Mostrando entradas con la etiqueta Ramón. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ramón. Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

jueves, 11 de enero de 2018

Noms propis català

Si al teu DNI fique Carlos, no eres Carles. A España Carlos V, que se díe Karl al seu país, se díe Carlos, en latín Carolus.

Si yo me vull di Moncho, m'hay de cambiá lo nom al DNI, mentrestán siré Ramón, en tilde a la o, encara que tot deu me conegue com Moncho, en ch. Guimerá en tilde a la á.

Si escrius en castellá, España, Cataluña, Logroño, van en ñ
Si escrius en catalá, en ny
y si escrius en chapurriau, en ñ. 
Antigamén, la ñ ere nn, y después se va ficá la virgulilla.

Barcelona en chapurriau es Barselona, antigamén, Barcino, Barcinona, Barchinona, etc. No conserven Barcino ni Barcinona, pero Valderrobres en catalá te que sé Vall-de-Roures. Tot mol democrátic y sientífic, com sempre diuen. Uall de Roures ix an algún texto. 

Alguns ejemples de catalanistes que se cambien lo nom per a pareixe mes catalans:

Natxo Sorolla, Ignacio Sorolla Vidal

Desideri Lombarte, Desiderio

Carles Sancho Meix, Carlos  

Carles Terès, Carlos Terés

Hèctor Moret, Héctor

Ramon Mur, Ramón Mur

Tomàs Bosque, Tomás Bosque

Josep Miquel Gràcia Zapater, José Miguel Gracia Zapater

Joan Lluïs Camps Juan, Juan Luis Camps Juan , ell no se cambie lo nom, atres lay cambien.

Màrio Sasot Escuer, Mario 

Fermí, Fermín

Quim Arrufat , Joaquín

Joaquim Montclús i Esteban, Joaquín o Juaquín Montclús o Monclús Esteban

Hipòlit Solé Llop, Hipólito , Pólit

Francesc Josep Celma Tafalla, Francisco José, de momén no se cambie lo nom.

Celia Antolín Bellés , no Bellès. 

Javier Arrufat Molinos no se cambie lo nom. Es de Monroch.

Josep Antoni Carrégalo Sancho, José Antonio

Francesc Xavier , Francisco Javier, Escudero y algún atre.

Aragonés:
 

Chuse Inazio Nabarro, José Ignacio Navarro o Nabarro



Viccionari, Llista de noms propis en català

http://www.idescat.cat/cat/poblacio/poblonomast.html

http://justicia.gencat.cat/ca/serveis/cercador_de_noms