No cal , no caldrá
No hace falta, no hará falta
"no cale patir" es una castellanisasió de "no cal patí", no hace falta sufrir.
dcvb
PATIR v.: cast. padecer, sufrir.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Lo Camí a Amazon (tapa blana)
IV.
Les
coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les
recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom
antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi,
com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel,
lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida.
Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán,
blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de
aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell,
cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li
contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill
mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol,
cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós
y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé
formaches.
Va pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí Daniel.
- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.
- Pare, ¿qué fan los leóns?
- ¿Son pijós que los llops?
- Mol mes furos encara.
- ¿Queeeé?
Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.
- Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe:
- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?
- Mol mes grans.
- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?
Al formaché li agradabe contá aquella historia:
- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.
- ¿Queeeé?
Apretabe al fill contra nell:
- Daniel ere un san de Deu.
- ¿Qué es assó?
La mare interveníe, en precaussió:
- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.
Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.
Pero
después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni
carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va
acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé
entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al
Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen
fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán
aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li
agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell
com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se
desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del
seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y
malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com
una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va
avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una
nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá
al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li
produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá
per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a
la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché.
Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol,
may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse
fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final
del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo
camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá.
Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que
siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per
nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses,
esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic
de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio,
o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada
llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u
entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de
Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen
al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son
pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del
bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que
ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita
sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per
qué u féen aixina, sabén que ere inútil?
A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia.
Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre,
va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés,
lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un
esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si
intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen
assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta
les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere
una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al
mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de
conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense
sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo
juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe
de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno",
pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y
a loques.
Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamíns.
Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.
- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.
Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.
- Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.
Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:
- Mire com un mussol.
Y
en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y
pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder
hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol,
per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni
pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de
porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va
luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va
empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc
en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló
ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al
desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses,
lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo
Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos,
les Caques o les Llebres.
Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y
mordás desconsiderassió.
JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.
Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.
Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.
A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:
- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.
Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:
- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.
Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.
Después, mes enfadat que prudén, va di:
- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:
- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?
La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
- ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:
- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!
Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:
- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.
Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?
Adriano va di: - Sí, víne aquí.
Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.
GALERÍA DE OBRES VALENCIANES
Carabasa m'han donát...
COMEDIA VALENSIANA
ORICHINAL DE
JOSÉ M.a JUAN GARCÍA
(Nota del editor, Ramón Guimerá Lorente: intento dejar el original tal como lo leo en pdf. Tildes, comas, etc, sin cambios. En las mayúsculas también. En el caso de hacer comentarios, irán entre paréntesis. Intentaré que no interfieran con el texto “orichinal” de José María Juan García. Los signos << y >> se sustituyen por “”, aunque no estudié en la universidad de Comillas. El pdf que tengo es:
http://archive.org/details/carabasamhandona21317juan ).
(1 : es el primer libro de esta colección, galería de obres valencianes.
Voreta de l'Albufera, de Mariano Serrano, la he editado, está disponible online en varios blogs y a la venta en Amazon)
Editorial "ARTE y LETRAS”
AVENIDA DE VICTORIA EUGENIA, LETRA V.
VALENCIA
José M.a Juan García
Carabasa m'han donát...
Estrená en éxit grandiós en el Saló de Novetats de Valensia, el día 6 de Febrer de 1925
COMEDIA
de l'horta valensiana,
en un acte y en vers.
IMPRENTA
Editorial "ARTE Y LETRAS" Avenida de Victoria Eugenia, letra V. - VALENCIA
DEDICATORIA
A ma volguda muller
ELVIRA CHIRONA PERIS
que no em doná carabasa
el día que li parlí.
L'AUTOR
ES PROPIETAT
Ningú podrá reproduirla ni representarla sense autorisasió del autor
"La Sociedad de Autores Españoles”, es la encarregá de consedir o negar el permis pera representarla y cobrar els drets.
Queda fet el depósit que la lley mana.
ACTE ÚNIC
DECORASIÓ. - Alquería de llauradors acomodats. Porta gran al foro, que dona al camp, y practicables a dreta y esquerra. Al foro esquerra, una cómoda, y sobre ella una imache de la Patrona del poble, en flors y siris. Taula, cadires de brasos, cuadros. ets. ets.
TERESA, TÓNI Y CARPANTA
TERESA (En gran enerchía.)
¡Bueno, bé!... ¡Ya s'acabat!
¡Así no vullc més desplantes!
El que no estiga contént
que prenga pronte el montante
y no vinga en eixos cuentos
de condisións y amenases...
TÓNI (Molt solemne.)
Es que les noves tendensies
del treball... Vosté repare
que les idees modernes
obliguen a tots y manen...
que...
TERESA ¡D'ouirte estíc ensesa
y estás la sanc socarrantme!
Así no mana ningú
mes que yo... ¡per aixó pague!
¡Vivo!... ¿Qué feu en la porta?
¡Serán vagos!... ¡Serán!...
CARPANTA ¡Calmes!
¡Vosté cuant se posa aixina
pareix un dimoni en faldes!...
El chornal es algo curt
y pa tantes fanecaes
som pocs els treballaors...
TERESA Lo que vos falten son ganes
de treballar...
TÓNI ¡Ma quin atra!
¡Per eixe insult ya no pase!
TERESA El remey está en San Blay...
¡Así sobren les paraules!
Yo pague com paguen tots,
igual vos pague qu'els atres,
lo que pasa es que soc dona
y voleu aprofitarse...
¡Sapiau, pues, que no m'apure
y que me sobren agalles
pa treballarme la terra
si no tinc qui la treballe!...
(A CARPANTA, molt cariñosa.)
¿El teu chiquet com está?
CARPANTA Segons el meche... ¡prou grave?
¡Ni pa comprar medisines
tinc en casa!
TERESA (En furia) ¡So... salvache!
¡Tindre al chic d'eixa manera
y no vindre a demanarme
lo que val la medisina!
¿Y tú te tens per bon pare?...
(Donantli uns dinés que trau de la cómoda.)
Tin cuatre duros y compra
tot cuant al chiquet li falte...
¡Andando!... ¡Ché, a la botica!
CARPANTA (Besant els dinés y fent mutis per el foro.)
¡Nostre Siñor que li ho pague!
TÓNI (Apart per TERESA.)
¡Es confitura de sucre!...
TERESA ¡Consentir que m'amenasen!...
¡Aváns venc tota l'hasienda!
¡De rabia m'ensenc!
(A TÒNI.) ¡Tú!
TÓNI ¡Mane!
TERESA Dili a ta filla que vinga,
a boqueta nit l'aguarde
pera donarli unes botes,
un trache nou y unes calses...
Es un regal pa les festes...
(Transisió) Lo que dic; primer me maten
qu'aumente a ningú el chornal...
(A TÓNI.) ¡Enrecordat!... ¡Que no falte!
TÓNI Descuide, a boqueta nit...
¡Lo alegre que va a posarse!...
¡Crega que la tinc nueta!...
Dels chornals que res se parle...
Lo que vullga y tal com vullga...
(Apart.) ¡Es una santa en corache!
Mescla d'homenót y dona...
Algo d'arrop y vinagre...
TERESA ¿En cá estás ahí?...
TÓNI Men vaig...
Tot lo dit prengau per chanses...
per cóses sense importansia...
¡Trache nou, botes y calses!...
¡Vosté es una santa, cregam! (Vosté sense tilde)
¡Perqué serém tan salvaches!...
(Fa mutis per el foro.)
____
TERESA Y LA SÓ PERANSA
TERESA (Cridant a la primera porta de l'esquerra.)
¡SÓ PERANSA!... ¡Si una en tót
no estiguera!... ¡SÓ PERANSA!
¿Está sorda?.... ¡Vinga pronte!
(Ixint per la porta indicá)
SÓ PERANSA ¡Así estíc!... ¿Qu'es lo que mana?
TERESA Huí s'ha de fer chocolate
pa chent de fora de casa.
Espere al señor RETOR...
SÓ PERANSA ¿Y a manarmeu cuant aguarda?...
¡Tot de presa y correguda!
TERESA ¿Ya está marmolant? ¿Qué pasa?
SÓ PERANSA No res. ¿Pera cuantes quíqueres?
TERESA Pa cuatre o sinc, y prepara
panquemaos o ensaimaes
y un gót de sibá per barba...
SÓ PERANSA El siñor RETOR no 'n porta...
TERESA ¡Reventa si no se calla!
¡A la cuina!... ¡Mes apresa!
SÓ PERANSA ¡En eixos crits m'acobarda!...
Después vindra (vindrá) el só BATISTE...
TERESA ¡Que no vinga a donar llanda
perque tindrem un disgust!..,
SÓ PERANSA Ve a vore lo de la casa...
Vól que li venga ésta finca...
Com ella forma mansana
en les dos d'ell, y este puesto
es talment tota una alaixa
p'alsar así un almasén...
TERESA Sí, li cauría la baba
de que yo li la venguera...
¡Que no m'ho diga ni en chansa!
¡No te encara próu pesetes
pera comprarme ésta casa!
SÓ PERANSA ¡El puesto ni fet d'encarrec!
Els horts a poca distansia...
Enfront, l'estasió del tren...
Es lo que diu: la teu ama (teua)
podría viure en la finca
que té en la mateixa plasa...
El home no pensa mal...
TERESA Si vol viure en mí, Peransa,
no siga capa torera
y mire be lo que parla
que yo no vullc fer negosi
perque no es presís qu'el fasa.
Sis cases tinc en lo poble
y si el pensament no 'm cambia
en ésta tinc que morir,
pues baix de son techo guarda
els recorts mes venturosos
de ma vida.
SÓ PERANSA ¡Si qu' els tanca!
TERESA Conque... ¡a fer el chocolate
y después pose la taula!
Els chornalers per un puesto,
BATISTE per l'atra vanda...
¡Si una no tinguera chenit!
¡Quina lucha, Verche Santa!
(Fa mutis per la primera esquerra.)
SÓ PERANSA ¡Qué 't compre qui no 't conega!
La pobra está fentse ransia
y te un humór dels dimonis...
¡Ya es un castíc aguantarla!...
(Fa mutis per la primera dreta.)
____
AMPARITO Y CHUANET per el foro.
CHUANET (Per una flor que dú en la má.)
¡Tín ésta flor, AMPARITO!
¡Si no la préns enseguida
vaig a plorar com un roro!
AMPARITO ¡Chuanét, no sigues cría!
Eixa flor pa la meu ama... (meua)
CHUANET ¿Pero es que tu creus?... ¡Por vida!
Aixó es desig de mon pare
qu'a festecharla m'obliga
perque té dinés... Mes yo
a qui vullc es a una chica
que te per nom Amparito
y per sa grasia divina
y sa cara qu'es un cromo
si es presis done la vida.
El fill del señor Alcalde
no diu ninguna mentira,
conque prén esta roseta
que pa tú yo tinc cullida
y ríute de la teu ama
y de tota sa familia.
AMPARITO (Agarrant la flor y posántsela en lo pit.)
Ya que t'empeñes...
CHUANET ¡Recatso!
En quín puesto se la fica!
¡Qu'envecha tinc a la rósa!
¡Tan a gust que dormiría
en eixe llit ahón descansa
y hasta pareix més bonica!
AMPARITO ¡Qué cóses díus Chuanét!...
CHUANET ¡Es el cór qui me les dicta!
Mon pare diu que soc tonto
y diénto em mortifica...
¡Qué póc sap que sols mirante
Demá escomensen les festes
y de nit la chent fadrina
ixirá de serenata
com es costum d'eixe día.
Yo, sens qu'el pare s'entere,
tinc prepará chent amiga
pa vindre a cantarte "albaes”
pues vullc demostrarte aixina,
que pa mí no hiá atra dona
en lo món.
AMPARITO ¡Ma com s'esplica!
CHUANET ¡Conveniensies!
AMPARITO ¡Tan vergoños!
CHUANET ¡Pantomina!
Es pa engañar a món pare...
Teresa, qu'ho creu aixina
en cuant li parle d'amor
sol baquecharse de risa...
¡Qué mes prenguera que tindre
un marit d'ésta medida!
AMPARITO ¡Bueno, vaig a la faena...
CHUANET ¡No m' olvides, regalisia!
¿Vindrás a la font?...
AMPARITO Vorém...
CHUANET Vindrás; a les sinc y micha...
Hasta después... ¡chitanasa!
¡Recatso, si es tan bonica!
(Amparito fa mutis per l'esquerra primer terme.
Chuanet queda mirantla com un bobo.)
_____
L'ALCALDE per el foro.
L'ALCALDE (Pegant en la esquena a Chuanét.)
L'ALCALDE ¿Qué fas así? M'interesa
la teua contestasió.
CHUANET Pues... esperant a Teresa
qu'es coneix que no te presa
sabént que la espere yo.
Yo crec que no está per mí
y si de nou me descare
no tinc que lograr el sí...
(Plorant) ¡Ay, que desgrasiat naixquí!
¿No es de veres, siñor pare?
L'ALCALDE A parlar molt clar y net
he vingút, pues vullc cuant ans
posar les coses a tret.
Huí deixe el negosi fet
y d'así poc, novensans.
CHUANET ¡Si no hem vól!
L'ALCALDE ¡Quina manía!
¡A palos crec que te balde!
¡Teresa qué més voldría!
¡Poquét que disfrutaría
sent la nóra del alcalde!
CHUANET ¿Qué s'achua a que mos planta
als dos en mig del carrer?
L'ALCALDE ¡No la cregues tan chaganta!
Eixa en seguida s'achanta...
Es sols el impuls primer...
Qu'a tu t'agrá Tereseta
no pots negaro, fill meu;
es arriscá, boniqueta,
te la seua fortuneta,
y te uns ulls...
CHUAENE ¡Pare per Deu! (Chuanet)
Al fi fará que m' afronte
y no 'n dispare ni una...
L'ALCALDE Lo que tinga que ser pronte;
yo la cride. Tin en conte
qu'está en choc una fortuna...
(Cridant a totes les portes.)
¡Teresa! ¡TERESA! ¡Ché,
alegra un poc mes la cara!
¡Qué póca sangueta té!
¡Preparat tú, que ya vé!
(Mirant a la primera esquerra)
Per Teresa: ¡Está qu'els rellonches para!...
_____
Els mateixos y TERESA, per la primera porta de l'esquerra.
TERESA ¿Qué vol de tan bon matí
l'alcalde, si es pot saber?...
L'ALCALDE Parlar en tú.
TERESA ¿Vosté en mí?
L'ALCALDE Y Chuanet...
TERESA ¿També?
CHUANET ¡Sí!
L'ALCALDE ¡Pero yo parle primer! (se llix però, pero la tilde es mes fina que les atres)
(A TERESA) Séntat, que estás en ta casa.
y pues que no tenim presa
seré yo qui fique basa.
Tratemo tot en cachasa
y no t'alteres, Teresa.
Ya saps que desde menuda
t'he tratat com tú mereixes;
com á una filla volguda,
y tú qu'eres testaruda
lo qu'he fet no reconeixes.
TERESA ¡Vacha, bonica manera
de dirme desagraida!
¡Si una mal chenit tinguera!
CHUANET (Per l'alcalde) ¡Sempre ofén á la primera!...
L'ALCALDE No la ofendré més, descuida...
Pués... bé com á clavariesa
considere nesesari
qu'hem fases una promesa;
¿Podrá elechirme Teresa,
al meu fill pera clavari?
Segons es costúm antiga
á nomenar compañero
la clavariesa s'obliga
y vullc que Teresa diga
si el meu fill será festero...
TERESA Encara n' ho tinc pensát
pero no's fasa ilusions
que yo ya 'l tinc mig triát...
CHUANET ¡Carabasa m'han donát
después de tantes raons!
¡Aixina chuen en mí
y hem porten de boca en boca!
¡Hiá, pera pédre el chuí!
¡Señor!... ¿Pera que naixquí?
L'ALCALDE ¡Pa casarte en esta loca!
¡Ho mane yo, sí, señor!
¡Per algo tinc l'alcaldía!
TERESA ¿Qué te que vóre l'amor
en ser vosté rechidor?
¡Vacha una manomanía!
L'ALCALDE ¡El meu chicón te combé
pa marit... ¡consell de pare!
TERESA ¡Consell de pare, ya ho sé!...
L'ALCALDE Yo sols desiche el teu bé...
TERESA (Apunt.) ¡No sé com ya no m'esbare!...
L'ALCALDE Seguint instrucsions donaes
sis voltes ya t'ha parlat
y les sis foren debaes
pues digué les sis vegaes;
¡Carabasa m'han donát!
¡Tu carabasa al meu fill!
¿D'ahon y com tal desacato?
Este qu'es el meu espill
no es pa posarse en perill
de qu'el despresien...
CHUANET ¡Quin pato!
¡Teresa no hem vol y en pau!
L'ALCALDE ¡Pues t'ha de voler, Teresa!
TERESA ¡Mira, la baba li cau!
¡No siga vosté bambau
y no vacha tan apresa!
Ara vaig á parlar yo
els meus nervis ocultant,
y com crec que tinc raó
no li demane perdo
per lo qu'el vacha insultant.
Vosté que te l'alcaldía
perque... ¡tots sabem per qué!
creu que l'amor es hui en día
una pura tontería
que trellát y cap no té.
Sinse casarme, fadrina,
á una edat sería ambí
y estic tan á gust aixina
que si vól que trague quina
digam de casarme al fí.
Yo no sé si hem casaré,
perque parlar del demá
ni es chust ni tampoc combé...
pero si hem case ho faré
en el que diga... ¡m'agrá!
Será aixina (.) com li ho dic,
no posaré condisións
de que si es pobre o es ric,
o si es vell o encara es chic
pera tindre relasións.
Per dirli la veritat
no espere qu'em pose multa
la suprema autoritat.
dir lo qu'es sent no es pecat:
el seu fill no me resulta.
L'ALCALDE ¿Com que no?... Si no mirara!
CHUANET ¡Ma que fás un paperet!
L'ALCALDE ¡La broma resulta cara!...
¡Pensa que huí tinc la vara!
TERESA ¡Pues yo tinc el metro fet!
L'ALCALDE ¡Chuano, nemsen d'así!
A TERESA ¡Pagarás el teu pecát!
TERESA Bueno... ¡amenases a mí!
L'ALCALDE ¡T'enrecordarás de huí!
CHUANET ¡Carabasa m'han donát!...
(Fan mutis L'ALCALDE y CHUANET per el foro.)
TERESA ¡Quina parella, Señor!
¡Ni a quinsét y mig la saldes!
¡Y m'han posat d'un humor;
¡Ca vegá tinc mes horror
al castic de portar faldes!
(Fa mutis per la primera dreta.)
______
TONI Y CARPANTA, per el foro.
TONI ¡Estic loco d'alegría!
Creuteu ¡estíc mes content!
Nostr'ama val mes pesetes
que tot el poble sanser
y les collites d'enguañ
chunt en les del añ que vé.
Pera la meua chicona
un trache nou m'ha promés
y unes botes y unes calses...
¡Tot un equipo sanser!
CARPANTA P'al meu fill... ¡tu ya ho has vist!
La medisina el pobret
se l'ha presa, beneint
el nom de l'ama...
TONI ¡Reché!
¡Y qu'aném en tonteríes
de hores lliures y d'auments!
!Si Rusia vinguera así
no trauría res en net!
CARPANTA Yo ya saps que no me fique
en la cuestió dels dines,
a mí lo que no me chóca
es treballar com aquells
negres de no se quin puesto...
¡Treballar, lo presiset!
Lo que no se fasa huí
se deixa p'al mes que ve
y si en un mes no s'acaba
pues s'acaba l'atre mes...
TONI ¡Será gós!... ¡Que tonteries
diu el que te poc servéll!
____
BATISTE per el foro
BATISTE ¿Está l'ama?
TONI ¡So, BATISTE!
¡Grasies a Deu qu'el veém!
¿Qué tal vá?
BATISTE ¡No estíc pa cuentos!
¿Y Teresa...?
TONI ¡Yo que sé!...
Nosatros vením de fóra
y a l'andana sen aném...
(oferintli cadira.) Sentes, si vól asentarse...
BATISTE Grasies.
TONI (Apart per BATISTE) ¡Don Pedro el Cruel!...
BATISTE ¡Avisa que estíc así!
TONI Lo que mane... Avisaré....
(En la primera dreta.)
¡SO Peransa! ¡SO Peransa!
¡lxca si pót un moment
que ya visita! (A Carpanta per BATISTE.)
¡Que cara!
de bruto este tío té!
CARPANTA Mira, San Visent ya ho día
el que te la cara ho es...
TONI (A BATISTE.) Nosatros, vosté dispense...
¡en l'andana falta chent!
(Fan mutis per la segón esquerra.)
______
BATISTE y SÓ PERANSA, per la primera dreta
SÓ PERANSA Perdó qu'esperar el fasa...
BATISTE (Impasient.) La casa...
SÓ PERANSA Crec que tot s'arreglará...
BATISTE Será...
SÓ PERANSA Ella ya sap el seu fí...
BATISTE Pa mí...
SÓ PERANSA Yo he fet tot cuant he pogút
pa fer que diguera sí,
pera (pero) ¡no la he convensút!
BATISTE ¡La casa será pa mí!
SÓ PERANSA De rabia la te que vull...
BATISTE ¡Orgull!
SÓ PERANSA No deu anarli en cansóns...
BATISTE ¡Raóns!
SÓ PERANSA Que pot enfadarse més...
BATISTE ¡Dinés!
SÓ PERANSA Crec que pot equivocarse...
BATISTE Pórte paraules de pés
propies pera no enfadarse...
Orgúll, raóns y dinés...
SÓ PERANSA ¿Y es que vol vosté lograr?...
BATISTE Guañar...
SÓ PERANSA ¡Una ilusió es en conchunt!...
BATISTE ¡El asunt!
SÓ PERANSA ¡Hasta que no es rechenere!..
BATISTE Espere...
SO PERANSA Espere vosté sentát
y, mire, no es desespere...
BATISTE ¡PERANSA asó s'acabát!...
Guañar el asunt espere...
Y el guañaré, si señor,
perque si ella es altanera
yo sóc encara pichor.
¡Dili que Batiste espera!...
TERESA (Ixint per la primera dreta.)
¡Pa mí si es poma, millor!
Tú, Peransa, al teu que fer...
SO PERANSA (Fent mutis per la primera dreta)
Enseguida....
TERESA ¡Vinga, apresa!
BATISTE ¡Que cheniót gastes, Teresa!
Parla...
TERESA Parla tú primer.
BATISTE Pues el asunt que me pórta...
TERESA Es vore si en tonteríes
en poques paraules lies
a la més tonta del hórta...
que sent com eres llepasa
que tot vól atropellaro
vens com sempre en gran descaro...
BATISTE ¡A que me vengues la casa!
Tinc dinés pera comprarla
en cá que vullgues millóns...
Yo crec qu'en estes raóns
farás molt mal en negarla...
TERESA ¡Te falten moltes pesetes
y dispensa si m'encone!
Per els teus dinés no done
ni una de les racholetes...
BATISTE ¡Molt alta estás de polsera
y senc que 't póses aixina!
¡No está be que una fadrina
se póse tan gallinera!...
TERESA ¡Com no está bé que un fadrí
vinga de males maneres
a acreditar lo que eres!...
¡Un nesio que no te fí!...
Si es que vols que yo t'atenga,
atendret no val ni un sou,
mes no me digues de nou
que yo la casa te venga.
BATISTE Me la vendrás y tres más
TERESA ¡No te la vendré, no y nó!
BATISTE ¡Será perque ho mane yó!...
TERESA ¡En cá riure me farás!...
BATISTE ¿Me plantes cara?...
TERESA ¡Es presís!
BATISTE ¡Si fóres hóme, Teresa!
TERESA ¿Que faries...? ¡Parla! ¡Apresa!
¡Si eres un tros d'infelis!
¡Si no tens sanc!...
BATISTE ¿Desafíes?
TERESA ¡Si eres un pobre indefens!...
BATISTE ¡Si la casa no me vens
así vindré tots els díes!...
TERESA La finca estará tancá...
BATISTE Pero com se que la porta
per desgrasia no es molt fórta
podré obrirla en una má.
(Algo cariñós y amansantse.)
Sí, la obriré, flor bledana,
y no haurá quí ho impedixca
mentres qu'en la casa vixca
una rosa valensiana.
La rósa eres tú, Teresa,
la reina de les fadrines...
¡No m'asusten les espines
de una rosa tan ensesa!...
Desde chiquét tinc costúm...
¡hábit que tenen les cóses!
de venerar a les roses
asoles per son perfúm...
Es el teu embriagador,
d'un aroma tan extrañ
que tan pronte díu “engañ”
com díu: "veritat d'amor”
May en la vida parlí
com estíc ara parlante
y crec qu'estíc demostrante
algo qu'es impropi en mí.
¡Rebaixarme yo a una dóna!
¡Yo que un gran ódi els profese!
Pero en mig de tot... confese
que ¡me pareixes tan bona!
Eres mala en el parlar
pero tens de cór adins
la esensia dels serafins
que cautiven al mirar...
¿Me vendrás la casa o no?
¿Podrás el favor negarme
cuant vinc así a rebaixarme?
¡Dónam la contestasió!
TERESA ¡No puc en este moment!
Torna a la nit...
BATISTE ¡La esperansa
señala temps de bonansa!
Pensa qu'estíc impasient...
Pósa el preu més elevat...
¡Cuant més demanes, millor!
Tinc dinés y ... ¡tinc amor!
Demanes, pague y saldát...
(Fa mutis per el foro.)
TERESA (Achenollantse als peus de la Verche.)
¡Verche y Mare Subirana!
No sé que senc en lo pit
qu'el men cór, ans amortít,
el teu consól me demana.
¿Sera qu'el vullc?... ¡No pot ser!
¡Amparam, Verche divina!
¡Primer mil voltes fadrina
que ser la seua muller!
(Alsantse.) ¡Ea, l'ensomit pasá
y hiá que donarse conte
de qu'eixes coses de pronte
deixen a una embobá!...
(Fa mutis per la primera porta de l'esquerra.)
_____
CHUANET, per el foro, en una guitarra en les mans.
CHUANET Bueno, mon pare está en Babia.
Mentres que me veu plorant
yo estíc rientme per dins
y ¡amolle cá carcallá!
Qu' Amparito hem vól a mí
es la pura veritat
y que Teresa no hem vól
no hiá qui ho puga ductar... (dubtar, dubte; dudar)
¡Animo pues y al avío!
Esta nit de ronda vaig
y así porte la guitarra
pera lluirme tocánt...
______
IX AMPARITO, per la esquerra, primer terme.
AMPARITO ¿Que fás así Chuanét?
CHUANET Que te volía enseñar
pera ferte serenata
la guitarra qu'he comprat...
AMPARITO ¡Que guitarra mes bonica!
CHUANET ¡Catorse pesetes val
en cordes y tot!... ¡Figurat!
¡L'envecha que me tindrán
els demés fadrins del póble
cuant me la vechen tocar!
Esta guitarra es chitana...
¡Si veres tú lo que sap!...
Venint anaba tocantla,
aixina, com qui n'ho fá,
y les cordes me parlaben
d'un amor loco y extrañ...
- ¡La vols! - me dia el bordó
en lo sonít apagat...
- ¡Te vol! - contestaba el quinto
en un timbre més humá.
- ¡Pa tú será! - diu la cuarta
com a churament sagrát.
- ¡Pa tú asóles! - la tersera
añadix entusiasmá
y la segón enseguida
diu en notes de cristal:
- ¡Sempre teua! ¡Sempre teua!
y com amorós remát
salta la prima gochosa
y en sa veu anchelical
repetíx tornantse loca:
- ¡Pa tú! ¡Pera tú será!
Y com no engañen les córdes
pues no poden engañar
he tret una consecuensia:
que tú pera mí serás.
____
TERESA ix per la primera porta de l'esquerra y queda mirant el grupo que formen
AMPARITO y CHUANET
AMPARITO ¡Ay, si ton pare te ouira!
CHUANET Ho sé, me trencaba el cap,
pero sinse cap ni res
te tinc que voler igual.
¿Y tú a mí?... ¡Vamos, contesta!
¡No sigues tan apocá!
Si Teresa mos guipara
anaba a morir rabiant...
¡Digues que me vols, Amparo!
AMPARITO ¡Chec, esta nit ho sabrás!
Si al vindre de serenata
en cá me encontres alsá
y obric la finestra... proba
de que te vullc...
CHUANET ¡No está mal!
AMPARITO Contestam: ¿y qué faríes
si la trovares tancá?
TERESA ¡Se menchaba la guitarra!
¡Qué preguntes que li fás!
AMPARITO (Asustá.) ¡Mos ha vist! ¡Quina vergoña!
CHUANET (Apart.) ¡Recatso, mos ha pillat!
(A TERESA.) Teresa... yo...
TERESA ¿Qué t'asusta?
En franquea es pot parlar...
Tú vols a Amparo, n'ho negues...
CHUANET ¡Clar que la vullc! ¡Clar está!
TERESA Y a mí m'odies... ¿no es de veres?
CHUANET ¡Teresa, tant com odiar!...
Lo que pasa es que mon pare...
¡Pa qué dirliu!... ¡Vosté ho sap!
TERESA Yo apadrine vostra boda...
AMPARITO ¡D' así que' s pugám casar!...
CHUANET Si yo m'empeñe, enseguida.
¿Vols vóreu?
TERESA ¡Te falta sanc!
¡Ya vories cuant tardaba
si yo estiguera en ton cás!
Les coses cuant més se pensen
més tarden...
CHUANET Opine igual...
esta nit trenque el silensi,
s'entera tot el poblát
de que vullc a Ampariteta
y apenes m'alse demá
li ho manifeste a mon pare
y als dos minunts (minuts)... ¡Soterrát!
TERESA ¡Anchelét, llástima dones!
¡Mira y está tremolant!
CHUANET ¡Yo no tremole, Teresa!
Qui soc yo ya se sabrá
Pa qu' Amparo siga meua
no hiá sacrifisi gran.
¡Pregunteu a esta guitarra
qu' ella li contestará
TERESA ¡Aixina parlen els homens!
CHUANET Ara en permís seu men vaig.
En casa del Secretari
als meus amic (amics) tinc sitats
pera posarse d' acuerdo.
¡Porte un sambori més gran!
TERESA ¡La chuventut es terrible!
CHUANET ¡Esta nit tots a cantar!
Miren la copla primera
que del meu pit ixirá:
“Al qu'em róbe la fortuna
perdó li tinc que donar,
al que me róbe la novia
el mate sinse pietat.”
TERESA ¡Vacha una copla valenta!
AMPARITO ¡Reconill, mira que sap!
CHUANET ¡Perque llixc en eixe llibre
que tens en los ulls, carám!
¡Quietes les dos! ¡Pas a un hóme!
¡Saluden com els soldats!
¡El meu pendó es la guitarra!
Hasta después... ¡Marchen! ¡Mar!
(Fa mutis per el foro.)
TERESA ¡Estarás molt satisfeta!
AMPARITO Cregam... ¡estíc molt pagá!
¡Volér y ser correspósta
es una felisitat!
TERESA Bueno... ¡a preparar la taula!
(cridant.) ¡PERANSA!
SÓ PERANSA (Desde dins) ¿Que mana? ¡Vaig!
TERESA Achuda tú, qu'el RETOR
ara mateixa así está.
¡Les festes! ¡Cuant de jaleo
y cuant de dolor de cap!
El ser una clavariesa
es un lío dels més grans.
____
La SO PERANSA, per la primera dreta.
SÓ PERANSA Ya está fet el chocolate.
¿Ara que vól?
TERESA Lo del cas:
que pares taula.
SÓ PERANSA Enseguida.
D' así dos minuts pará...
Escolte: ¿el siñor retór
no mos fará fil trencát...?
Después de tanta faena
aixó faltaba...
TERESA Es igual;
el gasto del chocolate
no es ningún gasto elevát.
SÓ PERANSA Pero la faena si...
TERESA ¡Cuánt vos mata el treballar!
¡Poseu la taula enseguida!
SÓ PERANSA Lo que mane... ¡aném allá!
AMPARITO y la SÓ PERANSA paren la taula al mig de l'esena, entránt e ixínt per la primera pórta de la dreta pera traure tot el servisi. Mentres dura ésta faena, diu TERESA el siguient monólec.
TERESA Este matí em despertaba
cuant tocaben les campanes
que pareixíen en ganes
del vól que les impulsaba;
de goig y de fé ploraba
en lo regás del meu llit
y el seu tóc en lo meu pit
se notaba tan apresa
com diéntme: ¡Clavariesa
ya tens el teu goig cumplít!
---
De un repent, eixa alegría
se sepultaba en lo cór
y dels ulls naixía el plór
per la pena que sentía.
Ganes d'alsarme tenía
e ixír al hórta ploránt,
pero una veu arrogant
me chillaba fórt: - ¡Teresa, (fique Tesesa)
mira qu'eres clavariesa
y tens que viure gochant!
----
Asóles en el meu llit,
miránt les tontes visións
que veníen a millóns
en les sombres de la nit
volguí avisar en un crit
pera demanar cónsól
y vaig vore ixir el sol
qu' en la seua llum ensesa
me fea vore a Teresa
chunt al hóme que la vól.
----
SÓ PERANSA ¡Ya está la taula pará!
Desde Adán hasta la fecha
no s'ha vist dóna com yo
pa fer les cóses apresa.
AMPARITO ¡Mentres hiaxca qui t' achude!..
SÓ PERANSA ¿Qué tú qu' has fet, bachillera? (lo apóstrofe es una coma)
____
EL RETOR Y CAMPANETA, per el foro.
RETOR ¡Ave María Purísima!
¿Que tal vá la clavariesa?
CAMPANETA ¡Salút y bón chocolate!
TERESA Buenos días, CAMPANETA,
TERESA, Ia SÓ PERANSA y AMPARITO besen la má al retór.
RETOR ¡El señor vos fasa santes!
SÓ PERANSA Grasies, y vosté qu' ho vecha.
CAMPANETA. (Apart per AMPARITO)
¡Cada vegá está més guapa!
¡Vá camí de ferramenta!.
TERESA (Fentlos sentar a la taula.)
Primer a desdichunarse...
RETOR Vamos, si vosté s' asenta
y mos acompaña...
TERESA Es clar...
(A la SÓ PERANSA.)
Ya pót servirmos... ¡Apresa!
CAMPANETA ¡Que no córrega!... Estes coses
en tranquilitát y etsétera...
(S'asenten els tres a la taula y AMPARITO y la SÓ PERANSA fan de camareres.)
(Al RETOR, per AMPARITO.)
¿S'ha fiját, siñor retor,
lo que val la camarera?
EL RETOR Yo no em fije en eixes cóses...
¡Es un escolá més pelma!
TERESA ¡Si que li agraen les chiques,
CAMPANETA No totes, que la qu'es llecha
pá mí que li agarre el tifus
o el cólera...
RETOR ¡Campaneta!
Bueno les festes d'enguañ
resultaran de primera.
Tinc avís que ve l'obispo
exprofés desde Valensia,
y el Capitá Cheneral
si es qu'el seu que fer el deixa.
TERESA ¡Tót s'ho mereix la Patrona!
RETOR El programa de la festa
es en conchunt, un alarde
de bón gust.
CAMPANETA (Cremantse a la primera sucá.)
¡Redéll, com crema!
RETOR Prosesó com may s' ha vist,
misa gran a tota orquesta,
bous, castells y serenates,
verbenes en la glorieta,
traques, batalla de flors,
y concursos de bellesa.
Aixó es sóls pa la chent chove...
CAMPANETA ¿Amparito se presenta?
AMPARITO Sería fer el ridicul
¿Presentarme yo tan llecha...?
CAMPANETA ¡Ma quin atra! Si tu vas
te l'emportes...
RETOR ¡Campaneta!
Ara, lo que sóls fá falta
y lo que més interesa
es saber qui es el clavari...
Vosté sap qu'el temps apremia
y tinc que donar el nóm
a la Comisió de festa
ans que se fasa de nit...
TERESA El donará...
CAMPANETA ¡Que se sapia!
TERESA Tinc en cá que consultaro...
RETOR ¡Mire que la cósa es serial
TERESA A mig día se sabrá...
RETOR Vindré a sabero, Teresa,
es l' únic ya que falta
y crec que no es un problema
de difisil solusió
pera una dóna tan llesta...
CAMPANETA A propósit. Crec un deure
el agrair a Teresa
el regal que m'ha enviát...
¡Una sotana soberbia!
¡Masa sotana pa mí!
¡De raso tota! ¡Qué prenda!
TERESA ¡Segóns es el escolá
te que ser la vestimenta!
¿T'han fet atres regaléts...?
CAMPANETA ¡Moltisims! La siñá mestra
un roquét qu'es un primor,
unes sabates la mecha, (la mechesa; la médico)
la filla del boticari
cuatre calsetins de seda,
un bonét la del alcalde
y ara m'han dit que se pensa
entre totes les esclaves
que hián en la Bóna Prensa
y las Hijas de María
ferme un terno de chaqueta.
(Tót asó ho diu sinse parar de menchar.)
¡Desichos de les pobretes!
¡Son obsequiaores, cregam!
Algunes hián de cuidao...
Instigaes per la envecha
en la Hermandad del Rosari
m'han fet anar de pateta.
TERESA ¡No tenen perdó de Deu!
AMPARITO Com a totes les bromecha
no li tenen el respete
que se li deu.
RETOR (a Amparito) Vosté pensa
igual que yo. Es un payaso
que per lo vist no escarmenta,
y aixó es algo incompatible
en les cóses de l' iglesia.
CAMPANETA ¡Calle, m' han fet entre dos!.
TERESA ¿Entredós y encara es queixa...?
CAMPANETA Vullc dir qu' entre dos m' han fet
una pasá molt mal feta.
Li han fet creure a la Pelona
que yo estíc mig mort per ella
y ve darrere de mí
lo mateixet que una fiera.
¡Ya veu si la broma es cara!
Una tía tan rellecha
y que no fará els sincuanta
seguintme d' eixa manera!
RETOR ¡Ni son todos los qu' están
ni te trellát Campaneta!
(Alsantse. A TERESA.)
Dins d' un rato tornarém.
Repetixc que m' interesa
saber el nóm del clavari
qu'en son dret vosté nomena.
TERESA Promét la contestasió...
RETOR Y moltes grasies, Teresa,
per l' obsequi.
TERESA ¡Vosté mana!
CAMPANETA Tot estaba de primera;
Vosté te unes mans divines...
SÓ PERANSA Qui les té soc yo, só pelma!
CAMPANETA ¿Perqué, señora Peransa?
SÓ PERANSA Perque yo soc la cuinera...
CAMPANETA Perdone, que n' ho sabía...
RETOR Hasta después, clavariesa.
CAMPANETA
(Fent mutis y mirant a Amparo.)
¡Te uns ulls que me tornen loco!
¡En cuant me mira, me crema!...
Qu' a gust me socarraría
en lo foc d' eixa morena.
¡Nostre Siñor qu'hem perdone!
¡Ay, amor, (Tropesant en la pórta del foro.)
TERESA ¡Ay!
¡Que tropesa!
Fan mutis per el foro El RETOR y CAMPANETA..
AMPARITO ¡Esta que li en falten sinc!
SÓ PERANSA ¡A mi me dona una febra!
¡No he vist tipo mes inútil!
TERESA Arregléu la taula apresa
y espavileuse, que yá
es hora de fer faena...
SÓ PERANSA Hast' ara ham estát ballant...
TERESA ¡No vullc ferli cas, aguela!
SÓ PERANSA De bón humor, dos minuts,
sis hóres de rabia ensesa,
cuatre més de chillar molt,
tres que se la endú pateta
y lo restant de reñir
en el primer qu' es presenta.
Tres culleraes al día
y el meche de cabesera
que no torne per así (.)
hasta después de la festa...
Durant este últim parlament y acompaná de Amparito lleva tot el servisi de la taula.
¡Anemsem, dius, Amparito!
¡No t' entretingues!... ¡Apresa!
Carácter de la meu ama.,.
¡Tot lo mon a fer faena!
(La SÓ PERANSA y AMPARITO fan mutis per la primera dreta.)
TERESA ¡Se burlen del meu caracter!
¡Eixa burla me molesta!
¡Pero, Señor! ¿Soc yo mala?
¡Es trist que n'ho reconega!
Yo volguera reprimirme
y ser un atra volguera...
El cór no está en el caracter
ni es el chenit la parella
dels sentiments... ¿Soc yo bona?
(A la Verche.)
¡Contestam tú, Mare meua!
(Después de una pausa)
Yo crec que m' ha dit que sí...
¡Aixina estic satisfeta!
(Fa mutis per la primera esquerra.)
_____
TONI y CARPANTA, per la segón esquerra
TONI (Apuntant en un paper).
Trenta dos sacs de forment,
vint y cuatre y huít...
CARPANTA ¡Cabáls!
TONI De fesóls cuaranta tres...
Y catorse de escandall...
Quinse de garrofes...
CARPANTA ¡Ché.
que ten menches dos!
TONI ¡Ya está!
Yo no me menche garrofes...,
CARPANTA Quinse y dos que tínc yo baix....
TONI ¡Habero dit, borinót!
CARPANTA ¿Pa qué fas contes, carám?
Sinse saber yo de números
no m' equivoque d' un sac.
¿En cá queda més faena...?
TONI Hasta l' hóra de dinar
pegarém un netechó
a l' andana y a l' esprá
sen anirem a la finca
del Molí de San Pascual
pera remoure la terra
y vore ele (els) hórts com están
CARPANTA ¡Masa faena pá huí!
TONI Pues dispón tú que se fá...
CARPANTA No anar al trót y més calma...
trau tabaco y a fumar...
TONI (Donantli tabaco.)
¿Qué tú no en tens, gorromino?
CARPANTA Yo no 'n compre casi may...
Com l' estanc está en lo póble
y yo vixc en l' arrabal...
(Per lo sigarro.)
¡Primét, pá que no murmures!...
TONI ¡Vacha una viga, chermá!
En pócs sigarros aixina
¡adiós caixeta!...
CARPANTA (Donantli el sigarro) Tín, yás
eixe l' he fet pera tú...
¡Tens més ganes de parlar!
(Fense el seu sigarro mes grós encara.)
Ara el meu, sinse avarisia...
Requític, com mórt de fam...
(Enseñantlil.) ¿Qué te pareix?
TONI ¡Un petardo!
CARPANTA ¡Trau mistos que va a esclatar!
TONI ¿Tampóc tens mistos, Carpanta?
CARPANTA ¡Mira, me s'han acabat!...
Coinsidensies y cóses
d'este mon.
(Ensenént.) ¡Ajajajajá!
¡Qué ve (be) se fuma de gorra!
Cuant el fum en espirals
ix del sigarro y s'esponcha
buscant el techo ¿no saps
qu' es lo que díu?
TONI No, señor.
CARPANTA ¡Que sigues primo molts añs
y que la teua petaca
siga de negres y blancs!
_____
BATISTE per la pórta del foro
TONI (Per BATISTE.)
¡Atra vegá el só Batiste!
¡Ché, Carpanta, cap a dalt!
¡Toca, a netechar l' andana!
CARPANTA ¡El désimo no estorbar!
Dos visites tan seguides
son d'algún significat...
(Fan mutis per la segón esquerra.)
BATISTE (Vestit en el millor trache; de chaqueta y en pretensións de donar el colp.)
Desde qu'avans men aní
qu' el cap el tinc trastornát
y pareix qu'haixca trovát
la incógnita del destí.
Ara torne convensút
de qu'he de guañar l' empresa...
¡No es tan temible Teresa
com sempre m'ha paregút!
Son chenit es comprensiu
y cuant se posa altanera
es una plucha llauchera...
¡Algo con (com) plucha d'estiu!
Abordarém la cuestió
anant sempre per les bones
qu' es com se guañen les dones...
¡Pa persona lista, yo!
___
TERESA, per la primera esquerra.
TERESA Molt pronte has tornát, Batiste
BATISTE Es qu' esperant no vivía...
TERESA ¿Vas de soterrar?
BATISTE ¡Qué guasa!
Vaig á cosa molt distinta...
TERESA De casament á estes hores
crec que no...
BATISTE Vaig de visita
a casa la clavariesa
del meu poble; una fadrina
que te uns ulls que tornen loco
a tot aquell que la mira.
¿La coneixes? ¡Es molt guapa!
Yo crec qu'es la mes bonica
qu'ha naixcut en la Ribera.
¡Es tota una pelailla!
TERESA Si es tal com tu la dibuixes
¡ya estará pagá la chica!
BATISTE Ara, que no' s podem vore...
Ella es arrogant, altiva...
Yo soc també un orgullós
y no s'enteném aixina
TERESA Li anirás en pretensions...
BATISTE Vullc que me venga una f inca
que te lindant en dos meues
y ella no vol... ¡Qué manía!
El cas es que yo la pague
a preu d'or per conseguirla
TERESA ¡Tens interés en comprarla!...
BATISTE Ne tinc més de día en día,
Ca vegá que me la nega
mes ganes tinc de fer fira.
tinc qu' alsar un almasén
ahón áixa casa radica
aprofitant les que tinc
formant la mateixa línea.
No haurá pera la taroncha
ni en Carcaixent ni en Alcira
almasén com el que pense
construir yo... ¡creuteu, chica!
Les taronches qu'en el abre
son pérles d'un roig qu'enchisa
al entrar en el palasio
qu' al comersiant els dedica
desicharán ser l' alfombra
de una reina llevantina,
y la reina será l' ama
d'una mansió tan bonica.
Treball y amor será el lema
qu' al almasén presidixca,
dels horts vindran els perfums
del asahar, y la cuadrilla
cuant entre els carros de fruta
cantará gochosa aixina:
"Les taronches y les dones
son chermanes en la vida:
p'aguantar les que son agres
y tú eres agra chiquilla".
TERESA ¡Aixó son cansóns, Batiste!
BATISTE Cansóns, sí, qu'el vent envía
pera que tú me contestes
á esta pregunta enseguida;
Per última volta digues:
¿Me vens ó no vens la finca?
_______
L'ALCALDE, CHUANET, El RETOR y CAMPANETA per el foro; La SÓ PERANSA y AMPARITO per la primera de la dreta, TONI y CARPANTA per la segón de la esquerra.
RETOR La contestasió es urchent...
CAMPANETA (Apart.) ¡Ave María Purísima!
¡Chunts Batiste y Tereseta!
¡Se maten els dos!
L'ALCALDE ¡Cristina!
Si yo sé qu'está ell así
no vínc... ¡Me dona una tirria!
BATISTE S'han quedát tots fets de pedra!
RETOR Aquell que de pedra siga
s'haurá quedát, que yo no...
L'ALCALDE ¡Aixó está ben dit, reguitsa!
CAMPANETA El señor retor cuant parla
convéns a tots enseguida...
RETOR Vením a vore de nou
qui es la persona elechida
pera clavari...
L'ALCALDE ¡Mon fill!
CHUANET ¡Carabasa en perspectiva!
L'ALCALDE ¡Tú serás, pese a qui pese!
TERESA ¿Tinc que ser yo la qu' ho diga?
RETOR Es el dret de clavariesa,
ho saps de sobra...
L'ALCALDE ¡Per vida!
(A CHUANET) ¡Si no te nomena a tú
abuse de l'alcaldía
y suspénc enguañ les festes!...
TERESA Traga un paperet y escriga...
RETOR (a CAMPANETA) Prepara la llapisera...
CAMPANETA ¡Espectasió chamay vista!
L'ALCALDE (Apuntant) Chuano Peres y Gomes.
TERESA ¡Soc yo asóles la que dicta!
¡Es el dret de clavariesa!
(Apuntant.) Batiste Chiner Garsía.
BATISTE ¿Yo clavari?
L'ALCALDE ¡No hián festes!
BATISTE ¿Qué no hián festes? ¡Ché, rigas!
Sent yo clavari n'haurán
per damúnt de l'alcaldía.
SÓ PERANSA ¡Asó se veía vindre!
TONI ¡Refóll, si pareix mentira!
CARPANTA Este mon es un fandango...
CHUANET Apart. ¡Pit al aigua y valentía!
Señor pare...
L' ALCALDE ¿Qué vóls tú?
CHUANET Apart. Estíc que no tinc saliva!
Resólt. Que yo me case en Amparo!....
L'ALCALDE ¡Te pegue la gran palisa!
¡Aixo es burlarse de mí!
¡Tú casarte en una chica
que no te rés!...
CHUANET ¿Com qué no?
¡Te de tot!
RETOR Parlar m' obliga
la situasió present
y vaig a fero enseguida:
Chuanét es pera Amparo,
el amor els unifica
y no deu voste oposarse
perqu'es el amor qui els guía.
(A TERESA y BATISTE.)
Y referent a vostés
ya l' argument s' adivina:
sent com son els dos clavaris
no te ya interés la finca...
Les dos hasiendes son una...
¿Es aixina o no es aixina?
BATISTE ¡Aixina es!
L'ALCALDE Apart. ¡Quin descaro!
CHUANET A Amparito. ¡Vine así!
AMPARITO ¡Ton pare hem mira!
CHUANET Es que te ganes de dirte:
¡Vine así a mons brasos, filla!"
RETOR Li ho dirá...
L'ALCALDE ¡Si no mirara!
Abrasánt a AMPARITO.
¡S'ha derrumbát l'alcaldía!
CAMPANETA ¡Quin cuadro pera un museo!
RETOR ¡El Señor qu'els beneixca!
TERESA Al públic.
El chenit no val pa rés
y de riure tínc ya gana.
Una cósa vullc no més:
que m'aplaudixquen vostés...
Ho vól una valensiana.
TELÓ
REPARTO
PERSONACHES ACTORS
TERESA SRA. MILLET
30 añs cumplits y sinse casarse, perque no li ha donát la gana, les coses clares. No te ningún parent y ella asóles se goberna la casa y l'hasienda. Te la més gran fortuna del póble, tant es aixina que de mal nóm li han posát LA RICA. No té por a ningú, a tots planta cara y sap més que un notari. El seu carácter es mescla d'adust y cariñós, els dos extrems. Tan pronte pareix qu'acarisie com pareix que mosegue.
AMPARITO SRA. DELAS
18 primaveres y més bonica que un cromo. Algo presiá y algo presumida, pero...
¡molt valensiana! Més que criá de Teresa paréix una espesie de secretaria particular.
LA SÓ PERANSA SRA. FERRER
60 añs. Es criá també de Teresa y cuinera al matéix temps, per lo que se creu en dret de ficarse en tots els guisaos. Es marmolona com ningún atra y dotora com la més dotora de les dotores.
BATISTE SR. BROSETA
40 añs e incasable. Después de la fortuna de Teresa, seguix la seua en lo póble.
Es dominant y orgullós, pero no antipátic.
CHUANET SR. ANDREU
25 añs. Vergoñós y tímit. Com a fill del alcalde es disputat per les chicones del póble, pero ell no 'n dispara una.
L'ALCALDE SR. MARTI
60 añs. Docte, vanitós y dominaor de la voluntát dels atres. Se té per hóme de talent y es mes burro que ni fet d'encárrec.
EL RETOR SR. TABERNER
65 añs. Capellá de misa y olla... Per la seua bondat es volgút de tots els seus feligresos.
TONI SR. HARO
40 añs. Chornaler de Teresa. Induit per sertes lectures se te per sindicaliste pero es un manso borrego cuant veu els sigróns en perill
CAMPANETA SR. FABRA
20 añs. Escolá y mes pillo que bonico. Desde las Hijas de María a les del Pá de Sant Antoni no hiá chicona que se li resistixca.
CARPANTA SR. CABRERA
35 añs. Chunt en Tóni treballa les terres de Teresa. Es poc afisionat a la faena pero... ¡treballa!
_____
L'acsió en un póble de la Ribera. - Epoca present. - Dreta y esquerra les del actor.
OBRAS DE ESTA EDITORIAL
LA CUADRILLA DEL GATICO NEGRO
Un tomo en rústica, 3 pts. En pasta, 4'50
Es la ultima producción de Aznar Pellicer de la que toda la prensa ha hablado
encomiásticamente.
Novela de costumbres baturras, copia exacta de la realidad. Se felicitará V. de
haberla adquirido.
- BIBLIOTECA STELLA -
Se compone de tomitos de bolsillo. a 1 Pta. tomo
Van publicados:
1.° Tardes de provincia (Poesías) por J. Lacomba
2.° Aventura de viaje (Novela) por J. Aznar Pellicer
3.° El Buey mudo “ por “ “ “
4.° Sendas de Luz (Poesías) por M. Bertolín Peña
5.° El Safraner - Emigrantes (Novelas) por J. Aznar Pellicer
GALERIA DE OBRES VALENCIANES - Cada ejemplar, 30 cts.
ARTE VALENCIANO
FOLCHI: SU OBRA :-: Por Juan Lacomba
Un voluminoso tomo profusamente ilustrado
En rústica, SEIS ptas.
PRÓXIMAMENTE
Los envenenadores de Londres. Cuaderno 20 cts.
EN PRENSA
EL MILLOR CASTIC DE ENRIQUE BELTRAN