champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Aquí ficaré comentaris o texto que trobo a les reds, son de gen que escriu lo catalá mal, no es chapurriau, es catalá mal escrit. Se está veén massa gen culta, en ortografía perfecta del catalá, cosa rara en un idioma real.
Ejemple, en español, se veu bastán ola k ase, en catalá encara no veem ola k fas.
Es una entrada mes que res per a mí, copio y pego, per a pugué doná ejemplos después als culturetes catalanistes, tamé tos pot valé a vatros.
Está cla que dirán que u hay escrit yo mal aposta (Amposta no), pero cadaú que penso lo que vullgue, de momén los catalanistes pensen mol perque es de franc (de Franco no), gratis. No puc fe captura de pantalla en lo tablet, de momén.
No li enseñeu esta entrada an este home, Arturo Quintana, no sigue que li fótegue un salt al cor, ya está mol vellet y no li aniríe be. Este home porte boina perque es funda-mental per a tapá la calva.
Sempre anaba a la novena de San Roc i a la misa vam viere mols añys a San Roc hara cuant hi paso me fa pena perque casi no quede ningu .Grasies, un beset!!!!
Si los catalanistes li diuen a la Comunidat Valensiana "país valensiá" entonces podrém díli a Cataluña "Marca Hispánica" y en mes raó.
* D. González Ruiz: Breve historia de las leyendas medievales, 2010
La Marca Hispánica era la frontera franca con los musulmanes de Al-Andalus en la península ibérica y estaba delimitada geográficamente por los ríos Llobregat, Segre y Cardener. / Condados, conde, emperador franco (de la Francia actual, no Franco el caudillo). / Wifredo, Belónidas, nobles feudales, poder condal, Sunifredo, Bellón, Urgell (Urgel), Cerdaña, Barcelona, Girona, Carolingia, luchas, poder, imperio franco
Pegant binsellaes a dreta y esquerra, un día raere
d'atre, el periódic catalá Información oferix mijes
veritats y badomíes pera chiquets, machongos y ahuelos.
Aixina, els dimecres trau un suplement en catalá (que
ells diuen valenciá, pera enredrar paixarells); y no fa
falta aclarir que está subvencionat per els monyicots
colaboracionistes de la Generalitat del Tripartit.
Esta gent fa lo que li manen els que afluixen dinés
y, atra vegá, m'anrecorde del bort Francisco Umbral
que, més o manco, reconeixía que era “una puta
literaria”, perque si li encarregaven un artícul sobre
cuansevol asunt, fea el preguntat: “De acuerdo, ¿lo
quieren a favor o en contra?”. Qui paga mana, y aixó
pensarán el tisparixos d'Información que, desde que'ls
han llevat els anuncis de prostitució, ampomen a tots
els bonyigers del fascisme expansioniste catalá. Més
progresistes que la figasatía, l'atre día feen campaneta
de combregar de “Las placas contadoras”, invent dels
sompos catalanistes de Muchamel pera deixar
enmerdats els carrers en manises que donen vergonya
per la vilea de contingut:
“Las placas contadoras de historia de Mutxamel. Los azulejos, escritos en valenciano,
recuperan antiguos nombres de enclaves estratégicos... iniciativa que pretende mostrar los
orígenes de topónimos... por medio de unas placas de cerámica escritas en valenciano”
(Información, 03/ 02 / 2019).
Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana
descordá, anava en mija albarchina fora. ¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de
donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el
topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá.
Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel,
en catalá.
Desde fa 20 o 30 anys vinc publicant documentació d'este topónim en idioma valenciá. U dels
últims articuls va ser 'Les creílles de Muchamel' (Colecció Catalunya mos furta, 12/09/2015); y, la veritat, com estic pereós y fart de tant dir lo mateix una y atra vegá y
que ningú em fa cas (no a les meues paraules, clar, sinos a la documentació), pues tingam la festa
en pau y a fer camí a les cabrelles. Pero, per si encá n'hia algú en Muchamel en corpenta, done
documentació y, de pas, li pregunte al periodiste d'Información si pot aportar documentació ahon
1 -del lletí post, la conj. pues está arrailá en valenciá desde'l Renaiximent: “pues un nas tens” (Guerau:
Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586, v. 96); “pues de tots” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640, v.
55); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc.
En atre temps de llibertat y orgull, els
muchamelers haurien omplit a fangaes estes
racholes ahon ix escrit el catalá Mutxamel,
no el valenciá Muchamel dels anténtics
muchamelers d'antany, d'aquells mascles
d'armes que anaven a deféndrer el Reyne en
Morella y tallaren la invasió dels fartons catalans en la Guerra dels Segadors, en
1650. Y, clar, l'eixércit del Reyne guanyá la
guerra als vintungles del Nort (fotografía del
diari Información, 03/ 02 / 2019).
2
ixca la morfología 'Mutxamel' en valenciá. Te que ser d'avans2
de que l'extrema dreta dels
catalanistes del sigle XX endenyara el topónimo (em referixc als Pompeu Fabra, Sanchis Guarner,
Joan Fuster, Carles Salvador y demés corfolls del fascisme catalaniste). La documentació que
seguix es pera'ls muchamelers o valencians d'atre puesto del Reyne que no estiguen rentats de cervell, perque als bufalagamba de l'extrema dreta catalanista els sindona lo mateix groc que vert.
Asoles volen aumplirse bolchaques y sopa caume en boca.
«el dit patró Joan Pasqual vené en lo moll a uns de Muchamel...» (Archiu Mun. d'Alacant,
Llibre de la peixca, 12 de setembre 1578, f.7)
«Capitulació entre Muchamel, Sen Joan y Benimagrell (…) de les Universitats de
Muchamel, Sen Joan y Benimagrell lo que aquelles respectivament...» (Archiu del R. de
Valencia, Cancillería Real, Leg.384, 21 setembre 1604, ff. 80, 87)
«Universitatum Muchamel, sancti Joanis et Benimagrell» (ARV, Canc. Real, Leg.384, ff. 80, 87)
«Pragmática Real feta per Joan de Ribera, Capitá General en la present Ciutat y Regne: sobre
la extirpació y expulsió del bandolers (…) de la Ciutat de Alacant, viles de Xexona y
Vilajoyosa y universitat de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell» (Bib. de Catalunya, Fulles
Bonsom Sig. 6.607, R.1141, Valencia 25 febrer 1603)
“del lloc de Muchamel orta de Alacant” (BRAH, Porcar: Dietari, any 1624, f. 433)
«estigueren sense dir misa en dita iglesia de Muchamel desde el...» (Manuscrit del Orito,
Muchamel, any 1628)
«21 de novembre 1629, dimecres, vingué el Virrey de lo Reyne de Valencia a Muchamel (…)
Estant edificant la Torre de la Heretat … que está en la present vila de Muchamel»
(Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1629, f.174)
«en lo present Regne de Valencia... y extraordinaries vengudes de aygua... en lo riu damunt la
universitat de Muchamel» (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de Privilegis, Ordens del Marqués
d’Aytona, 5 de febrer 1591)
«Previlegi (sic) de la Agregacio de la Vila de Muchamel ab la Ciutat de Alacant en lo any
1653» (AMA, Generalitat valenciana, Arm. I, lib. 4º, f.20)
«y fama publica entre tots los vehins y habitants de Muchamel y llochs de la horta que en
dites cases se han fet moltes morts (…) senyal menys de la mitat de un cuart de Muchamel
(…) els llochs de Muchamel, Benimagrell (…) vehi de la universitat de Muchamel (…)
Joan Salines, bandoler condenat a mort (...) que va bandolejant y fent mal per lo terme y
horta de Alacant y atres parts del present Regne... partida de la Condomina, Camí de la
Verónica... Muchamel, Benimagrell... partida del Açutet” (ACA, Sec. Reyne de Valencia,
Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622)
«que persona alguna de qualsevol stat , y condicio que sia, no puga entrar en la present Ciutat
de Alacant, Vila de Muchamel (…) que lo vi de la collita dels vehins de la present Ciutat,
2 avans –adv. y prep.; vocable clásic, present en la Crón. de Pere IV; equival al fr. avant y cast. antes:
“avans d’esta venguda” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 1591); “¡A ella, no! ¡Mátem avans!” (Serrano, M.: El
llop de la Murta, 1928); etc.
3
Vila de Muchamel (…) En Orihuela, por Jayme Mesnier, Impresor de la Ciutat, 12 de
dehembre 1672»
«Vila de Muchamel, Universitats de Monfort...» (Archiu Mun. d'Alacant, Real Carta sobre el
vi foraster, 11 febrer 1673)
“Mambisos en Muchamel” (Orozco Sirvent: Mambisos en Muchamel, Alacant, 1897)
«De Muchamel. A dos chiques que el segón dia de pascua ...» (Semanari El Cullerot, Alacant
17 abril 1898)
«¿quí es? El huendo de Muchamel» (El Tio Cuc, nº 99, Alacant, 1916)
«ni digam res de la banda (de músics) de Muchamel» (El Tio Cuc, 2ª ep., nº 57, Alacant,
1924, p.2)
«El seu cant a 'les festes de Muchamel... Mare de Deu del Loreto / entre Moros y Cristians,
celebres la teua festa / qu'es festa del cel el camp” (Eduart Irles, Croniste d'Alacant: Retaulets
en la Santa Fas, Alacant, 1934)
Fa uns vint anys, entre la documentació valenciana que, provisionalment, estava en l'Archiu de
Simanques (furtá per els catalans a mitants del sigle XIX, hui está en l'ACA), vaig vórer que
n'hiavíen nugats que feen referencia als lladres que s'amagaven, raere de furtar, en la contorná de
Muchamel. Escrit en valenciá per escribans de la Cancillería Real, no eixía per cap de puesto la
coenta imbesilitat morfológica de Mutxamel, invent fet de raspalló y camartell per capis fustis de
l'Institut d'Estudis Catalans en el sigle XX (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any
1622). En fi, deixe de fer pedreta y, en un bufit, me'n vaig a tastar unes tares d'anchova en oli, coca
en tonyina y uns gotets de vi eixaent d'una cachapera vora placha.
Las Normas del Puig, también conocidas como Normas de la Real Academia,son unas normas ortográficas elaboradas en 1979 por la sección de Lengua y Literatura de la Real Academia de Cultura Valenciana para el valenciano, entendiendo éste como una lengua independiente del catalán por los defensores de dicha normativa. Fueron presentadas en un acto celebrado el 7 de marzo de 1981 en el municipio valenciano de El Puig.
Tienen por tanto un espíritu rupturista con las Normas de Castellón, basadas en el desarrollo lingüístico fabriano, del lingüista catalán Pompeu Fabra, y la normativa común para la totalidad de los hablantes de la lengua catalana, según el criterio lingüístico academicista aceptado mayoritariamente en la actualidad.
La Academia Valenciana de la Lengua, AVL, mediante la publicación en 2006 de la Gramàtica Normativa Valenciana y el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià, no ha aceptado ninguna de las variantes ortográficas de las Normas del Puig, pero sí algunos de los usos gramaticales y léxicos más significativos, dando incluso preferencia a algunos de ellos (como el uso de este, eixe frente a aquest, aqueix, mentres frente a mentre, o mitat frente a meitat), e incluso ha aceptado las formas bellea, pobrea, riquea, etc. (ya existentes en la lengua clásica, pero no aceptadas hasta ahora por la normativa oficial) junto a bellesa, pobresa, riquesa, o el uso de la variación masculino-femenino en el sufijo -iste/-ista. Estas "concesiones" han movido a algunos sectores culturales y del profesorado, partidarios de la unidad de la lengua, a acusar a la Academia Valenciana de la Lengua de "promover la disgregación de la lengua" (diario Levante-EMV 14/12/20). //Catalanistes//
Resumen: El objetivo de este trabajo es mostrar la necesidad de estudiar la
partearagonesa de Valencia y las hablas de Aragón para lograr un buen conocimiento
del valenciano, dada la existencia de numerosos rasgos lingüísticosque
podrían deberse, precisamente, a la influencia de los aragoneses. Se analizan
los factores históricos que explican dicha influencia y que no son otros que la
constante presencia de aragoneses en tierras valencianas, lo que se justifica con
la abundancia de apellidos de procedencia aragonesa en Valencia. Finalmente, se
aportan algunos casos concretos de componente aragonés en los niveles fónico,
morfosintáctico y, de manera especial, léxico.
Esta brossada voldríe que foren ilegals los partits politics que no los agraden, com fan tots los putos roijos, pero los partits pro etarres sí que poden goberná y fe lo que vullguen. Qué democratics que sou alguns catalanistes aragonesos!
A través dels seus comptes de Twitter i Facebook, Falange ha compartit un cartell amb el fons quadribarrat i el títol “Arago (sic) no parle catalá, lo separatisme aragones sí”, per acabar amb el lema, escrit en perfecte català, “defensa la teua cultura”. (Mira Arago sense tilde, cap de soca)
En el debat generat a partir de la publicació s’hi ha colat Miguel Cambra Ruiz, militant falangista. Cambra ha defensat en tot moment el paper de Falange en la protecció del chapurriau i s’ha mostrat bel·ligerant amb els membres més reticents amb la formació feixista. No ha estat el cas de Ramón Guimerá, un dels administradors del grup, qui ha mantingut diferents converses amb Cambra, donant-li la raó diverses vegades. El mateix Guimerá va expulsar del grup el passat 3 d’agost diversos membres acusats de ser “catalanistes”. (Y tots los atontats que entréu en diferens perfils tamé eixiréu pronte.)
A més, Guimerà també és el creador d’una “llista negra” allotjada al bloc anomenat “Chapurriau" blogspot com. Guimerà apunta que en esta llista s’hi inclouen aquelles persones que “no respeten lo chapurriau y als chapurriaus, mos insulten, sen enriuen, etc“. La llista inclou noms, cognoms, afiliacions polítiques i enllaços als perfils de Facebook de diferents personatges considerats enemics del chapurriau. (Eres un ploramiques com mols atres. Tú fas lo mateix, aixina que a la lista anirás).
Lluny dels posicionaments polítics de Boix, Cambra o Guimerà s’han mostrat diferents membres del grup. Amb missatges com “Mi defensa del chapurriau no pasa por estos caminos“, “A la Falange ni agua“, “Con estos amigos, ¿quién necesita enemigos? […] Con esos ni a recados” o “Aquí sol sobre la Falange” han aconseguit que la publicació finalment haigue estat eliminada.
(chap. Foradá, fé un forat, dos forats; foradat, foradats, foradada, foradades; forado, forades, forade, foradem o foradam, foradéu o foradáu, foraden. Si yo tinguera una barrina, cuáns caps de catalanistes foradaría.)
2. Perforacio, s. f., lat. perforatio, perforation, trou.
Dens alcunas vetz prendo perforacio, autras vetz rupcio.
(chap. Les dens algunes vegades prenen perforassió (se queren), datres vegades ruptura: se trenquen, se chafen.)
Eluc. de las propr., fol. 43.
Les dents quelquefois prennent perforation, d'autres fois rupture.
Am perforacio ampla. Trad. d'Albucasis, fol. 33.
Avec perforation ample.
PORT. Perforação. IT. Perforazione. (ESP. Perforación. Chap. perforassió, perforassions; v. perforá, foradá, fé forats, excavá, esgarrapá, etc.)
3. Perforador, s. m., qui perfore, opérateur.
Entro qu' el perforador venga ad aquela peyra.
(chap. Hasta que 'l perforadó (foradadó) vingue (arribo) an aquella pedra.)
Trad. d'Albucasis, fol. 32.
Jusqu'à ce que l' opérateur vienne à cette pierre.
4. Perforatiu, adj., perforatif, propre à perforer.
De las partidas que han mestier de perforacio... perforativa.
Eluc. de las propr., fol. 19.
Perforative... des parties qui ont besoin de perforation.
(chap. Perforatiu com un puntero de la Liebherr, un kango, un taladro, perforatius, perforativa com una barrina o broca o tacha o agulla, perforatives.)
5. Perforar, v., lat. perforare, perforer, percer.
(chap. Forn, forns; forné, fornés, fornera, forneres; fornejá: coure lo pa y datres alimens al forn, com los cocs, casquetes, mantecats, carquiñols, amelats, rosques de Pascua, etc, etc.)
3. Fornatz, Fornas, s. f., lat. fornax, fournaise.
Cum l'aurs s'afina en la fornatz.
G. Faidit: Chant e deport.
Comme l'or s'épure dans la fournaise.
Fornas ont ardon las armas de purgatori. V. et Vert., fol. 28.
(chap. Calderes aon se cremen les almes del purgatori.)
Fournaise où brûlent les âmes de purgatoire.
ANC. ESP. En medio del infierno fumea un fornaz.
(chap. Al mich del infern fumege una caldera.)
Poema de Alexandro, cop. 2248.
Jacie en paz el ninno en media la fornaz.
Milagros de Nuestra Señora, cop. 366.
CAT. Fornal. ESP. MOD. Hornaza. PORT. Fornalha. IT. Fornace.
4. Fornada, s. f., fournée.
Una olada de braza de la premera fornada.
(chap. Una ollada, calderada, topinada de brasa de la primera fornada.)
Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 130.
Une potée de braise de la première fournée.
CAT. Fornada. ESP. Hornada. PORT. Fornada. IT. Fornata. (chap. Fornada, fornades: una tongada del forn, lo que cap a dins del forn.)
5. Fornatge, Fornague, s. m., fournage.
Tres deniers... de fornatge.
(chap. Tres dinés... de fornache; dret que se pagabe per fé aná lo forn, que ere normalmén de los siñós. Lo rey solíe resservás uns cuans forns, a part de datres possessions.)
Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 91.
Trois deniers... de fournage.
La tersa part de totz fornatges... Per aquesta part d' aquestz fornatges.
Tit. de 1229. Arch. du Roy, J. 323.
La troisième partie de tous fournages... Pour cette partie de ces fournages.
Deu donar mandagues e fornagues.
Tit. de 1204. Arch. du Roy., J. 320.
Doit donner mandages et fournages.
ESP. Hornage. (N. E. Con la ortografía actual: hornaje, derecho que se pagaba por usar el horno de un señor.)
6. Fornilha, s. f., chauffée de four, la quantité de bois nécessaire pour chauffer un four une fois.
La fornilha a son pa cozer de guaric e de castain.
Cartulaire du Bugue, fol. 28.
La chauffée de four en chêne et en châtaignier pour cuire son pain.
7. Fornaria, s. f., fournerie, lieu où sont les fours.
La fornaria de la dicha vila. Tit. de 1270. Arch. du Roy., J. 4.
(chap. La fornaria de la dita vila. Puesto aon están los forns. Tamé ñabíen forns apartats de les viles, als monasteris o convens, alqueríes, aldees, cases apartades, pero se controlaben y se teníe que pagá.)
12. Fornicador, s. m., lat. fornicator, fornicateur.
Deus damnara los fornicadors.
(chap. Deu condenará als fornicadós rojos, com los de la Ascuma.)
Trad. de Bède, fol. 40.
Dieu damnera les fornicateurs.
CAT. ESP. PORT. Fornicador. IT. Fornicatore. (chap. fornicadó com Artur Quintana Font, fornicadós com los de Clarió, fornicadora com Carmen Junyent, fornicadores com les asqueroses de la CUP.)
13. Fornicadre, s. m., fornicateur.
Toz fornicadres es no nedes.
(chap. Tot fornicadó no es puro, llimpio; nedes : net : nedea en valensiá es la puresa, la llimpiesa.)
Trad. de Bède, fol. 44.
Tout fornicateur est non pur.
14. Fornicairitz, s. f., fornicatrice.
Adject. Filhs de femna fornicairitz. Brev. d'amor, fol. 131.
(chap. Fill de femella, dona, fornicadora. Com sa mare de Pedro Saputo no estabe casada cuan lo va tindre, se li díe la pupila, la pubilla, pero no ere virgen. Sol María va conservá la virginidat al tindre a Jesús, nostre Siñó.)
15. Fornicar, Fornigar, v., lat. fornicare, forniquer.
Ben deffent la ley velha fornigar. La nobla Leyczon.
(chap. Be prohibix la ley vella fornicá. Tos recomano lligí la nobla Leyczon, y los atres textos del Vaud, a Suiza, Vaudois. Són del 1100 y anteriós. Consevol que parlo catalá los hauríe de entendre, si no fore per la manipulassió de la seua llengua, sobre tot después de Pompeyo Fabra y dels que li van maná fé la gramática, que va escriure en castellá. Después lo IEC va corre a féla en catalá normatiu.)