Mostrando entradas con la etiqueta DOCUMENTOS. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta DOCUMENTOS. Mostrar todas las entradas

domingo, 29 de mayo de 2022

TOMO 2, APÉNDICE DE DOCUMENTOS. + Índice de las cosas más notables

APÉNDICE DE DOCUMENTOS

1. 

Origen y ritos de la fiesta del Ángel Custodio de la ciudad y reino de Valencia (a: Hállase este documento en el manual de consejos de dicha ciudad señalado con el n. 33. fol. 226.). 

Die Jovis, sexta Octobris anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo quadragesimo sexto. Los honorables Mosen Francesch Vives cavaller, en Berenguer Marti ciutada, en Galceran Mercader generos, en Galeas Johan, en Johan Valldaura, en Pere Jolia ciutadans, jurats de la ciutat de Valencia, congregats en la cambra, vulgarment apellada del consell secret, present lo honorable racional, proveixen que la ordenacio novament feta, e reduhida en scrits sobre la celebracio de la festa del Angel Custodi, sia continuada en libre de consells de dita ciutat.

Primerament, los honorables jurats de la dita ciutat per ordinacio sancta e loable, feta per lo honorable consell de aquella, la vespra de la dita festa fan convocar e demanar, mijançant lurs verguers, los honrats homens ciutadans de la dita ciutat, qui per reverencia, honor e gloria del dit sant Angel, e honor de la dita ciutat, los placia venir lo seguent dia de mati a la casa de la dita ciutat, en la qual atroben ya los dits honrats jurats ab los altres oficials de aquella. El honorable capitol de la Seu per solemnisacio de la dita festa ha ordenat sanctament e be, que a les vespres, matines, e lo dia, sien sonades les campanes morlanes ab singulars, e grans tochs dels senys majors, e de totes les campanes que son en lo campanar, si, e segons acostuma solemnizar, e honrar les altres anyals festes. E lo segon dia de la festa de mati los dits honorables jurats essent justats e congregats en la casa de la dita ciutat ensemps ab tota laltra gent convocada e demanada a la dita solemnitat, e festa, partexen de la dita casa sots lorde ques segueix.

Primerament, precexen e van primers dos jovens de XVI fins en XVIII anys, vestits com a angels ab testes en lo cap, cascu dels quals porta una verga argentada a forma daquells qui porten los verguers dels dits honorables jurats, quasi representant dos verguers angels, qui van primers segons es dit. Item, tantost, apres dels dits dos angels verguers, subsequexen XVIII fadrins cascu de edat de XII anys, vestits com a angels de diverses colors, ço es, dos angels en significacio e reverencia de cascun orde dels sancts angels del cel: cascun dels quals porta un standart tot vermell en la ma, on es lo senyal de la ciutat, los quals canten ab gentils acorts cobles en laor e gloria del dit sanct Angel, encomanantli la dita ciutat, lo poble, e del stat de aquell davant la sacra Magestat divina. E tantost apres de aquest (a: aquests) XVIII angels, subsegexen sis homens sonadors, vestits com a angels, ab lurs struments en les mans de diverses maneres, ab testes en los caps, qui de dos en dos van e continuament sonen. En les espatles daquests angels sonadors ve un joven (jove) de XVIII anys vestit com angel, qui porta una pavesina ab lo senyal de la ciutat, ab una correcha qui li devalla per lo coll faent la via al costat davall lo braç sinistre. Apres dels quals ve tantost lo gran Angel Custodi, vestit ab solemne camis de cendat vermell, ab guants vermells, ab una molt bella e singular testa en lo cap, e sobre lo dit camis porta una notable real sobrevesta dor e flama, la qual va solta e delliura. E aquest sanct Angel Custodi te ab la ma sinistra lo cap e fi de les grans trepes del dit gran standart, lo qual li porta davant lo dit Angel, e ab la ma dretra (dreta) porta este hun gran titol qui li devalla de les ales, lo qual es intitolat: aquest es lo sanct Angel de la dita ciutat de Valencia. Los quals angels tots damunt nomenats, en lorde sobredit partexen de la dita casa de la ciutat, faent lur dreta via a nostra dona sancta Maria de la Seu. E tantost apres del dit Angel Custodi subseguexen los dits honorables jurats, oficials e ciutadans en molt savi e notable orde graduats, constituit e ordenat per lo honorable Racional de la ciutat sobredita, si e segons stil, practica, e costum anticat de aquella. E essent lo dit Angel dins la dita Seu, de continent ix del cor de la Seu la creu major ab los canelobres ab la gran professo e solemne dels capellans, canonges, pabordres, e artiagues, e ab lo bisbe, diacha, e sotsdiacha, ab totes les capes que en la dita ecclesia son, e ab devota manera fan la dita processo en torn la dita Seu de part de dins ab los dits angels, e sonant e cantant, en la qual dita processo van los dits senyors (a: Parece sobra de.) de jurats e oficials, e altres notables persones. La qual dita processo pasada e acabada, lo dit glorios Angel Custodi ab gran reverencia e honor es colocat en la cadira episcopal que es construida a la ma dreta al cap del cor dels capellans vers lo frecistol o trebona on se acostuma dir e cantar la epistola: en torn del qual Angel Custodi son constituits e ordenats, possats e colocats los dits altres angels axi grans com pochs, tenint a aquell continua companya. E en apres es mes e colocat lo dit gran standart al costat dret del prop dit Angel Custodi, lo qual dit standart continuament te aquell angel que aquell li porta davant. E aquells tots, segons stan constituits e arreglats, stan aqui mentra lo sanct e divinal ofici se fa et celebra. E la dita ciutat per honor e reverencia del dit sanct Angel, comana lo sermo de la dita solemnitat e festa a un noble e gran maestre en teologia per aquell dia. E acabat lo sanct e divinal ofici, tots los dits angels, jurats, oficials e altres persones notables, sots aquell mateix orde acompanyant lo dit sanct Angel de la Seu tornen aquell ab gran honor e reverencia a la casa de la ciutat sobredita, don primerament era exit e proceit; tost referins laor e gracies a nostre Senyor Deu, qui eternalment viu e regna in saecula saeculorum. Amen. 


II.

Noticia acerca de la institución de la fiesta de la sangre de Cristo, que se celebra en la diócesis de Valencia, escrita por el doctor don Teodosio Herrera y Bonilla, maestro de ceremonias de la misma iglesia (a: Se halla entre los MS. del ven. padre maestro fr. Joseph Bono en la biblioteca del convento de Predicadores de dicha ciudad.). 

“Ocasión o motivo de la institución de la fiesta de la preciosísima sangre de Christo Señor nuestro.

Por los años del Señor 1715 quisieron los castellanos introducir en esta ciudad y reino el kalendario de Castilla, y que aquí se observasen los feriados que allá se observan: sobre lo cual se ofrecieron algunas razonables dificultades; porque no parecía cosa conveniente introducir aquí santos incógnitos, y excluir a los naturales y algunas festividades ab antiquo celebradas. Por lo cual fue preciso hacer un manifiesto, información o apología en favor de lo que aquí justamente se observaba: lo cual con brevedad ejecutó el doctor Teodosio de Herrera, maestro de ceremonias de esta santa iglesia de Valencia; y fue de tanto provecho, que por él se logró que no nos quitasen un día de nuestros antiguos feriados y veneradas festividades. Pero aunque esto se logró con gran consuelo de todos, le sucedió al dicho maestro de ceremonias, que buscando noticias de la institución de la fiesta de la preciosísima sangre de Cristo Señor nuestro, no hallaba lo que deseaba, porque sólo encontró una confusa noticia de que dicha festividad había sido instituída por un milagro sucedido en el lugar de Mislata en el campo dicho de Romeu, mas no sabía lo que era tal milagro, ni en lo que consistía. Pero continuando en hacer sus diligencias, fue a un muy erudito pabordre de esta metropolitana iglesia, llamado el doctor Miguel Juan Vilar, de edad ya de setenta y cinco años, el cual le dio mucha luz y noticia para saber lo que buscaba, y le dijo como él había predicado algunos años de aquella festividad y en los sermones había referido el milagro que había sido causa de su institución. Fue pues el milagro, como refirió dicho señor pabordre, cuya relación confirma un instrumento que tengo en mi poder, y es del tenor siguiente. Jayme Romeu de Codinats, ciudadano, dueño que fue de una casa alquería y tierras que hoy posee doña Ignacia Tapies y de Romeu, su descendiente, a la entrada del lugar de Mislata, habrá más de trescientos años que murió, dejando un hijo del mismo nombre quien tenía en dicha heredad un casero, y este para la labranza y cultivo de las tierras de aquella un criado de nación francés, llamado Pedro; a quien enviándole con un par de bueyes a arar a un campo, que se veía desde la puerta de la casa, de donde reparó el casero que los bueyes estaban inquietos, y que sin haberlos el criado podido poner encima el yugo ni el arado, se volvió a casa sin haber hecho nada: por lo que preguntó, que ¿por qué se volvía? A que respondió amedrentado: que estando en el campo había oído por tres veces una voz que le llamaba diciendo: Pedro, ¿me conoces? Y que pareciéndole ser la de Jayme Romeu el mayor (que había pocos días antes muerto), le respondió: Sí, la voz de mi amo es: y no dándole crédito el casero, le mandó se volviese a trabajar. Vuelto allá, oyó se le dijo: Pedro, vuélvete a casa, que hoy no es día de trabajar, que es de la sangre de nuestro Señor, que se solemniza mucho en el cielo: y diciendo el mozo que su amo no le creería, le respondió: ves, y dile, que a la tarde vendrá Jayme mi hijo a la alquería (quien había cinco o seis meses que no había estado en ella, que vivía en Valencia), y que yo haré a la noche una señal visible para que crean que lo que yo te digo es verdad. Siguióse que a la tarde fue dicho Jayme Romeu a la alquería, y habiéndole el casero y criado referido lo que había pasado aquella mañana, dicho Jayme mandó llamar al rector, justicia y jurados del dicho lugar para que fuesen a dicha alquería. Habiendo ido, estando esperando en la noche, vieron con grande admiración de todos los que allí estaban, que dos candeleros que había sobre una mesa con sus luces, se pasaron por sí mismos de un cabo de mesa a otro, trocando los puestos que tenían, y desde entonces quedó la casa por espacio de más de una hora con tanta claridad como si fuera el lleno del día, siendo así que eran las diez de la noche; de lo que se siguió que el cura, oficiales y común de dicho lugar votaron en él para siempre la fiesta de la sangre, y el referido Jayme Romeu de hacerla, habiéndolo continuado desde entonces para todos sus descendientes; y como a tal la hace al presente Teodosia Romeu y de Tapies, viuda, quinta nieta de dicho Jayme, con misa solemne y sermón, refiriéndose los más años en él este prodigio. Teniéndose por tradición que desde entonces se empezó en esta ciudad y su arzobispado a celebrar esta fiesta con tanta devoción como es notorio, con rezo especial de ella, y con el rito de doble mayor; y en esta santa iglesia con la solemnidad de primera clase.

Este rezo especial y muy devoto compuso el venerable padre maestro fr. Juan Micó, de lo cual se hace honorífica mención en un capítulo general de la orden de Predicadores, celebrado año 1545 &c. Estas noticias he recogido para que legítimamente conste a los venideros la verdad del milagro, la antigüedad de la fiesta, y el principio de su institución. Y para que la tradición de uno y otro no perezca ni se obscurezca; antes bien se confirme por medio de esta escritura, que excusará a los curiosos del trabajo que a mí me ha costado, y para que se crea sin recelo la firmé de mi mano hoy a 11 de Febrero del año de 1716. = Doctor Teodosio de Herrera, maestro de ceremonias de esta santa iglesia de Valencia.” 

III. 

Parecer del señor don fr. Francisco Crespí de Valdaura, del orden de Predicadores, obispo de Vique, sobre la facultad de celebrar muchas misas el día de la conmemoración de los fieles difuntos, respondiendo a la consulta del rey Felipe IV (a: Hállase en la biblioteca del real convento de Predicadores de Valencia tomo I varior. fol.). 

En carta de 29 de Marzo se sirve V. M. de mandarme diga el uso que hay en esta iglesia, así entre los sacerdotes seculares, como regulares, el día de la conmemoración de todos los fieles difuntos, que hace la Iglesia en 2 de Noviembre en cada un año: y si entre los regulares hay alguna diferencia; y juntamente si la costumbre de celebrarse más de una misa es por indulto particular o general de algún pontífice, o si sólo por costumbre; y si de esta hay alguna noticia, o es inmemorial; y esto con toda brevedad y puntualidad. Primeramente, obedeciendo su real orden de V. M. (aunque la carta ha llegado a mis manos esta semana, que es la más ocupada), por no dilatar la respuesta, digo, que hay diferencia entre los seculares y regulares, y entre estos la hay también, pues los padres Jesuitas sólo dicen dos misas este día como los seculares, y los demás regulares dicen tres.

Pero aunque V. M. no me manda sino que diga lo que pasa en este obispado, no puedo dejar de representar una cosa, que a mi ver tiene algún fundamento aunque a la vista parezca novedad, y es que los autores que tratan de esta materia con individuación se engañan; pues dicen que en Valencia, por indulto apostólico particular, se dicen el día de las almas dos misas. Así lo refiere el padre Juan de Lugo en el tomo que hace de disputas escolásticas y morales en la disput. 20 de sacr. Euchar. sect. I: y a este sigue Crisantio Solario en el pentat. mortuor. cap. 22, y el maestro Ledesma en su suma cap. 19 dice que en Valencia por concesión de la sede apostólica celebran el día de las almas los religiosos dominicos tres misas, y por participación los demás. Imagino cierto que estos autores sólo lo dicen por saber que se hace; pues si bien se refiere en el capítulo provincial del año 1553, que Julio III aprobó la costumbre de decir las tres misas; pero esto ya presupone antecedente la costumbre, y no pudo dar principio a ella esta concesión que la suponía. De su origen es cierto que no se halla, y si la tuvieran los dominicos, estuviera en el archivo de Predicadores de Valencia; y habiendo sido yo prior en aquella casa, y vivido más de cuarenta años en ella, hubiera tenido noticia de ella: y muchos hijos que ha tenido aquella casa célebres en doctrina, y que han impreso algunas sumas morales, lo hubieran dicho. Y si en algún otro convento estuviera, siendo yo provincial, hubiera tenido noticia. Lo mismo puedo decir de los sacerdotes seculares; pues nadie de los autores que tocan esta materia citan al pontífice, que dicen lo concedió. Y siendo así que la conmemoración de los difuntos, según Beda, no ha setecientos años que se introdujo en la Iglesia universal, y Baronio en el martirologio concuerda con lo mismo, afirmando que se hizo esta institución el año de 998, aunque años antes la celebraban algunas iglesias particulares; parece que no es tiempo para que se dejase de hallar la bula si se hubiera concedido; pues verosímilmente había de ser aun en siglos posteriores, y no en el de la misma institución. Y yo he tenido curiosidad de mirar todos los bularios modernos por todos los vocablos que podían dar luz a este caso, y no he podido descubrir cosa alguna concerniente a esta materia. La causa, Señor, de haber hecho esta diligencia ha sido el ver que el día 2 de Noviembre en este obispado piden licencia para celebrar dos misas, o a mi vicario, o a los vicarios foráneos, o a mí. Y así imagino que la introducción fue pidiendo licencia a los obispos, y con el tiempo se ha ido dejando, y dura en este obispado la costumbre de pedirla, y la tienen de que el prelado no la niega. Seguramente, Señor, si miramos las causas que dan los autores para celebrar dos misas al día, no es menor la que se puede dar en el de la conmemoración de los difuntos. Pues si V. M. manda mirar a un moderno que se llama Filiberto Marelino (o Marchino) en el tratado que hace de sacris ordinibus, en el cap. 37 trae muchos casos en que sin dependencia del obispo, sólo por juicio particular del sacerdote, se pueden decir dos misas al día, como es si hay sólo un sacerdote, y es día de precepto, y pasa un príncipe, marqués, obispo, y quiere ir camino, puede decir dos misas aquel día. Si hay un desposorio también, y otros muchos, que por no cansar ni ser prolijo, no refiero. Sólo pondré el que por la comodidad del pueblo y consuelo de él dicen los párrocos dos y tres misas al día, como se acostumbra en este obispado con licencia de mis antecesores y mía; y no es menor el consuelo que tienen los fieles de que el día de la conmemoración de los difuntos se diga misa en la capilla donde están enterrados hijos, padres, o abuelos, día en que la Iglesia tiene dedicado todo el sufragio por las ánimas del purgatorio. Y por esto imagino yo que el convento de Predicadores de Valencia fue el primero que pidió licencia para decir tres misas este día, por ser uno de los que tienen más entierros, así en número, como en calidad: y en aquel tiempo que se debió comenzar, era el número de los sacerdotes muy corto para tantas obligaciones: que tengo experiencia, que siendo hoy tantos más, y con la costumbre de decir tres misas, se vale de religiosos de otras religiones para cumplir con las obligaciones de aquel día. Y como estas se representaron ya a un prelado, y tienen costumbre y posesión de celebrar tres misas, se han dejado de pedir licencia. Lo mismo me parece puedo decir de los sacerdotes seculares que en algunas partes celebran también dos misas el día de todos santos, como refieren el obispo de Orihuela y Tortosa, que al principio debieron pedir la misma licencia que piden acá, y con el tiempo y la posesión se han contentado sin buscarla todos los años. Y esto de decir dos misas al día, no es novedad en la Iglesia de Dios; pues santo Tomás (3. p. que. 83. à 2. ad 5) dice que algunos celebran dos misas, una por los difuntos, y otra por la feria o festividad corriente; pero esto no por interés, sino habiendo necesidad. El cardenal Baronio cita a Walfrido Estrabo en el libro de reb. eccles. el cual refiere que el papa S. León III (a: S. León papa, que fue el I de este nombre, y no el III.) muchas veces celebraba en un día siete o nueve misas: y allí mismo (que es el año de Cristo 816, tom. 9. fol. 691), refiere del mismo autor, que Bonifacio obispo y mártir se contentaba sólo con celebrar una misa, y poniendo esta competencia entre estos dos santos, dice estas palabras: itaque unusquisque in suo sensu abundet dum fides concordet, ut nec saepius offerentes existiment, Deum aliter petitiones non posse discernere, nec semel hostias per diem immolantes putent suae fidei subtilitatem potius quám superiorum devotionem divinis acceptam conspectibus. Y el obispo de Pamis Espondano en el epítome que hace a los anales de Baronio, en el mismo año 816, después de haber referido lo que dice el cardenal Baronio de san León, añade, que S. Udalrico Augustano y otros varones muy santos dijeron muchas misas en un día, viéndose en aflicciones, que por ellas este santo pontífice lo ejecutó, y fue a quien los herejes quitaron la lengua y los ojos; y estando delante del sepulcro de S. Pedro por su intercesión se le restituyó vista y habla. Con estos ejemplos, Señor, puede V, M., a mi ver introducir en Castilla, con licencia de los obispos, que el día de la conmemoración de los fieles difuntos se digan dos misas, y si hay falta de ministros, tres; supuesto que el derecho no quita esta autoridad a los obispos y prelados, ni los autores tampoco, en los casos que ellos traen, dicen que la hayan menester.

Y pues se me ha venido a las manos esta ocasión, no puedo dejar de representar a V. M. con la reverencia y subordinación que debo a la sede apostólica, y sujeta al juicio de su santidad, que los ministros de los despachos de Roma siempre procuran quitar la autoridad a los obispos, cuya defensa y conservación es cierto que hallará siempre el amparo de V. M. por su real y católica piedad, y porque son las iglesias de su real patronazgo. Pues aunque toleren esto los pontífices, creeré que no es de su santa intención. Cada día experimentamos la facilidad con que los ministros de aquella curia procuran llevar los negocios y provisiones a Roma, quitando a los ordinarios con varios pretextos, como que vacan por los que eran protonotarios o familiares de cardenales y otros aquellas que les dejaron en los cuatro meses de alternativa las reglas de cancellería: hora sea, como algunos han dicho, porque por este medio tienen más agentes, más asistentes y más utilidad, hora sea por tenerlo por conveniencia de buen gobierno. Y por esta misma experiencia, todo lo que se pueda hacer justificadamente sin esta dependencia, entendería yo que es mejor obrarlo acá, que suplicarlo en Roma. Recelo que si este sufragio se propone, ha de hacer novedad, y se han de poner dificultades en su concesión: y si mi opinión es probable, como yo lo entiendo, puede tener efecto la piedad y devoción de V. M. a las almas del purgatorio con la licencia de los obispos, juzgando en cada diócesis que hay justa causa, sin otra diligencia. V. M. tiene en esa corte tantos y tan eminentes teólogos que podrán enmendar lo que yo hubiere errado. Este sentir pongo a los reales pies de V. M. pidiendo perdón si acaso he excedido en proponer más de lo que se me preguntaba, pues me disculpa el deseo de facilitar el efecto de la devoción de V. M., cuya católica y real persona guarde nuestro Señor como la cristiandad ha menester. Vique y Abril 18 de 1658.

Fr. Francisco Crespí de Valdaura, ord. Predic., obispo de Vique. 

IV. 

Pregón con que se notificó al pueblo la procesión general del Corpus el año en que comenzó 1355 (a: Hízose este pregón el día 3 de Junio de 1355, no 1394, como dijo Escolano, miércoles víspera de la fiesta de Corpus, que  aquel año fue el día 4. Le copió el padre fr. Joseph Texidor del manual de consejos de la ciudad número 12. folio 93. b.). 

Ara ojats queus fa hom saber de part dels honrats justicies, jurats e prohomens de la ciutat de Valencia, a tuyt en general que com per lo molt reverent pare en Christ e Senyor lo Senyor Huch per la divinal miseracio bisbe de Valencia, e per los dits honrats justicies, jurats e prohomens novellament es stat statuit e ordenat, que cascun any daqui avant en lo dia de la festa del Corpus Christi a honor e reverencia de Jesu Christ e del seu precios cors una general e solemnial processo per la ciutat de Valencia sia feta, en la qual sien e vajent (sien : sean, estén; vagen : vayan) tots los clerges e religiosos, e encara totes les gens (gents : gentes, ya se omite la t) de la dita ciutat, ab les creus de lurs parroquies: la qual processo isqua (salga) e partexca de la esglesia de la Seu de la ciutat damunt dita, ço es: per la porta que es ves (vers) la plasa (plaça, plassa: plaza) de les gallines, e pasa per la freneria axi com hom va per lo canto den Merles, e per lo carrer den Berenguer de Ripoll, e per la plaça den vinatea, e ix hom per la porta de la moreria, passant per la boseria, e per lo mercat, e sen entra per la porta nova, e passa per la draperia, que va ves la pelleria, passant per lo carrer mayor de la pelleria, appellat del almodin vell, e per la porta de la buatella (Boatella), e per la ecclesia de mossenyer sent Marti, e per lo carrer appellat la corregeria, e per la plasa de la figuera passant per lo carrer de les avellanes, e anant per sent Thomas ves la corregeria nova, e passant devant les cases del dit senyor bisbe, e sen torna en la Seu damunt dita. Per ço que ab major solemnitat e honor, e ab deguda revexencia (reverencia) lo nom de Jesu Christ sia loat; per tal los dits honrats justicies e jurats e prohomens ab la present publica crida signifiquem a tuits en general, que cascuns senyor y dones ab lurs ciris de mitja liura dijous primer vinent per lo mati com tocara lo seny major (a) de la Seu, 

(a) Seny mayor. La señal mayor, esto es, la campana mayor, que se tocaba a vuelo en las grandes festividades. Hoy día dura esta costumbre en Cervera y otros pueblos de Cataluña: el pueblo en vez de seny major, suele decir sant major. 

siats e nos justats en la esglesia de la Seu damunt dita per retre laors e gracias a nostre senyor Deu tot poderos, e per acompanyar, seguir, e servir, si a ell plaurà, lo molt sant e precios cors de nostre Senyor Deu Jesu Christ, lo qual sera portat per lo dit senyor bisbe en la dita processo, a honor e gloria e reverencia del qual sera feta en lo dit dia festa. Et aquestes coses vos fan saber los dits honrats justicies e jurats e prohomens, per tal que cascuns de vos, senyors e dones, a honor e reverencia de nostre Senyor Deu Jesu Christ vos esforçats a empaliar e enramar los enfronts de vostres alberchs, e a nedejar les votres (vostres) carreres (carrers; calles). 


V. 

Carta de Carlos II a la ciudad de Valencia sobre la procesión del Corpus 

(a: Hállase un ejemplar impreso de esta real orden en la biblioteca del real convento de Predicadores, t. XXV. var. f.). 

EL REY. 

Ilustres, egregios, nobles magníficos, amados y fieles nuestros: En carta de 15 del pasado me dais cuenta de que habiendo recibido la mía del primero del mismo, en que os mandé que la procesión del Corpus se hiciese por la mañana, como generalmente se hace en todas partes, para que se evitasen las irreverencias que por acabarse de noche se cometían, decís que pasasteis a conferir esta materia con personas de toda aprobación, y después con el cabildo de esa santa iglesia, y que reconociendo todos los graves inconvenientes que se habían de seguir de hacerse por la mañana, y que se podían evitar, disponiéndose con toda seguridad, que haciéndose por la tarde se acabase de día, os pareció, que haciéndose así, cumplíais con vuestra obligación, y que porque no cabía por la urgencia del breve tiempo esperar mi aprobación, habiéndola obtenido del duque de Ciudad Real mi lugarteniente y capitán general, no dudáis será de mi servicio el executar lo que tan comúnmente ha parecido a los más celosos. Y porque el duque me ha dado cuenta de haberse acabado la procesión de día, con lo que dispusisteis, de que la representación de los autos sacramentales se hiciesen el día antes, y que en las demás iglesias que las ha habido toda la octava sucedía lo mismo: he querido significaros quan de mi agrado ha sido lo que en esto habéis dispuesto, y daros las gracias que merece vuestro celo y atención al mayor servicio de Dios y mío: y os encargo dispongáis que en los demás años se execute lo que en este, haciéndose la representación de los dichos autos sacramentales la víspera del Corpus, para que con eso cesen los embarazos que pudieren oponerse a que la procesión vuelva de día a la iglesia mayor, como ha sucedido en este, y que se logre el intento de que se excusen los inconvenientes, que de lo contrario se han experimentado. Dat. en Madrid a 5 de Julio de 1677. - YO EL REY. 

VI. 

Relación del famoso robo de la judería de Valencia en 9 de Julio de 1391 (a), escrita el día siguiente de orden del consejo general, por el escribano de la sala Bartolomé Villalor (b). 

Fo recitat en lo dit consell, ab gran desplaer, segons apparia, qui en lo dia prop passant (passat) era esdevengut en aquesta ciutat del insult, esvaiment, e robament de la juheria daquella, e alcunes morts daqui seguides, fet e fetes per alcunes e moltes malvades persones. E a certificacio dels presents, e memoria dels esdevenidors volch lo dit consell, quel dit fet, e los seus accidents scrivissent en lo present libre, segons que ja hir, breument empero e cuitada, nera stat scrit al senyor rey de part dels dits jurats. E segon la veritat del fet, pus largament recitada e acordada en lo present consell sots tal forma en acabament. Veritat es, que en dies passats del present any, en alcunes ciutats e viles del realme de Castella per los habitadors daquelles eren stats fets insults, evaiments (esvaiments), robaments e morts contra les juheries e juheus de les dites ciutats e viles (c). 

(a) Se equivocó Mariana fijando este motín como los de Toledo, Logroño y Barcelona en el día 5 de Agosto. Lib. XVIII. cap. 15. 

(b) Se halla este documento en el archivo de la ciudad de Valencia, manual de consejos, número XIX. fol. 242, de donde lo copió el erudito fr. Joseph Texidor en sus antigüedades de Valencia MS. t. II. pág. 250. 

(c) Estos motines del pueblo contra los judíos sucedieron hacia los años 1390. A ellos alude Mariana l. XVIII. cap. 15*, cuando dice: "en Sevilla y en 

Córdoba el pueblo se alborotó contra los judíos de guisa, que con las armas, sin poder los jueces irles a la mano, dieron sobre ellos, saquearon sus casas y sus aljamas, y los hicieron todos los desaguisados que se pueden pensar de una canalla alborotada y sin freno. Apellidábalos con sus sermones sediciosos que hacía por las plazas, y atizaba su furor Fernán Martínez, arcediano de Écija. De este principio cundió el daño después por otras partes de España.” 

E pervengut aço a sabuderia dels honrats justicia, jurats, e altres regidors daquesta ciutat, ells per lur propi motiu, e encara excitats, e manats per letra del senyor rey volents evitar açi tal o semblant inconvinent, feren les provisions seguents. Primerament ab lur poder en diverses vies maneres desviaren e foragitaren, e mudar e callar feren ardits e noves que sohuen (se ohuen : se oyen) a tots jorns, portaven açi castellans, e altres vehins de Castella. Segonament en consells, e en altres lochs e maneres, induhiren e amonestaren, manan e pregan als majorals e caps doficis, e de mestres, altres de la dita ciutat, de quils era convinen a reprimir e corregir los de lurs oficis, e los de la companya de casa de cascu de tot foll gosar dels dits inconvinents assabanonantlos: que be quels juheus fossen infeels, empero de permissio de la ecclesia e de la senyoria temporal estaven assegurats en cascuna ciutat e vila; e ferlos tals e altres mals, e dans era cosa reprobada per leys divinals e humanals, molt odible e punible. Tercerament crexer e parar forques en alcunes plaçes e partides prop la dita juheria a induir terror en les gents. Quartament, quel honrat justicia en criminal en sa persona, e certs, e molts caps de guaites, tots ab mes e mellors companyes de les acostumades de guaites, circuhien cascunes nits, guaytant la dita juheria tota la nit, e visitant soven aquella de dia a tots jorns: e moltes altres e diverses bones provisions. En tant quels adelantats e juheus de la dita juheria se mostraven e debien esser be contents de les dites provisions, e de lur seguritat. Mas com sia scrit "nisi Dominus custodierit civitatem, frustra vigilat qui custodit eam,” seguis que hir dimenge en hora de comu dinar una companya de minyons de XL en L partins del mercat ab un pennonet croat, e ab alcunes creus de canyes vengueren a I dels portals de la juheria, qui es prop la plaça de la figuera (a: Ahora de santa Tecla), e cridants als juheus, quel arcipreste de Sibilia venia ab sa creu, e ques batejaren, sino morrien, e semblants paraules. Entra vna partida dels dits minyons dins lo portal de sus dit, e juheus, qui allen eren, tancaren a colp les portes del dit portal, e puys dels altres de la juheria, romanents dins aquella la dita partida de minyons; e laltra partida stant de fora e sentint remor dels altres de dins, comença cridar quels juheus mataven al (als) fadrins qui eren dins. E com en la dita plaça se tengues e tenga taula dacordar per lo passatge de Sicilia, e fossen alli molts dels dits acordats, e altres vagabunts, estrangers, e gent de poca e pobra condicio, corregueren als crits dels dits minyons, e los juheus encadenaren e firmaren mes les portes: e ab allo la opinio de la mort dels minyons de dins mes crexia en les gents de fora, e daqui sescampe e crexgue la remor per la ciutat. Los jurats e altres oficials de la ciutat sentints la dita remor lexaren lur dinar, e vengueren a la possada del senyor duc de Momblanch (b: El infante don Martín entonces gobernador de Valencia.) frare e general lochtinent del senyor rey; lo qual senyor duc era, e es açi, e ab ell ensemps vengueren al dit portal hon trobaren sobres de gents, e del remor, sens empero tot assatjament, com foren sens armes, hoc e alcuns circumvehins dels dits portals e plaça esta ven desnuts e descalços, segons que stanst (estants, estant : estando, plural) a lur dinar eren sortits e venguts a la remor. Lo dit senyor duc mana als juheus del dit portal que lo obrissen, declarant que ho volia a dues fins, la una perque es fer exir los minyons, e vist aquells, la gent perdes la opinio concebuda de la mort dels dits minyons, e sassuavás (se suavizase); e altre, que stablert aquell portal dalcun dels oficials reyals ab companya convinent, ell ab los altres, e ab laltra gent de cavall discorregues per la juheria faent entrar, e tancar los juheus cascuns dins lurs cases, e guardant als altres portals que alcu no entras, e que fes tancar aquells, si tancats no eren be; car aço se guardaria mils dins que de fora; e les gents sabents quel dit senyor, e oficials, e bons homs de cavall fossen dins la juheria, duptarien de entrar hi, majorment faent hi crides publiques, per les quals a fer ja hac trames per lo trompeta o crida publich de la dita ciutat. E los juheus diastruchs duptanse de pejor, o per quis ques fos, no volgueren obrir; o per ço la remor cresque. 

E molts per terrats dalberchs de christians, contigues a la juheria, e alcuns per lo vayll vell de sus lo pont e tanca daquell esvayren la dita juheria; quels dit senyor e oficials, jurats, e altres bons homens nos pogueren entrar, ne vedarho, majorment car los juheus en la partida del dit vayll havien a començament mort I christia, e tolt lo dit a I altre; lo cors del qual mort, e lo dit foren portats e mostrats al senyor duc. E en poch espai de temps la dita juheria fon dissipada, e robada, e morts daguen en lesvaiment qualsque cent juheus entre uns e altres en diverses maneres. 

Algunas cartas fechas en los días siguientes. 

Carta de los jurados de Valencia escrita a Ramón Soler y Pedro Marrades, residentes en la corte del rey de Aragón, fecha a 14 de Julio de 1391 (a: Copiada del t. V. de cartas misivas, que se conserva en el archivo mayor de Valencia, e inserta por el p. lect. Texidor de la orden de Predicadores en sus antigüedades de Valencia MS. t. II. pág. 255.). 

Honorables seniors. Per lo gran desplaeer (desplaer) e cuita que diomenge proppasat aviem del mal esvaiment e robament de la juheria, no hague memoria, ne espai de escriuren a vosaltres, ne encara be ne bell al senyor rey per lo gran torbamen quant es a la senyora reyna no haguen espai de escriureliu, e dexa donchs a ensa ocupats e torbats per ço que oirets de jus, no haven pogut descriuren a vosaltres. Ara certificam vostra saviea que jatsia la ciutat en general, ço es, los oficials, jurats, regidors, consellers, e consell daquella, e altres que res hi ajen, sien be convertits a Deu nostre daquest mal, jatsia encare que aço sia estat mysteri divinal per los miracles e maravelles que de jus veurets: empero encara duptam com e en quina manera lo senyor rey e la senyora prenen o pendran aquest fet, o com sen rahone, e quin continent ne fan: e volriem daçò esser certs, mes que daltra cosa. Perque en tant car com podem, pregam vostra saviea e cordial amistad, que fort quedament e cuberta, que hom nat no sapia ne senta queus najam escrit, vos prengats esment, e esnutats la intencio dels dits senyors: ens nescrivats clarament e larga per aquest o altre cuitat correu. 

E per tal que de tots los affers siats ben informats, e quant loch e cas esdevenga, vos empugats be rahonar, escrivim vos de la verita (veritat : verdad) dels dits affers axi com son esdevengut (s) per orde.

En veritat sta, quel fet hac començament per minyons, qui vingueren de la partida del mercat ab un pennonet croat, e ab alcunes creus de canyes. Valen (volen) dir alcuns que aquest fadrins asinestrats o induits foren per alcuns: daçó be que ajam alcun alé, pero lo senyor duc ne nos altres no sabem ne sentim encara tant que digne sia de relació, majorment per no difamar alcu a tort. E ajats de cert, senyors, que del esvaiment e robament foren causa o començament homens acordats de galees, homens alcabots, e altres bagamunts, homens de poca e pobra condició, e semblants. Pero em apres se mesclarem (mesclaren) tals e tants de casades, e encara caps de casades, queus ho pensariets poch. Daço, e de qui fo principal negligencia o culpa, no volem escriuver (escriurer) ne comanaro (comanar ho) a tinta e a paper, mas dissa en son loch y temps. Deu volent: no volem ara pus dir de la jornada de diomenge, car en... en vos, e renovellaria en vos desplaer excessiu. Lo dilluns mati nosaltres ab alcuns prohomens fom al senyor duc, lo qual se mostra, e puis sabem de pregon ques rahona en secret, esser be content de ço que alli li rahonam, eus proferim cumplir per obra. E de fet mana lo dit senyor, e nos altres fem ordenar, e vista per ell, feu fer una crida manant que dins un dia natural tota persona qui hagues pres, o tenguts, o sabes, qui tengues roba, diners, argent, o altres bens, o coses de la juheria, lo manifestas, e restituis als de jus scrits, que ho prengueren ab notaris publichs. En lo consell de la ciutat foren fetes les provisions sequents. Primerament, los quatre consellers de cascuna parroquia, cascuns ab son notari foren elets a reebre los manifests dels dits roba, diners, argent e altres bens. E apres a fer enquesta per la parroquia, ab sagrament de cascuns, si tenien o sabien de tals bens. En general foren elets quatre prohomens ab dos notaris a reebre tals manifests en la sala, e en la cofraria. Item VIII prohomens de dos en dos per la horta ab llur notari. Item provehi al grau, e en altres parts. La asignació del primer dia fo alongada per hir tot dia, e hui tro a dimarts propvinent. Qui vist nou (no ho) ha, pensam que no poria creure la roba e moble que es stat restituit, que no caben en los caps de las eclesies parroquials, ne en lo palau de la confraria; ne la cort, ne en les cambres de la sala, en que ha de bons diners e argent, ultra dels diners que a molts dels robats son estats restituits secretament. Par a tots que aço  se continue be, e que vendra Deu volent... en la major partida.

Tenints consell, sentim que alcuns cevats de la juheria, començaven metre remor vers la moreria per esvair aquella. Alli correch lo governador, lo justicia, lo lochtinent de vos, senyor Ramon, e alcuns notables homens ab armes: e sabut e trobat un hom qui entrels altres era estat enagador, fo pres e penjat aqui matex en una finestra; e tots los altres qui a la remor se ajustaven foren rampellats, e tornats atras, e desajustats a grans empentes de cavalls e daristolades, per manera que tot romas quiet, e tot hom pla dalli avant.... Mes avant ordena lo consell, quels homens acavall, que la ciutat te, e totes les cinquantenes fossen ordenast (ordenats) e ordenades a fer lo manament del senyor duc, e dels oficials, e axi es feu de fet: e tota hora quel senyor duc cavalca per la ciutat van denant (o devant; delante) ell XXV o XXX dels de la geneta ab lurs armes, e les cinquantenes fan lur guayta de nit per la ciutat, e per los portals del mur, e en totes les dites coses se fa, es fara Deu ajudant, estrem de poder. 

Alcuns homens de paratge tro en nombre de Deu, o per allen, e molts de poble en nombre de LXX o de LXXX quis dien ser pus culpables del fet de la juheria, son e stan presos. Siats certs que a nostre poder los qui culpa hatjent (hagen; hayan, tengan), auran (hauran; habrán, tendrán) lo loguer de lurs jornals. Dit havem, que par aço sia stat mysteri divinal, e deim (por metátesis: diem; decimos) ho specialment per dues rahons, una de part dels juheus matexos en la hora que comença la remor: car ells cuidant fer be, tancaren e barraren be les portes de la juheria; e com los començaren esvair per terrats dalcuns alberchs de christians contigues a la dita juheria, e lo senyor duc, e oficials, e nosaltres correguessen a les portes, deint (: dient) que ovrissen per que entrassem a contrastar e pendre als quils començaven a esvair per los terrats; los malvats juheus duptanse de pejor nols volgueren obrir. Entretant fo multiplicada, e entrada la gent per tants terrats, e per les reixes del vall vell, que sino Deu noy (no hi) dara remey. Laltra de par dels milacres, qui son stats vist (vists; vistos) e seguits; son aquests entre altres. Primerament, que un juheu ans ques tornas christia, e apres confessa e atorga, que pochs dies daquets (aquet : aquest; aqueste, este; d'aquets, d'aquests; de estos, antiguo destos) esvaiment, ell havia somiat tres vegades que veia Jesuchrist crucificat. E dichs aço a lur rau (rabino); lo qual li respos: que sen anas, e no ho dixes (digues : dijera o dijese) a alcu (algú : alguien y nadie en la negativa), e que Deu lo ajudaria. Altre juheu ha dit: quel diomenge, quant comença la remor, ell veu sobre lo terrat de lur sinagoga la major, un fort gran, e soberch hom ab una creatura en lo coll, per la manera que hom pinta sent Cristofol. E per ço, nedejada en apres la sinagoga, hi es stada mesa la imatge de sent Cristofol, hom se fa continuament major romeria, e major encevall (encenall) de candeles que per ventura no creuriets. E haem (habem, hem; hemos sabido) sabut de cert, que com molts dels juheus, pochs dies enans (: en avanç; antes) se duptassem (duptassen) de tal jornada, e ho dixessen (diguessen) al dit rau, ell los respos: que si podien pasar la jornada de dimarts, qui ara es prop passat, que ells eren segurs, o semblants paraules. E aço ques de major maravella e devocio. Com per la gran presa que en la Seu, e en las parroquies era, e es stada de batejar tants juheus, que casi no son en nombre (a), fos despesa la crisma, e totes les crismeres fossen buydades, que gens no ni avia (havia; había) hir ans de dinar, e tots los curats estiguessen en ansia daver (de haver, d'haver) crisma, seguirense los miracles de jus scrits, los quals a ull son estats vists, e probats, e experimentats, e daço lo oficial, qui per les ecclesies ana request, feu fer cartes publiques per quatre solemnes notaris. Primerament, a la hora de despertada cascu dels curats trobaren plenes de vera crisma les crismeres. 

Aço fo vist, e probat, e experimentat de fet: e entre les altres aparegueren singulars miracles en tres de les dites parroquies. La primera en sent Nicolau, hom be tres anys auien (havien; habían) apartades, e estorades crismeres velles de estany per noves de argent (AG, argentum, plata), que avien fetes. E hir lo retor sabent que quant sen ana dinar, avia dexada del tot vuida (buida; vacía) la crismera nova, volent a despertada batejar, de que li tenien presa (pressa), dix a un escola que li portas la crismera vella, si per ventura hi auria (hauria; habría) tant o quant de crisma, e axi ho feu lo escola, e lo retor assajant si ni avia, trobala plena de vera crisma. 

(a) Por aquí se ve no ser inverosímil llegasen a bautizarse once mil judíos, como asegura Zurita. Escolano dice: "en todos aquellos días se fueron bautizando más de siete mil almas. Muchos de aquella nación, dice Mariana, se valieron de la máscara de cristianos contra aquella tempestad, que se bautizaron fingidamente: forzaba el miedo a lo que la voluntad rehusaba.” Libro XVIII. cap. 15. 

Segonament, en senta Catalina: que com lo oficial hi anas per fe, (fer; hacer) la proba feu ço que li avien dit daquella parroquia era ver, e si era vera crisma, anas lla, vuida en nedeu vexell (vasija limpia) tota la crisma; e feta la proba que era vera crisma, com la volgues tornar en la crismera, noy cabe, ans aquella plena ne romas bona cosa. Tercerament, com a sent Andreu mostrassen per miracle a ull la crismera plena de crisma, la qual ans de dinar aventla (haventla; habiéndola) lexada (dexada, deixada; dejada) buida, e sobrevingue un capellanás extranger, e per scarn dixes (digués), que era ben segur com lay avien mesa en aquell instant la crismera fonch trobada, tota buida, que gens no se hi trobaba: lo capella aquell mogut de contrició, se gita en terra, e lo retor e tots los altres se meteren en oracio, e feta aquella regonegueren (reconegueren; reconocieron, observaron) la crismera, e trobarenla plena de vera crisma, segons enans. No solament los juheus daquesta ciutat, que tots, sino alcuns pochs, qui estan amagats per casades, son batejats, e lo lur rau; hoc encara los de Xativa, de Algecira (Alzira, Alcira), e de Gandia, estant hi lo senyor marques, e los de Liria (Llíria), e Cullera, e dalcunes altres viles poques (menudes; pequeñas, pocas). E hir lo gran don Samuel Abravalla se bateja ab gran solemnitat en lo real den Gasto, sots padrinatge del marqués, e ha nom Alfonso Ferrandez de Villanova per un loch, que ell ha en lo marquesat, apelat (apellat; llamado) Vilanova. Considere la saviea vostra, e de tot savi entenent si aquestes coses poden caure en natural enginy: quant es en nosaltres entenem que no, mas solament en divinal disposicio, be que hajam subiran displaer del desvaiment, e del robament. Mas los çaenrere juheus, e ara christians mateixos entenen e diuen, quel robament fo causa de salvament de lurs persones; les quals si fossen mortes, no hagueren reparacio, e de la roba pot aver, e saparella (s'aparella, aparelle) reparacio, com dit es. Totes les dites coses podets affermar en veritat, callant vos que ho hajats de nosaltres, mas daltre, e que sapiats, e siurats certament ço que dixem primerament, e quens hem certificats per cuitat correu. E sia en vostra guarda la santa Trinitat. Scrita en Valencia a XIV de Juliol de MCCCLXXXXI. 

= Los jurats de Valencia apparellats a vostra honor. 

En carta a los conselleres de Barcelona a 20 de Julio de 1391 dicen lo mismo que escribieron a Ramón Soler &c. Sólo añaden esta cláusula más universal (a: Este documento y los dos siguientes se hallan en el t. V de cartas misivas del archivo de Valencia.). 

“E jasia (jatsia) lo dit fet hajam per abominable, com dit es; pero, senyors, par que aço no sia sens mysteri divinal per alcunes visions que juheus mateixos han confessat en apres havien haudes, e per alcuns evidents experimentats, e probats miracles fets en lo creiximent del crisma, la qual en la Seu, e en les parroquies, per la gran presa dels batejats sens nombre, era del tot despesa. E los curats estaven en ansia don haurien crisma per als restants; e a una hora totes les crismeres, ya buidades del tot, foren atrobades plenes de vera crisma; e axi fo experimentat per lo oficial, e vist per moltes notables persones de gran fe, e daquen son estades scrites diverses cartes publiques de tal e tant miracle. 

En otra de 22 de dichos mes y año añaden a Ramón Soler y Pedro Marrades lo siguiente. 

Ara es venguda letra, que tots los juheus e juhies de Oriola de lur bon grat se son batejats, e fets bons christians semblant se conta de Murcia. Als miracles de la crisma, queus scrivim, podets ara enadir un altre semblant, qui sen es devengut en la vila de Castello de Burriana, los juheus de la qual e de tota la Plana (Castelló de la Plana, antes Burriana), se son batejats. En Morvedre se es devengut un no menor miracle de la crisma, es a saber, que jasia gens no despenguassen en babtisme de juheus, com conserven aquells mes oy, que per alcun bon zel; empero volents batejar un infant de la vila, trobaren la crismera tan seca, com si james hi hagues estat, en tan quel infant altrametre a batejar a Puçol. 

En carta de 26 de dichos mes y año escribieron a Micer Juan Mercader, residente en la corte del rey de Aragón, entre otras cosas lo siguiente. 

Al primer dels miracles, creem que sils haguesen callats, les pedres los cridarien. Es ver quen heu passam de sus en sus e breu; e per ço Deu a (ha) permes que altres ne scrivissen en ans, e pus larch. Ara call quis vulla, que nos poden celar los infinits miracles en apres seguits, e vists a ull per innumerables persones, e de qui fetes cartes publiques del creximent per si del oli de les noves lantees de la ecclesia de sent Cristofol, e çaenrere sinagoga major, e del enceniment de aquelles sens ma humanal, e de la diuinal virtut del oli de les dites lantees, del qual untats contrets, e altres de diverses malalties son curats en instant. Aço no son faules, que a ull se veu a tots jorns: e no pensam que als monimens del sants sebollits de fresch venguessen mes malats que açi fan de moltes parts del regne, e sen tornen curats. Ara veja tot mordedor si les virtuts divinals se dehuen callar. 

En carta a los jurados de Lérida, fecha en 28 de Julio de 1391, dicen los de Valencia lo siguiente (a: Archivo de Valencia, t. V de cartas misivas.). 

Senyors molt honorables. En vostra letra per nos a nit rebuda, par queus placia esser certificats per nos altres (nosaltres) de tres coses en acabament. La primera, de la comocio e invasio per alcuns feta contra la juheria daquesta ciutat, e dels juheus morts, e dels vius tornats a sant babtisme. La segona, des miracles seguits en aumentacio del crisma defallida per la gran multiplicacio dels crismats. E la terça, del alçament dels moros daquest regne a les forces per dupte de semblant cas dels juheus. 

Respondiendo a estas cosas lo mismo que se ha dicho en las cartas anteriores, añaden esta cláusula. 

En instant quel dit esvaiment fon cessat, la major sinagoga lur fo nomenada ecclesia de sent Cristofol. No podem trobar qui fo entitulador, ne perque, sino que es diu, que un juheu al començament del dit esvaiment, veu sobre la sumitat de la dita sinagoga un hom, fort gran, e soberch, ab una creatura en lo coll, a semblant que hom pinta a sent Cristofol. 

VII.

Copia de los capítulos para el régimen del nuevo estudio general que se estableció en Valencia el año 1412, sacada del archivo de dicha ciudad 

(a: Manual de consejos núm. XXIII. fol. 433. ). 

“Item lo consell aprova, e loa, e ferma los capitols de les scoles, los quals ja son stats, loats, e fermats per lo senyor bisbe, et per lo capitol, et son aquests: Primo quod nullus legat, doceat, vel instruat publice, vel occulte in civitate Valentiae de grammatica, logica, vel philosophia per se, et ut magister, nisi fuerit sufficienter examinatus; et tunc non legat, nisi in scola, quae nunc noviter est ordinata per reverendissimum dominum episcopum, et suum honorabile capitulum, et concilium dictae civitatis. Quicumque vero contrarium fecerit, si fuerit tonsuratus, incurrat pro quacumque vice poenam quinquaginta solidorum applicandorum, medietatem videlicet gazophilaciis domini episcopi, et aliam medietatem operi sedis Valentiae. Si vero fuerit non tonsuratus, incurrat poenam centum florenorum applicandorum operi et reparationi hospicii dictae scolae. Quae poena exigatur, et exequatur per justitiam civilem dictae civitatis ad instantiam et requisitionem suboperarii operum murorum, et vallorum civitatis, aut etiam ad instantiam magistri regentis dictas scolas, vel procuratoris sui. 

Item, magister electus per dictos reverendissimum dominum episcopum, et honorabile capitulum, et honorabile concilium et juratos dictae civitatis faciat, et teneatur facere in dictis scolis capituli et civitatis actus sequentes. 

Primo quod quolibet anno legat unum librum textualem.... de logica veteri vel nova, el alium de philosophia naturali, vel metaphysica secundum voluntatem et sufficientiam audientium.

Item, quod quolibet anno legat aliquem librum de logica in quo sint compilatae breviter et utiliter materiae logicae secundum quod istis temporibus communiter pertractantur per magistros Parisiis et Oxoniae.

Item, quod hora prima vel quasi qualibet die non feriata faciat vel fieri faciat unam practicam declinandi in qua praticetur.... latinorum in declinationibus, formationibus, et significationibus dictionum. Item, post faciat vel fieri faciat lectionem de doctrinali pro pueris minoribus. Item, post construat illi aliquem librum poetalem, ut Cathonem (a), Contemptum (b), Tobiam (c), et hujusmodi; vel construat sacra evangelia si viderit faciendum.

(a) Sobre el autor de esta obra véanse las bibliotecas de Fabricio y Miguel de S. Joseph. El diccionario bibliográfico de libros raros, impreso en 1791, cita una edición antigua con este título: Cathonis disticha latine reddita 1475 in 4.° Juan Ursino, médico francés, la publica con comentarios en 1498. Lo mismo hizo Erasmo en 1538, y dice en la dedicatoria: porro cujus auctoris 

sit hoc opus, et liber, unius an plurium, non admodum referre puto. Cathonis ob id tantum arbitror dici, quod sententias habeat cathone dignas. Juan Luis Vives (epist. de rat. stud. tit. autores) encarga su lección: simul, dice, cum his disces Cathonis disticha. 

(b) El padre fr. Joseph Texidor en la copia que sacó del mismo original de que yo me he valido, leyó aquí conceptuum, y uniéndolo con la antecedente escribió Cathonem conceptuum; título que nadie ha dado a la obra llamada Cathonis disticha. Mas siendo claro que dice el original contemptum, se debe creer que quisieron designar otra obra distinta de la primera, y poética como aquella. ¿Cuál será esta? Confieso que no lo alcanzo. Aun el contemptus mundi de Kempis es posterior a esta época; a no ser que la atribuyamos a J. Gerson, o, con Baronio, a Juan Gersen, abad de Vercellis, que floreció en el siglo XIII. 

(c) Si por esta palabra no indican el libro sagrado de Tobías, no hallo a qué otra obra o autor pueda aludir. 

Item, paulo post modico intervallo praeterito legat continue per totum annum pro majoribus et magis provectis scolaribus de doctrinali continuando ipsum a principio usque finem. 

Item, post prandium hora vesperarum legat vel legi faciat continue per totum annum, aut saltem usque festum sancti Johanis Babtistae grecismum, vel alium librum de significationibus vocabulorum utiliorem, ut vocabula catholiconis, sicut sibi melius videbitur faciendum. 

Item post dictam lectionem dictus magister faciat continuè per totum annum unum proverbium, vel unam interrogationem de logica, ita quod una die faciat dictum proverbium, et alia die faciat dictam interrogationem. 

Item, post pascha legat unum librum de ortografia, videlicet ortografia catholiconis, vel aliam sicut sibi videbitur faciendum.

Item, omni die sabbatina non feriata usque festum paschae disputet cum camerariis (a) unam quaestionem de philosophia, logica vel grammatica; ita quod quilibet camerariorum, qui in dictis scolis fuerint, respondeat suo ordine de dicta quaestione. Item, post dictam quaestionem dictus magister faciat aliquam utilem declarationem scolaribus de libro, qui dicitur parvus Donatus (b). Item, post instruat scolares aliqualiter in doctrina, et lege sacri evangelii, et fidei catholicae, videlicet, docendo eos decem praecepta, articulos fidei, quae sunt peccata mortalia, quae sunt opera misericordiae, et hujusmodi. Actus sequentes sunt fiendi per camerarios. 

Item, quod quilibet camerarius, vel alius habens curam docendi, et instruendi scolares in dictis scolis faciant actus sequentes.

Item, quod quilibet ipsorum intersit lectionibus per magistrum legendis, et (in) illis audiat, scribat, vel reportet taliter quod eas possit repetere, et declarare scolaribus quos habebit in cura, cuilibet secundum ejus capacitatem et sufficientiam.

(a) Estos eran los maestros subalternos, llamados entonces cambrers de cambra, palabra anticuada de Aragón, usada aún ahora en Valencia, que significa cámara; porque cada uno de ellos enseñaba en su aula o cámara separada.  

(b) Esta obra es un compendio de la que compuso Aelio Donato, insigne gramático del siglo IV, y maestro de S. Gerónimo (V. Michael a S. Jos. in bibliogr. V. Donat.) 

Item, quod lectiones per magistrum lectas suis scolaribus repetat, et declaret suis horis congruis, et opportunis, ut est fieri assuetum. 

Item, quod post prandium lecto de significatione vocabulorum, et facto proverbio, vel interrogatione de logica faciat taliter quod juvenes, vel pueri, qui non dormiant (f. dormient) in scolis, reddant ei, vel alteri loco ejus lectiones per magistrum lectas, quas juvenis, vel puer audiet, et adiscet. Item, tali hora faciat illis unum proverbium parvum antequam recedant de scolis ad domos suas.

Item, de nocte post unam horam notas audiat (f. legat, vel repetat, vel explicet) lectiones de logica, et de grammatica quas magister legerit in die; ita quod sit diligens, et faciat taliter quod quantum ei fuerit possibile quilibet scolaris ejus sciat, et intelligat lectiones quas audiet, et adiscet. Item, faciat unum proverbium quilibet nocte non feriata suis scolaribus, sicut fieri est assuetum.

Item, quod quilibet camerarius servet in legendo, repetendo, et proverbia faciendo modum legendi, quem magister servabit; ita quod librum, et libros, quem, vel quos magister in legendo, et proverbia faciendo: et modum procedendi, et ejus ordinem in praedicta faciendo servabit, servet, legat, et prosequatur in sua camera in legendo, et proverbia faciendo; ita quod praetermisso libro principali, et ordine quam magister servabit, alium librum principaliter non legat, nec alium ordinem principaliter servet ne diversitate, et confusione diversorum librorum: et modorum legendi pueri, et juvenes retardentur, impediantur, vel turbentur.

Item, quod quilibet camerarius vel alius habens curam scolarum omni die sabbati non feriata post prandium repetat vel repeti faciat lectiones per magistrum lectas in septimana. Si tamen aliquod festum in illa intervenerit, repetat in vigilia dicti festi lectiones usque in illam diem lectas. 

Item, quilibet camerarius corrigat moderate scolares quos sub se habebit; et faciat eos continuare lectiones magistri, ita quod non retineat scolarem, qui in scolis existens nihil proficeret, et ibidem inutiliter seipsum perderet.

Item, quod quilibet camerarius servet, et faciat servari normam et regulam loquendi congrue latinum, sicut communiter est fieri assuetum. 

Item, quilibet camerarius servet, et faciat servari in sua camera omnia praedicta, et singula ad quae tenetur in praedictis capitulis contenta. Quod si contrarium fecerit, et facta sibi per magistrum debita monitione non se correxerit, sed perseveraverit, incurrat poenam quinque florenorum. Et si adhuc secunda monitione facta per dictum magistrum, eidem magistro non obedierit, incurrat poenam X florenorum. Et si tertio perseveraverit, incurrat poenam XX florenorum. Et si finaliter inobediens, incorregibilis, et rebellis fuerit, incurrat poenam privationis regiminis camerae, el legendi in dicta civitate. Praedicta vero poena, si per aliquem tonsuratum comissa fuerit, applicetur gazofilaciis domini episcopi, et operi sedis Valentiae; ita quod medietas applicetur gazofilaciis domini episcopi, et alia medietas operi dictae sedis. Si vero non tonsuratum fuerit comissa, applicetur operi, et reparationi dicti hospitii dictae scolae. Et exigatur, et exequatur per justitiam civilem dictae civitatis ad instantiam, et requisitionem dicti suboperarii murorum, et vallorum dictae civitatis, aut etiam ad instantiam, et requisitionem magistri dictas scolas regentis.

Item, si aliquis, sive camerarius, sive scolaris fuerit rebellis, et incorregibilis, (a) magistro, vel suo camerario privetur de scolis, nisi de dicto rebellione competentem fecerit satisfactionem. 

Super dictos capitulos contradixerunt venerabilis Franciscus Cortit, et Gabriel Femades, jurati, in quantum videntur facere contra foros, privilegia, et libertates civitatis, et civium suorum. 

VIII. 

Copia de algunas composiciones lemosinas de los principios del siglo XV, que están en un códice de la biblioteca del convento de S. Onofreextramuros de Valencia, el cual fue de los duques antiguos de Segorbe. 

Después de la vida de S. Onofre y de la historia del hallazgo del cuerpo de S. Antonio Abad, se halla la siguiente alegoría. 

Una donzella verge e molt bella devalla ab passos cuytats a aconsellar lo devot e benigne poble de la nobilissima ciutat de Valencia en la forma seguent, per conservar aquest regne en molta tranquilitat, amistat, amor, e pau. Aquesta bella e celica donzella es appellada Prudencia, la qual ve vestida del drap e tall de les altres germanes divines, ço es, justicia, fortalea, e temprança: perço que si sobreexcellis en lo arreament, o vestidura, cayguera en odi de aquelles. Ni portava nengun superfluu arreament, per no venir en menys preu. Tal era la sua vestidura, qual pertanyia a la edat e al stat, e al temps. Tenia molt accusitim (accutisim; agudísimo) enteniment, e gran applicacio al particular. No res menys tenia gran memoria del passat, e gran providencia en l (') esdevenidor. E havia vist moltes speriencies en lo mon: e feta conclucio als contingents cassos, diu, amonesta, e prega lo dit poble de Valencia, que com ella sia aquella de les quatre virtuts cardinals una de les principals moderant les passions, volia donar algunas informacions al dit poble e ciutat del stament de la vida politica.

E comença la celica donzella en la seguent manera. Qualsevulla de vosaltres de tot lo poble de la nobilissima ciutat de Valencia que volra moderar les passions, hi esser mon amich, ha de seguir les seguents regles: e axi aquelles seguint, sera fet rich, glorios, e famos en la present vida.

La primera regla es, que ha de examinar per consell en lo que ha de fer; hi ell be entenent, no perdra per demanar consell a altres. Car moltes vegades acorre a hun simple lo que no ocorre a hun savi. Quant mes ha mester consell lo que no sab. 

La segona es, no moures per informacio dubtosa, ni laugera credulitat. Car molts fan per les tals, coses de ques peniden. 

La tercera es, que les coses de la fortuna, sis vol alegrar de aquelles, que no les tinga com a sues, e que stiga apparellat de perdre aquelles. Pero com les tendra, no les guarde, ni les perda per negligencia com a stranyes.

La quarta es, que aquell que vol esser prudent, ha mester que no sia solitari, mas conforme al temps e a la gent. En altra manera vendra en murmuracio, en perseguir, e avorrirlo. E si nos pot ab tot hom conformar en lo cor, conformes en la cara e la pratica, si es necessaria.

La cinquena, no diffinir, ni determenar en mala part les coses dubtoses. 

La sisena, no affermar massa la cosa no sperimentada. Car tota cosa versemblant no es verdadera; axi com tota pedra, que es mostra preciosa, nou (no ho) es.

La setena, pendre castich en lo cap del orat. 

La huytena tenir providencia en les coses que han de venir, totes les que son posibles imaginar que seran. Lo qui te stat, riquees, fills, gracia de senyor, ho (o) honors pense queu pot perdre. Car orat es el que entra en la mar, e pensa que no ha de passar qualque fortuna: hi en sta manera no vendra al tal hom cosa sobtada quel fasa malaventurat. Car los darts que vehem venir, poch perill ha en aquells. Quant trobara los principis, imagine les fins. 

La novena, no escomençar les coses que nos poden acabar, sino ab gran dan e difficultat; si ja la valor de aquelles no excedeyx en infinit los tals treballs. Empero en algunes coses ha de perseverar, puix les ha començades, per no ser vist inconstant; e altres coses no començarles, en les quals lo perseverar es dampnos. 

La deena, que ses oppinions sien judicis en los quals convinguen los mes dels homens rahonables. Car imprudencia es affermar oppinio, en la qual pochs convinguen dels que han raho.

La onzena, quels pensaments vans e difficultosos o quasi imposibles, quels aparte de sí. Car oradura seria ymaginar lo bou que volas, o que pensas que la gallina pogues laurar, o portar lo carro. Lo pensament ha de convenir ab la possibilitat e conveniencia de la persona. Laldre es castell en layre sens fonament, hi erbes sens rahels. Deuse hom pensar segons lo temps, lo cars, 

e la manera, e no segons son sompni. Car lo dit de la ma no es tan gros com se mostra en lespill de foch. Hi per tant hi ha un spill, que es de la raho, e altres de la ymaginacio fantastica y engañosa. E per tant tries e allimites la vida rahonable, possible e facil; prop de la qual se dreçen les accions e ymaginacions.

La dotzena es, car la paraula del prudent, o amoneste, o ensenye, o alegre en tal manera que no sia en va. 

La tretzena, loar tempradament: e no tornes a vituperar al que molt has loat; per que vivificar (f. verificar) sia en tu la mala conexença al principi. 

Lo prudent que enganyar novol (no vol), enganyat no pot ser. Empero vituperar molt mes tempradament: car ab la hu se sol mesclar lengan (l'engany), e ab laltre la enveia (enveja; envidia).

La quatorzena, lo testimoni sia donat a la veritat e no a la amistat. 

La quinzena, en lo prometre consideracio, e donar mes del que hom promet. 

La setzena, no cercar vida que tota sia plena de negocis stranys: mas cercar vida, en la qual haia temps de veure en si matex; a tal offici sia ple de pensaments de saber, si es possible, e de bones cogitacions.

La desetena, not moga la auctoritat del qui parla, ni guardes qui es, mas que diu. Car la dobla de bon or no val mes la del rey, que la de hun pages.

La dihuytena, no guardes a quants plaus, mes a quals. Car desplaure per saber als ignorants, e per virtuts als viciosos ha lahor; not placia mes loarte los mals que sit (si te: si 't) loaven de cosa mala que haguesses feta. 

La denovena; cerca lo que poras trobar, apren lo que pugues saber, comença lo que pugues acabar (,) puja aon no sia perillos lestar, o dir que entrat pugues exir; lo que desiges no sia vergonya publicarho. Considera a quant pots bastar, e fesho: posa tal carrega en tes sbatles (spatles, espatles; espaldas), que la pugues sostenir.

La vintena, tenir mig en les accions: car ço que afer ahu es saviesa, al altre es gran ignorancia; e lo que a hu es larguea e virtut, a hun altre es exces e prodigalitat. Car larguea es dar hun cavall lo rey a hun cavaller, e prodigalitat seria darlo hun pobre gentil hom que non tingues altre; e lo que es en hun temps virtut, en altre es vici. Bo es parlar de burles en la cambra, mas no en 

la plaça o sgleia. Item, veure hom ab qui parla, e limitarse segons sa condicio, e no dir al rusteh (rustich, rústic; rústico) coses subtils, perque nos donen al porch les margarites, ni tampoch al ingenios coses grosseres, perque no done al esparuer (esparver; cernícalo) palla. Item lo qui vola (lo que vullgue; el que quiera) esser prudent deu elegir ab qui prenga amistat; e de tenir most affables als quals sia benyvol. Empero deuen ser pochs los intrinchs (f. intrinsechs) e secrets; car a tart se troben amichs feels que duren fora de la prosperitat. Item, lo qui vola ser prudent deu amagar en son cor les paraules de les quals ell sols es testimony. Una es la condicio dels homens que volen que lo que els (ells) callar non poden ab imprudencia, queu callen los altres prudentment. Item, en lo cercar de les honors es mester gran prudencia. Car molts cercant les perden, designantles inmoderadament; que de tal condicio son e tan enganoses, que fugen del que mes les acaça. Universalment lom sera prudent si remembra lo passat, e ordena lo present, e proveheix al sdevenidor. Car el que no remembra lo passat, perdut ha la vida: el que no ordena lo present, es complit necligent, e fluctuaran ses coses per cars: el que no proveheix al sdevenidor, totes les coses li venen sobtadament, e inoppinades, hi circuhexenlo angusties infinides. Car lo prudent no deu dirt (dir; decir) no mo pensava, mas ian havia vist e axim pensava que havia de esser.

E axi acaba la prudencia; e lo poble de la nobilissima ciutat de Valencia resta molt alegre e content de la galant, virtuosa, e celica donzella, regraciantli molt lo bon consell que dat les havia, e de la bona voluntat e affeccio quels portava. E la raho entre ell resta farta, e ben sadolla. 


Canço de la beneyta Verge Maria, mare de Deu, e cantars al so: si bem so mal maridada, yo men he &c. 

Hoges nos nostra advocada 

En los grans perills que som: 

dels peccats quins perseguexen 

Hages nos remissio. 


Cobla. 


Beneyta est tu Senyora, 

Sobre les dones del mon: 

Tan solament tu est digna 

De gracia e de honor. 

Deus qui ta vista benigna 

E de tu ha gran ardor 

Lo seu car fill en tu envia 

Per traure lo mon de error. 


Cobla. 


Graciosa creatura 

Qui est del linatge reyal 

De vallist segons natura 

Feta porta virginal. 

Fill de Deu en ta clausura 

Concebist ab cors ioyos 

Sens trencar nulla iunctura 

Romàs ton cors glorios. 


Cobla. 


Consistori de dretura, 

Fontanella de virtuts, 

Senyal damor e figura, 

Prechte no siam vençuts 

Ne guarts nostra desmesura. 

En lo pas ques perillos 

Deffennos de la ardura 

Del infern tan tenebros. 


Cobla.


Esmenada dauradura, 

Cambra del Sperit Sant, 

Privilegi sens rasura. 

…....


Los goigs del cel nos procura. 

Verge vallans ton socors: 

Prechte no … cura; 

Car tots som tos servidors. 


IX. 

Capítulos que se establecieron a 30 de Abril de 1499 para el régimen de la universidad de Valencia (a: Se hallan en el manual de consejos que se conserva en el archivo de la misma ciudad bajo el n. 50 fo. 316.). 

En nom de la sancta Trinitat Pare, e Fill, e sanct Sperit, e de Jhs. redemptor nostre, e de la gloriosa, e intemerada Verge Maria Mare sua: sapieu tots que dimarts comptant trenta del mes de Abril del any mil quatrecents noranta nou los magnifichs mossen Jaume Valles, cavaller, en Damia Bonet, en Bernad Vidal, en Luis Amalrich, e en Pere Belluga, ciutadans jurats en lo any present de la insigne ciutat de Valencia, ensemps ab lo magnifich mossen Johan de Vilarasa absent per sa indisposicio de aquest acte, en Gaspar Amat, ciutada, racional, en Bernad de Assio, notari sindich de la dita ciutat; ajustats en lo studi de la casa del dit magnifich racional, la qual te en la parroquia de sent Marti davant la ecclesia de sent Marti: considerants que jatsia tenir, e conservar spitals en la present ciutat, e fer almoynes e caritats a pobres sia obra de misericordia corporal, e molt gran; empero molt mayor obra de misericordia e pus principal es la spiritual, e de mostrar, e ensenyar les animes ignorants del feels crestians en les sciencies, axi liberals, com de sacra theologia, e altres, per les quals molts son feyts preicadors de la paraula de Deu, e altres confessors, e illumenadors, e defensors de la ffe, e religio crestiana, per les quals son fets dignes de la gloria celestial, la qual es aquell summum bonum que cascu en la present vida treballa com a viador a conseguir: e per ço vehents que en la present ciutat hi ha diverses escoles e cases hon concorren molts studiants, e tenen gran diversitat en lo legir e ensenyar deles (de les) dites sciencies, e ab la diversitat de libres e de modos de legir e demostrar, no tenints maestres, doctors, ne preceptors, molts de la present ciutat son costrets (constrets) de anar fora aquella en studis generals per hoyr de totes facultats de arts, e sciencies: e vista la disposicio grandissima que es en la present ciutat dels homens, e jovens naturals de la dita ciutat e regne, que tenen sperits molt clars e abils, e resoluts pers (per) hoyr de totes sciencies, e mostras que en totes parts del mon hon ha valencians, aquells entre tots altres son preferits per lurs bons enteniments e disposicions de animos e sperits; certs que en lo passat per los magnifichs jurats precessors (predecessors) de aquells es stada comprada una casa per introduhir, e fer studi, e collegi general en lo qual se legis de totes facultats, e que en alguna part de la dita ciutat nos pogues legir de gramatica, e altres arts, sino en lo dite (dit) studi e collegi general: volents los dits magnifichs jurats, racional, y sindich donar algun orde en lo dit studi general, que aquel (aquell) se principie, continue, e acabe per modo que axi los fills de la present ciutat e regne, com stranys de altres regnes e provincies puxen studiar, hoyr, e aprofitar en la present ciutat, la qual es mes populosa que ciutat de tota Espanya, en la manera que ferse puxa en virtut del poder que tenen del consell general celebrat en la sala de la dita ciutat a XIV de Agost del prop passat any mil quatrecents noranta huyt, ordenen, establexen, e perpetualment estatuhexen les coses seguents.

I. E primerament, que en la casa desusdita comprada per la dita ciutat, la qual es construhida en la parroquia de sent Andreu prop lo vall, se tinga lo dit collegi e studi general de gramatica, lochica (lógica), filosofia natural, e moral, metafisica, e altres arts liberals, e no en altre loch, ni casa de la dita ciutat, no obstant qualsevol disposicio de dret, e de ffur, e de privilegis, e de ordinacio establiment de la ciutat en contrari fets, e ordenats.

II. Item, ordenen, establexen, e fan ordinacio statut, e stabliment perpetu, que en alguna part, o loch de la dita ciutat, ni en altra casa alguna se puxa tenir scola de parts, gramatica, ni altre arts liberals, ni alguna persona, o maestre puxa legir de alguna facultat sino en la dita casa de la ciutat, on se tinra (tindrá; tendrá) lo dit studi, e collegi general pera totes persones de qualsevol dignitat o condicio sien, que venir hi volran, sots pena de XXV libras per quantes vegades sera contrafet per algu, applicadores al comu de la dita ciutat per pagar los salaris, ques han de pagar al maestres, e doctors qui legiran.

III. Item, ordenen quen la dita casa e studi general no sols si liga de gramatica, lochica, filosofia, e altres arts liberals, mas en cara (encara; todavía, aún; encore) volen, e ordenen que y (hi) haja doctors per legir de theologia, de dret canonich e de dret civil, de medicina, de cirugia, metaffisica, poesía, e altres sciencies que volra, e ordenara la dita ciutat. 

IV. Item, ordenen, e provehexen que la obra del dit studi general sia continuada, en ferse en aquella competents generals, e cambres, e una bella caustro (claustro); e si ultra la dita casa era necessari, comprar o lograr (llogar, logar : alquilar) altres cases attinents a la dita casa o studi general, que sien hagudes, comprades, o conduhides, en manera que totes persones que venir hi volran al dit studi general, tinguen modo e disposicio de estar, e atturar e aproffitar (aturar, aprofitar) en aquell.

V. Item, ordenen que en lo dit studi general de tres en tres anys sia elet hun rector qui presedexa, e stiga de continu en lo dit studi, e collegi general, que sia persona de sciencia doctissima, ço es, que sia maestre en theologia, o doctor en dret canonich, o doctor en dret civil, o de medicina, e que algun altre no puxa esser rector del dit studi. E ara de present peral trienni primer vinent, que començara en la festa de sent Luch (san Lucas) del any present MCCCCLXXXXVIII (1498), elegexen lo reverent maestre Jeroni Boix.

VI. Item, ordenen que lo dit rector, qui es elet, e los qui daci avant seran elets per la ciutat tinguen poder e facultat, quels sia donat poder y facultat, axi per lo official ecclesiastich, com per lo justicia criminal, e civil de la present ciutat, de corregir, e castigar qualsevol studiants, e persones qui venran a hoyr en lo dit studi general, e si mester sera multar, e apresonar 

aquells per qualsevol paraules injurioses, o bregues, e dicensions que tinguen en lo dit studi general, e vint passos fora de aquell, impossant les penes, e fahent juhi entre aquelles de coses civils, en manera que al juhi, e determinacio del dit rector hayen a star tots los doctors, cambrers, e altres qualsevol persones, que legiran, o hoyran en lo dit studi general. E si lo dit rector fara algun greuge, puxen recorrer als jurats, racional, e sindich, y no a altre. 

VII. Item, ordenen que en lo dit studi sia elet hun verguer lo qual tinga carrech de tres coses. La una de guardar la porta del dit studi, que persona alguna dels studiants continus no ixqua de la dita casa e studi general sent (sens, sense; sin) voluntat y lecencia (licencia, llicencia) del dit rector, e del maestre particular a qui lo dit studiant sera acomanat. Laltra que ab la verga alta vaia, e precehixca als doctors, que iran, e vendran a legir en les cadires al dit studi general, dins aquell, e no fora de aquell; en manera que entrant per la porta vaga davant aquell ab la verga, e armes de la ciutat. La tercera que tinga carrech de penre (pendre; prender), e empresonar totes aquelles persones que lo rector manara e volra; e que lo dit veguer tinga una estancia prop la porta.

VIII. Item, ordenen que en lo dit studi general sia fet hun cep de fusta, o preso, en lo qual puxen estar presos tots aquells que lo rector volra, e manera, per tant temps, com aquell ordenara; e que per algun official de la present ciutat ecclesiastich, ni secular puxa esser tret del dit studi. Et si alguna contencio haura gran en lo dit studi, que lo dit rector haia de provehir en aquella a consell dels magnifichs jurats, racional, e sindich de la dita ciutat, y no de ninguna altra persona ecclesiastica o secular.

IX. Item, ordenen que com la dita ciutat haia de provehir en pagar los salaris del rectors, doctors, maestres, e cambrers qui legiran liçons comunes en lo dit studi general, e es cosa rahonable, que puix la dita ciutat dona la casa franqua a tota lur despesa, que per lo semblant los studiants, qui staran, y venran al dit studi general paguen e contriboixen en los dites (dits) salaris, e proveheixen en lo dit pagament fahedor en la forma seguent.

X. Primerament que tot studiant partiste, doctrinaliste, e o que hoyra de doctrinal, e de gramatica, o de poesia, pague, e sia tengut pagar als clavaris, o thesorers del dit studi cinch sols (sous; sueldos) per cascun any.

XI. Item, que tot studiant que hoyra de lochica, e filosofia moral, o natural, de qualsevol dignitat, o condicio sia, pague e sia tengut pagar per cascun any deu sols. 

XII. Item, que tot studiant o qualsevol altra persona que venra al dit studi per hoyr de theologia, medicina, dret canonich, e dret civil pague y sia tengut pagar al dits clavaris, e thesorers per cascun any quinze sols. 

XIII. Item, ordenen que qualsevol studiant, o persona qui venra al dit studi general per hoyr, puixa hoyr totes les liçons generals, o particulars, ques legiran en lo dit studi, e les que volran hoyr en cadira, o fora cadira de qualsevol facultat, o sciencia, e pagant lo salari major, sia absolt, e deliure dels altres salaris menors; en manera que no pague hun studiant, o persona sino un salari, e no molts.

XIV. Item, ordenen que sien elets dos clavaris, e thesorers del dit studi general, los quals reben, y sien tenguts rebre, exhegir los dits salaris, ço es, la hu que reba dels partistes, gramatichs, e filosofs, e laltre reba dels theolechs, canonistes, e fisichs: e que los dits clavaris paguen, e sien tenguts pagar los salaris ordinaris e tachats als rector, doctors, maestres, e cambrers, e al verguer del dit studi general: e que cascun any los dits clavaris sien tenguts donar compte, e raho a instancia del sindich de la ciutat de Valencia, qui es elet per los dits magnifichs jurats en administrador, e protector del dit studi general, al magnifich racional de la dita ciutat; en manera que pagats los salaris, si res hi sobrara se puxa convertir en obres de dit studi general, e si res hi fallirat (fallirá; faltará) se puxa provehir de hon se pagara; en manera que ab tot compliment la dita exactio, e pagament se facen: e que los dits clavaris sien tenguts donar fermances a coneguda (persona) del dits magnifichs jurats, racional; y sindich de la dita ciutat.

XV. Item, ordenen que lo rector, qui es elet, e daci avant sera elet a temps de tres anys, haia de salari per cascun any vint y cinch lls (lliures). 

XVI. Item, ordenen que lo maestre qui legira de theologia haia de salari vint y cinch lls. per cascun any.

XVII. Item, ordenen que lo doctor que legira de dret canonich haia de salari vint y cinch lls. per cascun any.

XVIII. Item, ordenen que lo doctor qui legira de dret civil haia de salari vint y cinch lls. per cascun any. 

XIX. Item, ordenen que lo doctor qui legira de medicina, o cirurgia haia de salari vint y cinch lls. per cascun any.

XX. Item, ordenen que lo maestre, o doctor, o cambrer, qui legira en general poesia, e art oratoria haia de salari vint y cinch lls. 

XXI. Item, ordenen que lo maestre, o cambrer qui legira de filosofía moral haia de salari vint y cinch lls. per cascun any.

XXII. Item, lo maestre, o doctor qui legira la biblia haia de salari vint y cinch lls. per cascun any.

XXIII. Item, ordenen que lo maestre, o cambrer (qui) legira de filosofía natural en general haia de salari vint y cinch lls. per cascun any. 

XXIV. Item, ordenen que lo maestre, o cambrer qui legira de lochica en general haia de salari vint y cinch lls. per cascun any.

XXV. Item, ordenen que lo maestre, o cambrer qui legira lo doctrinal, e fara de maiors, e lo proverbi maior haia de salari quinze lls. per cascun any.

XXVI. Item, ordenen que lo maestre o cambrer qui legira lo doctrinal, e fara de menors, e lo proverbi menor, haia de salari quinze lls. per cascun any.

XXVII. Item, ordenen que lo maestre, o cambrer qui legira de parts en general haia de salari deu lls. per cascun any.

XXVIII. Item, ordenen que lo verguer del dit studi general haia de salari vint lls. per cascun any. 

XXIX. Item, ordenen que sien pagats als dos clavaris, e thesorers quinze lls., ço es, a cascu set lls. X. sols.

XXX. Item, ordenen que ultra los dits salaris los maestres, e cambrers qui staran en lo studi general, als quals alguns studiants seran comanats, puxen reebre de aquells los salaris que ab aquells se poran concordar, pux sien rahonables, e no demesiats.

XXXI. Item, ordenen que sia hauda una campana, e mesa en lo dit studi general per obs de sonar a les liçons ques faran ab son orde, la qual haia de sonar lo verguer.

XXXII. Item, ordenen que de la festa de sent Luch avant lo rector mane tocar la campana a les quatre hores de mati per despertar, e los studiants tenguen temps fins a les cinch hores de prepararse; e sonades les cinch hores que sone altra vegada la campana, e de continent lo maestre, o cambrer qui ha de legir lo doctrinal de menors sen puge en lo general, e comence a fer de menors.

XXXIII. Item, ordenen que tocant la sisena hora toque la campana, e lo maestre, o cambrer qui ha de legir de lochica sepose (se pose) en lo general, e liga la liço de lochica de Aristotil (lógica de Aristóteles).

XXXIV. Item, ordenen que sonant la setena hora sone la campana, e lo maestre que ha de legir de theologia se pose en lo general en la cadira, e liga de theologia.

XXXV. Item, ordenen que sonant la huytena hora lo maestre, o cambrer qui tenra carrech de legir les parts, se pose en lo general pera legir de parts als partistes.

XXXVI. Item, ordenen que sonada la novena hora soné la campana, e lo maestre, o cambrer qui ha de legir lo doctrinal, e fer de maiors faça de maiors.

XXXVII. Item, ordenen que sonada la novena hora soné la campana, e lo maestre, o cambrer qui ha de legir filosofia natural liga en lo general sa lliço del Aristotil.

XXXVIII. Item, ordenen que sonada la dehena hora sone la campana, e liga lo doctor de medicina.

XXXIX. Item, ordenen que de continent a la una hora apres mig jorn sone la campana, e liga lo maestre, e cambrer de filosofia moral. 

XL. Item, ordenen que de continent a les dos hores apres mig jorn sone la campana, e liga lo maestre, o cambrer de poesia, e art oratoria.

XLI. Item, ordenen que a les tres hores sone la campana, e lo doctor liga la liço de dret civil.

XLII. Item, ordenen que a les quatre hores liga la liço de dret canonich.

XLIII. Item, ordenen que a la cinquena hora sone la campana, e liga lo doctor lo test de la sancta biblia.

XLIV. Item, ordenen que sonada la hora sone la campana, e façen los maestres lo proverbi maior, e menor.

XLV. Item, ordenen que fets los proverbis maior y menor los cambrers en ses cambres repetexquen a sos dexebles les liçons que volran, e ligen les liçons specials ques volran fer, e legir per que mils se apronten los studiants, que tenen en comanda; e que lo rector hi provehexca opportunament.

XLVI. Item, ordenen que lo verguer no permeta que algu del studi ixca de la oracio avant, fins los proverbis maior y menor sient fets. 

XLVII. Item, ordenen que los studiants puxen disputar a lur voluntat en ses cambres, e en publich; e que cascun dia se faça exercici de disputa en les hores que no hoyran liço.

XLVIII. Item es ordenat que cascun disapte lo rector acomane al qui volra dels studiants de tenir conclusions en lo general de la facultat, y sciencia que volra; en axi que hun disapte tinguen conclusions lo lochich, altre disapte lo filosoff, e la altre theolech, laltre canoniste, o legiste; e axi se proçeguexquen les conclusions: les quals se facen sens solemnitat de enpaliar, sino solament ab lums, e una catiffa (catifa; alfombra) en la cadira; (è) per levar lo desorde, que en semblants dies se fan que nos puxen donar collacions de confits, ni ramets, ni fer altres despeses, salvo en dos canalobres (candelabros, candeleros) grans dos lums de caneles (candeles; candelas, velas).

XLIX. Item, provehexen, e ordenen que per quant es voluntat que lo dit studi general sia continuat, e prosperat, e es dupte si los salaris que pagaran los studiants seran sufficients a pagar los salaris dels doctors; e encara per que en sdevenidor pora esser necessari enaugmentar los dits salaris, e metre altres cadires dobles de cascuna facultat; e per aço çostenir es necessari alguna provisio de quantitat certa, que no puxa fallir: per ço deliberen, que remoguts los capitols deles (de les) imposicions del drets de la ciutat, ab los quals es ordenat que los compradors sien tenguts pagar certes copes de argent cascun any peral centenar de la ploma (a), pera jugar a ballesta, e de aço se sia molt abusat, provehexen que en loch de les dites copes se venen los dits capitols de les imposicions ab carrech, e expres capitol que lo comprador de les carns pague, y sia tengut pagar perals salaris del studi general cinquanta lls., e lo comprador de la mercaderia altres cinquanta lls., e lo comprador dels almudins cinquanta lls., e lo comprador del avenguts cinquanta lls., e los compradors del tall vint y cinch lls., e los compradors del vi vint y cinch lls., e lo comprador del peix sech y salat vint y cinch lls.; en axi que si los salaris ques hauran dels studiants no bastaven a pagar els salaris dels maestres, e les obres de la casa necessaries, que de les dites quantitats se puxen pagar; e sino era necessari serviran peral quitament dels censals de la dita ciutat: e aço a son beneplacit per que sin volran re:::, queu puxen fer.

L. Item, ordenen, e provehexen que los dits magnifichs jurats, racional y sindich puxen aiustar, tolre, mudar, affegir, y corregir los dits stabliments, e ordinacions segons los parra, e segons la necessitat del temps ocorrera, y revocar, y deffer (desfer; des + facere, deshacer) en tot o en part a son beneplacit. 

(a) Llamábase del centenar de la ploma una compañía de ballesteros levantada por don Jayme I de Aragón, la cual duraba aún a principios del siglo XVII, como consta de las cortes de Valencia de 1604, y las de Monzón de 1626. Sus insignias eran cruz y ballesta: su oficio guardar la bandera real cuando salía con ocasión de guerra, y servir a la ciudad, que era su coronela, y el justicia criminal su capitán. Los cien ballesteros de que se componía tenían sus ejercicios de ballesta en el sitio que aún hoy se llama la ballestería, espaldas del convento de sta. Úrsula, premiando la ciudad al más diestro con una copa de plata. Y a esta costumbre alude el presente lugar, donde se manda que los arrendadores de los derechos de la ciudad, en lugar de las copas de plata con que contribuían para el centenar de la ploma,  paguen las cantidades que se les señalan para los gastos del estudio general. 

LI. Item, donen facultat al rector del studi, e als doctors, maestres, e cambrers principals qui seran elets pera legir, que ab intervencio de tres o quatre maestres en theologia, e del sindich de Valencia ordenen les constitucions del studi, e lo modo de les liçons, e quins doctors, ne quins libres se deven legir per benefici dels studiants, e de tot lo dit studi.

LII. Item, elegexen de present per legir en la cadira (cátedra) de theologia lo reverent maestre Joan Bou, maestre en sacra theologia.

E a la cadira de dret canonich lo reverent maestre Leonart Lopiz.

E a la cadira de dret civil lo reverent maestre.... Miranda.

E a la cadira de medicina, o cirugia lo reverent maestre Luis Alcanyiç, maestre en arts, e en medicina (a).

E pera legir la sancta biblia lo reverent Joan Baiyarri, maestre en sacra theologia. 

E per maestres principals pera legir de maiors, e fer lo proverbi maior, maestre Domingo Navarro.

E per maestre principal pera legir de menors, e fer lo proverbi menor, maestre Joan de Tristany.

E per maestre principal perals partistes lo bachiller de Tristany.

E per maestre e legir de lochica maestre Jaume Steve.

E per maestre principal, e legir de filosofia moral lo reverent maestre Alfonso Ari.

E per maestre principal, e legir de filosofia natural lo reverent maestre....Oliver (b).

(a) Autor de una obra lemosina intitulada regiment preservatiu o curatiu de la pestilencia. (Ximeno bibl. t. I. p. 52). 

(b) Llamábase Pedro Juan Oliver. (Ximeno ib. p. 109). 

E per maestre principal de legir de poesia, e art oratoria maestre Joan Partheni, italiá (a).

E per clavaris pera rebre les pecunies dels studiants maestre.... Porta, emaestre.... Navarro.

E per porter en.... criat del spectable comte de Oliva.

Los quals doctors, maestres, e cambrers pera fer, e legir les dites liçons en general sien elets cascun any, e per temps de hun any, ço es, de la festa de sent Luch fins a laltra festa de sent Luch.

(a) De este Juan Partheni vi años pasados en la biblioteca de mi convento de san Onofre varias églogas latinas y otras poesías, impresas en Valencia por Jorge Suriano en 1503. Lo que de ellas resulta es que era sevillano (no Italiá, como se dice aquí por equivocación), que se llamaba Juan Partenio Tovar: que era poeta laureado, y profesor de poética en esta universidad; de modo que el segundo nombre Parthenio se puede tener por poético, como si dijera virgineo. En el mismo volumen se hallan otras poesías latinas: Torrentis tarraconensis de conceptu Virginis panegyricon = de sacro candidoque Maria Virginis conceptu triumphus per Joannen Angelum = Martini Mondeonensis carmen ejusd. argum. = y varias cartas y epigramas de Onofre Capella o Capilla, natural de Gandía, dirigidas a nuestro Tovar, con algunas otras curiosidades; de todo lo cual di completa noticia al p. fr. Francisco Méndez, de la orden de san Agustín, para las memorias tipográficas de España del siglo XVI, que está preparando, por ser libro muy raro y desconocido a los autores de nuestras bibliotecas. 

LIII. Item, ordenen que cascun any se aiusten lo segon dia de Maig apres dinar en lo dit studi los magnifichs jurats, racional, advocats, sindich, e scriva de la sala; e aqui fet bon scrutini ensemps ab lo rector, e altres doctors, e maestres fasen electio dels doctors, e maestres, e cambrers, a les mes veus, para legir les liçons de totes facultats de sus expressades pera temps de hun any; e axi se seguexca cascun any. E quant venra al trienni del rector axi matex en lo matex dia se faça la electio peral trienni sdevenidor; en manera que lo rector se puxa preparar axi matex per star, e habitar de continu en la casa del studi general. 

LIV. Item, provehexen que nengun maestre o cambrer qui tenran dexebles estudiants acomanats ab salari, o sens salari, que dins lo any comptant del dia de sent Luch avant nos puxa mudar ab altre maestre; ni algun maestre lo puxa reebre, ni fer pacte ab algu de salari ab aquell fins sia finit lo any, sots pena de cent sols. E si sen exia, ultra la pena, sia tengut pagar lo salari al.... maestre de tot lany.

LV. Item, provehexen que sia scrit al nostre sanct Pare, e supplicar sa sanctedat, que done, e atorgue al dit studi general gracia o bulla de fer doctors, bachillers, e donar qualsevol graus axi propriament com es huy en la ciutat de Roma, e lo studi de Bolunya (Bolonia, Bologna), e de Leyda (Lleida; Lérida; Ilerda); e per lo semblant scriure, e supplicar a la magestat del rey nostre senyor, que done, e atorgue lo semblant privilegi, e gracia. 

LVI. Item, provehexen, e donen facultat al rector del dit studi general, qui ara es, o per temps sera, que puxa tenir taula comuna, e donar a mengar (menjar; manducare; manjar; comer) en comu als studiants, qui volran mengar en lo dit studi, convenintse ab aquells del que deuran pagar, en manera que ab mes disposicio puxen entenre (entendre; entender) en lo dit studi.

LVII. Item, provehexen que quant algun cambrer fara alguna liço special a sos dexebles, los quals tenran encomanada (f. encomanats), que qualsevol del studi hi puxa venir per hoyr la dita liço sens salari, que no sia tengut pagar mes del que desus es tachat, e ordenat, encara que stiga acomanat a qualsevol cambrer.

LVIII. Item, ordenen que en lo dit studi se puxa fer conductes de hoyr alguns libres de qualsevol facultat sien, en especial, o general, convenintse ab lo doctor, cambrer, o mestre per la quantitat que li volran donar ab intervencio del dit rector, y no en altra manera.

Testimonis foren presents a les dites coses los reverent frare Bernad Dezpuig comanador de Montesa, e lo honorable en Jaume Eximeno notari habitant de la ciutat de Valencia. 

X. 

Copia de la carta de los jurados de Valencia al papa Alexandro VI pidiéndole que otorgue las peticiones que encargaron al canónigo de esta iglesia micer 

Juan Vera, cuyas instrucciones se ponen a continuación 

(a: Se halla en el archivo de dicha ciudad, t. 33. de cartas. ). 

Sanctissimo, et beatissimo domino nostro papae

Beatissime, et sanctissime pater: post pedum oscula beatorum; sabent que micer Johan Vera, cabiscol, e canonge de aquesta esglesia valentina devia partir pera vostra sanctedat, occorrent necessitat de algunes coses, havem delliverat scriure e suplicar aquella nos vulla atorgar algunes coses sobre les quals havem molt instruit e encaregat (encarregat) lo dit cabiscol a boca, e en scrits: suplicant sa sanctedat li vulla dar fe e crehenza: suplicant la divina Magestat conserve sa sanctedat en felicisim stat ab longisima vida. De Valencia a V de Maig del any MD (año 1500). = De V. S. beatissima humils e devots servidors qui besen los peus de V. S. B. = Los jurats de Valencia. 

Instruccions fetes per los magnifichs jurats, racional, e sindichs de la ciutat de Valencia al reverent micer Johan Vera, cabiscol e canonge de la seu de Valencia, del que deu fer ab la sanctedat de nostre sanct Pare. 

Primerament li donara la letra, besant lo peu a sa sanctedat: oferint de part de la dita ciutat quant manara de aquella, com li sia molt devota e afectada. 

Item, suplicara la prefata sanctedat li placia donar e atorgar gracia e butla apostolica, en virtut de la qual la ciutat de Valencia per esser la una de les principals e populosa del mon, e sa sanctedat esser natural de aquella (a), puxa eregir (erigir) un studi general, lo qual ha instituit, e ja si lig de totes facultats; e per haver hi tants homens de sciencia e de gran enteniment tinga facultat de graduar e fer doctors, bachilers (bachillers), e licenciats en totes facultats; e que tinga aquels (aquells) privilegis, gracies, e prerogatives (prerrogatives) que te la ciutat de Roma, Bolunya, Salamanqua (Salamanca), e Leida (Lleida, Leyda, Lérida, Ilerda), e que mane expedir la butla, de la qual ja lo cardenal de Capua ha suplicat sa sanctedat, es diu la hauria atorgada. 

Item, suplicara sa sanctedat que per quant lo glorios sent Vicent Ferrer era natural de aquesta ciudat, e la sanctedat de papa Calixto (III) lo ha canonizat, e es digna cosa que ja que lo seu sant cors no es en aquesta ciutat, sino en Bretania (Bretaña), que sa sanctedat mane fer fer una copia del proces e sentencia de canonizacio per obs de la dita ciutat; per que es raho la dita ciutat la tinga, e sapia los miracles, e vida autentica de aquell. 

E si poria, haber alguna reliquia de son glorios cors pera la sgleia maior de nostra dona de la dita ciutat, per la gran devocio que te aquesta ciutat al dit glorios sant. Item, suplicara sa sanctedat se vulla digna (dignar, sin la r final, digná) en provehir e manar que de les rendes del archebisbat sia consignada alguna quantitat rahonable peralque (per al que) manqua (manca : falta, verbo) a la perfeccio del retaule de argent de nostra dona santa Maria de la seu de Valencia, com sia gran mancament (falta, sustantivo) de aquesta ciutat que en temps de XXXI any (anys) que ha que lo retaule per nostres pecats se crema (se cremá : se quemó), nos sa pogut acabar. (no se ha pogut, s'ha : no se ha podido)

Item, suplicara a sa sanctedat tinga en especial recomendacio los fills e naturals de aquesta ciutat en la collocacio de aquells, los quals deuen esser preferits a tots altres, axi com sa sanctedat be e sanctament acostumat (ha acostumat; ha acostumbrado, ha tenido la costumbre). 

Item, suplicara que per quant en aquesta ciutat hi ha grans margals entre la ciutat e la mar, e per causa que nos cultiven, la ciutat reb molts dans axi de infeccio de ayres, com per no haversen lo util que sen poria haver; e perque en temps passat se feu relexacio de delmes e primicies a cert temps, lo qual es passat, suplicara que conreantse les dites marjals, sa sanctedat provehesqua que de temps de XXX anys nos paguen delmes e premicies (primicies), perque lo cost a esser gran en traure les dites marjals, e sostenir les cequies per les quals se han a decorrer les aygues al riu, e a la albufera.  

(a) Como los jurados dicen aquí que Alexandro VI era natural de Valencia, convendrá tener presentes las noticias que sacó el mro. (mtro.) Diago del archivo de san Felipe (Xátiva), y dejó en el tom. 2. folio 21 de sus MSS., que se guardan en el convento de Predicadores de Valencia. 

Llegó (dice) a la ciudad de Valencia el correo con las nuevas de la elección del papa Alexandro VI en 20 de Agosto de mañana a las 9 horas de 1492, y hízose grande fiesta en la Seo: y se hizo procesión cantando el Te Deum, y toda la ciudad hizo gran fiesta a doña Beatriz de Borja, hermana del electo, y mujer de don Ximén Pérez de Arenós, besándole las manos. Hallábase entonces en Valencia un síndico de Xátiva, llamado Guillen Tovía, y hizo lo propio como síndico de Xátiva, de donde era natural el electo, y desde luego escribió una carta a la ciudad de Xátiva, dándole razón de todo esto. (Véase esta carta en Rodríguez). Túvose consejo en Xátiva en 21 de dicho mes de Agosto, y leyóse la carta del síndico, y al punto convocada mucha gente principal y mucho pueblo, se fueron los jurados a la iglesia colegial de santa María, y hicieron repicar todas las campanas, y hicieron procesión cantando el Te Deum, y todo con grande regocijo por ser el pontífice natural de allí, y haber sido allí baptizado (bautizado). El día siguiente a 22 de Agosto se tuvo consejo entrando los canónigos en él, y se determinó que se guardasen tres días como fiestas desde 23 hasta 25 de dicho mes, viernes, sábado y domingo, y se hiciese procesión cada día por la ciudad, acompañándola las cofradías, y que los tres días se hiciesen lumbres a la noche, y que el domingo se corriesen toros en la plaza de la Seo. Echóse el bando, y cumplióse todo lo contenido en él. En el bando se daba razón del día de la elección, que había sido a II de Agosto. Nombró la ciudad de Xátiva, y el cabildo embajadores a Ausias Rotla, canónigo y oficial de aquella iglesia, a Juan Ferriol, jurado, a Nicolás Sepulchre, canónigo, y a Ausias Malferit, caballero, para que fuesen a dar la enhorabuena a doña Beatriz de Borja. Escribióse la carta en 27 de Agosto, y dona Beatriz holgó mucho, y respondió en 29 de Agosto, ofreciéndoles juntamente su favor para todo lo que el cabildo y la ciudad hubiese menester del pontífice. (Todo esto he visto en el libro de consejos de aquel año). La ciudad para que constase para siempre que había nacido, y sido criado en ella, quiso que se hiciese información de este cabo, y que se averiguase por medio de testigos, mediante juramento, y que la información se hiciese por Francisco Luis Bou, caballero lugarteniente de gobernador de Virrey de Valencia, citra Xucarum (Xúcar, Júcar), Jayme Estaña Doncel, justicia de Xátiva en lo civil y criminal. Galcerán Escriva, caballero, Asensio Miralles, Francisco Domínguez, y Baltasar Morelló, jurados de Xátiva. Recibiéronse los testigos en 27 y 28 de Agosto de dicho año, y fueron ellos trece en número. Los cuales mediante juramento dijeron que el pontífice era natural de Xátiva, que era hijo de los nobles Jofre de Borja, y Isabel de Borja, que nació por Julio a media noche, que nació en dicha ciudad en casa de su padre Jofre de Borja, en la plaza de los Borjas (los famosos Borgia, Borgias), cerca del mercado; que nació entrando por dicha casa en un zaguán de ella, a mano izquierda de la puerta, que él propio cuando vino de Roma por legado y pasó por Xátiva, pasando por aquella plaza acompañado de la ciudad, dijo esto propio, señalando la casa y zaguán donde había nacido; que fue bautizado en la iglesia de S. Pedro; y parece que fue misterio, para que se entendiese que había de presidir en la iglesia de S. Pedro de Roma, porque la costumbre en Xátiva era que el baptismo (bautismo) se diese en la iglesia colegial de santa María; que tuvo por maestro y ayo a Antonio Nogueroles; que le dio el pecho una mujer llamada la Villena; que en el baptismo fue llamado Rodrigo; que era Narahimet hoc est (eso es, o sea, ço es), Morenico y Morrudet; que su padre tenía cuatro caballos; que siendo niño de ocho años iba caballero en una haquilla (jaquilla, jaca pequeña) por las calles; que muerto su padre, siendo él ya de edad de diez años, se fue su madre doña Isabel de Borja con él y con toda su casa a la ciudad de Valencia. (Todo lo cual he visto auténtico en otro libro de aquel archivo. Hasta aquí el mro. Diago.  

XI. 

Copia de la carta que escribió rabí Izach a rabí Samuel, cuya versión lemosina existe en S. Miguel de los Reyes, en un MS. del siglo XIV. 

Salut sia a tu jerma (germá, germà; hermano) Samuel de Ffeç (Fez), e a tota la tua companya, yo rabi Izach de Zigi Valmesa te faç saber que reebi la tua letra en un libre quem envijest ab aquella, el qual libre reebi tanquat et segellat, e en aquell metes vint e huyt capitols, e envjest (envijest, como pone antes) me a preguar (pregar) per la tua letra, que legis el dit libre, cascun capitol per si; e com lo aques (hagués) legit, quet envjas (enviás) resposta daquell, segons que yo ho entenia, per la raho que tu dius que tens dubte en nostra ley. E yo guarde sobre aço que venia scrit e ordenat en lo teu libre, e studij sobre aquell per los libres de Moyses, e per la ystoria dels prophetes, e per tal que lo nom de Deu sia exaltat e beneyt per tots temps, entes ho for, be, e per ço com a aquest senyor nos pot res amaguar (amagar; esconder), axi com dix de ell David, que no es quis puixa amaguar de la sua calor, conve a tu respondre en poques rahons, e verdaderament car tengut ne so que ho faça en aytal cars com aquest puix quem fas demanda sobre aquest fet, car yo entenc que savi est tu en la ley. E com yo no respongues a aço segons que es veritat, non estaria be, e seria molt gran menyspreu contra mi si yot responja (responia) ab falsia, e seriam gran vergonya, e seria provada la veritat contra mi, segons que appar per lo test e per la glosa dels libres de Moyses, e dalguns dels prophetes, dequi yot trauré aquesta resposta e eximples (exemples), los quals prophetaren de Messies, jat sia que tu parlest per los capitols del teu libre daço complidament, e yo per minvar, ne fallir en la mia resposta de ço qui es cert e veritat que prophetaren los prophetes de Messies respondre acordant ab tu en tot ço que es scrit en lo dit libre teu, e conexer, e saber ho tot axi com ho dius, he asignats sobre los teus declaraments, segons que yon trob, e perço que digueren los prophetes, aquest es lo just Messies, que nos fills de Israel speram. E com donchs nol coneguerem per nostres peccats, e les gents quel conegueren apparse quals son, e proves perço que dix Deus per la boca de Daniel propheta, hon dix: quant vendra lo sant dels sants, cessara la vostra uncio. ¿E qui es altre senyor, ne sant dels sants, sino aquest just qui era Deu? Et despuix que aquest just vengué, no aguen uncio, ne sacerdocit, ne olocaust (holocaust), ne princep, ne rey; e dic que aquells quel conegueren son los christians, e proves clarament per ço que dix Deus per boca de David en un loch que diu: trencaré tots los poders dels peccadors, e exaltare aquell del just. E senyor, ¿e quina contesa e neciesa es aquesta que tenim, cas (car) ja es en nos complit aço que aquest propheta dix? Car despuix en aquest just descreguem, nos perdem tot lo be que haviem, e cobrarenlo aquestes gents qui cregueren en la sua venguda. E senyor, ¿quin major screbantament que aquest, que siam escampats per totes les parts entre les gens estranyes, e servimlos nos la mil anys passat, e mes? E veig senyor ço que dix Deu de aquest jux per boca de Micheas propheta; ohiats (ojatshojatsescuchadoíd; típico de los pregones) tots los pobles, e escoltats (escoltéu o escolteu; escuchad), e la terra humillarse ha a nostre Senyor Deu per testimoni de la sua sanctedat, e el Senyor exira (exirá, eixirá; saldrá) de son loch (su lugar, ipsius locis); e aquesta exida com dix que exira de son loch, ¿qual es sino la sua venguda? E jatsia que Deus del cel fo qui fon enviat per lo sant Sperit, e axi com Deus dix per la boca de Abdies propheta de la venguda de aquest just levat, e levem nos sobre ell a la batalla ço que no diviem, e dix sempre aqui, e petit te demostra entre les gents e poch. E nos tenim es ment (esment) aço sino al seu poder ja fos qui no hagues part en la sanch de aquest infant petit gran just. E pur nos encara speram Messies. E senyor mes valria que fessem esmena a Deu de la nostra errada en que cayguerem; quel propheta Abacuch dix de la sua venguda: speral que a venir ha, e nos tardará. Donchsquet (donchs que te) es vejares senyor de la mia contesa durar tant sens raho. Car aquest propheta dix, que vendrá e nos tardara. Donchs, senyor, sil speram, gran tardança es aquesta de mil anys ança (ençá, ençà, en ça) e mes que ha que som en aquest cativeri (captiveri, cautiveri; cautiverio), e servim les gents que cregueren en aquest just segons que dit he. Mas complit he ço que dix aquest propheta que vendra e nos tardara. Car no volch Deu quel propheta digues sino veritat. Entro (tro, fins; hasta) açi (aquí) te he dit deço que parlaren alguns dels prophetes de la venguda del Messies. Sobre aquesta raho te vull encara mes dir, senyor. Yo hagui disputatio sobre la ley ab mestre Anthoni bisbe de Marrochs (Marruecos); e jatsia que tu hajes parlat en aquesta raho per un dels teus capitols, nom puix estar que no te envij a dir diu maestre Anthoni, que santa Maria la qual honren molt los christians, que ve del linatge de David, e que Christ nasque per lo Sperit sant del ventre de aquesta Senyora: e jatsia que yo no li volgui alli sempre atorgar, aquesta pero es la veritat, segons appar per lo dir dels prophetes dels quals te he parlat tro açi. Et entrant sobre aço vull mes testimonis e proves dar perço que dix Isaies a Achaz: e dix li, affigia el Senyor per parlar a Achaz; e dixli, demana senyal a ton Senyor Deu, e demana la sua senyoria que la exech sus (execar, eixecar, alçar; alzar, elevar) alt. Et dix Achaz, no demanaré, ne tentaré al Senyor. 

E dix: aqui sempre ohiats casa de David, si es poc ades en fellonir el Senyor Deu, per aixo dará el Senyor senyal, car verge concebrá e infantará fill: Emmanuel será son nom, que vol dir, Deu ab nos, per saber aborrir lo mal, e elegir lo be. E dix aqui sempre en altre loch aquest mateix propheta: nin fo nat a nos, effill fon dat a nos, e fon la majorança (mayorazgo) sobre la sua espalla (espatlaespalaespalda), e appellá el seu nom maravellos, e conseller, Deus fort, e pare per tots temps. E Senyor dic que molt declara aquest propheta en lo engenrament de aquest just dix, que seria dat senyal en casa de David, que concebria verge, e que infantaria fill, que havria nom Emmanuel, que vol dir, Deu es ab nos, e que sabria aborrir lo mal, e elegir lo be. E no nomená en aquest engenrament pare carnal; car no fo engenrat de pare carnal, mas per lo sant Sperit. E tu parlest per un de tots (tos, tons : tus) capitols de aço complidament: e veus tu senyor ço que dix sempre aqui aquest mateix propheta, que nin fo nat a nos &c. Dol de nosaltres amich per ço com no ho saber conexer e occehim (de occidere: matamos) Isaies per tal com dix aquesta paraula. ¿Quin major senyal poria esser mostrat en lo mon, que aquest, que fembra verge concebés per lo sant Sperit, e que infantás fill axi com aquest de qui parla aquest propheta, e los altres prophetes ab ell; e apres del part romás verge? E proves per ço que dix Deu per boca de David en un loch alli hon diu: acaba tu, Senyor, la vinya la qual plantá la tua dextra (dextera; dreta; derecha, diestra); e fermala sobre lo fill de la Verge, al qual enformest pera tu. ¿E Senyor, quet semble de nostra seguedat (ceguedad, ceguera) e malaventura en que estam? Car lo propheta veritat dix, e no volgue Deu que mentis, e veus tu senyor com liu a (li ho ha) promes que no limentria (li mentria; le mentiría) alli hom diu; si yo a Daviu servent meu ment, ¿a qui diré veritat? El seu linyatge (linatge; linaje) durará per tots temps, lo qual lignatge son les gents dels christians. Ca (car) no volgué Deus, que minvés alguna cosa deço que prophetá en son nom. E dix Deu per boca de aquest mateix propheta en altre loch: pugest (pujar; subir) tu, Senyor, en alt, e messist nos en catiu entre los homens. Aço dix lo propheta del cativeri en que som, e nons promes aqui algun cobrament, ne nengun remey. E dix aqui sempre prenguist aquells qui no crehien que lo teu fill fos Deu e hom. Donchs be veus tu Senyor, que dix aquest propheta: que fill era de deu e hom. E dix en altre loch, qui era Deu sino veritat? E dix en altre loch: la veritat nasqué de la terra, e la justicia caygué del cel. E dix en altre loch aquest mateix propheta: nasqué Deu e just, e endreçá als qui son drets de cor. E de puix que aquest just vengué, lo qual nosaltres malastruchs no coneguem per nostres peccats, foren destruiths (destruhits, destruits) los fills de Israel, per nul temps mes no haguen venanança (benanança; buenandanza), axi com ho dix aquest propheta de aquest nostre destruiment en un loch hon diu: confuses sien e evergonyesguen (confusos sean y se avergüencen) tot a una aquells qui cerquen la mia anima, per ço que lam tolguem (lam : me la; tolguen : quiten, de tolere). E dix aqui sempre: tornats sien atras, e envergonya vinguen aquels qui de mi dien: bo es quens guardem de ell, car mal es. ¿E com pot esser major confussio e vergonya, que aquesta en que som, e no trovam quey cobrament nengu: e puix que Deus nos malaeix axi, que es aço que nos speram? En tró açi te he parlat de la venguda daquest just, segons queyo (que yo) nhe (n'he) trobat per los libres dels prophetes qui parlen de la sua venguda. E tu, senyor, saps be aço, mils que (mejor que) yo. Senyor, com se vulla que tu hajes enviat a dir per alguns dels teus capitols, com fon venut aquest just per argent; vull sobre aço parlar un poc, qui dien alguns de nostres letrats, que lo just venut per argent fo Josep (Josué). E yo dic que Josep fo el mesqui (mesquí) qui fo venut sens morir mal; e axi nos ho repres Deus per boca de David alli hon diu: venut es axi com a ovella, e el preu que reberen sos germans quil veneren fo vint argenters de argent, (20 argénteos, monedas de plata) qui valen cascun argent, un diner e mig de la moneda que corria en aquella terra hon vivien Josep, e sos germans, e axi fahien XXX diners de la dita moneda. Mas yo dic que lo just de qui havem parlat tro açi, fo venut per trenta diners cabals, e aytants ne rebé aquell quil nos vené en la sinagoga, e novint (no vint) argentes dargent axi com aquells de Josep. E proves aço molt be per ço que dix Deu per boca de Zacaries (Zacarías) propheta en persona de aquell quil nos vené alli hon dix; alegrats vos molt consell de Sion, e cantats companya de Jerusalem, car lo teu rey ve a tu just e salvador molt es bell, calvacant en un polli fill de Somera (Asna), e dix, si plau a vostres ulls dats me mon preu, sino leixats lo comptarem per son preu trenta diners. Aquest trenta diners reebé aquell quill (quil, qui'l) nos vené el just, e no vint argentes, ne vint e cinch, axi com dit he. E dix aqui compra aquest propheta daquests XXX diners, gitals (los expulsa, tira, de gitar) al oller car era fortalea de preu, al qual me aprearen trenta diners, e reb los trenta diners, e gitals en la casa del Senyor. A aquest oller foren semblants los fills de Israel que no durá la nostra honor, ni lo nostre be, ni nostre poder, sino segons la obra del oller que es de argila (arcilla), e de poqua durada. E da (de) aquesta venguda parlaren Jeremies e Amos, e Isaies prophetes e nengun propheta no parlá del preu perque Josep fon venut, sino David, qui dix, venut es Josep com a ovella, e mesgue que aquells quil veneren no reberen mes per ell de vint argentes de argent axi com dit he; car (se lee ear) Josep no fon just, mas hom carnal e peccador: e aquest just no fo pecador, ne fo en ell trobada alguna tacha (taca; mancha; macula). E puix que Josep era hom carnal e pecador, no pot esser dit just. E quin profit nos te de metre devant nos aquesta escusa que es axi sens tota raho, car la ystoria fa testimoni en aço contra nos, per quant fo venut Josep, e per quant fo venut el just. Dol de nos, e ya volgues Deu que nos no haguessem part en aquesta compra, ne en aquesta venda. Ja te he yo parlat (pone parlát) de la sua venguda, e com fo venut el just per nostres peccats. Senyor dix Deu de la creu per la boca de Zacaries propheta de aquest just: guardarán aquell que alancegaren (alancearon) sobre aquell, axi com plany hom sobre un hom, e feren dol sobre ell axi com fa hom sobre el major. E en aquell dia será dol gran en Jerusalem, axi com lo plor de Adramon en la vall de Magedon; planyerá la terra cada generacio a son de part, dol de la generacio com tant gran errada fo aquesta. Et veus senyor que dix aquest propheta, planyerán sobre ell axi com sobre hu; y no fon altre sino aquest qui fon hu seguint la voluntat del Pare quil enviá, segons David en un loch, que es Deu e hom; e dix Deu per boca de aquet propheta, mon fill es tu, huy te engendré yo. 

E dix, faran dol sobre ell, axi com sobre lo major. ¿E qui es major que aquest just? Lo qual apellam Deu fill per boca de David, axi com dit he. E dix que aço que dix planyeran sobre lo major es el Pare e aquest just qui fo enviat del Pare es fill; e ajustal el propheta e apellal hu; e axi es Pare, e fill un sol Deu, Sperit sant ixent de ab dos (ambos; abdos), axi com hix la resplandor del sol. E per aço apellen los christians trinitat, e ja no sia yo ab aquells qui aço no crehen (creuen; creen). E dix David en altre loch, Senyor, lo imperij al nin, e fon salvu el fill de la tua serventa. E daqest (daquest, d'aquest) imperij dix Isaies, quel imperij daquest infant seria sobre el seu muscle. Aquest imperij fo la creu, en la qual nos lo plagam per nostres peccats; e daquest plagament dix Zacaries, qui plagua e naffra son Deu, linyatge malvat es. E dix David, desyaran ells contra la anima del just, y scamparán la sanch del simple qui no fa perqué. E donchs nos som linyatge malvat e fexuch per peccats, car plagam o naffram nostre Deu. Dol de nos, senyor, per ço quins es devench (esdevench). Dio (diu) maestre Anthoni bisbe de Marrochs que aquest just resucitá despuis que nos lo occiem, e parque diga veritat, e proves per ço que dix Deu per boca del propheta David en altre loch: provist me, e coneguist me, e tu coneguist el meu saber (forte seure: hisp. seer.: latín. sessionem, id est mortem): e el meu resucitar. Senyor maestre Samuel, hoc he parlat, e departit en poch despay de la venguda de aquest just fill de Deu e hom, esgons (segons) qui dit he; de aquell que nos negam per nostra desaventura. Et daqui avant sper lo quis vulla, car no vendrá sino jutgar la terra; e prech te axi com amich e senyor que tot aço sia entre tu e mi secret, entró de huy en trenta jorns que yo seré ab tu. Deo gratias. 

XII. 

Parecer de don Gerónimo Bautista de Lanuza sobre el hábito que deben usar los obispos regulares (a : Es copia del borrador original que se conserva en la biblioteca del real convento de Predicadores de Valencia t. X, varior. fol. No se siguió este parecer del ven. Lanuza, como consta de la carta que posteriormente le escribió don fr. Isidoro Aliaga, arzobispo de Valencia, conservada en la misma biblioteca, en la cual, supuesta la orden de conformarse los obispos regulares con el ceremonial, le declara ser más conforme a él esta mudanza de hábitos.) 

SEÑOR. 

El nuncio apostólico que reside en esa corte de V. M. me notifica que es voluntad de su santidad que los obispos regulares usen el hábito que el ceremonial romano les dispone. Y porque añade que esta es también la de V. M, deseando en todo obedecerle, me ha parecido para saberla con distinción proponer a V. M. que yo entiendo que los obispos regulares de España ya satisfacen en esto, aunque de ordinario no muden el hábito de su religión, ni lleven mucetas y bonetes; porque si bien lo permite el ceremonial a los tales, pero ni se les ordena absolutamente, ni menos se los manda.

Véese esto, porque luego al principio, decretado el hábito en que se ha de poner uno luego que fuese promovido por su santidad para obispo, dice que sea roquete, mantellete (mantelete), bonete y muceta; y añade que esto no se entiende para los obispos seglares, aunque podrán llevar muceta y bonete. Las palabras del ceremonial son estas: promoti verò ex regulari ordine non utuntur rochetto, sed retinent in vestibus colorem habitus suae religionis, et deferre possunt ubique mozzetam ejusdem coloris et biretum nigrum. Mas adelante en el cap. 3 dispone el hábito que ha de llevar el obispo ya consagrado, y puesto en su iglesia, y casa y Diócesis; y añade que eso no se entiende de los obispos regulares, y dice estas palabras: caeterùm quod dicitur de hujusmodi episcoporum habitu tam cap... m (capam), quam caeterarum vestium, non est intelligendum de episcopis regularibus, qui non mutant colorem sui habitus, neque induunt rochettum; sed in ecclesiam propriam uti debent cappa coloris suae religionis convenientis, pellibus seu serico ejusdem coloris suffulta. Por donde se ve que no se manda a los obispos regulares que usen mucetas ni bonetes, sino sólo que usen en la iglesia capa con pieles o seda, que es la que llamamos capa de coro. En razón de esto he creído, y creo satisfacerse a la disposición de dicho ceremonial sólo con usar en la iglesia hábito de coro, aunque fuera de la iglesia vayan con el hábito propio de su religión, no queriendo valerse de la licencia y permisión que se les concede de llevar si quieren muceta y bonete. Que si bien vemos que pues la sede apostólica expresamente la permite, no sería malo usar de ella: pero eso mismo que es no mandarlo, sino permitírselo como cosa honorífica, parece que fue señalar que no le desplacía a su santidad que el obispo regular use de ordinario su hábito llano y humilde; especialmente entendiendo que le ha de ser a un religioso gran desconsuelo mudar a la vejez el hábito santo que escogió en su mocedad, bajo del cual se dedicó y consagró a Dios, y vivió lo más de su vida, y le fue medio para sus medros y acrecentamientos. De mí confieso con entera verdad a V. M. (creo lo mismo de los demás arzobispos y obispos regulares de España, por lo que los conozco religiosos de corazón) que tendrán grandísimo desconsuelo de dejar o mudar una mínima parte del hábito que les ha sido perpetuo predicador de lo que deben hacer. Y ya que los vean fuera de la quietud de una celda y de la compañía de los religiosos de que toda la vida han gozado, quédales el hábito como fiel compañero, y perpetuo despertador de su memoria, para que no pierdan fuera de la religión lo que en ella les enseñaron, y se acuerden que quedando entero el hábito, lo ha de quedar la vida religiosa. V. M. como tan celoso que lo sea la de los obispos, se servirá mandar considerar esto, y a mí todo lo que fuere de su real servicio, a quien Dios nuestro Señor nos guarde, acrecentado con sus infinitas misericordias, como deseo y suplico. De Barbastro a 18 de Abril de 1617. = Fr. Gerónimo Baptista de Lanuza, obispo de Barbastro. 

Carta de don fr. Isidoro Aliaga, arzobispo de Valencia, al ven. señor don Juan Bautista Lanuza, obispo de Barbastro (a: Consérvase original en la biblioteca del real convento de Predicadores de Valencia t. X. varior. fol.). 

Después que recibí la carta que V. S. me remitió por vía de Madrid, no he tenido ocasión de mensajero para Zaragoza, hasta ahora que me avisan que parte un correo; y respondiendo a esta carta y a otra que el p. fr. Abadía me dio este otro día de V. S., digo, que con ellas y lo que este padre me ha dicho de palabra de la salud de V. S., y cuan bien le prueba esa tierra, en todo estoy contentísimo. Plegué a Dios que todo lo que ha de alegrarnos a los amigos y servidores de V. S. se continúe y aumente con entera felicidad.

Presupuesto el haber de conformarnos los obispos regulares con lo dispuesto en el ceremonial acerca de la forma y colores de los vestidos; digo, que según yo entiendo, lo que en este punto dice el ceremonial, el llevar muceta no es voluntario; porque lo que en el capítulo primero del libro primero dice, que promoti ex regulari ordine, deferre possunt ubique mozzettam &c., es porque los obispos seglares no pueden llevar muceta fuera de sus obispados, lo cual se permite a los regulares en este lugar, diciendo, que ubique possint eam deferre. Mas en el cap. 3 del mismo libro, donde habla del hábito ordinario de los obispos ya consagrados, absolutamente dice que usen mucetas, y no por vía de permisión; antes concluyendo el capítulo con el hábito de camino, dice que en la diócesis se use muceta, y no beca. Y lo que en medio del capítulo dice, que lo dicho de las capas y otros vestidos, no se entiende de los obispos regulares, es cuanto a lo que allí inmediatamente declaro, es a saber, que sobre el hábito no llevan roquete, y que no mudan el color de su hábito, y consiguientemente que la capa de coro ha de ser de color conveniente a su hábito; pero en todo lo demás las reglas son generales para los regulares y para los seglares. Conforme a lo cual entiendo que la muceta se ha de usar en el obispado propio, así en casa como por la calle y por los caminos; si bien en casa no obliga con rigor, sino en las órdenes o otras congregaciones. Y así, fuera de estas ocasiones entiendo, que no contravendría al ceremonial el que no llevase en casa muceta, sino ropa, o que fuese en otra manera decente, que más fuese de su gusto, y que el llevarla siempre en casa, sólo sería cosa de más decoro por ser el hábito ordinario con que quiere el ceremonial diferenciar los obispos de los que no lo son. También digo que en el propio obispado, digo por casa y, por las calles, se ha de llevar sola muceta sin mantelete, si no fuese hallándose allí presente legado o otra de las personas que el ceremonial señala; porque el llevar sólo muceta y no mantelete, es señal de que está en tierra de su jurisdicción, y para mostrar no tenerla en el legado o cardenal presente, antes reconociéndole superioridad, se pone mantelete el obispo estando presentes las personas dichas. Y por la misma razón los obispos seglares fuera de sus obispados no han de llevar muceta, sino mantelete sólo (aunque los obispos de España no platican (practican) el dejar la muceta fuera de sus obispados, ni tampoco platican (a lo menos algunos) el llevar en sus obispados sola muceta, sino que indistintamente van con mantelete y muceta juntos en su obispado y fuera de ellos). Los obispos regulares, como se ha dicho, pueden llevar fuera de sus obispados con el mantelete, muceta también: de suerte que los obispos seglares en sus obispados han de llevar muceta sobre el roquete descubierto y sin mantelete, y fuera de sus obispados mantelete sobre el roquete, pero no muceta: los obispos regulares no han de llevar roquete, sino sobre su hábito muceta sola, estando en sus obispados, y fuera de ellos mantelete; y pueden con el mantelete llevar muceta, lo cual no permite el ceremonial a los obispos seglares. Por estas reglas me gobierno, y gobernaré yo; y aun llevo la sotana con falda y el escapulario, luego la muceta negra sola sin mantelete y bonete: y en este traje voy por la ciudad, y a visitar al virrey y a los príncipes, y personas señaladas que llegan a esta ciudad, a cualquiera actos públicos, aunque sean de iglesia, como no haya de asistir a ellos con capa de coro. Y lo mismo sería por toda mi provincia. Si me enoja el aire o el sol yendo fuera de casa, quítome el bonete, y llevo sombrero ligero aforrado en tafetán negro por la limpieza, pero el cairel y cordoncillo que siempre es delgado, de seda verde. También yendo al Grao o a pasear a otra parte fuera de la ciudad, y donde me parece puede serme de comodidad llevar manteo, lo llevo. En casa, cuando espero al virrey o visita de algún extranjero, estoy con muceta y bonete, y en las juntas que se me ofrece haber de tener. Fuera de estos casos tomo mi comida estando con ropa y un bonetillo de terciopelo, raso o tafetán, o estando en blanco, es a saber, con la sotana y el escapulario solamente. Yendo de camino por mi provincia, sobre el hábito llevaré la capa de camino, y sobre ella la muceta, y también por los caminos fuera de mi provincia: mas por las ciudades y otros lugares que no fueren de mi provincia, llevaré sobre el hábito blanco, esto es, la sotana y escapulario, mantelete, muceta y bonete, y sombrero en su caso. Todo esto, digo, mantelete, muceta y bonete, sombrero, ropa y bonetillos, y capa de camino, es y será negro. En la iglesia la capa de coro también ha de ser negra, y en el pecho pieles negras en invierno, y en verano raso negro. Esto es lo que entiendo ser conforme a lo que dispone el ceremonial, y es lo que yo platico, y cuanto se me ofrece decir acerca de lo que en esta materia me escribe V. S. que deseaba entender de mí. Dios guarde a V. S. = Valencia a 18 de Junio de 1617. = Fr. Isidoro Aliaga, arzobispo de Valencia. 

XIII. 

Copia de la bula del jubileo de la Virgen María de la Seo de Valencia, que existe traducida en lemosín en el dietario MS. del capellán del rey don Alonso V, que se conserva original en la biblioteca de este real convento de Predicadores de Valencia. Sacóla fr. Bartolomé Ribelles, catedrático decano del mismo convento, y cronista de la ciudad y reino de Valencia, 

La tenor de la butla. 

“Caliste papa servent del (dels) servents de Deu. A perpetua rei memoria. 

La Estella de la mar collocada en la subirana cadira del cel, la gloriosissima Verge Maria Christifera engendada (engendrada) mira en lestament de generacio real de David. Aquesta es la qual nos ha ubert la porta tanquada de salut; la qual lo Rey dels reys per nostra redempcio ab vistitura (vestidura) inmaculada, e incorrupta de la humanal fragelitat (fragilitat) ha engendrat; la qual estant espill de humilitat, es estada exalçada als regnes celestials sobre los cors dels angels; de la qual los sobirans senyals de merits, per los quals ella resplandeys (resplandeix) com ha estella iradiant (irradiant), è com à claror portant matinada. Hoc encara com cogitam en los segrets (secrets) dins nostra pensa, que ella es Senyora dels angels, mare de misericordia, font de gracia, e riu de pietat, consoladora del humanal linatge, vigil pregadora e continua al R. que ha portat en lo ventre sant, per lo carech (carrech, cárrec) lexar de nostres peccats; la qual entrevé per pregaries sens cansament: e reputam cosa digna, hoc encara deute, les esglesies, e lochs instituits en lo seu sacratissim nom exaltar per honors, de honrar per dons de remisions. Donchs si totes les esglesies, e lochs habraçam (abraçam) per singular devoció; empero aquella molt insigne esglesia de Valencia constituida en aquella ciutat axi honor famosa e digna, la qual fon nostra spossa carissima en temps passat quant husavem (usavem) de menor offici, ara empero es filla nostra dilectissima: perço en les nostres entramenes de caritat portam aquella pus especial, e en singular perrogativa (prerrogativa), afectam exaltar sobre les altres esglesies, car en aquella prenguerem los nostres primes honors: perço volém, sia decorada entres les altres de titol, de nom mes digne la dita esglesia de la gloriosissima Verge Maria, ennoblida pus honorosament de multitut copiosa de cantans (cantants sin t) a nostre Senyor Deu. Desigant donchs ab sobiran desig, que la dita sglesia construida a manera notable e insigne, e ab obra gran, maravellosa e sumptuosa, e noblida de dipnitats (dignitats), personats, administracions, officis, canongies, e prebendes, e de altres diversos beneficis, e beneficiats ecclesiastichs de la integerrima Verge Maria, e del seu unigenit Deu e Senyor, e redemptor nostre Jesu Christi, hon se canten piadosament molts cants de laor, e axi matex noblida en nombre copios de homens resplandents per ornament de doctrina de sciencies divines e humanals; la qual esglesia es aguda (haguda) en deguda veneració dels fils (fills) de Jesu Christ: e perço que en les sues obres, edificis, ornaments, libres, e paraments ecclesiastichs, e altres coses necessaries degudament e honorable sia conservada, e manteguda (mantenguda, mantinguda; mantenida): e per ço que la veneració divina la qual alli axi solempnament e devota de dia e de nit es celebrada, no tan solament sia continuada, e aumentada; e los fels (feels, faels; fieles) perço a causa de devoció vagen a la dita esglesia; e a conservació, manteniment, continuacio (algunas palabras llevan tilde y otras no), e aumentacio poçen (posen) pus prontament les mans ajudants; per la qual cosa ali (alli) coneguen si matexos recreats pus abundantment de dó de gracia celestial; perço confiant de la misericordia de Deu omnipotent, e autoritat dels benaventurats apostols seus sent Pere e sent Pau, a tots e sengles fels de Jesu Christ damunt dits de qualsevulla linatge, verdaderament penidents, e confessats, los quals en la festa esdevenidora pus prop de la assumcio de la benaventurada Verge Maria, en qualsevulga dia vingua, e succesivament en temps esdevenidors perpetualment en aquella festa, tantes vegades, quantes aquella se esdevendra venir en disapte (dissapte): e si per bixest la de sus dita festa, lexant lo disapte, vendra en diumenge, en aquel dia, ço es, lo diumenge, de les primeres vespres de la dita festa fins a les segones vespres de la festivitat del benaventurat sent Loys Confessor, lo cors del qual reposa en la dita esglesia; la qual festivitat es costumada esser celebrada dins les octaves de la desus dita assumcio; los dits fels devotament vesitaran la dita esglesia, e a conservacio, manteniment, continuacio, e aucmentacio damunt dits, piadosament donarán deu sous de moneda segons lo temps corrent, o valor de aquels (aquells), o mes, segons dictará la sua devoció. 

E los dits fels de qualsevulla provincia, o nacio iran a la dita sglesia, per autoritat apostolica atorgam per les presents plenaria remissio de tots sos peccats huna vegada en vida, e altra en lo artichle (article; artículo) de la mort. Axi empero, que si los dits fels de aquelles coses, de les quals se deu fer satisfacció a altri, per si mateixos, si sobreviurán, e per sos hereus, si lavós per ventura trespasaven, sien tenguts fer. E si per ventura ço que a Deu no placia, los dits fells (fieles) seran fets mes inclinats en aprés a cometre coses illicites, volem, que si per confidencia de aquesta remissió, los dits fels algunes coses illicites per ventura cometien, quant a aquelles coses la dita remissió en nenguna manera nols valga. E no res menys (nichilominus) perço, que los dits fells de aquesta remissió pus facilment sient fets idoneus, atorgam per tenor deles (de les) presents facultat plena, e libera per la auctoritat damunt dita al bisbe, e a son vicari general, e al capitol de la dita esglesia ordenar confessos (confessors) idoneus, que en los dies desus dits, puxen hoyr confessions de tots los fells de qualsevulga linatge, anans (anants; que van, andantes) a la dita esglesia per adquirir aquesta remissio, volents confessarse a ells. E los dits confessos puxen absolre (o absoldre; absolver) en aquests dies los dits fells de qualsevulla peccats seus, crims, excessos e delictes; encara si tals ni aurá (n'hi haurá), per los quals la seu apostolica per qualsevulla causa sen dega culsultar (consultar). 

Datis en Roma en la esglesia de sent Pere lany de la Incarnació del Señor m.ccccl set (MCCCCLVII, 1457), quinto idus Septembris, pontificatus nostri any terç.” Dietario desde el folio 99. cap. 4 hasta el fol. 101, cap. 2. 

La forma de la absolucio. 

“Misereatur tui omnipotens &c. 

Indulgentiam, et remissionem &c. 

Authoritate Domini nostri Jesu Christi, et beatorum apostolorum Petri et Pauli, et authoritate apostolica Domini nostri papae Calixti Tertii in hac parte mihi commissa, ego te absolvo + ab omnibus et singulis excommunicationibus, suspensionis, symoniae, irregulitatis, et interdicti, aliisque ecclesiasticis sententiis, censuris, et poenis tam à jure quam ab homine latis totiens quotiens incuristi, et restituo te sanctis sacramentis sacrosanctae matris ecclesiae et communioni fidelium, tecum dispensando et habilitando in quantum possum, et debeo. In nomine Patris + 

Isdem authoritatibus supradictis ego te absolvo + ab omnibus et singulis delictis, peccatis, excessibus et criminibus commissis, confessis, oblitis et ignoratis, è etiam ab omnibus et singulis poenis purgatorii, ad quas es obligatus quomodolibet, dando tibi plenariam omnium, et singulorum remissionem et restituo te penitus illi inocentiae integre in qua fuisti quando fuisti babtizatus. In nomine Patris &c. Dietario fol. 101, columnas 2 y 3. 

Lo necessari per guanyar la perdonança. 

Sapien tots aquells, qui volran guanyar la indulgencia plenaria que aquests son los casos reservats a nostre senyor lo papa en absolre, e dispensar.

Primo, qui ab injuria enorme fir (hiere) violentment, nafra, murtila (mutila), o mata coronat, o persona religiosa.

Qui es incendari, é violent trencador de eglesia, o fossar, ò de spay privilegiat aprés la denuntiacio. 

Qui ha falsat acte de papa, o ha usat de acte falsat scientment.

Qui comet simonia per aver benefici, e ordens, o per offici, o prelatura, o qualsevol cosa speritual.

Qui es pirata, cossari (cos, cors; cuerpo; corsario), o ladre en mar, e qui aquell defen, e li dona proteccio.

Qui porta, ho tramet, cavalls, ferro, fusta, plom, sal, oli, vi a moros, turchs, o infells vitualles, o qualsevol coses ab les quals se defensen, o offenguen, o impugnen los christians.

Qui va en Jerusalem per vot, o per devoció sens lexencia del papa. 

Qui ensegueix enemigablement legat de papa, cardenal, arquabisbe, bisbe, o altre, o quex done favor, o ajuda. 

Qui força celebrar en loch entredit, ho hi fa oir missa als excommunicats, o entredits; o prohibex en los amonestaments exir de la eglesia, o los entredits no volent ne exir del offici divinal. 

Qui en la sua terra posa peatges, o augaries de nou, oh (o) exegeix los carrechs prohibits. 

Qui induirá, e fará votar, o prometre, o jurar de elegir sepultura en lo llur monestir, e eglesia, lexant la sepultura dels seus, o de la propia parroquia, o li fará prometre, que no mudará la sepultura que alli té.

Lo religios, qui per propia autoritat sposará, combregará, o pernoliará a la persona lega, o solemnizará matrimoni.

Qui contracta matrimoni dins los quatre graus de consanguinitat, o afinitat sens dispensació del papa.

Qui entra dins monestis (monestirs) de dones sens necessitat, o lexencia legitima, scalant, o rompent parets del monestir.

Lo inquisidor de la fe, e ministres seus per ox (odio), amor, guany, o qualsevol util temporal contra justicia se obmet procehir contra alguna eretgia (herejía), o la imposa ad algú falsament.

Qui es asasi (asesino), ço es, que per pecunia, o donatiu mata algu, e lo quiu ha manat perpetrar lomicidi (l' homicidi).

Qui roba los naufragis de la mar.

Lo heretge, e quil reb, e quil defen, e lo factor. 

Lo prevere qui excomunicat scientment ha celebrat.” 

Dietario fol. 101. col. 3 y 4. 

Regla general perals confesos. 

Regulae generales pro confessoribus. 

“Prima regula. Cum homicida notorio nullatenus dispensatur in irregulitate contracta, videlicet remaneat, quod non possit ad sacros ordines promoveri, vel in susceptis ministrare: sed talis homicida in irregulitate et suspensione persistat absolutus solum a culpa in foro contencioso.

Secunda regula. Nullomodo dispensandum est in his quae sunt juris positivi, seu in ordinatis per ecclesiam in sacris conciliis; videlicet, quod bigamus non possit promoveri: quod illegitimus natus non habeat dignitatem, neque curam animarum; quod infra gradus prohibitos non contrahat matrimonium, quod cor... diminiti non promoveatur, et hujusmodi.

Tertia regula. Portitor armorum, et rerum prohibitorum in terra infidelium componat cum ecclesia de toto lucro et valore rei asportatae secundum vires facultatum suarum usque ad retentionem necessitatis vitae suae. 

Quarta regula. Ab omni crimine et irregulitate, a quibus ordinarii locorum possunt absolvere, et in illis dispensare, etiam confessores electi vigore formae confessionis indulgentiae, idem possunt, et valeant.

Quinta regula. Confessores electi nullam concedere possunt dispensationem seu habilitationem nisi propter annexionem cum crimine; in separatis a crimine seu delicto nihil possunt” Dietario fol. 102. col. I. 

Les coses necessaries per la vera indulgencia. 

Les coses necessaries que tot christia se deu dispondre per guanyar la vera indulgencia, son les seguents. 

"Primo. La deguda restitutió, segons posibilitat, o porogació.

Secundo. Dins en l'anima creure fermament que lo papa pot donar generalissima indulgencia, e verissima, e certissima de tot peccat, e de tota pena, e pagar tot aço ab los merits de la sacratissima mort de nostre Senyor Deu Jesu Christi. Hoc hi mes pot lo papa donar, si lom podia rebre mes: car totes penes de totes (tots) peccats de tot lo mon son fenides; mas los dits merits son infinits, e cascú dels dits merits es (són) infinits. 

Tercio. Ans de la confessió aja la persona de cascun peccat mortal, que li membrará per si de hu en altre, dolor en la anima perque na hofés Deu, e com no pot fer, que nol neaja offés. E de tots los peccats mortals oblidats, e no coneguts may, hajan una gran dolor en la anima, perque na offés Deu, e com no pot fer, que nol na offés, e com los ha oblidats, e de la negligencia com nunquals ha coneguts: empero fet esforç, e gran studi e diligencia si li poran recordar, o sils conexerá.

Quarto. En la confessió, ab la vergonya e dolor que porá, confes tots los peccats mortals, ques recordará dient tot quant ha deliberadament cogitat dins si, e les vegades; e tot quant ab altri a dit, hoit, vist, e obrat, e les vegades; en axi que nos retenga res, crent (creent) que no sia peccat: car aço pertany judicar al confessor, e no gens a la persona (persona) ques cofessa. E apres ques confés dels peccats mortals oblidats, e dels mortals ignorats, e de tots los bens que podia fer. 

Quinto. Haver ferm proposit de may no tornar als peccats, ni en avinentea, que sia propó tornar a peccar.

Sexto. Complir la penitencia, que lo confessor li ha injunta, o donat.

Septimo. Axi disposta dins aquels v. dies, vaga a la seu ab gran devoció en lo cor, e ab gran desig, e benevolença, e gran goig tot spiritual, cogitant que alli lespera nostre Senyor Deu Jesu Christi ab la riquea infinida dels seus merits per la infinida noblea, amor, generositat, e gracia pera pagar totes les penes en pur dó, e sens algun merit de la persona.

Octavo. Ab hulls per terra, e ab les orelles, e boca tapades, que en tot lo cami anant, e venint, ni veja, ni hoja res que encontre, ab gran pahor, e reverencia, mesclant lacrimes corporals al entrant de la seu, e tremolant pase axi per la seu.

Nono. Que ab gran cor, e alegria dó los x. sous almenys aqui en la entrada de la seu. Car tantost com aço aura complit, e acabada esta sancta una visitació de la seu, será sens dupte tornada novament per nostre Senyor Deu Jesu Christi reduida soptosament la sua anima en aquella puritat, e nedea, e sinceritat, en les quals fon tantost com fonch batesada, axi com hun paper molt blanch, e sens macula en lo qual ni a tacha alguna, ni res pintat, ni scrit. E encara guanyará grau de gloria corresponent al merit de la gran fe, que ha agut de aço.” Dietario folio 102, col. 2, 3 y 4. 

Declaració de la damunt dita bulla. 

"Nos en Guillem Caldés doctor en decrets per lo reverendisim pare en Christ e Senyor en Rodrigo de Borja per la divina gracia Diaqua cardenal, e bisbe de Valencia, regent lo officialat en lo bisbat de Valencia; per tenor del present cartell notificam, e per los curats de les sglesies perroquials de la ciutat e bisbat de Valencia notificam a tots e sengles feels christians de qualsevol stament, prehevincia (f. preheminencia), edat, dignitat, e condició sien, com lo sanctissim pare en Christ, e senyor senyor Pio per la divina miseració papa Segon, per contemplació del dit senyor cardenal, e bisbe de Valencia, ab bulla sua apostolica dada en Roma en lany de la Incarnació de nostre Senyor m.ccccl huit de a les kalendes del mes de Octubre, e del pontificat del dit sant pare any primer, ha graciosament confermada, e aprovada, e perpetuada la bulla apostolica e indulgencia per lo sant pare Calist Teç (terç : tercero) de benaventurada memoria atorgada a la gloriosa Verge Maria de la seu de la dita ciutat en lo dia e festa de la seu asumpció, ço es, en lo mes de Agost: e perço que a tots los fells christians sia major consolació en les lurs animes, e fora de tot scropol, e dupte, que han guanyat la dita indulgencia, e de aci avant sien mes inclinats guanyar aquella, manam publicar lo present cartell; e apres publicació de aquell esser afixs, e ficat a les portes de cascuna de les dites parroquials sglesies, on será publicat. Dat. Valent. vigessima prima die Octobris anno à nativitate Domini millesimo quadrigentesimo quinquagesimo octavo.” Dietario folio 103. col. I. 

Memorias históricas del jubileo de la Virgen de la seo de Valencia, que dejó escritas el capellán del rey don Alonso V en su dietario MS. 

"En lany de 1458 diluns a 14 de Agost vespra de la Verge Maria de Agost a les primeres vespres fonch la primera perdonança a pena e a culpa de la Verge Maria de la seu de Valencia, durant enclosivament fins acabades les segones vespres dels (del) glorios bisbe sent Loys. E per lo capitol fonch ordenat 55 preveres de la dita seu, e de totes les parroquies, los quals haguesen poder bastant de absolre tots los casos papals, e aquests haguesen absolre en la dita seu los casos papals. E en aquest 5 dies fonch tanta, e tan gran la devoció de les gents de confessar, perdonar, satisfer torts, hi injuries, de tornar e recore (recorre) a Deu ab molta, e gran devoció, a salvació de les animes; que fonch cosa divina, de gran admirado, considerant lo tant, e tan gran bé, que en aquests v. dies fonch conseguit en salvació, e gloria de tantes animes: e axi devotament confesar, que tots los preveres de la dita ciutat se hagueren a metre a confesar. E en aquels v. dies durant la perdonança la seu nos tanqua de nit, ni de dia, e l'altar de la Verge Maria fonch alargat a cascuna part hon está molt ennoblit de molta bellisima reliquia, e joels belament ordenat. E al portal dels apostols dintre en la seu foren messes dos caxes grans fetes en semblantment de magores, en les quals havia tres claus, per lo senyor rey, per lo capitol, e per la ciutat. En aquelles caxes metien la pecunia. Muntá tota la pecunia de la dita perdonança noranta e set milia sous. La ciutat feu grans aparels, e tot lo necesari de vituales. Foren acolits los estrans (extranys) ab gran amor, e benevolença; e fonch donat molt per amor de Deu a persones pobres, que poguessen guanyar la dita perdonança.” Dietario fol. 106. c. I. 

“En lany 1461 fonch la segona perdonança de la Verge Maria de la seu de Valencia, hon fonch fets grans aparelaments, segons laltra perdonança pasada: sforen (se feren; se hicieron) moltes caritats a gents pobres per guanyar la vera indulgencia. Lo qui es doná a la indulgencia muntá tota la cantitat xj (XI) milia timbres (a). = Divenres a 24 de Juliol, e dijous a 5 de Agost, disapte, e diluns aprés foren fetes crides per la ciutat en los lochs acostumats de les grans porogacions, e libertats als anants, e venints a la vera indulgencia, e les provesions de la ciutat molt abundantment.” Dietario folio 236. cap. 2. 

(a) Moneda de Valencia posterior a los tiempos de la conquista: de la cual sólo se hallan memorias en los siglos XV y XVI. Por ellas se ve valía cada timbre diez sueldos valencianos; de modo que los once mi timbres que aquí dice, importaban ciento y diez mil sueldos. 

"Divenres a 8 de Setembre día de la verge Maria (any 1469) sfonch perdonança a la verge Maria de la seu de Valencia; e volch lo papa, que donasen deu reals; ço es, 10 sous pera la dita seu, e 5 sous pera la creuada contra lo turch. E durá la perdonança de les primeres vespres fins a les segones vespres. En tot lo dia, e en tota la nit no manquá la pluga. Sforen atrobats en les caxes en la dita perdonança mil florins. E axi matex lo papa a atorgat la perdonança a la dita seu del dijous sant, posat lo corpus en lo moniment, fins lo dia de pasqua en la sobredita manera als 15 sous. E vol lo papa foren elets 12 preveres penitencies (penitenciaris) per absolre tots los casos papals.” Dietario fol. 144, cap. I. 

"En lany 1470 digous sant a 19 del mes de Abril sfonch perdonança en la seu de Valencia; e durá del digous fins tot lo dia de pasqua en la manera de la pasada, que deu sous a la seu, e 5 sous per fer armada contra lo turch; a la qual perdonança vengueren molta notable gent, e de grans senyors de Aragó, de Castella, e de altres parts. E de Castella vengué la senyora germana de la senyora reina dona Johana (mujer de Juan II), comptes, e compteses, e de grans senyors. Es diu quey vench la reyna de Castella desfreçat ab si terc, e reconciliá en la capella de sant Pere, e doná a la caxa deu reals; e aprés dona a la dita caxa 10 aurichns. Valencia feu abundant provesions de totes coses. Sfonch atrobat en les caxes 62 milia 210 sous.” Dietario fol. 145. cap. 2. 

XIV. 

Sínodo diocesano celebrado en Valencia por el ilustrísimo y reverendísimo señor don Juan de Ribera, patriarca de Antioquía, y arzobispo de Valencia, en el mes de Mayo de 1559: copiado del impreso en Valencia por Pedro Patricio en 1599. 

Joannes à Ribera patriarcha antiochenus, et archiepiscopus valentinus. 

Omnibus ecclesiarum praefectis in valentina dioecesi salutem in Christo Domino. 

Unus hic scopus in dioecesanis synodis praefigendus est menti, et oculis omnium, qui vocantur, morum reformatio, tum in clero, tum in populo. Ea de causa antequam nostra haec synodus celebraretur, admonui quos cumque quacumque potui, prius quidem privatim singulos, postea publicè universos (maxime vero in sacra concione, quam de more habui in templo maximo synodum initurus) ut si cui quid in mentem veniret, quod valeret ad formandos mores tum cleri, tum plebis, me sive voce, sive scripto admoneret. Equidem ex quo ad episcopi, et speculatoris munus, licet indignus, vocatus sum in animum induxi populi reformationem, et disciplinam ex vita et moribus cleri pendere totam. Nam si clerici, qui angeli Domini exercituum sunt, et bonus Christi odor, exemplo sunt laicis, sobriè, pudicè, pacate, et (ut uno verbo omnia complectar) bene vivendi, imitabuntur illi fortasse exemplaria ob oculos posita: at si ¡n laicorum oculos lynceos, el perspicacissimos ¡n observandis naevis et labeculis ecclesiaticorum quicquam vel levissimum incurrat, quod speciem modo mali praeseferat; Deum immortalem, quanta patefit laicis fenestra ad nequitiam! Ideo in episcopatus specula sedens huc potissimum oculorum aciem semper intendi, et nunc etiam intendo; ut clerici in sortem Domini asciti (quod nomen clerus significat) quique legem Domini aut decantant, aut obmurmurant die ac nocte, muneri et dignitati respondeant: id quod divina gratia aspirante successit mihi in vobis foelicissime ex voto. Multa sunt inter celebrandum synodum publice proposita, partim viva voce, partim scripto; sed ex multis illis paucula tantum haec libuit decreti authoritate donare; atque ut vestris auribus et mentibus altius infigantur, typis escudere. Nam reliqua fuerant iam aut a praesulibus foelicis recordationis, qui Nos praecesserunt; aut a Nobis ipsis in aliis synodis indicta mandata, jussa, imperata. Haec igitur ipsa quae vos praesentes audistis, et probastis, nunc relegite, et agnoscite. Tantum vos, quos coadjutores vestri episcopi in pascendis ovibus Christus Dominus esse voluit, obsecro per viscera Jesu Christi, memores sitis quam rigida et minuta ratio curae ovium susceptae reddenda aliquando sit vero pastori Christo, qui seipsum vocavit pastorem, quem vocat Paulus magnum pastorem ovium, Petrus vero pastorum principem. 

Decreta dioecesanae synodi valentinae. 

In processionibus generalibus procedant parochiae impermixte, et clerici ne deserant unquam suam crucem. 

Tum omnia ecclesiastica munera obeunda sunt, et gerenda decenter, et circunspecte, cum vel maxime publica, et omnium oculis exposita. Ideo praecipimus, ut in processionibus generalibus clerici cujusque parochiae sequantur suam crucem praecuntem impermixti clericis aliis alterius parochiae. In processione vero illa totius anni celeberrima sacrosanctae Eucharistiae clerici cujusque parrochiae cingant hinc inde suum cuique tabernaculum medium, et quidem induti pluvialibus pretiosissimis suae ecclesiae. Tandem toto anno clerici, quoties cum cruce evocantur extra ecclesiam, sequantur, et comitentur crucem, sive cum ab ecclesia deducitur, sive cum ad ecclesiam redducitur. Qui huic nostro synodali decreto non paruerit, privetur a rationali emolumento, et lucro, quod alioqui ex illo actu erat percepturus. 

Laicis interdicitur ingressus in chorum in tribus ecclesiis. 

In choro ecclesiae, maximè vero illius, quae matrix et metropolis est, omnia sunt circunspectè disponenda, prudenter, et decenter. At multos jam annos, nostros, et multorum oculos offendit admitti ad nostrum chorum tumultuariam turbam laicorum, qui clericis concinentibus obstrepunt intempestivi, praeoccupantes etiam, quod indignius est, sedilia cleri, qui frequens, et numerosus in nostrum convenit chorum. Admoniti igitur ut tandem aliquando statueremus, quod jam diu animo versabamus, praecipimus adjuncta poena excommunicationis latae sententiae, ut in posterum dum divina celebrantur officia, nullus laicus chorum metropolitanae nostrae ecclesiae ingrediatur, praeter eos, qui ministri sunt chori, cujusmodi sunt cantores laici, tibicines symphoniaci, organistes, aut si qui sunt alii laici, qui nostro choro inserviant. Ad haec admittantur judices regiae curiae utriusque, hoc est, civilis, et criminalis, item advocatus patrimonii, et fisci advocatus, assessor uterque gubernatoris, et bajuli assessor. Denique titulati, et ordinum militarium crucigeri. Ad sacram tamen concionem omnibus promiscue liber pateat additus. Idem servari jubemus in choro ecclesiarum collegiatarum setabensis, et gandiensis (de Xátiva y Gandía). 

In funere clerici residentis quid servandum à caeteris residentibus ejusdem ecclesiae. 

Nullum magis decet pietas in vita functos quam nos clericos, quorum sors et haereditas Dominus est. AEquum igitur censemus, et pietati ecclesiasticae consentaneum, et quidem synodo applaudente, ut in omnibus ecclesiis nostrae dioecesis rector, beneficiatus, aut etiam substitutos, qui, dum in sua ecclesia residet, moritur, deducatur gratis cum honore ad tumulum ejus ecclesiae, in qua residet, ab omnibus residentibus ejusdem ecclesiae. Atque, siquidem deducetur ad tumulum ante meridiem, tunc decantetur missa solemnis adstantibus, et concinentibus residentibus omnibus, si vero deducetur post meridiem, decantentur similiter ab omnibus vesperae defunctorum. Si quis tam pio, et debito officio defuerit, mulctetur a rationali solidis duobus in suffragium aliquod pro praedicto demortuo. Neque id tantum, sed etiam placuit Nobis et synodo, fraterna charitate, quae debet in ecclesiae ministris splendidius elucere, non suadente modo, sed etiam exigente, ut singuli residentes, sive beneficiati, sive etiam substituti singulas pro suo contubernali celebrent, missas, sive eodem illo die quo sepelitur, sive die postero, expectantes par beneficium suo tempore a residentibus omnibus suae ecclesiae, qui erunt superstites. Residentes nondum presbyteri, sed tantum diaconi, aut subdiaconi, item presbyteri aegrotantes idem suffragium defuncto fratri impendant per alium; quod si quis fortasse recusarit, rationalis curet missam celebrari sumptibus, et expensis illius, qui tam pium officium detrectarit. Totum hoc decretum observetur ad verbum in metropolitana ecclesia a beneficiatis et officialibus: idem observetur in collegiatis ecclesiis: idem in parochialibus ecclesiis totius nostrae dioecesis, in quibus resident clerici plures uno. Insuper etiam volumus, et edicimus, ut in ecclesiis collegiatis, et in ecclesiis parochialibus, nihil exigatur in praedicto funere pro quarta funerali: nihil pro cymbalis pulsatis (toque de campanas; cimbel). 

In testamentis definiendis quaedam servanda a judice testamentario, et a visitatoribus. 

Experientia diuturna, totius prudentiae mater et magistra, docuit, nisi optime conveniat ministris, et cooperatoribus nostris, multa subinde incommoda pullulare. Nos igitur, ut futuris incommodis maturè occurramus, volumus sic conveniat deinceps inter judicem piarum causarum, et visitatores. Ubi visitator partem aliquam nostrae dioecesis coeperit visitare (quod numquam ignoratur a judice piarum causarum) supersedeat judex piarum causarum mittere litteras citatorias ad manumissores illic incolentes, ubi tunc est visitator: quas si nihilominus miserit, volumus expensas factas in manumissores illos, qui testamentum apud visitatorem illum tunc definierunt, recidere in judicem ipsum piarum causarum. Visitator verò reversus in nostrum palatium, tradat ex fide sui notarii intra dies octo judici piarum causarum testamenta jam adimpleta in visitatione illa, et á se definita. Caeteroqui visitator reus esto expensarum, si quae postea a judice testamentario in illos manumissores factae fuerint. Officialis ecclesiae Setabensis (de Xátiva) idem, quod dixi a visitatore faciendum, faciat in testamentis a se definitis, et certiorem faciat judicem piarum causarum, sed intra dies viginti. 

Vexillum sericum praecedat sacram Eucharistiam, et deferatur à clerico. 

Cum sacra Eucharistia extra ecclesiam defertur ad aegrotos, ornamento erit vexillum bombycinum, sive etiam ex pretiosiori materia; quam consuetudinem amplexae sunt avidè, multae provinciae et nationes. Quare 

probamus, imo et hortamur, ut in quibus ecclesiis totius dioecesis (pone diaecesis) commodè fieri possit, comparetur vexillum praedictum eo colore qui maxime arriserit: sed deferatur a clerico portione dupla supra eam, quae est clericorum praelongas illas hastas umbellae sustinentium. Quod si paucitas clericorum impedierit, ne à clerico portetur, portabit clavarius, aut aliquis ex dignioribus laicis, qui tunc aderunt. Ad vexillum praedictum comparandum suppeditabit argentum confraternitas sacrae Eucharistiae: aut si in ea ecclesia haec confraternitas desideretur, sumatur ex reditibus fabricae. 

De portionibus superadditis quae convertuntur in usum ecclesiae. 

More vetusto receptum est, ut cum in funere aliquo futurus est generalis concursus alicujus parochiae, superaddantur justo illi residentium numero portiones aliquot: quibus tamen revera respondeant totidem clerici etiam superadditi, qui locum illarum portionum reipsa occupant, et implent; sed ita ut dimidia tantum pars illarum portionum cedat clericis superadditis, qui in eo actu suam operam navarunt: dimidia altera pars assignetur sanctis, qui in ea ecclesia religiosius coluntur proprio altari sanctis illis dicato e nuncupato. Morem hunc nos quidem laudamus, et probamus videlicet originem trahentem ab ardentiori studio, et celo ferventiori in venerationem sanctorum, cui intentius studendum est miseris, et calamitosis his temporibus. Tamen quia provide etiam cavendum est, ne ii qui ad suum funus vocant generalem concursum residentium graventur (gravantur autem interdum dum sic coguntur admittere, vel inviti majorem numerum clericorum quam volunt) ideo tota hac re diligentius perpensa, praecipimus approbante synodo, ut deinceps portiones istae superadditae justo numero generali cujusque parochiae sint duae tantum in quaque ecclesia, non plures. 

Suffragia ferantur secreta in electionibus. 

Certó deprehendimus emergere incommoda multa et magna, si in capitulis ecclesiarum suffragia officiorum clericalium pronuntientur aperté, palam, et publice, denique voce viva. Praecipimus igitur suadente synodo, ut deinceps ejusmodi electionis fiant à clericis, non quidem apertis, et manifestis suffragiis, quae innotescant omnibus circumsedentibus: sed potius tacitis, et occultis. 

Matrimoniales admonitiones gratis legantur ab omnibus rectoribus. 

Perlatum est ad Nos, aliquos rectores, aut prorectores, aliquid pecuniae exigere, pretium litterarum matrimonialium ter lectarum, et fidei, quam subscribentes faciunt de hujusmodi litteris perlectis, et nullo apparente impedimento, contra quam statutum est à Nobis ipsis in nostra synodo anni 1584. Ideo innovantes illud idem decretum, denuò statuimos, nihil extorqueatur, aut exigatur ob matrimoniales illas monitiones; imó rectores omnes deinceps gratis subscribant, et gratis tradant.

Pro capitio et cereo nihil exigant rectores à novis christianis

Similiter cautum à Novis est in constitutionibus quas missimus ad rectores eos, qui praeficiuntur christianis neophytis, ne quod offendiculum apponant evangelio, ut nihil quicquam exigant pro baptismali capitio, neque pro cereo: ut veriùs et liberiùs illis accinere possint cum beato Paulo: Non vestra quaerimus, sed vos. Quia tamen hoc accepimus non sincere ab omnibus observari, severe praecipimus ne quid pecuniae eo titulo exigatur. Liceat tamen accipere, si quid, tacente parocho, sponte et ultro dabitur. 

In novis quibusdam duplis de requiem quarta pars cedat rectori. 

Nunciatum est Nobis plena synodo, invecta esse in ecclesiam unam aut alteram paucis ab hinc mensibus, nova anniversaria, quae tamen novo et commentitio nomine vocitantur doblas de requiem, ut hoc praetextu, doloso illo quidem et fraudulento, fraudetur rector sua illa quarta anniversariorum debita. Nos igitur ut jus debitum rectori in tuto collocemus, nec dolus hic latius serpat ad alias ecclesias; volumus et mandamus ut ex novis illis duplis de requiem vocatis quarta pars servetur rectori, ut in caeteris anniversariis, cum duplae hujusmodi quantum vis mutato nomine sint revera anniversaria. 

Parochi doceant publice parochianos legem christianam

Injunctum est rectoribus omnium ecclesiarum, tum a nostris antecessoribus vigilantissimis, tum a Nobis ipsis, ut erudiant, et doceant populum sibi commissum rudimenta legis christianae diebus dominicis et festis, quibus judicarint commodissimum, et ea hora, quam judicarint commodissimam. 

Ne igitur in re tanti ponderis et momenti peccetur per negligentiam, edicimus nostris visitatoribus, ut diligenter perscrutentur de cura; aut incuria curati; et si quem hac parte officium debitum neglexisse deprehenderint, mulctent poena viginti solidorum in pios usus. 

Examen novi beneficiati in cantu. 

Placuit Nobis et synodo, ut beneficiati antequam incipiant frui minutis, et manuariis illis distributionibus, subeant prius examen cantus; ne, si prorsus inexperti, et imperiti cantus plani deprehendantur, sedeant in choro muti, et otiosi spectatores aliorum. Examen hoc fiat adstantibus non modo rectore, vicario chori, et praecentoribus, sed choro universo: postea novus ille beneficiatus per secreta suffragia, aut admittatur mox ad distributiones, aut in menses aliquot rejiciatur, et protrahatur. 

Beneficiatus addictus curae animarum abstineat interim à percipiendis distributionibus sui beneficii. 

Nemo ex rectoribus, aut vicariis, qui beneficium in alia ecclesia possident, recipiat manuarias distributiones illius ecclesiae, si forte tentarit per dies etiam pauculos inservire suo illi beneficio. Nam periculum est ne beneficiati curae animarum dicati lucelli dulcedine allecti assuescant abesse, vel tantisper à sollicita illa cura et praesentia gregis Domini, qui eorum fidei et curae creditus, et commissus est, cui percupimus adsint semper praesentes, et invigilent noctes et dies. 

Rationalis de quibus tantum missis fidem faciet. 

Nullus rationalis sub poena excommunicationis majoris latae sententiae, fidem certam faciat, et testetur chirographo à se scripto missas aliquas fuisse celebratas, nisi illas tantum, quae in sua ecclesia cujus est rationalis, vere celebrentur. 

Praecentorum officium, et locus in processionibus. 

Cupientes non modo tueri cultum debitum in divinis ministeriis, sed quantum in Nobis est adaugere, et amplificare; statuimus, admonente Nos synodo, ut in processionibus, aut in funere deducendo praecentores sceptrigeri, quorum munus est in cantu simplici et plano caeteris praeire, item ordini totius processionis praeesse, non se admisceant cantoribus, sed praecedant praecinentes, et cantui chori operam dantes. 

De effosore parochiali. 

Declaramus quod statueramus in synodo anni 1594 in favorem libitinarii, hoc est, fossoris parochialis, qui assidus minister est parochiae in cadaveribus humandis et condendis, cum funus deportandum est extra oppidum; neminem obligari ad evocandum fossorem parochiae, ex qua funus exportatur, nisi quando funus illud deportandum est ad locum dissitum et distantem iter dici unius, aut ad summum duorum: at si sit longius procedendum, tunc non debere adhiberi et adjungi effosorem parochialem. 

Doctores qui examini proeficiuntur. 

Sacri et oecumenici Tridentini concilii (sacro y ecuménico concilio de Trento) decreto parentes, eorum examini, qui vacaturis ecclesiis sunt praeficiendi, sequentes doctores, approbante synodo, designamus, quorum nomina sunt. 

D. Mathias Pallas, canonicus.

Augustinus Tarrega, canonicus. 

Cristophorus de la Torre, canonicus. 

Franciscus Barber, canonicus. 

Eugenius Tudela, canonicus. 

Petrus Monzo, canonicus.

Petrus Joannes Assensius, rector. 

D. Franciscus Lopez de Mendoza, rector. 

Petrus Ginesius Casanova, praepositus. 

D. Ludovicus Marrades, judex testamentarius. 

Petrus Scholanus. 

Dionysius Oromir, praepositus. 

Petrus Castañeda, praepositus. 

Vincentius Sorianus, praepositus. 

Petrus Joan. Trilles, praepositus. 

Judices qui causis ecclesiasticis praeponuntur. 

Ad causas vero ecclesiasticas et spirituales, quae ad forum ecclesiasticum pertinent in partibus a sede apostolica, vel ejus nunciis, vel legatis committendas, sequentes in hac dioecesi valentina à synodo nominantur judices. (Declarat autem synodus, quoties novi judices causarum ecclesiasticarum in synodis dioecesanis nominantur, caeteros omnes ipso facto ab eo officio desistere et cessare.)

D. Federicus à Borgia, archidiaconus et canonicus. 

D. Michael Vich, sacrista et canonicus. 

D. Cristophorus Frigola, decanus et canonicus.

Doct. Petrus Andreu, archidiaconus saguntinus et canonicus. 

Doct. AEgidius Roda, canonicus. 

Doct. Franciscus Fores, commendator S. Antonii. 

Después de impreso este tomo ha llegado a mis manos la siguiente copia latina de la bula de Calixto III, cuya traducción lemosina se ha publicado en este apéndice pág. 230 (a: Esta copia la debo al p. don Josef Carbonell y Arques, monje de la Cartuxa de Portaceli.). 

Calixtus, servus servorum Dei, ad perpetuam rei memoriam. Stella maris in supremo caeli solio collocata, Maria Christifera, ex regia prole stirpis Daviticae mirificè genita: haec est quae nobis clausam salutis portam aperuit quae Regem regum pro nostra redemptione humanae fragilitatis veste indutum, immaculata, et intacta genuit, et quae humilitatis exemplar existens super choros angelorum ad caelestia regna meruit exaltari. Cujus dum excelsa meritorum insignia, quibus veluti sidus praerutilans, et jubar adferens matutinum resplendescit, interna meditatione pensamus: dum etiam intra nostrae mentis arcana revolvimus quod ipsa angelorum Domina misericordiae mater, fons gratiae et fluvius pietatis, humani generis consolatrix, ef pervigilans Regem, quem almo gestavit utero, pro nostrorum sarcinam deponendam criminum indefessis precibus intercedit; dignum, quin potius debitum reputamus, ut ecclesias et loca in suo sacratissimo nomine instituza condignis honoribus attollamus, ac remissionum impendiis decoremus. Sed etsi ecclesias et loca omnia singulari devotione complectamur, insignem tamen illam ecclesiam valentinensem in tam celebri, tam famosam, tamque digna civitate constitutam, dudum nostram, dum minori fungerentur officio, sponsam charissimam, nunc vero filiam praedilectam eo specialius nostris gerimus in visceribus charitatis, ac singulari quadam praerogativa, quam caeteris partium illarum ecclesiis attollere affectamus, quo ipsam ex qua nostros primitivos adsumpsimus honores, inter eas est dignioris titulo nominis, gloriosae scilicet virginis supradictae, decorata, ac Deo psallentium copiosa multitudine celebrius insignita. Cupientes igitur, et summo desiderio exoptantes ut ecclesia ipsa, quae admodum notabilis et insignis, ac magno, miro, et sumptuoso opere constructa necnon dignitatibus, personatibus, administrationibus, officiis, canonicatibus, et praebendis, aliisque diversis beneficiis ecclesiasticis, ipsius integerrimae virginis, ejusque unigeniti Dei et Domini ac redemptoris nostri Jesu Christi laudum praeconia pie canentibus, viris quoque excellentibus divinarum (pone divinarun) humanarumque scientiarum ornatu ac doctrinam pollentibus in copioso numero circumfuncta existit, a Christi fidelibus in debita veneratione habeatur, ac in suis structuris, aedificiis, ornamentis, libris, et paramentis ecclesiasticis, aliisque rebus necessariis decenter, et honorifice conservetur, et manuteneatur, divinus quoque cultus, qui ibidem tam solemniter, et devote die noctuque celebratur, nedum continuetur, verum etiam multiplicetur, et augeatur. fidelesque ipsi eo libentius devotionis causa ad eandem ecclesiam confluant, ad conservationem, continuationem, et augmentationem praedictas, manus promptius porrigant adjutrices, quo ex hoc ibidem dono caelestis gratiae uberius conspexerint se refectos: de omnipotentis Dei misericordia, et beatorum Petri et Pauli apostolorum ejus auctoritate confissi, omnibus et singulis utriusque sexus verè poenitentibus, et confessis, qui in proximo futuro festo assumptionis ejusdem beatae virginis Mariae, quocumque die venerit, et successive perpetuis futuris temporibus in eodem festo, quotiens illud die sabbati evenire contigerit; et si propter bissextum ommisso, dominico die praedictum festum eveniat, ipso die dominico, videlicet a primis vesperis ejusdem festi usque ad secundas vesperas festivitatis beati Ludovici confessoris, cujus corpus in ipsa ecclesia requiescit (quae festivitas infra octavas festi assumptionis hujusmodi celebrari consuevit), ecclesiam praedictam devotè visitaverint, et ad conservationem, manutentionem, continuationem, et augmentationem supradictas decem solidos monetae in dicta civitate pro tempore occurrentis, seu eorum valorem, aut plus, prout eorum devotio dictaverit, piè erogaverint, cujuscumque provinciae, aut nationis fideles Christi ad ecclesiam ipsam propterea accedentes extiterint, plenariam omnium peccatorum suorum remissionem semel in vita, et semel in mortis articulo auctoritate apostolica concedimus per praesentes. Sic tamen quod fideles ipsi de iis de quibus fuerit alteri satisfactio impendenda, per se ipsos, si supra vixerint, vel per haeredes suos, si tunc forte transierint, facere (restitutionem) teneantur. Et ne, quod absit, propter concessionem hujusmodi fideles ipsi reddantur proclives ad illicita in posterum committenda, volumus quod si ex confidentia remissionis hujusmodi iidem fideles aliqua illicita forsan committerent, quoad ista praedicta remissio nullatenus eis suffragetur. Et nihilominus, ut fideles praedicti remissionis hujusmodi facilius capaces efficiantur, episcopo, vel ejus vicario generali, vel capitulo ipsius ecclesiae, confessores idoneos in ipsa ecclesia deputandi, quibus diebus praemissis omnium fidelium utriusque sexus ad eandem ecclesiam pro hujusmodi remissione adquirenda accedentium, et eisdem confiteri volentium (ut) confessiones audire, et ipsos à quibuscumque eorum peccatis, criminibus, excessibus, et debitis, etiam si talia fuerint propter quae sedes apostolica ex quavis causam consulenda esset, diebus ejusmodi absolvere valeant, plenam et liberam, auctoritate praedicta, tenore praesentium concedimus facultatem. Datis Romae apud sanctum Petrum anno Incarnationis Dominicae 1457, IV idus Septembris, pontificatus nostri anno tertio. 

ÍNDICE DE LAS COSAS MAS NOTABLES. 

(Las páginas no coinciden con este formato)

Alexandro VI. Nació y fue bautizado en Xátiva, página 213 y sig. Memorias sobre su vida en los primeros años 214.

Almoyna. Fue en Valencia casa destinada para la enseñanza de la teología, 102, 104.

D. Alonso V de Aragón. Cuánto fomentó en Valencia las buenas letras, 111, 112.

Álvaro de Villaescusa. Tradujo al castellano la carta de rabí Samuel a Isach, 141. 

D. fr. Andrés de Albalat, obispo de Valencia, fundó una cátedra de gramática, 95.

D. fr. Andrés Balaguer. Su juicio sobre el traje de los obispos regulares, 143.

Ángel Custodio. Tiénenle las personas y las ciudades y reinos, 9. Cuan antiguo es su culto en la Iglesia, 8. Cuan singular es la fiesta de los ángeles tutelares de los reinos, 8. Su fiesta en Valencia, 1 y sig. Ritos de esta solemnidad, 2, 157 y sig. Su origen, 3, 157 y sig. 

Santa Anglina. Si fue compañera de santa Úrsula, 48, 49, 70. Dónde se venera su cuerpo, ibid. 

S. Antonio Abad. Explicación de los símbolos con que le pintan, 38, 39.


Besante. Valor de esta moneda en el siglo XIII, 93. 

Beuter. Enmendado, 136, 137. 

Bivar. Impugnado, 34. 


Cáliz de la cena. Si se venera en Valencia, 40 y sig. Su descripción, 41, 42. Cómo vino al relicario de la catedral, 61, 62. Quién instituyó en ella su fiesta, 42. 

Calvino. Muestras de su ignorancia y de su impiedad, 89 y sig.

Campanas. Cuándo se introdujo su uso en la Iglesia, 153 y sig. Cuál se tocaba en las grandes fiestas, 171. Descripción de la del convento del Puig y conjeturas sobre su existencia, 146 y sig. Inscripciones de algunas antiguas de Valencia, 151, 152.

Canto triste. Ejemplos de él en las rogativas por calamidades públicas, 21. 

Catón. Si son suyos los dísticos que corren con su nombre, 187.

Centenar de la ploma. Qué era, 207.

Ceremonial. Exposición de lo que previene en orden al traje de los obispos regulares, 227 y sig.

S. Cristóbal M. Cuan temerariamente niegan su existencia algunos sectarios, 33 y sig. Varias opiniones sobre su vida y martirio, ibid. Juicio de sus actas, 

34. Si fue gigante, 35, 36. Si pasaba caminantes por algún río; 32, 33. Si llevó en hombros a Cristo, ibid. Muela suya que se veneraba en la catedral de Valencia, 46, 47, 67. Colmillo que se guarda como suyo en el convento de Predicadores, 47, 68. Otras reliquias de este santo, 68, 69. Antigüedad de su culto en España, 69 y sig. Templos dedicados con su advocación, ibid. 

Códices. Con qué franqueza deben publicarse los útiles a la religión y a las buenas letras, 50.

Conmemoración de los difuntos. Cuándo se instituyó, 165.

Constantino Magno. Si introdujo el uso de las campanas en la Iglesia católica, 154.

Constantinopla. Cuándo comenzaron a usarse en ella las campanas, 155. 

Convento de S. Cristóbal de Valencia. Su antigüedad, 23. 

Crisma. Si fue verdadero el que se multiplicó milagrosamente en la conversión de los judíos de Valencia, 31.

La santa Cruz. A quién se termina su culto, 84. Antigüedad de los elogios que le tributa la Iglesia, ibid. 

Día de partir el pan. Cuál era, 7. 

Fr. Diego de Yangas. Noticia de un opúsculo suyo inédito, 138, 139.

Doctor. Si daban este grado antiguamente los obispos, 116. Cuándo se le reservaron los sumos pontífices, ibid.

Escolano. Enmendado, 136, 137, 169, 170.

Escuelas de varias facultades erigidas en Valencia en el siglo XIII, 92, 94, 97. Estatutos de este estudio, 186 y sig., 198 y sig. 

Estaciones, o visitas a las iglesias. Cuan antiguo es este rito en las rogativas públicas, 21. 

La santa Faz. Juicio de lo que hay escrito sobre el origen de la que se venera en Alicante, 58 y sig. Si es copia de la Verónica del Vaticano, 87. Razones en 

que se apoya la legitimidad de la de Jaén, 87, 88. 

Ferrer de Sanmartí. Obispo de Valencia en el siglo XIII, dotó al director de las escuelas de aquella ciudad, 92 y sig. 

Ficciones. Cuánto daño hacen a la causa de la religión, 60. Para impugnarlas debemos buscar la luz de la Iglesia, ibid.

Figuras simbólicas, ejemplos de ellas en varias apariciones, 32. Y en imágenes de algunos santos, 37 y sig. 

D. fr. Francisco Crespí de Valdaura, obispo de Vique. Su parecer sobre la facultad de celebrar muchas misas en la conmemoración de todos los fieles difuntos, 6, 164 y sig.

D. Francisco Ortí Figuerola. Qué se echa de menos en sus memorias históricas de la universidad de Valencia, 92. Enmendado, 110.

S. Gerónimo. Por qué le pintan con un león, 38.

D. fr. Gerónimo Baptista de Lanuza. Cómo pensaba sobre el traje de los obispos regulares, 142 y sig., 224 y sig. 

Gigantes. Los ha habido, 35, 36. 

Gregorio de Ostia, cardenal. Con qué motivo instituyó en España procesiones de penitencia, 22. 

Fr. Guillermo Anglés. Fue primer maestro de teología en la catedral de Valencia, 100. Sus obras litúrgicas, 134 y sig. 

Fr. Guillermo de Peralta. Escribió el tratado de eruditione principum, atribuido a Santo Tomás, 133. 

Herejes. Muestras de su ignorancia, 84. Convierten la simplicidad de algunos indiscretos en odio de la religión, 84 y sig. Por qué suelen caer en la impiedad aun cuando impugnan opiniones poco sólidas, 89. 

Honorato a S. María. Enmendado, 85. 

Imágenes. Justificación de su culto contra los herejes, 84 y sig. Si las de los santos pueden sumergirse en los pozos en las rogativas por agua, 60 y sig. 

Imagen de nuestro Señor Jesucristo. Si la hay esculpida milagrosamente al tiempo de su pasión, 85. Si fue trasladada a Roma en tiempo de Tiberio, 79. Pruebas de su antigüedad, 85 y sig. Se llama Verónica, y por qué, 78 y sig. Celebración de su fiesta en varias diócesis, 79, 80. Copias de ella, 87. Justificación de su culto contra los herejes, 84 y sig., 88 y sig. 

Imprenta. Cuándo se estableció en Valencia, 114, 115. Cuánta perfección le debe en nuestros días a la oficina de (Benito) Monfort, ibid.

Inocencio IV. Cuánto contribuyó al establecimiento de escuelas en Valencia, 96 y sig. 

D. fr. Isidoro de Aliaga. Su parecer sobre el hábito de los obispos regulares, 144, 226, y sig.

Italia. Si tuvieron origen en ella las campanas, 156.

Isach de Zigi Valmeja. Véase rabí Çag de Sujulmeza. 


D. Jayme el I de Aragón. Cuánto hizo para promover en Valencia las buenas letras, 95, 96. 

D. Jayme II de Aragón. Estableció escuelas de varias ciencias en algunas ciudades de su corona, 97, 98. 

Jerusalén. Quién introdujo las campanas en su iglesia, 155. 

Jesuchristo. Es llamado gigante, y por qué, 37. 

S. Jorge M. Por qué le pintan a caballo y con lanza. 37, 38. Si se conserva su cuerpo en Valencia, 49.

P. Josef Fabiani. Su historia de la santa Faz de Alicante fue impugnada por don Agustín Sales, 57 y sig.

Fr. Josef Texidor. Escribió sobre los estudios antiguos y modernos de Valencia, 92.

S. Juan del Hospital. Templo antiguo de la orden de Malta en Valencia, 55. Vestigios antiguos que en él se conservan, 55 y sig. 

Juan Luis Vives. Quién le hizo escribir sus declamaciones contra Nebrixa, 121. 

V. fr. Juan Micó. Si compuso el oficio de la sangre de Cristo, 4, 164. 

Fr. Juan Monzó. Si fue natural de Valencia, 101. 

Juan Partenio Tovar. Si fue español, 209. Noticia de sus obras, 209, 210.

Jubileo. El de la Asunción de nuestra Señora en Valencia, concedido por Calixto III, 230 y sig.

Judíos. Insultos que contra ellos se cometieron en varios pueblos de España a fines del siglo XIV, 173, 174. Providencias tomadas en Valencia para precaverlos, 173, 174. Su admirable conversión en Valencia, 22 y sig., 180 y sig. 


Latasa. Enmendado, 101.

Lérida. Preferencia que mereció esta ciudad a las demás de Aragón en el establecimiento de estudios públicos, 97. Cuándo comenzaron los valencianos a tener parte en el rectorado de su universidad, 112, 113.

La SS. Virgen María. Labró algunas ropas a su bendito hijo Jesús, 66. 

Mariana. Enmendado, 173.

S. Miguel Arcángel. Por qué le pintan con peso y espada, y con dragón a los pies, 38.

S. Miguel de los Reyes. Monasterio de la orden de S. Gerónimo junto a Valencia, 125. Noticia de algunos MSS. que en él se conservan, 126 y sig. 

Milagro de S. Cristóbal. Origen de esta fiesta en Valencia, 22 y sig. Justificación de este hecho, 23 y sig. Impugnación de las especies inciertas que en él se han mezclado, 24 y sig., 29 y sig.

Misas. Antigua práctica de celebrarse en España y en otras partes muchas en un mismo día, 9, 168 y sig. Limitación que puso en esto la silla apostólica, ibid. Origen de las tres del día de ánimas en el reino de Valencia, 5 y sig. Práctica antigua del obispado de Vique sobre este punto, 6, 164 y sig. Antigüedad de las tres misas del día de la Natividad del Señor, 10. Cuándo comenzaron a celebrarse en Valencia las de los gozos de nuestra Señora, 20.
Multiplicación milagrosa. La de alguna materia, cómo se hace, 30. 

Fr. Nicolás Figueres. Su parecer sobre el número de misas del día de ánimas, 6. 

Obispos regulares. Cómo visten, 144, 224 y sig.

Pabordrías. Origen de estas prebendas en la catedral de Valencia, 122 y sig. Su actual estado, 124.

Pan. Repartíase en la iglesia el día de la conmemoración de los difuntos, 7. 

Patena. Descripción de una muy antigua de la parroquial de Onteniente, 144 y sig. Conjeturas sobre su uso, ibid.

S. Paulino obispo de Nola. Si introdujo el uso de las campanas en la Iglesia, 154 y sig. 

S. Pedro Pascual. Si regentó alguna escuela en Valencia, 94, 95.

Procesión de Corpus. Cuándo se instituyó, 18 y sig. Origen y descripción de la que se hace en Valencia, 11, 169 y sig. Cuándo comenzó a hacerse por la tarde, 12, 171, 172. Mandáronla repetir algunos príncipes fuera del día propio, 11. Si es bien llevar en esta procesión reliquias de santos o sus imágenes, 20.

Procesiones lúgubres. Cuáles son en Valencia, y con qué motivo se hacen, 15 y sig. Su descripción, ibid. Conjeturas sobre su origen, 18, 22.

El Puig. Convento de la orden de la Merced junto a Valencia, posee una imagen antiquísima de nuestra Señora, 146. Reflexiones sobre su hallazgo, 146 y sig. Campana que en él se guardaba, 147, 148. 


Rabí Çag de Sujulmeza. Ocasión de su carta a rabí Samuel, 132, 133, 141. Tradújola al latín fr. Alfonso Buenhombre, ibid. Versión castellana de ella, 141, y otra lemosina, 132, 133, 216. 

D. Raymundo Gastón, obispo de Valencia, instituyó en la catedral una cátedra de teología, 100.

Reliquias. Si pueden llevarse a las orillas de los ríos en tiempo de sequía, 60 y sig. Práctica de algunas iglesias en orden al tiempo y al modo de manifestarlas al pueblo, 43, 62 y sig. 

Rocas. Qué son en la procesión de Corpus de Valencia, 12.

Rogativas por agua. Su rito en la iglesia de Valencia, 15 y sig., 20 y sig. Ejemplos de otras semejantes en la antigüedad eclesiástica, 21.

Romance de la Rosa. Quién fue su autor, 128, 129. Impugnóle Gerson, 239. Censura de él, 140. Respuesta a sus defensores, 141. 


Sabiniano papa. Si introdujo el uso de las campanas en la santa Iglesia, 155.

Samuel judío de Fez. Su disputa con el moro Albucaleb, 141. Su carta al rabino Isach, ibid.

Sangre de Cristo. Origen de su fiesta en Valencia, 3 y sig., 160 y sig. Autor de este oficio, 4, 164.

Santos. No debe negarse su existencia por ser sus actas apócrifas, o hallarse en ellas especies inciertas, 34, 35. 

Seny mayor. Qué era, 171. Su uso, ibid.

Sínodo: el del beato Juan de Ribera de 1599, 153.

La Sorbona. Tenía por patronas a santa Úrsula y once mil compañeras, 73.


Teología. Cuándo comenzó a enseñarse públicamente en la catedral de Valencia, 100. Catálogo de los primeros maestros que la enseñaron, 100, 101. Cuándo fueron excluidos de esta cátedra los regulares, 101, 102. 

Timbre. Moneda antigua de Valencia: su valor, 240. 

Traje penitente. Usábase en las rogativas públicas, 21. 

Túnicas. Si se conservan algunas de nuestro Salvador, y en dónde, 44, 66 y sig.

Turcos. No admiten el uso de las campanas, 155, 156. 


Valencia. Cuándo se estableció su universidad, 90 y sig. Quién instituyó en su catedral la cátedra de teología, 100. Es la primera ciudad de España que 

adoptó la imprenta, 115, Abunda en copiosas bibliotecas, 123. 

Vaso. Consérvase uno antiguo y precioso en santo Domingo de Valencia entre las reliquias, 47. Si fue cáliz ministerial o ámula, 48.

Verónica. Conjeturas sobre la existencia de esta mujer, 74 y sig., 82 y sig. 

Y sobre su nombre, 77, 78. Probable derivación de esta palabra, 78. Celebración de la fiesta de santa Verónica, 81. Ignorancia e impiedad con que impugnó Calvino esta historia, 88 y sig. Dudan de ella algunos católicos fundados en las reglas de la piedad, 90.

S. Vicente Ferrer. Cuánto tiempo regentó la cátedra de teología en la catedral de Valencia, 101. Si contribuyó en aquella ciudad a la reforma de los estudios públicos, 109. Parte de sus sermones se conservan en latín originales en el colegio del beato Juan de Ribera, 49, 50. Copias antiguas de otros en la catedral de Valencia, 53 y sig. Si eran comunes en su tiempo los defectos literarios que en ellos se notan, 51, 52. Si son suyos todos los impresos que corren en su nombre, 54, 55. 

Vique. Práctica antigua de esta iglesia sobre la celebración de tres misas en el día de ánimas, 6, 164 y sig.

Universidad de Lérida. Su antigüedad, 91.

Universidad de Valencia. A quién debe su origen, 90 y sig. Varios estatutos de ella, 186 y sig., 198 y sig.

S. Úrsula V. y M. Juicio de sus actas, 70 y sig. Variedad que se observa en los escritores de su vida, 71, 72. Si tuvo once mil compañeras, 72, 73. Si se venera su cabeza en España, 72, Reliquias de sus compañeras, 73, 74. 

Xátiva. Cuándo se establecieron en esta ciudad los estudios públicos de gramática y lógica, 98, 99. 

Ximeno. Impugnado, 4.