Mostrando entradas con la etiqueta espart. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta espart. Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de septiembre de 2018

Lligassa, vensill

Aragonés : Ligarzo, ligarza. Atadura de la gavilla con la misma mies.


Lligassa a Beseit pot sé un NUGO, o un VENSILL.

El tío Pascual de Simforosa lligant el vencill.


El tío Pascual de Simforosa lligant el vencill.

DCVB:
VENCILL m. 
|| 1. Lligall fet d'un manoll de brins d'un cereal o d'espart, i a vegades de sarment, per a lligar les garbes quan seguen; cast. vencejo, tramojo. 
Es pràctica molt seguida la de lligar vencills als troncs, 
Serra Calend. folkl. 176. 
|| 2. Corretgeta que lliga el mantí amb el vergueró de la batolla (Puigcerdà).
    Var. form. 
dial.: vencí, vencís, vincell.

    Fon.: 
vənsíʎ (Valls, Reus); bənsíʎ (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripollès, Solsona, Igualada, St. Martí SG, Sta. Col. de Q.); bensíʎ (Pont de S., Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Val., Gandia); vensíʎ (Calasseit, Cast., Sueca, Alcoi, Pego, Sanet); benzíʎ (Llucena); bɛnsíʎ (Guardamar); bənsí (Ripollès, Empordà, Berguedà, Vic, Vallès); bənzí (Vilafr. del P.); vənsíј, vənsí (Mall.); vənsís (Mall., Men., Eiv.); binséʎ (Bonansa).

    Pl.: 
la forma normal és vencills, però de la forma dialectal vencís s'ha format un plural vencisos.

    Intens.: 
vencillet, vencillot, vencilló.

    Etim.: 
del llatí vg. *vincīcŭlum, VINCULO ‘lligam’ (derivat de vincire, ‘lligar’). La forma
ribagorçana 
vincell ve d'una forma llatina *vincĭcŭlum amb tònica breu (la mateixa que ha donat en cast. vencejo).


martes, 18 de abril de 2017

cofí, cofins

cofí, cofins

De espart, per a prensá pasta de oliva o raím a una prensa.

cofín en castellá es lo cóvec.

Del ant. cofino, este del lat. cophĭnus, y este del gr. κόφινος kóphinos.

1. m. Cesto o canasto de esparto, mimbres (vime) o madera (fusta), para llevar frutas u otras cosas.


cofí, cofins, espart, oli, oliva, vi, raim


domingo, 16 de abril de 2017

Sária, sáries, sárria

Sária, sáries




  saria, sàrria, sáries, macho, mula

SÀRRIA (i més dialectal sària). f. 
|| 1.   Recipient d'espart o de palma, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt una bístia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems, etc.; cast. serón. Sàrria d'angiles o de peix salat, Leuda Coll. 1249, 254. No sia negun reuenedor qui gos comprar neguna caça ni ous... ni sàrries ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). XIII sàrries de rajoles de Paterna, doc. a. 1402 (Misc. Puig 28). Lo lançol blanch, lo cel cristallí; la sàrria, que u cobre tot, són los cels ab les steles, Sermons SVF, i, 176. Quatre sàrias oldanes, dues d'espart e dues de palma, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Posaren-les dins una sàrria, Tirant, c. 19. Tres sàries, la una xica e dues grans, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133). El traginer descarregava sàrries curulles de conquilles, Foix Diari 57.
|| 2. fig. Dona bruta o menyspreable (Empordà). Ja t'adobaré jo, ja, mala sàrria!, Girbal Pere Llarch 41.
|| 3. pl. Esquellots (Petra, Vilafr. de B.); cast. cencerrada.
    Loc.
—a) A sàrries: molt, en gran manera (Eiv., Formentera). «Sa salsa m'agrada a sarris».—b) Pobra sàrria!: es diu d'una dona que vol que tot l'hi portin ben a punt perquè ella no hagi de treballar ni molestar-se gens (Empordà).—c) ¿Quina sàrria busca?: es diu per demanar de què se les heu, de què es tracta (Valls).
    Fon.: 
sáriə (Ripollès, Gir., Empordà, Cardona, Solsona, Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Ciutadella); sáriɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Maó); sária (Calasseit); sári (Ross., Conflent, Mall., Eiv.); sáɾiɛ (Tremp, Oliana, Artesa de S., Agramunt, Gandesa, Sueca, Alcoi); sáɾia (Tamarit de la L., Freginals, Morella, Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Sanet, Pego, Benidorm, El Pinós, Crevillent).
    Intens.:
—a) Augm.: sarriassa (Ja l'adreçaria, ja, ella, an aquella sarriassa!,Girbal Pere Llarch 173);—b) Dim.: sarrieta, sarriona, sarrió;—c) Pejor.: sarriota, sarriot.
    Etim.: 
incerta; s'ha considerat probable un origen gòtic *sahrja, però darrerament Coromines prefereix partir d'una forma ibèrica (proto-basca) *sarea; vegeu Corominas DECast, s. v. sera, i Congr. Barc. 408.
SARRIÀ 
|| 1. topon. a) Poble situat prop de la ciutat de Girona.—b) Antic poble i avui barriada de la ciutat de Barcelona.—c) Alqueria del terme de Calvià (Mall.).—d) Callosa d'En Sarrià: vila de la part meridional del País Valencià.
|| 2. Llin. existent a Barc., St. Antolí i Vilanova, Xixona, etc.
    Etim.: 
d'un derivat llatí en -anu d'algun nom personal com Sarius Serius; en els documents llatins medievals apareixen les formes Sirriano (a. 986), Serriano (a. 1011) i Sarriano (a. 1279). La forma Sarrian apareix com a nom personal en un doc. de l'any 1265: CL sous, Item a'N Sarrian per son ofici, ap. Soldevila PG, iii, 455.


SARRIÓ (i dial.sarió). m.
|| 1. Sàrria usada principalment per al transport de carbó a esquena de bístia (Ribes, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Manresa, Tremp, Conca de Barberà, Vinaròs); cast. serón. Sarrió de espart pera portar carbó o altres coses: Spartea sporta, Lacavalleria Gazoph. El bosc va desaparèixere convertit en fusta i carbó, sarrions d'escorxa i faixines de rama, Pous Empord. 8.
|| 2. Sàrria relativament petita per a portar coses a coll els homes (Urgell, Calasseit, Priorat, Tortosa, Benassal).
|| 3. Peça de llatra de palma, de forma rodona, de 4 a 6 pams de diàmetre i amb dues anses, que serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus (Mall.).
|| 4. Estorí de palmes, forrat de tela de sac, que es posa darrera l'albarda perquè la sàrria no faci mal a la bístia (Santa Margalida).
|| 5. Morrió d'espart per a donar menjar als animals (Sueca); cast. morral.
|| 6. Cabàs gran, de palma, que s'usa per a posar-hi figues (Tortosa).
|| 7. Sarrió de carbó: nom satíric que es dóna als capellans perquè van vestits de negre (Llofriu).
    Fon.: sərió (or., bal.); sarió (Priorat); saɾió (Urgell, Tortosa, Maestrat).
    Intens.:—a) Augm.: sarrionàs.—b) Dim.: sarrionet, sarrionetxo, sarrionel·lo, sarrioneu, sarrioniu.—c) Pejor.: sarrionot.
    Etim.: derivat de sàrria.

2. SARRIÓ
Llin. existent a Barc., Alberic, Canals, Sueca, Al., Villena, etc.
    Etim.: del topònim aragonès Sarrión (Passant per Montalbà, per Mora y per Sarrió, Pere IV, Cròn. 369).