Mostrando entradas con la etiqueta agüelo sebeta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta agüelo sebeta. Mostrar todas las entradas

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

miércoles, 11 de abril de 2018

Estómecs agraits

Les aventures del agüelo “Sebeta”:

 Estómecs agraits.

+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.

FIN

sábado, 12 de agosto de 2017

Luis Arrufat , agüelo sebeta

Escrit original de Juan Carlos Abella , rabosí , de Valderrobres.

Avui me apetix fe una cosa que considero mol nesesaria, una de eixes coses que fas y que algu por di y per que avui? Pos per que si, per que me done la gana, potse per que es un día de impas esperan que escomenson les festes y no ting masa faena, y per que me apetix mol feu avui, aixi qué vach per faena. Avui vull  rendi un merescut homenatge a una persona que tenim a este grupo, una persona que nos regale uns escrits maravillosos, que mos regale a tots natres lo seu temps lliure cuan mos fa eixos escrits tan asertats. Escrits en que mos traslade a epoques pasades com si les estiguerem vivin avui mateis, atres vegades mos fa senti los nostres sentimens a flor de piel cuan mos parle del nostre chapurriau, dels nostres arrails, de la nostra identidad. Es per aixo que vull di ben fort pera que tot lo mon me sentigue " ERES MOL GRAN LUIS ARRUFAT ". Practicamen no se res de tu, de la teua vida, ni falta que me fa, acabo de coneixet a les reds socials fa apenes tres o cuatre mesos pero ting la sensasio de que te conec desde sempre, com si fores eixe cusi al que te agrade tan parla en ell encara que sigue de tan en tan, ai  de reconeise que a vegades me sentigo algo egoísta pos es mol lo que trac dels teus escrits, (mos aportes confiansa, seguridat, energía, respete....)y yo  encambi no se que te puc oferi, después de mol pensa ai arrivat a la conclusio de enviat algo que sempre va be, algo que te tornem pos tu tame mon dones mol, Luis cada vegada que te fica un comentari o un me gusta te envio un bon cavas ple de cariño, del meu afecte, del de verdat, del que ix desde lo mes fondo del cor. Espero que si pugen afegi moltes mes persones pera que te sentigues vullgut y respetat com no pot se de una atra manera, y mes después de que estos dies al grupo an entrat persones de dudosa respetabilidad, ara mes que mai tenim que valora a aquelles persones que de verdat valen la pena, per la majo virtud que pugue tindre una persona que es la seua calidat humana, y a tu ten sobre per tots los costats. MOLTISIMES GRASIES LUÍS ARRUFAT.

Blog del Sebeta


http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/histories.html



http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/memories.html


http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/sembra.html 0 2 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/05/sembra.html?m=1 0 2 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/23-de-chun.html 0 1 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-llinguistes.html 0 1 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-llinguistes.html?m=1 1 4 25    "2 8"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-1.html 0 2 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-1.html?m=1 0 3 0    "7 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html 0 4 0    17
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-2.html?m=1 0 2 0    "6 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/aguelo-sebeta-y-la-soledat-part-3-fin.html?m=1 0 1 0    12
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/almorsa-1.html?m=1 0 2 0    "3 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/historieta-7.html 0 2 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/historieta-7.html?m=1 0 1 0    "4 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega.html?m=1 0 3 0    "4 3"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-2.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-3.html 0 3 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-4.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/la-sega-4addenda.html?m=1 0 2 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/06/na-mol-soroll-esta-paret.html?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-2-lo-carrecha.html 0 2 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/la-trilla-3-lo-carrecha-2.html 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/nague-pau.html 0 1 0    "3 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/nague-pau-2.html 0 1 0    "4 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/PALABRA-DIOS-PARAULA-DEU.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/07/PALABRA-DIOS-PARAULA-DEU.html?m=1 0 2 0    12
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/ 0 2 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/?m=1 0 2 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/contestan.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-guiarra-de-sucesio.html 0 3 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html 0 5 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-4-los-noms.html?m=1 0 5 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-6-la-trilla-2.html 0 2 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-6-la-trilla-2.html?m=1 0 1 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html 0 2 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/la-trilla-7-l-hort.html?m=1 0 5 0    "4 6"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-armeles.html 0 7 0    "5 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-armeles.html?m=1 0 3 0    "6 3"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-escoles.html?m=1 0 1 0    "1 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-2-los-torts-1.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-5.html 0 2 0    "4 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-y-8.html 0 3 0    "6 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-1.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-1.html?m=1 0 4 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-2.html 0 2 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-2.html?m=1 0 2 0    "9 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-3.html 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/los-milacres-del-sebeta-3.html?m=1 0 5 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/rabia.html 0 2 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada1-cansons.html?m=1 0 3 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-2-palaures-1.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-3-palaures-2.html 0 2 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-4-historietes-1.html 0 3 0    "7 7"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-y-5-historietes-2.html 0 2 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/trovada-y-5-historietes-2.html?m=1 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/yo-parlo-lo-chapurriau.html 0 22 0    "4 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/yo-parlo-lo-chapurriau.html?m=1 0 4 0    "6 8"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/ 0 2 0    "2 5"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/arrieros.html 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/arrieros.html?m=1 0 1 0    "1 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/enllasos.html 0 1 0    43
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/escriure-y-2.html?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/la-brema.html 0 3 0    28
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/los-milacres-del-sebeta-4-la-tiarra.html 0 1 0    56
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/los-milacres-del-sebeta-4-la-tiarra.html?m=1 0 6 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/milacres-del-sebeta-5.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-11.html 0 1 0    37
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-11.html?m=1 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-5.html?m=1 0 3 0    "6 3"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-7.html 0 1 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-8.html 0 2 0    12
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-9.html 0 3 0    16
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-y-12.html 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/prinsipis-y-12.html?m=1 0 1 0    "8 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/ 0 3 0    10
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/a-chuga.html 0 1 0    "9 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/a-chuga.html?m=1 0 4 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/consiliasio-familia-y-2.html 0 2 0    "5 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/ermitans-heredes.html?m=1 0 1 0    "3 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-2-la-aldea-del-chapurriau.html 0 1 0    "2 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-4-la-aldea-del-catala-1.html 0 1 0    "3 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-5-la-aldea-del-catala-2.html 0 1 0    "1 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-5-la-aldea-del-catala-2.html?m=1 0 1 0    "7 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-6-la-aldea-del-catala-3.html 0 1 0    "2 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-7-la-aldea-del-llemosi.html?m=1 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-8-los-flares.html 0 2 0    16
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/12/Lo-terse.html 0 1 0    "6 0"
http://aguelosebeta.blogspot.com/217"1176Â "10
http://aguelosebeta.blogspot.com/search/label/estirores 0 2 0    "1 0"


jueves, 11 de mayo de 2017

aubarda, albarda

aubarda, albarda

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

albarda, Torelló

pagès de la comarca de Ripoll

albarda menorquina de pagesa


albarda valenciana

albardà


L'agüelo "Seveta" seguis......

Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)

A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 
I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:
|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cinglacinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitralque és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.
|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixinsque són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavallóformat de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarraEn el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 
|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 
|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.
II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).
|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 
|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albardaesser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.
    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.
    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).
    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).
1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 

sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).
    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 

|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardánLo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.
|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).
|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.
|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».
    Cult. pop.Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.
    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).
    Etim.: de l'àrab al-bardánel foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas:

Albarda sobre albarda.

Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.


Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

En vasco, chalma, chalmia.

relasionades:

cincha, sincha
tafarra,
cuixins,
pell,
saria, banasta, banastes, cornalera etc...