu serai veill anticx,
E tot blancs aissi com es nicx,
Anz que de ma dona m clames.

Quar domna fai valer ades
Los desvalens e 'ls fels engres;
Que tals es pros et agradius
Que si ja domna non ames,
Vas tot lo mon fora esquius:
Qu' ieu 'n sui als pros plus humilius,
E plus orgulhos als savais.

Joglar, vai, e prec te no t tricx,
E chanta 'l vers a mos amicx,
Et a 'N Raimon, car en val mais.


Que mal m' es dolz e saborius,
E 'l pauc ben mana don mi pais.

IV.

Aissi cum selh que laissa 'l fuelh

E pren de las flors la gensor,
Ai eu chauzit en un aut bruelh
Sobre totas la belhazor:
Qu' elh eis dieus, senes falhida,
La fetz de sa eissa beutat,
E mandet qu' ab humilitat
Fos sa grans valors grazida.

Ab dous esguart siei cortes huelh
M' an fait guai e fin amador,
Et anc l' amors, per qu' ieu me muelh
Ab l' aigua del cor ma color,
No fon per mi espandida.
Mas era m fai chantar de grat
De tal on an mayns cundeyat,
Q' us no la tenc devestida.
Non dic fenchas ni laus cum suelh,
Mas ver on me son mil auctor,
Q' usquecx dezira so qu' ieu vuelh,
Qu' als plus guays es lansa d' amor
Que fer al cor ses guandida,
Ab plazer plazen d' amistat:
Mas ieu qu' ai 'l colp assaborat,
Cum plus dorm mielhs me ressida.

Chauzimen fara, si m' acuelh,
E merce, contra sa ricor;
Qu' ieu li mostr' el mal de que m duelh,

E que m' aleuge ma dolor
Qu' es dins mon cor espandida.
Amor e Cossirier m' a dat,
Que del mielhs m' a enamorat
Qu' es del Pueg tro en Lerida.

Sos rics pretz es en l' aut capduelh
De mi dons, et es la gensor
Qu' el mon se viesta ni s despuelh:
Gen la saup far nostre senhor;
Qu' aissi es pels pros chauzida
Lai on mostra sa gran beutat,
E son fin pretz tant esmerat,
Qu' a las pros n' estai guarnida.

Tant es genta e de belh escuelh,

Qu' enveia m tol d' autra s' amor;

Qu' ab ensenhamen, ses jangluelh,

L' es dada beutat ab valor,
Cortezia non oblida;
Q' us de corteza voluntat
La fai, ses ginh d' enemistat,
Guardar, o autra es brugida.

V.

Lo dous cossire
Que m don amors soven,
Domna, m fai dire
De vos mainh vers plazen:
Pessan remire
Vostre cors covinen
Qu' am e dezire
Mais qu' ieu no fas parven;
E sitot me desley,
Ges per so no us abney,
Qu' ades vas vos sopley
Ab franca benvolensa.
Domna, cui beutatz gensa,
Mainthas vetz oblit mey
Que laus vos, e mercey.
Tos temps m' azire
Amors que us mi defen,
S' ieu ja 'l cor vire
Ves autra, ni m desmen
Tolt m' avetz rire
E donat pessamen;
Pus greu martire
De mi nulhs hom no sen,
Quar vos qu' ieu plus envey
D' autra qu' el mon estey,
Desampar e mescrey,
E dezam en parvensa:
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fey
Penre, neis quan no us vey.

Totz jorns comensa
L' amors, tan m' abelhis
La captenensa
De vos cui suy aclis:
Be m par que m vensa

Vostr' amors, qu' ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames, e us servis;
Qu' aissi m sui, ses totz cutz,
De cor a vos rendutz,
Qu' autra joy no m' adutz:
Q' una non porta benda
Qu' ieu 'n prezes per esmenda
Jazer, ni 'n fos sos drutz,
Per las vostras salutz.

En sovinensa
Tenc la cara, e 'l dolz ris,
Vostra valensa,
E 'l belh cors blanc e lis;
S' ieu per crezensa
Estes vas dieu tan fis,
Vius ses falhensa
Intrera en paradis.
Qu' ab vos sui remazutz
Francs, ses autres aiutz,
Ab vos qu' ieu n' ai perdutz
Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda!
Qu' a mi platz mais qu' atenda,
Ses totz covens saubutz,
Vos don m' es gaugz vengutz.

Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors,
Merces dissenda
Domn' en vos et amors,
Que joy mi renda,
E m luenh sospirs e plors:
No us o defenda
Paratges ni ricors;
Qu' oblidatz m' es totz bes,
S' ab vos no m val merces.
Ai! belha doussa res,
Molt feyratz gran franqueza,
S' al prim que us aic enqueza
M' amessetz, o non ges;
Qu' eras no sai cum s' es.
Non truep contenda
Contra vostras valors;
Merces vos prenda
De mi, que us si' honors:
Ja no m' entenda
Dieus, entr' els preyadors,
S' ieu vuelh la renda
Dels quatre reys maiors,
Per qu' ab vos no m valgues
Merces e bona fes;
Quar partir no m puesc ges
De vos en cui s' es meza
M' amors, e si fos preza
En baizan, ni us plagues,
Ja no volgra m solves.

Doncx, cum seria
Qu' ieu merce no i trobes
Ab vos, amia,
La genser qu' anc nasques;
Qu' ieu nueg e dia,
De genolhs e de pes,
Sancta Maria
Prec vostr' amor mi des;
Qu' ieu fui noyritz enfans
Per far vostres comans:
E ja dieus no m' enans,
S' ieu ja m' en vuelh estraire.
Franca res de bon aire,
Suffretz qu' ie us bais los guans,
Que de l' als sui doptans.

Anc res qu' a vos plagues,
Bona domna corteza,
No m' estet tan defeza
Qu' enans no la fezes
Que d' als me sovengues.

En Raimon, la belheza
E 'l pretz qu' en mi dons es
Me ten gai e cortes.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Cabestany

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany

Guillem de Cabestany, en provenzal Guilhem de Cabestany (* finales del siglo xii- † 1212) fue un trovador catalán (que usaba la lengua provenzal, occitanoplana lengua romana, los catalanes no tuvieron otra), de la Edad Media cuya existencia está discutida.

http://www.xtec.es/~malons22/trobadors/index.htm

Leyenda de Guillem de Cabestany según los Cancioneros:

Guillem de Cabestany fue un caballero de la comarca del Rosellón, que limita con Cataluña y con Narbona. Fue un hombre de agradable figura, y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, feroz y orgulloso. Y Guillem de Cabestany quería la señora por amor, y sobre ella cantaba y componía sus canciones. Y la dama, que era joven, gentil, alegre y bella, lo quería más que a nada en el mundo. Y esto fue dicho a Ramon de Castell Rosselló; y él, como hombre airado y celoso, investigó el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar la esposa. Y un día, Ramon de Castell Rosselló encontró a Guillem de Cabestany que paseaba con poca compañía, y lo mató; le hizo sacar el corazón del cuerpo y le cortó la cabeza; e hizo traer el corazón a su casa, y también la cabeza; e hizo asar el corazón con pimienta, y lo dio de comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramón de Castell Rosselló le dijo: "Sabéis qué es esto que habéis comido?" Y ella dijo: "No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa." Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany aquello que había comido; y, para que lo creyera, hizo traer la cabeza ante ella. Y cuando la mujer vio y sintió esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: "Señor, me habéis dado tan buena carne que nunca jamás comeré de otra." Y cuando él escuchó esto, corrió con su espada y quiso golpearla en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se tiró, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la nueva de que Guillem de Cabestany y la mujer habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado el corazón de Guillem como comida a la mujer. Fue mucha la tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó al rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y vino a Perpiñán, al Rossellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara delante de él; lo hizo prender y le arrebató todos sus castillos y los hizo destruir, y tomó de él todo aquello que tenía, y lo mandó a prisión. Y después mandó recoger los restos de Guillem de Cabestany y de la dama, y los hizo traer a Perpiñán y poner en un monumento ante la puerta de la iglesia; y ordenó dibujar sobre el monumento cómo habían muerto; y ordenó que por todo el condado del Rossellón, todos los caballeros y las damas celebraran el aniversario todos los años. Y Ramon de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

Datos Reales:

Que esta vida es falsa lo prueba el hecho de que, según consta en documentos de la época, Saurimonda, viuda de Ramón de Castell-Rosselló se volvió a casar el 1210 y que Guillem de Cabestany aparece en Navas de Tolosa el 1212 (con Pedro II de Aragón). Además, el rey Alfonso II de Aragón, que se menciona en las versiones más largas de la vida, había muerto un año antes del casamiento de Saurimonda con Ramón de Castell-Rosselló (1197).